Mostrando las entradas para la consulta estiu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta estiu ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

viernes, 28 de noviembre de 2025

Prat - Precipient

Prat, s. m., lat. pratum, pré.

Quan vei florir pratz e boyssos.

E. Cairels: Mout mi platz.

Quand je vois fleurir prés et buissons. 

Pel gent estiu ni per las flors del prat.

Le moine de Montaudon: Aras pot.

Par le gentil été et par les fleurs du pré.

ANC. FR. Ung certain prat... ouquel prat ung lors nommé Jehan de Clavaire eust beuté... pasturer. 

Lett. de rém., 1442. Carpentier, t. III, col. 388.

CAT. Prat. ESP. PORT. Prado, IT. Prato. (chap. Prat, prats; la vall del prat a Beseit; lo prat está damún de l'assut, aon viu mon cusí Pistoles, José Ramón Urquizú Guimerá, en la seua dona de Tailandia, y en sa mare Pilar Guimerá Ramia.)

2. Pradal, s. m., pré, prairie.

El tornei rengat, espes,

A Saill, fora del pradal,

N' aic lo bon elme que tan val.

G. de Berguedan: Talans m'es. 

Au combat aligné, épais, à Sail, hors de la prairie, j'en eus le bon heaume qui tant vaut.

Dos deniers del pradal.

Cartulaire du Bugue, fol. 1. 

Deux deniers de la prairie. 

ANC. ESP. Pradal.

3. Pradelh, Pradel, s. m. dim., préau, petit pré, pelouse.

M' anava sol per un pradel.

Guillaume d'Autpoul: L'autr'ier. 

J'allais seul par un préau.

E 'l doutz pradelh 

E 'l vergier on chanton l' auzelh.

P. Vidal: Pois ubert.

Et la délicieuse pelouse et le verger où chantent les oiseaux.

ANC. FR. Le roi descendi, après manger, ou prael, desouz la chapelle.

Joinville, p. 8.

ESP. Pradillo. IT. Pratello. (N. E. Pradell de la Teixeta, Tarragona)

 

Pradell de la Teixeta, Tarragona

 

4. Pradet, s. m. dim., petit pré.

En un pradet, culhen flor,

Encontrei pastora ses par.

J. Esteve: L'autr'ier. 

En un petit pré, cueillant fleur, je rencontrai bergère sans pareille.

Volc esser venc en un pradet.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps. 

Il voulut être vaincu dans un petit pré. 

CAT. Pratet. ESP. Pradito (pradillo, pradecito). 

(chap. pradet, pradets.)

5. Prada, s. f., prairie, pré.

Non chan per auzel ni per flor... 

Ni per reverdir de la prada.

Rambaud d'Orange: Non chan. 

Je ne chante pour oiseau ni pour fleur... ni pour le reverdir de la prairie.

Par la flor en la prada.

Marcabrus: Lanquan.

La fleur paraît dans la prairie.

ANC. FR. Se logèrent tous ensemble au bout de la prée en une ville.

Monstrelet, t. II, fol. II.

6. Pradaria, s. f., prairie.

Vergiers e pradarias.

(chap. Vergés y praderes; vergé tamé se li diu al jardí.)

Brev. d'amor, fol. 46. 

Vergers et prairies.

Passan vilas e borcx e boys e pradaria.

Roman de Fierabras, v. 64.

Ils passent villes et bourgs et bois et prairie. 

ANC. FR. Les sains enmi la praerie.

Roman del conte de Poitiers, v. 1123.

Forès et praeries tout ce n'i faut noient. 

Roman de Berte, p. 14.

CAT. ESP. (pradera) PORT. Praderia. IT. Prateria. 

(chap. Pradera, praderes.)

7. Pradela, s. f., prairie.

Els pratz Marimonda, qu'es bela la pradela. 

Ar si fay Ferabras armar en la pradela.

Roman de Fierabras, v. 1293 et 132.

Aux prés de Marimonde, qu'est belle la prairie.

Maintenant Fierabras se fait armer dans la prairie.

 

Pratica, s. f., lat. practica, pratique.

La pratica e uzança.

Doctrine des Vaudois.

La pratique et usage.

CAT. (pràctica) ESP. (práctica) Practica. PORT. IT. Pratica. 

(chap. práctica, práctiques.)

2. Practic, adj., lat. practicus, pratique.

Entendement practic... es dit practic, quar praxis vol dire operacio.

Ars mechanica et practica.

(chap. L'art mecánica y práctica; les arts.) 

Eluc. de las propr., fol. 22 et 105. 

Entendement pratique... est dit pratique, parce que praxis veut dire opération.

Art mécanique et pratique.

ANC. FR. Juger de ce à quoi il est pratic, et dont il fait profession.

Joyeusetez, Facéties, etc., p. 10.

CAT. Practic (pràctic). ESP. Practico (práctico). PORT. IT. Pratico.

(chap. Práctic, practics, práctica, práctiques.)

3. Praticamen, s. m., pratique, ce qui regarde le praticien.

De fesiqua sai ieu aisi sometamens

E de rethorica e dels praticamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De physique je sais aussi supérieurement et de rhétorique et des pratiques.

4. Praticar, v., pratiquer, exercer.

En las cors ont an a praticar.

Statuts de Provence. BOMY, p. 8. 

Dans les cours où ils ont à exercer.

CAT. ESP. Practicar. PORT. Praticar. IT. Praticare. 

(chap. practicá : practico, practiques, practique, practiquem o practicam, practiquéu o practicáu, practiquen; practicat, practicats, practicada, practicades; antigamén practicá ere com platicá : parlá, discutí, sobre tot a les corts : “En las cors ont an a praticar.” : A les corts, aon han de platicá, o be exersí - ejersí, practicá.)

 

Prau, adj., lat. pravus, pervers, méchant.

Las pravas obras.

Trad. de Bède, fol. 60.

Les perverses œuvres.

CAT. Prau. ESP. IT. Pravo. (chap. Pervers, perversos, perversa, perverses; roín, roins, roína, roínes : ruín, ruins, ruína, ruínes; mesquí, mesquins.)

2. Pravitat, Pravetat, s. f., lat. pravitatem, perversité, iniquité, dépravation.

La pravetaz dels mals homes.

Cant el sufre las doras pravitaz dels homes.

Trad. de Bède, fol. 22. et 50. 

La perversité des hommes méchants

Quand il souffre les dures iniquités des hommes. 

ANC. FR. Nous appellons les pravitez de l'âme, vices.

Anc. trad. des Paradoxes de Cicéron, fol. 9.

CAT. Pravitat. ESP. Pravedat (pravedad). PORT. Pravidade. IT. Pravità, pravitate, pravitade. (chap. Pravedat, pravedats; perversidat, perversidats; ruindat, ruindats; iniquidat, iniquidats; depravassió, depravassions.)

3. Pravamen, adv., perversement.

Nuils non pot aver misericordia en altrui, que, vivent pravamen, no l' a en se.

Trad. de Bède, fol. 64.

(chap. Dingú pot tindre misericordia de un atre, qui, vivín perversamen (pravamen), no la té pera nell.)

Nul ne peut avoir miséricorde pour autrui, qui, vivant perversement, ne l'a pas en soi. 

IT. (ESP.) Pravamente. (chap. Pravamen, perversamen, roínamen, vissiosamen.)

