Mostrando las entradas para la consulta se van obrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta se van obrí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 15 de septiembre de 2024

Peticio, Petition - Philantropos

  

Peticio, Petition, s. f., lat. petitionem, pétition, prière.

Fan falsas peticios e quero fals jutges.

La peticio que ell nos essenha.

V. et Vert., fol. 15 et 37.

Ils font de fausses demandes et cherchent de faux juges.

La prière qu'il nous enseigne.

Per demanda o petition de somma d'argen. 

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 473. 

Par demande ou pétition de somme d'argent.

CAT. Petició. ESP. Petition (petición). PORT. Petição. IT. Petizione. 

(chap. Petissió, petissions; demanda, demandes; v. demaná.)

2. Appetit, Apetit, s. m., appétit, envie, désir.

Per l' apetit d' un home. Chronique des Albigeois, col. 60.

Pour l' appétit d'un homme.

Vencer los appetitz del cors. Arbre de Batalhas, fol. 261.

Vaincre les appétits du corps. 

CAT. Apetit. ESP. Apetito. PORT. Apetite. IT. Appetito.

(chap. Apetit, apetits; gana, ganes; dessich, dessichos.)

3. Appetiment, s. m., appétit, désir.

Perdo appetiment de manjar.

Engendra appetiment dezordenat.

Eluc. de las propr., fol. 30.

Perdent désir de manger.

Engendre appétit désordonné.

(chap. Apetimén, apetimens : apetit, apetits.)

4. Appetitiu, adj., appétitif, qui produit l'appétit, le désir.

La virtut appetitiva que es ministrativa de talent et de desirer de aliment.

Eluc. de las propr., fol. 14.

La faculté appétitive qui est productive d'envie et de désir d'aliments.

CAT. Apetitiu. ESP. Apetitivo. IT. Appetitivo. (chap. Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá.)

Apetitiu, apetitius, apetitiva, apetitives; aperitiu, aperitius, com lo vermut, lo bitter Kas, que fan entrá gana de minjá


5. Appetar, v., lat. appetere, convoiter, désirer, ambitionner.

Lo qual conte de Montfort l' appetet (la terra) e prenguet.

Chronique des Albigeois, col. 19. 

Lequel comte de Montfort l'ambitionna (la terre) et la prit.

CAT. Apetir. ESP. PORT. Apetecer. IT. Appetere. 

(chap. Apetí: apetixco o apetixgo, apetixes, apetix, apetim, apetiu, apetixen; apetit, apetits, apetida, apetides.)

6. Repetitio, s. f., lat. repetitio, répétition.

Repetitio d'una meteyssa dictio en la fi de verset. Leys d'amors, fol. 123.

Répétition d'un même mot en la fin de verset.

- Figure de grammaire.

Fay se repetitio per aquela meteyssha maniera. Leys d'amors, fol. 123. Se fait répétition de cette même manière. 

CAT. Repetició. ESP. Repetición. PORT. Repetição. IT. Repetizione, ripetizione. (chap. Repetissió, repetissions; v. repetí.)

7. Repeteire, s. m., lat. repetitorem, répétiteur.

De Clemen... repeteires... en essenhar. Cat. dels apost. de Roma, fol. 22. De Clément... répétiteur... pour enseigner. 

CAT. ESP. PORT. Repetidor. IT. Ripetitore, ripititore. 

(chap. Repetidó, repetidós, repetidora, repetidores : que repetix, be un curs a escola, be les ondes de radio, tv, internet, etc...)

8. Repetir, v., lat. repetere, répéter.

Deu hom repetir et entendre las paraulas del comensamen.

Leys d'amors, fol. 112.

On doit répéter et entendre les paroles du commencement. 

Subst. Car el repetir no m' agrada. Brev. d'amor, fol. 6. 

(chap. Ya que lo repetí no m' agrade.)  

Car le répéter ne m'agrée pas.

Part. pas. Li duy bordo de la premiera cobla son repetit en la segonda. Aquesta dictio tan soen repetida.

Leys d'amors, fol. 34 et 114. 

Les deux vers du premier couplet sont répétés dans le second.

Ce terme si souvent répété.

CAT. ESP. PORT. Repetir. IT. Ripetere. 

(chap. Repetí: repetixco o repetixgo, repetixes, repetix, repetim, repetiu, repetixen; repetit, repetits, repetida, repetides.)

9. Competent, adj., lat. competentem, compétent.

Son judges competentz. Fors de Béarn, p. 1074.

Sont juges compétents.

- Convenable, suffisant.

Distancia competent.

Purgar... ab competent medecina.

