Mostrando las entradas para la consulta senda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta senda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 23 de febrero de 2024

Lexique roman; Estrassar - Estruma

  

Estrassar, v., déchirer, détacher.

Cruzelmens los estrassa.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salv.

Cruellement les déchire.

(chap. Cruelmen los destrosse; estrossa, destrossa.)

Part. pas. Son estrasat siei cabel,

Que luzison contra 'l solel

Aisi con fa fis aurs brunitz, 

Que sai e sai son espanditz.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

Sont détachés ses cheveux, qui luisent contre le soleil ainsi que fait fin or poli, vu que çà et là ils sont épandus. 

ESP. Estrazar. IT. Stracciare.

Estrementir, v., frémir, tressaillir, retentir, s'ébranler.

Ho faray, 

Si cell m' aduzes que ieu auzi 

Cridar, don totz estrementi,

Per sol la vos que nos auzim,

De pahor totz estrementim;

Que farem doncs cant ell venra?

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je ferai cela, si tu me conduis celui que j'entendis crier, dont tout retentit.

Seulement par la voix que nous entendîmes, de peur tous nous tressaillîmes; que ferons-nous donc quand il viendra?


Estrena, Estrenha, s. f., lat. strena, étrenne, présent. 

Per estrenas II sols.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Pour étrennes, deux sols.

Fig. Don m'en un bais d'estrena, 

E segon servizi, 'l mays.

Arnaud de Marueil: Bel m'es cant. 

M'en donne un baiser d'étrenne, et le plus, selon le service.

Ha! il no sap qual estrena

M'a dada, ni com m' adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Ah! elle ne sait pas quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Loc. Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la croz per nos,

Vos don la mala estrenha.

G. Figueiras: Sirventes. 

Rome, le glorieux qui souffrit mort et peine en la croix pour nous, vous donne la male étrenne.

Quan vi lo coms del jorn la prima estrena.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

Quand le comte vit la première étrenne (pointe) du jour.

ANC. FR. De harens frès; à bone estraine 

Mengié en a une dozaine... 

Tele pénitence emprendront 

Qu'il en mangeront à estraine 

Char toz les jors en la semaine. 

Roman du Renart, t. I, p. 150, et t. III, p. 355. 

Car sa beautés et sa très grant vaillance 

M'ont cent soupirs le jour doné d'estraine. 

Le Roi de Navarre, chans. LIX.

Dès le bien matin, à l' estrainne.

G. Guiart, t. 1, p. 176.

CAT. ESP. Estrena. PORT. Estrêa. IT. Strenna.

2. Estrenar, v., étrenner, gratifier.

Ieu morrai, si no m'estrena 

D' un dous bais.

(chap. Yo (me) moriré, si ella no me (gratifique, regale) un dols beset.)

Bertrand de Born: Casutz sui de. 

Je mourrai, si elle ne me gratifie d'un doux baiser.

Que m don s'amor e d'un baizar m'estre.

G. Adhemar: Non pot esser.

Qu'elle me donne son amour et m' étrenne d'un baiser.

Anc en re no us volc dar parier, 

Quar de totz bes vos estrenet.

Deudes de Prades: Ancmais hom.

Oncques en rien il ne voulut vous donner pareil, car il vous gratifia de tous biens. 

ANC. FR. Dieu tout-puissant te doint pour t' estrener 

Les quatre coins du monde gouverner.

Clément Marot, t. II, p. 98. 

J'ai des premiers de ceux du mestier dont je suis 

Osé vous estrener de ce peu que je puis.

Œuvres de Du Bellay, fol. 562. 

CAT. ESP. Estrenar. PORT. Estrear.

(chap. Estrená no té lo significat de gratificá, regalá, sino de fé aná per primera vegada: estreno, estrenes, estrene, estrenem o estrenam, estrenéu o estrenáu, estrenen; estrenat, estrenats, estrenada, estrenades.)


Estrenher, Estreigner, v., lat. stringere, étreindre, serrer, presser,

grincer.

Estrenha vas me 

Son cors blanc, gras e le.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Que j' étreigne vers moi son corps blanc, gras et délicat.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

(chap. Pero cuan la blanca ma sense guan aprete son amic dolsamen.)

T. de S. de Mauléon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Los traucon be, e passon un fil 

Ab que ambedos los estrenga.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Les trouent bien, et passent un fil avec quoi les serre tous les deux.

Pueyssas vezes d' aquestas gens,

Co estrenho vas me lurs dens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Puis voyez de ces gens, comme ils grincent contre moi leurs dents.

Fig. Malvestatz estreing e serra e lia.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Méchanceté étreint et serre et lie.

Si de larc despendre s' estrenh. 

Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.

S'il se presse de dépenser largement. 

Subst. Ni conques ni dos

No valdran dos aguilenz

Al estreigner de las denz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Ni conquêtes ni dons ne vaudront deux fruits d'églantier au serrer des dents.

- Cacher, serrer.

El fetz estrenher la vianda ad aquelhs que sobras n'avian.

(chap. Ell va fé ajustá – reduí, apretá, estretí - lo minjá an aquells que ne teníen de sobres. No li aniríe mal al jónec pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Il fit serrer la nourriture à ceux qui en avaient de reste.

Part. pas. Fig. Enans qu'ieu fos de dezirier estreinhs.

B. de Ventadour: Quant erba.

Avant que je fusse étreint de désirs.

ANC. FR. Qui trop embrasse, mal estraint. Coquillart, p. 66.

(chap. Qui massa abrasse, mal aprete; ESP. El que mucho abarca (: abraza), poco aprieta.)

L' emprisonne et l' estraint en des chaisnes pesantes.

Premières œuvres de Desportes, fol. 107.

CAT. Estrenyer. ESP. Estrechar. PORT. Estreitar. IT. Stringere, stregnere.

(chap. estretí, estretís: estretixco o estretixgo, estretixes, estretix, estretim, estretiu, estretixen; estretit, estretits, estretida, estretides; estret, estrets, estreta, estretes. )

estrets, Parrissal, Beseit, Beceite, estrechos, Parrizal, gúbies

2. Estreg, Estreit, Estrech, adj., lat. strictus, étroit.

Per un cendier estrech.

(chap. Per una senda estreta, per ejemple alguna de les que porten als estrets del Parrissal, a Beseit. La empresa Senda tos pot guiá be, pero en lo tema del catalá están mol perdudets, tan Alberto, lo mes gran, com Javier, lo del mich; hotel La fábrica de Solfa. ESP. Por un sendero estrecho, por una senda estrecha.)

V. de S. Honorat.

Par un sentier étroit.

Persona que es estrecha del piehs, que alenar non pot.

(chap. Persona que es estreta del pit, que alená no pot; alená, respirá; aliento, alé.)

Liv. de Sydrac, fol. 77.

Personne qui est étroite de la poitrine, qui ne peut respirer.

Fig. El cor e 'ls cors m'a sazit, 

E mes en estrech cortil.

Azemar le Noir: Ja d'ogan. 

M'a saisi le coeur et le corps, et mis en étroit séjour.

Si no lor datz una summa d'argen,

E no lor faitz plus estreg covinen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si vous ne leur donnez une somme d'argent, et ne leur faites un pacte plus étroit.

- Serré, enveloppé.

Colatz o per drap estreg.

(chap. Tos explico “colatz o” per parts: verbo colá; coléu es tan imperatiu com la segona persona del plural, vatros o vatres coléu; passáu o passéu per un coladó; esta o es lo latín hoc que passe a ho, pronunsiat u. En castellá encara se escriu coladlo, colad + lo. Yo no fach aná los guions als verbos, per lo tan, u escriuré coléu u.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Coulez-le par drap serré.

Par ext. Anc negus no vi son cors;

Estrecha venc en un mantel.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Personne ne vit jamais son corps; elle vint enveloppée dans un manteau.

Adv. Mais volria una calha

Estreg tener en mo se.

Cercamons: Car vei. 

Mieux je voudrais tenir serré une caille en mon sein.

Tan cavayer tan estreg cavalgar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Tant de cavaliers chevaucher si serré.

ANC. FR. De lur ceintures e de peitrels 

Lient estreit les mainels. 

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 57.

- Avare.

E 'ls Catalas estregz cortes.

(chap. Y los catalans pretos, agarrats cortesans.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Et les Catalans avares courtisans.

Ill raubador estreg, nesci, cortes.

T. d' A. de Sisteron et du Moine: Monges.

Les voleurs avares, ignorants, courtisans.

- Rigide.

Ja no 'l cal tondre, ni raire,

Ni en estreg ordre maltraire.

Pons de Capdueil: En honor.

Jamais ne le faut tondre, ni raser, ni tourmenter dans un ordre rigide.

- Privé, à court.

So fort estreg de viandas.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Sont fort à court de vivres.

- Retenu, sobre.

E 'l cors tenetz segur e dretz, 

E de vilan parlar estretz.

P. Vidal: Abril issic. 

Et tenez le coeur sûr et droit, et sobre de vilain parler.

- Bref.

Tut aquel de la prima conjugazo fenissen en A estreit.

Gram. provençal. 

Tous ceux de la première conjugaison finissent en A bref.

CAT. Estret. ESP. Estrecho. PORT. Estreito. IT. Stretto.

3. Estrechamen, adv., étroitement.

Estrechamens caussas 

Pes e cambas e bras.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Chaussez étroitement pieds et jambes et bras. 

