Mostrando las entradas para la consulta enemics ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta enemics ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

sábado, 3 de febrero de 2018

¿Sabéu cóm mos díen los italians cuan volíen insultamos?

¿Sabéu com mos díen los italians cuan volíen insultamos?

Tret del llibre de Agustí Galbis, no aplega a dos fulles, pero boníssim.
Ñan errors ortografics. No está revisat per mí.

PAG. 65.

El llibre “sagrat” de la secta, en el qual es conte el cos de les cites representatives de l’intent de manipulacio de l’integrisme catalaniste, es el panfletConsciència idiomàtica i nacional dels valencians” de l'il•lustrissim profeta i membre de l’ AVL, Antoni Ferrando Francés.

Antonio Ferrando Francés, AVL, valensiá, català


Una de les cites mes repetides, que consta en la pagina 147 del libel citat, en la que Antoni Ferrando preten demostrar la consciencia nacional catalana dels valencians es la seguent:

“El famós metge i moralista valencià Arnau de Vilanova (1240?-1311) fou acusat pels seus enemics italians de ser “de despreciable nació, o siga català” (“de filiis despecte nationis, scilicet cathalanus”)”.

Es tracta d’una cita del “Tractatus quidam in quo respondetur obiectionibus que fiebant contra tractatum Arnaldi de adventu antichristi”. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2219821

Jaume Mensa i Valls, fa un estudi titulat “Observacions sobre l’autoria i la finalitat del Tractatus…”. Aplega a les conclusions de que el “Tractatus” “podria haver estat enllestit cap a la meitat de la segona dècada del segle XIV”, de que “Arnau de Vilanova no pot de cap manera ser-ne l’autor” i de que “A Sicília les acusacions “fantasticus”, “catalanus”, “sompniator” tindriem ssentit”.
¿Pot quedar mes clar que dil-li català a Arnau de Vilanova, es dir de “despecte nationis” (de despreciable nació), es una acusacio injuriosa, o un insult?.

El florenti Dante Alighieri, en la “Divina Commedia” , (redactada des de 1313-1314 a 1321), apartat del “Paradiso”, cant VIII, escriu: “E se mio frate questo antivedesse, / l’avara povertà di Catalogna / già fuggeria, perché non li offendesse”; es dir, “I si el meu germa aço prevera, ya fugiria de l’avara pobrea de Catalunya, per a que no li ofenguera.”
Al respecte, Joan Francesc Mira, traductor de la “Divina Comedia” diu: “… obles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat… En tot cas, sembla que l’avaricia dels catalans ja començava a ser un tòpic habitual”.

/ Espanya ens roba. Qui robe a un lladre, té sen añs de perdó. /

PAG. 66

El català Josep Pla, diu que Dante, en les seues paraules  “Fa referència a Sicícilia, dominada, des del 30 de març de 1282 després del desastre dels Anjou i de les Vespres Sicilianes”.  I l’actuacio dels catalans degue de ser guapeta, quan el papa Bonifaci VIII, (ha. 1235-1303), escrigue en 1298, als habitants de la ciutat siciliana de Palerm “…dilectis filiis universitatis felicis urbis Panormi…” diguent-los “…quod accensi devotionis ardore, et viribus reassumptis ad impugnationem vestram, et romanae ecclesiae inimicorum, cathalonarum videlicet barbarorum fidei orthodoxae protectione, et patrie libertate arma coepitis contra hos barbaros quorum est serivire italics, non dominari…”.
Es dir, s’alegrava de que els sicilians hagueren recuperat les forces, en la lluita contra els catalans, als qui considera “bárbaros” i enemics de l’iglesia romana. Parla de la lluita contra eixos “barbaros”, en defensa de la patria i per la proteccio de la fe ortodoxa, diguent als catalans que lo que han de fer es servir als italics i no dominar-los. (p. 145-146. de “Considerazione sopra la storia di Sicilia…”).

Mes avant en el temps, en les notes del llibre “Parlaments a les corts catalanes”, en relacio a una “Proposició d’Alfons IV en les Corts de Sant Cugat del Vallès”. Llegim que “El regne de Sicilia travessava moments dificils. Els sicilians voliem separar-se de la Corona d’Aragó… La situacio de Sardenya no es pas millor… en alguns indrets havien arribat a dir que s’estimaven mes èsser morts que catalans”.

I en contexts, mes alla dels de l’insult, els sicilians, sabien molt be diferenciar a valencians de catalans, com consta en la p. 148 del vol. III de “Considerazioni sopra la storia di Sicilia” de Rosaria Gregorio (1833), pel qual sabiem que “Nei registri dell’anzidetto archivio dello anno 1380, e 1390 fol. 77 havvi la lettera di convocazione ossia d’intima de 23 Ottobre 1391 diretta ai principali nobili dei tre regni di Aragona di Valenza, e di Catalogna, e sono ivi partitamente e ordinatamente descritti gli Aragonesi, e i Catalani e i Valenziani”, es dir, segons consta en els registres antics, en el s. XIV, aragonesos, catalans i valencians, estaven descrits separats i ordenadament.
/ Aquí dal fique tre regni /

Vejam com “català” es converti en un adjetiu calificatiu (despectiu). En 1893, Salvatore Betti, en la p.37 del llibre “Postille alla Divina commedia” escrivia: “I soldati mercenari in Italia si chiamavano allora Catalani, quantunque non fossero tutti di quella provinci di Spagna…

Es dir, que als soldats mercenaris en Italia els dien catalans encara que no foren de Catalunya.

En 1931 Giuseppe Lando Passerini, ho repetix en el llibre “Collexione di opuscoli danteschi inediti o rari”. Ernesto Trucchi, en la p. 126 de “Esposizione della Divina commedia di Dante-Alighieri” (1943), concreta mes al dir que “In Italia si chamavano Catalani tutti i mercenari e avventurieri di altre nazioni, sicchè quel termini era divenuto sinonimo de cupidiagia, come l’usura avea nome de Caorsa… “
Es dir, la paraula “català”, havia devingut sinonim d’avidea o avaricia aplicant-se a tots els qui mostraven eixes caracteristiques.


