yo parlo lo chapurriau, lo escric, y traduíxco: Resultados de la búsqueda de corregut

champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc

Mostrando las entradas para la consulta corregut ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

IX.

Compreníe Daniel, lo Mussol, que ya no li siríe fássil adormís. Lo seu cap, desbocat cap als records, en una febril exitassió, ere un bullidó apassionat, sense cap momén de repós. Y lo roín ere que en son demá teníe que matiná pera agarrá lo rápit que lo portaríe a la siudat. Pero no podíe evitáu. No ere Daniel, lo Mussol, qui cridáe a les coses y a la vall, sino les coses y la vall los que se li imposaben, voltánlo de los seus rumós vitals, en los seus afáns, en los sensills y múltiples detalls de cada día.

Per la finestra uberta, frente al seu llit gruñidó, divisabe la cresta del Pic Rando, punchán la pancha estrellada del sel. Lo Pic Rando teníe de nit una tonalidat mate y tenebrosa. Manabe a la vall esta nit com habíe manat an ella durán los seus onse añs, com los manabe a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, lo seu amic Roc, lo Moñigo.
La historia de la vall se reconstruíe dabán de la seua mirada interna, dabán dels ulls de la seua alma, y los chulits distáns dels trens, los mus de les vaques, los crits lúgubres dels sapos daball de les pedres, los aromes humits y difusos de la terra avivaben la seua nostalgia, ficaben als seus records una nota de palpitán realidat. Después de tot, esta nit ere com tantes atres a la vall, sense aná mes lluñ, com la primera vegada que van saltá la tapia de la finca del Indiano pera robáli les pomes. Les mansanes no significaben res pera lo Indiano, que a Méjico teníe dos restauráns de lujo, una tenda de aparatos de radio y tres barcos destinats al cabotaje. Tampoc pera nells significaben mol les pomes del Indiano, la verdat, ya que tots ells cullíen bones mansanes als horts de les seues cases, ben mirat, tan bones pomes com les que teníe Gerardo, lo Indiano, als abres de la seua finca. ¿Que per qué les furtaben? Assó constituíe una cuestió mol complicada.
Potsé, simplificán, perque cap dells, entonses, passabe dels nou añs y la emossió de lo prohibit imprimíe a les seues maleses un encán indefinible. Li robaben les pomes al Indiano per la mateixa raó que als montes, o al prat de la carrasca, después de bañás, los agradabe parlá de "aixó" y conjeturá sobre "aixó", que ere lo origen de la vida y lo seu misteri.
Cuan Gerardo sen va aná del poble encara no ere lo Indiano, ere sol lo cagarniu de la siñora Micaela, la carnissera y, segóns díe esta, lo mes tímit de tots los seus fills.
La mare afirmabe que Gerardo "ere lo mes tímit de tots", pero al poble asseguraben que Gerardo antes de marchá ere mich tonto y que a México, si sen anabe cap allá, no valdríe mes que pera carregadó del port. Pero Gerardo sen va aná y als vin añs de anássen va torná ric. No va ñabé cap carta en este tems, y cuan lo Indiano se va presentá a la vall, los cucs ya se habíen minjat lo solomillo, lo llom, lo feche, los riñóns y los lleus de sa mare, la carnissera. Gerardo, que ya entonses ere lo Indiano, va plorá un rato al sementeri o fossá, apegat a la iglesia, pero no va plorá en los mocs penján com cuan ere menut, ni li caíe la baba com allacuanta, sino que va plorá en silensio y sense casi llágrimes, com díe l´ama de don Antonino, lo marqués, que ploraben a les siudats los elegáns. Alló implicabe que Gerardo, lo Indiano, se habíe transformat mol. Sons germáns, en cambi, seguíen amarrats al lloch, a pesá de que, en opinió de sa mare, eren mes listos que ell; César, lo gran, a la carnissería de sa mare, venén feches, lloms y riñóns de vaca a los veíns pera después, al cap dels añs, fé lo mateix que la siñora Micaela y donáls lo seu feche, lo seu llom, los seus riñóns y los seus lleus als cucs de la terra. Una conducta, en verdat, inconsecuén, inexplicable.

L´atre fill, Damián, teníe una terra de llaurá mijana a l´atra part del riu. Total res, unes faixes de sembrat y uns barbuts panissals. En assó vivíe, y en les cuatre perres que li procuraben la dotsena de gallines que criabe al corral de casa seua. Gerardo, lo Indiano, a la seua primera visita al poble, va portá una dona que casi no sabíe parlá, una filla de deu añs y un "auto" que casi no fée soroll. Tots, hasta lo auto, vestíen mol be y cuan Gerardo va di que allá, a Méjico, habíe dixat dos restauráns de lujo y dos barcos de cabotaje, César y Damián li van fé moltes carantoñes a son germanet y van voldre anássen en ell, a encarregássen cada un de un restaurán y un barco de cabotaje.
Pero Gerardo, lo Indiano, no u va consentí. Assó sí, los va montá a la siudat una tenda de aparatos eléctrics y César y Damián sen van aná de la vall, van renegá de ella y dels seus antepassats y sol de Pascua a San Juan tornaben pel poble, generalmen per a la festa de la Virgen, y entonses donaben bones propines y organisaben carreres de sacs y carreres de sintes y ficaben sing duros de premio a la punta de la cucaña. Y féen aná sombreros planchats y coll du. Los antics amics de Gerardo li van preguntá cóm se habíe casat en una dona rubia y que casi no sabíe parlá, sén ell un home de importansia y possisió com, a no dudá, u ere. Lo Indiano va sonriure sense aspavéns y los va di que les dones rubies se cotisaben mol a América y que la seua dona sí que sabíe parlá, lo que passabe ere que parlabe en inglés perque ere yanqui. A partí de aquí, Andrés, "lo home que de perfil no se veu", li va di "Yanqui" al seu gos, perque díe que parlabe casi tan com la dona de Gerardo, lo Indiano. Gerardo, lo Indiano, no va renegá, en cambi, del seu poble. Los rics sempre se encariñen, cuan son rics, per lo puesto aon antes han sigut pobres. Pareix que es esta la milló manera de demostrá lo seu cambi de possisió y fortuna y lo mes viable prossedimén pera sentís felisos al vore que atres que eren pobres com ells seguixen sén pobres encara que lo tems haigue corregut. Va comprá la casa de un forasté que veníe algún estiu, enfrente de la farmassia, la va reformá de dal a baix y va poblá los seus jardíns de massisos estridéns y de abres fruitals. Alguna vegada veníe al poble a passá una temporada. Va reconeixe dabán dels seus antics amics que les coses li anaben be y que ya teníe a Méjico tres barcos de cabotaje, dos restauráns de lujo y una representassió de resseptós de radio. Es a di, un barco de cabotaje mes que la primera vegada que va visitá lo poble. Lo que no aumentaben eren los fills. Teníe sol a la Mica - li díen Mica, encara que se díe com sa yaya, Micaela, pero, segóns díe l´ama de don Antonino, lo marqués, los rics, a les siudats, no podíen pedre lo tems cridán a les persones per los seus noms sansés - y en lo prima que estabe la yanqui, que tamé caíe per la vall de Pascues a Rams, no donabe ocasió a noves esperanses. César y Damián hagueren preferit que per no existí, no existiguere ni la Mica, encara que cuan ella veníe de América li regalaben flos y cartuchos de bombóns y la portaben als millós teatros y restauráns de la siudat. Aixó díe, al menos, l´ama de don Antonino, lo marqués.
La Mica li va agarrá mol cariño al poble de son pare. Reconeixíe que Méjico no li anabe y Andrés, lo sabaté, argüíe que se pot sabé a siensia serta "si mos va" o "no mos va" un país cuan an ell se dispose de dos restauráns de lujo, una representassió de aparatos de radio y tres barcos de cabotaje.
A la vall, la Mica no disponíe de assó y, sin embargo, ere felís. Sempre que podíe fée una escapada al poble y allí se quedabe mentres son pare no li manabe torná.
Raderamen, la Mica, que ya ere una siñoreta, se estabe bones temporades al poble están sons pares a Méjico. Sons tíos Damián y César, que al poble los díen "los Ecos del Indiano", velaben per nella y la visitaben de cuan en cuan. Daniel, lo Mussol, va naixe pressisamén en lo tránsit dels dos barcos de cabotaje als tres barcos de cabotaje, es a di, cuan Gerardo, lo Indiano, aforrabe pera adquirí lo tersé barco de cabotaje. Per entonses, la Mica ya teníe nou añs pera deu y acababe de coneixe lo poble. Pero cuan a Roc, lo Moñigo, se li va ocurrí la idea de robá les pomes del Indiano, Gerardo ya teníe los tres barcos de cabotaje y la Mica, sa filla, desset añs. Per aquelles feches, Daniel, lo Mussol, ya ere capás de acatássen de que Gerardo, lo Indiano, habíe progressat, y be, sense nessessidat de estudiá catorse añs y encara que sa mare, la Micaela, díe dell que ere
"lo mes tímit de tots" y de que anabe per lo poble tot lo día de Deu en los mocs penján y la baba a la barbilla. Fore o no fore aixina, u contaben al poble y no ere cosa de resselá que existiguere un acord entre tots los veíns pera di dell una cosa que no fore serta.

Cuan van saltá la tapia del Indiano, Daniel, lo Mussol, teníe lo cor a la gola. En verdat, no teníe ganes de minjá pomes ni de cap atra cosa que no fore péndreli lo pols a una cosa prohibida. Roc, lo Moñigo, va sé lo primé en dixás caure al atre costat de la tapia.