Cordatz estrechamen 

Vostres bras ben e gen.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Liez étroitement vos bras bien et gentiment.

Loc. En retener et en gardar estrechamen. 

V. et Vert., fol. 13. 

En retenir et en garder étroitement. 

Fig. Conoisson qu' estrechamen

Son lieurat ad aquel turmen.

Brev. d'amor, fol. 112. 

Connaissent qu'ils sont étroitement livrés à ce tourment.

- Sévèrement, strictement.

De tot li convenra rendre razo e comte mot estrechamens.

V. et Vert., fol. 67. 

De tout lui conviendra rendre raison et compte moult strictement. 

ANC. FR. Mult parlèrent estreitement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 81. 

CAT. Estretament. EST. Estrechamente. PORT. Estreitamente. 

IT. Strettamente. (chap. Estretamen.)

4. Estrechura, s. f., serre, étroitesse.

Trazon lo de l' estrechura.

V. de S. Honorat.

Le tirent de la serre.

ANC. FR. A cause de la laxité et largeur des pertuis d'en hault et l' estroissure de ceux d' embas. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêlées, t. I, p. 134.

CAT. Estretura. EST. Estrechura. PORT. Estreitura. IT. Strettura. (chap. Estretura, estretó, tancamén, etc.)

5. Estrechiessa, Estrecheza, s. f., étroitesse.

Per la estrechiessa de la valh, es bo que ns isquam d'aissi.

(chap. Per la estretó, estretura de la vall, es bo que mon ixcam d' assí,  açí, aquí, astí.)

Philomena.

A cause de l' étroitesse de la vallée, il est bon que nous sortions d'ici.

Estrecheza de venas. Eluc. de las propr., fol. 55.

Étroitesse de veines.

ANC. ESP. Estrecheza. PORT. Estreiteza. IT. Strettezza.

6. Estreycedat, s. f., étroitesse.

De say et de lay grans montanhas,

Altas e feras et estranhas,

Et el mey de l' estreycedat

Del fluvi, a dos rancs pauzat.

V. de S. Énimie, fol. 37.

De-çà et de-là grandes montagnes, hautes et sauvages et étranges, et au milieu de l' étroitesse du fleuve, il y a deux rochers placés.

7. Estreisa, s. f., serrement.

En plor dels oils e en estreisa de dens.

Trad. de Bède, fol. 55.

En pleur des yeux et en serrement de dents.

8. Estreysshement, s. m., étroitesse. 

Fig. Per gran estreysshement del saber, no laysshe gran re de bos mots.

Leys d'amors, fol. 4.

Par grande étroitesse du savoir, qu'elle ne laisse pas grand chose de bons mots.

ESP. Estrechamiento. IT. Strignimento. (chap. Estretimén, estretimens.)

9. Extrictura, s. f., ligature. 

Sia coagulada la extrictura.

Pausa sobre aquela emplastre e pulvils e extrictura.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 67.

Que la ligature soit coagulée.

Pose sur celle-ci emplâtre et coussinet et ligature. 

IT. Strignitura.

10. Abstrenher, v., lat. astringere, astreindre.

Autres verbs havem, li qual han tres termenatios o mays en la primiera persona del prezen del indicatiu... coma... abstrenc, abstrenhs, abstrenhi. Leys d'amors, fol. 93.

Nous avons d'autres verbes, lesquels ont trois terminaisons ou plus à la première personne du présent de l'indicatif... comme... j' astreins, j' astreins, j' astreins.

ESP. Astringir. PORT. Adstringir. IT. Astrignere, astringere.

11. Contraigner, Contrenger, Contranher, Costreigner, v., lat. constringere, contraindre, opprimer, punir, estropier.

Lauzengiers cui Dieus contraigna.

B. de Ventadour: Estat ai com.

Flatteurs que Dieu punisse.

Vol penre la vila e contrenger la gen. V. de S. Amant.

Veut prendre la ville et opprimer le peuple. 

El non poc forcar o costreigner neun. Doctrine des Vaudois.

Il ne put forcer ou contraindre personne.

Part. pas. Que lo jove sia costreyt de isir d'aquesta via.

Doctrine des Vaudois.

Que le jeune soit contraint de sortir de cette voie.

CAT. Constrenyer. ANC. ESP. Constringir, constrinir. ESP. MOD. Constreñir. PORT. Constringir, constranger. IT. Constringere, constrignere, costringere, costrignere. (chap. Constreñí, com fa la boa constrictora, oprimí, apretá, estretí.)

12. Contreitament, adv., forcément.

Non contreitament. Doctrine des Vaudois.

(chap. No forsadamen.)

Non forcément.

13. Costrictiu, adj., contractif, capable de contracter. 

Calor... d'algunas materias costrictiva.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Chaleur... contractive d'aucunes matières.

ESP. Constrictivo. IT. Costrettivo. (chap. Constrictiu, constrictius, constrictiva, constrictives; que poden contraure, contractiu com lo fret a la sigala, contractius, contractiva, contractives.)

14. Contratz, adj., lat. contractus, estropié, contrefait.

Frevols com us contractz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Faible comme un estropié.

Dompna joves ben faicha

Val cin cenz vieillas, neis s'era contracha.

(chap. Dona jove ven feta val com singsentes velles, agüeles, encara que estiguere o estare contrafeta.)

Ogiers: Era quan. 

Jeune dame bien faite vaut cinq cents vieilles, même si elle était contrefaite.

Subst. Los contrachs redressar. V. et Vert., fol. 22.

Redresser les contrefaits.

ANC. FR. Neis li povre et li contret qui assiduelment séoient aus portes de l'église. Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 245. 

CAT. Contret. ANC. ESP. Contrecto, contrecho. ESP. MOD. Contraído.

IT. Contratto. (chap. Contret, de contraure; contrafet.)

15. Constriccio, s. f., lat. constrictio, constriction, pression. 

Per constriccio de membre. Eluc. de las propr., fol. 17.

(chap. Per constricsió de membre; ej. cama, bras, etc.)

Par constriction de membre.

La tua constriccio, sobre aquela am tenalas.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

La tienne constriction, sur celle-ci avec tenailles.

ESP. Constricción. IT. Costrizione. (chap. constricsió, constricsions.)

16. Costrenement, s. m., contrainte.

Ni per bausia, ni per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124.

Ni par tromperie, ni par contrainte ni moquerie.

ANC. FR. E senz autre constreignement.

B. de S. Maure: Chron. de Norm., fol. 64.

CAT. Constrenyiment. ANC. ESP. Constriñimento.

ESP. MOD. Constreñimiente (constreñimiento). PORT. Constrangimento.

IT. Constringimento, costringimento, costrignimento.

17. Contranhemen, s. m., contraction.

Contranhemens 

De nervis, o trop mal lur fai, 

O de creiser trop los retrai.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La contraction de nerfs, ou leur fait beaucoup de mal, ou de croître beaucoup les retient.

18. Destrenger, Destrenher, v., lat. distringere, presser, étreindre, opprimer, réprimer.

Si el vol jurar fora de mesura, lo jutges deu destrenger lo sagrament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 

S'il veut jurer hors de mesure, le juge doit réprimer le serment.

Un destrier

Que fon boca durs e fellons, 

E lo destreys dels esperons.

V. de S. Honorat. 

Un destrier qui fut dur de bouche et méchant, et le pressa des éperons.

No us dulhatz plus qu' ieu mi duelh, 

Qu' ieu sai qu'om vos destrenh per me. 

B. de Ventadour: Quan par.

Ne vous chagrinez pas plus que je me chagrine, vu que je sais qu'on vous opprime pour moi. 

Part. pas. Aissi cum la naus en mar

Destrecha d' ondas e de vens. 

Pons d' Ortafas: Aissi cum. 

Ainsi comme la nef en mer pressée des ondes e des vents.

Fig. Anc, de l' hora qu' ieu fuy natz, 

Mais no m destreys amistatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

Oncques, depuis que je fus né, l'amitié ne m' étreignit. 

Fig. Mon cor per aquest vers destrenh.

Marcabrus: Pus mos.

Je réprime mon coeur par ce vers.

- Concentrer.

Fig. Que sa grans valors

Tan vas mi s destrenha. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Que son grand mérite autant vers moi se concentre.

ANC. FR.

Et son cler vis qui trop m'i fet destraindre. 

Le Roi de Navarre, chans. X. 

Tant le destraint et assailli 

Que Guillaume vint à merchi 

Nuz piez, une selle à son col.

Roman de Rou, v. 7603. 

Que Jhesu Cris souffri en crois 

Au jour k' il fut de mort destrois... 

Des esperons le destraingnoit.

Roman du Renart, t. IV, p. 187, et t. I, p. 9. 

Li oisel furent si destroit de fain et de froidure, que on les prenoit sus la noif aus mains, sans nul engin.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 196. 

ANC. CAT. Destrenyer. IT. Distringere, distrignere.

19. Destrechament, adv., expressément, strictement.

Vedam destrechamentz e mandam.

(chap. Vedam (prohibim) estrictamen y manam.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Nous défendons expressément et mandons. 

Destrechamens comandam.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52. 

Nous commandons strictement. 

ANC. CAT. Destretament.

20. Destreyt, Destret, Destreg, Destrech, s. m., détroit, défilé.

Al destreg d'un passatge an los Francxs encontrat.

Per desotz lo destreyt dichendo en un prat.

Roman de Fierabras, v. 260 et 4464.

Ils ont rencontré les Francs au détroit d'un passage. 

