Mostrando las entradas para la consulta pugut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pugut ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 28 de julio de 2024

4. 1. Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

Llibre cuart.

Capítul I.

Li propose sa mare a Pedro Saputo que se caso. Revelassió importán.

¡Quína llástima que Pedro Saputo passare dels dessat o devuit añs de edat que teníe cuan va eixí del convén! ¡Quínes coses tan amables ñauríe a la seua vida! Perque lo que es ell no nessessitáe mes barbes, mes tempero ni madurassió: ere un gran músic, un bon pintó, literato o lletrat, filóssofo, mol ample de muscles y ben reforsat, un home perfecte, un home complet y fet de totes totes. 

Es verdat que com los demés van aná envellín, no haguere pugut tindre sempre los mateixos amors, y se va vore obligat a dixá los que sen anaben de la orfanidat, y aná agarrán los que van aná vinín. Pero aixó an ell ¿qué li fotíe?; algo, ya u vech; perque ni lo cor del home es aixina ni ña verdadé amor sense estima, ni estima sense virtut, y la virtut seguix totes les edats. Pijó siríe encara si tinguere fills, perque éstos creixeríen, trauríen barba, y se faríen homens, y lo pare se quedaríe detrás de ells y sagal sempre. Vaiga, no pot sé, no estaríe be, es disparate pensáu; milló es lo que ara se use.

Per un atra part, ¡sé sempre jove!, ¡no passá may dels vin añs! ¡Ay, qué bo siríe, dirá aquí alguna sagala lectora passada ya de ixa edat o assomanse an ella! ¡Ay, qué bo! Pos mira, lectó, sagala, o entenu tú que lliches, la jove dels cuatre lustros, o los que tingues, que si a la meua má estiguere may siríeu velles, sense que sigue lisonja féu mes bon goch y mos agradéu mes de joves. Una vegada passats los trenta y cuatre o trenta y sing, tos pararía allí y no tos faríeu mes fees. Sí que ha passat ya la juventut y sen va aná lo coló de rosa, y la vivesa dels ulls y la finura de la careta, y lo aire y la amabilidat dels añs de les grassies. Pero encara no sou fees. ¿Qué mes volíeu? Parléu als deu añs mes, y diréu: ¡ay quí los agarrare! Pero no me se ha donat este encárrec; u séntigo, y mes no podéu remediá. Conque admitiu la voluntat o alcansaume llissensia pera servitos.

Ham arribat al llibre cuart de la vida de Pedro Saputo, al que ya es home de mes serios pensamens, ya no li putixen los mantellets, y ya no faltará qui mol pronte li dono una sofrenada y li digue: hola, mosso; mira que eres home. Sino que es lo cas que yo, com lo vull tan y ere ell tan viu y demoniet de sagal, séntigo que no u sigue sempre y tingam que tratá de coses tan formals com sirán les que apunten y seguixen. En tot, ell es lo mateix, y yo tamé, y així ni ell dixará de obrá com qui ere, ni yo de escriure com hay escrit hasta ara. Conque, ¡arredro, tristesa!, ¡oste allá, pesás del alma! Bon ánim y continuem. Aquell inviarn lo va passá Pedro Saputo al seu poble, dedicanse al estudi prinsipalmen y sense olvidá la pintura y la música. Los ratos libres descansáe en la conversa de Eulalia que en tan bon mestre va arribá a sé la sagala mes discreta y amable de la terra. No dixáe de creures digna del mateix favor la filla de sa padrina, perque ere tamé mol amable, grassiosíssima, maja, garbosa, entesa, encara que inossén, y un verdadé diamán traballat, y treballat per tals mans; y tamé lo volíe mol, habenla inclinat sa mare al amor de Pedro Saputo en propósit de que la amistat dels pares se arribare a estretí del tot en la unió dels fills y quedaren les dos cases fetes una sola. Ell, sabenu, contemplabe y alegrabe a san germaneta, pero la part prinsipal sempre ere pera Eulalia.

Sa mare, en fin, después de habéu pensat moltes vegades y habé reculat tantes atres per temó de la seua resposta, se va determiná a insinuali que lo seu dessich siríe vórel casat, a la seua edat ya conveníe. Y li va afechí que al poble mateix podríe casás mol be, si vols casat be, cásat al carré, al seu poble no lo engañaríen. Yo sé, va di, que ña qui te vol y pense en tú mes de lo que tú assertarás a imaginát. De Eulalia tú sabrás a lo que está disposada, habén dit sempre a la seua familia y publicamen que te volíe tan que may voldríe a datre home, perque no lo podíe ñabé ya digne de ella después de habet conegut a tú y merescut lo teu amor. Gala, sí, fill meu, gala está fen, de sé filla de un filldalgo que tú saps lo fanfarrón que ere, del amor en que te vol y diu que tú li correspons. Y lo que es mes, ningú murmure de ella sino que encara pareix que tots la volen mes per esta ressolusió y desenfado. De les demés del poble, grans, minudes y michanes, potsé te costaríe mes preguntá que conseguí lo sí de elles y dels pares; perque yo sé cóm me saluden, yo sé lo que me afavorixen, tratanme com a igual hasta les mes engreídes y pujadetes, visitanme y alegranse cuan yo les visito. 

No sé lo que es; pero hasta pera criades me se han brindat sagales de cases mol dessentes. Pero entre totes me pareix que a qui te pots dirigí es a la filla de ta padrina, a tan germaneta, an ixa Rosa que u es verdaderamen y a qui sa mare ha criat com aposta pera tú, y ella mereix un home com tú, perque es un ángel com veus de hermosa y amable, sempre alegre y natural, viva, dóssil y grassiosa, advertida, sempre portán la gloria als seus ulls y an aquella careta que no sé si haurás mirat be, pero que sense parlá diu mol, en un cor puro y tendre, y un pensamén florit; que ben dichós sirá, fill meu, ben dichós al que ella óbrigue lo seu pit y se li entrego del tot.

Pedro Saputo li va contestá:

- Cosa natural es que vosté, siñora mare, me haigáu proposat que me casa. No obstán, a mí me pareix que encara soc massa jove. ¿Qué són vinticuatre añs pera un home, y encara no cumplits? 

Y pera mí són menos que pera datres. Tamé crec que coneixéu poc lo cor humano si agarréu com una simple enhorabona los obsequios que tos fan a les cases prinsipals del poble, yo buscaría lo gat. 

Y entre tantes sagales com vosté me trobéu, no me atrevería a parlá de llas y enllás mes que en dos, la una perque está vist lo bon dessich de la seua familia, que es man germaneta Rosa; l'atra, Eulalia, perque trencaríe tots los inconveniens y despressiaríe la contradicsió dels seus. Pero no mos engañem, bona mare y siñora meua; yo com Pedro Saputo soc ben ressibit aon vach, y les joves, lo que es per nelles, repararán poc en una vanidat o soberbia que no diu al cor; pero tenen pares, y éstos no poden dixá de pensá en lo pas del tems; y me atrevixco a di que hasta de eixes, si no es Rosa, ñauríe alguna dificultat pera vore nora a la vostra casa. Y la pas después duraríe o no, y lo mateix la felissidat. Lo món se goberne per preocupassions y no per raó; y ñan preocupassions nessessaries, senu unes a uns tems, y atres a datres, y algunes conveniens a tots, perque toquen al alma mateixa de la sossiedat. En fin, siñora y mare meua, tos u diré sense voltes: me sobren bens, o al menos ne ting bastans y puc aumentáls fassilmen; pero me falte nom y familia, y no tenim que cometre la temeridat de buscá desaires o disgustos que mos faiguen mal, mos dolguen y mos ofenguen. De Rosa parlaré mes en particulá al seu momén.

Sa mare lo va entendre y va di: 

- Parles, fill meu, com lo que eres y te cride lo món. Es verdat, tens raó, pera la teua desgrassia y pera la meua... Y aquí se va ficá a plorá, se va encaná y no va pugué di res mes.

- No ploréu, mare, li va di ell; pensáu que res tos falte, y que teniu un fill que tos adore y res trobe a faltá en la seua condissió.

- Sí, fill, sí, ya u vech, va contestá ella; pero ya que ham tocat este pun, y eres tan prudén, vull que sápigues lo que hasta ara no me había atrevit a dit:

- Yo entraba a casa una tarde de hivern mol freda y en tronada, y al mateix tems va assertá a entrá al poble y passá per allí un caballé, me va mirá en atensió, va pará lo caball, y com va vore que yo me avergoñía y anaba a ajuntá la porta, me va cridá y va demaná fonda pera un rato, pos encara volíe passá del poble, res mes que calentám, va di, y fe un mosset. Yo li vach di que desmontare y entrare a casa meua si volíe, pero que sentía que fore tan poc digna del tal huésped. Veníe carpidet de fret. Ell se va apeá, va pujá, se va calentá, va minchá algo, y ya manáe al criat traure al caball cuan mirán per la finestra va vore lo tems cruel y va di: no importe la vida ni la hassienda, amable possadera meua; yo a ningú conec ni hay de vore an este poble, si no tos hay de molestá, me quedaría aquí esta nit. Yo, plena de confusió per lo meu mal ajuar, li vach di que mirare lo que fée; que no ere casa aon puguere está a gust y comodamen, perque la bona voluntat en que yo lo serviría no suplíe atres faltes. 

