Mostrando las entradas para la consulta salvatge ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta salvatge ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 8 de octubre de 2023

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

Gaucelm Faidit.

I.

Lo rossinholet salvatge
Ai auzit que s' esbaudeya
Per amor en son lenguatge,
E m fai si murir d' enveya,
Quar lieys cui dezir
Non vey ni remir,
Ni no m volc ongan auzir;
Pero pel dous chan
Qu' ilh e sa par fan
Esfortz un pauc mon coratge,
E m vau conortan
Mon cor en chantan,
So qu' ieu no cugei far oguan.

Empero nulh alegratge
No m don al cor ren qu' ieu veya,
Per qu' ieu conosc mon follatge;
Et es dreitz qu' aissi m' esteya:
E deu m' avenir,
Quar per fol cossir
Laisiey mon joy a chauzir;
Don sui en afan,
E n' ai ira e dan,
E conosc en mon coratge
Qu' ai perdut est an,
Qu' anc no i aic joi gran
Ni re que m vengues a talan.

E sitot planh mon dampnatge,
Mon cor aclin e sopleya
Vas lieys que a 'l senhoratge
En mi, tant com esser deya;
Car no m poc plus dir
Quan venc al partir,
Mas sa cara 'l vi cobrir,
Em dis sospiran:
“A dieu vos coman!”
E quan pens en mon coratge
L' amor e 'l semblan,
Per pauc en ploran
No m' auci, quar no ill sui denan.

Anc non falsiei mon viatge
Vas lieys cui mos cors s' autreya
Pus l' agui fait homenatge,
E non ai cor que m recreya
Ja del sieu servir;
Cui qu' enuey ni tir,
Sieus sui, e no m puesc giquir
De lieys tan ni quan;
Qu' autra non deman,
Ni non es en mon coratge
Res qu' ieu vuelha tan,
Per que la reblan
Mas mas juntas humilian.

Mi dons m' a per heretatge
Acli, cum selh que merceya,
Que no m' aia cor salvatge,
Ni fals lauzengiers non creya
De mi, ni s' albir
Que vas autra m vir;
Que per bona fe sospir,
E l' am ses enguan
E ses cor truan;
Qu' ieu non ai ges tal coratge,
Cum li fals drut an
Que van gualian,
Per qu' amors torna en soan.

Chansos, de te fatz messatge,
E vai ades e despleya
Lai on jois a son estatge,
A mi dons que tan me greya;
E poiras li dir
Qu' ieu muer de dezir;
E s' ilh te denh' aculhir,
Vai li remembran,
E non t' ans tarzan,
Lo mieu deziros coratge
E l' amor tan gran
Don muer deziran,
Quar non la remir en baizan.
Na Maria, tan
Avetz de pretz gran,

Per que son tuich d' agradatge

Mei dich e mei chan,

Per la lauzor gran
Que ieu dic de vos en chantan.

II.

Ab Cossirier plang,
En chantan, mon dampnatge
D' un joy que m sofrang
Per mon mezeis follatge,
Qu' en pays estrang
Sui, e no i vey messatge
De lieys cui sopley,
Don ges no m recrey;
Qu' ades on qu' estey
L' aclin ses cor volatge,
Sitot non la vey.

Mout fi belh guazang,
Quan pres mon homenatge,
Per qu' ieu non remang
En autrui senhoratge,
Ni a mi no s tang
Qu' ieu segua autre viatge,
Ni que ja desrey
En autrui domney,
Ans sos sers m' autrey
Humils ab fin coratge,
Qu' autra non envey.

Mi dons sui aclis
Vas on qu' ieu an ni venha,
Et al dous pays
On ilh estai e renha
Suavet m' aucis
Ab sa falsa entresenha;
E no sai per que
M' a destreg ancse,
Qu' ieu l' asegur be
Que ja d' autra no m fenha;
Mas ilh no m' en cre.

Mielhs fora m sofris

De lieys, cui jois mantenha,
Qu' ieu ja non la vis,
Qu' aitals maltraitz m' en venha.
Sola m' a conquis
La belha que no m denha,
Pus per sa merce
Mi retenc ab se;
Ar no l' en sove,
Quar m' es ops que m revenha,
Ni 'l membra de me.
Amors, que farai
S' aissi m dezasegura
Lo mals qu' ieu en trai,
E de mi non a cura?
Quar gelos savai,
Et avols gens tafura,
E croy lauzengier
Son d' amor guerrier;
Per que Jhesu quier
Que los met' en rancura
Et en encombrier.

Joyos, ben s' eschai
Qu' aya de joy fraitura
Qui ab joy estai
Et ab joy non s' atura;
E mos cors es sai
Lueng de bon' aventura
En greu cossirier;
E mon Santongier
Vey d' amor primier,
E si sa joya 'l dura
Be 'l vai a sobrier.

E tu, messatgier,
Porta 'l chant leugier
N Agout, on pretz s' atura,
Lai part Monpeslier.

III.

Tant ai sufert longamen gran afan,
Que, s' estes mais que no m' aperceubes,
Murir pogra tost e leu, si m volgues,
Qu' a la belha non penra ja dolors
En cui mala fos beutatz e valors,
Don regardan part forsatz mon coratge;
E pus no m vol, segrai autre viatge,
Qu' a lieys non cal, ni no so ten a dan
De perdre me ni 'ls belhs digz de mon chan.

Pero tal ren ten hom vil qu' es prezan,
E tal ren pert que ditz que l' es ben pres,
Que pueis li fai frachura meyns de bes;
Mas de mi dons es tan grans sa ricors
Que ren no s ten si m pert ni m vir alhors;
Doncs, be fis ieu outracuiat folatge
Quan percassiei ma mort e mon dampnatge,
Per mon fol cor que m fetz dir en chantan
So don degra gen cobrir mon talan.

E pus mon cor e mei huelh trahit m' an,
E ma mala domna e ma bona fes,
Si que quascus m' agra mort si pogues,
Clamar m' en dei com de mals bailidors;
E ja mos huelhs messongiers traidors
Non creirai mais, ni fiansa ses gatge;
Quar selh es folhs qui fai folh vassalatge,
E folhs qui cre aver a son coman
Tot so que ve plazen ni benestan.

Meravilh me, pus ab mi dons es tan
Pretz e valors, plazers e digz cortes,
Com pot esser que no i sia merces;
E m meravilh de lieys on es honors,
Sens e beutatz, que ja no i sia amors;
E m meravilh de domna d' aut paratge,
Belh' e gentil, qu' es de mal senhoratge,
Ni com pot far contra sa valor tan
Que desmenta son franc humil semblan.

De tot aisso ai meravilha gran;
E pus no 'l platz que si camge de res,
No m tenra mais enfrenat sos mals fres,
Qu' era m' en part, sitot m' es dezonors;
Et agra m' obs que fos del maltrag sors:
Pus alhors vau mudar mon estatge,
Bon encontre m don dieus e bon intratge,
E m lais trobar dona ses cor truan,
Qu' ab mal senhor ai estat aquest an.

Ab tot aital mal e brau e tiran
Volgr' ieu estar voluntiers, s' ill plagues,
Mais qu' ab autra que mais de be m fezes;
Mas, pus no il platz, a tal vau per socors
De cui me ven al cor plazens dousors;

Belh' es e pros, franch' e de bon usatge,
Et a m mandat per un cortes messatge
Q' un pauc auzel en mon punh, que no s n' an,
Am mais qu' al cel una
grua volan.

Mon Santongier m' ane mon sobregatge,
Quar ai conquist gran sen ab gran follatge,
E sai chauzir d' amor lo pro e 'l dan,
E jamais jorn no m' aucirai preyan.

Q' un pauc auzel en mon punh, que no s n' an, Am mais qu' al cel una grua volan.


IV.

Sitot ai tarzat mon chan
E n' ai fag trop lonc estatge,
Ar ai ben cor e talan
Qu' ie 'n torn la perd' e 'l dampnatge,
Que 'l belha m met el viatge,
E m ditz qu' ieu mostr' en chantan
Lo joy e la valor gran
Que m donet, e l' alegratge,
Lo jorn que m retenc baizan.

Adoncs l' estei tan denan,
Mas jontas, de bon coratge,
De genolhos, en ploran,
Tro m pres en son senhoratge;
Mas al prim li fo salvatge,
Quar m' auzei enhardir tan;
Pueis vi mon humil semblan,
E receup mon homenatge,
Quar mi conoc ses enjan.

Amicx, quan se vol partir
De si dons, fai gran efansa,
Sitot no vol aculhir
Sos precx a la comensansa;
Qu' amors s' abriva e s' enansa
Ab honrar et ab servir;
E qui vol de lieys jauzir,
Sia de belha semblansa,
E sapch' amar e sofrir.

Mi dons am tant e dezir
Que, qui m mezes en eguansa
Vas lieys tot quant hom pot dir,
Non penria eu acordansa
Qu' ieu ja 'n partis m' esperansa,
Ni s camjesson mei cossir;
Ni no vuelh esdevenir
Senes lieys senher de Fransa;
Guardatz si vuelh qu' ilh m' azir!

Manthas sazos s' esdeve
Que pens tan fort e cossire
Qu' ieu non aug qui parla ab me,
Ni fatz mas tremblar e frire;
E pens com no volc assire
Dieus en una sola re
La beutat qu' ilh a en se,
E 'l gen parlar e 'l dous rire
Ab que s' amor me rete.

Tot ai per ma bona fe
Conquis so don sui jauzire,
E prec mi dons per merce
Que son cors del mieu no vire,
Quar sos hom e sos servire
Sui, et ai estat ancse;
Et ades pueia e ve
L' amors, e dobla 'l dezire
On ilh plus mi fai de be.

Linhaura, lai vir mon fre
Vas mon senhor cui dezire
E vuelh s' onor e son be.

V.

Si anc nulhs hom per aver fin coratge,
Ni per amar leialmen ses falsura,
Ni per sufrir franchamen son dampnatge,
Ac de si dons nulh' onrada aventura,
Ben degr' ieu aver
Alcun covinen plazer,
Qu' el ben e 'l mal, quals qu' ieu n' aya,
Sai sufrir, et ai saber
De far tot quan mi dons playa,
Si qu' el cor non puesc mover.

De ben amar sai segr' el dreg viatge,
Si que tant am mi dons outra mezura
Que far en pot tot quan l' es d' agradatge;
Qu' ieu no 'lh deman, tan tem dir forfaitura
Baizar ni jazer:
Pero si sai tan valer

Ad ops d' amar, qui qu' en braya,
Qu' honrat jorn e plazen ser
E tot don qu' a drut eschaya
Sai dezirar e voler.

Sitot la m vuelh, ieu non ai autre gatge,

Ni autre don, ni paraula segura,
Mas ilh es tan franch' e de belh estatge

Que la valors e 'l pretz qu' en lieys s' atura
Fai a totz parer
Qu' amors y puesca caber;
Quar lai on es valors gaya
Deuria merces valer;
Veus tot lo joy que m n' apaya,
E m tolh qu' ieu no m dezesper.

