Mostrando las entradas para la consulta senda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta senda ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 23 de febrero de 2024

Lexique roman; Estrassar - Estruma

  

Estrassar, v., déchirer, détacher.

Cruzelmens los estrassa.

Un troubadour anonyme: Dieus vos salv.

Cruellement les déchire.

(chap. Cruelmen los destrosse; estrossa, destrossa.)

Part. pas. Son estrasat siei cabel,

Que luzison contra 'l solel

Aisi con fa fis aurs brunitz, 

Que sai e sai son espanditz.

Roman de Jaufre, fol. 60. 

Sont détachés ses cheveux, qui luisent contre le soleil ainsi que fait fin or poli, vu que çà et là ils sont épandus. 

ESP. Estrazar. IT. Stracciare.

Estrementir, v., frémir, tressaillir, retentir, s'ébranler.

Ho faray, 

Si cell m' aduzes que ieu auzi 

Cridar, don totz estrementi,

Per sol la vos que nos auzim,

De pahor totz estrementim;

Que farem doncs cant ell venra?

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Je ferai cela, si tu me conduis celui que j'entendis crier, dont tout retentit.

Seulement par la voix que nous entendîmes, de peur tous nous tressaillîmes; que ferons-nous donc quand il viendra?


Estrena, Estrenha, s. f., lat. strena, étrenne, présent. 

Per estrenas II sols.

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 226.

Pour étrennes, deux sols.

Fig. Don m'en un bais d'estrena, 

E segon servizi, 'l mays.

Arnaud de Marueil: Bel m'es cant. 

M'en donne un baiser d'étrenne, et le plus, selon le service.

Ha! il no sap qual estrena

M'a dada, ni com m' adesca.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Ah! elle ne sait pas quelle étrenne elle m'a donnée, ni comme elle m'amorce.

Loc. Roma, 'l glorios

Que sufri mort e pena

En la croz per nos,

Vos don la mala estrenha.

G. Figueiras: Sirventes. 

Rome, le glorieux qui souffrit mort et peine en la croix pour nous, vous donne la male étrenne.

Quan vi lo coms del jorn la prima estrena.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 71. 

Quand le comte vit la première étrenne (pointe) du jour.

ANC. FR. De harens frès; à bone estraine 

Mengié en a une dozaine... 

Tele pénitence emprendront 

Qu'il en mangeront à estraine 

Char toz les jors en la semaine. 

Roman du Renart, t. I, p. 150, et t. III, p. 355. 

Car sa beautés et sa très grant vaillance 

M'ont cent soupirs le jour doné d'estraine. 

Le Roi de Navarre, chans. LIX.

Dès le bien matin, à l' estrainne.

G. Guiart, t. 1, p. 176.

CAT. ESP. Estrena. PORT. Estrêa. IT. Strenna.

2. Estrenar, v., étrenner, gratifier.

Ieu morrai, si no m'estrena 

D' un dous bais.

(chap. Yo (me) moriré, si ella no me (gratifique, regale) un dols beset.)

Bertrand de Born: Casutz sui de. 

Je mourrai, si elle ne me gratifie d'un doux baiser.

Que m don s'amor e d'un baizar m'estre.

G. Adhemar: Non pot esser.

Qu'elle me donne son amour et m' étrenne d'un baiser.

Anc en re no us volc dar parier, 

Quar de totz bes vos estrenet.

Deudes de Prades: Ancmais hom.

Oncques en rien il ne voulut vous donner pareil, car il vous gratifia de tous biens. 

ANC. FR. Dieu tout-puissant te doint pour t' estrener 

Les quatre coins du monde gouverner.

Clément Marot, t. II, p. 98. 

J'ai des premiers de ceux du mestier dont je suis 

Osé vous estrener de ce peu que je puis.

Œuvres de Du Bellay, fol. 562. 

CAT. ESP. Estrenar. PORT. Estrear.

(chap. Estrená no té lo significat de gratificá, regalá, sino de fé aná per primera vegada: estreno, estrenes, estrene, estrenem o estrenam, estrenéu o estrenáu, estrenen; estrenat, estrenats, estrenada, estrenades.)


Estrenher, Estreigner, v., lat. stringere, étreindre, serrer, presser,

grincer.

Estrenha vas me 

Son cors blanc, gras e le.

B. de Ventadour: Pus mi preiatz. 

Que j' étreigne vers moi son corps blanc, gras et délicat.

Mas quan la blanca mas ses guan 

Estrenh son amic doussamen.

(chap. Pero cuan la blanca ma sense guan aprete son amic dolsamen.)

T. de S. de Mauléon, de G. Faidit et de H. de la Bachelerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main sans gant presse doucement son ami.

Los traucon be, e passon un fil 

Ab que ambedos los estrenga.

Deudes de Prades: Auz. cass. 

Les trouent bien, et passent un fil avec quoi les serre tous les deux.

Pueyssas vezes d' aquestas gens,

Co estrenho vas me lurs dens.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Puis voyez de ces gens, comme ils grincent contre moi leurs dents.

Fig. Malvestatz estreing e serra e lia.

Bertrand du Puget: De sirventes.

Méchanceté étreint et serre et lie.

Si de larc despendre s' estrenh. 

Pierre du Villar: Sendatz vermelhs.

