Jeu-parti, Guilhem Augier, Guilhem. Guilhem, prims iest en trobar a ma guiza;

Jeu-parti entre Guilhem Augier et Guilhem.

"Guilhem, prims iest en trobar a ma guiza;

troban volh doncs saber

ta voluntat, pos sai tan l'aias miza:

Cal volgras mais aver:

esser rics de terr' e d'aver

entre ls plus rics, o la sciens' apriza

ab lo saber que las set artz deviza?"

"Mais volgr' aver la sciensa conquiza,

que m degues remaner,

que la rictat, que cauza es deviza

c'als rics pot pauc valer,

e leu pot hom d'aut bas cazer.

E ill sciensa non chai, pos s'es assiza:

cel c'a l saber, es rics en sa camiza."

"Cel qu'entre ls rics a gran ricor pleneira 

vol e quier plus en sus,

que cen savis pot metr' en una teira,

a chascun donan plus;

c'Aristotils sobre ls prims clus

pres dons, e cel que jatz en la ribeira

lai a Napols: mais am donar que queira."

“Ges per lenga polida, gen parleira,

n'Augier, non lais mon us,

que sciensa vai totas vetz premeira,

tenen los rics enclus,

c'Aleissandre venquet Porus,

e sa gran ost el tornet en paubreira

ab son saber, per qu'ensec en cadeira."

"Guilhem, si l rics pot perdre manentia,

creisser pot atressi,

per que l destrics contra l creisser pars sia;

e l segles vai aissi,

que lo rics viu et a la fi

pot dar als seus tot lo mon, si l'avia,

so c'al savi Deus no volc donar mia."

“L'artz e l sabers c'Aristotils avia

viu, sitot el mori,

e porton l'en man prim clerc garentia,

e l'escriptura di

c'a Salomo pres enaissi

qu'el ac lo sen e l rictat en bailia;

ab lo sen si fes tot quan far volia."

“Aisso que Deus dis ni parti

non part eu ges; mas Frans' aver volria

e l'emperi mais que saber que sia."

"N Augier, no us acordatz a mi,

que paubres es qui mais aver volria;

sens sobre si non cerca manentia."

"Sens de natur' e de lati

a en Romeus, e plai li que rics sia,

e preguem li que d'aquest plag dreg dia." -

En Romeus per jutjamen di

que mais val sens que non fai manentia;

pero a si ditz que l'aver penria.

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.

OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.

LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   

LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

Peire Cardenal. Qui ve gran maleza faire + Tartarassa ni voutor ++

Peire Cardenal.

I.

Qui ve gran maleza faire

de mal dir no se deu taire;

per qu'eu volh dir e retraire

que rics hom dezeretaire

es pieger que autre laire

e fai diablia

peior que negus raubaire,

e plus tart si castia.

Rics hom, quan vai per carreira,

el a una companheira,

Malvestat, que vai primeira

e meiana e derreira;

e grans Cobeitatz enteira

li fai companhia;

e Tortz porta la senheira

et Orgolhs la guia.

Rics hom mals, quan vai en plassa,

que cuiatz vos que lai fassa?

Quant autr' om ri e solassa,

a l'un mou plag, l'autre cassa,

l'un maldi, l'autre menassa

e l'autr' afolia;

e no fai joi ni abrassa

si com far deuria.

Rics hom, quan fai sas calendas

e sas cortz e sas bevendas,

de toutas e de rozendas

fai sos dos e sas esmendas,

sos lums e sas offerendas,

e de raubaria;

et en guerras met sas rendas

et en plaidezia.

Rics hom mals, quan vol far festa,

auiatz consi fai sa questa:

tan bat la gent et entesta

tro que deniers non lor resta,

que no i cal venir tempesta

ni lam ni moria; (fam)

pois fai cara mout honesta,

qui no l conoissia.

Un pauc ai dig de la gesta

que dire volia;

mas tan grans massa'n i resta

que fort pauc embria.

II.

Tartarassa ni voutor

no sent plus leu carn puden

com clerc e prezicador

senton ont es lo manen:

mantenen son sei privat,

e quan malautia l bat,

fan li far donatio

tal que l paren no i an pro.