U va fé blanamen, en una armonía y una elegansia casi felines, com si los seus ginolls y les seues ingles tingueren molles. Después los va fé señes en la ma, desde detrás de un abre, pera que se afanaren. Pero lo únic que se donáe pressa de Daniel, lo Mussol, ere lo cor, que ballabe com un lloco deslligat. Notabe les cames paralisades y una fosca aprensió mermabe la seua natural ossadía. Germán, lo Tiñós, va saltá lo segón, y Daniel, lo Mussol, lo radé. En sert modo, la consiensia del Mussol estabe tranquila. Les maníes de la Pesteta gran se li habíen apegat a les raderes semanes. Per lo matí li habíe preguntat a don José, lo mossen, que ere un gran san:

- Siñó retó, ¿es pecat furtáli pomes a un ric?

Don José habíe meditat un momén antes de clavá los seus ullets, com agulles de cap, en ell: - Segóns, fill. Si lo robat es mol ric, mol ric y lo lladre está en un cas de extremada nessessidat y pren una pometa pera no morís de fam, Deu es comprensiu y misericordiós y sabrá disculpál. Daniel, lo Mussol, se va quedá apassiguat interiormen.
Gerardo, lo Indiano, ere mol ric, mol ric, y, en cuan an ell, ¿no podíe víndreli una desgrassia com a Pepe, lo Cabut, que se habíe tornat raquític per falta de vitamines y don Ricardo, lo meche, li va di que minjare moltes pomes y moltes taronjes si volíe curás? ¿Quí li assegurabe que si no se minjabe les pomes del Indiano no li passaríe una desgrassia pareguda a la que teníe Pepe, lo Cabut? Al pensá en aixó, Daniel, lo Mussol, se sentíe mes aliviat. Tamé lo tranquilisabe bastán sabé que Gerardo, lo Indiano, y la yanqui estaben a Méjico, la Mica en "los Ecos del Indiano" a la siudat, y Pascualón, lo del molí, que sen cuidabe de la finca, a la taberna del Chano jugán una partida de mus. No ñabíe, per tan, que tindre po. Y, sin embargo, ¿per qué lo seu cor palpitáe de esta manera desordenada, y se li fée un nugo al estómec, y se li doblegaben les cames per los ginolls? Tampoc ñabíen gossos. Lo Indiano detestabe este mijá de defensa. Tampoc, seguramen, timbres de alarma, ni ressortes sorprendéns, ni trampes dissimulades an terra.
¿Per qué tindre temó, pos? Avansaben cautelosamen, movénse entre les sombres del jardí, daball de un sel alt, ple de estrels mol menuts. Se comunicaben per tenues cuchicheos y la herba cruixíe suavemen daball dels seus peus y este ambién de rosses imperseptibles y misteriosos sussurros li agarrotabe los ñirvis a Daniel, lo Mussol.

- ¿Y si mos sentiguere lo boticari? - va rossegá este.

- ¡Scht!

Lo contundén sisseo de Roc, lo Moñigo, lo va fé callá. Se internaben al hort. Apenes parlaben ya mes que per señes y los momos nerviosos de Roc, lo Moñigo, cuan tardaben en enténdrel, adquiríen, a la mija oscurina, uns tonos patétics impressionáns.

Ya estaben daball de la pomera que habíen triat. Creixíe uns peus per detrás del edifissi. Roc, lo Moñigo, va di: - Quedáutos aquí; yo sacsaré la pomera.

Y va puchá an ella a escape. Les palpitassións del cor del Mussol se van asselerá cuan lo Moñigo va escomensá a sacsá les branques en tota la seua enorme forsa y les fruites madures caíen damún de la herba en un repiqueteo ininterrumpit de pedregada. Ell y Germán, lo Tiñós, no donaben abast pera arreplegá les pomes despenjades. Daniel, lo Mussol, al acachás, obríe la boca, pos a ratos li pareixíe que li faltabe lo aire y se aufegabe. De repén, lo Moñigo va dixá de sacsá la pomera.

- Miréu; está ahí lo coche - va mussitá, desde la altura, en una extraña veu.

Daniel y lo Tiñós van mirá cap a la casa voltats de oscurina. La aleta del coche negre del Indiano, que fée menos soroll encara que lo primé que va portá a la vall, relluíe detrás del racó de la vivienda. A Germán, lo Tiñós, li van tremolá los labios al exigí:

- Baixa de pressa; hi deuen está.

Daniel, lo Mussol, Y Germán, lo Tiñós, se movíen belcats per los riñóns, pera soportá milló les brassades de pomes. Lo Mussol va sentí una temó inmensa de que algú puguere enchampál aixina. Va apoyá convensut al Tiñós:

- Venga, baixa, Moñigo. Ya tenim prou pomes.

La temó los fée pedre la serenidat. La veu de Daniel, lo Mussol, sonabe alterada, en un to superió al simple murmull. Roc, lo Moñigo, va trencá una rama en lo pes del cos al tratá de baixá pressipitadamen. Lo cruixit va soná com un tiro an aquella atmósfera silensiosa de rosses y sussurros. La seua exitassió anabe en aumén:

- ¡Ojito, Moñigo!

- Yo vach eixín.

- ¡Nassos!

- Gallina lo que salto primé la tapia.

No es fássil determiná de aón va eixí la aparissió. Daniel, lo Mussol, después de alló, se inclinabe a creure en bruixes, duendes y fantasmes. Ella, la Mica, estabe dabán dells, alta y esbelta, embutida a un espectral traje blang. A les denses tenebres, la seua figura adquiríe una presensia ultraterrena, algo paregut al Pic Rando, sol que mes difuminat y fugitiu.

- Conque sou vatros los que me furtáu les pomes, ¿eh? - va di.

Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, van aná dixán rellissá les fruites, una a una, hasta enterra. La consternassió los agarrotabe. La Mica parlabe en naturalidat, sense destemplansa en lo to de veu:

- ¿Tos agraden les mansanes?

Va tremolá, un instán, al aire, la assustada afirmassió de Daniel, lo Mussol:

- Siiií...

Se va sentí la rissa amortiguada de la Mica, com si brotare a impulsos de una amagada complassensia. Después va di: - Prenéu dos pomes cadaú y veníu en mí.

Li van fé cas. Los cuatre se van encaminá cap al porche. Una vegada allí, la Mica va girá un conmutadó, amagat detrás de una columna, y se va fé la llum. Daniel, lo Mussol, va agraí que una columna piadosa se interposare entre la llum y la seua cara de abatut.
La Mica, sense ton ni son, va torná a riure espontáneamen. A Daniel, lo Mussol, li va assaltá la temó de que los denunsiare y entregare a la guardia sivil. May habíe vist tan prop a la filla del Indiano y la seua cara y la seua silueta anaben fénli olvidá per moméns la comprometuda situassió. Y tamé la seua veu, que pareixíe lo suave y modulat acento de una cagarnera. La seua pell ere tersa y torrada y los seus ulls oscurs y sombrejats per unes pestañes mol negres.

Los brassos eren prims y elástics, y estos y les seues cames, llargues y esbeltes, oferíen la tonalidat dorada de la pechuga del perdigot, lo mascle de la perdiu. Al desplassás, la ingravidés de los seus moviméns produíen la sensassió de que podríe volá y pédres al espay igual que una bambolla de sabó.

- Está be - va di, -. Aixina que los tres sou uns lladrets.

Daniel, lo Mussol, se va confessá que podríe passás la vida escoltánla an ella di que ere un lladret y sense cansás gens. Lo di ella "lladret" ere com si li acarissiare les galtes en les dos mans, en les seues dos manetes, ligeres y vitals.

La Mica se va tombá a una tumbona y la seua figura se va estilisá encara mes.
Va di: - No tos faré res esta vegada. Tos dixaré marchá. Pero me hau de prometre que si voleu pomes me les demanaréu a mí y no saltaréu la tapia furtivamen, com si fóreu lladres.

Los va mirá, un detrás del atre, y tots van assentí en lo cap.

- Ara podéu anáton - va acabá.

Los tres amics van eixí, en silensio, per la portalada cap a la carretera. Van caminá unes passes sense intercambiá cap paraula. Lo seu silensio ere pesat y massís, imposat per la secreta consiensia de que si encara anaben solts pel món se debíe, mes que a la seua propia habilidat y maña, al favor y la compassió de la Mica. Aixó, y mes a la infansia, sempre resulte una mica deprimén. Roc, lo Moñigo, va mirá de reull al Mussol.
Caminabe este en la boca uberta y los ulls ausséns, com extassiat.
Lo Moñigo lo va sacsá de un bras y li va di: - ¿Qué te passe, Mussol? Estás com alelat.

Y, sense esperá resposta, va aviá en forsa les seues dos pomes contra los bultos informes y oscurs que pasturaben en passiensia al prat del apotecari.

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

Don Felice li enseñe a Puccio cóm guañás la benaventuransa fen una peniténsia que ell sap; lo germá Puccio la fa, y don Felice, mentrestán, en la dona de Puccio se divertíx.

