champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
¿Queréis leer romance valenciano del 1250? Uno de los primeros textos en él, la Carta de Jaime I a los Moriscos del Vall de Uxó. Se observan palabras y construcciones aún en boca de nuestros abuelos; huy, isqueren, en Borriana, estiguen, façen, alqueries, lo dit castell, garrofes ...
En nom de Deu tot piados é misericordios, oració feta per nostre Senyor Deu sobre tots los Apostols: Aquest es privilegi honrat, lo cual mana nostre Senyor lo Rey de Aragó, de Mallorques, de Valencia, é Comte de Barcelona é Durgell, é Senyor de Monpesler, á qui Deu mantenga, otorgat à tots los moros de la vall de Uxó, los cuals reebé sots la sua fe; é que poblen, é poblar façen la vall de Uxó damunt nomenada, é les sues alqueries é los seus termens á la dita vall determenats ó assignats ans quels moros isquessen de la terra. E que reten de continent lo castell de la dita vall de Uxó á Nos lo Rey, ó á qui nos manarem de nostres gents, sen ninguna triga. E retut lo dit castell sobre lo dit pacte, estiguen tots los moros en la lur població de lurs cases, é de lurs bens, on que sien en los lochs o alqueries de la dita vall de Uxó, ells, é tots aquells qui per temps serán de lur generació pera tots temps en fe de nos lo Rey.
2. . . . . E perdonam é remetem á aquells tots crims ó penes per aquells comeses tro al jorn de huy, é per res non fosen de aquells dits crims ó penes demanats; ne sien de manats de alcuns deutes que fossen deguts á alcuns juheus per alcuna manera.
3. . . . . E volem que tots los moros sien sobre lur çuna en lurs matrimonis, é en totes les altres coses, segons çuna. E que pusquen publicar lur çuna en oracions, é en amostrar de letra á lurs fills el Alcorá publicament, sens nengú prejudici á aquells fer. E que pusquen anar per tota la terra et senyoría nostra á fer tots lurs afers, sens que nels sie vedat per alcuna persona: é quels sia legut é puxen comprar tot blat per á llavor á ops de la llur terra en Borriana, é en altres lochs de la nostra senyoría.
4. . . . E que sien tenguts de pagar tots aquells drets, los cuals solien pagar lurs antecessors ans que isquesen los moros de la terra, é lur dret é delme, segons que es contengut en la carta antiga, la cual de present es en la lur ma.
5. . . . E atorgam á aquells que sien franchs en aquest present any de tots los delmes é drets, del dia que retrán lo castell de la dita vall de Uxó en un any; que no sien de res demanats dels drets. E aprés fenit lo dit any, sien tenguts pagar tots los drets é delmes, seguns lo lur privilegi antich.
6. . . . E fem los franchs de la venema dels arbres, é de tota la ortaliça, sino de aquella, la cual se vendrá publicament.
7. . . . E que sien tenguts de pagar lo dret de bestiar é de colmenes, ço es, de cuaranta una.
8. . . . Et que puguen fer alcaldi et alami per si mateixos: et que pusquen jutgar les aygues entre si, axi com era acostumat en temps de moros, segons ques conté en los lurs privilegis antichs. E que sien les rendes de les mezquites á ops de les dites mezquites, axi com ere antigament.
9. . . . E que no pusca poblar ab ells christiá, né bateját dins la lur població, sens lo lur voler, ne Nos no pusguám aquells forzar, ni alcun altre en nom nostre del regne de Valencia per tos temps.
10. . . . Et que sien tots los lochs é les alqueries de la vall de Uxó á servitut del castell de la dita vall de Uxó, segons que de primer ere acostumat.
11. . . . E qui volrá anar dels de la vall de Uxó cuant se volrá, en terres de moros, que ho pusca fer: é açols otorgam sens alcuna triga. E que pusquen vendre totes les lurs possessions é bens als moros tan solament é que nols pusquen vendre á alcun christia null temps.