Ils descendent dans un pré par dessous le défilé.

- District.

De la vila sua de Grialou e del destrech e de las apartenensas.

Charte de Gréalou, p. 60.

De la ville sienne de Gréalou et du district et des appartenances.

Del territori del destreg.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 78. 

Du territoire du district.

Dins la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110. 

Dans la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT. Destret. ESP. Distrito. PORT. Destricto. IT. Distretto.

21. Destrey, s. m., étreinte, contrainte.

Yssaudun a fag jurar ab sey

Lo reys Henrics e mes en son destrey.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Le roi Henri a fait jurer avec soi et mis dans son étreinte Issoudun.

ANC. FR. Agathocles lui trenchoit vivres de tous costez et le tenoit si à destroit que ses gens ne s'ozoient nullement escarter du camp. 

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

22. Destressa, Detreissa, s. f., détresse, misère, tourment. 

Ailas! tan detressa m fai 

De lei vezer tor e mur.

R. Jordan: Lo clar. 

Hélas! tour et mur me fait tant de détresse de la voir.

Ilh remeran lor peccatz por destreissa de cors.

Liv. de Sydrac, fol. 68. 

Ils rachèteront leurs péchés par tourment de corps. 

ANC. FR. Dunt tenir les puisse en destrece.

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 255.

23. Destrenhemen, Destreynemen, s. m., embarras, contrainte. 

Ses destruccio e ses destrenhemens... de lors membres.

Cout. de Moissac. Du Mege, voy. litt., p. 10. 

Sans destruction et sans contrainte... de leurs membres.

No met, si pot, destreynemen 

Tal que no fazon nozemen. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ne met, s'il peut, embarras tel qu'ils ne fassent préjudice.

IT. Distrignimento, distringimento.

24. Destreisetat, s. f., contrainte, peine, détresse.

Moutas tribulacions e destreisetatz de cor.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nombreuses tribulations et peines de coeur.

25. Districtio, s. f., lat. districtio, rigueur, rigidité, sévérité.

Que ab grant cura sia aquil districtios amesurada... 

La fervor de districtio. Trad. de Bède, fol. 56.

Que cette rigidité soit mesurée avec grand soin... 

La ferveur de rigidité. 

ANC. CAT. Districció.

26. Destrecha, Destreicha, Destressa, s. f., obligation, rigueur, austérité. Franc... de tota destrecha publica o privada.

(chap. Franc... de tota obligassió pública o privada.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867. 

Franc... de toute obligation publique ou privée. 

La destressa de la regla. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 19. 

La rigueur de la règle.

Am gran destreicha de vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204. 

(chap. En gran austeridat de vida; en vida mol austera.)

Avec grande austérité de vie.

IT. Destrettezza.

27. Destric, s. m., embarras, trouble, peine.

Quar si destricx m'en ven, al mieu tort s'es. 

Giraud le Roux: Nulhs temps.

Car si peine m'en vient, elle est à mon tort. 

Car mon enans me par destricx, 

E totz mos magers gaugz dolors.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Car mon succès me paraît embarras, et ma plus grande joie douleur.

ANC. CAT. Destrich.

28. Restrenher, v., lat. restringere, serrer, restreindre.

Per qu'om deu lo delieg carnal

restrenher.

Brev. d'amor, fol. 66. 

C'est pourquoi on doit restreindre le délice charnel.

Restrenh tos deziriers. 

Que tu gardes lo tieu e lo restrenhas. 

V. et Vert., fol. 103 et 21.

Restreins tes désirs. 

Que tu gardes le tien et le serres.

CAT. Restrenyer. ESP. Restriñir. IT. Ristringere, ristrignere.

29. Restringir, v., lat. restringere, resserrer.

Substantiv. Medecinas de las quals la vertut es restringir.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Médecines desquelles la propriété est de resserrer. 

ESP. PORT. Restringir. (chap. Restringí.)

30. Restrictiu, adj., qui resserre, réprime, contracte.

Nas... per atraccio d' ayre, del pulmo ampliatiu et restrictiu.

Calor... d'autras materias restrictiva et indurativa cum la terra.

Las lacremas restrenher ab causas restrictivas.

Eluc. de las propr., fol. 40, 24 et 82.

Le nez... par attraction d'air, dilatant et resserrant le poumon.

La chaleur... contractant et durcissant d'autres matières comme la terre.

Réprimer les larmes avec des choses réprimantes.

ESP. Restrictivo. IT. Restrittivo. (chap. Restrictiu, restrictius, restrictiva, restrictives.)

31. Restrictori, s. m., compresse. 

Far restrictoris sobr' el front et sobr' els tens.

Eluc. de las propr., fol. 83.

Faire compresses sur le front et sur les tempes.

32. Restrengement, s. m., rétrécissement, resserrement.

La region cordial pren restrengement.

Eluc. de las propr., fol. 22.

La région cardiaque prend rétrécissement. 

CAT. Restrenyiment. ESP. Restriñimiento. IT. Ristrignimento, ristringimento. (chap. Restreñimén, restreñimens; paregut a estreñimén, estreñimens.)

33. Restriccio, s. f., lat. restrictio, resserrement, réclusion.

En sa restriccio respira, ayre trameten.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Respire en son resserrement, transmettant l'air. 

De la restrictio dels cardenals par la election del papa.

(chap. De la reclussió dels cardenals per a la elecsió del Papa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

De la réclusion des cardinaux pour l'élection du pape.

CAT. Restricció. ESP. Restricción. PORT. Restricção. IT. Restrizione.

(chap. Restricsió, restricsions, no signifique lo mateix que reclussió, reclussions, tancamén, tancamens.)


Estreup, Estrieu, Estriub, s. m., du lat. stapes, étrier. 

Voyez Denina, t. III, p. 22.

Si que 'ls estreups perdet amdos.

Roman de Jaufre, fol. 10. 

Tellement qu'il perdit les étriers tous deux. 

Lo pe met en estriub corossos e irat.

Guillaume de Tudela. 

Courroucé et irrité, il mit le pied en l' étrier.

Fig. So m dizon siey companhon,

Tos temps segran vostr' estrieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Cela me disent ses compagnons, toujours ils suivront votre étrier.

CAT. Estreb. ESP. PORT. Estribo.

Estreb, Estribo, Estreup, Estrieu, Estriub



2. Estrubieira, s. f., étrier.

Ela m tenc a l' estrubieira, 

Pois dis me: “Per qual dreissieira

Vengues? ni d' on es issitz?”

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Elle me tint à l' étrier, puis me dit: “Par quelle direction vîntes-vous? 

et d'où êtes-vous sorti?” ESP. Estribadera. PORT. Estribeira.

3. Estribar, Estrubar, v., soutenir, appuyer, étayer.

Aras veirem parer fenhen et afachan, 

Anar d' artelh a pe, e poiar estruban. 

Sordel: Sel que m' afi. 

Maintenant nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s' appuyant.

Part. pas.

Ieu o dic per Dieu, qu'en sia plus amatz,

E pus mal estribatz clergues.

P. Cardinal: Un estribot.

Je le dis pour Dieu, afin qu'il en soit plus aimé, et le clergé plus mal soutenu. 

CAT. Estrebar. ESP. PORT. Estribar.


Estribot, Stribot, s. m., estribot, sorte de poésie.

Vers, estribot, ni sirventes

Non es, ni nom no 'l sai trobar.

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Ce n'est vers, estribot, ni sirvente, ni je ne lui sais trouver un nom.

Un estribot farai.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot.

Chanso, ni sirventes, 

Ni stribot, ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson, ni sirvente, ni estribot, ni arlote, mais seulement libertinage.

Le Dictionnaire catalan, au mot estribillo, dit qu'il sert dans les compositions lyriques, et le définit versus intercalaris.

Le même mot signifie encore, en catalan, parole dont, par habitude, on se sert trop fréquemment; il est défini dans ce sens: Répétition importune de phrase. La même définition se retrouve dans le Dictionnaire espagnol, qui porte en outre: Versus aut stropha intercalaris in carmine saepe rediens.

ANC. ESP. De cavalleros andantes 

Leer hystorias y libros, 

La silla y los estribos 

A la gala concordantes.

Lope de Estúñiga, Canc. gen., fol. 41. (StúñigaZúñiga)

ANC. IT. Strambotto, poésie che si canteno degl' innamorati.

Redi, Annot. in ditirambo, p. 87. 

Il dit que ce genre n'a plus été cultivé, et ajoute: 

Tra' Provenzali non ne trovo esemplo.


Estridor, Stridor, s. f., lat. stridor, bruit aigre, aigu, grincement. 

On seran plors et estridors de dens.

Aimeri de Peguilain: Ara parra.

Où seront pleurs et grincements de dents.

Carbo... premut fa estridor o clamor.

Fa aquela stridor semlantment qu'el fer rozent escantit en l'ayga.

Eluc. de las propr., fol. 132 et 138.

Charbon... pressé fait grincement ou cri.

Fait ce bruit aigre semblablement que le fer rougissant éteint dans l'eau. ESP. PORT. Estridor. IT. Stridore.


Estrilhar, v., étriller, tracasser. 

Quar molt traiz mal e s'afana

Selhui qui estrilha.

Marcabrus: El mes.

Car prend moult mal et se peine celui qui étrille. 

Fig. Lo mal que soven m' estrilla.

Marcabrus: Lanquan cor. 

Le mal qui souvent me tracasse.

