Mostrando las entradas para la consulta perteneixen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta perteneixen ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 17 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

JORNADA NOVENA. NOVELA NOVENA.

Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.


Dos jovens li demanen consell a Salomón, la un de cóm pot sé volgut, l´atre de cóm té que tratá a la seua dona malcreguda; al primé li respón que vullgue y al atre que vaigue al pon de la Oca.

A la reina (si volíe respetás lo privilegi de Dioneo) li faltabe novelá, y ella, después de callá les dames, que sen habíen enrit mol del desgrassiat Biondello, va escomensá a parlá aixina:

Amables siñores, si en la men recta mirem l´orden de les coses, mol fássilmen vorem que tota la universal multitut de les dones está als homens sometuda per la naturalesa, per les costums y per les leys, y que segóns lo discernimén de estos convé que se regixquen y gobernon; y per naixó, totes les que vullguen tranquilidat, consol y descáns en los homens als que perteneixen, han de sé en ells humils, passiéns y obediéns, ademés de honestes, lo que es espessial tessoro de cada una. Y si en aixó les leys, que al be comú miren en totes les coses, no mos u enseñaren, la naturalesa mol ubertamen u amostre, que mos ha fet en lo cos delicades y blanes, en lo ánim tímides y temoriques, en la men benignes y piadoses, y mos ha donat fluixes les forses del cos, les veus amables y los moviméns de los miembros suaves: coses que testimonien que tenim la nessessidat de que mos gobernon. Y qui té la nessessidat de sé ajudat y gobernat, vol que sigue obedién y que estigue sometut y que reverensio al seu ajudadó y gobernadó: ¿y quí mos ajude y goberne a natros mes que los homens? Pos als homens debem honráls mol, sométremos, y la que de aixó se aparte sirá digníssima no sol de dura reprensió, sino tamé de aspre cástic. Y an esta considerassió, encara que ya la haigam fet atres vegades, me ha portat fa poc Pampínea en lo que va contá de la malcreguda dona de Talano: a qui Deu li va enviá lo cástic que lo seu home no habíe sabut donáli; y per naixó crec yo que són dignes de du y aspre cástic totes aquelles que se aparten de sé amables, benévoles y dóssils com u volen la naturalesa, la costum y les leys. Per lo que tos contaré lo consell que va doná Salomón, com útil medissina pera curá an aquelles que están afectades de este mal. La que no sigue mereixedora de tal medissina, que no se cregue que se diu res per nella, encara que los homens acostumbren a di este proverbio:
«Espoles demanen lo bon caball y lo roín, y la dona tan bona com roína demane branca». Estes paraules, lo que vullguere interpretáles de broma, diríe que són sertes totes, pero volén interpretáles moralmen, dic que se hauríen de admití. Són de natural totes les dones volubles (la donna è mobile), influensiables, y per naixó, pera corregí la inquietut de les que se dixen aná massa lluñ de los límits imposats, se nessessite la gayata que les castigo, y pera aguantá la virtut de les demés, que no se dixen rellissá, es nessessari la gallata que les aguanto y les assusto. Pero dixán ara lo predicá, tos contaré aixó: habénse ya estés per tot lo universal món la altíssima fama de la maravillosa discressió de Salomón, y lo liberalíssim us que della fée peral que volíe conéixela en propia experiensia, mols acudíen an ell per a que los aconsellare desde diverses parts del món; y entre tots estos, se va ficá en camí un jove de nom Melisso, mol noble y ric, de la siudat de Layazo, de aon ere ell y aon vivíe. Y cabalgán cap a Jerussalén, va passá que, al eixí de Antioquía, en un atre jove de nom Josefo, que aquell mateix camí portabe, van cabalgá durán un tems; y com es la costum de los viachés, van escomensá a entrá en conversa. Habénli preguntat Melisso a Josefo quina ere la seua condissió, de aón veníe, aón anabe y a qué, li va di que anabe a vore a Salomón, pera demanáli consell de lo que teníe que fé en la seua dona, que ere mes tossuda y roína que cap atra, y ell ni rogánla ni afalagánla ni de cap atra manera la podíe traure de la seua obstinassió o tossudería.
Y después li va preguntá Josefo a Melisso de aón ere, aón anabe y pera qué, a lo que va contestá Melisso:

- Yo soc de Layazo, y com tú tens una desgrassia yo ne ting un atra: yo soc un home ric y me gasto lo meu assentán a la meua taula y honrán als meus consiudadáns, y es cosa rara y extraña pensá que, a pesá de tot aixó, no puc trobá a dingú que me vullgue be; y per naixó vach aon vas tú, pera demaná consell per a sé volgut.

Van cabalgá, pos, juns los dos compañs y, arribán a Jerussalén, per mediassió de un dels baróns de Salomón, van sé portats dabán dell, Melisso li va exposá la seua nessessidat y Salomón li va contestá: - Vol.

Y dit aixó, rápidamen Melisso va sé obligat a eixí de allí, y Josefo va di alló per lo que estabe allí, a lo que Salomón sol va contestá: - Ves al pon de la Oca.

Tamé Josefo va sé alluñat de la presensia del rey enseguida, se va trobá a Melisso quel esperabe, y li va di lo que li habíe donat per resposta. Estos, pensán en estes paraules y no podén compendre lo seu sentit ni traure cap fruit pera les seues nessessidats, com si hagueren sigut burlats, se van ficá al camí de tornada; y después de unes jornades van arribá a un riu sobre lo que ñabíe un pon mol majo; y com una gran caravana de mules y caballs estabe crusán van tindre que esperás hasta que habíen passat. Y habén ya passat casi tots, va ñabé un macho que se va esbarrá, com assobín passabe, y no volíe de cap manera passá abán; per naixó, un mulero, agarrán una estaca, primé en cuidadet va escomensá a pegáli pera que arreare. Pero lo macho, ara de esta part del camí, ara de aquella atravesánse, y a vegades reculán, de cap manera volíe adelantá; per naixó lo mulero, mol enfadat, va escomensá en la estaca a fótreli lo vareo mes gran del món, ara al cap, ara als flancos y ara a la grupa; pero tot en vano.
Melisso y Josefo, que estaben mirán aixó, li díen al mulero:

- ¡Aic!, desgrassiat, ¿qué fas?, ¿vols matál o qué?, ¿per qué no probes a conduíl be y tranquilamen? Arreará antes que sil esbatusses com estás fen.
A lo que lo mulero va contestá: - Vatros coneixéu als vostres caballs y yo conec al meu macho; dixéume féli lo que vull. Y dit aixó, va torná a fótreli estacades, y tantes de una part y tantes del atra ni va fotre que lo macho al remat va arreá, de manera quel arriero sen va eixí en la seua. Están, pos, los dos jovens a pun de seguí, li va preguntá Josefo a un bon home, que estabe assentat al arrang del pon, cóm se díe este puesto; a lo que lo bon home va contestá: - Siñó, aixó se diu lo pon de la Oca.

