Mostrando las entradas para la consulta puga ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta puga ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 29 de abril de 2021

Capitol XIII, Adam, misericordia, pietat

Capitol. XIII. Com lo venerable pare Adam trames de part sua mia (i en rayeta damún: misericordia) e pietat per raonar la sua causa ensemps ab lo princep Miquel.

Respos Adam miquel senyor y a qui puch yo trametre dauant tanta magestat: car so cert que offenent lo meu senyor e creador he offeses totes les creatures sues e les he constituydes enemigues mies: e so cert que totes demanen venjança de mi e punicio del meu peccat. Veritat es Miquel que en totes les dolors e perdues mies dos donzelles man molt aconsolat e aiudat e nunca son de mi partides en totes les angusties mies: e man offert de james desemparar me (no está cla si me va separat o jun) fins sia reconsiliat ab aquell qui ma creat. Si aquestes senyores volran anar a rahonar la causa mia molt sere yo content: car fie molt delles e tot me pose en los seus braços. E dix sent Miquel: O adam y qui son les donzelles de qui tanta fe teniu. E respos adam la vna es misericordia e laltra pietat: e ab aquestes es tot lo meu descanç espay e deport: car sens elles fora yo perit: quant me viu lançat (me vaig vore llançat) ab tanta furia de parahis terrenal per lo meu peccat. E sent miquel hoynt lo nom de aquestes donzelles alegras molt e dix. O patriarcha glorios quant haueu ben delliberat en comanar la fahena vostra a aquestes virtuoses donzelles. Car siau cert son tant fauorides en la cort del meu senyor que tot lo que demanen a la magestat sua impetren complidament. Axi desempachau suplicau les nous falguen (no os fallen) en esta jornada. E adam anant cuytadament a les amades consoladores sues (pareix una ,) dix los. O senyores mies venguda es la hora que vosaltres me podeu molt ajudar. Car lo senyor e creador meu hoit lo doloros crit meu ha trames lo gran princep Miquel a veure e sentir les dolors e miseries mies e dels fills meus que en lo mon son: ha les vistes e mogut de compassio ham offert de treballar ensemps ab tots los altres angels en la delliuracio mia: E te per bo vaja ab ell alguna persona de part mia qui porte procura bastant de tota natura humana perque si algunes questions se mouen contra mi e los fills meus nos puga rahonar. E com yo no tinga de qui fiarme puga sino de vosaltres amigues mies deman vos de merçe vullau empendre aquesta empresa. E misericordia ab cara molt affable abraça Adam: e dix li. O patriarcha no temau que yo ni la companyona mia no podem fallir als atribulats. E com vos siau posat en tanta dolor e angustia nous fallirem james. Digau adam. Nunqd obliuisci potest mulier infantem suum: vt non misereatur filio vteri sui: et si illa oblita fuerit ego tamen non obliuiscar tui. Volent dir no es cosa crehedora que la dona qui tan amable e piadosa es per natura puga oblidar lo fill seu: e que no vse de molta misericordia ab aquell qui del seu ventre es exit: e si ella reuessant sa natura se oblida la amor de mare ja yo nom oblidare de vos Adam: que pus car me sou que fill: e hon volreu que vaja ire: car aparellada so de pujar al cel: e deuallar en la terra infinides vegades per amor vostra. E adam molt alegre e content de la resposta de misericordia feu li infinides gracies. E apres leuas pietat e prengue lo dit Adam per la ma: e dix. *Noli timere: confortare et esto robustus ego aút (rayeta a la u) protector tuus sum. Volent dir no temau adam siau confortat e molt esforçat: que yous do la fe d´esser vos protectora e aiudadora tostemps quem hajau mester. E adam regraciant a les donzelles animoses a cascuna per si e abduy ensemps la valença que offerta li hauien suplicant les desempachasen de metres apunt (apút, u nassal; àpunt, com la tv catalanista) per que prestament partissen. E retornant a sent miquel dix li com les donzelles aduocades sues eren prestes de partir tota hora que a ell plagues. E dient aço foren aqui junctes ab ells les dites virtuts. E misericordia se era vestida de brocat carmesi per mostrar la gran feruor de amor que portaua. E pietat portaua la roba sua de brocat vert per mostrar la gran sperança ab que anaua de obtenir la sua demanda. (vert, sperança) E vehent les sent Miquel saluda les ab molta alegria: e elles feren li gran reuerencia dient volien anar en companyia sua per treballar que fos feta pau entre la magestat de nostre senyor deu e natura humana. E ell respos que era molt content de la anada de elles: car sabia que eren tant animoses que la fahena que elles emprenien la portauen a deguda fi.

lunes, 3 de mayo de 2021

Capitol XX. Com lo gran embaxador Gabriel esplica embaxada

Capitol XX. Com lo gran embaxador gabriel: saludant la senyora li esplica altament la diuinal embaxada.

