Mostrando las entradas para la consulta fosses ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta fosses ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 25 de agosto de 2026

Val, Valh, Vall, Vau, Vallon, Vallo, Vallada, Valeya, Valat, Valhat, Vallat, Valadar - Evalimen

Val, Valh, Vall, Vau, s. f., lat. vallis, val, vau, vallon, vallée.
Guardiey eguas per las valhs.
(chap. Vach guardá yegües per les valls.)
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je gardai juments dans les vallées.
Champs, vauz ni plans ni puois.
A. Daniel: Sols sui.
Champs, vallées et plaines et montagnes.
Loc. Es apellatz tot aquest mon vall de lagremas. V. et Vert., fol. 62.
Est appelé tout ce monde vallée de larmes.
ANC. FR. Delez grant val, grant mont.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. I, p. 436.
Il sont el val oriental. Roman du Renart, t. IV, p. 364.
Puisque j'avois à naistre en ce val misérable. Bertaut, p. 216.
CAT. Vall. ESP. Val, valle. PORT. IT. Valle. (chap. Vall, com Valldeltormo, Vallchunquera, Valldesgorfa, valls, Valls a Tarragona, aon va estirá la garra lo folclorista Carrégalo de Monroch; valleta, valletes.)

Eixecacóduls, haciendo escuela, Moncho, pedrolo, piedra, roca

2. Vallon, Vallo, s. m., vallon.
En pregons vallons. V. de S. Honorat.
En profonds vallons.
IT. Vallone.

3. Vallada, Valeya, s. f., vallée.
Li pueg tan aut
E las valladas.
Los XV Signes de la fi del mon.
Les coteaux si hauts et les vallées.
Si Karle pues trobar en bosc ni en valeya. Roman de Fierabras, v. 127.
Si Charles je puis trouver en bois ni en vallées.
IT. Vallata.

4. Valat, Valhat, Vallat, s. m., fossé.
Cel de la ost s' acesmon per umplir los valatz. Guillaume de Tudela.
Ceux de l'armée s'apprêtent pour remplir les fossés.
De mortz e de nafratz n' a gan ren els vallatz. V. de S. Honorat.
De morts et de blessés il (y) en a grand nombre dans les fossés.
- Vallon, val, vau.
Cavalga bonament e viatz
Dreitament ves Tolosa, pels pogs e pels valatz. Guillaume de Tudela.
Chevauche bonnement et vite directement vers Toulouse, par les monts et par les vaux.
ESP. PORT. Vallado. (chap. Vallat, vallats; de valla, valles; fossa, fosses.)

5. Valadar, v., entourer, ceindre de fossés.
Part. pas. Lo qual era ben valadat. Chronique des Albigeois, col. 45.
Lequel était bien entouré de fossés.
(chap. Vallá : fé valles y fosses.)

6. Valadejar, Valadeiar, v., fossoyer, creuser, faire, ouvrir le fossé, la tranchée, entourer de fossés.
Que tot hom que saupes valadejar que vengues al pabalho de Vespazia.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 11.
Que tout homme qui sût fossoyer qu'il vint au pavillon de Vespasien.
Part. pas. Seras tot entorn assetjada e valadejada.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 8.
Tu seras tout autour assiégée et entourée de fossés.
ESP. Valladear.

7. Valejador, Valegador, s. m., fossoyeur, terrassier, travailleur.
Per gardar los valejadors.
Menero los valegadors lai on comensero los valhatz a far.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.
Pour garder les fossoyeurs.
Menèrent les fossoyeurs là où ils commencèrent à faire les fossés.

8. Avalar, v., descendre, baisser, abaisser, couler.
Floripar, la corteza, lor va 'l pont avalar.
De cal part ve lo sanc que vetz jus avalar.
Roman de Fierabras, v. 3427 et 942.
Floripar, la courtoise, leur va le pont abaisser.
De quel côté vient le sang que tu vois en bas couler.
Fig. Aitan, quan pro so, los fai pretz puiar.
Los fatz, quan so vil, viltatz avalar.
Serveri de Girone: Cuenda chanso.
Autant, quand ils sont preux, le mérite les fait élever, quand ils sont vils, vilenie les fait abaisser.
Part. pas.
Adoncxs an nostres comtes tro al fons avalatz. Roman de Fierabras, v. 2002.
Alors ont nos comtes jusqu'au fond descendu.
ANC. FR. Le feit mettre en fers et avaller en la fosse.
Monstrelet, t. II, fol. 100.
Tout coiement, sanz dire mot,
Avala Jehans le degré.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 458.
Et d'un coup d'espée lui avalla la teste.
Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 188.
Il s' enble de la sale, s'avale les degrés.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 400.
En gallopant comme à bride avallée. Cretin, p. 154.
ANC. CAT. Avalar, avallar. (chap. Baixá, abaixá; portá cap aball, abaix, baix, daball.)

9. Avalir, v., disparaître, s'évanouir.
Vai lur tantost avalir. Brev. d'amor, fol. 175.
Va leur aussitôt disparaître. 
Part. pas. Es rictatz entr' els mai avalida.
G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.
Est noblesse parmi eux plus disparue.

10. Avalot, s. m., abaissement, renversement, culbute.
Hom non vi mais tal avalot. Roman de Flamenca, fol. 136.
On ne vit jamais tel renversement.
(chap. Avalot, avalots, abalot o abalots; v. avalotá o abalotá, ya no signifique fé caure, baixá, sino fé soroll, jaleo, sarabastall.)

11. Aval, Avall, adv., aval, là-bas, en bas.
Tot aco que es desotz, so es avall en yfern, et aco que es desus, so es amon el cel. V. et Vert., fol. 41.
Tout ce qui est dessous, c'est-à-dire là-bas en enfer, et ce qui est dessus, c'est-à-dire là-haut au ciel.
Loc. Gard' aval e gard' amon
Si negun savi y veira.
P. Cardinal: Una cieutat.
Regarde aval et regarde amont si nul sage il y verra.
Adv. comp. Monges, penhers ab afachar
Lor fai manhs colps d' aval sofrir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Moine, le peindre avec le farder leur fait maints coups d'en-bas souffrir.
Loc. Soven dizes so qu' es d' aval d' amon.
Bertrand de Paris de Rouergue: Guerdo.
Souvent tu dis ce qui est d'en-bas, d'en-haut. 
S' en tornen en aval arrenso. Poëme sur Boèce.
S'en retournent par là-bas en arrière.
De dos ans en aval. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 17.
De deux ans en aval (ensuite).
La freidors dissen del aire en terra, e cassa encontr' aval la terra la calor.
Liv. de Sydrac, fol. 24.
La froidure descend de l'air en terre, et chasse la chaleur encontre aval la terre.
Frances s' en van lotgan encontra' aval los pretz. Roman de Fierabras, v. 5045.
Les Français s'en vont louant encontre aval les mérites.
ANC. FR. Tandis que nous revenions aval par-dessus le flum. Joinville, p. 50.
Moult regarde amont et aval. Roman du Renart, t. 1, p. 183.
(chap. Mol mire amún y aball.)
Peuples sans nombre et d'aval et d'amont.
J. Marot, t. V, p. 92.

