El catalán siempre ha sido uno más de los dialectos de esta antiquísima lengua; véanse los Serments de 842 en Estrasburgo.
champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
martes, 27 de enero de 2026
Pur - Espurgatori
El catalán siempre ha sido uno más de los dialectos de esta antiquísima lengua; véanse los Serments de 842 en Estrasburgo.
jueves, 22 de enero de 2026
Pulsar - Compulcion
miércoles, 26 de noviembre de 2025
Colección, documentos, inéditos, archivo, corona de Aragón, tomo XI (11)
COLECCIÓN DE DOCUMENTOS INÉDITOS DEL ARCHIVO GENERAL DE LA CORONA DE ARAGÓN.
D. Próspero de Bofarull y Mascaró
TOMO XI.
BARCELONA:
En la imprenta del archivo.
1856.
Repartimientos de los Reinos de Mallorca, Valencia y Cerdeña,
publicación de real orden
por D. Próspero de Bofarull y Mascaró
cronista de la Corona de Aragon
BARCELONA:
En la imprenta del archivo.
1856.
Se actualiza en parte la ortografía en los textos que no sean originales, o sea, en las explicaciones de Bofarull (o como le llamo yo: bufa al ull).
El PDF que descargué desde archive.org está mal escaneado en algunas partes. Pongo * asterisco donde no se puede leer bien.
A LOS LECTORES.
Interrumpida esta publicación durante más de un año, aunque por causas que le habrán de producir desde luego no pocas ventajas, la emprendemos ahora nuevamente con más viva fé y con mejores medios, porque habiendo el Gobierno de S. M. autorizado el establecimiento en el mismo Archivo de una pequeña imprenta destinada exclusivamente a este objeto, podrá así continuarse la edición con mucha más regularidad y mayor esmero.
Hemos debido también modificar algún tanto el plan que habíamos trazado desde un principio: la publicación de todas las actas de nuestras antiguas cortes; porque habiéndose propuesto la Real Academia de la Historia incluir las de todos los reinos y señoríos de España en la Colección de ellas que con tanto aplauso está dando a luz, obtuvo al efecto la correspondiente autorización de S. M., y se nos relevó al mismo tiempo del compromiso que habíamos contraído de publicar las que se custodian en este Archivo. Por nuestra parte hemos suministrado y suministraremos a la Academia, como nos está mandado, cuantas noticias y cuantos documentos teníamos recogidos sobre esta materia, para contribuir con lo que alcancen nuestras escasas fuerzas al mayor complemento de una publicación, que nadie, como aquel sabio Cuerpo, puede llevar a cabo con la perfección que su importancia requiere. De esta manera quedarán satisfechos con usura nuestros deseos de que vean la luz pública las actas de las antiguas asambleas de nuestra Corona aragonesa, y no menguará por ello el interés de nuestra Colección, ya que afortunadamente es tan abundante la mina cuyo laboreo nos está encomendado, que en la elección de los documentos que venimos publicando está la única dificultad con que tropezamos.
Para vencerla ahora con el posible acierto, hemos creído que después de haber dado a luz en el tomo 4.° de esta Colección los documentos relativos a la unión de Cataluña con Aragón, no sería fuera del caso el publicar los Repartimientos de Mallorca, Valencia y Cerdeña, que aparte del interés histórico que ofrecen en general, y en particular para cada uno de los territorios a que se refieren, constituyen, por decirlo así, el único titulo fehaciente de la agregación de aquellos estados a la monarquía catalano-aragonesa, son la más brillante ejecutoria de nuestros condes-reyes, (N. E. Será imbécil! y curas-cardenales, y sargentos-mariscales, y bedeles-CEO, etc.) y en medio de los muchos y preciosos datos que contienen sobre las fuerzas y estado social de los vencidos y de los vencedores en aquellos remotos tiempos, dan margen a serias meditaciones al que considere de qué manera se llevaron a cabo aquellas conquistas, y el universal despojo de que fueron víctimas los invasores musulmanes, del cual se libraron solamente los pocos tránsfugas o apóstatas que recibieron de los conquistadores el premio de su traición o de sus servicios.