Y se va mostrá mol satisfet y contén.

En son demá va nevá, bufáe un airet sers que talláe la cara y no va eixí de casa. A l'atre día va fé un airegaz y unes ventolines que se emportáen les teulades y un fret que no se podíe viure mes que damún dels calius, a les flames del fogaril; y habén enviat al criat a per aigua perque no va volé que yo hi aniguera, me va di:

- ¿Conque sou pubilla? - Sí, siñó. - ¿Y soltera? - Sí, siñó. - ¿Y honrada? - Ya u veéu. - Pos yo, va di entonses, soc mosso y caballé, huérfano tamé de mare, y vach a seguí lo consell de mon pare, que es un home mol sabut. ¿Voléu vindre en mí?

- No, siñó, y perdonéu, li vach contestá yo.

- No siréu la meua criada, sino siñora de casa meua.

- Tos dono les grassies, li vach di tremolán, pero mons pares me van encarregá mol la honestidat y no me van dixá datres bens. 

- No tinguéu vergoña, digna donsella, me va di entonses serio pero amorós. Deu me ha fet entrá an esta casa cridanme en la vostra modestia y la noblesa de cor que vach vore a la vostra mirada y vach sentí a les vostres paraules. Los llassos mes amagats que me tenen sujeto al vostre costat són mol forts, creéume, y vull que siguen vissibles y mes forts encara; són del cor, y vull que siguen tamé de la ley. Doneume la má. Y dién aixó me va agarrá de la má y va di:

- Sou la meua dona.

Yo estaba tan fora de mí, que no podía parlá y no li contestaba. 

Y ell me va di:

- Parléu o apreteume al menos la má. ¿Admitíu la meua? Yo lay vach apretá y crec que vach di "siñó”. Entonses me va abrassá, y me vach creure, fill meu, me vach creure la seua dona... Aquí va torná a plorá la beneita, y después va prosseguí dién: y en aixó se va pará un día mes, ¡y vach sé ta mare!... No va pugué continuá la pobreta, y son fill la va dixá plorá y gemegá una mica, y después la va consolá y li va di en mol amor que acabare la historia, perque la sentíe en mol gust.

- No ting res mes que di, va contestá sa mare, exepte que lo caballé me va dixá coranta escuts y sen va aná prometinme torná al cap de un mes, pero sense dim cóm se díe ni de aón ere. Tot, fill, me pareix habéu ensomiat; y si tú no hagueres naixcut per somni u tindría. Perque sinó ¿cóm un home tan formal y virtuós podíe engañá aixina a una infelís per pago de habél ressibit a casa meua? 

¡Y te li assemelles tan! 

Va pensá una mica Pedro Saputo y va di: 

- No tos desconsoléu; aquell caballé no tos va engañá, no podíe engañatos, o se va morí o se li va desvindre alguna desgrassia, sigue com sigue, que no li ha dixat torná als brassos de una dona que tan libremen y en tanta reflexió va pendre del modo que hau referit. 

No ploréu, no penséu mes en aixó; consoleutos y sigáu felís com u hau sigut hasta ara. Dixéu tot, y alegréu la vostra imaginassió en lo be y estat presén, que tans atres envechen, com vosté mateixa veéu. Y en cuan al meu casamén no tos preocupéu, que ya u aniré yo pensán, y vorem lo que mos anirá milló, ya que no ña cosa que mos apremio, ningú mos fique flarets al cul.

Se va consolá sa mare, y no sen va parlá mes del assunto. Sen va enrecordá Pedro Saputo de lo que habíe sentit del pare, que hasta príncipe lo creíen algúns, y de bona gana li haguere fet algunes preguntes a sa mare; pero va tindre per mes convenién no seguí una curiosidat potsé inútil y no del tot ben vista entre un fill y sa mare.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 4. De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.

Capítul IV.

De cóm Pedro Saputo se va fé dotó. Seguix lo seu viache.


Deu mos libro dels tontos: amén. Perque tratá en ells es lo mateix que entrá de nit y sense llum a una casa en tot escampat aon no se ha estat may. Pero tamé tíndreles en homens tan espabilats es traball y demane sing dotsenes de sentits. Y si són antojadisos o garchos de intensió, no són ya homens sino demonis.

Lo nostre héroe no coneixíe lo mal pera guardás. Ara se li va antojá fes meche; sí, siñós, dotó, sense mes ni mes, meche, siñó, com qui no diu res.

Totes les professions haguere ell volgut coneixe ejersínles per la seua cuenta; pero com es tan curta la vida del home, li va pareixe impossible. Fora de que algunes teníen per an ell poc atractiu.

Ne teníe mol gran entre datres la de soldat; pero va habé de renunsiá an este gust per la obligassió y cariño de sa mare.

De mossen de almes no podíe ordenás y ejersí lo ofissi una temporada; perque lo sacerdossi es un llas mes fort encara que lo del matrimoni, y lo que una vegada se arribe a ordená, ordenat se quede in eternum. Flare, ya podíe di que u habíe sigut habén sigut monja, y habén estat mich añ al Carmen de Huesca aon va coneixe mol be lo flarisme. De la professió de lletrat se contentabe en la siensia. Lo que va di don Severo, de anassen en los gitanos, va sé una veu que ell mateix va soltá y va fé corre pera omplí lo buit del seu eclipse al convén. Encara que be u dessichare; perque, ¿quína vida com la del gitano o la del sossiollingüista? Pero lo tiráe cap atrás lo habé de sé lladre per forsa y engañadó, de perdre tota la vergoña y acomodás a tota la brutissia y gorrinada. Envejo la vida de eixos filóssofos judaicossinics, díe; pero no ting estómec per an aixó. La seua curiosidat habíe de escomensá o mes be seguí de algún modo y probá alguna nova professió u ofissi, va volé inissiás a la de meche.

Passán de Valensia a Mursia va sentí parlá de un meche famós que ñabíe a una vila prinsipal, uns diuen que ere Alberique, datres que Elche, atres Cullera; y va di: bona ocasió; allá que vach, y assento plassa de practicán. Dit y fet. Va y se presente al Esculapio de aquella terra, al que li díen lo siñó meche y li va di que habíe estudiat a la Sertoriana de Huesca y que anáe de siudat en siudat, de regne en regne buscán un mestre que u fore digne de ell; no per lo talento que Deu li habíe donat, que no ere mes del nessessari, sino per la aplicassió en que pensabe está penjat de les seues paraules y portá después la recomanassió de la seua escola; que la seua bona estrella li habíe fet sabé de la seua molta sabiduría; y li rogáe que lo admitiguere entre los seus dissipuls. Me dic, va afechí, Juan de Jaca, soc aragonés, fill de bons pares y natural del poble de Tretas, a la montaña.

Li va agradá al dotó lo empaque y desparpajo de Pedro Saputo, y per vía de examen li va preguntá en latín qué es calentura, qué es pols, y qué es meche. Ell, que per passatems habíe lligit alguns llibres de medissina y teníe tan bona memoria, li va contestá tamé en latín, parlán micha llarguíssima llengua, a la que va regirá, ajuntá, concordá, y casá a Hipócrates, Galeno, Andrés Piquer, Raimundo Lulio o Ramón Lull y lo Mestre de les sentensies; a Aristófanes, Varrón y Paracelso, en Plinio, Averroes, Nebrija y Pico de la Mirándula; afegín de ell reflexions tan propies y adecuades, que ni Piquer después va parlá milló de calentures, ni Solano de Luque del pols, cuan van vindre al món a enseñá als meches lo que encara no sabíen. Tamé va pujá a la lluna y de allí mes a dal, y va nomená mes planetes y constelassions de les que va coneixe don Diego de Torres, y va parlá maravilles de la astrología médica y de la influensia dels astres (dels sastres no) al cos humano; va fingí una fe que no teníe.

La definissió del dotó la va reduí a dos paraules, dién que es Lucifer de la salut. Pero después la va extendre y la va ampliá donán mes de vin definissions del meche a modo de letanía.

Se omplíe de goch lo mestre al vore que un home tan consumat veníe a sé discípul, y se va creure lo mateix Esculapio en gayata y gorra a la moderna. Ben serio li va di: Recte, fili; in discipulum te coopto; et spero fore ut intra paucos menses par sis magistro, et mihi in schola succedere possis. Que vol di: "Mol be, fill; te admitixgo com a dissípul, y espero que en pocs mesos me igualos com a maestre y pugues relevám a la escola.»

Va escomensá, pos, la práctica, les práctiques, y lo mestre cada día mes enamorat de ell, distinguínlo mol entre los discipuls, que ne eren de dotse a quinse. Los van ressibí mal un día a una casa, y encara van ofendre de paraula al mestre; y mostranse mol sentit Pedro Saputo, li va di:

- Gustosa la siensia, fill, pero odiosa la professió. Porte mols disgustos, desazones, sinsabores, corcovos, singlots y tamé indigestions ; pero tamé alguna bendissió y favor y sobre tot es mol socorrida. Per lo demés ya sabrás los secrets del art. Pero no te arredros, no te faigues cap atrás. Ya saps que al home se li va di:

in sudore vultus tui (a la suó del teu fron); pos per al dotó se mude a P la S, afán y traball; roins díes y pijós nits es la condissió del home en general; dos díes de tristesa, y un repartit entre la alegría y les distracsions del doló; y aixó cuan li va be; pero lo meche...