Venint lo excellent embaxador sanct Gabriel trames per lo pare eternal: entra dins la cambra hon la senyora era sola ab totes les virtuts donzelles sues. ¶ E sens obrir nenguna tancadura se mostra a sa senyoria en forma humana ab infinida multitut de angels en companyia sua: segons a tal missatgeria se pertanyia. ¶ E ficant los genolls lo dit gabriel dauant la excellent Senyora dix a sa altesa ab grandissima reuerencia. ¶ Aue gratia plena dominus tecum. Volent dir A vos reyna clement sia donada lahor e gloria: car plena sou de gracia: e lo senyor es ab vos: lo qual me tramet açi ab noua embaxada. ¶ E la excellent senyora que veu la gran magnificencia del missatger a ella trames per nostre senyor deu: volgues leuar per fer honor a tan solempne embaxador: Lo qual ab gran reuerencia li dix. O senyora sia de vostra merçe voler se tornar a seure: car a vos sola apres nostre senyor deu es deguda honor e reuerencia: car senyora e reyna general vos ha huy constituyda la magestat diuina sobre angels e homens. O la senyora humilissima acompanyada de molta vergonya. ¶ Cum audisset turbata est in sermone eius et cogitabat qualis esset ista salutatio. Car stant ab los vlls baxos la cara sua algun poch mudada de color per sobirana vergonya: ab gest prudentissim recogitaua dins lo secret del seu virtuos cor quina salutacio podia esser aquesta. (Tamé se trobe esta, ejemple “esta fahena”) ¶ Car ella fundada en aquella gran virtut de humilitat no estimaua esser de tanta honor e gloria. ¶ E langel mirant ab gran plaer la humilissima senyora confortala dient. ¶ Ne timeas maria inuenisti enim gratiam apud dominum. Volent dir: O serenissima senyora no temau res: car vos haueu trobat gracia dauant la diuinal presencia. E vos sola haueu attes aquella gracia tan desijada e cerquada per tota natura humana. ¶ Adam senyora la perde per consell de sa muller desobeint al creador seu: perque posa en grandissima dolor la generacio sua: trobant se deseretats (desheretats) de aquella gracia diuina: La qual ab molta angustia e treball han desijat recobrar los pares antichs: e per aço moltes lagrimes han escampat: e fins a huy res que aconsolar los puga no han trobat: car certament puch dr a vostra senyoria. ¶ qp omnis creatura ingemiscit et parturit vsquem adhuc. Ara senyora per intercessio de vostra merçe es plegada la hora que natura humana ha trobat lo que desijaua e cerquaua: e ab grandissim goig poran cantar. ¶ Gaudeamus omnes in domino quia fecit nobiscum mirabilia quoniam translati sumus de morte in vitam. Ara senyora vull explicar a vostra altesa lo perque so trames. ¶ Ecce concipies in vtero et pares filium et vocabis nomen eius ihesum. Car la volentat de nostre senyor deu es aquesta que vostra senyoria si consentir volra al que per part de sa magestat yo dire: concebra dins lo propi ventre: e passats los nou mesos que comunament les dones acostumen portar los fills seus: vostra excellencia pareixca vn fill lo qual sia nomenat Jesus (Iesus) que vol dir saluador: car aquest senyor saluara altament lo poble seu. E per esta causa dellibera sa magestat deuallar en terra per delliurar (delllurar) los catius que son en ella. ¶ O senyora no basta lengua angelica ne menys humana a esplicar la altea e magnitut de aquest senyor qui sera fill vostre: car certa sia vostra senyoria. ¶ Hic erit magnus et filius altissimi vocabitur. Car aquell qui es fill de deu sera verdader fill vostre: trobant se en lo cel sens mare e en la terra sens pare. E no partint se del loch hon es: deuallara e clouras dins lo vostre glorios ventre. Car de sa magestat es scrit. ¶ Terrena visitans et celestia non reliquens. E sens desemparar les coses altes deuallara a cerquar les baixes: visitant los homens posats en dolor e miseria: Car de aquest senyor es dit. ¶ Que in celis sunt conseruans et q in terra sunt saluans. Car la misericordia diuina se vol tan largament estendre sobre la terra que en ella sera vista vna tan gran nouitat que may es stada vista ne hoyda semblant. Que lo creador se faça creatura e lo deu eternal e inuisible vestit de humana carn se mostrara visible: E lo immens sera compres: perque de sa magestat puga esser dit ¶ Factus est deus homo vt homo fieret deus. Car deu se fara home perque lo home sia deu. O senyoria dir vos he gran marauella de la bonea de nostre senyor deu: car qui es stat tant offes per los homens vol a tota sa requesta fermar ab ells amistat e pau e fer liga tan estreta que deu e home sien ensemps vna matexa persona: en tant que sera dit. ¶ Perfectus deus perfectus homo ex anima rationali et humana carne subsistens. E entre aquestes dos natures de primer tant enemigues sera lo pus sobiran grau de amor que trobar se puga. ¶ E sia certa vostra senyoria que aquesta amicicia james pora esser separada puix lo vostre sagrat ventre sia vna vegada fermada: car vostra merce pora dir. ¶ Porta facta sum celi: ianua facta sum filio dei. Car vos sereu la porta per hon lo fill de deu entrara en lom: e per lo mija de vostra senyoria sera vberta la porta del cel. ¶ Car aquell senyor que cel e terra nol pot compendre vos excellent senyora lo tancareu (taucareu) e cloureu dins lo vostre ventre: e sera cantat de la senyoria vostra per tota natura angelica e humana. ¶ Virgo deu genitrix quem totus non capit orbis in tua se clausit viscera factus homo. E de aquesta maternitat aconseguira vostra altesa tanta honor e gloria que no pot esser estimada. Car mare sereu dita del fill de deu: e per ell hobeyda com a vera mare sua: Reyna sereu general sobre angels e homens exalçada: e per tots dignament magnificada. ¶ E sera dit a vostra senyoria per tota creatura ab lo genoll per terra regonexent vos senyoria. ¶ Domina in celo misericordia tua et gratia tua diffusa est super terram: benedictum sit imperium tuum super celos et benedicta magnificentia tua super terras. ¶ Veritat es senyora que a les grans honors se seguexen infinides dolors: e com vostra senyoria entre les creatures pures sia la pus dignificada: en tant que sobre vos noy ha sino deu del qual prestament sereu mare: e totes les altres coses vos son sotsmeses. ¶ E perço senyora siau molt certa que les dolors e angusties vostres seran sens mesura: eus acompanyaran fins al vltim de la vida vostra. ¶ Fins açi senyora en la tendra edat vostra no haueu sentit congoxes: ara que sereu mare de vn tal fill al qual infinidament amareu mes que mare james amas fill: e perço esperimentareu dolors sens nombre: les quals explicar nos poden. Ara senyora vull declarar a vostra merçe la causa de les dolors vostres segons tinch manament de la magestat diuina: perque ab mes esforç les pugau passar quant vendra la jornada: car scrit es. ¶ Minus iacula feriunt q preuidentur. Car les coses preuistes: e ja ans del temps sabudes menys nafra fan en lo cor huma que no aquelles que venen sobtosament. E vol nostre senyor sia vostra merçe largament informada de aquestes coses perque lo consentir de vostra senyoria sia pus excellent e molt pus meritori: puix ensemps ab lo fill accepteu tantes e tan extremes dolors. Car aquest senyor qui sera fill vostre nomena Ysayes en les sues profecies. ¶ Virum dolorum et scientem infirmitatem. Car en lo instant que vostra senyoria haura donat lo consentiment home perfet sera trobat dins les entramenes vostres en forma molt chiqua. ¶ E aquesta es la gran nouitat que jeremies vist hauia quant dix ¶ Creauit dominus nouum super terram femina circundabit virum. E axi tanchat dins vostra senyoria haura perfet saber e sciencia: e dins la sua sanctissima anima veura clarament tots los peccats de natura humana passats presents e esdeuenidors: per los quals ell te a satisfer largament per infinides dolors quel turmentaran tan agudament dins la sua sanctissima anima e defora en lo seu delicatissim cors: que pot creure vostra merce que ja dins lo vostre ventre sera crucificat per continues dolors: entant ques pot dir: que ans sera crucificat que nat. E axi sera abeurat en dolors que be sera dit home dolorat: sentint en sa persona largament les infirmitats humanes aquelles que sens peccat se poden sentir: Car peccat ni culpa a sa magestat acostar nos poran: ans per destrohir los peccats dels homens dara si mateix a mort. ¶ En aquestes dolors senyora lo acompanyareu vos continuament: e tant com pus alegra sereu sentint dins vos deu humanat: tant coltell de dolor trauessara la anima de vostra piadosa senyoria sentint lo vostre fill axi de dolors acompanyat: les quals continuaran e augmentaran crexent la edat sua. ¶ Car naxent del vostre ventre e venint en lo miserable mon sera tant poch conegut ni estimat que posada ni loch de repos no trobara. Les creatures sues lo perseguiran continuament: e com mes se manifestara e majors miracles e gracies als homens comunicara: mes sera per ells desconegut e perseguit. Afegint li penes a penes e turments a turments fins que porten a fi la vida sua: La qual termenara en la edat de trenta y tres anys e tres mesos comptant de la natiuitat sua fins al vltim dia en lo qual vostra senyoria veura complida aquella prophecia de Esdras: qui diu parlant en persona del pare eternal. ¶ Post annos hos morietur filius meus ihesus et conuertetur seculum. Car apres de aquests anys que dit he a vostra senyoria morra lo fill de deu e fill vostre nomenat Jesus: e sera conuertit e saluat lo vniuersal mon. ¶ La manera de aquesta mort senyora es tan agra e tan fort de hoir que no la recitare a vostra senyoria estesament: car aquesta dolor sobrepujara a totes altres que dir ni estimar se puguen. E ara senyora les entramenes de vostra altesa stan tendres e no acostumades en dolors: e perço no porien hoir tan cruels penes sens gran perill de la delicada persona vostra. ¶ Veritat es senyora que de aço sera vostra merçe molt largament informada per lo mateix senyor fill vostre: car en tota la vida sua moltes e diuerses vegades parlareu e praticareu los dos de aquella vltima e dolorosa jornada: e de les penes dolors e turments que vostra merce te a veure e contemplar en aquella persona sua a vos tan cara y tan amada ¶ Ara senyora basta al present a vostra senyoria saber que tot lo curs de la vida del senyor fill vostre ha esser en moltes dolors e penes en les quals vos participareu molt largament: e la mort sua he de esser infinidament penosa e vituperosa e de tota specia de penes acompanyada: e per vos senyora molt dolguda e plorada ¶ E hauent hoit la gloriosa verge lo parlar de gabriel que li denunciaua com aquell excellent fill que ella hauia a concebre e parir hauia a sotsmetre la persona sua a tantes penes e dolors: alteras tota e muda de color: axi com aquella que jal amaua de cor ans quel hagues concebut. E perço es dit de sa mere. ¶ Prius concepit mente qp corpore Car primer lo concebe en la pensa per feruent amor: que no en lo corporal ventre. E gabriel qui ab singular deuocio staua contemplant lo humil e virginal gest de la senyora vehent la alteracio e mudament de la sua cara e les lagrimes habundoses que regauen aquella: dix a sa altesa ab molta reuerencia. ¶ O excellent senyora no sia desmayar car ab tot que d´aquest fill vostra merce haja de veure tantes dolors com dit vos he: infinits seran los goigs que de sa clemencia haureu: e sia certa vostra senyoria: que les dites dolors finiran algun temps: e los goigs james no hauran fi.

lunes, 13 de febrero de 2023

Orden militar Grifo, Griu, Jarra, Estola, Banda, D. Fernando, Rey después de Aragón, 1403

XI.

