Mostrando las entradas para la consulta traidó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta traidó ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 9 de noviembre de 2020

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

JORNADA SÉPTIMA. NOVELA SEXTA.

Doña Isabela, están en Leonetto, y sén volguda per micer Lambertuccio, es visitada per éste, y torne lo seu home; a micer Lambertuccio lo fa eixí de casa en un puñal a la ma, y lo seu home acompañe después a Leonetto.

Lo rey li va maná a Pampínea que continuare, y ella va escomensá a di:
són mols los que diuen que Amor li trau a consevol lo señ, y que als que volen los atonte, pero me pareix una mala opinió, com ya u han demostrat algunes charrades que ham sentit, y yo tos u amostraré en esta:

A la nostra siudat, pleneta de coses bones, va ñabé una Siñora jove, noble y mol guapa, dona de un caballé mol valén. Y com moltes vegades passe, que no mos acontentem en una minjada, sino que mos agrade variá, com lo seu home no la satisfee massa, se va encaprichá de un jove, Leonetto, mol amable y cortés, encara que de baixa cuna, y ell tamé se va enamorá de ella: y com ya sabéu que poques vegades se quede sense efecte lo que les dos parts volen, no va passá mol tems hasta que se van enganchá. Va passá que, com ella ere mol maja y amable, de ella se va enamorá mol un atre caballé, micer Lambertuccio, al que ella, com ere un home desagradable y pesat, per res del món podíe disposás a vóldrel. Pero solissitánla ell mol en celestines y no valénli un no per resposta, com ere un home poderós, va maná que la amenassaren en difamála si no cumplíe lo seu gust, aixina que la Siñora, sabén cóm ere, va tindre que sedí. Y habén anat la Siñora (que doña Isabela teníe per nom), com es costum nostra al estiu, a quedás a una majíssima terra seua al campo, va passá que, habén lo seu home anat a caball an algún puesto per a quedás uns díes, va maná ella fé cridá a Lionetto per a que vinguere a está en ella; ell, contentissim, va acudí incontinenti. Micer Lambertuccio, sentín que lo home de la Siñora sen habíe anat fora, ell sol, puján al caball, sen va aná cap aon ella estabe y va cridá a la porta. La criada de la Siñora, al vorel, sen va aná corrén cap an ella, que estabe a la alcoba en Lionetto y, cridánla, li va di:

- Siñora, micer Lambertuccio está a baix, ve ell sol.

La Siñora, al sentí aixó, se va assustá, y li va demaná a Leonetto que se amagare un rato detrás de les cortines hasta que micer Lambertuccio sen anare.

Leonetto, que tamé teníe temó de ell, se va amagá; y ella va maná a la criada que obriguere a micer Lambertuccio; y ell, desmontán del seu caball y lligánlo a una arnella, va pujá cap a dal.
La Siñora, ficán bona cara, y assománse a la escala, lo milló que va pugué lo va ressibí en paraules, y li va preguntá qué fee allí. Lo caballé, abrassánla y besánla, li va di:
- Alma meua, hay sentit que lo vostre home sen ha anat fora, aixina que hay vingut a está un ratet en vos. Y después de estes paraules, van entrá a la alcoba, y tancán per dins, va escomensá micer Lambertuccio a magrejála.

Y están aixina en ella, completamen fora del pensamén de la Siñora, va passá que lo seu home va acudí, y en cuan la criada lo va vore prop de casa, va corre cap a la cámara de la Siñora y li va di: - Siñora, lo siñó casi está aquí, ya deu está al pati. La dona, al sentí aixó, y pensán que teníe dos hómens a casa (y com sabíe que lo caballé no podíe amagás perque lo seu palafrén estabe al pati lligat), se va doná per morta; sin embargo, eixecánse rápidamen del llit, va cavilá algo y li va di a micer Lambertuccio:
- Siñó, si me voleu be, per a salvám de la mort, feu lo que tos diga. Agarréu a la ma lo vostre puñal, y en mal gesto y tot enfadat baixaréu la escala y ton aniréu dién: «Votovadéu, que ya lo enchamparé a un atre puesto»; y si lo meu home vullguere retíndretos o tos preguntare algo, no diguéu res, sol lo que yo tos acabo de di, pugéu a caball y marchéu, y per cap raó tos quedéu en ell. Micer Lambertuccio va di que aixina u faríe; y desenvainán lo puñal, tot sofocat per lo esfors que habíe fet, y enfadat perque habíe tornat lo amo, va fé lo que la Siñora li habíe manat. Lo home de la Siñora, que ya habíe baixat del alazán, maravillánse de vore un atre palafrén y volén pujá cap a dal, va vore a micer Lambertuccio baixá y se va extrañá de les seues paraules y de la cara tan roija de enfadat, y li va preguntá: - ¿Qué es aixó, siñó?

Micer Lambertuccio, ficán lo peu al estribo y montán a caball, no va mes que: - Votovadéu, ya lo trobaré a un atre puesto. Y va colá.

Lo gentilhome, puján al pis, va trobá a la seua dona al cap de la escala, espantada y en cara de temó, y li va preguntá:

- ¿Qué passe aquí? ¿A quí está amenassán micer Lambertuccio, tan enfadat?
La dona, arrimánse a la alcoba per a que Leonetto la sentiguere, va contestá:
- Siñó, may hay tingut tanta temó com avui. Aquí dins ha entrat un jove que no coneixco, fugín de micer Lambertuccio, que lo perseguíe en lo puñal a la ma, y com ha trobat esta alcoba uberta, tremolán me ha dit: «Siñora, ajudéume, per Deu, que no me maton als vostres brassos». Yo me hay alsat de un brinco y només preguntáli quí ere y qué fee aquí, acudix micer Lambertuccio dién: «¿aón estás, traidó?». Yo me hay ficat dabán de la porta de la alcoba y, al volé entrá ell, lo hay parat; en aixó ha sigut mol cortés, com ha vist que no volía que entrare aquí dins, después de refunfuñá ha baixat la escala, com u hau pugut vore.

Va di entonses lo home.

- Dona, hau fet mol be; mol gran deshonra haguere sigut que mataren an algú aquí dins, y micer Lambertuccio haguere fet una gran villanía seguín an algú que se haguere refugiat a dins de la alcoba de una dona. Después li va preguntá aón estabe aquell jove.

La dona va contestá:

- Siñó, se haurá amagat.

Lo caballé va cridá:

- ¿Aón estás? Ix, en confiansa, que soc lo amo de la casa.

Leonetto, que tot u habíe escoltat, tremolán com si tinguere temó de verdat, va eixí de aon estáe.

Va preguntá lo caballé:

- ¿Qué tens tú que vore en micer Lambertuccio?

Lo jove va contestá:

- Siñó, res que yo sápiga, y per naixó crec que no deu está be del cap, o que me ha pres per un atre, perque en cuan me ha vist no mol lluñ de esta casa, al carré, ha agarrat lo puñal y me ha dit: «Traidó, ¡estás mort!». Y no me ha donat tems a preguntáli per quina raó mu díe, mes que hay escomensat a corre tan depressa com hay pogut, y hay entrat a la primera casa uberta que hay trobat, aon, grássies a Deu y an esta noble Siñora, me hay salvat.
Va di entonses lo caballé:

- Pos ves, no tingues mes temó; te portaré a casa teua, y después entératen be de lo que tens que vore en ell.

Y en cuan van acabá de sená, fénlo pujá al seu caball, lo va portá a Florencia y lo va dixá a casa. Y después, segóns les instrucsions ressibides de la Siñora, aquella mateixa nit va parlá en micer Lambertuccio de amagatóns, y en ell van tratá de no parlá de alló may mes, y aixina no sen va enterá lo caballé de la burla que li habíe fet la seua dona.

sábado, 22 de diciembre de 2018

TING GANES DE PLORÁ

Este divendres fiquem una poesía plena de doló, ham tingut que cambiá la que voliem ficá pos la triste realidat mane, la gen del Chapurriau es mol sensible en lo doló de les persones.
Juan Carlos Abella.