Ciertamente que la publicación de estos documentos nos hubiera dado pié para numerosas notas y no pocas aclaraciones, atendiendo a que los originales que hemos tenido a la vista se resienten del desorden de la época en que fueron redactados, cuando todavía se mantenía vivo hasta cierto punto el ardor de la lucha, y no se habían completado el establecimiento y la organización de los vencedores en el país conquistado; pero además de que esto nos hubiera llevado demasiado lejos, hubiéramos en cierto modo traslimitado nuestro mandato, reducido a transcribir fiel y puntualmente los manuscritos de que disponemos, para que sean para todos objeto de estudio, y pueda cada uno apreciarlos por lo que en sí sean. Por esto hemos sido y debemos ser parcos de tales notas y observaciones, que quizás muchas veces servirían solamente para dar una falsa luz a los documentos que publicamos. Bajo este concepto, no extrañe el lector la adulteración de nombres, la confusión de fechas, las repeticiones y algunos otros errores de más o menos monta que observará tal vez en estos libros: bástele estar advertido de ellos, para que poniendo su atención en el fondo, prescinda hasta cierto punto de la materialidad de la forma. Escribiéronlos sin duda amanuenses no muy eruditos, y fueron redactados en épocas sobrado agitadas y tumultuosas, para que debamos admirarnos de que no brillen en ellos ni un orden perfecto ni una corrección esmerada.
Hecha por nuestra parte esta salvedad o, si se quiere, ligera advertencia, falta solamente que continuemos al pié de estas lineas, para conocimiento del lector, una ligerísima reseña de los manuscritos cuya publicación comenzamos.
repartimiento de Mallorca
jueves, 20 de febrero de 2025
Antoni Maria Alcover Sureda
Antoni Maria Alcover Sureda (Manacor, 1862-Palma de Mallorca, 1932) fue un religioso, escritor modernista, profesor, lingüista, folclorista y publicista español.
Nació en Santa Cirga, finca situada entre Manacor y Porto Cristo, hijo de labradores acomodados. Tras estudiar latín y cultura clásica se trasladó, a los quince años de edad a Palma para estudiar en su seminario.
Muy rápidamente se dio a conocer como polemista intransigente, puesto que su carácter recio le hizo intervenir en furiosas polémicas.
Su vocación literaria se despertó primero en español, y a partir del 1879 en catalán y mallorquí. A partir de este año inició la tarea de recoger en el mallorquín coloquial de Mallorca las fábulas, que empezó a publicar el 1880 con el pseudónimo de "Jordi d'es Racó". La primera fábula aparece en la revista La Ignorancia. En 1885 publica Contarelles, un recuento de narraciones de tema popular. En 1886 fue ordenado presbítero. Fue vicario de la parroquia de Manacor, y en 1888 obtuvo la cátedra de Historia Eclesiástica del Seminario. Más adelante llegaría a ser vicario general y canónigo de la Sede de Mallorca.
En 1906, por iniciativa suya, y bajo su presidencia se celebró el Primer Congreso Internacional de la Lengua Catalana. Cuando se constituyó la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes fue nombrado presidente. Debido a la feroz disputa que mantuvo con los miembros del Instituto, esta relación terminó pronto. Claro, con catalanistas no se puede juntar uno.
Su obra magna fue el Diccionario Catalán Valenciano Balear, que no vio terminado, y que acabó su colaborador Francesc de Borja Moll.
Fuertemente enfrentado a Pompeu Fabra (Pompeyo) por su gramática de laboratorio, Alcover llegó a afirmar que Fabra había sido uno de los gramáticos más funestos que había tenido jamás la lengua catalana, que había pretendido imponer una ortografía exótica y que había creado un estado de violencia entre los estudiosos del catalán, haciendo de la lengua una bandera de separatismo y de odio contra España.
Entre otros, tuvo el cargo de corresponsal de la Academia de Buenas Letras de Barcelona y mantenedor de los Juegos Florales de Barcelona.
En política fue uno de los principales promotores del partido integrista en Mallorca. Inicialmente dio apoyo al movimiento autonomista de la Solidaridad Catalana. Jodó con la solidaridad catalana, dinero para el proceso, millones de euros que no van a los pobres o enfermos.
