Mostrando las entradas para la consulta repará ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta repará ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 18 de septiembre de 2024

Pitansa - Picaplait, Picaplag

 

Pitansa, s. f., pitance, bombance, distribution de vivres. 

Voyez Denina, t. III, p. 59.

Conoc sa glotonia, 

Per que li fazia far pitansa, cant podia. V. de S. Honorat. 

Il connut sa gloutonnerie, c'est pourquoi il lui faisait faire distribution de vivres, quand il pouvait. 

ANC. FR. Et si vivomes en pitance.

De vin et de poissons pitance. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. 1, p. 84 et 90.

CAT. Pitansa. ESP. Pitanza. PORT. Pitança. IT. Pietanza.

(chap. Pitansa, pitanses : minjá, minjada, banquete.)


Pitar, v., becqueter.

Las passeras que pitavan. Trad. d'un Évangile apocryphe.

Les passereaux qui becquetaient.

E 'l dui foron trepan ab lor,

E 'l terz pitan sul portal de la tor.

Pierre de Durban: Peironet.

Elles deux furent tapageant entre eux, et le troisième becquetant sur le portail de la tour.

(chap. Picá: pico, piques, pique, piquem o picam, piquéu o picáu, piquen; picat, picats, picada, picades. Picotejá: picotejo, picoteges, picotege, picotegem o picotejam, picotegéu o picotejáu, picotegen; picotejat, picotejats, picotejada, picotejades.)


Piu, s. m., piü, cri des oiseaux, action de piauler.

Li auzelhet chanton piu.

Le moine de Montaudon: Mout me platz. 

Les oiselets chantent piü.

M' agradon l'auzel quan canton piu. 

P. Vidal: Be m' agrada. 

M'agréent les oiseaux quand ils chantent piü. 

CAT. Piu. (chap. ESP. Pío.)

2. Piular, v., lat. pipilare, piauler, piailler, brailler, crier.

Cant auzel non pot piular.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Quand oiseau ne peut piauler.

Ieu chant enan, et en piu.

Arnaud de Cotignac: La douss' amor.

Je chante auparavant, et j'en piaille.

Piulan e bufan e briven. Roman de Jaufre, fol. 57.

Criant et soufflant et s'empressant.

CAT. Piular. ESP. Pipiar (piar). PORT. Pipilar. IT. Pipilare. 

(chap. Piulá: piulo, piules, piule, piulem o piulam, piuléu o piuláu, piulen; piulat, piulats, piulada, piulades.)

3. Piulament, s. m., piaulement, piaillement, tintement.

En las aurelhas brug et piulament.

Eluc. de las propr., fol. 134.

Dans les oreilles bruit et tintement.

(chap. Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits.) 

Lo muixó tintepere piule “tintepere, tintepere, no 'm fotrás, tururut! En fransés tintement : piulamén, piulamenta, piulamentes, piulit, piulits; pitit, pitits; chulit, chulits


Piucela, Pieucela, Piusella, Pieusella, Pulsella, Piuzela, Pieuzela,

Pucela, s. f., du lat. puella, pucelle, vierge.

Mais cen piuzelas vos ai vist maridar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Plus de cent pucelles je vous ai vu marier.

S' assis 

Davant las pulsellas, e dis.

Un troubadour anonyme: Seinor vos. 

S'assit devant les pucelles, et dit.

La corrompuda a lo cami tot ubert; la pieuzela a lo cami tot claus.

Liv. de Sydrac, fol. 83.

La corrompue a le chemin tout ouvert; la pucelle a le chemin tout clos.

Ce mot servait à indiquer les distinctions de rang, d'état.

Non a donzela 

Ni dona ni pieusela.

Amanieu des Escas: En aquel.

Il n'y a damoiselle ni dame ni pucelle.

IT. Pulcella, pulzella. (chap. Pubilla, pubilles; donsella, donselles; dona virgen, dones virgens; casta, castes.)

2. Piucel, Pieucel, Pucel, Piussel, Piusel, Piuselh, Pieusel, Piuzel, Pieuzel, adj., puceau, vierge. 

Engal d'un tozet piucel.

Giraud de Calanson: Ara s' es.

A l'égal d'un jeune garçon puceau.

Reina, maire piusella, 

Filla de paire piuselh.

Folquet de Lunel: Si com la.

Reine, mère pucelle, fille de père puceau.

Ma cara piuzela m laisset. V. de S. Alexis.

Ma chère pucelle me laissa.

Fig. Son cors de totz mals piussel.

Folquet de Lunel: Si com la. 

Son corps de tous maux vierge. 

Quar es gai' et isnela

E de tots mals aibs pucela,

L' am mais.

P. Vidal: Be m pac.

Parce qu'elle est gaie et alerte et de toutes mauvaises qualités vierge, je l'aime davantage.

(chap. Pubill, pubills; donsell, donsells; home virgen, homens virgens; casto, castos.)

3. Piucelatge, Pieucelatge, Piusellatge, Pieuselatge, Piuzelatge, Pieuzelatge; s. m., pucelage.

Molt es digna causa, qui garda son pieuzelatge per Dieu.

Liv. de Sydrac, fol. 83. 

C'est moult honorable chose, qui garde son pucelage pour Dieu.

En la Verge car' ab car piusellatge.

R. Gaucelm de Beziers: A Dieu. 

En la Vierge chère avec précieux pucelage.

IT. Pulcellagio. (chap. virginidat, virginidats; “pubillache”)

4. Despiucelatge, Despieucelatge, Despiuselatge, Despieuselatge, Despiuzelatge, Despieuzelatge, s. m., dépucelage, défloration.

Non vuelh mon despiuselatge 

Camjar per nom de putana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Je ne veux pas mon dépucelage changer pour nom de catin.

(chap. Desflorassió, desflorassions; perdua de la virginidat.)

5. Despiucelar, Despieucelar, Despiuselar, Despieuselar, Despiuzelar,

Despieuzelar, v., dépuceler, déflorer. 

Si la despiucelet. Arbre de Batalhas, fol. 40. 

S'il la dépucela. 

Part. pas. Uns joves escudiers l' avia despiuselada. V. de S. Honorat. 

(chap. Un jove escudé l' habíe desvirgat, despubillat, desflorat; li habíe tret la virginidat.) 

Un jeune écuyer l'avait dépucelée.

O vos vulhatz o no, seretz despiucelada. Roman de Fierabras, v. 2778. Ou que vous vouliez ou non, vous serez dépucelée.

IT. Spulcellare. (ESP. Desvirgar, desflorar. Chap. Desvirgá, desflorá, traure la virginidat, despubillá.)


Piuze, Piutz, s. f., lat. pulex, puce. 

Piuze, o piutz pren nom de polvera, on ha mays so noyriment.

Eluc. de las propr., fol. 257. 

Puce, ou puce prend nom de poussière, où elle a davantage sa nourriture. 

IT. Pulce.

2. Piussa, s. f., puce. 

Co 's ayssi piussa. Trad. d'Albucasis, fol. 15. 

