Mostrando las entradas para la consulta monasteri ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta monasteri ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de abril de 2026

Reverencia, Reverensa

Reverencia, Reverensa, s. f., lat. reverentia, révérence, honneur, respect.
Non porta honor ni reverencia ad aquell a cuy la deuria portar.
V. et Vert., Vol. 8.
Ne porte honneur ni respect à celui à qui il devrait le porter.
Am gran solempnitat et am gran reverencia. Philomena.
Avec grande solennité et avec grand respect.
- Salutation respectueuse.
Fetz lur gran reverencia. V. de S. Honorat.
Leur fit grande révérence.
Loc. Li faran la reverensa. Trad. d'un Évang. apocr. 
Lui feront la révérence.
ANC. CAT. Reverença. CAT. MOD. ESP. PORT. Reverencia. IT. Reverenzia, reverenza, riverenzia, riverenza. (chap. Reverensia, reverensies : respecte, respectes.)

2. Reverent, adj., lat. reverendus, révérent, respectable.
Nostre reverent senhor. Tit. de 1292. Bailliage de Montpellier.
(chap. Nostre reverén siñó. 2026. Escrit a Alemania, mes prop de Estrasburgo (añ 842) que del Matarraña.)
Notre révérent seigneur.
CAT. Reverent. ESP. PORT. Reverente. IT. Reverente, riverente.
(chap. Reverén, reverens, reverenta, reverentes; reverendo, retó, mossen; reverendos, retós, mossens; reverenda abadesa, reverendes abadeses, com les del monasteri de San Juan.)

Jaime I; Reverent, adj., lat. reverendus, révérent, respectable.

3. Reverenmen, adv., révérencieusement, respectueusement.
Reverenmen lo deves fort pregar, quar ell es Dieus de magestat.
V. et Vert., fol. 87.
Respectueusement tu le dois fort prier, car il est Dieu de majesté.
ESP. PORT. Reverentemente. IT. Reverentemente, riverentemente.
(En chapurriau: reverenmen, en reverensia, en respecte, sense cap t, igual que a la plana llengua romana. Lo chapurriau es pressísamen esta llengua. Mols dels adverbios no portaben la t final, datres vegades se troben en t, y alguna vegada de les dos maneres. Reverenmen vull saludá al cafre de Artur Quintana Font, y als seus acólits de la Ascuma. Mol respectuosamen saludo al presidén, lo imbéssil gort com un carretell, Juaquinico Monclús, sense t.)

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

4. Irreverencia, s. f., lat. irreverentia, irrévérence.
Cantas irreverencias as fachas a Dieu. V. et Vert., fol. 8.
(chap. Cuántes irreverensies has fetes a Deu.)
Combien d'irrévérences tu as faites à Dieu.
CAT. ESP. PORT. Irreverencia. IT. Irreverenza, irriverenza, inreverenza, inriverenza. (chap. Irreverensia, irreverensies, falta de respecte.
Perdonéu les irreverensies que los fach als catalanistes, sobre tot als aragonesos, com la de Carrégalo estire la garra, y la va estirá, per sert, com la estirarem tots. Algú va escriure a Viles i gents: “Si això és un home”, está a La Comarca y a varios dels meus blogs.)

Joaquín Monclús, Matarraña y sierra turolenses

5. Irreverenmens, ad, irrévéremment, irrespectueusement.
Cant hom tracta irreverenmens lo precios cors de Jhesu Crist.
(chap. Cuan se trate irreverenmen lo pressiós cos de Jesucristo - o Jessucristo, ya que pronunsiem eixa s doble.)
V. et Vert., fol. 15.
Quand on traite irrespectueusement le précieux corps de Jésus-Christ.
CAT. Irreverentment. ESP PORT. Irreverentemente. IT. Irreverentemente, inreverentemente. (chap. Irreverenmen, sense reverensia o respecte; irrespetuosamen o irrespectuosamen.)

domingo, 25 de enero de 2026

Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

LXXXVIII. Reg. n. 1895, fol. 116. 25 nov. 1388.


Confirmacio, Juan I, capitols, Barchinona, consell, consellers

(texto en latín mes aball.
Per qué no li diuen y escriuen Barchinona cuan se trobe tantíssimes vegades este nom als textos antics? Los catalanistes com los de la Ascuma sol volen cambiá o recuperá los noms que an ells los apetix, pero Gerona o Leyda, Ilerda, Ilerde, Lerida sense tilde o en tilde, Lérida, no los agrade. Tampoc li dirán Dertusa o Dertosa a Tortosa. O Sent Boy. O mols atres noms: Terraça, Sabadel, Martoreyes, Corro jusa, Muncada, Munbuy, etc. del Censo de Pedro IV o Pere IV o En Pere de Aragó.

Imagineutos:

Aeroport Josep Tarradellas - Lo Prat - (BCHN) Barchinona;
Porta de Barchinona a la autopista;
Festas de la Mercè de Barchinona
IEC de Barchinona;
Lotja de Barchinona (en 1 L, com los conductós novels o novatos); Universitat de Barchinona (UB : Uns Burros); 
Parc Güell de Barchinona;
Sagrada Familia de Barchinona;
Fòrum Barchinona;
La Seu - Catedral de Barchinona
Lo 
Palau de la Música Catalana a Barchinona (o sigue: ocsitana)
Lo Palau Real, Reyal, Reial Major de Barchinona;
Lo Monasteri de Valldonzella de Barchinona;
Lo Monasteri de Monserrat o Monserrate o Montserrat prop de Barchinona, a Monistrol;
Las Ramblas de Barchinona; sí, lo plural en catalá, dialecte ocsitá, se escribíe en a, no en e, que es mes valensiá.
Lo Call de Barchinona; La Boqueria de Barchinona; Sant Jaume de Barchinona; Lo Portal de Sant Antoni de Barchinona; Lo Palau Episcopal o del Bisbe de Barchinona; Lo Archiu de la Corona de Aragó a Barchinona, al carré dels Comtes de Barchinona; Lo Hospital u Ospital de Santa Creu de Barchinona; Lo Monestir de Valldonzella de Barchinona ont per las monjas fou rebut (Juan II) e exint al pati ab Creu processionalment ...; Lo clero de la Seu, los canonges, etc. camí de Poblet, aon se enterraben mols Reys de Aragó; Ramón Berenguer IV no haguere pugut sé enterrat allí, perque no va sé Rey de Aragó, pero sí Princeps aragonensi, Princep, Príncipe, Lo prinsipal. Lo rey ere Ramiro II, la reina Petronila, Peronella, y después Alfonso II va sé rey de Aragó, y conde de Barselona, y marqués de Provensa, Marca + Provintia.
Per sert, escribíe o dictabe mol be en llengua ocsitana o plana lengua romana o vulgar - ya se troben (Raynouard) paraules al 842 a Straßburg, Estrasburgo-, vore lo poema de Namfos (Alfonso II): "Per mantas guizas m' es datz" y vore los Serments traduíts al fransés a Archive.org:

https://archive.org/details/sermentsprtsstr01mithgoog/page/n30/mode/2up)