En cuan u va sentí Josefo, sen va enrecordá de les paraules de Salomón y li va di a Melisso: - Pos te dic, compañ, que lo consell que me ha donat Salomón podríe sé bo y verdadé, perque mol claramen vech que no sabía pegáli a la meua dona: pero este mulero me ha enseñat lo que ting que fé.

Al cap de uns díes van arribá a Antioquía, y Josefo va retindre a Melisso pera que descansare uns díes en ell; y sén mol fredamen ressibit per la seua dona, li va di que faiguere prepará de sopá lo que Melisso vullguere, y Melisso va demaná lo que li veníe de gust. La dona, tal com habíe fet abáns, no va fé prepará lo sopá com Melisso habíe dit, sino tot lo contrari, y veénu Josefo, enfadat, li va di:
- ¿No te se ha dit qué se teníe que fé de sopá?

La dona, contestánli orgullosa, va di:

- Pos ¿qué vol di aixó? ¡Ah! ¡No sopos si no vols sopá! Si me se ha dit una cosa a mí me ha paregut féu aixina; si te agrade, que te agrado; si no, aguántat.
Se va extrañá Melisso de la resposta de la dona y mol lay va ficá en cara.
Josefo, al sentí aixó, va di: - Dona, seguixen sén tal com eres, pero créume que te faré cambiá estes maneres. Y giránse cap a Melisso li va di:

- Amic, pronte vorem cóm ha sigut lo consell de Salomón; pero te demano que no te sigue du vórel ni pensá que es broma lo que vach a fé. Y pera que no me u impedixques, enrecórdaten de la contesta que mos va doná lo arriero cuan teníem compassió del seu macho. A lo que Melisso va di:

- Yo estic a casa teua, y aquí fas lo que tú vullgues.
Josefo, buscán una gallata feta de una carrasca jove, sen va aná a la seua alcoba, aon la dona, que enfadada se habíe eixecat de la taula, sen habíe anat remugán, y agarránla per les trenes la va aviá als seus peus y va escomensá a fótreli en esta gallata. La dona va escomensá primé a quirdá y después a amenassá, pero veén que en tot alló Josefo no parabe, tota cruixida va escomensá a demaná mersé per Deu pera que no la matare, dién ademés que may dixaríe de fé lo seu gust. Josefo, a pesá de tot aixó, no frenabe, sino que en mes furia que antes al costat o a les cuixes o als muscles la anabe vareján y assentán les costures, y no se va quedá coto hasta que se va baldá; y en ressumen, cap os ni cap part va quedá al cos de la dona que no estiguere machacat; y fet aixó, tornán en Melisso, va di:

- Demá vorem lo resultat del consell de «vésten al pon de la Oca». Y descansán un rato y rentánse después les mans, va sopá en Melisso y cuan va sé hora sen van aná a gitás. La pobreta dona en prou faena se va eixecá de enterra y se va dixá caure al llit, aon descansán com va pugué, en son demá, eixecánse mol pronte, li va preguntá a Josefo qué volíe que faiguere pera amorsá. Ell, enriénsen de alló en Melisso, li va di que tres ous fregits per a cadaú, pancheta grossa, butifarra de piñóns y seba, llenguañissa y pa en tomata en oli de arbequina, y después, cuan va sé hora, van trobá preparat tot lo que li habíe dit, per lo que van alabá mol lo primé consell perals seus mals que habíen sentit.
Y después de uns díes, separánse Melisso de Josefo y tornán a casa seua, a un que ere un home sabut li va di lo que Salomón li habíe dit, y este li va explicá:

- Consell mes verdadé ni milló no podíe donát. Saps be que tú no vols a dingú, y los honors y los favors que fas los fas no per amor que li tingues a dingú sino pera la teua pompa. Vol, pos, com Salomón te va di, y sirás volgut.
Aixina pos, va sé corregida la dona malcreguda, y lo jove, volén, va sé vullgut.

lunes, 29 de julio de 2024

4. 14. Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Capítul XIV.

Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Braulio Foz, Fórnoles, Matarraña, Teruel; Máximes y sentensies de Pedro Saputo.

Solíe di que preferíe enemics espabilats que amics apamplats. 

Díe que en general tots los homens són bons y tots roíns, perque no los ham de demaná lo que no poden doná, ni voldre que obron com no los convé encara que igual entenen mal esta conveniensia. 

Y en cuan a la justissia, que o no la coneixen en los casos que obren mal, o que no saben lo que val.

Li van preguntá una vegada, quins homens eren los mes perjudissials, y va contestá que los envechosos. Se van admirá de esta resposta, y van voldre sabé lo que sentíe dels lladres, assessinos y datres; y va di, que dels primés, lo envechós pegue en lladre, y per enveja escomensaben a sé roíns; que los atres són uns miserables, ignorans, soques y mal encaminats per uns atres com ells, o perduts per la mala educassió cuan eren chiquets y mossos; pero que al final, tart o pronte se fa justissia. Pero que lo envejós o la envejosa es un verdadé malsín, lo traidó per naturalesa, lo animal propiamen dit, contra qui no ña cástic a les leys ni a les costums, per al mal que cause en general y en particulá, que es mes que lo que mos ve de totes les demés classes juntes de homens perversos y malvats. Que la enveja ha causat mes trastornos al món que la codissia y la ambissió juntes, si no es que la ambissió sigue un nom dorat pera la enveja. Pero que sin embargo podíen alguna vegada, y de particulá en particulá, produí un be paregut al de les cagarrines y colics al cos humano, que si no són frecuens ni mol graves, fan al home templat y sobrio.

Tamé díe moltes vegades que la avarissia no habíe eixecat cap casa; y sí moltes lo orden y la economía.

Díe que los mes grans enemics del be del home solen sé la vanidat y la dropina. La vanidat perque gaste mes de lo que pot y se arruine o diu mes de lo que deu y cau en grans inconveniens; y la perea, la dropina, perque va detrás de les estassions al tems, de la saó als negossis, dels fets als acontessimens, dixansu vindre tot damún, hasta que li cau la casa y acabe a les seues ruines, enrunat y arruinat, o fuch espantada y no trobe aon fotres, pobra, falta de consell y aburrida.

Díe que la tontería es mal incurable (només cal vore a Carlos Rallo Badet) y códul al que sempre se entropesse; y que los tres mes grans traballs que pot passá un home són viure en imbessils, tratá en embusteros y viachá en un cobart (Julio Micolau de La Fresneda fa les tres coses, que pareix lo gos de Quintaneta).

Lo influjo de la imprenta y la aplicassió de cadaú guiada y exitada per los sabuts, díe que lo faríen home al món, perque hasta ara (al seu tems) encara no habíe eixit de chiquet.

Creíe que los homens may habíen sigut millós, sino que a uns atres tems van tindre menos leys y menos sossiedat, y així menos juissi y censura de les seues acsions; pero que la sossiedat se habíe anat constituín milló, encara que no be del tot.

Segons ell, los homens del seu tems no enteníen lo comers, la agricultura, les arts, ni les siensies, perque li pareixíe que no veíe mes que torpesa, casualidat, charlatanisme y miseria.