Comme est aussi puce.

(ESP. Pulga. Chap. Pussa, pusses; pusseta, pussetes; pussota, pussotes.)


Pixida, s. f., lat. pixidem, cassette, coffret, boîte.

Pixida per boyssha. Leys d'amors, fol. 69.

Coffret pour boîte.

La pixida de la ancha. Trad. d'Albucasis, fol. 55. 

La boîte de la hanche.


Pizar, v., lat. pisare, piler, broyer. 

Cascu pren son aur e son argen; pizero lo.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18. 

Chacun prend son or et son argent; ils le pilèrent.

- Part. prés. Ayant la forme de pilon. 

Pinhe... ha agudas fuelhas et pizanas.

Eluc. de las propr., fol. 218.

Le pin... a feuilles aiguës et ayant la forme de pilon. 

Part. pas. Pizat, et mesclat ab mel. Eluc. de las propr., fol. 190.

Pilé, et mêlé avec miel.

ANC. CAT. Pitjar. ESP. Pisar (picar, machacar). PORT. Pizar. 

(chap. Machacá, picá, moldre. Vore mes amún v. Pilar.) 


Plag, Plach, Placht, Plai, Play, Plait, Plat, s. m., lat. placitum, plaid, procès, différend, querelle, dispute.

Per qu'ieu voill e m platz

Qu'el Dalfin sia 'l plaitz pausatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

C'est pourquoi je veux et me plaît qu'au Dauphin soit le différend soumis.

Son totz enlassatz els lasses del dyable, so es en plachtz et en complanchas. V. et Vert., fol. 60.

Ils sont tous enlacés aux lacs du diable, c'est-à-dire en procès et en plaintes.

Ja per plag que m'en mueva, 

No m solvera de son liam.

Le Comte de Poitiers: Farai chansoneta. 

Jamais pour querelle qu'elle m'en suscite, je ne me délivrerais de son lien.

ANC. FR. Alions oïr les plez de la porte que en appelle maintenant les requestes. Joinville, p. 13.

Plaiz de forez, plaiz de moneies. Roman de Rou, v. 6005. 

Mut cumençastes vilain plait

De moi hunir é laidengier 

E de la roïne avillier.

Marie de France, t. 1, p. 230.

Que s'il pueent plain pié de terre

Sor lor voisins par plet conquerre.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 403.

- Demande, poursuite, sollicitation, traité.

S' ab autra dompna far saupes

Tal plag qu'ab si m colgues.

G. Adhemar: Chantan dissera.

Si avec autre dame je savais faire telle poursuite qu'avec soi elle me couchât.

Manthas n' i a qu' els plus savays 

Acuelhon mielhs en totz lurs plays.

G. Adhemar: Ieu ai ja. 

Maintes il y en a qui les plus vils accueillent mieux dans toutes leurs demandes.

ANC. FR. Et li plais fu tels que il rendirent le chastel. 

Villehardouin, p. 162.

Firent pais e plait al rei David. Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 52.

- Question, difficulté, propos.

Guillem, d'un plag novel que non auzis ancmais

Me fo mandat l' autr' ier. 

Senher coms, lo sagel d' amor, senes biais, 

Ai legit tot entier, per qu'ieu sai totz los plais. 

T. d'un Comte et de Guillaume: Guillem d'un. 

Guillaume, d'une question nouvelle que tu n'entendis jamais il me fut donné connaissance l'autre jour.

Seigneur comte, le code d'amour, sans biais, j'ai lu tout entier, c'est pourquoi j'en sais toutes les difficultés.

Loc. Pus plag d'amor laissatz per sermonar.

O si cantas per plag de joglaria. 

T. de Giraud et de Bonfils: Auzit ai dir.

Puisque propos d'amour vous laissez pour sermonner.

Ou si tu chantes pour question de jonglerie.

Voyez Clamar, Part, Prendre, Sonar.

ANC. CAT. Pleyt. CAT. MOD. Plet. ESP. PORT. Pleito. IT. Piato.

(chap. Pleito, pleitos o pleite, pleites; vore lo pleite al sol, a la novela Pedro Saputo.)

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar: Autó: Braulio Foz, Fórnols, Matarraña, Teruel, Aragó

2. Plaidey, s. m., pourparler, accord, causerie, entretien, propos.

Quan fon armat, no volc prendre plaidey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

Quand il fit armé, il ne voulut prendre accord. 

Domna, no us sai dir loncs plaideys.

Rambaud d'Orange: Pos tals sabers. 

Dame, je ne vous sais dire longs propos.

3. Playde, adj., discoureur, querelleur, chicaneur.

Reis plaides, 

Tolhen quan dar deuria.

Serveri de Girone: No vals jurar. 

Roi querelleur, enlevant quand donner il devrait. 

Cominal, vielh, flac, playdes.

Garins d'Apchier: Cominal. 

Cominal, vieux, flasque, chicaneur.

- Substantiv. Défenseur.

Ab belhs ditz cortes,

Conquier e gazanha

Amics e playdes.

G. Magret: Una dona.

Avec beaux propos courtois, elle conquiert et gagne amis et défenseurs.

4. Plaideiaire, Plaieador, s, m., plaideur, chicaneur.

D'aisso serai plaideiaire 

Qu'en amor a son esper.

Pierre d'Auvergne: Rossinhol.

De ceci je serai chicaneur qui en amour a son espoir.

Si... negus dels plaieadors dis se esser greviatz o nafratz.

Statuts de Montpellier, de 1204. 

Si... nul des plaideurs se dit être malade ou blessé. 

ANC. FR. Mes plaidoyeurs... déclinoient au dernier but de plaidoirie.

Rabelais, liv. III, ch. 29. 

CAT. Pledejaire, pledejador. ESP. Pleiteador. IT. Piatitore.

(chap. Pleitejadó, pleitejadós, pleitejadora, pleitejadores.)

5. Plaideiamen, Plaideyamen, Plaiejamen, s. m., plaidoyer, discours, plaidoirie.

Tota sa cortz farai meravilhar,

Quant auziran lo mieu plaideyamen.

P. Cardinal: Un sirventes novel. 

Toute sa cour je ferai émerveiller, quand ils entendront le mien plaidoyer.

No trobon adop que lur sia onratz, 

Ni nul plaiejamen senes covens fermatz. 

Izarn: Diguas me.

Ils ne trouvent équipage qui leur soit honorable, ni nulle plaidoirie sans convention assurée.

6. Plaideria, s. f., plaidoirie, discussion, procès.

En guerras met sas rendas

Et en plaideria.

P. Cardinal: Qui ve. 

En guerres il dépense ses rentes et en procès.

7. Plaitzio, s. f., plaidoirie, procès.

Que aquo fassan esmendar senes tota plaitzio.

Coutume de Tarraube de 1284. 

Que cela ils fassent amender sans aucune plaidoirie.