4. Depravar, v., lat. depravare, dépraver, vicier. 

Part. pas. La libertat natural dels mals es depravada... per obstinacio.

(chap. La libertat natural dels roíns es depravada... per obstinassió, tossudés.)

Eluc. de las propr., fol. 8.

La liberté naturelle des méchants est viciée... par obstination.

CAT. ESP. PORT. Depravar. IT. Depravare. (chap. Vissiá, depravá : depravo, depraves, deprave, depravem o depravam, depravéu o depraváu, depraven; depravat, depravats, depravada, depravades.)

Ignacio Sorolla Vidal. Si yo fora catalaniste, cuántes coses ignoraría

5. Adepravar, v., gâter, endommager, dépraver. 

Part. pas. Los digs consols an... la conoychenssa... de aiguieras adepravadas.

(chap. Los dits consuls tenen... lo coneiximén (coneixensa, saben)... de aigüeres espentolades, en mal estat, que se han de arreglá.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 126. 

Lesdits consuls ont... la connaissance... des ruisseaux d'arrosage endommagés.

 

Prazin, s. f., lat. prasina, prasine, terre verte. (N. E. Ver Prat.)

Prazin es terra o greda vert cum porr, per que es dita prazin, quar prazon en grec vol dire porr. (N. E. Ver Porr, porro, puerro, más arriba.)

Eluc. de las propr., fol. 267.

La prasine est terre ou craie verte comme porreau, c'est pourquoi elle est dite prasine, parce que prazon en grec veut dire porreau.

Prebenda, Prevenda, s. f., lat. praebenda, prébende, bénéfice

Senhors que an alcunas prebendas a donar, que las donan a personas non dignas.

V. et Vert., fol. 16. 

Seigneurs qui ont aucunes prébendes à donner, qui les donnent à personnes non dignes

Ieu viu de paupra prevenda.

Hugues de Saint-Cyr: Servit.

Je vis de pauvre bénéfice.

CAT. ESP. PORT. IT. Prebenda. (chap. Prebenda, prebendes; benefissi, benefissis; renta, rentes.)

2. Prevendar, (N. E. No se encuentra con b, prebendar?) v., prébender, donner une prébende.

Part. pas. Am degua et am canorgues prevendatz.

(chap. En degá (decano) y en canonges (canónigos) prebendats, benefissiats.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 217.

Avec doyen et avec chanoines prébendés. 

ESP. Prebendar.

Le CAT., le PORT, et l'IT. font usage du part. pas. Prebendat, prebendado, prebendato. (chap. canonge prebendat, canonges prebendats; abadesa prebendada, abadeses prebendades; no sé si a les monges o abadeses sels donabe prebendes, pero sí rentes sobre les propiedats del monasteri o convén.)

Vita Christi de la Reuerent Abb´adl´atínta. (la t está damún de la radera a. pareix un muixó. (Abbadessa de la Trinitat)

 

Precipient, adj., lat. praecipientem, ordonnant, commandant

Per voluntat de Dieus precipient o eficient. 

Auctoritat precipient et imperativa.

Eluc. de las propr., fol. 6 et 9. 

Par volonté de Dieu ordonnante ou efficiente. 

Autorité ordonnante et impérative.


Preda

lunes, 24 de noviembre de 2025

Por, Porre - Porc - Porfiri - Porpra, Polpra

Por, Porre, adv., hors, dehors.

Loc. Pueis gitet l' escala por.

(chap. Después va (gitá) aviá, llansá la escala fora, afora.)

R. Vidal de Bezaudun: Mas novas.

Puis il jeta l'échelle hors.

Usquecx l' empeinh e 'l gieta por.

P. Vidal: A per pauc. 

Un chacun le pousse et le jette hors.

Pero lo seus calabres a tant forsa e vigor 

Que tot lo portal trenca e brisa e gieta por.

Guillaume de Tudela.

Pourtant le sien calabre a tant de force et de vigueur que tout le portail il casse et brise et jette hors.

Fig. Ha gitat porre son entendemen.

V. et Vert., fol. 84. 

Il a jeté hors son entendement.

ANC. FR. Mès, por t'amor, veil giter puer 

Li e s'amor et ses joiaus. 

Tant ama Diex nès en joenesce 

Qu'il gita puer tote richesce. 

Fables et cont. anc., t. II, p. 422; et t. 1, p. 292. 

Par lui gietent mauvestié puer.

Roman du Renart, t. IV, p. 372. 

Que tot lou mont voil geter puer. 

Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. II, p. 11. 


Porc, m., lat. porcus, porc, cochon. 

La terra que porta e noyris los porcs et los grapautz aysi ben com los reys. 

(chap. La terra que porte y nutrix als gorrinos (porcs) y als sapos tan be com als reys; gripau, gripaus en catalá.)

V. et Vert., fol. 34.

La terre qui porte et nourrit les porcs et les crapauds aussi bien comme les rois.

Garins li fes los porcs gardar.

V. de S. Honorat.

Garins lui fit les porcs garder.

CAT. Porc. ANC. ESP. Porco. ESP. MOD. Puerco. PORT. IT. Porco.

(chap. gorrino, tossino, marrano, porc.)

2. Porca, s. f., lat. porca, truie. (Cat. truja)

La porca que dona al prumier porcel la prumiera popa.

Eluc. de las propr., fol. 51.

La truie qui donne au premier petit porc la première mamelle.

Nasquet una porca, que apres ac 1 porcel que avia cara d'ome.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 149.

Naquit une truie, qui après eut un petit porc qui avait face d'homme.
CAT. Porca. ESP. Puerca. PORT. IT. Porca. (chap. Gorrina, gorrines, tossina, tossines, marrana, marranes, porca, porques.)

3. Porquet, s. m. dim., petit porc.

Vacas, porquetz e gras motos.

Los XV Signes de la fi del mon.

Vaches, petits porcs et gras moutons.

(chap. Porquet, porquets; gorrinet, gorrinets (mote de Daniel Vives de Fondespala, y de consevol del poble); marranet, marranets; tossinet, tossinets.)

Daniel Vives Albesa, Fuentespalda, Fondespala, gorrinet

4. Porcelh, Porcel, s. m. dim., petit porc, cochon de lait.

Fui crestaire de porcelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus châtreur de petits porcs.

(chap. Yo vach sé capadó de lechons.)

Metetz un pauc, en un budel, 

De galina o de porcel.

(chap. Fiquéu un poc, a un budell (embutíu), de gallina o de lechó.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Mettez un peu, dans un boyau, de poule ou de petit porc.

ANC. FR. Vos tuastes vostre porcel.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 265. 

CAT. ESP. Porcel. IT. Porcello. (chap. lechó, lechonet, lechons, lechonets, que encara mame lleit.)

5. Porcella, s. f., cochonaille, troupeau de porcs, tout ce qui est du porc.

La lor porcella

Gardon ben de lamella.

P. Cardinal: Un sirventes trametrai. 

La leur cochonaille ils gardent bien de couteau.

6. Porcelar, v., mettre bas, en parlant de la truie.

Part. pas. Quan ha porcelat, emagrezish, quar lo noyriment si convertis en layt a noyrir los porcels.

Eluc. de las propr., fol. 259.

Quand elle a mis bas, elle amaigrit, parce que la nourriture se convertit en lait à nourrir les petits porcs.

(chap. Parí, criá una gorrina uns cuans gorrinets.)

