Mostrando las entradas para la consulta rechitá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta rechitá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 26 de julio de 2024

2. 3. Aventures del camí de Barbastro.

Capítul III.

Aventures del camí de Barbastro.

Aventures del camí de Barbastro.


No anáe per lo camí real o triscat temén que lo flare s'haguere mort y lo estigueren acassán, sino per sendes y voreres per culpa de la temó que lo guiabe.

Se va topetá en un llauradó que ajudat de dos mossos fills seus estáe fen uns forats com a fosses y li va preguntá pera qué los faien. Li van contestá que pera plantá una viña, y que a cada forat ficáen dos sarmens. Va mirá ell un rato y va di:

plantá una viña

- Bons llauradós, ¿no siríe milló en ves de ixos forats obrí una sanja tan llarga com la tira de viña, y u faríeu en mes fassilidat, y después de orejada y solejada ficáreu los sarmens atravessats y los enterráreu en la terra ya curada que vau traure primé? 

Y va di lo mes mosso dels fills:

- Yo crec, pare, que este sagal té raó.

Pero lo pare va contestá:

- Ni tú ni ell la teniu; aixina me va enseñá lo vostre yayo, mon pare, a plantá la viña, y aixina tos u enseño yo a vatres.

- Y ¿no donaréu datra raó, bon home?, li va di Pedro Saputo. ¿Conque moro mon pare y moro hay de morí yo? Pos en verdat que si sempre faiguerem lo que van fé los nostres pares y allacuanta féen ya los antics, sempre lo món estaríe com al primé día. 

Y dieume, ¿Cuán donará fruit aquella atra viña?

- Eixa, va contestá lo llauradó, se va plantá l’añ passat y encara tardará a doná fruit, perque ara creix y arraíle, después se pode a ran, degolle o escamoche, pera tráureli los chupons inutils, y después torne a rechitá, llansá, y són ya los sarmens que han de formá lo sep; y al cuart añ de plantada fa lo primé raím.

Va mirá Pedro Saputo la viña de mes a prop, va mirá les atres y se va girá al llauradó y li va di:

- Yo crec que dixá llansá al seu aire a la viña ha de tráureli forses del seu arrailamén, y que siríe milló podala com lo primé añ, o al menos llimpiala mol be, y podala lo segón, cuan ya tindríe que doná alguns carrolls. Perque... 

- No ña perque ni per cuán, lo va tallá lo llauradó; sou un mosset que encara put a la lleit de sa mare, ¿y veniu donanme llissons y volén enseñám modes noves? Caminéu, fill de puta, y seguiu lo vostre camí, si es que sabéu aón está, que yo, per sert, no tos hay cridat.

- Men vach, sí, men vach, va contestá Pedro Saputo, pero tos dic, home fals, y chafaré sen llanses sobre aixó, que la viña que no done fruit y bo, encara que no mol abundán, lo segón añ, o no va naixe pera viña o es filla de burro.

- ¿L'hau sentit al insolén? Va di lo llauradó a sons fills; y los mossos van arremetre contra nell eixecán les seues caveguetes. 

Ell anáe ya a probá un atra vegada la puntería del seu bras en un parell de coduls contra los mossos, cuan, enrecordansen del flare preguntón, los va dixá caure als peus; pero se va enfrentá al primé que veníe, y agarranlo de costat va esquivá lo cop de la eixadella, li va saltá damún y lo va tombá an terra, mentrestán va arribá l’atre y va fé en ell lo mateix. Bregáen per eixecás, y ell los marejáe com un ratolí al gat, hasta que pera acabá li va fotre una puñada al mes gran al muscle y li va estamordí un bras, y al mes menut de una cossa li va empaná los nassos, fenli saltá un riu de sang; y li va di al pare que veníe cap an ell mol furién:

- Vech canes al vostre cap y no li vull ficá les mans a damún, cap de suro, que si no teníu mes dicha en atres coses que tindre fills valens, miréu la cara que porten. Torqueuli los mocs an eixe mosso que se embrute la cara y la camisa, y an eixe atre lligueulo curt, si ne sabéu, que be u ha de menesté, y donéu memories de la meua part al albéitar del poble. Y en aixó los va dixá y va tirá cap abán.

Atravessán plans, y baixán y puján barrangs, alguns mol fondos, passán rius y no tocán cap poble, perque se desviabe de tots, va vindre la nit y no sabíe aón se trobáe, habíe perdut lo tino y estáe baldat. Va trobá un collet coronat de un edifissi cuan miráe cap al sel perque ñabíe molta oscurina; y a má dreta allá lluñ sentíe algunes campanes. Este collet y este edifissi, va di, be podríe sé la ermita famosa de Nostra Siñora del Puch y eixes campanes que séntigo siríen de la siudat de Barbastro. Y així ere en verdat. Y fen alto y mirán a la ermita díe: ahí té que ñabé per lo menos un capellá en la seua casera; pero es hora sospechosa, y primé contestarán los morts dels sementeris y se eixecarán al juissi de Deu, que contestarán ixos solitaris ara y me obrirán la porta. La siudat, segons lo eco de les campanes, no pot está mol lluñ y vech una faixa blanca que deu sé lo caminet, la senda. Dormiu en pas, guardes del santuari; no vull estorbá lo vostre descans ni donatos cap susto sense profit. Y dién aixó va empendre lo camí de la siudat.

A les poques passes y entre una gran espessura de abres que faen del tot fosc lo puesto de un costat al atre del camí, va sentí remugá, y después va topetá en un home que li va preguntá sobressaltat: 

- ¿Quí va?, ¿sou cosa de este món o del atre?

- De éste y del atre, va contestá Pedro Saputo; y vosté, ¿quí sou? 

- Yo, va di lo home en veu tremolosa, soc un penitén, y totes les nits ixco de la siudat a les nou, y en los peus descalsos y resán lo rosari ving a la ermita, reso a la porta a ginollons set credos y tres salves, y men entorno cap a casa. De nou díes men falten tres, avui es lo sexto de la novena.

- ¿Y quin pecat hau cometut, li va preguntá Pedro Saputo, pera fé tan extraña penitensia? Y va contestá lo home: 

- Un domenche que va aná molta gen al Puch vach está yo un rato per eixes caigudes del monte en algunes mossetes y vach seduí a una de elles.