8. Plaidejar, Plaideiar, Plaideyar, Pledeiar, Playejar, Plaegar, v., plaider, disputer, contester, tourmenter, tracasser, quereller, poursuivre.

Co puescon citar e playejar lurs vesis. V. et Vert., fol. 15. 

Comment ils puissent citer et poursuivre leurs voisins.

Pot plaideiar per aquel de qui el es tuaors o curaors.

Si el plaeget premeirament a aquel que la alienet.

Trad. du Code de Justinien, fol. 4 et 10. 

Peut plaider pour celui de qui il est tuteur ou curateur.

S'il intenta procès premièrement à celui qui l'aliéna. 

Fora mielhs, per la fe qu'ieu vos dey, 

Al rey Felip que mogues lo desrey 

Que plaideyar armat sobre la gleza.

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Il serait mieux, par la foi que je vous dois, au roi Philippe qu'il déclarât la guerre que de disputer armé sur la glèbe.

Dretz es que dona esquieu

So don vol c'om plus la plaidey.

Arnaud de Marueil: Ab plazen. 

Il est juste que dame évite ce dont elle veut qu'on la tourmente plus.

- Raccommoder, s'accorder, traiter. 

Lo gran tort plaideya pietatz. 

Pistoleta: Aitan sospir.

Pitié raccommode le grand tort.

Quant franqueza los plaideia e merces.

Peyrols: Tos temps.

Quand franchise les raccommode et merci.

Domna met mot mal s'amor, 

Que ab trop ric hom plaideia.

Azalais de Porcairagues: Ar em al. 

Dame place moult mal son amour, qui avec trop puissant homme s'accorde.

Estiers sa cort non plaideya.

P. Raimond de Toulouse: Atressi cum. 

Hors de sa cour il ne traite pas. 

Prov. Qui ben guerreia, ben pledeia.

Rambaud de Vaqueiras: Eissamen.

Qui bien guerroie, bien traite. 

ANC. FR. Leur débat avoit esté plaidoyé. Comines, liv. I, p. 349.

CAT. Pledejar. ESP. PORT. Pleitear. IT. Piateggiare.

(chap. Pleitejá: pleitejo, pleiteges, pleitege, pleitegem o pleitejam, pleitegéu o pleitejáu, pleitegen; pleitejat, pleitejats, pleitejada, pleitejades.)

9. Desplaideiar, v., réparer, redresser, dédommager.

Fig. Laus lo desplaideia,

Que es avutz malmenat.

G. Riquier: Si m fos tan.

Louange le dédommage, vu qu'il a été maltraité.

(chap. Despleitejá : repará lo dañ, lo mal.)

10. Picaplait, Picaplag, s. m., pique-procès, chercheur de procès.

Ce terme de mépris a son analogue dans le français actuel: on appelle vulgairement pique-assiette ce que les anciens nommaient un parasite. Picaplag per avocat.

Us picaplaitz m'a del tot mort, 

Quar playdeiar me fay a tort.

Leys d'amors, fol. 147. 

Pique-procès pour avocat.

Un pique-procès m'a entièrement tué, car plaider il me fait à tort.

(ESP. Picapleitos; chap. Picapleites, picapleitos, buscadó de prossés, prossesos.)

viernes, 16 de agosto de 2024

Parar - Palaticar

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.


Sovens s'en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. V. et Vert., fol. 18.

Souvent s'en parent et s'en ornent plus vaniteusement et plus indécemment.

- Présenter, tendre.

Qui te fera a la tua gauta destra, para li l' autra.

(chap. Qui te ferixque (pego) a la teua galta dreta, párali l' atra (la esquerra o zurda.)) 

Trad. du N.-Test., S. Matt., ch. 5.

A qui te frappe à la tienne joue droite, présente-lui l'autre.

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors enans que sia paratz et apparelhatz per far la bella rauba.

V. et Vert., fol. 66. 

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs avant qu'il soit apprêté et appareillé pour faire la belle robe.

- Distingué, honoré, élevé. 

Anc pietz non fon vianans aviatz

Qu'ieu fui, quan vinc ves mos parens paratz.

Augier: Tos temps. 

Oncques pire ne fut voyageur dévié que je fus, quand je vins vers mes parents distingués.

CAT. ESP. Parar. IT. Parare. (chap. Pará la taula, rateres, un sac per a omplíl, etc.)

2. Paramen, s. m., ornement, parure. 

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et toutes copulations charnelles et les joyaux et tous les ornements mondains.

De precios vestimens

E d'autres nobles paramens.

Brev. d'amor, fol. 78. 

De précieux vêtements et d'autres nobles ornements.

CAT. Parament. ESP. PORT. IT. Paramento. (chap. Paramén, paramens; preparamén, preparamens; preparamenta, preparamentes.)

3. Parayre, Parador, s. m., apprêteur, pareur.

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

Es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 

Est foulé aux pieds des apprêteurs.

- Foulon.

Valat de parador, o molin. Trad. du Traité de l'Arpentage, part. 1re, ch. 9.

Fossé d' apprêteur, ou moulin.

ESP. Parador. (chap. Paradó, paradós, paradora, paradores; preparadó, preparadós, preparadora, preparadores. Artur Quintana Font es bon paradó de rateres, a les que cauen sol uns tontets ratolins y pardalets catalanistes, per ejemple los de la Ascuma.)

4. Parayritz, s. f., apprêteuse. 

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

(chap. paradora, paradores.)

5. Pararia, s. f., apprêtoir, lieu pour apprêter les draps.

Feron far la pararia de draps e Montpeslier..., e deron franquezas als paradors que vengron a Montpellier. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 77.

Firent faire l' apprêtoir de draps à Montpellier..., et donnèrent franchises aux apprêteurs qui vinrent à Montpellier.

6. Preparar, Perparar, v., lat. praeparare, préparer, disposer, apprêter.

Sel que promet a son coral amic

Son servici, quan lo vei benanan,

Ni 'l perpara, no fai ges esfors gran.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

Celui qui promet à son ami de coeur son service, et le prépare quand il le voit heureux, ne fait pas grand effort.

A fait preparar la guata. Chronique des Albigeois, col. 35. 

A fait préparer la chatte. 

No s pot far 

Qu' ieu no m perpar

Denan sa gentil cara. 

Un troubadour anonyme: Pos ses par. 

Il ne peut pas se faire que je ne me dispose devant sa gentille figure.

Senher, on que m vaya, 

Gays chans se perpara 

D' En Guiraut Riquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Seigneur, où que j'aille, gai chant du seigneur Giraud Riquier se prépare.

Perparan dreg, es tortz tant enantitz 

Qu' el mons es ples de platz e de tensos. 

G. Riquier: Jamays non er. 

En préparant justice, le tort est si accru que le monde est plein de plaids et de disputes.

CAT. ESP. PORT. Preparar. IT. Preparare. (chap. Prepará, preparás: yo me  preparo, prepares, prepare, preparem o preparam, preparéu o preparáu, preparen; preparat, preparats, preparada, preparades.)