Después de que Filomena, acabada la seua história, va callá, habén Dioneo en dolses paraules alabat mol lo ingenio de la Siñora y tamé la plegaria feta per Filomena al acabá, la Reina va mirá cap a Pánfilo sonrién y va di:

- Pos ara, Pánfilo, allarga en alguna coseta plassentera lo nostre entretenimén. Pánfilo va contestá que de bona gana, y va escomensá:

Segóns hay sentit di, a San Brancazio vivíe un home bo y ric de nom Puccio de Rinieri, que, habénse entregat del tot a les coses espirituals, se va fé beato de ixos de San Francisco y va péndre lo nom de germá Puccio; y seguín la seua vida espiritual, com no teníe datra família que la seua dona y una criada, y no nessessitabe ocupás en cap ofissi, anabe mol a la iglesia. Y com ere un home simple y de tosca calaña, diebe los seus padrenuestros, anabe als sermóns, anabe a les misses y may faltabe als cántics de laudes que cantaben los seglás; y fee dijú y se disciplinabe, y habíe corregut la veu de que ere dels flageláns. La dona, a qui quirdaben Siñora Isabetta, jove de sol vintivuit o trenta añs, fresca y hermosa y tan redoneta que pareixíe una poma golden, per la santidat del home y potsé per la vellesa estabe en molta frecuénsia a dieta mol mes tems del que haguere volgut; y cuan volíe jugá en ell, lo encantat li contabe la vida de Cristo o los sermóns de fray Anastasio o los plos de la Magdalena o atres coses paregudes.

Va torná an este tems de París un flare de nom don Felice, del convén de San Brancazio, que ere bastán jove y hermós en persona, y de agut ingenio y de profunda siénsia, en lo que fray Puccio se va lligá en estreta amistat. Y com ell totes les seues dudes les hi ressolvíe, y ademés, habén conegut la seua condissió, se li mostrabe santíssim, va escomensá lo germá Puccio a portál algunes vegades a casa y a donáli de diná y sopá, segóns veníe al cas; y la dona tamé, per amor de fray Puccio, se habíe fet a la seua compañía y de bona gana li fée los honors. continuán, pos, lo flare les visites a casa de fray Puccio y veén a la dona tan fresca y redoneta, sen va doná cuenta de quina ere la cosa de la que mes careixíe; y va pensá si no podríe, per a tráureli faena a fray Puccio, suplílay ell. Y tiránli mirades una y un atra vegada, astutamen, tan va fé que li va ensendre a la seua men aquell mateix dessich que ell teníe; del que habénse apersebut lo flare, tan pronte com va pugué va parlá en ella de los seus dessichos. Pero encara que la trobare ben disposada a rematá lo assunto, no podíe trobá lo modo, perque ella de cap puesto del món se fiabe per a está en lo flare mes que a casa seua; y a la casa no se podíe perque lo germá Puccio no eixíe may de la siudat. Lo flare teníe gran pena; y después de mol cavilá se li va ocurrí un modo de podé está en la dona a la seua casa sense sospeches, encara que lo germá Puccio allí estiguere.

Un día li va di al germá Puccio.

- Ya men hay donat cuenta moltes vegades, germá Puccio, de que lo teu mes gran dessich es arribá a sé san, segóns me pareix, vas per un camí massa llarg cuan ña un atre mol mes curt, que lo Papa y los seus atres prelats lo saben y lo fiquen en práctica, y no volen que se divulgo perque lo orden clerical, que la mayoría viuen de ermoña (limosna, almoina) se desfaríe. Pero com eres amic meu y me has honrat mol, si yo creguera que no lay diríes a dingú al món, y vullgueres seguíl, tel enseñaría.

Lo germá Puccio, dessichán aquella cosa, primé va escomensá a rogáli en grandíssimes instánsies que lay enseñare y después a juráli que may lay diríe a dingú, afirmán que se ficaríe a fé lo que li diguere.

- Ya que aixina mu prometixes - va di lo flare - te la explicaré. Tens que sabé que los sans doctós sosténen que qui vol arribá a benaventurat té que fé la peniténsia que sentirás; pero enténu be: no dic que después de la peniténsia no sigues tan pecadó com eres, pero passará que los pecats que has fet hasta la hora de la peniténsia estarán purgats y per nella perdonats y los que faigues después no se escriurán per a la teua condenassió sino que sen anirán en l´aigua beneita com ara fan los venials. Lo home té que confesás dels seus pecats cuan va a escomensá la peniténsia, y después de alló té que escomensá un dijú y una abstinénsia grandíssima, que convé que duro coranta díes, als que té que abstíndres no ya de atres dones sino de tocá a la seua própia. Y ademés de aixó, tens que tíndre a casa algún puesto aon per la nit pugues vore lo sel, y cap a la hora de completes anáten an este puesto; y tíndre allí un tauló mol ample colocat de manera que, están de peu, pugues apoyá los riñóns an ella y, en los peus an terra, exténdre los brassos en creu; y si los vols apoyá an algún clau pots féu; y de esta manera, mirán al sel, has de está sense mouret gens hasta maitines. Y si fores lletrat te convendríe an este tems di sertes orassións que te donaré; pero com no u eres tens que resá tresséns parenostres en tresséntes avemaríes y alabanses a la Trinidat, y mirán al sel tíndre sempre a la memória que Déu ha sigut lo creadó del sel y de la terra, y la passió de Cristo están de la mateixa manera en que va está ell a la creu. Después, al tocá maitines, pots si vols anáten, y aixina vestit tombát al llit y dormí; y al matí siguién tens que aná a la iglesia y sentí allí per lo menos tres misses y di sincuanta padrenuestros en atres tantes avemaríes y, después de aixó, en sensillés fé algúns dels teus negossis si ne tens algún que fé, y después diná y aná de véspres a la iglesia y di sertes orassións que te donaré escrites, sense les que no se pot passá, y después a torná a lo dit abáns. Y fen aixó, com yo hay fet, espero que al acabá la peniténsia sentirás la maravillosa sensassió de la beatitut eterna, si la has fet en devossió.

Lo germá Puccio va di entonses:

- Aixó no es cosa massa pesada ni massa llarga, y té que pugués fé bastán be; y per naixó vull escomensá lo domenge en nom de Déu.

Y separánse de ell y anánsen a casa, en llisénsia per a féu, a la seua dona lay va contá tot. La dona u va enténdre mol be, per alló de estás coto hasta lo matí sense moures, va vore qué volíe di lo flare, pel que, pareixénli bon invento, li va di que de aixó y de consevol atre be que li faiguere a la seua alma, estabe ella contenta; y que, per a que Déu faiguere la seua peniténsia profitosa, volíe en ell fé dijú, dichuná, pero lo demés no.

Habén quedat, pos, de acuerdo, arribat lo domenge, lo germá Puccio va escomensá la seua peniténsia, y lo siñó flare, habénse ficat de acuerdo en la dona, a una hora a la que no podíe sé vist, la mayoría de les nits veníe a sopá en ella, portán sempre en ell bons manjars y begudes; después, se gitáe en ella hasta la hora de maitines, a la que, eixecánse, sen anabe, y lo germá Puccio tornáe al llit. Lo cuarto que lo germá Puccio habíe triat per a cumplí la seua peniténsia estáe a la vora de la alcoba aon se gitáe la dona, y només estabe separat de ella per una paret mol primeta; pel que, retossán lo siñó flare en massa brío en la dona y ella en ell, li va paréixe al germá Puccio sentí una tremoló del terra de la casa; pel que, habén ya dit sen de los seus padrenuestros, fen una pausa, va cridá a la dona sense moures, y li va preguntá qué fée. La dona, que ere ingeniosa, potsé cabalgán entonses en la bestia de San Benito o la de San Juan Gualberto, va contestá:

San Juan Gualberto

- ¡A fe, home, que me menejo tot lo que puc!

Va di entonses lo germá Puccio:

- ¿Cóm que te meneges? ¿Qué vol di aixó de meneját?

La dona, enriénsen, com ere espabilada y valenta, y perque potsé teníe motiu de riure, va contestá:

- ¿Cóm, no sabéu lo que vull di? Pos yo u hay sentit di mil vegades:
«Qui per la nit no sope, totala nit se sorolle».

Se va creure lo germá Puccio que lo dijú, que en ell fingíe fé, ere la raó de no podé dormí, y que per naixó se sorollabe al llit; pel que, de bona fe, va di:

- Dona, ya te u hay dit: «No desdichunos»; pero ya que u has volgut fé no pensos en alló; pensa en descansá; que dones tantes voltes al llit que u fas tremolá tot.

