Mostrando las entradas para la consulta natres ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta natres ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

miércoles, 29 de abril de 2026

Rude - Rutela

Rude, adj., lat. rudis, rude, grossier.
Es rudes en fahs e en paraulas.
Qui a la cara grossa e plena, es de ruda natura.
(chap. Qui té la cara grossa y plena, es de ruda naturalesa. Per ejemple, Juaquinico Monclús, presidén de la Ascuma de Calaseit.)
Liv. de Sydrac, fol. 126 et 127.
Est rude en faits et en paroles.
Qui a la face grosse et pleine, est de nature rude.
Non es degus homs, per can que sia durs e rudes. Leys d'amors, fol. 148.
Il n'est aucun homme, pour combien qu'il soit dur et rude.
CAT. ESP. Rudo. PORT. IT. Rude. (chap. Rudo, rudos, ruda, rudes.)

Mario Sasot Escuer; Rude, adj., lat. rudis, rude, grossier.

2. Rudeza, s. f., rudesse, rusticité, grossièreté.
Qui a las aurelhas grans, es signifiansa de rudeza. Liv. de Sydrac, fol. 127.
(chap. Qui té les orelles grans, es signo - o marca - de rudesa.)
Qui a les oreilles grandes, c'est marque de rudesse.
CAT. Rudesa. ESP. PORT. Rudeza. IT. Rozzezza. (chap. Rudesa, rudeses; rustissidat, rustissidats; grossería, grosseríes.)

3. Ruditat, s. f., lat. ruditatem, rudesse, rusticité, grossièreté.
Aurelhas per exces longas... denoto d' entedement ruditat.
Eluc. de las propr., fol. 40.
Oreilles par excès longues... dénotent grossièreté d'entendement.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

4. Rudament, adv., grossièrement.
Uelhs negres, le jorn vezo agudament..., mas la nuech vezo rudament.
(chap. Los ulls negres veuen agúdamen - en agudesa - pel día..., pero per la nit veuen rúdamen - en rudesa.)
Eluc. de las propr., fol. 38.
Yeux noirs, le jour voient finement..., mais la nuit voient grossièrement.
(ESP. Rudamente. Chap. Rudamen o rúdamen.)

Ruf, adj., raboteux, rude, âpre.
Ac grans e rufas las mas. Roman de Jaufre, fol. 27.
Il eut grandes et raboteuses les mains.

Rufian, Rofian, s. m., rufien, paillard, maquereau.
Ancmais tan bon rofian
Non vim.
T. de Taurel et de Falconet: Falconet.
Oncques plus si bon rufien nous ne vîmes.
Que nengun rufian non ause habitar en aquest pays.
(chap. Que cap rufián no oso habitá an este país. La Provensa tamé ere y es un país. La llengua dels inexistens “paísos catalans” es la provensal, lenga d'òc.)
Statuts de Provence. Bomy, p. 205.
Que nul maquereau n'ose habiter dans ce pays.
Que sia acusat de fach criminel (criminal) ni rufian.
(chap. Que sigue acusat de fet criminal ni rufián.)
Statuts de la Confr. du Saint-Esprit.
Qu'il soit accusé de fait criminel et rufien.
CAT. Rufiá. ESP. Rufián. PORT. Rufião. IT. Ruffiano. (chap. Rufián, rufians.)

Gabriel Rufián; constitución española, 1978; Rufian, Rofian, s. m., rufien, paillard, maquereau.

Rugir, v., lat. rugire, rugir.
Leos rugish. Leys d'amors, fol. 46.
(chap. Lo león rugix o rugish. Los leons rugixen o rugishen.)
Le lion rugit.
Subst. Pueys son dos (dous) chant torn' en rugir.
T. de Guillaume et de G. Riquier: Guiraut.
Puis son doux chant tourne en rugir.
Part. prés. Coma leons rugens.
Trad. de la 1re Épître de S. Pierre.
Comme lion rugissant.
ESP. PORT. Rugir. IT. Ruggire. (chap. Rugí.)