Orden militar del Grifo, de la Jarra, y de la Estola o Banda fundada por 

D. Fernando, Rey después de Aragón, en 1403. (Vid. pág. 188).

(Una cruz grande que separa:)

In principio erat  verbum et verbum

Jhs  Natzarenus

erat apud Deum  et Deus erat verbum

Rex  Judeorum

Hoc erat in  principio apud Deum. 

Aquestes son les instituts del illustrissim Princeps del Senyor en Ferrando per la singular honor e devocio de la dulcissima verge Maria Mare de Deu; les quals son servadores a tots los nobles aportans nobleses de aquella.

En nom de Deu omnipotent Pare e Fill e Sant Sperit, tres en persones, e un assencia (: una essencia), lo qual viu e regne beneventuradament per los inffinits segles dels segles: lo qual en totes cosses ffahedores ell davem preposar, e dels manaments seus nunqua depertir. E maiorment aso se pertany a Reys e Princeps conexent que a vulgut umplir a ells de moltes gracies ffurtuides; e per tant que no es negu tan digne qui puga meritoriament en manera que a Deu sia plasent ha questes (aquestes) cosses artingre al seu proprii entaniment; per amor daso necessaria cossa es pregar a la verge Maria Mare de Deu molt piadossa, la qual nunqua deffall als seus pregadors, que ella jatsia no sien atrobats tan dignes, emperho que per los seus merits vulla ella aportar en la amor de Deu. Mes avant per (se lee pe,) tant que los actes militas sien loats entre los altres mundenals, (se lee mundenalsr) e qui aquelles exercira no sia lohat en la sua vida, e apres la sua mort ne lex noble memoria entre los vivents; Per amor daso yo Senyor en Ferrando, Inffant de Castella, Senyor de Lara, Duch de Petrefidelis, Compta de Alburquerque e de Mayorga, e Senyor de Castro et de Horo, ffiil del sublim e potentissim Princep e Senyor lo Senyor En Johan per gracia de Deu Rey de la regio de Castella e de Portogal, a honor e reverencia de la molta beneventurada verge Maria Mara de Deu, Salvador nostre; la qual tos (tots) temps tench en Senyora e molt singular advocada: E per la debota memoria de aquell subiran goig, lo qual rebe quant a ella langel Gabriell saluda: he rebut un insigne, ço es saber, del coll ornament, en senyal singular de les sues gerres (arres, arras) de la sua salutacio, del qual penge un griu en significacio mixia (mística); so es a saber que axi com aquest animal es mes ffort de tots los altres animals, axi tots los homens assenyalats daques (daquest, d' aquest) senyal fforts e fferms en lamor de Deu e de la Verge Maria deven esser trobats, e en cara (encara) en totes obres de cavallaria. E perque los primers nats dels Reys, e dels Princeps, e dels Senyors nobles los ffills primers, segons consuetut despanya, possehexen e possehir deuen maior dignitad que los altres seus germans, e son de spectable preminensia e excellencia: volent daqui anant la loable consuetud antiga approbable en la sua fforsa estar no corrumpuda, axi com dels nobles passats meus he (f. ha) tret principi: E de qui substituesch que lo Senyor Alfonso, primogenit meu, us es (usés) alegra daquest dret, mes avant da questa (daquesta, d' aquesta)  institucio, atorch a ell licencia que apres vida mia pusca dar e atorgar aquest insigne singular a tots los nobles cavallers, escuders, e a dones, e a donzelles, als qualls la sua gracia e prudencia en aso covinents iudicara a pendre e a sostenir, segons les ordinacions les quals yo do, de mentre que he vida: los quals de mi ho reben, et rebran daqui anant. Per la qual raho yo prech e man al demunt dit Alffonso, primogenit meu, ho a altre succehidor daquella primogenitura, ho a qualsevol qui apres aquella primogenitura succehira en la heretat sots pena de la benediccio (f. malediccio) de Deu, e de mi, que en tots los dies dela sua vida mantenga lo meu damunt dit singular insigne ab les regles et condicions, que devall se noten. Perque ell mes es obligat per tant com pus honradament precehex la primogenitura que tots los altres fills meus, amats germans seus. E encara tots los Senyors Cavallers nobles, e barons nobles, dones e donzelles, que per devocio da quest insigne volran pendre, presteran jurament per lo senyal de la creu, e als sants quatra evangelis, que serveran les regles e condicions que devall se saguexen, tan com ells millor poram (poran : podrán). 

Primerament que on se vulla a ells esdevendra la ffesta de la vigilia de la Assumpsio de nostra dona, quant pus utilment poran observar, hogen les vespres cantants: e en lo sequent dia que sera la ffesta hogen la missa encara cantant en la sglessia de la beneventurada verge Maria, si alin (f. si ia lin) pora aver, tots divisats da questa vestidura mongill, ensemps aiustats. E si les coses damunt dites no poran hoyr, cascu sia tengut dir, so es, per les vespres X. pater nostres, e atretantes ave maries, e per la missa vint.

Secundo: que tots los portants la dita devissa, sian tenguts aquell dia sinch pobres provehir en la sua taula per amor de Deu, e per amor de la devosio de la verge Maria. Empero si algu desliberara ali aquets pobres alimentar perque mes devotament e hutilment sia.

Tercio: que sien tenguts en la vigilia da questa ffestivitat, e lo dia, del principi de les vespres ffins a la ffi del dia de la ffestivitat vestirse de blanch, e porten aquest insigne de gerres, jatsia aparegan en lo publich en tal manera que la vestidura pus sobirana axi en les manegues, com en les altres coses, sia blanca. Empero poden portar ornaments ho brodaduras de qual se vulla collor, exceptat que no sia barradura daltra drap ho color. Item que les dones ho donzelles, que aquesta divissa pendran, que puguen portar de qual se vulla drap ho color.

Quarto; que tots los qui portaran (f. pendran) la dita divissa sian tenguts jurar que aquella portaran en vida sua; encara les dones e donzelles, que la dita divissa pendran, que aquella porteran tant quan seran donzelles ho maridades, e mes avant si aquella portar volra (volran). 

Quinto: que tots los daquesta divisa sien tenguts portar aquella tots los dissaptes. Empero que si legutim (legitim) impediment auran que non pugan portar per tot, aldamenys quen aporten en alguna part. Mes anant que sia en eleccio sua en tots los dissaptes vestirse tot de blanch, ho que porten una estola ho ffaxa, la qual sia de emplaria de tres dits, e que en lo mig noy haya neguna cultura, sino de perles ho pedres precioses blanques ho de alguna altre cossa blanca. Empero per los circuhiments de les exterias parts quey puguen posar de qual se vulla altre color, salvant tots temps tres dits de emplesa (emplaria, amplaria). E sien tenguts a portarho tots temps en les ffestivitats de la beneventurada Verge Maria axi com en los dissaptes.

Sexto: que encara que algu de la dita divisa aport dol, empero en la vigilia e ffestivitat de la dessus dita assumpcio, axi com los altres se deu vestir de blanc, e en les altres ffestivitats o dissaptes segons dessus es ordenat. E aso tant con (: com) millor se pora observar. Empero si algu per ayublit alguna cosa de les dessus dites nigligentment se aura gequit (iaquit, jaquit), no sia culpable de iurament, ni de alguna detraccio.

Empero que sis esdevindra algu dels dessus dits vestirse de dol, que del primer dia ffins a vuyt dies no sia tengut portar la dessus dita divissa en tot ni en part, sis volra; encara que dins aquest vuyt dies encorrega la ffesta de la assumpcio (se lee assempcio) de nostra dona Santa Maria: e apres tals vuyt dies sia tengut pendre aquella. E aso axi matex se enten en les altres vigilies e ffestivitats del cercol del any. E encara en los dissaptes si sesdavindra vestirse de dol, del primer dia quel rebran stans (f. ffins) al quinzen dia, sis volra, no sia tengut a portarne. Empero apres los dits quinze dies sia tengut ha portarne.

Septimo: per tant com lo dit griu del dit collar ho divisa ha dues alas blanques, vuyll que si algun cavaller, o scuder, qui port aquesta divissa, ses devendra en alguna batalla, de lo nombre dels quals sia mes de doscents, ho en qual se vulla altra batalla en la qual sien doscents homens darmes, la qual sia justa batalla, ho un sol ab altre, ho ab altre terç nombre, lo qual nombre sia agual en la batalla, e que age justa causa, on sera algun Senyor qui tenga camp segur, e aquell tal sera vensador, ho de la part vensadora, que puga daurar la alla mes cuberta (f. uberta o descuberta) del griu. E aso se antenga en mar, e en terra, on sesdavendran armades de navilis.

