Mostrando las entradas para la consulta patimén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta patimén ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IV.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

Lo Camí, IV. Molledo, Cantabria


IV.

Les coses van passá al seu momén y, ara, Daniel, lo Mussol, les recordabe en plena memoria. Son pare, lo formaché, va pensá un nom antes de tindre un fill; teníe un nom y lo mimabe y ere ya, casi, com tindre un fill. Después, mes tart, va naixe Daniel.
Daniel, lo Mussol, sen enrecordabe de les seues primeres passes per la vida. Son pare emanabe una auló penetrán, ere com un formache gigán, blanet, blang, pesadot.
Pero, Daniel, lo Mussol, disfrutabe de aquella auló que impregnabe a son pare y que lo inundabe an ell, cuan, a les nits de invern, al raconet del foc, acarissiánlo, li contabe la historia del seu nom. Lo formaché habíe volgut un fill mes que res pera pugué díli Daniel. Y lay díe an ell, al Mussol, cuan apenes teníe tres añs y cuan paupá lo seu cos menut, carnós y rechonchet equivalíe a prolongá la cotidiana faena de fé formaches.

Va pugué batejál en mil noms diferens, pero lo formaché va preferí Daniel.

- ¿Saps que Daniel ere un profeta que va sé tancat a una gabia en deu leóns y los leóns no se van atreví a féli mal? - li díe, apretánlo amorosamen. Lo poder de los ulls de este home ere prou pera mantindre a raya a una jauría de leóns, ere un poder superió al de tots los homens; ere un acontessimén insólit y portentós que desde chiquet habíe fascinat al formaché.

- Pare, ¿qué fan los leóns?

- Mossegá y esgarrapá.

- ¿Son pijós que los llops?

- Mol mes furos encara.

- ¿Queeeé?

Lo formaché fassilitabe la comprensió del Mussol com una mare que mastegue lo alimén abáns de donálay a son fillet.

- Fan mes mal que los llops, ¿entens? - díe.

Daniel, lo Mussol, no se cansabe:

- ¿Verdat que los leóns són mes grans que los gossos?

- Mol mes grans.

- ¿Y per qué a Daniel no li féen res?

Al formaché li agradabe contá aquella historia:

- Los guañabe sol en los ulls; sol miránlos; teníe als ulls lo poder de Deu.

- ¿Queeeé?

Apretabe al fill contra nell:

- Daniel ere un san de Deu.

- ¿Qué es assó?

La mare interveníe, en precaussió:

- Dixa ya al chiquet; li enseñes massa coses pera la edat que té.

Lay preníe al pare y lo gitabe. Tamé sa mare putíe a calostros y a collada. Tot, a casa seua, fée auló a collada y a lleit fermentada. Ells mateixos eren un perfume puro y decantat, eau de collé. Son pare portáe aquell tuf hasta al negre de les ungles de les mans. A vegades, Daniel, lo Mussol, no se explicabe per qué son pare teníe les ungles negres traballán en lleit o per qué los formaches eixíen blangs sén elaborats en aquelles ungles tan negres.

Pero después, son pare se va distansiá dell; ya no li fée arrumacos ni carantoñes ni pessiguañes. Y assó va sé desde que son pare sen va acatá de que lo chic ya podíe adependre les coses sol. Va sé entonses cuan va escomensá a aná a escola y cuan se va arrimá al Moñigo buscán amparo. Son pare, sa mare y la casa sansera, seguíen fen auló a calostros y a collada. Y an ell li seguíe agradán aquella auló, encara que Roc, lo Moñigo, diguere que an ell no li agradabe, perque putíe com los peus. Son pare se va distansiá dell com de una cosa feta, que ya no nessessite cuidás. Son pare se desilusionabe veénlo valdres per nell mateix, sense pressisá del seu patrossini. Pero, ademés, lo formaché se va torná callat y malhumorat. Hasta entonses, com díe la seua dona, habíe sigut com una pereta en vi. Y va sé lo cochino afán de estauviá lo que li va avinagrá lo carácter. Lo aforrá, cuan se fa a costa de una nessessidat insatisfeta, torne agres als homens. Aixina li va passá al formaché. Consevol gasto menut, un dessembolset de no res li produíen un disgust exagerat. Volíe estalviá, teníe que aforrá per damún de tot, pera que Daniel, lo Mussol, se faiguere un home a la siudat, pera que progressare y no fore com ell, un pobre formaché. Lo pijó ere que de aixó dingú traíe profit. Daniel, lo Mussol, may u compendríe. Son pare patín, sa mare rabián y ell fénse fotre, cuan lo tráureli lo patimén an ell significaríe lo final del patimén de tots los demés. Pero aixó haguere sigut trencá lo camí, resignás a que Daniel, lo Mussol, desertare de progressá. Y aixó no u faríe lo formaché; Daniel progressaríe encara que siguere a costa del sacrifissi de tota la familia, escomensán per nell mateix. No. Daniel, lo Mussol, no entendríe may estes coses, esta tossudería dels homens que se justificabe com un dessich lógic de liberás. Liberás, ¿de qué? ¿siríe ell mes libre al colegio, o a la Universidat, que cuan lo Moñigo y ell reñíen a boñigada llimpia als prats de la vall? Bueno, potsé sí; pero ell may u entendríe. Son pare no sabíe lo que fée cuan li va ficá lo nom de Daniel. Casi tots los pares de tots los chics ignoraben lo que féen al batejáls.
Y tamé u va ignorá son pare del maestre y son pare de Quino, lo Manco, y son pare de Antonio, lo Buche, lo del bazar. Cap dells sabíe lo que fée cuan don José, lo mossen, que ere un gran san, volcabe la clasca de vieira plena de aigua beneita sobre lo cap del ressién naixcut. O si sabíen lo que féen, ¿per qué u féen aixina, sabén que ere 
inútil? A Daniel, lo Mussol, li va durá lo nom lo que la primera infansia. Ya al colegio va dixá de dís Daniel, com don Moissés, lo maestre, va dixá de dís Moissés al poc de arribá al poble. Don Moissés, lo mestre, ere un home alt, arguellat y ñirviós. Algo aixina com un esqueleto recubert de pell. Assobín torsíe mija boca com si intentare mossegás la orella. Lo cansamén o la alegría li féen assentuá los momos de tal manera que la boca se li estirabe hasta les pulseres, lo pols, les patilles, que se afeitabe mol aball. Ere una cosa rara aquell home, y a Daniel, lo Mussol, lo va assustá y al mateix tems se va interessá per nell desde lo primé día de conéixel. Li díe Peó, com los atres sagals lo motejaben, sense sabé per qué. Lo día que li van explicá que lo va rebatejá lo juche aixina perque don Moissés "avansabe de frente y minjabe de costat", Daniel, lo Mussol, se va di que "bueno", pero va continuá sense enténdreu y diénli Peó una mica a tontes y a loques

Per a Daniel, lo Mussol, en verdat ere curiós, y tot lo que lo rodejabe u trobabe nou y digne de considerassió. La escola, com es natural, li va cridá la atensió mes que datres coses, y mes que la escola en sí, lo Peó, lo maestre, y la seua boca inquieta, incansable y les seues negres y espesses patilles de assaltacamins.