12. Davalar, Devalar, Devalhar, Devallar, v., descendre, déchoir.
Dins un potz, tota viva, l' a faita davalar.
(chap. A dins de un pou, tota viva, la ha feta baixá : tirá : caure.)
Chronique des Albigeois, col. 35.
Dans un puits, toute vive, il l'a faite descendre.
Salic de sa cambra, e davala 'ls degratz. Roman de Fierabras, v. 2551.
Sortit de sa chambre, et descend les degrés.
Per amor del palafre
Don si m laysset devalar.
Le Moine de Montaudon: Mos sens.
Par amour du palefroi dont ainsi elle me laissa descendre.
Mon effant, dis el, davalas
D' aquel mur.
Un Troubadour Anonyme: El nom de Dieu.
Mon enfant, dit-il, descends de ce mur.
Davalet s' en la jos pel pon voltitz. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 17.
Il s'en descendit là dessous par le pont voûté.
Fig. Pueia en pretz, ses devalar.
Monte en mérite, sans descendre.
Aissi afolli e devalh
Mon sirventes.
Durand de Carpentras: Un sirventes.
Ainsi j'affole et je déchois mon sirvente.
- Provenir, dériver.
D' aquest VII caps devallan totas manieyras de peccatz e de vicis.
V. et Vert., fol. 6.
De ces sept chefs proviennent toutes manières de péchés et de vices.
ANC. FR. Dévaller les arbres des montaignes. Œuvres de Du Bellay, fol. 307.
Je semble au mort qu'en la fosse on dévale. Ronsard, t. 1, p. 53.
CAT. Davallar, devallar. IT. Divallare.

13. Devalament, s. m., abaissement.
Ayssi es depressios, so es devalamens. Leys d'amors, fol. 10.
(chap. Així o aixina es depressió, aixó es abaixamén.)
Ainsi est dépression, c'est-à-dire abaissement.
CAT. Davallament. IT. Divallamento. (chap. Abaixamén, abaixamens; baixada, baixades.)

14. Evalimen, s. m., disparition, anéantissement. 
Aisso fes per crebamen e per evalimen del diable.
Abr. de l'A. et du N. Test., fol. 11.
Cela il fit pour crévement et pour anéantissement du diable.

sábado, 29 de agosto de 2026

Venar, Venaire, Venador, Venaizo, Venaso, Venatio, Vencer, Venser - Sobrevencer

Venar, v., lat. venari, chasser.
Ieu sai ben las fossas on sol venar. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 85.
(chap. Yo sé be les fosses (rases) aon sol vená : cassá.)
Je sais bien les fosses où il a coutume de chasser.
ANC. FR. Pour chacier e veneir.
Lett. de S. Bernard. Montfaucon, Bibl. bibl., p. 1388.
Plus que le cerf qui des chiens est venez.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 569.
(chap. Vená : cassá : aná de cassera, encara que no siguen venados.)
 
(chap. Vená : cassá : aná de cassera, encara que no siguen venados.)

 

2. Venaire, Venador, s. m., lat. venator, chasseur.
Ai essems ab mi un venador
Que fon del noirimen vostra seror.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 92.
J'ai ensemble avec moi un chasseur qui fut de l'éducation de votre soeur.
Mos levrers volvedors...
Voill e los venadors.
Mes lévriers agiles... je veux et les chasseurs.
ANC. FR. Cum li venières qui atant
Que la beste en bel leu se mete.
Et font les veneors mesmes
Moult sovent faillir à lor esmes.
Roman de la Rose, v. 1430 et 15923.
ANC. ESP. Venador. (chap. Venadó, venadós, venadora, venadores; cassadó, cassadós, cassadora, cassadores.)
 
chap. Venadó, venadós, venadora, venadores; cassadó, cassadós, cassadora, cassadores
 
3. Venaizo, Venaso, Venatio, s. f., lat. venatio, venaison, chasse.
De Galvaing
Qui, ses compaing,
Fez aitanta venaizo.
Giraud de Cabrera: Cabra joglar.
De Gauvain qui, sans compagnon, fit si grande chasse.
Demanda fresca venatio. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 92.
(chap. Demane fresca cassa o cassera : venassió.)
Il demande fraîche venaison.
Per cassar venaso. L'Arbre de Batalhas, fol. 93.
Pour chasser venaison.
ANC. FR. Venation est comme ung simulachre de bataille.
Rabelais, liv. V, ch. 14.
(chap. La cassera es com un simulacre de batalla.)
ANC. ESP. Venación. PORT. Veação. IT. Venagione. 
(chap. Venassió, venassions; cassera, casseres; cassa, casses.)
 
Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas
 
Vencer, Venser, v., lat. vincere, vaincre.
Alexandres, lo reis que venquet Daire.
(chap. Alejandro, lo rey que va vense a Darío. Tan esta frasse com la de dal les entén perféctamen lo capsot de Ramón Sistac y Vicén.)
G. Faidit: Fortz chauza.
Alexandre, le roi qui vainquit Darius.
Moral. Aquel que pot vencer son coratge. Trad. de Bède, fol. 21.
Celui qui peut vaincre son coeur.
Amors vens e forsa totas gens.
(chap. Amor vens y forse a totes les gens.)
Arnaud de Marueil: En mon cor.
Amour vainc et force toutes gens.
Anem vays Narbona, e per sert venserem. Philomena.
(chap. Anem cap a Narbona, y per sert venserem.)
Allons vers Narbonne, et pour sûr nous vaincrons.
Subst. D' aquel vencer es plus honratz
Que si vencia cent ciutatz.
P. Cardinal: Ar mi pues.
De ce vaincre il est plus honoré que s'il vainquait cent cités.
Part. pas. Sec ma domn' aital razo
Que vol qu' om vencutz la vensa.
P. Vidal: Pus tornatz.
Ma dame suit telle raison qu'elle veut qu'homme vaincu la vainque.
Volc esser venc en un pradet.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.
Il voulut être vaincu dans un petit pré.
- Gagner, acquérir, adjuger.
Part. pas. Cant se es ben combatutz, et a vencut lo tornei.
V. et Vert., fol. 102.
Quand il s'est bien battu, et a gagné le tournoi.
A cal que sia vencuda la cauza en razon. Trad. du Code de Justinien, fol. 21.
A quel (que ce soit) que soit acquise la chose en litige.
- Évincer.
Part. pas. Si ela me sera vencuda per natura del contract.
Trad. du Code de Justinien, fol. 95.
Si elle me sera évincée par nature du contrat.
Substantiv. El vencut fug la votz del victor. Eluc. de las propr., fol. 249.
(chap. Lo vensut fuch de la veu del vensedó : víctor.)
Le vaincu fuit la voix du vainqueur. 
ANC. IT. Que soffrenza
Par che venza.
Barberini, Docum. d'amore, p. 199.
CAT. ESP. PORT. Vencer. IT. MOD. Vincere. (chap. Vense; guañá.)
 