Mas, e que m val? qu' ieu non ai vassalatge
Ni ardimen que l' aus dir ma rancura!
Quar tan dopti s' onor e son paratge,
Son guay semblan e sa belha faitura,
Qu' aisso m fai temer
Qu' a lieys non puesca caler
De mal ni d' afan qu' ieu traya;
Mas, si m volgues retener,
No volgr' esser reys d' Armaya,
Tan com ab lieys remaner.

Ai auzit dir del savi ses folhatge,
C' om honra mal aisel don non a cura
Que ditz que 'l do dieus jove senhoratge;
Aquest honrat, sia tortz o drechura,
Ai d' amor per ver,
E s' ieu l' ai, no m deu doler;
Quar de pros domna veraya
Val mais qu' om bel dan esper,
Que tal don d' avol savaya
Qu' om no deu en grat tener.

Qu' ieu 'n sai una qu' es de tan franc usatge
Qu' anc no gardet honor sotz sa sentura;
E 'l tortz es sieus, s' ieu en dic vilanatge,
Quar, senes gienh et a descobertura,
Fai a totz vezer
Cum ponha en se dechazer;
E dona qu' ab tans s' asaya,
No us cugetz qu' ieu m' alezer
Que ja de lieys ben retraya,
Ni vuelh que s puesc' eschazer.

Na Maria, domna guaya,
Vos non etz d' aital saber
Que re no faitz que desplaya,
Ans faitz so que deu plazer.

VI.

Tug cilh que amon valor
Devon saber que d' amor
Mov larguez' e guais solatz,
Franchez' et humilitatz,
Pretz d' amar, servirs d' onor,
Gen teners, jois, cortezia;

Doncs, pois so 'n mov, ben deuria

Chascus ponhar, qui bon pretz vol aver,
De fin' amor leialmen mantener.

Qu' aissi fan tut li melhor,
Cil qu' an bon pretz ab sabor;
Mas li fenhedor malvatz
An ab falsas amistatz
Volt pretz en avol color;
E s' ieu ver dir en volia,
Aquela meteissa via
Vezem al plus de las domnas tener,
Per que m sap mal quar en puesc dire ver.

Las falsas e 'l trichador
Fan tan que 'l fin preyador
An pois dan en lur baratz;
Qu' aital es preyars tornatz
Tot per doptansa de lor,
Que l' us en l' autre no s fia;
E qui per so s recrezia
Non auria vas amor fin voler,
Qu' amors no vol qu' amics si dezesper.


E sivals segon error
Las falsas e 'l fenhedor,
Volgra fosson ad un latz,
E quascus fos enganatz;
E 'l fin lial amador,
E las domnas ses bauzia
Mantenguesson drudaria;
Qu' enueitz es grans, en amor, a vezer
Que fals amans puesc' entr' els fins caber.

Mas una tals sazos cor
Que greu trob om bon senhor,
Ni domna don si' amatz
Totz sols, ses autres peccatz;

E s' ieu ab francha doussor
Trobes leyal senhoria,
Be m plagra, qu' aissi tanh sia,
Quan fin aman s' acordon d' un voler,
Tot quan l' us vol deu a l' autre plazer.

D' amor agr' ieu cor melhor
Que de re, mas la dolor
Sen don ieu sui galiatz;
E ges per so no m desplatz
Ni m fan li maltrag paor,
Ans sapchatz qu' ieu amaria
Mout voluntiers, si podia
Chauzir bon luec on pogues remaner,
Ni trobava qui m saubes retener.


Cor ses don no m' a sabor,
Ni dona senes amor,
Ni cavaliers dezarmatz,
Ni joves manens senatz,
Ni drutz mas d' una color,
Ni trop gabar ab folhia,
Ni solatz ab vilania,
Ni no m sap bo prometre ses aver,
Ni loncs preyars, quan pro no m pot tener.

Ves Monferat ten ta via
A mon Thesaur on que sia,
E di 'l, chanso, que sapcha miels valer
De nulh autre que hom puesca vezer.

//


Gaucelm Faidit, literally "Gaucelm the Dispossessed" c. 1156 – c. 1209) was a troubadour, born in Uzerche, in the Limousin, (Corrèze) from a family of knights in service of the count of Turenne. He travelled widely in France, Spain, and Hungary. His known patrons include Geoffrey II, Duke of Brittany and Dalfi d'Alvernha; he was also at one time in Poitiers at the court of Richard I of England, for whose death he wrote a famous planh (lament) in 1199. It is possible, though controversial, that Gaucelm took part in the Third Crusade from 1189–1191; it seems clear that in 1202 he set out on the Fourth Crusade, as did his then-patron, Boniface of Montferrat, but after 1202 there is no further historical trace of Gaucelm.

Three sources – the anonymous vida (biography) of Gaucelm, an exchange of verses between Gaucelm and Elias d'Ussel, and the satirical sirventes on rival troubadours by the Monk of Montaudon – allege that Gaucelm married a prostitute. According to the vida, her name was Guillelma Monja: "she was very beautiful and well educated" and accompanied her husband on Crusade. The vida also claims that Gaucelm was rather fat, and that after their marriage, Guillelma also put on weight.

About seventy of Gaucelm's poems and fourteen of his melodies survive. Six poems are addressed to Boniface of Montferrat, and twelve to Maria de Ventadorn. Several of his poems are accompanied in the manuscripts by detailed explanations (razós), usually concerning love affairs and rivalries that allegedly inspired the poems. These tales involve Gaucelm with Hugh IX of Lusignan, his son Hugh X, Alfonso II, Count of Provence, and others.

Mouzat, J.-D. (1965). Les Poèmes de Gaucelm Faidit, troubadour du XIIe siècle. Paris: Les Classiques d'Oc.

Biographies des troubadours ed. J. Boutière, A.-H. Schutz (Paris: Nizet, 1964) pp. 167–195.

Rossell i Mayo, Antoni. Les poesies i les melodies del trobador Gaucelm Faidit. Cabrera de Mar, Maresme [Espanya]: Galerada, 2013. pp. 10, etc.

http://trobar.org/troubadours/gaucelm_faidit/

https://es.wikipedia.org/wiki/Gaucelm_Faidit

Gaucelm Faidit (ca. 1170 - ca. 1203) fue un trovador medieval. Se conservan 75 canciones y poemas atribuidos a su autoría.

Gaucelm nació en Uzerche (departamento de Corrèze) en el seno de una familia burguesa. Gaucelm Faidit perdió toda su fortuna en el juego y se hizo juglar. Su actividad poética se desarrolló poco más o menos entre 1180 y 1220.

Estuvo en relación con Elías d’Ussel y fue protegido por María de Ventadorn y por Ricardo Corazón de León. Habiendo pasado del Lemosín a Lombardía, acompañó en 1202 al marqués Bonifacio de Montferrato a la Cuarta Cruzada.

Faidit era un poeta de una gran sensibilidad, capaz de escribir un sentido planto ( elegía ) a la muerte de uno de sus protectores, el rey Ricardo Corazón de león, y deliciosos poemas de amor dedicados a María de Ventadorn.

Su obra es abundante, unas 75 composiciones líricas y de inspiración varia.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gaucelm_Faidit

Gaucelm Faidit (Uzerche, Llemosí, fl. 1185 - vers 1220) fou un trobador occità. Els seus poemes són datats entre el 1185 i el 1220, i se sap que participà en la Quarta Croada. Pertanyia a una família burgesa i es va fer joglar perquè va perdre la seva fortuna en el joc. Serví a les corts de Ventadorn, de Bonifaci II de Montferrat i d'altres senyors. Viatjà per la Llombardia, Espanya i Hongria, durant una vintena d'anys. Però no s'acontentà només en recitar composicions alienes, i ell mateix compongué nombroses poesies. N'han estat conservades gairebé setanta poesies (de les quals 14 amb melodia conservada), que palesen un classicisme convencional, superat al planh per la mort de Ricard Cor de Lleó, a qui acompanyà a les croades (Fort chauza est que tot lo major dan; Riquer 1983, vol. 2, p. 770-773, núm. 148).


La major part de les seves poesies són amoroses i estan dirigides a les dames que més simpaties li inspiraven, com Maria de Ventadorn, Jordana d'Embrun i Margalida d'Aubusson, de les quals havia sol·licitat els favors, amb més o menys fortuna. Més artificiós que sincer, la puresa i correcció del seu estil, tanmateix li asseguren un dels primers llocs entre els trobadors.


Altres de les seves composicions són exhortacions a allistar-se en la croada, i ell mateix seguí a Bonifaci III de Montferrat en la de 1202. Quant a les dramàtiques que li atribuí Nostradamus, sembla que són completament apòcrifes. Faidit es casà amb Guillermina Monja, dona d'humil origen, però de gran bellesa i discreció, que l'acompanyà en les seves corregudes.


Mouzat, J.-D. (1965). Les Poèmes de Gaucelm Faidit, troubadour du XIIe siècle. Paris: Les Classiques d'Oc.

Biographies des troubadours ed. J. Boutière, A.-H. Schutz (Paris: Nizet, 1964) pp. 167-195.

Riquer, Martí de, Los trovadores. Historia literaria y textos. Barcelona: Ariel, 1983, vol. 2, p. 755-780.

Guido Favati (editor), Le biografie trovadoriche, testi provenzali dei secc. XIII e XIV, Bologna, Palmaverde, 1961, pàg. 240.

Martí de Riquer, Vidas y retratos de trovadores. Textos y miniaturas del siglo XIII, Barcelona, Círculo de Lectores, 1995 p. 80-94 [Reproducció de la vida i diverses razós, amb traducció a l'espanyol, i miniatures dels cançoners A, I i K]

Enciclopèdia Espasa, tom. nº, 23, pag, 95-96.

http://ccuc.cbuc.cat/record=b1640696~S23*cat




lunes, 4 de diciembre de 2023

Bernard de Ventadour. Estat ai cum hom esperdutz

Bernard de Ventadour.


Estat ai cum hom esperdutz

Per amor un lonc estatge;

Mas era m sui reconogutz

Qu' ieu avia fait follatge,

C'a totz era ades salvatge,

Car m' era de chan recrezutz;

Et on ieu plus estera mutz,

Plus feira de mon dampnatge. 


A tal domna m' era rendutz

Qu'anc no m' amet de coratge, 

E sui m' en tart aperceubutz,

Que trop ai fait lonc badatge;

Mas ieu segrai son usatge: 

De cui que m vuelha, serai drutz

E trametrai per tot salutz,

Et aurai mais cor volatge. 


Truans vuelh esser per s' amor, 

E cove qu' ab lieys aprenda;

Pero non vei domneiador

Que miels de mi s' i entenda;

Mas belh m' es qu' ab lieys contenda,

Qu' altra n' am plus bell' e melhor

Que m val e m' ajud' e m socor,

E m fai de s' amor esmenda.


Aquesta m' a fait tan d' onor,

Que platz li qu' a merce m prenda,

E membre 'l del sieu amador

Qu'el ben que m fara no m venda,

Ni m fassa far long' atenda,

Que lonc termini m fai paor;

Qu' ieu no vei malvatz donador

Qu'ab lonc respiet no s defenda.


