Salir, Salhir, Sallir, Saillir

Salir, Salhir, Sallir, Saillir, v., lat. salire, saillir, sortir, élancer, jaillir.

Areire s trais per miels salhir enan.

Folquet de Marseille: Ai! quant.

En arrière se tire pour mieux sauter en avant.

Fes un sirventes per far saillir lo rei Richart a la guerra.

V. de Bertrand de Born.

Fit un sirvente pour faire saillir le roi Richard à la guerre.

Al encontre dels brans foc e flama 'n salis. Roman de Fierabras, v. 1132.

A la rencontre des glaives feu et flamme en jaillit.

Fig. Veiaire m' es qu' el cor ves cel mi sailla.

B. de Ventadour: Per meillz.

Il m'est avis que le coeur vers le ciel me saute.

Ja non creatz qu' om ressis

Puig de pretz dos escalos,

Mas al soteiran de jos

Pot ben esser que salis. 

Bertrand de Born: Be m platz car.

Ne croyez jamais qu'homme lâche monte de mérite deux échelons, mais à l'inférieur dessous il peut bien être qu'il saute.

Richart si sailli a la guerra. V. de Bertrand de Born.

Richard s'élança à la guerre.

Part. prés. Fons salans d' ayga viva. V. et Vert., fol. 35.

Fontaine jaillissante d'eau vive.

Part. pas.

Belfadens totz prumiers lai es salhitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 18.

Belfadent tout le premier là est sauté.

Fig. La doussa votz ai auzida...,

Et es m' ins el cor salhida.

B. de Ventadour: La doussa.

La douce voix j'ai entendue..., et elle m'est dans le coeur saillie.

ESP. Salir. PORT. Sahir. IT. Salire. (chap. Eixí, ixí, eissí, issí.)

Voyez Pe. 

2. Salhia, s, f., saillie, sortie, assaut.

Lai on prendran terra faran salhia, 

Que anc no fo per els nulha salhia,

Qu' els pogues retener, murs ni cairia.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 3.

Là où ils prendront terre ils feront assaut, vu que oncques il ne fut pour eux nulle saillie, qui les put retenir, mur ni rempart.

(chap. Eixida, eixides; issida, issides.)

3. Sautar, v., lat. saltare, sauter.

Yeu faray messio qu' ieu sautaria X pas. Leys d'amors, fol. 86.

Je ferai mise que je sauterais dix pas.

Las barcas an layssat,

E sautan en la mar.

V. de S. Honorat. 

Les barques ils ont laissé, et sautent dans la mer.

Fig. La filha Na Constansa,

Per cui jovens sauta e dansa.

P. Vidal: Cara amiga.

La fille de dame Constance, pour qui joie saute et danse.

Mantenen lo fieron el cors

Per tal que la vida saute defors.

V. de S. Honorat.

Maintenant ils le frappent au corps afin que la vie sorte dehors.

- Sortir. 

Loc. Las donzellas cuion sautar

Fors de las taulas per dansar.

(chap. Les donselles pensen saltá fora de les taules pera dansá : ballá.)

Un Troubadour Anonyme: Seinor vos que.

Les damoiselles pensent sortir hors des tables pour danser.

Loc. fig. Non fora coms, dux ni marques

A qui tan plagues messios,

Ni mens sautes d' avols baros.

P. Vidal: Quant hom. 

Il ne serait comte, duc ni marquis à qui tant plût dépense, et (qui) moins sortît  (eût extraction) de méchants barons.

ANC. FR. Et li poulains salt ès cuisines.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 268.

David salt à l'espée.

Anc. trad. des Livres des Rois, fol. 23.

CAT. ESP. PORT. Saltar. IT. Saltare. (chap. Saltá, saltás: salto, saltes, salte, saltem o saltam, saltéu o saltáu, salten; saltat, saltats, saltada, saltades; yo saltaré; yo saltaría; si yo saltara.)

- S'élancer. 

Part. prés. Aybres montans naut et sautans.

Eluc. de las propr., fol. 221.

Arbres montant haut et s'élançant. 

4. Saut, s. m., lat. saltus, saut, bond, élan.

Galop e trot e saut e cors,

Velhars e maltrait et afan

Seran miei sojorn derenan.

Rambaud de Vaqueiras: Ges sitot.

Galop et trot et saut et course, veiller et souffrance et peine seront mes plaisirs désormais.

Loc. Venc los sautz menutz per plan cambo.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 26.

Vint les (à) petits sauts en plein champ.

Loc. fig.

En X e XI ans n' es us ans totz perdens,

C' om clama saut de luna.

Pierre de Corbiac: El nom de.

En dix et neuf ans il en est un an tout perdant, (ce) qu'on appelle saut de lune. 

Tuich me pregon, Engles, qu' en vos don saut

De fol anar.

Rambaud de Vaqueiras: Tuich me.

Tous me prient, Anglais, que je vous donne élan de fol aller.

Adv. comp. Venc vas lieis de saut coitos. 

Gavaudan le Vieux: Desemparatz.

Je vins vers elle d'emblée empressé.

- Défilé, gorge.

Al noven jorn li puegz tan autz

E las valladas e li sautz

Tornaran trastotz en egal.

Los XV Signes de la fi del mon.

Au neuvième jour les monts si hauts et les vallées et les sauts deviendront tous par égal (de niveau).

ANC. FR. Derrier l'aigle fist un grant salt.

Marie de France, t. II, p. 283.

CAT. Salt. ESP. PORT. IT. Salto. (chap. Lo salt, los salts, com lo de La Portellada al riu Tastavins. A Vielha encara se poden vore alguns sautz, com lo saut des Pish. Yo lo vach vore escrit de un atra manera, Pieth o algo aixina.)

- Bois, forêts.

Saut, es loc salvagge on naysho aybres.

Eluc. de las propr., fol. 221.

Bois, c'est lieu sauvage où naissent arbres.

5. Sautiquiar, v., sautiller, élancer. 

Anhel... va denant... jogan et sautiquian.

(chap. Lo cordé... va dabán... jugán y saltán, brincán, botán, fotén brincos o bots.)

Eluc. de las propr., fol. 234 et 235.