12. . . . E que hajen tots lurs termens é lurs bestiars de Uxó, é Nulles, é Almenara, é lo terme de Urmell en la Plana é les vinies de la alqueria appellada de Carc é Alfandech segons que já seren deputats á ells en temps de moros. E que pusca anar lo lur bestiar en tot lo terme de Xova, segons que á ells era ja legut.
13. . . . E totes aquestes condicions habem otorgat á ells, guiats é assegurats en tota la nostra terra, en persones é en bens ells é tots los que per temps serán en per tots temps, sobre aquesta condició, que ells sien sotmeses é leals vasalls á Nos, é á qui aprés de nos será de tota la generació.
14. . . . E que no pusquen anar á loch ó lochs de la guerra, nels pusquen donar nenguna provisió en denguna condició ni á aquells metre alcuna cosa. E que dejen guardar tota la nostra terra, é á tots los nostres vasalls be é leyalment.
15. . . . E que dejen pagar los drets de les colmenes é lo delme de les figues, é de garrofes, é de les gallines, segons ques conté en altre privilegi per Nos á ells otorgat. E que no sien tenguts de pagar dret dels ous, ne fer Çofra de lurs persones, ne de lurs besties.
16. . . . E sobre totes les coses damunt nomenades, foren per nos fermades les dites coses. Testimonis sobre les dites coses los capdals Don Ferrando de Muncada, Don Guillem de Muncada, Don Galcerán de Pinós, Don Guillem Deutença (Dentença, De Entensa, etc). Feta en lo mes de Jumet Alahir, segons compte de moros, en lany de 648 conjunt lo dit kalendari en lo mes de agosto en lany 1250 segons kalendari de christians. E deposam lo nostre signe sobre les dites coses fermades é loades en lo dit kalendari.
17. . . . E declaram que paguen tots los dits moros, é los que per temps serán, la huytena part de tots los fruyts á Nos, ó á qui Nos volrem; é que no sien tenguts alcuna altra cosa pagar de tots los lurs fruyts, los quals naxerán en la lur terra. Exceptam los rayms dels arbres é de les ortaliçes, los quals no serán venuts. E pagant la octava part de tots los fruyts, nols puscam fer alcuna demanda de tots los fruyts damunt nomenats. Exceptat, que si per Nos, ó procurador nostre es feyta alguna peyta ó demanda als moros, los quals son en la Tinença de Valencia, ladonchs sien tenguts pagar ço que per Nos serán taxats en les peytes.
18. . . . E los moros que stiguen axi com eren acostumats en temps de moros, ans quels moros isquesen de la terra.
19. . . . E tots aquells que isqueren de la vall de Uxó, é no foren assetjats ab ells en lo dit castell, que tots los lurs bens sien á ops de les pernones del castell.
20. . . . Escriví totes les coses damunt nomenades en lo dit kalendari per manament del molt alt Senyor Rey, á qui Deu salvu, Salamó fill de Alquizten. Signum + Jacobi Dei gratia Regis Aragonum Majoricarum et Vaalentiae, Comes Barchinonae et Urgelli, et Domini Montis Pesulani, qui praedicta omnia laudamus, concedimus et firmamus, proui superius continetur.
Fonts
Colección de Documentos Inéditos para la Historia de España, por D. Miguel Salvá y D. Pedro Sainz de Baranda. Tomo XVIII. Madrid, Imprenta de la viuda de Calero, 1851, pàgs.42-50 (document XII), alhora recollit del foli 229, pàgina 2 del llibre 1r. del Real Patrimoni guardat a l'arxiu de la Bailia General de València.
Dos sienesos volen a una dona comare de un dells. Mor lo compare y torne a visitá al compañ, segóns la promesa y juramén que se habíen fet, y li conte cóm se está al atre món.