CAT. Estrijolar. ANC. ESP. Estrillar. IT. Stregghiare, stregliare.


Estris, s. m., débat, lutte, combat.

Per so moc grans la guerr' e li estris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32. 

Pour cela éclata grande la guerre et le débat.

ANC. FR.

Mais tant estoit poisaus et enforchiés d'amis,

C' on n'en osoit ver lui esmouvoir nuls estris...

C' uns princhez d' Allemaingne esmut I grant estris.

Poëme d' Hugues Capet, fol. 9.


Estront, s, m., lat. struntus, étron.

En penriatz un estront de saumeira

Astretan leu com una figa neira.

E us met us estront ben per milgrana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Vous en prendriez un étron de bête de somme aussi facilement qu'une figue noire.

Et vous met bien un étron pour grenade. 

IT. Stronzo.


Estru, s. m., rapidité, vitesse, promptitude, vivacité.

Ab tan l'angels es avengutz, 

Et a li dit per gran estru: 

“Johan, Johan! e! dormes tu?”

E respon per molt gran estru:

“Nomine Patris, qui es tu?”

V. de sainte Énimie, fol. 54. 

Alors l'ange est arrivé, et lui a dit par grande vivacité. “Jean, Jean! Hé! dors-tu?” Et il répond par moult grande vivacité: “Au nom du Père, qui es-tu?”

Adv. comp. Pueys li a dich: “E! qui es tu, 

Que aissi passas ad estru?

V. de sainte Énimie, fol. 9. 

Puis lui a dit: “He! qui es-tu, qui passes ainsi rapidement?”

ANC. FR. Kar le pueple tot à estrus

Quant mal de vus dire purreit, 

De legier contre vus serreit. 

Les Enseignes d'Aristote, Roquefort, t. I, p. 554.

Quant il veit à estrus ki cel jur murra. 

Roman de Horn, fol. 19.

2. Estros (A), adv, comp., à l'instant, aussitôt, sur-le-champ. 

Ieu, mai que mai, 

Ma domna, ieu sai 

Que vos mi donatz joy et pretz; 

E vuelh mais morir a estros

Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Moi, de plus en plus, ma dame, je sais que vous me donnez joie et plaisir; et j'aime mieux mourir sur-le-champ qu'aucun homme jamais le sache excepté vous.

Soy preyatz per autra ad estros 

Aytan bela et aytan avinens. 

T. de P. Torat et de G. Riquier: Guiraut. 

Je suis prié par une autre sur-le-champ aussi belle et aussi avenante.

El foc es mortz tot ad estros.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Le feu est mort tout aussitôt.

Tug responderon ad estros: 

“Volem sia levatz en cros.”

Trad. de l' Évangile de Nicodème. 

Tous répondirent à l'instant: “Nous voulons qu'il soit élevé en croix.”

ANC. FR. Lors lou fiert messire Gauvains 

A estrox, que tote s'espée 

Li embat jusqu'en la corée... 

“Sire, dit-elle, dites vos 

Que mon fraire aurai à estros.”

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 24 et 11.


Estru, Estrut, s. m., lat. struthio camelus, autruche. 

Cant l' estrus a post son huou, el lo laissa estar.

(chap. Cuan l' avestrús ha post son (lo seu) ou, ella lo dixe está.)

Naturas d'alcus auzels. 

Quand l'autruche a pondu son oeuf, elle le laisse ester (l'abandonne).

Tot atressi cum l' estrus per natura, 

Que de son huou gardan, lo fai coar. 

P. Espagnol: Entre que. 

Tout ainsi comme l'autruche, qui, par sa nature, regardant son oeuf, le fait couver. 

Gals tantz grans con I estrutz.

(chap. Un gall tan gran com una, un avestrús.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 11.

Coq aussi grand comme une autruche. 

ANC. CAT. Esturs. ESP. Avestruz. PORT. Abestruz. IT. Struzzo. (chap.  avestrús. Al Matarraña sol ne hay vist a La Portellada.)

2. Estruci, Struci, s. m., autruche. 

Durs a digerir quals so uous d'estruci.

(chap. Dus de digerí, paí, com son los ous d' avestrús.) 

Regio es on naisho dragos, estrucis. 

Struci... no pot volar.

(chap. L' avestrús no pot volá.) 

Eluc. de las propr., fol. 277, 174 et 148. 

Durs à digérer, comme sont oeufs d'autruche. 

C'est région où naissent dragons, autruches. 

Autruche... ne peut voler.


Estruma, Struma, s. f., bosse, tumeur, loupe.

El fron li 'n sors un' estruma

Que li er jasse, mentre viva, parvens.

Alegret: Ara pareisson. 

Au front lui en sort une bosse qui lui sera désormais apparente, tant qu'il vive. 

Val contra struma o inflacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 212.

(chap. Val contra tumó - tumor o gaburro - o unfló – inflamassió - de gola.)

Vaut contre tumeur ou enflure de gosier.

2. Estrumos, adj., bossu, enflé.

Quar dejus mento la gent es estrumoza et gutrinoza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Car sous le menton la gent est enflée et goîtreuse.

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús


lunes, 25 de marzo de 2019

Castellano - Catalá

Ne ñan moltes mes, y después están les que s'assemellen mol…
Com veém tots los idiomes fills del latín s'assemellen, pero aixó no vol di que siguen lo mateix. Que lo valensiá encara s'apareix mes al catalá, normal, pero es mes be al revés, y es normal perque lo regne de Valéncia i lo condat de Barcelona perteneixíen a la corona de Aragó…

Lligín llibres antics valensians y cataláns, se veu que no se assemelláen tan hasta que a partí del siglo de or valensiá, lo catalá va aná cambián poc a poc per influénsia del valensiá, un ejemple es lo arcaísme valensiá “Nosaltres”, natros y natres en chapurriau.
Busqueu llibres en catalá antic (no cal mol antic, només antes de Pompeyo Fabra) y sabreu com se díe aixó en catalá.

Busqueu llibres en catalá antic (no cal mol antic, només antes de Pompeyo Fabra) y sabreu com se díe aixó en catalá.



Pompeyo Fabra, gramática, català
Pompeyo, sí, no Pompeu Fabra, Universidat Pompeyo Fabra


Castellano - Catalá
agradar –– agradar
agregar –– agregar
ajusticiar, executar antic, ejecutar –– executar
alertar –– alertar
amar –– amar
amor –– amor
anotar –– anotar
arrancar –– arrancar
arrear –– arrear
atracar –– atracar
balda –– estante
banca –– banca
banda –– banda, faixa
bandera –– bandera
bar –– bar
batalla –– batalla
benefactor – benefactor
beneficiar –– beneficiar
bicicleta –– bicicleta
boicot –– boicot
broma – broma
cabal –– cabal
cantar –– cantar
carnaval –carnaval
causar –– causar
centrifugadora –– centrifugadora
coincidir –– coincidir
colador – colador
combinar –combinar
combustible –– combustible
comprar –– comprar
contra –– contra
convocar –– convocar
coronel –– coronel
cura –– cura
decidir –– decidir
dedicar –– dedicar
derrotar –– derrotar
desafiar –– retar, desafiar
desanimar –– desanimar
desistir –– desistir
destacar –– destacar
destinar –– destinar
dimitir – –dimitir
disciplina –– disciplina
drama –– drama
entrada –– entrada
esgrima –esgrima
estar –– estar
estatal –– estatal
estrofa –– estrofa
estudiar –– estudiar
evitar –– evitar
evolucionar –– evoluir
existir –– existir
explicar –explicar
extintor –– extintor
extorsionar –– extorquir
fabricar –– fabricar
familiar –– familiar
fauna –– fauna
figura –– figura
fiscal –– fiscal
flauta –– flauta
flor –– flor
flotar –– flutuar ?
frase –– frase
funeral –– funeral
furgoneta –– furgão
gaita –– gaita
gas –– gás
gen –– gen
gorra – gorra
gota –– gota
guardar –– guardar
guillotina –– guillotina
habilitar –– habilitar
habitar –– habitar
hemorroide –– hemorróides
hipotecar –– hipotecar
honor –– honor
honrar –– honrar
hora –– hora
horrible –– horríble
idioma – idioma
impedir –– impedir
iniciativa –– iniciativa
intentar –– tentar
judicial –judicial
jugador –– jugador
jungla – jungla
jurar –– jurar
justificar –– justificar
lapidar –– lapidar
legal –legal
legitimar –– legitimar
lexema –– lexema
lingüística –– lingüística
liquidar –– liquidar
lloro –– ploro
madrastra –– madrastra
mal –mal
maniobrar –, maniobrar
menor –– menor
mesa – mesa
mesura – mesura
militar –– militar
moneda –– moneda
mongol –– mongol
morfema –– morfema
motor –– motor
mundial –– mundial
nacional –– nacional
narrativa –– narrativa
neurona – neurona
neutro –– neutre
no – no
norma –norma
normal –– normal
numerar –– numerar
obra –– obra
octubre --octubre
ocupar –ocupar
oliva –oliva
opinar –– opinar
optimista – optimista
orador –– orador
ordenar –– ordenar
organdí –– organdi
pacificar –– pacificar
pagar – pagar
país –– país
pancarta – pancarta
perdonar –perdoar
pirata – pirata
plata –– plata
poca –– poca
poder –– poder
prestar – – prestar
primavera – primavera
protagonista – protagonista
puré – puré
rata – rata
renunciar – renunciar
residir – residir
retirar – – retirar
retornar – retornar
rigor –– rigor
robar – – robar
rosa – rosa
saber – – saber
sacarina – sacarina
salsa – salsa
sala -- sala
saltar – saltar
seguir – – seguir
senda – – senda
sensacional – sensational
sentir – – sentir
separar – – separar
ser – ser
si – si
similar – similar
simular – simular
síndrome – síndrome
singular – singular
sobrevalorar – sobrevalorar
solapa – solapa
sonata – sonata
sopa – sopa
superior – superior
tambor –– tambor
taxi – taxi
telefonista –– telefonista
tema – – tema
temporal –– temporal
tenor –– tenor
terrorista – – terrorista
torrar –– tostar
tortura –– tortura
transistor –– transistor
tribunal –– tribunal
tropa –tropa
úlcera –– úlcera
uniforme –– uniforme
universal –– universal
usar –– usar
usura –– usura
útil –– útil
valor –– valor
valorar – valorar
venda – venda
ventilador –– ventilador
verdura –– verdura
vinagreta –– vinagrete
vista –– vista
vocal – vocal
votar –votar
vulgar –– vulgar
zombi –– zombi