" TING GANES DE PLORÁ "

Avui ting ganes de plorá
y la meua alma no trove consol
ña molta gen que estem de dol
busquem consol y no lo podem trová
una bona persona mos ha dixat
y no ha segut de mort natural
li han fet coses que están fatal
un malparit la ha assessinat
en una atra dona san ensañat
en un acte de gran cobardía
que a tots mos ha fet perde la alegría
pobreta, un sadic de ella ha abusat
diuen que un home la matat
y aixo a mi me coste de creure
tantes barbaridats no les puc entendre
un home no fá esta monstruosidat
yo soc un home y dic que NO
que sempre a la dona s´ha de respetá
se les ha de protegí, mimá, y ajudá
pa que mai mes puguen tindre pó
yo soc un home que diu que NO
un home de verdat no fa cap mal
aixó sol u pot fé un animal
que ha perdut los sentimens y la raó
SÁDIC, de una dona has abusat
TRAIDÓ, t´has emportat una vida
ANIMAL, has destrossat una familia
MATÓN, a una bona dona has matat
de natros mai tindrás lo perdó
pos no pots se pijó persona
que mai trovos una hora bona
eres escoria, eres lo pijó
un angelet ha pujat al sel
en mol doló lo ham despedit
lo nostre cor mol ha sufrit
una atra llum tenim allá adal
ADEU, A UNA DONA VALENTA
ADEU, A UNA CHICA LUCHADORA
ADEU, A UNA PARELLA ENAMORADA
ADEU, A UNA FAMILIA FELÍS.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

jueves, 27 de junio de 2024

Monasteri - Monedula


Monasteri, s. m., lat. monasterium, monastère, couvent.

Aisso fo fach al monasteri. Tit. de 1240. DOAT, t. CXL, fol. 141.

(chap. Aixó va sé fet (se va fé) al monasteri; convén.)

Ceci fut fait au monastère.

Del Monasteri de Moishac. Tit. de 1274. DOAT, t. CXXX, fol. 55.

Du monastère de Moissac

CAT. Monastir. ESP. Monasterio. IT. Monasterio, monastero.

(chap. Monasteri, monasteris; convén, convens.)

monasterio de Poblet, reyes de Aragón

2. Monestier, Mostier, s. m., moutier, monastère, couvent.

Per voluntat de femna isic del monestier.

(chap. Per voluntat de femella va eixí, ixí, eissí del monasteri; per dessich, per la atracsió carnal. No com Ramiro II que va tindre que eixí per a continuá la casa de Aragó, y va tindre una filla: Petronila, Peronella, que firmabe Petrvs, Petrus, pedra, peyra, peira, pierre, etc.)

reina Petronila, conde Berenguer, Alfonso II

V. de Gaubert, moine de Puicibot.

Par désir de femme il sortit du monastère.

En un mostier antic 

De san Marsal.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Dans un antique moutier de saint Martial.

- Église.

Perpetualment dos capellas el dit monestier.

(chap. Perpetualmen dos capellans al dit monasteri : capella o capilla o iglesia del monasteri : capellanía.)

Tit. de 1394. DOAT, t. CXLII, fol. 67.

Perpétuellement deux chapelains dans ladite église.

ANC. FR. Au moustier Sainct-Denis en France. 

Vigiles de Charles VII, t. I, p. 146. 

Tous deux allans au moustier de Sainct-Victor pour ouyr la messe.

Monstrelet, t. I, fol. 91. 

PORT. Mosteiro.

3. Monge, Mongue, Morgue, Monegue, Moyne, s. m., gr. *, moine, religieux.

Si monge nier vol Dieus que sian sal 

Per pro manjar e per femnas tenir. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. 

Si Dieu veut que les moines noirs soient sauvés pour beaucoup manger et pour tenir femmes. (N. E. Olé los cojones de mi tocayo, que usaba muy bien la ironía y criticaba públicamente a los monjes negros que comían mucho y tenían mujeres, concubinas.)

Li moyne lausan Dieu. 

Monegues cogulas vestens.

(chap. Los monjos loen (alaben) a Deu.

Monjos cogulles portán : que porten cogulla, cogulles : capuchó, capuchons, capucha, capuches.)

V. de S. Honorat.

Les moines louent Dieu.

Moines revêtant capuchons.

Atressi com hom pot faire 

De covers morgue tondut, 

Fai hom de trachor pendut.

P. Cardinal: Rasos es qu' ieu. 

(chap. Igualmen que se pot fé de convers monjo tonsurat, se fa de traidó penjat. Esta frasse es mol bona pera los republicans y roigets.)

Pareillement comme on peut faire de convers moine tondu, on fait de traître pendu.

ANC. FR. Tant est ces moignes desloiaus.

Roman d' Eustache le moine, p. 54.

(N. E. chap. Romans d' Eustaquio lo monjo.)

CAT. Monjo. ESP. (Monje) PORT. Monge. IT. Monaco.

(chap. Monjo, monjos; religiós, religiosos; conventual, conventuals. Alemán: Mönch, Mönchen, Mönchtum, Mönchengladbach, https://de.wikipedia.org/wiki/M%C3%B6nch_(Begriffskl%C3%A4rung))

Ramón Guimerá Lorente, Moncho de Beceite, Beseit

4. Monja, Monga, Morga, Moyna, s. f., religieuse, moinesse.

Par que us vulhatz metre monja?

(chap. Pareix que tos vullgáu ficá a monja; embutí, ficá, ficás, entrá, a un convén de monges, religiosa, pareix que te vullgues fé monja.)

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.

Il paraît que vous vouliez vous faire religieuse?

Que sias moyna sagrada. V. de S. Honorat.

(chap. Que sigues monja consagrada.)

Que vous soyez religieuse consacrée.

Que creme las morgas de laiens. 

Pujols: Si 'l mal.

Que je brûle les religieuses de léans. 

(N. E. Parece una frase de Luis Companys, pero es muy anterior. Está escrita en la lengua occitana, a la que algunos mal llaman catalán.) 

CAT. ESP. PORT. Monja. IT. Monaca. (chap. Monja, monges.)

5. Mongia, Morgia, s. f., couvent, monastère, monachisme.

Menet la en una mongia, et aqui la fes rendre.

V. de Gaubert, moine de Puicibot. 

La mena dans un couvent, et là la fit se vouer. 

Fasia coblas estan en la morgia. V. du moine de Montaudon. 

Faisait des couplets étant dans le couvent. 

Li det abiti de mongia. V. de S. Honorat. 

Lui donna habit de monachisme. 

ANC. ESP. Avia dentro en ella una rica mongia 

De mui bonos omes mui sancta compannia. 

Milagros de Nuestra Señora, cop. 281. 

Clerigos è calonges certas è la mongia. (clérigos; canónigos; canonges.)

Poema de Alexandro, cop. 1660. 

CAT. Monjia. (chap. mongía: ix al llibre Pedro Saputo en chapurriau y al original en castellá, de Braulio Foz Burgés.)

Pedro Saputo en chapurriau

6. Mongil, adj., monastique.

S' anc raubes loc mongil.

Cominal: Comtor d'Apchier. 

Si oncques vous dérobâtes lieu monastique.

Portan tota via los draps mongils. V. du moine de Montaudon.

Portant toujours les vêtements monastiques.

ESP. Mongil (monjil : https://dle.rae.es/monjil#:~:text=4.-,m.,usaban%20por%20luto%20las%20mujeres.). IT. Monachile. 

(chap. Mongil, mongils : monástic, monastics, monástica, monástiques : de monjo o monja. Draps mongils : vestimenta o vestits de monjo o monja : lo hábit, los habits. Ñan alguns y algunes que en ves de penjá los habits, sels eixequen una mica.)

7. Monastical, adj., monastique.

Reparador de la monastical diciplina.

(chap. Reparadó de la dissiplina o disciplina monástica.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Réparateur de la discipline monastique.