Quedabe sol lo rey per novelá, y después de vore a les siñores calmades (que se dolíen de la perera escamochada, que no habíe tingut cap culpa), va escomensá: Manifestíssima cosa es que tot just rey té que sé primé guardadó de les leys fetes per nell, y si datra cosa fa, com a criat digne de cástic y no com a rey té que jusgás. Y yo, que vostre soc lo vostre rey, com estic obligat per fuero, me toque caure a la vostra justíssia. Ahír vach doná yo orde y manamén de que los nostres raonaméns de avui, en intensió de no voldre fé aná lo meu privilegi, y raoná sobre alló que tots hau raonat; pero no sol ha sigut contat tot alló sobre lo que yo creía que parlaría, sino que han sigut dites tantes coses millós, que yo, en cuan a mí, per mol que a la memória busca, recordá no puc ni sé que sobre la materia algo puga di que pugue comparás a les históries ya contades. Y per naixó, debén contravíndre a la ley per mí mateix donada, com soc digne de cástic, a tota reparassió que me sigue ordenada me declaro aparellat, y al meu acostumat privilegi tornaré. Tos dic que la história dita per Elisa sobre lo compare y la comare, y tamé la idiotés dels sienesos, tenen tanta forsa, caríssimes siñores que, dixán les burles que a los seus homens nessios fan les dones discretes, me porten a contátos una historieta sobre ells, que, encara que en sí tingue mol de lo que no té que créures, no menos sirá en part plassentera de escoltá.
Va ñabé, pos, a Siena, dos jovens de poble, la un se díe Tingoccio Mini y lo atre Meuccio de Tura; y casi may estaben la un sense lo atre, y per lo que pareixíe se volíen mol. Y anán, com van los hómens, a la iglesia y als sermóns, moltes vegades habíen sentit la glória y la miséria que a les almes o ánimes dels que moríen ere segóns los seus mérits, consedida al atre món; dessichán sabé algo segú de estes coses, y no trobán lo modo, se van prometre la un al atre que lo que primé de ells se moriguere, al que quedare viu tornaríe si podíe y li donaríe notíssia de lo que volíen sabé; y aixó u van confirmá en juramén dabán los cuatre evangelis. Habénse fet esta promesa y continuán juns, com se ha dit, va passá que Tingoccio va emparentá com a compare en un tal Ambruoggio Anselmini, que estabe a Camporeggi. Este teníe un fill de la seua dona, de nom doña Mita. Tingoccio, jun en Meuccio visitán alguna vegada an esta comare seua, que ere una majíssima y atractiva dona, no obstán lo sé compares se va enamorá de ella; y Meuccio igualmen, de tan sentíla alabá per Tingoccio, se va encaprichá de ella. Y en este amor la un se amagabe del atre, pero no per la mateixa raó: Tingoccio se guardabe de descubrílay a Meuccio per la maldat que an ell mateix li pareixíe que ere lo vóldre a la seua comare, y se hauríe avergoñit de que algú u sapiquere. Meuccio no se guardabe per naixó, sino perque ya sen habíe acatat de que li agradáe a Tingoccio, per lo que se díe: «Si yo li descubrixgo aixó, pendrá sels de mí, y puguenli parlá tan com vol, com a compare de ella, en lo que pugue la fará odiám, y aixina may res de lo que vull obtindré de ella». Ara, va passá que Tingoccio, al que li ere mes fássil pugué obríli a la dona tots los seus dessichos, tan va sabé fé en actes y en paraules que va conseguí de ella lo seu gust; de lo que Meuccio be que sen va acatá, y encara que mol li desagradare, sin embargo, esperán alguna vegada arribá al objecte del seu dessich, per a que Tingoccio no tinguere manera ni ocasió de estorbá o impedí algún assunto seu, fée vore que no sabíe res. Va passá que, trobán Tingoccio a les terres de la comare lo terreno blan, perque ñabíen aiguamolls, tan va llaurá y cavá que li va víndre una enfermedat per la humitat, y esta después de uns díes se va agravá tan que va passá a neumonía, y no podén soportála, sen va aná al atre món. Y ya difún, tres díes después, que potsé primé no habíe pogut, va torná, segóns la promesa feta, una nit a la alcoba de Meuccio, que dormíe com un soc, y lo va cridá. Meuccio, despertánse assustat, va di: - ¿Quí eres tú?