Frances e clerc an lauzor

de mal, car bon lor en pren;

e renovier e trachor

an tot lo segl' eissamen;

qu'ab mentir et ab barat

an si tot lo mon torbat

que no i a religio

que no sapcha sa leisso.

Saps qu'endeven la ricor

de cels que l'an malamen?

Venra un fort raubador

que non lor laissara ren,

so es la mortz que ls abat,

qu'ab quatr' aunas de filat

los tramet en tal maizo

ont atrobon de mal pro.

Hom, per que fas tal folor

que passes lo mandamen

de Deu quez es ton senhor

e t'a format de nien?

... ten el mercat

cel quez ab Deu si combat,

qu'el n'aura tal guizardo

cum ac Judas lo felo.

Deus verais, plens de doussor,

Senher, sias nos guiren,

gardatz d'enfernal dolor

peccadors, e de turmen;

e solvetz los del peccat 

en que son pres e liat,

e faitz lor verai perdo

ab vera confessio.

III.

Ar mi posc eu lauzar d'amor,

que no m tol manjar ni dormir,

ni n sent freidura ni calor,

ni no n badalh ni no n sospir

ni n vauc de noit a ratge,

ni n sui conques ni n sui cochatz,

ni n sui dolens ni n sui iratz,

ni non logui messatge

ni n sui trahitz ni enganatz,

que partitz m'en sui ab mos datz.

Autre plazer n'ai eu melhor,

que non trahisc ni fauc trahir,

ni n tem tracheiritz ni trachor,

ni brau gilos que m'en azir,

ni n fauc fol vassalatge,

ni n sui feritz ni derrocatz

ni no n sui pres ni n sui raubatz,

ni non fauc lonc badatge,

ni dic qu'eu sui d'amor forsatz,

ni dic que mos cors m'es emblatz,

Ni dic qu'eu mor per la gensor,

ni dic que l bela m fai languir,

ni non la prec ni non l'azor,

ni la deman ni la dezir,

ni no l fauc homenatge,

ni no l m'autrei ni l mi sui datz,

ni no sui seus endomenjatz,

ni a mon cor en guatge,

ni sui sos pres ni sos liatz,

ans dic qu'eu li sui escapatz.

Mais deu hom amar vensedor,

no fai vencut, qui l ver vol dir;

quar lo vencens porta la flor,

e l vencut vai hom sebelir;

e qui vens son coratge

de las desleials voluntatz,

don mou lo faitz desmezuratz

e li autre outratge,

d'aquel vencer es plus honratz

que si vencia cent ciutatz.

Pauc pretz prim prec de preiador; (5 p)

can cre qu'el cuia convertir, (4 c)

vir vas vil voler sa valor, (5 v)

don dreitz deu dar dan al partir; (5 d)

si sec son sen salvatge, (5 s)

leu l'es lo larcs laus lag lonhatz; (7 l)

plus pretz lauzables que lauzatz;

trop ten estreg ostatge (5 t)

dreitz drutz del dart d'amor nafratz: (5 d)

per plus pretz plus pretz es compratz. (6 p)

No volh voler volatge, (3 v)

que m volv e m vir vils voluntatz, (5 v)

mas lai on mos vols es volatz.

IV.

Una ciutatz fo, no sai cals,

on cazet una ploia tals

que tuit home de la ciutat,

que toquet, foron forsenat.

Tug dessenero, mas sol us;

aquel en escapet ses plus,

que era dins una maizo

e dormia, quant aisso fo.

Aquel levet, quant ac dormit

e fo se de ploure giquit,

e venc foras entre las gens.

E tug feiron dessenamens:

l'us a roquet, l'autre fo nus,

e l'autre escupi ves sus;

l'us trais peira, l'autre astella,

l'autre esquintet sa gonella,

l'us feri e l'autre enpeis,

e l'autre cuget esser reis

e tenc se ricamen pels flancs,

e l'autre sautet per los bancs;

l'us menasset, l'autre maldis,

l'autre ploret e l'autre ris,

l'autre parlet e non saup que,

l'autre fes metoas (?) de se.