2. Vencudamen, adv., en vaincu, avec soumission.
Per qu' ieu el sieu senhoratge
Remang tot vencudamen.
P. Raimond de Toulouse: Atressi.
C'est pourquoi en la sienne seigneurie je demeure tout en vaincu.
(chap. Vensudamen o vensúdamen, en sumissió.)

 

3. Venceire, Vensedor, s. m., vainqueur.
Entret a Roma coma venceires. Cat. dels apost. de Roma, fol. 12.
(chap. Va entrá a Roma com a vensedó.)
Entra à Rome comme vainqueur.
Als vensedors es honors
Que merces los vensa.
Gaubert, Moine de Puicibot: Una grans.
Aux vainqueurs c'est honneur que merci les vainque.
ANC. FR. Il retourna glorieux vainquierres.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 174.
CAT. ESP. PORT. Vencedor. IT. Vincitore. (chap. Vensedó, vensedós, vensedora, vensedores; guañadó, guañadós, guañadora, guañadores.)

 

4. Vencemen, Vencimen, s. m., victoire.
Aicelh sera fil de Dieu apelatz
Qu' aura fait al camp lo vencimen.
(chap. Aquell sirá fill de Deu nomenat qui haurá fet al cam lo vensimén : victoria.)
Bertrand d'Allamanon III: D' un sirventes. 
Celui-là sera fils de Dieu appelé qui aura fait au camp la victoire.
On majers es lo vencemens. Brev. d'amor, fol. 55.
(chap. Aon majó es lo vensimén.)
Où plus grande est la victoire.
CAT. Venciment. ESP. Vencimiento. PORT. Vencimento. IT. Vincimento. 
(chap. Vensimén, vensimens; tamé es cuan se acabe un plasso de tems, una cuota, préstamo, etc.)

 

5. Victoria, s. f., lat. victoria, victoire.
Preguan la mayre de Dieu que li dones victoria de sos enemis. Philomena.
(chap. Resán a la mare de Deu que li donare victoria de sons enemics.)
Priant la mère de Dieu qu'elle lui donnât victoire sur ses ennemis.
Ses paciencia non pot aver victoria en negun fag. V. et Vert., fol. 66.
(chap. Sense passiensia no pot ñabé victoria a cap fet.)
Sans patience il ne peut avoir victoire en nulle action.
CAT. ESP. PORT. IT. Victoria. (chap. Victoria, victories.)

 

6. Victor, s. m., lat. victor, vainqueur.
El vencut fug la votz del victor. Eluc. de las propr., fol. 249.
Le vaincu fuit la voix du vainqueur.
IT. Vittore. (N. E. Nombre propio Víctor. Chap. Víctor : vensedó, guañadó.)

 

7. Victorios, adj., lat. victoriosus, victorieux, vainqueur.
Lo qual fo victorios e pros. Cat. dels apost. de Roma, fol. 156.
Lequel fut victorieux et preux.
CAT. Victorios. ESP. PORT. Victorioso. IT. Vittorioso.
(chap. Victoriós, victoriosos, victoriosa, victorioses.)
 
8. Victorial, adj., lat. victorialis, de victoire.
Palma, es aybre victorial. Eluc. de las propr., fol. 217.
(chap. Palma, es abre o albre o arbre victorial : signifique victoria.)
Palmier, c'est arbre de victoire.
CAT. ESP. Victorial. (chap. Victorial, palmes victorials.)
 
9. Convencer, v., lat. convincere, convaincre.
Part. pas. Pois que aquel om es convencutz, a cui om demanda alcuna causa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 18.
Après que cet homme, à qui on demande aucune chose, est convaincu.
Cel qu' es acusaz non es pas colpables, mas cel qu' es convencuz.
Trad. de Bède, fol. 79.
Celui qui est accusé n'est pas coupable, mais celui qui est convaincu.
CAT. ESP. PORT. Convencer. IT. Convincere. (chap. Convense, convenses a un mateix: yo me convensixco o convensixgo, te convensixes, se convensix o convens, convensem, convenséu, convensen o convensixen; convensut, convensuts, convensuda, convensudes; convensiré; convensiría; si yo me convensiguera o convensira. No me convenseréu en estos pobres argumens.)
 
10. Evencer, v., lat. evincere, évincer.
Part. pas. Si ela li era evencuda. Trad. du Code de Justinien, fol. 37.
Si elle lui était évincée.
IT. Evincere.

 

11. Evictio, Eviction, s. f., lat. evictionem, éviction.
Eu t' en sei tengutz en aquesta guisa de la eviction. 
Trad. du Code de Justinien, fol. 95.
Je t'en suis tenu en cette façon de l'éviction.
Garentia et eviction. Tit. de 1422. Bordeaux. Cab. Monteil.
Garantie et éviction.
CAT. Evicció. ESP. Evicción. PORT. Evicção. IT. Evizione. 
(chap. Evicsió, evicsions.)

 

12. Sobrevencer, v., lat. supervincere, sur-vaincre, subjuguer, dominer, triompher.
Senher, non er ges bos plaitz,
Si merces no us sobrevens.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Seigneur, ne sera pas bon le plaid, si merci ne vous domine.
IT. Sopravincere. (chap. Sobrevense, subyugá, dominá, ficá lo peu al coll, triunfá, com está fen lo chapurriau en lo dialecte ocsitá catalá post Pompeyo Fabra.)

jueves, 14 de octubre de 2021

ELS CENT NOMS DE DEU. LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.

LOS CIEN NOMBRES DE DIOS.


La extensa obra que bajo este título escribió Raimundo Lulio en Roma por el año de 1285, se compone de cien salmos hechos quizás para el canto plano, puesto que si bien sus versos no carecen de rima dejan de guardar orden en la medida o en el número de sus sílabas. El prólogo en prosa que el autor colocó al frente del poema nos explica el objeto con que Lulio lo compusiera, dispensándonos por consiguiente de entrar en ulteriores observaciones.