Confirmacio feta per lo senyor rey dels capitols novellament ordonats per la ciutat de Barchinona e consell de aquella sobre la eleccio dels V consellers que la dita ciutat per privilegi ha acostumat de elegir cascun any en la festa de sant Andreu en e sobre lo regiment de la dita ciutat. Per ço com experiencia de fet monstra dels actes fets lur efficacia e virtut e per experiencia se sia clarament atrobat en la ciutat de Barchinona e en lo concell de cent jurats de aquella que la ordinacio en lany passat feta per lo consell de la dita ciutat e confirmada per lo senyor rey no es expedient ne profitosa en la forma que jau a la dita ciutat: per ço la dita ciutat e consell daquella compreses clarament los dits defalliments volent obviar a aquells et provehir de remey covinent ordona los capitols seguents sobre la forma de la eleccio de la consellaria e dels officials qui regexen los officis de mostaçaf e de la administracio de la casa del pes de la dita ciutat e supplica humilment al senyor rey que sia sa merce los dits capitols segons lur seria e tenor loar approbar e confirmar e en aquells interposar sa auctoritat e decret. Es conclos quel nombre de les persones a qui seran dats los rodolins sien XXIIII solament ço es VIII de cascun estament com no sia expedient que a tots aquells qui son en lo consell lo dia de sant Andreu sien dats rodolins car pot caure la eleccio en persones ineptes: les quals XXIIII persones es conclos que sien preses triades e elegides de totes aquelles qui seran en lo dit consell lo dit dia de sant Andreu en la forma seguent. Ço es quels ciutadans honrats ans de totes coses elegesquen VIII dels mercaders e apres que per la part dels dits mercaders sien elegits VIII dels ciutadans honrats e puys quels notaris especiers o aquells qui siuran en los escons qui son en la part dels mercaders elegesquen IIII dels manestrals qui sian de la part dels dits ciutadans honrats e subseguentment quels menestrals qui siuran en los escons de la part dels dits ciutadans honrats elegesquen IIII dels notaris e especiers o altres qui siuran en los escons de la part dels mercaders e que cascuns se esforcen de elegir com millors e pus enteses persones poran: e que mentre la una eleccio se fara nos procehesca en laltre mas fet per los primers eleccio ço es per los ciutadans honrats que elegesquen los segons ço es los mercaders e puys los tercers e los quarts qui son menestrals segons lorde dessus posat. E feta la eleccio dels dits XXIIII segons que dit es quels damunt dits se hagen a apartar en quatre parts ço es los VIII ciutadans honrats a una part e los VIII mercaders a laltre e los IIII de part dels notaris e speciers a laltre e los IIII menestrals de la part dels ciutadans honrats a laltre: e aço fet als dits VIII ciutadans honrats sien donats VIII rodolins eguals en forma e pes de cera ço es cascun I lo qual sia pres e tret per un infant de un baci ple daygua qui sia cubert en los quals VIII rodolins ne haje IV on haja en cascun un albera de pergami on sia escrit aquest nom elegidor e aquells a qui per lur sort vendra rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien dats VIII rodolins als VIII mercaders elegits e aquells IIII qui hauran rodoli ab albara sien elegidors e per semblant manera sien donats IIII rodolins als quatre elegits dels escons dels notaris e especiers en los quals IIII rodolins haja dos ab semblant albera com dessus es dit e aquells dos a qui vendran los rodolins ab albarans sien elegidors e aximateix sien dats IIII redolins als IIII menestrals en los dos dels quals rodolins haje semblants albarans e aquells dos a qui vendran los dits dos rodolins ab los albarans sien elegidors dels consellers del any subseguen. E hauts los dits XII elegidors per sort en la forma dessus dita apartarse han ab lo notari del consell en lo arxiu fet primerament per ells en lo consell de C jurats lo sagrament acustumat e tots XII o la major partida dells absent lo dit notari nomenaran III persones qui a lur coneguda sien bones e aptes per esser conseller en cap e lo notari appellat puys per ells scriura aquelles tres persones: e aço fet los dits XII tantost elegiran un prohom de si mateixs ço es aquell que Deus los administrara e lo dit prohom elegit en presencia de tots los XI sos companyons jur que de paraula o de continença no induesca los altres companyons seus o algun daquells de donar sa veu a certa persona ans haja a callar e star segur en sos continents dementre se fara la nominacio seguent: e tantost aço fet lo dit prohom elegit ensemps ab lo notari vagensen vers la lotja de la casa del consell e con seran a la porta del arxiu qui passa en lo verger daqui appellen un dels X elegidors qui seran romasos en lo arxiu e aquell appellat en presencia dels dits prohom e notari dins la dita lotja anomenen en conseller en cap un daquells tres qui per tots eren elegits en conseller en cap per aquell any lo qual vot de continent lo dit notari meta en scrit: e aquell qui haura dat son vot no torn a sos companyons ans sen pas en la casa del consell qui vuy se diu de XXX e apres los dits prohom e notari vinent ensemps a la dita porta del arxiu hajenne appellar altre de aquells qui son romases en lo dit arxiu e en presencia dels dits prohom e notari anomen aquell qui vijares II sera dels dits III per esser conseller en cap aquell any lo qual vot axi mateix lo dit notari scriva: e no torn aquell qui haura dat son vot a sos companyons qui seran romases en lo arxiu ans sen pas en la casa del consell demunt dita de XXX e axi sia fet de tots los altres de un a un qui seran romases en lo arxiu. E com tots hauran dats lurs vots vegen los dits prohom e notari qual dels dits III hauran mes veus e aquell qui mes veus haura sia escrit per lo dit notari per conseller en cap daquell any: e de continen los dits prohom e notari manifesten a tots los dits XI elegidors lo nom de aquell qui haura les meus veus. Pero si sesdevenia que dos dels dits III hagessen paritat de veus ço es que la un hagues V veus e laltre altres V e lo tercer una veu o en altre manera que sesdevengues paritat de veus que en aquell cas lo dit prohom qui sera stat ab lo dit notari ladonchs haja a donar la sua veu a la un daquells qui haura paritat de veus a aquell empero dels dits II qui mils II dictam sa consciencia e aquell sia haut per conseller en cap: e lo dit seu vot do lo dit prohom aximatex en secret present solament lo notari. E guardse be lo notari que con scriura lo vot dels elegidors no puxen los dits elegidors legir ne veurer lo un lo vot del altre: e en la forma dessus dita sia per los dits XII elegidors procehit en la eleccio del segon conseller e del tercer e del quart e del quint. E jatsia per la forma ja ordonada fossen tenguts los elegidors tots anys elegir en consellers III novicis ara en lo esdevenidor no sien tenguts de necessitat metre sino un novici: pero sils era viyares fos expedient de mes puxen metre fins a tres e no pus: e aquell qui sera stat conseller en qualque grau se vulla haja a vagar de esser conseller dos anys e aquells finits puxe esser tornat en conseller. Item quel prohom del qual damunt es feta mencio no haja veu en la eleccio sino en cas de paritat de veus axi com dessus es dit e lavors no pusca dar sa veu sino a la un daquells dos qui seran pars en veus. Item quel dia de santa Lucia sien elets en consell de C jurats XII persones en la forma damunt contenguda en la eleccio dels consellers los quals sien elegidors dels officis de mostaçaf e del execudor de la casa del pes los quals officis aquell jorn se fan: e lur manera e eleccio sia tal que tots ensemps concordablament o a les meus veus fet abans per ells sagrament devant lo concell elegesquen de lur bona testa sens tota sort lo nombre de les persones que per cascun dels officis en lo dit jorn fahedors hauran elegir.

(aixó anabe primé:)

Pateat universis quod nos Johannes Dei gracia etc. licet ad omnium fidelium et dilectorum nostrorum favoribus debitis prosequenda commoda et honores munificencie nostre liberalitas quadam generalitate sit habilis illis tamen quadam specialitate fit debitrix quos utilia et continuata obsequia graciis et favoribus apud culmen regium nostrum dignos reddunt utique et acceptos. Ad memoriam igitur reducentes nos annus est lapsus seu circa ad humilem et ingentem supplicacionem nostrorum dilectorum consiliariorum et proborum hominum civitatis Barchinone nonnulla capitula ordinacionem consiliariorum et aliorum officialium per vos eligendorum utilitatem rei publice civitatis prefate concernencia laudasse approbasse confirmasse et ratificasse prout in quodam privilegio per nos vobis concesso dato die XXIII mensis octobris anni MCCCLXXXVII infra monasterium de Valdonzella et clauso per fidelem consiliarium et prothonotarium nostrum Galcerandum de Ortigiis seriosius continetur: nunc autem per nuncios civitatis predicte ad curias generales Montissoni celebrandas vestri ex parte destinatos pro utilitate declaracione et confirmacione premissorum capitulorum comparentes nonnulla capitula nobis oblata fuisse denique et ostensa tenoris et continencie subsequentis.