- Pos, amic, va di Pedro Saputo, si tots los que seduíxen donselles als santuaris o van an ells a demostrá los seus amors, segons ting sentit y prediquen per ahí los flares, hauríen de fé esta penitensia que vosté fa, me pareix a mí que totes les ermites del món hauríen de sé mes visitades de nit que de día.

- Es que yo, va di lo penitén, li vach doná paraula, y ara ha eixit de sing y no vull casám en ella, sino en un atra.

- ¡Hostia!, va di Pedro Saputo; esta ya es mes grossa. Pero has de entendre, mosso engañat, que en la teua penitensia no satisfarás a la mosseta, perque ella, creén en la paraula que li vas doná se va entregá a la teua voluntat, y la has burlat. La deuda de la teua paraula sempre estará viva; aquell deute sempre es lo mateix; lo dret es de ella y sol de ella, y si no sedix, la vostra persona tota no es la vostra, sino seua.

¿Qué feu als passeos de nitet a la ermita, y en los credos y salves? Encara que vingueres tota la teua vida, en ves de sol nou nits, no enmendaríes la mala obra que li vas fé ni li tornaríes la honra que li has pres, ni redimiríes la obligassió que tens en ella. No vas be, mosso, no vas be; y lo confessó que te ha imposat ixa penitensia es un ignorán que tos porte a la perdissió en eixe engañ que vols fé a Deu y has fet al món y a la sagala. Yo te dic, y creume: si vols viure en pas de la teua alma, y no sé desgrassiat an este món y condenat al atre, cumplix primé la penitensia, ya que te la han imposat, y después la paraula an aquella simple inossén mosseta. Yo sé que ella te vol, y com la vas engañá, cada día demane a Deu que te castigo. ¡Y te castigará!... ¡Y ara mateix! ¡Aquí mateix y per la meua má!... Si no te arrepentixes inmediatamen y vas demá a demanali perdó y oferili la teua má. ¿U entens?... Va di estes paraules en gran forsa y severidat, y lo mosso estáe ya tan acollonit, que al sentiles va caure an terra de ginolls y va di tremolán y plorán:

- U faré, siñó ángel, u faré; ¡no me matéu!, ¡no me faiguéu mal, per Deu! - ¡Sí que u faré! - ¡Ay, Siñó!, ¡Dixeume aná a demanali perdó a la Virgen Santíssima!...

- Ves en hora bona, va di Pedro Saputo en la mateixa seriedat; pero has de tindre entés que si no cumplixes, si demá mateix no vas a casa de la mosseta, y quedes conforme, te trauré la vida de repén en una espasa invissible que porto sempre en mí. Perque, ¡villano!

- ¡Siñó, siñó!, va gañolá lo mosso mich mort de po.

- Camina, malaventurat; seguix lo teu camí, y demá mos vorem aquí o a un atra part. Y dién aixó lo va agarrá del bras y de una espolsada lo va eixecá y lo va aventá camí abán en tal furia, que al infelís li va pareixe que lo remate siríe obrís la terra daball dels peus y caure al mes fondo dels abismos del infiarn. Va aná entropessán deu o dotse passes caigo o no caigo y bramán:

- Virgen Santíssima, ¡perdó!, ¡perdónam!, tot escagarsataterrorisat, en temó de que sel emportaren los dimonis. La escurina los va separá y arribán lo mosso a la porta de la capella va fé mols actes de contricsió y va está dos hores allí en la boca seca demanán misericordia a Deu y a María Santíssima. Y en son demá a la matinada va aná a vore a la dels sing (mesos), li va di que ya volíe casás en ella, y en efecte va portá cap abán lo negossi en tanta actividat que abans de acabás lo mes estáen casats, y mol contén ell de pugué aná al sel en una dona que ben mirada valíe tan com un atra, apart de habela conegut en lo sentit bíblic, que no done ni trau poca cosa.


Original en castellá:

Capítulo III.

Aventuras del camino de Barbastro.

No iba por el camino real o trillado temiendo que el fraile hubiese muerto y le siguiesen, sino por sendas y campos a la husma del miedo que le guiaba; y dio con un labrador que ayudado de dos mozos hijos suyos estaba haciendo unos hoyos como fuesas y le preguntó para qué los hacían. Respondiéronle que para plantar una viña, y que en cada hoyo ponían dos sarmientos. Miró él un rato y dijo: - Buenos labradores, ¿no sería mejor en vez de esos hoyos abrir una zanja tan larga como la tira de la viña, y las haríades con más facilidad, y después de oreada y soleada poníades vuestros sarmientos atravesados y los enterrábades con la tierra ya curada que sacastes primero? Y dijo el más mozo de los hijos: - Yo creo, padre, que este muchacho tiene razón. Mas el padre contestó: - Ni tú ni él la tenéis; así me enseñó vuestro abuelo a plantar la viña, y así os enseño yo a vosotros. - Y ¿no dais otra razón, buen hombre?, le dijo Pedro Saputo. ¿Conque moro mi padre y moro he de morir yo? Pues en verdad que si nunca hiciéramos sino lo que hicieron nuestros padres y lo hicieron ya los antiguos, siempre el mundo estuviera en el primer día, y todas las cosas en la primera rudeza. Y decidme, ¿cuándo dará fruto esotra viña vuestra? - Ésa, respondió el labrador, se plantó el año pasado y aún tardará a dar fruto, porque agora crece y se arraiga, después se poda raso o degüella, para quitarle la pujanza inútil, y luego torna a echar y son ya los sarmientos que han de formar la cepa; y al cuarto año de plantada hace el primer fruto. Miró Pedro Saputo la viña inmediata, miró otras y volvió al labrador y le dijo: - Yo creo que ese dejar brotar libremente a la vid ha de quitalle fuerzas de su arraigo, y que sería mejor podalla según arte el primer año, o al menos limpialla muy bien, y podalla el segundo, con que debería dar ya algunos racimos. Porque... - No hay porqué ni por cuándo, le atajó diciendo el labrador; sois un rapaz que aún hedéis a la leche del ama, ¿y os venís dándome lecciones y queriendo persuadir modas nuevas? Andad, hi- de- puta, y seguid vuestro camino, si es que sabéis a dó ís, que por cierto no os he llamado. - Me voy, sí, me voy, respondió Pedro Saputo, porque así me cumple; pero dígoos, hombre falso, y romperé cien lanzas sobre ello, que la viña que no da fruto y bueno, aunque no muy abundante el segundo año, o no nació para viña o es hija de burro. - ¿Lo habéis oído el insolente?, dijo el labrador a sus hijos; y los mozos arremetieron contra él levantando sus azadas. Él iba ya a probar otra vez la certeza de su brazo con un par de piedras contra los mozos, cuando, acordándose del fraile, quiso más bien remitirlo de pronto a los pies; mas hizo alto luego y revolvió contra el primero que venía, y tomándole de lado esquivó el golpe de la azada y le saltó encima y lo derribó en tierra, mientras llegó el otro e hizo con él lo mismo. Bregaban por levantarse, y él los zarandeaba como ratón al gato, hasta que por concluir dio un puño al mayor en el hombro y le tulló un brazo, y al menor de una coz le aplastó las narices haciéndole saltar un río de sangre; y dijo al padre que venía contra él muy furioso: - Veo canas en vuestra cabeza y no quiero poner las manos en vos, alma de corcho, que si no tenéis más dicha en otras cosas que en parir hijos valientes, catad qué gesto ponen. Bien cuitado habéis de ser en toda vuestra suerte. Limpiad los mocos a ese mozo que le ensucia la cara y la camisa, y a ese otro brizmadle si sabéis, que bien lo ha de menester, y dad memorias de mi parte al albéitar del lugar. Y con esto los dejó y pasó adelante.

