champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
La langue latine déclinait UNUS, DUO, TRES; la langue romane, fidèle à son systême d' imitation, distingua les sujets et les régimes dans UN, DOS, TRES.
UN, un; UNA, une.
UN eut son féminin UNA, et fut soumis à la règle de l' S final.
Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.
Eluc. de las propr., fol. 56.
(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)
Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.
PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.
7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.
El dozes, us petitz Lombartz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Le douzième, un petit Lombard.
Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa.
Trad. du Code de Justinien, fol. 1.
Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.
Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Il dut être le douzième.
CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.
8. Dotzena, s. f., douzaine.
Una dotzena de moltos.
(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)
Charte de Besse en Auvergne, de 1270.
Une douzaine de moutons.
CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.
9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents.
Per cent vers ni per dozenz cansos.
(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)
G. Magret: No m valon re.
Pour cent vers et pour deux cents chansons.
Li prestet dozens marabotis.
(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)
V. de Bertrand de Born.
Lui prêta deux cents marabotins.
Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.
S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées.
CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos. IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)
L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société.
Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,
Saber et sen soven vezer.
P. Vidal: Abril issic.
Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.
Si m trobes fol ni mal duich.
Guillaume de la Tour: Una, doas.
Si me trouvât fou et mal instruit.
ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon.
Roman de Rou, v. 3825.
Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.
Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée.
Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.
Remi Belleau, t. I, fol. 87.
(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)
2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.
Si 'l reis engles e 'l duz normanz.
B. de Ventadour: Lanquan vei.
(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)
Si le roi anglais et le duc normand.
Pero 'l senhers coms, ducs, marques
N'a ben sa pegnora tracha.
Bertrand de Born: Guerra e trebalh.
Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.
CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)
3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.
Car mentau duguessa ni regina.
Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.
Car je me rappelle duchesse et reine.
Fig. Duquessa de valen pretz entier.
Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors.
Duchesse de vaillant mérite entier.
CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)
4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.
Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.
(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)
V. de Bertrand de Born.
Du duché de Normandie... et du comté de Poitou.
A conquerir emperi e regnat,
Estranhas terras et illas e dugat.
Rambaud de Vaqueiras: Valens marques.
(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)
A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.
CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)
ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball.
Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)
7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.
No es degu metalh de maior ductibilitat.
Eluc. de las propr., fol. 183.
Il n'est aucun métal de plus grande ductilité.
CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)
8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile.
Coyre coronari ductil en subtils laminas.
(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)
Eluc. de las propr., fol. 187.
Cuivre coronnaire ductile en lames fines.
CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.
Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.
Mas l'aigua que suau s' adui
Es peiers de cella que brui.
B. de Ventadour: Lo rossignols.
Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.
Fig. A ver salvamen
Aduretz tota Fransa.
Germonde de Montpellier: Greu m'es.
Vous conduirez toute la France à vrai salut.
Lo gens temps de pascor,
Ab la fresca verdor,
Nos adui fuelh e flor.
B. de Ventadour: Lo gens.
(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)
L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur.
Mais lai on valor ven e tria,
Ven paratge; et de lai fui
On avol cors soven s'adui.
R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.
Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient.
Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,
Qu'us plazers autre n'adutz.
(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)
Amanieu des Escas: Dona per cui.
Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.
ANC. FR.
Li graindre anemi Diex si sunt li renoié,
Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.
J. de Meung: Testament, v. 642.
ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.
10. Aduzemen, s. m., conduite.
Per razon de l'aduzemen de las ayguas.
(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)
Cartulaire de Montpellier, fol. 79.
Pour raison de la conduite des eaux.
11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider.
Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.
V. de Geoffroi Rudel.
Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.
Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...
Que m condugua en paradis.
Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.
Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.
Car qui joi ni solaz fui
A piech de mort se condui.
Lanfranc Cigala: Ges non sui.
Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.
CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)
2. Conduch, s. m., conduite, direction.
Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88.
Par conduite de nochers.
ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez
Que je n'i soie domagiez.
Roman du Renart, t. II, p. 371.
CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)
13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit.