Eluc. de las propr., fol. 14 et 92.

Distance convenable. 

Purger... avec médecine convenable.

CAT. Competent. ESP. PORT. IT. Competente.

(chap. Competén, competens, competenta, competentes.)

10. Competentment, adv., convenablement, suffisamment.

Sian refresquit competentment de viandas.

Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 42. 

Qu'ils soient rafraîchis convenablement de vivres. 

CAT. Competentment. ESP. PORT. IT. Competentemente. 

(chap. Competenmen.)

11. Competir, v., lat. competere, compéter.

Pogues o degues competir, o appartener.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Pût ou dût compéter, ou appartenir.

A las autras cors competiria drech de ho far.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 495. 

Aux autres cours compéterait droit de le faire.

CAT. Competir. ESP. Competer. PORT. Competir. IT. Competere.

(chap. competre, incumbí, correspondre : aixó te compet a tú, ella té la competensia en este tema, ella es competén o competenta; no confundí o confondre en competí, de competissió, competissions: competixco o competixgo, competixes, competix, competim, competiu, competixen; competit, competits, competida, competides.)


Petit, adj., petit, faible.

E 'l reys Felips cassa lai, ab falcos,

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos aissi.

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oisillons.

Petita boca, belhas dens.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Petite bouche, belles dents.

Fig. El cors a gran e lonc e 'l cor petit e fals. 

Sordel: Sel que. 

Le corps il a grand et long et le coeur petit et faux.

Tals es apellatz petitz 

Qu' es, quan s' eschai, pros et arditz.

Pistoleta: Manta gent. 

Tel est appelé faible qui est, quand il faut, preux et hardi.

Tant son li mal gran e petit li be.

Cadenet: Ben volgra.

Tant sont les maux grands et petits les biens.

- Adv. Peu.

Sabetz petit, car pauc avetz apres. 

Bertrand de Paris de Rouergue: Guordo. 

Vous savez peu, car peu vous avez appris. 

Es petit amatz 

Hom paubres e coytatz.

P. Cardinal: Selh jorn que. 

Est peu aimé homme pauvre et pressé. 

Conoyss e sent et enten que petit val e petit pot.

(chap. Coneix y sén (o sentix) y entén que poc val y poc pot.)

V. et Vert., fol. 50.

Il connaît et sent et entend que peu il vaut et peu il peut.

ANC. FR. Le chevalier se desmenta,

Petit dormi, matin leva.

Roman de Rou, v. 7116.

Adv. comp. Diguas me, tu heretje, parl' ab me un petit.

(chap. Disme, tú hereje, parla en mí un poc, poquet.)

Izarn: Diguas me tu.

Dis-moi, toi hérétique, parle avec moi un peu. 

Esgardet vas terra un petit. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

Regarda vers terre un peu. 

ANC. FR. Poiz le pria asez ke un petit menjast, 

Preist la cherité, un petit dinast.

Roman de Rou, v. 2491.

La resplandors del solelh la comensa a ferir petit cada petit.

Liv. de Sydrac, fol. 52.

La clarté du soleil la commence à frapper petit à petit.

De petit en petit venc en gran estat. Arbre de Batalhas, fol. 26. 

De petit en petit (petit à petit) il vint en grande position.

En petit d' ora ven grans bes.

(chap. En poc tems ve gran be.)

Arnaud de Cotignac: Lo joi comens. 

En peu de temps vient grand bien.

ANC. IT. Di quel che costa a lei men che festuga

Petita.

Ancor non sien pitettè.

Barberini, Docum. d'amore, p. 253. 

CAT. Petit. (chap. Menut; poc.)

2. Petitet, adj. dim., petit, tout petit, enfant.

Auzeletz que son petitetz, 

C' om pren per mei lo cap ab bretz. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Oiselets qui sont tout petits, qu'on prend par le milieu de la tête avec piéges. 

Subst. Aportavan li un petitet qu' el toques.

(chap. Li portaben un chiquet (pera) que lo tocare.)

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 10. 

Ils lui apportaient un enfant (pour) qu'il le touchât.

- Adv. légèrement, petitement.

Mot petitet vol durmir. Brev. d'amor, fol. 52. 

Moult légèrement veut dormir. 

ANC. FR. De la dame vos voldrai dire 

Un petitet de sa beauté.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 408.

Un petitet se tret ariere. Roman du Renart, t. II, p. 102.

CAT. Petitet. (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes; poquet, poquets, poqueta, poquetes.)

3. Petitament, adv., petitement.

No trompet pas petitament. Arbre de Batalhas, fol. 7.

