Mostrando las entradas para la consulta oferí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta oferí ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 6 de septiembre de 2024

Paupre, Paubre, Paure - Contrapausar

 

Paupre, Paubre, Paure, adj., lat. pauperem, pauvre, indigent, nécessiteux.

Hom paupres non troba ab manen

Nulh' amistat, si gazanh no y vezia.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Homme pauvre ne trouve avec riche nulle amitié, si profit il n'y voyait.

Ieu viu de paupra prevenda.

Hugues de Saint-Cyr.: Servit aurai. 

Je vis de pauvre provende.

S'ieu sui paubres, vos avetz pro argen.

Elias d'Uisel: Lo desirier.

Si je suis pauvre, vous avez assez d'argent.

Fig. Paupres de cor e d'aver poderos.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Pauvres de coeur et de richesse puissants.

Nos em totz paures de poder. V. et Vert., fol. 45.

Nous sommes tous pauvres de pouvoir.

Subst. Mens a q' us paubres despulhatz. 

Pons de Capdueil: En honor. 

Il a moins qu'un pauvre dépouillé. 

Que ames Dieu, e que fes be alhs paubres. Philomena.

Qu'il aimât Dieu, et qu'il fît bien aux pauvres.

CAT. ESP. PORT. Pobre. IT. Povero. (chap. Pobre, pobres, pobra, pobres.)

Los Sans Inosséns

2. Pauret, adj. dim., pauvret. 

Vi neis una femna paureta. Trad. du N.-T., S. Luc, ch. 21. 

Vit même une femme pauvrette.

CAT. Pobret. PORT. ESP. Pobrete. IT. Poveretto. 

(chap. Pobret, pobrets, pobreta, pobretes.)

pobret porró de Pompeo

3. Paupretat, Paubretat, Paupertat, Pauretat, s. f., lat. paupertatem,

pauvreté, indigence.

Aissi co 'stai mal al pros paupretat.

Sordel: Puois trobat. 

Ainsi comme sied mal au preux la pauvreté. 

Doptava sufrir vilesa e pauretat. V. de S. Honorat.

Redoutait de souffrir vieillesse et pauvreté.

- Fig. Nudité.

Non ac vestimen 

De que pogues cubrir sas paubretatz.

T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher prior.

Il n'eut pas vêtement de quoi il pût couvrir ses pauvretés.

Tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69. 

Si importunément montrent leurs pauvretés. 

ANC. FR. Chéoir en povretet. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bibl. bibl. Ms., p. 1384.

Si j'ai froit et pauvreté. Roman de Berte, p. 53.

ANC. CAT. Pobretat. ANC. ESP. Pobredad. IT. Povertà, povertate, povertade.

4. Paubreza, Paureza, s. f., pauvreté, indigence.

Quant hom honrat torna en gran paubreza.

P. Vidal: Quant hom. 

Quand homme honoré tourne en grande pauvreté. 

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Pera eixí de la pobresa.)

Pour sortir de pauvreté.

CAT. Pobresa. ESP. PORT. Pobreza. IT. Poverezza.

(chap. Pobresa, pobreses. Llengua valensiana: pobrea.)

5. Pauprier, s. m., pauvreté, misère.

Mais ye t trairai de pauprier 

Ab un sirventes que t profier.

Raimond de Miraval: A Dieu me. 

Mais je te tirerai de pauvreté avec un sirvente qui te profite.

6. Paubreria, Paubreira, Paupreira, Pauriera, Paurieira, s. f., pauvreté, misère, indigence. 

El geta lo paubre de paubreria.

G. Figueiras: Un nou. 

Il retire le pauvre de pauvreté. 

Lhi paure s' adeliecho en lor paurieira aissi coma lhi ric en lor riquezas.

Liv. de Sydrac, fol. 39.

Les pauvres se délectent dans leur pauvreté ainsi comme les riches dans leurs richesses.

Soccor a la paupreira de tos amics. Trad. de Bède, fol. 2.

Porte secours à la pauvreté de tes amis.

Loc. fig. Anc no guaris de paubreira.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Oncques il ne guérit de pauvreté. 

ESP. Pobreria (pobreza).

7. Paubramen, Paurament, adv., pauvrement, misérablement.

El sap que Dieu volc viure paubramen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.

Il sait que Dieu voulut vivre pauvrement. 

Vieu ses grat e paubramen.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Vit sans agrément et pauvrement. 

CAT. Pobrement. ESP. PORT. Pobremente. IT. Poveramente.

(chap. Pobremen, pobramen.)

8. Paubrezir, v., appauvrir, ruiner. 

Part. pas. Los as paubrezitz e tot lor aire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Tu les a appauvris et toute leur famille.

9. Apaubrir, v., appauvrir, ruiner, réduire à la misère.

Per se enrequezir, volon apaubrir tot lo mon.

(chap. Pera enriquís, volen empobrí a tot lo món.)

Destruisson et apaubron los cavaliers. V. et Vert., fol. 14.

Pour s'enrichir, veulent appauvrir tout le monde. 

Détruisent et appauvrissent les chevaliers.

ANC. FR. Tant qu'il les fist apovroier. Fables et cont. anc., t. I, p. 243.

Car apovrez les avez toz. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 58. ANC. CAT. Apobrir.

10. Empaubrir, Empaubrezir, Enpaubrezir, v., appauvrir, devenir pauvre. Fes mainz paubres enriquir 

E mainz manens enpaubrezir.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Fit maints pauvres enrichir et maints riches appauvrir. 

Part. pas. Meten del sieu tro n' es empaubrezitz. 

G. Riquier: Jamais non.

Dépensant du sien jusqu'à ce qu'il en est appauvri. 

Uns rics vilans sera miells acuillitz 

Qu' uns homs gentils que sia empaubriz. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Un riche vilain sera mieux accueilli qu'un gentilhomme qui soit appauvri.

ANC. CAT. Empobrezir. CAT. MOD. Empobrir. ESP. PORT. Empobrecer.

IT. Impoverire. (chap. Empobrí, empobrís: yo me empobrixco o empobrixgo, empobrixes, empobrix, empobrim, empobriu, empobrixen; empobrit, empobrits, empobrida, empobrides.)

11. Depauperar, v., lat. depauperare, appauvrir, rendre pauvre. 

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat... et depauperat. 

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., p. 422.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé... et appauvri.

CAT. ESP. Depauperar. (chap. Depauperá : empobrí)

12. Depauperacio, s. f., appauvrissement.

Fig. Depauperacio de vigor. Eluc. de las propr., fol. 49. 

Appauvrissement de vigueur.

(chap. Empobrimén, empobrimens.)


Pausa, Pauza, s. f., lat. pausa, pause, repos, paix. 

Aian vida eterna e pauza sempiterna. V. de S. Honorat.

(chap. Que tinguen vida eterna y pausa sempiterna.)

Qu'ils aient vie éternelle et repos sempiternel. 

En la fi de cobla deu esser tos temps pauza plana e finals.

Leys d'amors, fol. 17. 

A la fin de couplet doit toujours être pause plane et finale.

Loc. Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa (tranquilidat, repós) si no lo foten tot viu daball de la llosa : lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Jamais ils n' auront repos, s'ils ne le mettent tout vif sous la pierre sépulcrale.

Amors ditz ver et escarnis, 

E dona pausa ab gran afan.

P. Rogiers: Tant ai. 

Amour dit vrai et raille, et donne repos avec grande peine.

Per qu'ieu ti prec qu' estias en pausa. Trad. d'un Évangile apocryphe.

C'est pourquoi je te prie que tu sois en repos.

Ara faizaz pausa aissi. Philomena. 