A lo que va contestá:
- Soc Tingoccio que, segóns la promesa que te vach fé, hay tornat a donát notíssies del atre món. Se va espantá Meuccio al vórel, pero tranquilisánse después va di: - ¡Sigues benvingut, germá meu!
Y después li va preguntá si se habíe perdut; a lo que Tingoccio va contestá: - Perdudes están les coses que no se troben: ¿cóm hay de está yo perdut si estic aquí dabán de tú?
- ¡Ah! - va di Meuccio- , yo no vull dí aixó: te pregunto si estás entre les ánimes condenades al foc etern del infern.
A lo que Tingoccio va contestá:
- Assó no, pero sí que estic, per los pecats cometuts per mí, en penes gravíssimes y mol angustioses. Li va preguntá entonses Meuccio particularmen a Tingoccio quines penes se donaben allá per cada un de los pecats que aquí se fan; y Tingoccio les hi va dí totes. Después li va preguntá Meuccio si ell podíe an este món fé per nell alguna cosa; a lo que Tingoccio li va contestá que sí, y ere que faiguere cantá misses, resá orassións y doná almoynes, perque estes coses mol ajuden als de allá de allá. A lo que Meuccio va di que u faríe de bona gana; y separánse Tingoccio de ell, Meuccio sen va enrecordá de la comare, y eixecán una mica lo cap, va di:
- Ara que men enrecordo, Tingoccio: ¿per la comare en la que te gitabes cuan estabes aquí, quína pena te han donat allá dal?
A lo que Tingoccio va contestá.
- Germá meu, cuan vach arribá allá dal, ñabíe un que pareixíe coneixe tots los meus pecats, y sels sabíe de memória. Este me va maná que aniguera an aquell puesto (aon vach plorá en gran pena les meues culpes), aon vach trobá a mols amics condenats a la mateixa pena que yo; y están yo entre ells, y enrecordánmen de lo que había fet en la comare, y esperán per naixó una pena mol mes gran de la que me habíe sigut dada, encara que estiguera al mich de una gran foguera mol ardén, com si fore de lleña de melis, tremolaba de paó. Veén aixó un que ñabíe al meu costat, me va di: «¿Qué tens mes que los demés que aquí están que tremoles están al foc?». «¡Oh! - vach di yo- , amic meu, ting gran po del juissi que espero de un gran pecat que hay fet.» Aquell me va preguntá entonses quín pecat ere aquell; y li vach di: «lo pecat va sé tal, que me tombaba a una comare meua: y tan me vach girá y tombá que me vach despellotá». Y ell entonses, burlánse de alló, me va di: «Ala, tontet, no tingues temó, que aquí no se porte cap cuenta de les comares», lo que sentínu yo, me vach tranquilisá.