Atravesando llanos, y bajando y subiendo barrancos profundísimos, pasando ríos y no tocando ningún pueblo, porque se desviaba de todos, vino la noche y no sabía dónde se encontraba, más de que con grande afán y perdido el tino en dos o tres horas de noche y fatiga, dio con un montecillo coronado de un edificio, que le vio mirando contra el cielo por ser mucha la oscuridad; y a su mano derecha a lo lejos oía algunas campanas. Este cabezo y este edificio, dijo, bien podría ser la ermita famosa de Nuestra Señora del Pueyo, y esas campanas que oigo serían de la ciudad de Barbastro. Y así era la verdad. Y haciendo alto y mirando a la ermita decía: ahí debe de haber por lo menos un capellán con su casera; pero es hora sospechosa, y primero responderán los muertos de los cementerios y se levantarán al juicio de Dios, que respondan esos solitarios ahora y me abran la puerta. La ciudad, según el eco de las campanas, no puede estar muy lejos y veo una faja blanca que debe ser el camino. Dormid en paz, guardadores del santuario; no quiero turbar vuestro descanso ni daros un susto sin provecho. Y diciendo así tomó el camino de la ciudad.

A pocos pasos y entre una grande espesura de árboles que del todo hacían oscuro el sitio de un lado a otro del camino, oyó murmurar, y luego topó con un hombre que le preguntó sobresaltado: - ¿Quién va?, ¿sois cosa de este mundo o del otro? - De éste y del otro, respondió Pedro Saputo; y vos, ¿quién sois? - Yo, dijo el hombre con voz trémula, soy un penitente, y todas las noches salgo de la ciudad a las nueve, y a pies descalzos y rezando el rosario vengo a la ermita, rezo a la puerta de rodillas siete credos y tres salves, y me vuelvo a casa. De nueve días me faltan tres, sin hoy porque es el sexto. - ¿Y qué pecado habéis cometido, le preguntó Pedro Saputo, para hacer tan extraña penitencia? Y respondió el hombre: - Un domingo que fue mucha gente al Pueyo me anduve yo un rato por esas caídas del monte con algunas mozas y seduje a una de ellas. - Pues, amigo, dijo Pedro Saputo, si todos los que seducen doncellas en los santuarios o van a ellos a gozar sus amores, según tengo oído y predican por ahí los frailes, hubiesen de hacer la penitencia que vos, paréceme a mí que todas las ermitas del mundo habían de ser más visitadas de noche que de día. - Es que yo, dijo el penitente, le di palabra, y agora ha salido de cinco y no quiero casarme con ella sino con otra. - ¡Hola!, dijo Pedro Saputo; ésa ya es más apostema. Pero habéis de entender, mozo engañado, que con vuestra penitencia no satisfacéis a la moza, porque ella creyendo en la palabra que le distes se entregó a tu voluntad, y la habéis burlado. La deuda de vuestra palabra siempre está viva; aquella deuda siempre es la misma; el derecho es de ella y sólo de ella, y si no cede, vuestra persona toda no es vuestra sino suya. ¿Qué hacéis con vuestros paseos nocturnos en la ermita, y con vuestros credos y salves? Aunque viniérades toda vuestra vida, cuanto más nueve noches, no enmendaríades la mala obra que le hicisteis ni le volveréis la honra que le habéis quitado, ni redimiríades la obligación que tenéis con ella. No vais bien, mozo, no vais bien; y el confesor que os ha impuesto esa penitencia es un ignorante que os lleva a la perdición con ese engaño que queréis hacer a Dios y habéis hecho al mundo y a la muchacha. Yo os lo digo y creedme: si queréis vivir en paz de vuestra alma, y no ser desgraciado en este mundo y condenado en el otro, cumplid primero la penitencia, ya que os la han impuesto, y después la palabra a aquella simple inocente moza. Demás que yo sé que ella os quiere, y con todo porque la engañaste, cada día pide a Dios que os castigue. ¡Y os castigará!... ¡Y ahora mismo! ¡Aquí mismo por mi mano!... si no os arrepentís inmediatamente y vais mañana a pedille perdón y ofrecelle vuestra mano. ¿Lo entendéis?... Dijo estas palabras con gran fuerza y severidad; y el mozo estaba ya tan bascoso, que al oírlas cayó en tierra de rodillas y dijo temblando y llorando: - Lo haré, señor ángel, lo haré; ¡no me matéis!, ¡no me matéis, por Dios! - ¡Sí que lo haré! - ¡Ay, Señor!, ¡dejadme ir a pedir perdón a la Virgen Santísima!... - Id en hora buena, dijo Pedro Saputo con la misma severidad; pero tened entendido que si no cumplís, si mañana mismo no vais a casa de la moza, y quedáis conforme, os quitaré la vida de repente con una espada invisible que traigo conmigo. Porque, ¡villano! - ¡Señor, señor!, gritó el mozo medio muerto. - Andad, malaventurado; seguid vuestro camino, y mañana nos veremos aquí o en otra parte. Y diciendo esto le tomó del brazo y de una sacudida le levantó y echó camino adelante con tal furia, que al infeliz le pareció que el remate sería abrírsele la tierra a los pies y caer en el más profundo abismo del infierno. Anduvo diez o doce pasos cayendo y no cayendo y exclamando: - Virgen Santísima, ¡perdón!, ¡perdón!, y muriéndose de horror y de miedo de que de vuelo se le llevasen los demonios. La oscuridad los separó en tanto, y llegando el mozo a la puerta de la capilla hizo muchos actos de contrición y estuvo dos horas allí con la boca seca pidiendo misericordia a Dios y a María Santísima. Y al día siguiente por la mañana fue a ver a la de los cinco, le dijo que ya quería casarse con ella, y con efecto llevó adelante el negocio con tanta actividad que antes del mes estaban casados, y muy contento él de poder ir al cielo con una mujer que bien mirada valía tanto como la otra, fuera de haberla conocido, que no da o quita poco.