8. Amongar, v., faire moine, faire entrer au couvent.

Part. pas. Na Honasias..., quan fo amongada.

Cartulaire de Bugue, fol. 11.

Dame Honasias..., quand elle fui faite moinesse.

(chap. Amonjá : fés monja o fé monja a una dona. Yo amonjo, amonges, amonge, amongem o amonjam, amongéu o amonjáu, amongen; (amonjat, amonjats : fets monjo, monjos), amonjada, amonjades.)

monje, monjo, Mönch, monaco, franciscano

Monedula, s. f., lat. monedula, choucas, corneille.

Per l'auzel dit monedula; e 'l caus manja de nuech les uous de la monedula. Eluc. de las propr., fol. 277.

Par l'oiseau dit choucas; et la chouette mange de nuit les oeufs de la corneille.


Cornella, cornelles; no es igual que la gralla, ESP. grajo, pero són de la familia dels corvs

miércoles, 15 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
 
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno


 
Habén acabat la historia de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.

Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atre eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.

Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amans habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amagat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore vindre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de vindre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee vindre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va vindre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.
 

 

domingo, 11 de febrero de 2024

Eis, Eps, Eissa, Epsa, - Medesme, Mesesme, Meesme, Meime, Metessme

Eis, Eps, pr. ind. m., lat. ipse, même. 

Eissa, Epsa, pr. ind., lat. ipsa, même.

Le Poëme sur Boèce est le document le plus ancien où ce pronom se trouve: En epsa l'ora, se sun d'altra color. 

Poëme sur Boèce.

Dans l'heure même, ils sont d'autre couleur.

Cet emploi ancien du mot en prouve assez l'étymologie.

Il se joint explétivement surtout aux pronoms personnels.

Qui m'er fis, s'ieu eis mi soi traire?

(chap. ¿Quí me sirá fiel, si yo mateix me soc traidó?)

Folquet de Marseille: Amors merces.

Qui me sera fidèle, si moi-même je me suis traître?

Doncx pus ilh eyssa m desmen.

Gaubert, moine de Puicibot: Be s cuget.

Donc puisqu' elle-même me dément.

- Il se joint aussi au pronom relatif aquel.

Aquelh eys no fo de cor pus fis.

Arnaud de Marueil: Anc vas amor. 

Celui-là même ne fut de coeur plus fidèle.

- Devant des subst. il se traduit par le même, propre.

Elh eis Dieus, senes fallida, 

La fetz de sa eissa beutat.

G. de Cabestaing: Aissi cum selh. 

Dieu lui-même, sans faute, la fit de sa propre beauté.

D' eys draps faitz lo mantelh.

Arnaud de Marsan: Qui comte vol.

Faites le manteau de même drap. 

Substantiv. Brega e tinelh

Vuelh aver tos temps ab eys.

Folquet de Lunel: Si quon la.

Je veux toujours avoir avec lui-même dispute et débat.

IT. Isso, esso.

Adverbial. Ne eps li omne qui sun ultra la mar. Poëme sur Boèce.

Ni même les hommes qui sont outre la mer.

Artur Quintana Font, cara honesta; Fol, Folh; Eis, Eps; mateix

1. Eissamen, Epsament, adv., de même, pareillement, également.

La mort a epsament mala fe...

E sempre fai epsamen.

Poëme sur Boèce.

La mort a de même mauvaise foi... 

Et toujours fait de même.

Lo mieus dans vostres er eissamen.

Folquet de Marseille: Tan m'abellis. 

Mon dommage sera le vôtre pareillement. 

Cum cel qui pert Deu e 'l segl' eissamen.

Sordel: Qui be s membra. 

Comme celui qui perd Dieu et le siècle également.

Conj. comp. Eissamens com l'azimans

Tira 'l fer e 'l fai levar.

Folquet de Marseille: Si cum sel.

De même que l'aimant tire le fer et le fait lever.

ANC. CAT. Eissament.

3. Meteis, Mezeis, Medes, pr. ind., du lat. met, et d'eis roman, même. 

Per mi meteis o per messatge.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Par moi-même ou par message. 

Ieu meteis vau enqueren

Qui m met de foudat en plai.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Je vais recherchant moi-même qui me met en plaid de folie.

Anc negus hom se mezeis non tray

Son escien.

Folquet de Marseille: Ai! quant gent. 

Oncques nul homme ne trahit soi-même à son escient.

Vas mi medes soi traire.

G. Faidit: Molt a. 

Je suis traître vers moi-même.

- Il se joint aux pronoms employés neutralement.

Aquo meseys mandec als maestres. Philomena. 

(chap. Aixó mateix va maná als maestres, mestres.)

Il manda cela même aux maîtres.

- Avec les substantifs il se traduit par le même, propre.

El meteys Dieu fez matremoni.

Trad. d'un évangile apocryphe. 

Dieu lui-même fit le mariage.

D'un joy que m sofraing 

Per mo mezeis follatge.

G. Faidit: Ab cossirier.

D'une joie qui me manque par ma propre folie. 

Adv. comp. Per autrui no vuelh sia saubut,

S' aqui mezeis sabi' estr' emperaire. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Je ne veux que soit su par autrui, si ici même je savais être empereur.

ANC. CAT. Metey. (chap. mateix, mateixos, mateixa, mateixes.)

4. Mezeisamen, adv., mêmement, pareillement, de même.

Fez vaz son amic faillimen

E vas si mezeisamen.

T. de G. Faidit et d'Albert: Albert.

Fit manquement envers son ami et envers soi pareillement.

5. Medesme, Mesesme, Meesme, Meime, Metessme, pr. ind., même.

Meimes lo reis i fo feritz.

(chap. Lo mateix rey hi va sé ferit.)

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 55.

Le roi même y fut frappé.

Ella medesma telset son vestiment. Poëme sur Boèce.

Elle-même tissa son vêtement.

Pezeia am mans et am dentz

Si mesesma e las autras gentz.

V. de S. Honorat.

Avec mains et avec dents dépèce soi-même et les autres gens.

Segun aquella meesma regla.

Gramm. provençal.

Selon cette même règle.

Ella s metessma ten las claus de paradis. Poëme sur Boèce.

Elle tient elle-même les clefs de paradis.

ESP. Mismo (misma, mismos, mismas). PORT. Mesmo. IT. Medesimo.

martes, 10 de septiembre de 2024

Penche - Espensar

Penche, s. f., du lat. pecten, peigne.

Penches e fus e cascavels.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Peignes et fuseaux et dévidoirs. 

Pench' a penchenar. 

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Peigne à peigner. 

CAT. Pinte. ESP. Peine. PORT. Pente. IT. Pettine. (chap. Pinta, pintes.)

2. Penchenaire, s. m., peigneur. 

Fuy penchenaire de li.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus peigneur de lin.

CAT. Pentiner. ESP. Peinero (peinador). PORT. Pentieiro.

(chap. Pentinadó, pentinadós, pentinadora, pentinadores de li o lino; cardadó, cardadós, cardadora, cardadores de llana.)

3. Penchenacios, s. f., peignage.

Stopa... per mantas penchenacios et carminacios de canep et de li si trba (sic). Eluc. de las propr., fol. 223.

Étoupe... par maints peignages et cardages de chanvre et de lin se tire.

(chap. Pentinassió, pentinassions; pentinat, pentinats.)

4. Penchenar, v., peigner. 

Per soven penchenar.

P. Vidal: Ges pel temps.

Pour souvent peigner.

Pench' a penchenar.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Peigne à peigner. 

Subst. Mas anc rascas non amet penchenar. 

P. Cardinal: Un sirventes.

Mais oncques teigneux n' aima le peigner. 

Part. pas. Ni seran ja pro lavadas

Ni penchenadas ni afachadas. 

Brev. d'amor, fol. 129.

Ni elles ne seront jamais assez lavées ni peignées ni peintes.

- Fig. et ironiq. Efféminé, lâche.

Los acrupitz penchenatz

Que tot jorn demandon salutz.

Marcabrus: Pois l'iverns. 