Il ne trompa pas petitement.


Petra, s. f., lat. petra (N. E. petrus y variantes), pierre.

Jaspis es una petra qui a XVII semblansas.

P. des Bonifaces, Not. des Mss., t. V, p. 705.

Le jaspe est une pierre qui a dix-sept apparences.

CAT. Pedra. ESP. Piedra. PORT. Pedra. IT. Pietra. 

(chap. Pedra, pedres; pedreta, pedretes. Sinonims: códul, coduls, códol, codols; barrócul, barroculs; canto, cantos, etc.)

2. Peira, Peyra, s. f., lat. petra, pierre.

Que 'l gota d' aigua que chai,

Fer en un loc tan soven

Que trauca la peira dura.

B. de Ventadour: Conortz era.

Vu que la goutte d'eau qui tombe, frappe en un endroit si souvent qu'elle troue la pierre dure. 

Si las peiras eran pa

E que las aiguas fosson vi.

(chap. Si les pedres foren pa y les aigües foren vi (siríe tanta la gloria que 'n parlaríe la historia. Si només calguere obrí les barres y caigueren butifarres.))

P. Cardinal: Tan son valen.

Si les pierres étaient pain et que les eaux fussent vin.

Loc. No y remanria peyra sobre peyra.

(chap. No hi quedaríe pedra sobre pedra.)

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 6. 

N'y demeurerait pierre sur pierre. 

Pausarai en Sion la soberana peira cantonal. Doctrine des Vaudois. 

Je poserai en Sion la souveraine pierre angulaire.

(chap. Yo posaré (ficaré) a Sion la soberana pedra angular, cantonera : del cantó, ángul.)

Clercia no valc anc tan

Qu' els solo anar prezican, 

Aras van peiras lansan 

A l' autra gen.

P. Cardinal: Un decret.

Le clergé ne valut oncques tant qu'ils ont coutume d'aller prêchant, maintenant ils vont lançant pierres à l'autre gent.

Proverb. Qui met peira contra son vizi si nafrara en lei.

(chap. Qui fique pedra contra son veí se nafrará (o ñafrará, ferirá, fará mal) en ella.)

Trad. de Bède, fol. 64.

Qui met pierre contre son voisin, se blessera en elle.

- Pierreries.

Es pus pretios, pus cars e pus valens

Que peiras pretiosas ni fis aur ni argens.

Pierre de Corbiac: El nom de. (N. E. Pierre también viene de petra, Petrus, PetrvsPetronila, Peironela, Peire, Peyre, Pere, Pedro, Peter, Piotr, etc. Toponimia: Peirapertusa, Peyrapertusa, Petrapertusa : petra + pertus; Peralada : Petralata, etc.)

Est plus précieux, plus rare et plus valant que pierres précieuses ni or fin ni argent.

Era cubert de peyras preciosas. Philomena.

Était couvert de pierres précieuses.

- En parlant de l'aimant.

Aissi col fer la peira d' ariman, 

Tira ves si fin' amors solamen.

Bernard Tortis: Per ensenhar. 

Ainsi comme la pierre d'aimant le fer, elle attire vers soi pur amour seulement.

Par allusion au serment que faisaient les combattants, dans les jugements de Dieu, de ne porter sur eux aucune amulette.

No sai si us portatz peir' o breu,

Qu' en aissi m faitz fondre cum nieu. 

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Je ne sais si vous portez pierre ou bref, vu que par ainsi vous me faites fondre comme neige.

ANC. CAT. Peyra. (chap. Pedra.)

- Sorte de poids et de mesure.

Durant le moyen âge, le mot pierre servait à désigner un poids, qui variait de huit jusqu'à quinze livres; c'était aussi une mesure.

Voyez Du Cange, Gloss,, t. V, col. 430-1.

La mesure du froment s'appelait petrata, ibid., 433; et Perea, Carpentier, t. III, col. 242.

Las dichas cinquanta peiras de blat de las proprias lauransas de la abaia.

Tit. de 1261. DOAT, t. LXXIX, fol. 35. 

Lesdites cinquante pierres de blé des propres champs de l'abbaye.

ANC. FR. S'il poise 36 pierres au prix de 9 livres la pierre.

Tit. des Péages de Paris. Du Cange, t. V, col. 431.

3. Peyreta, s. f. dim., petite pierre.

Am V peyretas. Leys d'amors, fol. 140. 

(chap. En 5 pedretes.)

Avec cinq petites pierres.

Peyretas ades lansan. V. de S. Alexis.

Lançant incessamment de petites pierres. 

CAT. Pedreta. (chap. Pedreta, pedretes.)