En fin, ya sabrás, repetixgo, los secretos de la professió, lo segón arte del dotó. Perque a tú sol, fill, a tú sol vull revelatu.

Faríe uns tres mesos que practicabe cuan lo seu mestre va ressibí una carta del consell de Villajoyosa, a la que li demanáen un meche de la seua escola; y si no lo teníe cumplit o de la seua satisfacsió a má, los enviare un dels seus discipuls mes adelantats.

Li va pareixe cridáls a tots, los va lligí la carta, y los va proposá que ya que cap de ells habíe cumplit la práctica, designaren al que en mes confiansa podríe enviá, ya que entre ells teníen que coneixes. Tots al sentí aixó se van girá cap a Pedro Saputo y va di lo mestre:

- Enteng, siñós, enteng; tamé yo me inclinaba per Juan de Jaca; pero en lo vostre testimoni se assegure mes lo meu. Hi anirá Juan de Jaca, y repelará y furgará los morbos que afligixen a la poblassió, y tallará la tabe que la infecte. (Perque an aquella siudat se estáen patín unes calentures podrides de pus que díen que se apegaben una mica a la roba, y hasta a la carn.)

Sápigue Juan de Jaca, lo meu mol dilecte discípul, que Villajoyosa es teatro de proba pera un dotó. Mols marinés, com a port de mar; caló a la sang, afrodisis als alimens, pubertat y amors primerengs, passions tiranes y vellea antissipada. Sangría, vomitoris y purgues als jovens; vomitius, purgues y sangría a les persones de micha edat; purgues, sangría y vomitines als agüelos com lo Sebeta; después sudorifics a tots, tintures analéptiques y dieta amoressén. Pero sobre tot tingues presén que la sang es lo mes gran enemic del home; después entre lo amor. Per aixó an ixa vila ña lo que ña, com porto dit. Y bons que los tingues, y als que te consulton, dieta y separatio toriabsoluta desde san Miquial de Mach a san Miquel de Setembre. Aixó ya se véu que no u farán, se extenuarán, caurán, morirán; pero lo meche ya sen va eixí per la seua porta.

Que se mórigue en hora bona lo que vullgue morís. ¿Va pagá les visites?, pos requiescat in pace. Dirán, parlarán: requiescat in pace. Lo dotó lo ha matat; requiescat in pace. Fora de que, fill meu, tots segons lo poeta, sedem properamus ad unam (caminem a una cap al atre món). Y fet com cal lo nostre ofissi, que lo dolén o dolenta se mórigue del mal o de la medissina, lo tímpano dels coribantes (que es tocá la zambomba y fé soroll). Si te se oferix algún cas fort, audaces fortuna juvat (als audasos, valens, osats, ajude la fortuna): sang y mes sang, que, com vach di, es lo nostre mes gran enemic; y después, passo lo que vullgue passá, lo tímpano damún dit, y si lo dolén se mor, que en pas descanso, requiescat in pace, R. I. P.

Estire la garra lo folclorista Carrégalo

Acabada esta famosa llissó, lo va abrassá tendramen, y va escriure y li va entregá la carta de autoridat y persona. Ell, compranse una mula en bona memoria, va tirá cap a Villajoyosa montán an ella, en lo que se va acreditá mol, pos ya abans de ejersí la professió cabalgabe en mula, que an aquell tems ere distintiu y siñal de exelensia entre los dotós. Y es sert, desde que van baixá de la mula la professió va per enterra y no se veuen mes que mechets. Portáe tamé una gran gorra negra, un gabán coló de palla en forro morat, y una gayata llarga en empuñadura de plata a la que figurabe una serp enrollada a la fusta com símbol de la medissina o farmassia.

Perque Esculapio, que ere lo Deu dels meches y dels boticaris entre los gentils, va vindre de Grecia a Roma transformat en serpota a petissió y honor del senat que va enviá a buscá los tres embaixadós en un hermós buque de la república (res publica).

Va arribá, va presentá les seues cartes de recomanassió; y com an elles lo seu mestre lo va ficá per damún dels cuernos de la lluna y lo va anivellá en los estels, no van repará en la seua curta edat.

Ni van repará tampoc en les calentures ni la tabe o lo que fore, pos encara que resseptabe a paupontes, allí aon apuntáe, la ensertáe, la passia declinabe, en quinse díes se va quedá sense dolens, passiens y cliens, curats tots felismen en los purgans, les sangríes y los suorans o fessuás; exepte sis monges, dos capellans, vuit marinés, tres buhoneros y algún atre, que entre tots no arribáen a sen; en atres tans flares y un Argos que lo enfadabe selán a una nebodeta que per la seua molta bellesa díe ell que se habíe escapat del Olimpo y baixat a la terra. Va morí la tía esta perque va arribá la seua hora, y se supose; pero es sert que Pedro Saputo (casi tremolo al díu) va tindre gran tentassió de ajudala. ¡Ay!, la ocasió pot mol. 

Deu faigue san al meu meche.

Com discurríe y sabíe fé aplicassions per analogía y consecuensia, encara va formá una espessie de sistema, reformán la doctrina del seu mestre y de les práctiques que entonses se seguíen, va curá entre atres a un epiléptic (mal del cor), a un en gota y a un maniátic; al primé en un parche de cerato fort y revulsiu a la boca del estómec; al segón en fregues seques los matins abans de alsás, per lo esquinás y totes les juntes o articulassions; y al tersé en sangríes sense vi (Deu mos libro), purgues y música, fenli adependre la música y la poesía. Les sagales se ficáen dolentes sol per lo gust de que ell les visitare. Y hasta ne va ñabé dos que van fé vore que les habíe picat una tarántula; ell va reconeixe lo mal, elles lay van confessá, y va obrá lo milagre de la seua curassió en gran crédit y no menos profit, habén sigut mol ben pagat per los pares.

Anáe, pos, assombrosamen fen la seua práctica; lo seu mestre li escribíe continues enhorabones; tots lo miráen com al orácul de Delfos, y los marinés de Villajoyosa portáen la seua fama a les cuatre parts del món. Pero ell en ell mateix; ¡quín cachondeo cuan tornáe de visitá y se embutíe al seu cuarto! Allí se vée lo eixecá los muscles y soltá la carcañada, lo pegá puñades a la taula, lo fé pasmos y no acabá de admirás y enríuressen de lo que veíe y tocáe, que ere la tontería de la gen y los doblers que guañabe, en los mol rics regalos que li féen, si haguere estat allí un añ s'haguere pugut comprá un coche (si ne hagueren ñagut). Villajoyosa es un poble entonat y los seus naturals generosos y agraíts. Ademés ixíe als pobles de la roglada y se emportáe mol bon or y riques propines. Pero se li va acabá la nova consiensia, y als cuatre mesos de ejersissi li va pegá per una ocasió que igual haurán tingut mols atres y no lo haurán imitat.

Lo van cridá pera un arriero de Carcagente o Carcaixent que al passá en la seua recua un barranquet que ña prop de Villajoyosa, creixcut per l'aiguat de la tarde anterió, va doná un pas en fals lo seu burret y va caure en la cárrega. Eren les deu del matí al mes de juliol; fée molta caló, y lo arriero amerat de un mar de suó va tindre que aviás al aigua casi gelada, y va traure de ella y en lo burro una enfermedat que lo va acompañá mol tems. Lo va visitá lo nostre Galeno, y se va di per an ell: esta es la ocasió de probá lo remey de Quinto Curcio. Lo mateix li va passá a Alejandro, y lo seu meche li va propiná un mejunje en lo que lo va fé dormí tres díes, y después va rompre a suá com un carboné y aixó lo va saná, en vuit díes estáe sano. Grassies, pos, al remey. Y en efecte se va ficá mans a la obra. Pero com lo amic Quinto Curcio no diu de qué se componíe, se va ficá Pedro Saputo a adiviná, y li va pareixe que teníe que mesclá los narcotics y los fesmessuá; y així u va fé. Pero va carregá massa la má dels primés; y sí que va dormí lo dolén dos díes, pero después al tems de rompre a suá fort, cosa favorable y esperada, tamé li van vindre les basques de la mort, o mes be quedás geladet al llit, pos ni basques va tindre lo pobret. Y encara díe la gen: ¡Quín meche! 

Tres díes li ha allargat la vida; un atre l'haguere dixat morís.

Poc satisfet Pedro Saputo de sí mateix, y demanán la venia al consell va aná a vore al seu mestre. Li va contá lo cas, y lo mestre li va contestá: no desaprobo lo fet, pero un atra vegada, y com díe Juan de Jaca, esperimentum fac in anima vili (fes la proba o experimén a persona que valgue poc).

- Pos ¿quína ánima mes vil podía habé trobat?, va di Pedro Saputo.

