Mostrando las entradas para la consulta esquerra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta esquerra ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

lunes, 31 de marzo de 2025

Pilar Rahola, Manuel Valls, Vargas Llosa

Pilar Rahola, Manuel Valls, Vargas Llosa
 
Pilar Rahola, Manuel Valls, Vargas Llosa
 
Nobel, primer ministro, diputada hace años


Pilar Rahola Martínez (Barcelona, 21 de octubre de 1958)​ es una filóloga, política, y periodista española, tertuliana radiofónica, y habitual de TV3 y de televisión española de ideología independentista catalana.
Fue diputada por Barcelona en el Congreso dentro del Grupo Parlamentario Mixto entre 1993 y 2000.

wiki

Pilar Rahola Martínez, wiki


​Es columnista en el diario La Vanguardia​ y es o ha sido colaboradora o tertuliana de programas radiofónicos y televisivos como Julia en la onda, 8 al día o La noria. Fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, un organismo adscrito al Departamento de la Presidencia de la Generalidad creado en 2013 para asesorar sobre el proceso de independencia de Cataluña.

Esquerra Republicana de Catalunya, Partit per la Independència

Militante y dirigente de Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) en su carrera política, y tras su abandono de la formación siendo una de las cabezas visibles del Partit per la Independència, Rahola se autodefinió en 2006 como «de izquierda».

Fue calificada como «periodista de izquierda» en 2004, aunque se ha señalado más recientemente su acercamiento a posiciones de la centro-derechista Convergència Democràtica de Catalunya (CDC).

Fue autora también en 2010 de la biografía —calificada por analistas críticos con formato «de loa»—​ de Artur Mas, presidente de CDC, de CiU y de la Generalidad de Cataluña y en la que parte de la crítica señaló en 2010 un «profundo resentimiento» hacia ERC y el tripartito de izquierdas.

Ha sido destacado su papel como «gran amiga del pueblo de Israel».También se la ha caracterizado como «hipercrítica» respecto al mundo Islámico.

Fue la única representante de Esquerra Republicana de Catalunya en el Congreso de los Diputados en la V y VI Legislatura (1993-2000), así como teniente de alcalde de Barcelona.

Formó parte de diversas comisiones de investigación, entre ellas, la comisión Roldán, que investigó el caso más grave de corrupción del último gobierno socialista (anterior a los ERE) de Felipe González.

También ha sido miembro de múltiples comisiones parlamentarias, entre ellas la comisión de exteriores.

En 1996 abandonó ERC para fundar, junto a Àngel Colom y Joan Laporta, el Partit per la Independència (PI), que no obtuvo representación parlamentaria. Tras el fracaso político del PI abandonó la política activa para volver al periodismo y la escritura.

Desde 2013 fue miembro del Consejo Asesor para la Transición Nacional, órgano de la Generalitat encargado de preparar una consulta por la independencia de Cataluña,  butifarréndum , hasta que éste fue suprimido el 27 de octubre de 2017 por el gobierno de España en aplicación del artículo 155 de la Constitución española.

Y Montoro dice que no hay malversación.

Rahola es licenciada en Filología Hispánica y Filología Catalana por la Universidad de Barcelona. Es autora de diversos libros publicados en castellano y catalán, ha colaborado con diversos periódicos españoles, como El País, y ahora es colaboradora fija del periódico La Vanguardia. También ha colaborado con el diario argentino La Nación y el periódico electrónico Diario de América que se edita en Estados Unidos.

Desde 1987 hasta 1990, fue directora de la editorial catalana Pòrtic, con diversas colecciones literarias a su mando.

Publicó, entre otros, Bella del señor de Albert Cohen y La hoguera de las vanidades de Tom Wolfe

Además, hasta 2003 fue directora de la Fundación Acta, para la difusión del pensamiento y el debate.
Como periodista, estuvo en diversos conflictos como la guerra entre Etiopía y Eritrea, la guerra de los Balcanes, la primera guerra del Golfo (desde Jerusalén), la caída del muro de Berlín, el asalto al Parlamento Ruso y el proceso de independencia de los países bálticos.