2. Rugit, s. m., lat. rugitus, rugissement.
Fa XII rugitz, o critz. Eluc. de las propr., fol. 255.
(chap. Fa dotse rugits, o crits.)
Fait douze rugissements, ou cris.
CAT. Rugit. ESP. PORT. Rugido. IT. Rugito. (chap. Rugit, rugits.)
- Flatuosité, borborygme.
Fa ronha et pustulas els efans, rugit et ventozitatz excita.
(chap. Fa roña y pústules als infans (chiquets), rugit (petera) y ventosidats (pedorrines) exite o excite.)
Eluc. de las propr., fol. 274.
Fait rogne et pustules aux enfants, flatuosité et ventosités excite.

3. Rug, Ruch, s. m., rugissement.
Rug far et clamors. Eluc. de las propr., fol. 81.
Faire rugissement et clameurs.
IT. Ruggio, rugghio.
- Flatuosité, borborygme.
Ayga, la qual preza otra mezura, fa ruch el ventre.
Exces de vianda... engendra rug. Eluc. de las propr., fol. 54 et 73.
Eau, laquelle prise outre mesure, fait borborygme au ventre.
Excès de nourriture... engendre flatuosité.

4. Rugiment, s. m., flatuosité, borborygme.
Inflacio de ventre e rugiment.
(chap. Unfló de ventre y rugimén.)
Eluc. de las propr., fol. 210.
Enflure de ventre et flatuosité.
(chap. Rugimén, rugimens - flatulensia, flatulensies; petera, peteres; pedorrina, pedorrines. Les tripes rugixen per gana.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús; Rugimén, rugimens - flatulensia, flatulensies; petera, peteres; pedorrina, pedorrines


Rugle, s. m., globe.
Dos rugles si encontro en l' ayre, cum dos calhaus eflamatz, fasem granda collizio. Eluc. de las propr., fol. 138.
Deux globes se rencontrent en l'air, comme deux cailloux enflammés, faisant grande collision.
(chap. Rogle, rogles : sírcul, sirculs; lo globo es esféric; los globos són esferics.)

Rumor, rimor, s. m, lat. rumor, rumeur.
Fon gran rumors
Entr' el poble e gran clamors.
Trad. d'un Évangile apocr.
Il fut (y eut) grande rumeur parmi le peuple et grande clameur.
Non aiatz paor
De crit ni de rimor.
Arnaud de Marsan: Qui comte.
N'ayez peur de cri ni de rumeur.
ANC. FR. De quatre lieues oïsiez la rumor.
Roman de Roncevaux, Monin, p. 11.
CAT. ESP. PORT. Rumor. IT. Romore, rimore. (chap. Rumor, rumors; rumó, rumós.)

2. Rumoros, adj., agité, tumultueux, grondeur, mugissant.
Mar... es tempestuoza, rumoroza.
(chap. La mar es tempestuosa, rumorosa. En castellá se escriu y diu igual.)
Eluc. de las propr., fol. 153.
La mer... est tempétueuse, mugissante.
IT. Romoroso. (chap. Rumorós, rumorosos, rumorosa, rumoroses; tumultuós, tumultuosos, tumultuosa, tumultuoses.)

Rundir, v., grogner. 
Parlon aissi cum porcs rutz.
(chap. Parlen així o aixina com lo gorrino (porc) gruñ o gruñix.)
Torcafols: Cominal.
Ils parlent ainsi comme cochon grogne.
(chap. Gruñí: gruñixco o gruñixgo, gruñs o gruñixes, gruñ, gruñim, gruñiu, gruñen; gruñit, gruñits, gruñida, gruñides; yo gruñiré; yo gruñiría; si yo gruñiguera o gruñira.)

Rural, adj., lat. ruralis, rural, rustique, grossier. 
Cobes e rurals. Leys d'amors, fol. 39.
Convoiteux et grossier.
CAT. ESP. PORT. Rural. IT. Rurale. (chap. Rural, rurals; menos mal que tenim la (caixa) Rural.)

