Mostrando las entradas para la consulta paregut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta paregut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

lunes, 11 de mayo de 2026

Semblar, Semlar

Semblar, Semlar, v., lat. simulare, ressembler.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Pel paire semblar
Si deu mout esforsar.
(chap. Per al pare assemellás se deu mol esforsá. Físsicamen yo no me ting que esforsá gens per a assemellám a mon pare. Un atra cosa es esforsás pera assemellás al Pare Deu.)
B. Calvo: Mout.
Pour ressembler au père il doit moult s'efforcer.

Físsicamen yo no me ting que esforsá gens per a assemellám a mon pare. Un atra cosa es esforsás pera assemellás al Pare Deu.


Mal sembla d' ardimen Galvaing.
Bertrand de Born le fils: Quant vei.
Il ressemble mal pour le courage à Gauvain.
- Sembler, paraître.
(chap. Ascuma.)
Arnaud de Marueil: Tot quant.

Ascuma; Tug silh qu' ieu vey mi semblan folh.

Que m fai semblar lo jorn an.
Le Moine de Montaudon: Aissi cum.
Qui me fait paraître le jour an.
Mi dons sap far de joi semblar pezansa.
H. Brunet: Cortezamen.
Ma dame sait faire de joie paraître tristesse.
Ai! quant mal sembl', a qui la ve,
Que aquest caitiu deziron...
Laisse morir.
B. de Ventadour: Quan vey la.
Ah! combien il semble mal, à qui la voit, que ce chétif désireux... elle laisse mourir.
Part. prés.
Tramet al rei messatge semblan romieu.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.
Transmet au roi messager ressemblant à pèlerin.
CAT. ESP (asemejar). Semblar. IT. Semblare, sembrare, sembiare.
(chap. Assemellá, assemellás; pareixe, pareixes, apareixes an algú.)

2. Semblant, Semblan, Semlant, Semlan, s. m., semblant, apparence, mine, façon.
Irai per tot acaptan
De chascuna un bel semblan.
Bertrand de Born: Domna pois.
J'irai partout empruntant de chacune un beau semblant.
No m' en rancur, ni non fauc mal semblan.
Pons de Capdueil: Per joi d' amor.
Je ne m'en plains, ni n'en fais mauvaise mine.
Car tug cilh que pretz an,
Non l' an ges d' un semblan.
Arnaud de Marueil: Razos es.
Car tous ceux qui mérite ont, ne l'ont point de même façon.
- Avis, sentiment.
Assatz seretz ambedui d' un semblan.
Elias de Barjols: Belhs Guazans.
Assez vous serez tous deux de même avis.
Loc. Gent me trai
Ab semblan cueg et ab cor cru.
B. de Ventadour: Ab cor leial.
Gentiment elle m'attire avec semblant cuit et avec coeur cru.
Vos non poirias sofrir,
A mon semblan, tant lonc sermo.
P. Vidal: Abril issic.
Vous ne pourriez souffrir, à mon avis, si long discours.
Ella no 'l pren, ni no l' en fai semblant. Poëme sur Boèce.
Elle ne le prend, ni ne lui en fait semblant.
Anc no m fo semblan
Qu' ieu laisses per amor,
Solatz, ni per joi, chan.
Guillaume de Cabestaing: Lo jorn.
Oncques il ne me fut semblant que je laissasse pour amour, allégresse, ni pour plaisir, chant.
Ai! cum cugey fos dins d' aital color
Cum m' aparec deforas per semblan.
Cadenet: Longa sazo.
Ah! comme je crus qu'elle fut dedans de telle couleur comme elle m'apparut dehors en apparence.
ANC. FR.
Tel li fist bel semblant ki gaires ne l'out chier. Roman de Rou, v. 3338.
Les beaux semblans qu'elle soulloit faire à son mary.
Les Quinze Joyes du Mariage, p. 170.
Et demourèrent bons amis l'un avec l'autre comme ils monstrèrent les semblans. Monstrelet, t. II, fol. 146.
CAT. Semblant. ESP. PORT. Semblante. IT. Semblante, sembiante.
(chap. Apariensia, apariensies; semblán, semblans; cara, cares; manera, maneres.)

Héctor Moret Coso; Apariensia, apariensies; semblán, semblans; cara, cares; manera, maneres.

3. Semblansa, Semlansa, s. f., ressemblance, apparence, manière.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Dieu te fit à sa ressemblance.