Ma domna m fon al comensar

Franqu' e de belha companha;

Per so la dei ieu mais amar

Que si m fos fer' et estranha;

Que dregz es que domna s franha

Ves selui qui a cor d' amar:

Qui trop fai son amic preyar,

Dregz es qu' amix li sofranha. 


Domna, pensem del enginhar

Lauzengiers, cui Dieus contranha,

Que tan cum hom lor pot emblar

De joi, aitan se gazanha;

E que ja us non s' en planha; 

Lonc temps pot nostr' amors durar,

Sol, quan luecs er, vueilha m parlar,

E, quan luecs non er, remanha.


Dieu lau, enquer sai ieu chantar,

Malgratz n' aia Na Dolz Esgar,

E selh ab cui s' acompaha. (acompanha)

Fis Jois, ges no us puesc oblidar,

Ans vos am e us vuelh e us tenh car,

Quar m' etz de belha companha.


__


Quan vei la flor, l' erba fresqu' e la fulha,

E aug los chans dels auzels pel boscatge,

Ab l' autre joy, qu' ieu ai en mon coratge,

Dobla mos bes e m nays e m crois m bruelha; 

Que no m' es vis qu' om posca ren valer,

S' eras no vol amor e gaug aver;

Que tot quant es s' alegr' e s' esbaudeya.


Ja no crezatz qu' ieu de joy mi recreya, 

Ni m lais d' amar per dan qu' aver en suelha, 

Qu' ieu non ai ges poder qu' aissi m' en tuelha; 

Qu' amors m' assalh, que m sobresenhoreya, 

E m fai amar qui que ilh platz, e voler;

E s' ieu am lieis que no m deu eschazer,

Forsa d' amor m' i fai far vassalatge.


Mas en amor non a hom senhoratge:

E qui l' y quer, vilanamen domneya,

Que ren no vol amors qu' esser non deya:

Paubres e rics fai amors d' aut paratge; 

Si l' uns amics vol l' autre vil tener, 

Greu pot amors ab erguelh remaner, 

Erguelhs dechai, e fin' amors capdelha.


Ieu sec sella que plus ves mi s' erguelha, 

Et ella m fug que m fon de bel estatge,

Qu'anc pus no vi ni me ni mon messatge,

Per qu' ieu m' albir que ma dona m' acuelha;

Mas dreg l' en fas, qu' ieu m' en fas fols parer,

Quar per selha que m torn' a nonchaler, 

Esta ne aitan de lieis que non la veya.


Mas costum' es tostemps que folhs foleya

E ja non er qu' ieu eys lo ram no cuelha

Que m bat e m fier, per qu' ai razon que m duelha,

Quar anc no m pres d' autrui amor enveya;

Mas, fe qu' ieu dei lei e Mon Bel Vezer,

Si de s' amor m' en torn' en bon esper,

Jamais vas lieys non farai vilanatge.


Ja no m' aia cor fellon ni salvatge,

Ni contra mi malvatz cossels non creya, 

Qu' ieu sui sos hom liges, on que m' esteya, 

Si que del suc del cap li ren mon gatge, 

Mas mans juntas, li venc al sieu plazer; 

E ja no m vuelh mais de sos pes mover, 

Tro per merce m meta lai o s despuelha.


L' aigua del cor, qu' amdos los huels mi muelha, 

M' es ben guirens qu' ieu penei mon dampnatge; 

E conosc ben qu' ieu ai dig gran folhatge,

S' elha fai tan que perdonar no m vuelha, 

Quar mieus non sui, et ilh m' a en poder; 

Mais pert elha qu' ieu el mieu dechazer,

Per que l' er mal, s' ab son home plaideia.


Mon messatgier man a Mon Bel Vezer, 

Que silh que m tolc lo sen e lo saber

M' a tol mi dons e leys, que non la veia.

___


Lonc temps a qu' ieu no chantei mai, 

Ni m saubi far captenemen:

Mas ar no tem plueia ni ven, 

Tant sui intratz en cossire 

Cum pogues bos motz assire 

En est so, qu' ai aperit; 

Sitot no vei flor ni fuelha,

Miells mi vai qu' el temps florit,

Quar la rens qu' ieu plus vuelh me vol.


Totz me desconosc, tan be m vai, 

E s' om saubes en cui m' enten, 

Ni l' auzes mon joi far parven, 

Del miels del mon sui jauzire;

E, s' ieu anc fui bos suffire,

Era m' en tenc per garit,

Que re non sent mal que m duelha;

Si m' a pres jois e sazit

No sai si m sui aquelh que sol.


El mon tan bon amic non ai,

Fraire ni cozin ni paren,

Si m vai de mon joi enqueren,

Qu' ins en mon cor no l' azire;

E, s' ieu m' en vuelh escondire,

No s' en tenha per trait;

No vuelh lauzengiers mi tuelha

S' amor, ni 'n levon tal crit,

Per qu' ieu me lais morir de dol.

Lo cors a blanc, sotil e gai,

Qu'anc hom non vi tan avinen;

Pretz e beutat, valor e sen,

A trop mais qu' ieu no vos sai dire:

De lieys non es res a dire

Ab sol qu' ilh agues tan d' ardit

Qu' una vetz, quant se despuelha,

Me mezes en loc aizit, 

E m fezes del bratz latz al col.


S' ilh no m' aizis lai on ilh jai,

Si qu' ieu remir son bel cors gen,

Doncs per que m' a fag de nien?

Ailas! cum muer de desire!

Vol mi doncs mi dons aucire,

Quar l' am, o quar l' ai falhit?

Era 'n fassa so que s vuelha

Ma domna, al sieu chauzit,

Qu' ieu no m' en planh, sitot m' en dol.


Per sol lo bel semblan que m fai,

Quan pot, ni aizes lo cossen,

Ai tan de joi que sol no m sen;

Soven salh e volv e m vire,

E sai ben, quan la remire,

Qu'anc hom bellazor non vit:

Ni ges ves mi non s' orgoilla

S' amors, anz n' hai lo chausit

D' aitant quant mars clau ni revol.


Tan l' am que ren dir no l' en sai,

Mas ill s' en prenda esgardamen,

Qu' ieu non ai d' al re pessamen,

Mas cum li fos bos servire.

E s' ieu sai chantar ni rire 

Tot m' es per lei escarit.

Per merce 'lh prec que m' acuelha.

E pus tan m' a enriquit

No sia qui dona e qui tol. 

miércoles, 16 de noviembre de 2022

Poesía, Pere Miquel Carbonell

POESÍA.

(N. E. En el viaje literario a las iglesias de España, unos años antes de publicarse este tomo 28, escribe el autor, Jaime Villarroya, sobre Pedro Miguel Carbonell: - ortografía actualizada -

… Era además un curioso hacinador de los trataditos, epístolas, poesías y otras cosas que escribieron los sabios de su tiempo. También se esforzó él mismo en algunas composiciones; conato loable por la ocasión que con ellas dio a que sus amigos escribiesen en prosa y verso algunas cosas dignas de la luz pública que él nos conservó copiadas en su libro.)

Que Carbonell se hubiese dedicado a la poesía es descubrimiento del que hasta ahora no había participado el público, quedando exclusivamente reservado por espacio de cuatro siglos entre los que le sucedieron en la custodia del Real Archivo de Barcelona. Por lo mismo, grande fue nuestra satisfacción al tropezar con la primera noticia que sobre este particular nos proporcionó el detenido examen que practicamos, entre otros códices, del Memoriale n. 49 (1) y no es menor la que sentimos hoy al difundirle con la imprenta.

(1) Este códice es un índice antiguo, en folio mayor, hecho por Carbonell, que contiene reseñas de documentos, extractos y diferentes notas, las más de ellas muy útiles a los que se hallen al frente del Archivo. A sus foleos numerados preceden ocho que no lo están, y estos forman un índice alfabético de todos los documentos, notas y demás que se hallan continuados en dicho volumen. Al cuarto vuelto de estos foleos no numerados léense sub letra C. las siguientes notas autógrafas de Carbonell:

Açi fas mentio de les Cobles per mi ordenades e scrites en lo present libre. Cobles o dança de la mort començant en lo present libre... fol. XV.

Cobles ajustades per mi a la dita dança hon yo e tots havem a ballar o tart o primerament com Deu volra. E son per mi ordenades e scrites apres la present taula del present libre.

Cobles contra aquells qui son stats bons en fer fer per lo Senyor Rey don Ferrando segon en les Corts de Muntço la Costitutio (Constitutio, constitució, constitución) de les cerques e salaris de les scriptures del Real Archiu de Barcelona la cual es mes damnosa que util a republica (res publicarem publicamla cosa pública, pero con rey, como se puede ver, Fernando II de Aragón).


E com es dit als demanants qui tots hi venen cuitats anau a fer tatxar la cerca noy volen anar ans flestomen tots aquells qui hi son stats bons e diuen que ne per cerques ne per salaris no hi volen anar ni servir dita constitutio qui es feta a mala intentio e per pagar altre salari al taxador quils faria rodar. Almenys devia dir que en cas ques demanas mes del degut o contra voluntat dels demanants en tal cas fora raho anar a fer tatxar etc. E es cert que aran so millor pagat que abans que nols dic axi de cerques com de salaris si no voleu servar la constitutio pagau (lo) queus vullau. E axi mon fill que mes hi gonyaras fesho com yo ho fas... fol. LXXIV v. y CXXVI v.

Cobles altres per mi scrites e ordenades en lo present libre. Jatsia alguns mordicans e reprenedors diran e perque scriureles en tal libre yo no vull dir per que sino que Deu o sab. Les quals son ço es les de Sancta Maria Magdalena en la primera charta apres les ajustades per mi a la dança de la mort. - Apres les de Goliart. - Apres les contra los reprensors de la mia vida. - Apres del Refrany. - Apres contra aquells qui han de casa mia furtades lettres.

Adversus fugientes loca peste infecta. Cobles per mi fetes son...
fol. XXII y XXIII.

Bien es verdad que no fue la poesía el género en que más brilló la pluma de nuestro Cronista y que, como el lector advertirá, hay una distancia inmensa entre la fluidez, corrección y valentía de la prosa en que extiende sus narraciones y descripciones históricas y la languidez, desaliño y hasta tibieza de la mayor parte de sus metros. Nosotros no tenemos el menor reparo en atribuir estos defectos a la mansedumbre propia del carácter de Carbonell, a que rara vez siente hervir en sus venas el fuego de la improvisación el que acostumbra helar su sangre bajo la influencia de la fría y recelosa crítica, invirtiendo el tiempo en útiles investigaciones históricas, y finalmente a la poca elevación de los asuntos sobre que versan casi todas sus composiciones. Y en efecto, el quejarse de una constitución que disminuye los emolumentos de su destino y el corregir la pereza de los escribanos que omiten en sus libros la copia íntegra de las sentencias, son a la verdad pensamientos sobradamente humildes e incapaces de inflamar la vena hasta del poeta más susceptible.