Atraco a la Caixa Rural de Bellmún, Belmonte de San José

Rusca, Ruscha, s. f., écorce.
Per la rusca non pueia
La dous' umor de la saba.
Rambaud d'Orange: Er quan.
Par l'écorce ne monte pas la douce humeur de la séve.
Rusca... de pomier.
(chap. Crosta... de pomera.)
Deudes de Prades, Auz. cass.
Écorce... de pommier.
- Tan.
Als cuers que adobaray farai dar III ruscas novas..., lo quals cuers tenrai... en cascuna rusca per XV dias al mens. Cartulaire de Montpellier, fol. 112.
Aux cuirs que je préparerai je ferai donner trois tans neufs..., lequel cuir je tiendrai... dans chaque tan pendant quinze jours au moins.
- Fig. Ventre, bedaine, panse.
Joglars, imple la ruscha.
Le Dauphin d'Auvergne: Joglaretz.
Jongleur, emplis la panse.
Loc. Apela G. vil fola ruscha. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 64.
Appelle Gérard vieille folle bedaine.
CAT. Rusca. (chap. Crosta, crostes. Mon pare de jove anabe a buscá crosta de pi cuan tallaben algún piná pel port, demanán permís al amo, y después se reveníe. Tamé va mol be com a ensenall, pera ensendre lo foc. ESP. Corteza de los árboles.)

Ensenall es per a ensendre lo foc, fulla de pi, crosta, piñes, rametes, tea, flocs de fusta, papé, clasca de amela, anous, clofos, etc.

2. Ruschal, s. m., écale.
En la notz tres causas ha:
L' escorsa, la testa, 'l nogalhs;
L' escorsa, so es lo ruschals,
Qu' es mot d' amara natura.
Brev. d'amor, fol. 80.
En la noix il y (a) trois choses: l'écorce, la coque, le cerneau; l'écorce, c'est l'écale, qui est moult d'amère nature.
(chap. Clasca, clasques, de anou, anous, amela, ameles; del marisc.)

CAT. Nou. ESP. Nuez. PORT. Noz. IT. Noce. (chap. Anou, anous.)

3. Ruscalh, adj., débile.
Apele los paubres rancs,
Frevols e secs, ruscalhs e mancs.
Brev. d'amor, fol. 138.
Qu'il appelle les pauvres contrefaits, faibles et aveugles, débiles et manchots.

Rustic, Rostic, adj., lat. rusticus, rustique, villageois, grossier.
Engannar... lo poble rostic. Traité de l'Antecrist.
(chap. Engañá... al poble rústic. Tratat del Antecristo o Anticristo.)
Tromper... le peuple rustique.
Subst. Gran companhia de rustics e de vilas.
(chap. Gran compañía de rustics y de vilans - villanos. Ascuma, IEC, AVL.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 30.
Grande compagnie de villageois et de vilains.
CAT. Rustic (N. E. sin tilde). ESP. (rústico) PORT. IT. Rustico. 
(chap. Rústic, rustics, rústica, rústiques. Al Decamerón en chapurriau ne ix un que li enseñe a Alibech a embutí al dimoni al infern.)

8M, Valderrobres, si natros o natres mos aturem

2. Ruste, adj., grossier, rude, violent.
Adoncxs viratz d' espaza man ruste colp donat.
Lo bran dichen a terra per mot rusta fertat.
Roman de Fierabras, v. 4318 et 4805.
Alors vous verriez d'épée maint rude coup donné.
Le glaive descend à terre par moult rude férocité.
ANC. FR. 
Par mult ruiste vertu a son caup avalé. 
Roman de Fierabras en vers français.
CAT. Rustec.

3. Rustat, s. f., grossièreté, rusticité, rudesse.
Adoncxs venc l' us vas l' autre de gran, fera rustat.
Roman de Fierabras, v. 1594.
Alors vint l'un vers l'autre avec grande, farouche rudesse.
4. Rusticitat, s. f., lat. rusticitatem, rusticité.
Rusticitat, utilitat. Leys d'amors, fol. 68.
Rusticité, utilité.
CAT. Rusticitat. ESP. Rusticidad. PORT. Rusticidade. IT. Rusticità, rusticitate, rusticitade. (chap. Rustissidat, rustissidats.)

Javier Giralt Latorre, lingüística, canalla, fluix, merda, catalanista, brossa, Albelda

5. Rustegamens, adv., grossièrement, rudement.
Lur parlet mot rustegamens. Hist. de la Bible en prov., fol. 17.
Leur parla moult rudement.
CAT. Rusticament. ESP. (rústicamente) PORT. IT. Rusticamente.
(chap. rústicamen o rusticamen.)