Et aquel qu'avia son sen

meravilhet se mout fortmen,

e vi ben que dessenat son,

e garda aval et amon

si negun savi n'i veira,

e negun savi non i a.

Grans meravilhas ac de lor,

mas mout l'an ilh de lui maior,

que l vezon estar saviamen;

cuidon c'aia perdut son sen,

car so qu'ilh fan no lh vezon faire;

a cascun de lor es veiaire

que ilh son savi e senat,

mas lui tenon per dessenat.

Qui l fer en gauta, qui en col,

el non pot mudar no s degol;

l'us l'enpenh e l'autre lo bota,

el cuia eissir de la rota;

l'us l'esquinta, l'autre l'atrai,

el pren colps e leva e chai.

Cazen levan, a grans gambautz,

s'en fug a sa maizo de sautz,

fangos e batutz e meg mortz,

et ac gaug car lor fon estortz.

Cist faula es az aquest mon

semblans, et als homes que i son:

aquest segles es la ciutatz

quez es totz ples de forsenatz:

que l maier sens c'om pot aver

si es amar Deu e temer

e gardar sos comandamens:

mas ar es perdutz aquel sens.

La ploia sai es cazeguda,

cobeitatz, e si es venguda

us orgolhs et una maleza

que tota la gen a perpreza;

e si Deus n'a alcun gardat,

l'autre l tenon per dessenat

e menon lo de trop en bilh,

car non es del sen que son ilh,

que l sens de Deu lor par folia.

E l'amics de Deu, on que sia,

conois que dessenat son tut,

car lo sen de Deu an perdut;

et ilh an lui per dessenat,

car lo sen del mon a laissat.

Peire Cardinal. Una ciutat fo, no sai quals,

Peire Cardinal.

7225.

Peire Cardinal si fo de Veillac, de la ciutat del Puei nostra domna; e fo d'onradas gens de paratge, e fo filh de cavalier e de domna. E cant era petits, sos paires lo mes per quanorgue en la quanorguia del Puei: et apres letras, e saup ben lezer e chantar. E quant fo vengutz en etat d'ome, el s'auzautet de la vanetat d'aquest mon; quar el se sentit gais e bels e joves. E mot trobet de belas razos e de bel chantz: e fetz cansos, mas paucas: e fes mans sirventes, e trobet los molt bels e bons. En los cals sirventes demostrava molt de bellas razos e de bels exemples, qui ben los enten, quar molt castiava la follia d'aquest mon; e los fals clergues reprendia molt, segon que demostron li sieu sirventes. Et anava per cortz de reis e de gentils barons, menan ab si son joglar que cantava sos sirventes. E molt fo onratz e grazitz per mon seignor lo bon rei Jacme d'Aragon e per onratz barons. Et ieu maistre Miquel de la Tor, escrivan, fauc à saber qu'en Peire Cardinal, quan passet d'aquesta vida, qu'el avia ben entorn de sent ans. Et ieu sobredig Miquel ai aquestz sirventes escritz en la ciutat de Nemze.

3794, 7226.

Be tenh per fol e per musart

Cel qu'ab amor se lia;

Quar en amor pren pejor part

Aquel que plus s'i fia.

Tals se cuja calfar que s'art.

Los bes d'amor venon à tart

E'l mal ven quascun dia.

Li fol e'l felon e'l bausart

Aquilh an sa paria;

Per qu'ieu m'en part.

Ja ma mia no me tenra

Si ieu lieis no tenia;

Ni ja de me no s jauzira

S'ieu de lieis no m jauzia. 

Cosselh n'ai pres bon e certa, 

Farai li segon que m fara;

E s'ella me galia, 

Galiador me trobara;

E si m vai dreita via,

Ieu l'irai pla.

Anc no gazanhei tan gran re

Com quan perdei m'amia:

Quar perden lieis gazanhei me

Cui ieu perdut avia:

Petit gazanha qui pert se:

Mas qui pert so que dan li te

Ieu cre que gazanhs sia;

Qu'ieu m'era donatz per ma fe

A tals que m destrusia,

No sai per que.