4. Peiros, Peyros, adj., lat. petrosus, pierreux, de pierre.

Tolrai vos lo cor peiros, 

E cor de carn vos donarai.

Brev. d'amor, fol. 82.

Je vous ôterai le coeur de pierre, et coeur de chair vous donnerai.

Peyressilh... naysh soven en locs peyrozes.

Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil... naît souvent en lieux pierreux.

(N. E. Petra, peira, peyra: Peyressilh; perejil, como mi primo Pedro Gil Guimerá; chap. julivert; FR. Persil, jolverd; Deutsch: Petersilie. 

EN. Parsley.)

CAT. Pedrigos. ESP. (pedregoso) PORT. Pedrogoso. IT. Pietroso, petroso.

(chap. Pedregós, pedregosos, pedregosa, pedregoses.)

5. Peyrient, adj., de pierre.

En doas taulas peyrientes la trames a Moises. Nobla Leyczon.

(chap. En dos taules de pedra la va transmetre o transmití a Moisés; la ley, los deu manamens.)

Sur deux tables de pierre il la transmit à Moïse.

6. Peyralier, s. m., maçon.

Fay tot a regla coma peyralier lo mur tot engal a livell. V. et Vert., fol. 59. Fait tout à la règle comme maçon le mur tout égal de niveau.

ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. (chap. Pedré, pedrés, pedrera, pedreres; picapedrépicapedrés, picapedrera, picapedreres; marmolista o marmoliste, marmolistes; lapidari, lapidaris, lapidaria, lapidaries, del latín lapides, tamé pedra, lápida, lápides. Pedrera, de pedra, com cantera de canto, es lo puesto d' aon se trau la pedra. Tosquera, a Beseit, de aon se traíe la tosca, pedra porosa, travertino. Lo toscá, que ara es un hotel y restaurán a la vora del toll de Rabosa.)

riu de les basses, toll de Rabosa, racó del Toscá 4

7. Peirier, s. m., pierrier, machine à lancer des pierres.

Can trazo 'l peirier, 

E 'l mur dezanvana.

B. Arnaud de Montcuc: Er quan li.

Quand les pierriers tirent, et le mur s'écroule.

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel,

Pogratz aver.

(chap. Lo reino o regne de Tesalónica, sense pedré (catapulta) y sense manganell, podríes tindre (conquistá, conseguí.))

E. Cairels: Pus chai.

Le royaume de Thessalonique, sans pierrier et sans mangoneau, vous pourriez avoir. 

CAT. Pedrer. ESP. Pedrero. PORT. Pedreiro. IT. Petriere. 

(chap. Pedré, manganell, catapulta.)

8. Peireira, s. f., pierrier.

Adoncs veirem aur et argen despendre, 

Peireiras far, destrapar et destendre.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Alors nous verrons or et argent dépenser, pierriers faire, lever tentes et détendre.

ANC. FR. Enging, perriere, ne befroi.

Desoz la tor sont les perrieres

Qui lanceront pierres plenieres. 

Roman du Renart, t. I, p. 289; et t. II, p. 327. 

9. Peiriera, Peirrera, s. f., carrière. 

Bartas, aiguas e peirieras. Tit. de 1278. Arch. du Roy., J. 308. 

Bois, eaux et carrières.

Peira de las peirreras.

Cout. de Fumel, de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 138. 

Pierre des carrières.

CAT. ESP. Pedrera. PORT. Pedreira. IT. Petriera. 

(chap. Pedrera, pedreres; cantera, canteres; tosquera, tosqueres.)

10. Peyrin, adj., de pierre.

Lucafer s'en montet en la sala peyrina. 

D'una sala peyrina que fo haut compassada.

Roman de Fierabras, v. 2660 et 4212. 

Lucafer monta en la salle de pierre. 

D'une salle de pierre qui fut haut disposée.

ANC. FR. 

En la maison Symon, en la chambre perrine. Roman de Berte, p. 78.

11. Peiro, Perro, Peiron, Peyron, s. m., perron, petits escaliers en pierres ou en marbre, placés aux portes des villes, des châteaux et sur les routes, de distance en distance, pour que les voyageurs pussent monter plus commodément à cheval.

Bel companhos, las! foras, al peiros, 

Me precavatz qu'ieu no fos dormilhos. 

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Beau compagnon, hélas! dehors, au perron, vous me priiez que je ne fusse pas dormeur. 

Peyrons obratz e bels tauliers. V. de S. Honorat. 

Perrons ouvragés et beaux tabliers.

Clavelat en la cros e batutz al peiron. V. de Ste. Magdelaine.