Agneau... va devant... jouant et sautillant.

6. Sauticament, s. m. sautillement, élancement.

La qual dolor hom sent ab batement et sauticament.

Eluc. de las propr., fol. 43.

Laquelle douleur on sent avec battement et élancement.

7. Salivenca, s. f., lat. saliunca, lavande, nard.

Salivenca, es herba talment dita quar... fa sautar.

Eluc. de las propr., fol. 222.

Lavande, c'est herbe ainsi dite parce que... elle fait sauter.

(chap. Espígol, espígols.)

8. Assalhir, Assallir, Assaillir, Asalir, v., assaillir, attaquer.

Non ai ardit ni coart

Enemic, qu' er no m' assalha.

Bertrand de Born: Un sirventes.

Je n'ai hardi ni couard ennemi, qui maintenant ne m'assaillisse.

Per gastar et assalhir Roma. L'Arbre de Batalhas, fol. 41.

Pour détruire et attaquer Rome.

Fig. Bernart del Ventadorn, del chan

Vos sui sai vengutz assaillir.

T. de Lemosin et de B. de Ventadour: Bernart.

Bernard de Ventadour, pour le chant je vous suis ici venu attaquer.

Pus la mort vol assalhir.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Puisque la mort veut assaillir.

Part. pas. En auta roca es bastitz,

E ja non er assalhitz.

Pierre d'Auvergne: En estiu. 

Sur haute roche il est bâti, et jamais ne sera assailli.

ANC. CAT. Assailler. ESP. Asalir (asaltar). IT. Assalire. (chap. Assaltá : assalto, assaltes, assalte, assaltem o assaltam, assaltéu o assaltáu, assalten; assaltat, assaltats, assaltada, assaltades; yo assaltaré; yo assaltaría; si yo assaltara. Atacá.)

9. Assautar, Asautar, v., attaquer, assaillir.

Tro silh de Piza nos vengron assautar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Jusqu'à ce que ceux de Pise nous vinrent assaillir.

Quant la serpentz los sent, tantost los assautet.

A Nostra Domna de la Mar

Corsari vengron assautar. 

V. de S. Honorat.

Quand le serpent les sent, aussitôt il les attaqua.

A Notre-Dame de la Mer des corsaires vinrent assaillir.

Part. pas. Ja fora Ferabras el tertre asautatz. 

Roman de Fierabras, v. 1497.

Déjà serait Fierabras sur le tertre sauté.

ANC. FR. Ki en alcun de ces chemins occit home ... et asalt.

Lois de Guillaume-le-Conquérant, 30.

Si asauroient la ville par mer ou par terre. Villehardouin, p. 61.

CAT. Assaltar. ESP. Asaltar. PORT. Assaltar. IT. Assaltare. (chap. Pera assaltá lo castell, prepárat a saltá los muros.)

10. Assalh, Assaut, s. m., assaut.

Soven mov guerra et assalh.

Garins d'Apchier: Mos Cominals.

Souvent excite guerre et assaut.

Anc assaut ni sembelh

No vim, passat a un an.

Bertrand de Born: Greu m' es.

Oncques assaut ni combat nous ne vîmes, passé a un an.

Per vostra guerr', en ai, a vostre pro,

Fag mant assaut et ars manta maiso.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

Pour votre guerre, j'en ai, à votre profit, fait maint assaut et brûlé mainte maison.

ANC. FR. Que nul asalt ne redotoit.

Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. 1, p. 15.

Ensi dura cel assals... et i assaillièrent mult grant assalt.

Villehardouin, p. 96 et 145.

CAT. Assalt. ESP. Asalto. PORT. IT. Assalto. (chap. Assalt, assalts.)

11. Asaliador, s. n., assaillant, envahisseur, entrepreneur.

Auguradors, o asaliadors en nigromantia. De la Confessio.

Augures, ou entrepreneurs en nécromancie.

IT. Assalitore.

12. Asaltador, s. m., assaillant, envahisseur.

Cant vindran primer li lor asaltador. Guillaume de Tudela.

Quand viendront les premiers les leurs assaillants.

CAT. Assaltador. ESP. Asaltador. PORT. Assaltador. IT. Assaltatore. 

(chap. Assaltadó, assaltadós, assaltadora, assaltadores; assaltán, assaltans, assaltanta, assaltantes.)

13. Outrasalhir, v., outre-passer.

Part. pas. Ab lui venceretz totz los cas

Cui Bafometz a escarnitz,

E 'ls renegatz outrasalhitz. 

Gavaudan le Vieux: Senhors per. Var.

Avec lui vous vaincrez tous les chiens que Mahomet a bernés, et les renégats outre-passés.

14. Sobresaillir, v., surpasser.

Quan ve qu' om sobresaill 

Sos parens plus prezatz.

Rambaud de Vaqueiras: Leu sonetz.

Quand il voit qu'on surpasse ses parents les plus prisés.

15. Trassalhir, Tressalhir, Tressaillir, v., transgresser, dépasser, outre-passer.

Cazer, levar e trassaillir.

Gavaudan le Vieux: Crezens fis.

Tomber, se lever et outre-passer.

Peire Rogiers, a tressaillir

M' er, per vos, los ditz e 'ls covens

Qu' ieu ai a mi dons.

Rambaud d'Orange: Peire Rogier.

Pierre Rogiers, à transgresser il me sera, pour vous, les paroles et les accords que j'ai avec ma dame.

- Tressaillir, frémir.

Quant ieu cug dormir, trassalh.

Lamberti de Bonanel: S' a mon.

Quand je pense dormir, je tressaille.

La nueg el lieg vir e torney,

E 'l jorn tressalh et esglay.

Arnaud de Marueil: Cui que.

La nuit au lit je vire et tourne, et le jour je tressaille et m'effraie.

Fig. L' harma trassalh coma lo peissos. Liv. de Sydrac, fol. 17.

L'âme tressaille comme le poisson.

Part. pas. Drudaria n' es tressaillida,

E creis putia s' onor.

Marcabrus: Per l' aura.

La galanterie en est outre-passée, et accroît le putanisme son domaine.

ANC. FR. Por poi ke il ne tresbucha

A un boissun k'il tressailli.