No obstante, tras su intensa pelea con el Instituto de Estudios Catalanes y la Liga Regionalista hacia finales de la década de 1910, se opuso al catalanismo político y se hizo maurista.
Su producción literaria, dirigida a la investigación lingüística, la historia, la descripción de costumbres populares, la recogida de materiales folclóricos, cuando no se dedica a la polémica, es de pocos artificios, prosa sin voluntad estética, se reduce a la Recopilación de Rondallas Mallorquinas de Jordi des Racó, algunas biografías, como la Vida abreviada de Santa Catalina Tomassa, una novela de tono costumbrista (Arnau), y los dietarios de sus viajes.
Fue impulsor del Diccionari Català-Valencià-Balear, obra lexicográfica que recoge el conjunto del léxico catalán, mallorquín, valenciano en todos los dialectos y todas las épocas. Los tres son idiomas muy próximos al aragonés y occitano antiguo.
http://dcvb.iec.cat/results.asp
seguramente está más que manipulado, no es como el original, aparece País Valencià, por ejemplo, dudo mucho que Alcover escribiese o dijese País Valencià.
- Laínz Fernández, Jesús (2012). Desde Santurce a Bizancio: El poder nacionalizador de las palabras. Encuentro. p. 405. ISBN 978-84-9920-095-8.
- Massot i Muntaner, Josep (1985). Antoni M. Alcover i la llengua catalana: II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. p. 49. ISBN 84-7202-745-7.
- Mayurqa, n.º 23. Universitat de les Illes Balears. 1990-96. p. 112.
- UIB, Página sobre Mosén Alcover archivado
- https://web.archive.org/web/20010814220339/http://www.terra.es/personal6/scabello/cope1.htm Además de describir el fenómeno de la popularidad de los programas de radio incluye un catálogo de las Rondallas publicadas y las grabaciones.
- http://rondalles.uib.es/ Biblioteca virtual de la Universidad de les Illes Balears dedicada a las Rondallas Mallorquinas
- http://www.uoc.edu/lletra/obres/rondaies/index.html
Un artículo de crítica literaria de Josep A. Grimalt en las páginas de la Universitat Oberta de Catalunya, UOC
Els inicis del Diccionari català-valencià-balear a través de l'espistolari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll amb J. Calveras (Textos i Estudis de Cultura Catalana)
Narcís Iglésias Franch
El Diccionari català-valencià-balear i les seves fonts bibliogràfiques (Biblioteca Miquel dels Sants Oliver)
Maria Pilar Perea Sabater
viernes, 10 de mayo de 2024
Lutz, Llutz - Lyra, Lira
Lutz, Llutz, s. f., lat. lux, lumière, clarté, lueur, luminaire.
Voyez Leibnitz, Coll. étym., p. 62.
(N. E. Normalmente en occitano se encuentran palabras escritas con l inicial, y no con ll; en el dialecto catalán abundan con ll. Lutz y llutz es la misma palabra, con diferente ortografía. Alemán Licht, inglés light, castellano luz.)
Lutz es plus general que lum, quar tot lum es lutz, mas tota lutz no es lum. Eluc. de las propr., fol. 120.
Clarté est plus générale que lumière, car toute lumière est clarté, mais toute clarté n'est pas lumière.
A pena vei la clara lutz.
Folquet de Marseille: Senher Dieus.
A peine je vois la claire lumière.
Remanra l'autars senes draps e senz luz.
Palais: Mot m'enoia.
L'autel restera sans nappes et sans luminaire.
Fig. Selh qu'es lutz
Del mon e vera vida.
G. Figueiras: Sirventes vuelh.
Celui qui est lumière du monde et véritable vie.
ESP. PORT. Luz. IT. Luce. (chap. Llum, llums; llumeneta, llumenetes.)
Adv. comp.
Per qu'ieu comens, quant auzel falh,
Un vers, si 'l puesc gitar a lutz.
Bernard de Venzenac: Iverns.
C'est pourquoi, quand l'oiseau fait défaut, je commence un vers, si je le puis conduire à fin.