Cloué sur la croix et battu au perron.

A Toloza, part Montagut, 

Plantara 'l coms son guonfaino 

Al prat comtal, josta 'l peiro.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

A Toulouse, par delà Montagut, le comte plantera son gonfanon, dans le pré comtal, contre le perron.

ANC. FR. Au perron de la sale la royne descent. Roman de Berte, p. 16. Garda li dus de delez un perron. Roman d'Agolant, v. 472.

- Sorte de balcon.

Lai al perro on ella vai sezer.

G. Faidit: De lieis. 

Là sur le perron où elle va s'asseoir.

(N. E. Consultar: peirón o humilladero.)

12. Peyrenat, adj., sauvage, qui vit au milieu des rochers.

De cabra peyrenada. Eluc. de las propr., fol. 89. 

De chèvre sauvage.

(chap. Cabra salvache o salvache, que acampe per les roques o roquissals, capra hispanicapirenaicadels Alpes, íbex, íbice alpino, etc.)

Las cabras montesas de Beceite ya caminan a dos patas

13. Peyressilh, Peressilh, s. m., lat. petroselinum, persil.

Peyressilh pren tal nom, quar naysh soven en locs peyrozes... val en vianda et en medicina. Eluc. de las propr., fol. 219. 

Persil prend tel nom, parce qu'il naît souvent en lieux pierreux... 

il vaut en nourriture et en médecine.

Pren fenolh, peressilh, api. Collect. de recettes de méd. 

Prends fenouil, persil, ache.

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)

ESP. Perejil. PORT. Perrexil. IT. Petroselline. (chap. Julivert. FR. Jolverd.)



14. Pelitre, s. m., lat. petroselinum, ache, persil sauvage.

Pelitre... en yvern si cuelh. Eluc. de las propr., fol. 220.

Ache... se cueille en hiver.

CAT. ESP. PORT. Pelitre.

15. Apeyregar, Apeyreguar, v., lapider.

Apeyregar e aucire.

Giteron la fora de la ciutat, e apeyregueron la. 

Hist. de la Bible en prov., fol. 78 et 41.

Lapider et tuer.

La chassèrent hors de la cité, et la lapidèrent.

(chap. Lapidá, codolejá, pedregá. Yo lapido, lapides, lapide, lapidem o lapidam, lapidéu o lapidáu, lapiden; lapidat, lapidats, lapidada, lapidades.) 

16. Empeirezir, v., pétrifier, durcir.

Part. pas. Pero si la gorga es tan durzida

Que sia cais empeirezida.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Pourtant si la gorge est si durcie qu'elle soit quasi pétrifiée.

Cant es empeirezida. Brev. d'amor, fol. 229. 

Quand elle est pétrifiée.

ANC. FR. Le peitrissant avec la terre

Que les rayons du beau soleil 

Echauffez soudain empierrerent.

Rémi Belleau, t. 1, fol. 53. 

Nostre coeur est endurcy, empierré.

Camus de Belley, Diversités; t. II, fol. 330.

IT. Impietrire. (chap. petrificá, petrificás : fé, fés de pedra, endurí, endurís : fé du, ficás du.)


Peze, s. m., lat. pisum, pois.

Per quatre livras de pezes. 

Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 225.

Pour quatre livres de pois.

CAT. Pesol. IT. Pisello. (chap. Pésolpesols. ESP. Guisante.)


Pezolh, Pezoill, Peoill, s. m., lat. pediculus, pou.

Cum pezolhs, negras e 'scorpios. Brev. d'amor, fol. 53.

Comme poux, puces et scorpions.

Pezoills et arnas l' en naisson. 

Cant auzels a peoills.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Poux et mites lui en naissent. 

Quand oiseau a poux.

ESP. Piojo. PORT. Piolho. IT. Pidocchio. (chap. Poll, polls. Tamé se li diu poll, polls al pollastrepollastres.)

2. Peoillet, s. m. dim., petit pou.

Car peoilletz noiris e fa.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Car de petits poux il nourrit et engendre.

ESP. Piojillo. IT. Pidocchino. (chap. Pollet, pollets. Tamé se li diu al pollastret, pollastrets.)

3. Pezolhos, Peoillos, adj., pouilleux.

Si vostr' auzel es peoillos.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau est pouilleux.

La pel... trop escatoza et pezolhosa. Eluc. de las propr., fol. 99-100.

La peau... trop écailleuse et pouilleuse.

ESP. Piojoso. PORT. Piolhoso. IT. Pidocchioso.

(chap. Pollós, pollosos; pollut, polluts.)