(y aixó después:)

- Nobis humiliter supplicando quod dicta capitula et contenta in eis laudare approbare et confirmare de nostra solita clemencia dignaremur nos dictis supplicationibus inclinati benigne comodumque ac utilitatem civitatis prefate omnimode affectantes concernentesque dicta capitula et contenta in eis prefate civitati fore utilia ac etiam opportuna: tenore presentis nostri privilegii per V annos proxime et continue secuturos ac postea ad nostre regie dignitatis beneplacitum duraturi predicta capitula et contenta in eis laudamus approbamus ratifficamus et nostre confirmacionis presidio roboramus: et casu quo elapsis dictis V annis tempore dicti beneplaciti nostri durante dicta capitula voluerimus revocare volumus et presentis serie consentimus ac mandamus quod privilegium et capitula ante presentem concessionem super dicta ordinacione prefate civitatis facta in ejus valore ac robore permaneant presenti privilegio in aliquo non obstante. Mandantes per eandem universis et singulis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris vel dictorum officialium locatenentibus quatenus presens nostrum privilegium et in eo contenta firmiter teneant pariter et observent et inviolabiliter observari faciant et in aliquo non contraveniant nec aliquem contravenire permittant aliqua racione. In cujus rei testimonium presentem fieri et sigillo nostro pendenti jussimus comuniri.
Data in Montesono die XXV novembris anno a nativitate Domini MCCCLXXXVIII regnique nostri secundo. - Sig+num Johannis Dei gratia etc. - Rex Johannes. - Testes sunt infans Martinus dux Montisalbi Garcias archiepiscopus Cesarauguste Gastonus de Montechateno Antonius de Vilariacuto Eximinus Petri de Arenosio milites.


viernes, 28 de noviembre de 2025

Prat - Precipient

Prat, s. m., lat. pratum, pré.

Quan vei florir pratz e boyssos.

E. Cairels: Mout mi platz.

Quand je vois fleurir prés et buissons. 

Pel gent estiu ni per las flors del prat.

Le moine de Montaudon: Aras pot.

Par le gentil été et par les fleurs du pré.

ANC. FR. Ung certain prat... ouquel prat ung lors nommé Jehan de Clavaire eust beuté... pasturer. 

Lett. de rém., 1442. Carpentier, t. III, col. 388.

CAT. Prat. ESP. PORT. Prado, IT. Prato. (chap. Prat, prats; la vall del prat a Beseit; lo prat está damún de l'assut, aon viu mon cusí Pistoles, José Ramón Urquizú Guimerá, en la seua dona de Tailandia, y en sa mare Pilar Guimerá Ramia.)

2. Pradal, s. m., pré, prairie.

El tornei rengat, espes,

A Saill, fora del pradal,

N' aic lo bon elme que tan val.

G. de Berguedan: Talans m'es. 

Au combat aligné, épais, à Sail, hors de la prairie, j'en eus le bon heaume qui tant vaut.

Dos deniers del pradal.

Cartulaire du Bugue, fol. 1. 

Deux deniers de la prairie. 

ANC. ESP. Pradal.

3. Pradelh, Pradel, s. m. dim., préau, petit pré, pelouse.

M' anava sol per un pradel.

Guillaume d'Autpoul: L'autr'ier. 

J'allais seul par un préau.

E 'l doutz pradelh 

E 'l vergier on chanton l' auzelh.

P. Vidal: Pois ubert.

Et la délicieuse pelouse et le verger où chantent les oiseaux.

ANC. FR. Le roi descendi, après manger, ou prael, desouz la chapelle.

Joinville, p. 8.

ESP. Pradillo. IT. Pratello. (N. E. Pradell de la Teixeta, Tarragona)

 

Pradell de la Teixeta, Tarragona

 

4. Pradet, s. m. dim., petit pré.

En un pradet, culhen flor,

Encontrei pastora ses par.

J. Esteve: L'autr'ier. 

En un petit pré, cueillant fleur, je rencontrai bergère sans pareille.

Volc esser venc en un pradet.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

Il voulut être vaincu dans un petit pré. 

CAT. Pratet. ESP. Pradito (pradillo, pradecito). 

(chap. pradet, pradets.)

5. Prada, s. f., prairie, pré.

Non chan per auzel ni per flor... 

Ni per reverdir de la prada.

Rambaud d'Orange: Non chan. 

Je ne chante pour oiseau ni pour fleur... ni pour le reverdir de la prairie.

Par la flor en la prada.

Marcabrus: Lanquan.

La fleur paraît dans la prairie.

ANC. FR. Se logèrent tous ensemble au bout de la prée en une ville.

Monstrelet, t. II, fol. II.

6. Pradaria, s. f., prairie.

Vergiers e pradarias.

(chap. Vergés y praderes; vergé tamé se li diu al jardí.)

Brev. d'amor, fol. 46. 

Vergers et prairies.

Passan vilas e borcx e boys e pradaria.

Roman de Fierabras, v. 64.

Ils passent villes et bourgs et bois et prairie. 

ANC. FR. Les sains enmi la praerie.

Roman del conte de Poitiers, v. 1123.

Forès et praeries tout ce n'i faut noient. 

Roman de Berte, p. 14.

CAT. ESP. (pradera) PORT. Praderia. IT. Prateria. 

(chap. Pradera, praderes.)

7. Pradela, s. f., prairie.

Els pratz Marimonda, qu'es bela la pradela. 

Ar si fay Ferabras armar en la pradela.

Roman de Fierabras, v. 1293 et 132.

Aux prés de Marimonde, qu'est belle la prairie.

Maintenant Fierabras se fait armer dans la prairie.

 

Pratica, s. f., lat. practica, pratique.

La pratica e uzança.

Doctrine des Vaudois.

La pratique et usage.

CAT. (pràctica) ESP. (práctica) Practica. PORT. IT. Pratica. 

(chap. práctica, práctiques.)

2. Practic, adj., lat. practicus, pratique.

Entendement practic... es dit practic, quar praxis vol dire operacio.

Ars mechanica et practica.

(chap. L'art mecánica y práctica; les arts.) 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 105. 

Entendement pratique... est dit pratique, parce que praxis veut dire opération.

Art mécanique et pratique.

ANC. FR. Juger de ce à quoi il est pratic, et dont il fait profession.

Joyeusetez, Facéties, etc., p. 10.

CAT. Practic (pràctic). ESP. Practico (práctico). PORT. IT. Pratico.

(chap. Práctic, practics, práctica, práctiques.)

3. Praticamen, s. m., pratique, ce qui regarde le praticien.

De fesiqua sai ieu aisi sometamens

E de rethorica e dels praticamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De physique je sais aussi supérieurement et de rhétorique et des pratiques.

4. Praticar, v., pratiquer, exercer.

En las cors ont an a praticar.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Dans les cours où ils ont à exercer.

CAT. ESP. Practicar. PORT. Praticar. IT. Praticare. 

(chap. practicá : practico, practiques, practique, practiquem o practicam, practiquéu o practicáu, practiquen; practicat, practicats, practicada, practicades; antigamén practicá ere com platicá : parlá, discutí, sobre tot a les corts : “En las cors ont an a praticar.” : A les corts, aon han de platicá, o be exersí - ejersí, practicá.)

 

Prau, adj., lat. pravus, pervers, méchant.

Las pravas obras.

Trad. de Bède, fol. 60.

Les perverses œuvres.