Maintenant que vous fassiez pause ici. 

L' ost es meza en cami, non pren pausa ni fi. 

Roman de Fierabras, v. 5033.

L'armée est mise en chemin, elle ne prend pause ni fin. 

Adv. comp. Pueis sabon

Far per que hom mais valha 

Bona pausa.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou. 

Puis savent faire pour qu'un homme vaille davantage longtemps.

Atrestal pot de lieys far 

En una petita pausa.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Peut faire de même d'elle en un petit instant. 

ANC. FR. Si ne firent oncques pausée ni arrest.

Roman de Galien Réthoré, fol. 77. 

CAT. ESP. PORT. Pausa. IT. Posa. 

(chap. Pausa, pauses; repós, reposos; pas o pau, paus.)

2. Paus, s. m., repos, pause, paix. 

Loc. Ab lo rey mi vuelh acordar

D'Aragon, e tornar en paus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Avec le roi d'Aragon je veux m'accorder, et revenir en paix.

(chap. Fé les paus.)

3. Pausament, Pauzamen, s. m., repos, délassement.

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens, 

Lo jorn per afanar, la nueg per pauzamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit nuit et jour bien et ingénieusement, le jour pour travailler, la nuit pour délassement.

- Suspension, césure.

Per lo qual pauzamen, la sentensa es duptoza o escura ad entendre.

Leys d'amors, fol. 108.

Par lequel repos, la phrase est douteuse ou obscure à entendre.

- Convention, stipulation, traité.

Fe acorder e pausament.... L' acorders e 'l pausament fo aitals.

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J, 320.

Fit accord et convention... L'accord et la convention fut tel. 

IT. Posamento.

4. Pausar, Pauzar, v., lat. pausare, poser, placer, mettre, planter.

Elhs lo van pausar en 1 bel lieyt. Philomena. 

Ils vont le poser sur un beau lit.

Venc josta me son cors pausar.

P. Vidal: Abril issic. 

Vint auprès de moi poser son corps. 

IIII causellas a pausar reliquias. Philomena. 

Quatre châsses à mettre reliques. 

Es vengutz a Murel, e pausa i l' auriflor. Guillaume de Tudela. 

Est venu à Murel, et y plante l'oriflamme. 

Fig. Domna que en bon pretz s'enten, 

Deu ben pausar s' entendansa 

En un pro cavallier valen.

La Comtesse de Die: Ab joi et. 

Dame qui en bon mérite s'affectionne, doit bien placer son affection en un preux chevalier vaillant. 

Tro paus tot mon afar en patz.

Dalfinet: De mieich. 

Jusqu'à ce que je mette toute mon affaire en paix. 

Mon chantar pauzer' en remembransa. 

B. Zorgi: Non lassarai. 

Mon chanter je mettrais en souvenance.

- Fixer, convenir, établir.

Can venc al jorn del terme qu' ilh pausero. Liv. de Sydrac, fol. 2. 

Quand vint au jour du terme qu' ils fixèrent.

- Supposer, établir.

Ar o pauzem aissi.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant supposons-le ainsi.

Aissi propriamens co lo lati o pausa. V. et Vert., fol. 64. 

Aussi expressément comme le latin l'établit.

- Reposer, prendre du repos.

Cant fon las de caminar, se venc pauzar a la font de Jacob.

V. et Vert., fol. 102. 

Quand il fut las de cheminer, il se vint reposer à la fontaine de Jacob.

La nuoich, non puesc pauzar.

(chap. Per la nit no puc reposá : descansá.)

B. de Ventadour: Quan lo vert.

La nuit, je ne puis reposer.

Anec jurar Maometh que elh no pausaria entro agues tout lo cap a K. Philomena.

Alla jurer Mahomet qu'il ne prendrait du repos qu'il n'eût enlevé le chef à Charles.

- Percher.

Qui l' auzel ve contra 'l cel volar, 

Greu pot saber lo loc on s' an ni s paus. 

Serveri de Girone: A greu pot.

Qui voit l'oiseau vers le ciel voler, difficilement peut savoir le lieu où il s'aille et se pose. 

Loc. Quan no la vey no fi ni paus.

G. Adhemar: Quan la bruna. 

Quand je ne la vois, je ne finis ni pose. 

Non pausa ni fina jorn que Dieus aia fag. V. de S. Honorat. 

Ne pose ni finit jour que Dieu ait fait.

- Déposer, quitter.

Aquell pauza mezura e tempramen que vol quere razo natural en so que es sobre razon e sobre tot entendemen. V. et Vert., fol. 102. 

Celui-là dépose mesure et modération qui veut chercher raison naturelle en ce qui est au-dessus de raison et au-dessus de tout entendement. Part. pas. Ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen.

Jordan de Confolen: Ancmais. 

Maintenant j'y ai placé le coeur et l'esprit.

Pausatz avetz premeirament.

T. de Guillem et de G. Riquier: Guiraut.

Établi vous avez premièrement.

- Apposer.

Mandem que y sia pauzatz 

Nostre sagel.

(chap. Manem que hi sigue posat lo nostre sello.)

Henri, Comte de Rodez: Si m fos.

Nous ordonnons que y soit apposé notre sceau.

- Imposer, appliquer.

Que puescas salvar home aissi ab ma pausat.

Aissi ab ma pausada salvas ton companho.

Izarn: Diguas me tu.

Que tu puisses ainsi sauver un homme imposé avec main. 

Ainsi avec main imposée tu sauves ton compagnon.

- Soumettre.

Qu' el dalfin sia 'l plaitz pauzatz. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Qu'au dauphin soit le différend soumis.

Loc. Deu esser nomada comuna, pauzat que la majors partz sia annexa.

Leys d'amors, fol. 18. 

Doit être nommée commune, supposé que la majeure partie soit annexe. Adv. comp. De qu' en pot comprar

Sobiranamen al pauzat.

Brev. d'amor, fol. 67. 

De quoi il en peut acheter entièrement à loisir.

CAT. Posar. ESP. PORT. Pausar. IT. Posare. 

(chap. Posá: poso, poses, pose, posem o posam, poséu o posáu, posen; posat, posats, posada, posades; colocá; ficá; fotre; embutí, etc.)

5. Pausadament, adv., posément.

Be pausadament et apenssadament.

Tit. de 1293. DOAT, t. XII, fol. 22. 

Bien posément et avec réflexion. 

Van pauc et pauzadament. Eluc. de las propr., fol. 25. 

Vont peu et posément.

ANC. CAT. Posadament. CAT. MOD. Pausadament. ESP. PORT. Pausadamente. (chap. Pausadamen; reposadamen.)

6. Apausar, v., appliquer, imputer.

Van li apausar la dissipation

Dels bens del evescat.

V. de S. Honorat.

Vont lui imputer la dissipation des biens de l'évêché.

- Exposer.

Per dialectica, sai molt razonablamenz 

Apauzar e respondre.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par dialectique, je sais moult raisonnablement exposer et répondre. 

ANC. CAT. Aposar.

7. Depausar, v., déposer.

El depauset del arcivescat de Rems Robert.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 94. 

Il déposa de l'archevêché de Reims Robert. 

Part. pas. Fo depauzatz per la volontat del rey Hugo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134. 

Fut déposé par la volonté du roi Hugues. 

CAT. ESP. Deposar. (chap. Deposá: deposo, deposes, depose, deposem o deposam, deposéu o deposáu, deposen; deposat, deposats, deposada, deposades; fotre fora, expulsá, etc.)

8. Despauzatio, s. f., déposition.

D' aquesta despauzatio d'aquest Chylderic.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 100. 