Indudablemente el autor en ellas no hizo más que desahogar los sentimientos internos del corazón en el momento mismo de recibir las impresiones, sin darles otra importancia ni concebir más pretensión que la de amonestar y prevenir la inexperta juventud de su hijo; y tal vez si afortunadamente tuviéramos a la vista todas las que compuso, de las cuales la mayor parte se han perdido o al menos ignoramos el paradero, hallaríamos entre ellas alguna que confirmara nuestro aserto, por ejemplo, las que dedicó a la Magdalena y a Goliat: pero desgraciadamente los hijos de Carbonell o los que le sucedieron en el Archivo arrancaron de aquel códice los folios en que estaban continuadas con las que escribió contra los mordaces reprensores de su vida, contra los que habían extraído furtivamente de su casa algunas cartas, contra los que abandonaban las poblaciones dominadas por la peste y finalmente la que versaba sobre el refrán, habiéndose librado milagrosamente de tan lamentable extravío, por la feliz casualidad de hallarse repetidas en diferentes códices y en otros folios del Memoriale n. 49, las dos primeras que indicamos y la continuación a la Danza de la Muerte que, en nuestro concepto, es la que más mérito e interés ofrece, ya por ser la más perfecta y acabada en la versificación, ya por la idea filosófica sobre que versa, ya finalmente porque el autor sin duda se propuso en ella corregir las corrompidas costumbres de los cortesanos de su época. Tales ventajosas circunstancias nos han inclinado a tratarla más extensa y detenidamente que las demás y a darla el lugar preferente en nuestra publicación, acompañándola de todas las noticias y antecedentes que nuestro buen celo y escasos conocimientos sobre la materia nos han podido sugerir.

El autor al escribirla pagó el tributo que la mayor parte de los poetas, pintores y escultores de la edad media pagaron a la idea dominadora de la época, (1: Véase “La Danse des morts dessinée par Hans Holbein, gravée sur pierre par Joseph Schlotthaner, professeur á l' Académie de Munich: expliquée par Hippolyte Fortoul, professeur á la Faculté des lettres de Toulouse” cuya interesantísima obra recomendamos muy particularmente a nuestros lectores.)

y probablemente la traducción al catalán de una obra francesa sobre el mismo objeto, hasta ahora nunca conocida, que publicaremos antes que la continuación de Carbonell, ya que este le dio también la preferencia al extenderlas en su manuscrito, le impulsó seguramente a componerla. Ambas
 van escritas en octavas de versos de nueve sílabas y todas estas terminan en una máxima moral o refrán. En la traducción de la obra francesa, el autor (Maestro) encabeza la danza con dos octavas dirigidas al lector, (criatura racional), presentándole aquel espejo en que debe leer su futura e inevitable suerte, y en seguida introduce en escena a la muerte, que, en una octava, se dirige a los personajes que van entrando en danza y en otra recibe la correspondiente contestación. Ocupa el primer lugar el papa, siguiéndole por su orden el emperador, el cardenal, el rey, el patriarca, el capitán o condestable, el arzobispo, el obispo, el gentilhombre, el abad, el gobernador, el astrólogo, el burgés (burgués), (1: Título propio de la villa de Perpiñan, casi equivalente al que en otros puntos se conoce por ciudadano honrado.)

(N. E. ¿sabría Manuelico Bofarull qué es un Burg, bourg, burgo, bourgeoise, de ahí la Bourgogne, y de chastelchâteau, la ChastelongneCataluña?)


el canónigo, el mercader, el cartujo, el portero, el monje, el usurero, (después de la contestación de este insiste la muerte en otra octava contra la usura,) el médico, el enamorado, el abogado, el músico, el cura, el labrador, el fraile-menor, el infante, el sacristán, (2) el ermitaño (pone hermitaño, normal en 1865), la doncella, la monja, la viuda, la casada y el notario, concluyendo con una octava dirigida al lector en que le recuerda la igualdad del tribunal de la muerte y la conveniencia de estar siempre prevenido a dejar el mundo; con otras tres que pone en boca de un rey, dirigidas también al lector desde el mausoleo en que yace, haciéndole ver que toda la grandeza que le rodeaba en vida se había convertido en gusanos y podredumbre, y aconsejándole retenga en su memoria esta danza para obtener la vida eterna, y haga buenas obras para evitar las penas del infierno; y con siete versos latinos puramente de capricho, tan frecuentes en aquella época, reducidos a preguntar a los lectores ¿de qué les servirán la honra, los goces y las riquezas de la vida, si han de tener con la muerte el mismo fin que los personajes que han tomado parte en la danza?


(2) Aunque damos esta versión (sacristán) al sustantivo scholá de que usa el autor, no la consideramos del todo exacta, antes bien nos inclinamos a creer que en aquellos tiempos en que no existían Seminarios, los jóvenes que deseaban abrazar el sacerdocio se educaban e instruían en las iglesias principales, y se les daba aquella denominación.
(N. E. Este Manuelico tendría que haber leído un poco más a Jaime Villanueva y otros autores que aportan textos donde podría haberse instruido. Bueno, al menos sabía que scholá es sustantivo, y lo copia del original con á.)

Inmediatamente pone Carbonell el nombre del autor y un epigrama latino, que también le atribuye, en siete dísticos, relativo a la felicidad e infelicidad de la vida humana.

Carbonell escribió la continuación en los días de la Natividad del Señor del año 1497, según lo expresa al fol. 153 de su manuscrito, calcándola materialmente sobre la traducción de la danza del poeta francés, sólo que cambia en ella los personajes y se dirige con preferencia a los principales funcionarios públicos de su tiempo. Con una octava endecasílaba, que lleva marcada con dos comitas el hemistiquio, da principio a su obra, manifestando que le movió a escribirla el poco apego que tenía a la vida, el deseo de conservar el recuerdo de la muerte para sí y para la Casa Real, y la oportunidad de hacer entrar en la danza su propia persona y las demás que se quedaron olvidadas al autor francés, encareciendo la conveniencia de obrar bien y de apartarse del vicio una vez que la muerte despoja al hombre de todo el brillo y bienes que posee en este miserable mundo. Entra inmediatamente a hablar la muerte en coplas como las anteriores seguidas de sus correspondientes contestaciones, en igual metro, al virey (virrey), o lugarteniente general del rey, al canciller, al vicecanciller, al regente la cancillería, al maestre racional y a su lugarteniente, al tesorero, a su lugarteniente y al regente la tesorería, al escribano de ración y a su lugarteniente, al protonotario y a su lugarteniente, al archivero, a los secretarios, al copero, a los escribanos de mandamiento y de registro,
(1: Las obligaciones y cargos a que estaban sujetos estos empleados Reales pueden verse en las Ordenaciones de la Casa Real que formó D. Pedro el Ceremonioso, y se conservan en el Archivo general de la Corona de Aragón, publicadas en la segunda serie de la Colección de sus documentos inéditos.)


a todos los curiales, a los que usan peluca, cabellera o pebrada, a los capellanes y sacristanes, al ciego, al boticario, al maestrescuela, a los juristas, abogados y jueces, al cortesano adulador, al joven y al viejo. Aquí deja Carbonell su continuación y la toma el joven Gaspar Nadal (1: Creemos que este joven era un escribiente de Pedro Miguel Carbonell.) bajo el mismo sistema y metro dirigiéndose al menestral, al cirujano, al faquín y hasta a sí mismo, dando fin con una cuarteta expresando que lo que acababa de escribir no lo hacía en desprecio de Dios, que no creía haber errado y que se entregaba a su divina voluntad. (2: A este nuestro trabajo se refiere el Sr. Amador de los Ríos en la nota 2.a de la pág. 496 del tomo IV de su Historia de la Literatura Española, que le facilitamos a su tiempo. )

Si el lector se toma el trabajo de comparar esta danza y la continuación con la que se atribuye al judío Rabí don Santo
(N. E. Sem Tob, https://rbdigital.realbiblioteca.es/s/rbme/item/13418#?c=&m=&s=&cv=1&xywh=314%2C369%2C682%2C384 )

que se conserva manuscrita en un códice en 4.° de la biblioteca de S. Lorenzo el Real, notará desde luego una gran semejanza entre ambas y se inclinará a creer con nosotros que son contemporáneas. Ignoramos la época de la primera por más que Carbonell nos dice que la escribió en francés el santo varón, doctor y canciller de
 París, Juan Climachus o Climages, puesto que no hemos podido averiguar en qué época floreció este canciller, aunque han tomado a su cargo esta investigación, con el deseo de complacernos, nuestros buenos amigos y aventajados escritores franceses Mr. Prosper Merimée y Mr. Francisque Michel, cuyos detenidos y esmerados trabajos no han producido otro resultado que la seguridad de no haber existido canciller alguno de Francia ni de la universidad de París ni de su catedral que llevase tal nombre. No obstante, Fabricio, en la pág. 390 del tom. I de su biblioteca (edición de Padua de 1754) y F. X. de Feller, en la pág. 260 del tom. II de su Diccionario histórico o biografía universal, corregido, completado y continuado hasta 1837 por M. Henrion (edición de París del mismo - pone mimo - año), citan un doctor de la Sorbona, que después llegó a ser su rector o canciller, llamado Nicolás de Clemangis o Clamanges, natural del pueblo de este nombre en la diócesis de Chalons, que murió en 1430 o 1440. Enumeran muchas obras que escribió, pero entre ellas no viene comprendida la que nos ocupa. Sin embargo, el último autor nos dice que Nicolás de Clemangis vivió largo tiempo encerrado en la Cartuja de Valle-Ombrosa en la Toscana, en cuyo lugar compuso la mayor parte de sus escritos. Confesamos francamente que todos estos datos nos han engolfado en un mar de dudas en que nos hallamos fluctuando con deseos vivísimos de escoger el rumbo más acertado y seguro para salir de él felizmente. ¿Habrá equivocado tal vez Carbonell el nombre patronímico del canciller? Averiguado este punto, muy poco nos restaría ya para tocar el término de nuestros deseos, porque ¿no sería muy probable y natural que la influencia de la triste, solitaria y contemplativa vida de una Cartuja, siempre rodeada de la ¡dea y recuerdo de la muerte, hubiese hecho nacer y desarrollar en la imaginación de Clemangis la composion (composición) de la danza?... Abandonamos estas reflexiones a inteligencias más privilegiadas que la nuestra, sobre todo a algunos aventajados escritores de la vecina Francia y entre ellos con preferencia al más inteligente, erudito y crítico juez sobre la materia, Mr. Hipólito Fortoul, para que con sus brillantes luces y exquisito tacto procure esclarecer este punto tan interesante a la historia literaria de su nación.