S' intratz en plaich
Don no sabetz a lutz issir.
Marcabrus: D' aisso laus Dieu.
Si vous entrez en plaid dont vous ne savez à fin sortir.
Quan s' ave que non o tratz a lutz,
Al menhs n' a pretz qui be s'es cabtengutz.
Cadenet: S'ieu pogues.
Quand il advient qu'il ne le tire à fin, au moins en a mérite qui bien s'est conduit.
Ieu fora pro ricx e de bon azaut,
Sol de s'amor pogues issir a llutz.
Rambaud de Vaqueiras: D'amor no m.
Je serais assez puissant et de bon contentement, pourvu que je pusse sortir à fin de son amour.
2. Lugor, s. f., lueur, clarté, lumière, éclat.
Cavalgan ab gran joia ab la clara lugor. Guillaume de Tudela.
Chevauchent avec grande joie avec la claire lumière.
Fig. Done a sas obras lugor
Don sian mundat li peccador.
G. Riquier: Be m degra.
Qu'il donne à ses oeuvres éclat dont soient purifiés les pécheurs.
- Vue, faculté de voir.
Li ric malvat....
Els an huelhs e non an lugor.
Folquet de Romans: Tornatz es.
Les riches mauvais... ils ont yeux et n'ont pas vue.
ANC. FR. Si pert la cambre sa luor.
Roman de Partonopeus de Blois, t. 1., p. 59.
(chap. Claró, lluentó.)
3. Luciditat, s. f., lat. luciditatem, lucidité, éclat.
Am major difficultat pren suptilitat, clartat, luciditat, perspicuitat.
Eluc. de las propr., fol. 263.
Avec plus grande difficulté il prend subtilité, clarté, lucidité, transparence.
IT. Lucidità, luciditate, luciditade.
4. Lugart, s. m., Lugart, nom de l'étoile du matin.
Es dig aquest planetas
Lugart, quant es en orien,
Vesper, quant es en occiden.
Brev. d'amor, fol. 32.
Est dite cette planète Lugart, quand elle est en orient, Vesper, quand elle est en occident.
5. Luzer, Luser, Luzir, v., lat. lucere, luire, briller.
Ara non vei luzir soleill.
B. de Ventadour: Ara non.
Maintenant je ne vois pas luire le soleil.
Un manuscrit porte luser au lieu de luzir.
Lo palais luzi tot de la gran resplandor. V. de S. Honorat.
Le palais brille tout de la grande splendeur.
Los uelhs li luzo cum candelas. Eluc. de las propr., fol. 357.
(chap. Los ulls li lluíxen o relluíxen com a candeles : veles.)
Les yeux lui brillent comme chandelles.
An fatz lo tench carzir,
Ab que s fan la cara luzir.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz fuy.
Ont fait renchérir la teinture, avec quoi elles se font luire la face.
Fig. Son pretz lutz e resplan.
Gaubert, moine de Puicibot: Un joys.
Son mérite luit et resplendit.
Substantiv. Non pretz honor esconduda,
Ni carboncles ses luzir.
T. de Blacas et de Rambaud: En Raymbautz.
Je ne prise gloire cachée ni escarboucle sans le luire (éclat).
Proverbial. Non es aurs tot cant que lutz.
(chap. No es or tot lo que relluíx. ESP. No es oro todo lo que reluce.)
Amanieu des Escas: Dona per.
N'est pas or tout ce qui luit.
Part. prés. Dels cors lusens e luminos. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.
Des corps brillants et lumineux.
Estela marina,
De las autras pus luzens.
Pierre de Corbiac: Dona dels.
Étoile marine, plus brillante que les autres.
CAT. Lluir. ESP. Lucir. PORT. Luzir. IT. Lucere. (chap. lluí, relluí: lluíxco o lluíxgo, lluíxes, lluíx, lluím, lluíu, lluíxen; lluít, lluíts, lluída, lluídes; relluíxco o relluíxgo, relluíxes, relluíx, relluím, relluíu, relluíxen; relluít, relluíts, relluída, relluídes.)
6. Lugana, s. f., lumière, clarté, clair de lune.
Per nueit escura,
Ab leis ses luguana.