Algunos han querido deducir del contexto del citado prólogo que Lulio no poseía el latín, puesto que dirige su voz al Santo Padre de la Iglesia y a los cardenales para que dispongan una versión latina del poema. Mas sobre no probar esto la suposición, consta por otra parte de datos positivos, que Raimundo no sólo sabía escribir en aquel idioma, sino que en él explicaba su Arte general en la Universidad de París y en muchas de las escuelas en que le enseñó; y aún manifiesta que le fue necesario introducir en el poema algunas voces latinas para explicar más propiamente los conceptos; por consiguiente, aquel dicho en que se apoyan los antagonistas de Lulio, que se empeñan deprimir su saber, no justifica otra cosa, sino que deseaba que el poema se pusiese en un latín castizo, bello y elegante; cosa a decir verdad no muy asequible en aquel tiempo en que tanto se había barbarizado el idioma de Horacio.

Lo que hace a veces pesada la lectura de esta obra es la circunstancia de estar trazada en muchas de sus partes, según el método de su Arte demostrativo: de modo que llega a menudo a una sutileza casi incomprensible, más regular en los tratados escolásticos que en la poesía. Sin embargo el carácter que domina por lo general en la composición es el sentencioso, y de ella pudieran entresacarse un sin número de máximas de la moral más exquisita. - "Poner en obra, dice, un amor virtuoso, y una inteligencia sin vanidad, vale más que edificar altas torres o soberbios castillos. - Poco sabe la naturaleza del amor quien ama a Dios para salvarse o para evitar los eternales castigos. - El hombre a quien el pecado esclaviza no tiene franca la voluntad, porque la justicia se la aprisiona. - Santo es Dios en sí mismo, y de él no puede venir mal, antes santifica a quien le sigue. - Quien vilmente vive, muere cada día. - La virtud tiene más valor que cualquier tesoro, porque ella es la mejor defensa del hombre contra su enemigo. - La verdad hace al hombre rico de bondad y de espíritu, al paso que la mentira le hace mendigo. - La verdad se encuentra en el dadivoso y no en el avaro, porque la verdad es amiga de dar. - La justicia hace humilde a la criatura y inspira piedad, misericordia y amor; y el que a sí mismo se juzga, está próximo a ser perdonado y tiene los pies en el camino de la salvación. - El que se defiende con lealtad, rectitud y verdad, se defiende mejor que el que va armado.
- Más vale defenderse con la virtud que con escudo y lanza, porque con ella mejor se levanta el hombre cuando caído. - Quien tuviere el entendimiento enfermo, ponga en alto sus pensamientos y lo sanará; quien tuviere enfermo el amor, diríjalo a Dios con todo su entendimiento y su memoria. - No es esforzado ni valiente quien no cumple con sus deberes, pues el mal obrar hace cobardes. - La caridad está vestida de suavidad. - Mejor sirve el hombre a Dios con pensamientos leales y humildes que con lanza y riquezas: y vale más la buena intención que todo el oro y la fortuna que tuvieron Salomón y Alejandro."

Cuando no brotan del talento fecundo de Raimundo las ideas sentenciosas, o no divaga en deducciones teológicas según su sistema, toma a veces la obra un carácter individual al par que elegíaco. - "Con grande tristeza estoy, exclama, cuando veo que la trinidad del Dios omnipotente es ignorada y no amada de todos. Tú eres, o Dios, mi padre, porque de la nada me criaste; mas yo no soy hijo tuyo porque estoy en pecado. - Ah Espíritu Santo, que por el amor fuiste concebido! tuyo es el mundo, que casi perdido está porque poco te ama y te conoce. Por ti se unen grandeza y bondad por naturaleza de amante, amable y amado, une pues en nosotros piedad y misericordia. - Dios mío! tú que oyes las súplicas de cada uno de los mortales para el bien especial, ¿por qué no me oyes a mí que te ruego para el bien general, que vale más que todo? Pídote que infundas a los hombres saber y voluntad para que te sirvan, y no sé si querrás escucharme; y con suspiros y lágrimas te imploro la gracia de que me des predicadores celosos que publiquen tus excelencias. - Dios me ha dado gran fuerza de voluntad para hacer bien, mas por castigo de mis culpas no me ha dado gran poder para ejecutarlo. - Largo tiempo ha que soy procurador de Cristo para que se le ensalce y se le honre por toda la faz de la tierra; mas por desgracia no encuentro quien me ayude." -

Como ejemplo de inspiración melancólica es notable, entre otros, el salmo XLIV, que no podemos menos de traducir en su mayor parte. - "Dios, dice, da consuelo al hombre culpable, cuando le representa en su memoria la penosa pasión que quiso sufrir por el amor que nos tiene; mas, ay! yo no puedo consolarme cuando veo el menosprecio en que al Criador se tiene por los hombres en el mundo. ¿Y quién no ha de dar rienda suelta a sus lágrimas al ver cuán poco es el amor que le dispensan aquellos que tanto le deben? Día y noche estoy sumido en la más profunda aflicción si considero las ofensas que recibe, y los eternos castigos que aguardan a los que así le ultrajan con sus pecados. Quien se consuela cuando ve a su Señor vituperado por sus mismos servidores, no sabe ni conoce la fuerza del amor. Dios consuela al hombre con los dones de amor y de esperanza, con el perdón y dádivas de inestimable precio. La paciencia y la piedad, la justicia y la lealtad consuelan al que se ve sumido en las amarguras del vilipendio. Y a quien tiene abierto a Dios su corazón, poco le importa la pérdida de todos los bienes mundanales, porque Dios satisface completamente todas las necesidades; ni cabe ya el consuelo en quien está sumido en el lodazal del pecado, porque el culpable desespera siempre de la divina misericordia." -

Seríamos difusos en las citas si hubiésemos de detenernos en los pasajes dignos de mentarse por el mérito de los conceptos, así como lo fuéramos también si debiésemos tildar todos aquellos de pesada y fastidiosa lectura. Mas de todos modos tenemos por resultado que el poema de los Cien nombres de Dios, a pesar de que contiene no pocas bellezas, es seguramente la obra poética de Lulio que menos gloria reporta a su autor, si bien es la que con más frecuencia ha corrido en manos de los aficionados al estudio de las obras del célebre mártir. Varias son las copias que andan manuscritas de este poema, debidas a la avidez sin duda con que han procurado proporcionárselo los adeptos de Lulio; lo cual no ha dejado de contribuir a que fuese más generalmente conocido, aun en perjuicio de las otras poesías de un mérito mayor, muchas de las cuales no sabemos que existan más que en los códices que tenemos la fortuna de poseer. Y visto esto, ya no es extraño que algunos escritores al tratar de hacer mención de Lulio, considerado como poeta, le designen con el nombre de el autor de los Cien nombres de Dios, como si no tuviera títulos mejores y más valederos para alcanzar la fama poética de que generalmente se ha querido prescindir al tratar de tan gran maestro.