Roman de Rou, v. 13574.

16. Trasautar, v., sauter outre, outre-passer, franchir les bornes.

Fig. Qui de parlar trasauta. 

A. Daniel: Autet e bas.

Qui de parler franchit les bornes.

ANC. FR. A ce commandement mon coeur tressauta d'aise.

Bertaut, p. 524.

Mon coeur se pasme, et le sang me tressaut.

Ronsard, t. 1, p. 171.

17. Dessalhir, v., départir, partir, sortir.

De doussa terra conja

Me trays, e m fes dessalhir. 

Pierre d'Auvergne: Al descebrar.

De douce terre agréable il me tira, et me fit départir. 

18. Ressautar, Resautar, v., trépigner, rebondir.

Resauta, braida e crida. V. de S. Honorat.

Trépigne, braille et crie.

ANC. FR. La teste lui bondist et ressaute sanglante.

R. Garnier, Trag. d'Hippolyte, act. V, sc. 10.

CAT. Ressaltar. ESP. PORT. Resaltar. IT. Risaltare. (chap. Ressaltá.)

19. Ressaut, Resaut, s. m., ressaut, contre-coup, rebondissement. 

Adv. comp. Non dis ges que anc fosses batutz,

Si non fon colps que vengues de resaut.

Rambaud de Vaqueiras: Tuich me.

Je ne dis point que oncques vous fussiez battu, si ne fut coup qui vint de ressaut.

CAT. Ressalt. ESP. PORT. Resalto. IT. Risalto. (chap. Cop de rechás.)

20. Ressautellar, v., bondir, tressaillir.

Tan l' am de bon talan

Qu' el cor me ressautella.

Folquet de Romans: Aucels no.

Tant je l'aime de bonne volonté que le coeur me tressaille.

Roina, Royna, Ruina

Roina, Royna, Ruina, s. f., lat. ruina, ruine, renversement, ouragan, tempête, orage.

Li montayna s' apella Dina,

C' am roynas soven molina.

V. de S. Honorat.

La montagne s'appelle Dina, qui avec ouragans souvent mouline.

Moral. Per ruina de poble. Cat. dels apost. de Roma, fol. 41.

Pour ruine de peuple.

Cum ergoils es naissensa de toz mals, es ruina de totas virtuz.

Trad. de Bède, fol. 35.

Comme orgueil est naissance de tous maux, il est ruine de toutes vertus.

- Par extens. Ravine, ravin.

Cavan roinas e vallons. V. de S. Honorat.

Creusant ravins et vallons.

CAT. ESP. PORT. Ruina. IT. Rovina, ruina. (chap. Ruina, ruines.)

2. Ruynos, adj., lat. ruinosus, ruineux, en ruine, dégradé.

Las carrieras et las paretz ruynozas.

(chap. Les carreres y les parets ruinoses - los carrés y los muros ruinosos. 

A Bellmún ña un Mur que está bastán ruinós.)

Statuts de Montpellier, de 1205.

Les rues et les murailles dégradées.

CAT. Ruinos. ESP. PORT. Ruinoso. IT. Rovinoso, ruinoso. (chap. Ruinós, ruinosos, ruinosa, ruinoses.)

3. Reunar, v., ruiner, ravager.

Non avem bos ni vinha que no 'l reun.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 23.

Nous n'avons bois ni vigne qu'il ne le ravage.

ANC. CAT. ESP. PORT. Ruinar. IT. Rovinare, ruinare. (chap. Ruiná; arruiná, arruinás : arruino, arruines, arruine, arruinem o arruinam, arruinéu o arruináu, arruinen; arruinat, arruinats, arruinada, arruinades; yo arruinaré; yo arruinaría; si yo arruinara.)

Riba

Riba, s. f., lat. ripa, rive, bord, berge.

Voyez Denina, t. II, p. 274.

Lo reis de Fransa... era sobre la riba d' un flum..., lo qual passa al pe de Niort.

V. de Bertrand de Born.

Le roi de France... était sur la rive d'un fleuve..., lequel passe au pied de Niort.

Quan cug a riba venir,

Adoncs me cove a nadar.

Le Moine de Montaudon: Autra vetz.

Quand je pense à rive venir, alors il me convient de nager.

CAT. ANC. ESP. Riba. IT. Riva, ripa. (chap. Riba, ribes; vora, vores; voreta, voretes, del riu, del mar.)

2. Ribatge, Ribage, s. m., rivage.

Ai gran alegratge

Quan vey fortz castelhs assetjatz...,

E vey l' ost pel ribatge

Qu' es tot entorn claus de fossatz.

Bertrand de Born: Be m play.

J'ai grande allégresse quand je vois forts châteaux assiégés..., et (quand) je vois l'armée sur le rivage qui est tout à l'entour clos de fosses.

Trobero doas barcas pescant en lo ribage. V. de S. Honorat.

Trouvèrent deux barques pêchant sur le rivage.

Vens, ab mal usatge,

Fa 'l tan d' enueg que 'l veda lo ribatge.

P. Espagnol: Cum selh que.

Le vent, avec mauvais usage, lui fait tant d'ennui qu'il lui défend le rivage.

CAT. Ribatge. IT. Rivaggio.

3. Ribal, s. m., rivage, bord, lisière.

Destraras lo plus lonc devers lo ribal, et tenent lo ribal d' aquela possession.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1, c. 42.

Tu mesureras le plus long devers la lisière, et tenant la lisière de cette possession.

(chap. Al campo o monte, al ribás, als ribassos, solen está les fites, la fita y les 2 filloles, que marquen la partissió, divisió de finques, y a vegades de amos o propietaris.)

4. Ribador, s. m., rivage, abordage, bord.

O ribas o ribadors.

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.

Ou rives ou rivages.

5. Ribeira, Ribeyra, Ribieira, Ribiera, s. f., rivage, bord, rive, plaine.

Lonc ribeira de mar. V. de S. Honorat.

Le long du rivage de la mer.

Fo suau lo critz

Don retendi la ribieira.

Giraud de Borneil: L'autr'ier lo.

Fut doux le cri dont retentit la plaine.

Ven per la ribeira ab sos senhals banditz.