Rabí Don Santo de Carrión, según D. José Rodríguez de Castro en la pág. 198 del tom. I de su Biblioteca Española, nació a fines del siglo XIII o a principios del XIV, contando una edad avanzada en 1360, y atribuye decididamente a este judío la danza de la muerte que aún existe en la biblioteca del Escorial, insiguiendo en un todo lo que dice D. Tomas Sánchez en los tom. I y IV de su colección de poesías castellanas anteriores al siglo XV. Don Leandro Fernández de Moratín da el primer lugar, con fecha del año 1356, en el catálogo histórico crítico de piezas dramáticas anteriores a Lope de Vega, que pone a continuación de sus Orígenes del Teatro Español, al anónimo de la Dança de la Muerte, negando haya sido obra del mencionado Rabí Don Santo, y fijando su época a mediados del siglo XIV. Finalmente Mr. Hippolyte Fortoul, en la pág. 50 y siguientes de su obra antes citada, expone algunas razones, y de bastante peso, para probar que no pudo ser escrita sino a principios del siglo XV. Respetamos, cual merecen sus autores, estas distintas opiniones, y sin dar la menor preferencia a ninguna de ellas, puesto que no hemos tenido hasta ahora proporción de examinar personalmente el códice del Escorial, requisito que consideramos indispensable para formar nuestro juicio definitivo; deducimos de las mismas la consecuencia, nada aventurada, de que esta Danza de Rabí Don Santo es contemporánea de la de Clemangis, militando a nuestro apoyo la poderosa reflexión de que si Carbonell compuso la continuación a esta última a fines del siglo XV (37 años después de la invención de la imprenta), no es mucho se invirtiera un siglo y medio (término mayor) en generalizar la obra francesa, que no tuvo otro medio de circulación que la ligereza mayor o menor, pero siempre lenta, de los escribientes o la inexperiencia de los primitivos impresores.
(N. E. No sé si Manuelico sabía en 1865 lo que estaban haciendo en Valencia, en lengua valenciana y otras, y con la imprenta, a finales del siglo XV.)

Cumple ya dar cima a nuestra tarea diciendo, con referencia a las demás composiciones poéticas de Carbonell, que las escribió en coplas, ya en cuartetas, ya en octavas endecasílabas del mismo género de la que puso al frente de la Continuación a la Danza de Clemangis, y que hemos creído conveniente publicarlas con las variantes y notas de que el mismo autor las acompañó para mayor inteligencia de los lectores, sin perjuicio de añadir por nuestra parte las que consideremos conducentes a alcanzar el mismo objeto.


DANÇA DE LA MORT E DE AQUELLES PERSONES QUI MAL LLUR GRAT AB AQUELLA BALLEN E DANÇEN.

Parle lo Mestre.


1.
O creatura rahonable

Qui desiges vida terrenal

Tu has açi regla notable

Per ben finir vida mortal

La present dança que veus tal

Es de la mort poc delitosa

Morir a tots es natural

La mort es vil molt odiosa.

2.
En tal mirall cascu legir

Pot pus cove aqui dançar

Aquell se pot bonanat dir

Quis vol aqui sovent mirar

Tu veus los altres començar

Qual es qui de morir se guart

Ne sol atras un pas tornar

Tots duna massa prenem part.


Parle la mort al Papa.


3.
Vos qui viviu al mon present

Prest o tart aqui dançareu

Mas quant sab ho Deu solament

Preneu esment com ho fareu

Don Papa vos començareu

Axi com pus digne Senyor

En tal forma honrat sereu

Als grans Mestres pertany honor.


Respon lo Papa.


4.
Donchs haure yo menar la dança

Qui tinch loch de Deu en la terra

Dignitat hagui e poxança

E tu mort leves me desferra

Nom puix lunyar de quim fa guerra


Encara morir no cuydava

Yoy pensi poc e fiu gran erra.


Al Emperador.


5.
Vos qui sou en lo mon sens par

Princep e gran Emperador

Araus cove lo mon lexar

Armes cavalls e lo pom dor

Sceptre banderes gran honor

Forçat sereu venir ab mi

Doncs veniu prest sens fer rumor

Tots quants nexen fan tal cami.


Respon lo Emperador.


6.
No trop Senyor a quim appell

De la mort qui axim meneia

La carn los osos e la pell

Sots un lançol cove que veia

Tant prest morir yo may no creya

Quem ha valgut gran senyoria

Pus veig la mort quaxim garreia

Honor val molt sinos perdia.



Al Cardenal.


7.
Bem semble que feu lesbait

Sus Cardenal leugerament

Seguiscam tots ab gran delit

Los altres graciosament

E nous hi valra lespantament

Haveu viscut ab gran plaer

Ab molts delits honradament

Lo gran honor pert lo saber.


Respon lo Cardenal.


8.
Nom par sens causa lespordir

Com veig tant prop de mi la mort

E la dançam cove seguir

En bells vestits no prenc deport

Capell vermell drap de gran sort

Haure iaquir e la noblesa

Be pore dir hon es ma cort

Tot delit fina en tristesa.


Al Rey.


9.
Veniu noble Rey coronat

Famos de molts bens e proesa

De noble gent acompanyat

E servidors de gran destresa

Mas de present tota laltesa

Haureu lexar no sou vos sol

Poch haureu de vostra riquesa

Lo pus rich sen porta un lançol.


Respon lo Rey.


10.
James aprengui de dançar

En ball ni dança tan salvatge

Ara pusch veure e pensar

Que val honor força linatge

Guastar es de la mort usatge

Axi del rich com del menor

Quis presa menys ha la ventatge

En pols es cascu tomador.


Al Patriarcha.

11.
Patriarcha per vos bexar

La cara no sou delliurat

La creu doble renunciar

Haureu qualtren sera heretat

No penseu pus en dignitat

No portareu capa de grana

Per donar compte sou citat

Folla sperança lhom engaña.



Respon lo Patriarcha.


12.
Be conec que moltes honors

Man enganat per dir lo ver

Mos goigs se giren en tristors

E que val tant honor haver

Pocs son qui noy prenguen pler

Gran stat per la gent e torbe

Massa puiar nom par sceber

Qui munta carregat sen corbe.


Al Capita o Conestable.


13.
De mon dret es quab mi vengau

Molt prestament bell Conestable

Lo pus fort fas tornar suau

E nous hi qual esser dubtable

Ni braveiar ni leig comport

Ab tot que nous es agradable

Armes nous defendran de mort

Noy valra cara despantable.


Respon lo Capita.


14.
Mon parer e intentio

Era pendre forces castells

Metten a ma subiectio

Viles ciutats locs grans e bells

Nom valen lançes ni coltells

La mort no guarda dret ni leys

Ni pobres ni rics ni iovencells

Contra la mort noy ha remeys.


Al Archabisbe.


15.
Nous qual monstrar la cara fera

Mon bell Senyor acostau vos

Haveu vos por que yo nous fera

Noy dubteu gens seguiu a nos

E ballem tots de dos en dos

Anuig ha lhom quami sacoste

Lo ball es un poch fastiios

Un iorn cove comptar ab lhoste.


Respon Larchabisbe.


16.
Trist no se veure loch ni part

Tant me veig per la mort destret

Hon puxa fugir em apart

Las hon haure yo mon retret

Ara perdre mon benifet

No tendre pus cambra pintada

Per la mort ques cami estret

Passar cove cosa sforçada.




Al Cavaller.


17.
Vos quentre los altres Barons

Sou stat noble cavaller

Oblidau trompes e clarons

Prest veniu nous mettau derrer

Las dones soliau voler

E per dançar ab alegria

Be podeu veure e sceber

Ço que fa hu altreu desvia.


Respon lo Cavaller.


18.
Yo dins lo mon fuy nomenat

E molt estimat en fets grans

E de nobles dones amat

E de Senyors richs e poxans

De mercaders e ciutadans

E per null temps fuy variable

Los comptes meus tots foren vans

Jus lo cel no ha res estable.


Al Bisbe.


19.
Prest finira vostre delit

Dels bens e de natura

En Bisbe lo temps es complit

Nous valra vostra prelatura

Vostra fet corra gran ventura

Dels subdits vos cove dar compte

A cascu Deu fara dretura

Nos diu segur qui pus alt monte.


Respon lo Bisbe.


20.
Lo cor nom pot gens alegrar

Per les novelles quem apporta

Deu vol tot compte escoltar

E veus ço qui mes desconforta

Lo mon poc ni molt nom conforta

Nens lexa res ans leva massa

James algu res no sen porta

Si nol ben fet tot lare passa.


Al Gentilhome.


21.

Passau avant en gentilhom

Car de dançar sabeu los torns

Moveu vos prest no sembleu plom

Daquest ballar non fem tots iorns

Ara fenexen vostres borns

Nous membras may açi venir

Ne oblidas delits soiorns

A mort no pot qui viu fugir.




Respon lo Gentilhome.


22.

Pus la mort me te dins son laç

Almenys açom lexara dir

A Deu deports a Deu solaç

Açi ia no puix romanir

Vullau vostrarma favorir

Lexau lo cors daquiavant

La carn e ossos deu podrir

Mas no sab hom hon com ni quant.


Al Abbat.


23.
Veniu Abbat no fugiau

Ni façau la cara smortida

Cove la dança seguiscau

Ja que laiau molt avorrida

Vostra renda ia lan partida

Qui gras e gros vos ha nodrit

Prest vostra carn sera delida

Lo pus gros es pus tost podrit.


Respon lo Abbat.


24.
De morir nom pres may desig

Mas so forçat lestret passar

Poc observi de Deu la lig

Ne los vots que volgui jurar

Guardau vos de molt abrassar

E pensau que Deu tot ho mira

Morir no vullau oblidar

Tart es pensar com lhom expira.


Al Governador.


25.
Governador de molta gent

Jutge gran administrador

Veniu cuytat molt prestament

Veiam que sereu tornador

Lo poble regis ab furor

Daço sereu en gran perpleix

En aquell loc sou venidor

Hon cascu portara son feix.


Respon lo Governador.


26.

Ay Deu bem par dura jornada

Daquest colp yo nom cuydava

La mia roda ses girada

Encara morir no cuydava

En semblants fets iamay pensava

Regint ma iurisdictio

Seria foll quiy contrastava

Res noy val nepellatio.




Al Astrolec.


27.

Mestre per lo vostre mirar

Al cel ne per algun sceber

No podeu a morir escapar

Neus qual cercar novell carrer

Haiau aço per cert e ver

E per gran argument e soma

Per Adam qui fonc lo primer

Moriu per maniar una poma.


Respon Lestrolec.


28.

Per grau algu ni per sciença

No pusch haver provisio

Ja nom val res ma sapiença

Ay com es gran confusio

E per final conclusio

No sce quem faça nem escriva

Yo pert tota discretio

Qui volra ben morir ben viva.


Al Burges.


29.

Burges cuytau sens mes tardar

No teniu tresor ni riquesa

Quius puixa de mort escapar

Si dels bens hon hagues largesa

Usas vos be fes saviesa

Daltre ve tot e altren gusta

Molt aiustar nom par certesa

Car no sap hom per quis aiusta.


Respon lo Burges.


30.

Gran mal ma fa tant prest lexar

Bens temporals e nodridura

Pobres e richs tu fas lexar

Mort pus aytal es ta ventura

Nos prou sabent la creatura

Damar los bens per que tants ploren

E acquisits ab prou rancura

Los qui mes nan pus trists moren.