Aquest present salvconduch ay fach.
(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)
Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.
J'ai fait ce présent sauf-conduit.
CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.
14. Conductor, s. m., conducteur, guide.
De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.
(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)
Chronique des Albigeois, col. 10.
De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.
Cazutz sui de mal en pena, Quar vauc lai o 'l cors
mi mena, E jamais No m descarguarai del fais; Qu' il m' a
mes en tal cadena Don malha no s descadena, Quar m' atrais Ab
un dous esguart en biais Una blanca, fresca Elena. Fait ai
longua quarantena, Mas hueymais Sui al dijous de la Cena.
Tant
es d' amorosa mena Qu' ieu morrai si no m' estrena D' un dous
bais; Mas ab trop d' erguelh m' eslais De tota beutat
terrena. An pres las tres de Tolena Fis e gais, Mas ilh es
sobr' ellas mais Que non es aurs sobr' arena: Qu' ieu no vuelh
aver Ravena, Ni Doais, Ses cuidar qu' ella m retenha.
Jamais
non er cortz complia On hom non guap ni non ria; Cortz ses
dos Non es mas parcs de baros: Que mort m' agra ses faillia L'
enuey e la vilania D' Argentos; Mas lo gens cors amoros, E
la doussa cara pia, E la bona companhia, E 'l respos, De lai
Saissa m deffendia.
Ren en beutat no m gualia; Ni m fai
nulha fantaumia Lo joios, Joves, gens cors amoros: E gensa
qui la deslia; Et on hom plus n' ostaria Guarnizos, Plus en
seria enveyos; Que la nueg fai parer dia La guola, e qui la
vezia Plus en jos Tot lo mons n' agensaria.
Ab que s
tanh qu' amors m' aucia
Per
la gensor qu' el mon sia En perdos; Quan mir sas belhas faissos, Conosc que ja non er mia: Que chauzir pot si s
volia Dels plus pros Castelhas,
o rics baros; Qu' en lieys es la senhoria De pretz e de
cortezia, De faitz bos; E deu far que ben l' estia.
A
pensos; Qu' el vostre gen cors joyos Me sembla qu' ades me
ria.
II.
Ges de disnar non for' oimais maitis Qui
agues fort bon ostau, E fos dedins la carns e 'l pans e 'l vis, E
'l focs fos clars e de fau. Lo plus rics jorns es oi de la
setmana, E degran estar suau: C' aitan volgra volgues mon pro
Na Laina,
Per saludar, torn entr' els
Lemozis, Cella que a pretz cabau: Mos belhs Seingner e mos
belhs Sembelis Qeiron oimais qui las lau; Qu' ieu ai trobat del
mon la plus certana, E la gensor c' om mentau; Per que s' amors
m' es tan cotediana, Qu' a las autras mi fai brau.
Gens
joves cors, francs e verais e fis, D' aut paratge de reiau, Per
vos serai estraitz de mon pais, E m mudarai part Anjau; E car
es tan sobr' autras sobeirana Vostra valors, e plus au, C'
onrada n' er la corona romana Si 'l vostre cap s' i enclau.
Al
dolz esgar que m fes, et ab clar vis,
En
fes amors son esclau, Quan mos Seingner m' ac pres de lei assis
Sobr'
un feutre enperiau; La paraula fon doussa et humana, E 'l dir
cortes e liau E de solatz mi semblet Catalana, E
d' acuillir de son jau.
Al gen parlar que m fetz, et al gen
ris Quan vi las denz de cristau, E 'l cors dalgat, graile e
fresc e lis Vi benestan en bliau; E la colors fo fresca e
rosana Que tenc mon cor dinz sa clau: Mais ac de joi que qui m
des Corezana,
Car
a son grat m' en esjau.
De
tota es Na maier sobeirana, De tot can mar, terra
clau.
III.
Domna, puois de mi no us cal, E partit m'
avetz de vos Senes totas ochaisos, No sai on m' enqueira Que
jamais Non er per mi tan rics jais Cobratz; e si del
semblan Non trob domna, a mon talan, Que m vailla vos qu' ai
perduda, Jamais non vuoill aver druda.