Va di entonses la dona:

- No tos amoinéu, no; be sé lo que me fach; féu be lo vostre que yo faré be lo meu si puc. Va callá entonses, pos, lo germá Puccio y va torná als seus padrenuestros, y la dona y lo siñó flare desde aquella nit, fen colocá un llit a un atra part de la casa, allí mentres durabe lo tems de la peniténsia del germá Puccio en grandíssima festa se estaben; y a un tems colabe lo flare y la dona tornáe al seu llit, y als pocs instáns de la seua peniténsia veníe an ella lo germá Puccio. Continuán, pos, de este modo lo germá la peniténsia y la dona en lo flare lo seu gust, moltes vegades fen broma li va di:

- Tú li fas fé una peniténsia al germá Puccio que mos ha fet guañá a natros lo paraísso. Y pareixénli a la dona que li anabe be, tan se va afissioná a les minjades del flare, que habén sigut pel home mol tems tinguda a dieta, después de acabás la peniténsia del germá Puccio, va trobá lo modo de alimentás en ell a un atre puestet, y en discressió mol tems en ell va péndre lo seu plaé.

jornada tersera novela quinta

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

SEGLE XV. 
(Aquí se apropia de autores de otras naciones, como el Reino de Valencia, 
como ha hecho en siglos anteriores)

Abella, Pere d'. - *Acanyés, Lluis. - Avinyó. - Borja, Tecla de. 
- Boxadors, Andreu de. - *Bover, Ramon. - Crespí de Valldaura. 
- *Cardona, Ramon de. - Diez, Roderich. - *Estrús, Bernat. 
- Eril, Arnau d'. - Stanya. - *Ferruix, Gabriel. - *Ferrandis, Vicens.
- Ferrer, Francesch. - (Fenollar, Scrivá) (Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa, Miquel Stela.) 
- Febrer, Andreu. - Fogassot, Joan.
- Ferrando. - Figueras. - *Garau, Joan. - *Guiot, Dionís. 
- Galbany, Pere. - Gazull, Jaume. - Gibert, Guillem. - Gralla, Martí. 
- García, Martí. - Guerau, Franci. - Jordi de Sant Jordi. - Lull, Romeu.
- March, Ausias. - Masdovelles, Pere. - Masdovelles, Berenguer.
- Masdovelles, Joan. - Moncada, Huch de. - Moreno, Joan. - Navarro. 
- Oliver, Francisco. - *Portells, Baltasar. - Perot, Johan. - *Pastor, Simón. 
- *Puentull, Joan. - Perez, Miquel. - Pastrana. - Puig, Pere. 
- *Roiç, Lluis. - Roig, Jaume. - Requesens, Lluis. - Rocabertí, Vescompte de. 
- Roiç de Corella, Joan. - Rocafort, Joan. - Ramis. 
- *Sessellas, Blay de. - *Spanyol, Benet. - Sors, Lleonari de. 
- Safonit, Jaume. - Stela, Comenador. - Sunyer, Mossen. - Serra, Bernat.
- Serradell de Vich. - Çavall, Ramon. - Torroella, Pere. - Traffort. - *Urgell. 
- *Vinyoles, Narcís. -*Viana, Carles de - *Vilagut. - *Valterra.
- *Vilarrasa, Lluis de. - Valmanya, Antoni de. - Verdú. - Via, Francesch de La.

PERE D'ABELLA.

Pus axí 't plau ta bandera stendre
é divulgar ça e llá los secrets
de tu e mi qui 'm son estats retrets
ben' he rahó que jo 't dega rependre
e dar castich perque altra vegada
ton parlar franch no sia abandonat
...
car veure pots que comets gran errada.

TORNADA.

Aldonça prous Deus vos ha dotada
col solell bell retent gran claradat
á quantes son passats de gran beldat
entenets be la coble é la tornada.
MOSSEN AVINYÓ.

Com á forçat m'hauré de vos partir
pus no 'us ve be aceptar mon servey,
cert á mon grat me convendrá morir
e morint prest se que pendré remey.
Lo cor mesquí qui no pot soportar
l'enuig é dan que 's veu aparellat
d'açí avant me veuré apartat
de tot delit pus me voleu matar.

TORNADA.

Altas de sort d'aquí no 'm partiria
mes trobme tal qu'he ja perdut lo cest
e mes amar jamay no fuy tan lest
mes los afanys l'entendre meu desvia.
---------

Lohar cascú segons lo seu merexer
es lo degut, posant á part tot vici,
dient lo ver, james pot ser dit nici,
si be 'l voler á molts lahors fan crexer
per adquirir alguna benvolença
han prontitut en fer semblant desorde,
á mi no 'm plau seguirlos en tal orde
que fos jutjat de poca conaxensa.

TORNADA.

Altas de sort qui 'n te la pens cofesa
é 'm dona dan é dolor infinida
tal vida 'm plau mas crech que preterida
será molt prest si donchs no m'es defesa.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Lo molt voler jo crech no 's pot compendre. (Ab tornada.)
II. No perque cert a tot lo mon no sia. »
III. Pus bona sort de mi tots jorns s' absenta. »
IV. D'amor me clam del interes que prench. »
V. Nou pensament es present á la pensa. »
VI. Segons comprench práctica cortesana. (Ab tornada.)

VII. A molts compren qui prenen entrenyor. »
VIII. Tots mos delits en un punt volguí perdre. »
----------

NA TECLA DE BORJA. (I)

Oides vostres rahons belles
bon Mossen March á qui 'm coman
responch vos breu al que dit han
segons juhí que fas d'aquelles.

Mòlt poch estim lo que en mí es
mes puix forçat es lo meu dir
al qui dirá «mes val que 'm mir»
jo li comdampne lo procés.

Pero si parle lo revés
de veritat mudant camins,
á vos remet los meus juhins
que sou de tots lo mes entès.

(1) Esta Tecla de Borja fou neboda del Pare Sant Calixte III y escrigué
la obra que 's tè á la vista en resposta á una demanada que li feu lo poeta
Mossen Ausias March, demanada que 's troba al cap d'avall dels
cants d'amor del mateix y que comensa aixís:
Entre 'ls ulls é les orelles
jo 'm trob un contrast mólt gran...
------------

MOSSEN CRESPÍ DE VALLDAURA.

(En lloansa de la vila de Morella.)

Ab tota llealtat Morella.
may son fort valor amolla,
puix la Germania folla
fonch tan perseguida d'ella.
De Valencia es maravella
y de tot lo mon espill,
no ha concebut traidor fill,
perque en observar les lleys
y la obediencia dels reys
no repara en lo perill. (1)
(1) Lo catalá d'aquesta composiciò apar moderna (perque es valensiá);
mes no 'u semblará tant si se té en compte qu'es son autor de últims del segle y si se l'
compara ab lo catalá de Anselm Turmeda.

RODERICH DIEZ. (Díez)

Si be jo crech la veritat sentí
mon bon amich del cas que demanáu
la mia ma á la vostra rescriví
lo sentiment que de ma pensa trau.
Cascú dels dos amants vol ser amat
complidament del altre sèu volgut
lo gran recel de serhi decebut
los fa causar lo desdenyós combat.

A vos confès é 'us dich lo que jo viu
no ha mòlt temps portant d'amor la jou
la passio que fa que l'hom no riu
no cal ser gran l' endici que la móu
e confiant del bon comport d'amor
sempre veig hom en altra part vexar
car un tal fet tantost fa declarar
quant de voler habita dins lo cor.

Duptar no 'us cal si 'l Terenci llegiu
menys de glosar á la lletra veuréu
solució al dupte que escriviu
si bè notáu lo que d'ell compendréu.
Les ires, dix e axi 'u declará,
de 'ls namorats es integració
del be d'amor é la perfecció
la voluntat axí la senyalá.

SEGUIDA ENDREÇA.

Vos molt discret e honest capellá
del que 'us he dit segons ma entenció
sumar podéu esta conclusió,
que zel d'amor es qui la brega fá.

OBRAS D'EST POETA.

I. De vuy demá fent via lo temps.
II. Una danza que per responament tè ests versos:
qui pert son temps es be orat
e ple de molta grossería;
aço dich per l'enamorat
qui desamat ama s'aymía.

ARNAU D'ERIL.

O tu traidor é com poguist donar
per suspitós lo princep de valor?
car de bontats es vuy cabdels e flor:
ta malvestats te fa guinardejar
…....
O tu traidor pus veus que jo t' apell
per tan vill hom, com no serques senyor
e jutje gran que 's preu de sa honor
hon jo e tu provém la nostra pell?
Car jo't promet que't seguiré dins França
per so qui n'han molt millor la usança
de fayt d'armas mostrant cavelleria,
per çó vull en seguir aycella via.

O tu traidor quant m'aurás agut jutge
e sertament auré de leys jornada,
no 't falliré á la taula jurada,
ans mon martell ferrá desus l'enclutge
ab gran plaser ez ab trop gran desduyt,
mas tu m'aurás tot primer salconduyt
ez ab aysó lo gatge 's complirá:
allí veurém qui bon dret mantendrá.

E que l'arnès sia de nostre grat
sens refusar e sens tornar á mida,
lança, coltell, spasa ben fabrida
….
atxe pesant o que 'n sie laujera
…..
O tu traidor, be sabs que Ferriol
t' ha ensenyat man bel colp é repich

mes lo teu cor flach, cobart e manich
non ha sofert c' hom ne veses un vol.
Dins lo palau de la flor Margarida
gran assaig fist pera duptant la dita,
no est gosat exis de Barchinona,
Bacallar fat com est tan vill persona.
----------

STANYA.

Rich sò d' enuigs é pobre de conort.
Luny de tot be abundant en dolor
desventurat é malcontent d'amor
essent jo viu vos dich que ja so mort.

No trob remey ni se á qui m'acost
ne passe temps en res que pler me sia
perque am mes la mort que 'm sia tost
que viure luny de vos qui sou m'aymia.

O trist de mi catiu en mala sort
e corregut de molts mals é tristor
desventurat e mal content d'amor
essent jo viu vos dich que ja so mort.
---------

FRANCESCH FARRER.

Qui veu present lo que may no ha vist
per novell cars lo cor fa mudament
e tal se fa del que no veu e vist
que com si veu desije ser absent,
aytals afers experiments los mostra
que diu lo ver de quant cascú ignora
desplegant lo estel fen bella mostra
del gran Soldá per lo canal á fora
dilluns matí á déu d'agost comptant
MCCCC e quaranta quatra (10/8/1444; San Lorenzo, Sant Llorenç)
de Sent Lorenz lur festa celebrant
ben ordenats seguint la hu al atra
la gent subtil qui viu la multitut
de tantas naus germás e galeassas
qu'en nombre son contat vist e sabut
huitanta cinch entre bonas e lassas.
Plors, crits e plants sentí de fills e maras,
e mólts marits dólres ab sas mullers,
tal per sforz mostraven bellas caras
qu'era diverz lo cor de lurs volers.
Lo mestre gran sentint un tal desordre
pren en la ma lo anyell ab sant Johan
é diu: «O fels vosaltres de mon ordre
Deu no permet que rebe mal ne dan.
«Ecce agnus Dei qui tollit pecata mundi.
…..