Cuan se va sabé la seua ressolusió de casás li van preguntá, cóm sén tan sabut caíe an esta vulgaridat. Y va contestá: no es vulgaridat casás, perque es seguí la naturalesa, sino casás mal per interés o per mera y sola raó de nom, y queixás después, o condená lo matrimoni y parlá mal de les dones.

Abans de coneixe a son pare díe que donáe grassies a Deu perque no lay habíe dixat coneixe, pos habíe vist mols chiquets de qui no li penaríe sé pare, y pocs homens de qui voldríe sé fill. 

Pero cuan va trobá a son pare, va plorá de pena de no habél conegut desde la cuna. Y sobre lo seu apellit va contestá a don Vicente, son germá de Morfina, que li va preguntá si estáe orgullós de ell: ya me pareixíe a mí que no podíe escapá de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, perque estos linajes són com los vileros que a tota vila se troben.

Com habíe tratat en flares y monges y los coneixíe mol be, díe que an aquells los faltabe un voto, y an estes nels sobraben dos. 

Pero no explicabe mes, y no sabem quins votos eren eixos.

Per tres coses (díe) donaría yo la vida: per la religió que professo, per ma mare y per lo meu poble. Li van preguntá una vegada que acababe de di aixó, si la donaríe per lo Rey; y va contestá que no enteníe la pregunta.

Solíe di que en general la primera nessessidat de les dones es parlá; la segona murmurá de atres, y la tersera, sé adulades.

La perea als jovens, la desautoridat als agüelos, la vanidat a les fees, y casá a un home baixotet en una dona alta, díe que són cuatre pecats iguals, contra natura.

Recomanán la frugalidat solíe di: carn una vegada al día, y eixa a 

l'olla o rostida. Y condenán la tacañería als plats: lo milló dols es la mel, lo milló coc, lo bon pa, lo milló licor, lo bon vi, y lo milló guiso, lo mes curtet y simple.

Díe que ñabíe cuatre coses que lo ficaben a pun de alferessía: taula menuda, llit curt, mula pesada, y navalla sense esmolá.

Cuatre que li omplíen l'alma de rissa: una agüela en flos, un home gurrumino, un predicadó de mal ejemple, y un flare o retó fenli la roda a una dama.

Y cuatre que li féen portá la má a la espasa:

engañá a un sego, feli la burla a un agüelo, un home peganli a una dona, y un fill maltratán a son pare o a sa mare.

Están a Sevilla li van brindá si volíe aná a vore a una poetisa que componíe sonetos, églogues de pastós y atres poemes; y va contestá que sí, pero que li habíen de di en tems lo día y la hora perque volíe preparás.

- ¿Quína preparamenta nessessitéu?, li van preguntá, y va di:

purgám y llimpiá be la pancha, y después péndrem un elixir que sé fé yo en gitam, mol espessial contra los vomits y la fluixera de ventre.

Entre les sentensies dels antics la que mes li agradáe ere aquella de Virgilio: Felix qui potuit rerum cognoscere causes. "dichós, felís, lo que alcanse a coneixe les causes de les coses»; aixó es, a la naturalesa.

Y de ell la sentensia mes sélebre es esta: que lo mol resá a ningú ha fet san, ni lo mol lligí sabut (només cal vore a Moncho), ni lo mol minjá ressio y fort.

Moltes atres dites y sentensies se li atribuíxen; pero o són mol vulgás, o sels vol doná autoridat en lo seu nom. Y així mateix se conten de ell diferens fets que de cap manera corresponen al consepte que lo seu gran talento y máxima prudensia mereixen.

Yo estic convensut de que així los dits com los fets que corren com si foren seus y són tan indignes de la seua discressió y sabiduría, perteneixen al fals o apócrifo Pedro Saputo, a qui los de Almudévar van fotre fora a gorrades y en raó del seu poble, tan malparat lo malparit, y que, com ham dit, ere un acsiomo, un dropo, gat, torpe, indessén, (algo paregut a Mario Sasot Escuer, lo de la revista de la franja del meu cul.)

Mario Sasot Escuer, capsot, franchista, la franja del meu cul

Lo fill de la pubilla va sé mol sobrio, mol fi, mol amable, persona de mol respecte, y tan gran en tot com se ha vist an esta verdadera historia de la seua vida.


Original en castellano:

Capítulo XIV.

Máximas y sentencias de Pedro Saputo.

Solía decir que más quería enemigos agudos que amigos tontos.

- Decía que hablando en general todos los hombres son buenos y todos malos, porque no les debemos pedir lo que no pueden dar, ni querer que obren como no les conviene aunque tal vez entiendan mal esta conveniencia. Y en cuanto a la justicia, que o no la conocen en los casos que obran mal, o que no saben lo que vale.

- Preguntáronle una vez, qué hombres eran los más perjudiciales, y respondió que los envidiosos. Admiráronse de esta respuesta, y quisieron saber lo que sentía de los ladrones, matadores y otros; y dijo, que de éstos mucha parte eran también envidiosos y por envidia comenzaban a ser malos; que otros son unos miserables, ignorantes, rudos y mal encaminados por otros como ellos, o perdidos por la mala educación en su niñez y mocedad; pero que al fin de todos ellos tarde o temprano se hace justicia. Mas que el envidioso es un verdadero malsín, el traidor por naturaleza, el animal propiamente dañino, contra el cual no hay castigo en las leyes ni en las costumbres, para el daño que causa en general y en particular, que es más que el que nos viene de todas las demás clases juntas de hombres perversos y malvados. Que la envidia ha causado más trastornos en el mundo que la codicia y la ambición juntas si no es que la ambición sea un nombre dorado de la envidia. Pero que sin embargo podían alguna vez, y de particular a particular, producir un bien parecido al de las indigestiones y cólicos en el cuerpo humano, que si no son frecuentes ni muy graves, hacen al hombre templado y sobrio.

- También decía muchas veces que la codicia no había levantado ninguna casa; y sí muchas el orden y la economía.

- Decía que los mayores enemigos del bien del hombre suelen ser la vanidad y la pereza. La vanidad porque gasta más de lo que puede y se arruina o dice más de lo que debe y cae en grandes inconvenientes; y la pereza, porque va detrás de las estaciones en el tiempo, de la sazón en los negocios, de los hechos en los acontecimientos, dejándoselo venir todo encima, hasta que se le cae la casa y acaba en sus ruinas, o huye espantada y no encuentra donde meterse, pobre, falta de consejo y aborrecida.

- Decía que la necedad es mal incurable y piedra en que siempre se tropieza; y que los tres mayores trabajos que puede pasar un hombre son vivir con necios, tratar con embusteros y viajar con un cobarde.

- El influjo de la imprenta y la aplicación de cada uno guiada y excitada por los sabios, decía que harían hombre al mundo, porque hasta ahora (en su tiempo) aún no ha salido de niño.

- Creía que los hombres nunca habían sido mejores, sino que en algunos tiempos tuvieron menos leyes y menos sociedad, y así menos juicio y censura de sus acciones; pero que la sociedad había estado mejor constituida, aunque no bien del todo.