Y dit aixó, arrimánse lo día, va di:
- Meuccio, quédat en Deu, que yo no puc quedám mes tems en tú - y de repén se va esfumá. Meuccio, habén sentit que cap cuenta se portabe de les comares, va escomensá a fé burla de la seua castidat, pos ya ne habíe dixat passá unes cuantes; per lo que, abandonán la seua ignoránsia, en alló mes abán va sé sabut. Estes coses, si fray Rinaldo les haguere sabut, no hauríe tingut cap nessessidat de empleá silogismos cuan va persuadí a fé lo seu gust a la seua bona comare. Estabe Céfiro sén alsat per lo sol que al ponén se arrimabe cuan lo rey, acabada la seua história y no quedánli res per di, traénse la corona del cap, al cap de Laureta la va ficá, dién:
- Siñora, tos corono reina de la nostra compañía; alló que de ara en abán cregáu que sirá plaé y consol de tots, com a Siñora manaréu -. Y se va torná a assentás. Laureta, feta reina, va fé cridá al senescal, al que li va maná que se pararen les taules an aquella valleta una mica abans de lo acostumat, per a que después en tems se puguere torná a la casa; y después, lo que teníe que fé mentres durare lo seu gobern, li va explicá. Después, dirigínse a la compañía, va di:
- Dioneo va voldre ahí que avui se parlare de les burles que les dones fan als seus marits u hómens; y si no fore que yo no vull mostrá sé de casta de gos gruñidó, que incontinenti vol vengás, manaría yo que demá se raonare sobre les burles que los hómens fan a les seues dones. Pero dixán aixó, dic que cadaú penso en contá burles de eixes que tots los díes o la dona al home o lo home a la dona, o un home a un atre home se fan. Y dit aixó, ficánse de peu, hasta la hora del sopá va doná lissensia a la compañía. Eixecánse, pos, les siñores y los hómens, algúns de ells, descalsos, van caminá per l´aigua clara y atres entre los drets ábres del prat se anaben entretenín. Dioneo y Fiameta un bon rato van cantá juns sobre Arcita y Palemón; y aixina van passá lo tems hasta la hora de la sena. A la vora de les taules, un milená de muixóns cantáen, y lo airet fresquet que baixabe de aquelles montañetes espantáe les mosques y mosquits, aixina que van sopá en molta alegría y ben tranquils. Y alsats los mantels, después de fé una volta per aquella valleta, están lo sol encara alt pero anán de baixada, cuan va voldre la reina, cap a la seua acostumada morada a pas lento se van adressá, bromeján y charrán de mil coses, tan de les que durán lo día se habíe parlat com de atres. Van arribá a la villa al tardet, y allí van beure vins fresquíssims y van minjá dolsaines y pastes, descansán de la curta caminata, y al voltán de la fon van ballá, unes vegades al só de la cornamusa de Tíndaro y atres cantán caroles y romanses. La reina li va maná a Filomena que cantare una cansó, que díe aixina.
¡Ay de la meua infelís vida!
¿Alguna vegada podría torná
al lloch del que vach sé desposeída?
No estic segura, y es tan ardén
lo afán del meu pit
per torná aon viure solía,
oh lo meu be, oh únic descáns,
que me té maltratada.
¡Ah, disme tú, que no preguntaría
a datre, ni sabría!
Ah, siñó meu, fésmu esperá,
que es lo consol de la meua alma afligida.
No sé be repetí cuán va sé lo plaé
que me té inflamada
sense pugué descansá nit ni día,
perque lo sentí, lo escoltá y lo vore,
en forsa desusada,
cada un a la seua foguera me enseníe,
aon cremo encara:
y sol tú me pots animá
y tornám la virtut perduda.
¡Ah, disme tú si passará algún día
que te troba potsé
aon los ulls que causen lo meu dol;
dísmu, be volgut, dolsa alma meua,
disme cuán vindrás,
que al di «Pronte» ya me dones consol;
passe lo tems en un vol
que hay de esperát, y llarg sigue la teua estada,
per a curám, que es gran la ferida!
Si passare que alguna vegada te tinga
no sé si siré tan loca
com antes vach sé y te dixaré anáten,
te retindré, y que vingue lo que vingue,
pos de la dolsa boca
lo meu dessich se té que be nutrí;
només vull di;
aixina, víne pronte, víne ya a abrasám,
que en sol pensáu la cansó cobre vida.
En esta cansó tota la compañía va pensá que un nou amor assediabe a Filomena; y com per les seues paraules pareixíe que sol ne habíe probat de ell en la vista, tenínla per mol felís, enveja li van tíndre algúns de los que allí estaben. Pero después de acabá la cansó, enrecordánsen la reina de que en son demá ere diviandres, aixina los va di: - Sabéu, nobilíssimes siñores, y vatros jovens, que demá es lo día consagrat a la passió de nostre Siñó, lo que, si be ton enrecordáe, devotamen vam selebrá sén reina Neifile; y les entretingudes narrassións vam suspendre; y lo mateix vam fé lo dissapte siguién. Per lo que, volén seguí lo bon ejemple donat per Neifile, crec que honesta cosa sirá que demá y después demá, mos abstinguem del nostre novelá, portán a la memória lo que en tals díes per a la salvassió de les nostres almes va passá. Tots van está de acuerdo, y habén ya passat un bon tros de la nit, la reina los va doná lisénsia y tots sen van aná a descansá.