Germán, lo fill del sabaté, va sé lo que primé va repará en la seua manera de mirá les coses. Un modo de mirá les coses en atensió, consiensut, insassiable.

- Fixéuton - va di -; u mire tot com si se assustare.

Y tots lo van mirá en mortificán detenimén.

- Y té los ulls verds y redons com los gats - va afegí un nebot lluñá de don Antonino, lo marqués.

Un atre va pressisá encara mes y va sé lo que li va fotre la martellada:

- Mire com un mussol.

Y en Mussol se va quedá, pesse a son pare y pesse al profeta Daniel y pesse als deu leóns tancats en ell a una gabia y pesse al poder hipnótic dels ulls del profeta.
La mirada de Daniel, lo Mussol, per damún dels dessichos de son pare, lo formaché, no servíe ni pera apassiguá a una jauría de chiquets. Daniel se va quedá de porta pera dins. Fora de casa sol se li díe Mussol. Son pare va luchá una mica per a conservá lo seu antic nom y hasta un día va empendre a la donota (mujeruca) que portabe género fresc en lo tren mixto; pero va sé en balde. Tratá de impedí alló ere lo mateix que tratá de aguantá la impetuosa corrén del riu al desgel de la primavera, algo en vano. Y ell siríe, desde entonses, lo Mussol, com don Moissés ere lo Peó; Roc lo Moñigo; Antonio, lo Buche; doña Lola, la tendera, la Pesteta gran, y les de Teléfonos, les Caques o les Llebres. Aquell poble administrabe lo sacramén del batech en una pródiga y mordás desconsiderassió.

miércoles, 7 de febrero de 2024

Dol - Adolzar, Adoussar

Dol, s. m., lat. dolor, douleur, deuil, souffrance, tristesse. 

Trop es lo dols angoisos et cozens.

(chap. literal: Mol es lo dol angustiós y coén.)

Aimeri de Peguilain: S'ieu anc chantey.

La douleur est trop angoisseuse et cuisante.

El dis que se alegraria e laissaria lo dol.

V. de Pierre Vidal.

Il dit qu'il se réjouirait et laisserait le deuil.

Prov. Un reprochier mi fai doler, 

C'ai auzit dir manta sazo 

Que l'autrui dol badalha so 

Per qu'ieu te m'en pes e m'albire. 

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Un proverbe me fait douloir, vu que j'ai entendu dire maintes fois que douleur d'autrui bâille ce pourquoi je me tiens en pieds et contemple. ANC. FR. Quant li empereres vit le père et la mère de l'enfant qui menoient tel duel. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 278. 

Merveillus dol en meneient.

Marie de France, t. 1, p. 164.

CAT. Dol. ESP. Duelo. IT. Duolo. (chap. dol; me fa dol; me dol; plou y fa sol, les bruixes se pentinen, plou y fa sol, les bruixes van de dol.)

Dol, dolor, douleur, deuil, souffrance, tristesse

2. Dolensa, s. f., chagrin, affliction, souffrance.

Don dolensa 

Ai e mon cor.

Paulet de Marseille: Razos non es. 

Dont j'ai affliction dans mon coeur. 

PORT. Doença. IT. Dolenza.

3. Dolentia, s. f., souffrance, affliction.

Anc no mangero aquel dia

Tan ne agro gran dolentia.

Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Oncques ils ne mangèrent ce jour tant ils en eurent grande affliction.

CAT. ESP. Dolencia. IT. Doglienza. (chap. dolensia, patimén, aflicsió.)

4. Dolor, s. f., lat. dolor, douleur.

Ses lieys no puesc guerir

De la dolor que sostenh.

Raimond de Miraval: A penas. 

Sans elle je ne puis guérir de la douleur que je supporte.

Una dolor mi sent venir 

Al cor d'un angoyssos talan.

P. Raimond de Toulouse: Enquera.

Je me sens venir au coeur une douleur d'un désir angoisseux. 

Loc. Lonc temps ai estat en dolor.

G. Rudel: Belhs m'es.

Long-temps j'ai été en douleur. 

Los bateron mot fort, e 'ls fan viure a dolor.

V. de S. Honorat. 

Les battirent moult fort, et les font vivre à douleur.

ANC. FR. Moult en morut en champ à dolor et à honte... 

As Francheiz le vit prendre, mult en out grant dolor.

Roman de Rou, v. 2239 et 4618. 

CAT. ESP. Dolor. PORT. Dôr. IT. Dolore. (chap. la o lo doló, les dolós. Solem di mal de quixals, mal de cap, mal de esquena, físic, y doló per a síquic, sentimens.)

5. Doloros, Doloiros, Doiloros, adj., lat. dolorosus, affligé, douloureux, sensible, mauvais, cruel.

Ieu en remaing tan doloros que res 

Alegrar ni conortar no m poiria.

B. Calvo: S'ieu ai perdut. 

J'en demeurai si affligé que rien ne pourrait me réjouir ni m'encourager.

Bels Monruels, aisselh que s part de vos, 

E non plora, ges non es doloiros.

B. de Ventadour: Bels Monruels. 

Belle Monruel, celui qui se sépare de vous, et ne pleure pas, n'est pas sensible.

Tuh lhi venres e tuh lhi sapte del mon devon esser doloiros.

(chap. Tots los divendres y tots los dissaptes del mon deuen sé dolorosos.)

Liv. de Sydrac, fol. 130.

Tous les vendredis et tous les samedis du monde doivent être douloureux.

Er torn a vos doloiros e ploran.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Je reviens maintenant à vous douloureux et pleurant.

Un bel caval bag, 

Autre ros, doiloros, mal faig.

T. de R. de Tarascon et de G. de Cavaillon: Cabrit al. 

Un beau cheval bai, autre roux, mauvais, mal fait.

Dos jorns enans l'aveniment

D'aquesta dolorosa gent.

V. de S. Honorat.

Deux jours avant l'arrivée de cette cruelle gent. 

Aquestas doloirosas novelas.

(chap. Estes doloroses notissies.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 163.

Ces douloureuses nouvelles. 

ANC. FR. Ne fut nul plus deloros plait.

B. de Sainte-Maure, Hist. des ducs de Norm., fol. 39.

Un douloureux penser tous dis.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 517.

CAT. Doloros. ESP. PORT. IT. Doloroso. (chap. dolorós, dolorosos; dolorosa, doloroses.)

6. Dolorosamen, Doloyrosament, adv., douloureusement.

Aitan dolorosamen 

Viu cum selh que mor en flama.

(chap. Tan dolorosamen vic com aquell que mor a la flama; a dins de les flames.)

B. de Ventadour: Amors enquera.

Je vis aussi douloureusement que celui qui meurt dans la flamme.

Dedins son cor doloyrosament disia.

V. de santa Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 253. 

Elle disait douloureusement dans son coeur. 

ESP. PORT. IT. Dolorosamente.