jueves, 28 de marzo de 2024

Garba - Garossa, Gairossa

Garba, s. f., gerbe.

La bella garba, cant es segada el camp. V. et Vert., fol. 92.

(chap. La bella garba, cuan es segada al cam, campo.)

La belle gerbe, quand elle est sciée au champ.

Era carguada de garbas de sivada.

(chap. Estabe carregada de garbes de sivada o sibada. Com veéu, al ocsitá o chapurriau antic se escribíe en s inissial; passe en moltes mes paraules que poden escomensá en s o en c, perque ere lo mateix sonido o so. Ej. sirera, sireres. A la imache podéu vore un llasset groc, nugo, o llassada.)

garba, garbes; garbera, garberes; nugo, nugos

Libre de Tindal, p. 12.

Était chargée de gerbes d'avoine.

Garbas ni fen. Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 95.

Gerbes et foin.

ANC. FR. Vez-là ces chans ù la gent soient

Qui ces jarbes cueillent e loient... 

Et les garbes ensanle metuns.

Marie de France, t. II, p. 361.

CAT. ESP. Garba. (chap. Garba, garbes; garbeta, garbetes.)

2. Garbier, s. m., gerbier, amas de gerbes.

Arses... garbier o hostal.

(chap. Cremare... garbera u hostal, casa.)

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 130. 

Brûlât... gerbier ou maison.

(chap. Garbera, garberes : mun de garbes apretades per si plou.)

 

Garbier, adj., fanfaron, hâbleur, faiseur d'embarras.

Tant an ben dig del marques 

Joglar truan e garbier.

P. Vidal: Tant an ben.

Tant ont bien dit du marquis les jongleurs vauriens et hâbleurs.

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús, garbier

 

Garen, Guaren, s. m., garant, protecteur.

Guarents t' en sere. Tit. de 1067.

(chap. Yo t' en siré garantisadó, protectó, guardadó, guía; siré : seré, del verbo sé.)

Je t'en serai garant.

Sias me capdels e garens.

Giraud de Borneil: Quan lo freitz.

Sois-moi guide et protecteur.

- Témoin.

Donc pus vas me non avetz nulh garen

Qu' ieu anc faillis.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh.

Donc puisque envers moi vous n'avez aucun témoin que jamais je faillis.

Us garens non pot altre contrastar de negun pechat, mas per dos garens er crezuda tota paraula. Trad. de Bède, fol. 77.

(chap. Un testigo, testimoni no pot contrastá a un atre de cap pecat, pero per dos testigos, testimonis sirá creguda tota paraula.)

Un témoin ne peut contredire un autre d'aucun péché, mais par deux témoins sera crue toute parole. 

Loc. Si m trai fis amors en garen.

Lamberti de Bonanel: D' un saluz. 

Si pur amour me prend à témoin.

ESP. PORT. Garante, IT. Guarento.

2. Garentia, Guarentia, Guerentia, s. f., témoignage.

Domna, nos tres, vos et ieu et Amors, 

Sabem totz sols, ses autra guarentia, 

Quals fo 'l covens; no s tanh qu'ieu plus en dia. 

(chap. Dona, natros tres, vos y yo y Amor, sabem tots sols, sense datra garantía, testimoni, quína va sé la conveniensia (lo trate); no convé que yo ne diga mes.)

Arnaud de Marueil: L'ensenhamentz. Var.

Dame, nous trois, vous et moi et Amour, savons tous seuls, sans autre témoignage, quel fut le traité; il ne convient pas que j'en dise plus.

Es proatz

De falsa garentia.

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque

Il est convaincu de faux témoignage.

- Garantie, protection.

Er nos sia capdelhs e guerentia 

Sel que guidet tres reys en Betleem.

Pons de Capdueil: Er nos.

(chap. Ara mos sigue guía y garantía – protecsió - aquell que va guiá tres reys a Belén. Com veéu, ya se parlabe de tres reys, los reys magos, los reixos.)

Maintenant nous soit guide et garantie celui qui guida trois rois en Bethléem.

La Verges Maria,

Cui Dieus benezis,

Nos sia guerentia.

G. Faidit: Era nos sia. 

La Vierge Marie, que Dieu bénit, nous soit protection.

ANC. CAT. Guarentia. ESP. (garantía) PORT. Garantia. IT. Guarentia. (chap. Garantía, garantíes; v. garantisá: garantiso, garantises, garantise, garantisem o garantisam, garantiséu o garantisáu, garantisen; garantisat, garantisats, garantisada, garantisades.)

3. Garensa, s. f., garantie.

Ill a del drutz dol e mal ses garensa.

T. de Lantelm et de Raimond: Ramond una. 

Elle a du galant douleur et mal sans garantie.

4. Garimen, s. m., garantie, protection.

Car contra lui Turcx non an garimen. 

Olivier le Templier: Estat aurai. 