- Mol engañat estás, fill, li va contestá lo mestre; encara que la culpa es meua que no te vach previndre. Alma vil es un flare, un benefissiat, una monja; y en cas de nessessidat, una donsella vella; una casada estéril, un catalanet filólogo com Arturo Quintana Font, una viuda sense fills, pero no un pobre arriero, y mes pare de familia. An aquelles, particularmén a monges y flares, se fan eixes probes, que no li poden doldre a ningú y fan mes falta al atre món que an éste. Torna al teu partit, a la teua vila joyosa, y de aquí a un mes o dos, perque ara estic afaenat, mira de dixát vore mes, pera revelát los secretos de la professió y la compossisió de la persona del meche. Va besá Pedro Saputo les mans al seu mestre y se va despedí dels seus condiscipuls. Pero espantat de la seua temeridat y corcat per la consiensia, no va volé torná a Villajoyosa, aixina que va pará a Mursia, aon va vendre la mula y va torná al seu ofissi de pintó aventurero.

Van sentí mol la seua desaparissió a Villajoyosa, y mes les donselletes, creénse totes huérfanes y abandonades de la providensia. ¡Cuántes lo van plorá! ¡Cuántes lo ensomiaben de día y lo suspiraben de nit! ¡Cóm se torsíen les mans invocán lo seu nom desesperades! ¡Quína amargó! Díen: ¡Juan de Jaca de la meua alma! Y es de advertí que desde entonses saben les sagales de Villajoyosa pronunsiá la jota com natros, habense esforsat an esta gutural pera cridál be y no oféndrel convertín lo seu apellit en una paraula fea y malsonán. (Xuan de Xaca, Chuan de Chaca.)

Va passá después a Mursia y de allí a Granada. La seua curiosidat se va sebá sense terme a les memories de la gran siudat dels árabes, de la gran siudat dels Reys Catolics, de la siudat dels Vegas, Mendozas y Gonzalos: de la Troya de la Europa moderna.

Va visitá después la de Santafé y de allí va aná a Sevilla, aon se va aturá un añ per la mateixa raó que a Valensia. Va pujá a Córdoba y va saludá a la mare de les siensies, después de nous siglos, cuan les demés nassions de Europa eren encara semirrassionals y se alimentaben (o poc menos) de les bellotes de la primitiva ignoransia.

Lexique roman; Girgo – Esglandar

De allí va passá a Castilla, sen la primera siudat que va visitá la imperial Toledo, y va vore que ben just podíe aguantá la grandesa del seu nom. De Toledo va aná a Salamanca, la Atenas de España, y se va admirá del sarabastall a les escoles, del número de elles y de estudians, y entrán a examiná la doctrina va vore que no corresponíe a la opinió ni al afán y concurs dels estudis.

Va passá a Valladolid, la vall de Olit u Olite; va vore la seua catedral; y cansat de curiosidats se va adressá cap a la Cort que entonses estáe a Madrid o Madrit, un poblacho a un atre tems, y ara una de les mes hermoses poblassions de Europa, encara que sense memories antigues, sense glories dels siglos passats. No se va volé cansá mol en examinala perque sabíe lo que ere; y per un atra part la auló que ixíe dels palaus y ofissines li va entabuchá lo cap y lo va obligá a eixí de allí lo mes pronte milló sense vore mes que algunes coses que sempre ha tingut com a bones; y va empendre lo camí de Burgos. Esta antiga Cort de Castilla, esta primera capital de la antiga Castilla, va di al arribá, no put y corrom com l'atra. Eixe es lo palau, en gust lo voría tot; eixa la catedral, hermosa, magnífica, digna de la seua famosa antigüedat. Pero estáe desabrit, se añoráe, lo seu cor se dolíe de una aussensia tan llarga, y pensán en sa mare, va estretí lo sírcul del seu viache y va adressá al dret voltán cap a Aragó per Saragossa.

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

Les ales del pensamén li van ficá lo dessich als peus desde lo momén en que va determiná entornassen cap a la seua terra.

Encara no acababe de eixí de Burgos, per díu així, y ya estáe a Calatayud y va arribá a La Almunia. Va aná al messón, y apenes fée micha hora que habíe arribat que lo van vindre a buscá un home y una dona preguntán si ere meche.

- Sí, los va di, enteng algo de medissina, ¿qué se oferix?

- Miréu, van di; lo meche del poble va aná a Ricla a una consulta, y jugán a una casa va reñí en lo albéitar, menescal o veterinari per una jugada, y lo menescal an ell li va arrencá lo nas de una mossegada; y ell al veterinari li va fé saltá un ull, y allá que van los dos en lo seu mal y los cirujanos.

Un tío nostre, ya mol agüelet, va caure anit per la escala; no se va fé cap mal; sol se va quedá adormit o estamordit; lo vam gitá, y an esta hora encara no se ha despertat; y diuen que així dormín y respirán sen pot aná a l'atra banda y quedamos a copes de la herensia si no fa testamén o desfá lo que té fet.

Va entendre Pedro Saputo lo que ere; va aná cap allá y va vore a un home de uns setanta añs de edat llarc al llit, en lo coló natural, una mica ensés, y com en una son mol descansada; ya li habíen aplicat candeletes, ferro ruén, lo habíen pessigat mil vegades, y res, dorm que dormirás.

Va di: - Este home se va tindre que sangrá después de la caiguda; pero se li aplicará un atre remey. Que me porton una mica de pólvora, algo mes de un parell de onses de pes. Lay van portá, y ficada a una escudella en una mica de aigua, va escomensá a remóurela o regirala y pastala, y después va fé en ella dos flarets (petardos, cohets) y manán eixí a tots de la alcoba, exepte a dos homens que eren los que mes dessich mostraben de la salut del dolén, lo va ficá pancha per aball y de un costat; y cuan lo va tindre així, li va aplicá un flaret al cul y li va botá foc.

Se ensén la pólvora, chispege, se agarre, se consumix, y lo dolén adormit com un soc. Li va embutí l’atre, y va fé mes estrago, pos va escomensá a chumali sang en tanta abundansia, que se formabe un charco al llit. Y al poc rato va escomensá a menejá los peus, después a queixás y fotre algún bram, y va torná del tot a la vida.

Pedro Saputo va dixá eixí molta sang, y cuan li va pareixe prou, va maná que lo rentaren en oli y aiguardén batut y li aplicaren después compreses empapades o amerades y un atre día los va di lo que habíen de fé pera curá la llaga. Li van doná un doblón, sen va aná pel matí y va quedá al país lo prodigiós remey pera sempre.

Ña qui diu que no va sé aixó a La Almunia, sino al Frasno, y atres que a Épila. Poc importe; yo de La Almunia de Doña Godina u vach trobá escrit.

Jaca, siglo XIII, románs

viernes, 26 de julio de 2024

2. 5. De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

Capítul V.

De lo que va fé Pedro Saputo pera librás dels alguasils.

¡Oh libertat pressiosa

no comparada al or

ni al be mes gran de la espassiosa terra!

¡Mes rica y mes gochosa

que lo pressiat tresor

que lo mar del Sur entre nácar amague!

En armes, sang y guerra

en les vides y, fama

conquistades al món;

pas dolsa, amor fondo.

Que lo mal apartes y al teu be mos crides:

a tú sola fa lo niu,

or, tessoro, pas, be, gloria y vida.


No volíe Pedro Saputo perdre este or, este tessoro, esta pas, este be, esta gloria y esta vida que tan alabe aquí lo poeta, y que en un sol nom sempre dols y amat diem libertat. No la volíe pedre, y ya estáe sense ella, perque la verdadera libertat está tan al espíritu com al cos, y ell teníe lo espíritu a les presons de la po, tan oprimit, que a cap puesto se sossegabe o acotolabe, com si en una corda elástica desde Huesca li hagueren lligat l'alma, y encara que probáe de trencá la llassa no li ere possible. No ere libre, perque en la temó de la justissia, li pareixíen tots los homens los seus ministres, no teníe pau ni descansáe, ni osáe mirá a consevol que passáe al seu costat. Com van di alguns filóssofos antics, lo home sabut y just encara a la esclavitut no dixará de sé libre, pero es innegable que a la libertat del cos no está essensialmén la del ánim, y que cuan éste no ne té, tamé li falte an aquell perque no se assegure. Aixina que patix lo home moltes esclavituts, o esclavitut de moltes maneres, que se poden reduí a una sola explicassió general, dién que es causa de esclavitut tot lo que oprimix o inquiete l'ánim. Sol pot sé verdadera y constanmén libre lo home just y animós, lo home de be y sereno, lo home de consiensia clara y pura que no té temó de res, sobre tot si se contente en la seua sort.

Aon anáe Pedro Saputo portáe les presons de la temó, com se ha dit; y probán de escapá de elles va doná en un pensamén diabólic y temerari que sol an ell se li haguere pogut ocurrí y que sol ell haguere pugut eixissen en lo servell sano.

Estáe, pos, a la capella de la iglesia regirán lo seu proyecte y preveén los casos y dificultats que aon fore pugueren eixecás; y passa a passa y sense ell moures va aná vinín lo día. Se van obrí les portes, va entrá la gen, y cuan li va pareixe va eixí al carré y va aná a les botigues o tendes y va comprá tela, fil, seda; se va emportá un pa y unes salchiches, y fet un fardellet de tot sen va aná de la siudat riu amún. Va arribá a un puesto retirat y amagat; va plantá los seus reals y se va ficá a tallá y después a cusí un vestit de dona tan ben parit, que cuan sel va ficá, ell mateix se vée com una dona real y com si tal haguere naixcut. Se va arreglá tamé lo pel, lo teníe negre y llarg; y adressat, atildat y pulit va quedá convertit en la sagala mes denguera de tota la terra, tan satisfet y alegre que va dudá si tornaríe a portá lo traje y pensamens de home. Se va minchá enseguida lo pa y les salchiches, ere ya hora perque lo sol caíe ya a amagás a la serra dels Monegros, va beure del riu, va torná a mirá y esperá una mica, va fé dos o tres zalameríes de donsella requebrada, va tirá pelets al aire, y despullanse y arrepetán a un mocadó lo traje de dona va aná a passá la nit aon lo guiaren los peus y la bona ventura.