Guillaume de Tudela.

Vient par la plaine avec ses enseignes déployées.

- Rivière.

Vilans loncs agronatz de ribeira.

T. de Guigo et de Bertrand d'Allamanon: Vist hai.

Vilain long cormoran de rivière.

En una ribiera que s' apela Tibre.

L'Arbre de Batalhas, vol. 35.

En une rivière qui s'appelle Tibre.

- Pêche. (N. E. En búlgaro se le llama riba al pescado.)

Mais am que ribeira ni cassa

Que ricx hom m' acuelh' e m' abrassa.

Bertrand de Born: Rassa tant.

Davantage j'aime que pêche et chasse que puissant homme m'accueille et m'embrasse.

CAT. ESP. Ribera. PORT. Ribeira. IT. Riviera. (chap. Ribera, riberes. Apellit Rivera.)

6. Ribar, v., aborder.

Aquels que venio per mar... l' avizavo, et on devio ribar lor mostravo.

Eluc. de las propr., fol. 175.

Ceux qui venaient par mer... le regardaient, et où ils devaient aborder il leur montrait.

(chap. Arribá, desembarcá.)

7. Arribalh, Arribailh, s. m., arrivage, abordage.

Quant es lai en aisselh brasal

Ont elh eys perpres arribalh.

B. de Venzenac: Iverns vai.

Quand il est là à ce brasier où lui-même il prit abordage.

Las aiguas e 'ls arribailhs.

Tit. de 1271. Arch. de la maison de Lentillac.

Les eaux et les arrivages.

ESP. Arribaje.

8. Arribaba, s. f., arrivée, abord.

Loc. De prima arribada. Chronique des Albigeois, col. 74.

De prime abord.

CAT. ESP. PORT. Arribada. (chap. Arribada, arribades.)

9. Aribamen (Arribamen), s. m., arrivage, abordage, rivage.

Sanc Marc, a Venecia, pres sos arribamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Saint Marc, à Venise, prit ses abordages.

ANC. FR. Incontinent après l'arrivement et repeue, passa le roy ladite rivière.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 202.

ANC. CAT. Arribament. IT. Arrivamento. (chap. Arribamén, “ya hay arribat”, “ya estic aquí”, casi com va di un presidén de la Generalitat.)

10. Aribar, Arivar, v., pousser à la rive, aborder, arriver.

De l' autra part de l' aygua l' a fayt ben aribar.

Roman de Fierabras, v. 3753.

De l'autre part de l'eau l'a bien fait arriver.

Ar ven la coindeta sazos

Que aribaran nostras naus.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Maintenant vient la charmante saison où arriveront nos navires.

Una nau de Cologna arivava.

(chap. Una nau de Colonia arribabe. A Köln se pot navegá pel riu Rin, Rhein, y atracá, abordá, desembarcá, descarregá y carregá mercansíes. Se fan passeos turístics, crucero, cruceros pel riu.)

T. de Jean d'Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.

Une nef arrivait de Cologne.

Part. pas. Puois lo reis Ricartz es passatz,

E pois el es lai aribatz. 

Giraud de Borneil: Era quant.

Depuis que le roi Richard est passé, et depuis qu'il est arrivé là.

Eras, ai ieu a bon port de salut,

Fe qu' ieu vos dei, mon navei aribat. 

G. Adhemar: Non pot esser.

Maintenant, j'ai à bon port de salut, foi que je vous dois, mon navire abordé.

CAT. ESP. PORT. Arribar. IT. Arrivare. (chap. Arribá: arribo, arribes, arribe, arribem o arribam, arribéu o arribáu, arriben; arribat, arribats, arribada, arribades; yo arribaré; yo arribaría; si yo arribara.)

11. Derivamen, s. m., dérivation, origine, source.

Per gramatica sai parlar latinamens,

Declinar e costruire e far derivamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Par grammaire je sais parler en latin, décliner et costruire et faire dérivations.

12. Derivatio, s. f., lat. derivatio, dérivation.

La primiera maniera de derivatio. Leys d'amors, fol. 44.

(chap. La primera manera de derivassió.)

La première manière de dérivation.

CAT. Derivació. ESP. Derivación. PORT. Derivação. IT. Derivazione.

(chap. Derivassió, derivassions.)

13. Derivatiu, adj., lat. derivativus, dérivatif.

Derivatius nom, es aquel que ven d' altre.

O es primitiva o es derivativa.

(chap. Nom derivatiu, es aquell que ve d'un atre; derivat, derivats, derivada, derivades.

O es primitiva o es derivativa; una paraula.)

Gramm. provençal.

Nom dérivatif, c'est celui qui vient d'autre.

Ou elle est primitive ou elle est dérivative. 

CAT. Derivatiu, ESP. PORT. Derivativo. (chap. Derivatiu, derivatius, derivativa, derivatives; derivat, derivats, derivada, derivades.)

14. Deribar, Derivar, Derrivar, v., lat. derivare, dériver, déborder, écarter.

Can no s desshen ni s deriva de deguna dictio. Leys d'amors, fol. 44.

Quand elle ne descend ni elle dérive d'aucun mot.

Fig. Ges per fol no m tenria,

Qui sabia d' on mos cantars derriv. 

Lanfranc Cigala: Escur prim.

Point pour fou ne me tiendrait, qui saurait d'où mon chanter dérive.

Part. prés. Derivativa, derivans. Leys d'amors, fol. 39.

Dérivative, dérivant.

Part. pas. Un deribat port.

Bertrand d'Allamanon: Qui que s'esmai.

Un port écarté.

CAT. ESP. PORT. Derivar. IT. Derivare, dirivare. (chap. Derivá.)

15. Desarribar, v., dériver, déborder.

El Tybre... tant se desarribet, que montava sobr' els murs de la ciotat.

(chap. Lo Tíber... tan se va desbordá, que pujabe damún dels muros de la siudat - Roma.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 74.

Le Tibre... tant se déborda, qu'il montait sur les murs de la ville.

(chap. Desbordá, desbordás. Desarribá : ixissen de la riba.)

LO PALAU ENCANTAT. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau

PERE PENYA. Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau. LO PALAU ENCANTAT.