miércoles, 19 de septiembre de 2018

Lo Decamerón en chapurriau

Proemio

Escomense la primera jornada del Decamerón, a la que, después de la explicassió donada per lo autó sobre la raó per la que va passá que se reunigueren les persones que se móstren enraonán entre elles, se enraóne, gobernán Pampínea sobre lo que mes agrade a cadaú. 

Cuan mes, mol grassioses dames, penso lo piadoses que sou per naturalesa, mes vech que la presén obra tindrá al vostre juissi un prinsipi penós y triste, com es lo dolorós recuerdo de aquella pestífera mortandat passada, universalmen funesta y digna de plos per tots aquells que la van viure o van sabé de ella. Pero no vull que per naixó tos arredro seguí lligín com si entre singlots y llágrimes haguéreu de passá la lectura. Este horrorós escomensamén tos sirá com als camináns una montaña áspra y empinada después de la que se trobe amagat un planet hermossíssim y deleitós com la Belenguera de Beseit, que es mes plassenté contra mes gran ha sigut la duresa de la pujada y después u sirá la baixada. Y aixina com lo final de la alegría sol sé lo doló, les miséries se acaben en la alegría que les seguix. An este curtet disgust (y dic curtet perque se explique en poques paraules) seguirá pronte la dolsó y lo plaé que tos hay prometut y que potsé no siríe esperat de tal escomensamén. Y en verdat si yo haguera pogut decorosamen portátos per un atra part en ves de per una senda tan regallada y empinada com esta, u hauría fet de bona gana; pero ya que la raó per la que van passá les coses que después se lligirán no se podíe manifestá sense este recuerdo, com espentat per la nessessidat me disposo a escríureu.
Dic, pos, que ya habíen los añs de la fructífera Encarnassió del Fill de Déu arribat al número de mil tresséns coranta y vuit (1348) cuan a la ilustre siudat de Florencia, nobilíssima entre totes les atres siudats de Italia, va arribá la mortífera peste que o per obra de los cóssos superiós o per les nostres acsións infames va sé enviada sobre los mortals per la justa ira de Déu per a la nostra correcsió. Habíe escomensat algúns añs abáns al paísos de Orién, privánlos de gran cantidat de habitáns, y, continuán sense descans de un puesto a un atre, se habíe anat escampán misserablemen per Ocsidén. Y no valén contra nella cap sabé ni providénsia humana (com la llimpiesa de la siudat de inmundíssies ordenada per los encarregats de alló y la prohibissió de entrá an ella a tots los doléns y los mols consells donáts per a conservá la higiene) ni valén tampoc les humildes súpliques dirigides a Déu per les persones devotes, no una vegada sino moltes, ordenades en prossesóns o de atres maneres, casi al prinsipi de la primavera del añ abáns dit va escomensá horriblemen y de assombrosa manera a mostrá los seus dolorosos efectes. Y no ere com a Orién, aon a qui li eixíe sang del nas li ere manifest signo de mort inevitable, sino que al seu escomensamén los eixíen als mascles y a les femelles tan a les íngles o entrecuix o daball de les axiles o sobaco, sertes unflós, que algunes creixíen hasta la mida de una poma, y atres se feen com un ou, que eren anomenades bubas per la gen. Y de les dites parts del cos, en poc tems va escomensá la pestífera buba a exténdres a consevol part, inmediatamen va escomensá la calidat de la enfermedat a cambiás en taques negres o pardotes que apareixíen a mols als brassos y per les cuixes y a consevol part del cos, a uns grans y rares y a datres minudes y abundáns. Y aixina com la buba habíe sigut y seguíe sén indissi mol sert de mort futura, lo mateix passabe en estes. Y per a curá tal enfermedat no pareixíe que valguere ni aprofitare cap consell de meche o virtut de medissina; aixina, o per la naturalesa del mal o la ignoránsia de los que medicaben (de los que habíe aumentat mol lo número tan de homes com de dones que may habíen tingut cap coneiximén de medissina) no sabiguéren cóm veníe y no sabíen lo remei. Eren mol pocs los que se curaben abáns del tersé día de la aparissió de les siñals abáns dites, y la mayoría sense cap fiebre ni síntoma, se moríen. Y esta pestilénsia va tindre mes gran forsa perque algúns de los que estaben doléns se abalansáben damún dels sanos en los que se comunicaben, com fa lo foc sobre les coses seques o engrassades cuan se li arrimen mol. Y mes allá va arribá lo mal: que no sol lo parlá y lo tratá en los doléns apegabe als sanos la enfermedat, sino que tamé lo tocá la roba o consevol atra cosa que haguere sigut tocada o empleada per aquells doléns. Y assombrós es escoltá lo que ting que di, que si per los ulls de mols y per los meus propis no haguere sigut vist, no me atrevería a créureu, y mol menos a escríureu per mol digna de fe que fore la persona a qui lay haguera sentit. Dic que de tanta virulénsia ere la calidat de la pestilénsia narrada que no sol passabe del home al home, sino que les coses que habíen sigut del home tamé se contamináben en la enfermedat. Los meus ulls van sé testigos un día de aixó: están les despulles de un pobre home mort de tal enfermedat aviáts a la vía pública, y entropessán en ells dos gorrinos, y com segóns la seua costum tot u furgaben, lo estiraben de les galtes primé en lo morro y después en les dens, un momén mes tart, después de unes contorsións y com si hagueren pres veneno, los dos van caure morts an terra damún de les maltratades despulles del home mort. De estes coses, y de bastantes mes paregudes an estes y encara de mes grosses, van náixe temós y superstissións als que quedaben vius, y casi tots se inclinaben a un reméi mol cruel com ere esquivá y fugí dels doléns y de les seues coses; y, fénu, cadaú creíe que conseguíe la salut per an ell mateix. Y ñabíen algúns que pensaben que viure moderadamen y guardás de tot lo innessessari podríe oferí gran ressisténsia a la enfermedat y, reunida la seua compañía, vivíen separats de tots los demés apartánse y tancánse an aquelles cases aon no ñaguere cap dolén y se puguere viure milló, minján en gran prudénsia minjás fins y mol bons vins y fugín de tot exés, sense dixás parlá per ningú ni sentí cap notíssia de fora, ni de morts ni de doléns, tocán instruméns y en los plaés que podíen tindre se entreteníen. Uns atres, de la opinió contraria, afirmaben que la medissina sertíssima per an este mal ere lo beure mol y lo gosá y aná cantán de passeo, divertínse, y satisfé la gana en tot alló que se puguere, y riure y burlás de tot lo roín que passare; y tal com u díen, u féen, anán de día y de nit ara an esta taberna ara a l’atra, bebén tan com sed tingueren y sense pará cap cuenta, y fen sol les coses que los donáben gust o plaé. Tot aixó u podíen fé fássilmen perque tot lo món habíe abandonat les seues coses y cases, per lo que moltes se habíen fet comunes y les feen aná los extrañs, ocupes, igual que les haguere empleat lo propi amo. Y en tot este comportamén de fieres, fugíen de los doléns. Y en tan gran aflicsió y miséria de la nostra siudat, estabe la reverenda autoridat de les leys, tan de les divines com de les humanes, tota caiguda y apocada per los seus ministres y ejecutós que, com los atres homes, estaben doléns o morts o se habíen quedat sense criats y no podíen fé cap ofissi; aixina li ere líssit a tot lo món fé lo que li donare la gana. Mols atres observaben una vía intermija: ni aforrán les viandes com los primés ni allargánse en lo beure y en los atres libertinajes tan com los segóns, segóns la gana, y sense tancás, eixín a rondá portán a les máns flos, herbes que féen bona auló com romé, timó, fonoll y espígol, o algunes espéssies, que se portaben al nas assobín contra lo aire impregnat de la pudina y corrompina de los cóssos morts y carregat y pudén per la enfermedat y les medissines. Algúns eren de sentiméns mes cruels (com si fore mes segú) dién que cap medissina ere milló ni tan bona contra la peste que fugí de ella; y no cuidánse de res mes que de ells mateixos, mols homes y dones van abandoná la propia siudat, les propies cases, les seues possesións y als seus paréns y totes les seues coses, y van buscá atres terres, com si la ira de Déu no haguere de seguíls per a castigá la maldat de los homes en aquella peste y sol haguere de oprimí an aquells que se trobaren dins de los muros de la seua siudat com avisán de que cap persona teníe que quedá allí viva. Y encara que de estos que opinaben de diferentes maneres no van morí tots, no per naixó tots se salvaben. Sen ficaben doléns mols a tot arreu, y habén donat ells mateixos ejemplo cuan estaben sanos als que sanos quedaben, ara se quedaben abandonats per tots. Y no diguém ya que un ressidén esquivare al atre y que casi cap veí cuidare del atre, y que los paréns poques vegades o may se visitaren, y en tal cas, de lluñ. En tan espán habíe entrat esta amargura al pit de los homes y de les dones, que un germá abandonabe al atre y lo tío al nebot y la germana al germá, y moltes vegades la dona al seu home, y lo que mes gros es y casi increíble, los pares y les mares als fills, com si no foren seus, evitaben visitáls y aténdrels. Per lo que als que se ficaben doléns, que eren una multitut incontable, tan homes com dones, cap atre auxilio los quedabe que o la caridat de los amics, de los que ne ñabíen pocs, o la avaríssia de los criats que per unflats salaris y abusius contrates servíen, encara que en tot alló no sen trobaren mols y los que se trobaben eren homes y dones de poc suc, y ademés gens acostumbrats a serví, que casi no valíen per a res mes que per a portá als doléns algunes coses que demanáren o miráls cuan se moríen; y servín en tal mal servissi, se perdíen ells moltes vegades en lo guañat. Y com los doléns eren abandonats per los veíns, los paréns y los amics, y ñabíe falta de criats se va seguí una costum may vista hasta entonses:
que a cap dona per bella o garbosa o noble que fore, si se ficabe dolenta, no li importabe tindre al seu servissi a un home, com fore, jove o no, ni mostráli sense cap vergoña totes les parts del seu cos com haguere fet a un atra dona, si u demanabe la nessessidat de la seua enfermedat. Aixina que aquelles que se van curá van tindre después menos honestidat.
Y ademés, va vindre de alló la mort de mols que si hagueren sigut ajudats se hauríen salvat. Faltaben servíssis que los doléns no podíen tindre y per la forsa de la peste ere tanta a la siudat la multitut de los que de día y de nit se moríen, que fée fredó sentíu di, y mes vóreu. Casi per nessessidat, coses contráries a les costums de los siudadáns van náixe entre los que quedaben vius. Ere costum, aixina com ara encara u veém, que les dones paréns y veínes se ajuntaren a la casa del mort, y allí, en aquelles que mes lo tocaben, ploraben; y per un atra part dabán de la casa del mort en los seus paréns se reuníen los seus veíns y mols atres siudadáns, y segóns la calidat del mort allí veníe lo clero, y lo difún, a muscles dels seus iguals, en un funeral de pompa de sera y cántics, a la iglesia triada per nell abáns de la mort ere portat. Estes coses, después de escomensá a aumentá la ferossidat de la peste, casi del tot o en gran part van pará, y unes atres noves van vindre al seu puesto. Per lo que no sol sense tindre moltes dones al voltán se moríe la gen sino que eren mols los que de esta vida passaben a l’atra sense testigos; y mol poquets ñabíe de aquells que ressibíen les piadoses ploreres y les amargues llágrimes dels seus paréns. Al revés, en ves de llágrimes van sé mes normals les risses y los chistes y lo festejá en compañía. Esta costum, les dones, la habíen adeprés mol be. Y ere mol raro vore cadávers que foren acompañats per mes de deu o dotse dels seus veíns a la iglesia; als que ya no portaben a muscles los honrats y amats siudadáns, sino una espéssie de enterradós eixits de la gen baixa que se féen cridá faquines y féen este servissi cobrán be, ficánse daball del ataúd y portánlo en pressuroses passes, no an aquella iglesia que s´haguere abáns de la mort disposat, sino a la que estabe mes prop lo portaben, detrás de cuatre o sis móssens, en poques llums, y a vegades sense cap. En la ajuda de los faquines, sense cansás en un ofissi massa llarg o solemne, a consevol sepultura desocupada, la que primé trobaben, de terra lo colgaben. De la gen baixa, y potsé de la mijana, lo espectácul encara estabe ple de mes miséria, perque éstos, o per la esperansa o la pobresa retinguts la mayoría a les seues cases, quedánse als seus barris, sen ficaen doléns per milenás cada día, y no sén ni servits ni ajudats per dingú, sense cap redensió se moríen tots. Y mols acababen a la vía pública, de día o de nit; y si se moríen a les seues cases, en la corrompina dels seus cóssos féen sentí als veíns que estaben morts; y entre éstos y los atres que per tot arreu se moríen, una aglomerassió. Ere sobre tot observada una costum per los veíns, moguts mes per la temó de que la corrupsió de los morts no los ofenguere que per l´amor que tingueren als finats. Ells, o sols o en ajuda de algúns portadós cuan ne podíen tíndre, traíen de les cases los cóssos de los morts y los ficaben dabán de les portes (aon, espessialmen pel matí, haguere pogut vore un sensenúmero de ells qui se haguere passejat per allí) y allí féen vindre los ataúds, y va ñabé mols als que per no ñabén los van ficá damún de consevol tauló. Tampoc va sé un sol ataúd lo que se va emportá juntes a dos o tres persones; ni va passá una vegada sol, sen hagueren pogut contá bastantes, que la dona y lo home, dos o tres germáns, o lo pare y lo fill, anigueren juns a la caixa. Y moltes vegades va passá que, anán dos móssens en una creu a per algú, se van ficá tres o cuatre ataúds, portats per portadós, detrás de ella; y aon los retós creíen tindre un mort per a sepultá, sen ajuntaben sis o vuit, o potsé mes. Tampoc eren éstos en llágrimes o llums o compañía honrats, la cosa habíe arribat a tan que igual se cuidabe de los homes que moríen com de les cabres; per lo que va apareixe manifestamen que alló que lo curs natural de les coses no habíe pogut en los seus minuts y raros mals mostrá als sabios que se debíe soportá en passiénsia, u fée la grandesa de los mals hasta en los simples, aprofitats y despreocupats. Per a la gran caterva de morts que a totes les iglesies, tots los díes y casi totes les hores, ere conduída, no ñabíe prou terra sagrada als fossás (y máxime volén doná a cadaú un puesto propi segóns la antiga costum), se féen per los sementeris de les iglesies, después de está tot ple, fósses grandíssimes a les que se ficaben per sentenás los que arribaben, y com se fiquen les mercansíes als barcos en capes apissonades, en poca terra se colgaben hasta que arribabe a ran de terra. Y per a no aná buscán per la siudat tots los detalls de les nostres passades miséries, dic que no tampoc sen va salvá lo campo dels voltáns. Dixán los burgos, que eren pareguts, per poblassió, a la siudat, per les aldees escampades per nell y los campos, los llauradós pobres y les seues famílies, sense meches ni ajuda de criats, per los carrés y per los collets y per les cases, de día o de nit, no com a homes sino com a bésties se moríen. Estos, dixades les costums com a les siudats, no se ocupaben de cap de les seues coses o faenes; y tots, com si esperaren a la mort, se esforsaben en tot lo seu talento no en ajudá als fruits de los animals y de la terra y de los seus passats traballs, sino en gastá tot los que teníen a má. Per lo que los bueys, los burros, les ovelles, les cabres, los gorrinos, los pollastres y hasta los mateixos gossos fiels al home, van sé expulsats de les cases y aventáts per los campos, aon les cullites estaben abandonades, sense sé ni arreplegades ni segades, y los animals campaben per aon los apetíe y se acampaben com podíen; y mols, com si foren rassionals, después de habé pasturat be durán lo día, per la nit sen entornaben fartets a les seues cases sense cap guía de pastó. ¿Qué mes pot dis, dixán lo campo y tornán a la siudat, tanta va sé la crueldat del sel, y potsé en part la de los homes, que entre la forsa de la pestífera enfermedat y per sé mols doléns mal servits o abandonats per la temó que teníen los sanos, a mes de sen mil criatures humanes, entre mars y juliol, se té per sert que dins de los muros de Florencia los va sé arrebatada la vida, que potsé abáns de la enfermedat no se hauríe estimat que ñaguere a dins tanta gen? ¡Oh qué grans palaus, cuántes cases tan majes, cuántes nobles morades plenes per dins de gen, de Siñós y de dames, se van quedá forres hasta de chiquets! ¡Oh cuáns memorables linajes, cuántes amplíssimes herénsies, cuántes famoses riqueses se van vore quedá sense hereu! ¡cuáns valerosos homes, cuántes hermoses dones, cuáns joves ben pitos als que Galeno, Hipócrates o Esculapio hagueren jusgat saníssims, van amorsá en los seus paréns, compañs y amics, y arribat lo tardet van sopá en los seus antepassats a l´atre món!
A mí mateix no m´agrade aná revolcánme entre tantes miséries; per lo que, dixán les que puc evitá, dic que, están la nostra siudat de habitáns casi forra, va passá, aixina com yo u vach sentí a una persona digna de fe, que a la venerable iglesia de Santa María la Nova, un dimats de matí, no ñabén casi cap atra persona, sentits los divinos ofissis en hábits de dol, com demanáben éixos tems, se van trobá sat dones joves, unides o per amistat o per vessindat o per sé familia, de les que cap habíe passat los vin añs ni ne teníen menos de devuit, discretes totes y de sang noble y hermoses de figura, adornades en robes, y honestes. Los seus noms diría yo com cal si una justa raó no me impediguere féu, no vull que per les coses contades de elles que vénen ara, y per lo escoltat, cap pugue avergoñís mes abán, están avui una mica mes restringides les leys del plaé que allacuanta, per les raóns abáns dites. Ni tampoc vull doná materia als envejosos (disposats a deshonrá tota vida loable), de disminuí de cap manera la honestidat de les valeroses dones en converses desconsiderades. Pero, sin embargo, per a que alló que cada una va di se pugue compéndre sense confusió, en noms conveniéns a la calidat de cada una, les nombraré: La primera, y la de mes edat, se dirá Pampínea, la segona Fiameta, Filomena la tersera, la cuarta Emilia, Laureta la quinta, la sexta Neifile, y la radera, la séptima, Elisa.