De cette déposition de ce Childéric.

(chap. Deposissió, deposissions; v. deposá.)

9. Depauzament, Depauzamen, s. m., dépôt. 

Garda lo depauzament. Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. Garde le dépôt.

Lo depauzamen de las cauzas o de las merces del mort.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 91.

Le dépôt des choses ou des marchandises du mort.

10. Dezapauzar, v., déposer.

Dezapauzet motz evesques, per simonia. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Déposa de nombreux évêques, pour simonie.

Part. pas. Fo dezapauzatz de la dignitat del emperi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 116. 

Fut déposé de la dignité de l'empire.

11. Empauzament, s. m., imposition. 

Per empauzament de las mas dels apostols.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.

Par imposition des mains des apôtres.

(chap. Imposamén, imposamens; impossisió, impossisions.)

12. Enpausacio, s. f., imposition, application.

Per la enpausacio de las mieuas mans.

Trad. de la 2e Épître de S. Paul à Timothée. 

Par l' imposition des miennes mains.

13. Empausar, Empauzar, Impausar, v., imposer, appliquer.

Nom empauzar, segon la volontat. Leys d'amors, fol. 41.

Imposer nom, selon la volonté.

No si presuma pas a empausar lo nom de pastor, si non pot essegniar.

Trad. de Bède, fol. 55. 

Qu'il n' ait pas la présomption de s' imposer le nom de pasteur, s'il ne peut enseigner.

Empausar pena. Statuts de Provence. BOMY, p. 2. 

Imposer peine. 

Impausar... taillas. Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 336. 

Imposer... tailles.

CAT. Imposar. (ESP. Imponer. Chap. Imposá, imposás: yo me imposo, imposes, impose, imposem o imposam, imposéu o imposáu, imposen; imposat o impost, imposats o impostos, imposada o imposta, imposades o impostes.)

Dichosa repoblasió.

14. Expauzar, v., exposer.

Qu' om expauze o declare per autras paraulas. Leys d'amors, fol. 136.

Qu'on expose ou déclare par autres paroles. 

Part. pas. Adhoras a gel, ades a ploia... so expauzatz.

Eluc. de las propr., fol. 162. 

Tantôt à gelée, maintenant à pluie... sont exposés.

CAT. Exposar. (chap. Exposá: exposo, exposes, expose, exposem o exposam, exposéu o exposáu, exposen; exposat o expost, exposats o  expostos, exposada o exposta, exposades o expostes.)

15. Dispausar, v., disposer, projeter, arrêter.

Part. pas. A dispausat de far son passage. 

Rég. des États de Provence, 1401. 

A arrêté de faire son passage.

CAT. Disposar. (ESP. Disponer. Chap. Disposá, disposás: yo me disposo, disposes, dispose, disposem o disposam, disposéu o disposáu, disposen; disposat, disposats, disposada, disposades.)

16. Perpauzamen, Prepauzament, Propauzamen, s. m., propos, résolution, détermination, intention. 

Gurp tort et avareza

E tot fals perpauzamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quitte tort et avarice et toute fausse détermination. 

Totz sos prepauzamentz, es de far lo plazer 

De Jhesu Crist, lo rey.

V. de S. Honorat. 

Toute son intention, c'est de faire le plaisir de Jésus-Christ, le roi.

No y ai nulh ferm propauzamen

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Je n'y ai nulle ferme détermination. 

Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu. V. et Vert., fol. 95.

Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.

(chap. propósit, ressolusió, determinassió, intensió).

17. Prepaus, s. m., propos, résolution, intention.

Aras tornem al prepaus. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Maintenant retournons au propos.

18. Perpauzar, Prepausar, v., proposer, présenter, offrir.

Ausit ay veritat,

Que tu as una fylla que a mot gran beutat,

E prepausas l' a vendre.

V. de S. Honorat.

J'ai appris vérité, que tu as une fille qui a moult grande beauté, et tu la proposes à vendre.

El nom de Dieu omnipotent,

Vos perpaus de comtar breument

La vida d'un sant cavalier.

Fragm. de la Vie de S. Georges.

Au nom de Dieu tout-puissant, je vous propose de conter brièvement la vie d'un saint chevalier. 

Fig. Ditz e prepauza sa razo. Liv. de Sydrac, fol. 37.

Dit et présente sa raison.

- Résoudre, décider, se proposer.

Prepauson de intrar a Lerins. V. de S. Honorat.

Décident d'entrer à Lerins.

Part. prés. David, sos paires, enans

Lo temple bastir perpausans, 

Aparelhec, ans de sa fi, 

La materia.

Brev. d'amor, fol. 49. 

David, son père, auparavant se proposant de bâtir le temple, apprêta, avant sa fin, la matière. 

Part. pas. Auran perpausat de fayre penedenza. V. de S. Honorat.

Auront résolu de faire pénitence.

- Préposer.

Son prepauzadas ad aquesta dictio. Leys d'amors, fol. 12. 

Sont préposées à ce mot.

CAT. IT. Preposar. (proposá, presentá, oferí; preposá: preposo, preposes, prepose, preposem o preposam, preposéu o preposáu, preposen; preposat, preposats, preposada, preposades; pre + posá : ficá dabán.)

19. Repaus, s. m., repos, calme.

Quan me soi anatz jazer, 

E cug alcun repaus aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je me suis allé coucher, et pense avoir aucun repos.

L'autrui repaus t' es afans.

P. Cardinal: Per folhs. 

Le repos d'autrui t'est peine.

CAT. Repos. ESP. Reposo. PORT. Repouso. IT. Riposo. 

(chap. Repós, reposos; v. reposá, descansá.)

20. Repausar, v., reposer, fixer, arrêter.

Repaus mos huels on vostre cors estai.

Arnaud de Marueil: Aissi col peis. 

Je repose mes yeux où votre corps se tient.

- Prendre du repos, se délasser. 

Cant lo pros cavalier a vencut lo torney, ell s' en torna repauzar a son hostal. V. et Vert., fol. 102. 

Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer à son hôtel.

Repausar al leyt d' avaricia. Lo novels confort.

(chap. Reposá al llit d' avarissia.) 

Reposer sur le lit d'avarice.

Delieyt me e m sojorn e m repaus.

Berenger de Palasol: Tan m'abellis.

Je me délecte et me séjourne et me repose.

Fig. Repausa se en Dieu, que lo coforta. V. et Vert., fol. 102.

Se repose en Dieu, qui le réconforte.

Part. pas. Quan son estat arribatz, et an agut repausat.

Chronique des Albigeois, col. 6. 

Quand ils ont été arrivés, et ont eu pris du repos.

CAT. ESP. Reposar. PORT. Repousar. IT. Riposare. 

(chap. Reposá: reposo, reposes, repose, reposem o reposam, reposéu o reposáu, reposen; reposat, reposats, reposada, reposades.) 

20. Supausar, v., supposer.

Supausem que la malautia lo laisse. Arbre de Batalhas, fol. 200.

Supposons que la maladie le laisse.

Part. pas. Supausat que un baro del rey de Fransa mov guerra.

Arbre de Batalhas, fol. 104.

Supposé qu'un baron du roi de France excite guerre. 

CAT. Suposar. (ESP. Suponer. Chap. Suposá: suposo, suposes, supose, suposem o suposam, suposéu o suposáu, suposen; suposat o supost, suposats o supostos, suposada o suposta, suposades o supostes.) 

21. Sotzpauzar, v., mettre au-dessous.

Per amistat... o per parentesc, non sotzpauzarai lo mens digne al autre mais digne. Cartulaire de Montpellier, fol. 49.