Al Canonge.


31.

Mossel Canonge arrendat

No pendreu distributions

Ne sereu ia pus engrexat

Per renda ni oblations

Pensau en dir orations

Morir haureu algu sen plora

Noy valran appellations

La mort ve que no guarda lhora.




Respon lo Canonge.


32.

Aquest parlar me fa anuig

Quem val haver tants benifets

Mon saber ia del tot me fuig

La mort no guarda leys ne drets

Nom qual donar comprar ne pendre

Almuces ne gentils birrets

En be morir val mes entendre.


Al Mercader.


33.

Mercader girau vos daça

Cercat haveu del mon les vies

Per mar per terra gran temps ha

Nous qual fer moltes avaries

Cessen vostres mercaderies

Cuytau lo pas no sembleu bou

Ni desigeu trafegueries

Que tal cobeia que ha prou.


Respon lo Mercader.


34.

Yo so anat amunt avall

Per acquirir bens nit e dia

Tot sol a peu e a cavall

Mas ara pert tot alegria

Ab tot mon poder com podia

En haver era tot mon seny

Voluntat folla lom desvia

Qui molt abrassa poc astreny.


Al Cartuxa.


35.

Veniu Cartuxa sens aturar

E ia no façau resistença

Rendes ne camps nous qual may comprar

Pus home sou de penitença

Perdonau haiau paciença

Daquest mon que val la gloria

Veniu ballar prest sens temença

Sobre los vius mort ha victoria.


Respon lo Cartuxa.


36.

Yo so al mon gran temps ha mort

E de viure nom pren enveia

Ab tot quem sia desconort

Quant veig la mort quaxins bandeia

Placia Deu lanima veia

Lo fill de Deu pres mon transpas

Aço mes cert e yo ben creya

Tal hic es vuy dema no pas.



Al Porter.


37.

Gentil porter ab la gran maça

A mi semble queus rebellau

Nous valra vostra grimaça

Ab mi veniu no fugiau

Aquesta dança gens nous plau

Lo viure va sent queus engana

Yo faç lo fort tornar suau

Lo meu poder los vius aplana.


Respon lo Porter.


38.

Yo so del Rey official

E tu mort vols me destroir

Bem semble ioc descominal

Yo feya mon offici hir

E veig que sense mes a dir

En dues parts sent quem tens pres

No pusc scapar ne fugir

Anuios mor qui non ha pres.


Al Monio.


39.

En Monio ab mi dançareu

E sol no penseu en deffendre

Pus savi sou nous aspanteu

Mas ben morir vullau apendre

E nous qual ia duymes contendre

Car tost haureu la boca closa

Lexau lo donar e lo pendre

La vida dhom es poca cosa.


Respon lo Monio.


40.

Plaguerem mes esser encara

En claustre fent a Deu servici

Alegrement ab bona cara

Matines dir e laltroffici

Aram conec per foll e nici

Per que volgui seguir lusança

Dels mals vivents comettent vici

May pensi ballar en tal dança.


Al Usurer.


41.

Usurer home vicios

Veniu ab mi crec que nous plau

Dusurar sou tan cobeios

Per guanyar diners tot cremau

Sereu punit aço cregau

A Deu qui es omnipotent

Quell vos perdo tots iorns pregau

Qui mal no fa no sent torment.




Respon lo Usurer.


42.

Doncs axim covendra morir

Aço mes anuix e tristesa

E nom poria subvenir

Mon or mon argent e riquesa

Mas yo veig la mort tan encesa

Envers mi que iam te dessota

Tal ha bells ulls que noy veu gotta.


Parla la mort mes avant contra lo Usurer.


43.

Usura es molt gran peccat

Segons lo dret diu e recompte

Aquest hom es axi torbat

Que de morir ia no te compte

Ell mateix largent ab ma compte

E tots iorns a usura presta

Comptant comptant ell se bescompte

Nos prou quiti qui deu de resta.


Al Metge.


44.

Mirau metge vostra orina

Veiau siy fa res esmenar

Gran mestre sou en medicina

E ben sabent per commendar

Araus ve la mort damanar

E no penseu que viureus leix

E noy vullau mes contrastar

Molt fa qui si mateix goreix. (guarir, gorir : sanar)


Respon lo metge.


45.

Gran temps ha quen malalts gorir

Sab Deu mon studi meti

Per art praticant fiu fugir

La mort daquells e departi

Ara no sce com ne a qui

Macost per quem faça valença

En morir iames no pensi

A la mort noy val resistença.


Al Enamorat.


46.

Jove gentil e gracios

Quius estimau de gran valor

Veniu prop mi ballem abdos

Lo mon lexareu ab dolor

Argent vestits ne lo thesor

Nous valran aquesta iornada

Vos noy pensas e fes follor

Jovent no ha molta durada.



Respon lo Enamorat.


47.

O llas mesqui socors no trobare

Quim puixa de la mort lunyar

O trist de mi per qual cami ire

Ja nom calra mes festeiar

Doncs ni ab ellas dançar

O bem engana lo iovent

Pensi devia molt durar

Petita pluia bat gran vent.


Al Advocat.


48.

Advocat sens fer gran proces

Veniu no vullau fer contrast

Les gents per haver molts diners

Fes pledeiar ab dans e guast

Mas ara mudareu de past

E sereu dins la terra mes

No maniareu perdius en ast

Aços ben cert vos beu sabes.


Respon lo Advocat.


49.

Bem es forçat mes no pusc fer

Ne sol pensar en fer defença

Jaquir la mort no tenc voler

Algu o trista departença

Hon es mon saber e sciença

Bes foll qui ab temps nos preveu

Deu en lo iorn de la veniança

A bons e mals dara iust preu.


Al Ministrer.


50.

Ministrer qui dançes e notes

Gracios ab bell continent

Per alegrar les dones totes

Veniu dançar molt prestament

E nous sia gens desplasent

Dançau feu bella continença

Nous prenga de mi aspavent

Mestre monstrau (?) deu de sa sciença.


Respon lo Ministrer.


51.

De tal dançar yo no tenc cura

Ans com forçat men entremet

Car morir es cosa molt dura

Mon esturment vos do eus ret

Canço ne dança ne motet

Per algun temps no cantare

Ab tu men vaig tot cami dret

Tal dança qui al cor nou te.




Al Curat.


52.

Passau curat sens mes pensar

Yo sent queus sou als bens donat

Morts e vius soliau maniar

Mas vos sereu als vermens lançat

Vos fos pel Bisbe ordenat

Al poble per bon exemplari

Del ben fer sereu gordonat

Car tot treball requer salari.


Respon lo Curat.


53.

Forçat so quem covendra retre

Vençut so yo per la batalla

Haver offertes en tremettre

Nom qual ne pendre funeralla

O llas en aquesta gran batalla

Haure venir pus so citat

Lhom qui no deu diner ne malla

Es quiti beneventurat.


Al Cavador.


54.

Pages quab gran treball e pena

Tot vostre temps haveu viscut

Forment molt ordi mil avena

Abundantment haveu hagut

Lo vostre temps es ia vengut

Morir haureu no sou desliure

E sereu mes dins un loc brut

Foll es qui cuyda tots temps viure.


Respon lo Cavador.


55.

La mort gran temps he desijada

Mas volenters li fugiria

Ma vida trista trabellada

Ma procurat molts mals ab ira

Mon seny e saber se regira

Com pens que mon proces es clos

En totes parts qui bey remira

Deius lo cell noy ha repos.


Al Frare menor.


56.

Cuytau lo pas sens mes acort

Frare menor e no tardeu

Vos sovent preicas la mort

Dient cascu membrar sen deu

Sens rebellar descalç a peu

Veniu sens fer altra requesta

E en aço no contrasteu

En cascun temps la mort es presta.




Respon lo Frare menor.


57.

Queus par del viure daquest mon

Ple de tots mals noy trob repos

Tot quant hic veig vanitats son

Quan noy pensam la mort al dos

Tenim quins dona un tal mos

Que sens dir a la fossans mena

Aylas e com es enuios

Morir aquell qui nos esmena.


Al Infant.


58.

Petit infant quara sou nat

Al mon haureu poc de delit

A la dança sereu manat

Lo vostre viure es complit

Noy prengau anuig ne despit

Axi sa fer noy qual mes dir

Per Deu es axi conduit

Qui mes viu mes ha sofferir.


Respon Linfant.


59.

A. a. a. no se parlar

Infant so tenc la lengua muda

Hir nasqui vuy men vols menar

Axi com es trista ma venguda

Per por suu ma color se muda

Noy fallit per quem meravell

La voluntat de Deu nos muda

E mor linfant e mor lo vell.


Al Schola.


60.

Cuydau de morir esser luny

Clerch aspantat per recular

Mirau detras veiau quius puny

Ja nous qual molt ambarrassar

Molt prest no cuydeu retardar

Ben morir metteu vostra pensa

E nous hi qual mes contrastar

Poc resta daço que foll pensa.


Respon lo Schola.


61.

Yo qui tots jorns he trabellat

En fer serveys prengui plaer

Per cuydar esser avençat

Morir tant prest yom desesper

Ni gran estat ni molt haver

Ne de gentil sceber lo grau

Noy val enginy art ni poder

Portasen Deu ço que li plau.




Al Hermita.


62.

Veniu ballar vos nermita

Lexau lo bosch prest levau sus

Sens triga donau ma la ma

Estar en lerm no cuydeu pus

Entrar en la fossa deius

Sereu forçat aquest viatge

Clergue ni lech no sen escus

Vida nos segur heretatge.


Respon (pone Renpon) lo Ermita


63.

Algu per molt estar en lerm

Nos excusat que mort no senta

Ara crech que noy ha res ferm

Pus a Deu plau a mi contenta

Supplic lo quel foc qui tormenta

Los mals vivents noy sia mes

Nel vil Satan nom don empenta

Qui nos contenta no ha res.


A la Donzella.


64.

Venir ab mi gentil donzella

Haveu ballar nous sia greu

Pero trossau vos la gonella

Que nous embarc moveu lo peu

Del viure vostre tost davant Deu

Haureu donar prestament compte

Daquest dançar vos beu sabeu

Nos excusat Rey Duc ne Comte.


Respon la Donzella.


65.

Trista de mi e que fare

Qui no so gens acostumada

Ni lo compas ni passos se

Nem plau gens la vostra sonada

Yom pensi que fos maturada

En aquest mon pus largament

E tu mort veig quem has citada

Albara tenc despatxament.


A la Monge.


66.

Lo viure va molt curios

Haveu mudar e la ligaça

Senyora Monge veniu vos

De grat ballar en esta plaça

A tota gent la mia maça

Fa tremolar noy ha remey

A pocs e grans tots jorns don caça

Aquestas la mia gran ley.




Respon la Monge.


67.

Jesus beneyt ques ço que dius

O mort cruel desagradable

Sens donar temps tan curt mescrius

Ay quant es greu e detestable

Lexar un loc tan delitable

Hon cuydava molt envellir

Ara dic ques cosa loable

Qui pensa sovint be morir.