B. Martin: Amor.
Par nuit obscure, avec elle sans lumière.
Soven soletz anar a la lugana.
T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.
Souvent vous soulez aller au clair de lune.
Fig. Es lugana
De salvatio, e clartatz
De tota gen christiana.
Folquet de Lunel: El nom de.
Est lumière de salut, et clarté de toute gent chrétienne.
7. Lucerna, Luzerna, s. f., lat. lucerna, lanterne, lampe, flambeau.
Voyez Ihre, Diss. altera, p. 231.
Dejuns ses almorna... es lucerna ses oli. Trad. de Bède, fol. 52.
Jeûne sans aumône... c'est lampe sans huile.
Fo trobada una luzerna... que per ven ni per aigua no s podia escantir.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 142.
Fut trouvée une lampe... qui par vent ni par eau ne se pouvait éteindre.
ESP. (+ lámpara, linterna) IT Lucerna. (chap. Llinterna, llinternes; cresol, cresols.)
8. Lucifer, s. m., lat. Lucifer, Lucifer, planète de Vénus.
Lucifer es bénigne. Eluc. de las propr., fol. 115.
Lucifer est benin.
Si cum es Lucifer en cel. Trad. de Bède, fol. 78.
Ainsi comme est Lucifer au ciel.
- Le prince des ténèbres, le chef des démons.
Ben ressemblas a Lucifer,
Las caras negras e 'l vis fer.
V. de S. Honorat.
Tu ressembles bien à Lucifer, les joues noires et le visage farouche.
ESP. Lucífero (Lucifer). IT. Lucifero. (chap. Lucifer, lo jefe dels demonis, dimonis, diables.)
9. Aluc, s. m., lumière, éclat, jour.
Ilh qu' es genser, josta si m col,
E non tem bruida ni aluc...
Ieu maintas vetz, a grand aluc,
Ai vist qu' a penas te ni col.
G. Pierre de Cazals: Eras pus vey.
Elle qui est plus belle, près de soi m'accueille, et je ne crains bruit ni éclat.
Maintes fois, au grand jour, j'ai vu qu'à peine elle tient et accueille.
10. Alucar, Alhucar, Aillucar, v., allumer.
- Pueis fan alhucar fuoc tot en torn.
Auras denan te la roda d' austronomia; tu alhucaras la candela de la roda, et estengeras las autras lhumneiras.
Livre de Sydrac, fol. 31 et 138.
Puis ils font allumer du feu tout autour.
Tu auras devant toi la roue d'astronomie; tu allumeras la chandelle de la roue, et éteindras les autres lumières.
Fig. Un nou sirventes ailluc.
Garin : Aissi cum hom.
J'allume un nouveau sirvente.
Vers es que m' aflam e m' aluc
G. Pierre de Cazals: Eras pus.
Il est vrai que je m'enflamme et m'allume.
Part. pas.
De vas Constantinoble s' es lo rey regardatz,
E vic sos castels ars e pres et alucatz.
Roman de Fierabras, v. 111.
Devers Constantinople s'est le roi regardé, et il vit ses châteaux brûlés et pris et allumés.
Una candela alhucada. Liv. de Sydrac, fol. 135.
Une chandelle allumée.
ANC. FR.
Nus ne doit aluchier mal arbre ne male herbe.
Luxure est uns pechiés que gloutonnie aluche,
Et si le fait flamber plus cler que seiche buche.
Test. de J. de Meung, v. 1392 et 1749.
11. Collucatiu, adj., du lat. collucere, collucatif, qui luit, qui brille de toutes parts.
Solelh... ha virtut... conservativa..., fecondativa, confortativa, augmentativa.... collucativa. Eluc. de las propr., fol. 115.
Le soleil... a vertu... conservatrice..., fécondante, confortative, augmentative..., collucative.
12. Deslugar, v., éclipser, évanouir.
Fig. L' autre segles se desluga.
Bernard de Venzenac: Hueymais pus.
L'autre siècle s'évanouit.
CAT. Deslluir. ESP. Deslucir. (chap. Deslluí, deslluís; eclipsá, eclipsás, apagá, apagás, extinguí, extinguís.)