CAT. Prau. ESP. IT. Pravo. (chap. Pervers, perversos, perversa, perverses; roín, roins, roína, roínes : ruín, ruins, ruína, ruínes; mesquí, mesquins.)

2. Pravitat, Pravetat, s. f., lat. pravitatem, perversité, iniquité, dépravation.

La pravetaz dels mals homes.

Cant el sufre las doras pravitaz dels homes.

Trad. de Bède, fol. 22. et 50. 

La perversité des hommes méchants

Quand il souffre les dures iniquités des hommes. 

ANC. FR. Nous appellons les pravitez de l'âme, vices.

Anc. trad. des Paradoxes de Cicéron, fol. 9.

CAT. Pravitat. ESP. Pravedat (pravedad). PORT. Pravidade. IT. Pravità, pravitate, pravitade. (chap. Pravedat, pravedats; perversidat, perversidats; ruindat, ruindats; iniquidat, iniquidats; depravassió, depravassions.)

3. Pravamen, adv., perversement.

Nuils non pot aver misericordia en altrui, que, vivent pravamen, no l' a en se.

Trad. de Bède, fol. 64.

(chap. Dingú pot tindre misericordia de un atre, qui, vivín perversamen (pravamen), no la té pera nell.)

Nul ne peut avoir miséricorde pour autrui, qui, vivant perversement, ne l'a pas en soi. 

IT. (ESP.) Pravamente. (chap. Pravamen, perversamen, roínamen, vissiosamen.)

4. Depravar, v., lat. depravare, dépraver, vicier. 

Part. pas. La libertat natural dels mals es depravada... per obstinacio.

(chap. La libertat natural dels roíns es depravada... per obstinassió, tossudés.)

Eluc. de las propr., fol. 8.

La liberté naturelle des méchants est viciée... par obstination.

CAT. ESP. PORT. Depravar. IT. Depravare. (chap. Vissiá, depravá : depravo, depraves, deprave, depravem o depravam, depravéu o depraváu, depraven; depravat, depravats, depravada, depravades.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría

5. Adepravar, v., gâter, endommager, dépraver. 

Part. pas. Los digs consols an... la conoychenssa... de aiguieras adepravadas.

(chap. Los dits consuls tenen... lo coneiximén (coneixensa, saben)... de aigüeres espentolades, en mal estat, que se han de arreglá.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance... des ruisseaux d'arrosage endommagés.

 

Prazin, s. f., lat. prasina, prasine, terre verte. (N. E. Ver Prat.)

Prazin es terra o greda vert cum porr, per que es dita prazin, quar prazon en grec vol dire porr. (N. E. Ver Porr, porro, puerro, más arriba.)

Eluc. de las propr., fol. 267.

La prasine est terre ou craie verte comme porreau, c'est pourquoi elle est dite prasine, parce que prazon en grec veut dire porreau.

Prebenda, Prevenda, s. f., lat. praebenda, prébende, bénéfice

Senhors que an alcunas prebendas a donar, que las donan a personas non dignas.

V. et Vert., fol. 16. 

Seigneurs qui ont aucunes prébendes à donner, qui les donnent à personnes non dignes

Ieu viu de paupra prevenda.

Hugues de Saint-Cyr: Servit.

Je vis de pauvre bénéfice.

CAT. ESP. PORT. IT. Prebenda. (chap. Prebenda, prebendes; benefissi, benefissis; renta, rentes.)

2. Prevendar, (N. E. No se encuentra con b, prebendar?) v., prébender, donner une prébende.

Part. pas. Am degua et am canorgues prevendatz.

(chap. En degá (decano) y en canonges (canónigos) prebendats, benefissiats.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217.

Avec doyen et avec chanoines prébendés. 

ESP. Prebendar.

Le CAT., le PORT, et l'IT. font usage du part. pas. Prebendat, prebendado, prebendato. (chap. canonge prebendat, canonges prebendats; abadesa prebendada, abadeses prebendades; no sé si a les monges o abadeses sels donabe prebendes, pero sí rentes sobre les propiedats del monasteri o convén.)

Vita Christi de la Reuerent Abb´adl´atínta. (la t está damún de la radera a. pareix un muixó. (Abbadessa de la Trinitat)

 

Precipient, adj., lat. praecipientem, ordonnant, commandant

Per voluntat de Dieus precipient o eficient. 

Auctoritat precipient et imperativa.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Par volonté de Dieu ordonnante ou efficiente. 

Autorité ordonnante et impérative.


Preda

domingo, 28 de julio de 2024

3. 6. De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.


Van arribá al poble en tot lo acompañamén de gen que traballabe a les fosses, seguinlos los carros de vitualles y ferramentes.

Li van fé gran festa los amics, que u eren tots, y mes, encara que en menos soroll les amigues, que com se sap eren dos prinsipalmen:

Eulalia, la de la caiguda, y la consabuda y desmadellada Tereseta, no tan viva y salerosa com aquella, pero entesa y fonda.

Estáe casada desde fée cuatre mesos, pensán que no voríe mes a Pedro Saputo y per doná gust als seus pares que la van achuchá mol; no en lo de Tardienta, sino en un mosso ben plantat de Bolea.

Ya se veu, lo novio tossut, lo pare sandio, la mare apretán lo morro, Pedro Saputo aussén mes de dos añs, y ella passá dels vin ¿qué habíe de passá? Pero ¡oh, cuán u va sentí al vore torná a Saputo! Poc li va faltá pera aburrí al home o feríl en sospeches; be que ere de bona pasta y mol passadó de raons, paganse de consevol. 

Pedro Saputo en prudensia la va aná consolán, y animán, y poc a poc li va doná a entendre y la va persuadí de que la dona casada se podíe morí, pero no faltá al que deu al home, y tratanla en suavidat no demostranli desvío y severidat, y no irritán lo seu genio, la va fé prudenta y virtuosa, y va restituí al seu cor la pas, al seu pit la serenidat, y al seu semblán y trate la natural y acostumada apassibilidat.

Encara se va trobá en una novedat no esperada; un atra amiga en qui may haguere pensat; y va sé Rosa, la filla de sa padrina, a la que ell cridáe y va cridá sempre germaneta, sagala majíssima y que va vore que lo volíe en un atre amor del de abans. Pero ell en la mateixa familiaridat y inossensia que la tratabe la contentabe fassilmen. Encara no fée sis díes que habíe arribat, encara no habíe acabat sa mare de mirál, y de alegrás de vórel, encara no se cansaben los del poble de saludál, cuan se li presenten dos ricachons de Alcolea de Cinca diénli que veníen a demanali consell y trassa pera vendre un vi que sels apuntabe; perque ya entrat lo setembre y están les viñes carregades de fruit, no ñabíe mich ni esperansa de despachá lo vell. Los va preguntá cuán vi ñabíe, y li van di que sobre setse mil cantes. Y ¿qué me donaréu?, los va preguntá entonses. Y ells van contestá: la cuarta part de lo que valgue, segons se vengue.

De cóm Pedro Saputo va fé lo milagre de Alcolea.

- ¿Pot encara beures per vi y no per vinagre?

- Per ara encara es vi y no roín, perque encara escomense a tombás cap a agre.

- Pos doneume ixa cuarta part del seu valor en dos reals de plata, que es lo preu mes baix al que lo vendréu, y yo tos lo dono per venut. Si dudéu, si no se ven, o no tot, tos tornaré lo que sigue a prorrata.

- No tenim tantes perres.

- Pos busqueules: sense los meus dinés a la má no cal que me parléu mes del assunto. Se van conformá, van aná a per los dinés a Alcolea, los hi van portá y entregá a Pedro Saputo.

Entonses ell los va di...

- Pos ara anéu, y feume pregoná a Huesca, a Barbastro, a tot lo Semontano, a la Llitera y Ribagorsa, que Pedro Saputo saltará a les Ripes de Alcolea lo día de San Miquel: que los que vullguen vore lo milagre, acudixquen allá aquell día y no los costará mes que lo traball de eixecá la vista a mirál. ¿Qué dudéu? 