Puois no us puesc
trobar engual, Tan bella que fos tan pros, Ni sos rics cors tan
joyos, De tan bella tieira, Ni tan gais, Ni sos rics pretz
tan verais, Irai per tot acaptan De chascuna un bel
semblan, Per far domna soicebuda, Tro vos me siatz
renduda.
Fresca color natural Pren, bels Sembelis, de
vos, E 'l douz esguart amoros; E fatz gran sobreira Car re i
lais, Qu' anc res de ben no us sofrais. A ma domna Elis
deman Son adreg parlar gaban, Que m don' ab mi dons ajuda, Pois
non er fada ni muda.
De Chales la vescomtal, Vuoill que m
done ad estros La gola, e 'ls mans amdos. Pois tenc ma
carrieira, No m biais, Ves Roca Choart m' eslais Als pels N'
Agnes que m daran, Qu' Iseus, la domn' a Tristan, Qu' en fo per
totz mentauguda, No 'ls ac tan bels a saubuda.
N' Audiartz,
si be m vol mal, Voill que m do de sas faissos Que il estai
genliazos; E car es enteira, C' anc no s frais S' amors, ni
no l' a en biais. A mon Miels de Ben deman Son adreit nou cors
prezan, De que par a la veguda La fassa bon tener nuda.
De
Na Faidida atretal Voill sas bellas dens en dos, L' acuillir e
'l gen respos Don es presenteira Dins son ais. Mos Bels Miraills voill que m lais Sa gaiesa e son bel gran, E car sap
son benestan Far don es reconoguda, E no s' en camja ni s
muda.
Bels Seigner, ieu no us quier al, Mas que fos tan
cobeitos D' aquestas, cum sui de vos: C' una lechadeira Amors
nais, Don mos cors es tan lecais, Qu' am mais de vos lo
deman, Que d' autra tener baisan. Doncs, mi dons per que m
refuda, Pois sap que tan l' ai volguda?
Papiol, mon
Aziman M' anaras dir en chantan, C' amors es desconoguda Sai,
e d' aut bas cazeguda.
IV.
Ieu m' escondisc, domna, que
mal non mi er De so qu' an dig de mi fals lauzengier; Per merce
us prec que non puescon mesclar Vostre gent cors adreg e
plazentier, Franc et humil, leyal e drechurier, Encontra 'l
mieu per messonguas comtar.
Al
primier lans pert ieu mon esparvier, E 'l m' aucion el ponh falcon
lanier, E porton l' en, e qu' ie 'l veya plumar, S' ieu mais de
vos, ont ai mon cossirier, Non am totz temps aver lo dezirier Que
de nulha s' amor, ni son colguar.
Domna, s' ieu ai mon austor
anedier Bon e volan e prenden e mainier, Que tot auzelh puesca apoderar, Singn' e grua et aigron blanc o nier, Volrai lo donc,
mal mudat guallinier, Gras, debaten, que non puesca volar.
Escut
al colh, cavalgu' ieu ab tempier, E port sallat, capairon
traversier, E regnas breus qu' om non puesc' alonguar,
Et
estrueps loncs en caval bas trotier, Et en ostal truep irat
ostalier, Si no us menti qui us o anet comtar.
S'
ieu per joguar m' aseti al taulier, Ja no i puesca baratar un
denier; Ni ab taula preza non puesc' intrar, Ans giet' ades lo
reir' azar derrier, S' ieu mais autra domna am ni enquier Mas
vos cui am e dezir e tenc car.
Ma domna m lais per autre
cavalier, E pueis no sai a que m' aia mestier, E falha m vens
quan serai sobre mar, En cort de rey mi baton li portier, Et en
cocha m vei' hom fugir primier, S' ieu anc ac cor d' autra domna
amar.
Senher sia eu d' un castelh parsonier, E qu' en la
tor siam quatre parcier, E l' us l' autre non si puesca fizar; Ans
m' aion ops tos temps arbalestier, Metges, guaitas, e sirvent et
arquier, Si ieu vengui per vos a gualiar.