Arturet tamé ha escrit sobre Arnau de Vilanova


Anem a comprovar que l’insult, afectà a mes de a valencians, a aragonesos i a tots els espanyols, diguent-nos catalans, unicament per a compartir en ells ambits comuns i motivat per interessos confrontats.

En la p. 55 del llibre “La Spagna nella vita italiana durante la Rinascenza” de Benedetto Croce – Renaissance – 1922, llegim: “…odiava molto re Alfonso, chiamandolo come per ingiuria catalano”. Hem de saber que “re Alfonso” es Alfons el Magnanim, naixcut en Medina del Campo (provincia de Valladolit) l’any 1396. Vegem com a un rei de la corona d’Aragó se l’injuria diguent-li català.


PAG. 67

Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Shüller Piroli (Edicions Alfons el Magnanim 1991)
Borgia, Borja

En la p. 70 del llibre “Los papas Borgia Calixto III y Alejandro VI” de Susane Shüller Piroli (Edicions Alfons el Magnanim 1991), lligim: Los “catalanes”, los vendedores ambulantes (como eran considerados todos los españoles), eran todavía poco numerosos en Roma pero se les despreciaba como estranjeros sucios, ávidos y mal educados. Observem com l’insult “català”, afectava a tots els espanyols.

La próspera fortuna de don Bernardo de Cabrera
La próspera fortuna de don Bernardo de Cabrera


Encara en el s XVIII, Pietro Napoli Signorelli, en “Vicende della coltura nelle due Sicilie”, parlant de Bernardo Cabrera, (Calatayut, 1289 – Saragossa, 1364), diu: “Questo catalano rapace crudele e famoso per gli eccesi della sua libidine…”.

Vist tot aço, i en ares del proselitisme catalaniste, sugerixc a Antoni Ferrando, que seguixca reivindicant la catalanitat dels de Calatayud, dels de Valladolit, de tots els espanyols i ¿perque no?, de tots els bárbars, avariciosos, bruts i maleducats de tot el mon. Com no han trobat –ni trobaran- ni una sola cita historica d’un valencià que es considerara català, pretenen fer “ciencia” a partir d’insults.

/ La siensia de estos lingüistes té una norma: Si la enserto la endivino /

Ridícul ¿no?

lunes, 4 de diciembre de 2023

Bertrand de Born. Be m platz quar treva ni fis

Bertrand de Born. (Bertram, Bertams de Born)

Bertrand de Born


Quant Richart aic faita la patz con Bertram de Born, e ill ac rendut son castelh d' Autafort, el crozet lo reis Richart, e passet oltra mar; e Bertran remas guerreian con N Aimar, lo vescomte de Lemoges, e con lo comte de Peirregors e con totz los autres baros d' eviron. E si com avez entendut, quan Richart s' entornava, el fo pres en Allemaigna, e si estet en preson dos ans, e si se rezemet per aver. E quan Bertran de Born saup qu' el reis devia issir de preison, molt fo alegrez per lo gran ben qu' el sabia qu' el auria del rei e per lo dan que seria a sos enemics. E sapchatz qu' En Bertran avia escrit en son cor totz los mals danz que aquist guerreaidor (guerreiador) avian faitz en Lemozin et en las terras del rei Richart, et en fes son sirventes:

Be m platz quar treva ni fis

No reman entr' els barons,

C'ades plantavon boissos,

Tant amon ortz e jardis,

Aize ab pauc de compaigna; 

Sembla i s gardon d' ansessis, 

Que ja lai, on us d' els fos,

Non intratz ses mesclaigna.


Ancaras i aura ris, 

E ben leu amaran nos, 

E acuilliran los pros, 

E ns daran dels Barbaris, 

Si volon qu' om ab lor remaigna; 

Que ja per cridar Paris, 

Senes autras messios, 

Non conqueran terra 'straigna.


Ja non creatz qu' om ressis

Puig de pretz dos escalos;

Mas al soteiran de jos

Pot ben esser que salis, 

Et en aquel que remaigna; 

Que per mil marcs d' esterlis

No 'n poiria poiar dos,

Car tem c' avers li soffraigna.


Ben volgra 'l reis fos devis, 

E que passes sai mest nos, 

E que saubes dels baros 

Quals es fals ni quals l' es fis,

E conogues la malaigna

De que clocha Lemozis,

Qu'era sieus, e fora il bos; 

Mas un sobros lo gavaigna.


Ben volgra l' en si auzis, 

Quoras qu'en fos poderos, 

E qu'en passes dos cedos 

Abanz que plus s' endurzis, 

Pois qu' es vengutz d' Allamaigna

E vuoill N Aimars, lo mesquis,

E 'N Gui s fassan partizos

Tan engals, qu' uns no s' en plaigna.


Mainier, gens pels chauzis, 

Si 'ls albergan mal me iros,

No m fassatz far mal a rescos, 

No us en serai plus aclis,

Ni per En Peiro Lacassaigna, 

De que s' es mal menatz Guis 

Vas mi de doas empreisos,

En amor et en compaigna.


Papiol, ja 'N Frederic

No en feira aital bergaigna

Com fetz sos fils En Enris, 

Can pres romieus ab bordos

Don conques Poill' e Romaigna.

---


Ar ven la coindeta sazos

Que aribaran nostras naus, 

E venra 'l reis gaillartz e pros,

C' anc lo reis Richartz non fo taus;

Adoncs veirem aur et argen despendre,

Peireiras far destrapar e destendre, 

Murs esfondrar, tors baissar e deissendre, 

E 'ls enemics encadenar e prendre.