A la Viuda.


68.

Madona vos del front cubert

Que viuda sou nomenada

Ballar ab mi crec beus es cert

Vos no sou en res occupada

E de dançar acostumada

Crech no siau molt de temps ha

Veniu molt prest pendre posada

Tot hom qui viu ab mi venra.


Respon la Viuda.


69.

Nom pens quem sia gens honest

Ballar a ma conditio

Sin so forçada ioy protest

Nom plau ney tenc devotio

Mes tal es ta intentio

Mort dura vil descominal

No passes de res passio

Per tot loc talla la destral.


A la Maridada.


70.

Lo iaure calt ab lo marit

Vos feu oblidar lo morir

Pensau hi nous sia despit

Lexau los fills cuytau venir

En aquest ball sens contradir

Hon ballareu molt gentilment

E nous vullau enfellonir

Tal balle que nos prou content.


Respon la Maridada.


71.

Doncs lo marit fills e parents

Haure lexar los quals tant am

Ay lassa greus departiments

Ab tu ballar may nom pres fam

Bem fas de lana bon estam

O mort cruel e fastigosa

No se trobar a qui man clam

A tot lo mon est odiosa.




Al Notari.


72.

Lexau notari prest lescriure

E no cureu mes ordenar

Pensau açi per tots temps viure

Disponeu vos ab mi dançar

Posau apart lo cartaiar

E legir libres e contractes

De morir nous qual appellar

Yo so tal que no serve pactes.


Respon lo Notari.


73.

Be veig que molta Senyoria

Mort tens e gran auctoritat

Nom par quem faces cortesia

Car sens dar temps mas damanat

O trist de mi desconsolat

E que fare pus axim vols

Algun tant visc aconortat

Pus al dançar no vaig tot sols.


Conclusio.


74.

Aços ben dit e molt quem plau

Pus conexeu sens mes scriure

Quel argulos e lo suau

Per res nos de mort desliure

Doncs pens açi molt be viure

Que de bon fet no leu la ma

E pora entre los Sancts riure

Lhom qui vuy no sab dema.


Aquestes paraules diu un Rey que iau dins una tomba o moniment.


Vosaltres qui la present dança

Mirau ab tota aquesta gent

Advertiu veiau ma semblança

Yo fuy gran Rey e molt potent

Ara so dins lo moniment

Hon tenc podrits tots mos costats

No seran sabens ni grossers

Que no sien als vermens lansats.


Que daquest mon quiy vol pensar

Moment e cosa transitoria (1)


(1) N. de Carbonell. Per ço aram ve a la memoria aquella epistola que stant lo S. Rey don Joan fill del S. Rey don Ferrando primer en la agonia un dia ans passas desta vida feu al S. Rey fil seu don Ferrando segon huy beneventuradament regnant donantli la benedictio paternal la qual es inserta en la historia yo he composta de Hespanya diu axi inter alia in efectu "Mon fill pensau que en aquesta agonia haveu a venir nos facen goig regnes ne conquestes yo volguera esser estat lo pus infimo vassall de mos Regnes e Senyories etc." Molt piadosa e profitosa epistola a be viure e foragitar pompas e vanitats de aquest mon es la dita epistola la qua (qual) deuria voler e demanar li fos tots dies una vegada legida per recordarse pus sovint que ha morir car per salut de la anima no pot esser millor que cogitar cascun dia que havem a morir. E per aço he scrit açi la dança a ball de la mort.


Quescu beu pot açi mirar

En lo present ball o historia

Haiau la sovent en memoria

Car de ben viurens amonesta

Si be vivim irem en gloria

Beneyt es quin lo cel fa festa.


Mas son alguns que may sen curen

Ne creen esser paradis

Estar en Infern se procuren

Loc dorror ple de mal e divis

Vullau fer molt be daçous avis

Prest esmenar tots vostres torts

E conseguireu solaç e ris

Lo fer bo val als vius e morts.


Dicite vos coream

Cunctique cernitis istam

Quantum prosint honor

Gaudia divitie

Tales estis enim matura morte finiri

Quales in effigie

Matura turba vocat.






Aquesta Dança de la Mort ha compost un sanct home doctor e Canceller de Paris en lengua francesa appellat Joannes Climachus sive Climages a pregaries de alguns devots religioses francesos. Apres es stada traduida en lengua Catalana en la fi de la qual ha posat lo dit doctor lo Epigramma quis segueix.


Epigramma

de felicitate et infelicitate hominis.


Mortales dominus cunctos in luce creavit

Ut capiant meritis gaudia summa Poli

Felix ille quidem qui mentem iugiter illuc

Dirigit atque vigil noxia quaeque cavet

Nec tamen infoelix sceleris quem penitet acti

Quique suum facinus plangere saepe solet

Sed vivunt homines tanquam mors nulla sequatur

Et velut infernus fabula vana foret

Cum doleat sensus viventes morte resolvi

Atque herebi poenas pagina sacra probet

Quas qui non metuit infoelix prorsus et amens

Vivit et extinctus sentiet ille rogum

Sic igitur cuncti sapienter vivere certent

Ut nihil Inferni sit metuenda palus.



PETRI MICHAELIS CARBONELLI SCRIBAE ET ARCHIVARII REGII CARMINA IN TETRAE MORTIS ORRENDAM COREAM DIEBUS FESTIS JESU CHRISTI MAXIMI NATALICIIS ANNI SALUTIS M.CCCCXCVII DUM VULGUS INCERTUM LUDIS TAXILARIIS VACARET COMPOSITA FOELICITER INCIPIUNT.


Yo Carbonell - estimant poc la vida

Per mont record - e de la Real Casa

Met en lo ball - la gent qui es romasa

E mi mateix - veent la mort quins crida

Discrets serem - si cascu se prepara

En obrar be - lexant a part los vicis

Pus nostres bens - e los Reals officis

E quant sic fa - la mort pren e sapara.


Parla la mort al Visrey o Loctinent general del Senyor Rey.


Senyor general Loctinent

De la gran Real Maiestat

Posau a part lo regiment

E daquest mon la vanitat

May en mi haveu pensat

Per esser vos tan gran Senyor

Que val esser açi honrat

Si hom es tan poc vividor.


Respon lo Vizrey o Loctinent general.


A mi Loctinent general

Nom daras temps de regonexer

Ballar no sce en dança tal

Volgueret gran temps ha conexer

Que voluntat me pogues crexer

En seguir la tua dança

Pus veix que prens tot quant pot nexer

Lo qui es brau per tu se mança.


Al Canceller.


Vos qui sou del Rey Canceller

May pensas ab mi ballar

Decima que preneu primer

E la pompa cove lexar

E lo gran Concell e parlar

E vostra gran Cancellaria

Ja favor nous pot aiudar

Sobre tots io tenc senyoria.


Respon lo Canceller.


Bem regonec he fet gran erra

Com de morir no fiu recort

Ans de venir en tan gran guerra

Honors delits anar fan tort

En morir may prengui deport

Nos prou sabent qui no te gana

Don fa mal temps mettres en port

Lo viure molt es quins engana.



Al Vicicanceller.


Molt vos veig estar occupat

Vicicanceller en fets grans

Daquest ball nous sou recordat

Vos no mirau los plets vans

Com fan morir los homens sans

Pensau tots temps be viure

En los grans fets tenint les mans

Veus del mon com se mudalriure.


Respon lo Vicicanceller.


Molt de temps ha nom alegrava

Per quant era cert de morir

Mas profit e honor vedava

De mon offici no jaquir

Es ara tart lo penadir

Daquest mon quens val gran honor

Ne diners pus som certs morir

Apres goig nos ve dol e plor.


Al Regent la Cancellaria.


Cancellaria vos Regent

Provehir supplications

Ne perlongar plets a la gent

No poreu neus valran rahons

Codi Bartol opinions

Teniu vos en aquesta dança

Hon absolreu les questions

Lo qui be viu no ha dubtança.


Respon lo Regent.


Ja may hagui tan gran tristor

Ni tan fort desaventura

Com pensava star millor

Aram veig ple de margura

Poc val honra pus no dura

Servint axi tots temps la Cort

Ma par esser oradura

Mort desperta lhome fort.


Al Mestre rational e a son Loctinent.


O gran Mestre rational

E vos qui sou Loctinent seu

Ja los comptes oir nous qual

Ballar ab mi nous sia greu

Moveu los peus ara sou meu

Ab contrapas e gentilesa

Tot ben obrant opte de Deu

Paradis e bona valesa.


Respon lo Mestre rational e Loctinent.


Exigem dret de maridatge

Dofficials e tu nos fas

Torbar nos ab tant gran ultratge

Ay mesquins no sabem hon vas

En tal ball may venir cuydavem

Lo viure molt e la gran pau

No pensavem quens enganas

Quich pensa star la mort leych trau.


Al Thesorer e a son Loctinent e Regent la thesoreria.


Nous qual fugir En Thesorer

Ne son Loctinent daquest ball

Seguiu lo Rey qui va primer

E no aureu de fer molt rall

Car tot hom sa mettre al ball

Lexau los bens lor e largent

Quius han fet anar munt a vall

A morir te lhome vivent.


Respon lo Thesorer Loctinent e Regent la thesoreria.


Nostre deport e benenança

En or los presos composant

Era sens tenir esperança

De veureus axi mort devant

Ay lassos com estam plorant

Volguerem no fossem estats

Officials affavorits tant

Mort no guarda leys ne mistats.


Al Scriva de ratio e a son Loctinent.


Vos escriva de ratio

Al ball e vos son loctinent

Veniu dançar sens fictio

Nous qual estar en pensament

Lexau Rey e comptar sovent

Los albarans vagen apart

Car noych teniu res permanent

Pensar morir es ara tart.


Respon Lescriva de ratio e son Loctinent.


De tal dançar gens nons altam

Anar ab tu nos es forçat

Si fer se pot nos appellam

Prenent algun bon advocat

Quins do conseil no reprovat

Mas entretant gran por tenim

Que no muyram mal nostre grat

Quant nou pensam lavos morim.


Al Protonotari e a son Loctinent.


Ab registres Protonotari

E loctinent sou enriquits

E de les terces lo summari

Lexau e tots vostres delits

No fugiau ne lanseu crits

De dos en dos haurem dançar

Los treballs grans e males nits

No fan hom de mort escapar.



Responen lo Protonotari e son Loctinent.


Doncs los segells e escrits Reals

E les terçes quins alegraven

Lexar havem sofferints mals

Los nostres peus dançar no saben

Neis Curials nunquey pensaven

Lo goig del mon axi tost passa

Mas los peccats son quins agraven

Poc astreny lo qui molt abrassa.


Al Archiver qui es Scriva de manament.


Cançar nous vullau Narchiver

Ne perdre temps en tal Archiu

Pus sou agraduat primer

Ans de tots los altres veniu

En dançar no siau asquiu

Lexau libres e larchivar

Daume la ma e prest seguiu

A la mort quiy pot contrastar (1).
(1) Graduatio Regiae Cancellariae. Imprimis Protonotarius eiusque locumtenens et Archivarius in primo gradu. Id secundo etc.