- Pero... - Anéu, tos dic, o no ña res de lo dit y me quedo en estes perres. Ells, veénlo tan resolt, sen van aná dién: 

- La seua alma a la seua palma; ell se compondrá; ell sap com u prometix. Natros vengam lo nostre vi, que aixó es lo que mos importe. Y sen van aná y van fé publicá lo dit pregó a tot arreu, y van esperá a vore en qué pararíe alló.

Són les Ripes de Alcolea una muralla natural mol altíssima, formada sobre lo Cinca, de uns montes plans que corren la seua ribera dreta dividinlo del riu Alcanadre, en lo que té confluensia una mica mes aball, tallats perpendicularmen per aquella part que sirá be un cuart de legua. A primera vista pareix que lo riu passare per lo peu an algún tems passat, y que esgarrapán lo monte se vinguere éste aball arrebatán les aigües la terra sorsida, y va quedá aquella maravilla als ulls del viaché a qui de llarg sorprén: vistoses tamé de prop per la seua eixecada y la variedat uniforme del seu magnífic fron, frontispissi, adornanles ademés a un ters de altura les hermoses faixes del Arco Iris o arc de san Martí, que de lluñ no se veuen. 

Allí críen, viuen, canten, piulen y revolotegen continuamen muixons de mil espessies, tots a la vegada y segons lo instinto de cada un, trobanse desde l'águila o áliga hasta lo vilero, pardal, los ciquilines en los coloms, y los mes contraris y que menos t' esperaríes trobát allí solen avindres. Y desde dal habíe de saltá Pedro Saputo, que, sert ere salt digne de vores. Perque encara que propiamen parlán no ere saltá, sino dixás caure, pero estáe lo chiste a que no pensabe fes mal, y així u creíe y esperabe la gen.

La vespra de san Miguel se va omplí lo poble de forastés, y encara que haguere sigut mes gran tamé, pos sen van eissí al campo y lo van aná collán de ases, burros, mules, tendes y persones de totes les edats y condissions, ñabén qui va fe pujá lo número a coranta mil almes, despoblades casi les siudats, viles, llocs y aldees desde Ayerbe a Albelda, y desde Bujaraloz a les valls dels Pirineus.

Tamé va arribá Pedro Saputo, sen gran la curiosidat de vórel, y se va hospedá a casa del mes ric y al que mes li importabe lo milagre per sé lo que mes vi teníe.

Va eixí lo sol lo día de San Miquial, se va di una missa al peu de les Ripes, que van escoltá les multituts com van pugué, y se van quedá tots en gran expectassió de aquell salt o vol que ni se habíe vist als siglos passats ni se habíe de vore als que vindríen; cuan allá a les onse del matí va eixí Pedro Saputo y va di fenlo pregoná per lo campo, que lo siñó mossen li habíe fet presén que perillán la seua vida a la proba que anáe a fé, no podíe a fuer de cristiano dixá de confessás y combregá; y que per tan no podíe saltá aquell día perque teníe que preparás.

Per al siguién va fé di y pregoná que lo siñó mossen volíe que la confessió fore general, y que un home del món no podíe fé lo examen de consiensia mentres se fregix un ou com una monja que se confesse totes les semanes y va entrá al convén abans de mudá les dens. Y aquella nit va preguntá al seu huésped com anáe lo despach del vi.

- En un día mes, li va contestá, se venen hasta les solades y se les haurán de trascolá perque no ñaurá datra cosa. Pos eixe día, va di ell, ya lo tenim guañat. Manéu pregoná que demá a les dos de la tarde sirá lo salt y la satisfacsió de tots.

Va passá la nit, va vindre lo día, va arribá la hora, y Pedro Saputo va pujá a les Ripes, voltanles per la part nort; se va presentá a la mes alta y en gran veu va preguntá a la caterva:

- ¿Conque saltaré de esta ripa?

- Sí, van contestá tots, ressonán lo crit un cuart de hora per les mateixes ripes y la vall del riu. Y ya del susto, ya de la imaginassió van malparí sing dones, una faenada per als homens y allegats. 

¿Per qué hi anáen si habíen de assustás?, dirá algún; y yo li contesto, que hi van aná perque en no anáy se hagueren mort de dessich; y mes val malparí que morís. Va torná a dils Pedro Saputo: 

- Miréu que no ñague entre vatres qui u contradigue, perque un sol que ñague que digue que no, ya no puc saltá. Y van contestá:

- ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, en un crit general y tots a una. Y va di ell entonses: 

- Pos allá vach... ¡allá vach!... ¡que vach!... que salto... (fen grans brassillades y ademans), pero per si acás y perque aquí ña un que diu que no, ahí va lo meu gabán, miréu cóm vole. Y al mateix tems lo va aviá en forsa, y va arrencá a corre cap al monasteri de Sijena, Sigena o Sixena, aon ñabíe inmunidat y salvaguarda, y va dixá an aquella caterva de gen mes creguda y veleta encara que los del seu poble, miranse los uns als atres y medinse los nassos que a tots se 'ls van quedá tan llargs com va sé lo vol del gabán; mentres lo seu amo se moríe de rissa, encara corrén talons al cul cap a port segú. Pero no se van ofendre de la burla; los va caure en grassia, y sen van entorná mol contens a les seues cases.

A los vuit díes va eixí del monasteri cap al seu poble, después de habé pintat alguns cuadros famosos, y va di an alguns amics, que de bona gana se haguere dixat encantá entre aquelles monges, perque fora del gutibambismo de la orden y de les seues families, eren de conversa fássil, amables algunes de elles, admitíen visites particulás, y no se arrugaben en lo mojigatismo y escrupols que tan empalagaben a datres. Desde lo primé día va tindre amigues, desde lo segón, amans, los demés, favors a dos mans, y lo radé lo teu goch a un pou, perque va di que sen volíe aná, y no lo van pugué detindre en rogs, llágrimes, afalagamens ni tendreses; y aixó que en ell no se verificabe lo dit: amor de monja y pet de flare, tot es aire, y sol un día mes les va consedí, senne nou los que va está entre elles.


Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo hizo el milagro de Alcolea.

Llegado que fue al lugar con todo el acompañamiento de gente que trabajaba en las malhadadas fuesas, siguiendo en pos de los carros de vituallas y herramientas, le hicieron gran fiesta los amigos, que lo eran todos, y más, aunque con menor ruido las amigas, que como se sabe eran dos principalmente: Eulalia, la de la caída, y la consabida y desmadejada Teresita, no tan viva y salerosa como aquélla, pero entendida y profunda. Sólo que estaba casada hacía cuatro meses, pensando no ver más a Pedro Saputo y por dar gusto a sus padres que la fatigaron mucho; no con el de Tardienta, sino con un mozo harto bien dispuesto de Bolea. Ya se ve, el novio terco, el padre sandio, la madre frunciendo el hocico, Pedro Saputo ausente más de dos años, y ella pasar de los veinte ¿qué había de suceder? Pero ¡oh, cuánto lo sintió al ver volver a Saputo! A par de muerte le fue, y no hizo poco en no aborrecer al marido ni herirle de sospechas; bien que era de buena pasta y muy pasador de razones, pagándose de cualquiera. Pedro Saputo con prudencia y mónita la fue esforzando, consolando, y alegrando, y poco a poco le dio a entender y persuadió que la mujer casada debía poder morir, mas no faltar a lo que debe al marido, y tratándola con blandura no demostrándole desvío y severidad, y no irritando su genio, la hizo al fin prudente y virtuosa, y restituyó a su corazón la paz, a su pecho la serenidad, y a su semblante y trato la natural usada apacibilidad. Todavía se encontró con novedad no esperada; otra amiga en quien jamás hubiera pensado; y fue Rosa, la hija de su madrina, la que él llamaba y llamó siempre hermanita, muchacha lindísima y que vio le quería con otro amor que de denantes. Mas él con la misma familiaridad e inocencia que la trataba la contentaba fácilmente. Aún no hacía seis días que había llegado, aún no había acabado su madre de mirarle, y de alegrarse de verle, aún no se cansaban los del pueblo de saludarle, cuando se le presentan dos ricachos de Alcolea de Cinca diciéndole que venían a pedirle consejo y traza para vender un vino que se les torcía; porque siendo ya entrado el setiembre y estando las viñas cargadas de fruto, no había medio ni esperanza de despacharlo. Preguntóles cuánto era, y le dijeron que sobre dieciséis mil cántaros. Y ¿qué me daréis?, les preguntó entonces. Y ellos respondieron: la cuarta parte de lo que valga, según se venda.

