Mostrando las entradas para la consulta turmell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta turmell ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 28 de diciembre de 2020

Los sans inossens, llibre quinto.

Llibre quinto.

Lo acsidén.


Al arribá lo pas dels coloms, lo siñoret Iván se instalabe al cortijo durán dos semanes, pera nestes feches, Paco, lo Baixet, ya teníe preparats los coloms y los arreos y habíe engrassat lo balansí, de modo que tan pronte com se personabe lo siñoret, corríen en lo Land Rover de un puesto a un atre, de carril en carril, reconeixén les carrasques y les bellotes, pero tal com passáen los añs a Paco, lo Baixet, se li anabe fén mes difíssil pujá a les carrasques y lo siñoret Iván, al vórel abrassat torpemen a les soques, sen enríe, la edat no perdone, Paco, lo cul escomense a pesát, es ley de vida, pero Paco, lo Baixet, per amor propi, per no doná lo seu bras a torse, pujáe al alcornoque o a la carrasca, ajudanse de una maroma, encara que se pelare les mans y lligáe lo reclam a la part mes vissible del abre, a sé possible a la copa, y desde dal, enfocabe altivamen cap al siñoret Iván los grans forats del seu nas chato, com si mirare en ells, encara valgo, siñoret, ¿no li pareix? cridabe eufóric, y, a caball de un simal, ben assentat, estiráe del cordell amarrat al balansí pera que lo colom, al fallali les cames y pedre lo equilibri, aletejare, mentres lo siñoret Iván, amagat al esperadó, escudriñabe atentamen lo sel, los desplassamens dels bandos y li advertíe, dos dotsenes de surites, templa, Paco, o be una junta de turcassos, quédat cotet, Paco, o be, les bravíes están en dansa, ojo, Paco, y Paco, lo Baixet, pos a templá, o a pará, o a ficá lo ull a les bravíes, pero lo siñoret Iván rara vegada se quedabe conforme, mes suavet, maricón, ¿no veus que en eixos estiróns me les espantes? y Paco, lo Baixet, pos mes suavet, en mes tiento, hasta que, de pronte, mija dotsena de coloms se separaben del bando y lo siñoret Iván preparáe la escopeta y dolsificáe la veu, ojo, ya doblen, y, en estos casos, los estironets de Paco, lo Baixet, se féen secs, ritmics, per a que lo colom se moguere sense desplegá del tot les ales y, conforme se aproximaben planeján los atres coloms, lo siñoret Iván se armabe, agarráe los puns y ¡pim-pam!, ¡dos, la parella! se alegráe Paco entre les rames, y lo siñoret Iván, calla la boca, tú, ¡pam-pim! ¡atres dos! chillabe Paco a dal sense pugué aguantás, y lo siñoret Iván, tanca lo pic, tú, y ¡pom-pum! ¡una que sen va a criá! se lamentabe Paco, y lo siñoret Iván, ¿no pots dixá quieta la llengua, tros de maricón? pero, entre pim-pam y pam-pim, a Paco, lo Baixet, se li adormíen les cames enganchades damún del simal y al baixá del abre, u habíe de fé a pols perque moltes vegades no sentíe los peus y, si los sentíe, notáe com formigues y cusigañes, com si foren de gaseosa, absolutamen irresponsables, pero lo siñoret Iván no reparabe en alló y lo apremiabe pera buscá una nova atalaya, pos li agradáe cambiá de puesto cuatre o sing vegades per día, de forma que, al acabá la jornada, a Paco, lo Baixet, li féen mal los muscles, y li coíen les mans pelades, y notáe agulles a les garres y teníe tot lo cos baldat, de les agujetes, a vore, que sentíe los membres com a descojuntats fora del puesto, pero, en son demá, tórnay, que lo siñoret Iván ere insassiable en los coloms, una cosa fora de serie, que li apetíe este tipo de cassera tan o mes que la de perdius en batuda, o la de
gangas a la espera, al aiguamoll, o la de turcassos a la Guita y lo cascabell, que no se fartáe lo home y, de matinet, entre dos llums, ya estabe en dansa, ¿estás cansat, Paco? sonreíe malissiosamen y afegíe, la edat no perdone, Paco, quí te u habíe de di a tú, en lo que tú has sigut, y a Paco, lo Baixet, li picabe lo orgull y pujabe als abres casi mes rápit que la vespra, encara en perill de desnucás, y amarrabe lo reclam a la copa de la carrasca o lo alcornoque, al pun mes alt, pero si los bandos se mostraben resselosos o desconfiats, pos aball, a un atra querensia, y de este modo, de abre en abre, Paco, lo Baixet, anabe agotán les seues energíes, pero dabán del siñoret Iván, que escomensabe a resselás de ell, ñabíe que fingí forsa y escaláe de pressa y cuan ya estabe casi a dal, lo siñoret Iván, ahí no, Paco, collóns, esta carrasca es mol menuda, ¿es que no u veus?, busca la atalaya com sempre has fet, no me sigues dropo, y Paco, lo Baixet, baixáe, buscabe la atalaya y un atra vegada cap a dal, hasta la copa, lo reclam a la ma, pero un matí, ara sí que la ham futut, siñoret Iván, me hay olvidat los capirots a casa, y lo siñoret Iván, que estáe aquell día llaminé, que lo sel negrejabe de coloms damún del carrascal de les Planes, va di imperiosamen, pos sega al reclam y no pergam mes tems, y Paco, lo Baixet, ¿lo sego, siñoret Iván, o li fach un capirot en lo mocadó? y lo siñoret Iván, ¿no me has sentit? y Paco, lo Baixet, sense fes de rogá, se va apretá al simal, va desplegá la navalla y en un dos per tres li va buidá los ulls al reclam y lo colom, veénse de repén sego, fée uns movimens torpes y destronats, pero eficasos, pos doblaben mes muixóns que de costum y lo siñoret Iván no se parabe en barres, Paco, has de segá a tots los coloms, ¿sens? en los dichosos capirots entre la llum y los animals no cumplixen, y aixina un día y un atre hasta que una tarde, después de semana y mija de eixí al monte, segóns baixáe Paco, lo Baixet, de una carrasca monumental, li va fallá la cama adormida y va caure, espatarrat, com un sac ple de coduls, dos metros dabán del siñoret Iván, y lo siñoret Iván, alarmat, va fotre un bot y va cridá, ¡sirás maricón, casi me aplanes! pero Paco, se retorsíe an terra, y lo siñoret Iván se va arrimá an ell y li va aguantá lo cap, ¿te has fet mal, Paco? pero Paco, lo Baixet, ni podíe contestá, que lo cop al pit lo habíe dixat sense esma, y sol se siñalabe la cama dreta en insistensia, ¡Ah, bueno, si no es mes que aixó...!, díe lo siñoret Iván, y tratabe de ajudá a Paco, lo Baixet, a ficás de peu, pero Paco, lo Baixet, cuan, al final va pugué articulá alguna paraula, va di, apoyat al trong de la carrasca, la cama esta no me aguante, siñoret Iván está com atontada, y lo siñoret Iván, ¿que no te aguante? ¡veus!, no me sigues ploramiques, Paco, si la dixes arrefredá sirá pijó, pero Paco, lo Baixet, va intentá fé una passa y va caure, no puc, siñoret, está trencada, yo mateix hay sentit cóm se tronsáe l´os, y lo siñoret Iván, tamé es mariconada, collóns y ¿quí me amarrará lo reclam ara en la junta de turcassos que ñan a les Planes? y Paco, lo Baixet, desde enterra, sentínse íntimamen culpable, va sugerí pera aplacál, igual lo Quirce, lo meu mosso, ell es habilidós, siñoret Iván, una mica tarugo pero pot servíli, y fée momos pel doló de la cama y lo siñoret Iván va doná unes passes en lo cap cacho, dudán, pero finalmen, se va arrimá una mica al cortijo, va fé bocina en les mans y va bramá una, dos, tres vegades, cada vegada mes fort, mes impassién, mes repodrit, y, com no acudíe dingú a les veus, se li va soltá la llengua y se va ficá a jurá y al remat, se va girá cap a Paco, lo Baixet, ¿segú que no te pots valdre, Paco? y Paco, lo Baixet, apoyat al trong de la carrasca, mal u vech, siñoret Iván, y, de repén, va assomá lo mosso gran de Facundo per la tanca de la corralada y lo siñoret Iván va traure de la burchaca un mocadó blang y lo va ventejá repetidamen y lo mosso de Facundo va contestá movén los brassos com aspes de molí y al cap de un cuart de hora, ya estabe bufán aon ells, que cuan lo siñoret Iván cridabe, ñabíe que donás pressa, ya se sabíe, sobre tot si anáe en la escopeta, y lo siñoret Iván li va ficá les mans als muscles y li va apretá pera que veiguere la importánsia de la seua misió y li va di, que ne vinguen dos, ¿sens?, los que siguen, pera ajudá a Paco que se ha fet mal, y lo Quirce pera acompañám a mí ¿u has entés? y segóns parlabe, lo mosso, de ulls vius y pell renegrida, assentíe y lo siñoret Iván va indicá en la barbilla a Paco, lo Baixet, y va di a modo de aclarassió, lo maricón dell se ha futut una costellada, ya veus qué oportú, y, al rato, ne van acudí dos del cortijo y se van emportá a Paco estés a una camilla y lo siñoret Iván se va embutí pel carrascal en lo Quirce, tratán de conectá en ell, pero lo Quirce, chitón, sí, no, pot sé, a lo milló, furo, reconsentrat, hermétic, que mes pareixíe mut pero, a cambi, lo tío teníe maña en lo reclam, que ere un virtuós, que sol calíe díli, fort, suavet, templa, sec, pera que acatare rigurosamen la orden, y los seus movimens eren tan pressisos, que les turcassos doblaben sense desconfiansa damún del reclam y lo siñoret Iván, ¡pim-pam!, ¡pam-pim!, disparáe sense pará, que no donabe abast, pero errabe una y un atra vegada y, a cada errada, soltáe sapos y serps per la boca, pero lo que mes li enrabiabe ere que, en justissia, no podíe fótreli les culpes a dingú y, ademés de aixó, li fastidiabe que lo Quirce fore testigo de les seues errades y li díe, lo cas de ton pare me ha ficat ñirviós, sagal, en tota la vida no hay fallat tan com avui y lo Quirce, camuflat entre les fulles, contestáe indiferén, pot sé, y lo siñoret Iván se desfée, no es que puga o dixa de pugué, collóns, es una verdat com un templo, lo que te estic dién va a missa, y ¡pim-pam! ¡pam-pim! ¡pom-pum!, ¡un atre maricón a criá! bramáe lo siñoret Iván, y lo Quirce, a dal, en silénsio, cotet y parat, com si no anare en ell y, en cuan van torná al cortijo, lo siñoret Iván va passá per casa de Paco, ¿cóm anem, Paco? ¿cóm te trobes? y Paco, lo Baixet, tirán, siñoret Iván, teníe la cama estesa damún de un taburet y lo turmell gros, unflat, com un bot, es una ferida roína, ¿no va sentí esbadocás l´os? pero lo siñoret Iván anáe a lo seu, en tota