Respon lo Archiver.


Be veig quel viure daquest mon

Ma descebut esta vegada

E fins açim so mes entorn

Poc he pensat en tal jornada

Vida del mon no te durada

Plaume lexar aquest offici

Descarregant tan gran somada

Lo qui be mor ha benifici.


Als Secretaris.


Secretaris tots de la gran Cort

Veniu dançar e noiau por

De mi letge siaus conort

Lo goig perdreu e lo thesor

Qui pensa viure lavos mor

Araus cove mudar dhostal

Hon sentireu la gran pudor

Del sofre del foc infernal.


Responen los Secretaris.


Mesquins e desaventurats

Lo Rey massal havem amat

Be restam ara enganats

Favor goig poc nos ha durat

Un tancar dull es vanitat

Nunqua havem Deu conegut

Ans lo mon nos ha enganat

Lo seny ve com tot es perdut.


Al Coper.


Gentil galant qui teniu copa

E serviu al Rey e li plau

Veniu prest car gran vent en popa

Mostrau haver s¡ bey mirau

Les dames e delits lexau

Rey ni amic nos pot valer

Quen la dança prest no vengau

Molt es gran de Deu lo poder.


Respon lo Coper.


Com ses fortuna tant girada

Ay las masqui nom cuydava

Axim citas en tal iornada

Les gentils damas amava

Ab elles sovint dançava

Al Rey de copa servia

En tan trist ball no pensava

Bes foll quin lo mon se fia.


Als Scrivans de manament e de registre.


Tots de la Cancellaria

Escrivans lexau la gran Cort

E daquest mon alegria

Nous faça por ara la mort

Tornau tot quant teniu de tort

Poc pensas en tal ball venir

Aquest ballar siaus deport

E no vullau axi fugir.


Responen los Scrivans de manament e de registre.


Daquest ball poc nos curavem

Car molt es fort e aspantable

Entre los plets tots temps estavem

Ab apetit insaciable

Cosan semble desraunable

Mettrens en tal pressura

Tots podem dir es enganable

Vida del mon qui poc nos dura.


A tots los Curials.


A tots ma gir vos curials

Cascu veniu ab mi ballar

Cruxir de dents ni de caxals

Ne los grans crits ne lo plorar

Nous partaran daquest dançar

Lexau anar quitations

Car ab Deu haven de comptar

Noy valran appellations.


Responen los Curials.


No tenim altra resposta

Daquest ball cascu murmura

Lo seguir Cort tant nos costa

May de tal ball haguem cura

Ara tenim amargura

Es foll qui no sen recorda

A morir noy val procura

Qual es tal que mort nol morda.



Al que porta cabellera o pebrada. (peluca; perruca)


Vos bon hom de la gran pebrada

O qui portau la cabellera

Ja nous valra lanamorada

Que no danceu en tal manera

Un pas avant altra derrera

Nous anuieu daquest ballar

La mort en tots fets va primera

Quant hom nos fa despertar.


Respon lo portant pebrada o cabellera.


Bem tenc per molt pec e gran foll

Com axim so dissimulat

Lo cabell blanc faent lo moll

Negre contral quil ha creat

O mesqui desaventurat

En quin triumpho yo estave

Lo goig del mon poc ma durat

En aquest ball poc hi pensave.


Als Capellans e Scholans.


No siau cupdiciosos

O Capellans e Scholans

Molt vos veig ja perilosos

Car en tots fets metteu les mans

Matines e officis tants

Nols dieu sino pel diner

Ja son dats los albarans

Morint monstres quis mariner.


Responen los Capellans e Scholans.


Si no fos poca devotio

En nosaltres e crueltat

No fora gran la punitio

Quens val ara la pietat

Fora bo nos fos recordat

Quaçi dançar nos covenia

Cascu de nos va enganat

Creent la vida nos cambia.


Al orb o Çego. (1)
(1) Aquest parlar en aquesta dança he fet per mon fill Lorb appellat 
Pere Miquel Carbonell perde la vista mamant la dida e era algun tant musich.

Obiit ita caecus ipse filius meus in etate XXVII annorum morbo epidemiae die veneris II julii anno salutis MCCCCLXXXX Ferrando secundo foeliciter regnante.
(N. E. Murió mi hijo ciego, Pere Miquel Carbonell, a la edad de 27 años de la peste, día viernes 2 de julio de 1490, reinando Fernando II)


Vos Cego nunquam haveu vista

Palpant palpant al ball veniu

No façau la cara tan trista

Musica contra punct teniu

Si dels peccats vos penediu

Satisfet e be confessat

Vendreu al loc hon tot hom riu

A morir cascus convidat.


Respon Lorb o Çego.


Jo so privat de la veure

E aram portes tal novella

En tal calzer tum vols fer beure

O mort cruell e no gens bella

Qual es qui de tu nos appella

Mas nols val pus tens senyoria

Absoluta quil mon capdella

Noy pensi e fiu gran follia.


Al Apothecari.


Venia (veniu) veniu En pothecari

No pensas en tan gran ballada

Lexau cristilis receptari

Vostra botiga ses plegada

E roba enventeriada

Preneu dançar a la francesa

Ab aquesta bella sonada

Lo qui be mor no te contesa.


Respon lo Apothecari.


Desplauma lexar la botiga

Torrons pebre mel e pimentes

Per quem est tant enemiga

En aço molt me descontentes

Parents amics e les parentes

Jas partexen tots los meus mobles

Les coses del mon tu destentes

Com pensen riure ploren pobles.


Al Mestre de Scholans.


Legir liçons als Scholans

A vos Mestre cove lexar

E los plers del mon qui son vans

Lo qui dorm yol fas despertar

E mal son grat ab mi dançar

Aquest ball no es casa nova

Algu no sen pot excusar

Segons Sacra Scriptura prova.


Respon lo Mestre de Scholans.


Jo bem recort haver legit

Tres coses aparten de fer mal (1)

(1) Aquestes son les tres coses que cascun bon christia se deu recordar per viure be e no caure en peccat mortal.

Primo que ha de morir e no sab la hora ne quant.

Secundo pensar sovint en lo juy final al qual tots havem a venir.

Tertio no amar res de aquest mon sino Deu sobre totes coses.

Nota de Gaspar Nadal. A mon parer que son quatre recordarse del morir y del judici final de les penes del infern y de la gloria celestial.


No mettre la mort en oblit

Recordarse del juy final

Menyprear lo mon qui res no val

Si men fos axi recordat

Fora millor lo guany e cabal

Nom fora tant ambarrassat.


Als Juristes Advocats e Jutges.


Advocats jutges e juristes

Veniu lexau lo disputar

Presumptions e los Sophistes

Nous podeu del ball apartar

Quens ha valgut tant allegar

En aqueixa gran Audiença

De tot haveu compte donar.


Responen los Juristes Advocats e Jutges.


Semblens que novitat nos fas

En aquesta vall de pressura

Tu axins vols cuytar lo pas

Portant nos al loc de tenebrura

Hon contra Deu tot hom murmura

Nos ara temps de regonexer

Sino de plor e de rancura

Volgues Deu fossem pera nexer.


Al Curial Legoter.


Veniu veniu En legoter

Mal home desaventurat

En tot mal vos sereu primer

Teniu vos açi afferrat

Hon purgareu vostre peccat

Queus ha valgut axi usar

Davan del Rey la maiestat

Qua mort no podeu escapar.


Respon lo Curial Legoter.


Veent io lo Rey sagradava

De legoters e melodia

Falsament aquell io loava

Com se fa vuy e cascun dia

Si pogues men penidiria

May io pensi en tal jornada

Car crea que molt hic viuria (1: Spes vitae es mala)

Vida del mon no ha durada.

E per ço diu be Jesu Christ Estote

Parati quia nescitis diem neque horam.


Al Jove e al Vell.


En mal punct jove e vell sou nats

Car no teniu recordança

De voler morir en tants peccats

Ara mirau io com mança

Lo brau en aquesta dança

De la qual no pot escapar

Perdudes vostra sperança

Aci tot hom ha de ballar.



Responen lo Jove e lo Vell.


Si creguessem axi morir

Haguerem mudat de vida

E pensarem aci venir

Als peccats mettent hi brida

E ara tu nos convida

Dastar aqui mal nostre grat

E dançar ultra la mida

Quens ha valgut la vanitat. (1: Nam vanitas vanitatum et omnia vanitas. Ecclesiastes primo capitulo.)


Al Menestral.


Menestral qui nit y dia

Treballau en fer cabal

Dexau treball y la familia

Ab mi dançau ja se nous plau

Mes pus es cosa a tots ygual

Gustar a quiscu de la mort

Dexau los fills e lo cabal

Mal be fa ço que ve de tort.


Respon lo Menestral.

Jo nit y dia he treballat

En avançar y fer dines

De tort o dret o de costat

E tu mort mets tal desbarat

En veuret tot me regirat

Per lo ço de tala dança

Per dines torni orat

Noy ha quiy pens que no sespanta.


Al Mestre Cirurgia.


Chirurgia molt sperit

En curar e fer pebrades

Lo vostae (vostre) temps ja es complit

May y pensas e fes errades

Les cures que aveu (haveu) arrades (errades)

Desimulant per fer dines

Acius seran (pone serau) ben demanades

Qui aci avança al Cel no ha res.


Respon lo Chirurgia.


Jo so barber qui e (he) curat

A molts e (he) fet fugir la mort

De Deu may me so recordat

Aplegar e molt de tort

Allargant la cura tros

Per quant algu dels seu moria

Del qual sere castigat fort

Confiar molt es gran follia.


Al Bastaix.


Vos En bastaix lleugerament

Comensau a plegar la roba

Gran pes duieu per fer argent

En ves la mort es poca cosa

Per que es cosa sospesosa

May y pensas venir ab mi

La dança es un poc fastijosa

La mort mostra a tots lo cami.


Respon lo Bastaix.


De portar pes io so vesat

Y soferir molts grans trebals

En la mort may e pensat

Sino en fer munts y valls

Mes ella porta vuls (?) tals malls

Quens aplana totalment

Y decins porta en tals valls

Hont plorarem molt cruelment.


Parla lo qui afigides uns (unes) quantes Cobles.


Parla la mort.


Sus ola vos En jovencell

Qui Gaspar Nadal vos dieu

Capiau tambe en lo concell

Teniu lo cor contrit en Deu

Per haver fet no fugireu

Ni haver posat altres en dança

De la mort quabmi dançareu

Lo dauçador (dançador) sapie la dança.


Respon lo sobredit.


Jo he affigit en lo dictat

Pensant jo nescaparia

Mes ara veix quem as citat

Lenteniment se men regira

No pensi que tant prest sciria

Jou so content pus Deu o vol

Yo prec la Verge Maria

So com aquell qui vol y dol.


Lo que jo e aci dictat (la c parece ç)

Noue fet en menyspreu de Deu (noue : no ho he)

Ni per ço no e (he) arrat (errat)

Estic a tot lo voler seu.

(Continúe a coble contra los negligents scrivans)