Octavo: que aquell tal de la dita divissa qui aso complira, don age raho de daurar la dita alla, que si sesdevendra altra volta a ell en algun acte de cavalleria consemblant victoria a la dessus dita, que puga daurar la altra ala del dit griu. E cascun tal cavaller, o escuder, qui aquests dos tals actes aura complits, dels quals age raho de daurar aquestes dues ales del dit griu, que sia tengut intimarho a mi per un araut hon se vulla que yo sia, perque yo a tots de qualsevulla linatge de la dita divissa ho man intimar. 

E aquest singular insigne ha rebut lo dessus dit Senyor Inffant ab gran solempnitat e reverencia en la esglesia de Santa Maria de la antigua en la vila sua de Marinensa del Camp, del bisbat de Salamanca, en la ffesta de la Assumcio de nostra dona Santa Maria, fferia quarta a XV de agost, fflorint la sua iuventut sots vint e quatre, del any de la nativitat de nostre Senyor M.CCC.III (falta una C) ab lo dessus dit iurament. E encara lo dit Senyor a portada la dita divissa ab lo dessus dit iurament a la noblesa (noble) Infantessa consors sua, e encara al illustrissim e excellentissim Senyor Alffonso primogenit fill seu, e al noblisim Senyor en Johan son segon germa, e a molts altres nobles cavallers e donzelles qui aqui eran e encara ab lo iurament dessus dit. E yo Pere Fferrandi secratari del dit Senyor meu Inffant aquestes coses de ma propria ma e escrites.

En nom de nostro Senyor Deu, aiuda nostra, lo qual a ffet lo cel e la terra.

Senyal e benediccio de Deu omnipotent Pare e Ffill, e Sperit Sant davallant sobre aquesta movilia (f. monilia), so es, ornament de coll, e sobre sia ells a ornants, als quals a deffensar iusticia a ornants e pregants a tu Senyor Deus que aquells guarts e deffenes tu qui vius e regnes per tots los segles amen.

Senyor Deu Pare omnipotent, en la ma del qual victoria plena esta, a las pregaries de la gloriosissima Verge Maria mara tua, a la singular devocio de la qual aquest movili (monili), so es, ornament de coll, prenen los quals en ... car a David expugnant lo rebelle gulias (Goliat) fforses meravelloses as donades, la tua clemensia humilment prech que aquel movili, so es, ornament de coll, per la tua grandissima pietat vulles beneyr + e atorga al servent teu Fferrando, Inffant nostre aquella matexa victoria dessiyant gustar ten prest pugua esser deffancio de les esglesies vidues, orffens, e de tots los servents de Deu contra la ingrecia dels pagans, e altres asi inssiduants; axi dons terror e fformido a ell, e a tots los altros (: altres) la dita movilia, so es, ornament de coll de aquell prenents, e encara de persecusio e iusta deffencio effecta per ipsum Dnum. nostrum amen.

Lo Senyor nostre Papa Benet XIII a atorgada una sua bulla a tots los de la dita divissa, qui en presencia del dit Inffant, loffici (no se ve el apóstrofe l' offici) de la Verge Maria en la ffesta de la assumpcio ohiran, per les primeres vespres IIII anys de indulgencia, per les segons (segones) altres IIII. anys de indulgencias, per la missa VI. anys; e a tots los altres de la dita devissa, qui en absencia del dit Senyor Inffant ohiran e ffaran dir aquel dia huna missa solempna ab aquella matexa bulla VI. anys. 

//

Pues en este volumen, fol. 108 v., se halla el documento raro que decía, perteneciente a la noticia de una orden militar conocida hasta aquí casi sólo en el nombre, que es la orden de la Jarra o del Grifo. Por lo mismo daré razón de ella, según lo que arroja de sí este documento, que es copia en lemosín de la escritura de fundación de la orden, de sus estatutos, fórmula de juramento y de bendición de la divisa, y por último, de las indulgencias concedidas a los caballeros. Llámase aquí orden del Griu (Grifo), cuya figura pendía de un collar en significación del valor que debían mostrar los que vestían aquella insignia; que axi, dice, com aquest animal es mes ffort de tots los altres animals, axi tots los homens assenyalats daquest senyal fforts e fferms en lamor de Deu e de la Verge Maria deuen esser trobats, e encara en totes obres de cavalleria. Fundola a honor de la Virgen María y en particular obsequio del misterio de su Asunción Don Fernando, Infante de Castilla, Señor de Lara, Duque de Peñafiel, Conde de Alburquerque y de Mayorga, Señor de Castro y de Haro, hijo de Don Juan, Rey de Castilla y de Portugal. Por estas señas no puede dejar de ser reconocido Don Fernando, hijo de Don Juan I de Castilla, tío y tutor de Don Juan II, y el mismo que en 1412 fue electo en Caspe Rey de Aragón. Este Príncipe, que es el que habla en esta escritura, llama a su padre Rey de Portugal por el pretendido derecho a aquella corona, aun después de la famosa batalla de Aljubarrota

Dice además que su hijo primogénito se llamaba Alfonso, que fue sin duda el Rey de Aragón, V de este nombre. Con este Don Fernando, que floreció a principios del siglo XV, no concuerda la fecha de la fundación de esta orden, que en este documento se dice fue en la ffesta de la Asuncio de nostra dona Santa Maria, fferia quarta a XV de agost ... del any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.III. Porque en estos años 1303 ni hasta el 1379 no hubo Juan alguno Rey de Castilla, ni otro Fernando que el Emplazado a fines del siglo XIII. Por otra parte, en 1303 la fiesta de la Asunción de nuestra Señora no cayó en miércoles, sino en jueves, habiendo regido la letra dominical F. Así que es preciso suponer yerro del copiante que dejó de poner una C. en aquella fecha. De modo que el año de la fundación sea el de 1403. Con esta fecha dicen bien las señas del fundador Don Fernando, la fiesta de la Asunción, que fue miércoles ese año, en que fue la letra dominical G. y las indulgencias que el Papa Luna concedió a los que acompañasen al Infante en la dicha fiesta, cosa que no podía ser si no coexistían en un tiempo esos dos personajes (a: En una memoria presentada a la Academia de Barcelona en 1737 se dice que Don Alfonso V mudó al día de la Anunciación la costumbre de armar solemnemente caballeros, que Don Fernando su padre fijó en el de la Asunción, y que Benedicto XIII hizo fiesta en Morella en celebridad de esta orden.)

Fundose, pues, la nueva orden miércoles a 15 de agosto de 1403, día en que el Infante estando en la esglesia de Santa Maria de la antigua en la vila sua de Marinensa del camp, del bisbat de Salamanca, recibió con gran solemnidad la insignia del collar con la figura del griu y la entregó a la Infanta su mujer, y a su hijo primogénito Don Alfonso, y a Don Juan, su segundo hermano, y a otros muchos caballeros y doncellas que allí había; todo esto ante el secretario del Infante Pedro Ferrández, y prestando todos el juramento de observar los estatutos, que aquí se ven reducidos a ocho capítulos: I. Que en la fiesta de la Asunción asistan a vísperas solemnes y misa. II. Que tengan a su mesa cinco pobres en el mismo día. III. Que vistan de blanco dicho día. IV. Que lleven el collar toda su vida, dejando en libertad a las viudas. V. Que en todos los sábados y fiestas de la Virgen vistan de blanco, o a lo menos lleven una estola o faja blanca ancha tres dedos. VI. Se ordena lo que se debe observar en caso de luto. VII y VIII. Que en premio de las hazañas de armas puedan los caballeros dorar las alas blancas del griu. A esto se reducen los estatutos, aunque su lectura te lo dirá mejor (a Ap. núm. XI.).

Mas porque la memoria que hace el estatuto V de estola o faja podía hacerte sospechar que fuese esta la orden antigua de Castilla, llamada de la Banda, fundada por Don Alfonso XI en 1330, diré algo sobre ello. Primeramente coteja estos estatutos con los del orden de la Banda, los cuales hallarás entre las cartas de Don Antonio de Guevara en la que escribió al Conde de Benavente, y verás cuán poco se parecen. 