7. Porcelier, adj., pourcelier, qui produit de petits cochons.

Trueia porceliera.

Leys d'amors, fol. 32. 

Truie pourcelière.

8. Porcin, Porci, adj., lat. porcinus, de porc.

Femat de fems porci.

(chap. Femat, abonat en fem de gorrino : purín.)

Carn porcina es bona en estieu.

Elephant... mot temo votz porcina.

Eluc. de las propr., fol. 196, 233 et 249.

Fumé de fumier de porc.

Chair de porc est bonne en été.

(chap. La carn de gorrino es bona al estiu. San Martín no es pressisamen al estiu, y lo mondongo tampoc.)

Éléphants... moult craignent voix de porc.

ESP. IT. Porcino. (chap. porsí, porsins, los elefans li tenen molta temó a la veu porsina, als chillits del gorrino, porsines.)

Luiset, Chum, gorrino, Valjunquera, mondongo, matansa

9. Porquier, s. m., porcher, gardien de porcs.

Fuy, mais de dos mes, porquiers.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus, plus de deux mois, porcher.

Els an lo porquier demandat.

V. de S. Honorat. 

Ils ont demandé le porcher.

ANC. FR. Chascun vilain, chascun porchier.

Roman de la Rose, v. 1948. 

CAT. Porquer. ESP. Porquero. PORT. Porqueiro. IT. Porcaro, porcaio.

10. Porquiera, s. f., porchère, gardeuse de porcs.

Vi de luenh una porquiera

1 tropel de porcs gardan.

Leys d'amors, fol. 23.

Je vis de loin une porchère un troupeau de porcs gardant.

11. Porcassin, Porcassi, s. m., gardien de porcs, porcher.

Plus fort qu' escassier porcassi.

Guillaume de Durfort: Turcmalet. 

Plus fort que porcher monté sur des échasses.

12. Porquacier, s. m., vendeur de porc, charcutier.

Mazelliers aion V rutlos, so es assaber, 1, boacier... 1, porquacier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 45.

Que les bouchers aient cinq votes, c'est à savoir, un, les vendeurs de chair de boeuf... un, les vendeurs de porc.

13. Porcaria, s. f., porcherie, redevance au sujet des porcs. 

Sian quiti e franx de la boada... et de porcaria.

Tit. de 1263. DOAT, t. XCI, fol. 246.

Soient quittes et francs de la boade... et de porcherie.

14. Porc espi, s. m., porc-épic. 

A guiza de porc espi.

Eluc. de las propr., fol. 230. 

A manière de porc-épic. 

CAT. Porc espi. ESP. (chap.) Puerco espín. PORT. Porco espiho. IT. Porco spino, porco spinoso.

15. Porc mari, s. m., porc-marin, sorte de poisson.

Autres peyshos quero lor pastura cavan am le morr dins l'arena, cum es porc mari. Eluc. de las propr., fol. 155.

Autres poissons cherchent leur pâture creusant avec leur museau dans le sable, comme est porc-marin.

(ESP. cerdo marino, Oxynotus centrina)

Oxynotus centrina, cerdo marino, porc marí

Pordalayga, s. f., pordelaygue, sorte de plante.

Suc de pordalayga.

Coll. de recettes de médecine. 

Suc de pordelaygue.


Porfiri, s. m., lat. porphyrites, porphyre.

Fo sebelhitz al Letra en la concha de porfiri. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Fut enseveli à Latran dans la conque de porphyre.

ANC. CAT. Porfir. CAT. MOD. ESP. PORT. IT. Porfido. (ESP. Pórfido: Roca compacta y dura, formada por una sustancia amorfa, ordinariamente de color oscuro y con cristales de feldespato y cuarzo. Del it. porfido, y este del gr. πορφύρεος porphýreos 'de color púrpura':)

Porpra, Polpra, s. f., lat. purpura, pourpre, sorte de couleur.
Cercle daurat de color de porpra.
(chap. Sírcul dorat de coló de púrpura.)

Abr. de l'A. et du N.-T., fol. 21.
Cercle doré de couleur de pourpre.

- Sorte d'étoffe.
Maria pres a obrar
Porpra al temple per l' autar.

Trad. d'un Évangile apocryphe.
Marie prit à ouvrer de la pourpre au temple pour l'autel.

Una borsa de polpra.

Philomena.
Une bourse de pourpre.

Vestirs precioses de polpra.

V. et Vert., fol. 104.
Vêtements précieux de pourpre.

- Sorte de vêtement.

Ai mantha polpra biza

E manhs almatras per jazer.

P. Vidal: Lai on cobra.
J'ai mainte pourpre bise et maints matelas pour coucher.
(chap. Almatras : madalap; fr. matelas; Cat. matalàs.)

CAT. ESP. (chap. púrpura) PORT. Purpura. IT. Porpora.

2. Porpal, s. m., pourpre, sorte de dignité.

Qu' el lo toilla del porpal,
E qu' el depona
Lo menscrezens.
Guillaume de Berguedan: Un sirventes vuoill.
Qu'il le dépouille de la pourpre, et qu'il dépose le mécréant.

3. Purpurenc, adj., de pourpre, pourpré, purpurin.
Marmo en color purpurenc.
Viola... alcuna es purpurenca, alcuna blanca.
Eluc. de las propr., fol. 190 et 228.

Marbre purpurin en couleur.

Violette... aucune est purpurine, aucune blanche.

4. Polprier, s. m., lat. purpurarius, pourprier, teinturier en pourpre.

A polpriers, lo portal de la saunaria.

Cartulaire de Montpellier, fol. 44.
A pourpriers, le portail de la saunerie.


Porr

lunes, 31 de marzo de 2025

Pilar Rahola, Manuel Valls, Vargas Llosa

Pilar Rahola, Manuel Valls, Vargas Llosa
 
Pilar Rahola, Manuel Valls, Vargas Llosa
 
Nobel, primer ministro, diputada hace años


Pilar Rahola Martínez (Barcelona, 21 de octubre de 1958)​ es una filóloga, política, y periodista española, tertuliana radiofónica, y habitual de TV3 y de televisión española de ideología independentista catalana.
Fue diputada por Barcelona en el Congreso dentro del Grupo Parlamentario Mixto entre 1993 y 2000.

wiki

Pilar Rahola Martínez, wiki


​Es columnista en el diario La Vanguardia​ y es o ha sido colaboradora o tertuliana de programas radiofónicos y televisivos como Julia en la onda, 8 al día o La noria. Fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, un organismo adscrito al Departamento de la Presidencia de la Generalidad creado en 2013 para asesorar sobre el proceso de independencia de Cataluña.

Esquerra Republicana de Catalunya, Partit per la Independència

Militante y dirigente de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en su carrera política, y tras su abandono de la formación siendo una de las cabezas visibles del Partit per la Independència, Rahola se autodefinió en 2006 como «de izquierda».

Fue calificada como «periodista de izquierda» en 2004, aunque se ha señalado más recientemente su acercamiento a posiciones de la centro-derechista Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Fue autora también en 2010 de la biografía —calificada por analistas críticos con formato «de loa»—​ de Artur Mas, presidente de CDC, de CiU y de la Generalidad de Cataluña y en la que parte de la crítica señaló en 2010 un «profundo resentimiento» hacia ERC y el tripartito de izquierdas.

