Mostrando las entradas para la consulta tutor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta tutor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 9 de febrero de 2024

Lexique roman; Doas - Duire, Durre


Doas, suj. et rég. féminin, deux.

Per so que mais no falhiran tos temps

Aquist duy dol que son vengut essemps. 

Aimeri de Peguilain: Anc non cugey. 

Parce que ces deux chagrins, qui sont venus ensemble, ne failliront plus en aucun temps.

Anc un bon mot no fezes

Non i agues dos malvatz.

Garin d'Apchier: Cominal. 

Jamais vous ne fîtes un bon mot qu'il n'y en eût deux mauvais.

Fassa d'un malastre dos. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons.

Fasse d'un malheur deux.

Doas domnas aman dos cavaliers.

T. de Sordel et de Bertrand: Doas donas.

Deux dames aiment deux cavaliers.

Doas coblas farai en aquest son.

Gui de Cavaillon: Doas coblas. 

Je ferai deux couplets sur cet air. 

Substantiv. indéterminé.

No sabran ja dui ni trei

Quals es selha que m'a conquis. 

Arnaud de Marueil: Cui que fin' amors. 

Ne sauront jamais deux ni trois quelle est celle qui m'a conquis.

Cascuna n'a al mens dos, 

E cascuns dels doas o mai.

Richard de Tarascon: Ab tan de. 

Chacune en a au moins deux, et chacun d'eux deux ou plus.

Loc. Li auzelet dui e dui.

(chap. Los muixonets de dos en dos; dos y dos de forma literal.)

Hameus de la Broquerie: Quan reverdeion. 

Les oiselets deux à deux.

Van cridan duy e duy.

P. de la Mula: Dels joglars. 

Vont criant deux à deux.

Adv. comp. Ben l'amav'ier, huey l'am dos tans.

(chap. Be l'amaba ahí, avui (hui) l'amo dos tans; com dos vegades.

En chapurriau fem aná voldre, be la volía, vull; amá es mes literari.)

E. Fonsalada: De bon luec.


Je l'aimais bien hier, aujourd'hui je l'aime deux fois autant.

ANC. FR. Nous sommes or privéement 

Ici nous dui tant solement.

Roman de la Rose, v. 16608. 

De sa gent refist dous parties,

S'en establi dous cumpaingnies

Roman de Rou, v. 9955.

CAT. (són tres quarts de duas, los dos, els dos) ESP. Dos. PORT. Dous, doas. IT. Duo, due. (chap. dos dones; són les dos de la tarde; los dos homens.)

2. Abdui, Amdui, Ambedui, adj. num., suj. masc., tous deux. 

Abdos, Amdos, Ambedos, adj. num., rég. masc., tous deux. 

Abdoas, Amdoas, Ambedoas, adj. num., suj. et rég. fém., toutes deux.

Doncx, per que us metetz amaire

Pus a me laissatz tot lo mal?

Quar abdui no 'l partem egual.

La Comtesse de Die: Amicx ab gran. 

(chap. Entonses, per qué tos fiquéu a amadó, pos a mí me dixéu tot lo mal? Ya que los dos no mol repartim per igual.

Donc, pourquoi vous mettez-vous amant, puisque vous me laissez tout le mal? car nous ne le partageons pas tous deux également.

Lo jorn que ns ac amor abdos eletz. 

(chap. literal: Lo día que mos va amor als dos triá.)

Rambaud de Vaqueiras: Non puesc saber.

Le jour qu'amour nous eut choisis tous deux.

Abdoas ero de l'avescat d'Albi: N' Azalais era d'un castel que a nom Lombes... Na Esmengarda si era d'un borc que a nom Castras. 

V. de Raimond de Miraval. 

Toutes deux étaient de l'évêché d'Albi: Dame Azalaïs était d'un château qui a nom Lombes... dame Esmengarde était d'un bourg qui a nom Castres.

Pus fom amdui enfan,

L'ai amad' e la blan.

(chap. Pareix una part de la lletra de Serrat, paraulas d'amor. La mateixa llengua en vuit siglos de diferensia. Exactamen, uns 800 añs desde lo naiximén de Serrat hasta lo de Ventadorn, Ventadour.)

B. de Ventadour: Lo gens.

Depuis que nous fûmes tous deux enfants, je l'ai aimée et la courtise.

Ad amdos las espazas seis.

Roman de Flamenca, fol. 126.

Il ceint les épées à tous deux.

Amon doas donas valenz...

Et ab amdoas pres entier.

T. de Rambaud et d'Albertet: Albertet.

Ils aiment deux dames distinguées... et toutes deux ont mérite parfait.

Assatz seretz ambedui d'un semblan. 

Elias de Barjols: Bels guazans. 

Vous serez bien tous deux d'une même manière.

A son disnar los aucis ambedos.

(chap. A son diná los mate als dos.)

P. Cardinal: Un sirventes.

A son dîner il les tua tous deux.

ANC. FR. Andui furent boen chevalier.

Roman de Rou, v. 8422. 

Andui s'en vont par foi plevie.

Roman du Renart, t. I, p. 75. 

Et furent bon ami andoi.

Roman de Brut, p. 242. 

Ambdui tes fiz en un jur mourront.

Anc trad. des liv. des Rois, fol. 4.

Or l'a Renart tant amusé 

Que ambedui sont acordé.

Roman du Renart, t. 1, p. 75. 

Isnelement se deschaucèrent, 

Embedui en un lit couchèrent.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 201. 

A genoulx se mirent chascun 

Ambedeux en disant ainsi.

Déposition de Richard II. 

Tors issirent d'anbesdeus pars.

Roman de la Violette, v. 3169. 

ANC. CAT. Amdos, amduy, abdos, abduy. ESP. Ambos, ambos á dos. PORT. Ambos. IT. Ambedui, ambi.

4. Dualitat, s. f., du lat. dualis, dualité. 

Unitat o dualitat o trinitat.

Leys d'amors, fol. 46. 

Unité ou dualité ou trinité. 

De dualitat dos es lo premier nombre...

Tres o ternari es nombre engendrat per ajustament de unitat am dualitat.

(chap. Tres o ternari es número engendrat per ajuntamén de unidat en dualidat.)

Eluc. de las propr., fol. 279. 

Deux est le premier nombre de dualité... 

Trois ou ternaire est un nombre engendré par l'union d'unité avec dualité.

5. Dotze, adj. num., lat. duodecim, douze.

Rotlan e 'lh dotze par 

E 'l pros Berart.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Roland et les douze pairs et le preux Bérard. 

E 'l dotze mes de l'an.

Arnaud d'Entrevenas: Del sonet.

Et les douze mois de l'an.

CAT. Dotse (dotze). ESP. Doce. PORT. Doze. IT. Dodici. (chap. dotse)

6. Duodeni, s. m., lat. duodenum, duodénum.

Es dit duodeni, quar en quascu home es de quantitat de XII ditz.

Eluc. de las propr., fol. 56.

(chap. Se diu duodeno, perque a cada home es de cantidat de dotse dits; medix dotse dits.)

Il est appelé duodénum, car en chaque homme il est dit de la quantité de douze.

PORT. IT. (ESP. chap.) Duodeno.

7. Dozen, Dotzen, adj. num., lat. duocecimus, douzième.

El dozes, us petitz Lombartz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le douzième, un petit Lombard.

Deu mais comprar la causa, la dotzena part de tant cum ela val, per cosentiment del ordenador de la gleisa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Doit en plus acheter la chose, la douzième partie de tant comme elle vaut, par consentement de l'économe de l'église.

Ell dec esser lo dotzes. Trad. de l'Évangile de Nicodème.

Il dut être le douzième.

CAT. Dotsé. ESP. Doceno (duodécimo). PORT. Duodecimo. IT. Dodicesimo.

8. Dotzena, s. f., douzaine.

Una dotzena de moltos.

(chap. Una dotsena de borregos; poden sé cordés grans. En catalá se diu moltó, moltons.)

Charte de Besse en Auvergne, de 1270. 

Une douzaine de moutons.

CAT. Dotsena (dotzena). ESP. Docena. PORT. Duzia. IT. Dozzina.

9. Dozens, adj. num., lat. ducentos, deux cents. 

Per cent vers ni per dozenz cansos.