Donan me mis en sa merce,

Me, mon cor e ma via,

De lieis que m vir' e m desmante

Per autrui e m cambia.

Qui dona mais que non rete,

Ni ama plus autrui de se,

Cauzis avol partia

Quan de se no l cal ni l sove;

E per aquo s'oblia

Que pro no l te.

De lieis pren comiat per jasse,

Qu'ieu jamais sieus no sia;

Qu'anc jorn noi trobei lei ni fe, 

Mas engan e bauzia. 

Ai! doussors plenas de vere,

Qu'amors eissorba cel que ve

E'l gieta de la via, 

Quant ama so que l descove: 

E so qu'amar deuria

Gurp e mescre.

De leial amia cove 

Qu'om leials amics sia; 

Mas de lieis estaria be, 

Qu'en galiar se fia, 

Qu'om galies quan sab de que: 

Per qu'à mi plai quan s'esdeve 

Quan trob qui la galia

Ni tira'l fre.

2701, 3794, 7225-6.

Falsetatz e desmezura

An batalh' empreza

Ab vertat et ab dreitura,

E vens la falseza:

E desleialtatz si jura

Contra lialeza;

Et avaretatz s'atura

Encontra largueza.

Feunia vens amor

E malvestatz honor;

E peccatz cassa sanctor

E baratz simpleza.

Si es hom que dieus descreza

Sos afars enansa,

Ab que non aia grineza

Mas d'emplir sa pansa.

A cui plai dreitz e tortz peza

Soven a grevansa;

E qui s'enten en sancteza

Trai greu malanansa;

Et an l'enganador

De lur afar honor:

Mas li mal entendedor

Jutjon per semblansa.

Aras es vengut de Fransa

Que hom no somona

Mas cels quez an aondansa

De vin e d'anona;

E qu'om non aia coindansa

Ab paupra persona;

Et aia mais de bobansa

Aquel que mens dona;

E qu'om fassa major

D'un gran trafegador;

E qu'om leve lo trachor

E'l just dezapona.

Coms Raimon, duc de Narbona, 

Marques de Proensa, 

Vostra valors es tan bona

Que tot lo mon gensa;

Quar de la mar de Bayona

Entro à Valensa,

Agra gent fals' e fellona

Laida viltenensa.

Mas vos tenetz vil lor,

Que Frances bevedor

Plus que perditz al austor

No vos fan temensa.

Be volon obediensa

Cels de la clercia;

E volon be la crezensa,

Sol l'obra noi sia.

Greu lor veiretz far falhensa

Mas la noich e'l dia;

E no porton malvolensa

Ni fan simonia.

E son larc donador

E just amassador:

Mas li autre n'an lauzor

Et els la folia.

No sai dire l'error

Del segle fals traitor,

Que fai de blasme lauzor

E de sen folia.

Dieus prec per sa doussor

Quens gar d'ifernal dolor

Eilh verges Maria.

2701, 3794, 7225-6.

Per fols tenc Polhes e Lombartz,

E Longobartz et Alamans,

Si volon Frances ni Picartz

A senhor ni à drogomans;

Quar mordrir à tort

Tenon à deport:

Et ieu no laus rei

Que no garde fei.

Et aura ls ops bos estandartz

E que fieira meils que Rotlans,

E que sapcha mais que Raïnartz

Et aia mais que Corbairans;

E tema mens mort

Que'l coms de Monfort,

Qui vol qu'à barrei

Lo mons li soplei.

Mas sabetz qual sera sa partz 

De las guerras e dels mazans? 

Los critz, las paors e'ls reguartz

Qu'el aura fagz, e'l dol e'l dans

Seran sieu per sort.

D'aitan lo conort,

Qu'ab aital barrei

Venra del tornei.

Hom petit val tos giens ni t'artz

Si pert t'arma per tos efans: 

Per l'autrui carbonada t'artz, 

E l'autrui repaus t'es afans. 