Después de la tormenta llega... (llegan) Las conclusiones.
La desafiante acción del sábado (celebraban el 30 aniversario en Valderrobres) de una Asociación que defiende el dialecto occitano catalán en el Matarraña les ha dejado en pelotas, y tod@s tenéis el derecho a saber los datos y opiniones que se aportaron en dicha reunión desde los sillones de la presidencia.
Esta Asociación NO defiende la cultura y la lengua aragonesa, simplemente quiere imponer sus ideas. Vive desde hace la friolera cantidad de 30 años de las subvenciones (dinero de tod@s los españoles) que recibe y por lo visto no son pequeñas. Tienen una masa social que les respalda casi inexistente, en este acto estaban 35-40 personas. Tienen respaldo económico/político.
Esta es mi reflexión, que cada uno saque la suya propia, los datos no son inventados, los aportaron ellos mismos. No vivimos en ninguna franja (la del meu cul), somos aragones y estamos orgullosos de hablar #LoChapurriau y quiero gritar bien fuerte y claro. #YOPARLOCHAPURRIAU
La sede de la ASCUMA está al carré majó 4, 44610, Calaseit, Teruel.
Este es lo peix gros, abáns u ere Arturico Quintanilla y Fuentecica, Juaquinico Monclús (a vegades escriu MonTclús) Esteban. Está gort que chape, pero encara té ganeta de "calers". La pela es la pela, Quimet (tocayo del president de la Generalitat, la marioneta de Puchcagón).
1. Principio de simplificación y del enemigo único: Adoptar una única idea, un único símbolo. Individualizar al adversario en un único enemigo.2. Principio del método de contagio: Reunir diversos adversarios en una sola categoría o individuo. Los adversarios han de constituirse en suma individualizada.
3. Principio de la transposición: Cargar sobre el adversario los propios errores o defectos, respondiendo el ataque con el ataque. Si no puedes negar las malas noticias, inventa otras que las distraigan.
4. Principio de la exageración y desfiguración: Convertir cualquier anécdota, por pequeña que sea, en amenaza grave.
5. Principio de la vulgarización: Toda propaganda debe ser popular, adaptando su nivel al menos inteligente de los individuos a los que va dirigida. Cuanto más grande sea la masa a convencer, más pequeño ha de ser el esfuerzo mental a realizar. La capacidad receptiva de las masas es limitada y su comprensión escasa; además, tienen gran facilidad para olvidar.
6. Principio de orquestación: La propaganda debe limitarse a un número pequeño de ideas y repetirlas incansablemente, presentarlas una y otra vez desde diferentes perspectivas, pero siempre convergiendo sobre el mismo concepto. Sin fisuras ni dudas. De aquí viene también la famosa frase: "Si una mentira se repite lo suficiente, acaba por convertirse en verdad".
7. Principio de renovación: Hay que emitir constantemente informaciones y argumentos nuevos a un ritmo tal que, cuando el adversario responda, el público esté ya interesado en otra cosa. Las respuestas del adversario nunca han de poder contrarrestar el nivel creciente de acusaciones.
8. Principio de la verosimilitud: Construir argumentos a partir de fuentes diversas, a través de los llamados globos sonda o de informaciones fragmentarias.
9. Principio de la silenciación: Acallar las cuestiones sobre las que no se tienen argumentos y disimular las noticias que favorecen el adversario, también contraprogramando con la ayuda de medios de comunicación afines.
Así es como se tiene que contestar a esta gentuza:
Sesión del día 12.