- Según él, los hombres de su tiempo no entendían el comercio, la agricultura, las artes, ni las ciencias, porque le parecía que no veía sino torpeza, casualidad, charlatanismo y miseria.

- Cuando se supo su resolución de casarse le preguntaron, cómo siendo tan sabio caía en esta vulgaridad. Y respondió: no es vulgaridad casarse, porque es seguir la naturaleza, sino casar mal por interés o por mera y sola razón de nombre, y quejarse después, o condenar el matrimonio y hablar mal de las mujeres.

- Antes de conocer a su padre decía que daba gracias a Dios porque no se lo había dejado conocer, pues había visto muchos niños de quien no le pesaría ser padre, y pocos hombres de quien quisiera ser hijo. Mas cuando encontró a su padre, lloró de pena de no haberle conocido desde la cuna. Y acerca de su apellido respondió a don Vicente, el hermano de Morfina que le preguntó si estaba muy vano de él: ya me parecía a mí que no podía escapar de un López, de un Pérez, de un Martínez, Jiménez, Sánchez, o Fernández, porque estos linajes son como los gorriones que en todo poblado se encuentran.

- Como había tratado con frailes y monjas y los conocía muy bien, decía que a aquéllos les faltaba un voto, y a éstas les sobraban dos. Pero no explicaba más, y no sabemos qué votos eran éstos.

- Por tres cosas (decía) daría yo la vida: por la religión que profeso, por mi madre y por mi pueblo. Preguntáronle una vez que acababa de decir esto, si la daría por el rey; y respondió que no entendía la pregunta.

- Solía decir que en general la primera necesidad de las mujeres es hablar; la segunda murmurar de otras, y la tercera, ser aduladas.

- La pereza en los jóvenes, la desautoridad en los viejos, la vanidad en las feas, y casar hombre pequeño con mujer alta, decía que son cuatro pecados iguales contra natura.

- Recomendando la frugalidad solía decir: carne una vez al día, y ésa en la olla o asada. Y condenando la prolijidad en los platos: el mejor dulce es la miel, el mejor bizcocho, el buen pan, el mejor licor, el buen vino, y el mejor guiso, el más corto y simple.

- Decía que había cuatro cosas que le ponían a punto de alferecía: mesa pequeña, cama corta, mula pesada, y navaja sin filo. Cuatro que le regaban el alma de risa: una vieja con flores, un marido gurrumino, un predicador de mal ejemplo, y un fraile o clérigo haciendo la rueda a una dama. Y cuatro que le hacían llevar la mano a la espada: engañar a un ciego, burlarse de un viejo, un hombre pegando a una mujer, y un hijo maltratando a su padre o a su madre.

- Estando en Sevilla le brindaron si quería ir a ver una poetisa que componía sonetos, églogas de pastores y otras poesías; y respondió que sí, pero que le habían de decir con tiempo el día y la hora porque quería prepararse. 

- ¿Qué preparación necesitáis?, le preguntaron, y dijo, purgarme y limpiar bien el estómago, y luego tomar un elixir que sé yo hacer muy especial contra las náuseas y la flojedad del vientre.

- Entre las sentencias de los antiguos la que más le gustaba era aquella de Virgilio, Felix qui potuit rerum cognoscere causas. «Dichoso el que alcanza a conocer las causas de las cosas»; esto es, a la naturaleza.

- Y de él la sentencia que más se celebra es ésta: que el mucho rezar a nadie ha hecho santo, ni el mucho leer sabio, ni el mucho comer robusto y fuerte.

Muchos otros dichos y sentencias se le atribuyen; pero o son muy vulgares, o se les quiere dar autoridad con su nombre. Y asimismo se refieren de él varios hechos que de ningún modo corresponden al concepto que su gran talento y suma prudencia le ha merecido. Yo me persuado que así los dichos como los hechos que corren como los suyos y son tan indignos de su discreción y sabiduría, pertenecen al falso Pedro Saputo, a quien los de Almudévar echaron con razón de su pueblo tan malparado, y que, como hemos dicho, era un mentecato, un vago y un borracho torpe e indecente. El hijo de la Pupila fue muy sobrio, muy fino, muy amable, persona de mucho respeto, y tan grande en todo como se ha visto en esta verdadera historia de su vida.

sábado, 11 de julio de 2026

Taca, Tacca - Pertanher, Pertaynher

Taca, Tacca, s. f., de l'arabe taca, tache, souillure.
Voyez Aldrete, p. 366; Muratori, Diss. 33; Denina, t. II, p. 109.
Joachim pres un aynell
Sens taca que ac blanca pell.
Trad. d'un Évang. apocr.
Joachim prit un agneau sans tache qui eut blanche peau.

Joachim pres un aynell Sens taca que ac blanca pell.

Sella taca que a el peitz e 'l ventre.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Cette tache qu'il a à la poitrine et au ventre.
Fig. Aquest don osta tota ordura de l' arma, e la deneia perfechamens de totas tacas, e specialmens de la taca del peccat de luxuria. V. et Vert., fol. 84.
Ce don ôte toute ordure de l'âme, et la nettoie parfaitement de toutes taches et spécialement de la tache du péché de luxure.
CAT. Taca. ESP. Taca, tacha (mancha). PORT. Tacha. IT. Tacca, taccia.
(chap. Taca, taques.)

2. Taqueta, s. f. dim., petite tache, petite souillure.
L' enfantayritz non a taqueta
De sang, mais es pura e neta.
Trad. d'un Évang. apocr.
Celle qui enfante n'a pas petite tache de sang, mais elle est pure et nette
(chap. Taqueta, taquetes.)

3. Tacamen, Tecament, s. m., tache, marque.
La luna,...
Alcus dizon qu' el tacamen
De l' umbra de la terra pren.
Brev. d'amor, fol. 34.
La lune,... aucuns disent que la tache elle prend de l'ombre de la terre.
Vinha... en terra... salsuginoza, sa razitz pren tecament.
Eluc. de las propr., fol. 226.
La vigne... en terre... salsugineuse, sa racine prend tache.
(chap. Tacamén, tacamens.)

4. Tacos, adj., taché, sale, souillé.
Vostre vestir sian talhat
E fait azaut e benestan,
E no sian lag ni tacos.
P. Vidal: Abril issic.
Que vos vêtirs soient taillés et faits convenablement et bienséants, et qu'ils ne soient laids ni sales.
(chap. Tacat, tacats, tacada, tacades.)

Máximo Fabregat y les seues neures; Té una clucada de ull que enamore, casi tan com Junqueras.

5. Tacar, Tachar, v., tacher, souiller, salir, maculer.
Tacha sos bels vestimentz.
Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.
Tache ses beaux vêtements.
Fig. Cant ac totz los fraires tacatz 
De follors e de malvestatz.
V. de S. Honorat.
Quand il eut tous les frères souillés de folies et de méchancetés.