Par amitié... ou par parenté, je ne mettrai pas le moins digne au-dessous de l'autre plus digne.

22. Pressupauzar, v., présupposer.

Aytal maniera de parlar pressupauza qu' om sapia plenieramen tot lo fag.

Alcus motz que pressupauzo enterrogatio. 

Leys d'amors, fol. 120 et 77. 

Pareille manière de parler présuppose qu'on sache pleinement tout le fait.

Aucuns mots qui présupposent interrogation. 

Part. pas. Tractat havem del accen, per que, segon l' orde pressupauzat, devem tractar de rims e de coblas. Leys d'amors, fol. 13. 

Nous avons traité de l'accent, c'est pourquoi, selon l'ordre présupposé, nous devons traiter de rimes et de couplets. 

CAT. Presuposar. (ESP. Presuponer. Chap. Presuposá: presuposo, presuposes, presupose, presuposem o presuposam, presuposéu o presuposáu, presuposen; presuposat o presupost, presuposats o presupostos, presuposada o presuposta, presuposades o presupostes.)

23. Sobrepauzar, v., poser dessus.

Sobre aquellas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Sur celles-là nulle graisse je ne mettrai.

(chap. Sobreposá, sobreposás : posá damún o per damún; recuperás, pendre ánim.)

24. Entrepausar, Interpauzar, v., interposer, intercaler.

Enterpositiva es dicha, quar entrepauza las ditas consonans entre la premiera letra e la vocal subsequen. Leys d'amors, fol. 110. 

Est dite interpositive, car elle interpose lesdites consonnes entre la première lettre et la voyelle subséquente.

Part. pas. Persona interpauzada.

(chap. Persona interposada o interposta.)

Tit. de 1289. DOAT, t. XI, fol. 97. 

Personne interposée.

ANC. CAT. Entreposar. CAT. MOD. Interposar. (ESP. Interponer. 

Chap. Interposá, interposás: yo me interposo, interposes, interpose, interposem o interposam, interposéu o interposáu, interposen; interposat o interpost, interposats o interpostos, interposada o interposta, interposades o interpostes.)

25. Contrapausar, v., opposer. 

Contrapausa... la via de verita. Doctrine des Vaudois. 

Oppose... la voie de vérité.

Part. pas. Ves ergoil es contrapausada l' umilitatz de Crist.

Trad. de Bède, fol. 35. 

A orgueil est opposée l' humilité du Christ.

CAT. Contraposar. (ESP. Contraponer. Chap. Contraposá, contraposás; oposá, oposás; ficá, ficás en contra: yo me contraposo, contraposes, contrapose, contraposem o contraposam, contraposéu o contraposáu, contraposen; contraposat o contrapost, contraposats o contrapostos, contraposada o contraposta, contraposades o contrapostes.) 

sábado, 10 de agosto de 2024

Offrir, Ofrir, Ufrir - Oi, Oy!

  

Offrir, Ofrir, Ufrir, v., lat. offerre, offrir, présenter.

Mai lor vey deniers offrir 

Que n' a negun del autar.

B. Martin: A Senhors. 

Je leur vois offrir plus de deniers que n' en a nul de l'autel.

Elh va ofrir al autar un calice d'argent. Philomena.

(chap. Ell va oferí al altá un cáliz d' argén, de plata.) 

Il va offrir à l'autel un calice d'argent.

Part. pas. Ara tal me sui offertz.

R. Vidal: Entr'el taur. 

Maintenant je me suis offert tel.

Arnautz vol sos chans sia ufertz 

Lai on dous motz mov en agre.

A. Daniel: En breu. 

Arnaud veut que son chaut soit offert là où doux mot tourne en aigre.

CAT. Oferir. ESP. Ofrecer. PORT. Offrecer, offerecer. IT. Offerire, offerere.

(chap. Oferí, oferís: yo me oferixco, oferixes, oferix, oferim, oferiu, oferixen; oferit, ofert, oferits, oferts, oferida, oferta, oferides, ofertes.)

2. Offerenda, Oferenda, Ufrenda, s. f., offrande.

Fai sos dos... e sas oferendas.

P. Cardinal: Qui ve gran.

Fait ses dons... et ses offrandes. 

Laissa aqui t' oferenda, e vai far paz ab ton fraire, e pois torna offrir 

t' oferenda. Trad. de Bède, fol. 25. 

Laisse là ton offrande, et va faire paix avec ton frère, et puis retourne offrir ton offrande. 

Quar ie us ador e us cre, 

Senher, e us fauc ufrenda 

De me e de ma fe.

Folquet de Marseille: Vers Dieus. 

Car je vous adore et vous crois, Seigneur, et vous fais offrande de moi et de ma foi.

- Terme de liturgie.

Los introitz e 'ls graduals e la offerenda. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 55. 

Les introïts et les graduels et l' offrande. 

ESP. Ofrenda. PORT. Offrenda. IT. Offerenda. (chap. Ofrendaofrendes.)

3. Offerta, Uferta, s. f., offre, offrande.

Las offertas o las autras drechuras que son per devotio establidas.

V. et Vert., fol. 16.

Les offrandes et les autres redevances qui sont établies par dévotion.

Facha l' uferta 

Del encens.

Trad. d'un Évangile apocryphe

L'offrande de l'encens faite.

Fig. Fa de son cors uferta. Leys d'amors, fol. 27. 

Fait de son corps offrande. 

ANC. FR. Quant il li firent tel offerte.

Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 27.

CAT. ESP. Oferta. PORT. IT. Offerta. (chap. Ofertaofertes.)

4. Offra, s. f., offre.

Ly fan offra. Chronique des Albigeois, col. 55.

Lui font offre.

Oltra las offras dessus dilas. 

Tit. de 1424. Hist. de Lang., t. IV, pr., col. 422.

Outre les offres dessus dites.

5. Ufrenna, s. f., offrande.

Spiritals ufrennas.

Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.

Offrandes spirituelles.

6. Preferir, v., du lat. praeferre, préférer.

Part. pas. Las personas plus prochanas en affinitat... sian preferidas. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 261. 

Que les personnes plus proches en affinité... soient préférées.

Sian preferidas enfra un mes. Statuts de Provence. BOMY, p. 47.

Qu'elles soient préférées pendant un mois.

CAT. ESP. PORT. Preferir. IT. Preferire. 

(chap. Preferí: preferixco o preferixgo, preferixes, preferix, preferim, preferiu, preferixen; preferit, preferits, preferida, preferides.)

Vol que lo pare del chiquet estigue presén al parto? Preferixco que no. No se porte be en lo meu home.

7. Proferre, v., lat. proferre, proférer, produire, alléguer.

Anc hom no i venc conseill querre, 

Per tal que dreit poges proferre, 

Que s' en anes desconseillatz.

Roman de Jaufre, fol. 1. 

Oncques homme n'y vint quérir conseil, pourvu qu'il pût produire un droit, qui s'en allât désappointé.

Si no 'l platz que s' amor li profera. 

T. d'un anonyme et d'une dame: Bona dona. 

S'il ne lui plaît pas qu'il lui produise son amour.

- Offrir.

Tot zo qu'ieu posc ni qu'eu sai, 

Vos profer, et encara mai.

Lanfranc Cigala: Seingner Thomas.

Tout ce que je puis et tout ce que je sais, je vous offre, et encore plus.

Qui fai misericordia profer sacrifizi. Trad. de Bède, fol. 64. 

Qui fait miséricorde offre sacrifice. 

Part. pas. Si la bella, cui sui profers, 

Me vol honrar. 

Giraud de Borneil: Quan lo freg. 

Si la belle, à qui je suis offert, me veut honorer. 