Palma lo viu naxer el dia 19 d'octubre de 1823. De molt jove se dedicá a la literatura, y los periódichs insertaren ses primeres composicions, que escrigué en castellá.

Cursá la jurisprudencia en l'Universitat de Barcelona; y aprés, per sos conexements especials, fou nombrat p'el Govern mestre de fortificacions y edificis militars de l'illa.

Ha pres bona part en lo renaxement de les lletres catalanes, y obtengut dos accéssits en los Jochs florals de 1867, el premi extraordinari d'un brot de taronger florit d'argent en los de 1868 per son romanç Lo Palau encantat, y mes tart altres accéssits.

LO PALAU ENCANTAT.

Fugint s'en va la regina

Per garrigues e pinars,

Contristada e consirosa,

La nuyt derrera de l'any.

La nuyt que n'es fosca e neyra

Com lo temps qu'esdevindrá,

Car de l'argentada luna

N'ha finit lo veyl minvant.

No mostra lo cel esteles,

Qu'enterbolides les han

Les núus de pols que levaven

De irades hosts mantz cavayls.

EL PALACIO ENCANTADO.

Acongojada y pensativa va huyendo la reina por selvas y pinares la noche última de diciembre.

Y fue aquella noche lóbrega y triste, símbolo del tiempo que sobrevendrá, pues hubo fin el viejo menguante de la plateada luna de Mahoma.

No brillaron en la bóveda celeste las estrellas, ocultó su resplandor la polvareda que levantó la caballería aragonesa.

Del cor de la beyla n'ixen

D'angoxa sospirs amarchs;

Perles de sos uyls ne cauhen,

De sos uyls de viu esguart.

N'ha motiu d'aytal tristança,

N'ha rahó de dol aytal;

Jorns de joy hagué, mas ara

Los vinents jorns son de plant.

Que n'ha estat fort trist per eyla

Açeyl jorn malavirat,

Que n'ha perduda Maylorques

Ab lo xech e son infant;

E ha vist feresta matança

De sarrhins e chrestians

Dins sa maysó que guardaven

Los guerrers pus esforçats.

Per ço futx sense pus companya

Que ses esclaues leyals,

E los pochs esclaus que pogren

Escapar d'un greu trespás.

___

- ¿Perqué tant ploratz, regina? -

L' hi claman tuyt los esclaus,

Esvahida es l'illa vostra,

Obs n'es ja qu'el briu eus salv.

Amargos suspiros se exhalan del pecho de la hermosa agarena, perlas destilan sus ojos, lágrimas que anublan su ardiente mirada.

No es sin razón su tristeza, justo es por demás su dolor: sí gozó días de ventura, de duelo serán los que le restan;

Que ha sido bien triste para ella aquel en que perdiera a un tiempo el reino de Mallorca, el Jeque su esposo y el hijo de sus entrañas.

Y desde su mansión, guardada por los más valientes guerreros, ha presenciado la horrible matanza de sarracenos y cristianos.

Por eso huye sin mas compañía que la de sus leales esclavos, los pocos leales que lograron escapar a una muerte cruel.

____

- ¿Por qué así lloráis, o reina? le preguntan sus esclavos. Conquistada la isla, sólo puede salvaros vuestro brío.

- Ay! no plor, no, mon reyalme

N'el captiuatje d'en Sayd,

Que plor la mort que li espera

A mon fiyl, lo douç infant;

Tramés l'han de l'Almudayna,

Pres a mans d'un rey estrany:

¡Mal verí que occís en Jacme!

¡Sa corona fongue un lamp! -

¡Trista! la mora camina

Per vinyes e oliverás,

Ab lo pit las que respira

De greu dol ultrapassat.

Es ja l'alba y no 's detura;

Luny de la ciutat s'en va;

Perdudes ha ses armilles,

Trossetjat son manteyl blanch.

Vola al vent sa cabeylera,

N' ha los peus ensanchnentats,

Y en la terra ses petjades

Hi lexan sagell de sanch.

Corren los chrestians tras eyla,

Via dreta a haverla van,

Que saben que la regina

N'es rica e gentil de faç;

- No lloro, no, mi reino perdido, ni el cautiverio de Said; lloro la muerte que amenaza a mi hijo, al dulce hijo de mi amor.

Arrancado le han de la Almudayna; preso queda en manos de un rey extranjero:
¡Mal veneno hubiese muerto a Jaime! ¡Derrita el rayo su corona! -

Triste avanza la mora por viñedos y olivares, con pena respira su pecho, traspasado por el dolor.

Despunta ya el alba, y sin detenerse, huye alejándose siempre de la ciudad. Perdió ya sus almillas, hecho jirones lleva el blanco velo.

Ondea al viento su cabellera, y el delicado pie, fijándose perezoso en las guijas del sendero, deja en ellas rastro de sangre.

Persíguenla sus enemigos, vía recta corren tras ella; demasiado saben que es rica y que es hermosa.

E lá al Capdepeyra dien

Qu'eyla n'ha encantat palau,

Tot ple d'aur e de riquea,

Abscondut enfre penyals. (entre)

Debades corretz, debades;

Gents d'Aragó, cathalans;

No hauretz aur, de la regina

No veuretz, no, lo palau.

Que es fada la noble fembra,

E sols la via eyla sap

Del palau, e per aubrirlho

Les paraules del encant.

Bataylers, liuratzvos d'eyla,

Liuratzvos de sos mals arts,

Qu'iratjós son cor respira

Venjament de los chrestians.

_____

Ja s'acosta la regina,

A la mes lunyana vall;

Ja del albor la lum rotja

Guarneix les núus de levant:

Enfre los pins qu'escomouen

Les ones è lo mestral

Appar lo viarany que mena

A son palau encantat.

Y dicen que escondido entre altísimas peñas, posee más allá de Capdepera un palacio encantado, en donde por todas partes brillan el oro y los diamantes.

En vano corréis, los de Aragón; en vano corréis los catalanes: no os será dado arrebatarle su oro, ni alcanzaréis siquiera ver su palacio.

Es hada la noble mora; sólo ella conoce la senda de su morada, sólo ella sabe las palabras misteriosas a cuyo sonido se abren sus puertas.