(chap. Per sen versos ni per dossentes cansons.)

G. Magret: No m valon re. 

Pour cent vers et pour deux cents chansons. 

Li prestet dozens marabotis.

(chap. Li va prestá, dixá, dossens maravedís.)

V. de Bertrand de Born.

Lui prêta deux cents marabotins. 

Ben dozentas jornadas s'es luynatz de sa terra. V. de S. Honorat.

S'est éloigné de sa terre bien de deux cents journées. 

CAT. Dòscènts (sic). ESP. Doscientos, ducientos. PORT. Dozentos.
IT. Dugento. (chap. Dossens, dossentes; se escriu igual que lo plural de dossén, que enseñe, cas. docente.)


Duire, Durre, lat. ducere, conduire, guider, instruire.

Cant l'un peccat a l'autre duich.

Marcabrus: Assatz m'es.

Quand un péché conduit à l'autre.

Qu' a vos sals nos dugatz.

G. Riquier: Lo mons. 

Que vous nous guidiez saufs vers vous. 

L'ensenhamentz e 'l pretz e la valor... 

M'an si mon cor duit de belha paria.

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. 

L'enseignement et le mérite et la valeur... m'ont tellement instruit mon coeur de belle société. 

Part. pas. Vulhatz, per so que siatz dutz,

Saber et sen soven vezer.

P. Vidal: Abril issic. 

Pour cela que vous soyez instruit, veuillez voir souvent sens et savoir.

Si m trobes fol ni mal duich.

Guillaume de la Tour: Una, doas. 

Si me trouvât fou et mal instruit.

ANC. FR. Bien sout esprevier duire è ostour è falcon. 

Roman de Rou, v. 3825. 

Le second point auquel il se fault diligemment duire et exercer, c'est aux réponses particulières. Amyot. Trad. de Plutarque, Morales, t. II, p. 91. Les Athéniens pour lors n'estoient point encore duits à la marine.

Amyot. Trad. de Plutarque, V. de Thésée. 

Plus prompt à faire mal et plus duit au malheur.

Remi Belleau, t. I, fol. 87.

(chap. du: duc, dus, du, duém, duéu, duen; dut, duts, duta, dutes; duría, duríes, duríe, duríem, duríeu, duríen, etc.)

2. Duc, s. m., lat. ducem, duc, guide.

Si 'l reis engles e 'l duz normanz. 

B. de Ventadour: Lanquan vei.

(chap. Si lo rey inglés y lo duc normando.)

Si le roi anglais et le duc normand.

Pero 'l senhers coms, ducs, marques

N'a ben sa pegnora tracha.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Pour cela le seigneur comte, duc, marquis en a bien tiré son gage.

CAT. ANC. ESP. Duc. PORT. Duque. IT. Duce, duca (N. E. Benito Mussolini, es grassiós que lo seu apellit sigue casi mussol, que es de la familia del duc, lo búho real, tamé duque en castellá. Al llibre “lo camí” podéu lligí un capítul sobre lo duc, y a los sans inossens, tamé lo trobaréu.)

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

3. Duquessa, Duguessa, s. f., lat. ducissa, duchesse.

Car mentau duguessa ni regina.

Aimeri de Bellinoi: Tant es d'amor.

Car je me rappelle duchesse et reine.

Fig. Duquessa de valen pretz entier.

Gausseran de S. Leidier: Puois fin' amors. 

Duchesse de vaillant mérite entier. 

CAT. Duquessa. ESP. Duquesa. PORT. Duqueza. IT. Duchessa. (chap. Duquesa o duquessa, duqueses o duquesses.)

4. Ducat, Dugat, s. m., lat. ducatus, duché.

Del ducat de Normandia... e del comtat de Peitieus.

(chap. Del ducat de Normandía... y del comtat o condat de Peitieus – Poitou.)

V. de Bertrand de Born. 

Du duché de Normandie... et du comté de Poitou. 

A conquerir emperi e regnat, 

Estranhas terras et illas e dugat.

Rambaud de Vaqueiras: Valens marques. 

(chap. A conquistá imperi y reinat, extrañes terres e isles y ducat.)

A conquérir empire et royaume, (err sétrangères, sic) terres étrangères et îles et duché.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato. (chap. Ducat, ducats; Ducados es una marca de sigarros.)

5. Ducat, s. m., ducat, sorte de monnaie.

Ducaz de Roma... Ducats de Venezia.

(chap. Ducats de Roma... Ducats de Venecia.)

Tarif des monnaies en provençal.

Ducats de Rome... ducats de Venise.

CAT. Ducat. ESP. PORT. Ducado. IT. Ducato.

6. Ductor, s. m., lat. ductor, conducteur.

Adhoras son ductor fa irat e 'l fier.

E son ductor li fassa escarniment. 

So nostres ductors.

Eluc. de las propr., fol. 84 et 13. 

Alors il fait son conducteur irrité et le frappe. 

Et son conducteur lui fasse mépris. 

Ils sont nos conducteurs. 

ESP. Ductor. IT. Duttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores; se sol empleá pera los vehiculs, pun quinse mes aball. 

Se pot fe aná en lo sentit de tutó, rectó o retó; tutor, rector, ductor.)

7. Ductibilitat, s. f., lat. ductibilitatem, ductilité.

No es degu metalh de maior ductibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 183. 

Il n'est aucun métal de plus grande ductilité. 

CAT. Ductilitat. ESP. Ductilidad. PORT. Ductilidade. IT. Ductilità. (chap. ductilidat. Es una propiedat que presenten alguns materials, com les aleassions metáliques, que poden deformás plásticamen sense chafás, permitín obtindre arams o fils.)

8. Ductil, adj., lat. ductilis, ductile. 

Coyre coronari ductil en subtils laminas.

(chap. Cobre coronari dúctil en sutils, fines, lámines.)

Eluc. de las propr., fol. 187.

Cuivre coronnaire ductile en lames fines.

CAT. ESP. (chap. dúctil) Ductil. PORT. Ductivel. IT. Duttile.

9. Aduire, Adure, Aduzer, v., lat. adducere, amener, apporter, conduire, écouler.

Faitz m'adur' un bel caval bag.

Richard de Tarascon: Cabrit al mieu.

Fais-moi amener un beau cheval bai. 

S'ieu posc, eu lo dei aduzer en presensa. 

Trad. du Code de Justinien, fol. 93. 

Si je puis, je dois l'amener en présence. 

Per que no l'aducest?

Trad. du Nouv. Test. S. Jean, ch. VII.

Pourquoi ne l' amenâtes-vous pas? 

Si 'l Dalfins sai ven ugan, 

Ni l'aduzon siei baron.

Le troubadour de Villarnaud: Un sirventes. 

Si le Dauphin vient ici jamais, et ses barons l'amènent.

Mas l'aigua que suau s' adui

Es peiers de cella que brui.

B. de Ventadour: Lo rossignols.

Mais l'eau qui s'écoule doucement est pire que celle qui bruit.

Fig. A ver salvamen

Aduretz tota Fransa.

Germonde de Montpellier: Greu m'es.

Vous conduirez toute la France à vrai salut. 

Lo gens temps de pascor,

Ab la fresca verdor,

Nos adui fuelh e flor.

B. de Ventadour: Lo gens.

(chap. Lo gentil tems de primavera, en la fresca verdó, mos porte fulla y flo. Ojalá puguerem recuperá una paraula com pascó, tenín ya Pascua.)

L'agréable temps de printemps, avec la fraîche verdure, nous apporte feuille et fleur. 

Mais lai on valor ven e tria, 

Ven paratge; et de lai fui 

On avol cors soven s'adui.

R. Vidal de Bezaudun: En aquelh temps.

Mais là où mérite vient et choisit, arrive noblesse; et elle fuit de là où lâche coeur souvent parvient. 

Loc. prov. Vos sabetz, dona gentil, clara,

Qu'us plazers autre n'adutz.

(chap. Vos sabéu, dona gentil, clara, que un plaé ne du (porte) un atre.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Vous savez, dame gentille, gaie, qu'un plaisir en amène un autre.

ANC. FR.