4. Peoillia, s. f., maladie de poux.

Aissi perdra la peoillia.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ainsi il perdra la maladie de poux.

ESP. (piogeria) Piojería (miseria, escasez, menudencia, poquedad). 

PORT. Piolharia.

5. Espulgar, v., bas lat. expulicari, épouiller, ôter les poux.

Ab nostres cofraires que soy appariatz,

Que m' espulgo ni grato, can m' en ven volontatz.

Izarn: Diguas me tu.

Avec nos confrères (avec) qui je suis apparié, qui m' épouillent et grattent, quand m' en vient volonté.

Quan espulga home... pezolhs. Eluc. de las propr., fol. 258.

Quand on épouille... poux.

ESP. (+ despiojar) PORT. Espulgar. IT. Spuleiare. (chap. Despollá.
Si es de pussa, pusses, despussá.)


Philantropos, adj., grec *gr, philanthrope.

Philantropos... vol dire amant d'home. Eluc. de las propr., fol. 212.

Philanthrope... veut dire ami de l'homme.

ESP. (filántropofilántropa) PORT. IT. Filantropo.

(chap. filántropo, filántropos, filántropa, filántropes; de filia, philia : amor + antropos : home.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.


¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.


Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit. Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut. 

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua. 

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot. 

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro Bel Caldú).

domingo, 28 de julio de 2024

4. 3. Relassió del pare de Saputo.

Capítul III.

Relassió del pare de Saputo.


Yo, fills meus (va di), vach tindre a la meua juventut uns fums que me han costat mol cars, pos me van traure la felissidat de la vida, sense traure de ella per contrapés datra utilidat que desengañám de la virtut de les dones. Pero no cregáu per naixó que les condeno o que penso mal de elles; no poden sé de atra manera. Encara mes:

ni convendríe que u foren si no se cambie del tot la inclinassió que se tenen los dos sexos. Tamé admitiré exepsions si me se demanen; o al menos dixaré en la seua opinió al que les defengue.

Habíe arribat lo final dels meus libres entretenimens, sin embargo, no vach montá cap escándol ni vach doná peu a mals rumós; pensaba en casám, pero cap de les joves que había tratat o coneixía me van pareixe dignes de sé la meua dona. Mon pare me habíe dit que lo seu, es a di, mon yayo, a qui li van pesá los collons en romanes y sense contá la llana pesáen mes que lo cap de Pelayo, va sé home mol sabut y que li va parlá moltes vegades de la condissió dels caballés, de la diferensia dels tems, de la mudansa de les costums, del oblit dels usos antics, tot per caussa que ya no estáe en mans dels homens aturá, y los seus efectes siríen encara mes grans per sí mateixos y per lo sol abansá de les coses, perque en un siglo habíe corregut mol lo món y habíe cambiat tan que ya no se reconeixíe. Que per tan lo home que sabíe apartás del vulgo chusgán les coses, y teníe valor pera obrá conforme a la raó vensén les falses opinions ressibides, no debíe fé los solamens de la felissidat en causes d'atres y potsé contraries al orden y fin de la naturalesa. Y entre atres moltes consecuensies que de estes reflexions traíe, aplicanles al estat particulá de cada un, díe que a la dona no se li teníe que buscá mes que dos coses, talento y agrado; y del naiximén díe que sense despressiál de cap modo, no ere de les primeres raons que contribuíen a feles mes o menos dignes. Així es que mon pare imbuít de estes sabies máximes se va casá en una llauradora filla de una familia honrada, sí, pero casi pobre, y va sé mol felís en ella; y u vam sé los seus fills tamé, perque ere una dona mol amable, y solísita, fée tot lo que li demanáes, y advertida de tot. Y a mí me díe que si me pareixíe be una dona plebeya, no reparara en preferila a un atra de naiximén, com si per la seua roba no fore tan digna com aquella.