Com va vore al eixí del barrang una aldea, empinada als primés montes, se va adressá cap allá reposán a la primera casa que va trobá uberta. Va sopá be y se va fartá, va pagá be a la casera, que ere una pobre mare de cuatre fills y sense home perque traballáe a un atre poble, va dormí a una cadiera o escaño en una manta a la cuina (com a casa Rano), y al arribá lo nou día se va despedí de aquella humilde fonda y sen va aná del poble dién: mameula, alguasils. Y dit aixó se va allargá com lo ven, no l'haguere acassat ni en la vista lo mes rápit andarín del món.

¿Aón arribaríe si no paráe?, y aixó que no anáe per camins, sino sempre al dret y per dresseres, y no tot ere pla y recte. Va pará a minjá a un poble, y a passá lo tems a un bosque, después a un collet, después a un riu aon se va vestí de dona y va esgarrá y escampá lo vestit de home; y al tardet se va trobá prop de una poblassió granada, va apareixe un edifissi gran y distinguit que per algunes siñals va sabé que ere un convén de monges. 

¡Aixó es lo que buscaba, va di; aquí se vorá lo meu ingenio; aquí tota la versucia y tacañería que me va doná mon pare y la pupila de Almudévar! Ahí es aon yo hay de entrá, perque així u ordenen la nessessidat y la temó que aquí són una sola persona.

¿Quína vida deuen portá estes dones que fugen del món sense sabé per qué? Ahí viuen tancades miranse y girán sobre elles mateixes com aigua divina de la seua corrén, com peix a la sistella, com serp tapada al seu cau. Ahí viuen soles, dones soles, dones sempre y sol dones entretingudes resán latinajos que així los entenen com yo sé si fray Toribio lo del códul va quedá viu o mort a la capella. Pos ahí se ha de penetrá, y va entrá Pedro Saputo, y ahí hay de viure lo que puga, a la moda de les dones hasta que traga de tino a micha dotsena de elles, o yo lo perga y tinga que eixí fugín y torná an este món que ara yo vach a dixá sense despedím ni dili: mira que tramonto.

Dites estes paraules se va fé un gran estrep al vestit, se va descomposá una mica lo tocat y los pels, se va fotre dos o tres esgarraps a la cara y una bona bufetada a una galta, se va enfangá una mica les calses y se va afeá entre atres desmans; representán una sagala escapada per milagre de les mans de uns insolens y gossos arrieros que van volé violala. Va traure lo coló de tristesa y compunsió, se va bañá y refregá los ulls en saliva y una poca de terra, y aixina va arribá a la porta y va tocá la campaneta; va contestá una veu gangosa en lo Ave María de costum, y ell donán grans suspiros y sense di paraula va arrencá a plorá com desahoganse o desfoganse de un gran pes que li inundabe lo pit y lo aufegabe. Al remat va pugué parlá, y a les sen preguntes que li va fé la gangosa mare, va pugué di que ere una sagala que arribáe morta de temó per culpa de uns homens dels que s'habíe librat grassies a Deu per dos vegades aquell día anán al poble de una tía pobre y dolenta pera cuidala, aon la portáe un tío, germá de son pare a qui uns lladres van lligá de peus y mans. ¡Mare de Deu lo que va inventá y va di allí de repén pera que per caridat y hasta sabé de son tío y avisá a un germá teixidó que teníe a la terra baixa la admitigueren al convén! ¡Lo que va suspirá y plorá y fingí y di mentires de punta, de pla, a estall y del revés en un momén! La moja va aná a avisá a la priora, a la que va escomensá a referili, sempre ploriqueján, les mateixes y atres sen (100) patrañes, y plorán y desatinán de modo que fée compassió, y en calidat de criada per alguns díes, si atra cosa no se repensáe, la va admití al final y li van obrí la porta.

1. 10. Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.

Capítul X.

Extraordinaria aplicassió de Pedro Saputo.


Capsots los pares, tontos los mestres, badocs los veíns, mes valdríe no naixe, o no estudiá res y viure sol o anassen als montes si un sapiguere que allí habíe de topetá en una compañera de trate confortán y recreatiu. Dichós de Pedro Saputo, que encara que se va trobá en mols abatuts va sabé librás de ells y fels la figa. Yo, fora de mon pare... No vull di lo demés. Sobre que ting amics y amigues del alma que a pun estic de tratáls de idiotes, com a creure homens de pro als faramalles, charlatans, engañadós y hipócrites que mo se venen per Licurgos tocats per la Providensia pera remediá la España y reformá lo món.

Habíe lo nostre chiquet pintó sentit parlá al mestre Artigas de autós y llibres del art, y li va suplicá al siñó mossen que li faiguere portá tots los que trobare; y en dos o tres mesos va tindre los que mes se coneixíen allabonses. Se va ficá a estudiáls en molta afissió y no menos constansia, y per los matins y les velades passáe casi tot lo tems en alló, sense olvidá al mateix tems los atres ejercicios, alternán después lo traball per hores y hasta per díes segons lo humor o la disposissió, perque teníe per máxima lo no violentás may ni cansás fen ejercicio. Conque estudiabe, dibuixabe, pintabe, esculpíe, tornejabe, repassabe la solfa, y tocáe los diferens instrumens que sabíe. A sa mare li va di que no anare mes a rentá roba de atres, sino que bonamen serviguere a casa a les persones de mes estat del poble que li pareguere; y encara aixó li díe lo cor que duraríe poc tems, y mentrestán se anare tratán en algo mes de estima y dessensia.

Lo niu

Per capricho va pintá a un taulonet un niu de oronetes al momén de arribá la mare en lo minjá, ya escomensán a traure ploma los minudets, y la va enclavá per la nit desde una finestra a una fusta de les que formáen lo ráfec de la teulada, que no ere alt; y pel matí mol prontet ya lo estáen codolechán los sagals del carré enfadanse perque no podíen sisquera fé fugí a la mare, y cridanla oreneta bruixa perque habíe fet allí lo niu sense vóreu ells. U va sentí Pedro Saputo, y va eixí y va traure lo taulonet, quedán los sagals avergoñits per una part, y per l'atra enriénsen de ells mateixos. 

Va corre la veu y van vindre a vore la pintura infinites persones; pero ell los va di que no podíe vores de prop, sino al ráfec y desde lo carré; y així la va torná a ficá al seu puesto, y tot lo poble veníe a vore aquell prodigio de un chiquet de catorse añs. 

Si no s'haguere perdut después de mort, haguere pugut sé un atre Yalisso, que va fé un goz pintat a un cuadro en tal perfecsió, que pareixíe hasta rabiós, y va costá guerres per tíndrel, y al final, después de mol tems, va sé portat del Asia a Roma y dedicat per Augusto César al Capitolio.

Va pintá aquell añ dos sales, una de un benefissiat ric, y l'atra del hidalgo pare de Eulalia, qui, pera acabá de borrá la memoria de les paraules que va di a sa mare de Pedro Saputo, li fée mes favor que ningú al poble. Y en verdat, encara que lo chiquet ere tan generós, no podíe olvidá del tot les dos raderes expresions que va fé aná contra nell y sa mare; y aixó que no compreníe encara tota la malissia que portáen. Va morí desgrassiadamen lo hidalgo cuan estáe pintán lo radé lienzo de la seua sala. La va acabá, pero afegín a dal dos angels en ademán de estendre sobre lo cuadro un vel blang de crespón en orla negra. Y va ficá encara allí un atre primor; y va sé que an aquells angels va fé lo retrato de Eulalia y lo seu, ixíen tan be que pareixíe que los hagueren tallat los caps y los hagueren apegat als cossos despullats dels angels.

Com ya seguíe les regles del art y sabíe com plasmá la naturalesa, va advertí entonses mols defectes a les pintures de la capella de la Corona; y va demaná llissensia pera ficá un rótul que declarabe quí les habíe fet y la edat que teníe. Pero la obra milló, la obra de mes mérit, y u va di ell cuan ya no podíe equivocás, va sé sempre lo niu de oronetes, que alguns van volé comprá, ñabén qui li va oferí hasta coranta escuts de or, que per als coneixedós que podíe ñabé a un poble com Almudévar, ere mol, sense duda. Se va pedre, com hay dit, a la seua mort, així com atres coses de mol primor y valor que ñabíe a casa seua.

Entre los llibres de pintura van vindre tamé dos en latín y un en italiá, y va di: pos yo estes llengües hay de adepéndreles. Y en efecte se va ficá a estudiá la latina, y en una semana va adependre los nominatius y les conjugassions, perque la seua memoria ere assombrosa. Pero no li van permetre seguí este estudi les dos obres de pintura que va tindre al poble.