Ha sido colaboradora en varios programas de televisión como Els Matins de TV3 y 8 al día de 8tv, en ambos con Josep Cuní o Crónicas Marcianas, La noria y Sábado Deluxe de Telecinco. En la radio presentó Vis à vis, programa de entrevistas -exclusivamente a hombres- que se emitió en Ona Catalana de 2000 a 2003 y que en 2006 se adaptó a la televisión para emitirse por BTV.

Desde 2007 colabora en el programa de radio Julia en la Onda en Onda Cero, con Julia Otero, en el que da su opinión sobre diversos temas, entre los que se cuentan el nacionalismo catalán, los derechos de la mujer y el conflicto árabe-israelí. Respecto a este último tema, su posicionamiento a favor de Israel y sus críticas hacia determinados aspectos del islam la ha llevado a recibir críticas en varios medios, algunos de ellos de tendencia islámica.

Ha dado conferencias en Universidades de Argentina, Colombia, Brasil, México, Costa Rica, Israel, Perú y Chile. También las ha dado en diversas ciudades norteamericanas, entre ellas Miami, San Diego, Palm Beach, así como en Puerto Rico, en el Palacio Legislativo de Uruguay y en Panamá, donde Jordi Pujol llevaba calerons.

Diversos familiares se han dedicado a la política. Uno de ellos, Pedro Rahola, fue dirigente de la Lliga Catalana, diputado, senador, ministro sucesivamente de Marina y sin cartera en los últimos gobiernos del bienio radical-cedista durante la Segunda República y amigo de Francisco Cambó. Otro, Frederic Rahola, fue el primer Síndico de Agravios (greuges) de Cataluña tras la restauración de la Generalidad. También es familiar de Carles Rahola, intelectual catalán condenado a muerte por el franquismo en 1939. A cualquiera llaman intelectual.

Está casada y tiene tres hijos, dos de ellos adoptados en Barcelona y Siberia respectivamente. Este último no es de raza pura catalana, si conseguís la independencia lo van a mirar con malos ojos. 

En 2014 saltó la noticia de que la versión en español de su currículum en su página web personal había estado errado durante varios años, acreditándose en él dos doctorados inexistentes.
Espero que Ignacio Sorolla Vidal tenga al menos uno.

  • Aquell estiu color de vent - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
  • Color de verano - Editorial Pòrtic 1983. ISBN 84-7306-208-6
  • Aperitiu nocturn - Editorial Pòrtic 1985. ISBN 84-7306-260-4
  • La qüestió catalana - Editorial Columna 1993. ISBN 84-7809-515-2
  • Mujer liberada, hombre cabreado - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03499-5
  • Dona alliberada, home emprenyat - Editorial Planeta 2000 ISBN 84-08-03477-4
  • Carta a mi hijo adoptado - Editorial Planeta 2001 ISBN 84-08-03886-9
  • L'adopció un acte d'amor - Editorial Columna 2001 ISBN 84-8300-760-6
  • Carta ao meu filho adoptado - Editorial Ambar 2003 ISBN 972-43-0654-2
  • Historia de Ada - Editorial RandomHouse Mondadori 2002 ISBN 84-97590-26-6
  • 3x1: El món actual a través de 3 generacions - Editoral Plaza & Janes 2003 ISBN 84-01-38626-8
  • Catalunya, any zero -Editorial Ara llibres 2004 ISBN 84-96201-16-3
  • A favor de Israel -Editorial Certeza (2005) ISBN 84-96219-20-8
  • Atrapados en la discordia: conversaciones sobre el conflicto Israel-Palestina -Editorial Destino (2009) ISBN 978-84-2334-169-6
  • La máscara del rey Arturo -Editorial RBA libros (2010) ISBN 978-84-9867-817-8
  • La República Islámica de España -Editorial RBA libros (2011). ISBN 978-84-9867-986-1
  • El carrer de l'embut Editorial RBA libros (2013). ISBN 978-84-826-4629-9