Se acordó enviar embajadores a cada uno de los pretendientes para intimarles que se abstuviesen de vías de hecho en sus pretensiones. Asimismo se dispuso entregar a Berenguer de Monravá, Alberto Çatrilla y Juan de Ribesaltes, la cantidad de doscientos florines para invertirla en el pago de los espías que creyesen conveniente enviar a algunas partes. Comisionóse también al abad de San Juan de las Abadesas, embajador que debía ir al Rosellon, para que a su paso por el Ampurdan procurase apaciguar las disensiones promovidas entre Raimundo de Rexach y Pedro de Galliners. Resueltos ya estos asuntos, tomó la palabra Francisco de Erill, y pidió la competente venia, para que cierto procurador que habían enviado los del valle de Aran pudiese presentar el escrito que sigue, referente a los negocios de dicho valle.
Molt noble mossen lo governador e molt reverents egregis nobles e honorables e molt savis senyors de tots e de cascu dels estaments e condicions del principat de Catalunya qui sots e a present celebrats parlament general del dit principat. A tots en comu e en particular es notori e a major cautela vos notifica e diu en Johan de Vallinarça donzell de casa del noble en Francesch Derill capita de la vall Daran e lo dit Johan sindich e en nom de sindich e procurador de aquella que per la longa guerra e a la dita vall soberga e importable que li han feta e fan e saparellen a fer major la egregia dona Margarita comtessa de Comenge e gens sues per la qual ja la dita vall la qual per si no es bastant ne pot defendres o resistir al poder de la dita comtessa sien cremats e desabitats los lochs de Puyo de Bensost de Lees de Caneya de Bansen e la meytat de la vila de Veylla e novellament los lochs de Benos e de Begos e apparellen les dites gents ab grossa gent darmes e de peu de destrouir totalment e conquerir e occupar aquella si molt prestament noy es provehit ab socos covinent: car jatsia les gents de la dita vall no dubtants perills alguns de mort o qualsevol altre ne recusants tots treballs hajen feta fan e faran tota defensio a ells possible empero lur paucitat en nombre e deffalliment de gent darmes e artilleries necessaries a semblants actes de guerra no son bastants ne poden resistir a tan soberch esforç com son los comengeses en sguard de la dita vall molt pocha e assats pobra nes pot de costuma fer en part del mon que cascun membre o part de la provincia haja e puxa pendre e fer per si defensio a guerres e adversitats sens total reforç e ajuda del cap e altres parts o membres del regne comdat e provincia com la unitat ajustada sia pus fort a resistir a tot sinistre e evitar aquell segons en altres semblants fets a costumat a fer notablament lo dit principat. E jatsia lo dit noble en Francesch Derill per honor del dit parlament e de la cosa publica del dit principat e per son descarrech vos ho haja dit e proposat diverses vegades pero noy ha stat ans creix tot jorn la potencia dels de Comenge e periclita la dita vall ab gran flaquesa e deshonor de la corona real Darago e a major carrech del dit parlament que durant incertitud qui es nostre rey e senyor per justicia no occorre ab celeritat a tan gran carrech e desonor. E jatsia la dita vall ab ferm privilegi e ley paccionada puxa licitament e sens menys valença de sa fe o altre carrech si per lo senyor rey e officials reals no son defeses donarse a qualsevulla altre senyor ço que ells han scusat e no voldrien fer per cosa del mon hon scusar ho puxen: per tal a present en lur extrema necessitat de la dita guerra no podents accorrer al senyor rey personalment per la dita incertitud recorren per lur sindich e per ells recorre lo dit sindich a vos dit mossen lo governador e a vosaltres dits molt reverents egregis nobles honorables e savis senyors del dit parlament