Li graindre anemi Diex si sunt li renoié, 

Quant il sunt à mal faire aduit et avoié.

J. de Meung: Testament, v. 642. 

ANC. ESP. Aducir. IT. Addurre.

10. Aduzemen, s. m., conduite.

Per razon de l'aduzemen de las ayguas.

(chap. Per raó de la conducsió de les aigües.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 79.

Pour raison de la conduite des eaux.

11. Conduire, Condurre, v., lat. conducere, conduire, mener, guider. 

Tan feron qu'ill lo conduisseron a Tripol en un alberc.

V. de Geoffroi Rudel.

Ils firent tant qu'ils le conduisirent à Tripoli dans une habitation.

Fig. Mas Dieu prec per sas grans mercis...

Que m condugua en paradis.

Pierre d'Auvergne: Cuy bon vers.

Mais je prie Dieu par ses grandes mercis... qu'il me conduise en paradis.

Car qui joi ni solaz fui

A piech de mort se condui.

Lanfranc Cigala: Ges non sui. 

Car qui fuit joie et soulas se conduit à pire que mort.

CAT. Conduir. ESP. Conducir. PORT. Conduzir. IT. Condurre. (chap. conduí: conduíxco, conduíxes, conduíx, conduím, conduíu, conduíxen; conduít, conduíts, conduída, conduídes. Val pera vehiculs y en lo sentit de durá un minjá o algo bastán tems. Este tinet de oli ha conduít mol, ne ham tingut prou per a tot l'añ.)

2. Conduch, s. m., conduite, direction.

Per conduch de nauclers. Trad. du Code de Justinien, fol. 88. 

Par conduite de nochers.

ANC. FR. Que vos tel conduit me bailliez 

Que je n'i soie domagiez.

Roman du Renart, t. II, p. 371.

CAT. ESP. Conducto. IT. Condotto. (chap. conducte, conductes.)

13. Salvconduch, s. m., sauf-conduit. 

Aquest present salvconduch ay fach.

(chap. Este presén salvoconducte hay fet.)

Sauf-conduit donné par J. de Fara en 1385.

J'ai fait ce présent sauf-conduit.

CAT. ESP. PORT. Salvoconducto. IT. Salvocondotto.

14. Conductor, s. m., conducteur, guide.

De la qualla armada et host era conductor et guida lo comte Ramon.

(chap. De la cual armada y host ere conductó y guía lo conde Ramón.)

Chronique des Albigeois, col. 10.

De laquelle armée et troupe le comte Raimond était conducteur et guide.

ANC. FR. De l'une fu Richarts conduisières. 

Roman de Fierabras en vers français. 

CAT. ESP. PORT. Conductor. IT. Conduttore. (chap. conductó, conductós, conductora, conductores.)

14. Conductici, adj., lat. conductitius, mercenaire, pris à loyer.

Autres so ditz conducticis, so es a dire logadiers, quar estan ab autru per esperansa de gazanh. Eluc. de las propr., fol. 72.

Autres sont dits mercenaires, c'est-à-dire pris à loyer, car ils sont avec autrui par espérance de gain.

(chap. llogaté, mersenari; v. llogá: llogo, llogues, llogue, lloguem o llogam, lloguéu o llogáu, lloguen; llogat, llogats, llogada, llogades.)

16. Desduire, Desdure, v., amuser, réjouir.

Deducere a été employé dans le sens de s'amuser, dans la basse latinité.

La collecte de l'office de la fête de l'Alleluia porte:

Deus, qui nos concedis alleluiatici cantici deducendo solempnia celebrare.

Merc. de Fr., décembre 1726, p. 2661. 

On plus desir, 

Son cors me fui; 

Mas lo joi de leis, quar l'am, me desdui.

Hameus de la Broquerie: Mentre qu'el. 

Où plus je désire, son coeur me fuit; mais la joie d'elle m'amuse, parce que je l'aime. 

En Guillems se desdui 

De Monpeslier, a cui 

Vim jurar sobre sans

Guerr' e massans.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonet.

S'amuse le seigneur Guillaume de Montpellier, à qui nous vîmes jurer sur saints guerre et carnage. 

Car vil gent e d'avol compagnia 

Seguia trop, e s' i deduzia.

V. de S. Honorat. 

Car il suivait beaucoup gent vile et de mauvaise compagnie, et s'y amusait.

17. Desdug, Desduch, Desdui, s. m., plaisir, déduit.

Car deport m creis e desdug

La bela.

A. Daniel: Lanquan.

Car la belle m'augmente amusement et déduit. 

Val mais solatz e domneis

E cantz ab tot bel desdui.

Raimond de Miraval: Ar ab la. 

Mieux vaut plaisir et galanterie et chants avec tout agréable déduit.

Lo retendir los grailes lor es jois e desdutz.

Guillaume de Tudela.

Le retentissement des clairons leur est joie et déduit.

Li miei deduch seran huey mais plor e concir.

V. de S. Honorat. 

Les miens plaisirs seront désormais pleurs et soucis.

ANC. FR.

Vindrent à cel desduit, chescun fu bien serviz...

Desduiz d'eschez è gieu de tables.

Roman de Rou, v. 2300 et 7500.

18. Deductio, s. f., lat. deductio, déduction.

En solta ni en paga o deductio.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 222.

En soulte et en paye ou déduction.

En deduction dels dits quinze mille.

(chap. En deducsió dels dits quinse mil.)

Tit. de 1358. DOAT, t. XLIV, fol. 105. 

En déduction des dits quinze mille. 

CAT. Deducció. ESP. Deducción. PORT. Deducção. IT. Deduzione. (chap.  deducsió, deducsions; v. deduí: deduíxco, deduíxes, deduíx, deduím, deduíu, deduíxen; deduít, deduits, deduída, deduídes.)

19. Enduta, s. f., lat. induta, enduit, apparence, dehors.

De paubra enduta et de pauc vaillimen. V. de Pistoleta.

(chap. De pobra apariensia y de poc valor, mérit.)

De pauvre apparence et de petit mérite.

20. Enduire, Endurre, v., lat. inducere, induire, amener.

Enduire deu o monestar...

Enduire es cant hom ensegna

Aiso c'om vol c'us altre faza 

Ses mandamen e ses menaza.

(chap. Induí es cuan hom enseñe aixó que hom vol que un atre faigue sense manamén y sense amenassa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Il doit induire ou admonester...

(chap. Ell deu induí o amonestá.)

Induire, c'est quand on indique ce qu'on veut qu'un autre fasse sans ordre et sans menace.

Part. pas. Maior de XIIII ans, non endugz per forza ni per temor.

Tit. de 1245, Arch. du Roy., J. 323.

Majeur de quatorze ans, non induit par force ni par crainte.

Amenats et enduigs ad aiso, reconosc, etc.

Tit. de 1270. DOAT, t. CVI, fol. 287.

Amené et induit à ceci, je reconnais, etc.

- Enduire, arranger. 

Part. pas. Al seyzen jorn, cayran trastugz 

Li bastimen tan be endugz. 

Los XV signes de la fi del mon. 

Au sixième jour, tomberont tous les bâtiments si bien arrangés.

CAT. Induir. ESP. Inducir. PORT. Induzir. IT. Indurre. (chap. Induí: induíxco o induíxgo, induíxes, induíx, induím, induíu, induíxen; induít, induíts, induída, induídes.)

21. Entroduire, v., lat. introducere, introduire.

Entroduyssen en la terra d'Anglaterra.

(chap. Introduíxen a la terra d'Inglaterra.)

Priv. acc. par les R. d'Angleterre, p. 22.

Introduisent en la terre d'Angleterre.

Part. pas. A tot for de costuma entroduit en favor, etc.

(chap. A tot fuero de costum introduít a favor, etc.)

Tit. de 1326. DOAT, t. XXXIX, fol. 46. 

A tout droit de coutume introduit en faveur, etc. 

CAT. Introduir. ESP. Introducir. PORT. Introduzir. IT. Introdurre. (chap. introduí: introduíxco o introduíxgo, introduíxes, introduíx, introduím, introduíu, introduíxen; introduít, introduíts, introduída, introduídes.)

22. Entroductio, s. f., lat. introductio, introduction. 

Haver entroductio e materia a far... dictatz. Leys d'amors, fol. 1. 