Confesso que esta filossofía de mon pare y de mon yayo me pareixíe una mica irregulá; pero observán lo que passáe a mols matrimonis veía que ere la verdadera; y entonses me fáe escrúpol, y hasta casi m'haguere deshonrat vóreu a casa meua. Me va apetí en aixó un viache a Saragossa, y de allí passá a Huesca, a Casbas y atres pobles, y no tenín a Almudévar cap conegut y acassanme lo fret vach demaná fonda a la primera persona que vach trobá al carré. Ere una sagala de una presensia agradable que entráe a una caseta que me va pareixe que pegáe en lo traje y aire modesto de la persona. Volía sol passá un rato; pero la veu de aquella jove, les seues respostes y paraules, sempre naturals, sempre atentes y hasta discretes, me reteníen y me féen contá les hores per minuts. Se va passá lo día; en son demá va continuá lo mal orache, y me vach alegrá per dins, y li vach di que si no li había de fe nosa no men aniría en aquell temporal. Ella, en una grassia que va acabá de prendám, va contestá: "lo mal tems, siñó, lo té vostra mersé a casa meua; y no al monte o per los camins; pero vostra mersé mane. No lay pareix, lo mateix sirá engañás que está be en realidat. Ya li vach di ahí que sol séntigo no podé hospedál com dessicharía; lo demés es cuenta de vostra mersé que u patix”. Esta resposta, com dic, me va encantá de tal manera, que vach passá tot lo día observán los seus ademans; y enrecordanmen del consell de mon pare vach di pera mí: an esta sagala en dos mesos la educo yo y la eixeco a la dignidat del porte que li correspón a casa meua; es discreta, mansa, naturalmén grassiosa y afabilíssima; honrada tamé y pel que puc jusgá, me pareix que no me engañe, es honesta y recatada. Lo seu apellit ha tingut lustre a Aragó, y no fará dissonansia en lo meu.

Esta es, pos, la meua sort; seguiré la filossofía dels meus bons pares y yayo. Y per algo tamé me ha portat la Providensia an esta casa. 

La vach cridá entonses, y fenli primé algunes preguntes, li vach di: no tinguéu temó, soc caballé; la vostra virtut mereix un premio, y vach a donatos lo mes gran que puc. Soc libre, miraume; y si no tos pareixco mal, doneume la má y siréu la meua dona. Ella se va esbarrá, com ere natural, y tremoláe; yo li vach agarrá la má, la hi vach apretá y li vach preguntá: ¿me la donéu com yo to la demano?, y va contestá plena de neguit y sense pugué casi pronunsiá les paraules: sí, siñó. Me vach aturá aquell día y part del siguién, y vach continuá lo meu viache.

Vach eixí de casa seua, felís, gloriós, com si fora un atre home. No vach voldre aná a Huesca, vach torná vía recta cap a casa a dili a mon pare lo que había fet; cuan al arribá me entregue una lletra que fée dos díes que me aguardabe, a la que la pobreta me díe:

"Ting notissia que has tornat a Saragossa, y ya me moría de pena, y mes pensán que fa sis mesos que no te has dignat vindre a vórem. Que sápigues que la teua radera visita me ha ficat en un estat que ya no puc amagá. Si dins de tres díes no vens, u descubriré tot a mons pares que ya su están barruntán; o me tallo lo coll o fach alguna malesa, perque estic desesperada y no puc dissimulá mes, no fach mes que plorá y doná a entendre la meua desgrassia.»

Figureutos lo que me va passá en esta nova tan a deshora. Mon pare, al vórem sense coló y sense veu me va preguntá qué ere, y yo li vach doná a lligí la carta. La va lligí y me va di: Séntigo lo teu disgust y lo de aquella familia; pero tot té remey, si no es mala elecsió la que has fet, perque lo carácter de ixa sagala li donará mal genio y sirá poc amable, al no domala desde lo primé día. Ha tingut una educassió mol roína, o milló dit, no ne ha tingut cap; la han criat a la soberbia y sol sap sé soberana, impertinén y sompa, com si tinguere sang blava; y lo no sé fea no compense estos defectes. 

Fresco aconselle a la seua neboda que, si tan li moleste la gen, no se miro al espill.

- Pera humillá la seua soberbia, vach di entonses, la vach volé enamorá de esta manera sense está yo enamorat de ella. 

- Pos has sigut ignorán, me va contestá mon pare; la soberbia del carácter, la fanfarronería del genio, la vanidat y lo orgull, no tenen que vore en la sensibilidat del cor, si ña honor al home no ha de mostrá aquella flaquesa. Per la meua part estic ressignat a vórela de nora a casa meua, encara que tindrem faena en ella.

Vach arreá aquell mateix día; y a poc mes de la mitat del camí vach topetá en un germá de ella que veníe a buscám. Me se va plantá dabán y mol serio me va preguntá: 

- ¿Aón anéu, don Alfonso?

- A casa vostra, li vach contestá.

- ¿Sabéu lo que passe an ella?

- U sé y an aixó vach.