Ges no m platz de nostres baros,

Qu'an faitz sagramens, non sai caus;

Per so n' estaran vergoignos

Com lo lops qu' al latz es enclaus,

Quan nostres reis poira mest nos atendre;

Qu' estiers nuills d' els no s' en poira defendre,

Ans diran tuit: “Mi non pot om mesprendre

De nuil mal plaitz, ans mi voill a vos rendre.”


Belha m' es preissa de blezos

Cubertz de teins e blancs e blaus, 

D' entreseings e de gonfanos

De diversas colors trertaus,

Tendas e traps e rics pavaillos tendre,

Lansas frascar, escutz trancar e fendre, 

Elmes brunitz, e colps donar e prendre... 


Ges no m platz compagna de basclos

Ni de las putanas venaus... 

E mainadier escars deuria hom pendre,

E ric home, quan son donar vol vendre;

En domn' escarsa no s deuria hom entendre

Que per aver pot plegar e descendre.


Ben sap l' usatge qu' a 'l leos

Qu'a ren vencuda non es maus,

Mas contr' orgoill es orgoillos:

E 'l reis non a baros aitaus;

Ans can vezen qu' el seus afars es mendre,

Poigna cascus cossi 'l posca mesprendre;

E no us cuges qu' eu fassa motz a vendre,

Mas per ric bar deu om totz jorn contendre.

___


Rassa, tan creys e mont' e pueia

Celha qu' es de totz enjans vueia, 

Son pretz, qu' a las melhors enueia, 

Qu' una no y a que ren y nueia

De vezer que sa beutatz lueia. 

Pretz e joven a, cuy qu'en cueia, 

Qu'el plus conoissent e 'l melhor 

Mantenon ades sa valor,

E la tenon per la gensor;

E sap far entieira honor,

Que no vol mas un preyador.


Rassa, domna qu' es fresqu' e fina,

Cuenda e guaia e mesquina,

Pel saur, ab color de robina, 

Blanca pel cors cum flor d' espina, 

Coide mol, ab dura tetina,

Que sembla conil per l' esquina,

Sai ieu ab un entendedor; 

Per que m' a sos lauzars sabor;

E vol mais paubre vasvassor

Que comte ni duc gualiador,

Que la menes a dezonor.


Rassa, als rics es ergulhoza,

E fai gran sen, a ley de toza,

Que no vol Peitieus ni Toloza

Ni Bretanha ni Sarragoza,

Ans es tant de pretz enveyoza, 

Qu' als pros paubres es amoroza,

Et a me pres per castiador; 

Prec li que tengua car s' amor 

Tant, que tug siey corteyador 

No s fassan de lieys fenhedor,

Mas retengua un sol amador.


Rassa, ricx hom qui res non dona, 

Ni honra, ni acuelh, ni sona,

E que senes tort ochaizona,

E que quer merc' e non perdona,

M' enueia, e tota persona 

Que servizi non guazardona;

E li ric home cassador

M' enueion, e 'l buzacador, 

Guaban la volada d' austor

Que jamais d' armas ni d' amor

Non parlara hom entre lor.


Rassa, la genser qu' anc fos nada, 

E la melhor del mon m' agrada, 

Tal qu' anc de mala re nomnada

Ni d' enguan non fon apellada; 

E peza m, car la us ai lauzada

E car la vos ai ensenhada.

A la fina fresca color,

Al pretz et a la gran valor

Pot hom leu triar la melhor, 

Per que s fan tug conoissedor

De me, vas qual part ieu azor.


Rassa, a totz o dic en plassa:

Malvatz es qui de guerra s lassa,

Ni que s' en recre, per menassa,

Tro qu' om se lays que tort no 'l fassa;

Mais am que rebeira ni cassa 

Que ricx hom m' acuelh e m' abrassa.

Mauris ab N Alguar, son senhor,

Pren guerra ab pretz valedor, 

E 'l coms a cor d' esvazidor, 

E 'l vescoms de defendedor

E veiam los lai al pascor. 


Marinier, vos avetz honor, 

E nos avem camjat senhor

Bon guerrier per torneyador.

E prec a 'N Golfier de la Tor

Mos chantars no 'l fassa paor.


Papiol, mon chantar recor 

Lai on es mon bel mal senhor.

sábado, 8 de octubre de 2022

Al onrad Pare è Seinnor en Ponz per la gracia de Deu Bispe Durgel

XXIV. 

Epistola procuratoris D. Poncii de Villamur Episcopi Urgellensis, qua eum monet de criminibus quibus apud Sedem Apostolicam acusabatur: anno circiter MCCLI (1251). (Vid. pág. 83). 

Al onrad Pare è Seinnor en Ponz per la gracia de Deu Bispe Durgel de mi B. de Lirii humil servidor vostre salut è amor besan vostres mans è vostres peus. Fem vos saber que nos som sans è alegre la merce de Deu la qual cosa volriem oir de vos è mes de veer. Fem vos saber que nos entram à Perosa X. dies enans de Carnestoltes davent. En R. de Cervera, en G. B., en A. de Querol noi foren sino II. dies enans que nos. Entraren davant lo Seinor Apostoli è davant totz los Cardenalez ab lo Bispe de Valencia que usne encontra aixi com pot en tot segle els preicadors totz els templers, elsque aduxeren letres del fals Archebisbe que è mort, que que deien que la sgleia Durgel ere en gran mal per faliment de Pastor, è que iavie obs corretio en lo cap, en los membres è del Sagrista de Girona. Evingen tuit davant Lapostoli è soplicaren quels ois, è quels fees oir a totz los Cardenals è quels asseguras que no peressen mal per los vostres amicos de cort, el oils. E preposaren aixi com io us dire. Primerament dixeren que vos eretz homicida, è que eretz deflorator virginum, è que avietz pus de X. fils, e quels heretavetz de la honor de la Sgleia, e que avietz feita moneda falsa, è que avietz mal mes del Bispat ben la meitat, è que avietz iagut ab vostra sor, è ab vostra cossina germana: è dixeren que P. Gerau ere vostre fill è que lavietz heretat del Castel de Arches, è moltes altres coses: ì è feeren petitio denquisitio, è nols volgeren oir, ans los negitan del palau a ontadament