CAT. ESP. PORT. Proferir. IT. Proferire, profferire.

(chap. Proferí: proferixco, proferixes, proferix, proferim, proferiu, proferixen; proferit, proferits, proferida, proferides.) 

8. Proferta, s. f., offrande.

Portavon li torcas et candelas e motas profertas que cremavon nueg et jorn davan Nostra Dona. Cartulaire de Montpellier, fol. 74.

(chap. Li portaben antorches y candeles (veles, siris) y moltes profertes (ofrendes) que cremaben nit y día dabán de Nostra Dona.)

Lui portaient torches et chandelles et nombreuses offrandes qui brûlaient nuit et jour devant Notre Dame.

ANC. CAT. ANC. ESP. Proferta. IT. Proferta, profferta. 

(chap. Proferta, profertes: ofrenda, ofrendes.)

9. Referendari, s. m., lat. referendarius, référendaire. 

Veiam donx quans rims poyrem trobar... que comenso per a e pueys per b, etc... De a havem adversaris,... de r, referendaris. 

Leys d'amors, fol. 150..

Voyons donc combien de rimes nous pourrons trouver... qui commencent par A et puis par B, etc... De A nous avons adversaire,... de R, référendaire. 

ESP. (refrendario) PORT. IT. Referendario. 

(chap. Referendari, referendaris, referendaria, referendaries : persona que referix o conte coses.)

10. Referre, v., lat. referre, rapporter, rendre. 

Loc. Tu, qual merce li 'n refers?

Giraud de Borneil: Ar ausiretz.

Toi, quelle grâce lui en rends-tu? 

Ad aquesta soplei e joing 

Mas mas, per referre merces.

Gaubert Amiels: Breu vers. 

Vers celle-ci je supplie et joins mes mains, pour rendre grâces.

Cant Deus nos bat, si nos o recebem eu paz e li en referem gracias.

Trad. de Bède, fol. 67. 

Quand Dieu nous frappe, si nous recevons cela en paix et lui en rendons grâce.

Nul grat no us refier. 

T. de la Comtesse de Die et de Rambaud d'Orange: Amicx. 

Je ne vous rends nul gré.

Aquesta dictios quays pot se referre a la votz o al significat.

Leys d'amors, fol. 114.

Ce mot peut quasi se rapporter à la voix ou à la signification. 

CAT. ESP. PORT. Referir. IT. Referire. 

(chap. Referí, referís : yo me referixco o referixgo, referixes, referix, referim, referiu, referixen; referit, referits, referida, referides.)


Oi, Oy, interj., oh! ah!

Oi Dieus! cum son escurzit li clar rai

Qu' alumavan Toscana e Lombardia.

Aimeri de Peguilain: Era par ben.

Ah Dieu! comme sont obscurcis les clairs rayons qui éclairaient Toscane et Lombardie.

La Crusca Provenzale di Antonio Bastero

Oy Dieus! Oy Dieus! de l' alba, tan tost ve!

Un troubadour anonyme: En un vergier

Oh Dieu! oh Dieu! de l'aube, sitôt elle vient! 

IT. Oi! (chap. Oi, uy, ay, oh!)

lunes, 29 de julio de 2024

4. 7. Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.

Capítul VII.

Seguix lo registre de les novies. Festa y ball a una aldea.


De Ayerbe va aná cap a Alharre, aon ne portabe un atra, pero la va trobá en un genio com un barrócul, pareixíe picada de les peñes de la serra veína.

A Bolea ne ñabíen dos, la una, beata, absoluta y novelera, l'atra, filla de un lletrat y tan docta com son pare. A la primera li va fé la creu; la segona va volé enseñáli a parlá, dién mol remilgada al cas de nomená a sa yaya, no la vach coneixe; y sobre viure a la siudat o a l'aldea, que enteníe la diferensia.

Se li va tallá l'estómec a Pedro Saputo, y en tres minuts va vomitá o gitá cuatre vegades. Tans vomits li va doná sentíla.

Va seguí al peu de la serra aon va vore algunes flos desfullades. Y al passá per Lierta va mirá cap a Gratal y li va apetí, se li va antojá pujá a la seua picosa. Lo día convidabe, ere apassible y sereno al mes de setembre, que alguna vegada es tan amable com lo mach. Va cridá, pos, a un paissano del poble, perque ni ell ni lo seu criat se sabíen lo camí; va fé que se portare bon minjá a la delissiosa fon del prat del Solaz, y va empendre la pujada. Una vegada a dal, ¡quín goch al cor! ¡quín airet tan puro! ¡quín sol y quín sel al michdía! ¡quíns plans hasta Saragossa! ¡cuáns pobles sembrats an aquella noble y grassiosa vega! Y a la esquena y als costats, ¡cuántes puntes! Pero fixán la vista a Huesca, va di: "¡Qué ben assentada estás, siudat alta y composta, siudat de les sen torres als teus muros! ¡Qué maja la teua catedral soberana en lo seu edifissi y tan vistosa en les seues agulles al ven! ¡En quín señorío y grandesa reines a la teua Hoya, amor que vas sé y Corona de Aragó als teus siglos passats, siudat libre y gloriosa per los Sanchos, per los Pedros y los Alfonsos! ¡Cuántes y qué hermosures vas amagá sempre, brilláes, vas sé la enveja de Palos y de Citera! ¡Y no hay de vóreles ara, an este radé viache dels meus amors! Pero així u ordenen los hados. Y encara... encara... Pero no; está ahí tancada la meua sort per un pare a qui venero.

Y no vull patí lo cacarech de les vostres maldites agüeles trilingües.» Y en aixó va girá la esquena, y se va aviá com qui diu a redolá monte aball. Díe trilingües a les agüeles de Huesca no perque parlaren o sapigueren tres idiomes, que may ne van sabé mes que lo seu, sino perque teníen tres llengües pera parlá y parláen en les tres a un tems. ¡Quínes agüeles aquelles! Va passá felismen la seua generassió; y ya después, agüeles y joves, segons informes que se han ressibit, sol tenen una llengua, expeditilla, sí, pero una sola.

Va passá dabán y va arribá al Abadiat

- Se sen cantá, va di als de Montearagón, y se note al flat lo incienso que allí cremen. Anem cap abán. Conque va pujá a Santolaria a vore als seus parens y a la viuda de marres, y se va aviá cap al Semontano. Yo empero no haguera passat tan de volada, perque lo sel particulá del Abadiat, encara que menut, es amable, lo país joyós, lo terreno fássil y bo, y sol criá algunes plantes espessials.

Al Semontano va fé moltes equis y esses anán de uns pobles als atres, perque ya se veu, no estáen tots alineats y va passá una llarga revista de donselles contanles casi per dotsenes, encara que no totes eren adotsenades.

¿A quína valleta no naixen distinguides, perfumades y majes flos, al voltán de les fees, vanes y vulgás?

Ñabíe, pos, de tot; y si abundabe la roba de almassén, la quincalla de cantonada y los cuadros de almoneda y hasta de sobres, tamé sen trobabe alguna que atra que foren mol bon descans de consevol peregrinassió. Y yo fío, de no está preocupat de atres amors, allí me haguera quedat prendat de ells, si ñabíe entonses donselles com algunes que conec al nostre tems, sin embargo del sin embargo.

No les produíx aquell país arteres, falses, astutes, ni fingides; y si alguna s'hi torne es perque les obliguen en engañs los que les traten.