- Pos anem. Y sense tartí, sense chistá en tot lo camí, vam arribá. Son pare, home una mica furo y aspre, perque la soberbia ere innata an aquella familia, me va ressibí en seriedat, me va portá al cuarto aon estáe sa filla plorán, y sense preguntám res, sense dim res, me va pendre del bras, me va presentá an ella y va di:

- Aquí tens a la teua dona; dónali la má. Yo li vach allargá la má, ella me va doná la seua, y va di lo pare: ya s'ha acabat tan plorá, o al menos plórali al que ha de consolát y no a mí. Yo al vórela tan humilde, tan apocadeta y avergoñida, li vach di: 

- Has de tindre bon ánimo, Vissenteta; esta má es teua, y este bras lo teu escut. Avui hay de minjá en tú a la taula, y no hay de vore despenjás mes llágrimes de eixos ulls. Pera abreviá; aquella mateixa nit se va arreglá tot, y als sis díes caminabem ya cap an esta casa units legitimamen.

Yo, sin embargo, no podía olvidá a ta mare; sempre estáe allá lo pensamén; pero cuan vach sabé que habíe parit un chiquet, vach pensá en doná al traste en la meua ressignassió y aviá lo carro pel pedregal. Vach tindre que conformám en lo que no teníe remey, y pretextán no sé qué vach aná a Huesca, me vach presentá al siñó obispo y li vach di lo que passáe, pera suplicali que en gran recato y mol secreto, y valense del mossen del poble a qui res se li habíe de revelá y sí encarregá no diguere per qué ni aón, procurare assistí a ta mare y al fill, sense má llarga que despertare la curiosidat dels bachillés del poble, o de un modo dissimulat, en prudensia, y fen vore que ere un favor que ella y lo chiquet mereixíen; en ocasió de una festa, en públic, li vach dixá mil escuts de plata, y ne vach enviá uns atres mil después de sing añs. Així se va fé hasta que tú vas escomensá a volá; y ten anáes y entornáes del niu per la teua cuenta, y campabes al ample; que va sé cuan vas acabá de pintá la capella del Carmen. Per lo siñó obispo vach sabé que la pintabes, y vach aná a vóret y vach está a la capella com un mes de tans visitans. Me va pareixe conéixet, y no vach dudá de que fores tú, disfrassat de estudián, están de casualidat a Berbegal cuan vau passá, y be podrás enrecordaten que de una sola má vau arreplegá trenta sis escuts de plata, y no vau sabé de quí veníen.

- Men enrecordo, ya u crec que men enrecordo, va contestá Pedro Saputo, de eixe gesto de soltura; pero vach está ben lluñ de imaginá que fore de mon pare. - Yo pos, va continuá don Alfonso, cuan te vach vore tan aventajat y listo, y que desde chiquet te díen Pedro lo Sabut, vach di: éste ya no me nessessite; ni yo ting que fé mes per ara; al seu tems sirá un atra cosa. Y desde entonses (no olvidán may lo teu dret) te vach encomaná a la Providensia, y sol vach procurá sabé si mare y fill vivíeu, la mateixa fama del teu nom me u díe. Ara hay quedat libre y determino cumplí la meua obligassió en ta mare y en tú; y an aixó me disposaba cuan no sé cóm te has presentat aquí pera obrí mes fássil lo camí an este trate, per al que, Juanita y tú, Jaime, espero no me negaréu la vostra aprobassió y consell. 

- Yo, va contestá Juanita, admitixco, ressibixco y abrasso de cor an este nou germá que me trobo, y a sa mare per meua y per siñora an esta casa. Lo seu home (lo fill mes gran de don Alfonso) va di lo mateix, y va afegí que ademés lo pare faríe lo que vullguere, aprobanu y donanu tot per be desde aquell pun. Lo pare entonses ple de amor y consol del cor, va abrassá als tres; y passades les demostrassions y satisfacsions primeres de aquell cas tan gran, va di lo pare a Pedro Saputo:

- Ara, fill, te toque a tú. Vull que un atre rato, o atres, me contos mol detalladamen y ben desplay la teua vida, les teues travessures, aventures, que no dudo ne sirán moltes y mol bones. 

- Crec que sí, va di Juanita; dignes sirán de sabés, perque segons la fama, y encara no u deu di tot, ha de ñabé coses mol extraordinaries de sentí de la vida del vostre fill y lo nostre germá. Pero per an aixó, tems ñaurá; calléu, que séntigo un caball o mula a la porta, y me diu lo cor que es la meua amiga Paulina a qui vach escriure que vinguere. Vach a ressibila. Mira germá, va di a Pedro Saputo, de no contá lo que yo tamé vull sentí, que tindrás doble faena. No nessessitáe ell esta advertensia, que va entendre mol be lo pensamén de Juanita, pos no anáe a contá les pesolagades del novissiat ni unes atres después de aquelles.