Les vils lâches qui toujours demandent saluts. 

Subst. Vas mi son perjurat 

Trei palazi..., 

Li dui penchenat

Peiragorzi, 

E li trei comte fat 

Engolmezi.

Bertrand de Born: Ges no mi. 

Vers moi sont parjurés trois palatins..., les deux efféminés périgourdins, et les trois comtes fats angoumois.

CAT. Pentinar. ESP. Peinar. PORT. Pentear. IT. Pettinare.

(chap. Pentiná, pentinás: yo me pentino, pentines, pentine, pentinem o pentinam, pentinéu o pentináu, pentinen; pentinat, pentinats, pentinada, pentinades. Si Josep Puche no fore calvo, se pentinaríe tots los díes. Pietro o Peret Cucalón se pentine en la ma estesa, com té la dreta a la foto.)

Pietro Cucalón, Ascuma, Calaceite

Yo me pentinaría, pentinaríes, pentinaríe, pentinaríem, pentinaríeu, pentinaríen; si yo pentinara, pentinares, pentinare, pentinarem, pentinareu, pentinaren; pentinaré, pentinarás, pentinará, pentinarem, pentinaréu, pentinarán.)

 

Penchenilh, s. m., pénil.

La dolor del penchenilh.

Marcabrus: Quan la. 

La douleur du pénil.

Entre l' eschina e 'l penchenilh.

A. Daniel: Pois En Raimons.

Entre l'échine et le pénil.

(chap. Sigala, pene, etc.)

 

Pendre, v., lat. pendere, pendre, suspendre.

L'una fremna que vert la terra pent. Poëme sur Boèce.

L'une frange qui vers la terre pend.

Tramet vos la carta on pendet son sagell. V. de S. Honorat. 

Vous transmet la charte où il pendit son sceau.

- Pencher, incliner.

Pren se garda que sa obra non penda ni se encline a dextre ni a senestre. V. et Vert., fol. 59. 

Il prend garde que son ouvrage ne penche ni s' incline à droite ni à gauche.

Fig. Jutges que pendon pus daus la 1 part que daus l' autra.

V. et Vert., fol. 15. 

Juges qui penchent plus devers l'un côté que devers l'autre.

- Descendre trop bas, traîner.

S' il pendon fort, onhetz las li 

Desotz ab del oli lauri.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Si elles pendent fort, oignez-les lui dessous avec de l'huile de laurier.

- En parlant des criminels.

Be 'l deuria hom pendre cum traidor. 

Aimeri de Bellinoy: Tant es. 

Bien on devrait le pendre comme traître. 

Paubre lairon pent hom per una veta, 

E pen lo tals qu' a emblat un roci.

(chap. Pobre lladre se penge per una veta (cordeta), y lo penge tal (aquell) que ha robat un rossí o caball.)

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pauvre larron on pend pour une vétille, et le pend tel qui a volé un roussin.

- En terme de jurisprudence.

La reyna davant la qual pent la appellation per nos facha.

Tit. de 1391. Bailliage de Sisteron.

La reine devant laquelle pend l'appellation par nous faite.

Part. prés. Quar no 'l talhet

Aquo que hom porta penden. 

Pierre d'Auvergne: Chantarai.

Parce qu'il ne lui tailla pas ce qu'on porte pendant.

Las causas pendens per verayas disenssions. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 462. 

Les causes pendantes par vraies discussions. 

Adv. comp. E 'l vassalatges remas en penden. V. de Bertrand de Born. 

Et le vasselage demeura en suspens. 

Part. pas. Subst. Atressi com hom pot faire

De covers morgue tondut,

Fai hom, de trachor, pendut.

(chap. Igual que se pot fé de convers monjo tonsurat, se fa, de traidó, penjat.)

P. Cardinal: Razos es qu'ieu. 

Pareillement comme on peut faire de convers moine tondu, on fait, de traître, pendu.

Prov. El pendutz es fora de consiriers.

T. de Blacas et de Pelissier: En Pelissier. 

Le pendu est hors de souci. 

CAT. Pendrer. ESP. PORT. Pender. IT. Pendere. 

(chap. Penjá, penchá: penjo, penges, penge, pengem o penjam, pengéu o penjáu, pengen; penjat, penjats, penjada, penjades; está algo pendén, pendens, pendenta, pendentes.)

2. Pendemen, s. m., pendaison.

Per que l' agr' ops us fort grans pendemens.

P. Cardinal: Us sirventes.

C'est pourquoi il aurait nécessité d'une fort grande pendaison.

3. Pendulos, adj., lat. pendulus, pendant, qui pend.

Home ebrios... es... en sas mayshelas pendulos.

Eluc. de las propr., fol. 227.

L'homme ivre... est... par ses joues pendant.

ESP. (péndulo) IT. Pendulo. (chap. péndul, penduls.)

4. Pendeillar, v., pendiller, pendre, être pendant.

Fig. Malvestat li pendeilla 

Al capairo.

Marcabrus: Lo vers.

Méchanceté lui pendille au chaperon.

IT. Penzolare. (chap. Pendulá; está pendulán, penján o suspés.)

5. Pendegueillar, v., pendiller, pendre, être suspendu.

Fig. La vida …

Per frevol fil pendegueilla.

(chap. La vida... de frágil fil penge.)

Bernard de Venzenac ou Marcabrus: Hueymais pus. 

La vie... par fragile fil est suspendue.

IT. Penzigliare.

6. Apendre, v., appartenir, être soumis, obéir, se rapporter.

A cui apen Bearns e Gavardan.

Bertrand de Born: Pus Ventedorn.

A qui appartient Béarn et Gévaudan

La crotz es lo dreg gofainos 

Del rey cui tot quant es apen.

P. Cardinal: Dels quatre. 

La croix est le vrai gonfanon du roi à qui tout ce qui est se rapporte.

ANC. FR. Le pople ki apent à nus. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 7. 

Li chastel vostre seit é kanke i apent. Roman de Rou, v. 2614. 

Jhésu-Crist à qui tout apent. 

Nouv. rec. de fables et contes anc., t. II, p, 314.

- Pendre, être pendu.

Pueingnen tals a levar

Que deing serion d' apendre.

B. Zorgi: S'ieu trobes. 

Tels s'efforcent de s'élever qui seraient dignes d'être pendus.

- Attacher, appendre. 

Fig. En lui s' apila e s' apen

Proeza.

Alegret: Ara pareisson.

En lui s'appuie et s'attache prouesse. 

Part. prés.

De trastotas las terras que eran apendens 

Al comte de Tholosa.

Guillaume de Tudela

De toutes les terres qui étaient obéissantes au comte de Toulouse.

Vi la bestia fera e gran 

Que aporta, els corns denan, 

Le bon rei, son oncl' apenden.

Roman de Jaufre, fol. 4. 

Vit la bête farouche et grande qui porte, aux cornes devant, le bon roi, son oncle, pendant. 

ANC. FR. Ainsi despend

Un homs trop plus qu'à luy n'append. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 668.

7. Apendar, s. m., apprentis, hangar, grenier.

La fusta e 'ls teules que so en l' apendar que s te a en derreire la dicha mayo. Tit. du monastère de Cayrac, en Querci, 1314.

La charpente et les tuiles qui sont au hangar qui se tient par derrière à ladite maison.

8. Apendaria, s. f., dépendance. 

X et VIII mas et XIII apendarias. Cartulaire de Sauxilanges. 

Dix-huit habitations et treize dépendances.

9. Suspendre, v., lat. suspendere, suspendre.

Fig. Suspendet la constitutio que papa Gregori avia facha.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

Suspendit la constitution que le pape Grégoire avait faite.

Part. pas. Qu'el malaute sia suspendut en ayre. Trad. d'Albucasis, fol. 67. Que le malade soit suspendu en l'air.

CAT. Suspendrer. ESP. PORT. Suspender. IT. Sospendere.