Gran colp de gent e crits per las murallas
las defensant ab colobrines prou
y ells tambe de fletxes sus que palles
tiren los caus a nostra part ço nou.
…....
La nostra gent pren ánimo tant gran
que pèls terrats dressen sons e cansons.
…....
Audaces fortuna juvat timidosque repellit.
Y aqui sonen bombardes e balestas
trons e trepig, de fletxes gran remor,
molts son nafrats per lo cors, qui per testas
molts cavallers e altra gent de be:
qui 'ls bull la sanch mirant un acte tal
ixen al camp e allí ab l'altre 's te,
ans Mahomet altre sent Jordi val,
colps de bastons de lansas e coltelas
los uns nafrats los altres cauhen morts.
….
Qui baptizatus fuerit, salvus erit; qui non, condemnabitur.

Un gran ajust de vells e hoc de vellas
minyons en bras e donas desfrenadas
infinitat de ninas é donzelles
contritament, molt escabellonadas
hi a peu descals uns van á Nostra Dona
qui á Filerm, tals á Sant Agustí,
e gran part d'ells á molta sgleya bona
qu'en Roda ha; veuriels tots allí
agenollats ab lagremes per cara
(e gemegant) tots deyan e plorant
à gente pagana libera nos Domine.
…....

Vist per tots ells lo mal aculliment
foren d'acort d'anar ans que morir,
tres jorns apres sens fer lo manament
del gran Soldá fan los mes recullir
tendes, arnès, bombardas e lals tot
…...

e ab bel mitjorn divendres ells se'n van
ben ordenats la volta de Turquía
Quid gloriaris in malitia quae potens es iniquitate?
------

Aveu lexat ut, re, mi, fa, sol, la
pera enfingir dehá ¡cuerpo de Dios!
vos bon galan más sou dels de cassá
del que 's detras feu cara pera vos
et finis est convertere Bernat
cloeu los pits e alargau las faldas
si no feu tal per eixir de pecat
vos ne sentrèu de fredas e de caldas.

Ante quam gallas cantet vos negás
amich á Deu leixant en la carrera,
apres penjás l'habit en la figuera
diacá sou qui 'us absol de tal cars;
tornáu Bernat al quirieleyson
si vinctum es vestitum... voléu
é no 'us cureu d'atenyer Absalon
que 'l facistol se dol de vostra veu.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Obra que comensa: Vuit letras son á la mitat vocals.
II. Conort, obra de 730 versos que comensa aixís:
O be 's despit e gran dolor
oir parlar à mòlts d' amor,
e no tenir que metre 'n joch, etc.
y acaba:
e cadescú tornant se 'n va
hon lo voler mes li digué
mas l' hu á l' altre promaté
que 'n semblant cas no falliria
ans que tostemps loaria
esta vida esser bona
dir tos temps mal de mala dona.

Figura tambè en La questió de Pere Torroella, y en ella hi tè una esparça que comensa :

Si dona al mon s'ateny per ben servir.
---------
Cobles

ANDREU FEBRER.

Fragments de la traducció de la Divina Comedia.

INFERN, C. 1.

(Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita. Catalá o catalana, si entens este texto es perque parles italiá.)

En lo mig d' el cami de nostra vida
Me retrobi per una selva escura,
Que la directa via era fallida.

Ay! quant a dir qual era es cosa dura
Esta selva selvatge, aspera e fort,
Quel pensament nova por me procura

Tant amargant que poch es pus la mort!
Mes per tractar d'el be qu'eu hi trobé
Diré l' als que hi descobri mi record.

lo no scé be redir com hi entré,
Tant era ple de son en aquell punt,
Que la vera via io abandoné.

Mas pus qu'eu fuy al peu d'un gran coll gunt
Hon termenava aquella escura vall
Qui m'havia de por lo cor compunt,

Guardé en alt e vi 'l sender qui sall
Pus alt vestit ia d'els raigs d'el planeta
Qui mena hom dret per cascuna call.

Llavores fon un poch la pahor queta
Qui 'ns en lo llach del cor m'era durada
La nit avant, ab pietat estreta,

E axi com cell qu'ab elena afanyada
Ix d'el pelec for d'el mar a la riva,
Mira l' aygua perillosa e malvada,

Axi 'l meu cor qui enqueres fugiva
Se regira a remirar lo pas
Qui no lexa jamay persona viva;

E reposat un poch lo meu cors las
Pris lo cami per la playa deserta
Axi qu'el peu ferm sempre era el pus bas.

E vets vos quasi al començar de l'erta
Una llonçaparda presta e lleugera
Qui d'un gay pel virat era cuberta.

E no 'm lexava ans m'anava primera.
Empatxant me tan fort lo meu camí,
Que mantas veus fuy per tornar arrera.

Temps era d'el principi del matí;
E'l sol muntava ab aquestas senyals
Qu'eran ab ell lla com l' amor diví

Mogué primer les coses mundanals;
Si com fo be d'esperar occaysò
La gaya pell de semblants animals

L'hora d'el temps e la dolça sazò;
Mas no per tant que pahor no 'm fahés
La vista qui 'm aparech d'un leò.

Aquest sembla que contra mi vengués
La testa alçant ab fam molt rabiosa
Si que aparech que l'aer ne temés;

E una lloba flaqua e bramosa
Segons parech en la sua magreza
Qui molta gent feu ya viura confosa.

Aquesta 'm mes tanta de gravidesa
Ab la pahor qu'eixia de sa vista
Que io perdi tot l' esper de l' altesa.

Et axi com cell que volenter acquista
E ve en temps que tot perdre li 'n fa,
Qu'en tot son cor se complany e s'entrista,

Aytal me feu cella bestia lla
Que venent me encontra poch a poch
Me'n espenyia lla hon may sol no ha.

EPISSODI D' UGOLIN.

La boca sosleva d'aquell fer past
Lo pecador, torquant se la (del sanch vermell)?
Als pels del cap qu'havia per darrer gast.

Puys comença: Tu vols qu'io renovell
Desperada dolor, qui 'm prem lo cor,
Ja pur pensant abans que parle d'ell.

Mas s'il parlar meu deu esser labor
qu'infamia fruyt al traydor qu'io rou,
Veurás parlar enssems mesclat ab plor.

Io no sé qui tu es, ni per quin mou
Es tu vengut ça jus: mas Florenti
Ressembles bé veramen a qui t' ou.

Tu deus saber qu'io fuy compte Ugolí,
E aquest es l' arcevesca En Roger:
Ara 't diré perqué son tal vehí.

Que per l' afecte del seu mal saber,
Fiant me d'ell, cert io fuy axi pres
E pux fuy mort, ja dir no es mester.

Pero cell que no pots haver entés,
Ço es, en com la mia mort fo cruda,
Ohirás et sabrás si m'ha ofés.

Un breu pertus de dintra de la muda,
Hon de la fam per mi titol s'es dat,
E hon convé qu'encara altri s'encluda,

Me demostra per un seu poch forat
Pus llumens ja, quant io fiu lo mal son
Que del futur lo vel m'ha declarat.

Aquest paria a mi mestre e don
Cassant un llop ab llobetons al mont
Per qui Lucha als de Pisa s'escon.
…...
…...

Quant fuy desper primer en lendema
Plorar senti entre' el son mos fillols
Qu'eran ab mi, e demanar del pa.

Ah! ets cruel certes si ja not dols
Pençant aço quel meu cor se pençava;
E si no ploras, de que donchs plorar sols?

Ja eram desperts e l'ora s'acostava
Quel menjar nos solia esser adot;
E per lo seu somni cascu duptava.

E io clavar senti 'l portal dessot
A l' orrible torre, hon io guardé
En la cara mos fills sença dir mot.

lo no plorava axi dins m'empedré;
Ploravan ells, e Ancelmucio meu
Dix: pare, qu'has qu'axins guardes? Perqué?

Per ço re no ploré, ne respos eu
En tot cell Jorn, ne en la nit apres,
Fins quen lo mon altre sol claror feu.

E com un poch del seu raig se fo mès
Al doloros carcer, e io scullí,
Per quatre visatges lo meu messés.

Ambduy les mans per dolor me mordí,
Hon ells pensant qu'eu fés per voler pa
O per manjar, tantost llevarensí,

Dien: pare, molt menys dolor sera
Que tu menjes á nos, car tu 'ns donist
Estes mesquines carns: despulléns ja.

Calle llavores per no ferlos pus trist.
Cell dia e l'altre estiguéren tots muts.
Ay, dura terra, ay perqué no t' obrist!

Mas pusqué fom al quart dia venguts
Gaddo se gita a mi estés als peus.
Dient: pare, ques que tu no m'ajuts!

Aqui mori; e axi com tu m' veus
Viu io morir los tres de u en u
Entre 'l quint e 'l sext dia, hon cech e leus

Iom pris a grapponar sobre cascu;
Dos jorns los cridé pus que foren morts:
Pus mes pogué quel dolor lo dejú.

JOAN FOGASOT.