Sa bona mare recordabe ara moltes vegades la professía de la gitana, pero calláe per no di lo engañ en que la habíen seduít, exposanse ademés a que no la cregueren, encara que la seua honestidat y mol juissi la abonaren per al que vullguere di en defensa seua. Pero después de ben pensat u dixáe está, y resumíe totes les seues reflexions en estes cristianes paraules: 

Deu me perdono aquell fallo y no me dono tot lo be an esta vida.

sábado, 9 de marzo de 2024

Lexique roman; Fisc - Flauzon

 

Fisc, Fisco, s. m., lat. fiscus, fisc. 

Deu las aver l'emperaire, so es lo fisco

Si com es si alcus hom avia una causa cominal ab lo fisco.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2 et 40. 

Doit les avoir l'empereur, c'est-à-dire le fisc. 

Ainsi comme est si aucun homme avait une chose commune avec le fisc.

Per drech de fisc o altre drech.

Charte de Gréalou, p. 118. 

Par droit de fisc ou autre droit. 

CAT. Fisc. ESP. PORT. IT. (chap.) Fisco.

2. Fiscal, adj., lat. fiscalis, fiscal. 

Si 'l deude era fiscal.

(chap. Si la deuda (o lo deute) ere fiscal).

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Si la dette était fiscale.

En las causas fiscals del emperi.

L'Arbre de Batalhas, fol. 188. 

Dans les choses fiscales de l'empire.

CAT. ESP. PORT. Fiscal. IT. Fiscale.

3. Confiscation, s. f., lat. confiscationem, confiscation.

Sus pena de confiscation de tal aver. 

Statuts de Provence. BOMY, p. 14.

Sous peine de confiscation de tel troupeau. 

CAT. Confiscació. ESP. Confiscación. PORT. Confiscação. IT. Confiscazione.

(chap. Confiscassió, confiscassions.)

4. Confiscar, v., lat. confiscare, confisquer. 

Part. pas. Sos bes seran confiscat al senhor. 

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 128. 

Ses biens seront confisqués pour le seigneur. 

Lors causas... confiscadas.

(chap. Les seues coses... confiscades. En catalán pre Pompeyo Fabra todavía se decía y escribía lurs cosas confiscadas. Cualquier víctima del tomàtic puede encontrar plurales en AS en google.cat)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Leurs choses... confisquées.

CAT. ESP. PORT. Confiscar. IT. Confiscare. (chap. Confiscá: confisco, confisques, confisque, confisquem o confiscam, confisquéu o confiscáu, confisquen; confiscat, confiscats, confiscada, confiscades.)


Fistola, Fistula, s. f., lat. fistula, fistule.

Fistola no ro, mas corrump. Eluc. de las propr., fol. 97.

La fistule ne ronge pas, mais corrompt.

Quan tu curas fistula. Trad. d'Albucasis, fol. 5.

Quand tu soignes fistule.

CAT. ESP. (fístula) Fistola. PORT. Fistula. IT. Fistola.

(chap. Fístula, fístules.)


Flac, adj., lat. flaccidusflasquefaiblemoulâche

Voyez Muratori, Diss. 33.

Si col flacs molins torneia.

Tomiers et Palazis: Si col flacs. 

Ainsi comme le flasque moulin tourne. 

Quar la pelh a molha e flacha.

T. de Bertrand et de Gausbert: Gausbert. 

Car il a la peau molle et flasque. 

Fig. Om de flac cor s'espavent' e s'esmaya. 

G. Faidit: Ja non crezatz. 

Homme de coeur lâche s'épouvante et s'effraie. 

Li flac ric de paratge, 

Sofraitos de coratge.

Arnaud de Marueil: Rasos es. 

Les lâches riches de parage, pauvres de courage. 

ANC. FR.

Et leurs estomacs flacs, eslancez de tranchées. 

De Laudun, Franciade, p. 308. 

Disoit que les vers de luy, par lui prononcez, estoient sonoreux et graves; par autres, flacques et efféminez.

Œuvres de Du Bellay, p. 36. 

CAT. Flac. ESP. Flaco. PORT. Fraco. IT. Fiacco. (chap. débil, debils, débiles; moll, molls, molla, molles; flaco de poca carn es prim, prims, prima, primes.) 

2. Fluis, adj., flasque, mou.

Borsa fluissa, plena de ven.

(chap. Bossa fluixa, plena de ven. Com veéu, ven ya se escribíe sense t final en ocsitá. Guillem de Berguedan, Berguedà, catalá, escribíe en esta llengua. Fluixfluixosfluixafluixes.)

Guillaume de Berguedan: Mal o fe.

Bourse flasque, pleine de vent.

CAT. Flux. ESP. Flojo. PORT. Floxo.

3. Flaqueza, s. f., faiblesse, lâcheté, mollesse.

Misericordia ses drechura es flaqueza. 

Vol dire flaqueza, que cascun jorn se pejuyra.

(chap. Vol di fluixera (flaquesa), que cada día empijoreva a pijó.)

V. et Vert., fol. 80 et 13.

Miséricorde sans justice est faiblesse.

Veut dire mollesse, vu que chaque jour s'empire. 

Loc. A rey armat ho ten hom a flaqueza, 

Quant es en camp, e vai penre playdey. 

Bertrand de Born: Pus li baron.

A roi armé on tient cela à lâcheté, quand il est en camp, et va prendre plaid.

CAT. Flaquesa. ESP. Flaqueza. PORT. Fraqueza. IT. Fiacchezza.

(chap. Flaquesa, flaqueses; fluixerafluixeres.)

4. Flacamen, adv., flasquement, mollement, lâchement.

Obron flacamen tot jorn. Brev. d'amor, fol. 127.

Travaillent toujours flasquement.

CAT. Flacament. ESP. Flacamente. PORT. Fracamente. IT. Fiaccamente.

(chap. Fluixamen, dixadamen; flacamen no se diu.)

5. Flacar, v., lat. flaccere, doubler, courber, faiblir.

Part. pas. E 'l vostre cors flacat e nonchalen.

T. de Guigo et de B. d'Allamanon: Vist hai.

Et le votre corps courbé et nonchalant.

IT. Fiaccare. (chap. belcat, belcats, belcada, belcades; curvat, curvats, curvada, curvades; v. curvá, belcá: belco, belques, belque, belquem o belcam, belquéu o belcáu, belquen.)

6. Flaqueir, Flaquezir, Flaquizir, v., devenir flasque, fléchir, faiblir.

Vol que totz li soplegon, et ell no ce flaquezeria per negu.

(chap. Vol que tots li suplicon, y ell no se belcaríe per ningú: curvaríe, acacharíe, inclinaríe, humillaríe, flaquejaríe, debilitaríe, amolliríe, etc.)

V. et Vert., fol. 26.

Veut que tous lui supplient, et lui ne se fléchirait pour nul.

Escarsedatz

Que lor fai lo cor flaqueir.

Marcabrus: Puois l'ivern.

Avarice qui leur fait fléchir le coeur.

Part. pas. subst. Dont el en jeta ruina als flachizis.

Trad. de Bède, fol. 42.

Dont il en jette ruine aux lâches.

ANC. ESP. Flaquecer.

7. Flaqueiar, v., devenir flasque, faiblir. 

Ses mon cosselh, tota forsa flaqueia.

Palaytz de Savieza. 

Sans mon conseil, toute force faiblit. 

CAT. Flaquejar. ESP. Flaquear. PORT. Fraquear. (chap. Flaquejá.)

8. Aflichizir, v., affaiblir.

Cant aflichizis son cors per abstinensia. Trad. de Bède, fol. 64. 

Quand il affaiblit son corps par abstinence.

CAT. Aflaquir.


Flagel, Flachel, s. m., lat. flagellum, fléau, fouet. 

Am lo flagel baten son blat.

Brev. d'amor, fol. 47.

Avec le fléau battant son blé.

Lo flagell partiss lo gra de la palha. V. et Vert., fol. 77.

Le fléau sépare le grain de la paille.

Fig. Attila, flagel de Dieu. Cat. dels apost. de Roma, fol. 59. 

Attila, fléau de Dieu.

Prov. Lo flagels esfassa la colpa. Trad. de Bède, fol. 68.

Le fouet efface la faute.

- Extrémité supérieure des arbres.

(chap. Sarmén, sarmens, de viña. Pullís, pullissos, dels abres.)

Flagels apelam las sobrenautas partidas d'aybres et de vitz, quar soven so feridas et flageladas per vens. Eluc. de las propr., fol. 209.

Nous appelons fouets les plus hautes parties des arbres et des vignes, car souvent elles sont frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Le royaume des Assiriens fut le flael que Dieu appareilla pour amatir sou peuple d'Israël. Œuvres d'Alain Chartier, p. 295.

Ceste pestilence e cest flael. Anc. trad. des Liv. des Rois, fol. 7. 

Comme flagel à cela depputé 

Pour le pays mettre en captivité.

Vigilies de Charles VII, t. I, p. 73. 

CAT. Flagell. ANC. ESP. Flagelo (MOD. látigo). PORT. IT. Flagello.

(chap. fuet, fuets; fuetada, fuetades.)

2. Flagellar, Flajelar, v., lat. flagellare, flageller, fouetter. 

Om miels non mazela 

Autrui porc ni flajela.

P. Cardinal: Un sirventes. 

Mieux on ne tue ni flagelle porc d'autrui. 