(chap. Habé: Tindre introducsió y materia a fé... dictats.)

Avoir introduction et matière à faire... compositions.

CAT. Introducció. ESP. Introducción. PORT. Introducção. IT. Introduzione. (chap. introducsió, introducsions.)

23. Esduire, Esdurre, v., lat. educere, écarter, éconduire, éloigner.

Quar selh siec amors qui s n'esdui,

E selh encaussa qui la sui.

B. de Ventadour: Lo rossinhols.

Car l'amour suit celui qui s'en écarte, et repousse celui qui le suit.

De ben et de jai 

M'esduy et m'enpenh.

Giraud de Borneil: Gen m'aten. 

M'écarte et me repousse de bien et de joie. 

Part. pas. Quar vos m'es un pauc esducha, 

Si que m viratz en brun blanc.

Giraud de Borneil: Quant la.

Car vous m'êtes un peu éloignée, tellement que vous me tournez le blanc en brun.

ANC. FR. Plaine de pierres précieuses 

Si flamboians, si glorieuses, 

Pour peu li oel ne l'en esduisent.

Fables et cont. anc., t. I, p. 353. 

Car de là ne s'osoit esduire.

Godefroi de Paris: Chron. métr., p. 82.

24. Esdui, s. m., manière, art d'éconduire.

Donc non es fals 

Qui met son esdui 

En trop gran refui.

Giraud de Borneil: Si m plagues. 

N'est donc pas faux qui met son art d'éconduire en très grand refus.

25. Fordure, v., éconduire.

Part. pas. D'aquest' amor son lung fordug.

A. Daniel: Lanqan vey.

Je suis éconduit loin de cet amour.

26. Inductio, s. f., lat. inductio, induction, persuasion.

Senes inductio d'alcuna persona.

(chap. Sense inducsió de cap persona. Alcuna : alguna, pero té lo sentit negatiu de sense, per lo que fiquem cap : nul : 0; persuassió)

Tit. de 1286. DOAT, t. XLI, fol. 76.

Sans persuasion d'aucune personne.

Per inductions, subornations. Fors de Bearn, p. 1088.

(chap. Per inducsions, sobornos.)

Par inductions, subornations.

CAT. Inducció. ESP. Inducción. PORT. Inducção. IT. Induzione. (chap. inducsió, inducsions : persuassió, persuassions, v. persuadí.)

27. Inductiu, adj., qui amène, inductif.

De sompnis tribulens inductiu. 

De fertilitat et sterelitat inductiva.

(chap. Inductiva de fertilidat y esterilidat : ermura.)

Eluc. de las propr., fol. 227 et 114.

Inductif de songes agitants.

Inductive de fertilité et de stérilité.

CAT. Inductiu. ESP. Inductivo. IT. Induttivo. (chap. inductiu, inductius, inductiva, inductives.)

28. Perduire, v., lat. perducere, conduire.

Pus que ses te non puesc trobar cofort,

Perduy me lay on es vida ses mort,

Pres del tieu filh que m'a fach de nien.

G. d'Autpoul: Esperansa.

(chap. Pos com sense tú no puc trobá confort, pórtam allí aon ña vida sense mort, prop del teu fill que me ha fet del no res.)

Puisque sans toi je ne puis trouver reconfort, conduis-moi là où est vie sans mort, près du tien fils qui m'a fait de rien. 

IT. Perdurre.

29. Produire, v., lat. producere, produire, présenter.

Aquel que los testimonis a products.

(chap. Aquell que los testimonis ha presentat, produít (presentats, produíts); als juissis se diu produí : presentá probes, testigos.)

Trad. du tr. de l'Arpentage, 2e part. ch. 2. 

Celui qui a produit les témoins. 

CAT. Produir. ESP. Producir. PORT. Produzir. IT. Produrre. (chap. produí: produíxco o produíxgo, produíxes, produíx, produím, produíu, produíxen; produít, produíts, produída, produídes.)

30. Produxio, s. f., lat. productio, production.

Tota produxio de guirens ad el es denegada.

Statuts de Montpellier de 1204.

Toute production de témoins est déniée à lui. 

CAT. Producció. ESP. Producción. PORT. Producção. IT. Produzione. (chap. producsió, producsions.)

31. Productiu, adj., productif.

De herbas productiu... De formas varias productiva.

(chap. Productiu de herbes... Productiva de formes diferens, diverses.)

Eluc. de las propr., fol. 134 et 24.

Productif d'herbes... Productive de formes diverses.

CAT. Productiu. ESP. PORT. Productivo. IT. Produttivo. (chap. productiu, productius, productiva, productives.)

32. Reduire, Reduzir, v., lat. reducere, ramener, soumettre, réduire.  Negligentia redui fol home als pechaz que a laissaz.

(chap. La negligensia porte (reduíx no se faríe aná) al home sompo - tonto, sense señ - cap als pecats que ha dixat.)

Trad. de Bède, fol. 42.

La négligence ramène l'homme insensé aux péchés qu'il a quittés.

Per venir reduire e tornar los dits pays e poble.

Chronique des Albigeois, col. 3.

Pour venir réduire et changer les dits pays et peuple.

C'ab gens plazers redui.

Giraud de Borneil: Los apletz. 

Qu'il ramène avec les plaisirs agréables.

Es fayt dificil a reduzir. 

Cove que primieyrament redusiscas la dislocatio.

(chap. Convé que primeramen reduíxques la dislocassió.)

Trad. d'Albucasis, fol. 42 et 6.

Est fait difficile à réduire.

Il convient que premièrement tu réduises la dislocation.

Substantiv. Mas pauc me dura,

Qu'al reduire m torna 'l joy en error.

B. de Ventadour: Be m cugey. 

Mais peu me dure, vu qu'au réduire me change la joie en erreur.

Quan lo corns sera pus ples, 

Adonc no i cornaretz vos ges, 

Mas al reduyr' en put l'ales.

Naudoy: Turcmalec. 

Lorsque le cor sera plus plein, alors vous n'y cornerez point, mais au ramener l'haleine en put. 

CAT. Reduir. ESP. Reducir. PORT. Reduzir. IT. Ridurre. (chap. Reduí: reduíxco o reduíxgo, reduíxes, reduíx, reduím, reduíu, reduíxen; reduít, reduíts, reduída, reduídes.)

33. Reductio, s. f., lat. reductio, réduction.

Si la dislocacio no obezeys a la reduccio. 

Non es difficil la reductio del budel.

(chap. La reducsió del budell no es difíssil.)

Trad. d'Albucasis, fol. 68 et 42. 

Si la dislocation n'obéit à la réduction. 

La réduction du boyau n'est pas difficile.

Reductios del premier prepausamen. Leys d'amors, fol. 1.

Réduction du premier projet.

CAT. Reducció. ESP. Reducción. PORT. Reducção. IT. Riduzione. 

(chap.  reducsió, reducsions.)

34. Reductiu, adj., réductif.

Dels esperitz vitals a degut esser reductiva.

(chap. Ha degut sé reductiva dels espíritus vitals; reductiu, reductius, reductiva, reductives, que reduíx.)

Eluc. de las propr., fol. 269. 

A dû être réductive des esprits vitaux.

35. Seduire, v., lat. seducere, séduire.

Car el sedui home per blandimens mortals.

Trad. de Bède, fol. 42. 

Car il séduit l'homme par caresses mortelles. 

CAT. Seduir. ESP. Seducir. PORT. Seduzir. IT. Sedurre. (chap. seduí: seduíxco o seduíxgo, seduíxes, seduíx, seduím, seduíu, seduíxen; seduít, seduíts, seduída, seduídes.)

36. Séduction (seduction), s. f., lat. seductionem, séduction.

La seduction de l'Antechrist. Doctrine des Vaudois.

(chap. La seducsió del Anticristo.)

La séduction de l'Antechrist.

CAT. Seducció. ESP. Seducción. PORT. Seducção. IT. Seduzione. 

(chap. seducsió, seducsions.)

37. Traductio, s. f., lat. traductio, traduction.

Traductios, la qual se fay per aytantas manieras.

Leys d'amors, fol. 125.

Traduction, laquelle se fait par autant de manières.