S'il se presse de dépenser largement. 

Subst. Ni conques ni dos

No valdran dos aguilenz

Al estreigner de las denz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Ni conquêtes ni dons ne vaudront deux fruits d'églantier au serrer des dents.

- Cacher, serrer.

El fetz estrenher la vianda ad aquelhs que sobras n'avian.

(chap. Ell va fé ajustá – reduí, apretá, estretí - lo minjá an aquells que ne teníen de sobres. No li aniríe mal al jónec pressidén de la Ascuma, Juaquinico Monclús.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 14.

Il fit serrer la nourriture à ceux qui en avaient de reste.

Part. pas. Fig. Enans qu'ieu fos de dezirier estreinhs.

B. de Ventadour: Quant erba.

Avant que je fusse étreint de désirs.

ANC. FR. Qui trop embrasse, mal estraint. Coquillart, p. 66.

(chap. Qui massa abrasse, mal aprete; ESP. El que mucho abarca (: abraza), poco aprieta.)

L' emprisonne et l' estraint en des chaisnes pesantes.

Premières œuvres de Desportes, fol. 107.

CAT. Estrenyer. ESP. Estrechar. PORT. Estreitar. IT. Stringere, stregnere.

(chap. estretí, estretís: estretixco o estretixgo, estretixes, estretix, estretim, estretiu, estretixen; estretit, estretits, estretida, estretides; estret, estrets, estreta, estretes. )

estrets, Parrissal, Beseit, Beceite, estrechos, Parrizal, gúbies

2. Estreg, Estreit, Estrech, adj., lat. strictus, étroit.

Per un cendier estrech.

(chap. Per una senda estreta, per ejemple alguna de les que porten als estrets del Parrissal, a Beseit. La empresa Senda tos pot guiá be, pero en lo tema del catalá están mol perdudets, tan Alberto, lo mes gran, com Javier, lo del mich; hotel La fábrica de Solfa. ESP. Por un sendero estrecho, por una senda estrecha.)

V. de S. Honorat.

Par un sentier étroit.

Persona que es estrecha del piehs, que alenar non pot.

(chap. Persona que es estreta del pit, que alená no pot; alená, respirá; aliento, alé.)

Liv. de Sydrac, fol. 77.

Personne qui est étroite de la poitrine, qui ne peut respirer.

Fig. El cor e 'ls cors m'a sazit, 

E mes en estrech cortil.

Azemar le Noir: Ja d'ogan. 

M'a saisi le coeur et le corps, et mis en étroit séjour.

Si no lor datz una summa d'argen,

E no lor faitz plus estreg covinen.

Raimond de Castelnau: Mon sirventes.

Si vous ne leur donnez une somme d'argent, et ne leur faites un pacte plus étroit.

- Serré, enveloppé.

Colatz o per drap estreg.

(chap. Tos explico “colatz o” per parts: verbo colá; coléu es tan imperatiu com la segona persona del plural, vatros o vatres coléu; passáu o passéu per un coladó; esta o es lo latín hoc que passe a ho, pronunsiat u. En castellá encara se escriu coladlo, colad + lo. Yo no fach aná los guions als verbos, per lo tan, u escriuré coléu u.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Coulez-le par drap serré.

Par ext. Anc negus no vi son cors;

Estrecha venc en un mantel.

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Personne ne vit jamais son corps; elle vint enveloppée dans un manteau.

Adv. Mais volria una calha

Estreg tener en mo se.

Cercamons: Car vei. 

Mieux je voudrais tenir serré une caille en mon sein.

Tan cavayer tan estreg cavalgar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques. 

Tant de cavaliers chevaucher si serré.

ANC. FR. De lur ceintures e de peitrels 

Lient estreit les mainels. 

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 57.

- Avare.

E 'ls Catalas estregz cortes.

(chap. Y los catalans pretos, agarrats cortesans.)

Bernard d'Auriac: Nostre reys.

Et les Catalans avares courtisans.

Ill raubador estreg, nesci, cortes.

T. d' A. de Sisteron et du Moine: Monges.

Les voleurs avares, ignorants, courtisans.

- Rigide.

Ja no 'l cal tondre, ni raire,

Ni en estreg ordre maltraire.

Pons de Capdueil: En honor.

Jamais ne le faut tondre, ni raser, ni tourmenter dans un ordre rigide.

- Privé, à court.

So fort estreg de viandas.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 12.

Sont fort à court de vivres.

- Retenu, sobre.

E 'l cors tenetz segur e dretz, 

E de vilan parlar estretz.

P. Vidal: Abril issic. 

Et tenez le coeur sûr et droit, et sobre de vilain parler.

- Bref.

Tut aquel de la prima conjugazo fenissen en A estreit.

Gram. provençal. 

Tous ceux de la première conjugaison finissent en A bref.

CAT. Estret. ESP. Estrecho. PORT. Estreito. IT. Stretto.

3. Estrechamen, adv., étroitement.

Estrechamens caussas 

Pes e cambas e bras.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Chaussez étroitement pieds et jambes et bras. 

Cordatz estrechamen 

Vostres bras ben e gen.

Amanieu des Escas: En aquel mes.

Liez étroitement vos bras bien et gentiment.

Loc. En retener et en gardar estrechamen. 