Pois vas à tal port 

On cre q'usquecs port

L'engan e'l trafei

E'ls tortz faitz que fei.

Anc Carles Martel ni Girartz,

Ni Marsilis ni Aigolans,

Ni'l rei Gormon ni Isembartz

Non aucizeron d'omes tans

Que n'aion estort

Lo valen d'un ort;

Ni no lor envei

Aver ni arnei.

No cug qu'à la mort

Negus plus enport

Aver ni arnei,

Mas los faitz que fei.

2701, 3794, 7225-6.

Pos ma boca parla sens

E mos cantars es faitis, 

Volh ab bels motz ben assis 

Dressar los entendemens 

Als malvais mal entendens, 

Que cujon que valha mais

Hom messorguiers que verais; 

E'l sens tenon à folia,

E'l dretz tornon en biais.

Ves ifern fa son eslais,

E'l govern ten ves abis,

Cel que vertatz aborris

Ni ab drechura s'irais. 

Quar tal bast murs e palais 

Del drech de las autras gens, 

Que'l segle desconoissens 

Ditz que mot fa bona via 

Et es savis e creissens.

Tot atressi com l'argens

Él foc ardens torna fis,

S'afina e s'adoussis

Lo bons paupres paciens

En las trebalhas cozens.

El malvatz manens savais,

On plus gent se vest e s pais,

Conquier de sa manentia

Dolor e pen' e pantais.

Mas d'aisso no l pren esglais, 

Quar galinas e perdis

Lo conortan e'l bons vis,

E'l be qu'en la terra nais,

Dont el es jauzens e gais.

Pois dis à dieu en ligens,

Ieu sui paupres e dolens:

E si dieus li respondia,

Poiria l dire: tu mens.

Semblans es als aguilens

Crois hom quan gen se garnis,

Que defora resplandis

E dins val mens que niens.

El es mager fenhemens

Que si us escaravais

Se fenhia papagais,

Quan se fenh que prozom sia

Us malvatz manens savais.

Tal se fenh pros e valens,

Quar sol gen se vest e s pais,

Quez es malvatz e savais.

Mas si los autres paissia

Per aquo valria mais.

2701, 3794, 7225-6.

Qui ve gran maleza faire

De mal dir no se deu traire.

Per qu'ieu volh dir e retraire,

Que rics hom dezeretaire

Es piegers quez autre laire;

E fai diablia

Pejor que negun raubaire,

E tart se castia.

Rics hom quan va per carreira

El mena per companheira

Malvestat, que va primeira,

E mejana e derreira;

E gran cobeitat enteira

Li fai companhia:

En Tortz porta la senheira

Et orgolh la guia.

Rics hom mals quan vai en plassa

Que cujatz vos que lai fassa?

Quant autr' om ri e solassa,

A l'un mou plag, l'autre cassa,

L'un maldi, l'autre menassa,

E l'autr' afollia;

E noi fai gaug ni abrassa

Si com far deuria.

Rics hom quan fai sas calendas,

E sas cortz e sas bevendas,

De toutas e de rezendas

Fai sos dos e sas esmendas,

Sos lums e sas oferendas,

E de raubaria;

Et en guerras met sas rendas

Et en plaideria.

Rics hom mals quan vol far festa

Aujatz quossi fai sa questa: 

Tan bat la gent et entesta

Tro que denier no lor resta, 

Que noi cal venir tempesta 

Ni fam ni moria;

Pois fai cara mout honesta,

Qui no l conoissia.

Un pauc ai dig de la gesta

Que dire volia:

Mas tan gran massa n'i resta

Que fort pauc embria.

2701, 3794, 7225-6.

Razos es qu'ieu m'esbaudei,

E sia jauzens e gais

Él temps que folh' e flor nais,

Et un sirventes desplei,

Quar lialtatz a vencut

Falsetat: e non a gaire

Quez ieu ai auzit retraire,

Q'us fortz trachers a perdut

Son poder et sa vertut.

Dieus fai e fara e fei,

Si com es dous e verais,

Dretz als pros et als savais,

E merce segon lor lei.