7. Doler, v., lat. dolere, s'affliger, souffrir, plaindre, faire mal.

No us dulhatz plus qu'ieu mi duelh.

(chap. No tos dolgáu mes del que yo me dolgo.)

B. de Ventadour: Quan par la. 

Ne vous affligez pas plus que je ne m'afflige.

Ieu li mostr' el mal de que m duelh.

G. de Cabestaing: Aissi cum selh. 

Je lui montre le mal dont je souffre. 

Quar tan me fai vostre bel cors doler.

Rambaud de Vaqueiras: Aras pot hom. 

Car votre belle personne me fait tant souffrir. 

Dolors dol e dossor adossis.

Serveri de Gironne: Del mon. 

Douleur fait mal et douceur adoucit. 

Ges no s dol de pe ni d'anca.

P. Vidal: Car' amiga. 

Elle ne se plaint point de pied ni de hanche. 

Subst. Pot leu guizardon rendre

Del maltrag e del doler.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Peut rendre facile récompense de la peine et du souffrir.

ANC. FR. Que tuit ti beau membre te duelent. 

Fables et cont. anc., t. 1, p. 304.

Pour laquel chose je me dueil moult durement...

Moult se doloit de son domage. 

Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 290, et t. III, p. 247. 

Se douloir de ce qui est perdu... 

Se doulant avec lui du tort qu'on lui avoit fait. 

Amyot, Trad. de Plutarque, Vie de Coriolan. 

A tort... ledit vieillard s'est dolu et complainct de la dicte dame.

Arresta amorum, ar. 33. 

CAT. Dólrer, dóldrer. ESP. Doler. PORT. Doer. IT. Dolere. (chap. doldre, fé mal.)

8. Doloiramen, s. m., douleur, affliction, souffrance.

Boca non pot parlar los grans doloyramens.

P. de Corbiac: El nom de. 

La bouche ne peut exprimer les grandes souffrances.

9. Doloyrar, v., souffrir, se douloir.

En ayssi moria viven

E doloyrava e moren.

Passio de Maria.

Ainsi il mourait en vivant et souffrait en mourant.

ANC. FR. Dont forment se doulourousoit.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 285. 

IT. Dolorar. 

10. Adolentar, v., tourmenter, affliger, inquiéter.

Quant hom s'adolenta 

Per dan o per mal que turmenta.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Quand on s'afflige pour dommage ou pour mal qui tourmente.

11. Adolentir, v., désoler, affliger.

Adolenti se fort.

Abr. de l'Ancien et du Nouv.-Test., fol. 37. 

Se désola fort.

12. Desadolorar, v., adoucir, calmer. 

Us paucs bes desadolora.

B. de Ventadour: Amors enquera. 

Un petit bien adoucit.

ANC. IT. Sdolere.

13. Endoloiramen, s. m., souffrance, douleur, tourment. 

E dis c'aiso sera grans endoloiramens.

P. de Corbiac: El nom de. 

Et dit que ceci sera grandes souffrances.

 

Dolar, v., lat. dolare, doler.

En torney no capola ni dola.

G. de Berguedan: Amicx marques. 

En tournoi ne chapute ni dole.

Fig. Fas motz, e 'ls capol e 'ls doli.

A. Daniel: Ab guay so.

Je fais des mots, je les chapèle et les dole. 

Part. prés. Us vay dolan ab tal ayssa

Que no us te pro cot ni manta.

B. Alahan de Narbonne: No puesc.

Vous va dolant avec telle hache que cotte ni manteau ne vous tient profit.

Part. pas. Anc per lui non fon dolatz fustz. 

Marcabrus: Al prim. 

Oncques par lui bois ne fut dolé. 

ANC. FR. Vostre droit nez à point dolé.

Jongleurs et trouvères, Jubinal, p. 184. 

ANC. CAT. ESP. Dolar.

 

Dolsa, s. f., gousse. (alemán Zehe)

Prendez sol una dolsa d'aill.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Prenez seulement une gousse d'ail. 

Una dolsa de alh, et escorga aquelha.

Trad. d'Albucasis, fol. 3. 

Une gousse d'ail, et pèle celle-là.

(chap. Den d'all. ESP. Diente de ajo.) 

(chap. Den d'all. ESP. Diente de ajo.)

 


Dolz, Dos, Dous, adj., lat. dulcis, doux.

M'es pus dos que mel ni bresca.

(chap. M'es mes dols que mel ni bresca.)

Folquet de Marseille: Senher Dieus.

M'est plus doux que miel ni gaufre. (N. E. gaufre : gofre.)

Fig. Pel dols chant qu'el rossinhols fai.

(chap. Pel (p'el, per lo) dols can que lo rossiñol fa.)

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Par le doux chant que le rossignol fait.

Per vos, bella dols amia. (dols' amia.) 

(chap. Per vos, bella dolsa amiga.)

Ogier Niella: Per vos. 

Pour vous, belle douce amie.

E 'l dous esgars es cum la bella flors.

(chap. Y la dolsa mirada es com la bella flo; lo dols mirá.)

Jordan de Confolen: S'ira d'amor.

Et le doux regard est comme la belle fleur.

Adv. Moro 'l dezir que solon dous nafrar!

H. Brunet: Pois l'adrechs.

Périssent les désirs qui ont coutume de blesser doucement!

ANC. FR.

Son dols ami regrete dolente et esplorée. 

Romancero français, p. 15. 

Les dols solaz dou cors lonc, graille et gros.

Le Roi de Navarre: Chanson 46.

CAT. Dols (dolç, dolça Catalunya). ESP. Dulce. PORT. Doce. IT. Dolce. (chap. dols, dolsa, dolsos, dolses.)

2. Dolzament, Doussament, adv., avec douceur, doucement.

Ella ab Boeci parlet ta dolzament.

Poëme sur Boèce. 

Elle parla avec Boèce si doucement.

Mas quan la blanca mas, ses guan,

Estrenh son amic doussamen.

T. de Savari de Mauleon, de G. Faidit et d'Hugues de la Bachélerie: Gaucelm.

Mais quand la blanche main, sans gant, étreint doucement son ami.

ANC. FR. Que jeo te orrai mult dulcement.

De la Résur. du Sauveur. Jubinal, p. 8. 

CAT. Dolsament. ESP. Dulcement (Dulcemente). PORT. Docemente. 

IT. Dolcemente. (chap. dólsamen)

3. Dossan, Doussan, adj., doux, doucet.

Mout desir l'aura dossana.

Arnaut de Cotignac: Mout desir.

Je désire beaucoup le vent doux.

Anc tan gentils ciutadana

Non nasquet ni tan doussana.

P. Vidal: Car' amiga. 

Oncques ne naquit si gentille citoyenne ni si douce.

Dieu en laus e sanh Jolia, 

Tant ai apres del juec doussa.

Le Comte de Poitiers: Ben vuelh. 

J'en loue Dieu et saint Julien, tant j'ai appris du jeu doucet.

4. Dosset, Dousset, adj., doux, doucet, tendre. 

(chap. dolset, dolsets, dolseta, dolsetes.)

sorbete limón, dulces

Ab son esgart dosset et pur.