Guárdaos de ella, guerreros; guardaos de sus malas artes, que su corazón herido respira sediento de venganza.

__

Ya se aproxima la reina al valle más apartado, ya esmalta las nubes de oriente la luz rojiza del alba.

Por entre los pinos que se conmueven al bramido de las olas y del viento, serpentea el sendero que conduce al encantado albergue.

Los árbres semblan fantasmes

Que 's levan dels arenals,

E 'l xeloch que los enclina

Dona 'ls formes de gegant.

Enfre un badaluch de roques

Veuse lo pregon portal

De 'l palau, e les arpeyles

A esbarts hi volan denant.

¡Oh, qué beyla arquitectura!

¡Oh, qué richs filigranats!

¡Qué n'está de ben guarnida

La porta de lo palau!

Barons, que de la montanya

Anatz baxant vers lo pla,

Corretz tuyt, passatz cuytosos

Les fredes aygues del prat.

Si voletz soptar riquees

Al som tenitzles ja lá;

N'es lassa ades la regina

Si d' haverla ne sotz gays.

La regina clama y s'obre

Lo gentil, lo beyl portal.

Torna clamar la regina

E s'enlumina lo ermás.

Los árboles semejan fantasmas que se elevan en medio de los arenales; doblega el huracán sus ramas y les da formas gigantescas.

Ábrese el profundo dintel entre escabrosos peñascos; entorno vuelan a bandadas los milanos que tienen su nido en las rocas.

Oh! ¡qué bella arquitectura! ¡Cuánta riqueza de filigranas! ¡Cuán delicadas esculturas en las puertas del palacio!

Barones que de la montaña vais bajando hacia la llanura, corred, pasad presurosos las frías aguas del prado.

En vuestras manos están estas riquezas si de ellas tenéis deseo; abatida está la reina si es que anheláis alcanzarla.

Llama la reina y se abren las cinceladas puertas; vuelve a llamar y se ilumina el palacio misteriosamente.

Per les roques ja s'endreçan

A ferfoylons los chrestians,

Donant clams de gran follia,

Vesent maraveyla aytal;

Tras de la regina corren;

Nengú d'eyls l'atenyerá,

Car de lo sol a l'exida

Ha arribat a son palau.
___

Fora los esclaus ne restan

Ab açagayes armats,

Les esclaues dins les sales

Cuydan los tresors que hi ha.

A mils de pilars maçisos

D'aur, d'argent e de crestayl,

E ganfanons e senyeres,

Armes, escuts e turbants.

A betsef joyels e robes,

Paveylons, coxins broidats

Ab margarides e peyres

De gran preu dessus sendat.

Mantz drap-rasos, alcatifes,

Taules d'ivori e corayl,

Safilis e belles perles,

E caramulls de diamants.

A centenares los cristianos van trepando por las rocas y exhalan frenéticos clamores al descubrir tal prodigio de belleza.

Todos corren tras de la reina; ninguno de ellos logrará alcanzarla, porque llegó ya a su alcázar a la salida del sol.

Fuera quedan los siervos armados de azagayas; las siervas en las salas cuidan de los encantados tesoros.

Millares de columnas de oro macizo, de plata y de cristal, y banderas y pendones, armas, escudos y turbantes.

Alhajas de valor inestimable, pabellones de telas magníficas y cojines bordados de margaritas y piedras preciosas sobre finísimo cendal.

Cortinas de raso, alfombras, mesas de coral y de marfil, perlas y zafiros y montones de diamantes.

Ja hi arriban, ja hi arriban

Los chrestians agosarats:

Los esclaus volen occiure,

Les espahes van brandant.

Esvahir la porta volen

Com a barons esforçats,

Mas fortment lluytan e feren

De la regina 'ls esclaus.

Ja es levada la cortina

De la gran cambra reyal,

Ont s'hi ouen sons melodiosos

E d'oçells estranys lo cant.

Ja 'n va a passar la regina

A darlot son rich lindau,

Quant òu lo brugit de lançes

E de colteyls guerretjant.

Sos esclaus veu que cedexen

P'els chrestians environats.

¡Ay! ¡còm sent la gentil fada

No poder fadar chrestians!

No 'l' cal intentarho ab ira,

No n'ha força ton esguart:

Oli sant senyá lurs testes,

E crotz roijes lurs pits han.

Ya se acercan animosos los cristianos; ya esgrimen sus espadas amenazando de muerte a los esclavos.

Intentan forzar la puerta como buenos y valientes, mas los siervos de la reina resisten con fiereza.

Álzase ya la cortina de la cámara real; óyese en sus salones el melodioso canto de aves mil traídas de extrañas regiones.

A pasar va ya la reina el magnífico dintel, cuando se oye el crujir de los hierros y el clamor de los combatientes.

Conoce que ceden por fin sus servidores estrechados por los de Aragón; y ¡cómo siente la gentil hada que no puedan sus artes contra los cristianos!

No vale que lo intente en su enojo, no tiene fuerza contra ellos su mirada; óleo sagrado ungió sus frentes y cruces rojas defienden sus pechos.

Mas tost clama la smarrida

Regina - “Per fat e fat

Que me encomaná ma mare

Que ver diga e veritats,

E un punt mes. Que 's torn de màrbre

Tot mon encantat palau,

De màrbre 'ls tresors que acluca,

De màrbre tuyt mos esclaus.” -

Dix, e dessots la cortina,

Que cau feta màrbre ja,

Despareix la noble fembra

De tristança sanglotant.

Encercantla van cuytosos

Los chrestians desperançats;

Peyres e mes peyres troban

Dins totes les sales grans;

Son de guix les alcatifes,

Les senyeres son de sal,

Codols son perles e joyes,

E los coxins son de fanch.

Los mil pilars d'aur son roques,

Munts de grava los brillants,

Mes tot ha forma e semblança

De lo que fonch pauch temps ans.

Mas luego prorrumpe la afligida mora: - En virtud del poder que me legó mi madre, y mayor aún si fuere necesario, dispongan los hados que resulte verdadero y se cumpla lo que voy a decir:

“Conviértase en mármol mi encantado alcázar, de mármol sean los tesoros que encierra, y séanlo también mis siervos todos (9).” -

Dijo, y detrás de la cortina, que cae convertida en piedra, desaparece la noble dama, sollozando llena de mortal angustia.