Mario Sasot Escuer; Dieus te fes a sa semblansa.

La gran folor
Que fals clergues fan sotz bela semblansa.
B. Carbonel: Per espassar.
La grande folie que faux clercs font sous belle apparence.
Marcabrus, per gran dreitura,
Trobet d' atretal semblansa.
Pierre d'Auvergne: Belh m'es.
Marcabrus, par grande droiture, trouva de pareille manière.
Loc. A semblansa de jorn.
Arnaud de Marsan: Qui comte vol.
A ressemblance de jour.
Qui trop vai servizi reprochan,
Semblansa fai qu' el guazardon deman.
Folquet de Marseille: Ai! quant.
Qui trop va reprochant service, fait apparence (a l'air) que la récompense il demande.
Ieu no sai cor jutgar per semblansa.
H. Brunet: Cortezamen.
Je ne sais juger coeur par apparence.
ANC. FR. Jupiter prins naguères la semblance
Du dieu Vulcain, son fevre et boutefeu. 
Saint-Gelais, p. 162.
Dieu a fait l'homme à son image et semblance.
Camus de Belley, Diversités, t. II, fol. 286.
CAT. Semblansa. ESP. Semblanza. IT. Semblanza, sembianza.
(chap. Assemellansa, assemellandes; semblansa, semblanses; adj. paregut, pareguts, pareguda, paregudes; assemellat, assemellats, assemellada, assemellades.)

HYGRÓPHORUS RÚSSULA, família, babós, Matarraña, Fórnols

4. Semble, Semle, adj., lat. similem, semblable, pareil.
Anc no cug qu' en nasques semble
En semblan, del gran linh N Adam.
Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta.
Oncques je ne pense pas qu'il en naquit de semblable en semblant, de la grande lignée du seigneur Adam.
(chap. Similá, similás; paregut, aparegut, semellán, etc.)

5. Semblable, Semlable, adj., semblable.
Lo semblable sera servat. Fors de Béarn, p. 1078.
Le semblable sera conservé.
IT. Semblabile, sembiabile.

6. Semblamen, Semblantment, Semlanment, Semlanmen, adv., semblablement.
Aissi cum am pus finamen
De negun autre aimador,
Degr' atressi far semblamen
Chanso pus gaya e melhor.
B. Carbonel: Aissi cum.
Ainsi comme j'aime plus purement que nul autre amoureux, je devrais pareillement faire semblablement chanson plus gaie et meilleure.
Dels autres reys ha dic semblantment. L'Arbre de Batalhas, fol. 192.
Des autres rois a dit semblablement.
CAT. Semblantment.

7. Semblablament, adv., semblablement.
Semblablament si lo dit. Tit. de 1388, DOAT, t. XIV, fol. 250.
Semblablement si le dit. 

8. Assemblar, Asemblar, Assemlar, v., lat. assimilare, assembler, rapprocher, réunir, concentrer.
Fig. Ieu mezeys, tan tem falhir,
No l' aus m' amor fort assemblar.
Le Comte de Poitiers: Mout jauzens.
Moi-même, tant je crains de faillir, je ne lui ose mon amour fort rapprocher.
Fals' amor que no s' asembla 
Lai on leiautatz asoma.
A. Daniel: Lanquan son.
Faux amour qui ne se concentre pas là où loyauté domine.
Part. pas.
On tug li ben del mon son assemblat.
Richard de Barbezieux: Tug demandon.
Où tous les biens du monde sont assemblés.
CAT. Assemblar. ANC. ESP. Asemblar. IT. Assemblare, assembiare.
(chap. Assemellá, assemellás.)

9. Assemblatiu, adj., assimilatif, comparatif.
Assemblativas, coma: Si co, ayssi co. Leys d'amors, fol. 100.
Assimilatives, comme: si comme, ainsi comme.
(chap. Comparatiu, comparatius, comparativa (com li díe lo membrillo de Tomás Bosque a la cooperativa de La Codoñera), comparatives.)

El más membrillo de La Codoñera: Tomás Bosque Peñarroya.