la vida no hay errat mes coloms que este matí, Paco, ¡quínes coses!, pareixía un prinsipián, ¿qué haurá pensat lo teu sagal? y Paco, lo Baixet, a vore, los ñirvis, natural, y lo siñoret Iván, natural, natural, no buscos excuses, ¿de verdat te pareix natural, Paco, en les hores de vol que yo ting, errá una surita atravessada, de aquí al geranio? ¿eh? dis, Paco, ¿es que me has vist errá alguna vegada un colom atravessat de aquí al geranio?, y lo Quirce detrás dell, encantat, aburrit, lo ram de coloms a una ma y la escopeta enfundada al atra, sompo, silensiós, y, en éstes, va apareixe a la porta de la casa, daball del emparrat, lo Azarías, descals, los peus bruts, los pantalóns caiguts, sonrién en les genives, remugán com un cachorro, y Paco, una mica alterat, lo va señalá en un dit formulariamen, aquí, lo meu cuñat, va di, y lo siñoret Iván va analisá atentamen al Azarías, sí que tens una familia apañada, va comentá, pero lo Azarías, com atragut per una forsa magnética, se anabe arrimán a la percha y mirabe golut cap als coloms morts y de pronte, los va tocá, y los examinabe un per un, los furgabe les potes y lo pic, pera comprobá si eren jóvens, o vells, mascles o femelles, y, al cap de un rato, va eixecá los seus ulls adormilats y los va encará en los del siñoret Iván, ¿vol que los hi desploma? va preguntá expectán, y lo siñoret Iván, ¿es que saps desplomá coloms? y va di Paco, lo Baixet, home, no ne ha de sabé, si en tota la vida no ha fet datra cosa, y, sense mes explicassións, lo siñoret Iván, va pendre la percha de mans del Quirce y lay va doná al Azarías, tin, va di, y, cuan los tingues, los hi portes a doña Purita, de la meua part, ¿ten enrecordarás?, en cuan a tú, Paco, dónat pressa, mon anem a Cordovilla, aon lo meche, no me agrade eixa cama y lo 22 tenim batuda, y entre lo siñoret Iván, lo Quirce y la Régula, van acomodá a Paco, lo Baixet, al Land Rover y, una vegada a Cordovilla, don Manuel, lo dotó, li va paupá lo turmell, va intentá móurel, li va fé dos radiografíes y, al acabá, va enarcá les selles, ni nessessito vóreles, lo peroné, va di, y lo siñoret Iván, ¿qué?, está tronsat, pero lo siñoret Iván, se resistíe a admití les paraules del meche, no me fótegues, Manolo, lo 22 tenim batuda a la finca, yo no puc pressindí de ell, y don Manuel, que teníe los ulls mol negres, mol juns y mol penetrans, com los de un inquisidó, y lo clatell recte, com si lay hagueren allisat en una plana, va alsá los muscles, yo te dic lo que ña, Iván, después tú fas lo que te dono la gana, tú eres lo amo de la burra y lo siñoret Iván va torse la boca, contrariat, no es aixó, Manolo, y lo dotó, de momén no puc fé datra cosa que ficáli una férula, aixó está mol inflamat y escayolán no adelantaríem res, dins de una semana lo tornes a portá aquí, y Paco, lo Baixet, callabe y mirabe ladinamen a un y al atre, estes fractures de maléolo no son graves, pero donen guerra, u séntigo, Vanet, pero tindrás que agensiát un atre secretari, y lo siñoret Iván, después de uns instans de encantamén, menuda mariconada, escolta, y lo cas es que encara estic de sort, va caure aixina de prop de mí, indicabe la vora de la alfombra, lo maricón no me ha desnucat de milagre, y, al cap de uns minuts de conversa, van torná al cortijo y, passada una semana, lo siñoret Iván va passá a replegá a Paco, lo Baixet, en lo Land Rover y van torná a Cordovilla, y antes de que lo dotó li traguere la férula, lo siñoret Iván li va di, ¿no podríes ingeniáteles, Manolo, pera que lo 22 puguere váldres?, pero lo dotó movíe enérgicamen lo seu clatell aplanat, negán, pero si lo 22 es después demá com qui diu, Iván, y este home té que está coranta sing díes en lo alchés, aixó sí, pots comprali un parell de gayates o muletes pera que dins de una semana escomenso a moures per dins de casa, y una vegada acabat lo engessá, Paco, lo Baixet, y lo siñoret Iván van empendre la tornada cap al cortijo y anaben en silensio, distansiats, com si algún llas fundamental acabare de trencás entre ells, y de cuan en cuan, Paco, lo Baixet, suspirabe, sentínse responsable de aquella quebra y intentabe diluí la tensió, créguem, que mes u séntigo yo, siñoret Iván, pero lo siñoret Iván, los ulls fixos mes allá del vidre del parabrises, conduíe en les selles caches, sense di paraula, y Paco, lo Baixet, sonreíe, y fée un esfors pera moure la cama, ya pese este chisme, ya, afegíe, pero lo siñoret Iván seguíe inmóvil, pensatiu, sorteján los grasons y baches, hasta que a la cuarta tentativa de Paco, lo Baixet, se va dispará, mira, Paco, los meches poden di missa, pero lo que tú tens que fé, es no dixát, esforsát, caminá, ma yaya, que gloria tingue, se va dixá, y tú u saps, coixa pera sempre, en estos casos, en gayates o sense gayates, ña que móures, eixí al campo, encara que faigue mal, si te dixes ya estás sentensiat, te u dic yo, y, al franquejá la tanca del cortijo, se van topá al pati en lo Azarías, la gralleta al muscle, y lo Azarías, al escoltá lo motor, se va girá cap an ells y se va arrimá a la ventanilla o finestreta de dabán del Land Rover y sen enríe mostrán les genives, babeján, no va volé anássen en les milanes, ¿verdat, Quirce? díe, acarissián a la gralleta, pero lo Quirce callabe, mirán al siñoret Iván en les seues nines fosques, redones, com les de una pitorra, y lo siñoret Iván se va apeá del coche fascinat per lo muixó negre posat damún del muscle del Azarías, ¿es que tamé saps amaestrá muixóns? va preguntá, y va estendre lo bras en lo propósit de agarrá la gralleta, pero la muixona va soltá un «quiá» de temó y va volá hasta lo alero de la capella y lo Azarías sen enríe, movén cap als costats les barres, se acobarde, va di, y lo siñoret Iván, normal, soc extrañ, no me coneix, y eixecabe los ulls cap al muixó, y ¿ya no baixe de ahí? va inquirí, y lo Azarías, que no baixe, atento, y la seua gola va modulá un «quiá» avellutat, untuós, y la gralla va pendulejá uns instans, inquieta, damún de les seues potes, va ataullá la corralada y, finalmen, se va llansá al buit, les ales ubertes, planeján, describín dos sirculs al voltán del automóvil, se va posá damún del muscle del Azarías, y se va ficá a escarbá al seu clatell, embutín lo pic entre lo seu pel canós, com si lo despollare, y lo siñoret Iván, assombrat, aixó es collonut, vole y no cole, y Paco, lo Baixet se va arrimá renqueján cap al grupo y va di, dirigínse al siñoret Iván, a vore, la ha criat ell y está enseñada, vosté vorá, y lo siñoret Iván, cada vegada mes interessat y ¿qué fa este bicho durán lo día? y Paco, lo Baixet, miro, lo que tots, trau suro dels alcornoques, busque vidres o cristals, se afile lo bec a la pedra del abeuradó, fa una michdiada al oró, lo animalet passe lo tems com pot, y, conforme parlabe Paco, lo siñoret Iván observabe al Azarías, y, al cap de un rato, va mirá a Paco, lo Baixet, y li va di a mija veu, dixán rellissá les paraules per lo muscle, com si parlare en ell mateix, dic, Paco, que en estes mañes que se gaste, ¿no siríe ton cuñat un bon secretari? pero Paco, lo Baixet, va negá en lo cap, va descansá lo cos damún del peu esquerro pera siñalás la pulsera en la ma dreta y va di en lo colom podríe sé, pera la perdiu es curtet, y, a partí de eixe día, lo siñoret Iván visitabe cada matí a Paco, lo Baixet y lo insitabe, Paco, moute, collóns, no te dixos, que mes pareixes un paralític, no olvidos lo que te vach di, pero Paco, lo Baixet, lo mirabe en los seus melancólics ulls de perdigué dolentet, qué fássil se diu, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mira que lo 22 está damún, y Paco, lo Baixet, y ¿qué li ham de fé?, mes u séntigo yo, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, mes u séntigo yo, mes u séntigo yo, mentira podrida, lo home es voluntat, Paco, collóns, que no vols enténdreu y, aon no ña voluntat, no ña home, Paco, desengáñat, que has de esforsát encara que te faigue mal, si no no farás may vida de tú, te quedarás inútil pera sempre, ¿sens?, y lo instabe, lo apremiabe, lo urgíe lo siñoret Iván, hasta que Paco, lo Baixet, farfullabe entre plos, en cuan apoyo lo peu es com si mel serraren en un serrucho, no veigue quín doló, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, aprensións, Paco, aprensións, ¿es que no pots ajudát en les muletes? y Paco, lo Baixet, ya veu, a pas lento y per lo pla, pero va vindre lo día 22 y lo siñoret Iván, erre que erre, se va presentá al alba a la porta de Paco, lo Baixet, en lo Land Rover marrón, venga, amún, Paco, ya caminarem en cuidado, tú no te preocupos, y Paco, lo Baixet, que se va arrimá an ell en serta retissénsia, en cuan va aulorá lo sebo de les botes y lo timó y lo espígol dels baixos dels pantalóns del siñoret, se va olvidá de la seua cama y va montá al coche mentres la Régula ploriquejabe, a vore si aixó mos donará que parlá, siñoret Iván, y lo siñoret Iván, tranquila, Régula, tel tornaré sansé, y a la Casa Gran, exultaben los siñorets de Madrid en los preparatius, y lo siñó Ministre, y lo siñó Conde o Comte, y la siñoreta Miriam, que tamé li agradabe lo tiro en batuda, y tots, fumaben y eixecaben la veu mentres amorsaben café en migues y, conforme va entrá Paco al minjadó va pujá la euforia, que Paco, lo Baixet, pareixíe polarisá lo interés de la batuda, y cada un per lo seu costat, ¡home, Paco! ¿cóm va sé pera caure, Paco, collóns? claro que pijó haguere sigut trencát los nassos, y lo Embaixadó tratabe de exposá a mija veu al siñó Ministre les virtuts cinegétiques de Paco, lo Baixet, y Paco procurabe atendre a uns y als atres y subrayabe adelantán les muletes, com ficanles per testigos, disculpon que no me descubrixca, y ells, faltaríe mes, Paco, y la siñoreta Miriam, sonrién en aquella sonrissa uberta y lluén, ¿tindrem bon día, Paco? y dabán de la inminensia del vatissini, se va obrí un silénsio entre