Car contre lui Turcs n'ont pas protection.

5. Guarentizia, s. f., garantie, témoignage.

Loc. Lo senher de Montferrand non deu forsar home ni femna de portar guarentizia. Charte de Montferrand de 1240. 

Le seigneur de Montferrand ne doit forcer homme ni femme de porter témoignage.

6. Garentir, v., garantir, assurer.

Gaucelm, ieu mezeis garentis

Que non ai d'aver gran largor.

Hugues de S. Cyr: Manens fora. 

Gaucelm, moi-même je garantis que je n'ai pas grande extension de richesse. 

ESP. PORT. Garantir. IT. Guarentire, guarantire. (chap. Garantí, garantisá; garantit, garantits, garantida, garantides.)

7. Guiren, s. m., garant, protecteur.

De Dieu mov tot saber, Salomos n' es guirens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

De Dieu vient tout savoir, Salomon en est garant. 

Quar anc bon pretz non ateys 

Ricx hom, si joys e jovens 

E valors no ill fon guirens.

Bertrand de Born: S'abrils e. 

Car oncques homme puissant n'atteignit bon mérite, si plaisir et grâce et valeur ne lui fut protecteur.

- Témoin.

Sivals aitan sapcha no 'l men, 

Que planh e plor m' en son guiren. 

Pons de Capdueil: Ben sai. 

Du moins autant qu'elle sache que je ne lui mens, vu que plaintes et pleurs m'en sont témoins. 

Senher, qu' estorses... 

Suzanna d'els fals guirens.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera. 

Seigneur, qui délivrâtes... Susanne des faux témoins. 

Loc. Dieu en trac per guiren.

B. Carbonel: S'ieu anc. 

J'en prends Dieu pour témoin.

8. Guirensa, Guiransa, s. f., secours, refuge.

Bona dompna, ses vos non ai guirensa.

Hugues de la Bachelerie: Ses totz enjans. 

Bonne dame, sans vous je n'ai refuge. 

Nulhs metges de Proensa 

No m pot far ni dar guirensa.

Rambaud d'Orange: Un vers farai. 

Nul médecin de Provence ne me peut faire ni donner secours.

- Témoignage.

Loc. E 'n trac mi dons a guirensa.

Jean d'Aguilen: S'ieu anc. 

Et j'en prends ma dame à témoignage.

9. Guirentir, v., garantir.

Non truep qui m guirenta, 

Ni qui m' o auze dire 

Qu' un' autra tan genta 

El mon s' eli ni s mira.

P. Rogiers: Tan no plou.

Je ne trouve qui me garantisse, ni qui m'ose dire cela qu'une autre si gentille au monde se choisit et s'admire.

10. Garir, Guarir, Guerir, v., guérir.

Bos metges es qui m pot guerir.

Le Comte de Poitiers: Farai un vers.

Bon médecin est qui me peut guérir.

Cum fo de Peleus la lansa, 

Que de son colp non podi' hom guerir. 

B. de Ventadour: Ab joi mov. 

Comme fut la lance de Pélée, vu que de son coup on ne pouvait guérir.

Car senes vos non pot guerir

Del mal d' amor qu' el fay languir. 

Arnaud de Carcasses: Dins un.

Car sans vous ne peut guérir du mal d'amour qui le fait languir.

Sos cors ni s' anma miga per ren guaris. Poëme sur Boèce. (anima, ánima)

Son corps ni son âme mie pour rien guérit.

Ai fag la penedensa,

E suy del peccat gueritz.

G. Faidit: Pel joi del. 

J'ai fait la pénitence, et suis guéri du péché.

- Préserver.

Res, mas merce, no m pot de mort guerir.

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Rien, excepté merci, ne me peut préserver de mort.

- Racheter, sauver.

Car Dieus nos ditz que l' anem lai servir 

Ou el fo mortz per nos dampnatz garir. 

G. Faidit: Cascus hom deu. 

Car Dieu nous dit que nous l'allions servir là où il fut mis à mort pour sauver nous damnés. 

Part. pas. Adoncx mi tenc per guaritz. 

Pierre d'Auvergne: En estiu. 

Alors je me tiens pour guéri.

- Garanti.

Si lo captals es garitz. Trad. du Code de Justinien, fol. 35. 

Si le capital est garanti. 

ANC. FR. Dont, dist li filz, gariz seroit 

Qui ainsi garir se porroit.

Fables et cont. anc., t. II, p. 106. 

La chaussure patricienne ne guarit pas de la goutte des pieds.

Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. I, p. 412. 

Car ains mais ne pot nus garir 

Envers lui.

Roman du comte de Poitiers, v. 743. 

Pour ço guarirent li enfant.

G. Gaimar, Poëme d'Haveloc, v. 442. 

Et l' emperères en fist moult que gentis 

Que les viandes fist aus borjois garir. 

Roman de Garin le Loherain, t. I, p. 142.

ANC. ESP.

Embiola al monge que los otros guarie. V. de S. Millán, cop. 155.

Que perderé melesina so esperanza de guarir.

Arcipreste de Hita, cop. 566. 

Todos los traedores asi deben morir, 

Ningun aver del mundo non los debe guarir.

Poema de Alexandro, cop. 165.

ANC. CAT. Garir. CAT. MOD. Guarir. IT. Guarire. (chap. Saná, curá.)

11. Garezir, v., guérir, garantir.

Car sel mal lo bec garezis 

E 'ls pes, e l' ausel enardis.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car ce mal garantit le bec et les pieds, et enhardit l'oiseau. 

ANC. ESP. Guarecer.

12. Garimen, Guarimen, Guerimen, s. m., guérison.

Ieu ses lieys non ai guerimen.

G. Adhemar: Chantan dissera. 

Sans elle je n'ai guérison.

Per tal seran al guerimen.

R. Jordan, Vicomte de S. Antonin: No puesc.

Pour tels seront à la guérison.

- Remède.

Encar si fai un garimen; 

Polvera faretz d' aurpimen.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Encore se fait un remède; vous ferez poudre d'orpiment.

Non pot donar contra 'l mal guarimen. 

B. Zorgi: Mout fort me.

Ne peut donner remède contre le mal.