Estes mosses se van ajuntá a una de les parts de la iglesia com preparades a sentás en corro, y después de mols suspiros, dixán de resá padrenuestros, van escomensá a cavilá sobre la condissió de los tems moltes y variadas coses; y después de un rato, callán les demés, aixina va escomensá a parlá Pampínea:

- Vatres podéu, volgudes Siñores, tan com yo habé sentit moltes vegades que a dingú ofén qui honestamen fa ús del seu dret. Natural dret es de tots los que náixen ajudá a conservá y deféndre la seua propia vida tan com poden, y consedíume aixó, ya que alguna vegada ya ha passat que, per conservála, se hayguen matat homes sense cap culpa. Y si aixó consedixen les leys, que regulen lo bon viure de tots los mortals, honesto es que, sense oféndre a dingú, natros y consevol atre, faiguém aná los micháns que pugám per a la conservassió de la nostra vida. Sempre que me fico a considerá les nostres acsións de este matí y les ya passades y penso cuáns y quins són los nostres pensaméns, compreng, y vatres igual u podéu compéndre, que cada una de natros tingue temó per nella mateixa; y no me maravillo per naixó, me admiro de que passánmos a totes lo tindre sentimén de dona, no agarrém alguna compensasió de alló que en raó temém. Estém vivín aquí, al meu paréixe, com si vullguérem y tinguérem que sé testigues de cuans cóssos morts se porten a la sepultura, o escoltá si los flares de aquí dins (lo número de ells ya casi ha arribat a cero) cánten los seus ofissis a les hores que toque, o mostrá a consevol que aparégue, per los nostres hábits, la calidat y la cantidat de les nostres miséries. Y, si eixím de aquí, o veém cóssos morts o doléns portats per los carrés, o veém aquells a qui per los seus crímens o maleses la autoridat de les públiques leys ha condenat al exili, burlánse de elles perque van sentí que los seus ejecutós estaben morts o doléns, y en violénsia y fogosidat recórren la siudat, o als merdes y brossa de la nostra siudat sentí que los diuen faquines, y sentí cansonetes deshonestes que mos insulten. Y no sentím mes que «estos están morts», y «tals atres están morínse»; y si ñaguere qui puguere féu, per tot arreu sentiríem doloroses ploreres. Y si a les nostres cases torném, no sé si a vatres com a mí tos passe: yo, de familia numerosa, no vach trobá datra persona an ella mes que a la meua criada, me esglayo y séntigo que me se esturrufen los pels, y me pareix, aon sigue que vach o me quedo, vore la sombra de los que han mort, y no en les cares que solíen tindre, sino en un aspecte horrible, monstruós, no sé aón adquirit, y me espanto. Tan aquí com fora de aquí, y a casa, me trobo mal, y mes ara que me pareix que no ña cap persona que encara tingue pols al señ y puesto aon aná, com tením natros, dingú que se haygue quedat aquí mes que natres. Y hay sentit y vist moltes vegades que si algúns ne queden, aquells, sense fé cap distinsió entre les coses honestes y les que no u són, sol en que les ganes lay demánon, y sols o acompañats, de día o de nit, fan lo que milló sels oferix; y no sol les persones libres sino tamé les tancades als monasteris o convéns, convensudes de que los convé alló, trencades les leys de la obediénsia, se donen a delíssies carnáls, de esta manera pénsen salvás, y se han fet lujurioses, cachondes y depravades. Y si aixina es, com se veu, ¿qué fem aquí natros?, ¿qué esperám?, ¿qué ensomiám? ¿Per qué tením mes perea y som mes lentes per a la nostra salvassió que tots los demés siudadáns? ¿mos reputém de menos valor que tots los demés?, ¿o creém que la nostra vida está lligada en cadenes mes fortes al nostre cos que les de los atres? Estém equivocades, mos engañám, qué tontes som si u creém aixina. Tan com vullguém recordá cuáns y quins han sigut los joves y les dones vensuts y vensudes per esta cruel pestilénsia, tindrém una demostrassió claríssima. Y per naixó, no sé si tos pareixerá a vatres lo que a mí me pareix: yo penso que, aixina com mols u han fet abáns que natros y fan, ixquém de esta terra y anigám a les nostres viles del campo (totes ne tením) y allí tingám festa, alegría y plaé sense traspassá lo límit de lo raonable. Allí se sénten cantá los muixonets, se veuen verdejá los collets y los plans, y les finques plenes de blat, sivada y avena fan oles com lo mar y ñan moltes classes de ábres, y lo sel es mes cla y blau y ubert. Lo sel, per mol enfadat que estigue, no mos negue les seues belleses eternes, que mol mes majes són que los muros de la nostra siudat. Y es allí, ademés, lo aire mes fresquet y puro, y de les coses que són nessessáries a la vida ña allí mes abundánsia, y ñan menos de les que estorben: perque allí, encara que tamé se móriguen los llauradós com aquí los siudadáns, ofén menos, perque ñan menos cases y habitáns que a la siudat. Y aquí, per un atra part, si u vech be, no abandoném a dingú, abáns podém en verdat di que ham sigut abandonades: perque los nostres, o morínse o fugín de la mort, com si no siguérem seues mos han dixat en tanta pena. Cap reproche pot fes a seguí este consell, mentres que lo doló y lo disgust, y potsé la mort, podríen víndremos si no lo seguim. Y per naixó, si tos pareix, en les nostres criades y fénmos seguí de les coses oportunes, avui an este puesto y demá an aquell, la alegría y la festa que an estos tems se pugue crec que estará be que les disfrutém; y que mos estiguém allí hasta que veigam (si primé la mort no mos alcanse) quin final reserve lo sel an estes coses. Y enrecordéuton que no es res roín anámon honestamen cuan gran part de los atres deshonestamen se queden.
Habén escoltat a Pampínea les atres dones, no sol van alabá lo seu raonamén y consell sino que, en dessich de seguíl, habíen ya entre elles escomensat a considerá lo modo de féu, com si al eixecás de aon estaben assentades inmediatamen hagueren de ficás en camí. Pero Filomena, que ere discretíssima, va di:
- Siñores, per mol ben dit que haigue estat lo raonamén de Pampínea, no ham de córre a féu aixina com pareix que voléu. Tos recordo que som totes dones y no ña cap tan chiqueta com per a no sabé cóm se gobernen les dones juntes sense la providénsia de cap home. Som caprichoses, abalotadores y abalotades, desconfiades, temoriques y apocades, coses per les que mol dudo que, si no agarrém un atra guía mes que la nostra, se desfará esta compañía mol pronte y en menos honor per a natros del que siríe menesté: y per naixó bo es péndre providénsies abáns de escomensá.
Va di entonses Elisa:
- En verdat los homes són lo cap de la dona y sense la seua direcsió poques vegades arribe alguna de les nostres obres a un fin loable: pero ¿cóm podém trobá estos homes? Totes sabém que de los nostres están la mayoría morts, y los atres que viuen s´han quedat un aquí y un atre allá, sense que sapigám aón, fugín de alló de lo que natros tamé volém fugí, y lo admití a extrañs no siríe convenién; per lo que, si volém córre detrás de la salut, mos convé trobá lo modo de organisámos de tal manera que allí aon volém trobá gust y repós no trobém disgust y escándol. Mentres les dones estaben en estos raonaméns, entren a la iglesia tres joves, que no u eren tan per a que no tinguere lo menos vintising añs lo mes jove: ni la calidat y perversidat de los tems, ni la pérdua de amics y de paréns, ni la temó habíe pogut extinguí l´amor en ells, ni siquiera arrefredál. A un li díen PánfiloFilostrato lo segón y lo radé Dioneo, tots amables y cortesos; y estaen buscán a les seues dames, que estaben entre les sat nomenades, y les atres eren paréns de algún de ells. Pero primé van arribá ells als ulls de éstes que éstes van sé vistes per nells; per lo que Pampínea, entonses, sonrién va escomensá:

- La fortuna mos es favorable y mos ha ficat dabán an estos joves valerosos que mos farán en gust de guíes y criats.
Neifile, entonses, que se habíe ficat tota roija de vergoña perque ere una de les amades per los joves, va di:
- Pampínea, per Déu, mira lo que dius. Reconeixco que només coses bones poden dis de consevol de ells, y crec que poden oferí bona y honesta compañía no sol a natros sino a datres mol mes hermoses y estimades del que natros som; pero com es cosa manifesta que están enamorats de algunes de les que aquí están, ting temó de que mos seguixquen difamassións y reproches, sense tindre cap culpa ni natros ni ells, si mols emportém en natros.
Va di entonses Filomena:
- Ixo rai; allá aon yo honestamen viga y no me rossego la consiénsia, que parlo qui vullgue en contra: Déu y la verdat agarrarán per mí les armes. Pos, si estigueren disposats a vindre podríem di en verdat, com Pampínea va di, que la fortuna mos es favorable.