Autr' escondig
vos farai pus sobrier, E pus no m sai orar mais d' encombrier, S'
ieu anc falhi ves vos neys del pensar, Quan serem sol dins cambr'
o dins vergier Falha m poders deves mon companhier,
S' abrils e fuelhas
e flors, E 'l bel matis e 'l clar ser, E 'l ric joy que ieu
esper No m' alegron, et amors, E 'l rossinholet qu' aug
braire, E 'l dous temps vertz e grazitz Que ns adutz jois e
doussors, E 'l cuendes pascors floritz Mi dons son ardit non
creys, E no 'l merma l' espavens, Greu m' en venra jauzimens.
Domna,
s' ieu quezi secors Vas vos, non o fi de ver, E veus m' al
vostre plazer Mi e mos chans e mas tors; E prenc comjat del
repaire On fui tan gent aculhitz, On renha pretz e valors: E
selh que mante faiditz Per honor de si meteys, Quan fai bos
acordamens, A sol los afizamens.
Vostre reptars m' es
sabors Rics, car cuiatz tan valer Que, ses be far, ab
temer Volriatz aver lauzors, E c' om no us auzes retraire Quant
us faitz que deschauzitz: Mas semblaria m temors, Si n' era per
mi cobritz Coms, ni vescoms, ducs ni reys; Mas faitz vostres
faitz tan gens Que us en seguan ditz valens.
Dos n' i a
guerreyadors, Quar an de mal far lezer, Que no s sabon
captener Nulh temps ses enginhadors; E volon lansar e traire, E
vey los totz jorns guarnitz; Com an vezi, an descors, Per qu'
ieu non lur sui aizitz: Quar anc bon pretz non ateys Ricx hom,
si joys e jovens E valors no ill fon guirens. D' autres n' i a
bastidors, Ricx homes de gran poder, Quar sabon terra
tener; Que fan portals e bestors De caus e d' arena ab
caire; Fan murs e voutas e vitz; E car son bos mainadors, Fan
ne lurs dons pus petitz, Per que lur pretz non lur creys; Quar
aitals captenemens No val mest las bonas gens.
D' autres n'
i a cassadors Per la costuma tener, Que s fan ric home
parer Quar amon cans et austors, E corn e tabor e braire; E
vey los tan feblezitz, E tan pauca es lurs valors, E lurs pretz
es tan freulitz, Que res mas bestia o peys Non lur es
obediens, Ni fai lurs comandamens.
Ges dels ricx
torneyadors, Sitot se guaston l' aver, Non pot a mon cor
plazer, Tan los truep gualiadors: Ricx hom que per aver
traire, Sec torneyamen plevitz Per penre sos vasvassors, Non
l' es honors ni arditz: Mas elh non estrenh correys; Sol qu' ab
elh s' en an l' argens, Mal ditz ten om a niens.
Ricx homes
vuelh qu' ab amors Sapchan cavallier aver, O qu' els sapchon
retener Ab be fag et ab honors; E qu' els truep hom ses cor
vaire, Francx e cortes e chauzitz E larcx e bos donadors: Qu'
aissi fon pretz establitz Qu' om guerreyes ab torneys, E
caresmas et avens Fes hom soudadiers manens.
Na Tempra,
joys m' escobitz, Qu' ieu n' ai mais que s' era reys; Que fel
mesclat ab eyssens M' es endevengutz pimens.
Papiols,
sias tan arditz, Pren mon chan, e vai ab eis A 'N Oc e No,
quar prezens Li fatz de maynhs digs cozens.
Bertran de Born (castillo de Born, Salagnac, Périgord, 1140-Dalón, Dordoña, 1215)1 fue un soldado occitano y trovador.
Fue vizconde de Hautefort. Poseía castillos entre Limosín y Périgord. Luchó con su hermano Constantino por la posesión única de la herencia familiar. También tuvo problemas con el rey Enrique II de Inglaterra y con sus hijos. Dante le describe en el infierno con su cabeza entre las manos como castigo. Bertran acabó sus días en el monasterio de la abadía de Dalón.