Deudes de Prades: De lai on fon. 

Avec son regard tendre et pur.

Un frug d'amor dousset e car.

(chap. Un fruit d'amor dolset y volgut.) 

G. Adhemar: Chantan dissera.

Un fruit d'amour doucet et cher. 

Per merce us prec, bella dousset' amia, 

Si cum ie us am, vos m vulhatz amar. 

Guillaume moine de Beziers: Erransa. 

Par merci je vous prie, belle douce amie, que vous me veuillez aimer comme je vous aime.

5. Dolzettamen, adv., doucement. 

Unz dolz alentz de son gient vis mi fos 

Dolzettamen entrat en mon coratje.

G. de S. Leidier: A tant. 

Un doux souffle de son gentil visage me fut doucement entré en mon coeur.

6. Dulcoratiu, adj., du lat. dulcorare, dulcoratif, dulcifiant, édulcorant. Cum sia de la boca dulcoratiu...

De sanc mestrual receptiva e d'el en layt dulcorativa.

Eluc. de las propr., fol. 142 et 51. 

Comme il soit dulcoratif de la bouche. 

Récipient du sang menstruel et le dulcifiant en lait.

7. Dolzor, Doussor, s. f., lat. dulcor, douceur.

D'agre pot doussor gitar.

Rambaud de Vaqueiras: Los frevols.

D'aigre peut pousser douceur.

Fig. Pos lo mals m'es deliegs e doussors.

Arnaud de Marueil: Si cum selhui, var. 

Puisque le mal m'est délice et douceur. 

Del fluvi de la vostra dossor.

(chap. Del riu de la vostra dolsó. Fluvi, fleuve, flum tamé al valensiá, Vita Christi, flum Jorda; lat. fluvium.)

V. et Vert., fol. 101.

Du fleuve de votre douceur.

Fig. Quar d'autra chantar non enten 

Mas de la verge de doussor.

Bernard d'Auriac: Be volria. 

Car je n'entends chanter d'autre que de la vierge de douceur.

ANC. FR. Après le message des iels

Vient la dolçor qui moult valt miels. 

Chrétien de Troyes, Hist. litt. de Fr., t. XV, p. 201.

Qar sa douçor m'estreint et lie.

Roman du Renart, t. III, p. 315. 

Al porter sunt venuz, prient lui par dulçor. 

Roman de Horn, fol. 20, v°. col. 2. 

ANC. CAT. Dolsor. ANC. ESP. Dolzor. ESP. MOD. Dulzor. 

ANC. IT. Dolzore. IT. MOD. Dolciore. (chap. dolsó, dolsós.)

8. Doucir, v., lat. dulcere, adoucir.

Jovens vos ten baud e freis 

Que fai vostra valor doucir.

Marcabrus: Emperaire. 

Jeunesse, qui fait adoucir votre valeur, vous tient gaillard et frais.

9. Doussesir, v., lat. dulcessere, rendre doux, adoucir.

En la boca m fes al prim doussesir

So que m'a fag puis al cor amarzir.

Aimeri de Peguilain: De fin' amor. 

Dans la bouche me fit d'abord rendre doux ce qu'il m'a fait ensuite rendre amer au coeur.

Anc la doussor pueys del cor no m'issi, 

Des qu'ieu baiziei las mas, si doussezi; 

Neys ma boca n'ac tan gran doussor, 

Qu'anc no tastet de tan doussa sabor.

Aimeri de Peguilain: A vos amors.

Jamais la douceur ne me sortit ensuite du coeur, depuis que je baisai les mains tellement elle s'adoucit; ma bouche même en eut si grande douceur, que jamais elle ne tâta de tant douce saveur.

10. Adolcir, Adossir, v., adoucir, tempérer.

Ab bon esfortz conquier hom manentia,

E bon esfortz adossis senhoria.

Arnaud Pierre d'Agange: Quan lo temps.

Avec bon effort on conquiert richesse, et bon effort tempère la puissance.

Dolors dol e dossors adossis.

Serveri de Gironne: Del mon volgra. 

Douleur fait mal et douceur adoucit.

Que m fases d'altra part socors 

Ab que s'adolcis ma dolors.

G. Faidit: Gen fora.

Que me fît d'autre part secours avec quoi ma douleur se tempère.

ANC. CAT. Adolcir. ESP. Adolcir (adulcir). PORT. Aducir.

IT. Addolcire. (chap. adolsí: adolsixgo o adolsixco, adolsiges, adolsix, adolsim, adolsiu, adolsixen. Adolsit, adolsits, adolsida, adolsides.)

11. Adolzar, Adoussar, v., lat. edulcare, adoucir, soulager, calmer. 

Domna, pus mon cor tenetz pres,

Adoussatz me ab dous l'amar.

(chap. Dona, pos mon cor teniu pres, adolsíume en dolsó l'amargó.)

Rambaud d'Orange: Escotatz.

Dame, puisque vous tenez mon coeur captif, adoucissez-moi l'amertume avec la douceur.

Per adolzar mon consir.

H. Brunet: Era m nafron. 

Pour soulager mon chagrin.

Per aquel conort plazen 

M'adousson tuit mei turmen.

Pons de Capdueil: Quoras que m.

Par cet agréable encouragement, tous mes chagrins s'adoucissent en moi.

Tanh qu'a mos precs s'adouz sos cors presans.

H. Brunet: Cortezamen.

Il convient qu'à mes prières son digne coeur s'adoucisse.

ANC. CAT. Adolsar. ANC. ESP. Adulzar (endulzar). PORT. Adoçar. 

IT. Addolcare, addolciare.

lunes, 1 de enero de 2018

un chiquet va acudí en un paraigües

un chiquet va acudí en un paraigües

un chiquet va acudí en un paraigües

Mayte Albiol, Valderrobres.

Un día, tota la gen de un poble va dessidí aná a resá per a que ploguere, pero de tots los que van aná sol un chiquet va acudí en un paraigües.
Aissó es tindre FE.


Cuán isseques a un chiquet menut al aire y sen enriu, es perque está segú que'l tornarás a agarrá.
Aissó es tindre: CONFIANSA. Cuan per la nit, mon anem a dormí, sense sabé si mos tornarem a despertá, pero fiquem lo despertadó.
Aixó es tindre: ESPERANSA.

Cada día fem plans per a lo día siguién, sense sabé quin futuro mos espere.
Aissó es tindre: SEGURIDAT.

Veem y sentim lo patimén que ña per tot lo món y encara aissina mos casem y tením fills.
Aissó es: AMOR.

Ñabíe un siñó que portae una camiseta aon se podie lligí  "No ting 70 añs, ne ting 16 y 54 añs de experiénsia."
Aissó se diu ACTITUT.

Estos son los meus desseos per a tots los amics de este grupo per a lo 2018.

viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA. Assicalat, Francesco Vergellesi

Lo Assicalat li regale a micer Francesco Vergellesi un palafrén seu, y per naixó li parle a la seua dona en lo seu permís; y com ella calle, ell conteste com si fore ella, y a la seua resposta li seguix lo efecte consiguién.