Ha sido destacado su papel como «gran amiga del pueblo de Israel».También se la ha caracterizado como «hipercrítica» respecto al mundo Islámico.

Fue la única representante de Esquerra Republicana de Catalunya en el Congreso de los Diputados en la V y VI Legislatura (1993-2000), así como teniente de alcalde de Barcelona.

Formó parte de diversas comisiones de investigación, entre ellas, la comisión Roldán, que investigó el caso más grave de corrupción del último gobierno socialista (anterior a los ERE) de Felipe González.

También ha sido miembro de múltiples comisiones parlamentarias, entre ellas la comisión de exteriores.

En 1996 abandonó ERC para fundar, junto a Àngel Colom y Joan Laporta, el Partit per la Independència (PI), que no obtuvo representación parlamentaria. Tras el fracaso político del PI abandonó la política activa para volver al periodismo y la escritura.

Desde 2013 fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, órgano de la Generalitat encargado de preparar una consulta por la independencia de Cataluña,  butifarréndum , hasta que éste fue suprimido el 27 de octubre de 2017 por el gobierno de España en aplicación del artículo 155 de la Constitución española.

Y Montoro dice que no hay malversación.

Rahola es licenciada en Filología Hispánica y Filología Catalana por la Universidad de Barcelona. Es autora de diversos libros publicados en castellano y catalán, ha colaborado con diversos periódicos españoles, como El País, y ahora es colaboradora fija del periódico La Vanguardia. También ha colaborado con el diario argentino La Nación y el periódico electrónico Diario de América que se edita en Estados Unidos.

Desde 1987 hasta 1990, fue directora de la editorial catalana Pòrtic, con diversas colecciones literarias a su mando.

Publicó, entre otros, Bella del señor de Albert Cohen y La hoguera de las vanidades de Tom Wolfe

Además, hasta 2003 fue directora de la Fundación Acta, para la difusión del pensamiento y el debate.
Como periodista, estuvo en diversos conflictos como la guerra entre Etiopía y Eritrea, la guerra de los Balcanes, la primera guerra del Golfo (desde Jerusalén), la caída del muro de Berlín, el asalto al Parlamento Ruso y el proceso de independencia de los países bálticos.

Ha sido colaboradora en varios programas de televisión como Els Matins de TV3 y 8 al día de 8tv, en ambos con Josep Cuní o Crónicas Marcianas, La noria y Sábado Deluxe de Telecinco. En la radio presentó Vis à vis, programa de entrevistas -exclusivamente a hombres- que se emitió en Ona Catalana de 2000 a 2003 y que en 2006 se adaptó a la televisión para emitirse por BTV.

Desde 2007 colabora en el programa de radio Julia en la Onda en Onda Cero, con Julia Otero, en el que da su opinión sobre diversos temas, entre los que se cuentan el nacionalismo catalán, los derechos de la mujer y el conflicto árabe-israelí. Respecto a este último tema, su posicionamiento a favor de Israel y sus críticas hacia determinados aspectos del islam la ha llevado a recibir críticas en varios medios, algunos de ellos de tendencia islámica.

Ha dado conferencias en Universidades de Argentina, Colombia, Brasil, México, Costa Rica, Israel, Perú y Chile. También las ha dado en diversas ciudades norteamericanas, entre ellas Miami, San Diego, Palm Beach, así como en Puerto Rico, en el Palacio Legislativo de Uruguay y en Panamá, donde Jordi Pujol llevaba calerons.

Diversos familiares se han dedicado a la política. Uno de ellos, Pedro Rahola, fue dirigente de la Lliga Catalana, diputado, senador, ministro sucesivamente de Marina y sin cartera en los últimos gobiernos del bienio radical-cedista durante la Segunda República y amigo de Francisco Cambó. Otro, Frederic Rahola, fue el primer Síndico de Agravios (greuges) de Cataluña tras la restauración de la Generalidad. También es familiar de Carles Rahola, intelectual catalán condenado a muerte por el franquismo en 1939. A cualquiera llaman intelectual.

Está casada y tiene tres hijos, dos de ellos adoptados en Barcelona y Siberia respectivamente. Este último no es de raza pura catalana, si conseguís la independencia lo van a mirar con malos ojos. 

En 2014 saltó la noticia de que la versión en español de su currículum en su página web personal había estado errado durante varios años, acreditándose en él dos doctorados inexistentes.
Espero que Ignacio Sorolla Vidal tenga al menos uno.

  • Aquell estiu color de vent - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
  • Color de verano - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
  • Aperitiu nocturn - Editorial Pòrtic 1985. ISBN 84-7306-260-4
  • La qüestió catalana - Editorial Columna 1993. ISBN 84-7809-515-2
  • Mujer liberada, hombre cabreado - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03499-5
  • Dona alliberada, home emprenyat - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03477-4
  • Carta a mi hijo adoptado - Editorial Planeta 2001 ISBN 84-08-03886-9
  • L'adopció un acte d'amor - Editorial Columna 2001 ISBN 84-8300-760-6
  • Carta ao meu filho adoptado - Editorial Ambar 2003 ISBN 972-43-0654-2
  • Historia de Ada - Editorial RandomHouse Mondadori 2002 ISBN 84-97590-26-6
  • 3x1: El món actual a través de 3 generacions - Editoral Plaza & Janes 2003 ISBN 84-01-38626-8
  • Catalunya, any zero -Editorial Ara llibres 2004 ISBN 84-96201-16-3
  • A favor de Israel -Editorial Certeza (2005) ISBN 84-96219-20-8
  • Atrapados en la discordia: conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina -Editorial Destino (2009) ISBN 978-84-2334-169-6
  • La máscara del rey Arturo -Editorial RBA libros (2010) ISBN 978-84-9867-817-8
  • La República Islámica de España -Editorial RBA libros (2011). ISBN 978-84-9867-986-1
  • El carrer de l'embut Editorial RBA libros (2013). ISBN 978-84-826-4629-9

En la misma entrevista se muestra crítica con «la izquierda antimoderna, reaccionaria y antisemita que se enamoró de Stalin y de Castro y que ahora está enamorada de Chávez» y afirma que «combate a la izquierda que siempre se enamora de monstruos»