10. Dessemblar, Desemblar, Dessemlar, v., lat. dissimulare, changer, modifier, opposer, différer, rendre dissemblable.
E 'lh fai sa bela color mudar e dessemblar. Liv. de Sydrac, fol. 79.
Et il fait sa belle couleur muer et changer.
Retardo la votz de la pronunciatio en tan que fan dessemblar lo compas del bordo. Leys d'amors, fol. 9.
Retardent la voix de la prononciation en tant qu'ils font modifier la mesure du vers.
Part. prés. Lo cors dels fols es desemblans dels sabis.
(chap. Lo cor dels sompos es diferén al dels sabis o sabios o sabuts.
Lo atontat de Artur Quintana Font entén la frasse en ocsitá de dal, y aixó que es catalá de naiximén, de Barchinona.)

Artur Quintana i Font; Lo cors dels fols es desemblans dels sabis.

Trad. de Bède, fol. 43.
Le coeur des fous est différent des sages.
Part. pas. Els quatr' elemens
Agron dessemblatz semblans.
Pierre d'Auvergne: Lauzatz sia.
Les quatre éléments eurent opposées apparences.
De totz mestiers es dessemblad' amors,
Quar menhs hi a de pro selh qu' en sap mays.
Gui d'Uisel: Anc no cugei.
A tous métiers est opposé amour, car moins y a de profit celui qui en sait plus.
CAT. Dessemblar. (N. E. Entre los verbos dessemblar, desemblar, dessemlar, el dialecto occitano catalán ha preferido dessemblar.)

11. Dessemblanza, Dessemlansa, s. f., dissemblance.
Dessemblanza en aysso. Leys d'amors, fol. 47.
Dissemblance en ceci.
CAT. Dessemblansa. ANC. ESP. Desemblanza. (N. E. Entre Dessemblanza y Dessemlansa, el dialecto occitano catalán ha formado dessemblansa, y el castellano, desemblanza. Todo es lo mismo. Con estos parecidos, se podría afirmar que el catalán es un dialecto más del castellano, o del leonés, y estos dos últimos a su vez dialectos de la plana lengua romana, el occitano o chapurriau antiguo.)

12. Ressemblar, Recemblar, Ressemlar, v., ressembler, représenter.
Per so que nos donassem a vos forma a recemblar nos.
Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Thessaliens.
Pour ce que nous donnassions à vous forme de ressembler à nous.
Mal ressembla lo filh Robert Guiscart,
Qu' Antiocha conques e Mongizart.
E. Cairels: Pus chai la.
Il ressemble mal au fils de Robert Guiscard, qui Antioche conquit et Monguizard.
Una toza que m ressemblet
Silh cui ieu vezer solia.
Gavaudan le Vieux: L' autre dia.
Une fillette qui me représenta celle que voir je soulais.
Fig. Lo sieus digz ressembla
Lo mieu pessamen.
Peyrols: Quoras que.
Son discours ressemble à la mienne pensée.
Part. prés. Qui es suaus e paciens es ressemblans de Deu.
Trad. de Bède, fol. 22.
Qui est doux et patient est ressemblant à Dieu.
ANC. ESP. Resemblar. IT. Risembrare. (chap. Assemellás, pareixes a, sé similá, paregut a.)

13. Ressembelador, Recemblador, s. m., imitateur, semblable.
Adjectiv. Doncas sias ressemblador de mi aisi com ieu sui de Crist.
Trad. de la 1re Épître de S. Paul aux Corinthiens.
Donc soyez semblables à moi ainsi comme je suis à Christ.
Fraire, siatz recemblador de mi.
(chap. Germans (flares), siguéu pareguts a mi; assemelleutos a mí.)
Trad. de l'Épître de S. Paul aux Philippiens.
Frères, soyez semblables à moi.

14. Ressemblament, Ressemblamen, Ressemlament, s. m., ressemblance.
Assiduos dormirs es resemblamens de mort. Trad. de Bède, fol. 3.
Le dormir assidu est ressemblance de mort.

15. Simulacio, Simulacion, s. f., lat. simulacionem, simulation, dissimulation. 
Lauzengeria, symonia, simulacio. V. et Vert., fol. 8. 2° Ms.
Flatterie, simonie, dissimulation.
Simulations e fatz d' ipocrisia. V. de S. Honorat.
(chap. Simulassions y fets de hipocressía; dissimulassions; lo que fa lo doctoret Ignacio Sorolla Vidal.)
Simulations et faits d'hypocrisie.
CAT. Simulació. ESP. Simulación. PORT. Simulação. IT. Simulazione.
(chap. Simulassió, simulassions; dissimulassió, dissimulassions.)