CAT. Guariment. ANC. ESP. Guarimiento. IT. Guarimento.

13. Guerizo, s. f., guérison.

E m pot dar del mal guerizo. 

Gaubert, Moine de Puicibot: Per amor. 

Et me peut donner guérison du mal.

Aissi com nos det gueriso.

Pierre d'Auvergne: Lo senher que. 

Ainsi comme nous donna guérison. 

Non truep guerizo, 

Mas solamen d'aitan 

Quan vos estau denan.

G. Faidit: Razon e mandamen. 

Je ne trouve guérison, excepté seulement d'autant que je vous suis devant.

- Sauveté, sauvegarde.

Lo menet al rei per guerizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Le mena au roi pour sauveté.

ANC. FR. 

C'est presque guarison que de vouloir guarir. 

R. Garnier, Trag. d' Hippolyte, act. II, sc. 1. 

ANC. CAT. Guarison. IT. Guarigione.

14. Guerida, s. f., refuge, retraite.

Car non truep a l' yssida

Riba ni port,

Gua ni pont ni guerida.

Sordel: Aitan ses plus.

Car je ne trouve à la sortie rive ni port, gué ni pont ni refuge.

Loc. Qu' om crides soven: A la guerida! 

A 'N Audoart, qu' a la patz envazida. 

Austor Segret: No sai. 

Qu'on criât souvent: A la retraite! au seigneur Édouard, qui a rompu la paix.

ANC. CAT. Guarita. ESP. PORT. Guarida. (chap. Guarida, guarides; refugi, refugis; cau, caus.) 

15. Aguerir, v., guérir, sauver. 

Lai on Dieus mostrara 'l martir

Qu' el sostenc per nos aguerir.

Pierre d'Auvergne: De Dieus no us.

Là où Dieu montrera le martyre qu'il supporta pour nous sauver.

 

Gargamella, s. f., gorge, gosier.

Del bran

Per la gargamella

Empenh si son trenchan.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai.

De l'épée par la gorge il pousse tellement son tranchant.

De gargamela de mouto

Li datz soven a manjar pro.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Donnez-lui souvent à manger suffisamment de la gorge de mouton.

ANC. FR. Puis luy passay ma broche à travers la gargamelle.

Rabelais, liv. II, chap. 14.

CAT. Gargamella. (chap. Garganchó, garganchons; gola, goles; gargamella, gargamelles. Gargamel es lo roín dels Pitufos. Los catalans diuen barrufet, barrufets. Pitufo es petit, menut, com lo capsot de Mario Sasot, franchista de Saidí, Zaidín, Çaidin, Çaidí.)

Gargarisme, s. m., lat. gargarisma, gargarisme. 

Sia cuech en vi et mel, et fa gargarisme.

Coll. de Recettes de médecine.

Soit cuit en vin et miel, et fais gargarisme.

Fa gargarisme. Eluc. de las propr., fol. 85.

Fais gargarisme.

CAT. Gargarisme. ESP. IT. Gargarismo. (chap. Gargarisme, gargarismes, licor o líquit per a fé gárgares; gárgara. Cuan tenim mocs a la gola, garganchó, podem traure un carcás o mes carcassos. Esta c de carcás ve de la g de gola, garganchó; gula, gorge, gorja, gorjeo, gorjear, etc.)

2. Gargarizar, v., lat. gargarizare, gargariser.

Part. pas. Vinagre... gargarizat reprez vomit.

Eluc. de las propr., fol. 228.

Vinaigre... gargarisé réprime vomissement.

CAT. Gargarisar. ESP. Gargarizar. PORT. Gararejar. IT. Gargarizzare.

(chap. gargarisá, fé gárgares; golejá, fé golades, tamé vomitá.)

 

Gariophili, s. m., lat. caryophillum, caryophillum, girofle.

Gariophili o gerofle so frugz d' un aybre que naysh en India.

Eluc. de las propr., fol. 210.

Caryophillum ou girofle sont fruits d'un arbre qui naît dans l'Inde.

ESP. Gariofilio. IT. Garofano. (chap. Clau o clavo de auló).

2. Girofle, Gerofle, s. m., girofle.

De girofle tres clavels.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Trois clous de girofle.

Si 'l girofle no s vent en Narbona. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 151.

Si le girofle ne se vend pas à Narbonne.

Gariophili o gerofle. Eluc. de las propr., fol. 210.

Caryophillum ou girofle.

ANC. CAT. Girofle, gerofle. ESP. Girofle.

3. Giroflar, v., parfumer de girofle.

Fig. Si no m girofla 'l cor

Ab un baisar sa dousa alena. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Si sa douce haleine ne me parfume le coeur avec un baiser. 

Part. pas. Bon vi giroflat.

Izarn: Diguas me tu.

Bon vin parfumé de girofle. 

Vis blancs e vermelhs e giroflats e ros. Guillaume de Tudela.

Vins blancs et vermeils et parfumés de girofle et rouges.

 

Garlambey, s. m., tournoi, joûte.

Perdutz fo, qui qu'el vensa,

El garlambey,

Mans destrier de valensa.

Rambaud de Vaqueiras: El so que plus.

Fut perdu au tournoi, qui que ce soit qui le vainque, maint destrier de valeur.

 

Garlanda, Guarlanda, Guirlanda, s. f., guirlande.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Ill cabeill sion coindament

Estretz ab fil d'aur o d'argen; 

Una sotilleta garlanda

Gart q' uns pel front no s' en espenda (espanda).

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Que les cheveux soient élégamment retenus avec fil d'or ou d'argent; qu'une légère guirlande empêche qu'un seul sur le front ne s'en épande.

Que non porton corona ni garlanda.

Statuts de Montpellier du XIIIe siècle.

Qu'elles ne portent couronne ni guirlande.

Hueimais pus ven la patz e 'l gai temps de pascor, 

Si devria mostrar ab garlanda de flor.

Sordel: Sel que m' afi. 

Désormais puisque vient la paix et le gai temps de printemps, il devrait se montrer avec guirlande de fleur.

On trouve dans un manuscrit guirlanda.

ANC. CAT. Guirlanda. CAT. MOD. Garlanda. ESP. Guirnalda. 

PORT. Guirlanda. IT. Ghirlanda. (chap. Guirnalda, guirnaldes.)