Puis procurá lo Bisbe de Valencia que agessen oidor enpetraren en P. Caporixo lo Cardenal è sapiatz que enquara no an feit res, ni faran daqui enant si Deus o vol, e deim vos è conseillam vos per bon conseil que vos ans vos possetz ab totz vostres enemics, è que aquestz facatz (façatz sin cedilla) anar ahonçadament è que us percacetz com puxatz servir la cort, è aixi venceren los totz è de ço del Bispat metez peniora ça è la... vos ne siatz honrat, que non podetz iaquir à vostres parentz. Estirs deim vos que facatz saber an A. de Mosset que si passen per Roseillo que no fale que no sien pres, è que perden tot quant duran; è si passen per la terra del Comte de Foix quen estie à esquira B. de Vilamur è quels peceig totz, que puix ben faren dret que aixi ò feu fer l' Archebisbe de Bordel, enquara no le nan dit mal, el de ses mans nocis - I. Clerge enquara carchebispe, efedo saber an P. de Vilamur, è al Comte de Paillars si passasen per lur terra è non estorven per nuilla guissa. E si podetz fer fer mal al Temple alcu vostre amic que ò facatz quel Maestre del Temple en G. de Cardona escriso contra vos àl Apostoli è vos avetz parentz è nobotz facen mal è vos sofrit los cubertament que puix si siretz Bispe malgrat de totz vostres anemics entremetet vos com sirvatz la cort è que pagetz los monaders è que us entremetatz de bels II cavals que aven convengut à I nebot del Apostoli quins aiude aixi com pot, è vistes les letres no facatz sino trametre. Estirs dien que sotz periur: Estirs an dit que vos avestz feita sesio. Perestirs sapiatz quel Sagrista de Tarragona sen te à cab è à col ab vos de feit, è de paraula, en tal guissa que vos devetz amar el è les sues coses. E vul quen facatz semblant al Prior son frare è quel honretz en ço que puxatz è tingatz totz los Canonges en pau: aquesta saon dara que sapiatz que nos vos honrarem daquetz si Deus ò vol. Per estirs Lartiache de... sen esta que à descubert non aul loc... Estirs esta ab lo Bispe en el tenim en bon cuit perestirs lo procurador del Bispe de Zaragoza vostre nebot nos è contrari aixi com pot per nom P. G. è trametet ne letres al Bispe de Zaragoza sis fa ab son conseil. Estirs del feit deu G. de Joverre femo aixi com podem. Eil en J. Danurri per el - esta ab vostres enemics, è reunges ab els; on nos vos deim queus prenatz zo que es alased (a la Seu), que aitambo pleit nos aurem aixi com aixi è trametet nos les actes del pleit den Jovorre è a que les den R. de Cervera, del Artiachonat, com fo cittat, ni com donas la sententia, tot ço quen fo: que Maestre Andreu lo vol tenir en cort lo pleit. El fa procurador lo Degà Durgel, et à conseil de vos, è donan vos per conseil dret, que facatz possar lo Degà ab lo Prior. Estirs sapiatz que nos avem totz dies VI. Avocatz è Maestre Andreu quen fa gran messio per vos ove obs que lli emenatz. E jo sapiatz que fui robat è perdi tot quant portava de les letres en fora, è Maestre Andreu donam ço que obs me. E an dit al Apostoli que maior mal à feit en P. de Vilamur à la sgleia que no avie lo Comte de Foix, è volien enpetrar contra el, si no que nos los nestam certz on el nos tramete una procuratio. Estirs nos trametem letres al Prior è al Sagrista, è a los Canonges, que aquestz dien gran mal dels en cort com so fan, perzo que mils se tingen ab vos, è vistes les letres trametet vos vostra volontat. Datum apud Perusii in vigilia Natale Domini. 

Traducción del documento lemosín. (De Jaime Villanueva)