los invitats y Paco, lo Baixet, va sentensiá, diriginse a tots, lo matí está ras si les coses no se torsen yo me penso que entrarán pesses, y, en éstes, lo siñoret Iván, va traure de un caixonet de la arqueta florentina lo estuche de cuero, ennegrit per lo manosseo y lo tems, en les laminetes de nácar, com si fore una pitillera o sigarrera y algú va di, ha sonat la hora de la verdat, y, un a un, seremoniosamen, com cumplín una vella seremonia van agarrá una lamineta en lo número amagat a la punta, rotarem de dos en dos, va advertí lo siñoret Iván, y lo siñó Conde va sé lo primé en comprobá la seua lamineta y va exclamá en veu forta, ¡lo nou! y, sense doná explicassións, tontamen, va escomensá a palmotejá, y en tan entusiasme se aplaudíe y tanta satisfacsió irradiabe la seua cara, que lo siñó Ministre se va arrimá an ell, ¿tan bo es lo 9, Conde? y lo siñó Conde, ¿bo?, tú me dirás, Ministre, un roquissal, a la caiguda de un collet, a la valleta, se despenjen com a tontes y cuan se volen vore ni tems los done de eixecás, 43 ne vach despenjá lo añ passat an eixe puestet, y, mentrestán, lo siñoret Iván, anabe anotán a una agenda los noms de les escopetes en los números corresponéns, y una vegada que va apuntá lo radé, va guardá la agenda a la burchaca alta del chaleco-canana, arreém, que se fa tart va apremiá, y cadaú va montá al seu Land Rover en los secretaris y lo joc de escopetes bessones y los morrals dels cartuchos, mentres Crespo, lo Guarda Majó, acomodabe als esbarradós, los cornetes, y los abanderats, als remolques dels tractós y, al final, tots se van ficá en marcha, y lo siñoret Iván mostrabe en Paco, lo Baixet, tota serie de miraméns, que no es un di, que lo arrimabe a la pantalla en lo jeep encara que no ñagueren roderes, a campo través, pel erm, inclús, si ere pressís, vadeján corréns de aigua, en tot cuidado, tú, Paco, espérat aquí, no te mogues, vach a amagá lo coche detrás de eixes carrasques, o sigue, que tot anabe be, lo únic lo cobrá, pos Paco se desenvolvíe torpemen en les muletes, se atrasabe, y los secretaris dels puestos veíns, aprofitánse de la seua lentitut, li trincaben los muixóns morts, siñoret Iván, lo Ceferino se emporte dos perdius que no son seues, se lamentabe, y lo siñoret Iván, cabrejat, Ceferino, vinguen eixes dos perdius, me cago en la mare que te va parí, a vore si lo peu de Paco ha de serví pera que ton burléu de un pobre inútil, cridabe, pero, datres vegades, ere Facundo y, datres, Ezequiel, lo Gorriné, y lo siñoret Iván no podíe contra tots, impossible luchá en eficassia a tots los frentes, y cada vegada mes fart, de pijó humor, ¿no pots mouret una mica mes depressa, Paco, collóns? pareixes una apissonadora, si te descuides te robarán hasta los cansonsillos, y Paco, lo Baixet, procurabe fé un esfors, pero los collets en rostolls dificultaben los seus moviméns, no li permitíen apoyá pla lo peu, y, en una de éstes, ¡crac!, Paco, lo Baixet, an terra, com un sapo, ¡ay siñoret Iván, que me se ha tornat a tronsá l´os, que lay sentit!, y lo siñoret Iván, que per primera vegada a la historia del cortijo, portabe a la tersera batuda sing muixóns menos que lo siñó Conde, se va arrimá an ell fora de sí, traén pestes per la boca, ¿qué te passe ara, Paco, collóns? ya es molta mariconería aixó, ¿no te pareix? pero Paco, lo Baixet, insistíe desde enterra, la cama, siñoret, se ha tornat a tronsá l´os, y los juraméns del siñoret Iván se sentíen hasta a Cordovilla, ¿es que no pots meneját? intenta, al menos, ficát de peu, home, pero Paco, lo Baixet, ni u intentabe, tombat a una bocha, se aguantabe la cama esbadocada en les dos mans, sense atendre als juraméns del siñoret Iván, per lo que, al final, lo siñoret Iván, va claudicá, de acuerdo, Paco, ara te arrime Crespo a casa, te gites y, a la tarde, cuan acabem, te portaré aon don Manuel, y, hores mes tard, don Manuel, lo meche, se va incomodá al vórel, podríe vosté ficá mes cuidado, y Paco, lo Baixet, va intentá justificás, yo... pero lo siñoret Iván teníe pressa, lo va interrompre o interrumpí, aviva Manolo, ting sol al Ministre, y lo dotó enfadat, ha tornat a fracturá, lógic, una soldadura de brot verd, inmovilidat absoluta, y lo siñoret Iván, ¿y demá? ¿qué faré demá, Manolo? no es un capricho, te u juro, y lo dotó, mentres se traíe la bata, fes lo que vullgues, Vanet, si vols desgrassiá an este home pera lo que li quede de vida, allá tú, y ya al Land Rover marrón, lo siñoret Iván, pensatiu y silensiós, enseníe sigarros y algún caliqueño tot lo tems, sense mirál, tal que si Paco, lo Baixet, u haguere fet a posta, tamé es mariconada, repetíe, entre dens, de cuan en cuan y Paco, lo Baixet, callabe, y notabe la humitat de la nova escayola a la pantorrilla, y, al crusá lo de les Tapes, van eixí aullán los mastins detrás del coche, y, en los clapits, lo siñoret Iván va pareixe eixí del seu encantamén, va sacsá lo cap com si vullguere expulsá un fantasma y li va preguntá a Paco, lo Baixet, de sopetón, ¿quín dels teus dos chics es mes espabilat? y Paco, los dos van a una, y lo siñoret Iván, lo que me va acompañá en lo reclam al colom, ¿cóm se diu?, lo Quirce, siñoret Iván, es mes de monte, y lo siñoret Iván, después de una paussa, tampoc se pot di que sigue mol parladó, y Paco, pos, no siñó, aixina les gaste, coses de la juventut, y lo siñoret Iván, mentres enseníe un atre sigarro, ¿pots dim, Paco, qué vol la juventut de ara que no está a gust a cap puesto? y, al matí siguién, lo siñoret Iván, a la pantalla, se sentíe incómodo dabán del tenso hermetisme del Quirce, de la seua olímpica indiferensia, ¿es que te aburrixes? li preguntabe, y lo Quirce, miro, ni me aburrixco ni me dixo de aburrí, y tornabe a guardá silensio, com si estare lluñ de la batuda, pero carregabe rápidamen y en seguridat les escopetes bessones y localisabe sabiamen, sense cap error, les perdius derribades, pero, a la hora de cobrales, se mostrabe fluixet, condessendén dabán de la avidés insassiable dels secretaris veíns, y lo siñoret Iván bramabe, Ceferino, maricón, no te aprofitos de que lo chic es nou ¡venga, dónali eixe muixó! y, cuberts per la pantalla, que ere una situassió casi doméstica que invitabe a la confidensia, lo siñoret Iván intentabe guañás al Quirce, insuflali una miqueta de entusiasme, pero lo mosso, sí, no, pot sé, a lo milló, miro, cada vegada mes lluñá y aspre, y lo siñoret Iván anabe carreganse com de electrissidat, y aixina que va acabá la cassera, al ample minjadó de la Casa Gran, se va desahogá o desaufegá, los jovens, dic, Ministre, no saben ni lo que volen, que en esta beneita pas que disfrutam los ha resultat tot massa fássil, una guerra los donaba yo, tú me dirás, que may han viscut com viuen avui, que a dingú li falte sing duros a la burchaca, que es lo que yo penso, que lo tindre los fa orgullosos, que ¿qué diréu que me ha fet lo sagal de Paco esta tarde?, y lo Ministre lo mirabe sense girá lo cap, en la coeta del ull, mentres devorabe en ganeta lo solomillo, sol lo milló del llom, y se passabe cuidadosamen la servilleta blanca per los labios, tú dirás, y lo siñoret Iván, mol sensill, al acabá la cassera, li allargo un billet de sen, vin durets, ¿no?, y ell, dixo, no se molesto, que yo, te prens unes copes, home, y ell, grássies, li hay dit que no, bueno, pos no va ñabé manera, ¿qué te pareix?, que yo recordo abáns, bueno, fa cuatre díes, son pare, Paco, dic, grássies, siñoret Iván, o per moltes vegades, siñoret Iván, un atre respete, que se diríe que avui als jovens los moleste asseptá una jerarquía, pero es lo que yo dic, Ministre, que a lo milló estic equivocat, pero algúns mes y datres menos tots tenim que acatá una jerarquía, uns deball y datres damún, es ley de vida, ¿no? y la concurrensia se va quedá uns minuts en suspens, mentres lo Ministre assentíe y mastegabe, sense pugué parlá, y, una vegada que va tragá lo bossí, se va torcá los labios delicadamen en la servilleta blanca y va sentensiá, la crissis de autoridat afecte avui a tots los nivells, y los minjadós van aprobá les paraules del Ministre en cabotades adulatories y frasses de assentimén, mentres la Nieves cambiabe los plats, retirabe lo brut en la ma esquerra y ficáe lo llimpio en la dreta, la mirada discreta, los labios inmóvils, y lo siñoret Iván seguíe les evolussions de la chica en atensió, y, al arribá aon ell, la va mirá de ple, descaradamen, y la mosseta se va ensendre tota y va di, entonses, lo siñoret Iván, ton germá, dic, chiqueta, lo Quirce, ¿pots dim per qué es tan furo? y la Nieves, cada vegada mes sofocada, va alsá los muscles y va sonriure, y, finalmen, li va ficá lo plat llimpio per lo costat dret en ma tremolosa, y va aná despistada tota la sena y, a la nit, a la hora de gitás, lo siñoret Iván va torná a cridala, chiqueta, estira de esta bota, ¿vols?, ara li ha donat per di que no y no ña forma de tráuremela, y la chiqueta va estirá de la bota, primé de la punta y, después, del taló, punta-taló, punta-taló, com a la jota, basculán, hasta que la bota va eixí y entonses, lo siñoret Iván va eixecá en perea la atra cama hasta la descalsadora, ara l´atra, mosseta, ya fes lo favor sansé, y cuan la Nieves va traure l´atra bota, lo siñoret Iván va descansá los peus damún de la alfombra, va sonriure imperseptiblemen y va di, mirán a la mosseta, ¿saps, chiqueta, que te has fet dona de repén y te se ha ficat una figura mol maja? y la Nieves, avergoñida, roija, en un fil de veu, si lo siñoret no nessessite datra cosa... pero lo siñoret Iván va arrencá a riure, en la seua rissa franca, cap dels fills eixiu a ton pare, a Paco dic, chiqueta, ¿es que tamé te moleste que te comboya y elogia la teua figura? y la Nieves, no es aixó, siñoret Iván, y, entonses, lo siñoret Iván va traure la sigarrera del bolsico, va pegá un cop aun sigarro contra nella y lo va ensendre,