13. Elucidari, s. m., éclaircissement, explication.
Elucidari de las proprietatz de totas res naturals.
Eluc. de las propr., fol. 1.
Explication des propriétés de toutes choses naturelles.
14. Eslhuciada, s. f., éclair.
Dels grans tonedres e de las eslhuciadas que fasia.
La resplandors pareis avans en terra que lo tonedres sia; mas lo tonedres es abans que lh' eslhuciada.
Liv. de Sydrac, fol. 7 et 46.
Des grands tonnerres et des éclairs qu'il faisait.
La splendeur paraît en terre avant que le tonnerre soit; mais le tonnerre est avant que l' éclair.
(chap. Rellámpec, rellampecs; sentella, sentelles.)
15. Eylhaus, s. m., éclair.
Eylhauses e trons. V. de S. Honorat.
(chap. Rellampecs y trons.)
Éclairs et tonnerres.
16. Eslugar, Esluchar, v., éclaircir.
Pel temps qu' es belhs e s' esluga.
Bernard de Venzenac: Hueymais.
Par le temps qui est beau et s'éclaircit.
Quan la bruna aura s' eslucha.
Giraud de Borneil: Quan la bruna.
Quand le sombre temps s'éclaircit.
17. Alugorar, v., rendre brillant, brillanter, illuminer.
Fig. Quar sa beutatz alugora
Bel jorn, e clarzis nueg negra.
B. de Ventadour: Amors enquera.
Car sa beauté illumine beau jour, et rend claire nuit noire.
Part. pas. Vestimens dauratz
E clars e ben alugoratz.
Brev. d'amor, fol. 31.
Vêtements dorés et éclatants et bien brillantés.
18. Illustri, s. m., lat. illustris, illustre, titre de dignité du bas-empire.
Per so que es de gran dignitat, si cum es illustris, so es perfeitz o pretor.
Trad. du Code de Justinien, fol. 5.
Parce qu'il est de grande dignité, comme est un illustre, c'est-à-dire un préfet ou un préteur.
CAT. Illustre. ESP. Ilustre. PORT. IT. Illustre. (chap. Ilustre, ilustres.)
19. Reluzer, Reluzir, Reluizir, v., lat. relucere, reluire, luire, briller.
Quan vei los cabeillz gentz e sors
Que reluizo plus que fin ors.
Folquet de Romans: Donna ieu pren.
Quand je vois les cheveux jolis et blonds qui reluisent plus que pur or. Fig. E 'l rossinhols qu' el ram relutz.
Pierre d'Auvergne: Lo fuelhs.
Et le rossignol qui brille sur le rameau.
Part. prés. Las aigas d' aquesta fon son tan claras et reluzens.
V. et Vert., fol. 102.
Les eaux de cette fontaine sont claires et reluisantes.
ANC. FR. E virent armes reluisir.
Escuz é helmes reluisir.
Roman de Rou, v. 12141 et 9091.
CAT. Relluir. ESP. Relucir. PORT. Reluzir. IT. Rilucere. (chap. Relluí.)
20. Sobreluzer, Sobreluzir, v., sur-luire, briller beaucoup.
Part. prés. Peyra preciosa sobrelusen.
V. de S. Flors. DOAT, t. CXXIII, fol. 261.
Pierre précieuse sur-luisante.
(chap. Sobrelluén, sobrelluéns, sobrelluénta, sobrelluéntes.)
21. Translutz, s. m., transparence, clarté, sérénité.
En temps de translutz semenar et culhir. Eluc. de las propr., fol. 208.
Au temps de sérénité semer et cueillir.
(chap. Transllum. ESP. Trasluz.)
22. Transluchura, s. f., crevasse, ouverture.
Vezian, per una transluchura,
Gran clardat que tro al cel dura.
V. de S. Honorat.
(chap. Veíen, per una bada, regata o crivassa, gran claró que hasta 'l sel pujabe.)
Voyaient, par une crevasse, grande clarté qui jusqu'au ciel s'étend.
23. Trasluzer, Trasluzir, v., lat. translucere, être transparent, diaphane.
Ab color... que traslutz. Trad. du lapidaire de Marbode.