CAT. Traducció. ESP. Traducción. PORT. Traducção. IT. Traduzione

(chap. traducsió, traducsions; v. traduí: traduíxco o traduíxgo, traduíxes, traduíx, traduím, traduíu, traduíxen; traduít, traduíts, traduída, traduídes.)

lunes, 13 de febrero de 2023

Orden militar Grifo, Griu, Jarra, Estola, Banda, D. Fernando, Rey después de Aragón, 1403

XI.

Orden militar del Grifo, de la Jarra, y de la Estola o Banda fundada por 

D. Fernando, Rey después de Aragón, en 1403. (Vid. pág. 188).

(Una cruz grande que separa:)

In principio erat  verbum et verbum

Jhs  Natzarenus

erat apud Deum  et Deus erat verbum

Rex  Judeorum

Hoc erat in  principio apud Deum. 

Aquestes son les instituts del illustrissim Princeps del Senyor en Ferrando per la singular honor e devocio de la dulcissima verge Maria Mare de Deu; les quals son servadores a tots los nobles aportans nobleses de aquella.

En nom de Deu omnipotent Pare e Fill e Sant Sperit, tres en persones, e un assencia (: una essencia), lo qual viu e regne beneventuradament per los inffinits segles dels segles: lo qual en totes cosses ffahedores ell davem preposar, e dels manaments seus nunqua depertir. E maiorment aso se pertany a Reys e Princeps conexent que a vulgut umplir a ells de moltes gracies ffurtuides; e per tant que no es negu tan digne qui puga meritoriament en manera que a Deu sia plasent ha questes (aquestes) cosses artingre al seu proprii entaniment; per amor daso necessaria cossa es pregar a la verge Maria Mare de Deu molt piadossa, la qual nunqua deffall als seus pregadors, que ella jatsia no sien atrobats tan dignes, emperho que per los seus merits vulla ella aportar en la amor de Deu. Mes avant per (se lee pe,) tant que los actes militas sien loats entre los altres mundenals, (se lee mundenalsr) e qui aquelles exercira no sia lohat en la sua vida, e apres la sua mort ne lex noble memoria entre los vivents; Per amor daso yo Senyor en Ferrando, Inffant de Castella, Senyor de Lara, Duch de Petrefidelis, Compta de Alburquerque e de Mayorga, e Senyor de Castro et de Horo, ffiil del sublim e potentissim Princep e Senyor lo Senyor En Johan per gracia de Deu Rey de la regio de Castella e de Portogal, a honor e reverencia de la molta beneventurada verge Maria Mara de Deu, Salvador nostre; la qual tos (tots) temps tench en Senyora e molt singular advocada: E per la debota memoria de aquell subiran goig, lo qual rebe quant a ella langel Gabriell saluda: he rebut un insigne, ço es saber, del coll ornament, en senyal singular de les sues gerres (arres, arras) de la sua salutacio, del qual penge un griu en significacio mixia (mística); so es a saber que axi com aquest animal es mes ffort de tots los altres animals, axi tots los homens assenyalats daques (daquest, d' aquest) senyal fforts e fferms en lamor de Deu e de la Verge Maria deven esser trobats, e en cara (encara) en totes obres de cavallaria. E perque los primers nats dels Reys, e dels Princeps, e dels Senyors nobles los ffills primers, segons consuetut despanya, possehexen e possehir deuen maior dignitad que los altres seus germans, e son de spectable preminensia e excellencia: volent daqui anant la loable consuetud antiga approbable en la sua fforsa estar no corrumpuda, axi com dels nobles passats meus he (f. ha) tret principi: E de qui substituesch que lo Senyor Alfonso, primogenit meu, us es (usés) alegra daquest dret, mes avant da questa (daquesta, d' aquesta)  institucio, atorch a ell licencia que apres vida mia pusca dar e atorgar aquest insigne singular a tots los nobles cavallers, escuders, e a dones, e a donzelles, als qualls la sua gracia e prudencia en aso covinents iudicara a pendre e a sostenir, segons les ordinacions les quals yo do, de mentre que he vida: los quals de mi ho reben, et rebran daqui anant. Per la qual raho yo prech e man al demunt dit Alffonso, primogenit meu, ho a altre succehidor daquella primogenitura, ho a qualsevol qui apres aquella primogenitura succehira en la heretat sots pena de la benediccio (f. malediccio) de Deu, e de mi, que en tots los dies dela sua vida mantenga lo meu damunt dit singular insigne ab les regles et condicions, que devall se noten. Perque ell mes es obligat per tant com pus honradament precehex la primogenitura que tots los altres fills meus, amats germans seus. E encara tots los Senyors Cavallers nobles, e barons nobles, dones e donzelles, que per devocio da quest insigne volran pendre, presteran jurament per lo senyal de la creu, e als sants quatra evangelis, que serveran les regles e condicions que devall se saguexen, tan com ells millor poram (poran : podrán). 

Primerament que on se vulla a ells esdevendra la ffesta de la vigilia de la Assumpsio de nostra dona, quant pus utilment poran observar, hogen les vespres cantants: e en lo sequent dia que sera la ffesta hogen la missa encara cantant en la sglessia de la beneventurada verge Maria, si alin (f. si ia lin) pora aver, tots divisats da questa vestidura mongill, ensemps aiustats. E si les coses damunt dites no poran hoyr, cascu sia tengut dir, so es, per les vespres X. pater nostres, e atretantes ave maries, e per la missa vint.

Secundo: que tots los portants la dita devissa, sian tenguts aquell dia sinch pobres provehir en la sua taula per amor de Deu, e per amor de la devosio de la verge Maria. Empero si algu desliberara ali aquets pobres alimentar perque mes devotament e hutilment sia.

Tercio: que sien tenguts en la vigilia da questa ffestivitat, e lo dia, del principi de les vespres ffins a la ffi del dia de la ffestivitat vestirse de blanch, e porten aquest insigne de gerres, jatsia aparegan en lo publich en tal manera que la vestidura pus sobirana axi en les manegues, com en les altres coses, sia blanca. Empero poden portar ornaments ho brodaduras de qual se vulla collor, exceptat que no sia barradura daltra drap ho color. Item que les dones ho donzelles, que aquesta divissa pendran, que puguen portar de qual se vulla drap ho color.

Quarto; que tots los qui portaran (f. pendran) la dita divissa sian tenguts jurar que aquella portaran en vida sua; encara les dones e donzelles, que la dita divissa pendran, que aquella porteran tant quan seran donzelles ho maridades, e mes avant si aquella portar volra (volran). 

Quinto: que tots los daquesta divisa sien tenguts portar aquella tots los dissaptes. Empero que si legutim (legitim) impediment auran que non pugan portar per tot, aldamenys quen aporten en alguna part. Mes anant que sia en eleccio sua en tots los dissaptes vestirse tot de blanch, ho que porten una estola ho ffaxa, la qual sia de emplaria de tres dits, e que en lo mig noy haya neguna cultura, sino de perles ho pedres precioses blanques ho de alguna altre cossa blanca. Empero per los circuhiments de les exterias parts quey puguen posar de qual se vulla altre color, salvant tots temps tres dits de emplesa (emplaria, amplaria). E sien tenguts a portarho tots temps en les ffestivitats de la beneventurada Verge Maria axi com en los dissaptes.

Sexto: que encara que algu de la dita divisa aport dol, empero en la vigilia e ffestivitat de la dessus dita assumpcio, axi com los altres se deu vestir de blanc, e en les altres ffestivitats o dissaptes segons dessus es ordenat. E aso tant con (: com) millor se pora observar. Empero si algu per ayublit alguna cosa de les dessus dites nigligentment se aura gequit (iaquit, jaquit), no sia culpable de iurament, ni de alguna detraccio.

Empero que sis esdevindra algu dels dessus dits vestirse de dol, que del primer dia ffins a vuyt dies no sia tengut portar la dessus dita divissa en tot ni en part, sis volra; encara que dins aquest vuyt dies encorrega la ffesta de la assumpcio (se lee assempcio) de nostra dona Santa Maria: e apres tals vuyt dies sia tengut pendre aquella. E aso axi matex se enten en les altres vigilies e ffestivitats del cercol del any. E encara en los dissaptes si sesdavindra vestirse de dol, del primer dia quel rebran stans (f. ffins) al quinzen dia, sis volra, no sia tengut a portarne. Empero apres los dits quinze dies sia tengut ha portarne.