En la misma entrevista se muestra crítica con «la izquierda antimoderna, reaccionaria y antisemita que se enamoró de Stalin y de Castro y que ahora está enamorada de Chávez» y afirma que «combate a la izquierda que siempre se enamora de monstruos»

  1.  Biografía.
  2. González Cuevas, 2010, p. 12.
  3. Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la V Legislatura».
  4. Congreso de los Diputados (ed.). «Ficha de Pilar Rahola en la VI Legislatura».
  5. directe.cat, ed. (3 de diciembre de 2012). «La Vanguardia propugna la dimissió de Mas» (en catalán).
  6.  «Onda Cero rectifica y vuelve a contar con Pilar Rahola». Diario Público. 7 de octubre de 2011.
  7. Miguel Ángel Aguilar (24 de diciembre de 2013). «Autodeterminación y referéndum». El País.
  8. Europa Press, ed. (25 de abril de 2012). «'La Noria' se para en Telecinco».
  9. Cañizares, María José (30 de diciembre de 2013). ««Glamour» independentista». ABC.
  10. «Pilar Rahola: "La ONU actúa como esclava del mundo islámico"». La Nación.com. 4 de octubre de 2006. Consultado el 15 de enero de 2014.
  11. Perednik, 2004, p. 5.
  12. del Cañuelo, 2013, p. 7.
  13. Moreras, Jordi (2012). «Country surveys: Spain (páginas 545-562)». Yearbook of Muslims in Europe, Volumen 4 (en inglés). (editado por Jørgen S. Nielsen, Samim Akgönül, Ahmet Alibasi y Egdunas Racius). BRILL. pp. 560-561. ISBN 9004225218.
  14. Traducción: Partido por la independencia.
  15. http://www.broadcaster.cat/TV/default.cfm/ID/2720/SF/2684/PROGRAMES/vis-vis.htm
  16.  La Vanguardia, órgano oficial del Estado de Israel webislam, acceso 01 junio, 2010
  17.  El "hiyab" y la libertad amenazada webislam, acceso 1 de junio de 2010
  18. Keren Hoy Especial Rahola consultado el 17 de abril de 2007.
  19.  La periodista Pilar Rahola, Premio Daniel Pearl por su "lucha contra el antisemitismo" La Vanguardia, 4 de octubre de 2010
  20.  Los editores catalanes premian a Pep Guardiola y Pilar Rahola Europa Press, 10 de noviembre de 2010
  21.  V Premios CMN a la Excelencia Empresarial y Profesional de Mujeres de Negocios Círculo de Mujeres de Negocios, 25 de noviembre de 2010
  22.  Pilar Rahola, premiada por los agentes como Mosso d'Honor
  23.  El Fòrum Carlemany premia Pilar Rahola i Josep M. Soler (catalán)
  24.  «Pilar Rahola, Premi Ramon Llull». La Vanguardia. Consultado el 3 de febrero de 2017.
  25.  El País, Archivo-Hemeroteca, 24 de febrero de 1996 Pilar Rahola saca su coche del depósito de la grúa sin pagar la multa.
  26.  «Los falsos doctorados de Rahola». Elmundo.es. 5 de febrero de 2014.
  27. Pilar Rahola lleva a su hija a un colegio de 130.000 euros. El Economista.es. 29/07/2015, Eva Díaz. Consultado el 1 de febrero de 2018.
  28.  La Vanguardia, 30 de noviembre 2008 Sentencia contra los Mossos.
  29.  El País, 23 de noviembre 2012 El Gobierno concede un segundo indulto a cuatro mossos condenados por torturas.
  30.  Libertad Digital
  31.  Tous expulsa a Rahola y a la esposa de Artur Mas de su fundación para zanjar el boicot. El Confidencial, 21.11.2017, David Brunat. Consultado el 1 de febrero de 2018.
  • http://www.govern.cat/pres_gov/govern/ca/grans-reptes/transicio-nacional/notapremsa-192868.html
  • http://www.kkl.org.il/eng/about-kkl-jnf/green-israel-news/march-2013/pilar-rahola-visit-negev/
  • del Cañuelo, Luis G. (2013). «De cómo los líderes de ERC acaban casi todos en Convergència» (pdf). El Siglo de Europa (1002). ISSN 2254-9234.
  • Perednik, Gustavo D. (2004). «De judeofobia israelita y judeofilia cristiana». El Catoblepas, revista crítica del presente (28): 5. ISSN 1579-3974.
  • González Cuevas, Pedro Carlos (2010). «Retrato patético de un líder catalanista». El Catoblepas, revista crítica del presente (106): 12. ISSN 1579-3974.