V. et Vert., fol. 13. 

En retenir et en garder étroitement. 

Fig. Conoisson qu' estrechamen

Son lieurat ad aquel turmen.

Brev. d'amor, fol. 112. 

Connaissent qu'ils sont étroitement livrés à ce tourment.

- Sévèrement, strictement.

De tot li convenra rendre razo e comte mot estrechamens.

V. et Vert., fol. 67. 

De tout lui conviendra rendre raison et compte moult strictement. 

ANC. FR. Mult parlèrent estreitement.

Chron. anglo-normandes, t. 1, p. 81. 

CAT. Estretament. EST. Estrechamente. PORT. Estreitamente. 

IT. Strettamente. (chap. Estretamen.)

4. Estrechura, s. f., serre, étroitesse.

Trazon lo de l' estrechura.

V. de S. Honorat.

Le tirent de la serre.

ANC. FR. A cause de la laxité et largeur des pertuis d'en hault et l' estroissure de ceux d' embas. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Œuvres mêlées, t. I, p. 134.

CAT. Estretura. EST. Estrechura. PORT. Estreitura. IT. Strettura. (chap. Estretura, estretó, tancamén, etc.)

5. Estrechiessa, Estrecheza, s. f., étroitesse.

Per la estrechiessa de la valh, es bo que ns isquam d'aissi.

(chap. Per la estretó, estretura de la vall, es bo que mon ixcam d' assí,  açí, aquí, astí.)

Philomena.

A cause de l' étroitesse de la vallée, il est bon que nous sortions d'ici.

Estrecheza de venas. Eluc. de las propr., fol. 55.

Étroitesse de veines.

ANC. ESP. Estrecheza. PORT. Estreiteza. IT. Strettezza.

6. Estreycedat, s. f., étroitesse.

De say et de lay grans montanhas,

Altas e feras et estranhas,

Et el mey de l' estreycedat

Del fluvi, a dos rancs pauzat.

V. de S. Énimie, fol. 37.

De-çà et de-là grandes montagnes, hautes et sauvages et étranges, et au milieu de l' étroitesse du fleuve, il y a deux rochers placés.

7. Estreisa, s. f., serrement.

En plor dels oils e en estreisa de dens.

Trad. de Bède, fol. 55.

En pleur des yeux et en serrement de dents.

8. Estreysshement, s. m., étroitesse. 

Fig. Per gran estreysshement del saber, no laysshe gran re de bos mots.

Leys d'amors, fol. 4.

Par grande étroitesse du savoir, qu'elle ne laisse pas grand chose de bons mots.

ESP. Estrechamiento. IT. Strignimento. (chap. Estretimén, estretimens.)

9. Extrictura, s. f., ligature. 

Sia coagulada la extrictura.

Pausa sobre aquela emplastre e pulvils e extrictura.

Trad. d'Albucasis, fol. 64 et 67.

Que la ligature soit coagulée.

Pose sur celle-ci emplâtre et coussinet et ligature. 

IT. Strignitura.

10. Abstrenher, v., lat. astringere, astreindre.

Autres verbs havem, li qual han tres termenatios o mays en la primiera persona del prezen del indicatiu... coma... abstrenc, abstrenhs, abstrenhi. Leys d'amors, fol. 93.

Nous avons d'autres verbes, lesquels ont trois terminaisons ou plus à la première personne du présent de l'indicatif... comme... j' astreins, j' astreins, j' astreins.

ESP. Astringir. PORT. Adstringir. IT. Astrignere, astringere.

11. Contraigner, Contrenger, Contranher, Costreigner, v., lat. constringere, contraindre, opprimer, punir, estropier.

Lauzengiers cui Dieus contraigna.

B. de Ventadour: Estat ai com.

Flatteurs que Dieu punisse.

Vol penre la vila e contrenger la gen. V. de S. Amant.

Veut prendre la ville et opprimer le peuple. 

El non poc forcar o costreigner neun. Doctrine des Vaudois.

Il ne put forcer ou contraindre personne.

Part. pas. Que lo jove sia costreyt de isir d'aquesta via.

Doctrine des Vaudois.

Que le jeune soit contraint de sortir de cette voie.

CAT. Constrenyer. ANC. ESP. Constringir, constrinir. ESP. MOD. Constreñir. PORT. Constringir, constranger. IT. Constringere, constrignere, costringere, costrignere. (chap. Constreñí, com fa la boa constrictora, oprimí, apretá, estretí.)

12. Contreitament, adv., forcément.

Non contreitament. Doctrine des Vaudois.

(chap. No forsadamen.)

Non forcément.

13. Costrictiu, adj., contractif, capable de contracter. 

Calor... d'algunas materias costrictiva.

Eluc. de las propr., fol. 24.

Chaleur... contractive d'aucunes matières.

ESP. Constrictivo. IT. Costrettivo. (chap. Constrictiu, constrictius, constrictiva, constrictives; que poden contraure, contractiu com lo fret a la sigala, contractius, contractiva, contractives.)

14. Contratz, adj., lat. contractus, estropié, contrefait.

Frevols com us contractz.

Le Moine de Montaudon: Gasc pec.

Faible comme un estropié.

Dompna joves ben faicha

Val cin cenz vieillas, neis s'era contracha.