Guirnalda

Garnir, Guarnir, v., garnir, munir, équiper, parer, orner, briller.

Faitz la rota

Ab XVII cordas garnir.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Fais garnir la rote avec dix-sept cordes.

Selh qui plus gent sap mentir,

Es ben segurs de garnir

D' escarlat ab vert vestir 

Et esperos ab sotlar.

B. Martin: A senhors. 

Celui qui plus gentiment sait mentir, est bien sûr de se parer d'écarlate avec vert vêtement et éperons avec soulier.

D' aitan pot quecx s' en garnir. 

Folquet de Marseille: Hueimais no. 

D' autant peut chacun s'en munir. 

Semblans es als aguilens 

Croys hom que gent si guarnis, 

Que defora resplandis, 

E dins val meyns que niens.

P. Cardinal: Pus ma boca. 

Est semblable aux fruits d'églantier le mauvais nomme qui gentiment se pare, vu qu'en dehors il resplendit, et au-dedans vaut moins que rien.

Garniscan lors cors e caval milsoldor. Guillaume de Tudela. 

Qu'ils garnissent leurs corps et cheval de bataille.

- Fortifier.

Que guarniam aquest monestier, qu'els Sarrazis no 'l puesquan destruir.

Philomena.

(chap. Que guarnigam, fortifiquem este monasteri, (pera) que los Moros no lo puguen destruí.)

Que nous fortifions ce monastère, que les Sarrasins ne puissent le détruire. 

Subst. Son gen cors e son azaut garnir, 

Son gen parlar e son gent acuillir.

G. Faidit: Mantas sazos.

Son beau corps et son agréable parer, son beau parler et son bel accueillir. 

Part. prés. Estan gen garnens

Mes totz los conoissens. 

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Sont agréablement ornant parmi tous les connaisseurs.

Lo vostre cars cors, gen tenentz, 

Qu' es bels, novels, nous e guarnentz. 

Un troubadour anonyme: Donna vos. 

Votre corps chéri, bien séant, qui est beau, jeune, nouveau et brillant.

Part. pas. Totz armatz e guarnitz de cascuna de las partz.

(chap. Tots armats y guarnits de cada una de les parts. Yo encara hay sentit nomená al guardissioné.)

Philomena.

Tous armés et équipés de chacune des parts.

Volon lansar e traire,

E vey los totz jorns guarnitz.

Bertrand de Born: S'abrils e fuelhas. 

Veulent lancer et tirer, et je les vois toujours équipés.

Domna, vostr' om sui e serai

Al vostre servizi garnitz.

B. de Ventadour: Pel dols chan. 

Dame, je suis et serai votre homme équipé pour votre service.

Fig. Que passen mar guarnit de contenço. Poëme sur Boèce. 

Qu'ils passent mer munis de débat. 

Ancmais tan gen non vi venir pascor, 

Qu' elh ve guarnitz de solatz e de chan, 

E ve guarnitz de guerra e de mazan. 

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais tan. 

Oncques plus si agréable printemps je ne vis venir, vu que je le vois muni de plaisirs et de chant, et le vois muni de guerre et de trouble. 

Loc. fig. Per mon cap, ditz lo reis, garnit en so.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Par mon chef, dit le roi, j'en suis garni.

ANC. FR. Que de tel roi soies garni

Qui est si fiers com un lion.

Fables et cont. anc., t. II, p. 153. 

Las! de tous biens estoit garnie.

Charles d'Orléans, p. 217. 

Estes-vous garny de vos chiens et levriers?

Jehan de Saintré, t. III, p. 583. 

Tous esbahys de la grant beaulté dont elle estoit garnye.

Hist. de Gérard de Nevers, p. 31. 

De vos servir suis touz pres et garniz.

Le Roi de Navarre, chanson 56. 

CAT. ANC. ESP. Guarnir. ESP. MOD. PORT. Guarnecer. IT. Guarnire.

(chap. Guarní: guarnixco, guarnixes, guarnix, guarnim, guarniu, guarnixen; guarnit, guarnits, guarnida, guarnides; yo guarniré; yo guarniría; si yo guarnira o guarniguera.)

2. Garniso, Guarniso, Garizo, s. f., équipement, harnais, armure. 

En apres, a gran mesprison,

Renderon li sa garnison. 

T. de R. de Miraval et de B. d'Allamanon: Bertran si. 

Par après, à grand mépris, lui rendirent son équipement.

Can sui ben encavalgatz 

Et ai bellas garnizos.

B. Calvo: En luec. 

Quand je suis bien enchevauché et ai beaux harnais.

Per ennemicx no m calgra garnison. 

Pierre, Roi d'Aragon: Peire salvatge. 

Contre ennemis ne me faudrait armure.

- Provision, munition.

Aqui fo reteguda la garnisos (retenguda; chap. retinguda)

Don degra esser garnitz totz Rossilhos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 76.

Là fut retenue la munition dont devait être muni tout Rossillon.

Era prenetz cosselh cum cascus do... 

Als paubres chavalers lor garizo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 108.

Maintenant prenez conseil comme chacun donne... aux pauvres chevaliers leur munition.

- Ornement, ajustement.

On hom plus n' ostaria

Guarnizos,

Plus en seria enveyos.

Bertrand de Born: Cazutz sui. 

Où plus on en ôterait ajustements, plus on en serait envieux.

- Garnison, troupe.

La garniso de la ciutat de Carcassona.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. IX, p. 607. 

La garnison de la cité de Carcassonne

Pres la ciotat... et el lhi mes bona guarnizo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Prit la cité... et il lui mit bonne garnison.

ANC. FR. Sa garison a despendue...

Ne set sa garison où querre 

Et la fain li fet sovent guerre. 

Lors se prent à apareillier 

Renart por querre garison. 

Roman du Renart, t. I, p. 29 et 182. 

Et que d'engins ait bonne garnison.

Eustache Deschamps, Précis, p. XXVI. 

ANC. CAT. Garnison. CAT. MOD. Guarnició. ESP. Guarnición. PORT. Guarnição. IT. Guarnizione, guarnigione. (chap. Guarnissió, guarnissions; guarnissioné, guarnissionés, guarnissionera, guarnissioneres.)