Desideri Lombarte
¿cuáns añs tens, chiqueta? y la Nieves, vach pera quinse, siñoret Iván, y lo siñoret Iván va apoyá lo clatell al respaldo de la butaca y va traure lo fum en tenues volutes, de esplay, recreanse, verdaderamen no ne son mols, pots retirát, va admití, pero cuan la Nieves alcansáe la porta la va cridá, ¡ah! y disli a ton germá que pera la próxima no sigue tan aspre, chiqueta, y va eixí la Nieves, pero a la cuina, fregán los cacharros, no podíe pará cota, esguelláe algún plat, va fé trossets o añicos una fon, que la Leticia, la de Cordovilla, que pujáe al cortijo en ocasió de les batudes, li preguntabe ¿se pot sabé qué te passe esta nit, chiqueta? pero la Nieves callabe, que no ixíe del seu desconsert, y cuan va acabá, tocades ya les dotse, al atravesá lo jardí, camí de casa seua, va descubrí al siñoret Iván y a doña Purita casi minjanse a la llum de la lluna daball de la pérgola del sopadó.

jueves, 11 de octubre de 2018

lunes, 21 de enero de 2019

El "Vocabulario valenciano" del catalán Rosanes

El "Vocabulario valenciano" del catalán Rosanes

Ricart García Moya

software Valencia El Vocabulario Valenciano Del Catalán Rosanes

Es falso que la castellanización de los valencianos se produjera antes del XIX, salvo en el funcionariado y capas dirigentes; el pueblo llano, en tiempos de Bernat y Baldoví, era incapaz de hablar correctamente el castellano.