(chap. Dona jove ven feta val com singsentes velles, agüeles, encara que estiguere o estare contrafeta.)

Ogiers: Era quan. 

Jeune dame bien faite vaut cinq cents vieilles, même si elle était contrefaite.

Subst. Los contrachs redressar. V. et Vert., fol. 22.

Redresser les contrefaits.

ANC. FR. Neis li povre et li contret qui assiduelment séoient aus portes de l'église. Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 245. 

CAT. Contret. ANC. ESP. Contrecto, contrecho. ESP. MOD. Contraído.

IT. Contratto. (chap. Contret, de contraure; contrafet.)

15. Constriccio, s. f., lat. constrictio, constriction, pression. 

Per constriccio de membre. Eluc. de las propr., fol. 17.

(chap. Per constricsió de membre; ej. cama, bras, etc.)

Par constriction de membre.

La tua constriccio, sobre aquela am tenalas.

Trad. d'Albucasis, fol. 21.

La tienne constriction, sur celle-ci avec tenailles.

ESP. Constricción. IT. Costrizione. (chap. constricsió, constricsions.)

16. Costrenement, s. m., contrainte.

Ni per bausia, ni per costrenement ni galiament.

Tit. de 1295. DOAT, t. CXXXIX, fol. 124.

Ni par tromperie, ni par contrainte ni moquerie.

ANC. FR. E senz autre constreignement.

B. de S. Maure: Chron. de Norm., fol. 64.

CAT. Constrenyiment. ANC. ESP. Constriñimento.

ESP. MOD. Constreñimiente (constreñimiento). PORT. Constrangimento.

IT. Constringimento, costringimento, costrignimento.

17. Contranhemen, s. m., contraction.

Contranhemens 

De nervis, o trop mal lur fai, 

O de creiser trop los retrai.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

La contraction de nerfs, ou leur fait beaucoup de mal, ou de croître beaucoup les retient.

18. Destrenger, Destrenher, v., lat. distringere, presser, étreindre, opprimer, réprimer.

Si el vol jurar fora de mesura, lo jutges deu destrenger lo sagrament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 18. 

S'il veut jurer hors de mesure, le juge doit réprimer le serment.

Un destrier

Que fon boca durs e fellons, 

E lo destreys dels esperons.

V. de S. Honorat. 

Un destrier qui fut dur de bouche et méchant, et le pressa des éperons.

No us dulhatz plus qu' ieu mi duelh, 

Qu' ieu sai qu'om vos destrenh per me. 

B. de Ventadour: Quan par.

Ne vous chagrinez pas plus que je me chagrine, vu que je sais qu'on vous opprime pour moi. 

Part. pas. Aissi cum la naus en mar

Destrecha d' ondas e de vens. 

Pons d' Ortafas: Aissi cum. 

Ainsi comme la nef en mer pressée des ondes e des vents.

Fig. Anc, de l' hora qu' ieu fuy natz, 

Mais no m destreys amistatz.

Alphonse II, Roi d'Aragon: Per mantas.

Oncques, depuis que je fus né, l'amitié ne m' étreignit. 

Fig. Mon cor per aquest vers destrenh.

Marcabrus: Pus mos.

Je réprime mon coeur par ce vers.

- Concentrer.

Fig. Que sa grans valors

Tan vas mi s destrenha. 

P. Raimond de Toulouse: No m puesc. 

Que son grand mérite autant vers moi se concentre.

ANC. FR.

Et son cler vis qui trop m'i fet destraindre. 

Le Roi de Navarre, chans. X. 

Tant le destraint et assailli 

Que Guillaume vint à merchi 

Nuz piez, une selle à son col.

Roman de Rou, v. 7603. 

Que Jhesu Cris souffri en crois 

Au jour k' il fut de mort destrois... 

Des esperons le destraingnoit.

Roman du Renart, t. IV, p. 187, et t. I, p. 9. 

Li oisel furent si destroit de fain et de froidure, que on les prenoit sus la noif aus mains, sans nul engin.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 196. 

ANC. CAT. Destrenyer. IT. Distringere, distrignere.

19. Destrechament, adv., expressément, strictement.

Vedam destrechamentz e mandam.

(chap. Vedam (prohibim) estrictamen y manam.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867.

Nous défendons expressément et mandons. 

Destrechamens comandam.

Cartulaire de Montpellier, fol. 52. 

Nous commandons strictement. 

ANC. CAT. Destretament.

20. Destreyt, Destret, Destreg, Destrech, s. m., détroit, défilé.

Al destreg d'un passatge an los Francxs encontrat.

Per desotz lo destreyt dichendo en un prat.

Roman de Fierabras, v. 260 et 4464.

Ils ont rencontré les Francs au détroit d'un passage. 

Ils descendent dans un pré par dessous le défilé.

- District.

De la vila sua de Grialou e del destrech e de las apartenensas.

Charte de Gréalou, p. 60.

De la ville sienne de Gréalou et du district et des appartenances.

Del territori del destreg.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 78. 

Du territoire du district.

Dins la castellania et dins lo destret de la baronia de Milhau.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110. 

Dans la châtellenie et dans le district de la baronnie de Milhau.

CAT. Destret. ESP. Distrito. PORT. Destricto. IT. Distretto.