  1.  Biografía.
  2. González Cuevas, 2010, p. 12.
  3. Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la V Legislatura».
  4. Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la VI Legislatura».
  5. directe.cat, ed. (3 de diciembre de 2012). «La Vanguardia propugna la dimissió de Mas» (en catalán).
  6.  «Onda Cero rectifica y vuelve a contar con Pilar Rahola». Diario Público. 7 de octubre de 2011.
  7. Miguel Ángel Aguilar (24 de diciembre de 2013). «Autodeterminación y referéndum». El País.
  8. Europa Press, ed. (25 de abril de 2012). «'La Noria' se para en Telecinco».
  9. Cañizares, María José (30 de diciembre de 2013). ««Glamour» independentista». ABC.
  10. «Pilar Rahola: "La ONU actúa como esclava del mundo islámico"». La Nación.com. 4 de octubre de 2006. Consultado el 15 de enero de 2014.
  11. Perednik, 2004, p. 5.
  12. del Cañuelo, 2013, p. 7.
  13. Moreras, Jordi (2012). «Country surveys: Spain (páginas 545-562)». Yearbook of Muslims in Europe, Volumen 4 (en inglés). (editado por Jørgen S. Nielsen, Samim Akgönül, Ahmet Alibasi y Egdunas Racius). BRILL. pp. 560-561. ISBN 9004225218.
  14. Traducción: Partido por la independencia.
  15. http://www.broadcaster.cat/TV/default.cfm/ID/2720/SF/2684/PROGRAMES/vis-vis.htm
  16.  La Vanguardia, órgano oficial del Estado de Israel webislam, acceso 01 junio, 2010
  17.  El "hiyab" y la libertad amenazada webislam, acceso 1 de junio de 2010
  18. Keren Hoy Especial Rahola consultado el 17 de abril de 2007.
  19.  La periodista Pilar Rahola, Premio Daniel Pearl por su "lucha contra el antisemitismo" La Vanguardia, 4 de octubre de 2010
  20.  Los editores catalanes premian a Pep Guardiola y Pilar Rahola Europa Press, 10 de noviembre de 2010
  21.  V Premios CMN a la Excelencia Empresarial y Profesional de Mujeres de Negocios Círculo de Mujeres de Negocios, 25 de noviembre de 2010
  22.  Pilar Rahola, premiada por los agentes como Mosso d'Honor
  23.  El Fòrum Carlemany premia Pilar Rahola i Josep M. Soler (catalán)
  24.  «Pilar Rahola, Premi Ramon Llull». La Vanguardia. Consultado el 3 de febrero de 2017.
  25.  El País, Archivo-Hemeroteca, 24 de febrero de 1996 Pilar Rahola saca su coche del depósito de la grúa sin pagar la multa.
  26.  «Los falsos doctorados de Rahola». Elmundo.es. 5 de febrero de 2014.
  27. Pilar Rahola lleva a su hija a un colegio de 130.000 euros. El Economista.es. 29/07/2015, Eva Díaz. Consultado el 1 de febrero de 2018.
  28.  La Vanguardia, 30 de noviembre 2008 Sentencia contra los Mossos.
  29.  El País, 23 de noviembre 2012 El Gobierno concede un segundo indulto a cuatro mossos condenados por torturas.
  30.  Libertad Digital
  31.  Tous expulsa a Rahola y a la esposa de Artur Mas de su fundación para zanjar el boicot. El Confidencial, 21.11.2017, David Brunat. Consultado el 1 de febrero de 2018.
  • http://www.govern.cat/pres_gov/govern/ca/grans-reptes/transicio-nacional/notapremsa-192868.html
  • http://www.kkl.org.il/eng/about-kkl-jnf/green-israel-news/march-2013/pilar-rahola-visit-negev/
  • del Cañuelo, Luis G. (2013). «De cómo los líderes de ERC acaban casi todos en Convergència» (pdf). El Siglo de Europa (1002). ISSN 2254-9234.
  • Perednik, Gustavo D. (2004). «De judeofobia israelita y judeofilia cristiana». El Catoblepas, revista crítica del presente (28): 5. ISSN 1579-3974.
  • González Cuevas, Pedro Carlos (2010). «Retrato patético de un líder catalanista». El Catoblepas, revista crítica del presente (106): 12. ISSN 1579-3974.

domingo, 28 de julio de 2024

3. 10. De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.

Capítul X.

De cóm Pedro Saputo va aná a Barbastro.


Habíe sentit que los de Barbastro reedificaben o ampliaben la capella del Puch, y va aná cap allá a oferí lo seu pinsell si trataben de pintala. Y apenes va arribá, va tindre curiosidat de vore la fon de Matacroc y va eixí cap al riu. Be va está an aquella siudat en los estudians, y com no se separáen may pera aná ell a soles, ara va refé les seues antigues passes.

¡Cuán se va alegrá de vore aquella fon y aquelles grades aon va passá la nit, y se va minjá lo pastel de magre y la llenguañissa de la engañada mosseta de la rondalla! Y sen va enrecordá tamé de la sagala que lo va despertá y lo va portá a casa seua de ofissial de sastre, y va di: pos vach a vórela.

No li va sé gens difíssil trobá la casa, perque com aventura tan singular se va imprimí tota mol be a la seua memoria, y va sabé seguí lo carré y reconeixe la porta. Va cridá y va pujá escala amún. La sagala, ya se veu, ere la mateixa, la va trobá sola y pentinanse. Una mica se va turbá al vores dabán de un caballé, pos no frecuentaben casa seua persones de tanta clase; en tot li va torná lo cumplit en bastanta naturalidat.

- ¿No me coneixéu, Antonina?, li va preguntá. Lo va mirá ella y va contestá, que no mes que pera servíl.

- Pos yo tos dic que me coneixéu, així com yo tos conec. Dieume: fa sis o siat añs, ¿no vau topá un matí a la fon de Matacroc en un sagal y lo vau portá a casa perque tos va di que ere sastre? Pos aquell mateix sagal es lo home que ara tos está parlán. Se va alegrá la sagala, y va mostrá mes confiansa y va parlá en mes libertat. 

- Per sert, va di, que mos vau dixá plantades ananton per la tarde y no tornán. 

- Men vach aná a pendre lo oreo an aquella hora, vach pedre lo tino dels carrés y no vach assertá a torná al meu ofissi. En son demá vach sentí lo que va passá a la iglesia Majó y vach tindre temó que lo sel castigare an esta siudat y me embolicare a mí al cástic.

- ¿Y quína culpa teníem los demés?, va contestá Antonina; be u van pagá ixos desdichats, que un atre mort se va eixecá del sepulcro y los va ferí no se sap cóm, y se van morí los dos en tres díes sense que la justissia tinguere nessessidat de ficáls la má damún. 

La familia del jove, que eren plateros, sen va habé de aná per lo món y no se ha sabut mes de ells. Ya tot está olvidat.

- Com totes les coses que passen al món, va di Pedro Saputo; y com deu está olvidat per part de vosté lo sastret de la fon. 

- No siñó, va contestá ella, encara que be u mereixíe, pos tan poc cas va fé de natres y dels vestits que mos dixáe tallats. Ell va sé lo que mos va olvidá, que yo ben presén lo vach tindre mol tems; y lo que es del tot encara hasta avui no lo había olvidat. No podría encara que vullguera, perque tots los díes vach a la fon y sempre me pareix que lo vech allí, com lo Doncel de Sigüenza, com lo vach trobá aquell matí. Van passá después a datres explicassions y van quedá entesos.

- Pero vosté no ereu sastre, va di ella, perque poca pinta teníu ara de fé tal ofissi.

- No, Antonina; de chiquet vach sé mol carnús y pesolaga, y algo atrevidet, y per sagalería anaba a tots los tallés, y cusía en lo sastre, llimaba en lo ferré, asserraba en lo fusté, cardaba en lo pelaire, borrajeaba en lo pintó, y día missa en lo mossen. ¿No vas vore aquell mateix estiu uns estudians que van passá per aquí y van está vuit díes?

- Sí que men recordo; y que un de ells ere mol gran predicadó, y pujabe als muscles dels seus compañs en la fassilidat de un gat. 

- Pos aquell era yo; feu memoria, que a casa de N. aon vas assistí al ball, vach di entre atres coses, que les Petres eren tontes dossiletes o beates, y les Antonines resservades y grassioses.

- Es verdat, y men vach enriure mol.

- Pos u vach di per tú y te miraba al mateix tems.