Ab gemechs grans plors e sospirs mortals
sentí les gents dolres per les carreres,
plasses, cantons en diverses maneres
los ulls postrats estant com bestials.
Dones d'estat viu estar desfressades
lagrimejant e batentse los pits,
los infants pochs criden á cruels crits
vehent estar llurs mares alterades.
¡O trist de mí quin fet pot ser aquest!
¿De quant ensá está axí Barcelona?
L'arma ab lo cors de cascú se rahona :
acte semblant no crech may sia lest.
Clar de llurs ulls diluvi gran depara
d' aigua tan fort que per terra 'ls decáu,
i Ay! ¿qu'es axó, germans, dir me vulláu?
Tots estan muts e guardant me en la cara.
Creix mon dolor per tal capteviment,
e de plorar los fiu prest companyía,
molts esforsats perden la homenía,
e cascú diu gemegant e planyent:

O vos omnes qui transitis per hanch viam meam
attendite et videte si est dolor sicut dolor meus.
…....

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Obra que comensa: Infinits mals divisió 'ns aporta.
II. Obra en 5 estr. y torn.: Rey virtuós senyor d'insigna terra.

FERRANDO (1).
(1) Aquesta poesía en lo «Cansoner d'obres enamorades,» dú per títol:
«Altra obra contra fortuna adversa feta per mestre Ferrando metge,»
y al acabament te aquesta nota: «Ab la present obra guanyá joya.»

Tal indispost qual lo novell e tendre
en la gentil é pulida sciença
no recusant mon treball per apendre
he preposat devant la reverença
de tanta gent é molt singular plaça
per manifest no lexant cobla alguna
un petit vers qui en part satisfaça
al qui saber vol d'adversa fortuna.
…....

TORNADA.

Mare de Deu pus de tot be complida
sou en lo cel qui es bell consistori
redressau tost Barcelona afligida
no triguéu en lo seu adjutori.

FIGUERES.

Lahors de sa senyora.

Enteniment, saber ne fantasia,
art, pensa, giny, rahó ne calitat
no 'm basten may segons ma voluntat
en dir los bens senyora que Deus guia
sens vostra part,
aquests son tals e tants que nunque 'm par
un sol instant
que 'l pensament no 'us port mon cors d' avant
é la virtut qui s' diu aprensiva
no 'm represent un lum enamorant
tot mon sentit fins en l'entel•lectiva.

TORNADA.

Font d'honestat per legalment servir
en fins açi la mia carn es morta
Mas no son mors mon voler é desir
ne l'arma cert qu' amantvos se deporta.

Tè aquest poeta á mes una obra de 4 estrofas seguida de una oració de 110
versos de 9 y de 5 sílabas. La obra comensa aixís: Temps ha que visch pecant sens penedir,
y la oració aixís: sobiran Deu Creador.

PERE GALVANY.

Pus vey lo mon es vengut en tal cas
que leyaltat no n'es de fill á payre
Pere, Joan volgra aver mort son fraire
e l'hereter l'heretador al vas.
Antechrist es qui ve de pas á pas
guerres bastint, dols, afanys e desayre
Dèus nos ajut e la Verge sa Mayre
sino del tot nos te al Satan al ras
per aquest mals ha Deus permes lo cas...

JAUME GAZULL.

(Tros del somni de Joan Joan.)

Puix sabeu quant es cosa certa
elles ab elles,
y mes si son totes femelles
tantost y son
volent parlar de tot lo mon,
en tot se meten;
y si calláu, vos acometen
per traure noves,
y tostemps fan contres y proves
sobre tot hom.
¿Y vos qué fèu? ¿Y l' altre com
se troba huy?
Y dir los mals de son vehí,
de sa vehina.
Y ara parlant de medicina
donen remeys,
y atlegant los furs y lleys,
en tot se posen
y en tota res diuen y glosen
lo parer seu.
Parlar del cel les ohiréu
y de la terra.
Ara de pau, adès de guerra,
y del infern,
y del estiu y del ivern,
y sens afany
vos contaran tot quant en l' any
han comenzat,
texit, ordit y acabat;
tot fil per randa
vos ho diran, sens donar tanda
pera respondre.
Y baix parlant sentí compondre
tantes cosetes,
que par que sien oronetes
dins en lo niu,
que si 'ls sou prop sol chiu, chiu
bast á axordarvos:
y si voleu aparellarvos
ab ploma y tinta,
veuréu entr' elles com s'hi pinta,
y com s'hi juga
d'un joch que 's diu á la fexuga,
y com repiquen,
y unes ab altres com se piquen
del joch baxet
parlant cubert y molt secret
elles ab elles.

Yo aguaytant y ohint los vols d'aquelles
tant gran plaer prenia de mirarles,
que desijí que 'ls meus cabells y celles
fossen tornats en aquell punt orelles
perque pogues mes atent escoltarles.
Y estant axí, vent que 'l joch s'escalfava,
creure podeu, qu'en tal cas no dormia,
ans fonch descans, que molt me descansava,
puix tant com mes la brega 's remesclava,
tant jo millor major pedres cullia.
…..

«Senyores mies, trobaréu
segons me par,
alguns que solen ajuntar
en certa casa
d'un home de corona rasa
eclessiastich,
molt graciós y molt fantastich
y molt sabut,
y entre la gent molt conegut
per excellent,
de molt gentil enteniment
y singular,
Mossen Bernat de Fenollar
¿Be 'l conexéu?» -
- «Senyora, sí, no 'us estronquéu
passau avant...»
…..
Han altercat
sobre los joves y los vells,
qual de amor
deu esser merexedor
y mes amat,
ni sin deu ser lo vell privat
o mes en conte
…..
- «Digáunos donchs, senyora mia
¿y qui son ells?
Digau ¿sabeu quáls son aquells
que favorexen
la part dels vells y desconexen
la joventut?
Digau, si Dèu vos do salut,
de cadascú,
los noms d'aquells de hu en hu:
vejam qui son
que des que crech lo mon es mon
may ohí tal,
ni questió tan desigual
viu disputar.»
- «Senyora, l' hu es Fenollar,
lo doctor vell,
Joan Moreno y Portell,
y un Gazull, (Viscaí y Gasulla a Valderrobres, nom de un vi)
lo Viscaí que te l'un ull
desconcertat,
y 'l que 'us he dit; es lo jurat
Mossen Vinyoles.
Caxa n'han fet de castanyoles
ells de nosaltres
…..
y los que tenen ab los vells
es lo jurat,
y lo Moreno qu'es estat
lo principal.
Lo Fenollar ha fet egual
lo joch á tots.
…....

Escrigué aquest autor á mes La Brama dels llauradors del Orta de Valencia contra lo venerable Mossen Fenollar prevere, y algunas altras.

GUILLEM GIBERT.

Ab dolor gran e fora de mesura
vull jo dir part de una trista mort,
ab dolor gran abundós en tristura
vos denuncíu aquesta mala sort.
Ab dolor gran passá d'aquesta vida
al lloch etern lo príncep d'Aragó (1),
ab dolor gran lo poble tot jorns crida
molt fort plorant, dient: «Deu li perdó.»

Ans que morís, espay de gran 'stona
ell parlá clar ab un aire plasent;
ans que morís, á tots de Barchinona
recomená son fillet é sa gent.
Ans que morís, ab gran humilitat
volguè pregar tot hom li perdonás,
ans que morís, prés derrer comiat
á tots dient que algú no plorás.

Apres d'açó, lo cap va inclinar
juntas les mans loant lo Criador,
apres d'açó, los ulls li viu tancar
ab un sospir miráu quina tristor!
Apres d'açó, l' ánima s'apartá
dexant lo cors e montá se 'n á Dèu,
apres d'açó, tot hom Jesus pregá
dient: «Senyor es lo servidor teu.
…...

(1) Variant: lo exellent princep de Aragó.
A aquesta poesia acompanya en lo Cansoner de Paris la seguent
nota :
«A XIII de setembre (festa de Sancte Tecla), any MCCCCLXI, (1461)
reté la ánima á Deu omnipotent lo princep don Cárles (de Viana) de gloriosa memoria,
en lo palau Real de la ciutat de Barcelona.»

TORNADA.

Mare de Deu humil Verge María
acudiu prest als qui 'us volem pregar
Mare de Deu mateunos en tal via,
qu'est mal divis del tot s'haje apartat.

ENDREÇA.

Genolls flectats de fin cor pregaria
bons Cristians la Verge sense part
genolls flectats, tot jorn reclamaria
qu'en paradís nos vulla colocar.

MARTÍ GRALLA.

Mossen Johan segons opinió
d'aquells antichs, qui viu enamorat
un sol delit es primer be comprat,
absent enuig veus lur condició,
si voluntat es causa de sentir
vostre dolor e seny no 'us pot valer
no 'us sé remey ans en mig desesper
sinó en fuig d'açó quin pot fugir.
…..

TORNADA.

Mon frare dols vostre amor no lexás
ni 'l franch voler qui va per lo camí
de conseguir aquell gentil matí
qu'ella 'us dirá: “senyor guanya de mas.”

Esta obra, que consta de 7 estrofas, fou escrita en resposta á una altra
que á Martí havia dirigit Mossen Johan Masdovelles.

MARTÍ GARCÍA.

Desconcertat d'aquell saber
d'aquell art giny e maestría
ab que solia
vençre l'esforç e lo poder
d'amor e fer ço que tot dia
m'afavoria
desgraciat fat é grosser.
…..

Certes mon fin cor e voler
ma leyaltat é cortesía
de 'l que 'm temia
muyr per fael é verdader,
e si mils morts perçó prenia
als no diria
ans ab esforç ferm e sençer
ho defendria
com se pertany d'un escuder.
…...