No concluiremos empero sin hacer observar al lector las palabras que Raimundo Lulio estampa en el prólogo del poema, repetidas en muchísimas obras de su pluma, y que se refieren al Padre Santo y a la Iglesia, a cuya corrección somete completamente el escrito por si acaso contiene algunos errores. Esta humilde sumisión en un poema de moralidad sin tacha, fruto de la más cristiana y ardorosa fé y del más acendrado catolicismo, demuestra la injusticia y la sinrazón con que se han ensañado contra Lulio sus contrarios, al contar en el catálogo de los heresiarcas al más celoso apóstol de la doctrina de Cristo, y al más entusiasta por la dilatación de la fé católica.


ELS CENT NOMS DE DEU. (Se encuentra más veces los como artículo plural )

Deus, ab ta virtud comença RAMON aquest libre qui es del Cent noms teus.

Com los sarrayns entenen provar lur lley esser donada per Deus, per ço car l' Alcorá es tan bell dictat que no 'l poria fer null hom semblant d' éll, segons que ells dien; eu, Ramon indigne, me vull esforçar ab ajuda de Deus, de fer aquest libre, en qui ha meyllor materia que en l'Alcorá e a significar que en axí com eu fas libre de meyllor materia que en l'Alcorá, pòt esser altre home que aquest pos en axí bell dictat com l' Alcorá. E aço fas que hom puscha arguir los sarrayns que l'Alcorá no es dat de Deus: jat sia aço que sia bell dictat. Empero deim que aquest libre e tot bé es donat de Deus, segons que dir se cové. Perque eu, Ramon, supplich al sant Pare Apostolich e als senyors Cardenals qu' el fassen pausar en lati, car eu no li sabria pausar, per ço car ignor grammática. E si eu en alguna cosa erre en aquest libre contra la fe, sotmet lo dit libre a correcció de la santa Esgleya romana.

Los sarrayns dien que en l'Alcorá son noranta nou Noms de Deus, e qui sabria lo centé sabria totes coses, perque eu fas aquest libre de CENT NOMS DE DEUS, los quals scé. E per tot ço no's segueix que sapia totes coses, e aço fas a rependre lur falsa opinió.
En aquest dictat pos mols noms que son pus propris a Deus, que alguns qu'els sarrayns a Deus apropien. La manera que propós tenir en aquest libre es que parla naturalment dels noms de Deus qui simplament a éll se pertanyen; e que de aquells noms qui a Deus se pertanyen parle segons esguardament de creatura e segons ço que als noms de Deus se pertanyen. En cascun dels Noms de Deus posam X versos, los quals hom pòt cantar segons que els psalms se canten en la Esgleya. E aço fem per ço car los sarrayns canten l'Alcorá en lur mesquita. Aquest libre es bon a contemplar e a conexer Deus e a provar la fe christiana, segons que en éll appar. E es libre de gran consolació e plaer, e es bon a preycar. En aquest libre coven usar de alguns vocables que son en latí, sens los quals no' l poriam tan bellament ne bon a fer. Lo primer Nom es Deus, lo segon Essencia, e axí dels altres segons que en las rubriques appar. Com Deus haja pausada virtud en paraules, pedres, e en herbes, quant mes donchs la ha pausada en los seus noms. Perque eu conseyl que hom cascun dia diga los CENT NOMS DE DEUS, è ab si escrits los aport. Com haurá dit un capítol diga aquella Laor en loch de Gloria Patri, la qual es escrita avall en la fí de aquest libre. Aquests versos arrimam per ço que hom los puscha mils saber de còr. E no fem força si en alguns versos ha mes síllabes que en altres, per ço que meyllor materia puscham pausar en aquest libre. E ha major dificultat pausar tan subtil (pareix subtll) materia en rims, que no es pausar l' Alcorá en lo dictat que es pausat.

I.

iO DEUS!


¡O Ens divinal! tú est Deus per obrar,

Que en tú has axí com est Deus per estar,

Perque en tú null accident no y pòt estar.
Si no fosses Deus en obrant

E que fosses Deus en estant,

Fóres menor Deus en amant.
Tú est Deus per ta bontat,

E ta bontat per deitat,

E est Deus per lur unitat.
Si en bondat no fós deificar,

E si en deitat no fós bonificar,

Deus no fóre Deus per son obrar.
Tú est un Deus per unitat,

Si com est Deus per deitat,

Est amorós per voluntat.
Infinit bé en Deus no pogra estar

Si en sa bontat no hagués bonificar,

Per natura de entendre e de amar.
Aquell Ens qui es Deus appellat,

Cové que sia sens peccat,

Sens temps e sens quantitat.
Si en Deus fós ociositat,

De sa granea e bontat,

Covengra que en éll fós peccat.
Tant es Deus larch del nom seu

Que home Christ fá nomnar Deu,

Al qual present tot mí e 'l meu.

Aorte Deus en ta majestat,

De deificant, deificable, deificat,

Distincts tots tres en trinitat.


II.

¡O ESSENCIA!


¡O Essencia, qui est eternal e infinida

E qui estas de tot ben cumplida!

Tú est mon conort, gaug e ma vida.
¡O Essencia paternal, filial, espirital!

Tú ets tres en nombre personal,

E estás una en nombre substancial.
Tú, Essencia, estás sens ociositat

De bontat, infinitat, eternitat;

De essenciant, essenciar, essenciat.
Si tú, Essencia, fosses sens essenciar,

Bona e gran fóres en ton amar,

E no bona ne gran en substanciar.
Si Essencia no fós luny a minoritat

Per essenciant, essenciar, essenciat,

Fóre prop a no esser per ociositat.
Essencia divina! tú estás aytant infinidament

Per infinit, infinir, infinient,

Com fas per amant, amable, e amament.
Tú, Essencia, estás indistincta en trinitat,

Qui está distincta proprietat,

De tú, Essencia, en personalitat.

Si tú, Essencia, no fósses en essenciar,

No pogres esser en concordança ni en concordar,

Ne egualtat, egualar no pogra en tú estar.
O esser qui est de tot altre esser senyor!