Ignacio Sorolla Vidal, Natxo Sorolla Vidal, Penarroija de Tastavins, lo catalanisme li done de mamá an este mamón

16. Simulacra, s. f., lat. simulacrum, simulacre. 
Las simulacras de lor. Doctrine des Vaudois.
(chap. Los simulacres d'ells.) 
Les simulacres d'eux.
CAT. Simulacre. ESP. PORT. IT. Simulacro. (chap. Simulacre, simulacres.)
(N. E. El dialecto occitano catalán, incluso post Pompeyo Fabra, usaba plurales en AS, como bonas Pasquas, las festas, las casas, etc; incluso hoy en día en Barcelona sobre todo se pronuncia simulacra.)

Bonas Pasquas, Nada, Diada és aquesta, de solempnitat incomparable per la IGLESIA Católica, que´ns evoca els recorts més dolsos dels días de la nostra vida,

17. Simular, v., lat. simulare, simuler.
Part. pas. Las causas... non simuladas, non procuradas per los debitors.
(chap. Les causes... no simulades, no procurades per los deudós o debitós.)
Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 462.
Les causes... non simulées, non procurées par les débiteurs.
ANC. CAT. ESP. PORT. Simular. IT. Simulare. (chap. Simulá; fé vore.)

18. Assimilacio, s. f., lat. assimilatio, assimilation, ressemblance, conformité.
Dona assimilacio. Eluc. de las propr., fol. 19.
Donne assimilation.
ESP. Asimilación. PORT. Assemelhação. IT. Assimilazione, assimigliagione, assomigliagione. (chap. Semellansa, semellanses; paregut, pareguts; conformidat, conformidats. Assimilassió té un atre sentit, assimilassions; v. assimilá : assimilo, assimiles, assimile, assimilem o assimilam, assimiléu o assimiláu, assimilen; assimilat, assimilats, assimilada, assimilades; assimilaré; assimilaría; si yo assimilara.)

19. Asimilatiu, adj., assimilatif, de comparaison.
Las autras, asimilativas. Gramm. provençal.
(chap. Les atres, assimilatives. Hau de vore que la gramática provensal es la nostra antiga, la del chapurriau antic u ocsitá.)
Les autres, de comparaison.
ESP. Asimilativo. (chap. Assimilatiu, assimilatius, assimilativa, assimilatives; comparatiu, comparatius, comparativa com la del “codoñ” catalanista aragonés Tomás Bosque Peñarroya de La Codoñera, comparatives.)

20. Versemblansa, s. f., vraisemblance. 
E 'l motz fan de versemblansa. 
Marcabrus: Dirai vos.
Et ils font les mots de vraisemblance.
ANC. CAT. Versemblansa. PORT. Verisimilhansa. IT. Verisimiglianza.
(chap. Versemblansa, versemblanses : que pareix ver, verdadé o verdat.)

PEDRO II, Roma; Versemblansa, versemblanses : que pareix ver, verdadé o verdat.) (ESP. Verosimilitud.)

miércoles, 15 de noviembre de 2023

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

Rochos (agüelo Sebeta)

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.


OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.


LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   


LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.

jueves, 25 de marzo de 2021

Vidal Maior, Nos Don Iavmes

Nos Don Iavmes por la gia gratia, gracia de dius, dios, rey daragon "et" de mauiorgas et de ualentia, conte de barçalona et de urgel et seynnor de montperler, (Montpellier)....  

https://www.getty.edu/art/collection/object/103RVV

Nos Don Iavmes por la gia gratia, gracia de dius, dios, rey daragon "et" de mauiorgas et de ualentia, conte de barçalona et de urgel et seynnor de montperler, Montpellier....

Guardéu esta página. Obríula en algún programa y busquéu Catalonia, Cathalunya o algo paregut.

Guardeu esta página. Obríula en algún programa y busqueu Catalonia, Cathalunya o algo paregut.

In 1247, with the reconquest of Spain from the Moslems virtually complete, King James I of Aragon and Catalonia, JA JA JA !! 
Spain, decided to establish a new systematic code of law for his kingdom. He entrusted the task to Vidal de Canellas, bishop of Huesca. The Getty Museum's manuscript, the only known copy of the law code still in existence, is a translation of Vidal de Canellas's Latin text into the vernacular Navarro-Aragonese language (in that language, the book is called Vidal Mayor in reference to the author). The manuscript's scribe was Michael Lupi de Çandiu, who identifies himself in an inscription and who also may have translated the text.