21. Destrey, s. m., étreinte, contrainte.

Yssaudun a fag jurar ab sey

Lo reys Henrics e mes en son destrey.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Le roi Henri a fait jurer avec soi et mis dans son étreinte Issoudun.

ANC. FR. Agathocles lui trenchoit vivres de tous costez et le tenoit si à destroit que ses gens ne s'ozoient nullement escarter du camp. 

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Démétrius.

22. Destressa, Detreissa, s. f., détresse, misère, tourment. 

Ailas! tan detressa m fai 

De lei vezer tor e mur.

R. Jordan: Lo clar. 

Hélas! tour et mur me fait tant de détresse de la voir.

Ilh remeran lor peccatz por destreissa de cors.

Liv. de Sydrac, fol. 68. 

Ils rachèteront leurs péchés par tourment de corps. 

ANC. FR. Dunt tenir les puisse en destrece.

Chron. anglo-normandes, t. I, p. 255.

23. Destrenhemen, Destreynemen, s. m., embarras, contrainte. 

Ses destruccio e ses destrenhemens... de lors membres.

Cout. de Moissac. Du Mege, voy. litt., p. 10. 

Sans destruction et sans contrainte... de leurs membres.

No met, si pot, destreynemen 

Tal que no fazon nozemen. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Ne met, s'il peut, embarras tel qu'ils ne fassent préjudice.

IT. Distrignimento, distringimento.

24. Destreisetat, s. f., contrainte, peine, détresse.

Moutas tribulacions e destreisetatz de cor.

Trad. de la 2e épître de S. Paul aux Corinthiens. 

Nombreuses tribulations et peines de coeur.

25. Districtio, s. f., lat. districtio, rigueur, rigidité, sévérité.

Que ab grant cura sia aquil districtios amesurada... 

La fervor de districtio. Trad. de Bède, fol. 56.

Que cette rigidité soit mesurée avec grand soin... 

La ferveur de rigidité. 

ANC. CAT. Districció.

26. Destrecha, Destreicha, Destressa, s. f., obligation, rigueur, austérité. Franc... de tota destrecha publica o privada.

(chap. Franc... de tota obligassió pública o privada.)

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 867. 

Franc... de toute obligation publique ou privée. 

La destressa de la regla. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 19. 

La rigueur de la règle.

Am gran destreicha de vida. Cat. dels apost. de Roma, fol. 204. 

(chap. En gran austeridat de vida; en vida mol austera.)

Avec grande austérité de vie.

IT. Destrettezza.

27. Destric, s. m., embarras, trouble, peine.

Quar si destricx m'en ven, al mieu tort s'es. 

Giraud le Roux: Nulhs temps.

Car si peine m'en vient, elle est à mon tort. 

Car mon enans me par destricx, 

E totz mos magers gaugz dolors.

Rambaud de Vaqueiras: No m'agrad. 

Car mon succès me paraît embarras, et ma plus grande joie douleur.

ANC. CAT. Destrich.

28. Restrenher, v., lat. restringere, serrer, restreindre.

Per qu'om deu lo delieg carnal

restrenher.

Brev. d'amor, fol. 66. 

C'est pourquoi on doit restreindre le délice charnel.

Restrenh tos deziriers. 

Que tu gardes lo tieu e lo restrenhas. 

V. et Vert., fol. 103 et 21.

Restreins tes désirs. 

Que tu gardes le tien et le serres.

CAT. Restrenyer. ESP. Restriñir. IT. Ristringere, ristrignere.

29. Restringir, v., lat. restringere, resserrer.

Substantiv. Medecinas de las quals la vertut es restringir.

Trad. d'Albucasis, fol. 12. 

Médecines desquelles la propriété est de resserrer. 

ESP. PORT. Restringir. (chap. Restringí.)

30. Restrictiu, adj., qui resserre, réprime, contracte.

Nas... per atraccio d' ayre, del pulmo ampliatiu et restrictiu.

Calor... d'autras materias restrictiva et indurativa cum la terra.

Las lacremas restrenher ab causas restrictivas.

Eluc. de las propr., fol. 40, 24 et 82.

Le nez... par attraction d'air, dilatant et resserrant le poumon.

La chaleur... contractant et durcissant d'autres matières comme la terre.

Réprimer les larmes avec des choses réprimantes.

ESP. Restrictivo. IT. Restrittivo. (chap. Restrictiu, restrictius, restrictiva, restrictives.)

31. Restrictori, s. m., compresse. 

Far restrictoris sobr' el front et sobr' els tens.

Eluc. de las propr., fol. 83.

Faire compresses sur le front et sur les tempes.

32. Restrengement, s. m., rétrécissement, resserrement.

La region cordial pren restrengement.

Eluc. de las propr., fol. 22.

La région cardiaque prend rétrécissement. 

CAT. Restrenyiment. ESP. Restriñimiento. IT. Ristrignimento, ristringimento. (chap. Restreñimén, restreñimens; paregut a estreñimén, estreñimens.)

33. Restriccio, s. f., lat. restrictio, resserrement, réclusion.

En sa restriccio respira, ayre trameten.

Eluc. de las propr., fol. 19.

Respire en son resserrement, transmettant l'air. 

De la restrictio dels cardenals par la election del papa.