Esdevengut es lo meu esser peccador,

Perque 't prec te membres esser perdonador.
¡O esser infinit, tan luny a peccat,

Que peccat en sí no pòt haver entitat,

Per ço que en res no 't sia assemblat!


III.

¡O UNITAT!

Eternitat e infinitat

Son un esser en singularitat,

Lo qual esser es Deus appellat.

Si fossen molts Deus o fóre la U termenat,

O fóre l' altre en infinitat,

Qui no fóre en gran singularitat.

Cové donchs que sia un Deus tan solament,

Per ço que sia gran bé e gran compliment,

E en sa Unitat omnipotent.
Granea de la divina Unitat,

Es que en sí haja gran unificat,

Distinct de unificant, unificar en trinitat.
Si en divina Unitat no fós unificar,

No hagra gran poder, saber e amar,

E pogra en sí mateixa ociosa estar.
Enaxí se han Unitat e unir,

Com se han compliment e son complir,

Perque Unitat e unir no 's poden departir (1).
Major poder ha Unitat en unir,

Que no ha sensualitat en sentir,

Ne volentat d' home en desir.
Tan gran poder ha divina Unitat,

Que pòt estar en distincta trinitat,

E romanir U en substancialitat.

Enaxí 's coven que en Deus U sia de un,

Com se coven que éll sia un,

Per ço que en éll sia propri e comun.

Volch Deus mostrar lo poder de sa Unitat

E en esser home unit ab divinitat,

Una persona de deitat e humanitat.

IV.

¡O TRINITAT!

¡O divina molt alta Trinitat!

Enaxí es per tú tota pluralitat,

Com es unitat creada per divina unitat.
Si Deus no fós en distincta Trinitat,

No fóren en éll concordança, concordar e egualtat,

E fóre prop a contrariar, desagualar, e contrariat.
Estan en Deus divinas proprietats,

Per ço que en éll sian entenduts e amats,

Actus distincts de deitat no separats,
Está Trinitat deitat divina en paternitat,

Filiació, espirabilitat,

E totes tres están una essencia en una deitat.
En Deus no pòt quaternitat estar,

Pus que a deitat poren bastar,

Deificant, deificable e deificar.
Sens Trinitat no pogra deitat

Estar en natura de amable, amant e amat,

Sens los quals fóre en vacuitat.
Si no fós distincció entre entenent, entendre e entes,

No pogra Deus saber negun dels tres qual es,

Ne infinit e eternat no pogra esser nulla res.
En tristicia estich e en pensament,

Car la Trinitat de Deus omnipotent

No es amada e sabuda per tota gent.

Cell qui sab Trinitat e no la vòl mostrar

A aquells qui la porian saber e amar,

No par que de colpa se puscha escusar.


V.
¡O PARE!

¡O Deus Pare, qui est molt gloriós!

Tú, has fill Deus ab qui est poderós,

En espirar Sant Esperit d' amdós.
Deus es Pare en sa substancialitat

Entenent sa gran potestat,

En engenrar lo fill de sa deitat.
Es de Deus Pare fill Deu,

Al qual ha dat lo esser seu,

Al qual fá esser Deus meu.
Es Deus Pare en singularitat,

Per ço que a una paternitat

Abast una infinitat.

Deus es Pare en engenrant,

Entenent que éll pòt en aytant,

Com es son poder en estant.
Es Deus Pare en comensamen,

En qui done esser e no 'l pren

D' altre perque Pare s' enten.
Aytant es Deus Pare substancialment,

Com está Pare relativament,

E per ço está Pare sens negun accident.
Si fós Deus Pare per sola relació,

Sens deitat, pogren dir que no

Es tan gran Pare com per creació.
Tú est, Deus, mon Pare en creant,

Mas eu no son ton fill en peccant,

Fem donchs ton fill mercé clamant.

Si tú est Pare bò, sávi e virtuós,

Eu so fill, mal fill e viciós,

Quit clam Pare just e misericordiós.


VI.
¡O FILL!


¡O Deus Fill! Per çó estás sens quantitat,

Car est Fill en infinitat e eternitat,

De infinida e eternal paternitat.

Tú est, Fill, per ço que pare puscha estar,

E que tú e éll Deus posqués donar,

Que es Sant Esperit per espirar.

Car entre pare e Fill se pertany major volentat,

Major poder e major egualtat,

Son pare e Fill en Deus de necessitat.

Si en Deus pare e Fill no poguessen estar,

No pogra en Deus estar major concordar

Per natura de entendre e de amar.
E están lo pare e lo Fill en unitat

De natura, essencia e deitat,

E son distincts en natura de engenrant e engenrat.
Está lo Fill en lo pare per amor,

El pare, el Fill per ardor d' amor,

Ix d' amdós espirant Deus d' amor.

Deus, qui es Fill de Deitat,

Es pare de home deificat,

Per ço que en deificar sia al pare ressemblat.
Si el Fill de Deus en home no fós encarnat,

Mes pogra home de Deus pendre bontat,

Que no li 'n volgra dar divina volentat.
Car Fill eternal e Fill creat

Están en major proporcionitat;

No fó lo pare n' el Sant Esperit encarnat.

A tú, Fill home Deus encarnat,

Dó mon enteniment e ma volentat,

Si 't plau qu' els muts de pena e de peccat.


VII.

¡O SANT ESPERIT!


¡O Sant Esperit, qui estás espirat

De engenrant e de engenrat,

Hages merce de nos e pietat!

Es Sant Esperit per ço que complir

Puscha infinitat lo seu infinir,

E divina amor lo seu desir.

Car lo pare e 'l fill s' han gran volentat,

Espiren Sant Esperit qui es proprietat,

En qui s' ha fina natura d' amor e d' amistat (2).
Axí com lo pare ha lo fill entenent conçebut,

Han lo pare e 'l fill lo Sant Esperit volgut,

Amantlo un e l' altre ab granea de virtut.

Si el amar qu' el pare e 'l fill s' han no fós personat

En natura de infinitat e eternitat,

Fóre lur amar finit ab quantitat.
Tant s' aman lo pare e ‘l fill en unitat,

Que amdos han una sola espiritivitat,

En espirar una sola espirabilitat.
¡O Sant Esperit, en qui' s complex lo nombre de trinitat,

Per ço car no espires, estás espirat,

Espira a nos a fer la volentat!

Entre ‘l pare e 'l fill cové esser espirar,

Per ço que en amdós sia gran concordar

Per natura d' amor e d' amar.

Ah Sant Esperit, qui per amor est conçebut!

Lo mon es teu, e es tot quaix perdut,

Per ço est poch amat e conegut.