En segundo lugar el distintivo característico y digamos el hábito de esta orden de Don Fernando I de Aragón, era un monili del coll ornament, del qual penge un griu, es decir, un collar con la figura del grifo. Esto era lo que se bendecía, como se ve en las oraciones que hallarás al fin de los estatutos: esto lo que recibían los caballeros y lo que les incorporaba en la orden y lo que eran obligados a llevar siempre; y en las alas de aquel animal dorándolas, denotaban sus proezas. Y como las órdenes toman su nombre de su principal y característica divisa, y en la de la Banda no se halle cosa que de mil leguas diga con esto, es claro que son distintas entre sí, y que la de que decimos debe llamarse orden del Grifo. La faja o estola que permitía vestir en los sábados era un adorno y supliendo de todo el vestido blanco que para ese día prescribe a sus individuos, del cual no usaban los otros días del año. Y así nada tiene que ver con la otra banda, que era el distintivo único perpetuo de los de aquella orden, y esta además debía tener cuatro dedos de ancha y ser de color rojo precisamente. Mas a la nuestra sólo se concedían tres dedos de ancho, y debía ser tan precisamente blanca que en el centro de ella no se permitían bordados ni pedrería de otro color. Pero lo que acaba de mostrar la diferencia de ambas órdenes es que en la de Don Alfonso eran excluidas las mujeres y todos los primogénitos, como que sólo se fundó para honrar con ella a los segundones de las casas ilustres; mas en estotra de Don Fernando eran admitidas señoras doncellas y casadas y toda clase de escuderos y caballeros, y particular y expresamente los primogénitos. Así el primero que la recibió fue Don Alfonso, primogénito del fundador. Electo después el fundador Rey de Aragón, se trajo consigo su fundación para honrar con ella y tener así contentos en su obediencia a los señores sus nuevos vasallos. Y aun esta debe ser la causa de hallarse esta copia de sus estatutos en lemosín, que probablemente no se hiciera, si la fundación quedara ahogada en su cuna. Así leemos en Zurita (libro XII, capítulo XXX) que entrando el Rey victorioso en Balaguer a 5 de noviembre de 1413 en llegando a la puerta de la ciudad tomó una espada desnuda de la vaina y dio encima de los almetes a los que habían de ser caballeros, y celebrada la misa con gran solemnidad dio su divisa del collar de las Jarras y Grifo a ochenta caballeros y escuderos así de Castilla como de estos reinos. En el mismo libro cap. 59 se lee como recibiendo Don Fernando la orden del Dragón del Emperador Sigismundo, le dio la de la Jarra y Grifo. En el lib. XV, cap. 44, se cuenta que el año 1446 Don Alfonso V dio su devisa de la Estola y Jarra al duque de Borgoña, de quien recibió la del Tuson (Toisón): y libro XVI, cap. 28, año 1454, concedió a los Reyes de Castilla que truxesen la devisa del collar de las Jarras de lirios y Grifo del Rey de Aragón con la estola los días de nuestra Señora y los sábados. Estas son las memorias que he encontrado de esta orden, la cual debió durar hasta la reunión de ambas coronas. Del título de las Jarras que le da este escritor y de llamarla también poco antes de los Lirios, ha nacido, a lo que yo creo, la equivocación de haber dicho los que de esto tratan, que la divisa de esta orden era un collar de oro compuesto de una Jarra y unas Azucenas en el centro con un Grifo, pendiente de él la imagen de nuestra Señora de la Antigua, vestida de azul, adornada, etc. Así se lee en el Diccionario de las órdenes que publicó Don Benito de Castro (V. Azucenas), y añade que la fundó Don Fernando I, Rey de Aragón, en la villa de Methimo Campense en 1413. Mucho hay que corregir aquí. Lo principal es que Don Fernando en ese año andaba muy lejos de Medina del campo, que así se llama, y que allí la fundó en 1403, y que la que en este año confiesa Castro haber sido fundada con el nombre de Lirios, no es distinta como él cree de la de las Azucenas. Que cierto por distintas que sean para los botánicos estas dos flores, nunca lo pudieron ser tanto para un Rey que en tan corta distancia de tiempo bastasen a caracterizar dos órdenes distintas. La verdad es que es una sola orden, y que nunca en su collar colgó vaso ni jarra de lirios o azucenas, y mucho menos la imagen de Nuestra Señora, que junto con el grifo harían una mezcla ridícula, informe y de risa. Confundiose con esta la orden de Don García VI de Navarra.

La copia de estos estatutos que digo es de aquel tiempo, y especifica muy por menor toda la divisa de la orden de Don Fernando y no hay más sino un collar de que pende un grifo. Y esto es muy verosímil, y muy análogo a lo que son las otras órdenes, de cuya gravedad desdice la reunión de aquellas tres divisas.

Una observación resta que hacer, y es, que este documento, en el estatuto III, llama al collar insigne de gerres. Y como esta palabra lemosina es la jarra, de aquí pudo nacer dicha denominación. Mas sobre que no hay aquí memoria de otro distintivo más que el grifo, como tengo dicho, yo sospecho que esta palabra en este documento no significa jarras, sino arras. Sólo otra vez usa de tal expresión, y en ella es claro lo que digo. Oye cómo habla el Infante Don Fernando: è per la devota memoria de aquell subiran goig, lo qual rebe quant à ella (la Virgen María) langell Gabriell saluda, he rebut un insigne, ço es à saber, del coll ornament, en senyal singular de les sues GERRES, de la sua salutacio. Quién traducirá aquí jarras? No es más llano las sus arras de su salutacion? Así pudo llamar collar de arras, como la muestra pública de la consagración de los que se ofrecían al culto de María Santísima.

En resolución, por lo que resulta de este documento, precioso y único hasta ahora en su clase, Don Fernando I, Rey de Aragón, fundó antes de serlo la orden del Grifo, y nada más. 

He dicho que esta orden estuvo aquí en práctica hasta la reunión de esta corona con la de Castilla. A lo menos me consta que en el año 1457 Don Alfonso V dio facultad para vestir la insignia a Lucrecia Dezsoler, Valenciana, como consta de la copia adjunta, sacada del archivo de la bailía de Valencia (a: Ap. núm. XII.). En ella son notables estas palabras: possitis conferre amprisiam (empresa) nostram, stolam videlicet candidam cum languncula, quam in honorem Virginis Mariae singulis diebus sabbatinis et festivitatibus suis gestare solemus. La dificultad está en la palabra languncula, o más bien laguncula (diminutivo de lagena), que significa jarra pequeña. Y si esto es así, la divisa de dicha orden, que supone y dice fundada por su padre Don Fernando, era una jarra y estola, y no grifo. Entre estos documentos contrarios aténgome a los estatutos, o más bien abrazo los dos sentidos; por eso dijo gerres.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguíx lo efecte consiguién.

Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podesta, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.

Pos éste teníe un dels palafréns mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apréssio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avaríssia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguére de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:

- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presénsia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presénsia de ningú, mes que ella y yo.

Lo caballé, portat per la avaríssia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tíndre misericórdia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericórdia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibíxca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presénsia.

Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundíssims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.

Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a preservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedít lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podesta, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li doném plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrém tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichém.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:

- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano. 

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?

- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.

A lo que lo Assicalat va contestá:

- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:

«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.

https://lo-decameron.blogspot.com/2018/12/jornada-tersera-novela-sexta.html

lunes, 7 de noviembre de 2022

Translat de la sentencia donada per los reverents pares inquisidors de la heretica pravedat de la ciutat de Avila

Translat de la sentencia donada per los reverents pares inquisidors de la heretica pravedat de la ciutat de Avila (Ávila) del Regne de Castella contra un nomenat Benet Garcia queis cardador heretich e condempnat del loch de la Guardia en lany Mil CCCCLXXXXI trames por lo reverent pare lo Senyor prior de la Sancta Creu inquisidor general de la heretica pravitat als reverents pares inquisidors de la ciutat de Barcelona. (*: Carbonell incluye este documento, impreso en cinco páginas en cuarto con caracteres góticos, en este lugar, y por el mérito de su contenido y la dificultad de hallarse hoy día ejemplares de su edición hemos creído conveniente copiarlo en obsequio a nuestros lectores.) 