Rutela, s. f., lat. rutela, tarentule.
Percussio… de vipera o de rutela. Trad. d'Albucasis, fol. 46.
(chap. Picotada... de escursó o de tarántula.)
Piqûre... de vipère ou de tarentule.
(chap. Tarántula, tarántules. ESP. Tarántula, tarántulas. En chapurriau se li diu escursó a la víbora; se li diu arraclau, arreclau al “escorpión”.)

Picotada... de escursó o de tarántula

jueves, 5 de febrero de 2026

Quetz - Requiem

Quetz, adj., lat. quietus, coi, paisible, tranquille, silencieux.
Estat n' aurai mutz e quetz.
(chap. Estat n'hauré mut y quieto; (ne) hauré estat mut y coto : silensiós, callat, calladet.)
Raimond de Miraval: Dels quatre.
J'en aurai été muet et coi.
Son quetz e celaire.
Raimond de Miraval: Enquer non.
Je suis silencieux et secret.

Raimond de Miravals, Miraval, Miravalh; Quetz, adj., lat. quietus, coi, paisible, tranquille, silencieux.


Partir no m puosc ni no sai estar quetz.
Rambaud de Vaqueiras: No puesc saber.
Je ne me puis séparer ni ne sais être tranquille.
Substantiv. Als plus parliers et als quetz.
Gavaudan le Vieux: Ieu no sui.
Aux plus parleurs et aux silencieux.
ANC. FR. E, per le dener que li seignur darrat, si erent quietes ceals qui meinent en son demainer.
Elle semble quiete, non soy mouvoir, ains dormir.
Rabelais, liv. V, ch. 25.
Cette armée est la plus forte au combat qui a esté quiete auparavant.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 428.
CAT. Quiet. ESP. PORT. IT. Quieto. (chap. Quieto, quietos, quieta, quietes; coto, cotos, cota, cotes; cotet, cotets, coteta, cotetes; quietet, quietets, quieteta, quietetes; callat, callats, callada, callades; silensiós, silensiosos, silensiosa, silensioses.)

2. Quaitz, adj., coi, tranquille.
G. era si quaitz en son agai.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 112.
Gérard était si tranquille dans son embuscade.

3. Quedament, adv., paisiblement, silencieusement. 
Un jorn s' armeron tuit quedament a lairon.
Guillaume de Tudela.
Un jour ils s'armèrent tous silencieusement à la dérobée.
ANC. FR. Mult enuie à Godmod que tant saut quoiement.
Roman de Horn, fol. 62, col. 2.

4. Quietament, adv., paisiblement.
Pacificament et quietament.
Priv. conc. par les R. d'Angl., p. 20.
Pacifiquement et paisiblement.
Quietament et en patz.
(chap. Quietamen (passíficamen, tranquilamen, en calma) y en pas.)
Tit. de 1486, de Bordeaux. Cab. Monteil.
Paisiblement et en paix.
ANC. FR. Désirant vivre avecques sa femme et son fils quietement, paisiblement et en repos. Anc. trad. des Offices de Cicéron, p. 135.
CAT. Quietament. ESP. PORT. IT. Quietamente. (chap. Quietamen, passíficamen, tranquilamen, en calma.)

5. Aquezar, v., reposer, se tenir coi.
Jacopi, apres manjar, non aquezon,
Ans disputon del vin, cals meillers es.
P. Cardinal: Ab votz.
Jacobins, après le manger, ne reposent pas, mais ils disputent touchant le vin, quel est le meilleur.
ANC. FR. 
Li rois ot entendu et le cri et la noise, 
Durement s'esmerveille quant ele ne s'acoisce. 
Romancero françois, p. 16.