- ¿Puede aún beberse por vino y no por vinagre? - Por ahora aún es vino y no malo, porque no hace más de empezar a tornarse agrio. - Pues dadme desde luego esa cuarta parte de su valor a dos reales de plata, que es el precio más bajo a que le venderéis, y yo os le doy por vendido. Si dudáis, si no se vende, o no todo, os devolveré lo que sea a prorrata. - No tenemos tanto dinero. - Buscadle: sin mi dinero en la mano excusado es que me habléis más en el asunto. Conformáronse, fueron a por el dinero a Alcolea, le trajeron y entregaron a Pedro Saputo.

Entonces él les dijo... - Pues agora id, y hacerme pregonar en Huesca, en Barbastro, en todo el Semontano, en la Litera y Ribagorza, que Pedro Saputo saltará a las Ripas de Alcolea el día de san Miguel: que los que quieran ver el milagro, acudan allá para dicho día y no les costará más que el trabajo de levantar la vista a miralle. ¿Qué dudáis? - Pero... - Id, os digo, o no hay nada de lo dicho y me quedo con este dinero. Ellos, viéndolo tan resuelto, se fueron diciendo: - Su alma en su palma; él se compondrá; él sabe como lo promete. Nosotros vendamos nuestro vino, que esto es lo que nos importa. Y fueron e hicieron publicar el susodicho pregón en todas partes, y esperaron en qué pararían.

Son las Ripas de Alcolea una muralla natural muy altísima, formada sobre el Cinca, de unos montes llanos que corren su ribera derecha dividiéndole del Alcanadre, con quien tiene confluencia poco más abajo, cortados perpendicularmente por aquella parte que será bien un cuarto de legua. A primera vista parece que el río pasase por el pie en algún tiempo, y que socavando el monte se viniese éste abajo arrebatando las aguas lo desprendido, y quedó aquella maravilla a los ojos del viajero a quien de largo cielo suspende y para en su camino: vistosas también de cerca por su elevación y la variedad uniforme de su magnífico frontispicio, adornándolas además en su tercio de altura las hermosas fajas del Arco Iris, que de lejos no se divisan. Allí crían, viven, cantan y revuelan continuamente pájaros de mil especies, todos en paz y su instinto cada uno, encontrándose sin ofender desde el águila hasta el gorrión, los ciquilines con las palomas, y los más contrarios y que menos fuera de allí suelen avenirse. Y desde arriba había de saltar Pedro Saputo, que, cierto era salto digno de verse, y que si alguno ahora le quisiera dar iría yo dos jornadas que estoy de aquella ribera. Porque aunque propiamente hablando no era saltar, sino dejarse caer, pero estaba el chiste en que no pensaba hacerse daño, y así lo creía y esperaba la gente.

La víspera de san Miguel se llenó el pueblo de forasteros, y más aunque fuera mayor, pues se salieron al campo y le fueron cuajando de acémilas, tiendas y personas de todas edades y condiciones, habiendo quien hace subir el número a cuarenta mil almas, despobladas casi las ciudades, villas, lugares y aldeas desde Ayerbe a la Albelda, y desde Bujaraloz a los valles de los Pirineos. También llegó Pedro Saputo, siendo grande la curiosidad de verle, y se hospedó en casa del más rico y del que más le importaba el milagro por ser el que más vino tenía.

El filólogo Javier Giralt habló de las lenguas en el Aragón oriental

Salió el sol el día de san Miguel, díjose una misa al pie de las Ripas, que oyeron las multitudes como pudieron, y quedaron todos en grande expectación de aquel salto o vuelo que ni se había visto en los siglos pasados ni se había de ver en los venideros; cuando allá sobre las once de la mañana salió Pedro Saputo y dijo haciéndolo pregonar por el campo, que el señor cura le había hecho presente que peligrando su vida en la prueba que iba a hacer, no podía a fuer de cristiano dejar de confesarse y comulgar; y que por consiguiente no podía saltar aquel día porque tenía que prepararse.

Para el siguiente hizo decir y pregonar que el señor cura quería que la confesión fuese general, y que un hombre del mundo no podía hacer el examen mientras se fríe un huevo como una monja que se confiesa todas las semanas y entró en el convento antes de mudar los dientes. Y aquella noche preguntó a su huésped en qué iba el despacho del vino. - Con otro día más, le respondió, se venden hasta las heces y habrán de beberlas porque no habrá otra cosa. Pues ese día, dijo él, ya le tenemos ganado. Mandad pregonar que mañana a las dos de la tarde será el salto y la satisfacción de todos.

Pasó la noche, vino el día, llegó la hora, y Pedro Saputo subió a las Ripas, dándoles vuelta por el norte del lugar; presentóse en la más alta y con grande voz preguntó a la multitud: - ¿Conque saltaré de esta ripa? - Sí, respondieron todos, resonando el grito un cuarto de hora por las mismas ripas y el río. Y ya del susto, ya de la imaginación malparieron cinco mujeres, que fue gran trabajo para los maridos y allegados. ¿Por qué iban si habían de asustarse?, dirá alguno; y yo le respondo, que fueron porque a no ir se hubiesen muerto de deseo; y más vale malparir que morirse. Tornó a decirles Pedro Saputo: - Mirad que no haya entre vosotros quien lo contradiga, porque uno solo que haya que se oponga diciendo que no, ya no puedo saltar. Y respondieron: - ¡Sí!, ¡sí!, ¡sí!, con un grito general y unánime. Y dijo él entonces: - Pues allá voy... ¡allá voy!... ¡que voy!... que salto... (haciendo grandes conatos y ademanes), pero por si acaso y porque aquí hay uno que dice que no, ahí va mi gabán, mirad cómo vuela. Y al mismo tiempo le arrojó con fuerza, y echó a correr hacia el monasterio de Sigena donde había inmunidad y salvaguardia, y dejó a aquella multitud de gentes, más crédula aún y llevadera que los de su pueblo, mirándose de unos a otros y midiéndose las narices que a todos les quedaron tan largas como fue el vuelo del gabán; mientras su dueño se moría de risa, aun corriendo como iba a tomar puerto seguro. Mas no se dieron por ofendidos de la burla; antes les cayó en gracia, y se volvieron muy contentos a sus casas.

A los ocho días salió del monasterio, para su lugar, y dijo a algunos amigos, que de buena gana se hubiese dejado encantar entre aquellas titulosas monjas, porque fuera del gutibambismo de la orden y de sus familias, eran de conversación fácil, amables algunas de ellas, admitían visitas particulares, y no se arrugaban con el mojigatismo y escrúpulos que tanto empalagaban en otras. Desde el primer día tuvo amigas, desde el segundo, amantes, los demás, favores a dos manos, y el último tu gozo en un pozo, porque dijo que se quería ir, y no le pudieron detener con ruegos, lágrimas, halagos ni ternezas; y eso que con él no se verificaba el dicho: amor de monja y pedo de fraile, todo es aire, y sólo un día más les concedió, siendo nueve los que estuvo entre ellas.

sábado, 27 de julio de 2024

3. 3. De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Capítul III.