(chap. Suspendre: suspeng o suspenc, suspens, suspén, suspenem, suspenéu, suspenen; suspengut, suspés, suspenguts, suspesos, suspenguda, suspesa, suspengudes, suspeses.)

10. Suspensio, s. f., lat. suspensio, suspension.

Cant aytals suspensios passa XII bordos, adonx la reputam per vicioza.

Leys d'amors, fol. 125. 

Quand telle suspension passe douze vers, alors nous la réputons pour vicieuse. 

CAT. Suspensió. ESP. Suspensión. PORT. Suspensão. IT. Suspensione, sospensione. (chap. Suspensió, suspensions.) 

11. Suspensiu, adj., suspensif.

Ponh suspensiu.

(chap. Pun suspensiu.)

Pauza suspensiva.

Leys d'amors, fol. 144 et 17.

Point suspensif.

Pose suspensive.

ESP. PORT. Suspensivo. IT. Suspensivo, sospensivo. 

(chap. Suspensiu, suspensius, suspensiva, suspensives.)

12. Suspensori, s. m., lat. suspensorium, suspensoir.

Suspensori dels testiculs. Trad. d'Albucasis, fol. 33. 

Suspensoir des testicules.

ESP. PORT. Suspensorio. (chap. Suspensori, suspensoris.)

13. Perpendicular, adj., lat. perpendicularis, perpendiculaire, vertical. Alcu rach es perpendicular et drech. Eluc. de las propr., fol. 120. 

Aucun rayon est perpendiculaire et droit. 

Ela es nompnada perpendicular. Trad. d'Albucasis, fol. 23. 

Elle est nommée perpendiculaire.

CAT. ESP. PORT. Perpendicular. IT. Perpendicolare. 

(chap. Perpendiculá, perpendiculás; vertical, verticals.)

14. Perpendicularment, adv., perpendiculairement, verticalement.

Es cazent linha perpendicularment quan fa angles drechtz.

Eluc. de las propr., fol. 15. 

Est ligne tombant perpendiculairement quand elle fait angles droits.

CAT. Perpendicularment. ESP. PORT. Perpendicularmente.

IT. Perpendicolarmente. (chap. Perpendiculamen o perpendicularmen.)

15. Pengar, Penjar, v., pendre.

Pengar volon En Gui e sus al ven levar. Roman de Fierabras, v. 3085. Veulent pendre et lever sus au vent le seigneur Gui. 

Los us penjavan per los pes.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Les uns pendaient par les pieds.

Part. pas. Sia tost pengatz. Roman de Fierabras, v. 3137.

Qu'il soit tôt pendu.

CAT. Penjar. (chap. Penjá. Vore la conjugassió al pun 1 de esta entrada, Pender.)

16. Pensar, Pessar, Pezar, v., lat. pensare, peser, reconnaître le poids. 

En mezurar o en pezar 

O en nombrar.

Brev. d'amor, fol. 119. 

A mesurer ou à peser ou à nombrer. 

Cant ha dreg pes e adrecha mezura, mais que peza falsamens.

V. et Vert., fol. 17.

Quand il a juste poids et juste mesure, mais qu'il pèse faussement.

- Avoir du poids.

Lo rics homs si meravillet 

De la fueilla que tant peset.

V. de S. Honorat. 

Le riche homme s'émerveilla touchant la feuille qui tant pesa.

Dans la langue latine, du sens propre peser, reconnaître le poids, on passa facilement au sens figuré, examiner, juger; la langue romane étendit l'acception du poids physique à celle du poids moral, accablement, chagrin, souci.

- Moral. Fâcher, chagriner, être pénible, souffrir, déplaire.

Ren que us plassa no m peza, 

Ni m pot res plazer que us pes.

Un troubadour anonyme: Dona sitot.

Rien qui vous plaise ne me déplaît, ni ne peut me plaire rien qui vous déplaise. 

Domna, no sai si us plairia

Qu' ie us vis, o si us pezaria.

Berenger de Palasol: Totz temeros. 

Dame, je ne sais s'il vous plairait que je vous visse, ou s'il vous déplairait.

Pus li baron son irat e lor peza 

D' aquesta patz qu'an faita li dui rey. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Puisque les barons sont mécontents et (qu'il) leur déplaît touchant cette paix que les deux rois ont faite. 

Subst. Anc no y fi ad home son pesar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Oncques je n'y causai à homme son chagriner.

- Penser, réfléchir, songer.

Ni noit ni dia no fas que mal pensar. Poëme sur Boèce.

(chap. Tan de nit com de día no fach mes que malpensá.)

Et nuit et jour je ne fais que mal penser. 

Ja hom no pogra pessar 

Ni dir ren que ns tornes a dan.

B. de Ventadour: Quant erba. 

Jamais on ne pourrait penser ni dire rien qui nous tournât à dam.

Fai drutz frir' e tremblar 

Amors e 'ls maritz pensar.

Aimar de Rocaficha: Si Amors. 

Amour fait frissonner et trembler les amants et les maris réfléchir.

Qui tant i pessa que al no fara ja. Poëme sur Boèce

Qui tant y pense qu'il ne fera jamais autre chose. 

Loc. A penas pot pensar d'autra cauza. V. et Vert., fol. 41.

(chap. Apenes pot pensá en atra cosa.)

A peine il peut penser d'autre chose. 

Ara sai ieu be 

Que ges de mi no pessatz.

B. de Ventadour: Conortz.

Maintenant je sais bien que point à moi vous ne pensez.

Quan cug pensar en autra res.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je crois penser à autre chose. 

Pensa... d' escavalcar 

E de tot ton arnes layssar.

(chap. Pensa... en descabalgá (desmontá) y en tot ton arnés dixá.)

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Pense... à descendre de cheval et à laisser tout ton harnois.

- Croire, avoir la persuasion.

Penset penre la brasa si com usat avia. V. de S. Honorat. 

Il crut prendre la braise ainsi comme il avait usé (avait coutume).

Subst. Qu' ella de tot no vea lor pessar. Poëme sur Boèce. 

Qu'elle du tout ne voie leur penser. 

Part. prés. Plus es pezans e plus tost vay al fons. V. et Vert., fol. 54. 

Plus il est pesant et plus tôt il va au fond. 

Elh son pus pezan que plum.

Pierre de la Mula: Dels joglars. 

Ils sont plus pesants que plomb. 

Moral. Per la mort pezan 

Del bon rei prezan.

Bertrand de Born: Mon chan.

Par la mort affligeante du bon roi méritant. 

Quoras qu'ieu fos grieus ni pezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues. 

Combien que je fusse triste et souffrant. 

Part. pas. Tan caval milsoudor 

E tant esterlis pezatz 

Donetz mon cosin Guion. 

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Tant de chevaux milsoudors et tant de sterlings pesés vous donnâtes à mon cousin Guion.

Aysso es la balansa... en que devon esser pessadas. 

V. et Vert., fol. 103, 2e Ms.

Ceci est la balance... dans quoi elles doivent être pesées. 

Subst. et moral.

Sol que m dures aquel plazens pensatz. 

Arnaud de Marueil: Aissi cum cel. 

Seulement que me durât cette agréable pensée. 

Prov. Pero d'un fat coratge

No s pot partir us rics pessatz. 

Giraud de Borneil: No pues sofrir. 

Pourtant d'un coeur fat ne se peut sortir une noble pensée.

CAT. ESP. PORT. Pensar, pesar. IT. Pensare, pesare. 

(chap. Pensá, pesá: penso, penses, pense, pensem o pensam, penséu o pensáu, pensen; pensat, pensats, pensada, pensades; peso, peses, pese, pesem o pesam, peséu o pesáu, pesen; pesat com Carlos Rallo Badet, pesats com tots los catalanistes ignorans, pesada, pesades.)

17. Pens, Pes, s. m., lat. pensus, poids, pesanteur.

Lhi runho, cant so feble, no podo sufrir lo pes del efan.

(chap. Los riñons, cuan són debils, no poden soportá lo pes del infán.)

Liv. de Sydrac, fol. 65.