JORNADA TERSERA. NOVELA QUINTA. Assicalat, Francesco Vergellesi



Habíe Pánfilo acabat la história del germá Puccio, no sense risses de les Siñores, cuan la Reina li va maná a Elisa que continuare, y ella aixina va escomensá a parlá:
Mols que mol saben, se creuen que los atres no saben res, y ells, moltes vegades, creuen que engañen als atres, pero después veuen que han sigut ells los engañats; per naixó reputo gran locura la del que se fique sense nessessidat de probá les forses del ingenio de un atre. Pero com potsé no tindríen tots la meua opinió, tos contaré lo que li va passá a un caballé pistoyés:
Va ñabé a Pistoya, a la família dels Vergellesi, un caballé de nom micer Francesco, home mol ric y sabut y ademés cautelós, pero mol agarrat; este, tenín que aná a Milán en lo cárrec de podestà, de totes les coses oportunes per a anáy honradamen se habíe provist, menos de un palafrén que fore prou bo per al seu rango; y no trobánne cap que li agradare, estabe preocupat per naixó.
Ñabíe entonses un jove a Pistoya de nom Ricciardo, de baix naiximén pero mol ric, que tan adornat y pulit anabe, que lo cridaben lvo Assicalat; y durán mol tems habíe amat y festejat en vano a la dona de micer Francesco, que ere hermossíssima y mol honesta.
 
Pos éste teníe un dels palafrens mes majos de tota la Toscana, y lo teníe en mol apressio per la seua hermosura; y sén públic a tot lo món que festejabe a la dona de micer Francesco, va habíe ñabé qui li va di que si ell lay demanare lo obtindríe per l´amor que lo tal Assicalat li teníe a la seua dona. Micer Francesco, portat per la avarissia, fen cridá al Assicalat li va demaná que venguere lo seu palafrén, per a que lo Assicalat lay oferiguere de regalo. Lo Assicalat, al sentí alló, se va ficá contén, y va contestá al caballé:
 
- Micer, si me donáreu tot lo que teniu al món no podríeu comprám lo palafrén; pero tol donaría en esta condissió: que yo, abáns de que lo prengáu, puga, en la vostra venia y en la vostra presensia a la casa, dili unes paraules a la vostra dona, sense la presensia de ningú, mes que ella y yo.
 
Lo caballé, portat per la avarissia y esperán podé burlál, va contestá que sí, cuan ell vullguere; y dixánlo a la sala del seu palau, sen va aná a la cámara de la Siñora, y cuan li habíe dit lo fássilmen que podíe guañás lo palafrén, li va maná que vinguere a sentí al Assicalat, pero que se guardare de contestáli ni poc ni mol a res del que ell li diguere. La Siñora va reprobá mol alló, pero com li conveníe donáli gust al home, va di que u faríe, y detrás del home sen va aná a la sala a sentí lo que lo Assicalat vullguere díli. Este, habén confirmat lo pacte en lo caballé, a una part de la sala bastán apartada de consevol persona se va assentá a la vora de la Siñora y li va escomensá a parlá aixina: 

- Honrada Siñora, me pareix está segú de que sou tan sabia, que mol be, fa mol tems, habréu pogut compéndre a cuán gran amor me ha portat a tíndretos la vostra hermosura, que sobrepasse a consevol atra que hayga pogut vore. Dixo a una vora les costums loables y les singulás virtuts que en vos ñan, que tindríen forsa per a apresá los ánims de consevol home; y per naixó no fa falta que tos mostra en paraules que aquell ha sigut lo mes gran que may cap home haygue sentit per cap dona, y aixina sirá sense falta mentres la meua misserable vida aguanto estes cames y brassos, y mes encara, que, si allá dal com aquí se ame, perpetuamen tos amaré. Y per naixó podéu está segura que res teniu, sigue pressiós o de poc valor, que mes vostre puguéu tíndre y en tot momén disposá de alló com de mí, pel que yo valga, y tamé de les meues coses. Y per a que tinguéu sertíssima proba de aixó, tos dic que reputaré com la mes gran grássia que consevol cosa que yo puguera fé y que tos vinguere en gana me manéu, que res ñaurá que, manánu yo, no me obeíxquen. Pel que, si soc tan vostre com sentíu que u soc, no osaré elevá los meus rogs a la vostra altesa, de la que tota la meua pas, tot lo meu be y la meua salut pot víndrem, y de cap atra part: y aixina com humildíssim criat tos rogo, volgut be meu y única esperansa de la meua alma, que esperán que lo amorós foc en vos se alimento, que la vostra benignidat sigue tanta, y aixina ablaníxque la vostra passada duresa mostrada cap a mí (que vostre soc) que yo, reconfortat en la vostra Piedat, puga di que com de la vostra hermosura me hay enamorat, per nella hay de tíndre la vida; y esta vida, si als meus rogs lo pujadet ánim vostre no se incline, sense falta se acabará y me moriré, y podréu sé cridada la meua homissida. Y dixém que la meua mort no tos faiguere honor, no dixo de creure que, tenín alguna vegada remordiméns de consiénsia no tos doldríe habéu fet, y potsé, milló disposada, en vos mateixa diríeu: 

«¡Ay!, ¡qué mal vach fé al no tindre misericordia del meu Assicalat!». 

Y no servín de res arrepentítos tos siríe ocasió de mes gran patimén; pel que, per a que no passo, ara que socórrem podéu, teníume llástima, y abáns de que me móriga tingáu misericordia de mí, perque sol vos podéu fém lo mes felís o lo mes dolorit home que vigue. Espero que sigue tanta la vostra cortessía que no patiguéu que per tan y tal amor ressibixca la mort per galardón, sino que en alegre resposta y plena de grássia reconfortéu lo meu espíritu que tot espantat tremole dabán la vostra presensia.
 
Y callánse aquí, algunes llágrimes, después de profundissims suspiros, vertides, se va ficá a esperá lo que la noble Siñora li habíe de contestá.
La Siñora, a la que lo llarg festejá, lo justá, les serenates y les atres coses paregudes an estes fetes pel Assicalat no habíen pogut conmoure, van conmoure ara les afectuoses paraules dites pel ferventíssim amán, y va escomensá a sentí lo que abáns may habíe sentit, aixó es, lo amor. Y encara que, per a obeí la orden donada pel home, callare, no va pugué per naixó dixá de amagá en algún suspiret lo que de bona gana, contestán al Assicalat, haguere manifestat.
 