Les demés, sentín an estes parlá aixina, de acuerdo van di totes que foren cridats y sels diguere la seua intensió; y los rogaren que vullgueren tíndreles per compañía al viache. Per lo que, sense mes paraules, ficánse de peu Pampínea, que per consanguinidat ere parenta de un de ells, se va atansá cap an ells, que estaben parats com estaquirots miránles y, saludánlos en alegre gesto, los va fé manifesta la seua intensió y los va rogá en nom de totes que en puro y fraternal ánimo vullgueren tíndreles com a compañía. Los joves van creure primé que los fee la burla, pero después van vore que la dama parlabe en serio y van declará alegremen que estaben preparats, y sense mes tardansa, van doná órdens del que s´habíe de fé per a prepará la partida. Y ordenadamen fen prepará totes les coses oportunes y enviades aon ells volíen aná, en son demá de matí, aixó es, en dimecres, al clarejá lo día, les dones en algunes de les seues criades y los tres joves en tres dels seus criats, eixín de la siudat, se van ficá en camí, y no mes de dos milles se habíen alluñat de ella cuan van arribá al puesto primé dessidit. Estabe tal puesto a lo alt de una montañeta, per tot arreu una mica separat dels camíns, ñabíen diferéns arbustos, abrets, ábres y plantes, tots y totes verts y verdes, frondosos y frondoses y agradables de mirá; a la punta del puch ñabíe una masada en un gran y hermós pati al mich, y en galeríes y en sales y en alcobes totes elles bellíssimes y adornades en alegres pintures dignes de sé mirades, en pradets al voltán y en jardíns maravillosos y en pous de aigua fresquíssima y en bodegues plenes de pressiats vins: coses mes apropiades per als bons bebedós que per a les sobries pero no abstémies y honrades dones. La masada, ben agranada y en les alcobes y los llits fets, y plena de cuantes flos se podíen trobá a la estassió, y alfombrada en rames de jungs escampadetes, va ressibí la compañía que arribabe. Y al reunís per primera vegada, va di Dioneo, que mes que cap atre jove ere agradable y ple de ingenio:

- Siñores, la vostra discressió mes que la nostra previssió mos ha guiát aquí; yo no sé qué es lo que intentéu fé als vostres pensaméns: los meus los hay dixát yo a dins de les portes de la siudat cuan en vatres hay eixit de ella, y per naixó o vatres tos disposéu a entretíndretos y a riure y a cantá en mí (tan, dic, com convé a la vostra dignidat) o me donéu llissensia per a que a per los meus pensamens men entorna y me queda an aquella siudat desolada.
A lo que Pampínea, com si s´haguere desfet de tots los seus pensamens, va contestá alegre:
- Dioneo, mol be parles: ham de viure en alegría, pos les tristeses mos han fet fugí. Pero com les coses que no tenen orden no poden durá mol tems, yo que vach sé la inissiadora de los contactes per los que se ha format esta bona compañía, pensán en la continuassió de la nostra alegría, estimo que es de nessessidat triá entre natros an algún com a prinsipal a qui honrém y faigám cas com a superió, pero que tots los seus pensaméns se dirigíxquen a fémos viure alegremen. Y per a que tots próbon lo pes de les preocupassións jun en lo plaé de la autoridat, dic que a cadaú per un día se li dono lo pes y en ell lo honor, y quí sirá lo primé de natros se faigue per elecsió de tots. Los que continuarán, al arrimás la nit, sirán aquell o aquella que vullgue lo Siñó o Siñora del día, y los Siñós, segóns lo seu arbitri, durán lo día del seu señorío, ordenarán lo modo en que ham de viure. 

Estes paraules van agradá y a una veu la van triá com a Reina del primé día, y Filomena, corrén mol depressa cap a un lloré, perque moltes vegades habíe sentit parlá de cuán honor donáe a qui ere en lloré coronat, agarrán algunes rames, va fé una guirnalda o corona ben arreglada y lay va ficá damún de la coroneta. Va sé alló, mentres va durá aquella compañía, manifest signo a tots los demés del Real Señorío y privilegio. Pampínea, feta Reina, va maná que tots callaren, y habén fet ya cridá allí als criats de los tres joves y a les seues criades; y callán tots, va di:

- Per a doná lo primé ejemplo a tots vatros, per a que la nostra compañía en orden y en plaé y sense cap deshonor vixque y duro tan com pugám, nombro primé a Pármeno, criat de Dioneo, lo meu senescal, y an ell encomano lo cuidado y la solissitut per a tota la nostra familia y lo que perteneix al servissi de la sala. Sirisco, criat de Pánfilo, vull que sigue administradó y tessorero y que seguixque les órdens de Pármeno. Tíndaro, al servissi de Filostrato y de los atres dos, que se ocupo de les seues alcobes cuan los atres, ocupats en los seus ofissis, no puguen ocupás. Misia, la meua criada, y Licisca, de Filomena, estarán seguit a la cuina y prepararán les viandes que digue Pármeno. Quimera, de Laureta, y Estratilia, de Fiameta, volém que estiguen pendentes del gobern de les alcobes de les dames y de la llimpiesa de los puestos aon estiguém. Y a tots en general, volém y los ordenám que se guardon, aon sigue que vaiguen, de consevol puesto del que tornon, consevol cosa que séntiguen o veiguen, y de portá de fora cap notíssia que no sigue alegre. -

Y donades estes órdens, eixecánse de peu, va di:
Aquí ñan jardíns, aquí ñan prats, aquí ñan atres puestos mol bons, per los que vaigue cadaú al seu gust a esparsís; y al sentí lo toque de tersia, tots estiguen aquí per a minjá a la fresca.
Despedida, pos, per la ressién Reina, la alegre compañía, los joves y les belles dones, parlán de coses agradables, en pas lento, sen van aná per un jardí fénse hermoses guirnaldes de flos y fulles y cantán amorosamen. Y después de habé passat aixina lo rato que los habíe sigut consedit per la Reina, tornán a la masada, van vore que Pármeno habíe escomensat lo seu ofissi, per lo que, al entrá a una sala de la planta baixa, allí van vore les taules parades en mantels blanquíssims y en tasses que pareixíen de plata, y totes les coses cubertes de flos y de rames de ginesta; per lo que, rentánse tot les máns, com li va apetí a la Reina, segóns lo juissi de Pármeno, tots van aná a assentás. Les viandes delicadamen fetes van arribá y van sé escansiats vins finíssims, y en silénsio los tres criats van serví les taules. Alegrats tots per estes coses, que eren hermoses y ordenades, en plassenté ingenio y en festa van minjá; y eixecades les taules, com totes les dames sabíen ballá los danzes de carola, y tamé los joves, y part de ells tocá y cantá mol be, va maná la Reina que vinguéren los instruméns: y per orden seua, Dioneo va agarrá un laúd y Fiameta una viola, y van escomensá a tocá una dansa suave. Per lo que la Reina, en les atres dames, agarránse de la má en corro en los joves, com si fore una sardana o un ball sardo, en pas lento, enviáts a minjá los criats o sirviéns, van escomensá una carola: y cuan la van acabá, van cantá cansóns amables y alegres. Y aixina van passá tan tems com a la Reina li va pareixe, antes de maná que sen teníen que aná a dormí; donán a tots llisénsia, los tres joves a les seus alcobes, separades de les de les mosses, sen van aná. En los llits ben fets y tot ple de flos com la sala se van trobá. Igualmén les seues les dames, per lo que, despullánse, se van gitá a dormí.
No fée mol que habíe sonat nona cuan la Reina, eixecánse, va fé eixecás a tots los demés, afirmán que ere roín dormí massa de día. Van amorsá be y van passá lo rato, y después sen van aná a un prat aon la herba ere verda y alta y lo sol no podíe entrá ni per cap regata; y allí, aon se sentíe un suave airet, tots se van assentá en corro sobre la verda herba tal com la Reina va volé. Y ella los va di:
- Com veéu, lo sol está alt y la caló ya aprete, y res se sen mes que les chicharres als olivés o les oliveres, per lo que aná ara a consevol puesto siríe sense duda tontería. Aquí estem be y fresquets, y ñan, com veéu, tableros y pésses de ajedrez, y cadaú pot, segóns lo que al seu ánimo li dono mes plaé, chalá. Pero si tos vinguere en gana, podríem contámos cuentos y aixina passaríem esta calenta part del día. Cuan haigáu acabat tots de contá una história cadaú, lo sol ya haurá baixat y haurá menguat la caló, y podríem aná a entretíndemos aon mes gust mos dono; y per naixó, si aixó que hay dit tos agrade (ya que estic disposada a seguí lo vostre gust), fému; y si no tos apetiguere, que faigue cadaú lo que mes li agrado hasta la hora de véspres. Les dones y tots los homes van alabá lo novelá.

- Entonses - va di la Reina - , si tos apetix, an esta primera jornada vull que cadaú parlo del que mes li chauche.
Y girada cap a Pánfilo, que estabe assentat a la seua dreta, amablemen li va di que en una de les seues históries escomensare; y Pánfilo, sentit lo mandato, rápidamen, y sén escoltat per tots, va escomensá aixina:

primera-jornada-novela-primera


Lo Decamerón en chapurriau