Despuys que so presoner de fortuna
qui 'm te resclus en son carcer terrible
hon cosa al mon finalment no m'ajude
blasme, maldich, ma fortuna, 'l planeta,
cella que m'ha per sa desventura
portat en loch hon partra del cors l'arma
res no pensant de ma part ne valença
que soblement nos gir per lo contrari.

TORNADA.

Segurament tot revers e contrari
que pas per vos menys de tota valença
mi sent bastant mentre 'l cors m'atur l'arma
quals no 'm sostè mes de vostra ventura.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Danza que comensa lo RESPÓS ab est vers:
Adeu bon temps é bona sort,
y la primera cobla ab est altre:
O trist! é no deu sclatar.
II. Lay que comensa: Temps es que sospir é que plor.

FRANCI GUERAU.

Si col malalt quant la febre 'l combat
e de sa carn ix una gran calor
per tot lo cors lo pren tan fort dolor
que del ben star roman las é cansat
tots los sentits perden sa libertat
e lo bon juy es luny de son recort
ab res al mon no pren algun deport
pèl natural que 's forment alterat.
Desige strems é quant li es contrari
e variejant diu molt desvarions
en son dormir tostemps ha visions
no pren sabor en negun letovari
e si molt prest son metge ordinari
dantli remey no 'l trau del purgatori
mor lo mesqui freturos d'adjutori
ple d'entrenyor desert é solitari.

TORNADA.

Del viure meu en mans teniu la mida
viure yo tant com senyora veuréu
vida ab dolor soplich vos no 'm donéu
hajáu mercé de mi qui 'us am sens mida.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Obra de 5 estrofas ab tornada que comensa: Aquí porá doncella virtuosa.
II. Obra de 5 estrofas y tornada : Un gran enuig dins mon cor sent causar.
III. Sparça ab tornada : Bellesa gran vostre cor il-lumina.

JORDI DE SANT JORDI.

Tots jorns aprench e desaprench ensemps,
é visch é muyr e fau d'enuig plaher,
axí mateix fan del avol bon temps
e vey sens ulls é say menys de saber,
e no strench res é tot lo mòn abras, (1)
vol sobre 'l cel e no 'm movi de terra,
e ço que 'm fuig incessantment accás,
e 'm fuig aço que 'm segueix é m'aferra.
(1) E null stringo e tutto 'l mondo abraccio,
e volo sopra 'l cielo, e giaccio in terra.
(Petrarca. - Sonet XC.)

Lo mal no 'm plats e soven l'om percás,
am sens amor e no creis ço que se,
par que somiy tot quant vey pres ma fas,
oy he de mi é vull altra gran be,
e pertant call e avis menys d'oyr,
de l'hoc cuyt no lo ver me par falsia,
e menjs sens fam e grat me sens pruhir,
e sens mans palp e fas de seny follía.

Com vull muntar devall sens que no 'm gir,
e devallant puig corrent en alt loch,
e rient plor é vellar m' es dormir,
e quant so fret pus calt me sent que foch,
e a dret seny jo fas ço que no vull,
e perdent guany el temps cuytats mes tarda,
e sens dolor mantes de vets me dull,
e 'l simpl' anyell tinch per falsa guinarda.

Colquant me leu é vestint me despull,
e trob leuger tot fexuch é gran carch,
e quant me bany me pens que no 'm remull,
e sucre dolç me semble fel amarch,
lo jorn m'es nuyt, é fas clar del escur, (el día me es noche)
lo temps passat m'es present cascun' hora,
e 'l fort m'es flach, e 'l blan tinc molt per dur,
e sens faller me fall ço que 'm demora.

No 'm part d'un loch é james no m'atur,
lo que no crech ivarçosament trob,
del qui no 'm fiu me tinch mòlt per segur,
e 'l bax m'es alt, é l' alt me semble prop,
e vaig cercant ço que no 's pot trobar,
e ferma veig la causa somoguda,
e lo fons gorch aygua sus prat me par,
e ma virtut no 'm te prou no m'ajuda.

Quant chant me par de que 'm prench udular,
e lo molt bell me semble fer é leig,
abans me 'n torn que 'm loch no vull anar,
e no he pau e no tench qui 'm garreig,
aço 'm ve tot per tal com vey encés,
de revers fayts hay cert mont é natura
e sent qui 'm so en lurs fayts tant empés
que m'es forçat de viure sens mesura.

TORNADA.

Prenga cascú ço que millor li es
de mon dit vers reverçat d'escriptura
e si 'l mirats al dret e al revés
traure porets del ávol cas dretura.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Obra de 5 estr. ab doble torn.: Un cors gentil m' ha tant enamorat.
II. Obra de 5 estr., tornada y endr. : Ajustat vey d' amor tot lo poder.
III. Obra de doble torn.: Enyorament enuig dol é despit.
IV. Obra de 5 estr. y torn.: Sovint sospir, dona, per vos de luny.
V. Obra de 5 estr., torn. y endr. : D'aver lo mon é lo dret tal d'aymía.
VI. Obra de 5 estr. y doble torn.: Ara ojat dompnas que 'us fan saber.
VII. Obra de 9 estr. : Enuig enamich de jovent.
VIII. Obra de 5 estr. y torn. : Desert d'amichs de bens é de senyor.
IX. Obra de 5 estr. y torn.: En mal podiers enqueres en mal loch.

Lo marqués de Santillana diu en la carta que dirigí al condestable de Portugal,
al tractar de aquest poeta: «compuso asaz fermosas cosas, las quales el mismo asonaba,
que fué músico excelente e fizo, entre otras, una cancion de opósitos que comienza:
Tots jorns aprench e desaprench ensenmp. Fizo La pasion de amor, en la qual copiló
muchas buenas canciones antiguas...

ROMEU LULL.

Cobbles de Romeu Lull scusantse d'un mal dit qu' era inculpat per una dama.

Si 'us he mal dit visqué en lo mon

TORNADA.

Par é sens par | feu que no 'us desaçenta
fals pensament | no prengau tant despit,
sabut lo ver | será mon mal finit,
de tants amichs | fareu gran delit sensa.

Resposta de Romeu Lull á tres cobbles del señor Compte de Oliva
qui mes loaria é millor la Sra. Na Francisca Rossa, metent per joya
un diamant, responent per los mateixos rims.

ENDRESSA Á LA DAMA.

Actes d' honor | vos fan tenir tal cosa
qu'apres la mort | 'ls cels triumpharéu
per viure honest | felicitat hauréu
com ho suplich | á nostre senyor Dèu.

Obre fete per Romeu Lull intitulada

LO CONSISTORI D'AMOR.

PRESIDENT.

CONCELLER.

VICICANCELLER.

REGENT.

ADVOCATS.

ALGUTZIRS.

PROPONEDORS.

JUTJE D'APELLAÇIÓ.

UXERS.

L' ARAUT.

L'ARAUT AL PRESIDENT É ALS ALTRES OFICIALS.

FI É ENDRESSA A TOTS LOS AMANTS VIRTUT.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.
I. Misteri gran ó concebiment noble. (Ab tornada.)
II. Per satisfer al que tant me obliga. »
III. Si en temps passat hagués hagut coneixer. »
IV. De boca-dents postrat estich en terra. »
V. Yo fuig d' amor per viure en libertat. »
VI. Mon sentiment ha perdut del tot l' esme. »
VII. Fantasiant molt sovint en amor. »
VIII. Léxem estar amor no 'm dones pene. »
IX. Si 'n negun temps d'amor me so clamat. »
X. Vengut es ja qu' en amar daré terme. »
XI. Puis no 'm voléu prech la mort prest me vulla. »
XII. Gloriós es l' hom qui no sent d' amor. »
XIII. Ab gran sfors quasi fora natura. »
Ausias March

PERE MASDOVELLES.

Tot ignorant se pensa mòlt saber
e va ab ulls cluchs en lo bell dia clar
met son camí pel qual no sab anar
e tot sabent spatxa per grosser.
Variejar lo veurets cada dia,
parla tostemps, lo mesquí no s'compren,
ab sos semblants li plau fer companyia,
si ou parlar, lo sentit ho reprèn.

l'home d'honor qui trenca sa paraula
á cascun jorn li veureu fer viltat
no duptant gens deute ni amistat
d'acte d'honor no li plau tenir taula.
Si 'l repta algú haya feta malesa
no y respon may; si 'us ha pres diner
satisfer hi vos ha ell apaguesa,
¿mon car cosí que 'us par d'est mercader?

Dona d'honor qui viure vol honesta
en general deu esser estimada
si sa honor castament ha guardada
e per algú será estada raquesta;
car la qui 'u es e requesta no l'han
virtut li es mas no tant singular
com es la qui estreta l'han haurán
e dolçament s'es sabuda guardar.
…....

Be pot pensar dona qui tal tempesta
met lo seu cors será á mort liurada
per lo marit qui l' aurá ben amada
e lo renom qu'en lo mon d'ella resta;
e 'ls pobres fills qui per sort romandrán
vituperats no 's poden alegrar
e son incerts llur pares ahont l'han
ne qual per dret deuhen la má besar.

TORNADA AB ENDREÇA.
Jo prech á Deu les qui mal usarán
que prestament les vulla illuminar,
les honestes á vos les recoman
Mare de Dèu les vullats conservar.
BERENGUER MASDOVELLES.

Prenguen espill los curials que son
de grans senyors é persona cascuna
y aquell rich hom don Alvaro de Luna
e com vilment es exit d'aquest mon
segons se diu per crims executat
en loch publich dient aquells ab crida
fets tots per ell en lo temps de la vida
e per lo quals a mort fonch condempnat.