La implantación sistemática fue iniciada hacia el 1869 por Miguel Rosanes, un catalán de Vic destinado al Reino y que se propuso enseñar la lengua de Cervantes a quienes no conocían más idioma que el valenciano. Según Rosanes, nombrado director de la Escuela Superior de Sueca, era empresa titánica: Es preciso tocarlo prácticamente para formarse una idea del ímprobo trabajo que esto ocasiona. Cuando tomamos nosotros posesión de la escuela que dirigimos, no hubo entre cincuenta niños mayores de 9 años uno solo que supiese el significado de la palabra ceniza. Dios sabe lo que esto nos desalentó (Rosanes: Miscelánea, 1864, p.78). El pedagogo catalán, tenaz, optó por publicar un Vocabulario valenciano-castellano destinado a introducir la gramática de Castilla en las poblaciones en que no se habla la lengua castellana. El manual tuvo éxito entre los maestros, usándose para la inmersión en castellano con el método de sustituir la voz valenciana por la castellana, táctica perfeccionada en el 2001 por la Generalidad, al prohibir vocablos valencianos e imponer los catalanes y castellanos.

Entre los sustantivos que recoge Rosanes hay algunos tan patrimoniales como chulla (catalán xulla), garró (cat. turmell), melic (cat. llombrígol), y bascoll (cat. clatell); el derivado bascollá (cat. clatellada), recurso pedagógico contundente, también lo incluye Rosanes. Aparte de estos vocablos figuran otros que son idénticos en valenciano y castellano, realidad que la inmersión rechaza sin razonar que la lengua valenciana posee tantas voces similares al catalán como al castellano, y que muchas de ellas surgieron en el Reino antes que en la meseta o en el condado levantino.
Así, la primera documentación de bufanda en castellano es de 1782, mientras que el bufanda recogido por Rosanes estaba arraigado en el idioma valenciano del XVIII: eixes bufandes tan fines (Coloqui de Pepo Canelles), de donde pasaría al catalán. En la lista de Rosanes encontramos al monstruito regnícola butoni, equivalente al coco castellano y papu catalán. Los filólogos catalanes (los que leen país donde dice Reino), han tratado de restarle encanto y misterio al atribuirle la etimología bu + Toni, sin documentación que la sustente. Parece que la forma buto era la más antigua, pues Escrig da preferencia a butoni (1871), y también existía un juego infantil con tal denominación: asó es chuar al butoni (El Mole, 1840, p. 10). Por los mismos años en que Rosanes redactaba su vocabulario en Sueca, el suecano Baldoví ofrecía en verso la sinonimia entre fantasma y butoni:
vore que les femelles / fasen també la fantasma (...)
anar fentmos el butoni /
a deshora de la nit (Pascualo y Visanteta, 1861, p.6).
Después de 1707 el idioma valenciano seguía tan vivo como en el 1400, asimilando voces foráneas y modelando morfologías propias, hasta tal punto que la lengua valenciana moderna apenas tiene parecido con el romance de 1238. Hay léxico que suponemos ancestral y no se remonta a más de dos siglos. Así, en la frase: Chiqueta, tingau trellat y no mos trenqueu eixos butacóns, usamos el sustantivo butacóns incorporado hacia el 1850, procedente del malsonante venezolano putaka. De igual modo, butoni o buto pudo estar asociado al valenciano bulto, imagen humana borrosa; o podría emparentar con el italianismo busto en su antigua acepción de cadáver (la generalización fonética y gráfica de sinyor, sinyora en el valenciano del XIX estaría vinculada al italiano signare, y plurales similares al italiano buoni podrían generar tras peripecias orales formas populares como butoni). El enmudecimiento consonántico también era decisivo en la creación de voces, de busto a buto pudo suceder como en el cambio morfológico y semántico del antiguo tresllat (traslado) al moderno trellat (cat. seny).

Los catalanes ambiciosos -los que llaman catalán a Sorolla
Arturo Quintana Font, filólogo catalán y catalanista ambicioso

 

 

 

 

 



Los catalanes ambiciosos -los que llaman catalán a Sorolla (a Ignacio Sorolla Vidal no, a Joaquín Sorolla) en la Gran Enc. Catalana-, han conseguido que nos avergoncemos del idioma valenciano del XIX, producto de la evolución independiente del mismo. En 1860 pudo constatar Rosanes que se mantenía la singularidad idiomática respetada incluso por Jaime I, cuando ordenó arromançar los Furs sin supeditarlos a ninguna lengua foránea.

https://www.levante-emv.com/opinion/2012/05/29/rigor-cientifico-frente-descalificacion-barbarie/908888.html

El vocabulario del aséptico Rosanes captó esta preciosa morfología valenciana: bol chaca (cat. butxaca); cona de cansalá (cat. cotna de cansalada),y robell o yema de huevo (cat. rovell), cultismo que enlaza con el étimo latino robigo, con bilabial (Ros, 1764). Frases como rama chiqueta que escomensa a arrailar (p.46) o Borracho, choquet de chica (p.59), erizarían pelusas de madame Parrús e incluso las de monsieur Tarancón.
Junto a voces surgidas después del 1238 (butacó, arbelló, bolchaca, butoni...), el idioma valenciano que recogió Rosanes contaba con joyas mozárabes como cuallá (p.16), / collá, collada / derivada del latín coagulare. Hasta los filólogos más rateros admiten la valencianía del mozarabismo: no tengo pruebas de que el valenciano quallar se haya empleado en catalán (Corominas, DCECH); y Gulsoy y Cahner también lo reconocen:
La gran vitalidad de quallar en Valencia se deberá al hecho de que allí haya continuado como mozarabismo (DECLLC,1992). No les queda más remedio que aceptarlo ante la documentación medieval en valenciano donde aparece quallar y derivados. Como es sabido, por la ruta valenciana a Lérida fue filtrándose nuestro idioma, aunque Gulsoy observó que, todavía en el siglo XVII, quallar debía ser poco conocido en el Principado (DECLLC). Ahora ya lo conocen y utilizan.
Una reflexión: si del latín coagulare -pasando por los mozárabes quwalyo, qalyo de 1106- , los valencianos creamos la familia semántica de quallar:

¿qué autoridad tienen los Rosanes de Ascensión -sean mallorquines como Hauf o fanáticos catalaneros como Verónica Cantó (AVL)-, para impedir que sigamos escribiendo y pronunciando la apócope en quallá o cuallá?

Tal morfología fue creada en el Reino por valencianos libres, no castellanizados ni supeditados a ninguna gestapo del IEC. Otra cosa es que toleremos que los catalanes sigan usando el arcaísmo valenciano quallada (que les prestamos gustosamente), pero nosotros tenemos derecho a apocopar sílabas y plasmarlo gráficamente sin sufrir imposiciones de los plomizos vecinos.
Y una duda bizantina: ¿por qué el suecano Joan Fuster, tan perspicaz y erudito, no se enteró de que el Reino -incluida Sueca- fue castellanizado a rajatabla por el catalán Rosanes en 1864?

Diario de Valencia 16 de Diciembre de 2001

miércoles, 8 de marzo de 2017

chapurriau (desactualisat)

Mon yayo, mon pare y yo ham parlat sempre chapurriau, pero se perden paraules, se castellanisen algunes (pedí, amarill, cuchillo), aixó es normal en los idiomes.
La vergoña de parlá, que te miron mal, catalanisassió, castellanisassió, es lo que está matán al chapurriau.
No s'ha escrit casi may, pero mols que lo escriuen lo desfán.
Hay lligit llibres de autós de la zona y la mayoría no conserven la essensia del chapurriau.

"Yo fa 90 añs que parlo lo chapurriau me moriré y no abre parlar May lo catala que digen lo que buigen estos sabidonsos !!!"

"Yo fa 90 añs que parlo lo chapurriau me moriré y no abre parlar May lo catala que digen lo que buigen estos sabidonsos !!!"