- Men enrecordo, es verdat; pero ¿cóm había yo de figurám que ereu lo sagal de la fon y lo sastre dels meus vestits? ¿Per qué no me vau di algo?

- No podía aná a vóretos, ya que ere costum que cap de natros se separare a coses particulás.

Antonina lo miráe tan embelesada, y ell estáe tan olvidat de la seua pintura, que se habíen fet les nou del maití, y los van doná les deu y les onse, les dotse, la una y les dos y les tres, sense donassen cuenta y pareixenlos que no fée mes de micha hora que estáen parlán. Ella li va di que sa mare estáe a la verdat fée ya tres añs; que son pare, sempre delicat de salut, ixíe al campo ben entrat lo día, que un germá de devuit añs sen anáe de matí en lo jou a llaurá, alguna vegada tamé a polligana; y que, en fin, ella no se habíe casat per no dixá a son pare hasta que se casare lo germá, que ere lo que debíe quedás a casa. Li va alabá Pedro Saputo lo propósit y confirmat lo antic amor a satisfacsió dels dos, y se va despedí hasta l’atre día.

Después de minjá va aná al santuari, y sen va enrecordá pel camí del penitén reconeixén lo puesto del encuentro, de la trobada. 

Va arribá al Puch y va trobá un regidó que cuidabe la obra. Después van vindre un atre regidó, un canonge y un caballé, componens de la junta o comisió de la obra; y los va preguntá si al seu tems se pintaríe la capella. Va pendre la paraula lo canonge y va di que pensabe pintala, y que volíen buscá un pintó de nota.

- De nota, sí siñó, va di un regidó chato, sellut, baixet y rechonchet; un pintó famós, un pintó que no ñague al món datre igual; extrangé, per supost, perque a España no ñan mes que asclapinsells; o andalús, que es mes que extrangé.

- Pos siñós, va di Pedro Saputo, yo soc pintó, pero no de gran nota, y español pera la meua desgrassia an este cas. Sé lo que ña a Andalusía; la escola sevillana es bona, té professós aventajats, pero sense tanta vanidat de homens y gastos se podríe pintá be la capella.

- No siñó, no home, va contestá lo nassutet; y si vosté sou lo pintó, feu cuenta que no hau vist a dingú. 

- La fach, siñó decano o degá, la fach, y tan, que ara mateix vech aquí cuatre homens y me pareix que no ne vech cap.

- Taimadet sou, va di lo canonge; y yo crec que mos estáu insultán. 

- Yo no tos insulto, sol contesto al gust y sentit del caballé decano, que me ha manat fé cuenta de que no había vist a ningú; y repetixgo que me fach ixa cuenta y que crec, veénlos als cuatre, que no vech a ningú. Encomaneume tos rogo, a la Virgen, y a Deu. 

Los va girá la esquena dit aixó, va montá a la seua mula, y en ves de aná cap a la siudat va tirá cap al peu de la serra, donanli a Antonina lo chasco de no torná a vórela y fenla passá un mal día.

Va sabé lo poble después que Pedro Saputo habíe vingut a pintá la capella del Puch, y sentín que lo despressiaren, se va amotiná y acantalejá les cases dels regidós y del canonge; y al caballé lo van empendre al carré, sense que los valguere di que no lo coneixíen. 

Li van enviá una embaixada costa aball als pocs díes, y ell va contestá, que de Barbastro ni lo sel, mentres lo gobernaren sabocs, chatos y surdos y homens tan ababols com los que ell va vore al Santuari.

3. 7. De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.

Capítul VII.

De cóm Pedro Saputo va doná cuenta del seu viache de la volta a España.


Restituít a casa seua, no lo dixaben viure preguntanli pel seu gran viache; y pera satisfé a tots a la vegada va fé pregoná que acudigueren a la plassa; van acudí, y desde lo balcó va di: 

"Si tot lo que hay vist y me ha passat haguera de referitos, en un mes no acabaría. Pero algunes coses particulás les aniré contán als amics, y ells les contarán a datres, y així les sabréu tots. Atres no les diré ni an ells ni a dingú, perque no vach demaná llissensia pera publicales y lo món es mol mal pensat.»

Sabéu pos, amics y compatrissis meus, que a tot arreu hay trobat homens espabilats, y homens tontos; de éstos mes que de aquells; homens que se creurán lo que se 'ls diu als chiquets, que lo sel es de seba y que los faríeu combregá en rodes de molí. Aixó tos u dic pera que veigáu en quina raó podrán di per neixos pobles veíns que sou los mes tontos del món. ¡Cuáns ne ña que u són mes que vatres!, perque encara que es verdat que vau aná al planet de Violada a cavá ixos forats buscán tessoros amagats, pero aixó u han fet y u fan mols atres que se tenen per mol espabilats, y troben lo mateix que vatres, que es la terra fresca y lo fron suat. Pero dingú de Almudévar ha anat a vórem pegá lo salt de Alcolea, perque ya tos figurabeu que ere pera fótretos lo pel, cuan hi han anat mols doctós de la Universidat de Huesca, y hasta colegials de Santiago y de San Vissén, alguns canonges, mols caballés y dames prinsipals, y totes les sing pes de la copla. De Barbastro, pos, no dic res; hi van aná de tres parts les dos, sén los que en mes llargs nassos se van quedá veén volá l'áliga del meu gabán desde la Ripa. Y nomenantos a Huesca y Barbastro, no ña pera qué mensioná a Fraga, Monsó, Binéfar, Tamarit y tota la Litera o Llitera, Graus, Benabarre, Fonz, Estada, Estadilla o Estadella, Sariñena, Ayerbe, Loarre, Bolea, ni los pobles de la Hoya, ne van aná mes que al jubileu del añ san; com igualmén del Somontano y Sobrarbe o Superarbe. Conque be podéu consolatos y no tíndretos per mes tontos que atres, perque no u sou com estáu sentín.

  La Llitera no e Cataluña,tshirt,camiseta

Pos respecte al meu viache, hau de sabé que hay recorregut lo Prinsipat de Cataluña, lo Regne de Valensia, los cuatre de Andalusía y les Castelles; y total hay vist lo que vatros veéu sense móuretos de casa, apart dels rius, montes, siudats y datres coses que tamé són com les que vatres teniu vistes de lluñ o de prop. Així mateix a tot arreu lo sol ix per lo matí y se pon per la tarde, y sempre la lluna fa llum de nit y a les dotse es michdía menos a la Cort, que michdía es a les cuatre de la tarde, y micha nit es a les sis del matí.

Perque a les terres aon es de día cuan aquí de nit, hivern cuan aquí estiu, y estiu cuan aquí hivern, yo no hi hay estat, perque hay que caminá mol cap al frente o a la zaga, a la dreta o a la zurda.

De les costums dels pobles ña mol que di. Pero miréu; que porton la robeta mes o menos llarga, enaigüetes a modo de calses, montera, gorra, boina o barretina a modo de sombrero; que amorson figues y panses, o migues y sopes de oli, y berenon gazpacho o be pa en tomata y formache; a la postre homens y dones són tots, y tots lo mateix que vatres se maten per nelles y per los dinés; y a tot arreu ñan rics y pobres, y lo mes tonto es lo alcalde y lo mes sego lo que los guíe. Per lo demés a Cataluña me vach vore una mica apuradet; a Valensia me va aná be; y a Andalusía vach guañá lo que vach volé, y vach di y fe lo que vach voldre, y tot su van creure y tot u donáen per be, remitinme a les probes. A Cataluña vach vore comersians y marinés; a Valensia artistes, volatines y gaités; a Andalusía comares y matons mes femelles encara que les comares. A Castilla es la gen de un modo que pareix que ara ixquen del ou y que no han ubert los ulls.