Se va trobá a la festa de un poble, y es cosa de contás. Va arribá a una aldea, y a la casa aon se va hospedá ñabíe una filla y una neboda que sol aguardaben a eixecás de la taula a michdía pera anassen a la festa de un atre poble, que uns diuen que ere Colungo, atres Casbas, atres Abiego; y ña qui afirme que va sé Adahuesca. Pero yo que u sé be dic que va sé Colungo. Portáe carta per al pare de la filla, que ere tamé de les de la llista, y li van proposá que anare en elles. Va asseptá y agarrán a cascarrulles a la seua Helena (que Helena se díe), ya que podíe mol be portán la maleta lo criat en una mula, van aná al atre poble, aon no se sap si ne teníe alguna al seu registre.

Per la nit y al hora primera de la velada van acudí mes de sen persones a la casa a vore als forastés, y mes veus, crits, chillits y rissotades que a una plassa de bous. Van cridá a la taula, y se va amontoná la gen de manera que estáen a micha vara, y cada cadira ere un mun de cossos, brassos y caps, perque en ves de sis huespeds convidats ne van vindre sis sisos. Lo sopá, abundán, pero mal acondissionat y gossamen servit. Encara estáen als postres cuan va sobrevindre una ola de sagales acompañades de uns mossos, que donanse espentes, chillán, entropessán y agarrades dels brassos y serpenteján van di que veníen a buscá a les chiques pera aná al ball de casa de N.

- Sí, sí, va di lo pare; ya van, y ya elles se habíen eixecat y s'agarráen a les atres. Pero no sen anaben, estáen mirán com si les faltare algo.

- Anem, don Pedro, li va di lo huésped. Vostra Mersé se servirá acompañales y suposo que ballará en Helena.

- ¡Home!, va contestá una de les de la casa, zurda, mofletuda y de pit eixecat; aixó faltaríe, que don Pedro no vinguere al ball. Lo sel li va caure damún al sentí aixó; y advertín lo capellá la seua perplejidat, va di que hi aniríe tamé, ya que no podíe excusás. 

Va baixá entonses lo cap, sabén que no evitaríe que se l' emportaren, encara que se empeñare una comisió sansera.

Ya están a la casa del ball. ¡Quína confusió! ¡Quín jaleo! ¡Quína bahorrina! Ere gran la sala, pero estáen com a sardines a un cubo o guardiassivils. Va escomensá, o mes be va continuá la música, que se reduíe a un mal violín, a una pijó viola, y a una pandereta, tan desafinats los dos instrumens de corda, que féen mal als oíts y per ells se ficáe dolenta l'alma. Va habé de ballá sense remey, habén ballat la radera vegada a la Cort cuan ere estudián de tuna. 

Se va retirá después a una cadira que li van oferí, y cuan se ficáe a observá lo que veíe, se li foten damún disparatades y corrén dos forasteres y les atres dos sagales del seu huésped, y en la mes gran desenvoltura se li assente la creguda privilegiada als ginolls, y les atres dos damún y dabán de aquella cul en falda, servín ell de fundamén o solamén a tota la batería.

- ¿Qué feu, Helena, qué feu?, li va preguntá admirat. 

- ¡Un atra!, va contestá ella, en mol desenfado, que ya per sí pecabe mes per afable que per fura; lo que fan totes (cosa fan tutti), después de un canari, de una chacona o un mal tros de un atre ball, anaben a sentás als ginolls dels mossos. Teníe prop al capellá, y li va di:

- ¿Pero es possible que sigue costum aixó?

- Sí, siñó, va contestá lo bo del benefissiat; aquí se fa y ningú fique cap reparo.

Lo van liberá pronte de aquell pes perque van traure a ballá a les cuatre chiques, y ell se va ficá a mirá la sala. Ñabíe per allí algunes mares que pareixíen habé anat a cuidá de les seues filles y de atres, y ere en lo que menos pensaben. Sentades an terra y per aquelles arques unes se contaben los partos que habíen tingut y los mesos que la veína va pugué doná lleit al primé chiquet; atres les lleits que va mamá lo seu; atres s'adormíen a un racó; atres animaben a les sagales tímides; hasta que van traure una canasta vestida de gala en molta roba pera fé calseta y plena de tortelles de oli mes estopenques y dures que una mula sorda. An este mateix pun estáe ell discurrín una treta pera no ballá mes, pos ya li habíen intimat les chiques que volíen ballá en ell; y li va eixí perfectamen. Li van presentá lo canastet, va agarrá una tortella y se va eixecá pera repartíla a les sagales, que acababen de ballá; pero va fé vore que se li retortigáe un turmell y com estáe tan espessa la sala, va dixá incliná lo cos y va caure damún de una pobre dona que veénsel caure a plom va tirá lo cos cap atrás y van caure los dos: ella pancha per amún, y ell de esquena y de costat, saltánli la tortella cap aon ella va volé aná. Sen van enriure tots mol; se va eixecá coixeján que ere una llástima, y agarrat del bras del capellá sen va aná a la cuina aon se va bañá lo peu en aigua freda, pera dissimulá, y així se va librá de torná al ball dién que encara no podíe caminá.

En tot, sobre les onse va eixí a la sala, va demaná lo violín, lo va afiná, y va preguntá si sabíen ballá lo gitano. Van di que be o mal tamé lo ballaben.

- Que ixque, pos, una parella, o dos si volen, va di ell. Y fen callá al de la viola, y advertín al del pandero que donare sol alguns cops y lo acompañare en soroll baix continuo, va escomensá a tocá lo fandango mes rabiós que se va sentí de mans de músic: unes vegades alt y estrepitós; atres blan y suavet; unes picat y mordén, atres ligat y pla; ya com un riu ple y desmadrat que arrastre lo que trobe; ya com una corrén apassible que se remanse y pareix que se amague a la chopera hasta que fa un remolino, y arribe y cau despeñat en gran brogit y estruendo a la vall y montes veíns. Tots se van abalotá per les vibrassions de ixos ecos tan provocadós. 

Al prinsipi, sol balláen dos parelles; mol pronte ne va eixí un atra, después un atra, después ya totes; y hasta les agüeles que s'adormíen y les comares que parláen se van ficá de peu y féen meneos en lo cos y en lo cap, y no podíen tartí, y se derretíen y disfrutáen o chaláen. La rissa escomensáe, creixíe, cundíe, se va fé general; y entre lo violín, y les castañoles, y tal bullí y saltá, y tan arrope y jadeo; y lo foc que se habíe ensés a tots, igual agüelos que joves se va soltá la corda, y tots per los ulls y per la boca y per tot lo cos flamejaben. Los miráe Pedro Saputo, y espessialmen se divertíe al vore lo meneo y gestos de les agüeles, cuan pareixenli ya massa perillós lo efecte de la seua endemoniada música, va pegá una gran gabiñetada al violín, y en un gorjeo de oronetes se va tallá aquell insendi y estrago, dixanse caure los bailarins, ballarins o balladós per aquelles cadires y per aon podíen, fets tots un volcán, y procurán en una gran rissa dissimulá una mica lo que los passáe, elles en molta vergoña y no menos desfissi, ells perdut lo tino, desmandats casi a vistes y no assertán una paraula a dretes. 

¡Ah mares, les que voléu librá de perills a les vostres filles! 

En quinse díes no van torná les pobres sagales al seu temple ordinari; en sol pensá en lo ball se tornáen a destemplá o destrempá y s'enseníen. Pero lo que es la memoria va durá sempre. Ya eren mares, ya yayes, y hasta rebisyayes, si no habíen mort les que habíen assistit, encara parláen y nomenáen lo gitano de aquell añ.

Y per aquella nit, ¿quí estáe ya pera mes obra ni ball? 

Pera desbraváu del tot, va pendre un atra vegada lo violín y va di: vach a tocá una cosa que vach compondre al doló y llágrimes de ma mare, habenli dit un traidó que yo había mort a Cataluña. 