Com per tú, Sant Esperit, sian conjuntes granea e bontat,

E aço per natura d'amant, amable e amat,

Conjuny per nos misericordia e pietat.


VIII.

¡O SINGULAR!


¡O Ens, qui estás Singular

En infinir e eternar!

A tú tot sol dó mon amar.
Molt major es eternitat

Si está ‘n singularitat

Que si fós en dualitat.

Axi com Deus es Singular en infinitat,

Cové que sia Singular en eternitat,

Per ço que en éll haja egualtat.
Singular es Deus en infinir,

En eternitat e en complir,

E en deificar e en unir.

En Deus poder, saviesa e volentat

Están en singularitat,

En quant ensemps son una unitat.
Amar es Singular en amor

De amable e de amador,

E axí mateix es de lausor.
Singularment es granea bona per bontat,

E singularment es amada per volentat,

E materialment es creació de creat.
Deus ha presa una humanitat,

Per ço que en una singularitat

Encarnació haja mays de bontat.
Si en Deus no fós singularitat,

De propria proprietat,

No fóra gran sa unitat.

Car Deus es Singular en valor,

A éll pertany singular honor

Que sia a totas major.


IX.

¡O ESTANT!

¡O rey qui est Deus en Estant!

Tú estás Deus en engenrant,

E estás Deus en espirant.
Enfre Estant e estar

Está molt gran concordar

De entificant e entificar.
Está poder en amar,

Está amar en possificar,

Está infinit en infinitar.
Poder, saber, e volentat

Están en Deus en unitat

De essencia, natura e deitat.
Está granea en bontat,

Está bonea en eternitat,

Está Deus bò, eternal en infinitat.
Deus está aondós

De gloria e de gloriós,

A la qual gloria ha creat nos.
Car en Deus está jutjar,

Pietat e perdonar,

Devem estar en temor e en esperar.
Com en Deus estiga veritat,

Home estant en falsetat

No pòt estar en amabilitat.
Car en Deus está egualtat

De intelligibilitat e amabilitat,

A amar e a entendre es hom obligat.
Está mon cor en tristor,

Car no pusch empetrar honor

A Deu digne de lausor.

X.

¡O FAENT!

Deus pare obra en virtut,

Fill qui d' éll es conçebut,

Esperit Sant d' amdos produt.

Obrant, obrable e obrar

Fan la trinitat estar

Per natura de' entendre e d' amar,

Obra que sia de bontat,

De infinitat è eternitat,

No ha de rè necessitat.

Si en Deus no fós obrar

De infinit e eternar,

Falliment en éll pogra estar.

Bon fá de veritat

Verificable, verificat

Ab verificar qui ix d' amich e d' amat.
Obrar amar que sia virtuós,

E entendre que no sia ergullós,

Val mes que obrar castells ne tors.
Deus ha obrat hom ab bontat,

E hom mal obra ab peccat,

Mal dir e mala volentat.

Si no fós Deus per son obrar,

Fóre major per son estar

Que per son entendre e amar.
Obrá sens fé e caritat

Esperança e fermetat,

Es obra de mal e peccat.

Mes val haver bon pensament

Que guessanyar aur ne argent,

Ne haver fills ne honrament.


XI.

¡O ENS NECESSARI!

Deus, qui est de necessitat,

Per çó car est infinitat e eternitat,

Tú sias conegut, amat e honrat.
En infinitat es necessari infinir,

Axí com en compliment complir,

Sens lo qual compliment no 's pogra sofferir.
Si no fós eternitat

Seguir es de necessitat

Que çó qui es, fós per sí començat.
Necessari es que en Deus sia poder,

E qu' en volentat se puschan saber,

Amant, amable e voler.

En Deus poder, saviesa e volentat,

Son una natura de necessitat,

Per ço que éll sia infinit en unitat.
Necessari es que en Deus obrar

Sia aytant gran com son estar,

Perqu' en Deus puscha esser deitar.
En Deus es necessari concordar,

Distinccionar e egualar,

Per ço que ociós no puscha estar.
No ha Deus fora sí necessitat,

Car complit es de tota bontat,

Perque ha en sí obra e obrat.
Deus es nostra necessitat,

Car sens Deus no fóre ens sustentat,

Ne a neguna fí menat.

Necessari es a hom Deus amar,

Conexer, servir e honrar,

E bé está en Deus mercé e perdonar.

XII.

¡O PERSEITAT!

Deus está per sí en poder,
En volentat é en saber,
E pòt en tot quant vòl haver.
Es Deus causa e no causat,
Perque tot hom es obligat
A obeir sa volentat.
Deus está per sí aondós,
E assí mateix ha creat nos,
Aytal per sí es gloriós.
Es Deus per sí paternitat,
Filiació, espirabilitat,
Es donchs per sí en trinitat.
Deus está per sí en bontat,
Infinitat e eternitat,
Donchs deu esser per sí amat.
Qui ama Deus per sí salvar,
E que infern puscha esquivar,
Poch sab de natura d'amar.
Null hom pòt per sí estar,
Ne pòt per sí negun be far,
Perque no's deu en sí fiar.
Per si es null hom senyor,
Perque no li tany servidor,
Pus que per sí no há honor.
Pus que per mí no son creat,
Tort ay e fas gran pecat
Si per mí vull esser honrat.
Per sí está hom peccador,

E enemich de bona amor,
Perque de mí ay gran pahor.

XIII.
¡O LIBERTAT!

Franch es Deus en son estar,
E es franch en son obrar,
Ab possificant, possificable, possificar.
Poder franch ha Deus en sa bontat,
De bonificant, bonificar e bonificat,
E aço mateix en infinitat e eternitat.

Deus es pus franch en son poder
Que no es home en son voler:
Sa Libertat ¿quí la poria saber?
Está Deus franch en infinir,
En eternar e en complir,
A Deus no pòt rè contradir.
Mays val franquea en voler,
En remembrar e en saber,
Que en regnar ne en haver.
Creá Deus hom franch en virtut,
Mays hom es servu esdevengut,
Per ço car s'es desconegut.
Tot hom pòt Libertat haver
En amar Deus e car tener,
Car Deus no força null voler.
Hom qui es servu de peccat,
No está franch de volentat,
Car justicia l'ha encarçerat.
No está servu hom ab virtut,
Ne está franch home caút
En pecat trò s'es conegut.
Mays val servitut en turment
Ab que hom hi sia justament,
Que Libertat en honrament.

XIV.

¡O SIMPLE!