Buscándola van sus enemigos, afanosos y desesperanzados; en todas las salas encuentran solamente piedras y más piedras.

Son de yeso las alfombras, las señeras son de sal, guijas son perlas y joyas, y de arcilla los ricos almohadones.

Los pilares de oro son rocas, montones de greda los diamantes, mas todo conserva la figura misma de lo que fue antes.

Lo pavelló de la cambra

De la fada es màrbre blanch,

E 'ls chrestians qu'entrar hi volen

Ja no lo poden levar.

Absconduda la regina

No 's lexa de planyer may,

Cobejant lo jorn que a moros

Maylorques regne retrá.

Sis setgles n'ha fet que plora.

¡Qué n'es de trist lo seu plant!

Jo l'he sentit e 's levaren

Mos cabeyls dessus lo cap.

Per los murs e les arcades

Del palau vessantne están

Les lágremes de la fada

Qu'anyora son fill aymat.

E enquer huy los que penetren

Entro ceyl loch de trespás,

Aytanta beylea esguardan

Dins son encantat palau.

Los esclaus e esclaues toquen

E les perles e diamants

Convertits en peyra viva

Que 's diu la cova d'Artá.

El camarín de la reina es de níveo mármol; no pueden siquiera alzar las cortinas los cristianos que intentan penetrar en él.

Retirada allí la reina, nunca deja de llorar, anhelando que llegue el día en que el reino de Mallorca se restituya a los sarracenos.

Seis siglos hace que llora su desconsuelo y ¡cuán triste es su llanto! erizáronse al oírle mis cabellos.

Por los muros y las bóvedas van destilando las lágrimas de la infeliz princesa, que suspira por su hijo amado.

Y Todavía los que hoy penetran en aquel albergue de delicias, admiran los portentos de belleza del encantado palacio.

Tocar pueden los esclavos y las esclavas, las perlas y los diamantes, que convertidos en peña viva, vénse agrupados en el maravilloso asilo que llaman la Cueva de Artá.

//

REDOBLE I MARXA DELS TAMBORERS DE LA SALA

(Un)

Llàtzer, Tòfol, Nofre, Bruno,
Tano, Gori. Venga, hala!
Batle és ara dalt la Sala
don Jeroni Sanceloni.
Toca Toni, toca Toni.
Da-li, Pere, toca, sona,
sona, sona enhorabona.
Trota, apreta la maceta,
la maceta i pesseteta,
pesseteta te daran.

(Tots)

- D'on són? - D'on!
de la Sala. - Bons sons són.
- Tambors
que fan honors
als senyors Regidors.

- Soldats fats
dins l'entrada estan formats,
pintats
i desfressats de rat-penats.

Manteu blau.
Vius de grana en trena i trau
mostrant,
i mentrestant pregonant van clamant.

Elet net
per decret de dret estret,
que em mat
si per Ciutat no ha estat nombrat.

Cada any guany,
sense dany ni afany estrany,
el floc
color de foc, retxat de groc.

La gent sent
que és valent, i el gran talent,
ja ho sap,
i no l'alab, que el treu del drap.

Ja el blat nat
veu ventat, porgat, pastat;
i el pa
per noltros va prou car, si n'hi ha.

Tenim prim
el saïm, patim de llim;
beguem
i si porem tornarem, tocarem.

Son frac pag.
Dins un sac, tabac; i un mac
valent
mos dón rabent d'aiguardent ben ardent.

Tot groc roc
per Sant Roc un poc de lloc
al foc
perquè tampoc el xaloc no me toc.

Passam fam
i aquí entram, tocam i estam...
Gros mos
vos gos que pos a un tros sense os.

Don Hug Lluc
ja no puc, poruc, fer truc;
som ruc
i el duc retruc i l'esbuc sense suc.

Gran clam dam
son corbam goitam cercam.
Bum bum,
aquest perfum, que l'ensum que no és fum.

Tocau, dau
lo que en pau guardant estau.
Tirau
part d'aquell mau que amb clau tancau.

Renou nou
s'ou d'un sou que plou. No és prou.
És poc;
que mos tir groc, que no em moc que no et toc.

Bon so! D'or.
Vaja un cor més bo. Ah, idò!
Meiam com
mos ho partim. Tant per hom per tothom.

//

WIKItroles en dialecte occità catalá:

Pere d'Alcàntara Penya y Nicolau (Palma,1823-1906) va ser un home polifacètic que va exercir d'advocat, pintor, delineant, periodista, professor de matemàtiques, músic, mestre de fortificacions militars, urbanista, astrònom, cartògraf i escriptor, entre d'altres dedicacions, resultat dels seus múltiples interessos.

Després d'estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on es llicencià el 1849, tornà a Mallorca, on desplegà una intensa activitat professional, intel·lectual i artística.

Intervingué al llarg de molts anys en la vida pública i cultural de Mallorca: El 1856 ingressà a l'Acadèmia Provincial de Belles Arts, on impartí classes. El 1862, fundà l'Ateneu Industrial, per difondre l'ensenyament tècnic entre el sector obrer. El 1869 l'Ajuntament de Palma el nomenà cronista general de Mallorca. Col·laborà en tota mena de publicacions, com la Revista Balear, el Museo Balear, El Palmesano, La Roqueta i L'Ignorància, que dirigí entre 1881 i 1883. Col·laborà amb Antoni M. Alcover, a qui donà suport en el projecte i gestació del Diccionari.[3] Fou membre de la Societat Astronòmica de París i establí relació amb l'astrònom francès Camille Flammarion, a qui transmetia les observacions fetes des de l'observatori instal·lat al colomar de casa seva.[4] Formà part de la Societat Arqueològica Lul·liana, que contribuí a fundar i que actualment conserva el seu llegat.