Al honrado Padre y Señor D. Ponce por la gracia de Dios Obispo de Urgel, yo B. de Lirii vuestro humilde servidor, salud y amor, besando vuestras manos y pies. Os hago saber que estoy sano y alegre, gracias a Dios, lo cual desearía también oír de vos y más verlo con mis ojos. Os hago saber que llegué a Perusa X días antes de las Carnestolendas de Adviento, y que sólo dos días antes que yo llegaron a la misma ciudad R. de Cervera, G. B. y A. de Querol. Entró en la misma el Santo Padre precedido de todos los Cardenales con el Obispo de Valencia que salió a recibirle como pudo, junto con los predicadores y los templarios, los cuales trajeron cartas del falso Arzobispo que ya murió, en donde se decía que la iglesia de Urgel padecía mucho por la falta de pastor, y que en ella había necesidad de corrección en la cabeza y en los miembros, y también las traían del Sacrista de Gerona, y presentándose todos al Papa le suplicaron que los oyese y que los mandase oír de todos los Cardenales, y que los asegurase contra el daño que podían recibir de parte de vuestros amigos de la corte, y los oyó. Y en la audiencia propusieron lo que voy a decir: Primeramente dijeron que vos erais homicida y deflorator virginum (desflorador de vírgenes), y que teníais más de X hijos, y que los heredabais en los bienes de la Iglesia, y que habías fabricado moneda falsa y malbaratado la mitad de vuestra diócesi, y que habías dormido (yacido) con vuestra hermana y con vuestra prima hermana; y dijeron que P. Gerau era vuestro hijo, y que le habías heredado en el castillo de Arches y otras muchas cosas. Y pidieron que se inquiriese sobre esto; mas no los quisieron oír, antes los arrojaron de palacio con ignominia. Posteriormente, a solicitud del Obispo de Valencia, lograron que se les señalase auditor, que fue el Cardenal P. de Capoixo (Caporixo). Mas sabed que todavía no han adelantado un pado (paso) ni en adelante lograrán nada con el favor de Dios, y os digo y aconsejo, como cosa que debo aconsejaros, que ganéis la mano a todos vuestros enemigos, y que así los hagáis andar corridos, procurando atraeros el favor de la corte, con lo cual los venceréis. Y en lo del obispado obras (obrad) de manera en todas partes... que adquiráis el honor de que nada podéis dejar a vuestros parientes. También os digo que participéis a A. de Mosset que a su tránsito por es (el; los mallorquines dicen es) Rosellón cuide mucho de que no le prendan ni roben; y que si pasa por la tierra del Conde de Fox (Foix), que B. de Vilamur esté a la mira, y que les persiga, que después ya nos defenderemos; que así lo mandó hacer el Arzobispo de Bordel, y aún no le han dicho nada, con ser que él por sus manos mató a un clérigo, siendo como era Arzobispo: y hacedlo igualmente saber a P. de Vilamur; y que al conde de Pallás, si pasasen por su tierra, no le causen estorbo alguno. Y si podéis haced algún daño al Temple por medio de vuestros amigos, porque el Maestre del Temple G. de Cardona escribió contra vos al Papa; y a vos no os faltan parientes y sobrinos que hagan este daño sin que vos saquéis la cara. Y si queréis ser Obispo a pesar de todos vuestros enemigos, trabajad en servir a la corte y en pagar los monederos y en adquirir dos hermosos caballos, por los cuales me he convenido con un sobrino del Papa que nos ayudará en cuanto puede, enviándolos luego que recibáis esta carta. También decían que sois perjuro, y también que habéis hecho renuncia. Pero sabed también que el Sacrista de Tarragona está firme en vuestra defensa de obra y de palabra; de manera que debéis amar mucho a él y a sus cosas. Y quiero que hagáis lo mismo con el Prior su hermano, honrándole en cuanto pudiereis y manteniendo en paz a todos los canónigos. Asimismo vuestro sobrino P. G., procurador del Obispo de Zaragoza, nos es contrario, y convendría que escribieseis al Obispo para saber si procede en esto con su consejo. En cuanto a lo de G. de Joverre, hago lo que puedo... J. Danurri está con vuestros enemigos y con ellos se ha acomodado; por lo cual os digo que os apoderéis de lo que está en la Seo, que tan buen pleito tendremos de un modo como de otro. Enviadnos el proceso del pleito de Joverre y las de R. de Cervera sobre el arcedianato, como fue citado, ni como se dio la sentencia y cuanto sucedió; porque el maestro Andrés lo quiere tener todo... Nómbrale su procurador el Deán de Urgel; y así os aconsejo que hagáis que se componga dicho Deán con el Prior. Sabed asimismo que nosotros tenemos diariamente empleados seis abogados, y que el maestro Andrés hace grandes gastos por vuestra causa; y así es preciso que le enviéis socorro. Y de mí sabed que me robaron y perdí cuanto llevaba menos las cartas, y el maestro Andrés me da lo que necesito. Han dicho al Papa que mayor daño ha causado a esa iglesia P. de Vilamur que el conde de Fox: e intentaron que se procediese contra él; mas nosotros nos opusimos, y él nos ha enviado poderes. También escribimos al Prior y al Sacrista y a los Canónigos sobre lo mal que estos otros hablan aquí de ellos, para que de este modo se mantengan más unidos con vos. Vista esta carta enviadnos a decir vuestra voluntad. Fecha en Perosa en la vigilia de la Natividad del Señor. 

miércoles, 27 de enero de 2021

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

JORNADA DÉSSIMA. NOVELA SEGONA.

Ghino de Tacco enchampe al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte.
Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballédel Hospital de Jerussalén.

Ghino de Tacco atrape al abat de Cluny, lo cure del estómec, y después lo solte. Este, tornán a la cort de Roma, lo reconsilie en lo papa Bonifacio, y lo fa caballé del Hospital de Jerussalén.


Alabada habíe sigut ya per tots la magnifissensia del rey Alfonso en lo caballé florentino cuan lo rey, a qui mol li habíe agradat, li va maná a Elisa que continuare, y ella va escomensá aixina:
Delicades siñores, lo habé sigut un rey magnífic y lo habé fet aná la seua magnifissensia en lo que be li habíe servit, no pot dís que no sigue loable y gran cosa, ¿pero qué diríem si se conte que un clérig ha fet aná una admirable magnifissensia cap a una persona que si la haguere tingut per enemiga no hauríe sigut reprochat per naixó? sértamen sol que la del rey siríe virtut y la del clérig milacre, ya que estos són tots mol mes agarrats que les dones y de tota liberalidat enemics encarnissats; y per mol que tots los homens buscon venjansa de les ofenses ressibides, los clérigs, com se veu, encara que passiensia prediquen y mol alaben lo perdoná les ofenses, mes fogosamen que los demés homens recurrixen an ella. A la historia que tos contaré podréu sentí cóm un clérig va sé magnífic.

Ghino de Tacco, mol famós per la seu fieresa y per lo mangoneo, enemic de los comtes de Santafiore, va sublevá a Radicófani contra la iglesia de Roma, y están a Siena, a consevol que passabe per los voltáns lo fée robá a través dels seus mesnaderos. Ara be, están lo Papa Bonifacio VIII a Roma, va vindre a la cort l´abat de Cluny, que pot´se sigue un dels mes rics prelats del món, y espentolánseli allí lo estómec, li van aconsellá los meches que anare als bañs de Siena y se curaríe sense falta; per lo que, consedínlay lo Papa, sense preocupássen de la fama de Ghino, en gran pompa de bagache o equipache, besties de cárrega y caballs y criats se va ficá en camí.
Ghino de Tacco, que sen habíe enterat de la seua vinguda, va pará les seues rets, y sense dixá escapá ni a los muleros o mossos de mules, al abat y a tots los seus acompañáns y les seues coses los va enchampá a un pas estret; y fet aixó, va enviá un embaixadó al abat, que de la seu part mol amablemen li va di que faiguere lo favor de aná a hospedás en Ghino al castell. Sentín aixó l´abat, tot enfadat va contestá que no volíe féu, perque no teníe res a fé en Ghino, sino que seguiríe lo seu camí y que a vore quí lay vedabe. A lo que lo embaxadó, humilmen parlán, va di:

- Siñó, hau vingut a un puesto aon, exepte a la forsa de Deu, natros no temem res, y aquí les excomunións y los interdictes están tots excomulgats; y per naixó, per les bones féu lo que vol Ghino.