Y va tocá una compossisió mol triste y patética, sense tindre mol en cuenta les regles del art perque va sé una idea repentina y suposat lo motiu; per de pronte se van calmá aquells jovens y va torná tot al orden. Van escoltá en maravillós silensio, no va ñabé qui no se dixare penetrá y ficás tendre de una música tan afectuosa; y algunes dones hasta van plorá, perque va esforsá ell mol lo sentit del doló y del desconsol (o lo desconort de Ramon Lull).

obras rimadas Ramon Lull, Gerónimo Rosselló, idioma catalan-provenzal, Raimundo Lulio

Va acabá, van tocá les mares a retirás, y se van retirá tots. Pero a casa de Pedro Saputo se va abalansá tal batería de sagales y en tanta algassara, que no cabíen per la escala, y va pensá que veníen fugín de alguna emboscada o cam de batalla, o que volíen acabá de vore en qué parabe la locura y desenfreno de aquell día; pero se va assossegá cuan va sentí que veníen a dormí en les forasteres y les huéspedes. Cóm se gobernaríe lo dormitori pera tantes no u enteníe; ell va tindre que anassen al seu llit en lo capellá y no va pegá los ulls. Conque va matiná, y despedinse casi en mala cara, perque volíen que se estare totes les festes, y dixán desconsolades a les sagales y mes a Helena, va montá a caball y sen va aná, respirán així que se va vore al monte, com los de una cuina plena de fumarrina de gom a gom al hivern ixen a respirá y recuperá l'alé a una sala o a la finestra.

4. 6. Testamén del tío Gil Amor.

Capítul VI.

Testamén del tío Gil Amor.


Moltes coses grassioses o extraordinaries ha vist lo lectó hasta ara; pero cap mes que la que va passá aquells mateixos díes en uns consultós de Ayerbe. Eren un agüelo, una agüela y una sagala de uns vin añs, bastán donosa, encara que una mica morena, y mol ben vestida, formán contraste en les gales dels agüelos, que ya no podíen mes de cansats; y los tres en un tuf a dol mol espés y ressién, be que sense cap siñal de habé plorat. Los acompañabe un sagal del poble en lo que igual s'habíen topetat al carré y lo van agarrá per guía, ere aprenén de barbé, de uns catorse añs de edat, nova generassió que ya no coneixíe Pedro Saputo. Li va preguntá de quí ere, y va di que ere fill de la Suspira, y que sa mare díe que encara eren en ell algo parens.

- Home, mira lo que dius: conec a ton pare y a ta mare, y no sé res de mescles en ells. A vore cóm u endilgues.

- Sí, siñó, va replicá lo aprendís mol confiat; perque ma mare es cusina tersera de la tía Simona de Tuteubusques, que es cusina germana de Ramón Portodós, y Ramón Portodós va sé en la seua primera dona gendre carnal de la mare de Juan Brams, que está casat en la filla de Tornavoltes, que es cuñat de la sogra del germá del home de Salvadora Olvena, sa padrina de vosté. Va soltá aquí Pedro Saputo una gran carcañada, se va fé sis miches creus de admirassió, va torná a enríuressen, y va di:

- En efecte, tot aixó es verdat; pero sumats tots eixos parentescos, afinidats y consanguinidats, podríes di, com diríe Bart Simpson: multiplícat per cero. Li va caure tan en grassia aquell método de trobá les families, que después cuan sentíe de parentescos lluñans que se buscáen per interés, per vanidat, o per afissió y amor a les persones, al pun sen enrecordáe y díe. Lo entronque de la Suspira. Hasta los agüelos de la consulta sen van enriure en tot lo dol y la temó que portáen. Li va di al sagal que teníe que parlá y tratá en los forastés, que sen podíe aná, pero que tornare un atre día mes desplayet a fé una nova mostra de la seua bona memoria.

Va pendre entonses la paraula lo vell, y va di:

- Natros, siñó, venim a presentatos an esta chica, ya la veéu, que es mol pobra, y vosté si voléu la podéu fé rica.

- ¿Yo?, va di Pedro Saputo; ya tos explicaréu.

- Sí, siñó, ya mos explicarem, va continuá lo agüelo. Pos, com anaba dién, es filla de un gendre que vam tindre, y de una filla que se va morí fa sis añs. Ell la va matá, ell, sí siñó, perque ere una mala testa, gos, dropo, gastadó en dones roínes, que, siñó, a tot arreu ne ñan. Conque segons aixó, esta sagala es neta nostra. Pero com son pare se va fotre lo que li van doná y li vam doná, sempre los vam tindre que portá a cascarrulles mentres va viure la nostra filla, y después de tot mo sen van aná acabán; y ara les passem no de almoyna, perque no es verdat, pero sí com Deu vol. En fin, que la chica sigue felís, que a natros de poc ya mos pot engañá lo món. 

Pos siñó, yo tenía un germá que ere ric, no ric ric que diguem, perque atres u són mes; pero sí, siñó, ric de verdat per al que ell ere. Perque ademés que mons pares (¡cuáns añs fa!) li van doná mes que a mí, ell va sé mes tratán y ambulán, y la seua dona mes aspra y roína que una serba verda. Y van tindre bons añs y no mals fills, ni bons ni roíns, perque no ne van tindre cap. En mules y bueys y bestiá de tota classe de pel va guañá lo que ell se sap. Mort ara fa sing díes, dixe hereua a la nostra neta Ninila (Petronila), que es única a casa seua y a la meua, en pacte y condissions que se ha de casá dins de un añ y que sigue en la aprobassió y a gust de Pedro Saputo de Almudévar, que es vostra mersé. Y lo que ha dixat són sing mil libres en dinés y atres tantes que valen les seues possessions a casa. Miro ara vostra mersé si está a la seua má, com dieba, fé rica o pobra a Ninila, perque diu lo testamén que si passe del añ o no es a gust de la vostra mersé, tot u dixe pera les almes del purgatori y del atre món.

No se va admirá Pedro Saputo de este testamén, perque lo testadó (que al momén va adiviná quí ere) lo coneixíe y volíe mol, entráe a vórel sempre que passáe per Almudévar, de sol sentíl parlá ploráe de goch, y li díe moltes vegades: Después de Deu, Pedro Saputo; y li va oferí moltes vegades tots los seus bens y buscali novia en ells. Paraules que enteníe mol be Pedro Saputo, perque ara teníe en ell a la neboda.

- Segons la vostra explicassió, va contestá al vellet, eixe germá seu ere lo meu bon amic, lo tío Gil Amor.

- Lo mateix, sí, siñó, - va di lo agüelet.

- Que en pas descanso, va continuá Saputo. Séntigo no habél vist a les seues raderes hores; alguna vegada lo vach fe quedá a minjá juns. Pero yo voldría vore lo testamén.

- Aquí lo porto, va di lo paissano; y lay va traure; y en efecte, ficáe a la sagala les dos condissions. Li va preguntá an ella si teníe galans o pretendens.

- ¿Que si ne té?, va contestá la yaya; aixina, aixina. Y menejabe los dits de la má cap a dal.

- Pero natros, va di lo vellet, n'hi tenim buscat un; aquell sí que es bo, ric, sí siñó, de una casa mol bona. Una mica torsut porte lo coll del cap, y no li agrade mol an esta sagala; pero ya li diem que aixó ve después; lo que importe es que sigue ric.

- Es verdat, va di la velleta; y yo encara hay pensat en un atre milló que eixe, perque es mes ric, y tampoc no li agrade perque es garcho, tort de un ull, y li falte lo dit gros de una má.