Lo Assicalat, habén esperat una mica y veén que cap resposta li arribabe, se va extrañá, y enseguida va escomensá a donás cuenta de la artimaña del caballé; pero sin embargo, miránla a la cara y veén la fogossidat dels seus ulls cap an ell, y ademés de alló sentín los suspiros que en tota la forsa del seu pit dixabe eixí, va cobrá alguna esperansa y, ajudat per nella, va tíndre una rara idea; y va escomensá a parlá com si ell fore la Siñora, sentínu ella, a contestás an ell mateix de esta manera: 

- Assicalat meu, sense duda fa mol tems que me hay acatat de que lo teu amor cap a mí es grandíssim y perfecte, y ara per les teues paraules u sé, y estic contenta, com ha de sé. Pero, si dura y cruel te hay paregut, no vull que cregues al ánimo hay sigut com hay mostrat en lo gesto; pos sempre te hay amat y volgut mes que a consevol home, pero me ha convingut féu aixina per temó dels demés y per a presservá la meua fama de honestidat. Pero ara ve lo tems en que podré claramen mostrát si te vull y consedit lo galardón del amor que me has tingut y me tens; y per naixó consólat, guarda la esperansa, perque micer Francesco está per anássen dins de pocs díes a Milán com podestà, com ya saps. Per l´amor meu li has donat lo teu hermós palafrén; y cuan sen haygue anat, sense falta te dono la paraula, pel bon amor que te ting, que no passarán mols díes sense que te reuníxques en mí y al nostre amor li donem plassenté y sansé cumplimén. Y per a que no te tinga que parlá un atra vegada de esta materia, desde ara te dic que lo día en que veigues dos robetes esteses a la finestra de la meua alcoba, que done sobre lo nostre jardí, aquella nit, cuidán be de no sé vist, víne a mí per la porta del jardí: me trobarás allí esperánte y juns tindrem tota la nit festa y plaé la un en l´atre tan com dessichem.
Apenes habíe lo Assicalat parlat aixina com si fore ell la Siñora, que va escomensá a parlá en la seua veu:
 
- Volguda Siñora, está per la superabundán alegría de la vostra favorable resposta tan colmada tota la meua virtut que apenes puc formulá la resposta per a rendítos les debudes grássies, pero si puguera parlá com dessicho, cap terme es tan llarg que me bastare per a podé agraítos del tot com voldría y com me convendríe fé; y per naixó a la vostra discreta considerassió atañ sabé lo que yo, encara que u dessicho, no puc explicá en paraules. Sol tos dic que lo que me hau manat pensaré en fé sense falta, y potsé entonses, mes tranquilisat en tan gran don com me hau consedit, me imaginaré en donátos les grássies tan cuan puga. Que no quedo res per di, Siñora meua, Déu tos dono la alegría y be mes gran, a Déu tos encomano.

A tot aixó no va di la Siñora cap paraula; lo Assicalat se va ficá de peu y va escomensá a caminá cap al caballé, que, veénlo de peu, va eixí a trobál, y enriénsen li va di: 

- ¿Qué te pareix? ¿hay cumplit be la meua promesa?
 
- Micer, no - va contestá lo Assicalat-, que me vau prometre dixám parlá en la vostra dona y me hau dixat parlá en una estatua de mármol.
Estes paraules van agradá mol al caballé, que, encara que ya teníe bona opinió de la seua dona, encara la va tíndre milló per nelles; y va di: 

- Ara es meu lo palafrén que va sé teu.
 
A lo que lo Assicalat va contestá:
 
- Micer, sí, pero si yo haguera cregut traure de esta grássia ressibida de vos tal fruit com hay tret, sense demanátosla to la haguera donat; y ojalá Déu que u haguera fet, perque vos hau comprat lo palafrén y yo no l´hay venut.
Lo caballé sen va enriure de aixó, y ya provist de palafrén, al cap de pocs díes se va ficá en camí cap a Milán com a podesta. 

La dona, quedánse libre a casa, donánli voltes a les paraules del Assicalat y al amor que li teníe y al palafrén que pel seu amor habíe regalat, y veénlo desde casa seua passá en molta frecuénsia, se va di:
 
«¿Qué es lo que fach?, ¿per qué pergo la meua juventut? Éste sen ha anat a Milán y no tornará hasta de aquí sis mesos; ¿y cuán me los tornará?, ¿cuan siga vella? 

Y ademés de aixó, ¿cuán tornaré a trobá un amán com lo Assicalat? 

Estic sola, de dingú ting que tindre temó; no sé perque no agarro lo goch mentres puc; no sempre tindré la ocasió com la ting ara: aixó no u sabrá may dingú, y si tinguere que sabés, milló es fé algo y arrepentís que no féu y arrepentís.» 

Y aixina aconsellánse an ella mateixa, un día va ficá dos robetes a la finestra del jardí, com li habíe dit lo Assicalat; estes van sé vistes pel Assicalat, que se va ficá contentíssim, y al vindre la nit, secretamen y sol sen va aná cap a la porta del jardí de la Siñora y la va trobá uberta; y de aquí va aná a un atra porta que donabe a la entrada de la casa, aon va trobá a la noble Siñora que lo esperabe. Ella, veénlo vindre, eixecánse a trobál, en grandíssima festa lo va ressibí, y ell, abrassánla y besánla sen mil vegades, per la escala amún la va seguí; y sense tardá se van gitá, y lo seu amor van contentá. Y no va sé esta vegada la radera, perque mentres lo caballé va está a Milán, y tamé después de la seua tornada, va torná allí, en grandíssim plaé de cada una dels parts, moltes mes vegades.
 

jueves, 25 de julio de 2024

1. 7. De com Pedro Saputo va adependre la música.

Capítul VII.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

De com Pedro Saputo va adependre la música.

¡Aik!, dirá aquí algún lectó; brumín anem puján. Primé sastre, que es lo mes pla que ña a la artesanía, vinín a formá lo llas y comunicassió entre los ofissis masculins y los femenins, com lo formen entre lo regne animal y lo vegetal los zoófitos o animals - plantes. Después cardadó o pelaire, que es algo mes; después fusté, que es mol mes; y no contem en lo dibuix, que perteneix ya al orden superió de les arts, be que sense exclusió de sexo com estes atres, lo anem ara a adorná en lo de la música, art baixat del sel y amor del cor humano. ¿Aón anirem a pará? ¡aixó me se pregunte! ¿Y pera qué hauríe ressibit lo nostre chiquet filóssofo tantes y tals dotes del creadó, y lo don soberano y raríssim de sabé empleales? Pos aquí vorás lo que ell fa y yo vach escribín en no menos admirassió que tú, lectó o lectora, sigues qui sigues.
Va adependre lo dibuix, com has vist; ara adependrá música; y encara vorás atres maravilles. Per algo lo van nombrá Saputo. Si haguere sigut com yo o com tú, y perdona la meua franquesa, res de aixó se escriuríe, perque res haguere passat. Anem a la historia.

Ñabíe a Almudévar un eclesiástic, organista de la parroquia, cridat per mote Vivangüés, y lo seu nom verdadé ni se sap ni lo nessessitem; este mossen se emportáe algunes vegades al chiquet Pedro a casa seua pera donali alguna golosina. Ere un home que en cuan a músic tocáe mijanamen be lo órgano, lo clave y lo salterio; y en cuan a gramátic auloráe una miqueta lo latín del breviari; pero lo que es de la missa habíe preguntat tantes vegades lo que significáe lo canon y demés latins, que fora dels introitos, les orassions, les epístoles, y los evangelios ñabíe poques coses que no entenguere, y encara aixina a vegades se barruntáe lo seu sentit. Per lo demés teníe bon cor, ere tan candorós com un chiquet, y se creíe lo mes hábil del capítul, que ere numerós, exeptuán al siñó mossen, que diuen ere llissensiat per Huesca, y a qui per aixó respetabe ell com mes sabut. A tots los demés los passáe per deball de la cama. Y ña qui diu que si errabe lo tiro ere de poc tros.