Vist e ab diligentia examinat per nos lo doctor Pera de Villada abat de Sant-Millan e Sant-Marcial en las sglesias de Burgos e Leon e fra Ferrando de Sant Domingo profes de la horde de preicadors jutges inquesidors de la heretica pravitat e postasia (apostasía) en la ciutat de Avila e en tot son bisbat e axi mateix en la present causa specialment diputats per la actoritat (auctoritat, autoritat) apostolica. E nosaltres com iutges que som hordinaris en la dita causa per lo reverent Senyor (pone Ssnyor) don Pere Gonçales de Mendoça cardenal Despanya (Pedro González de Mendoza) archebisbe de Toledo privat de las Spanyas. Un proces e causa que davant nos aparague en tres parts ço es a saber de la una demanant lo honrat Bertomeu (Bartolomé) Alonso de Guevara procurador fiscal daquesta Santa inquisicio. E de laltra raho demanant Benet Garcia alias Garcia Cardador o dellas mesuras vehi e habitador en la vila de la Guardia del arquebisbat de Toledo de una peticio que lo dit procurador fiscal allega o posa davant lo dit Benet Garcia alias Garcia Cardedor e certa responsio a la dita peticio per lo dit procurador fiscal aximateix dada per la qual digue quel dit Benet Garcia avie hereticat apostatat e iudaycat e guardat la ley de Moyses sos fieles (feels, fidels) preceptes e cerimonies stant com era christia bateiat tenint e stant en tal nom e possessio. E era stat e fonc actualment ab altres chrestians e iuheus en crucificar un infant crestia en remembrança de la passio de nostre redemptor Jhesu-Christ e traure li lo cor per que ab el e ab una hostia consagrada fessen feltilleries ab que morisen rabiant los chrestians segons mes longament en la dita sa peticio e addicio se conte per lo qual nos demane per nos esser declarat lo dit Benet Garcia per heretge e apostata e aver incurrit en las penas e censures en los drets canonichs e civils stablides relexantho a la iusticia e braç secular segons que ab dret deguessem. E vist com lo dit Benet Garcia responent a la dita demanda e addicio confessa part del que en ella se contenia e part spresament nega. E vist que lo dit procurador fiscal acepta e reebe la confessio iudaycal del dit Benet Garcia en quant fehia per el e en laltre axi negat demana esser reebut a la prova e com per nosaltres axi el dit procurador fiscal e lo dit Benet Garcia foren rebuts a la prova cascu de sa intencio e vist un proces qui fet ses devant de mi lo dit doctor Pere de Villada loctinent en la Sglesia e bisbat de Astorga que lavos era contra lo dit Benet Garcia en la mateixa causa ordinariament agut e tractat. E per lo dit procurador fiscal en la present causa davant nos presentat e repetit e vist altra provança per lo dit procurador fiscal feta manarem fer e avem fet publicacio daquella e donar com fou donada copia dels dits e deposicions dels testimonis al dit Benet Garcia e com per sa part e en favor sua fou dit e allegat contra los dits e personas daquells lo que dir e allegar volgue esforçant se de posar tachas e obiectes pera ells declarar. E vist axi com per la conffessio del dit Benet Garcia davant nos iudicialment feta e perseverada com per la provança del dit procurador fiscal declarat tot lo que de dret se pot e deu declarar si res hia que per raho de lo posat contra la dita provança puga e dega esser declarat clarament se prova e en aço com lo dit Benet Garcia grau esser naturalment iueu rebe lo sant babtisme e apres de haver viscut e perseverat per spai de trenta anys en la ley e fe catholica de nostre Senyor Jhesu-Christ en nom e possessio de chrestia heretica e apostata daquella e actualment se torna a la ley de Moyses en la qual persevera per spai de cinc anys continuus creentla tenintla guardantla ab tots sos fictes preceptes e cerimonies guardant disaptes pasquas festas e deiunys quant bonament lo podia fer sens esser sentit com qual se vulla bon iueu ho fa tenint la per millor que la de Jhesu-Christ no anant a la sglesia menjant carn en divendres e quaresma e altres dies vedats en casa de iueus e no conbregave mes abans quant vehia lo corpus axi en la sglesia com quant lo portavan a negun malalt secretament scupie e li fehie figas e encara que se conffessava falsament no manifestant en veritat sos peccats al confessor fermament tenint e creent que la tal conffessio no profitava pera remissio dels peccats e que la penitencia e los altres sacraments de la Sancta mare sglesia fos en burla e practicant lo dit Benet Garcia ab un iueu misteris de la ley digue al dit iueu que creya que la maladiccio de son pare iueu lo avia portat en aquel stat per que se havia tornat crestia e que el creya e tenia la ley de Moyses com bon iueu e que stava de proposit encara que lo cremen viu de morir en aquella que encara que mostra esser crestia en la voluntat es iueu e que lo que dien los crestians que hia Jhesus e Sancta Maria verge abans del part ni apres del part que era la maior batania del mon quels crestians tenen e que son cans enemichs de Deu criador de totes les coses en que ell creye com bon iueu e que creu que les cerimonias que fan los crestians son ydolatrias e que tenen la ley de Moyses com los iueus mes que no la observan com a malvats e idolatris que adoran una hostia que es una poca de ferina (farina) batuda ab aygua e per las paraules que un capella diu dien las bestias dihent per los crestians que aquell pa se torna en verdedera (verdadera) carn de Deu lo vi en sanc e que es burla los crestians fan pintar images de sants e santes e que allo es pintar com voler que quant lo dit Benet Garcia fou a Sant Jaume totes les images que hi avia li paregueren idoles e que per tals las te el e a totes les altres e que los chrestians ab lo combregar del Corpus Christi e altras feltillerias que fan sen van tots ab tots los diables al infern en so de burla e vituperi recomtava ordenadament a hun iuheu los articles de la fe responent a ells de la manera ques fa quant combregan los crestians e li digue que crehie axi com crehie en lo creador que per que una vegada combrega ab una hostia que dehien esser de las consagradas perque se torna crestia junt ab les malediccions de son pare li ague donat lo creador tant mal e lo avia portat a les presons en que stave mes si Deu lon desliuras que pendria sos fills e sen iria a Judea e si nols sen podia menar quels mataria e que el hi faria lo possible de passar los per lo ryu de les pedras encara que el creu que no cessa de correr sino lo disabte e que una vegade stigue en proposit de sacrificar la hu dels dits fills seus axi com feu Abraam sino que lo diable loy destorba e que creye que siu (si ho) fere Deu lin donara bona ventura e que li sabia greu quels dits fills seus restassen en aquesta ley maleyda asso dehia per la ley de Jesu-Christ. E vist que lo dit Benet Garcia deiuna certs deiunis de iuheus al modo iudaych e stigue de preposit (proposit, propósit) de deiunar altres e dehia oracions de juheus en abraych (hebraico, hebreo, lengua hebrea) e pregava a un iueu que pregas per ell al creador comanant se en ses oracions iudaycas fent li gracias per lo que per ell avia pregat e axi mateix en asso axi per la confessio del dit Benet Garcia com per la provança del dit procurador fiscal quel dit Benet Garcia en deiuni deprobat e dampnada intencio fou en altres crestians e iuheus en un tractat e concert de fer certas fetillerias en una hostia consagrada e un cor de infant crestia per los inquisidors de la heretica pravitat entre ells no poguessen procehir e perque los dits inquisidors e los altres crestians rabiassen e morissen rabiant e la ley e fe catholica de Jhesu-Christ fos destroyda e perduda totalment e los iuheus se ensenyorisen e que la ley de Moyses fos exalçada e volent posar en efecte e en obra son abominable proposit desig e intencio dampnada al dit Benet Garcia fou e vingue personal e actualment (pone actualmeut, la u y la n suelen equivocarse en los escritos) ab los dits altres crestians e iuheus en crucificar e crucifica un infant crestia en la forma e manera quel (quels) iuheus crucificaren a nostre Senyor Jesu-Christ en remembrança e vituperi de sa divina magestat e sacratissima passio stenenli los brassos e camas en dos pals posadas e ligadas en figura de creu + donantli açots repelons e bufets scupintlo obrintli las venas ab ganivets e collili la sanch ab un caldero e ab una scudella e posantli argilagas e herbas spinosas en las solas dels peus e en las spatles posantli lo dit Benet Garcia en lo cap de las herbas spinosas en manera de garlanda obrint lo costat del dit infant cuelment ab un ganivet bomia per baix dels pits traentli lo cor per lo afete e fetillerias damunt ditas ab moltes vituperosas e orribles paraules dihentli lo dit Benet Garcia iunctament ab tots los altres crestians o juheus dreçades e dirigidas a nostre Senyor Jesu-Christ en persona del dit infant dientli crucifical aquest enganador que se dehia nostre rey e avia destruir nostre temple e que ab fetillerias nos avia de matar e veniarse de nosaltres crucifical crucifical aquest ca embaidor enganador e fetiller e per que se dehia Deu e perque preicava que era Deu e perque se dehia rey dels juheus e Deu que era home com cascu dells fill (fills) de una dona corrupta e adultera bort nat de adulteri e que volia destruir als juheus e sa ley mes que ells destruhirian a ell. E axi feren spirar e morir al dit infant ignorantment e lo soterraren de nit secretament en un loch desert hon nos pogues aver noticia dells. E apres aço fet e perpetrat lo damunt dit el dit Benet Garcie se aiunta en cert loch ab los damunt dits sos compenyons crestians e iuheus hon tots iuntament foren de acort que fos trames lo dit Benet Garcia ab lo dit cor del dit infant e ab una hostia quells dehien de cert esser consagrada e certs savis iuhues (iuheus) que avian de fer ditas fetillerias pera quels inquisidors e tots los altres crestians morissen rabian (sin t final, rabiant) com dit es lo qual cor e la hostia ques diu esser consagrada al dit Benet Garcia en son poder tingue e rebe e ab allo una carta fermada de alguns dels dits sos companyons e participants per portar allo als dits iuheus savis ab lo qual lo dit Benet Garcia fou pres en lo cami per voluntat de Deu ligat e portat aquest coneximent de la veritat lo qual axi mateix se troba esser stat e entrevengut personalment en altre tractat e concert o semblant de fer semblants fetillerias ab lo dit mateix damunt dit altre cor de infant crestia e ab altra hostia consagrada ab los dits sos companyons iuheus e crestians. E vist axi la informacio que de nostre ofici de personas religiosas de nostra Santa fe catholica e de fe dignes que aver poguerem pera saber la veritat e com les dites parts conclogueren e no volgueren mes dir ni allegar e nosaltres concloguerem ab ells e aguerem lo proces e causa per clos e conclos asignam die e terme per donar sentencia e daqui avant tot hora e quant desliberats stiguessem e vehent los altres actes del dit proces e sobre tot agut nostre acort e desliberacio ab persones religiosas e savies de bona e provada ciencia e conciencia seguit lo seu acort desliberacio e consell tenint a Deu davant los nostres hulls trobam que debem divulgar e declarar divulgam e declaram la intencio e acusacio del dit fiscal per ben provada e verificada. 