7. Preparacio, Preparation, s. f., lat. praeparationem, préparation, apprêt.

Quand an agut vist las preparations de lors enemics.

Chronique des Albigeois, col. 12. 

Quand ils ont eu vu les apprêts de leurs ennemis. 

Ab preparacio de vinagre. Eluc. de las propr., fol. 85. 

Avec préparation de vinaigre.

CAT. Preparació. ESP. Preparación. PORT. Preparação. IT. Preparazione.

(chap. Preparassió, preparassions.)

8. Reparar, v., lat. reparare, réparer, raccommoder, polir. 

Reparar et adobar, o far reparar et adobar.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Réparer et arranger, ou faire réparer et arranger. 

Reparar et emendar tot lo dompnatge. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Réparer et amender tout le dommage. 

Reforma l'arma, e la repara. V. et Vert., fol. 31.

Réforme l'âme, et la répare.

Las plassas communas se reparan. Charte de Gréalou, p. 102. 

(chap. Les plasses comunes se reparen.)

Les places communes se réparent. 

Part. pas. Que las vias sian reparadas. Charte de Gréalou, p. 102.

(chap. Que les víes siguen reparades; los camins reparats, arreglats, apañats.)

Que les voies soient réparées.

La carn avia pus blanca qu' evori reparat. Roman de Fierabras, v. 2024.

La chair avait plus blanche qu' ivoire poli. 

CAT. ESP. PORT. Reparar. IT. Riparare. 

(chap. Repará: reparo, repares, repare, reparem o reparam, reparéu o reparáu, reparen; reparat, reparats, reparada, reparades; repará tamé vol di fixassen en algo, acatassen. Yo no había reparat en aixó hasta que tú me u has dit.)

9. Reparador, s. m., lat. reparator, réparateur, restaurateur.

Reparador de la monastical disciplina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Restaurateur de la discipline monastique. 

CAT. ESP. PORT. Reparador. IT. Riparatore. 

(chap. Reparadó, restauradó, arregladó, apañadó; reparadora, restauradora, arregladora, apañadora; reparadós, restauradós, arregladós, apañadós; reparadores, restauradores, arregladores, apañadores.)

10. Reparatori, adj., réparatoire, propre à réparer.

Rims en ori, comme... reparatori. Leys d'amors, fol. 151. 

Rimes en oire, comme... réparatoire.

11. Reparatio, Reparacio, Reparation, Reparacion, s. f., lat. reparationem, réparation, raccommodage. 

Las obras et reparacions de la vila. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Les ouvrages et réparations de la ville.

Las obras et reparations... necessarias.

Tit. du XVe siècle. Toulouse. Cab. Monteil. 

Les ouvrages et réparations... nécessaires.

Fig. Cant el regarda la reparacio dels sains apres lo falhiment.

Trad. de Bède, fol. 45.

Quand il considère la réparation des saints après la faute.

CAT. Reparació. ESP. Reparación. PORT. Reparação. IT. Riparazione.

(chap. Reparassió, reparassions.)

12. Reparable, adj., lat. reparabilis, réparable.

Reparable en diffinitiva. Fors de Bearn, p. 1083.

Réparable en définitive.

CAT. ESP. Reparable. (chap. Reparable, reparables : que se pot repará.)

13. Imparable, adj., irréparable. 

De damgnages imparables.

Statuts des barbiers de Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, 

p. 400.

De dommages irréparables.

(chap. Irreparable, irreparables : que no se pot repará; 

imparable, imparables : que no se pot pará.)

14. Irreparable, adj., lat. irreparabilis, irréparable, inévitable.

Perilh... loqual es irreparable.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Péril... lequel est inévitable. 

CAT. ESP. Irreparable. PORT. Irreparavel. IT. Irreparabile.

(chap. Inevitable, que no se pot evitá.)

15. Desparar, v., démanteler, dépouiller, délaisser.

Fig. Pretz, don man ric s'en despara.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Le mérite, dont maint riche s'en dépouille. 

Toza, ges encara 

Lo ditz, no s despara 

De qu' ieu vos enquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Fillette, point encore le dit, de (ce) que je vous demande, ne se délaisse. Part. pas. An la desparada. Guillaume de Tudela. 

L' ont démantelée.

CAT. ANC. ESP. Desparar. IT. Disparare. 

(chap. Despará; desmantelá; despullá; dixá.) 


Paratge, s. m., parage, extraction, rang, qualité. 

Dis me que no m pot falhir 

Que del aussor paratge 

Conquerrai tal amiga.

Giraud de Borneil: No pues.

Me dit qu'il ne peut me manquer que du plus haut parage je conquerrai telle amie.

Paratges d' auta gen, 

Poder d' aur ni d' argen, 

No us daran ja bon pretz, 

Si ric cor non avetz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Extraction de haute gent, pouvoir d'or ni d'argent, ne vous donneront jamais bon mérite, si noble coeur vous n' avez.

Jov' es dona que sap honrar paratge. 

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Gracieuse est dame qui sait honorer parage. 

Paubres e rics fai Amors d'un paratge. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Pauvres et riches fait Amour de même rang.

ANC. FR. Nos somes andui d'un parage. Roman de Rou, v. 14545.

N' afiert à home de parage. Roman du Renart, t. III, p. 327. 

ESP. Parage (paraje). IT. Paraggio. (chap. Parache, rango, cualidat; 

home de parache, homens de parache, dona de parache, dones de parache; gentil home, gentil homens; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides; elevat, elevats, elevada, elevades.) 

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda – Liamer, Liamier


2. Paratjos, adj., distingué, honoré, élevé.

Sitot non es de luec tan paratjos,

Ilh es sivals plus belha e plus pros.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Bien qu'elle n'est pas de lieu si élevé, elle est néanmoins plus belle et plus méritante. 

Far faitz paratjos.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Faire faits distingués.

3. Enparagir, v., rehausser, illustrer, élever.

Enparagir

Volon lurs faitz nessiamen.

P. Vidal: Abril issic. 

Rehausser ils veulent sottement leurs actions.


Parc, s. m., parc, bergerie.

Voyez Denina, t. III, p. 67, et Muratori, Diss. 33.

En Alengri, qu'un dia,

Volc ad un parc venir, 

Mas, pels cans que temia, 

Pel de moton vestic,

Ab que los escarnic.

P. Cardinal: Li clerc. 

Le seigneur Alengrin, qui, un jour, voulut venir dans un parc, mais, à cause des chiens qu'il craignait, peau de mouton revêtit, avec quoi il les trompa.

Qui entra el parc de las fedas. Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 10. 

Qui entre au parc des brebis.

Fig. Cortz ses dos

Non es mas parcs de baros.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Cour sans don n'est que parc de barons.

- Palissade, retranchement.

Si qu'a Roam n' entres per forsa el parc,

E l' assetges pel pueg e per la comba.

Bertrand de Born: Non estarai.

De sorte qu'à Rouen il en entrât par force dans le retranchement, et l' assiégeât par la hauteur et par le vallon.