¿Quína culpa té lo pobre mosso?

Volíe Pedro Saputo preguntali a la sagala, y los agüelos, parla que parlarás y torna a charrá, y no la dixáen contestá, adelantánseli sempre y reñín casi los dos per quí habíe de portá la paraula. 

Al final va di lo yayo:

- Val, mira, lo que natros volem es que sa mersé mos dono un papé escrit pel seu puñ que digue que li pareix be y aprobe lo casamén que natros faigam.

- ¿Conque només es aixó?, los va preguntá ell.

- Sí, siñó, van contestá los dos; no volem res mes, que después ya u lligarem natros tot ben lligadet.

- Pos be, va di Pedro Saputo; pera fé este papé vull preguntá algunes coses a Ninila, pero a soles.

- Tot lo que vullgue, va di lo vellet; ahí la té; lo que vullgue; la chica es mol aquell, y sinó... ¡ojito!... (va di miranla en ulls amenassadós).
Natros mon anem a la fonda.

- No sirá tan rato, va di Pedro Saputo, només caldrá que ixquen un rato a la cuina. Y sen van eissí.

- Mira, li va di a la sagala; per lo que vech, traten de casát en qui tú no vols, y yo, al contrari, dessicho que te casos al teu gust. 

Disme: ¿tens algún amán, algún mosso que te vullgue y te agrado? Párlam en llibertat, perque ya vech que está la teua sort a la meua má.

- Yo crec, va contestá ella, que ñan tres que me volen be, pero un mes perque fa dos o tres añs que me festeche. Y dels atres dos, si en aquell no pot sé, tamé me casaría en consevol de ells. 

Li va preguntá entonses (ya sol per curiosidat) si son tío Gil Amor li habíe parlat de ell alguna vegada; y va contestá que moltes, y que díe que sol dessichabe una cosa an este món.

- ¿Y va di quína cosa ere? Se li van ensendre les galtes a la sagala en esta pregunta, y plena de vergoña va contestá, que portál an ell de gendre a casa. Entonses Pedro Saputo se va ficá a escriure una carta en contestassió a un atra que li van portá del mossen, y acabada, va cridá en veu grossa y forta, van entrá los agüelets, los va entregá la carta y va di que estáen despachats.

- Pos ¿y la chica?, va preguntá lo vell.

- Uspen los tres de dabán de mí, los va contestá en aspró, si no volen que los agarra del bras y los faiga rodá escales aball. 

- ¡Siñó!

- Fora de casa meua, tos dic; ¡Au!

Los pobrets, tremolán, esglayats y no atinán casi en les portes, sen van aná plorán, sense sabé qué passáe.

Los van vore Rosa y sa mare y los va fe compassió; pero al arribá a la porta del carré y abans de eixí van sentí que lo vell li díe a la sagala:

 - Tú tens la culpa, sí, tú; que no li haurás volgut doná gust.

- Ah, tunanta, va di la vella: te hay de desfé a bufetades y pessics. ¡Per no donali gust! ¡Y la herensia qué! ¡Carnussa, que mos has perdut!

- ¡Per Deu!, díe plorán la sagala. ¿Qué gust ni qué disgust li hay pogut doná yo si no me ha dit res?

- ¡No te ha dit res! Eixes coses se fan sense dís. Tú ten enrecordarás del día de avui. Y la amenassabe en lo puñ preto. La sagala juráe que res li habíe dit ni demanat; y sinó, va di, tornem a pujá.

- A pujá, va di s'agüelo, a que mos agarro en un feix y mos faigue volá per la finestra. Anem, anem, que ya te passarem la cuenta.

Van escoltá tamé tot aixó la mare y la filla, lay van contá a Pedro Saputo, extrañanles mol aquella duresa y crueldat. Pero ell les va di que ñabíe una raó pa tot alló, y que pronte aquelles llágrimes se convertiríen en goch y alegría.

 - Veigáu lo que pot lo interés, pos tan sentíen los dos perdre la herensia per no habé acatat la sagala lo que malissiosamen discurríen que yo li había demanat, creén que per naixó hay volgut quedám a soles en ella. Y lo que éstos han fet, no dudéu que de cada sen u faríen noranta nou, trobanse al mateix cas.

Y aquell únic potsé u aprobaríe dels atres.

Van arribá los agüelos a Ayerbe y apenes se va sabé lo mal recado que portáen se van espantá los pretendens de la sagala y la van dixá com los muixons cuan en gran sarabastall acudixen al caure lo día, que si va algú y tire en forsa un códul escampen tots calladets y fan una revolada cap a un atra part. Pero lo mossen, lo prior de Santo Domingo y atres persones prinsipals van prometre intersedí en Pedro Saputo, y en efecte li van enviá micha dotsena de cartes, y ell los va despachá sense contestán cap; en lo que se van reafirmá en que Pedro Saputo volíe los bens del tío Gil Amor pera les almes del atre món, y ya lo mateix mossen y lo prior dels flares sels repartíen caritativamen en esperansa.

Sis díes fée que estáe a Almudévar cuan van arribá los agüelos del testamén, y ne va está vuit mes consedinlos al cariño de Eulalia y Rosa, y ne haguere consedit mol mes de bona gana. Les va dixá, pero en tan sentimén que casi va plorá en elles; y va aná cap a Ayerbe aon tamé ne portabe una apuntada.

Apenes va arribá, va cridá a Ninila y en molta afabilidat li va preguntá quins galans li habíen quedat de tans com van di que ne teníe. Ella, enrecordansen del mal trate dels agüelos, y veén que tamé la habíe entrat a un cuarto a soles, dudán, en les galtes colorades, mirán an terra, sofocada, y luchán en la vergoña, va contestá:

- Encara que sé que no soc prou hermosa... sin embargo... ningú me ha tocat encara... lo que vostra mersé vullgue fé de mí... 

Pedro Saputo, al sentí aixó, se va portá la má al fron enrabiat; y la ira per una part, la compassió per un atra, pensán en la malissia dels agüelos, y en lo candor y inossensia de la sagala, va está un rato neguitós y apamplat sense sabé cóm rompre. 

Al remat va eixecá lo cap y li va di entre severo y afable:

- Yo lo que dessicho es la teua felissidat, y lo que te demano es que me digues si dels pretendens que teníes ten ha quedat algún fiel después de sabé que yo no te volía doná la herensia.

- Un, va di ella, tota avergoñida, suán y tragán saliva dels ñirvis.

- ¿Es lo que tú creíes que te volíe mes?

- No, siñó, ara vech que me volíe mes que aquell, perque me ha dit que tan li fotíe si yo era pobra.

- Pos ves y que me lo porton aquí tons yayos; tornarás tú tamé en ells.

Se van presentá en lo mosso; va vore Pedro Saputo que ere ben pincho, galanet com un pintó de Arnes, gallet, no massa ardén y fogós, pero de un cor com un Alejandro. Li va pareixe be y va maná cridá a un escribén y se va fé la declarassió en forma, aprobán la boda de Ninila en aquell noble y desinteressat jove. Acabat aixó, va fé quedá als agüelos y a la sagala, y an ells los va empendre aspramen lo seu mal propósit y villana sospecha, y an ella li va encarregá mol la virtut y la fidelidat al home.

En cuan a la enregistrada de aquell poble la va vore dos vegades y sempre per casualidat: ere tiessa, jarifa, collerguida, pantorrilluda y ben plantada, en aire de ficás en jarres, descocada y capás de aventali un mentíu al fill del sol; y va di: Llástima que yo no siga tot un tersio de soldats pera emportámela de vivandera.