Pel meu gust, aniría a Castilla per nessessidat, a Andalusía per curiosidat, a Barselona o Barchinona hi viuría tres mesos, a Valensia un añ, y a Saragossa tota la vida. Y aixó que Valensia es un món abreviat, perque lo que ha vist tot lo món y lo que sol ha vist Valensia, lo mateix han vist la un que l’atre, y encara mes potsé lo segón que lo primé.

Va escomensá en aixó a ploure una mica, y va di: Lo tems no vol que acaba la meua relassió, pero ya estáe mol abansada. Una cosa vull que entengáu sobre tot; y es, que aon vullgue que vach procuro doná honra a la meua patria. Perque tos fach sabé que al meu cor ñan dos grans amors, lo de la meua bona mare y lo vostre, enrecordanmen sempre de lo mol que per nella y per mí hau fet desde lo meu naiximén.

¡Viva Pedro Saputo!, va cridá lo poble: ¡Viva lo nostre fill y veí! 

¡Viva la gloria de Almudévar! Y se va dispersá la gentada alabán y beneín a Deu, que tan sabé y tanta virtut habíe donat al fill de la pupila.

Dins a la sala estáen lo justissia, los jurats y los prinsipals del poble, y lo bon Sisenando, a qui li caíe la baba de gust. Allí lo van agassajá o convoyá en un vermutet y después en un gran sopá o sena a la que casi los va agarrá lo día assentats.

sábado, 27 de julio de 2024

2. 12. Camine cap al final la vida de la tuna.

Capítul XII.

Camine cap al final la vida de la tuna.


Mol podem sentí, lectó amán, que an aquell tems no se faigueren aná los taquígrafos, eixos que escriuen tan depressa com se parle, pera que algú haguere escrit los sermons dels nostres dos predicadós, pos així hagueren arribat a natros y podríem jusgá lo gust de aquelles persones, y si teníen raó o no de riure tan; perque a uns tems tenen grassia unes coses y a datres no. Be que dites per Pedro Saputo, ¿quina no la tindríe? Yo sol per la tradissió de casa de Morfina hay pogut averiguá, que al primé sermó va tocá entre atres estos puns tan serios: si una dona coixa pot sé grassiosa, si pot pareixe be una torta; y si una cheposa o geperudeta pot tindre bon genio; y quina de les tres pot envidiá la sort a les atres.

Al segón sermó diuen que va parlá dels pensamens de la dona als estats de cuñada, de nora y de sogra; lo seu assunto me pareix que no va pugué desempeñá be per sé tan sagal, y requerí de mes edat y mes experiensia. Pero com mu han venut u veng yo; lo lectó cregue lo que vullgue; y continuem.

No habíen fet encara la mitat del plan que habíen cavilat, perque les seues habilidats eren tantes, y tan lo seu comedimén y bona criansa, que no visitaben poble que pera anassen d'allí no hagueren de reñí, o per lo menos está de mala cara en los huéspeds, y alguna vegá hasta en los parroquians. Los bufáe en aixó lo ven mol favorable y l' estat prosperabe. Y com se arrimáe lo tems dels estudis, van tratá de torná cap a la Universidat, passán si ñabíe puesto per casa de sons pares als que volíen vore abans de tornás a pedre a les escoles.

garabato, escoles, colegio, Valjunquera, a tope

Van tindre consell pera acordá lo que teníen que fé, y van deliberá no entretindres. Se va proposá la cuestió de si visitaríen lo poble de don Severo; y encara que féen volta algunes legües van acordá anáy, y van empendre lo itinerari, mol al gust de Pedro Saputo que, sin embargo, va dixá la ressolusió als compañs, no resservanse mes que lo determiná lo día y pun de la separassió. Van examiná la caixa de la plega, y estáe mes rica de lo que pensaben, com que se van repartí sen trenta y sis libres jaqueses cada un, habén trobat persones encara mes generoses que don Severo. Los va di Pedro Saputo que encara que no ere de casa rica, no nessessitáen aquella miseria, y que lo mes nessessitat la prenguere. No u entens, li va contestá un de ells; eixes perres són lo mes cariñós que tindrás a la teua vida. Empórtateles, que yo sé que ha de sé lo radé que gastos, y que es capás de fetos avaro per lo apego que tindrá a la casa y a la teua burchaca.

Aquell mateix día pel matí los va di Pedro Saputo al camí que no volíe dixáls sense probás al violín y la vihuela, dos instrumens als que portáe molta ventaja als estudians. Los habíe millorat mol la orquesta desde un prinsipi enseñán al de la pandereta a tocá los platillos, lo baix continuo, los fortes y los pianos, y atres coses que ell habíe adeprés del mestre Vivangüés. Tamé als del violín y de la viola va doná mol bones llissons ; pero no habíe vullgut tocá may perque no fée falta la seua habilidat espessial. Y agarrán lo violín, y desvianse una mica del camí per un barrang, va amostrá als seus admirats compañs un primor que may habíen vist a datre; y no va sé menos en la viola.

Al fes fosc van arribá al poble de Morfina; y al passá los primés passajes van sentí un soroll de espases.

- Venga, anem, va di Pedro Saputo. Van aná y van topetá en dos caballés soldats que reñíen en tal furia, que no reparaben en los que teníen ya al costat. Va pendre Pedro Saputo a un compañ la gayata, perque dos de ells ne portáen; y arrimanse als luchadós va di: 

- Siñós, per lo honor del hábit que porten los rogo que suspenguen la riña un momén. La van suspendre a les seues paraules, y mes al vores allí sing homens tan majetons; y va continuá: Vostres mersés riñen mol mal al orden, pos la seua valentía los ha portat a reñí com les fieres, vull di, de nit, sense testigos del seu valor, ni juches de justissia. Yo soc home de lletres, pero enteng les leys del duelo; y per les sircunstansies que hay dit declaro ilegal y nulo este campo. Creéume, siñós, lo honor de caballés tos prohibix continuá y tos mane condená lo que hau fet. Pero si no vullguereu envainá, lo que se mostro ressistén, que also un atra vegada la espasa, vingue a mí un atra y en mí se les vorá; ell luchará per ferossidat, y yo en defensa de la ley y de la justissia.

- Yo no puc sedí perque soc lo retat.

- Sedixco per ara, va di l’atre, per respecte an este siñó llissensiat, y perque les seues paraules me han convensut. Demá mos vorem. 

- Los rogo, pos, als dos, va di Pedro Saputo, que entréu en natres an este poble.

Van entrá tranquilamen en ells, y de pas los van contá aquells rivals que la riña ere per quí habíe de serví a una hermosura que a cap dels dos volíe, pos si al un li fée desaire, al atre no li donáe may la cara mostranse importunada dels seus obsequios. Sen va enriure entonses Pedro Saputo y va di: 

- Pos siñós, si tampoc lo guañadó habíe de sé admitit, ¿a qué ve esta riña?