ESP. PORT. Parque. IT. Parco. (chap. Parque, parques; corral, ras, tancat de bestiá.)

2. Pargue, s. m., parc, bergerie.

Vay tot corren al pargue on esta lo bestiari.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 5. 

Va tout courant au parc où est le bétail.

3. Emparchar, v., empêtrer, embarrasser.

Ben a de sen gran sofraicha

Drutz que de vieilla s' emparcha.

Augier: Era quan.

Bien a de sens grande pénurie galant qui de vieille s' empêtre.


Parelisi, s. f., lat. paralysis, paralysie.

Val contra parelisi. Brev. d'amor, fol. 50. 

Vaut contre paralysie.

ANC. CAT. Paralisis. ESP. Perlezia (parálisis, perlesía). (chap. Parálissis.)

2. Paralitic, adj., lat. paralyticus, paralytique.

Renden...

Vigor als paralitics.

Brev. d'amor, fol. 154. 

Rendant... vigueur aux paralytiques. 

Subst. De movement voluntari es impeditiva, cum es clar els paralitix.

Eluc. de las propr., fol. 27. 

De mouvement volontaire est impéditive, comme il est évident chez les paralytiques. 

CAT. Paralitic. ESP. Paralítico. PORT. Paralytico. IT. Paralitico.

(chap. Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.)

Separatismo baturro, Pablo Echenique; Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.

3. Paraliticar, v., paralyser, être, devenir paralytique.

Part. pas. IIII homes que portavan I home que era paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2. 

Quatre hommes qui portaient un homme qui était paralysé.

(chap. Cuatre homens que portaben un home que estabe paralisat : paralític.)

Subst. Lo liech en que jazia lo paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2.

Le lit en quoi gisait le paralytique.

CAT. ESP. Paraliticar. (chap. Paralisá; quedás paralític; quedás parat.)

4. Paraliticament, s. m., paralysie. 

Malautia que ve per fregiditat, aissi cum paraliticament.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Lexique roman; Freg, Freit – Confricacio

Maladie qui vient par refroidissement, ainsi comme paralysie.

5. Palaticament, s. f., paralysie.

Appoplexia que termina a palaticament..., passio ab privacio o defauta de sentir o de movement. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Apoplexie qui se termine en paralysie..., maladie avec privation ou défaut de sentir ou de mouvement.

6. Palaticar, v., paralyser, tomber en paralysie.

Dissol los nervis e 'ls palatica. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Dissout les nerfs et les paralyse.

Subst. Palaticar qui ve per incizio de membre no es curable.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Le paralyser qui vient par incision de membre n'est pas curable. 

Part. pas. Ma palaticada. Eluc. de las propr., fol. 4.

(chap. Ma paralisada.)

Main paralysée. 

Substantiv. Cum appar els palaticatz. Eluc. de las propr., fol. 20.

Comme il paraît chez les paralysés.

(chap. Paralisá, paralisás: yo me paraliso, paralises, paralise, paralisem o paralisam, paraliséu o paralisáu, paralisen; paralisat, paralisats, paralisada, paralisades.)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 11. Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Capítul XI.

Elecsió de dona. Viache del pare y lo fill a Saragossa.

Día per día, poble per poble y donsella per donsella, li va contá ell llargamen la historia de la seua expedissió, donán mérit hasta als fets mes sensills. Resumín, después de lo mes particulá que ya se ha referit, an estes observassions generals: que habíe trobat a les mosses bastán ben enteses, pero sense cap instrucsió, ya que está mol errada o del tot abandonada la educassió, fenla consistí massa en exterioridats casi de hipocressía y en práctiques religioses y devossions que no ixen del cor ni penetren an ell, ni tenen mes arraíls que la imitassió, ni mes autoridat que lo que manen los pares y la forsa del ejemple desde que són chiquetes, pero vanes generalmen, sense suc y incapases de doná cap fruit de verdadera, sólida y entesa virtut. Lo que mes li habíe agradat: del Semontano, lo epicureísmo; de Graus, la formalidat; de Benabarre, la sensillés; de Tamarite, la caridat; de Monzón, la cortesanía, y de Fonz y Estadilla, la amenidat. Li van advertí que se olvidáe de Barbastro, y va contestá que de Barbastro li agradáe mol la aussensia.

Y los va contá lo cas de la pintura del Puch, del que sen van enriure tots, espessialmen don Alfonso, perque coneixíe an alguns dels sujetos.

- Sé empero, fill, que ñan sagales mol garrides (no garrudes ni garrules) y menos mal criades que a datres puestos.

Pero arribats al pun de triá novia, se va reduí la competensia a les tres consabudes, callán Pedro Saputo pera sentí mes libres los vots, lo que teníe tratat y adelantat en Morfina, y dién sol que contaren en ella, pos la seua repugnansia al matrimoni no habíe sigut lo que se creíe.

Una Rosa sen va aná y va dixá unes rosetes, "cúidameles, Ramonet, al jardinet de Queretes."

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inossenta y enamorada Rosa, va tindre tres vots, lo de la mare, lo de don Jaime y lo de Paulina. Los va di Pedro Saputo que teníen raó perque ere una sagala mol pressiosa; pero que li ere impossible mirala mes que com a germana; per mes que se habíe esforsat a doná al seu afecte lo temple del amor, may la podríe abrassá com amán ni com home, perque no li exitaríe mes que la correspondensia de un puro germá. Van sedí a tan just reparo, encara que sa mare en gran sentimén, desconsolanse de un modo que en prou penes la van pugué fé assistí a la consulta.

Eulalia va tindre los vots de tots menos lo del pare, que va di:

- Mol me agrade, mol vull a Eulalia, y mol val; pero aon estigue la perla, lo diamán de Morfina, que callon totes les donselles del món; ya que mos dius que has vensut la seua repugnansia. 

Entonses va pendre la paraula Pedro Saputo y va di:

"No hay vensut la repugnansia de Morfina al matrimoni, perque no la teníe; no, siñó pare, no la ha tingut may, y es éste un dels secrets de la meua vida, que se revele ara.

Desde chiqueta, o desde lo primé sentit y coneiximén de estos afectes, ha vullgut Morfina a un home, y ni abans ni después ha pogut voldre a datre; de modo que si en ell no haguere donat, potsé no sen trobare al món cap atre capás de arribá al seu cor.

Y eixe home soc yo.

Al passá per allí de estudián se va enamorá de mí y yo de ella; y se va enamorá perque la vach mirá y li vach parlá en intensió forta y atinada de penetrala de amor, y no va pugué resistís, ajudanme an este empeño la semellansa de sensibilidat que ña als dos, lo seu gust delicat; y lo raríssim y sublime entenimén de que va naixe dotada. Se va confirmá después este amor en dos visites mes que li vach fé, la una en los estudians a la volta o gira, l'atra, después de separám de ells, habén fet posada a casa seua, per rogs de son pare la primera, y de son germá la segona vegada. Pero en lo tems vach advertí que había cometut una imprudensia, pos lo meu naiximén no permitíe tan altes mires. Be va sabé quí era yo la radera vegada, adivinanu per unes paraules que son pare va di en alabansa meua, y lay vach confessá sense engañ; be me va jurá y probá que lo seu amor per aixó no dixáe de sé lo mateix y que seguíe están mes segura encara y enamorada; en tot no habíe tornat a vórela desde entonses, dixanla en libertat de un modo indirecte, y com obliganla a olvidám si puguere, o a pensá en lo que mes li convendríe. 