(chap. De la reclussió dels cardenals per a la elecsió del Papa.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 199. 

De la réclusion des cardinaux pour l'élection du pape.

CAT. Restricció. ESP. Restricción. PORT. Restricção. IT. Restrizione.

(chap. Restricsió, restricsions, no signifique lo mateix que reclussió, reclussions, tancamén, tancamens.)


Estreup, Estrieu, Estriub, s. m., du lat. stapes, étrier. 

Voyez Denina, t. III, p. 22.

Si que 'ls estreups perdet amdos.

Roman de Jaufre, fol. 10. 

Tellement qu'il perdit les étriers tous deux. 

Lo pe met en estriub corossos e irat.

Guillaume de Tudela. 

Courroucé et irrité, il mit le pied en l' étrier.

Fig. So m dizon siey companhon,

Tos temps segran vostr' estrieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pus vos. 

Cela me disent ses compagnons, toujours ils suivront votre étrier.

CAT. Estreb. ESP. PORT. Estribo.

Estreb, Estribo, Estreup, Estrieu, Estriub



2. Estrubieira, s. f., étrier.

Ela m tenc a l' estrubieira, 

Pois dis me: “Per qual dreissieira

Vengues? ni d' on es issitz?”

Giraud de Borneil: L'autr' ier. 

Elle me tint à l' étrier, puis me dit: “Par quelle direction vîntes-vous? 

et d'où êtes-vous sorti?” ESP. Estribadera. PORT. Estribeira.

3. Estribar, Estrubar, v., soutenir, appuyer, étayer.

Aras veirem parer fenhen et afachan, 

Anar d' artelh a pe, e poiar estruban. 

Sordel: Sel que m' afi. 

Maintenant nous (le) verrons paraître feignant et se déguisant, aller sur l'orteil à pied, et monter s' appuyant.

Part. pas.

Ieu o dic per Dieu, qu'en sia plus amatz,

E pus mal estribatz clergues.

P. Cardinal: Un estribot.

Je le dis pour Dieu, afin qu'il en soit plus aimé, et le clergé plus mal soutenu. 

CAT. Estrebar. ESP. PORT. Estribar.


Estribot, Stribot, s. m., estribot, sorte de poésie.

Vers, estribot, ni sirventes

Non es, ni nom no 'l sai trobar.

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Ce n'est vers, estribot, ni sirvente, ni je ne lui sais trouver un nom.

Un estribot farai.

P. Cardinal: Un estribot. 

Je ferai un estribot.

Chanso, ni sirventes, 

Ni stribot, ni arlotes, 

Non es, mas quan licharia.

B. Martin: D' entier vers. 

N'est chanson, ni sirvente, ni estribot, ni arlote, mais seulement libertinage.

Le Dictionnaire catalan, au mot estribillo, dit qu'il sert dans les compositions lyriques, et le définit versus intercalaris.

Le même mot signifie encore, en catalan, parole dont, par habitude, on se sert trop fréquemment; il est défini dans ce sens: Répétition importune de phrase. La même définition se retrouve dans le Dictionnaire espagnol, qui porte en outre: Versus aut stropha intercalaris in carmine saepe rediens.

ANC. ESP. De cavalleros andantes 

Leer hystorias y libros, 

La silla y los estribos 

A la gala concordantes.

Lope de Estúñiga, Canc. gen., fol. 41. (StúñigaZúñiga)

ANC. IT. Strambotto, poésie che si canteno degl' innamorati.

Redi, Annot. in ditirambo, p. 87. 

Il dit que ce genre n'a plus été cultivé, et ajoute: 

Tra' Provenzali non ne trovo esemplo.


Estridor, Stridor, s. f., lat. stridor, bruit aigre, aigu, grincement. 

On seran plors et estridors de dens.

Aimeri de Peguilain: Ara parra.

Où seront pleurs et grincements de dents.

Carbo... premut fa estridor o clamor.

Fa aquela stridor semlantment qu'el fer rozent escantit en l'ayga.

Eluc. de las propr., fol. 132 et 138.

Charbon... pressé fait grincement ou cri.

Fait ce bruit aigre semblablement que le fer rougissant éteint dans l'eau. ESP. PORT. Estridor. IT. Stridore.


Estrilhar, v., étriller, tracasser. 

Quar molt traiz mal e s'afana

Selhui qui estrilha.

Marcabrus: El mes.

Car prend moult mal et se peine celui qui étrille. 

Fig. Lo mal que soven m' estrilla.

Marcabrus: Lanquan cor. 

Le mal qui souvent me tracasse.

CAT. Estrijolar. ANC. ESP. Estrillar. IT. Stregghiare, stregliare.


Estris, s. m., débat, lutte, combat.

Per so moc grans la guerr' e li estris. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32. 

Pour cela éclata grande la guerre et le débat.

ANC. FR.

Mais tant estoit poisaus et enforchiés d'amis,

C' on n'en osoit ver lui esmouvoir nuls estris...

C' uns princhez d' Allemaingne esmut I grant estris.

Poëme d' Hugues Capet, fol. 9.


Estront, s, m., lat. struntus, étron.

En penriatz un estront de saumeira

Astretan leu com una figa neira.

E us met us estront ben per milgrana.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En.