Translat de la sentencia donada per los reverents pares inquisidors de la heretica pravedat de la ciutat de Avila (Ávila) del Regne de Castella contra un nomenat Benet Garcia

jueves, 23 de mayo de 2019

JORNADA CUARTA. NOVELA SEXTA.

Andreuola vol a Gabriotto, li conte un somni que ha tingut y ell an ella un atre. De repén, ell se mor als seus brassos. Mentres ella y una criada lo porten a casa seua són capturades per la señoría. Ella conte lo que ha passat, lo podestá la vol forsá, se entere son pare y, trobánla inossén, la fa liberá. Después ella se fique a monja.
La história que Filomena habíe contat va sé mol apressiada per les siñores perque moltes vegades habíen sentit cantá aquella cansó y may habíen pogut sabé cóm y per qué habíe sigut composta. Lo rey li va maná a Pánfilo que continuare lo orden, y ell va di:
Lo contat a la passada história me done peu a contáton una a la que se parle de dos que versaben sobre coses que habíen de passá com si ya hagueren passat, y apenes habíen acabat de contáles los que les habíen vist cuan van tíndre los dos efecte. Y aixina, amoroses siñores, hau de sabé que es impresió general de tots los que viuen vore varies coses als seus somnis, y, dormín, li pareixen totes verdaderes, y a vegades resulte que moltes de elles passen de verdat. Per naixó, mols li donen tanta fe a cada somni com li donaríen a les coses que veigueren están desperts, y en estos mateixos somnis se entristíxen o se alegren segóns lo que sels ha mostrat. Y per lo contrari, ña qui no creu en cap somni, mes que después de vóres caure al perill que los habíe sigut mostrat. Ni a uns ni als atres alabo, perque no sempre són verdadés ni totes les vegades falsos. Que no són tots verdadés, moltes vegades tots natres ham tingut ocasió de vóreu, y que no tots són falsos, abáns a la história de Filomena se ha escoltat, y a la meua, com ya hay dit, tos u mostraré. Per lo que jusgo que si se viu y se obre virtuosamen, a cap somni té que tíndres temó y no dixá per nell los bons propósits; en les coses roínes y malvades, encara que los somnis pareguen favorables an elles y en visións propíssies a qui los veuen animen, dingú té que creure; y aixina, al contrari, donáls a tots completa fe. Pero aném a la história (menos mal, Boccaccio, qué cansino que eres).