En la vessant tècnica, dissenyà un pla d'eixample de Palma, que s'executà parcialment a la barriada de Santa Catalina, un projecte de ferrocarril de Felanitx a Portocolom, elaborà un bon nombre de plànols topogràfics de Palma i parcel·laris cadastrals d'alguns municipis de Mallorca -com Artà, Manacor, Montuïri i Petra-, projectà i dirigí per a l'exèrcit la construcció a Palma del Quarter d'Intendència al solar de l'antic Convent dels Agustins, del Quarter del Carme (1885) i de l'Hospital militar de Santa Margalida (1878), així com l'Hospital de Felanitx (1900) o les esglésies de Sant Alfons de Felanitx (1878) i Sant Felip Neri de Porreres (1886).

Pel que fa a la literatura, fou el millor dramaturg mallorquí de la Renaixença: El cordó de la vila i La pesta groga són les seves obres més conegudes. En poesia conreà generalment el costumisme dialectal, però també la lírica intimista i també el floralisme romàntic en una llengua més arcaïtzant: la seva obra més coneguda i divulgada és el poema Sa Colcada, amb què obtingué un accèssit als Jocs Florals de Barcelona (1862), certamen en què fou premiat també els anys 1867, 1868, 1871 i 1872. En l'àmbit de la narrativa, els seus Cuentos mallorquins són considerats un precedent de les Rondaies Mallorquines d'en Jordi des Racó. La seva és una literatura popular feta d'ingenuïtat i senzillesa, amb un instint còmic apacible, que recull la llengua del país i la dignifica. I és capaç de superar una visió de la llengua inicialment localista, pròpia del seu temps.

El 31 de desembre de 1910 és declarat fill il·lustre de Palma, en un acte en què Joan Alcover pronuncia el discurs de lloança.

El març de 1928, el cicle «El Teatre dels poetes», organitzat a l'Ateneu Barcelonès, dedicà la seva 21a sessió a Pere d'Alcàntara Penya Nicolau. Miquel Ferrà en feu la dissertació en una conferència, que s'acompanyà de la lectura de la seva poesia.

Els mesos de març i abril del 2007, el Centre d'Estudis i Documentació Contemporània [CEDOC] i el Centre d'Estudis Baleàrics, en col·laboració amb Sa Nostra, organitzaren unes jornades d'estudi i homenatge a Pere d'Alcàntara Penya, en què participaren historiadors i filòlegs.

Vària

Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats (1870)

Antiguos recintos fortificados de la ciudad de Palma (1882)

Guía manual de las Baleares (1891)

La industria mallorquina (1884)

La cuina mallorquina (1886)

Obra literària

Poesia

Records i esperances (1885)

Poesies en mallorquí popular (1892)

Teatre

El cordó de la vila (1866). Estrenada el 21 d'abril de 1866 al Teatre Principal de Palma. Companyia Miquel Sabater.

Por no entenderse (1881). Estrenada el 12 de desembre de 1869 al Teatre de La Tertulia de Palma.

La pesta groga (1890). Estrenada el 30 maig de 1886 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Catalina Tomàs (1890)

La mort i glorificació de Sant Vicenç de Paül (1890)

Un criat nou (1892). Estrenada el gener de 1894 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.

Mestre Fornari (redactada el 1892; publicada el 1900). Estrenada la temporada 1896-1897 al Cercle d'Obrers Catòlics de Palma.[11]

Narrativa

Cuentos mallorquins (1884)

La gota d'aigo (1893) [novel·la]

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poemes-solts/penya.html

1.  «Pere d'Alcàntara Peña i Nicolau». enciclopèdia.cat. Gran Enciclopèdia Catalana..
2. «PEÑA I NICOLAU, PERE D'ALCÀNTARA». Visat. PEN Català. [Consulta: març 2019].
3. Josep, Massot i Muntaner. «Pere d'Alcàntara Penya i la llengua catalana». A: Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit, Volum 1. L'Abadia de Montserrat, 1984, p. 139-160. ISBN 9788472026803.
4.  «Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau». poesia.cat. [Consulta: març 2019].
5. Ferrà, Miquel «En Pere d'A. Penya». La Nostra Terra, núm. 3, març 1928, pàg. 78-82.
6.  «Cronologia de les Illes Balears del segle xx. La restauració borbònica 1901-1923». UIB. Universitat de les Illes Balears. [Consulta: març 2019].
7.  Alcover i Maspons, Joan. Don Pedro de Alcántara Peña, hijo ilustre de Mallorca: discurso leído en la sala de sesiones del Excmo. Ayuntamiento de Palma el 31 de diciembre de 1910. Palma: Impr. de J. Tous, 1911.
8.  «Sessió del "Teatre dels Poetes" a l'Ateneu Barcelonès, dedicada a En Pere d'Alcàntara Penya». La Publicitat, 02-03-1928, pàg. 6.
9.  Lladó i Rotger, Francesc «Pere d'Alcàntara Penya al Teatre dels Poetes». S'esclop. Quadern cultural, núm 25, 2006, pàg. 30-33.
10.  «Memòria Activitats 2007». UIB. Universitat de les Illes Balears, 31-12-2007. [Consulta: març 2019].
11. Mas i Vives, Joan. Diccionari del teatre a les Illes Balears, Volum 2. L'Abadia de Montserrat, 2003. ISBN 9788484158325.
12. «Pere d'Alcàntara Peña Nicolau». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 13. Palma: Promomallorca, p. 44-46. ISBN 84-8661702-2.
13. Miralles i Monserrat, Joan. Antologia de textos de les Illes Balears: Segle XIX. L'Abadia de Montserrat, 2007.
14. Font Poquet, Miquel dels Sants. Pere d'Alcàntara Penya (1823-1906): vida i obra. Palma: Miquel Font Editor, 2006 (Evast e Aloma, 26). ISBN 9788479671143.
15. Serra I Busquets, Sebastià; Pujals I Mas, Margalida. L'obra de Pere d'Alcàntara Penya i Nicolau. Edicions Cort, 2001 (Els ullals). ISBN 9788475355016.
16. PONS PASTOR, Antoni. Don Pere d'Alcàntara Penya. Palma: Documenta Balear, 2009. ISBN 9788492703005
17.  Mas i Vives, Joan. «Pere d'Alcàntara Penya». Institut del Teatre. Diputació de Barcelona. [Consulta: març 2019].