viernes, 16 de agosto de 2024

Parar - Palaticar

 

Parar, v., lat. parare, préparer, apprêter, disposer, parer, orner.

Sovens s'en paro e s'en aparelhon plus vanamens e plus deshonestamens. V. et Vert., fol. 18.

Souvent s'en parent et s'en ornent plus vaniteusement et plus indécemment.

- Présenter, tendre.

Qui te fera a la tua gauta destra, para li l' autra.

(chap. Qui te ferixque (pego) a la teua galta dreta, párali l' atra (la esquerra o zurda.)) 

Trad. du N.-Test., S. Matt., ch. 5.

A qui te frappe à la tienne joue droite, présente-lui l'autre.

Part. pas. Lo bon draps d' escarlata tan soven es follatz als pes dels paradors enans que sia paratz et apparelhatz per far la bella rauba.

V. et Vert., fol. 66. 

Le bon drap d'écarlate est si souvent foulé aux pieds des apprêteurs avant qu'il soit apprêté et appareillé pour faire la belle robe.

- Distingué, honoré, élevé. 

Anc pietz non fon vianans aviatz

Qu'ieu fui, quan vinc ves mos parens paratz.

Augier: Tos temps. 

Oncques pire ne fut voyageur dévié que je fus, quand je vins vers mes parents distingués.

CAT. ESP. Parar. IT. Parare. (chap. Pará la taula, rateres, un sac per a omplíl, etc.)

2. Paramen, s. m., ornement, parure. 

An menesprezat nossas e totz ajustamens carnals e los joells e totz los paramens mundas. V. et Vert., fol. 96. 

Ont méprisé noces et toutes copulations charnelles et les joyaux et tous les ornements mondains.

De precios vestimens

E d'autres nobles paramens.

Brev. d'amor, fol. 78. 

De précieux vêtements et d'autres nobles ornements.

CAT. Parament. ESP. PORT. IT. Paramento. (chap. Paramén, paramens; preparamén, preparamens; preparamenta, preparamentes.)

3. Parayre, Parador, s. m., apprêteur, pareur.

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

Es trepiatz als pes dels paradors. V. et Vert., fol. 66. 

Est foulé aux pieds des apprêteurs.

- Foulon.

Valat de parador, o molin. Trad. du Traité de l'Arpentage, part. 1re, ch. 9.

Fossé d' apprêteur, ou moulin.

ESP. Parador. (chap. Paradó, paradós, paradora, paradores; preparadó, preparadós, preparadora, preparadores. Artur Quintana Font es bon paradó de rateres, a les que cauen sol uns tontets ratolins y pardalets catalanistes, per ejemple los de la Ascuma.)

4. Parayritz, s. f., apprêteuse. 

De parar, parayres..., parayritz. Leys d'amors, fol. 49.

D' apprêter, apprêteur..., apprêteuse.

(chap. paradora, paradores.)

5. Pararia, s. f., apprêtoir, lieu pour apprêter les draps.

Feron far la pararia de draps e Montpeslier..., e deron franquezas als paradors que vengron a Montpellier. 

Cartulaire de Montpellier, fol. 77.