//

Sol dieu tontades , teniu los mateixos insults y paraules per a tots los que no son catalanistes independentistes com vatros, hasta als catalans que no volen sé independens los marginéu. Yo no lligixco el mundo, ni abc, ni La Vanguardia. Tots los diaris y televisións tenen una política. Vach naixe dp de Franco, al 78, antes que la constitusió, mon yayo mol antes que naixquere ell, y mos parlae en chapurriau, cuan la guerra mundial , la sivil, la posguerra, dictadura, continuae parlán en chapurriau. Només calíe parlá en castellá als grisos, alcalde, algún ric de les fábriques. Escriure ne sabíe mol poc, en castellá, com la mayoría de agüelos de allacuanta. Encara vach sentí botovadeu a un agüelo de Beseit, Aniceto. "M'en vach a gitá" per "vach a vomitá" ya no u hay sentit may. Lo chapurriau ha cambiat en uns añs, lo catalá u hauríe de fe, com u fan tots los idiomes, pedre lo "pas", fes mes simple, pero lo estau intentán mantindre com antes. La castellanisassió no la parareu , aon natros ya se diu amarill, pedí, cuchillo (gaviñet), lunes. Yo voldría vore Cataluña independén, de verdat, ne está molta gen hasta la coroneta de vatres. La llengua, com si només ne tinguereu una, no la fareu may mes UNA, com díe Maragall lo yayo de Pascualet, y atres poetes, normalisanla, sol tos carregareu lo parlá dialectal, mol ric, de mols pobles, ya tos ha passat dins de Cataluña.


palabres, paraules, de atres pobles (no Beseit)

a cascarrulles, a costelles, a cuestas (Valderrobres)

perchi, esgorfa, algorfa, desván (Portellada)

barrala,
chorrillo,
pitxella, pichella,

cantrella a Beseit, cantrelles, tamé mamelles,

botijo en castellano.

mansana se diu a tots los pobles, a Beseit poma, manzana en castellano, castellano antiguo poma.


amostrá, te l' amostrem, enseñá, te l' enseñem,
te lo mostramos, te lo enseñamos.

sená vs sopá, cenar

carrera, carré a La Codoñera


Notes

lleus, ulls,llengua, dens, tripew, servell, potes, pota, cap, cor, estómec, dits, mans, peus, orelles, nas, pel, pels, ginoll, ginolls, turmell, turmells, dits dels peus, dits de les mans, dits del Bicho de Valderrobres,

butifarra (morcilla), butifarra de sang, piñons, seba,

catalá en bigot, ojo , muixonot

duc, búho real
caro, cárabo
chuta, lechuza

muixó negre, estornino

trong de Nadal, cagatió, tronc de Nadal

monflorito
caragol, 
borraina, bleda, espárrec, tomata, pa en tomata, magre, cansalada, formache, llom, llom embuchat, pruna, préssec, bresquilla, sirera, poma, pera, abrecoc, plátano, 

falaguera, (helecho)

se fa (no es fa)

ya s'ha fet de nit, s'ha feito de nuey ....


de adolessén era alérgic a la palla 😁

veigáu, dixáu, 
miréu, juguéu

Calaseit, no vos barrallesseu
no riñgáu o riñguéu


carrechadó, saria,

quina seguida porteu?

Panchampla

rabosa, raboses (no guineu)

embossiná (atragantarse)

cadaú, cada una

suncha, llana, lanolina

ovella, borrego, 

català

a la punta de la Berga
m'ha sortit una verruga,
per què fagi bona olor
la frego amb matafaluga.

matafaluga, comino, paregut al fonoll, anís.

fonoll, fenoll, cenollo, cenojo

carrascal

un agüelo y una agüela
pujaen paret amún,
y l'agüelo que se enrabie
va y li fot un mos al cul.

la manta al coll y un cabasset:

la manta al coll
y un cabasset,
mon anirem
cap a Beseit

les chiquetes de este poble
s'han comprat una romana
per a pesás les mamelles
dos vegades a la semana (vegaes)

y si vols que te la enclaba
ficat pancha per amún,
que vorás les polseguines
que ixen del forat del cul.

estolladó, caixé, regadora, estanca, séquia, regá, botes de goma, chanclos, boquera, era, caballó, sembrá, plantá, gram, regalissia

Aso es com lo bau, es de aun minche.

Agüelo sebeta:

No sé si mos donem cuenta de la sort que tenim de parla lo chapurriau, lo gran capital que supose podre entendret en un mun de chen que te vas trovan a la vida.
M'agradarie sabre escriure com u feu vatres.  Es aquí a un me hay estrenat y atrevit a posa los meus pensamens en lletra.
Com hay escrit un atre camí, ting mols añs. En eise temps me hay trovat en molta chen que parlabe lo chapurriau y sempre ha segut una alegria el podre entendremos en lo nostre parla. Sol p'el fet de parla en chapurriau ya ñabie una confiansa entre natres ere com si fueres de la mateisa familia.
La millo proba de aiso es que cuan hay demanat entra aquí, ningú m'a preguntat de que poble era, si tenía lo carnet de algún partit, a qué comarca estaba o si sabía escriure'l, ha ñagut prau en di que parlaba (NO que el escribía) lo chapurriau. Grasies y enhorabona a tots, als que han tengut la idea y als que, poc a poc, mos anem apegan.

Aventures del agüelo "Seveta": Cuan yo era menudet, fa mols añs, la megua familia ere mol pobra. Teniem animals de carrega (besties) al fiat, los anabem pagan cuan arrivaen les cullides (de llao y de olives) si eren bones. Ñabie camins que avans se faen vells qu'els acababen de paga.
Teniem un macho (mula) y una burreta.
No teniem carro, perque en aquells tems sol ne tenien los que eren un poc acomodats.
Als animals los cridaven "wesque" cuan volien que anaren capa la isquiarra y "pasalla" cuan voliem que anaren a la dreta.
Com es normal y mols de vatres lo sabeu, los diebem arre pa ana drets y so pa fels detindre. Y atras pa fels recula.
Cuan anabem pels camins (entonses eren camins, no com ara que la majoria son casi carreteres) ñabie que tindre mol ciudao en los grasons (pedres que puchaben del camí) pa que no entropesaren los animals.
Pa mincha a casa, los donabem sibada y molta palla.
Ñabie que aveurals dos camins al día.
Los domenches p'el matí se treballabe y per de tarde, se disabe un moment la colla o la partida de guiñot y los portabem als aveurados de la font, pa que vegueren aigua. No los podiem aveura a les cases perque no teniem aigua correnta.
Seguirem contan cosetes, p'avui ya val de tanta palla.

viernes, 31 de julio de 2026

Tornes, Torrar, Torrid, Tort, Torser, Torsser - Tórdola - Tortuga

Tornes, s. f., tournois, sorte de monnaie.
Fig. et allusiv.
E m plai quan la trega es fracha
Dels Esterlins e dels Tornes.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Et me plaît quand la trêve est rompue des Sterlings et des Tournois.
ESP. Tornes (Tornés). (chap. Tornesa, torneses, classe de moneda.)
 
Torrar, v., lat. torrere, torréfier, brûler, enflammer.
Part. prés. La regio dita zona, o cintha torrida, quar es torrant.
Eluc. de las propr., fol. 108.
La région dite zone, ou ceinture torride, car elle est brûlante.
Part. pas. En vinagre mollat et apres torrat... fa estronudar (: estornudar).
Eluc. de las propr., fol. 203.
En vinaigre mouillé et après torréfié... fait éternuer.
CAT. ESP. Torrar. PORT. Torrear. (chap. Torrá, torrás de caló : yo me torro, torres, torre, torrem o torram, torréu o torráu, torren; torrat de La Torre del Compte, torrats, torrada de pa de pintadó, torrades; torraré; torraría; si yo torrara.)
 
Torrá, torrás de caló : yo me torro, torres, torre, torrem o torram, torréu o torráu, torren; torrat de La Torre del Compte, torrats, torrada de pa de pintadó, torrades; torraré; torraría; si yo torrara
 
2. Torrid, adj., lat. torridus, torride, brûlant.
La regio dita zona, o cintha torrida. Eluc. de las propr., fol. 108.
La région dite zone, ou ceinture torride.
ESP. (Tórrido) PORT. IT. Torrido. (chap. Tórrid, torrids, tórrida, tórrides : que fa caló, com alguna nit de estiu; calén; cachondo.)
 
Tórrid, torrids, tórrida, tórrides : que fa caló, com alguna nit de estiu; calén; cachondo
 
Tort, s. m., lat. turdus, tourd, sorte d'oiseau.
Si cum es de tort o de tria.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ainsi comme il est de tourd ou de grive.
CAT. Tord. ESP. PORT. IT. Tordo. (chap. Tort, torts; tord, tords; tordet, tordets; tordolet, tordolets. La griba o griva es un atra classe de muixó; gribes o grives.)
 
Tort, torts; tord, tords; tordet, tordets; tordolet, tordolets. La griba o griva es un atra classe de muixó; gribes o grives.
 