Car Deus es sa simplicitat,

Es aytant Simple en trinitat,

Com es Simple en Unitat.
En Deus está simplificar,

Per engenrar e espirar,

E en éll compost no pòt estar.
Deus de la sua simplicitat,

Simplifica simplificat,

En simplificat engenrat.
Está Deus Simple en estant,

E está Simple en obrant,

Car no ha detrás ne davant.
Está en Deus Simple poder,

Simple saber, Simple voler,

E per ço pòt Simple haver.
Simplement están en bontat,

Bonificant, bonificat,

Ab bonificar espirat.
Concordança e egualtat

Están en Deus simplicitat,

Per natura de trinitat.

A vos, ver Deus omnipotent,

Me dó enaxí simplement,

Que d' altre no vull honrament.
Aquell que ha Simple saber,

Simple membrar, Simple voler

En honrar Deus, no pòt caer.

Aquell ama Deus simplement

Qui fá per éll principalment

Tot ço que fá a son scient.


XV.

¡O SANCT!

¡O Sanct dels sancts qui est sanctetat!

A tú dó tota ma entitat

E tú donem paciencia e caritat.
Deus es Sanct en sí mateix,

E d' éll negun mal no 's segueix,

E es tot hom Sanct qui 'l serveix.

Car Deus es Sanct, se cové

Qu' en éll sia Sanct de bé

E que 'l Sanct sia de sé.
Sanct está Deus en amar,

E Sanct está en son jutjar,

E Sanct está en perdonar.
Qui ha bona volentat

Está fill de sanctetat,

Qui 'l vest de sa puritat.
Mays val home per sanctetat,

Que per emperi ne regnat,

Per vida e sanitat.
Sanctetat fá hom humil,

E li fá fér fayts gentil,

E 'l guarda de mal e peril.
Sanctetat fá humilitat,

Mesura gran e leyaltat,

E aporta de Deus bon grat.
Mays val en sanctetat morir

Que tostemps viure sens finir,

Ço que val Sanct ¿qui ho pòt dir?

Esguardats els sancts qui son passats

Per quants homens son remembrats,

E los no sants com son oblidats.


XIV.

¡O VIDA!

¡O divina, eternal e sancta Vida!

En tú viu bonea infinida,

De bonificant, bonificable, bonificar complida.
Viu Deus en amant, amable e amar,

Vivificant, vivificable e vivificar,

Per natura de engenrar e espirar.
Deus es viu sens mortalitat,

E en éll viuen misericordia e pietat,

Perque null hom no deu esser desesperat.
Viu bon entendre de bon amar,

E viu amar de bon cogitar,

E viuen entendre e amar de bon membrar.
Viu bonea de magnificar,

E viu granea de bonificar,

E mòr bonea en malificar.

Aquell viu qui ha bon pensament,

E aquell mòr qui fá falliment,

E aquell viu qui ama mes Deus que son parent.
Qui vòl viure per haver honrament,

Fá com muyra en foch ardent,

Deshonrat perpetualment.
Mays val morir honradament

Que longa vida croyament,

Car tots jorns mòr qui viu vilment.
Hom qui ben viu no pòt morir,

Ne qui mal viu no pòt servir

A Deus, ne a vida venir.

No deu hom viure per menjar,

Per honrament, per sajornar,

Mays per servir Deus e honrar.


XVII.

¡O INFINITAT!

¡O Deus qui estás Infinit,

En Pare, Fill e Sanct Esperit!

Mal fá aquell qui t' ha en oblit.
Deus es Infinit en estar,

E Infinit en son obrar,

Per engenrar e espirar.
No pogra esser Infinitat

Sino en singularitat,

En qui no sia quantitat.
Infinit es Deus en bontat,

Ab bonificant, bonificat,

E ab bonificar eternat.
Si en Deus no fós Infinir,

No pográ son poder complir

De Infinitat nostre desir.
Poder, saber e volentat,

Son Infinits en unitat,

De natura e deitat.
Deus pare infinidament

Infinix fill extensament,

Sens quantitat e moviment.
Infinit es de Infinitat,

Sens la qual fóre termenat,

En poder, temps e quantitat.
Plasent causa es consirar

Infinit d' entendre e d' amar,

En eternitat sens cessar.

Be n' es foll e desconexent

Qui ama mays petit movent

Que Infinit sens mudament.


XVIII.

¡O ETERNITAT!


Si fós ver que no fós Eternitat,

Ço qui es fóre per sí comensat,

E fóre no res sa potencialitat.

Es donchs Eternitat sens dubtar,

En la qual covenen estar

Eternant, eternable, eternar.

Si eternar en Eternitat no fós,

Fóre per son poder avar e ociós,

E no fóre amable ne gloriós.

Eternar cové esser de Eternitat,

Sens la qual no poria esser abastat,

Eternat de entendut e d' amat.

Plasent causa es membrar

En Eternitat, eternar,

Engenrar e espirar.

Greu causa es consirar

En foch eternal estar,

E ’n ira de Deus sens perdonar.

Deus pòt de sa Eternitat

Plus en sa natura de bontat,

Que en tot ben que haja creat.

Si fós ver que Eternitat hagués par,

No fóre per ella Deus singular,

E infinir valgra plus que eternar

No ha conexensa de Eternitat,

Qui diu qu' el mon no es creat,

Ne de Eternitat e infinitat sab egualtat.


XIX.

¡O TOT!


¡O Deus, qui est Totalitat

De ta essencia e de ta bontat!

Tú est Tot sens divissibilitat.

No fóre Deus tota essencia de bontat,

Si no fós bonificant, bonificar, bonificat,

Perque cové en éll esser trinitat.

En Deus poder es Tot saber,

E en Deus saber es Tot poder,

E per ço pòt en Tot quant vòl, voler.

Poder, saber e volentat

No están en tota bontat

Si donchs no son en una unitat.

Deus ama ab Tot son voler,

Axí com sab ab Tot son saber,

Amemló donchs ab Tot nostre poder.

Sens distincció e concordar,

Començament e egualar,

Totalitat de bé no pòt estar.

Tot está Deus en unitat,

E Tot está en trinitat

Per natura de infinitat.

Aquell qui 's dona Tot a Deu,

pòt dir que Deus está Tot seu,

Perque eu li dó Tot mí e 'l meu.

Cascun hom pòt Deus Tot haver,

Ab que l' am de Tot son poder,

Car Deus no 's frany ans es sencer.

Deus está Tot en veritat,

Perque no ha gens falsetat,

Ni es enemich de leyaltat.

https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xx-xxxix-20-39.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xl-xlix-40-49.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-l-lix-50-59.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lx-lxix-60-69.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxx-lxxix-70-79.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-lxxx-lxxxix-80-89.html


https://regnemallorca.blogspot.com/2021/09/cent-noms-deu-xc-c-90-100.html