Les reins, quand ils sont faibles, ne peuvent supporter le poids de l'enfant.

A gran pes recebon, et a petit pes liuron e vendon. V. et Vert., fol. 17.

A grand poids ils reçoivent, et à petit poids ils livrent et vendent.

- Servant à déterminer la pesanteur des objets.

Apelam pes le istrument am lo qual pezam.

(chap. Li diem pes al instrumén en lo cual pesam.) 

Eluc. de las propr., fol. 281.

Nous appelons poids l' instrument avec lequel nous pesons.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes, ab falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Puisque tes voisins tu trompes avec faux poids, avec fausses mesures.

- Pensée, réflexion.

Per que no i pot nuls autres pens caber. 

Folquet de Marseille: Tant m'abellis. 

C'est pourquoi n'y peut nulle autre pensée contenir. 

Pens d'amor, c' aisel pes m' es pus cars. 

E. Cairels: Lo rossinhols.

Je pense d'amour, vu que cette pensée m'est plus chère.

Loc. Que las laisso a lor pes anar, 

Que mais valra.

Arnaud de Carcasses: Dins un verdier. 

Qu'ils les laissent à leur pensée aller, vu que mieux il vaudra. 

ANC. FR. Le chief ai vuit et estoné

Du duel et de l' ire, e del pens

Dont tot est desvoiez mon sens. 

Roman du Renart, t. II, p. 233. 

CAT. Pes. ESP. PORT. Peso. IT. Peso.

(chap. Pes, pesos; bona pesada, bones pesades.)

18. Pensa, Pessa, Peza, s. f., pensée, idée.

Ma pensa

No s gensa, 

Senher, al vostre pro.

J. Esteve: L'autr'ier.

Ma pensée ne se pare pas, seigneur, à votre profit.

Si no so sanas tas pessas, 

Obras a ton dampnamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si ne sont pures tes pensées, tu travailles à ta damnation.

ANC. CAT. Pensa.

19. Pensamen, Pessamen, s. m., pensée, idée, peine, tourment, souci, hésitation.

Per que no s part un dia 

De vos mos pensamens.

Arnaud de Marueil: Sabers. 

C'est pourquoi ne se départ pas un jour de vous ma pensée. 

Cavalliers, datz mi cosselh d'un pessamen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

Chevalier, donnez-moi conseil touchant une pensée.

Tolt m' avetz rire 

E donatz pessamen. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Vous m'avez ôté le rire et donné souci. 

D' una ren sui en error, 

Et estau en pessamen.

B. de Ventadour: Acosselatz mi.

Touchant une chose je suis en erreur, et je demeure en hésitation. 

ANC. FR. Nouvelle amour et nouveau pensement. 

Cl. Marot, t. II, p. 332. 

Et monstroit apparence d' estre en perplexité de pensement.

Amyot, Trad. de Plutarque. Morales, t. IV, p. 26. 

CAT. Pensament. ESP. Pensamiento. PORT. IT. Pensamento.

(chap. Pensamén, pensamens.)

20. Pensazos, s. f., pensée, propos, réflexion, résolution, tristesse.

Trebails, maltraitz, cuidatz ab pensazos

Ni guerreyars qu'ieu fas, no m desvia 

De vos amar.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Tourment, peine, pensée avec réflexion ni guerroyer que je fais, ne me détourne de vous aimer. 

IT. Pensagione.

21. Pensansa, Pesansa, s. f., pensée, souci, peine, chagrin.

Tant greu pensansa

L'en ven. 

T. de Guionet et de Cadenet: Cadenet.

Si pénible pensée lui en vient. 

Tant n' ai de pesansa

Que tot m'en desconort.

B. de Ventadour: Lanquan vei. 

Tant j'en ai de chagrin qu'entièrement je m'en décourage.

ANC. FR. De sa mort orent grant pesance

Cil de Flandres e cil de France. 

Mult fu dolens li reis de France, 

Mult out grant duel e grant pesance. 

Roman de Rou, v. 15434 et 8657. 

Nous en avons moult grant pesance. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 151. 

Tant m'avez fait duel et pesence.

Roman du Renart, t. III, p. 24. 

IT. Pesanza. (chap. Pena, pes al cor.)

22. Pensio, s. f., pension.

La pensio annual a nos assignada.

Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.

La pension annuelle à nous assignée. 

CAT. Pensió. ESP. Pensión. PORT. Pensão. IT. Pensione.

(chap. Pensió, pensions; sixantía, sixantíes, perque se cobrabe la pensió  o jubilassió als sixanta. Pensionista, pensionistes.)

23. Pesaire, s. m., peseur.

Lo sagramental que fan los pesaires.

Eu, pesaire, jur a vos.

Cartulaire de Montpellier, fol. 145 et 146. 

Le serment que font les peseurs.

Moi, peseur, je jure à vous.

CAT. ESP. PORT. Pesador. IT. Pesatore.

(chap. Pesadó, pesadós, ofissi del que controlabe los pesos y les mides: teníe que fé un sagramén, sacramén, homenache, juramén; 

pesadora, pesadores.)

24. Pessamensa, s. f., peine, souci, inquiétude. 

Eu m'en don gran pessamensa.

P. Bremon Ricas Novas: Lo bel.

Je m'en donne grande inquiétude.

25. Pensatge, Pessatge, s. m., pensée.

Feing ab bels ditz son pensatge.

H. Brunet: Era m nafron. 

Feint avec belles paroles sa pensée.

Mantas vetz ai en pessatge.

Raimond de Miraval: Qui bona. 

Maintes fois j'ai en pensée.

ANC. FR. Ce m'est avis, selon le mien pensaige. 

Monin, Diss. sur le Roman de Roncevaux.

26. Pezantura, s. f., pesanteur, lourdeur, poids.

Lo sabers no ve mas de la servela e del sanc, per lor pezantura.

Liv. de Sydrac, fol. 94. 

Le savoir ne vient que de la cervelle et du sang, par leur pesanteur.

Fig. El malvatz esperitz lhi dona pezantura. Liv. de Sydrac, fol. 89. 

Le mauvais esprit lui donne pesanteur. 

ANC. ESP. Pesadura.

27. Pesset, s. m., pensée.

Son ples de feunia 

E de mals pessetz. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Ils sont pleins de tromperie et de mauvaises pensées.

28. Pensa, s. f., pensée, esprit, coeur.

Ha pietat dedins sa pensa. Eluc. de las propr., fol. 69. 

A pitié dans sa pensée.

ANC. CAT. Pensa.

29. Pezor, s. m., pesanteur.

Per sa granda pezor rump l' aybre. Eluc. de las propr., fol. 250.

(chap. Per lo seu gran pes trenque l' abre : la fruita cuan un abre está massa carregat; Juaquinico Monclús si puge a un amelé.)

Par sa grande pesanteur rompt l'arbre.

- Accablement. 

Fig. El es secs, ab gran freior,

Malignes e de gran pezor.

Brev. d'amor, fol. 29. 

Il est sec, avec grand froid, malin et de grande pesanteur.

30. Pezeros, adj., pesant, lent, lourd.

En tot be far pezeros. Brev. d'amor, fol. 30. 

A tout bien faire lent.

31. Pensiu, Penssiu, Pessiu, adj., pensif, réfléchi, triste, rêveur, inquiet.

Li bon fait e 'l dig agradiu

Mi fan la nueg e 'l jorn pensiu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Les bons faits et les paroles agréables me font la nuit et le jour pensif.

Pessius e cossiros mi te 

La belha de cui mi sove.

Peirols: Atressi col. 

Pensif et soucieux me tient la belle de qui je me souviens.

Don, per que m torn mon plor en gaug,

E vau co fai res penssiva?

Rambaud d'Orange: Un vers. 

Donc, pourquoi tourné - je mon pleur en joie, et vais-je comme fait chose inquiète?

ANC. FR. A cuer pensiu, tristre et dolant. Roman du Renart, t. IV, p. 191. ANC. CAT. Pensiu. IT. Pensivo.