Septimo: per tant com lo dit griu del dit collar ho divisa ha dues alas blanques, vuyll que si algun cavaller, o scuder, qui port aquesta divissa, ses devendra en alguna batalla, de lo nombre dels quals sia mes de doscents, ho en qual se vulla altra batalla en la qual sien doscents homens darmes, la qual sia justa batalla, ho un sol ab altre, ho ab altre terç nombre, lo qual nombre sia agual en la batalla, e que age justa causa, on sera algun Senyor qui tenga camp segur, e aquell tal sera vensador, ho de la part vensadora, que puga daurar la alla mes cuberta (f. uberta o descuberta) del griu. E aso se antenga en mar, e en terra, on sesdavendran armades de navilis.

Octavo: que aquell tal de la dita divissa qui aso complira, don age raho de daurar la dita alla, que si sesdevendra altra volta a ell en algun acte de cavalleria consemblant victoria a la dessus dita, que puga daurar la altra ala del dit griu. E cascun tal cavaller, o escuder, qui aquests dos tals actes aura complits, dels quals age raho de daurar aquestes dues ales del dit griu, que sia tengut intimarho a mi per un araut hon se vulla que yo sia, perque yo a tots de qualsevulla linatge de la dita divissa ho man intimar. 

E aquest singular insigne ha rebut lo dessus dit Senyor Inffant ab gran solempnitat e reverencia en la esglesia de Santa Maria de la antigua en la vila sua de Marinensa del Camp, del bisbat de Salamanca, en la ffesta de la Assumcio de nostra dona Santa Maria, fferia quarta a XV de agost, fflorint la sua iuventut sots vint e quatre, del any de la nativitat de nostre Senyor M.CCC.III (falta una C) ab lo dessus dit iurament. E encara lo dit Senyor a portada la dita divissa ab lo dessus dit iurament a la noblesa (noble) Infantessa consors sua, e encara al illustrissim e excellentissim Senyor Alffonso primogenit fill seu, e al noblisim Senyor en Johan son segon germa, e a molts altres nobles cavallers e donzelles qui aqui eran e encara ab lo iurament dessus dit. E yo Pere Fferrandi secratari del dit Senyor meu Inffant aquestes coses de ma propria ma e escrites.

En nom de nostro Senyor Deu, aiuda nostra, lo qual a ffet lo cel e la terra.

Senyal e benediccio de Deu omnipotent Pare e Ffill, e Sperit Sant davallant sobre aquesta movilia (f. monilia), so es, ornament de coll, e sobre sia ells a ornants, als quals a deffensar iusticia a ornants e pregants a tu Senyor Deus que aquells guarts e deffenes tu qui vius e regnes per tots los segles amen.

Senyor Deu Pare omnipotent, en la ma del qual victoria plena esta, a las pregaries de la gloriosissima Verge Maria mara tua, a la singular devocio de la qual aquest movili (monili), so es, ornament de coll, prenen los quals en ... car a David expugnant lo rebelle gulias (Goliat) fforses meravelloses as donades, la tua clemensia humilment prech que aquel movili, so es, ornament de coll, per la tua grandissima pietat vulles beneyr + e atorga al servent teu Fferrando, Inffant nostre aquella matexa victoria dessiyant gustar ten prest pugua esser deffancio de les esglesies vidues, orffens, e de tots los servents de Deu contra la ingrecia dels pagans, e altres asi inssiduants; axi dons terror e fformido a ell, e a tots los altros (: altres) la dita movilia, so es, ornament de coll de aquell prenents, e encara de persecusio e iusta deffencio effecta per ipsum Dnum. nostrum amen.

Lo Senyor nostre Papa Benet XIII a atorgada una sua bulla a tots los de la dita divissa, qui en presencia del dit Inffant, loffici (no se ve el apóstrofe l' offici) de la Verge Maria en la ffesta de la assumpcio ohiran, per les primeres vespres IIII anys de indulgencia, per les segons (segones) altres IIII. anys de indulgencias, per la missa VI. anys; e a tots los altres de la dita devissa, qui en absencia del dit Senyor Inffant ohiran e ffaran dir aquel dia huna missa solempna ab aquella matexa bulla VI. anys. 

//

Pues en este volumen, fol. 108 v., se halla el documento raro que decía, perteneciente a la noticia de una orden militar conocida hasta aquí casi sólo en el nombre, que es la orden de la Jarra o del Grifo. Por lo mismo daré razón de ella, según lo que arroja de sí este documento, que es copia en lemosín de la escritura de fundación de la orden, de sus estatutos, fórmula de juramento y de bendición de la divisa, y por último, de las indulgencias concedidas a los caballeros. Llámase aquí orden del Griu (Grifo), cuya figura pendía de un collar en significación del valor que debían mostrar los que vestían aquella insignia; que axi, dice, com aquest animal es mes ffort de tots los altres animals, axi tots los homens assenyalats daquest senyal fforts e fferms en lamor de Deu e de la Verge Maria deuen esser trobats, e encara en totes obres de cavalleria. Fundola a honor de la Virgen María y en particular obsequio del misterio de su Asunción Don Fernando, Infante de Castilla, Señor de Lara, Duque de Peñafiel, Conde de Alburquerque y de Mayorga, Señor de Castro y de Haro, hijo de Don Juan, Rey de Castilla y de Portugal. Por estas señas no puede dejar de ser reconocido Don Fernando, hijo de Don Juan I de Castilla, tío y tutor de Don Juan II, y el mismo que en 1412 fue electo en Caspe Rey de Aragón. Este Príncipe, que es el que habla en esta escritura, llama a su padre Rey de Portugal por el pretendido derecho a aquella corona, aun después de la famosa batalla de Aljubarrota

Dice además que su hijo primogénito se llamaba Alfonso, que fue sin duda el Rey de Aragón, V de este nombre. Con este Don Fernando, que floreció a principios del siglo XV, no concuerda la fecha de la fundación de esta orden, que en este documento se dice fue en la ffesta de la Asuncio de nostra dona Santa Maria, fferia quarta a XV de agost ... del any de la Nativitat de nostre Senyor M.CCC.III. Porque en estos años 1303 ni hasta el 1379 no hubo Juan alguno Rey de Castilla, ni otro Fernando que el Emplazado a fines del siglo XIII. Por otra parte, en 1303 la fiesta de la Asunción de nuestra Señora no cayó en miércoles, sino en jueves, habiendo regido la letra dominical F. Así que es preciso suponer yerro del copiante que dejó de poner una C. en aquella fecha. De modo que el año de la fundación sea el de 1403. Con esta fecha dicen bien las señas del fundador Don Fernando, la fiesta de la Asunción, que fue miércoles ese año, en que fue la letra dominical G. y las indulgencias que el Papa Luna concedió a los que acompañasen al Infante en la dicha fiesta, cosa que no podía ser si no coexistían en un tiempo esos dos personajes (a: En una memoria presentada a la Academia de Barcelona en 1737 se dice que Don Alfonso V mudó al día de la Anunciación la costumbre de armar solemnemente caballeros, que Don Fernando su padre fijó en el de la Asunción, y que Benedicto XIII hizo fiesta en Morella en celebridad de esta orden.)

Fundose, pues, la nueva orden miércoles a 15 de agosto de 1403, día en que el Infante estando en la esglesia de Santa Maria de la antigua en la vila sua de Marinensa del camp, del bisbat de Salamanca, recibió con gran solemnidad la insignia del collar con la figura del griu y la entregó a la Infanta su mujer, y a su hijo primogénito Don Alfonso, y a Don Juan, su segundo hermano, y a otros muchos caballeros y doncellas que allí había; todo esto ante el secretario del Infante Pedro Ferrández, y prestando todos el juramento de observar los estatutos, que aquí se ven reducidos a ocho capítulos: I. Que en la fiesta de la Asunción asistan a vísperas solemnes y misa. II. Que tengan a su mesa cinco pobres en el mismo día. III. Que vistan de blanco dicho día. IV. Que lleven el collar toda su vida, dejando en libertad a las viudas. V. Que en todos los sábados y fiestas de la Virgen vistan de blanco, o a lo menos lleven una estola o faja blanca ancha tres dedos. VI. Se ordena lo que se debe observar en caso de luto. VII y VIII. Que en premio de las hazañas de armas puedan los caballeros dorar las alas blancas del griu. A esto se reducen los estatutos, aunque su lectura te lo dirá mejor (a Ap. núm. XI.).