Empezó por expulsar a su hermano Constantino del importante castillo cercano de Autafort, cuyo señorío había pasado a compartir. Luego se puso a guerrear contra Enrique II Plantagenet, rey de Inglaterra, empujando a la rebelión, junto con los barones aquitanos y potevinos, al hijo mayor del rey, Enrique el Joven, envidioso de su hermano menor Ricardo Corazón de León, convertido efectivamente en duque de Aquitania y conde de Poitou.
Después de la muerte del «Joven Rey», que le inspiró un planto (elegía) cuya belleza formal nos conmueve todavía hoy, se reconcilió con Enrique II y con Ricardo.
En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).
Bertrán de Born era el tipo perfecto de barón feudal, que no piensa más que en aventuras y batallas, no por patriotismo, sino por necesidades económicas y venganza personal. Era el cantor apasionado de la guerra, y sus serventesios políticos, que narran las desgracias de sus protectores, los Plantagenet, lo colocan entre los más grandes poetas de su género.2 Sin embargo, la mayor parte de su obra son canciones de amor y, conforme al estilo trovadoresco, ensalza la belleza de su amada. Esto, junto con su seducción intelectual, le produce un joi (gozo), inigualable a cualquier bien terrenal:
En el Infierno de Dante Bertran de Born es uno de los pocos personajes que explica por sí solo el propio contrapaso: ya que él sembró discordia dividiendo un padre de su hijo, ahora su cuerpo está dividido en dos pedazos (ilustración de Gustave Doré).
Se conservan 47 composiciones de Bertran de Born, fechadas entre 1181 y 1196, lo cual le convierte en uno de los trovadores más prolíficos de la época. Sólo una cuenta con su correspondiente notación musical.1
Como el sensible Bernart de Ventadorn, este condotiero menesteroso y sin escrúpulos se hizo monje en el monasterio de Dalón, donde murió poco antes de 1215, dentro de la orden del Císter. Sabido es que Dante le otorgó, al condenarlo en la Divina comedia, un lugar inmortal. Lo encontramos en el noveno foso del octavo círculo, con los sembradores de discordias (canto XXVIII del Infierno), en el contrapaso.
E perché tu di me novella porti,
sappi ch'i' son Bertram dal Bornio, quelli
che diedi al re giovane i ma' conforti.
Io feci il padre e 'l figlio in sé ribelli:
Achitofèl non fé più d'Absalone
e di Davìd coi malvagi punzelli.
Perch' io parti' così giunte persone,
partito porto il mio cerebro, lasso!,
dal suo principio ch'è in questo troncone.
Così s'osserva in me lo contrapasso.
Y para que tú de mis noticias lleves,
sabe que soy Bertrán de Born, aquel
que dio al joven rey malos consejos.
Yo hice al padre y al hijo entre sí rebeldes;
no hizo más Ajitófel a Absalón
y a David con sus perversas sugerencias.
Porque separé a tan unidas personas,
separado llevo mi cerebro, ¡desgraciado!,
de su principio que está en este tronco.
Así se cumple en mí el contrapaso.
Infierno, canto XXVIII, versos 136-142.
También fue elogiado por Petrarca, quien llegó a imitarlo en alguna canción. Posteriormente, fue reconocido como uno de sus poetas favoritos por T. S. Eliot y Ezra Pound.
Bertran de Born es citado en el libro de Paul Auster Invisible (editorial Anagrama), donde se sitúa al poeta en el infierno al igual que hiciera Dante.
Blakeslee, Merritt R., The Poems of the Troubadour Bertran de Born by Bertran de Born, William D. Paden, Jr., Tilde Sankovitch, Patricia H. Stäblein, Speculum, Vol. 63, No. 1 (Jan., 1988), pp. 121-123
Cerdà, Jordi. Cuestiones preliminares. Introducción a la literatura europea, 2011. Universitat Oberta de Catalunya, p. 40.
Kastner, L. E. (1936). Notes on the poems of bertran de born, IV. The Modern Language Review, 31, 20.