Torser, Torsser, v., du lat. torquere, tordre, recourber, tergiverser, biaiser.
Pren l' als cabelhs, comens' a torser,
Aitan can poc, ab ambas mas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Elle le prend aux cheveux, commence à tordre, autant qu'elle peut, avec les deux mains.
Torcen sas mas, li disia. Passio de Maria.
En tordant ses mains, lui disait.
Sai ni lai non torsera. 
Deudes de Prades, Auz. cass.
Çà ni là ne biaisera. 
Pren sa linha, e vol anar per drecha via, so es drecha entencio non pas torssen. V. et Vert., fol. 59.
Prend sa direction, et veut aller par droite voie, c'est-à-dire par droite intention non pas en tergiversant.
Loc.
Ni m part de lui, e vauc dreg, qui que s torsa.
Rambaud de Vaqueiras: Ils hom tan.
Et je ne me dépars d'elle, et je vais droit, qui que ce soit qui se torde. 
Baizera 'l tan la boc' en torsens,
Si que dos mes hi paregra lo seings.
B. de Ventadour: Quant erba vertz. Var.
Je lui baiserais tant la bouche en tordant, si bien que deux mois y paraîtrait le signe.
Part. pas. Nas tort, mal talhat.
(chap. Nas tort - torsut -, mal tallat.)
Cominal: Comtor d'Apchier.
Nez tordu, mal taillé.
Esser batut ni tort. V. de S. Honorat.
Être battu et tordu.
Fig. Si la entencios de ton cor es torta. V. et Vert., fol. 62.
(chap. Si la intensió de ton cor es torta : no dreta, torsuda.)
Si l'intention de ton coeur est tordue.
Loc. Cant ieu vos quis,... 
Respondes mi a boca torta. 
Passio de Maria.
Quand je vous interroge,... vous me répondez à bouche tordue (par une grimace).
ANC. FR. Un vil esclave qui tortoit
De la filace enquenonillée.
R. Garnier, Trad. d'Hippolyte, act. II, choeur. 
As autres nuef a le col tors.
Roman du Renart, t. II, p. 302.
CAT. ESP. PORT. Torcer. IT. Torcere. (chap. Torse, torses : yo me tórsego, tú te torses, tors, torsem, torséu, torsen; retortigá, retortigás un turmell; torsut, torsuts, torsuda, torsudes; tort, torts, torta, tortes (tamé a qui li falte un ull); torseré; torsería; si yo me torseguera o torsiguera un peu. Vore a Don Moissés, boca torta, al llibre Lo Camí en chapurriau.)
 
Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso
 
2. Torcio, Torsio, s. f., lat. tortio, torsion, entorse.
Quan accideys... fractura, dislocatio o torcio. Trad. d'Albucasis, fol. 56.
Quand arrive... fracture, dislocation ou entorse.
- Torture, tranchée, colique.
Per so soven hom ha torsios et dolor de ventre. Eluc. de las propr., fol. 31.
Pour cela on a souvent tranchées et douleur de ventre.
IT. Torzione. (ESP. Torsión.) (chap. Torsió, torsions; retortigamén, retortigamens; retortigada, retortigades.)
 
3. Torsement, s. v., tortuosité, tordure. 
Verga,... si, novela, pren torsement, quan es indurzida torna drecha dificilment. Eluc. de las propr., fol. 225.
Verge,... si, jeune, elle prend tortuosité, quand elle est endurcie elle retourne droite difficilement.
CAT. Torciment. ESP. Torcimiento. (chap. Torsimén, torsimens; torsemén, torsemens; belcadura, belcadures de una verga pera fé una gallata.)
 
4. Torsedura, s. f., tordure, entorse.
Si vostr' auzel, per torsedura,
N' a cais fraita la pluma.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si votre oiseau, par tordure, en a quasi brisé la plume.
ANC. CAT. Torsedura. ESP. PORT. Torcedura. (chap. Torsedura, torsedures.)
 
5. Tort, s. m., tort.
Veus tot lo tort en que m' avetz trobat.
Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.
Voilà tout le tort en quoi vous m'avez trouvé.
Fan del dreg tort, e del tort dreg. V. et Vert., fol. 15.
(chap. Fan del dret tort, y del tort dret.)
Font du droit tort, et du tort droit.
Adv. comp. La volia a tort dezeretar.
Rambaud de Vaqueiras: Honratz marques.
La voulait à tort déshériter.
A gran tort mi fai doler.
Pons d'Ortafas: Si ai perdut.
À grand tort me fait douloir.
Menar de tort en travers.
Pierre d'Auvergne: Belh m' es.
Mener de tort en travers (à tort et à travers).
CAT. Tort. ESP. Tuerto. PORT. IT. Torto. (chap. Tort, torts, torta, tortes; que no está recte o no va dret, torsut; que li falte un ull. Mas del Tort o de la Torta a Los Ports de Beseit.)
 
pintura, cuadro, masía, puertos de Beceite
 
6. Tortuos, adj., lat. tortuosus, tortueux, qui va de travers, en tournant.
Os spongios,... le qual es... tortuos.
Requier via drecha, no va per tortuoza.
(chap. Busque vía dreta, no va per tortuosa; per ejemple, lo GR8 Beseit - Tortosa, aon encara ñan restos de una calsada romana.)
Eluc. de las propr., fol. 15 et 120.
Os spongieux,... lequel est... tortueux.
Recherche voie droite, ne va pas par tortueuse.
CAT. ESP. PORT, IT. Tortuoso. (chap. Tortuós, tortuosos, tortuosa, tortuoses, com les curves de la carretera Valderrobres - Tortosa.)
 
7. Tortuosament, adv., tortueusement.
Quan so restauratz tortuosament. Trad. d'Albucasis, fol. 66.
Quand sont restaurés tortueusement.
ESP. Tortuosamente. (chap. Tortuosamen.)
 
8. Tortuositat, Tortuozitat, s. f., lat. tortuositatem, tortuosité.
Va a tortuositat. Trad. d'Albucasis, fol. 31.
Va à tortuosité.
Aurelhas,... la tortuozitat es cauza qu' el so intra lentament.
Eluc. de las propr., fol. 15.
Oreilles,... la tortuosité est cause que le son entre lentement.
ESP. Tortuosidad. (chap. Tortuosidat, tortuosidats.)
 
9. Tortesa, s. f., tortuosité.
La tortesa del terme. Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. II, ch. 15.
La tortuosité du terme.
10. Tortos, s. m., bâton noueux, gourdin.
Batero lo mot vilanamen ab grans tortos.
(chap. Lo van batre (esbatussá) mol villanamen en grans garrots en nugos.)
V. et Vert., fol. 61.
Le battirent moult vilainement avec de grands gourdins. 
 
11. Torta, s. f., poussée, secousse.
Anc no 'l det...
Mas una torta coma tor.
Guillaume de Berguedan: Un sirventes.
Oncques il ne lui donna... qu'une poussée comme taureau.
CAT. Torta.
 
12. Tortelh, s. m., gâteau de forme circulaire.
E 'ls pros homs paysseria d' un tortelh.
P. Cardinal: Tos temps azir.
Et les preux hommes je nourrirais d'un gâteau. 
Loc. Senher, fag vos an mal tortel. V. de S. Honorat.
Seigneur, ils vous ont fait mauvais gâteau. 
ANC. FR. De ma paste m'a fet tortel.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 18.
CAT. Tortell. (chap. Tortella, tortelles; rosca, rosques.)
 
Tortella, pastas, panaderías, hornos, forn, Ibáñez Urquizú, Bosque Caballé
 
13. Tortillo, s. m. dim., tortillon, petit gâteau en forme de couronne.
De que fezem LXX tortillos del sestier, et pezet cascun tortillon.
Cartulaire de Montpellier, fol. 59.
De quoi nous fîmes soixante-dix tortillons du setier, et pesa chaque tortillon.
 
14. Tortor, s. m., lacet, garrot.
Als autres pendutz emblaria
Cordas o bendels o tortors.
P. Cardinal: D' Esteve de Belmon.
Aux autres pendus il déroberait cordes ou bandelettes ou garrots.
- Torturier, bourreau, qui torture.
Demonis que avian nom tortors. Libre de Tindal.
Démons qui avaient nom torturiers.
Adj. E 'l coms de Montfort manda sos ministres tortors. Guillaume de Tudela.
Et le comte de Montfort commande ses ministres torturiers.
IT. Tortore.
 
15. Tortura, s. f., lat. tortura, torture, tordure.
Lo cal sofria la tortura. Trad. des Actes des Apôtres, ch. 7.
(chap. Lo cual patíe la tortura; “sufríe” no seríe castellanisme, com se veu mol cla aquí y a datres paraules anteriós.)
Lequel souffrait la torture.
No m pot far tortura
Vens ni glatz.
(chap. No me pot fé tortura ni lo ven ni lo gel.)
Pierre d'Auvergne: Ben ha.
Ne me peut faire torture vent ni glace.
Fig. En autr' afar semblera gran tortura
Que sylh qu' ieu am ponhes en me aucir.
G. Faidit: Tant a.
En une autre affaire il semblerait grande torture que celle que j'aime s'efforçât de m'occire.
Adv. comp. A tortura
Perdon li voutz lur dreitura.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Par tordure les courbés perdent leur droiture.
 