Estabe ya, mentres li díen estes paraules, tot lo estret rodejat de bandolés; per lo que lo abat, veénse voltat en tots los seus, mol enfurruñat, en lo embaixadó va empendre lo camí del castell, y lo va seguí tota la compañía y los seus bártuls. Y habén descabalgat, com Ghino va voldre, completamen sol va sé portat a una alcobeta mol incómoda y fosca, y tots los demés homens van sé, segóns la seua condissió, mol ben acomodats al castell, y los caballs y lo bahache guardats sense tocá res. Y fet aixó, sen va aná Ghino cap al abat y li va di: - Siñó, Ghino, del que sou hoste, me mane preguntátos que li digáu aón anábeu y per qué.

Lo abat, que com ere discret habíe acachat la seua altanería, li va di aón anabe y per qué. Ghino, sentín aixó, sen va aná, y va pensá curál sense los bañs; y fen que tinguere sempre ensesa a la alcoba una bona fogata, y fénla vigilá be, no va torná a vórel hasta lo matí siguién; y entonses, a un mantel blanquíssim li va portá dos llesques de pa torrat y una tassada de vi de Comiglia, del mateix del abat, y li va di aixó al abat:
- Siñó, cuan Ghino ere mes jove va estudiá medissina, y diu que va adependre que no ña milló cura pera lo mal de ventre que la que ell tos fará; estes coses que tos porto són lo escomensamén, y per naixó, prenéules y confortéutos en elles.

Lo abat, que mes fam teníe que ganes de broma, encara que u faiguere malhumorat, se va minjá lo pa y se va beure lo vi, va di bastantes coses soberbies y después va demaná vore a Ghino. Ghino, sentínlo, algunes les va dixá passá y datres les va replicá cortésmen, diénli que, cuan puguere, Ghino lo visitaríe; y dit aixó, se va separá dell, y no va torná hasta en son demá, en la mateixa cantidat de pa torrat y de vi; y aixina lo va tindre mols díes, hasta que sen va doná cuenta de que lo abat se habíe minjat unes fabes seques que ell, a propósit y amagatóns, li habíe portat y dixat allí. Li va preguntá de part de Ghino qué tal se trobabe del estómec, a lo que lo abat va contestá:

- Me pareix que estaría be si estiguera fora de les seues mans; y después de aixó de res ting tanta gana com de minjá, pos me han curat mol be les seues medissines.

Ghino va fé prepará un gran convit, al que en mols homens del castell van assistí tots los criats del abat; sen va aná a vórel pel matí y li va di:

- Siñó, ya que tos trobéu be, es tems de eixí de la enfermería - y prenénlo de la ma lo va acompañá hasta lo minjadó, aon estabe tota la seua gen.

Lo abat se va entretindre en los seus un bon rato, y los va contá cóm habíe passat aquells díes, y ells li van di que habíen sigut mol honrats per Ghino. Arribada la hora de minjá, lo abat y tots los demés van sé servits en bons manjars y bons vins, sense que Ghino se donare a coneixe al abat. Pero después de quel abat uns cuans díes va viure aixina, habén fet Ghino portá a una sala tot lo seu equipache, y a un pati que estabe daball della tots los seus caballs y hasta lo mes misserable burro, se va adressá cap al abat y li va preguntá qué tal se trobabe, y si se sentíe prou fort pera cabalgá. Lo abat va contestá que estabe mol fort y ben curat del estómec, y que estaríe be en cuan se veiguere fora de les mans de Ghino. Va portá entonses Ghino al abat a la sala aon estabe lo seu bagache y tots los seus criats, y fénlo assomá a una finestra desde aon podíe vore tots los seus caballs, va di:

- Monsiñó, hau de sabé que lo sé noble y expulsat de la seua patria, y pobre, y lo tindre mols y poderosos enemics, han portat a Ghino de Tacco, que soc yo, a sé assaltadó de camíns y enemic de la Iglesia de Roma pera pugué defendre la meu vida y la meua noblesa, y no la maldat de ánimo. Pero com me pareixéu un siñó valerós, después de habétos curat la pancha no tos trataré com u faría a datres, que, cuan los ting a les meues mans com tos ting a vos, me quedaría en la part de les seues coses que me pareguere; aixina, que vos, considerán la meua nessessidat, me entregaréu la part de les vostres coses que vos mateix vullgáu. Totes están aquí dabán de vos, y los vostres caballs podéu vórels al pati desde esta finestra; y per naixó, una part o tot, segóns veigáu, prenéu, y anáton o quedátos está a les vostres mans.

Se va maravellá lo abat de que un lladre de camíns pronunsiare paraules tan magnánimes, y lo seu cabreo y malhumor se van transformá en benevolensia, y lo seu cor se va obrí al amic Ghino, y va corre a abrassál, diénli:
- Juro dabán de Deu que per a guañá la amistat de un home tal com ara vech que eres, soportaría ressibí mol mes grans ofenses que la que me pareix que hasta ara me has fet. ¡maleída sigue la fortuna que a tan condenable ofissi te obligue!