Vous en prendriez un étron de bête de somme aussi facilement qu'une figue noire.

Et vous met bien un étron pour grenade. 

IT. Stronzo.


Estru, s. m., rapidité, vitesse, promptitude, vivacité.

Ab tan l'angels es avengutz, 

Et a li dit per gran estru: 

“Johan, Johan! e! dormes tu?”

E respon per molt gran estru:

“Nomine Patris, qui es tu?”

V. de sainte Énimie, fol. 54. 

Alors l'ange est arrivé, et lui a dit par grande vivacité. “Jean, Jean! Hé! dors-tu?” Et il répond par moult grande vivacité: “Au nom du Père, qui es-tu?”

Adv. comp. Pueys li a dich: “E! qui es tu, 

Que aissi passas ad estru?

V. de sainte Énimie, fol. 9. 

Puis lui a dit: “He! qui es-tu, qui passes ainsi rapidement?”

ANC. FR. Kar le pueple tot à estrus

Quant mal de vus dire purreit, 

De legier contre vus serreit. 

Les Enseignes d'Aristote, Roquefort, t. I, p. 554.

Quant il veit à estrus ki cel jur murra. 

Roman de Horn, fol. 19.

2. Estros (A), adv, comp., à l'instant, aussitôt, sur-le-champ. 

Ieu, mai que mai, 

Ma domna, ieu sai 

Que vos mi donatz joy et pretz; 

E vuelh mais morir a estros

Ja 'l sapcha negus hom mas vos.

P. Rogiers: Per far esbaudir. 

Moi, de plus en plus, ma dame, je sais que vous me donnez joie et plaisir; et j'aime mieux mourir sur-le-champ qu'aucun homme jamais le sache excepté vous.

Soy preyatz per autra ad estros 

Aytan bela et aytan avinens. 

T. de P. Torat et de G. Riquier: Guiraut. 

Je suis prié par une autre sur-le-champ aussi belle et aussi avenante.

El foc es mortz tot ad estros.

Arnaud de Carcasses: Dins un vergier. 

Le feu est mort tout aussitôt.

Tug responderon ad estros: 

“Volem sia levatz en cros.”

Trad. de l' Évangile de Nicodème. 

Tous répondirent à l'instant: “Nous voulons qu'il soit élevé en croix.”

ANC. FR. Lors lou fiert messire Gauvains 

A estrox, que tote s'espée 

Li embat jusqu'en la corée... 

“Sire, dit-elle, dites vos 

Que mon fraire aurai à estros.”

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 24 et 11.


Estru, Estrut, s. m., lat. struthio camelus, autruche. 

Cant l' estrus a post son huou, el lo laissa estar.

(chap. Cuan l' avestrús ha post son (lo seu) ou, ella lo dixe está.)

Naturas d'alcus auzels. 

Quand l'autruche a pondu son oeuf, elle le laisse ester (l'abandonne).

Tot atressi cum l' estrus per natura, 

Que de son huou gardan, lo fai coar. 

P. Espagnol: Entre que. 

Tout ainsi comme l'autruche, qui, par sa nature, regardant son oeuf, le fait couver. 

Gals tantz grans con I estrutz.

(chap. Un gall tan gran com una, un avestrús.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 11.

Coq aussi grand comme une autruche. 

ANC. CAT. Esturs. ESP. Avestruz. PORT. Abestruz. IT. Struzzo. (chap.  avestrús. Al Matarraña sol ne hay vist a La Portellada.)

2. Estruci, Struci, s. m., autruche. 

Durs a digerir quals so uous d'estruci.

(chap. Dus de digerí, paí, com son los ous d' avestrús.) 

Regio es on naisho dragos, estrucis. 

Struci... no pot volar.

(chap. L' avestrús no pot volá.) 

Eluc. de las propr., fol. 277, 174 et 148. 

Durs à digérer, comme sont oeufs d'autruche. 

C'est région où naissent dragons, autruches. 

Autruche... ne peut voler.


Estruma, Struma, s. f., bosse, tumeur, loupe.

El fron li 'n sors un' estruma

Que li er jasse, mentre viva, parvens.

Alegret: Ara pareisson. 

Au front lui en sort une bosse qui lui sera désormais apparente, tant qu'il vive. 

Val contra struma o inflacio de gola. Eluc. de las propr., fol. 212.

(chap. Val contra tumó - tumor o gaburro - o unfló – inflamassió - de gola.)

Vaut contre tumeur ou enflure de gosier.

2. Estrumos, adj., bossu, enflé.

Quar dejus mento la gent es estrumoza et gutrinoza.

Eluc. de las propr., fol. 173.

Car sous le menton la gent est enflée et goîtreuse.

Ascuma, Juaquinico Monclús, peix gros, pez gordo, Montclús


lunes, 25 de marzo de 2019

Castellano, castellá, catalá, valensiá

Ne ñan moltes mes, y después están les que s'assemellen mol…
Com veém tots los idiomes fills del latín s'assemellen, pero aixó no vol di que siguen lo mateix.
Que lo valensiá encara s'apareix mes al catalá, normal, pero es mes be al revés, y es normal perque lo regne de Valencia i lo condat de Barcelona o Barchinona (Principat de Catalunya, Cathalunya) perteneixíen a la Corona de Aragó

Lligín llibres antics valensians y catalans, se veu que no se assemelláen tan hasta que a partí del siglo de or valensiá, lo catalá va aná cambián poc a poc per influensia del valensiá, un ejemple es lo arcaísme valensiá “Nosaltres”, natros y natres en chapurriau.