Firent faire l' apprêtoir de draps à Montpellier..., et donnèrent franchises aux apprêteurs qui vinrent à Montpellier.

6. Preparar, Perparar, v., lat. praeparare, préparer, disposer, apprêter.

Sel que promet a son coral amic

Son servici, quan lo vei benanan,

Ni 'l perpara, no fai ges esfors gran.

Aimeri de Bellinoy: Sel que promet. 

Celui qui promet à son ami de coeur son service, et le prépare quand il le voit heureux, ne fait pas grand effort.

A fait preparar la guata. Chronique des Albigeois, col. 35. 

A fait préparer la chatte. 

No s pot far 

Qu' ieu no m perpar

Denan sa gentil cara. 

Un troubadour anonyme: Pos ses par. 

Il ne peut pas se faire que je ne me dispose devant sa gentille figure.

Senher, on que m vaya, 

Gays chans se perpara 

D' En Guiraut Riquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Seigneur, où que j'aille, gai chant du seigneur Giraud Riquier se prépare.

Perparan dreg, es tortz tant enantitz 

Qu' el mons es ples de platz e de tensos. 

G. Riquier: Jamays non er. 

En préparant justice, le tort est si accru que le monde est plein de plaids et de disputes.

CAT. ESP. PORT. Preparar. IT. Preparare. (chap. Prepará, preparás: yo me  preparo, prepares, prepare, preparem o preparam, preparéu o preparáu, preparen; preparat, preparats, preparada, preparades.)

7. Preparacio, Preparation, s. f., lat. praeparationem, préparation, apprêt.

Quand an agut vist las preparations de lors enemics.

Chronique des Albigeois, col. 12. 

Quand ils ont eu vu les apprêts de leurs ennemis. 

Ab preparacio de vinagre. Eluc. de las propr., fol. 85. 

Avec préparation de vinaigre.

CAT. Preparació. ESP. Preparación. PORT. Preparação. IT. Preparazione.

(chap. Preparassió, preparassions.)

8. Reparar, v., lat. reparare, réparer, raccommoder, polir. 

Reparar et adobar, o far reparar et adobar.

Tit. de 1413, de S. Eulalie de Bordeaux.

Réparer et arranger, ou faire réparer et arranger. 

Reparar et emendar tot lo dompnatge. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Réparer et amender tout le dommage. 

Reforma l'arma, e la repara. V. et Vert., fol. 31.

Réforme l'âme, et la répare.

Las plassas communas se reparan. Charte de Gréalou, p. 102. 

(chap. Les plasses comunes se reparen.)

Les places communes se réparent. 

Part. pas. Que las vias sian reparadas. Charte de Gréalou, p. 102.

(chap. Que les víes siguen reparades; los camins reparats, arreglats, apañats.)

Que les voies soient réparées.

La carn avia pus blanca qu' evori reparat. Roman de Fierabras, v. 2024.

La chair avait plus blanche qu' ivoire poli. 

CAT. ESP. PORT. Reparar. IT. Riparare. 

(chap. Repará: reparo, repares, repare, reparem o reparam, reparéu o reparáu, reparen; reparat, reparats, reparada, reparades; repará tamé vol di fixassen en algo, acatassen. Yo no había reparat en aixó hasta que tú me u has dit.)

9. Reparador, s. m., lat. reparator, réparateur, restaurateur.

Reparador de la monastical disciplina.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 129.

Restaurateur de la discipline monastique. 

CAT. ESP. PORT. Reparador. IT. Riparatore. 

(chap. Reparadó, restauradó, arregladó, apañadó; reparadora, restauradora, arregladora, apañadora; reparadós, restauradós, arregladós, apañadós; reparadores, restauradores, arregladores, apañadores.)

10. Reparatori, adj., réparatoire, propre à réparer.

Rims en ori, comme... reparatori. Leys d'amors, fol. 151. 

Rimes en oire, comme... réparatoire.

11. Reparatio, Reparacio, Reparation, Reparacion, s. f., lat. reparationem, réparation, raccommodage. 

Las obras et reparacions de la vila. 