Pens cadescú pèl gran rey molt amat
en aquest fet e crech ab bona cura
que fets semblants trobarán l'escriptura
erli aman herz alliot malvat
que per lur dit e conçell desleyal
feran reys tres ab lo poble cordats
mas Dèu volent pres foren descordats
executals aquells del consell mal.

Tot conceller de rey ne curial
qu'es amador de la cosa publica,
ama, tem Dèu lo temps que pacifica
rey ab vasalls e vol l'estat reyal
e part lo be que 'n si n'aconsegueix
ha merit gran e deu lo regordona (parece que pone regórdona)
mes al tirant que 'l rey e publich dona
hon se que tir per si Dèu lo puneix.

Los set peccats mortals aquells compleix
á mon albir qui ama tiranía
e vers infern te manifesta via
ab l' enemich qui d'ell may se parteix,
e va lo foll abandonadament
tancats los ulls conaxença perduda,
e ve la mort jornada no sabuda
fall-li deixar lo gonyat malament.

Molts dels passats visqueren noblement
sol per haver en lo mon nomenada
apres lur mort e que fos divulgada
la virtut lur é savi regiment,
quant mes deu vuy cadascú ben obrar
que no 'l renom e paradís n'espera
e sos bons fets li romanen derrera
e van primers al loch qui es sens par.

En açó vull aquesta obra finar
á tots dients l'interés propi lexen
com faça dan en aquells qui regexen
e l' aquirit ha també de restar
e mes anant en retre compte prim
al jutge gran qui te justa balança
á folls qui tots vindrem alrabucança
si en vers Deu justament no vivim.

TORNADA.

Mon creador, si lo mon desestim
servint á tu en qui tinch esperansa,
em guarts d'açò que mes no dech estim.

ALTRA OBRA D'EST POETA.

Obra en 5 estrofas y tornada: L'hom qui del mon s'aparta per servir.

JOAN MASDOVELLES.

Qui pert lo temps detrás ço que no val
me par de seny que molt freturòs sia
e crech tenir se fa la darraria
per hom qui 's te content de poch cabal,
hi aquest tal,
mon frare car, de vos saber volria
per quin l' haveu, donchs sens parenseria.
digáumho prest que jo molt le per al.

RESPOSTA.

No pensáu gens que metrè un jornal
ni dos, ni tres que sia grossería,
de mi 'us se dir l'home conçellaria
metès lo temps d'açi per tot Nadal
ab gran destral
que mon parer follia gran seria,
lexás lo fet axi 'n la mijanía,
ans veure déu la fi de be ó mal.

REPLICACIÓ.

Entés haveu ben be lo general
que 'us dich que 'n res esmenar se poria,
mas á mon juy servir es gran follia
dona ab poch seny qui tir al natural,
mas tot es tal
per tant diré al qui es en la via
servesque 'l temps per vos dit e lo dia
ab tot son cert menjará menys de sal.

ALTRA.

Qui de mi 'us dir que fos enamorat
dona de vos jurvos ma fé mentí
que per null temps altra que vos aymí
ni aymaré, tal es ma voluntat.

ALTRA OBRA D'EST POETA.
I. Increat Deu sol creador.

HUCH DE MONCADA.

(Fragment de un poema.)

Ab laugeresa no pesada é sompa
ix de Valencia ressonant la Fama
inflant (ses galtes de rubins) la trompa
que 'l so inmortal del mon suspens inflama;
roba de Dafnes la segona pompa,
de sa transformació sens deixar rama,
oberta ó closa flor, oliva é fulla
que pera fer garlandes no la culla.

Totes les palmes trau de Berbería
podentles tallar d' Elx, mes considera
que en la terra qu'es nit y está á mig dia
no hi reste palma pus de romaguera;
é les ales batent ab armonía
fa per tot l'univers vol é carrera;
é ab trompa é veu silenci á tots demana
d' Ort á Ponent, de Sur á Tramontana.

Torna á Valencia publicant la crida
que á les Nacions ha fet, y allí prepara
sens cosa reservar de eterna vida
un acte publich de memoria clara;
processó fa Granade, pus florida
que na vist lo mon de mes afable cara
tal que la enveja vent tant gran ressenya
mordent lo cor les serps del cap desgrenya.

JOHAN MORENO.

Obra feta per Johan Moreno en persona de una nobbla e devota
Sra. Dona Violant d'Urria.

TORNADA.

Tots los meus drets | Mare de Deu serena
tinch ja perduts | si vos no m'advocáu
ab vostre fill | Senyora 'm concordáu
sots lo mantel | cobre la mia 'squena.

ENDRESSA ALS JUTGES.

Jutges d'honor | puix que teniu la mena
del bon saber | e de virtuts la clau
aquest meu dir | si 'n res vos desplau
yo 'l vos tramest | que hi sia feta smena.

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. Ab tot que á esperiments (47 estrofas).
Tambè figura en lo Procés de les olives é disputa dels joves é dels vells, fet Fenollar, Gazull, Vinyoles y alguns altres.

MOSSEN NAVARRO.

STRAMPS.

Veig que 'm plau e pas dolor estrema
per un desig que dins mon cors se tanca
muyr sens morir é la mort m'es stranya
sent ço que déu sentir home que fina,
no crin la mort e desig molt la vida
tot no mes un ans veig la diferença
que 'ns ha forçat á amar á qui desama
tota amistat qu'ab rahó no s' ordena.

Aquella fi que tot amant desija
de ses amors ma voluntat cobeja
é no la teny ans la troba defesa
perqué la par tal amistat refusa,
ço que 'm fa amar desamar me consella
aquell desig que mon voler demana
é no 'l desam ans l' am sens sperança
e com mes l' am renova ella ma pena.

Ço que mes val e no 's pert may en dona
fin que la carn es de l' arma dijuna
quant pus hi pens mon sperit atroba
la hon es tant inclinada ma pensa
tant m'abelleix ço que forma natura
humanalment quant acaba tal forma
que tot voler d'altra amistat me passa
e lo restant del mon me descontenta.

TORNADA.

Dona de mi mon esperit contemple
vostra amistat á mon delit es causa
per lo desig humá que no 's conferma
á vos qui sou d'honestat genitura.

ALTRA OBRA D'EST POETA.
Una que comensa: Si be d' amor me clam sovent.

FRANCISCO OLIVER.

Requesta d'amor de madama Sans merci feta per mestre M. Chartier,
treta de francs en cathalá per Franc. Oliver.
(Alain Chartier (ou Charretier, en latin «Alanus Auriga»),
né vers 1385/90 à Bayeux, mort vers 1430 (le 20 mars 1430?),
sans doute à Avignon, est un poète, diplomate, orateur et écrivain politique français,
ayant écrit à la fois en latin et en moyen français.

Naguères chevauchant pensoye,
Com’ homme triste et douloureux,
Au dueil où il faut que je soye
Le plus dolent des amoureux ;
Puisque par son dart rigoureux
La mort me tolli ma Maistresse,
Et me laissa seul langoureux
En la conduite de tristesse....
Copio y pego todo el poema en una entrada aparte)

No ha molt temps cavalcant jo pensava
com un hom trist cansat e dolorós
en un gran dol hon fortuna 'm lançava
lo mes dolent de negun amorós
pusqu'ab son dart é força rigorosa
me tolch la mort la senyora de mí
lexantme sol ab tristor engoxosa
en lo govern dolorós é mesquí
e si vull dir forçat mes que 'm jaquescha
de fer dictats e de cobles rimar
e qu'abandon e de mí convertescha
riure y solaç per lo lagremajar
cert en açó m'es forçat lo temps metra
car jo no tinch sentiment ni confort
d'escriura res ni tampoch de tremetra
cosa qu'á mi ni altra fos deport.
…...
Cert lo concell que 'm donáu ma senyora
se pot mils dir que no fa pas lo fer
de creureu yo me perdonáu estora
car lo meu cor es tan fort é sançer
qu'ab res del mon no pot girar la pensa
en cosa tal d'hon no ha leyaltat
ni pus concell mester no 'm fan defensa
sino de vos mercé e pietat.
….....

Senyores vos é vosaltres donzelles
en qui honor neix e fa gran ajust
no vulláu ser cruelment tan rebel-les
cascuna may ni totes de tal fust
é ja de vos neguna no ressembla
aquella qui m'ohiu parlar açí
á qui hom diu hi apella so 'm sembla
la bella cert dama Sense mercí.
…...

ALTRAS OBRAS D'EST POETA.

I. La Borja y 'l d' Aragó.
II. Bocairent te nom de fel.

Bocairent te nom de fel
Mes no fel de amaritat
Que fel de tanta lealtat
Es fel dolça com la mel,
Est nom li ha donat lo cel,
Puix que de la Germania
No te raza ni sang cria
Ans te en llealtat lo non plus
Perque li guanya en Bellùs
Honrra y vanderes un dia.

https://books.google.de/books?id=WD9lAAAAcAAJ&pg=PA65&lpg=PA65&dq=%22Bocairent+te+nom+de+fel%22&source=bl&ots=EuvBbE7wZI&sig=ACfU3U2utIRjL-RZw7LfllWUPKIayXQ3Tg&hl=es&sa=X&ved=2ahUKEwjnzounzJz0AhXF_7sIHZIfC5IQ6AF6BAgEEAM#v=onepage&q=%22Bocairent%20te%20nom%20de%20fel%22&f=false

Part 2

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, IX.

viernes, 14 de diciembre de 2018

TERSERA JORNADA. NOVELA CUARTA.

sábado, 13 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XV.

Visites:

Etiquetes

Enllassos