Blas Flare, Black Friday

Part. pas. La carn del filh vezia tacada. Passio de Maria.
La chair du fils elle voyait maculée.
Fig. En vostra cort non pot intrar, so cre,
Nuills hom tachatz de nuilla laia re.
Cadenet: Ben volgra.
Dans votre cour ne peut entrer, cela je crois, nul homme taché de nulle laide chose.
CAT. ANC. ESP. Tacar. ESP. MOD. (manchar) PORT. Tachar. IT. Tacciare.
(chap. Tacá, tacás : yo me taco, taques, taque, taquem o tacam, taquéu o tacáu, taquen; tacat, tacats, tacada, tacades; tacaré; tacaría; si tú estigueres tacat : tingueres un tumó o tumor : si tingueres cáncer.)

6. Entacar, Entachar, Entecar, v., entacher, souiller.
Qui tocha la pez s' en entacha. Trad. de Bède, fol. 35.
Qui touche la poix s'en souille.
Part. pas. Tug n' em per engal
Enqueras entecat.
Nat de Mons: Si Nat de Mons.
Tous nous en sommes également encore entachés.
ANC. CAT. Entacar. IT. Intaccare.

Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.
Del rei tafur,
Mais am sa cort e son atur.
Bertrand de Born: Pus lo gens.
Touchant le roi déloyal, davantage j'aime sa cour et son appui.
Avol gens tafura.
G. Faidit: Ab cossirier.
Méchante gent perfide.
Fig. Tans talans tafurs.
Pierre d'Auvergne: Dieus vera.
Tant de désirs perfides.
Subst. Juret sanh Marti lo bon tafur.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.
Le bon fourbe jura saint Martin.
Vilana, tafura,
Plena d' enjan e d' uzura.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
Vilaine, trompeuse, pleine de fraude et d'avarice.
ANC. FR. Ainçois querroit un grant tafur.
Roman du Renart, t. III, p. 310.
CAT. Tahur. ANC. ESP. Tafur. ESP. MOD. Tahúr. PORT. Taful. (chap. Tafur, tafurs, tafura, tafures; tahur, tahurs, tahura, tahures; desleal, engañadó, mentirós, roín, trampós als jocs de cartes.)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo; Tafur, adj., de l'arabe dahur, perfide, déloyal, fripon, joueur, trompeur.

Tahinar, Tainar, Taynar, v., différer, retarder, tarder, chagriner.
E 'l desme de t' eira e de ton troil no tainar redre; car, si o tainas, es pechaz. 
Trad. de Bède, fol. 46.
Et la dîme de ton aire et de ton treuil ne pas différer de rendre; car, si tu diffères cela, c'est péché.
Perdon lur chan per l' ivern qu' els taina.
Guillaume de Berguedan: Can vey.
Perdent leur chant par l'hiver qui les retarde.
On plus es deziratz grans jays
Mais val, e quan plus tahina. 
P. Camor: Iratz chant.
Où plus est désirée grande joie plus elle vaut, et quand davantage elle tarde.
Loc. Messatgier, mot me tayna,
Quar tost non hiest lay.
B. de Ventadour: E manht.
Messager, moult il me tarde, parce que tôt tu n'es pas là.
(chap. Tardá, retrasá, retrasás. Gabriel Rufián es tan retrasat com Tardà del mateix partit, ERC, Esquerra Republicana de Catalunya. Yo tardo, tardes, tarde, tardem o tardam, tardéu o tardáu, tarden; tardaré; tardaría; si yo tardara.)

Gabriel Rufián, la constitución española de 1978 la hicieron los fascistas, lo dice la historia contemporánea, Forges, cómic

2. Taina, s. f., retard, délai.
Que no fassas taina, e t' endormas. Trad. de Bède, fol. 80.
(chap. Que no faigues tard o tart, y t'adórmigues.) 
Que tu ne fasses retard, et t'endormes.
Als fraires reda lor dever establit ses tota taina.
Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 17.
Qu'aux frères il rende leur devoir établi sans nul retard.
(chap. Retrás, retrasos; tardansa, tardanses.)

3. Atahinar, Atainar, Ataynar, v., différer, retarder, tarder.
Loc. Lo rics pretz qu' avetz m' atahina.
La Comtesse de Die: A chantar m' er.
Le noble mérite que vous avez me tarde (me fait envie).
Lo joi que mi n' atayna.
G. Rudel: Quan lo rius.
La joie qui m'en tarde (me fait envie). 
Part. pas. L' enjanaire enemics quer a la mort los atainatz tormens.
Trad. de Bède, fol. 81.
Le trompeur ennemi cherche à la mort les tourments différés.
ANC. FR. Les membres ramponèrent 
Le ventre et s'ataïnèrent.
Ysopet II, fabl. 36; Robert, t. 1, p. 174.
Dont ma dame l'ataïna 
Et d'un chienet la rampona. 
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 323.
Je jujasse que li lechierres,
Li ribaus, li atéinez
Fust on penduz ou traïnez.
Roman du Renart, t. II, p. 341.

4. Atayna, s. f., retard, délai, attente.
Movon als pros atayna.
Marcabrus: Per savi 'l.
Suscitent aux preux retard.
Heremborc, la reyna,
Qu' as mort per atayna.
V. de S. Honorat.
Hérembort, la reine, que tu as tuée par attente. 
ANC. FR. Qui de courrous et d'ataïne
Sembloit bien estre moverresse.
Roman de la Rose, v. 140.

Tal, Tau, adj., talis, tel.
Fis ben malastruc jornal,
Qu' anc nuilhs malastrucs no 'l fetz tal. 
Rambaud d'Orange: Er no sui ges.
Je fis bien malheureuse journée, vu qu'oncques nul malheureux ne la fit telle.
De tal amor sui fins amans,
D' on duc ni comte non envey,
E non es reys ni amirans
El mon, que, si n' avia tau, 
Non s' en fezes rics cum ieu fau.
B. de Ventadour: Ges de chantar.
De tel amour je suis pur amant, d'où duc ni comte je n'envie, et il n'est roi ni émir au monde, qui, s'il en avait tel, ne s'en fit fier comme je fais.
- Quelque.
On venran tals cinc cens armat.
Bertrand de Born: Ieu chan.
Où ils viendront quelques cinq cents armés.
Tals vetz es no m puesc sufrir,
Qu' ab mi mezeus m' en azir.
Peyrols: Pus de mon.
Quelque fois il est que je ne me puis souffrir, vu qu'avec moi-même je m'en irrite.
Subst. Tals s' en fai conhtes e parliers,
E cuid' esser rics e sobriers,
De fin' amor, qu' ieu n' ai dos tans.
B. de Ventadour: Pel dols chant.
Tel s'en fait empressé et parleur; et croit être riche et supérieur de pur amour, que j'en ai deux (fois) autant.
Prov. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.
Tel seigneur, tel domestique.
Tal paraula com hom di, tal coratge mostra. Trad. de Bède, fol. 81.
Telle parole comme homme dit, tel coeur il montre.
Loc. Ieu no i sai ni tal ni qual.
B. Zorgi: Jhesu Crist per. 
Je n'y sais ni tel ni quel.
Conj. comp. Los secretz d' ome volon saber,
Per tals que miells si puescon far temer.
P. Cardinal: Ab votz d' angel.
Les secrets d'homme ils veulent savoir, afin que mieux ils puissent se faire craindre.
ANC. FR. Renart respont: Ainz n'oï tal;
Tiez se plaint n'a mie de mal.
Roman du Renart, t. 1, p. 12.
Od tals armes se cumbateient. 
Roman de Rou, v. 13736.
La langue française changeant l'A primitif de la langue des troubadours en E, conserva longtemps les deux genres à tel:
Si grant paine et si tel dolor. Marie de France, t. 1, p. 58.
Quand ils veirent qu'on leur tenoit tels manières contre eux.
Monstrelet, t. 1, fol. 200.
Ravis d'amourettes
De veoir telz fillettes.
J. Marot, t. V, p. 178.
CAT. ESP. PORT. Tal. IT. Tale. (chap. Tal, tals; de tal soca, tal ascla.)