Lo cridáen en lo apodo que hay dit, perque cuan se fotíe entre esquena y pit algún gotet de bon vi, que ere en frecuensia, entre les llágrimes que li apuntaben de la fortó del vi y la veu mich cobrada del bon trago, díe respirán: ¡viva Angüés!, y acababe de respirá. Li van preguntá al prinsipi, y después de moltes vegades per gust qué significabe alló; y contabe esta grassiosa, disparatada y original historia: "Es sabut, siñós, que entre los pobles de Angüés, Casbas, y Ybieca ne van ñabé antigamén uns atres dos que se díen Bascués, y Foces, y los seus habitans eren los mes grans afissionats a la mamera del món, y los seus termes la milló viña de Aragó, y potsé de España si me apetix diu. Estos dos pobles van morí: vull di, que sigue per guerra, per epidemia, o per un atra caussa, se van quedá sense habitans, habén mort hasta los sacristans y los mossens Foces va morí uns díes abans y Bascués va aguantá uns díes mes. Pero cuan los dos pobles van vore que s´acabáen sense remey, van fé testamén y van dixá lo seu bon gust als pobles de Angüés, Casbas y Ponzano, dos terseres parts al primé y una repartida entre los atres dos. Aixina que lo poble de Angüés té mes saque ell sol en materia de vins, que Casbas y Ponzano juns. Per aixó yo cuan me bec un gotet de bon vi, si la tassa es gran y lo vi bo, que lo trascolo sempre de una atacada, penso en aquell poble y dic ¡viva Angüés! Que es com si diguera: viva lo gust de Angüés, que es lo que ara trobo yo an este gotet que acabo de trascolam. O de atre modo: botovadéu, que este vi es tan bo com lo milló que proben los hereus de Bascués y Foces. pera abreviá u dic tot an ixa exclamassió tan significativa. Y si no diguera aixó, me pareixeríe que lo vi per bo que fore no me faríe profit.» Y preguntán als que escoltáen, ¿qué tos pareix, siñós?, brotabe delissia del cor y se esponjáe de gloria.

Este home, pos, tan sensill y tan beneít, se va emportá un día a casa seua al chiquet Pedro Saputo pera donali unes avellanetes que li habíen portat: y com lo chiquet va vore ubert lo clave li va rogá que tocare algo. Pot sé que no fore clave, sino un atre instrumén de tecles: poc importe. Li va vindre en gana, y va tocá una pessa tan alegre y espolejadora que Pedro no podíe tartí (estás quieto), meneján tot lo cos y dién: ¡va, va! Va pará lo músic, y va preguntá qué ere alló, y li va contestá lo capellá: 

- Aixó es una cosa nova; fa poc tems que la han ficat en solfa los compositós; y es tan fecunda a caprichos, que sense eixissen del tema pot un tocá tres díes seguits y tot sirá sempre lo mateix pero tot diferén. Es un ball al que li diuen lo Gitano.

- Sol per sabé aixó, va di Pedro, adependría de solfa de bona gana. 

- ¡Ay, chiquet, chiquet!, va contestá lo capellá; no saps lo que dius. ¡Adependre la solfa!

- ¿Pos qué, va rechistá lo chiquet, tan difíssil es? 

- Mol, mol, moltíssim y mes que moltíssim, li va contestá lo mossen en los ulls tancats: ¿vols que te u diga? Mira: una vegada los dimonis estáen de tertulia al palau de Lucifer, tot lo edifissi es de flames de sofre, dispután sobre la solfa y la gramática y defenén uns que ere mes difíssil la una y los atres que l´atra, u van volé probá dos diablets joves mol presumidets, y van eixí al món, ficanse, lo un a infantillo a casa de un mestre de capella, y l’atre a estudián a una escola de gramática. Van passá tres mesos, y lo músic va preguntá al gramátic de qué anáe, y va contestá que de fum y tiniebles; pos yo, va di l’atre, ni fum vech perque no vech res. Allí me fan una manopla que als nugos dels dits té escrits los noms de la solfa, que pareixen agarrats de alguns de natres; y puján y baixán y corrén les juntes dels dits; y después en la mateixa obra a un papé que no diu res, me van ya jorobán y rematán la passiensia. Perque a cada marro de la veu cau una bufetada, y plora si vols plorá y plorán o rién canta lo día sansé perque eixe es lo teu ofissi. 

- Yo, va di lo gramátic, si no fore per la rechifla que mos faríen los compañs de allá baix, ya haguera enviat a cascala lo estudi y al foc en los llibres y les seues musses y mussos, que així los enteng com tú eres lo fill de Deu mes vullgut. Pero continuém algún tems mes si te pareix, perque tan pronte seríe mengua dixáu. En efecte, van seguí durán sis mesos mes, al cap dels cuals se van torná a ajuntá; y lo músic va di que encara que los compañs lo soflamaren eternamén, estáe determinat a abandoná la empresa y torná al infern. 

- ¿Sí?, va contestá lo gramátic; pos no ten anirás sol, que tamé vull acompañat; y aixina van quedá la solfa y la gramática pera patimén dels fills dels homens. Y sense mes deliberassió van tancá los ulls al sol, van fotre un percut y se van aviá de cap als inferns. Conque mira tú, fill meu, Pedro, si te empeñes en adependre solfa, cuan los diables sen dimonis no ne van pugué eixí.

Pedro Saputo sentíe al capellá contá un cas tan estupendo; li va preguntá al clérigo si ell habíe adeprés la solfa. Va contestá que sí: 

- ¿No veus que soc organista? Dotse añs entre infante y capillero vach está a la catedral de Huesca, y sempre estudián solfa. 

- Pero al fin y a la postre vostra mersé la va adependre, y en menos añs, perque diu que va sé capillero y entonses ya la sabíe. 

- Sí, va contestá mossen Fallata. 

- ¿Y la gramática?, va preguntá lo chiquet. 

- Tamé, va contestá lo bon home, sabén que mentíe: ¿no veus que soc mossen

- Pos en eixe cas, va di lo chiquet Pedro, vostra mersé té mes ingenio y es mes sabut que dos diables juns. Sen va enriure lo capellá, no sense ficás una mica colorat de vergoña, perque li va pareixe que ñabíe algo de ironía o malissia a la charrada del chiquet. Éste va volé vore la manopla o má de la solfa, y va vore que los noms que ñabíe als nugos (va sé menesté que los u enseñare lo músic) ere:

A - la - mi - re, B - fa - b - mi, C - sol - fa - ut, D - La - sol - re, Y - la - mi, F - fa - ut, G - sol - re - Ut. 