3. Garnimen, s. m., équipement, équipage.

Temps fo qu' om conoyssia

Drutz...

… Als azautz garnimens.

Cadenet: Aitals cum. 

Un temps fut qu'on connaissait galants... aux gracieux équipements.

Can seretz en torney...

Totz vostres garnimens

Aiatz.

Arnaud de Marsan: Qui comte. 

Quand vous serez en tournois... ayez tous vos équipages.

Mantelh, vos etz lo meilher garnimens. 

Raimond de Miraval: Pus oguan no. 

Manteau, vous êtes le meilleur équipement. 

Vers es qu' argens

E garnimens

Fan de cusso baron semblan.

P. Cardinal: Predicator. 

Il est vrai qu'argent et équipement font de goujat apparence de baron.

Fig. Orazos es garnimens de l' arma. Trad. de Bède, fol. 28. 

Oraison est équipement de l'âme.

- Harnais, armure.

Armatz de bels garnimenz, 

Sobre los destriers correnz.

Giraud de Borneil: Jois sia. 

Armés de beaux harnais, sur les destriers courants.

Lo coms Baudois vest mot lest son garniment. Guillaume de Tudela. 

Le comte Baudoin revêt moult lestement son armure.

- Provision, munition.

La sals e la lenha e 'ls autres garnimens. Guillaume de Tudela. 

Le sel et le bois et les autres provisions.

- Ustensile, vaisseau.

Arquas et autres garnimentz 

Que foron plenas de froment.

(chap. Arques y datres garnimens (engerres, etc) que estaben plenes de formén.)

V. de S. Honorat.

Coffres et autres vaisseaux qui furent pleins de froment.

- Garnissage.

Sobre lo teissamen et garnimen dels draps.

Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 217. 

Sur le tissage et garnissage des draps. 

ANC. FR. Quand il ot pris aucun garniment qui mestier leur avoient, ils montèrent sur deuz bons chevaus.

Rec. des hist. de Fr., t. III, p. 186.

Il n'avoient onques véu autant de seurcoz ne d'autres garnemens de drap d'or à une feste.

Joinville, p. 22. 

CAT. Guarniment. ANC. ESP. Guarnimiento. PORT. Guarnecimento. 

IT. Guarnimento. (chap. Guarnimén, guarnimens.)

4. Garnidura, s. f., garniture.

L' una portet mantel ses folraduras, 

L' autra foldrat et ric de garniduras. 

Palaytz de Savieza.

L'une porta manteau sans fourrures, l'autre fourré et riche de garnitures. IT. Guarnitura. (chap. Garnidura, garnidures.)

5. Garnidor, s. m., garnisseur.

En aissi meteis sia fah pels paradors et pels garnidors.

Los garnidors dels draps. Tit. de 1351. DOAT, t. CXLVI, fol. 220.

Ainsi de même soit fait par les apprêteurs et par les garnisseurs.

Les garnisseurs des draps.

6. Desgarnir, Desguarnir, v., dégarnir, priver.

Escutz traucar et desguarnir 

Veirem al intrar del estor. 

Bertrand de Born: Be m play.

Écus trouer et dégarnir nous verrons à l'entrer de l'estour.

Fig. Me lays' aissi ses merce desguarnir 

Del sieu ric joy.

Deudes de Prades: El temps d'estiu.

Qu'elle me laisse ainsi sans merci dégarnir de sa riche joie.

- Désarmer.

Dins fort castelh o dins mur o en tor 

Lur van fugen desgarnitz o armatz. 

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Dans fort château ou dans mur ou dans tour je leur vais fuyant désarmé ou armé.

Part. pas. Si la valors es de pretz desgarnida. 

Austorc Segret: No sai qui. 

Si la valeur est dégarnie de mérite. 

ANC. FR. Renart fait conmun ban criier 

Tous soient d'armes desgarni. 

Roman du Renart, t. IV, p. 219. 

Exceptez les desgarnis de foy et vuidez d'espérance.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 333. 

Que je suis dégarny de force et de vertu. 

Bertaut, p. 8.

CAT. ANC. ESP. Desguarnir. ESP. MOD. PORT. Desguarnecer.

IT. Sguernire. (chap. Desguarní.)

 

Garonar, v., drageonner, germer, pousser des rejetons.

Cebas... pendudas... si servo ses garonar.

Formiga... ajustan gras de blatz, captz dels quals rozega per que no posco garonar.

Eluc. de las propr., fol. 205 et 251.

Oignons... pendus... se conservent sans pousser.

La fourmi... réunissant grains de blé, les bouts desquels elle ronge pour qu'ils ne puissent germer.

(chap. Grillá, traure grill, grills; germiná, brostá, rechitá.)

 

Garossa, Gairossa, s. f., jarosse, sorte de vesce.

(N. E. Jarosse est un terme générique qui désigne en français plusieurs espèces et variétés de plantes appartenant à la famille des Fabaceae (légumineuses), sous-famille des Faboideae, dans les genres Lathyrus et Vicia.)

Garossa, Gairossa, jarosse, sorte de vesce

Qui pren gran re de las garossas, 

Qui semblon grans lentillas rossas.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Qui prend beaucoup des jarosses, qui ressemblent grandes lentilles rousses.

Mesura de milhoca et de gairossa. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8. 

Mesure de surgho et de jarosse. 

ANC. FR. Pois, fèves, jarroces et vèces. 

Lett. de rém. de 1396. Carpentier, t. II, col. 803. 

ANC. CAT. ESP. Garroba.
(N. E. ESP. Algarroba. Chap. Garrofa, garrofes, petaculs, tapaculs; garrofé, garrofés.)

Qui pren gran re de las garossas,  Qui semblon grans lentillas rossas.


GARROFE cat., garrófa (garrofa, garrofes, garrofer, garrofé) cat. y val., garrova mall. Lo mismo que algarroba. "E que dejen pagar los drets de les colmenes é lo delme de les figues, é de garrofes, é de les gallines, segons ques conté en altre privilegi per Nos á ells otorgat." Carta puebla otorgada por 
D. Jaime I a los Moros del valle de Uxó, ap. Salvá y Sáinz de Baranda Colec. de doc. inéd., XVIII, 42-50.