Busqueu llibres en catalá antic (no cal mol antic, només abans de Pompeyo Fabra) y sabreu com se díe aixó en catalá.

 
Busqueu llibres en catalá antic (no cal mol antic, només antes de Pompeyo Fabra) y sabreu com se díe aixó en catalá.
 
 
 
Pompeyo Fabra, gramática, català
Pompeyo, sí, no Pompeu Fabra, Universidat Pompeyo Fabra
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Castellano - Catalá
(N. E. Algunes paraules són del portugués)

agradar –– agradar
agregar –– agregar
ajusticiar, executar antic, ejecutar –– executar
alertar –– alertar
amar –– amar
amor –– amor
anotar –– anotar
arrancar –– arrancar
arrear –– arrear
atracar –– atracar
balda –– estante
banca –– banca
banda –– banda, faixa
bandera –– bandera
bar –– bar
batalla –– batalla
benefactor – benefactor
beneficiar –– beneficiar
bicicleta –– bicicleta
boicot –– boicot
broma – broma
cabal –– cabal
cantar –– cantar
carnaval –carnaval
causar –– causar
centrifugadora –– centrifugadora
coincidir –– coincidir
colador – colador
combinar –combinar
combustible –– combustible
comprar –– comprar
contra –– contra
convocar –– convocar
coronel –– coronel
cura –– cura
decidir –– decidir
dedicar –– dedicar
derrotar –– derrotar
desafiar –– retar, desafiar
desanimar –– desanimar
desistir –– desistir
destacar –– destacar
destinar –– destinar
dimitir – –dimitir
disciplina –– disciplina
drama –– drama
entrada –– entrada
esgrima –esgrima
estar –– estar
estatal –– estatal
estrofa –– estrofa
estudiar –– estudiar
evitar –– evitar
evolucionar –– evoluir
existir –– existir
explicar –explicar
extintor –– extintor
extorsionar –– extorquir
fabricar –– fabricar
familiar –– familiar
fauna –– fauna
figura –– figura
fiscal –– fiscal
flauta –– flauta
flor –– flor
flotar –– flutuar ?
frase –– frase
funeral –– funeral
furgoneta –– furgão
gaita –– gaita
gas –– gás
gen –– gen
gorra – gorra
gota –– gota
guardar –– guardar
guillotina –– guillotina
habilitar –– habilitar
habitar –– habitar
hemorroide –– hemorróides
hipotecar –– hipotecar
honor –– honor
honrar –– honrar
hora –– hora
horrible –– horríble
idioma – idioma
impedir –– impedir
iniciativa –– iniciativa
intentar –– tentar
judicial –judicial
jugador –– jugador
jungla – jungla
jurar –– jurar
justificar –– justificar
lapidar –– lapidar
legal –legal
legitimar –– legitimar
lexema –– lexema
lingüística –– lingüística
liquidar –– liquidar
lloro –– ploro
madrastra –– madrastra
mal –mal
maniobrar –, maniobrar
menor –– menor
mesa – mesa
mesura – mesura
militar –– militar
moneda –– moneda
mongol –– mongol
morfema –– morfema
motor –– motor
mundial –– mundial
nacional –– nacional
narrativa –– narrativa
neurona – neurona
neutro –– neutre
no – no
norma –norma
normal –– normal
numerar –– numerar
obra –– obra
octubre - octubre
ocupar – ocupar
oliva – oliva
opinar –– opinar
optimista – optimista
orador –– orador
ordenar –– ordenar
organdí –– organdi
pacificar –– pacificar
pagar – pagar
país –– país
pancarta – pancarta
perdonar – perdonar
pirata – pirata
plata –– plata
poca –– poca
poder –– poder
prestar – – prestar
primavera – primavera
protagonista – protagonista
puré – puré
rata – rata
renunciar – renunciar
residir – residir
retirar – – retirar
retornar – retornar
rigor –– rigor
robar – – robar
rosa – rosa
saber – – saber
sacarina – sacarina
salsa – salsa
sala -- sala
saltar – saltar
seguir – – seguir
senda – – senda
sensacional – sensational
sentir – – sentir
separar – – separar
ser – ser
si – si
similar – similar
simular – simular
síndrome – síndrome
singular – singular
sobrevalorar – sobrevalorar
solapa – solapa
sonata – sonata
sopa – sopa
superior – superior
tambor –– tambor
taxi – taxi
telefonista –– telefonista
tema – – tema
temporal –– temporal
tenor –– tenor
terrorista – – terrorista
torrar –– tostar
tortura –– tortura
transistor –– transistor
tribunal –– tribunal
tropa –tropa
úlcera –– úlcera
uniforme –– uniforme
universal –– universal
usar –– usar
usura –– usura
útil –– útil
valor –– valor
valorar – valorar
venda – venda
ventilador –– ventilador
verdura –– verdura
vinagreta –– vinagrete
vista –– vista
vocal – vocal
votar –votar
vulgar –– vulgar
zombi –– zombi

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!