Que hom lo degues flagelar,

E flagellat crucificar.

(chap. Que se 'l teníe que afuetá y afuetat crusificá.)

Brev. d'amor, fol. 123.

Qu'on le dût flageller, et flagellé crucifier.

Part. pas. Eron dorssatz e flagellatz. V. et Vert., fol. 98.

Étaient bâtonnés et flagellés.

Feridas et flageladas per vens.

Eluc. de las propr., fol. 209.

Frappées et fouettées par les vents.

ANC. FR. Puis sunt penduz e flaélez.

Marie de France, t. II, p. 415.

CAT. PORT. Flagellar. IT. Flagellare. (ESP. Flagelar, maltratar con azotes, azotar, zurrar, fustigar, dar latigazos. Chap. v. afuetá; afuetat, afuetats, afuetada, afuetades.)


Flagrar, v., lat. flagrare, brûler, être flagrant.

Part. prés. En crim flagrant, o suspect de fugir. Fors de Béarn, p. 1079.

(chap. En crimen flagrán, o sospechós de fugí.)

En crime flagrant, ou suspect de fuir.

ESP. PORT. Flagrar. IT. Flagrare. (chap. Cremá, ensendre, relluí, etc; flagrán, flagrans, flagrantes.)


Flairar, v., flairer, sentir, être odorant.

Voill que m' ofratz de loing merces, 

C'un petit vos flaira l' ales.

Giraud de Borneil: Cardaillac.

Je veux que vous m'offriez merci de loin, vu qu'un peu vous sent l'haleine.

Flayravan coma si fos fum d' aromatic. Philomena.

(chap. Flairaben com si foren fum d'aromátic.)

Étaient odorants comme si fût fumée d'aromate. 

Pus flayret doussament que canela muscada.

(chap. Flairabe mes dolsamen que la canela moscada.)

Roman de Fierabras, v. 4981.

Sentit plus suavement que cannelle musquée.

Subst. Si com hom sent flor de rosier

Al flairar, ses tot lo vezer.

P. Cardinal: Anc no vi.

Ainsi comme on sent fleur de rosier au flairer, sans aucunement le voir.

Part. prés. Tan dousa e tan ben flairantz. 

(chap. Tan dolsa y tan ben flairán : en tan bona auló.)

Roman de Jaufre, fol. 37.

Si douce et si bien sentant.

ANC. FR. Quant ge le senti si flairier.

Roman de la Rose, v. 1679. 

CAT. Flayrar. PORT. Cheirar. IT. Fiutare. (chap. Flairá, fé bona auló.)

2. Flairor, s. f., odeur, parfum.

Eis ne una flairor tan grantz, 

Tan dousa e tan ben flairantz.

Roman de Jaufre, fol. 37.

(chap. Ne ix una flairó tan gran, tan dolsa y tan ben flairán.)

En sort une odeur si grande, si douce et si bien sentant.

Flairor de cozina. P. Cardinal: Sel que fes.

Odeur de cuisine.

Quan m'en ven flairor de taverna. 

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueya. 

Quand m'en vient odeur de taverne. 

ANC. FR. La fumée m'en monte jusqu'au cervel, 

Et la flairor m'en vient jusqu'au musel. 

Fables et cont. anc., t. IV, p. 232. 

Des erbes ung flair doulx issoit.

(chap. De les herbes una flairó dolsa ixíe.)

Œuvres d'Alain Chartier, p. 595.

La fumée qui se mectra emmy la mer n'aura nulle pueur pour la fleureur de la mer sallée.

Prophéties de Merlin, fol. 58. 

CAT. Flayre. PORT. Cheirar. IT. Fiuto.


Flama, s. f., lat. flamma, flamme.

Aissi col focs s' abrasa per la legna,

On mays n'y a, e la flam' es plus grans.

G. Faidit: Pel messatgier.

Ainsi comme le feu s'enflamme par le bois, où plus il y en a, et la flamme est plus grande.

Quan vi gran fum e la flam' e 'l carbo.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Quand je vis grande fumée et la flamme et le charbon.

Fig. Flama qu'amors noyris

M' art la nueg e 'l dia.

Peyrols: Quoras que. 

La flamme qu'amour nourrit me brûle la nuit et le jour.

Ebrietaz fai... la flama de luxuria.

Trad. de Bède, fol. 46. 

Ivresse fait... la flamme de luxure.

Loc. A fuoc et a flamma avian messa lur terra. V. de S. Honorat.

Avaient mis leur terre à feu et à flamme.

ANC. ESP.

Andaba entre todos Ector flamas echando. 

Poema de Alexandro, cop. 523. 

CAT. Flama. ESP. MOD. Llama. PORT. Flamma. IT. Fiamma. (chap. Flama, flames; flameta, flametes. Fiammetta es un dels personajes del Decamerón, yo hay escrit Fiameta en chapurriau, haguera pugut escriure Flameta.)

2. Flamier, s. m., flammiche, gâteau cuit à la flamme.

Non triar ja pel ni os,

Flamier ni crosta dura.

Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz

Ne jamais trier peau ni os, flammiche ni croûte dure.

3. Flamadura, s. f., flammule, sorte de plante.

Am flamadura, pren farina.

Rec. de remèdes en prov., fol. 2. 

Avec flammule, prends farine.

4. Flameiar, Flamegar, v., flamboyer, étinceler.

Elmes et ausbercs flameyar.

Pierre du Vilar: Sendatz vermelhs. 

Heaumes et hauberts étinceler. 

Part. prés. Esgart salvatge, flameian.

(chap. Mirada salvache, flameján.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Regard sauvage, flamboyant.

Zo es l'espaza flamegant.

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

C'est l'épée flamboyante.

CAT. Flamejar. ESP. Flamear. PORT. Flamejar. IT. Fiammeggiare. 

(chap. flamejá: flamejo, flameges, flamege, flamegem o flamejam, flamegéu o flamejáu, flamegen; flamejat, flamejats, flamejada, flamejades. Es fássil que algú digue “flambeá” cuan se referix a la técnica de cuina.)

5. Aflamar, Afflamar, v., enflammer, brûler, flamber.

Fig. Aquellas causas que afflamo lo mal fuoc de luxuria.

(chap. Aquelles coses que aflamen (inflamen, ensenen) lo mal foc de lujuria.)

V. et Vert., fol. 85. 

Ces causes qui enflamment le mauvais feu de luxure. 

L' amors que m' aflama e m pons.

(chap. L'amor que m'aflame y 'm punche.)  

Guillaume de Cabestaing: Ar vey. 

L'amour qui m'enflamme et m'aiguillonne. 

Domna, merce vos clam, 

Que totz ard et afflam, 

Tan de bon cor vos am.

Arnaud de Marueil: Ses joi. 

Dame, je vous crie merci, vu qu'entièrement je brûle et flambe, tant je vous aime de bon coeur.

Luxuria que se afflama per la glotonia de la gola. V. et Vert., fol. 85.

Luxure qui s'enflamme par la gloutonnerie de la bouche.

Part. pas. Aflamat de tan grant cobeeza. Trad. de Bède, fol. 47. Enflammé de si grande convoitise. 

ANC. CAT. ANC. Esp. Aflamar. IT. Affiammare. (chap. Aflamá: aflamo, aflames, aflame, aflamem o aflamam, aflaméu o aflamáu, aflamen; aflamat, aflamats, aflamada, aflamades, com les pataqueres per massa caló.)

6. Inflammacio, Enflamacio, Eflamacio, s. f., lat. inflammatio, inflammation.

Engendro el ayre focs et inflammacios. 

Eluc. de las propr., fol. 120. 

Engendrent dans l'air feux et inflammations. 

Se fan en l'aire, sobre nos, 

Alcunas enflamacios.

Brev. d'amor, fol. 37.

Se font en l'air, sur nous, aucunes inflammations.

Per razo de sa... eflamacio.

Eluc. de las propr., fol. 133. 

En raison de son... inflammation. 

En lor camba enflammacio vehement.

Trad. d'Albucasis, fol. 48. 

A leur jambe inflammation violente. 

CAT. Inflamació. ESP. Inflamación. PORT. Inflammação. 

IT. Infiammazione. (chap. Inflamassió, inflamassions; inflamat, inflamats, inflamada, inflamades.)

7. Enflabot, s. m., flambeau.

Lo vers fo faitz als enflabotz,

A Poivert, tot jogan, rizen.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le vers fut fait aux flambeaux, à Puivert, tout en jouant, en riant.

8. Eflammatiu, adj., enflammatif, propre à enflammer.

De colra exitatiu et eflammatiu. Eluc. de las propr., fol. 123. 

(chap. Exitadó e inflamatiu de la bilis.)

Excitatif et enflammatif de bile.

IT. Infiammativo. (chap. Inflamatiu, inflamatius, inflamativa, inflamatives.)

9. Enflamar, v., lat. inflammare, enflammer.

On mais la vey, la m tenon per gensor 

Miey huelh, que m fan enflamar et encendre. 

G. Magret: En aissi m. Var.

Où plus je la vois, mes yeux, qui me font enflammer et brûler, me la tiennent pour plus gente.

De paraulas que alcunas vetz movo et enflamo lo cor, coma fuoc.

Liv. de Sydrac, fol. 32.