Va ñabé a la siudat de Brescia un gentilhome de nom micer Negre de Pontecarrato, que, entre atres mols fills, teníe una filla, de nom Andreuola, mol jove y hermosa y sense casá. Ella se va enamorá de un veí seu de nom Gabriotto, home de baixa condissió encara que ple de loables costums, hermós y amable; y en la intervensió y ajuda de la nodrissa de la casa Cabriotto no sol va sabé que Andreuola lo volíe, sino que lo van portá a subín a un hermós jardí del pare de ella, y moltes vegades van disfrutá del seu amor. Per a que cap raó mes que la mort puguere separá lo seu amor, home y dona se van fé en secreto. Y del mateix modo, furtivamén, confirmán los seus ajuntaméns, va passá que a la jove una nit, dormín, li va pareixe vore en somnis que estabe al seu jardí en Gabriotto y que lo teníe entre los seus brassos en grandíssim plaé, y mentres aixina estaben li va pareixe vore eixí del cos de ell una cosa oscura y terrible en una forma que ella no podíe reconéixe, y li pareixíe que esta cosa agarráe a Gabriotto y contra la seua voluntat en espantosa forsa la hi arrancáe dels brassos y en ell se amagáe a dins de la terra y no podíe vórel mes. Com mol gran doló sentíe, se va despertá, y una vegada desperta, encara que vee que no habíe passat res del que habíe ensomiat, no va dixá de tíndre po per culpa de este somni. Gabriotto volíe aná aon ella la nit siguién, pero ella no volíe, se va esforsá en que no vinguere per la nit allí. Pero veén la seua voluntat, per a que no sospechare algo raro, la siguién nit lo va ressibí al jardí. En moltes roses blanques y roiges, perque ere tems de roses, en ell a la voreta de una bellísima fon de aigua clara que al jardí ñabíe, se van gitá, y allí, después de una llarga festa que van disfrutá juns, Gabriotto li va preguntá quina ere la raó per la que li habíe prohibit víndre la nit abáns.
La jove, contánli lo somni de abansanit y la temó que li habíe agarrat, lay va explicá. Gabriotto, al sentíla, sen va enriure y va di que gran bobada ere creure en somnis perque tots veníen per massa minjá o per tíndre lo pap forro, y después va di:
- Si yo haguera vullgut fé cas de somnis no hauría vingut aquí, no tan per lo teu sino per un que tamé vach tíndre la nit passada. Me pareixíe está a una hermosa y deleitosa selva per la que anaba cassán, y había enchampat una cabreta tan maja com la milló que se haigue vist; y me pareixíe que ere mes blanca que la neu y en poc rato se va fé tan amiga meua que en cap momén se separabe de mí. Y me pareixíe que la volía tan que per a que no se separare de mí li había ficat al coll un collá de or y en una cadena tamé de or la sujetaba entre les mans. Y después de aixó me pareixíe que, descansán esta quirrina una vegada y tenín lo seu cap a la faldeta, va eixí de no sé aón una gossa negra com lo carbó, mol famolenca y espantosa en apariénsia, y va víndre cap a mí, contra la que cap resisténsia me pareixíe fé; per lo que me pareixíe que me ficáe lo morro a dins del costat esquerro, y tan lo rossegabe que arribabe al cor, pareixíe que me´l arrancabe per a emportássel. Sentía tal doló que me vach despertá, y despert, en la ma en seguida vach paupá a vore si tenía algo al costat; pero com no me vach trobá cap mal me vach burlá de mí mateix per habéu fet. Pero ¿qué vol di aixó? tals y mes espantosos ne hay tingut mes vegades y no per naixó me ha passat res mes ni res menos; y per naixó olvídat del somni y pensém en chalá. La jove, acollonida pel somni, al sentí aixó encara se va esglayá mol mes, pero per a no fé enfadá a Gabriotto, va ocultá la temó, pero lo abrassáe y besáe mol, y mentres ell la apretáe y besabe, temerosa y no sabén de qué, mes de lo normal moltes vegades lo mirabe a la cara y mirabe per lo jardí per si alguna cosa negra vinguere de alguna part.
Y están de esta manera, Cabriotto, en un gran suspiro, la va abrassá y li va di:
- ¡Ay de mí, alma meua, ajúdam que me mórigo!
Y dit aixó, va caure an terra com un taco damún de la herba del pradet. Veénlo la jove caigut com estabe, apoyánsel a la faldeta, casi plorán li va di:
- Oh, dols siñó meu, ¿qué te passe?
Gabriotto no va contestá, respirán fort y tot suat, después de no mol tems, sen va aná als atres, a la sombra allargada dels sipresos.
Aixó va sé mol du y dolorós per a la jove, que mes que an ella mateixa lo volíe, cada una té que imagináu. Ella lo va plorá mol, y moltes vegades lo va cridá en vano, pero después de que donássen cuenta de que estabe mort, habénlo tocat per totes les parts del cos y trobánles totes gelades, no sabén qué fé ni qué di, plorosa com estabe y plena de angustia, sen va aná a cridá a la seua nodrissa, que de este amor ere cómplice, y la seua miseria y doló li va amostrá. Y después de plorá juntes sobre lo mort Cabriotto, va di la jove a la nodrissa:
- Ya que Déu me´l ha tret, no vull seguí yo en vida, pero en ves de matám, voldría que buscárem una manera convenién de protegí lo meu honor y lo amor secreto que ha ñagut entre natros, y que se enterro lo cos com toque. A lo que la nodrissa va di:
- Filla meua, no parlos de vóldre matát, perque si lo has perdut, matánte tamé lo pedríes al atre món perque aniríes al infern, aon estic segura de que la seua alma no ha anat perque bo ha segut. Mol milló sirá que te consolos y pensos en ajudá en orassións o en atres bones obres a la seua alma, per si per algún pecat cometut té nessessidat de aixó. Sepultál es mol fássil, an este jardí mateix, dingú u sabrá may perque dingú sap que ell haigue vingut aquí, y si no u vols aixina, traémlo fora del jardí y dixémlo, demá pel matí lo trobarán y portánlo a casa seua sirá enterrat per los seus paréns.
La jove, encara que estiguere plena de amargura y plorare continuamén, escoltáe sin embargo los consells de la nodrissa, y no están de acuerdo en la primera part, va contestá a la segona, dién: - No vullgue Déu que un jove tan bo y tan volgut per mí y home meu patixgue lo sé enterrat com un gos o dixat an terra al carré. Ha ressibit les meues llágrimes y, tal com puga, ressibirá les dels seus paréns, y ya me ve al ánimo lo que ham de fé. Y rápidamen la va enviá a per una pessa de seda que teníe a la seua arca, y portada aquella y extenénla an terra, damún van ficá lo cos de Gabriotto, y ficánli lo cap a un cuixí y tancánli en moltes llágrimes los ulls y la boca, y fén una guirnalda de roses y escampán los pétalos de les roses que habíen agarrat juns, li va di a la nodrissa:
- De aquí a la porta de casa seua ña poc camí, y per naixó tú y yo, aixina com lo ham arreglat, lo portarém dabán de casa seua. No tardará mol en fés de día y lo arreplegarán, y encara que per als seus no sigue aixó cap consol, per a mí, ya que als meus brassos
s´ha mort, sirá un descans.
Y dit aixó, va torná a inclinás sobre ell y en abundantíssimes llágrimes lo va está plorán, pero mol requerida per la criada, perque veníe l´alba, se va ficá dreta, se va traure del dit
l´anell en lo que se habíe casat en Gabriotto, lay va ficá al seu dit, dién entre plos:
- Volgut siñó meu, si la teua alma veu les meues llágrimes y algún coneiximén o sentimén después de la seua partida quede als cossos, ressibix benignamen lo radé don de esta a qui vivín vas vóldre tan. Y dit aixó, desmayada, va caure damún de ell, y después de un tems se va reviscolá y se va ficá de peu, y en la criada van agarrá la tela aon estabe lo cos, y en ell van eixí del jardí cap a casa de ell.
Y anán aixina, va passá per casualidat los guardies del podestá, que anaben an aquella hora an algún assunto, les van topetá y les van arrestá. Andreuola, volén antes morí que viure, reconeguts los guardes de la señoría, francamen los va di:
- Sé quí sou y que vóldre fugí de res me valdríe; estic disposada a aná en vatros dabán la señoría, y contá lo que ha passat; pero que ningú se atrevixque a tocám, si tos fach cas, ni a robá res de lo que porte este cos si no vol que yo lo acusa.
Per lo que, sense que ningú la tocare, en lo cos de Gabriotto sen van aná tots cap al palau. Avisat lo podestá, se va eixecá, y fénla víndre a la alcoba, se va fé informá de lo que habíe passat, y habén fet mirá per algúns meches si en veneno o de un atra manera habíe sigut assessinat lo bon home, tots van afirmá que no, sino que li habíe petat lo cor y se habíe aufegat. Y ell, sentit aixó y que aquella en poca cosa ere culpable, se les va ingeniá en pareixe que li donabe lo que no podíe véndreli, y va di que si ella fée la seua voluntat, la liberaríe. Pero no servínli les paraules, va volé contra tota conveniénsia fé aná la forsa; pero Andreuola, ensesa pel desdén y traén forses de aon no les teníe, se va deféndre com un home, rechassánlo en injurioses y altives paraules. Pero arribat lo día cla y sénli contades estes coses a micer Negre, mortalmen dolgut sen va aná en mols dels seus amics al palau y allí, informat de tot per lo podestá, va demaná que li tornaren a la seua filla. Lo podestá se va acusá de habéla volgut forsá, antes de sé acusat per nella, va alabá a la jove y la seua constánsia. Veénla de tanta firmesa, li va di a son pare que si an ell li pareixíe be, y an ella, pesse habé tingut un home de baixa condissió, de bon grado la pendríe com a dona. Aixina com ells dos parlaben, Andreuola se li va tirá als peus de son pare y li va di:
- Pare meu, no crec que faigue falta que tos conta la história del meu atrevimén y de la meua desgrássia, que estic segura de que ya la hau sentit y la sabéu. Tos demano perdó per la meua falta, aixó es, de habé, sense vosté sabéu, pres per home al que mes me agradabe; y este perdó no tol demano per a que me sigue perdonada la vida sino per a morí com filla vostra y no com enemiga vostra.
Micer Negre, que ya ere vellet y home bo y amorós per naturalesa, al sentí estes paraules va escomensá a plorá, y plorán va alsá a la seua filla tendramen, y li va di:
- Filla meua, mol me haguere agradat que hagueres tingut tal home com segóns lo meu pareixe te conveníe; y si lo hagueres pres tal com a tú t´agradare tamé m´habíe de agradá; pero lo habéu amagat me fa dóldrem de la teua poca confiansa, y mes encara, veén que lo has perdut abáns de sábreu yo. Pero ya que aixina está fet, lo que per a contentát, vivín ell, hauría fet en gust, aixó es, honrál com a gendre se li fará ara que está mort.
Y giránse cap als seus fills y als seus paréns los va maná que prepararen per a Gabriotto exequies grans y honorables. Mentrestán habíen acudit los pares y datres paréns del jove, que se habíen enterat de la mala notíssia, y casi tantes dones y tans homes com ñabíe a la siudat. Colocat al mich del pati lo cadáver sobre la tela y en totes les roses, allí va sé plorat per tots, y públicamen per casi totes les dones de la siudat y per mols homes, y no com un plebeyo sino com un siñó tret de la plassa pública a muscles de los mes nobles siudadáns, en grandíssim honor va sé portat a la sepultura. Y al cap de uns díes, insistín lo podestá en lo que habíe demanat, preguntánlay micer Negre a la seua filla, ésta res de aixó va vóldre sentí, pero volén donáli una satisfacsió a son pare, a un monasteri mol famós per la seua santidat, ella y la nodrissa monges se van fé, y van viure allí honradamen durán mol tems.

jornada-cuarta-novela-séptima