6. Quitar, v., quitter, quittancer, tenir quitte, délaisser, acquitter, dispenser. 
Dans la basse latinité quietare, c'est-à-dire reddere quietum était corrélatif de pagare, venant de pacare, apaiser, payer.
Quand celui qui avait fait une offense ou commis un crime, apaisait l'offensé ou sa famille, en payant l'amende fixée par la loi, on le rendait quietum, quitte.
Voici des exemples de quietare dans le sens de quittancer, remettre la dette:
Quotiescumque aliquot ex dictis censualibus redimatur et quitetur, pretium seu proprietas illius in sacrista dicte ecclesie... deponatur.
Quitavimus et liberos dimisimus et penitus absolvimus.
Épître (epistola) constit. Eccl. valent., t. IV, Conc. hispan., p. 169.
Est que soluta et quieta ab omnibus secularibus servitiis.
Ingulfi (Ingulfus): Hist., p. 928 et 911. Script. rerum angl.
Per amor de lui vos quit la persona e l' aver e 'l vostre castel.
V. de Bertrand de Born.
Par amour de lui je vous quitte la personne et l'avoir et le votre château.
Da et quita per ara e per tos temps.
Tit. de 1289. DOAT, t. CCXLII, fol. 175.
Donne et quitte pour maintenant et pour toujours.
Del sagrament crei qu'om lo quitaria.
Lanfranc Cigala: Estiers mon grat.
Du serment il croit qu'on le dispenserait.
Part. pas. Oimais me par que ben sia quitatz 
D' aisso qu' a dich.
B. Zorgi: Mout.
Désormais il me paraît que bien il soit acquitté de ce qu'il a dit.
ANC. CAT. ESP. PORT. Quietar, quitar. IT. Quietare, quitare. (chap. antic: quietá, quitá : fé quiti, dispensá, doná per pagat, absolt, exén o exento; quitassió, quitassions. No es lo mateix que lo castellá quitar que en chapurriau es pendre o prendre.)

7. Quitis, adj., quitte, exempt, absous.
Qui faill per tal nosabensa
Ges non es quitis de faillensa.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Qui faut par telle ignorance point n'est quitte de faute.
Nos fai quitis e deslivres de III peccatz mortals. V. et Vert., fol. 39.
Nous fait quittes et délivrés de trois péchés mortels.
Per so qu' els sian quiti e nos autres damnatz.
Izarn: Diguas me tu.
Pour cela qu'ils soient absous et nous autres damnés. 
(N. E. Fíjense en nos autres, nous autres, nosaltres. En chapurriau es natros, natres (2° persona plural: vatros, vatres); la lengua valenciana usa mosatros, mosatres, mosaltros, mosaltres.)
Quitis de paor. V. de S. Honorat.
Quitte de peur.
CAT. Quiti. ESP. Quito. PORT. Quite.

8. Quitamen, adv., quittement, entièrement.
El reis Felips li laisset Gisort quitamen.
V. de Bertrand de Born.
Le roi Philippe lui laissa Gisors entièrement.
ANC. FR. Por la terre aver quitement.
B. de Sainte-Maure, Chron. des ducs de Normandie, t. II, p. 308.
ANC. CAT. Quitiament. ANC. ESP. Quitamente. (chap. Quitamen)

9. Quittansa, Quittança, s. f., quittance.
Un autre libre de las quittansas.
Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 588.
Un autre livre des quittances.
Per quittança, XV sols tornes.
Tit. de 1428. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 227.
Pour quittance, quinze sous tournois.
CAT. Quitança. ANC. ESP. IT. Quitanza. (chap. Quitansa, quitanses.)
10. Quitament, s. m., abandon, remise, acquittement.
Solta et quitament de tot.
Tit. de 1309. DOAT, t. XV, fol. 43. 
Soulte et acquittement de tout.
Aquest quitament. Tit. de 1275. Arch. du Roy. Toulouse, J. 321.
Cet abandon.
(chap. Quitamén, quitamens.)

11. Quiar, v., poser, reposer, percher.
Part. pas, Auzels d' estan e de mar quiatz sobre de rams. (estan : estany)
Carya Magalon., p. 13.
Oiseaux d'étang et de mer perchés sur des rameaux.

12. Inquietar, v., inquiéter.
Part. pas. Inquietat en sa possession. Fors de Béarn, p. 1083.
Inquiété dans sa possession.
CAT. ESP. PORT. Inquietar. IT. Inquietare. (chap. Inquietá, inquietás: yo me inquieto, inquietes, inquiete, inquietem o inquietam, inquietéu o inquietáu, inquieten; inquieto, inquietos, inquieta, inquietes; aixó me ha inquietat; yo me inquietaré; yo me inquietaría; si yo me inquietara.)