Mas porque la memoria que hace el estatuto V de estola o faja podía hacerte sospechar que fuese esta la orden antigua de Castilla, llamada de la Banda, fundada por Don Alfonso XI en 1330, diré algo sobre ello. Primeramente coteja estos estatutos con los del orden de la Banda, los cuales hallarás entre las cartas de Don Antonio de Guevara en la que escribió al Conde de Benavente, y verás cuán poco se parecen. 

En segundo lugar el distintivo característico y digamos el hábito de esta orden de Don Fernando I de Aragón, era un monili del coll ornament, del qual penge un griu, es decir, un collar con la figura del grifo. Esto era lo que se bendecía, como se ve en las oraciones que hallarás al fin de los estatutos: esto lo que recibían los caballeros y lo que les incorporaba en la orden y lo que eran obligados a llevar siempre; y en las alas de aquel animal dorándolas, denotaban sus proezas. Y como las órdenes toman su nombre de su principal y característica divisa, y en la de la Banda no se halle cosa que de mil leguas diga con esto, es claro que son distintas entre sí, y que la de que decimos debe llamarse orden del Grifo. La faja o estola que permitía vestir en los sábados era un adorno y supliendo de todo el vestido blanco que para ese día prescribe a sus individuos, del cual no usaban los otros días del año. Y así nada tiene que ver con la otra banda, que era el distintivo único perpetuo de los de aquella orden, y esta además debía tener cuatro dedos de ancha y ser de color rojo precisamente. Mas a la nuestra sólo se concedían tres dedos de ancho, y debía ser tan precisamente blanca que en el centro de ella no se permitían bordados ni pedrería de otro color. Pero lo que acaba de mostrar la diferencia de ambas órdenes es que en la de Don Alfonso eran excluidas las mujeres y todos los primogénitos, como que sólo se fundó para honrar con ella a los segundones de las casas ilustres; mas en estotra de Don Fernando eran admitidas señoras doncellas y casadas y toda clase de escuderos y caballeros, y particular y expresamente los primogénitos. Así el primero que la recibió fue Don Alfonso, primogénito del fundador. Electo después el fundador Rey de Aragón, se trajo consigo su fundación para honrar con ella y tener así contentos en su obediencia a los señores sus nuevos vasallos. Y aun esta debe ser la causa de hallarse esta copia de sus estatutos en lemosín, que probablemente no se hiciera, si la fundación quedara ahogada en su cuna. Así leemos en Zurita (libro XII, capítulo XXX) que entrando el Rey victorioso en Balaguer a 5 de noviembre de 1413 en llegando a la puerta de la ciudad tomó una espada desnuda de la vaina y dio encima de los almetes a los que habían de ser caballeros, y celebrada la misa con gran solemnidad dio su divisa del collar de las Jarras y Grifo a ochenta caballeros y escuderos así de Castilla como de estos reinos. En el mismo libro cap. 59 se lee como recibiendo Don Fernando la orden del Dragón del Emperador Sigismundo, le dio la de la Jarra y Grifo. En el lib. XV, cap. 44, se cuenta que el año 1446 Don Alfonso V dio su devisa de la Estola y Jarra al duque de Borgoña, de quien recibió la del Tuson (Toisón): y libro XVI, cap. 28, año 1454, concedió a los Reyes de Castilla que truxesen la devisa del collar de las Jarras de lirios y Grifo del Rey de Aragón con la estola los días de nuestra Señora y los sábados. Estas son las memorias que he encontrado de esta orden, la cual debió durar hasta la reunión de ambas coronas. Del título de las Jarras que le da este escritor y de llamarla también poco antes de los Lirios, ha nacido, a lo que yo creo, la equivocación de haber dicho los que de esto tratan, que la divisa de esta orden era un collar de oro compuesto de una Jarra y unas Azucenas en el centro con un Grifo, pendiente de él la imagen de nuestra Señora de la Antigua, vestida de azul, adornada, etc. Así se lee en el Diccionario de las órdenes que publicó Don Benito de Castro (V. Azucenas), y añade que la fundó Don Fernando I, Rey de Aragón, en la villa de Methimo Campense en 1413. Mucho hay que corregir aquí. Lo principal es que Don Fernando en ese año andaba muy lejos de Medina del campo, que así se llama, y que allí la fundó en 1403, y que la que en este año confiesa Castro haber sido fundada con el nombre de Lirios, no es distinta como él cree de la de las Azucenas. Que cierto por distintas que sean para los botánicos estas dos flores, nunca lo pudieron ser tanto para un Rey que en tan corta distancia de tiempo bastasen a caracterizar dos órdenes distintas. La verdad es que es una sola orden, y que nunca en su collar colgó vaso ni jarra de lirios o azucenas, y mucho menos la imagen de Nuestra Señora, que junto con el grifo harían una mezcla ridícula, informe y de risa. Confundiose con esta la orden de Don García VI de Navarra.

La copia de estos estatutos que digo es de aquel tiempo, y especifica muy por menor toda la divisa de la orden de Don Fernando y no hay más sino un collar de que pende un grifo. Y esto es muy verosímil, y muy análogo a lo que son las otras órdenes, de cuya gravedad desdice la reunión de aquellas tres divisas.

Una observación resta que hacer, y es, que este documento, en el estatuto III, llama al collar insigne de gerres. Y como esta palabra lemosina es la jarra, de aquí pudo nacer dicha denominación. Mas sobre que no hay aquí memoria de otro distintivo más que el grifo, como tengo dicho, yo sospecho que esta palabra en este documento no significa jarras, sino arras. Sólo otra vez usa de tal expresión, y en ella es claro lo que digo. Oye cómo habla el Infante Don Fernando: è per la devota memoria de aquell subiran goig, lo qual rebe quant à ella (la Virgen María) langell Gabriell saluda, he rebut un insigne, ço es à saber, del coll ornament, en senyal singular de les sues GERRES, de la sua salutacio. Quién traducirá aquí jarras? No es más llano las sus arras de su salutacion? Así pudo llamar collar de arras, como la muestra pública de la consagración de los que se ofrecían al culto de María Santísima.

En resolución, por lo que resulta de este documento, precioso y único hasta ahora en su clase, Don Fernando I, Rey de Aragón, fundó antes de serlo la orden del Grifo, y nada más. 

He dicho que esta orden estuvo aquí en práctica hasta la reunión de esta corona con la de Castilla. A lo menos me consta que en el año 1457 Don Alfonso V dio facultad para vestir la insignia a Lucrecia Dezsoler, Valenciana, como consta de la copia adjunta, sacada del archivo de la bailía de Valencia (a: Ap. núm. XII.). En ella son notables estas palabras: possitis conferre amprisiam (empresa) nostram, stolam videlicet candidam cum languncula, quam in honorem Virginis Mariae singulis diebus sabbatinis et festivitatibus suis gestare solemus. La dificultad está en la palabra languncula, o más bien laguncula (diminutivo de lagena), que significa jarra pequeña. Y si esto es así, la divisa de dicha orden, que supone y dice fundada por su padre Don Fernando, era una jarra y estola, y no grifo. Entre estos documentos contrarios aténgome a los estatutos, o más bien abrazo los dos sentidos; por eso dijo gerres.

miércoles, 6 de diciembre de 2023

Aimeri de Péguilain. De fin' amor comenson mas cansos

Aimeri de Péguilain.


Aimeri, Aimeric, Peguilain, Péguilhan, Peguilhan, 1175 - 1230


De fin' amor comenson mas cansos

Plus que no fan de nulh' autra sciensa,

Qu' ieu non saubra nien, s' amors non fos,

Et anc tan car non comprei conoissensa;

Qu'ab belh semblan, aissi cum fai traire,

Me vai doblan quascun jorn mon martire,

Qu'en la boca m fes al prim doussezir

So que m' a fag pueys al cor amarzir.