Quar à la paga van tut

L'enganat e l'enganaire,

Si com Abels à son fraire;

Que'l trachor seran destrut

E li trahi be vengut.

Dieu prec que trachors barrei,

E los degol e ls abais

Aissi com fes los Algais,

Quar son de pejor trafei.

Mas aisso es be sauput

Peger es tracher que laire.

Atressi com hom pot faire

De covers morgue tondut,

Fai hom de trachor pendut.

De lops e de fedas vei

Que de las fedas son mais;

E per un austor que nais

Son mil perditz, fe queus dei.

Ad aquo es conogut

Que hom murtrier ni raubaire

No platz tan à dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut

Com fai del pobol menut.

Assatz pot aver arnei

E cavals ferrans e bais,

E tors e murs e palais,

Rics hom, sol que dieu renei.

Doncs ben a lo sen perdut

Totz hom à cui es vejaire

Que tollen l'autrui repaire

Cuge venir à salut:

No m don dieus qu'aia tal cut!

Quar dieus ten son arc tendut

E trai aqui on vol traire;

E fai los colps que deu faire

A quecs si com a mergut,

Segon vizis e vertut.

2701, 3794, 7225-6.

Rics hom que greu ditz vertatz e leu men, 

E greu vol patz e leu mou ocaizo,

E dona greu e leu vol qu'om li do,

E greu fa bes e leu destrui la gen,

E greu es pros e leu es mals als bos,

E greu es francs e leu es orgolhos,

E greu es larcs e leu tol e greu ren,

Deu cazer leu d'aut loc en bas estatge.

De tals en sai que pisson à prezen

Et al beure s rescondon dins maizo;

Et al manjar no queron companho,

Et al talar queron n'i mais de cen;

Et à l'ostal son caitius e renos,

Et à tortz far son rics e poderos;

Et al donar son de caitiu prezen,

Et al toller fortz e de gran coratge.

Malditz es hom que'l be vei e'l mal pren.

Els rics an pres engan e tracio,

Et an laissat condutz e messio;

Et an pres dan e gran destruzimen,

Et an laissat lais e vers e cansos;

Et an pres plag e rainas e tensos,

Et an laissat amors e pretz valen;

Et an pres mal voler e far otratge.

Aissi quan son major an pejor sen

Ab mais de tort et ab mens de razo;

Ab mais de dan tener, ab mens de pro;

Ab mais d'orgolh, ab mens de cauzimen;

Ab mais de tolr' et ab mens de bels dos;

Ab mais de mals et ab mens bels respos;

Ab mais d'enois, ab mens d'ensenhamen,

Ab mais d'engan, ab mens de franc coratge.

Ara digatz, senhors, al vostre sen

De dos baros qual a melhor razo,

Quan l'un dels dos pot dar e tolre no,

L'autre pot tolr' e dar no pot nien.

Ar diran motz que'l dar val per un dos,

Pois los vezem tolre totas sazos,

A que far doncs van emblan ni tolen:

Pos lo donars a dos tans d'avantage?

Mos cantars es enois als enoios

Et als plazens plazers. Cui platz razos

Tug li dig son plazen et amoros:

So qu'als us platz als autres es salvatge.

2701, 3794, 7225-6. 

Tals cuja ben aver filh de s'espoza.

Que noi a re plus que cel de Toloza:

Quar s'esdeve que la molher coitoza

Acolh ab se un croi baratador,

Dont ilh rete, plus vil d'un autra toza,

Un filh de que fai heres al senhor.

Per so ai fe que malvestatz se noza

En tal qu'ieu cre que son fils de prior.

Tant es viratz lo mons en desmezura

Que falsetatz es en loc de drechura,

E cobeitatz creis ades e meillura,

E malvestatz es en loc de valor,

E pietatz a d'ostes gran fraitura,

E caritatz fai del segle clamor,

Et es lauzatz qui de dieu non a cura,

E pauc prezatz qui vol aver s'amor.

Qui des en sai entro en la Turquia,

E daus en lai troque part Normandia,

A un savai baron tot o daria,

No cug ni sai que visques ses rancor;

Que greu se fai que fort gran manentia

Son don apai de conquerre major:

Mal li estai aitan gran baronia,

Pos no l'estrai del nom de raubador.