Va sé ella pera mí lo primé amor, perque hasta an aquell pun había sigut mol chiquet y puros jocs de sagalet los meus entretenimens en atres; y yo per an ella lo primé tamé, y ademés lo únic possible, com se ha vist. Yo, mentrestán, no me hay obligat a cap atra. Perque de Rosa ya te hay dit lo que ña; y Eulalia, que si no me haguera prendat de Morfina y obligat an ella, seríe la meua tría entre totes les donselles que conec, may me ha insinuat res de casamén ni ha demostrat extrañá que yo no li insinuara res an ella. Potsé u ha donat per cosa plana, pos ha dit algunes vegades que me preferíe a tots los prinseps del món juns; pero aixó no es una verdadera obligassió positiva pera mí; ni micha promesa ni asseptassió entre natros: mos unix la finura; gran, sí, mol; pero res mes que finura; així com ella me deu a mí datres que si no equivalen an eixa, al menos són de bastán momén pera que may me puguere di desconegut o ingrat. De chiquet vach jugá en ella; y cuan vach torná home al poble, ya era de un atra, y a la seua amistat y trate no hay olvidat esta sircunstansia.

Prop de set añs hay dixat passá sense visitá ni escriure a Morfina, sense fela entendre de cap modo que pensaba en ella, donán puesto al que hay dit; y se ha mantingut constán, fiel, amán sempre y la mateixa que cuan mos vam declará la primera vegada. Encara ha acreditat de un atre modo que lo seu amor es lo mes assendrat y fi y que cap al cor humano. En este tems ha tingut mols pretendens, entre ells alguns mayorazgos de cases de tituls, mossos ben plantats, adornats de aventajades parts, y mol estimats, y pera tots ha sigut insensible, habense format y cundit al món la opinió que no habíe naixcut en sensibilidat a propósit per al matrimoni, y que no ñabíe an ella inclinassió natural als homens. Tot aixó ¿qué vol di? ¿En quin cas y obligassió me fique, sense la que miche entre los dos fa tans añs? No sé yo quí u declare; a vosté, pare, a vosté siñora mare, a tots dixo la ressolusió. Sol demano que se tinguen per sertes les raons que hay ficat y los motius que hay manifestat, així respecte de ella, com de Eulalia y Rosa, que són les tres a qui está la competensia.

Va pará de parlá Pedro Saputo, y ningú preníe la paraula.

Va parlá al remat don Alfonso y va di:

- Morfina Estada es la donsella mes hermosa y discreta que hay conegut. Y habén yo cregut que absolutamen no volíe casás, com u va creure tamé son pare pandescanse, en qui vach parlá de ella algunes vegades, mos trobem ara en que ere lo teu amor lo que la fáe pareixe desdeñosa y fura, o mes be desamorada.

Mol apressiades són, cada una per lo seu, Rosa y Eulalia; consevol de elles te mereix, y la voría en gust de nora a la familia; pero después de lo que acabes de dimos, ya no tenim que pensá en elles, potsé se podríe repará en que Morfina té dos añs o una mica mes que tú, cuan fore milló que ne tingueres tú dotse mes que ella; yo no fico cap reparo.

- Ni yo, va di Pedro Saputo; perque la virtut may se fa vella y la discressió sempre té flo.

- Pos a la faena, va di lo pare; demá pronte monto a caball y men vach a vore a Morfina y a la seua bona mare, y tú, Pedro, si te pareix, perque lo teu juissi es lo sol que an aixó ha de regít, podríes aná a Almudévar a satisfé an aquelles dos amabilíssimes joves del modo que lo teu talento y lo teu discurs te sugerixque; perque Rosa no pot dissimulá lo seu amor, que al meu pareixe té poc de germana y mol de amán; y si ademés de aixó la han confiat, ya veus que seríe un cop de mort per an ella, sobre quedá mal en sa mare, que es tamé mare teua. Y a Eulalia ¿qué no li deus? ¿Qué no se mereix?

Yo vech que lo empeño es fort: pero, cumplix, fill meu, cumplix al teu honor y reputassió, has de doná este pas que exigix la humanidat al amor de aquelles dos amables donselles.

- Aniré, pos, a Almudévar, va di Pedro Saputo; les voré, les parlaré; y encara que les dones an estos casos tenen la raó al cor y no admiren reflexions, en tot no desconfío de dixales si no contentes, perque es impossible, al menos no desesperades ni enemigues meues. Ixiré demá mateix, mon anirem los dos a un tems.

En efecte, van eixí los dos en son demá, lo pare a vore a Morfina y tratá del casamén en la deguda formalidat, y lo fill a fé a les infelises de Almudévar la declarassió acordada, que va sé lo trance mes ressio al que se va vore en tota la seua vida. La mare va quedá pensán en la seua Rosa, que li pareixíe la mes grassiosa y amable de totes les donselles naixcudes de dona, y pressindíe de lo que díe son fill.

Dos díes fée que estáe Pedro Saputo a Almudévar, no habén insinuat encara res a les sagales, tot se habíe reduít a festa y jubileu entre ells, cuan va ressibí un plec del virrey aon li díe que se serviguere aná a Saragossa, pos teníe que comunicali una lletra de S. M.

Va acusá lo ressibo al virrey, li va di que anáe a empendre lo camí, y va volá.

Va arribá, y al vórel vindre tan pronte se va admirá y li va preguntá qué ñabíe.

A Morfina, veén la admirassió de don Alfonso, perque ya sabíe que estáe a Almudévar, encara que no va di res, li va doná un salt al cor, y sol se va assossegá veénlo sonriure sense cap siñal sospechosa. Los va amostrá lo plec, y va di son pare:

- Hi anirem juns; pero cuan va pugué parlali libremen a Pedro Saputo, li va di: me ha trastornat ixa notissia. ¡Yo que después de tans añs de esperá y no esperá, y de patí continuamen me creía ya al día de la meua felissidat y gloria!

- Se haurá de diferí o postposá per uns díes, va di Pedro Saputo; ara veus cóm es la sort la que done y trau los gochos de la vida, la que done llum y sombra, la tristesa y la alegría, en los nostres calculs y contra nells, en los nostres dessichos y en la seua contra.

¿Puc yo dixá de obeí al meu Rey? ¿Puc dixá de aná y presentám inmediatamen a Saragossa? Pos causes tan contraries com esta y de mes eficassia encara, per lo que ara se pot jusgá, te han privat de tindre noves de mí estos añs, y a mí de seguí lo meu dessich de donáteles y visitát. No ploros...