Y después de aixó, habén fet pendre de les seues moltes coses sol les mes nessessaries, y lo mateix de los caballs, y dixánli tot lo demés, sen va entorná a Roma. Habíe sabut lo Papa la detensió del abat, y al vórel li va preguntá cóm li habíen sentat los bañs; a lo que, sonrién, va contestá lo abat: - San pare, antes de arribá als bañs me vach topetá en un valerós meche que me ha curat mol be. Y li va contá lo modo, de lo que sen va enriure lo Papa. Lo abat, continuán la seua conversa y mogut per la grandesa del seu ánim, li va demaná una grassia. Lo Papa, creén que li demanaríe alguna atra cosa, liberalmen va oferí fé lo que demanare.
Entonses lo abat va di: - San pare, lo que vull demanátos es que li otorguéu la vostra grassia a Ghino de Tacco, lo meu meche, perque entre los demés homens valerosos y de pro que hay conegut, ell es en sertesa un dels millós, y lo mal que fa es mes culpa de la fortuna que seua. Si vos, donánli algo en lo que pugue viure segóns la seua condissió, no dudo de que en poc tems no tos paregue a vos lo que a mí me pareix.

Lo Papa, al sentí aixó, com admirabe als homens valerosos, va di que u faríe de bona gana, si tan prohome ere com ell díe, y que lo faiguere acudí an ell sense cap temó.
Va vindre, pos, Ghino, guiat y afiansat pel abat, a la cort; y no habíe estat mol jun al Papa cuan lo va reputá per valerós, y li va otorgá un gran priorat del Hospital, habénlo fet caballé hospitalari de Jerussalén; y Ghino, mentres va viure, lo va mantindre com amic y servidó de la Santa Iglesia y del abat de Cluny.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Lambert - La dame Lombarde

Lambert. Couplet en réponse à Bertrand d' Aurel:

Seigner, sel qui la putia
M' en laissa s' en fai honor,
Qu' eu m' o teing a manentia
Qui m' en fai prez ni largor,
C' anc a nuill jorn de ma via
No voill far autre labor...


Lamberti de Bonanel ou de Buvarel. Dix pièces, la plupart attribuées à d' autres troubadours: en voici quelques passages:
Ieu sai la flor plus belha d' autra flor
E plus adreit plazer dels conoyssens,
E deu portar per dreg maior lauzor
Qu' autra del mon que hom saubes eslire,
Quar no y falh res de be qu' hom puesca dire,
Qu' en lieys es sens, honors e cortezia,
Gens aculhirs ab tan belha paria
Qu' hom non la ve que non si' enveyos
Del sieu ric pretz poiar entr' els plus pros.
Ieu sai la.

E pois anar no i puos, per letre
Li voill mandar que sovenir
Li deuria del gen servir
Qu' ai fat e fatz de bon talen.
D' un saluz.

Pero no m fai chantar flors ni rosiers
Ni erba vertz ni foilla d' aiguilen,
Mas sol amors qui ten lo cors jauzen,
Car sobre totz amadors sui sobriers
D' amar celei cui sui totz domengiers,
Ni de ren als non ai cor ni talen
Mas de servir son gen cors covinen,
Gai et adreit, on es mos cossiriers.
Al cor m' estai.
Millot, III, 417.
Lanfranc Cigala, t. IV. Environ trente pièces.
En Lanfranc Cigala si fo de la ciutat de Genoa. Gentils hom e savis fo; e fo jutges cavalliers, mas vida de juge menava. Et era grans amadors; et entendia se en trobar e fo bon trobador, e fes mantas bonas cansos: e trobava voluntiers de dieu.
Une de ses pièces, intitulée Antifena de Lanfranco, commence ainsi:
En chantar d' aquest segle fals
Ai tant obra perduda
Don tem aver penas mortals,
Si merces no m' ajuda;
Per que mos chans si muda
E vuelh l' ofrir
Lai don venir
Mi pot complid' ajuda,
Sol no m sia irascuda
La maire dieu cui mos chantars saluda.
En chantar.

Fragments d' autres pièces:

Entre mon cor e me e mon saber
Si moc tensos, l' autra nueg que m dormia,
Del faillimen don si plaingnon l' aman;
Qu' eu dizia qu' en lur colp' esdeve;
E mos cors ditz: Seingnor, ges eu no 'l cre,
Ans es amors cil qui fai tot l' engan.
E 'l sens carget las domnas de faillia;
Et en aissi tenzonem tro al dia.
Entre mon.
Il indique le départ du roi de France pour la croisade:

Per que m platz dir laus vertadier
Chantan de tot home valen,
Pero no m cal gaire soven
D' aital chant aver consirier,
Tan trob om paucs de cels cui valors plaia.
Mas d' aquels paucs non es razos qu' om taia
Sos honratz faitz per qu' eu non tairei ges
So que a faig l' onratz reis dels frances,
Car s' es primiers per far secors crozatz
Al saint regne on dieus fo mortz e natz.
Quan vei far.

Jerusalems es luecs desamparatz;
Sabes per que? car la patz es faillia;
C' aitan vol dir, per dreich' alegoria,
Jerusalem c' om viz jos de patz;
Mas la guerra dels dos grans coronatz
A cassada patz d' aqui e d' aillors;
Ni de voler patz no fan entreseigna...

Grans es lo dols e maior for' assatz
Dels cavalliers qui son mort en Suria,
Si no 'ls agues dieus pres en compaingnia;
Mas cels de sai no vey gair' encoratz
De recobrar las saintas heretatz.
Ai! cavallier, aves de mort paors!
Eu crei qu' ill Turc fugisson de la 'nseingna,
O fosson tan com li cerf en Sardeingna
Qu' il troberan a pro de cassadors;
Mas qui no s mov a pauc d' envazidor.

Si 'l reis frances non fos acosselhatz
D' aquest secors, gran meravilh' auria,
Pus dieus l' a dat tan rica manentia;
E si 'l deu far, fassa 'l secors viatz,
Quar trop val meyns dos quant es trop tarzatz;

E 'l reis engles aia cor de l' acors,
E del valen rei Richart li sovenha,
Que pas la mar a poder, e no s fenha,
Quar hom conoys los amicx fenhedors
E los verays a las coytas maiors.