- Be teníe raó, que pareixen noms de dimonis, va di Pedro, perque de alguns de ells a Belcebub no ña molta distansia. Pero, ¿pera qué se adeprén aixó a la má? ¿Ha de escriures la solfa a la má o cantá miranla? An estes preguntes no va sabé respondre lo del ingenio y agudesa de dos diables, y se va acabá la plática per falta de paraules, o de suc an elles, que es lo mateix; y lo chiquet Pedro, que no podíe tindre la atensió distreta un momén, li va di adiós y va agarrá la escala.

Al eixí al carré va sentí lo violín a dal. Se va pará; lo capellá se divertíe en lo diapassón per tots los seus puns (be que aixó vol di diapassón), ya per terseres, quintes; ya al tono mes alt, ya al mes baix: va ferí lo oít de Pedro; escolte, persibix, sen y admitix aquella ley y verdat primordial de la música, aquella verdat general, aquella proposta elemental de puns o sonidos; y torne a pujá y rogue al capellá que li enseño alló al instrumén.

- No, va di lo músic; al violín no pot sé ni a datre instrumén; primé u has de adependre en la boca y a la solfa, y pera naixó s´ha de fe aná la má o manopla.

- No, siñó, va replicá lo chiquet; ya no vull adependreu en la boca, sino en lo violín, perque així u adependré de una vegada. Sobre tot, lo que es la manopla, ni vórela. aixó es lo que yo vull y no atra cosa; y no men vach de la vostra casa hasta que no me la haigáu amostrat, encara que me costo una semana. Lo capellá sen enríe y li fée compassió vore lo error del sagal que sense la má y alguns mesos y hasta añs de solfeo volíe escomensá a tocá instrumens; impossible tan gran per an ell com que dixare de sé verdat lo que habíe lligit aquell día al evangelio de la missa, siguere lo que siguere, ya que no u habíe entés. Pero se les teníe en un atre mes fort; va apretá tan lo chiquet, que va tindre que enseñali a ficá los dits a les cordes y feriles en lo arco, fen gruñí lo diapassón durán un hora. Va torná per la tarde y va está hasta la nit fotenli al diapassón y a les terseres y quintes. Y lo mateix va fé dos díes seguits; y preguntán al capellá lo que li pareixíe essensial y habén entés lo que va creure que ere prou per entonses se va emportá lo instrumén a casa.

Tancáe les finestres del seu cuarto pera que no ixquere lo eco; y passada una semana en que cada día empleabe de sis a set hores ensayán en lo instrumén, dibuixán algún rato pera descansá, va aná a casa del organista y va tocá per llissó bastán be y mol afinat, tot lo que lo vulgo solíe cantá an aquell tems. Y va di lo clérigo admirat:

- Sense duda, Perico, dins de tú portes de familiá algún demoni mes templat que los dos que van eixí a estudiá la solfa y la gramática y les van aburrí.

- Dieume, va di Pedro Saputo, qué signifiquen ixos puns en cogues y creus que teniu an ixos cuaderns y a lo que diéu solfa y música. La hi va explicá lo home. Ell va pendre apuns per escrit de lo mes importán, va demaná que en lo violín li donare una llissó práctica, y entés lo que ere se va emportá un cuadern de primeres lecsions y va passá uns atres vuit díes estudián y fotenli al instrumén. Va demaná noves explicassions, va passá hasta vintissing o trenta díes ensayán en gran aplicassió y cuidado, y después va pendre dos mesos lo violín prometín tornál y entregál al mestre. Y va cumplí la seua paraula, dién lo bo del capellá al vórel tocá:

- Me desengaño; cuatre añs si no van sé sing me va costá a mí aixó y coste a tots; no vorem mes que milagres: se van ficá a tocá los dos una sonata, lo un en lo violín y l’atre en lo clave o lo que fore, y no ñabíe mes que sentí.

Va continuá Pedro estudián mes y mes la solfa y lo seu instrumén, y al cap de alguns mesos li va di lo organista: 

- Eres, Pedro, lo milló arco de la terra, perque lo tens mol fi, alt, sonoro, valén, expresiu y firme. Pots aná a tocá a la mateixa capella de Toledo.

Lo capellá, ademés, tocae, encara que poc y mal, la vihuela y la flauta, y va volé Pedro que li enseñare tamé estos instrumens. 

- Fill, li va contestá; lo que es enseñat no me atrevixco, perque ne sé mol poc. Pero mira, la prima de la vihuela solta o al aire es mi mayor a la clave de G - sol - re - ut; busca los demés puns, armoníes y postures y los tonos, que ya u trobarás; y lo pun mes baix de la flauta es re per la mateixa clave. Y encara que veus que sol té sis foradets y lo que tape la clau que es re sostenido, pero donán sert espíritu al alé o bufera per als aguts y graves, y tapán éste o aquell, o dos o mes, a un tems, se fan dos octaves, y hasta dos y micha lo que ne sap. Ves en Deu y fesme vore un atre milagre.

Sen va aná lo sagal en los instrumens; y als quinse díes van avisá al mossen, al justissia, a la padrina, y a la seua chiqueta mes gran y algunes atres persones del poble (may al hidalgo de la cantonada), y los dos musics van doná un consert que los va pareixe an aquella gen la capella del Vaticano, o per lo menos la de la Catedral de Huesca, que ere la que tots habíen sentit. Lo mossen, ple de goch, va rogá al organista que li dixare los instrumens al chiquet Pedro hasta que ell faiguere portá los millós que se trobaren. En efecte, va escriure a Barcelona (Barchinona, Barcino antigamén) y Saragossa, y ne van vindre dos de cada clase, mol bons. pera entrenáls va ñabé un atra reunió mes numerosa a casa de la padrina, aon se va doná un atre consert; y ella, que ere espléndida y volíe entrañablemén a son fillol, se va lluí mol agassaján als convidats en un gran refresco. Van tocá después entre atres coses lo canari, ball que entonses se usabe mol; y lo gitano, que escomensáe a fes aná; estos balls, de variedat en variedat y de nom a nom, han vingut a sé y dis al nostre tems, lo primé la jota y lo segundo o segón, lo fandango.

Passada la velada y al despedís, pera sorprendrels en mes efecte, va traure la padrina ficats a una taula dos bustos minuts y blangs representán les dos mateixes persones dels retratos que va fé primé en la llapissera; y va di: 

- Aixó ha fet lo meu fillol Pedro. Eren mol pareguts, viuríen, parlaríen, si hagueren tingut ulls y colós. Tot va sé pasmos, tot enhorabones a la mare de Pedro, que no fée mes que plorá, y la padrina lo mateix y lo mossen y atres persones. ¿En qué parará este chiquet?, díen. Y plens de assombro sen van aná beneín a Deu y dessichán viure pera vore al home que aquelles mostres anunsiaben y prometíen. Y sert que tantes habilidats juntes en un chiquet de tretse añs, y de aquell modo adepreses, be mereixíen aquella admirassió y aquells extrems; sobre tot a qui pensare que ere fill de una pupila infelís, y naixcut sol y sense protecsió a la llum del món.

Los retratos o bustos eren de alchés, y ell los habíe donat un simple bañet de cals en aigua de cola perque encara no sabíe fé lo que diuen estuco.