32. Pensos, adj., pensif, triste, soucieux.

El fo mot pensos en son cor. Hist. de la Bible en prov., fol. 15. 

Il fut moult pensif en son coeur. 

Adv. comp. Domna, sai en Normandia, 

Sui per vos la nueit e 'l dia

A pensos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Dame, ici en Normandie, je suis pour vous la nuit et le jour en souci. ANC. ESP. IT. Pensoso. (ESP. MOD. Pensativo. Chap. Pensatiu, pensatius, pensativa, pensatives.)

33. Pezansos, adj., triste, malheureux, chagrin.

Que farai doncs? Sofrirai pezansos.

Deudes de Prades: No m cugiei.

Que ferai-je donc? Je souffrirai malheureux.

ANC. FR. Iloc fu od le duc Robert

Pesanços mult, dont s'onor pert. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 188.

34. Pezuc, Pezug, adj., pesant.

E 'ls membres pezux movo si en jus. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Et les membres pesants se meuvent en bas. 

Una cauza greus e pezuga s'inclina e s bayssa. Leys d'amors, fol. 9.

Une chose lourde et pesante s'incline et se baisse.

35. Ponderos, adj., lat. ponderosus, pesant.

Argent... no es tant ponderos cum aur. Eluc. de las propr., fol. 184.

(chap. La plata... no es tan pesada com l'or; no pese tan com.) 

Argent... n'est pas si pesant comme or.

ANC. CAT. Ponderos. ESP. PORT. IT. Ponderoso.

36. Ponderozitat, s. f., lat. ponderositatem, pondérosité (ponderosité), pesanteur.

Ponderozitat de cueyshas. Eluc. de las propr., fol. 90.

Ponderosité de cuisses. 

ESP. Ponderosidad.

37. Apensar, Apessar, v., penser, imaginer, rêver, préoccuper.

Apenseren se los princeps dels capelans. Frag. de la trad. de la Passion. 

Les princes des prêtres s'imaginèrent.

Part. pas. Ben es mortz qui apensatz 

Viu ni dezaventuros

D'aisso don es cobeitos.

Elias de Barjols: Car comprei. 

Est bien mort qui vit préoccupé et malheureux de ce dont il est désireux.

Don de sciencia fay home ben apessat e ben entenden.

V. et Vert., fol. 44. 

Don de science rend homme bien pensant et bien intelligent.

Voyez Gach.

Subst. M'en sui partitz,

De mon plus adretz apessatz.

Giraud de Borneil: Era quant vei. 

Je m'en suis séparé, de ma plus juste pensée. 

ANC. FR. Et s' apensast tout à loisir. Roman de la Rose, v. 9437. 

Pas ne s' apensoit de la traïson. 

Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 185. 

Sage chevalier, preus et apensé. Joinville, p. 60. 

Sages iestes et apensés.

Roman du Renart, t. IV, p. 86.

IT. Appensare.

38. Apessadamen, adv., avec réflexion, avec intention.

Cant hom ditz apessadamens mal de Dieu. V. et Vert., fol. 26.

Quand on dit avec réflexion du mal de Dieu. 

Apessadamen 

Van ves valor len, 

Per que pretz dechai.

Giraud de Borneil: Ja m vai. 

Avec réflexion vont vers valeur lentement, c'est pourquoi mérite déchoit.

ANC. FR. Ou apenséement ou par négligence.

Gestes de Louis-le-Débonnaire. Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 155. 

ANC. CAT. Apensadament. IT. Appensatamente.

39. Desapensadamen, adv., inconsidérément, étourdiment.

O fai desapensadamen. 

Lanfranc Cigala: Ges non es. 

Il le fait étourdiment.

40. Compensar, Compessar, v., lat. compensare, compenser. 

Per aco que negun om non pot compensar ad autre aquo que el non li deu. Trad. du Code de Justinien, fol. 34. 

Par cela que nul homme ne peut compenser à autre ce qu'il ne lui doit pas.

Am autres comtes o metrem, 

Compensan al mielh que poyrem.

Brev. d'amor, fol. 126. 

Avec autres comptes nous le mettrons, compensant au mieux que nous pourrons. 

CAT. ESP. PORT. Compensar. IT. Compensare. (chap. Compensá.)

41. Compensadamen, adv., avec balance, mesure, harmonie. 

Es hom...

Fatz compensadamen.

Nat de Mons: Al bon rey. 

L'homme est... fait avec harmonie.

(chap. compensadamen.) 

42. Compensacio, s. f., lat. compensatio, compensation.

Del autre sera facha compensacios. Trad. du Code de Justinien, fol. 34.

De l'autre sera faite compensation. 

CAT. Compensació. ESP. Compensación. PORT. Compensação. 

IT. Compensazione. (chap. Compensassió, compensassions.)

43. Contrapezar, v., contrepeser, balancer.

Fig. Tria e numbra e penssa e contrapeza e repren totz sos fagz.

V. et Vert., fol. 53. 

Trie et calcule et médite et balance et reprend toutes ses actions.

CAT. ESP. Contrapesar. PORT. Contrapezar. IT. Contrappesare.

(chap. Contrapesá.)

44. Contrapes, s. m., contrepoids. 

Si las peiras non ero que lor dono contrapes per anar al fons.

Liv. de Sydrac, fol. 116. 

Si n'étaient les pierres qui leur donnent contrepoids pour aller au fond.

Prenon lo al pes, gieton l'en mar, 

Am contrapes d' un gran anglar.

V. de S. Honorat. 

Le prennent par le pied, le jettent dans la mer, avec contrepoids d'une grande pierre.

Fig. Lo contrapes de la carn es tan pezans que tyra a se lo esperit, vuelha o no vuelha. V. et Vert., fol. 101.

(chap. Lo contrapés de la carn es tan pesat que estire cap a sí l'  espíritu, vullgue o no vullgue.)

Le contrepoids de la chair est si pesant qu'il tire à soi l'esprit, veuille ou non veuille.

CAT. Contrapes. ESP. Contrapeso. PORT. Contrapezo. IT. Contrappeso.

(chap. Contrapés, contrapesos.)

45. Perpensar, Perpessar, v., penser, imaginer, méditer, réfléchir. 

Lo rei perpessa que poiria far ni el ni sas gens.

Si no i s pot tantost perpessar, el deu terme penre de respondre.

Liv. de Sydrac, fol. 5 et 109.

Le roi réfléchit à ce qu'il pourrait faire et lui et ses gens.

S'il n'y peut aussitôt réfléchir, il doit prendre terme pour répondre.

Quan mi perpens ni m'albire 

Qui soi, ni de qual part venh.

Aimeri de Bellinoy: Quan mi. 

Quand je pense et je considère qui je suis, et de quel côté je viens.

ANC. FR. Jeo purpensowe jurz anciens... tute jurn purpensowent. 

Anc. trad. du Psaut., Ms. n° 1, ps. 76 et 37.

E purpensoue en tes cumandemenz.

Anc. trad. du Psaut. de Corbie, ps. 118. 

Il pourpensa les façons et manières 

De susciter ses souldars et banières.

J. Marot, t. V, p. 9.

46. Perpensament, s. m., méditation, volonté réfléchie, ferme propos. Perpensament de plazer al Senhor. Doctrine des Vaudois.

Ferme propos de plaire au Seigneur.

47. Repensar, v., repenser, réfléchir. 

Pens e repens, e pueis sospir.

(chap. Penso y repenso (reflexiono), y después suspiro.)

Arnaud de Marueil: Dona genser.

Je pense et repense, et puis je soupire.

CAT. ESP. Repensar. IT. Ripensare. 

(chap. Repensá, repensás: yo me repenso, repenses, repense, repensem o repensam, repenséu o repensáu, repensen; repensat, repensats, repensada, repensades; reflexioná.)

48. Recompensar, v., compenser, récompenser.

Terra fertil, mas no leva vi; empero totz les autres defalhimens en pastencs et metalhs recompensa. Eluc. de las propr., fol. 180. 