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera

2. Talment, Talmen, adv., tellement, ainsi, de telle manière.
Arsenic, es aurpiment, talmen dit quar a color d' aur.
Eluc. de las propr., fol. 267.
Arsenic, c'est orpiment, ainsi appelé parce qu'il a couleur d'or.
CAT. Talment. IT. Talmente. (chap. Talmen.)

3. Aital, Aitalh, Aitau, adj., tel, pareil, semblable.
Quan parli d' aitals gens.
P. Vidal: Ges pel temps.
Quand je parle de pareilles gens.
Si voliatz de nostre pa, volontiers vo 'n darian d' aytalh co l' avem. Philomena.
Si vous vouliez de notre pain, volontiers nous vous en donnerions de pareil comme nous l'avons.
Aitals sui francs et amoros,
Car volc ma dona qu' aitals fos.
Raimond de Miraval: Dels quatre.
Tel je suis franc et amoureux, parce que ma dame voulut que tel je fusse.
ANC. FR.
Une feiz, ço dit l'en, par itel achoison. Roman de Rou, v. 781.
D'autex viandes comme il meisme estoit serviz.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 181.
ANC. CAT. Aytal. ANC. ESP. Atal.

4. Atretal, adj., égal, pareil, semblable.
Marit qui marit fai sufren,
Deu tastar d' atretal sabor.
Pierre d'Auvergne: Belha m' es la.
Mari qui mari fait souffrant, doit tâter de pareille saveur.
Voyez AL.

5. Talio, s. m., lat. talio, talion, punition pareille à l'offense.
Portar la pena del talio. L'Arbre de Batalhas, fol. 239.
Porter la peine du talion.
CAT. Talio. ESP. Talión. PORT. Talião. IT. Talione, taglione. (chap. Ley del talión o talió : lo cástic igual que la ofensa : ull per ull, den per den.)

Tala, s. f., de l'arabe talah, défaut, défectuosité, vice.
Non penra ni dan ni tala.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne prendra ni dommage ni défectuosité.
Loc. Senher Dieus, mot m' o tenc a tala. 
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
Seigneur Dieu, moult je le tiens à défectuosité.
CAT. ESP. PORT. Tala. (chap. Tala, tales; taca, taques; falta, faltes; defecte, defectes; vissi, vissis. La tala dels cams se fée en tems de guerra pera dixá a la gen sense minjá. Talá o tallá un abre.)

Taleca, s. f., poche, pannetière.
Pres sa taleca.... Sa taleca al col. Abr. de l'A. et du N. Test., fol. 15.
Prit sa besace... Sa besace au cou.
El gilos qu' autr' entalec,
Ro cum camels en taleca.
Gavaudan le Vieux: Lo vers dech.
Le jaloux qu'autre entailla, ronge comme chameau en pannetière.
CAT. ESP. Talega. PORT. Taleiga. (chap. Taleca, taleques; talega, talegues.)

pobre, morral, zurrón, cuento, pedra, aigua

Talen, Talant, Talan, s. m., du grec *gr, envie, désir, volonté, goût, penchant, disposition.
Pus de chantar m' es pres talens,
Farai un vers don sui dolens.
Le Comte de Poitiers: Pus de.
Puisque de chanter il m'a pris envie, je ferai un vers de quoi je suis dolent.
Tuit a plorar repairen mei talant. Poëme sur Boèce.
Tous à pleurer reviennent mes désirs.
Non ai talan vaire.
G. Adhemar: Be m' agr' ops.
Je n'ai pas goût changeant.
Pois lo reys e 'l coms Richartz
M' an perdonat lurs mals talans. 
Bertrand de Born: Ges de far.
Puisque le roi et le comte Richard m'ont pardonné leurs mauvaises dispositions.
ANC. FR. De cumbatre orent talent. Roman de Rou, v. 12450.
Talent me prent de retorner. Fabl. et cont. anc., t. II, p. 62.
Li parduna sun mal talent. Roman de Rou, v. 7610.
Tant qu'il auroit oublié son mal talent. Froissart, t. III, p. 32.
CAT. Talent. ESP. PORT. IT. Talento. (chap. Talento, talentos; talén, talens; talante, talantes; talán, talans; enveja, dessich, voluntat, gust, dispossisió.)

2. Talentos, adj., désireux, envieux.
Anc de re no fu tan talentos ni tan desirons.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 16.
Oncques de rien il ne fut si envieux ni si désireux.
Es de pretz talentosa.
Bertrand de Born: Rassa tan.
Elle est de mérite désireuse.
ESP. Talentos (talentoso, talentosos, talentosa, talentosas).
(chap. Talentós, talentosos, talentosa, talentoses: dessichós, dessichosos, dessichosa, dessichoses; envejós, envejosos, envejosa, envejoses, etc.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

3. Talentiu, adj., désireux, envieux.
So qu' om mi defent eu voill,
C' amor don' un cor talentiu.
H. Brunet: Ab plazers.
Ce qu'on me défend je veux, vu qu'amour donne un coeur désireux.
4. Talentar, v., désirer, être empressé.
Part. pas.
Pueis vengro li autre de ferir talentat. Roman de Fierabras, v. 2727.
Puis vinrent les autres de frapper empressés.

5. Atalentament, s. m., désir, envie.
A li auvidor done atalentament. La Barca.
Qu'aux entendeurs il donne désir.
6. Atalentar, v., faire envie, inspirer des désirs, être agréable, convenir.
Me plazetz e m' atalentatz.
Arnaud de Marueil: Dona sel que.
Vous me plaisez et me faites envie.
Si dar no li atalenta.
Raimond de Miraval: A Dieu me.
Si le donner ne lui convient pas.
- Plaire, charmer.
Per qu' es fols cel que s n' atalenta.
Lanfranc Cigala: Gloriosa sancta.
C'est pourquoi est fou celui qui s'en charme.
En trop d' orgueill s' atalenta.
B. Zorgi: Entre totz.
En trop d'orgueil il se plaît.  
ANC. FR. Et ce qui plus li atalente.
Roman du Renart, La Vallière, t. II, p. 190.
Veuil commencier, il m'atalente. 
G. Guiart, t. I, p. 25.
ANC. CAT. Atalentar. ESP. Atalantar. IT. Attalentare. (chap. Atalentá; fé goch; dessichá.)