De cóm Pedro Saputo va fé un atre viache mes llarg.

Dos añs y mich fée que habíe tornat de la seua primera ixida, y va viure en un ay perque continuamen li escribíen y cridáen pera obres de pintura, volén tots donálay an ell en gran enveja dels pintós que hasta entonses se féen la competensia entre ells al país; y com reconeixíen la maestría de Pedro Saputo, callaben y se féen fotre. Tamé aixó sentíe ell, y pera que no patigueren nessessidat, se excusabe de la mayoría de les obres, y alguna vegada de totes per no oferís cap de mes gran empresa. Al mateix tems se li fée estret aquell sel a la seua alma tan gran; y consebín ya atres coses diferentes a les de la primera eixida, va determiná anassen a corre la España, sense limitás per tan a sol España si li veníe be.

Una vegada resolt lo viache, va comprá una mula de bona presensia y poc preu, una bona espasa (que sabíe fe aná), y lo día fixat pera la ixida, va montá y va tirá cap a Cataluña. Y sa mare, y la padrina y sa filla, Eulalia y Tereseta, que ploraren lo que vullgueren, perque per nelles no habíe ell de viure y morí an aquell racó del món.

Desmemoriada mula vella, Desideri Lombarte, Pedro Bel Caldú

No va entrá al seu plan aná a vore a les seues amigues, perque la edat les debíe aná demanán a tota pressa les raderes paraules que totes volen sentí dels homens, y ell no se trobabe an eixe cas. 

Pero passáe no mol lluñ de la aldea de les novissies, y no va pugué evitá torse allí lo camí, senne dos no podíen ficál en apuros, com sí que u faríe Morfina, que be sentíe no vórela.

Va arribá, y al entrá ixíe son pare de Juanita, que lo va coneixe; se van saludá y van aná juns a casa seua, y juns van passá después a la de Paulina, encara abans de diná, perque eren sobre les deu del matí. Com lo creíen navarro y estudián se van extrañá que viachare de aquell modo: ell, que may se quedáe parat, los va di:

- Enguañ, curs perdut. Unes vegades valen mes lletres que hassienda; atres, hassienda que lletres. Lo tems es lo que goberne; y les lletres sempre se troben; pero la hassienda pot pedres. 

Y yo me trobo ara an este segón cas. Les sagales sempre eren les mateixes, y així que lo van vore, sen va aná lo juissi de casa. Después van voldre sabé lo misteri de la seua persona, y li van di que les dos estáen demanades en matrimoni, y encara que los partits eren mol ventajosos, espessialmén lo que lograbe Juanita, li demanáen consell, ya que encara no estáen del tot obligades. 

Ell va contestá que cuan estigueren casades les diríe quí ere, ara ni u podíe di ni les conveníe sabéu. Si puguera casám en les dos (les va di), vatres siríeu les meues dones; pero la ley no u permitix, y cap voldríe vore a l'atra casada en mí. Per tan debéu casatos. Y passat lo día mol alegremen en elles, va continuá lo seu viache en son demá.

Al poc mes de dos legües va entropessá la mula desmemoriada y va caure en ell a un forat. Se va assustá de aixó y va di:

- Pos si ara me haguera trencat un bras o una cama, ¿quí me traíe de aquí y me portabe aon me curaren? Es di, que debíe portá un criat; es di, que teníe que viachá en alguna autoridat; es di, que ya no soc Pedro Saputo lo libre, lo sabut, lo sense temó, lo sense respecte a cap vanidat. Mula, mula, una me n'has fet y no men farás dos; poc valíes, y ara vals menos; ¡pren!, y tirán de la espasa la hi va embutí per lo pit hasta la empuñadura y la va dixá espiritán, y en dos potades que va pegá se va quedá morta pera sempre y carn per als corvs y llops de la comarca. Va traure de la maleteta uns tapissos, y una llibreta en blang, dos camises y un gabanet (los dinés per supost, encara que no ne va pendre cap gran cantidat de casa), va formá un paquetet en tot, va atravessá per nell la espasa, se u va ficá al muscle, y fen la siñal de la creu, va di: 

San Perico: ¡adiós, mare!; ¡adiós, amors meus!; ¡adiós, Aragó!; ¡hasta que torna!

Va arribá a Lérida, Ilerda o Lleida y va pensá en Julio César. 

Se va interná al Prinsipat, y va visitá lo famós monasteri de Montserrat, (Monserrate com lo de Fórnols) aon los flares li van contá la historia del sélebre Juan Garín en la filla del conde Jofré lo Velloso (lo pilós, pelut, Gofredo, Gottfried, Uvifredo, Wifredo, Guifredo, Guifre, etc.), y la va sentí en molta formalidat per respecte als presens. Después se va admirá de la penitensia de que parláen y del descans al que vivíen.

Va mirá les pintures que ñabíe y va passá cap abán, no parán hasta Gerona, Gerunda, Girona. Allí va voldre vore les mosques de san Narciso o Narsís; pero li van di que com la sang que chupaben dels fransesos ere sang venenosa y descombregada o excomulgada per la invicta espasa del gran Rey don Pedro, Pere, Peire III de Aragó, se van morí totes después de habeli ajudat a acabá en la canalla, a la que no li va valé portá lo estandart sagrat que diuen la Oriflama, or y flama: ni les bendissions y aigua beneita en la que los va arruixá lo papa cuan en mala hora van publicá la crusada contra lo Rey de Aragó, del que encara tenen memoria.

PEDRO III, EN LAS JUSTAS DE BURDEOS (SIGLO XIII. BURDEOS)

De allí per la costa va aná cap a la gran Barselona (Barchinona, Barcino, Barcelona, etc), y habén sabut que al port ñabíe un buque a pun de eixecá áncora o ancla y fé vela cap a Italia, va aná allá lo día y hora a la que debíe eixí; lo va vore, va envejá al mes infelís que an ell anáe, y lo va seguí en los ulls y lo cor hasta que lo va pedre de vista. Se va quedá sol mirán cap al mar, y desconsolat o desconortat, y casi plorán, va traure lo retrato de sa mare que sempre portáe damún, se va ficá de ginolls, girada la cara cap a Aragó, y va di:

- ¡Oh mare! Al teu amor y soledat oferixco este sacrifissi. Per tú no men vach a Italia; per tú no visito la siudat dels Cesars; per tú no voré la capital y siñora del món.

Seguín sempre la costa va arribá a Tarragona, y comparanla, lo que ere en lo que habíe sigut, y recordán la dominassió y poderío inmenso dels romanos, casi en ves de plorá li van doná ganes de riure considerán la vanidat y mindundi de les gran fetes humanes y dels imperis de la terra.

Va continuá y de allí va passá lo Ebro o Ebre cap a Tortosa (Dertusa, Dertosa), va entrá al regne de Valensia, va saludá a Peñíscola y va vore lo castell del papa Benedicto de Luna, XIII; va arribá a Valensia y va buscá la porta al seu muro, va vore al Rey Don Jaime fen tremolá lo seu gloriós estandart en siñal de victoria desde lo Real hasta aon estáe.
Va aná después al mateix Real, que eren palaus y jardins (ara sol jardins, solsits y enrunats aquells a la guerra de la independensia). Va visitá después lo Real primé del mateix Rey a Ruzafa, lo seu puesto ocupabe un convén de monges.