Statuts des tailleurs de Bordeaux. Ord. des R. de Fr., 1462, t. XV, p. 476. Les ouvrages et réparations de la ville.

Las obras et reparations... necessarias.

Tit. du XVe siècle. Toulouse. Cab. Monteil. 

Les ouvrages et réparations... nécessaires.

Fig. Cant el regarda la reparacio dels sains apres lo falhiment.

Trad. de Bède, fol. 45.

Quand il considère la réparation des saints après la faute.

CAT. Reparació. ESP. Reparación. PORT. Reparação. IT. Riparazione.

(chap. Reparassió, reparassions.)

12. Reparable, adj., lat. reparabilis, réparable.

Reparable en diffinitiva. Fors de Bearn, p. 1083.

Réparable en définitive.

CAT. ESP. Reparable. (chap. Reparable, reparables : que se pot repará.)

13. Imparable, adj., irréparable. 

De damgnages imparables.

Statuts des barbiers de Carcassonne. Ord. des R. de Fr., 1400, t. VIII, 

p. 400.

De dommages irréparables.

(chap. Irreparable, irreparables : que no se pot repará; 

imparable, imparables : que no se pot pará.)

14. Irreparable, adj., lat. irreparabilis, irréparable, inévitable.

Perilh... loqual es irreparable.

Perilhos, Voy. au Purgatoire de S. Patrice. 

Péril... lequel est inévitable. 

CAT. ESP. Irreparable. PORT. Irreparavel. IT. Irreparabile.

(chap. Inevitable, que no se pot evitá.)

15. Desparar, v., démanteler, dépouiller, délaisser.

Fig. Pretz, don man ric s'en despara.

Guillaume de Montagnagout: Ges per. 

Le mérite, dont maint riche s'en dépouille. 

Toza, ges encara 

Lo ditz, no s despara 

De qu' ieu vos enquier.

G. Riquier: L'autre jorn. 

Fillette, point encore le dit, de (ce) que je vous demande, ne se délaisse. Part. pas. An la desparada. Guillaume de Tudela. 

L' ont démantelée.

CAT. ANC. ESP. Desparar. IT. Disparare. 

(chap. Despará; desmantelá; despullá; dixá.) 


Paratge, s. m., parage, extraction, rang, qualité. 

Dis me que no m pot falhir 

Que del aussor paratge 

Conquerrai tal amiga.

Giraud de Borneil: No pues.

Me dit qu'il ne peut me manquer que du plus haut parage je conquerrai telle amie.

Paratges d' auta gen, 

Poder d' aur ni d' argen, 

No us daran ja bon pretz, 

Si ric cor non avetz.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Extraction de haute gent, pouvoir d'or ni d'argent, ne vous donneront jamais bon mérite, si noble coeur vous n' avez.

Jov' es dona que sap honrar paratge. 

Bertrand de Born: Belh m'es quan.

Gracieuse est dame qui sait honorer parage. 

Paubres e rics fai Amors d'un paratge. 

B. de Ventadour: Quan par la. 

Pauvres et riches fait Amour de même rang.

ANC. FR. Nos somes andui d'un parage. Roman de Rou, v. 14545.

N' afiert à home de parage. Roman du Renart, t. III, p. 327. 

ESP. Parage (paraje). IT. Paraggio. (chap. Parache, rango, cualidat; 

home de parache, homens de parache, dona de parache, dones de parache; gentil home, gentil homens; distinguit, distinguits, distinguida, distinguides; elevat, elevats, elevada, elevades.) 

Lexique roman; Leuda, Ledda, Leida, Lesda – Liamer, Liamier


2. Paratjos, adj., distingué, honoré, élevé.

Sitot non es de luec tan paratjos,

Ilh es sivals plus belha e plus pros.

Pierre de Barjac: Tot francamen. 

Bien qu'elle n'est pas de lieu si élevé, elle est néanmoins plus belle et plus méritante. 