Si de merce acuzar fos razos, 

Digna fora de ma desbevolensa, 

Qu'amors vens me e chauzimenz amdos, 

Et us non a d' els poder que lieys vensa; 

Per so m cuia de tot en tot aucire, 

Quar sap e ve que merces n' es a dire; 

Pero no m vol del tot viatz aucir, 

Abans me fai languen, piegz de morir.


Piegz a de mort selh que viu cossiros, 

E non a joy, mas dolor e temensa, 

Pueys ve la ren qu' el pogra far joyos, 

On non troba socors ni mantenensa.

E doncs ieu, las! que sui d' est mal suffrire

De mil dolors, fos d' un sol joy jauzire! 

E ja no fos mas per mi escarnir, 

Si m degra far ab belh semblan languir!


Mas non a tort qu' ieu am lieys a rescos

Ins e mon cor, e no 'l n' aus far parvensa; 

D'aitan fas eu a guiza d' orgulhos, 

Quar sol de lieys aus aver sovinensa:

Mas ieu non puesc ad amor contradire; 

So que 'l platz am, e so que 'l platz adire; 

Pero cum folhs mi vuelh enfolhetir,

Quar encaus so que no vuelh cosseguir.


Qu'el sieus cars pretz es lo mielher dels bos,

Pueys la beutatz es egual la valensa:

Cum plus remir ni vey d' autras faissos,

Ades m' es vis que sa beutatz agensa;

Per qu' ieu no l' aus preian mon cor devire,

Mas que denan li fremisc e 'lh sospire,

Quar sa beutatz fai ma boca mudir

Mas sospiran la 'n cug far avertir.


Dels huelhs no vey lieys cui de cor remire, 

Per qu'ensemps plor mesclamen e sospire; 

E si s laisses a merce convertir, 

Dreitz for' hueymais que m fetz vas si venir.


Reys d' Aragon, tant aguizatz de dire 

Als ben dizens, qu' us non sap on se vire, 

Qu'a l' un bon fag faitz l' autre cosseguir,

Per qu' om tem dir lo ben pel miels gequir.

____

Selh que s' irais ni guerrey' ab Amor,

Ges que savis no fai, al mieu semblan, 

Quar de guerra ven tart pro e tost dan, 

E guerra fai mal tornar en peior; 

En guerra trop, per qu' ieu non la volria,

Viutat de mal e de ben carestia; 

E fin' amors, si tot mi fai languir,

A tant de joy que m pot leu esjauzir;


Que 'l plazer so plus que l' enuey d' amor, 

E 'l be que 'l mal, e 'l sojorn que l' afan, 

E 'l gaug que 'l dol, e 'l leu fays que 'l pezan,

E 'l pro que 'l dan son plus, e 'l ris que 'l plor. 

Non dic aissi del tot que mal no i sia, 

E 'l mal qu' om n' a val mais que si 'n gueria,

Quar selh qu' ama de cor non vol guerir

Del mal d' amor, tant es dous per sufrir!


Enquera truep mais de be en amor,

Qu'el vil fai pros e 'l nesci gen parlan,

E l' escars larc e leyal lo truan, 

E 'l folh savi e 'l pec conoissedor, 

E l' orgulhos domesg' e humilia,

E de dos cors fai un, tan gen los lia; 

Per qu' om non deu ad amor contradir 

Pus tan gen sap comensar e fenir.


S' ieu l' ai servit, pro n' ai cambi d' amor

Ab que ja plus no m fassa mais aitan,

Qu'en mainh locs m' a fag tan aut e tan gran,

Don ja ses lieys no pogr' aver honor,

E moutas vetz mi gart de vilania,

Que ses amor gardar no m' en sabria

E manhs bos motz mi fai pessar e dir,

Que ses amor no i sabria venir.


Bona domna, de vos tenc e d' Amor 

Sen e saber, cors e cor, motz e chan; 

E s' ieu res fatz que sia benestan

Devetz n' aver lo grat e la lauzor,

Vos e Amors, que m datz la mayestria

E si ja plus de ben no m' en venia, 

Pro n' ai cambi, segon lo mieu albir;

E si plus fos, be saubra 'l plus grazir.


Chansos, vai t'en de ma part e d' Amor

Al pro, al ric, al valen, al prezan 

A cui servon Tyes et Alaman,

E sopleyo cum bon emperador;

Sobr'els majors a una majoria, 

Honor e pretz, larguez' e cortezia;

Larcs es de cor, d' amar e de servir,

Valens de fag per ric pretz conquerir.


Bona domna, la genser etz que sia, 

Vas vos azor e soplei nueg e dia; 

Jamais de vos no me volrai partir,

Qu'en tot lo mon non pogra miels chauzir. 

___


D'aisso don hom a lonjamen

Ben dig entr' els conoissedors,

Si 'n dis pueis mal vilanamen,

Es a tot lo mens dezonors,

Qu' aycelh que se mezeys demen

Del ben qu' a dig, no m' es parven, 

Des qu' es trobatz ben dizen fals, 

Qu' el dei' om creire dizen mals.


S'elh disses al comensamen 

Lo mal, ans qu' elh bes digz fos sors,

Dissera plus cubertamen 

E semblera vers als plusors.

Mas pero ben aven soven

Qu'aisso qu' om cre blasmar defen; 

Doncs non es d' ome qu' es aitals 

Lo bes digz bo ni 'l mals digz mals.


Us que dis ben premeiramen

Que de bas aut poiet amors,

E 'n dis apres mal sotilmen

Per far semblar sos mals peiors;

E per plus enganar la gen

Ab proverbis dauratz de sen

Et ab parauletas venals

Vol far creire del ben qu' es mals.


Non es bes qui fai d' avinen,

Segon lo mon, so qu' es valors;

E que s garda de falhimen 

On plus pot; e creys sa lauzors,

Si es; mas non pot far nien,

Si non a l' amajestramen

D'Amor, qu' es majestre lials,

Qu' ensenha triar bes dels mals.


Qu'el cor nays on amors empren 

Ensems ardimens e paors;

Qu'en saviez' a l' ardimen

E volpilhag' en las follors;

E pueys es arditz eissamen 

De larguez' e d' ensenhamen,

E volpilhs d' escarsez' e d' als

Que fos vilania ni mals.


Per so m par que, qui eitz mal, men 

Del majestre que dona 'l sen 

Cum sia hom valens e cabals, 

Ni cum se pot gardar de mals. 


Quar val plus e conoys e sen

Na Joana d' Est, et enten 

Mielh, segon lo dreg jutge, quals

Deu hom dir d' amor bes o mals. 

___


Li folh e 'l put e 'l filhol

Creisson trop, e no m' es belh;

E 'l croy joglaret novelh,

Enueyos e mal parlan,

Corron un pauc trop enan, 

E son ja li mordedor

Per un de nos, duy de lor,

E non es qui los n' esquerna.


Greu es quar hom lor acol, 

E non lor en fai revelh:

Non o dic contra 'N Sordelh,

Qu'el non es d' aital semblan, 

Ni no s va ges percassan 

Si col cavalier doctor; 

Mas, quan falho 'l prestador,

Non pot far V ni VI terna.


Lo marques part Pinairol, 

Que ten Saluz' e Revelh,

No vuelh ges que desclavelh 

De sa cort, ni an lunhan 

Persaval, que sap d' enfan 

Esser mayestre tutor; 

Ni un autre tuador, 

Qu' ieu no vuelh dir, de Luzerna.


Aitals los a com los vol

Lo marques d' Encantarelh

Nicolet, e 'l trufarelh 

Que venon ab lui e van, 

E non del tot per lor dan, 

Be s son trobat d' una color; 

A tals vassals tal senhor; 

Dieus lor don vita eterna!


Ar veiretz venir l' estol 

Ves Malespina e 'l tropelh,

Donan la carn e la pelh; 

Et ades on piegz lor fan

E menhs de merce lor an,

Trop son li combatedor,

E pauc li defendedor;

Mortz son, si Dieus no 'ls governa.

Estampidas e rumor

Sai qu'en faran entre lor, 

Menassan en la taverna.