- No puc dixá de plorá, va contestá ella, y mes ara que puc plorá y sentí en libertat, y di per qué y per quí ploro. ¡Amán meu! ¡Home meu! ¡gloria meua! No acababe la infelís de lamentá la seua desgrassia, y dabán de tots ploráe y díe que no habíe ressibit lo seu cor cap cop tan fort en la seua vida. Pero no va ñabé arbitri pera detíndrel; pare y fill se van despedí, y ella se va tancá al seu cuarto a afligís y fartás de dili cruel y malissiosa a la sort, barruntán oscuramen allá al sego sentimén desgrassies que no sabíe quines siríen, ni cóm ni per aón habíen de vindre, pero que li anunsiabe lo cor com infalibles.

Pedro Saputo y son pare van aná al seu poble y sense pará se van ficá al camí de Saragossa. Se va presentá primé al virrey Pedro Saputo sol y li va enseñá aquell una carta de S. M. a la que li díe que averiguare aón se trobáe Pedro Saputo y li diguere que lo nessessitáe y dessichabe vórel; y va afegí:

- Espero que no tos faréu esperá a Palau.

- No, va contestá Pedro Saputo; pero primé vindré a vóretos en mon pare, que fa poc tems que 'l vach trobá y vach sé reconegut per nell. Hi van aná los dos en efecte, van minjá en lo virrey, y li van contá la seua historia, folgán mol S. Y. de sentila. Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.

Se va aturá a Saragossa uns díes, y se van separá, partín la un cap a la Cort, y l’atre cap a la seua aldea.


Original en castellá:

Capítulo XI.

Elección de esposa. Viaje del padre y el hijo a Zaragoza.

Día por día, pueblo por pueblo y doncella por doncella, le contó él largamente la historia de su expedición, dando mérito con el gracejo en que la retintaba, aun a los hechos más sencillos. Resumiéndose en fin, después de lo más particular que ya se ha referido, en estas observaciones generales: que había encontrado en las muchachas bastantes buenos entendimientos, ninguna instrucción, aun la que está bien a las mujeres y muy errada o del todo abandonada la educación, haciéndola consistir demasiado en exterioridades casi de hipocresía y en prácticas religiosas y devociones que no salen del corazón ni penetran en él, ni tienen más raíces que la imitación, ni más autoridad que el mandato de los padres y la fuerza del ejemplo desde la niñez, pero vanas generalmente, sin jugo ninguno e incapaces de dar el menor fruto de verdadera, sólida y entendida virtud. Que en lo demás le había gustado: del Semontano, el epicureísmo; de Graus, la formalidad; de Benabarre, la sencillez; de Tamarite, la ligereza; de Monzón, la cortesanía, y de Fontz y Estadilla, la amenidad. Advirtiéronle que se olvidaba de Barbastro, y contestó que de Barbastro le gustaba mucho la ausencia. Y les contó el caso de la pintura del Pueyo, de que se rieron todos, especialmente don Alfonso, porque conocía a algunos de los sujetos. - Sé empero, hijo, que hay muchachas muy garridas y menos mal criadas que en otras partes.

Mas llegados al punto de elegir novia, se redujo la competencia a las tres consabidas, callando Pedro Saputo para oír más libres los votos, lo que tenía tratado y adelantado con Morfina, y diciendo solamente que contasen con ella, pues su repugnancia al matrimonio no había sido lo que se creía.

Rosa, la amable Rosa, aquella pensadora, inocente y enamorada Rosa, tuvo tres votos, el de la madre, el de don Jaime y el de Paulina. Díjoles Pedro Saputo que tenían razón porque era muchacha preciosísima; pero que le era imposible mirarla sino como hermana; por más que se había esforzado en dar a su afecto el temple del amor que jamás la podría abrazar como amante ni como esposo, porque no le excitaría sino la correspondencia de un puro hermano. Cedieron a tan justo reparo, aunque su madre con gran sentimiento, desconsolándose de un modo que con dificultad la pudieron hacer asistir a la consulta.

Eulalia tuvo los votos de todos menos el del padre, que dijo: - Mucho me gusta, mucho quiero a Eulalia, y mucho vale; pero donde está la perla, el diamante de Morfina, callen todas las doncellas del mundo; puesto que nos dices que has vencido su repugnancia. Entonces tomó la palabra Pedro Saputo y dijo: «No he vencido la repugnancia de Morfina al matrimonio, porque no la tenía; no, señor padre, no la ha tenido nunca, y es éste uno de los secretos de mi vida, que se revela agora. Desde niña, o desde el primer sentido y conocimiento de estos afectos, ha querido Morfina a un hombre, y ni antes ni después ha podido querer a otro; de modo que si con él no hubiese dado, quizá no le encontrara en el mundo capaz de llegar a su corazón. Y ese hombre soy yo.

»Al pasar por allí de estudiante se enamoró de mí e yo de ella; y se enamoró porque la miré y hablé con intención fuerte y atinada de penetralla de amor, y no pudo resistir, auxiliándome en este empeño la semejanza de sensibilidad que hay en los dos, su gusto delicado; y el rarísimo y sublime entendimiento de que nació dotada. Confirmóse luego este amor con dos visitas más que le hice, la una con los estudiantes a la vuelta, la otra, después que me separé de ellos, habiendo posado en su casa, a ruegos de su padre la primera, y de su hermano la segunda. Mas con el tiempo advertí que había cometido una imprudencia, pues mi nacimiento no permitía tan altas miras. Bien supo quién yo era la última vez, adivinándolo por unas palabras que su padre dijo en alabanza mía, y se lo confesé y dije sin engaño; bien me juró y probó que su amor por eso no dejaba de ser el mismo y que antes bien le abrazaba y seguía más resuelta aún y enamorada; con todo no había vuelto a vella desde entonces, dejándola en libertad de un modo indirecto, y como obligándola a olvidarme si pudiera, o a pensar en lo que más le convendría. Fue ella para mí el primer amor, porque hasta aquel punto había sido muy niño y puros juegos de niño mis entretenimientos con otras; e yo para ella primero también, y a más el único posible, como se ha visto. Yo, entretanto, no me he obligado a ninguna otra. Porque de Rosa ya te he dicho lo que hay; y Eulalia, que a no haberme prendado de Morfina y obligado con ella, sería mi escogida entre todas las doncellas que conozco, nunca me ha insinuado nada de casamiento ni ha demostrado extrañar que yo no le insinuase a ella. Quizá lo ha dado por cosa llana, pues ha dicho algunas veces que me prefería a todos los príncipes del mundo juntos; pero esto no es una verdadera obligación positiva para mí; no media promesa ni aceptación entre nosotros: es una fineza; grande sí, mucho; pero no más que fineza; así como ella me debe a mí otras que si no equivalen a ésa, al menos son de bastante momento para que nunca me pudiese llamar desconocido o ingrato. De niño jugué con ella; y cuando volví hombre al lugar, ya (yo) era de otra, y en su amistad y trato no he olvidado esta circunstancia.