Mais val assatz un ribaut ab pauprieira,

Que viu en patz e suefre sa nescieira,

Q'us coms malvatz que tot jorn fai sobrieira 

D'avols peccatz, que no tem deshonor; 

Qu'al ribaut platz la via dreituriera

E'l coms es las de dieu e de sanctor: 

E quar lo bas hom a valor entieira

E'l coms non pas, pretz ieu mais la melhor.

E que faran li baron de mal aire

Que tot jorn fan lo mal e'l be non gaire?

Quossi poiran los tortz qu'an faitz desfaire?

Que lor enfan seran plus tolledor,

E no daran en l'arma de lor paire

Lo pretz d'un guan, ni negus en la lor:

E li engan qu'auran fag l'enganaire

Retornaran sobre l'enganador.

Non ai talan d'aver aital repaire,

Qu'eras en cant e tostemps mais en plor.

2701, 3794, 7225-6, C.

Tan son valen nostre vezi,

E tan cortes e tan huma,

Que si las peiras eron pa

E que las aiguas fosson vi,

E li poig bacon e pouzi,

No serian larcs tals n'i a.

Tals n'i a, mas no dirai qui,

Que foron porc en Gavauda,

Et en Vianes foron ca,

Et en Velaic foron mausti,

Segon l'afaitamen cani:

Mas quar non an coa rema.

En jurar de femna no m fi

Ni son sagramen no volh ja;

Quar si l metiatz en la ma

Per ver dir un marabeti,

E per mentir un barbari,

Lo barbari gazanhara.

Tals a lo semblan efanti

Que'l sens es de Trebellia, 

E'l lengua de logicia, 

E'l voluntatz d'en Alengri.

Tals a bel cors e saura cri

Que dins a fel cor e vila.

Dig volh aver de Sarrazi

E fes e lei de crestia,

E subtileza de paga,

Et ardimen de Tartari:

E qui es garnit enaissi

Val be messorguier Castella.

Quar fai tort e messorgas di

Atressi com de tals n'i a.

2701, 7225-6.

Tartarassa ni voutor

No sent plus leu carn puden,

Com clerc e prezicador

Senton ont es lo manen. 

Mantenen son siei privat; 

E quan malautia l bat, 

Fan li far donatio

Tal que'l paren noi an pro.

Frances e clerc an lauzor

Del mal, quar be lor en pren;

E renovier e trachor

An tot lo segl' issamen: 

Qu'ab mentir et ab barat

An si tot lo mon torbat,

Que noi a religio

Que no sapcha sa lesso.

Sabs qu'esdeven la ricor

De cels que l'an malamen?

Venra un fort raubador

Que no lor laissara ren,

So es la mortz, que ls abat;

Qu'ab quatr' aunas de filat

Los tramet en tal maiso

Ont atrobon de mal pro.

Hom per que fas tal folor

Que passes lo mandamen

De dieu, quez es ton senhor

E t'a format de nien?

La trueja ten él mercat

Cel quez ab dieu se combat,

Qu'el n'aura tal guizardo

Com ac Judas lo fello.

Dieus verais, plens de doussor, 

Senher sias nos guiren;

Garda d'enfernal dolor

Peccadors e de tormen; 

E solve los del peccat

En que son pres e liat;

E fai lor verai perdo

Ab vera confessio.

2701, 7225, C.

Sermons.

Una ciutat fo, no sai quals,

On cazet una ploja tals,

Que tuit l'ome de la ciutat

Que toquet foron dessenat.

Tug desseneron, levat us;

Aquel escapet e non plus,

Que era dins una maizo

On dormia quant aisso fo.

Aquel levet quant ac dormit

E fo si de ploure giquit,

E venc foras entre las gens;

E tug feiron dessenamens.

L'uns fo vestitz, l'autre fon nus, 

L'autr' escupit ves lo cel sus; 

L'uns trais peiras, l'autres astella, 

L'autres esquintet sa gonella.