7. Entalentament, s. m., désir, penchant, disposition, affection.
Per l' entalentament de charitat.
Del entalentament de pietat aven que hom aia dol estrain.
Trad. de Bède, fol. 20 et 57.
Par le penchant à charité.
De la disposition à piété il advient qu'on ait douleur étrange.
ANC. FR. Tant ont grant entalentement
D'oïr cele sentence lire.
Roman de la Rose, v. 19682.

8. Entalentos, adj., désireux, empressé.
L' entalentos penedemens. Trad. de Bède, fol. 50.
Le repentir empressé.
9. Entalentis, adj., intentionné, disposé, désireux, empressé.
Mot fo lo Sarrazi fers e mal entalentis. Roman de Fierabras, v. 627.
Moult fut le Sarrasin féroce et mal disposé.
ANC. FR. Entalentiz et appareilliez de combatre.
Entalentiz de ce faire que il avoit encommencié.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 199 et 313.

10. Entalentar, Entalantar, v., être empressé, disposer, désirer, rendre  désireux.
Part. pas.
Del intrar de Tolosa vos mi entalentatz. Guillaume de Tudela.
De l'entrer de Toulouse vous me rendez désireux.
No y a Frances no sia mot entalantatz. Roman de Fierabras, v. 79.
Il n'y a pas de Français qui ne soit moult empressé.
ANC. FR. Entalentez de ceste honte vengier.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 149.
L'amour du pays m'a fort entallenté. Légende de Faitfeu, p. 20. 
CAT. Entalentar. IT. Intalentare. (chap. Entalentá.)

11. Estalentar, v., ôter l'envie, empêcher.
Per estalentar
D' esser volontos e volans.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Pour ôter l'envie d'être volontaire et volant.

12. Sobretalan, s. m., sur-désir, désir extrême.
Ja non crezatz
Que sobretalan
Ja m' ane garan.
Giraud de Borneil: Ja m vai.
Jamais ne croyez que désir extréme jamais m'aille garantissant.
Si m forsa en re mo sen sobretalans.
Blacasset: Si m fai.
Si sur-désir me force en rien mon sens.

Talmut, s. m., Talmud.
Els Juzieus lais a lor Talmut. Brev. d'amor, fol. 84.
Les Juifs je laisse à leur Talmud.
CAT. Talmut. ESP. PORT. Talmud. IT. Talmude. (chap. Talmut, un dels llibres prinsipals de la religió judía.)

Talo, s. m., lat. talus, talon.
Ven acorren, si 'l pren per lo talo. Poëme sur Boèce.
Vient accourant, il le prend par le talon.
Lor pels anavo juscas als talos. Liv. de Sydrac, fol. 95.
Leurs cheveux allaient jusques aux talons.
Loc. Escorgeron me del cap
Tro al talo.
Le Comte de Poitiers: En Alvernhe.
Elles m'écorchèrent de la tête jusqu'au talon.
Loc. fig. L' emperaire, ab lo cor al talo,
Esperonet.
Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.
L'empereur, avec le coeur au talon, éperonna.
De tot ric trobar
No m ven hom al talo.
P. Vidal: Ajostar.
En tout riche trouver homme ne me vient au talon.
CAT. Taló. ESP. Talón. PORT. Talão. IT. Tallone. (chap. Taló, talons; calcañá, calcañás.)

Guillaume IX, comte, Poitiers, Aquitaine, Aquitania

Talpa, s. f., lat. talpa, taupe.
Talpa no ve, ans a los huelz desotz lo cuer.
Naturas d'alcunas bestias.
La taupe ne voit pas, mais elle a les yeux sous le cuir.
Fel de talpa.
(chap. Fel de top.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Fiel de taupe.
CAT. Talpa. IT. Talpa, talpe. (ESP. Topo. chap. Top, tops.)
- Taupière, crevasse, cavité.
Fig. De que movo las talpas? - Las talpas venon de l' ayga que fortmen cor sotz terra. Liv. de Sydrac, fol. 51.
De quoi proviennent les cavités? - Les cavités viennent de l'eau qui court fortement sous la terre.

Tamarisc, s. m., lat. tamariscus, tamarin, arbrisseau.
Tamarisc,... sa scorsa es... medicinal. Eluc. de las propr., fol. 225.
(chap. Tamarisc,... sa crosta es... medissinal.)
Tamarin,... son écorce est... médicinale.
CAT. ESP. PORT. IT. Tamarindo. (chap. Tamarisc, tamarit, tamarindo.)

tamariz, tamarisco, taray, tamarix, tamarit, tamariu, Tamarite

Tamis, s. m., tamis, sas.
Fis estueyras e tamis.
Raimond d'Avignon: Sirvens suy.
Je fis garde-mangers et tamis.
Tro sion en polvera tornat
E per tamis sotil passat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Jusqu'à ce qu'ils soient en poussière tournés et par tamis fin passés.
ANC. CAT. Tamis. ESP. Tamiz. (chap. Tamís, tamisos; sedás, sedassos; aré, arés; criba, cribes; porgadora, porgadores.)


Tampir, v., fermer, barricader.
Part. pas. Dedins a las portas tampidas.
R. Vidal de Bezaudun: Unas novas.
Dedans il a les portes fermées.

2. Estampir, v., fermer, boucher.
Part. pas. A una porta passada
D' una gran sala longu' e lada,
E pueis troba n' autra petita,
Que fon barrada et estampida
Dedins.
Roman de Jaufre, fol. 31.
Il a une porte passée d'une grande salle longue et large, et puis il en trouve une autre petite, qui fut barrée et fermée dedans.

3. Destapar, v., déboucher, retirer.
Lo bondonel destapa, e 'l n' a begut assatz. Roman de Fierabras, v. 1339.
Le bouchon il retire, et il en a bu assez.
CAT. ESP. PORT. Destapar. (chap. Destapá, destapás: yo me destapo, destapes, destape, destapem o destapam, destapéu o destapáu, destapen; destapat, destapats, destapada, destapades; destaparé; destaparía; si yo destapara.)

Tancar, Tanquar, v., boucher, fermer, barricader, encombrer.
Apres a fah las portas Floripar be tancar. Roman de Fierabras, v. 2593.
Après Floripar a fait bien barricader les portes.
Las portas... per ellas meteyssas si tanquan.
(chap. Les portes... per elles mateixes se tanquen.)
Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 43.
Les portes... par elles-mêmes se ferment.
Si ben la boca non tancam.
(chap. Si be la boca no tancam o tanquem.)
Serveri de Girone: Manhs ricx.
Si bien la bouche nous ne fermons pas.
Fig. Qui son cor enclau ni tanca.
Gavaudan le Vieux: A la pus.
Qui son coeur enclot et ferme.
Part. pas.
D' omes e de bestias era ple e tancat.
Venc al us de la cambra, si la trobet tancada. 
Roman de Fierabras, v. 246 et 2759.
D'hommes et de bêtes il était plein et encombré.
Il vint à l'huis de la chambre, il la trouva barricadée.
CAT. Tancar. PORT. Tanchar. (chap. Tancá, tancás : tanco, tanques, tanque, tanquem o tancam, tanquéu o tancáu, tanquen; tancat, tancats, tancada, tancades; tancaré; tancaría; si yo tancara. Si tancare la botiga Ascuma, no se pedríe res, ya que los llibres están agotats de esperá lo fin, com los Ilegales. Vore sarrar.)