- Ve, va di un de ells, a que cada un volem aná a casa seua y que no hi vaigue l’atre; perque es tal la bellesa de la donsella, que a cada un ofén que la miron atres ulls ni la séntiguen parlá uns atres oíts. 

- Ells es, siñó llissensiat, pera que u sapiguéu, un sol mil vegades mes hermós que lo del sel; una lluna mil vegades mes serena que eixa que se llevante; una estrella o un estrel que oscurix a totes les demés; un ángel de soberanía y de gloria, com no se va vore may a la terra, y es impossible que ne formo un atre igual la naturalesa. 

Va riure tamé Pedro Saputo de estes alabanses, y del tono y forsa en que les díe lo soldat, y no va dudá que aquell sol, aquella lluna, aquella estrella, aquell ángel ere Morfina. Pero va callá, perque entraben ya al poble, y los soldats sen van aná al seu hostal y los estudians a la fonda de la Cinta.

Ñabíe allí una bandera o compañía de soldats fée vuit díes, y ya per naixó, ya perque de totes maneres no volíen fé parada de la seua orquesta, van entrá mol silensiosos. Pero los van coneixe, y abans de sená ya teníen un motín al carré, y van ressibí un recado de don Severo, que no li tragueren la satisfacsió de portáls a casa seua. No van coneixe a Saputo hasta que va parlá, perque estáe torradet pel sol, com los de La Torre del Compte, mes prim y estirat, y mes home tamé, en bigotet y perilla, que a la moda dels estudians mes romantics com Bécquer s'habíe dixat. La roba que portáe ere un atra, per la caló se va fé una roba mes ligereta y tamé mol mes airosa. Va dudá la mateixa Morfina que tan ben retratat lo teníe al cor y tan presén a la memoria. Don Severo y lo huésped van convindre que los dos que habíen vingut allí soparíen a casa del primé, y los atres a la del segón, y dormiríen tots aon van dormí  l'atra vegada.

¡Quina satisfacsió pera Morfina! ¡Quina gloria pera Pedro Saputo! Se trobáe entonses a casa un germá de ella mes gran de edat, y se va alegrá mol de vore als estudians de qui tan habíe sentit y estáe aussén cuan van está a escomensamens de l'estiu. Inmediatamen se va parlá de ball; pero Pedro Saputo enrecordanse dels soldats li va di que per serta causa que per entonses ere secreta, encara que fora de casa, no podríe ñabé ball sino sol velada de música. Y al poble se li va fé entendre que no se obriríe la porta, que se dixaríe entrá només a les persones convidades. Se van presentá entre elles, un detrás de l'atre, los dos caballés soldats de la riña. Y ¡quina va sé la seua sorpresa cuan van vore a Morfina mol amable y arrimadeta al llissensiat del seu duelo! ¡Y vore a don Severo tratál en familiaridat y confiansa! Se van avergoñí, van callá, van respetá lo que veíen y no enteníen, y se van fé amics declarán a Pedro Saputo que estáe determinada la competensia en retirás los dos de aon tan bon puesto ocupaben atres seguramén mes dignes: sen aniríen al cap de tres díes.

Al passá del minjadó al estrado, y arribán a la porta, va fé Pedro Saputo a don Severo una seña; y quedanse allí en los seus compañs que ya habíen arribat, los va aná avián un per un com a barrons o ninots hasta mes allá de la mitat de la sala. Acsió que van vore los ofissials y la mayoría dels convidats, y tots se van quedá muts de assombro. Lo germá de Morfina va fé extrems de admirassió, y va di acalorat:

- Pos siñó, si no u haguera vist no mu creuría, y al que u osare afirmá, li haguera dit que mentíe. Sen van enriure tots mol; y la mare exclamabe:

- Jesús, eixe mosso sirá de asser templat.

Entonses Pedro Saputo va torná a la porta en los seus compañs, y están prop de les cadires caballés y siñores, va torná a aviáls del mateix modo, pero mol mes tros; y com lo tuno que anáe lo radé se movíe en molta grassia y extravagansia, va ñabé un gran palmoteo. 

- Ara ya mu crec, va di don Vicente; sense duda estos siñós llissensiats tenen ales secretes; a vore, agarreume a mí, don Paquito, que no sé volá. Lo va agarrá, y al eixecál pera aventál, veénse portá com una ploma, va di: ¡prou, prou!, me dono per satisfet. Y giranse a mirál, li va tocá y paupá los brassos per si eren de la materia que habíe dit sa mare.

Passat este bon rato se va fé silensio, va agarrá Pedro Saputo lo violín descansán abans una mica pera calmá la agitassió del esfors que habíe fet, y previnguda Morfina desde abans de sená, que al seu obsequio y per an ella tocaríen aquell día lo violín per primera vegada en tota la expedissió, y que tot lo que tocare se dirigíe al seu amor, o mes be, que siríe la historia dels seus amors, distinguín les parts prinsipals, com la primera vegada que se van vore, la seua charrada la nit que se van entendre, la despedida, la pena en que ella va quedá cuan ell sen va aná, y la alegría de la nova visita. 

¡Oh, cóm va entendre ella lo llenguache de aquella música tan expresiva! Sense pensá y transportada va plorá de pena al sentí la despedida, y va torná al mateix sentimén cuan va expresá lo doló de cuan lo va vore anassen y ella se va retirá al seu cuarto. Los demés de la sala sentíen tamé, y algún rato pareixíe un velatori del silensio que ñabíe mentres escoltaben. Va pendre después la vihuela, y va tocá algunes sonates que ell se habíe inventat. Pero después, y donán tems a que se desahogaren los aplaussos y admirassió que va exitá la seua may vista habilidat, van agarrá los instrumens los seus compañs, ell va abandoná la orquesta, se va ficá a roda y se va passá la velada.

Volíen los estudians despedís aquella nit, pero no va admetre don Severo la despedida, y mol menos don Vicente, y se van doná les bones nits hasta demá.

Encara no pensaben ells en eixí de casa, encara casi en eixecás pel matinet, que ya estáe allí don Vicente, y los va rogá y suplicá tan insistenmen que no sen anigueren aquell día, y van tindre que claudicá. No los va pená a cap de ells, y menos a Pedro Saputo, com se supose. En este motiu van fé un mosset pera amorsá, perque lo huésped no va volé sedí lo obsequi de la fartanera a michdía. Y per la nit van prepará lo ball a casa de don Severo per doná gust a don Vicente, que lo volíe pera obsequiá a una jove a qui servíe.

Qui va guañá en tot aixó va sé Pedro Saputo, pos va tindre ocasió de parlá en Morfina y acabá de guañássela si algo faltabe, va sopá al seu costat, va ballá en ella y res li va quedá per dessichá pera la seua satisfacsió. Una criada li va contá lo que habíe sentit di al seu siñó parlán en la siñora: 

- Si este mosso fore ben naixcut com pareix, encara que tingue poc, li haurem de doná la filla; perque, ¿has reparat que ella lo mire en bons ulls? Baixet y en discressió va di aixó don Severo, no creíe que ningú lo estáe sentín; pero lo va sentí la dimonieta de la criada, a qui les albrissies li van valé dos escuts de plata. ¡En bons ulls, díe! Algo mes ere; sí, algo mes, patriota don Severo.

Per fin se van despedí ya al mateix ball, y matinán en son demá sen van aná de aquell poble aon a tots los pareixíe que estáen entre los seus o a una isla encantada.