Far faitz paratjos.

G. Riquier: Pus Dieus. 

Faire faits distingués.

3. Enparagir, v., rehausser, illustrer, élever.

Enparagir

Volon lurs faitz nessiamen.

P. Vidal: Abril issic. 

Rehausser ils veulent sottement leurs actions.


Parc, s. m., parc, bergerie.

Voyez Denina, t. III, p. 67, et Muratori, Diss. 33.

En Alengri, qu'un dia,

Volc ad un parc venir, 

Mas, pels cans que temia, 

Pel de moton vestic,

Ab que los escarnic.

P. Cardinal: Li clerc. 

Le seigneur Alengrin, qui, un jour, voulut venir dans un parc, mais, à cause des chiens qu'il craignait, peau de mouton revêtit, avec quoi il les trompa.

Qui entra el parc de las fedas. Trad. du N.-T., S. Jean, ch. 10. 

Qui entre au parc des brebis.

Fig. Cortz ses dos

Non es mas parcs de baros.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

Cour sans don n'est que parc de barons.

- Palissade, retranchement.

Si qu'a Roam n' entres per forsa el parc,

E l' assetges pel pueg e per la comba.

Bertrand de Born: Non estarai.

De sorte qu'à Rouen il en entrât par force dans le retranchement, et l' assiégeât par la hauteur et par le vallon.

ESP. PORT. Parque. IT. Parco. (chap. Parque, parques; corral, ras, tancat de bestiá.)

2. Pargue, s. m., parc, bergerie.

Vay tot corren al pargue on esta lo bestiari.

Abrégé de l'A. et du N.-T., fol. 5. 

Va tout courant au parc où est le bétail.

3. Emparchar, v., empêtrer, embarrasser.

Ben a de sen gran sofraicha

Drutz que de vieilla s' emparcha.

Augier: Era quan.

Bien a de sens grande pénurie galant qui de vieille s' empêtre.


Parelisi, s. f., lat. paralysis, paralysie.

Val contra parelisi. Brev. d'amor, fol. 50. 

Vaut contre paralysie.

ANC. CAT. Paralisis. ESP. Perlezia (parálisis, perlesía). (chap. Parálissis.)

2. Paralitic, adj., lat. paralyticus, paralytique.

Renden...

Vigor als paralitics.

Brev. d'amor, fol. 154. 

Rendant... vigueur aux paralytiques. 

Subst. De movement voluntari es impeditiva, cum es clar els paralitix.

Eluc. de las propr., fol. 27. 

De mouvement volontaire est impéditive, comme il est évident chez les paralytiques. 

CAT. Paralitic. ESP. Paralítico. PORT. Paralytico. IT. Paralitico.

(chap. Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.)

Separatismo baturro, Pablo Echenique; Paralític, paralitics, paralítica, paralítiques.

3. Paraliticar, v., paralyser, être, devenir paralytique.

Part. pas. IIII homes que portavan I home que era paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2. 

Quatre hommes qui portaient un homme qui était paralysé.

(chap. Cuatre homens que portaben un home que estabe paralisat : paralític.)

Subst. Lo liech en que jazia lo paraliticat.

Trad. du N.-Test., S. Marc, ch. 2.

Le lit en quoi gisait le paralytique.

CAT. ESP. Paraliticar. (chap. Paralisá; quedás paralític; quedás parat.)

4. Paraliticament, s. m., paralysie. 

Malautia que ve per fregiditat, aissi cum paraliticament.

Trad. d'Albucasis, fol. 2. 

Lexique roman; Freg, Freit – Confricacio

Maladie qui vient par refroidissement, ainsi comme paralysie.

5. Palaticament, s. f., paralysie.

Appoplexia que termina a palaticament..., passio ab privacio o defauta de sentir o de movement. Eluc. de las propr., fol. 82. 

Apoplexie qui se termine en paralysie..., maladie avec privation ou défaut de sentir ou de mouvement.