Terre fertile, mais ne produit pas de vin; cependant elle compense tous les autres défauts en pâturages et métaux. 

CAT. ESP. PORT. Recompensar. IT. Ricompensare. 

(chap. Recompensá: recompenso, recompenses, recompense, recompensem o recompensam, recompenséu o recompensáu, recompensen; recompensat, recompensats, recompensada, recompensades.)

49. Recompensatio, Recompensacio, s. f., récompense, compensation.

En recompensatio... dels servizis.

(chap. En recompensassió o recompensa... dels servissis.)

Tit. de 1275. Bibl. du R., Fonds de Villevieille.

En récompense... des services.

Per escambiament, et en recompensacio et en satisfazement.

Tit. de 1270. Arch. du Roy., Toulouse, J. 321.

Pour échange, et en récompense et en satisfaction.

CAT. ESP. PORT. Recompensa. IT. Ricompensa. 

(chap. recompensa, recompenses; recompensassió, recompensassions.)

50. Dispensar, Dispenssar, Despensar, v., lat. dispensare, dispenser.

Aquell poder a lo S. payre apostoli e totz aquels en que e a cuy ell lo vol dispenssar.

Ells no s'en podon retrayre que no sian obligatz a tener castetat, ni lo sant payre apostoli no hi despensaria. V. et Vert., fol. 5 et 96.

A ce pouvoir le saint père apostolique et tous ceux en qui et à qui il le veut dispenser.

Ils ne s'en peuvent soustraire qu'ils ne soient obligés à tenir chasteté, et le saint père apostolique n'y dispenserait.

- Disposer.

Segon que dretz establischon e dispenson. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 51. 

Suivant que droits établissent et disposent.

CAT. ESP. PORT. Dispensar. IT. Dispensare. (chap. Dispensá.)

51. Dispensatio, Dispensation, s. f., lat. dispensationem, dispensation.

Si doncs ell non lo nos dona per dispensation de sobirana bontat.

V. et Vert., fol. 87. 

Si donc il ne nous le donne par dispensation de souveraine bonté.

- Dispense.

Empachero, davas lo papa, l'avan dicha dispensatio.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 187. 

Empêchèrent, devant le pape, l'avantdite dispense.

CAT. Dispensació. ESP. Dispensación. PORT. Dispensação. 

IT. Dispensazione. 

(chap. Dispensassió, dispensassions; dispensa, dispenses.)

52. Dispensatiu, adj., dispensatif, propre à dispenser.

Ma... de totas obras dispensativa. Eluc. de las propr., fol. 48.

Main... de toutes œuvres dispensative. 

ESP. Dispensativo. 

(chap. Dispensatiu, dispensatius, dispensativa, dispensatives.)

53. Despessaire, Despensador, Dispensador, s. m., lat. dispensator, dispensateur.

Dispensadors dels ministres de Deu. Trad. de Bède, fol. 54.

Dispensateurs des ministres de Dieu.

- Économe, intendant, dépensier. 

Cel es bos despessaire que re non reten a son obs. 

Trad. de Bède, fol. 40.

Celui-là est bon dépensier qui rien ne retient à son profit.

Del despensador d'Ero.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 8. 

De l'intendant d'Hérode.

ANC. FR. Ne les faire nüe dispensateurs des biens. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bib. bib. Ms., fol. 1388. 

CAT. ESP. PORT. Dispensador. IT. Dispensatore. 

(chap. Dispensadó, dispensadós, dispensadora, dispensadores.)

54. Dispensayritz, s. f., lat. dispensatrix, dispensatrice, dépensière. 

Dels sieus diners es dispensayritz. Eluc. de las propr., fol. 71. 

Des siens deniers elle est dépensière.

IT. Dispensatrice. (ESP. Dispensatriz, dispensadora. 

Chap. Dispensadora, dispensadores.)

55. Despendre, v., dépenser.

Adoncs veirem aur et argen despendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser. 

Fig. Don te per despendre

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

Blacas: Peyrols. 

Qu'elle te donne pour dépenser un de ses dons, et tu seras riche du moindre. 

Fig. Despendrai mon sen e mon saber 

A vos gen servir a jornal. 

Gaubert, moine de Puicibot: S'ieu anc. 

Je dépenserai mon sens et mon savoir à vous servir bien à journée.

Loc. prov. Leu despen qui de leu guazan.

(chap. Fássilmen gaste qui en fassilidat guañe; despendre, despendres de algo : gastá, tirá, aventá, aviá, etc.)

G. Faidit: Mantas sazos.

Facilement dépense qui avec facilité gagne.

Part. prés. Cobes, mal despendens.

P. Vidal: Ges pel. 

Avide, dépensant mal.

ANC. FR. Que il n' avoit mes que despendre. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 320. 

E chevalers preuz é vaillanz, 

Larges, curteis e despendanz.

Marie de France, t. I, p. 370.

N'ot que doner ne que despendre. Roman du Renart, t. I, p. 29.

(chap. No teníe de qué doná ni de qué gastá; no teníe res per a doná ni per a gastá.)

Quelquefois l'on espargne afin de mieux despendre.

Remi Belleau, t. I, fol. 30. 

CAT. Despendrer. ESP. PORT. Despender. IT. Dispendere.

(chap. Gastá; despendre, despendres de: tirá, aviá, aventá, desfés de.)

56. Despendeire, s. m., dépensier, prodigue.

Grans despendeires e testart. Brev. d'amor, fol. 55. 

Grand dépensier et têtu. 

ESP. PORT. Despendedor. IT. Dispenditore. 

(chap. Gastadó, gastadós, gastadora, gastadores; “despendedó, despendedós, despendedora, despendedores”.)

57. Despensar, v., dépenser.

E 'l deu del sieu despensar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Et il doit dépenser du sien.

- Penser, réfléchir.

Comenset a despensar en las grans malezas. 

Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 2.

Il commença à penser aux grandes méchancetés. 

ANC. ESP. Despesar.

58. Despes, Despens, s. m., dépense, coût.

Per los despenx de II rossins.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225. 

Pour les coûts de deux roussins.

Adv. comp. Il veston mal, e manjon a despes.

P. Cardinal: A totas partz. 

Ils se vêtissent mal, et mangent à dépense.

ANC. CAT. Despes.

59. Despensa, Despessa, s. f., dépense.

Supporton grans despensas. Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 350. Supportent grandes dépenses. 

Deu redre compte a son senhor de receptas e de despessas.

V. et Vert., fol. 68. 

Doit rendre compte à son seigneur de recettes et de dépenses.

ANC. CAT. ANC. ESP. Despesa. PORT. Despesa, despeza. IT. Dispensa.

(chap. Despensa, despenses : gasto, gastos.) 

60. Despensamen, s. m., dépense. 

Poiria comtar d'un rei totz sos despensamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Je pourrais compter d'un roi toutes ses dépenses. 

IT. Dispensamento.

61. Despecier, Despessier, Despenser, s. m., dépensier, intendant.

Non dara quatre pas sos despecier. 

Roman de Gérard de Rossillon, fol. 21.

Ne donnera pas quatre pains son dépensier.

- Apothicaire, droguiste.

Be sera bos lo metge, e ricx lo despessiers,

Si sap donar metzina.

Izarn: Diguas me tu.

Bien sera bon le médecin, et riche le droguiste, s'il sait donner médecine.

- Adj. Dépensier, dissipateur.

Cest nos fai envios, despensers e metentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Celui-là nous fait envieux, dépensiers et prodigues.

ANC. CAT. Despensier, despenser, dispenser. ESP. Despensero. 

PORT. Despenseiro. IT. Dispensiere. (chap. Apotecari, boticari, apotecaris, boticaris, apotecaria, boticaria, apotecaries, boticaries; despensié, despensiés, despensiera, despensieres.)

62. Espensar, v., lat. exponsare, dépenser.

Gardet si d' espensar 

Per far plus avinen don.

B. Zorgi: S'ieu trobes.

Se garda de dépenser pour faire plus avenant don.