13. Inquietut, s. f., lat. inquietudo, inquiétude.
Per la inquietut del malaute. Trad. d'Albucasis, fol. 27.
(chap. Per la inquietut del dolén; Luis Arrufat, l'agüelo Sebeta, fa aná malal, malals, es de Valjunquera, Vallchunquera, al Matarraña, en ñ, sí. Allí creixen mols jungs o chungs, juncs o chuncs, com pronunsien y escriuen allí, y a La Fresneda tamé. Malal, malalt, malade venen de “mal apte”.)
Par l'inquiétude du malade.
CAT. Inquietut. ESP. Inquietud. IT. Inquietudine. (chap. inquietut, inquietuts.)

La Aldea, Valjunquera, Valljunquera, Vallchunquera

14. Aquitar, Aquistiar, v., acquitter, délivrer.
Lo posc destrengner que el me aquite.
Trad. du Code de Justinien, fol. 24.
Je puis le forcer qu'il m'acquitte.
Part. pas. Si 'l bais emblat mi fos datz e gent aquitatz.
V. de P. Vidal.
Si le baiser dérobé me fut donné et gentiment acquitté.
Foro aquistiat los gatges. V. d' A. Daniel.
Furent acquittés les gages.
Ara us prec que m sia gazardo aquitatz. 
Roman de Fierabras, v. 758.
Maintenant je vous prie que la récompense me soit acquittée.
CAT. ESP. PORT. Aquietar. (chap. quietá, quitá. Vore lo pun 6.)

15. Aquitamen, s. m., acquittement.
Carta del aquitamen de las XL libras.
Cartulaire de Montpellier, fol. 115.
Charte de l'acquittement des quarante livres.

16. Entrequitar, v., entrequitter, entracquitter.
Son entrequitat et s' entrequitent l' un l' autre de tot quan que s poden demandar. Tit. de 1309. DOAT, t. XV, fol. 44.
Sont entracquittés et s'entracquittent l'un l'autre de tout ce qu'ils peuvent se demander.

Réquiem per un llauradó español. Traduít per Ramón Guimerá Lorente.  Autó: Ramón José Sender.

17. Requiem, s. m., lat. requiem, requiem.
Canto gran mati lor messa de requiem.
Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice.
Ils chantent de grand matin leur messe de requiem. (chap. Réquiem, com lo llibre en chapurriau Réquiem per un llauradó español, de Ramón José Sender Garcés, aragonés de Chalamera, Huesca.)


Ramón José Sender Garcés, aragonés de Chalamera, Huesca

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

viernes, 28 de noviembre de 2025

Pregar, Preguar, Preyar

Pregar, Preguar, Preyar, v., lat. precari, prier, supplier, adresser des prières.

L'irai pregar a sos pes.

(chap. La aniré a pregá a sons peus; sons : los seus; suplicá, demaná per favor.)

G. Faidit: No m'alegra. 

J'irai la prier à ses pieds. 

Tot jorn e tota nueyt pregavan Dieu.

(chap. Tot lo día y tota la nit li pregaben a Deu; (li) resaben.)

Philomena.

Tout jour et toute nuit ils priaient Dieu.

Tos temps serai de preyar temeros.

Gui d'Uisel: Ges de chantar.

Toujours je serai pour prier timide.

Mielhs ama selh que pregua temen,

Que no fai selh que pregua ardidamen.

Arnaud de Marueil: Aissi cum.

Mieux aime celui qui prie en craignant, que ne fait celui qui prie hardiment.

Totas las domnas pregava d' amor.

V. de P. Vidal. (N. E. No confundir con Natxo S. Vidal ni con Nacho Vidal.)

Toutes les dames il priait d'amour.

Pierre Vidal. Peire Vidal, Vidals

Substantiv. No fo lo preiars mas folhors. 

G. Faidit: Gen fora.

Le prier ne fut que folie. 

CAT. Pregar. IT. Pregare. (chap. Resá; pregá : prego, pregues, pregue, preguem o pregam, preguéu o pregáu, preguen; pregat, pregats, pregada, pregades; pregaría; pregaré; si yo pregara; reso, reses, rese, resem o resam, reséu o resáu, resen; resat, resats, resada, resades; resaré; si yo resara; resaría.)

2. Prec, s. m., lat. precem, prière, supplication.

Mos precx no val re ses te.

(chap. Mon prec no val res sense tú; a tú Virgen - verge.)

Gui Folquet: A te Verge.

Ma prière ne vaut rien sans toi.

E 'ls auzells qu' en lur latin fan precs,

Quecs a sa par.