Avec couleur... qui est transparente.
Part. prés. L' aires pren naturalmens
Lumneira, qar es trasluzens.
Brev. d'amor, fol. 38.
L'air reçoit naturellement la lumière, car il est transparent.
ANC. FR. Ou treluisoit d'une couleur diverse
En rayon d'or qui les feuilles traverse.
Et tire hors ton glaive treluisant.
Du Bellay, fol. 278 et 280.
CAT. Traslluir. ESP. Traslucir. PORT. Trasluzir. IT. Tralucere.
(chap. Translluí, transparentá, clarejá. Te claregen les orelles.)
Luxuria, s. f., lat. luxuria, luxure.
Abrazar lo fuec de luxuria dedins el cor. V. et Vert., fol. 18.
Embraser le feu de luxure dedans au coeur.
Luxuria ve de glotonia e de pessar folamen. Liv. de Sydrac, fol. 130. Luxure vient de gloutonnerie et de penser follement.
CAT. Luxuria, lluxuria. ESP. Lujuria. PORT. Luxuria. IT. Lussuria.
(chap. Lujuria, lujuries : ganes de cardá, follá, fotre un clau; lujo, plaé en general.)
2. Luxurios, adj., lat. luxuriosus, luxurieux, débauché.
Hom luxurios qui soen jatz ab femna. Liv. de Sydrac, fol. 76.
Homme luxurieux qui souvent gît avec femme.
Fig. Oils luxurios, ples d' azulteri.
Luxuriosa res es vis.
(chap. Lujuriosa cosa es lo vi.)
Trad. de Bède, fol. 4 et 45.
Yeux luxurieux, pleins d'adultère.
Luxurieuse chose est le vin.
Substantiv. Simoniaix, encantador,
Luxurios et renovier
Que vivon d' enoios mestier.
Marcabrus: Pus mos coratge.
Simoniaques, enchanteurs, débauchés et usuriers qui vivent de dégoûtant métier.
CAT. Luxurios, lluxurios. ESP. Lujurioso. PORT. Luxurioso. IT. Lussurioso.
(chap. Lujuriós, lujuriosos, lujuriosa, lujurioses.)
3. Luxuriar, v., lat. luxuriare, luxurier, se livrer à la débauche.
Part. pres. Luxuriant ab vos en lurs manjars.
Trad. de la 2e Ép. de S. Pierre.
Luxuriant avec vous dans leurs mangers.
Part. pas. Can seran luxuriadas.
Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée.
Quand elles seront livrées à la débauche.
ESP. Lujuriar. IT. Lussuriare.
4. Luxuriosament, adv., luxurieusement.
Luxuriosament en lor juventut. Trad. de Bède, fol. 32.
(chap. Lujuriosamen a la seua juventut.)
Luxurieusement en leur jeunesse.
CAT. Luxuriosament. ESP. Lujuriosamente. PORT. Luxuriosamente.
IT. Lussuriosamente. (chap. Lujuriosamen.)
Luz, s. m., lat. lucius, brochet.
Il pescador si us preiron com un luz.
Rambaud de Vaqueiras: Tuich me.
Les pêcheurs ainsi vous prirent comme un brochet.
Budel de luz voill partan a lur guisa.
Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.
Boyau de brochet je veux qu'ils partagent à leur guise.
ANC. FR. Lus et saumons et venisons.
Roman du Renart, t. IV, p. 42.
Ne queroient saumons ne luz.
Roman de la Rose, v. 8425.
CAT. Llus. ESP. PORT. IT. Lucio. (chap. Llus, llusos; lucio, lucios; lucio-perca, lucio-perques; mare de llus : merluza.)
Lyra, Lira, s. f., lat. lyra, lyre.
Lyra... fo per Mercuri trobada. Eluc. de las propr., fol. 282.
La lyre... fut trouvée par Mercure.
Las liras fay retentir.
Giraud de Calanson: Fadet joglar.
Fais résonner les lyres.
CAT. ESP. Lira. PORT. Lyra. IT. Lira.
(chap. Lira, lires; arpa, arpes; tamé la moneda se diu lira.)