Not only is the text an important historical document but it is luxuriously illuminated with hundreds of historiated and decorated initials. Although written and illuminated between 1290 and 1310 in one of the major urban centers in northeastern Spain, the elegant style of the painting reveals an intimate link with contemporary French illumination. This stylistic connection demonstrates the increased movement of both artists and manuscripts from one European court to another.

lunes, 17 de agosto de 2020

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Forese, Giotto

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA.

Micer Forese de Rábatta y lo mestre Giotto, pintó, venín de Mugello, sen enfoten de la seua mesquina apariensia.

JORNADA SEXTA. NOVELA QUINTA, Mugello, chapurriau

 

Al callá Neifile, habén agradat mol a les siñores la resposta de Ghichibio, aixina va parlá Pánfilo per voluntat de la reina:

Caríssimes siñores, passe assobín que, aixina com la fortuna daball de vils ofissis algunes vegades amague grans tesors de virtut, com fa poc va sé amostrat per Pampínea, tamé daball de feíssimes formes humanes se troben maravillosos talentos amagats per la naturalesa. Esta cosa mol aparén va passá en dos dels nostres consiudadans sobre los que enteng parlá breumen: perque la un, que se díe micer Forese de Rábatta, sén baixet de estatura, desgarbat y mal format, en una cara tan aplanada y retorsuda que los haguere paregut deforme a consevol de los Baronci que mes deformada la tinguere, va tíndre tan talento per a les leys que per mols homens de valor va sé reputat almassén de coneiximens sivils; y lo atre, de nom Giotto, va sé tan ingeniós que cap cosa de la naturalesa (mare de totes les coses y nutridora de elles en lo continuo girá dels sels) en la pluma o ploma o lo pinsell no ñabíe res que no pintare tan paregut an ella, ya no assemellat, sino mes be ella mateixa pareixíe, que moltes vegades les coses fetes per nell no se sabíe si eren de verdat o estáen pintades, (com va fé tamé Pedro Saputo en lo niu de oronetes) .
Y per naixó, habén ell fet torná a la llum aquell arte que mols siglos daball de les errades de atres (que mes per a deleitá los ulls de los ignorans que per a complaure a la inteligensia de los que saben pinten) habíe estat sepultada, se pot dí que es una de les llums de la gloria florentina. Vivíe en la mes gran humildat, y sén maestre de les arts, no va volé may que lo cridaren mestre; este títul, per ell rechassat, sel usurpaben algúns que sabíen menos que ell, o los seus dissipuls. Pero per mol gran que fore lo seu don, no ere ell en persona y aspecte mes guapo que micer Forese. Pero tornán a la história dic que:

Teníen a Mugello micer Forese y Giotto les seues possessions; y habén anat micer Forese a vore les seues en este tems del estiu en que los tribunals tenen vacassions (vacanza a Italia), y tornán montat a un caball roinot de llogué, va trobá al ya dit Giotto, que tamé habíe anat a revisá les seues, y sen entornáe cap a Florencia; com ya eren agüelos, avansáen poc a poc, y se van ajuntá al camí. Va passá, com moltes vegades al estiu veém que passe, que los va agarrá una tronada, de la que se van escapá tan a escape com van pugué a casa de un llauradó amic y conegut dels dos. Pero después de un rato, com no teníe pinta de escampá, y volén ells arribá de día a Florencia, van demaná al llauradó dos velles capes de drap romañés y dos sombreros ratats per lo tems (y potsé per les rates o ratolins), perque de millós no ne ñabíe, van escomensá a caminá. Habén caminat un rato, y veénse amerats, y, per les esquichadures de les besties, plens de fang, coses que no solen afechí gens de honor, aclarínse una mica lo orache, ells, que llárgamen habíen caminat callats, van escomensá a conversá. Y micer Forese, cabalgán y escoltán a Giotto, que ere un exelentíssim conversadó, va escomensá a mirássel de costat y de frente y per tot arreu; y veénlo tan desllustrat y tan mesquí, sense considerás an ell mateix, va escomensá a enríuressen y li va di:

- Giotto, ¿Si vinguerem a trobámos algún forasté que may te haguere vist, creus tú que pensaríe que eres lo milló pintó del món?

Giotto li va contestá rápidamen:

- Siñó, crec que su creuríe si mirántos creguere que sabéu lo abecé.

Sentín aixó micer Forese, va reconeixe la seua errada y se va vore pagat en la mateixa moneda en la que habíe vengut les mercansíes.