De paroles qui quelquefois meuvent et enflamment le coeur, comme feu.

ANC. FR. Lorsque j'étois jeune et que le feu naturel enflamboit mes entrailles.

Joyeusetés, facéties, etc., p. 217.

CAT. ESP. Inflamar. PORT. Inflammar. IT. Infiammare. (chap. Inflamá, inflamás: yo me inflamo, inflames, inflame, inflamem o inflamam, inflaméu o inflamáu, inflamen.)

10. Reflamar, v., échauffer, enflammer, rendre brûlant.

Fig. Adonx las humors bulho e reflamo, e lo cors pert lo beure e 'l manjar.

Las humors lo reflamo.

Elas reflamo e corro per tot lo cors.

Liv. de Sydrac, fol. 36, 42 et 79. 

Alors les humeurs bouillent et s'enflamment, et le corps perd le boire et le manger.

Les humeurs l'échauffent. 

Elles rendent brûlant et courent par tout le corps.

11. Reflamamen, s. m., échauffement, inflammation.

Las humors movo per lo cors, e redo lhi reflamamen per que el enfla trop.

Las flamas so freidas, e'l reflamamen si es frehs.

Liv. de Sydrac, fol. 104 et 79.

Les humeurs se meuvent par le corps, et lui donnent échauffement par quoi il enfle beaucoup.

Les flegmes sont froids, et l' échauffement ainsi est froid.

12. Reflamear, v., reluire, étinceler.

Part. prés. Don son trencat lhi elme reflamean.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.

Dont sont tranchés les heaumes reluisants.

IT. Rifiammeggiare.


Flamet, s. m., flamant, sorte d'oiseau.

Si quo 'l flametz que, ses tota meizura,

Art lo leo ab son espiramen.

P. de Cols d'Aorlac: Si quo 'l solelhs.

Ainsi comme le flamant qui, sans aucune mesure, brûle le lion avec son souffle.

CAT. Flamenc. ESP (chap.). Flamenco. (PORT. Flamingo)
(N. E. Phoenicopterus, como el Fénix)

Phoenicopterus, Fénix, flamenco, flamingo, flamenc


Flamina, s, m., lat. flaminem, flamine.

Flaminas, so es a dire evesques de payas.

(chap. Flamines, es a di, obispos de paganos.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Flamines, c'est-à-dire évêques de païens.

2. Archiflamina, s. m., archiflamine.

I avia mais III archiflaminas. Cat. dels apost. de Roma, fol. 20.

Il y avait de plus trois archiflamines. 


Flanc, s. m., flanc, côté.

Voyez Muratori, Diss. 33.

Dels greus sospirs don mi dolon li flanc.

A. Daniel: Si m fos.

Des pénibles soupirs dont les flancs me causent douleur.

Dorm sobr' arc' o sobre banc

Tro que m dolon ams mey flanc.

Giraud de Borneil: Quant la. 

Je dors sur coffre ou sur banc jusqu'à ce que mes deux flancs me fassent douleur.

Tenc se ricamens pels flancs.

V. Cardinal: Una cieutat. 

Se tint fièrement par les flancs. 

CAT. Flanc. ESP. PORT. Flanco. IT. Fianco. (chap. Costat, costats; costellam, costellams; flanc, flancs.)


Flataria, s. f., flatterie.

Aysso no dis pas per flataria. L'Arbre de Batalhas, fol. 189.

Ne dit pas cela par flatterie.

2. Flataire, s. m., flatteur.

Es un grand flataire. Chronique des Albigeois, col. 62.

(chap. Es un gran aduladó, afalagadó, normalmén en mala intensió.)

Est un grand flatteur.

3. Afflataria, s. f., flatterie, caresse.

Petit troba hom que lur diga veritat, mays afflatarias; e de messogas (messongas) ha gran mercat en lurs parladors. V. et Vert., fol. 104.

On trouve peu qui leur dise vérité, davantage flatteries; et il y a grand marché de mensonges entre leurs interlocuteurs.

4. Afflatador, s. m,, flatteur.

Afflatadors que... tantost ho van ad ells mezeyces dire.

V. et Vert., fol. 23.

Flatteurs qui... aussitôt vont le dire à eux-mêmes.

5. Aflatar, v., flatter, insinuer.

Usquecx ab vos s'aflata. 

Germonde de Montpellier: Greu m'es. 

Un chacun s'insinue auprès de vous.

ANC. FR. Ceulx qu'elle veult aflater et blandir. 

Œuvres d'Alain Chartier, p. 714.


Flauta, s. f. flûte.

Flauta es istrument redent so per suflament. Eluc. de las propr., fol. 282. Flûte est instrument rendant son par soufflement.

El pert son aubergo e son tabors e sa flauta. 

L'Arbre de Batalhas, fol. 120. 

Il perd son haubergeon et son tambour et sa flûte. 

ANC. CAT. Flaut. CAT. MOD. ESP. Flauta. PORT. Flauta, frauta. IT. Flauto. (chap. Flauta, flautes.)

2. Flautol, s. m., flageolet, flûte.

Al son de flautol

Balar.

T. de R. Gaucelm et de Joan Miralhas: Joan.

(chap. Ballá (dansá) al so de fabriol. Vore lu pun 6, flavio.)

Danser au son de flageolet.

3. Flautel, Flaustel, s. m., fifre, flageolet.

En luec de chant d' auzeus,

Auzir trompas e flauteus.

B. Calvo: En luec de.

Au lieu de chant d'oiseaux, ouïr trompettes et fifres.

Mais non sabretz sonar flaustel. 

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai.

Plus ne saurez sonner flageolet. 

ANC. FR. Drois est que mon frestel estuie, 

Car biau chanter sovent ennuie.

Roman de la Rose, v. 20863.

Or me represte le frestel.

Roman du Renart, t. II, p. 260.

ESP. Flautillo. IT. Flautino.

4. Flautar, v., flûter, jouer de la flûte.

De las quals una cantava, l' autra flautava.

(chap. De les cuals la una cantabe, l'atra “flautabe” : tocabe la flauta.) 

Eluc. de las propr., fol. 258.

Desquelles l'une chantait, l'autre flûtait. 

PORT. Frautar. (ESP. Tocar la flauta. Flautar: Se documenta por primera vez, con la acepción “modular (el tono de la voz) para hacerlo más agudo, como el propio de la flauta”, en 1551, en la traducción de 

La primera parte de la Cuarta de la Crónica del excelentísimo príncipe don Florisel de Niquea a cargo de F. Silva; no se consigna en ningún diccionario y apenas se espiga en los testimonios más allá del Siglo de Oro. A partir del siglo XIX aflautar toma el relevo y, desde el siglo XX el número de registros es muy numeroso, aunque comienza a competir con flautear (registrado desde 1917), de documentación más escasa.)

5. Frestelar, v., flûter, jouer, sonner du fifre.

No i ausiratz parlar, ni motz brugir, 

Ni gacha frestelar, ni corn bondir. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 6. 

Vous n'y entendriez parler, ni mots bruire, ni sentinelle sonner du fifre, ni cor retentir. 

ANC. FR. Fouchier forment frestele

Pour s'amiete Aeliz. 

Anonyme, Gloss. sur les Poésies du roi de Navarre. 

Devant le jor corne el frestele. Fables et cont. anc., t. I, p. 200.

6. Flavio, s. m., flûte, flageolet.

En flavios ni en caramels 

Non faretz accordar los sos.

Le Dauphin d'Auvergne: Puois sai. 

En flageolets ni en chalumeaux vous ne ferez accorder les sons.

ANC. FR. J'oi Robin flagoler 

Au flagol d'argent. 

Le Gieu de Robin et de Marion, p. 6.

7. Flauzar, v., flûter, jouer du flageolet.

Qui vol, corn, crit e flaug.

Rambaud d'Orange: Ben s'eschai. 

Qui veut, corne, crie et joue du flageolet.

8. Flaujolar, v., flûter, jouer du flageolet.

A mos ops chant et a mos ops flaujol.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Pour mon besoin je chante et pour mon besoin je flûte.

ANC. FR. Que vous voi-ge ci flajolant.

Roman de la Rose, v. 20862. 

Pasteur qui conduiras en ce lieu ton troupeau, 

Flageollant une éclogue en ton tuyau d'aveine. 

Ronsard, t. 1, p. 263. 

Vous ne poés de li partir, 

Tousjors ensemble flajolés.

Roman de la Rose, v. 8571. 

Et par Dieu, c'est trop flageollé.

Farce de Pathelin, p. 95. 


Flauza, s. f., flause, sorte de cendre fine et blanchâtre.

Flauza... es una pauca cendre remanent apres la extinccio de la scintillacio o belugament del carbo... es mola, declinant a blancor, seca et leugiera. Eluc. de las propr., fol. 132.

Flause... est une cendre fine restant après l'extinction de la scintillation ou bluettement du charbon... elle est molle, inclinant à blancheur, sèche et légère.


Flauzon, s. m., flan, sorte de gâteau.

Mais am flauzons e sopas en sabrier.

G. Rainols d'Apt: Quant aug.

J'aime davantage flans et soupes avec saveur.

ESP. Flaón. (m. p. us. Flan de dulce. Del fr. ant. Flaon. Son conocidos los flaons de Morella.)


flaons, Morella, Castelló, Castellón