»Cerca de siete años he dejado pasar sin visitar ni escribir a Morfina, sin hacerle entender de ningún modo que pensaba en ella, dando lugar a lo que he dicho; y se ha mantenido constante, fiel, amante siempre y la misma que cuando nos declaramos la primera vez. Todavía ha acreditado de otro modo que su amor es el más acendrado y fino y que cabe en corazón humano. En este tiempo ha tenido muchos pretendientes, entre ellos algunos mayorazgos de casas de títulos, mozos apuestos, adornados de aventajadas partes, y muy estimados, y para todos ha sido insensible, habiéndose formado y cundido en el mundo la opinión que no había nacido con sensibilidad a propósito para el matrimonio, y que no había en ella inclinación natural a los hombres. Todo esto ¿qué quiere decir? ¿En qué caso y obligación me pone, sin la que media entre los dos hace tantos años? No sé yo quién lo declare; a vos, padre, a vos señora madre, a todos dejo la resolución. Sólo pido se tengan por ciertas las razones que he puesto y los motivos que he manifestado, así respecto de ella, como de Eulalia y Rosa, que son las tres en quien está la competencia.»

Cesó de hablar Pedro Saputo, y nadie tomaba la palabra. Habló al fin don Alfonso y dijo: - Morfina Estada es la doncella más hermosa y discreta que he conocido. Y habiendo yo creído que absolutamente no quería casarse, como lo creyó también su difunto padre, con quien hablé de ella algunas veces, nos encontramos agora con que era tu amor lo que la hacía parecer desdeñosa y esquiva, o más bien desamorada. Apreciabilísimas son, cada una por su término, Rosa y Eulalia; cualquiera de ellas te merece, y la vería con gusto de nuera en la familia; pero después de lo que acabas de decirnos, ya no debemos pensar en ellas, quizá, salvo todo, se podría reparar en que Morfina tiene dos años o cerca más que tú, cuando fuera mejor que tuvieses tú, doce más que ella; yo no reparo. - Ni yo, dijo Pedro Saputo; porque la virtud nunca envejece y la discreción siempre tiene flor.

- Pues a la ejecución, dijo el padre; mañana pronto monto a caballo y me voy a ver a Morfina y su buena madre, y tú, Pedro, si te parece, porque tu juicio es el solo que en esto ha de regirte, podrías ir a Almudévar a satisfacer a aquellas dos amabilísimas jóvenes del modo que tu talento y tu discurso te sugiera; porque Rosa no puede disimular su amor, que a mi parecer tiene poco de hermana y mucho de amante; y si a más de eso la han confiado, ya ves que sería un golpe de muerte para ella, sobre quedar mal con su madre, que es también madre tuya. Y a Eulalia ¿qué no le debes? ¿Qué no merece? Yo veo que el empeño es arduo: pero, cumple, hijo mío, cumple a tu honor, cuanto más a tu reputación, dar este paso que exige la humanidad en el amor de aquellas dos amables doncellas. - Iré, pues, a Almudévar, dijo Pedro Saputo; las veré, les hablaré; y aunque las mujeres en estos casos tienen la razón en el corazón y no admiren reflexiones, con todo no desconfío de dejallas si no contentas, porque es imposible, no al menos desesperadas ni enemigas mías. Y saldré mañana mismo, yéndonos los dos a un tiempo.

Con efecto, salieron los dos al día siguiente, el padre a ver a Morfina y tratar del casamiento con la debida formalidad, y el hijo a hacer a las infelices de Almudévar la declaración acordada, que fue el trance más recio en que se vio puesto en su vida. La madre quedó pensando en su Rosa, la cual le parecía la más graciosa y amable de todas las doncellas nacidas de mujer, y prescindía de lo que decía su hijo.

Dos días hacía que estaba Pedro Saputo en Almudévar no habiendo insinuado aún nada a las muchachas, sino que todo se había reducido a fiesta y alegría entre ellos, cuando recibió un pliego del virrey en que le decía se sirviese pasar a Zaragoza, pues tenía que comunicarle una letra de S. M. Acusó el recibo al virrey, le dijo que iba a ponerse en camino, y voló a verse con su padre. Llegó, y al verle venir tan pronto se admiró y le preguntó qué había. A Morfina, viendo la admiración de don Alfonso, porque ya sabía que estaba en Almudévar, aunque no el objeto, le dio un vuelco el corazón, y sólo se sosegó viéndole sonreír sin señal alguna sospechosa. Mostróles el pliego, y dijo su padre: - Iremos juntos; mas cuando pudo hablar libremente a Pedro Saputo, le dijo: me ha trastornado esa noticia. ¡Yo que después de tantos años de esperar y no esperar, y de padecer continuamente me creía ya en el día de mi felicidad y de gloria! - Se habrá de diferir por unos días, dijo Pedro Saputo; ya ahora ves cómo es la suerte la que da y quita los gozos de la vida, la que da luz y la sombra, la tristeza y la alegría, con nuestros cálculos y contra ellos, con nuestros deseos y contra ellos. ¿Puedo yo dejar de obedecer a mi rey? ¿Puedo dejar de ir y presentarme inmediatamente en Zaragoza? Pues causas tan contrarias como ésta y de más eficacia aún, por lo que ahora se puede juzgar, te han privado de tener nuevas de mí estos años, y a mí de seguir mi deseo de dártelas y visitarte. No llores... - No puedo dejar de llorar, respondió ella, y más ahora que puedo llorar y sentir con libertad, y decir por qué y por quién lloro. ¡Amante mío! ¡Esposo mío! ¡Gloria mía! No acababa la infeliz de lamentar su desgracia, y delante de todos lloraba y decía que no había recibido su corazón golpe tan recio en su vida. Pero no hubo arbitrio para detenerle; padre e hijo se despidieron, y ella se encerró en su cuarto a afligirse y hartarse de llamar cruel y maliciosa a la suerte, barruntando oscuramente allá en el ciego sentimiento desgracias que no sabía cuáles serían, ni cómo ni por dónde habían de venir, pero que le anunciaba el corazón como infalibles.

Pedro Saputo y su padre fueron a su pueblo y sin parar se pusieron en camino para Zaragoza. Presentóse primero al virrey Pedro Saputo solo y le enseñó aquél una carta de S. M. en que le decía que averiguase dónde se hallaba Pedro Saputo y le dijese que le necesitaba y deseaba ver; y añadió: - Espero que no os haréis desear en Palacio. - No, respondió Pedro Saputo; pero vendré a veros con mi padre, que hace poco tiempo le he encontrado y fui de él reconocido. Fueron los dos con efecto, comieron con el virrey, y le contaron brevemente su historia, holgando mucho S. E. de oírla. Detuviéronse en Zaragoza unos días, y se separaron al fin, partiendo el uno para la corte, y el otro para su aldea.