CAT. ESP. PORT. IT. Tortura. (chap. Tortura, tortures.)
16. Torturier, adj, tortueux, sinueux, détourné.
Al ribaut platz la via torturieira. 
P. Cardinal: Tals cuida. Var.
Au ribaut plaît la voie tortueuse.
Fig. Aissi fai lo mentir parer
Lo fals coratge torturier.
P. Cardinal: Anc no vi.
Ainsi le mentir fait paraître le faux sentiment tortueux.
Us non es dreituriers,
Ans es ab tort, qui pot, pus torturiers.
G. Riquier: Fortz guerra.
Un n'est pas juste, mais est avec tort, qui peut, plus tortueux.
 
17. Tortezir, v., tortiller.
Fai la camba tortezir. 
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Fais la jambe tortiller.
 
18. Tortis, adj., tordu.
Fermamens lo liero ab grans liams tortis. Roman de Fierabras, v. 1831.
Fermement ils le lièrent avec de grands liens tordus.
ANC. FR. 
L'ormeau est embrassé de la vigne tortisse. Du Bartas, p. 381.
Pour sortir d'un dédale et labyrinthe si flexueux et tortis.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 313.
 
19. Tortis, s. m., bas. lat. tortisius, torche.
Hom qui fara tortis o candelas de sera. Coutume de Condom.
(chap. Home que fará antorches o candeles (veles) de sera.)
Homme qui fera torches ou chandelles de cire.
 
20. Destorser, v., détordre, dévier, détourner.
L' aigua que sol far son cors
Per las nars, desvia s' aillors,
Car l' aer intra trop per forsa,
E coven se qu' ela s destorsa, 
E, per destorser, torna escuma.
Deudes de Prades, Auz. cass.
L'eau qui a coutume de faire son cours par les narines, se dévie ailleurs, parce que l'air entre trop par force, et il faut qu'elle se détourne, et, pour (se) détourner, elle devient écume.
Part. pas. Destortz son entresseing.
Garins d'Apchier: Aissi com hom.
Déployées sont les enseignes.
Si no vesem vostra seinha destorta
Contra Frances.
Montan Sartre: Coms de.
Si nous ne voyons votre enseigne déployée contre Français.
Loc. fig. Fan bobanz ab enseingna destorta. 
B. Calvo: S' ieu dirai.
Font bombance à enseigne déployée.
ANC. FR.
Brandist la hanste, détort le confenon.
Roman de Gérard de Vienne, v. 1635.
CAT. ESP. PORT. Destorcer. IT. Distorcere. (chap. Destorse, destorses; 
desviá, desviás.)
 
21. Destorta, s. f., désordre, relâchement.
Fig. Roma, per razo,
Avetz manta destorta
Dressad' a bando.
Germonde de Montpellier: Greu m' es.
Rome, avec raison, vous avez maint relâchement redressé sans réserve.
 
22. Entorsezir, Entorssezir, v., tordre, entortiller, lier.
Fig. Dreitz non es mais volers,
Quar l' entorssezis avers.
P. Cardinal: L' afar del comte.
Le droit n'est que le vouloir, parce que l'avoir l'entortille.
 
23. Estorser, Extorser, Estorcer, v., lat. extorquere, tordre.
Si tu lhi fas mal o lhi estorsses la man. Liv. de Sydrac, fol. 106.
(chap. Si tú li fas mal o li torses la ma.)
Si tu lui fais mal ou lui tords la main.
- Arracher, extraire, enlever, prendre, délivrer, débarrasser, échapper.
Per los sieus estorser.
Guillaume, Moine de Beziers: Quascun plor.
Pour les siens arracher.
Si s poiria ben estorcer fugen.
(N. E. Esta frase le va al pelo a Carlos Puigdemont.)
Rambaud d'Orange: Aissi cum cel.
Pourtant il se pourrait bien délivrer en fuyant.
Donatz l' en a beure per forsa,
Si voletz que de set estorsa.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Donnez-lui-en à boire par force, si vous voulez que de soif il se délivre.
Anc no s' esduis de cellei ni s' estortz.
A. Daniel: Sols sui que.
Oncques ne se retira de celle-là ni s'arracha. 
- Extorquer. 
Plus extorssan que no deben.
Entro que extorquan X o XV.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 22 et 25.
Plus ils extorquent qu'ils ne doivent.
Jusqu'à ce qu'ils extorquent dix ou quinze.
Part. pas. Can n' auretz lo suc estortz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Quand vous en aurez extrait le suc.
Ieu il fatz saber
Qu' En Benrenguier (Berenguier) li a 'l castel estort. 
Bertrand de Born: Un sirventes.
Je lui fais savoir que le seigneur Bérenger lui a le château enlevé.
 
Berenguer de Palasol. Bérenguer, Berengiers, Berenguier de Palazol, cataloigna
 
N' es la claus estorta. 
T. de Bertrand et de Jausbert: Jausbert.
La clef en est tordue.
Fig. Pretz es estortz qu' era guastz e malmes.
Aimeri de Peguilain: En aquel temps.
Mérite est échappé qui était gâté et déplacé.
CAT. ESP. PORT. Estorcer. IT. Storcere.
 
24. Estorsio, Extorsion, Extortion, s. f., lat. extorsionem, arrachement, extraction.
Estorsio de la peyra. Trad. d'Albucasis, fol. 30.
Arrachement de la pierre.
- Extorsion.
Per tolre alcun abus et extortion de pecunias. Statuts de Provence. Bomy, p. 9. 
Pour enlever aucun abus et extorsion d'argents.
Far alcuna extorsion ni greuge. Chronique des Albigeois, col. 82 et 83.
Faire aucune extorsion et dommage.
CAT. Extorsió. ESP. Extorsión. PORT. Extorsão. IT. Estorsione.
(chap. Extorsió, extorsions.)
 
25. Estorsa, s. f., arrachement, délivrance.
A l' estorsa d' els ac tal trapei.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 11.
À la délivrance d'eux il y eut tel tumulte.
 
26. Estorsement, Estorsemen, s. m., arrachement, délivrance.
Ben c' om fassa per son estorsemen 
De mort totz.
T. de Granet et de Bertrand: Pos anc no.
Bien qu'on fasse pour sa délivrance de mort tout.
L' estorsement del mal. Trad. de Bède, fol. 9.
La délivrance du mal.
ANC. ESP. Estorcimiento. IT. Storcimento. 
 
27. Redorta, s. f., riorte, hart.
Puis a gran redorta culida,
Et a 'l per la gola liat.
Roman de Jaufre, fol. 15.
Puis il a grande hart cueillie, et l'a par la gorge lié.
IT. Ritorta.
- Redoute, fort, forteresse.
Combatam la redorta, c' ades la poirem pendre. Guillaume de Tudela.
Que nous attaquions la redoute, vu qu'incessamment nous la pourrons prendre.
- Limite, circonscription, territoire.
Hom lo gitet de la redorta de Belcaire. Cartulaire de Montpellier, fol. 67.
On le chassa de la circonscription de Beaucaire.
 
Tortre, s. f., lat. turturem, tourterelle.
Puey que la tortre a perdut son par, jamays no se ajosta ab autra.
V. et Vert., fol. 93.
Depuis que la tourterelle a perdu son compagnon, jamais elle ne s'accouple avec autre.
Los coloms per humilitatz
E las tortres pes castetatz.
Los VII Gaugz de la Maire.
(chap. Los coloms per humildat
y les tórdoles per castidat.)
Les colombes par humilité et les tourterelles par chasteté.
ANC. FR. La veuve tourtre en son ramage
Se lamenter dessus un tronc.
Ronsard, t. II, p. 1530.
IT. Tortore.
 
2. Tortret, s. f., tourterelle.
Tortretz... es cum columba. Eluc. de las propr., fol. 148.
Tourterelle... est comme colombe.
 
3. Tordola, s. f., tourterelle.
Ufriron doas tordolas. Trad. d'un Évang. apocr.
Offrirent deux tourterelles.
CAT. ESP. (Tórtola) Tortola. IT. Tortola, tortora. (chap. Tórdola, tórdoles; tordolet, tordolets, tordoleta, tordoletes; es un muixó mol acomparat al colom.)
 
 
Tortuga, s. f., tortue.
Tortuga marina o de bosc.
Tortuga,... alcuna fluvial... autra terrestra.
Eluc. de las propr., fol. 57 et 261.
Tortue marine ou de bois.
Tortue,... aucune fluviale... autre terrestre.
CAT. ESP. Tortuga. (chap. Tortuga, tortugues, com les ninja. A Beseit sol ne hay vist una prop del riu Ulldemó.) 
 
Lo agüelo y lo Mar.