E l'uns feri, l'autres empeis,

E l'autre cuget esser reis

E tenc se ricamen pels flancs;

E l'autre sautet per los bancs.

L'uns menasset, l'autre maldis;

L'autre ploret e l'autre ris; 

L'autre parlet e no sab que,

L'autre fes maïnas de se.

Et aquel qu'avia son sen 

Meravillet se molt fortmen,

E vi be que dessenat son; 

E gard' aval e gard' amon.

Si negun savi n'i veira:

E negun savi non i a.

Grans meravelhas ac de lor;

Mas molt l'an els de lui major.

Que l vezon estar suaumen:

Cujon qu'aia perdut lo sen, 

Quar so qu'ill fan no l vezon faire. 

A quascun de lor es vejaire.

Que ill son sabis e senatz;

Mas lui tenon per dessenatz.

Qui l fer en gauta, qui en col,

El no pot mudar no s degol.

L'uns l'empenh e l'autre lo bota,

El cuja eissir de la rota; 

L'uns l'esquinta, l'autre lo trai,

El pren colps e leva e cai.

Cazen, levan, à grans gambautz

S'en fug à sa maizo de sautz,

Fangos e batut e mieg mortz;

Et ac gaug quan lor fon estortz.

Aquesta faula es al mon

Semblan et à tug cel quei son.

Aquest segles es la ciutatz

Quez es totz plens de dessenatz;

Que'l major sen qu'om pot aver

Es amar dieu fort e temer,

E gardar sos comandamens. 

Mas ar es perdut aquel sens;

La plueja sai es cazeguda.

Una cobeitatz es venguda, 

Uns orgolhs et una maleza

Que tota la gens ha perpreza.

E si dieus n'a alcun gardat

L'autre l tenon per dessenat,

E menon lo de trop en vil,

Quar non es del sen que son il,

Que'l sens de dieu lor par folia.

E l'amics de dieu, on que sia,

Conois que dessenat son tut, 

Quar lo sen de dieu an perdut;

Et ill an lui per dessenat,

Quar lo sen del mon a laissat.

2701.

Un estribot farai quez er mot maïstratz

De motz novels e d'art e de divinitatz;

Qu'ieu ai en dieu crezensa que fon de maire natz

D'una sancta piusela, per que'l mon es salvatz;

Et es paires e filh e sancta trinitatz,

Et es tres en persona et una unitatz.

E cre que'l cel e'l tro ne fos per el traucatz, 

E'n trabuquet los angels quan los trobet damnatz. 

E crei que sans Johans lo tenc entre sos bratz

E l bateget en l'aigua él flum quan fo propchatz;

E conoc be la senha abanchas que fos natz

Él ventre de sa maire que volve al destre latz.

E cre Rom' e sanct Peire, à cui fon comandatz,

Jutge de penedença, de sen e de foldatz.

Mas so no crezon clergue que fan las falsetatz,

Que son larcs d'aver penr' et escas de bontatz;

E son bel per la cara et orres de peccatz,

E devedon als autres d'aco que fan lor atz;

Et en loc de matinas an us ordes trobatz

Que jazon ab putanas tro' l solelh es levatz,

Enans canton baladas e prozels trasgitatz:

Abans conquerran dieu Caïfas e Pilatz.

Monges solon estar dins los mostiers serratz,

On adzoravon dieu denan las magestatz;

E quan son en las vilas on an lor poestatz,

Si avetz bela femn' o es hom molheratz,

Els seran cobertor, sius peza o sius platz.

E quant els son dessus e'ls cons son sagelatz

Ab las bolas redondas que pendon al matratz,

Quan las letras son clauzas e lo trauc es serratz,

D'aqui eisson l'iretge e li essabatatz,

Que juron e renegon e jogon à tres datz.

Aisso fa monge negre en loc de caritatz.

Mon estribot fenisc quez es tot compassatz,

Qu'ai trag de gramatica e de divinitatz:

E si mal o ai dic, que m sia perdonatz,

Que ieu o dic per dieu qu'en sia plus amatz,

E per mal estribatz CLERGUES.