e a tot lo dit parlament açi convocat e justat eus supplica e requer tant instantment com pot per tot dret ni costum que per ell faça e per vigor del dit privilegi que la dita vall Daran lochs e habitadors de aquella vullats defendre e conservar a la subjeccio de la corona real de la qual son subdits e vassalls e volen esser ab tota guarda e tuicio de aquella provehint los castells senyaladament de Lees e de Bensost de vitualles armes e stablida de gent e altres coses necessaries e encara trametre gent a la dita vall per defensio de aquella com los de la dita vall nos puxen defendre ne sien bastants a les dites coses. En altre manera lo dit sindich ab total reverencia forçat per son offici e per scusacio de sos principals protesta contra vos mossen lo governador e encara contra lo dit parlament de tots dans destruccions exterminis e perdues ques facen os seguesquen en la dita vall que tot sia imputat a vosaltres senyors e cascun de vos e que per vostra culpa o dessidia axi desemperats de rey e de vostra defensio e ajuda en tan extrema necessitat puxen usar del dit privilegi e ley paccionada e tot altre remey que puxen els pertanga ço que hon als no puxen hauran a fer per vostra gran culpa e carrech ab trencament de cor e molt dolorosament e plorosa per stalviar les persones e bens lurs per vosaltres lexades e abandonades a total destruccio e carnatge. Requirent de la present scriptura testimoni de la presencia divinal e carta publica per descarrech de sos principals e salvament de lur fe e total carrech de aquells per culpa de qui se seguira tan dan e desonor a la corona real e al dit principat de Cathalunya.
PORT. Legitima. IT. Legittima. (chap. Legítima, legítimes. Pot sé que algú pronunsio “lejítima”, en jota, pero se pronunsie en la g de ginebre, ginebra, gitano, geput, girá, etc.)
4. Legitim, adj., lat. legitimus, légitime.
Successors de legitim matrimoni.
(chap. Sucessós de legítim matrimoni.)
Tit. de 1468. Hist. de Lang., t. V, pr., col. 37.
Successeurs de légitime mariage.
Filhas legitimas he naturals. (he : e : et : i : y)
(chap. Filles legítimes y naturals.)
Tit. de la maison d'Auvergne, de 1482. Justel, p. 227.
Filles légitimes et naturelles.
CAT. Legitim, llegitim (legítim, llegítim). ESP. (legítimo) PORT. Legitimo. IT. Legittimo. (chap. Legítim, legitims; v. legitimá.)
5. Legitimamen, adv., légitimement.
En demandan... o d'altra maniera legitimamen. Charte de Gréalou, p. 62.
Las gracias especials de que Dieus los priviligiet. V. et Vert., fol. 6.
Les grâces spéciales de quoi Dieu les privilégia.
Part. pas. Si'l deude era fiscal o privilegiat.
Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.
Si la dette était fiscale ou privilégiée.
Sian privilegiat per lo senher apostoli.
Tit. de 1283. DOAT, t. LXXIX, fol. 153.
Soient privilégiés par le seigneur pape.
CAT. ESP. PORT. Privilegiar. IT. Privileggiare. (chap. Privilegiá: privilejo o privilegio, privileges o privilegies, privilege o privilegie, privilegem o privilegiem o privilejam o privilegiam, privilegéu o privilegiéu o privilejáu o privilegiáu, privilegen o privilegien; privilegiat, privilegiats, privilegiada, privilegiades.)
23. Anelei, Aneleh, s. m., injustice, iniquité.
Que m vol deseretar per anelei.
Karles mi fai gran tort et aneleh.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23 et 48.
Vu qu'il me veut déshériter par injustice.
Charles me fait grand tort et injustice.
24. Sacrilegi, s. m., lat. sacrilegium, sacrilége.
Qui rauba las gleizas... fai sacrilegi. Trad. de Bède, fol. 42.
Qui lo trenca es... sacrilegis. V. et Vert, fol. 98.
Qui le rompt est... sacrilége.
CAT. Sacrilegi. ESP. PORT. IT. Sacrilegio. (chap. Sacrilegi, sacrilegis; la persona que comet sacrilegi es un sacrílego; sacrílegos, sacrílega, sacrílegues.)