Y enrecordansen de les seues de un atre tems, va di:

- Siguéu santes les que aquí tos trobéu; pero procuréu que no penetro a dins de les reixes algún Pedro Saputo, perque li auxiliará la naturalesa que es tan poderosa, y... Perdonéu, filles del error o del espíritu de Deu, que de tot ñaurá entre vatres. Les que foreu víctimes de la violensia, del engañ o de un despit, aquí teniu un cor que tos acompañe en lo sentimén. Hau perdut lo món, y no sabéu si guañaréu lo sel; pero potsé no sirá vostra tota la culpa ni to se demanará tota la cuenta. Dites estes paraules en gran sentimén, va girá la esquena an aquell triste y melancólic edifissi, y va entrá a la siudat; a la que se va aturá prop de un añ, dedicat a la pintura, perque li van agradá los pintós valensians.


Original en castellá:

Capítulo III.

De cómo Pedro Saputo hizo otro viaje más largo.

Dos años y medio hacía que había vuelto de su primera salida, y vivió desazonado porque continuamente le escribían y llamaban para obras de pintura, queriendo todos dársela a él con grande envidia de los pintores que hasta entonces se las competían entre sí en el país; y como reconocían la maestría de Pedro Saputo, callaban y se concomían. También esto sentía él, y para que no padeciesen necesidad, se excusaba de la mayor parte de las obras, y alguna vez de todas por no ofrecerse ninguna de mayor empresa. Al mismo tiempo venía estrecho aquel cielo a su alma grande; y concibiendo ya otras cosas que la vez primera, determinó irse a correr la España cuando menos, sin limitarse por tanto a sola España si le venía a mano. Resuelto que tuvo el viaje, compró una mula de buena presencia y poco precio, una buena espada (que sabía manejar), y el día fijado para la salida, montó y echó a andar hacia Cataluña. Y su madre, y la madrina y su hija, Eulalia y Teresita, que llorasen cuanto quisiesen, porque por ellas no había él de vivir y morir en aquel rincón del mundo.

No entró en su plan ir a ver a sus amigas, porque la edad les debía ir pidiendo a toda prisa las últimas palabras que todos quieren oír de los hombres, y él no se encontraba en ese caso. Pero pasaba no muy lejos de la aldea de las novicias, y no pudo menos de torcer allí el camino, como quiera que siendo dos no podían meterle en apuro, como hiciera Morfina, aunque bien sentía no verla.

Llegó, y al entrar salía el padre de Juanita, que le conoció; se saludaron y fueron juntos a su casa, y juntos pasaron luego a la de Paulina, aún antes de comer, porque eran sobre las diez de la mañana. Como le creían navarro y estudiante extrañaron que viajase de aquel modo: él, que nunca se atajaba, les dijo: - Hogaño, curso perdido. Unas veces valen más letras que hacienda; otra hacienda que letras. El tiempo es el que gobierna; y las letras siempre se encuentran; mas la hacienda puede perderse. Y yo me hallo agora en este segundo caso. Las muchachas siempre eran las mismas, y así que le vieron, se les fue el juicio de casa. Luego después quisieron saber el misterio de su persona, y le dijeron que las dos estaban pedidas en matrimonio, y aunque los partidos eran muy ventajosos, especialmente el que lograba Juanita, le pedían consejo, puesto que aún no estaban del todo obligadas. Él les respondió que cuando fuesen casadas las diría quién era, que antes, ni se lo podía decir ni les convenía saberlo. Si pudiera casarme con las dos (les dijo), vosotras seríades mis esposas; pero la ley no lo permite, y ninguna querría ver a la otra casada conmigo. Por consiguiente debéis casaros. Y pasado el día muy alegremente con ellas, continuó su viaje el siguiente.

A poco más de dos leguas tropezó la mula y cayó con él en un hoyo. Amostazóse de esto y dijo: - Pues si ahora me hubiese roto un brazo o una pierna, ¿quién me sacaba de aquí y me llevaba adonde me curasen? Es decir, que debía llevar un criado; es decir, que debiera viajar con alguna autoridad; es decir, que ya no soy Pedro Saputo el libre, el listo, el sin miedo, el sin respeto a vanidad alguna. Mula, mula, una me has hecho y no me harás dos; poco valías, y agora vales menos; ¡toma!, y tirando de la espada se la metió por el pecho hasta el puño y se la dejó espiritando, y con dos pernadas que dio quedó muerta para siempre y pasto de los cuervos y lobos de la comarca. Sacó de la maletilla unos tapices, y un cuaderno en blanco, dos camisas y un gabancillo (el dinero por supuesto, aunque no tomó gran cantidad de casa), formó un paquetito con todo, atravesó por él la espada, se lo echó al hombro, y haciendo la señal de la cruz, dijo: san Perico: ¡adiós, madre!; ¡adiós, amores míos!; ¡adiós, Aragón!; ¡hasta la vuelta!

Llegó a Lérida y pensó en Julio César. Se internó en el Principado, y visitó el famoso monasterio de Monserrate, donde los monjes le contaron la historia del célebre Juan Garín con la hija del conde Jofré el Velloso (Gofredo o Uvifredo), y la oyó con mucha formalidad por respeto a los presentes. Después se admiró de la penitencia de que hablaban y del regalo con que vivían. Miró las pinturas que había y pasó adelante, no parando hasta Gerona. Allí quiso ver las moscas de san Narciso; pero le dijeron que como la sangre que chupaban de los franceses era sangre ponzoñosa y descomulgada por la invicta espada del gran rey don Pedro III de Aragón, murieron todas después de haberle ayudado a acabar con la canalla, a la cual no le valió traer el estandarte sagrado que llaman el Oriflama: ni las bendiciones y agua bendita que les echó el papa cuando en mala hora publicaron la cruzada contra el rey de Aragón, de que todavía tienen memoria.

De allí por la costa vino a la gran Barcelona, y habiendo sabido que en el puerto había un buque a punto de levantar áncora y hacer vela para Italia, fue allá el día y hora en que debía salir; viole, envidió al más infeliz que en él iba, y le siguió con los ojos y el corazón hasta que le perdió de vista. Quedó solo mirando hacia el mar, y desconsolado y casi llorando, sacó el retrato de su madre que siempre traía consigo, se postró de rodillas, vuelta la cara a Aragón, y dijo: - ¡Oh madre! A tu amor y soledad ofrezco este sacrificio. Por ti no me voy a Italia; por ti no visito la ciudad de los Césares; por ti no veré la capital y señora del mundo.

Siguiendo siempre la costa llegó a Tarragona, y comparándola en lo que era con lo que había sido, y recordando la dominación y poderío inmenso de los romanos, casi en vez de llorar le dio ganas de reír considerando la vanidad y pequeñez de las grandezas humanas y de los imperios de la tierra.

Continuó de allí, pasó el Ebro en Tortosa, entróse en el reino de Valencia, saludó a Peñíscola y los manes santos del papa Benedicto de Luna; llegó a Valencia y buscó la puerta en cuyo muro vio el rey Don Jaime tremolar su glorioso estandarte en señal de victoria desde su Real en donde estaba. Fue luego al mismo Real, que eran palacios y jardines (ahora sólo jardines, arruinados aquéllos en la guerra de la Independencia). Visitó después el Real primero del mismo rey en Ruzafa, cuyo sitio ocupaba un convento de monjas. Y acordándose de las suyas de otro tiempo, dijo: - Sed santas las que aquí os hallades; pero mirad que no penetre dentro de las rejas algún Pedro Saputo, porque le auxiliará la naturaleza que es tan poderosa, y... Perdonad, hijas del error o del espíritu de Dios, que de todo habrá entre vosotras. Las que fuéredes víctimas de la violencia, del engaño o de un despecho, aquí tenéis un corazón que se compadece de vosotras. Habéis perdido el mundo, y no sabéis si ganaréis el cielo; pero tal vez no será vuestra toda la culpa ni se os pedirá toda la cuenta. Dichas estas palabras con gran sentimiento, volvió la espalda a aquel triste y melancólico edificio, y se entró en la ciudad; en la cual se detuvo cerca de un año dedicado a la pintura, porque le gustaron los pintores valencianos.