A. Daniel: Mout brails. 

Et les oiseaux qui, dans leur langage, font supplication chacun à sa compagne.

CAT. Pregs. IT. Prego. (chap. Prec, precs; suplicassió, súplica, suplicassions, súpliques; resá : orassió, orassions.)

3. Preguiera, Pregaira, Pregairia, s. f., prière, supplication.

Ab bellas preguieras

En diversas manieras.

Arnaud de Marueil: Tan m'abellis.

Avec de belles prières de diverses manières.

Exaucida es la tua pregaira devant Dieu. Philomena. 

Est exaucée la tienne prière devant Dieu. 

ANC. CAT. Preguiera. CAT. MOD. Pregaria (ESP. plegaria). IT. Preghiera, pregueria, pregaria. (chap. Pregaria, pregaries; plegaria, plegaries.)

4. Precation, s. f., lat. precationem, prière.

Longa e devota precation am lo cor contrit e humiliat.

Carya Magalon., p. 33.

Longue et dévote prière avec le coeur contrit et humilié. 

IT. Pregagione.

5. Preiaire, Preyador, Pregador, s. m., suppliant, solliciteur, amoureux. 

De genoills 

Li sui leial preiaire.

(chap. De ginolls li soc leal suplicadó - solisitadó ; aginollat, a ginollons.)

G. Faidit: L' onratz.

A genoux je lui suis loyal suppliant.

No vol mas sol un preyador.

Bertrand de Born: Rassa. 

Elle ne veut que seulement un amant. 

Motz pregadors demandon e no son pas yssauzitz.

V. et Vert., fol. 87.

Beaucoup de solliciteurs demandent et ne sont pas exaucés.

CAT. Pregador. IT. Pregatore. (chap. suplicadó, suplicadós - solisitadó - solisitadós; suplicadora, suplicadores; solisitadora, solisitadores; solisitán, solisitans, solisitanta, solisitantes.)

6. Apregar, Apreyar, v., prier, supplier.

Fai s' ades plus apreyar

On plus la destrenh sos talans.

Deudes de Prades: Ab lo dous.

Se fait incessamment plus prier, où plus la presse son désir.

Non son per batalhar, mas per Dieus apregar.

- Lett. de preste Jean à Frédéric, fol. 19. 

Ne sont pas pour batailler, mais pour prier Dieu.

7. Precari, s. m., lat. precarius, précaire, possesseur à titre de précaire.

Cals causa pot esser donada e laissada ad autre precari, so es per precs o per amor. Trad. du Code de Justinien, fol. 86.

Quelle chose peut être donnée et laissée à autre possesseur à titre de précaire, c'est-à-dire par prière ou par amour.

La revocation dels precaris.

Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 493. 

La révocation des précaires. 

CAT. Precari. ESP. PORT. IT. Precario. (chap. Precari, precaris, precaria, precaries.)

8. Precaria, s. f., précaire.

Maniera de possecios que nos apelam precaria.

Arbre de Batalhas, fol. 112.

Manière de possession que nous appelons précaire.

(chap. Manera de possessió que natros (natres) diém precaria; esta se obté per precs o per amor.)

 

Pregonessa, s. f., du lat. praeconium, publication, promulgation.

Per la pregonessa grant 

Non podian atrobar l' enfant.

V. de S. Honorat.

Pour (malgré) la grande publication ils ne pouvaient trouver l'enfant.

2. Preconisatio, s. f., préconisation, publication.

Las preconisatios que toco totz.

(chap. Los pregons que toquen a tots; que se diuen pera tots.)

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 39.

Les publications qui touchent tous.

CAT. Preconisació. ESP. Preconización (pregón). PORT. Preconisação. 

(chap. Pregó, pregons; bando, bandos, com lo famós de Pedro II de 1196, als presentz, o mols atres que escomensen “ara hojats”.)
(fique aragonés medieval, Pedro II ere Rey de Aragó; lo catalá sempre va sé un dialecte mes del ocsitá. Inclús después de Pompeyo Fabra.)

Als presentz, als que son per venir, for durable que tots los omnes qui son e seran en Osca de dintz los murs d'esta terra sian salps e segurs de tots lurs enemics, e aquel que enuayará ad altre o fará de mays ad algún d'els en alguna cosa, sian pris e tot lo poble venguia se d'el.


Premer