Porta, puerta del vino, Alhambra, Granada

2. Tancadura, s. f., fermeture, armoire.
Mal es rauba gardada
Dins avol tancadura. 
Serveri de Girone: En mal.
Robe est mal gardée dans méchante armoire.
CAT. Tancadura. (chap. Tancadura, tancadures; armari, armaris; almari, almaris.)

3. Estancar, Estanquar, v., étancher.
Can lo nas sagna ad home e no 'l pot estancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
(chap. Cuan lo nas li sangre al home y no 'l pot estancá : tapá, pará la sang.) 
Quand le nez saigne à l'homme et il ne le peut étancher.
- Arrêter, contenir, calmer.
No m pot nulhs hom estancar,
Si no m fai penre o liar.
G. Adhemar: S' ieu conogues.
Nul homme ne me peut arrêter, s'il ne me fait prendre ou lier.
Tro que foron lay on estet
L' enfant, et aqui s' estanquet. 
Trad. d'un Évang. apocr.
Jusqu'à ce qu'ils furent là où se tint l'enfant, et là il s'arrêta. 
Gieta so que manja,
Que re en la gorga no s' estanca.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Il jette ce qu'il mange, de sorte que rien dans la gorge ne s'arrête.
Fig. Per qu' el desirs amoros no s' estanca.
H. Brunet: Cortezamen.
C'est pourquoi le désir amoureux ne s'arrête pas.
- Rassasier.
Noyris e sadola et estanca totz los fams. V. et Vert., fol. 42.
Nourrit et soûle et rassasie tous les affamés.
Part. pas. Tro qu' el critz es totz estancatz. Roman de Jaufre, fol. 47.
Jusqu'à ce que le cri est tout calmé.
ANC. FR. Ke il ceste dolor m'estance. 
Fabl. et cont. anc., t. I, p. 139.
CAT. ESP. PORT. Estancar. IT. Stancare. (chap. Estancá, estancás.)

4. Restancar, v., étancher.
Si tos nas ti sagna e no 'l podes restancar. Liv. de Sydrac, fol. 117.
Si ton nez te saigne et que tu ne le puisses étancher.
- Arrêter, cesser.
Fetz restancar la ost que non ane avan.
Almiran, dis Mahon, faitz l' asaut restancar.
Roman de Fierabras, v. 3915 et 3331.
Il fit arrêter l'armée qu'elle n'aille pas en avant.
Émir, dit Mahomet, faites l'assaut cesser.
Del cridar se restanquet. V. de S. Alexis.
Du crier il s'arrêta.
Qu' el fazon tirar a cavallz
Tro la plaia, sens restancar.
V. de S. Honorat.
Qu'ils le fassent tirer à chevaux jusqu'à la plage, sans arrêter.
Subst. A nos non deu far lor donars
Trop dir, ni pauc lur restancars.
P. Barba: Sirventes non.
À nous ne doit pas faire leur donner trop dire, ni peu leur arrêter.
(chap. Restancá; restanca a la sequia; fé restanques pera regá. Les Restanques es lo nom del camping del meu amic Marc, a Bauduen. Lo nom ve de les parets que ñabíen pera restancá, aguantá l'aigua cuan plou mol.)


5. Arestancar, Arestanquar, v., arrêter.
Arestanqueron se pres d' aqui.
Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
Ils s'arrêtèrent près de là.
Part. pas.
Entro sus a la porta no s son arestancat.
Roman de Fierabras, v. 3252.
Jusque sus à la porte ils ne se sont pas arrêtés.

Tandius, adv., lat. tandiu, aussi longtemps que.
Il était corrélatif de quandius.
Tandius sera lo poble ses peril quandius saubra fre de santor sofrir.
Trad. de Bède, fol. 8.
Aussi longtemps le peuple sera sans péril qu'il saura longtemps souffrir le frein de sainteté.
ANC. FR. Tandis la nuit s'en va, ses lumières s'éteignent.
Malherbe, liv. I.
Tandis com ils furent à ce siége.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 136.

Tanher, v., convenir, être nécessaire, appartenir.
A cel que pus li pot tanher.
Bertrand de Born: Mout mi plai.
À celui qui plus lui peut convenir.
De totas avetz la flor,
Dompna, mas merces hi tanh.
Giraud le Roux: A ley de.
Sur toutes vous avez la fleur, dame, mais merci y est nécessaire. 
En mans luocs s' ave
Qu' el mal taing qu' el bes vensa.
Guillaume de Cabestaing: Ancmais no.
En maints lieux il advient qu'il convient que le bien vainque le mal.
Plus ric joy ai conquis
Qu' a mi no s tanhia.
Peyrols: Quoras.
Plus noble joie j'ai conquise qu'à moi il n'appartenait.
ANC. CAT. Tanyer. ANC. ESP. Tañer. (chap. Pertocá, tocá, del latín tangere.)

2. Tanhedor, s. m., proche, ami.
Esteve non a tanhedor,
Quan sera pendutz, que ja 'l plor.
P. Cardinal: D' Esteve.
Estève n'a pas de proche, quand il sera pendu, qui jamais le pleure.

3. Atanher, Ataingner, v., lat. attinere, convenir, appartenir.
Ges tan ric joi no m' atanh.
Guillaume de Balaun: Mon vers.
Point si noble joie ne m'appartient. 
Al sieu marit volgr' ieu un pauc atanher.
Aimeri de Bellinoy: Mot es greus.
Au sien mari je voudrais un peu convenir.
Tot so qu' a amor s' ataing. 
Hugues de Saint-Cyr: Anc enemics.
Tout ce qu'à amour il convient.
ANC. CAT. Atanyer. ANC. ESP. Atañer. IT. Attenere.

4. Pertanher, Pertaynher, v., lat. pertinere, appartenir, convenir.
Pueis auretz so quo pertanh
A bon pretz et a ricor.
Giraud le Roux: A ley de.
Puis vous aurez ce qui appartient à bon mérite et à vertu.
Se pertaynha a fair so que las humanalhs personas devian fair.
Philomena. 
Qu'il convienne de faire ce que les humaines personnes devaient faire.
CAT. Pertanyer. ESP. Pertenecer. PORT. Pertencer. IT. Pertenere. 
(chap. Perteneixe : pertocá : convindre. Yo perteneixco o perteneixgo, perteneixes, perteneix, perteneixem, perteneixéu, perteneixen; perteneixcut, perteneixcuts, perteneixcuda, perteneixcudes; perteneixeré; perteneixería; si yo perteneixquera o perteneixguera.)