Dels Alamans, s' ieu fos lur amiratz,
Tot passera la lur cavaillairia;
E 'ls Espanhols ges non encuzaria
Sitot an pretz ves Sarrazis malvatz;
Pero per els no fon ges derrocatz
Lo sepulcre on dieus fon a recors.
Be m meravilh per qu' hom de crotz si senha,
Pus non a cor nulhs hom que la mantenha...

Coms Proensals, tost fora desliuratz
Lo sepulcres, si vostra manentia
Poies tant aut com lo pretz que vos guia,
Car amatz dieu, e bonas gens onratz,
E ses biais en totz afars renhatz...
Mas del passar non ai cor que us destreingna,

C' obs es que sai vostra valors prodeingna
A la gleiza d' aitals guerreiadors,
Ja delai mar non queiratz Turcs peiors.

Apostoli, eu crei que si covenha
Que fassatz patz o guerra qui pro tenha...
Emperaire, del secors vos sovenha;
Dieus lo vos quier per qui quascus reis renha,
E fassatz patz de sai, e lai secors,
Quar ben pot mortz sobr' els emperadors.
Si mos chans.
Nostrad. 133. Crescimbeni, 92. Bastero, 88. Millot, II, 153. P. Occ. 157.

Lantelm. Couplets en réponse à Lanfranc Cigala:
Lanfranc, qu' ill vostres fals ditz coill
A pauc d' entendenza,
Qu' ill semblon razains preins en troill
Ples d' avol crecensa...
Plus est enics d' un en orgoill,
Per que m faiz temensa
E dizes c' amors vos recoill...


Lanfranc, de saber no m destuoill
Ni de conoissensa,
E blasma vos quar blasmar soill
Falsa captenensa,
E vostr' amor fug e desvoill,
Qu' ieu non ai plivensa,
Quar las lez metez en remoill
Per folla entendensa,
E faullas d' Estort de Vertfoill...
Lanfranc qu' ill.

Une tenson avec Raimond:
Ramond, una dona pros e valens
Ama son druz e 'l fai d' amor secors
Tan qu' el marit sap cal es lor amors...
Tut trei an mal et enoi e temensa.
Lo cals dels trei fai plus greu penedensa,
La domna, o 'l druz, o 'l maritz gelos?
Ramond una.
Millot, III, 417.

Lantelmet d' Aiguillon. Un sirvente.
Er ai ieu tendut mon trabuc
Don sueill trair' als malvas baros;
E trairay n' a un de cor blos
Vueitz d' onor, plen de nuailha...


Als enemics son sei hueilh cluc
E contra 'ls amics ve d' amdos
Per far enjans e tracios...


Anc als enemics no fes truc
Que no i laises sos compainhos
E 'ls cavals e las garnisos;
E fa mal quan porta mailha
Ni armas mas los esperos
Que mais l' an valgut a sazos
Que lansa ni branz que tailha.
Er ai ieu tendut.

Lanza. Une seule pièce contre Pierre Vidal:
Emperador avem de tal manera
Que non a sen ni saber ni membranza;
Plus ibriacs no s' asec en chadera,
Ni plus volpils no porta escut ni lanza,
Ni plus avols non chaucet esperos,
Ni plus malvatz no fez vers ni chansos,
Ges non es meinz mas que peiras non lanza.
Espaza voill que sus pel cap lo fera,
E darz d' acer voill que ill pertus la pansa,
E brocas voill que il tragan la lumera,
Pois li darem del vi en luoc d' onranza,
Un viel capel d' escarlat ses cordos,
E sa lanza sera uns loncs bastos,
Pois poira anar segurs d' aqui en Franza.
Emperador avem.
Crescimbeni, 198. Millot, II, 310.

Lemosi, t. IV:
Millot, 418.

Lignauré. Tenson avec Giraud de Borneil:
Ara m platz, Guiraut de Bornelh,
Que sapcha per c' anas blasman
Trobar clus, ni per cal semblan;
Aisso m diatz
Si tan prezaratz
So c' a nos totz es cominal,
Car adoncx tug foran egal.
Ara m platz.

La dame Lombarde.
Na Lombarda si fo una dona de Tolosa, gentil e bella et avinens de sa persona et insegnada; e sabia ben trobar e fazia de las coblas et amorosas; don Bernautz N Arnautz, fraire del comte d' Armaias, ausi comtar de las bontatz e de la valor de leis; e ven s' en a Tolosa per la veser, et estet con ella de grat desmestegessa et enqueret la d' amor, e fo molt son amic; e fetz aquestas coblas d' ela et mandet las ades al seu alberg, e pois montet a caval ses la veser, e si s' en anet in sua tera.
Na Lombarda se fes grans meraveilla quant ella ausi comtar que Bernautz N Arnautz s' en era andat ses la veser, e mandet li aquestas coblas.
Nom volgr' aver per Bernard Na Bernarda,
E per N Arnaut n' Arnauda appellada,
E gran merces, seigner, car vos agrada
C' ab tal doas domnas m' aves nomnada;
Voill que m digatz cal mais vos plaz,
Ses cuberta, selada el mirail, en miraz.


Car lo mirails e no veser descorda
Tan mon acord c' ab pauc no 'l desacorda...
Com volgr'.
Bastero, 88. Crescimbeni, 201. Millot, II, 248.
Maitre. Une tenson avec frère Barte:
Fraire Berta, trop sai estatz,
E si m fos gent, pezera me
Qu' ieu cugey morisses desse;
Mas er vey qu' es rejovenhatz,
Per qu' ieu vuelh c' ades tenhatz
Vostra via per tot on soliatz
Vezer si ja pro us tenria
L' un de sels que us solian valer...

Vos eratz per las cortz onratz
E grazitz, per que ieu voldria,
Barta, si us vengues a plazer,
C' anassetz onrar e vezer
La rica cort on l' autre van,
Et agratz mi estortz d' afan,
E 'N Joan de vilania.
Fraire Berta.