6. Palaticar, v., paralyser, tomber en paralysie.

Dissol los nervis e 'ls palatica. Eluc. de las propr., fol. 184. 

Dissout les nerfs et les paralyse.

Subst. Palaticar qui ve per incizio de membre no es curable.

Eluc. de las propr., fol. 82. 

Le paralyser qui vient par incision de membre n'est pas curable. 

Part. pas. Ma palaticada. Eluc. de las propr., fol. 4.

(chap. Ma paralisada.)

Main paralysée. 

Substantiv. Cum appar els palaticatz. Eluc. de las propr., fol. 20.

Comme il paraît chez les paralysés.

(chap. Paralisá, paralisás: yo me paraliso, paralises, paralise, paralisem o paralisam, paraliséu o paralisáu, paralisen; paralisat, paralisats, paralisada, paralisades.)


miércoles, 7 de agosto de 2024

Nunciar

 

Nunciar, v., lat. nuntiare, annoncer.

Metges deu nunciar breu malaptia. Trad. de Bède, fol. 76.

Médecin doit annoncer courte maladie. 

Part. pas. Sia nunciat

Que man mos albercs penre en la ciptat. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 15. 

Qu'il soit annoncé que j'ordonne de prendre mes logements dans la cité. ANC. FR. Tant de paires de robes ne valent une trompe 

Que par les rues nuncent ta venue à grant pompe. 

Jehan de Meung, Test., v. 662. 

Ses conpaignons cuidoit noncier 

Qant lor blez seroit à soier.

Roman du Renart, t. III, p. 10. 

Envoya un de ses héraults à la porte de la ville noncer à ceux de dedans.

Monstrelet, t. 1, fol. 204. 

ANC. ESP. PORT. Nunciar. IT. Nunciare, nunziare. (chap. nunsiá, lo que fa lo nuncio o nunsio, per ejemple lo del Papa de Roma : anunsiá.)

Papa Roma,Francisco, cardenal Omella, Queretes, Cretas

2. Nonciatiu, adj., annonciatif, propre à annoncer, messager.

Columba de patz es nunciativa. Eluc. de las propr., fol. 143. 

(chap. Coloma es de pas anunsiativa, anunsiadora, mensajera o missachera. Lo colom es de pas anunsiatiu, anunsiadó, mensajero o missaché: la paloma.)

1714, Colom català, viure lliure, cup, esquerra, ANC, Ómnium, Generalitat de Catalunya, tv3%, CIU, independència, escola en català, volem votar, Da Vinci català,

Colombe est de paix messagère.

3. Annunciar, Anunciar, Annonciar, v., lat. annuntiare, annoncer, rapporter.

Can son delhieuradas de pena, annuncio a lor amix. 

Liv. de Sydrac, fol. 99. 

Quand elles sont délivrées de peine, elles annoncent à leurs amis.

Eys Dieus nos anuncia: Qui trop s' yssaussa mens es.

Bernard Martin: D' entier vers. 

Dieu même nous annonce: Qui trop s'exhausse moins est.

Us anunciara las causas. Frag. de trad. de la Passion. 

Vous annoncera les choses. 

Part. pas. Per l' angel annonciada. Brev. d'amor, fol. 83.

Par l'ange annoncée.

CAT. ESP. Anunciar. PORT. Annunciar. IT. Annunziare. (chap. Anunsiá, nunsiá: anunsio, anunsies, anunsie, anunsiem o anunsiam, anunsiéu o anunsiáu, anunsien; anunsiat, anunsiats, anunsiada, anunsiades.)

4. Annunciatio, Anunciacion, s. f., lat. annunciationem, annonciation, annonce.

Te fetz l' annunciatio. Brev. d'amor, fol. 101. 

Te fit l' annonciation.

Des la anunciacion e des la nativitat. Hist. de la Bible en prov., fol. 67. Dès l' annonciation et dès la nativité. 

CAT. Anunciació. ESP. Anunciación. PORT. Annunciação. 

IT. Annunziazione. (chap. Anunsiassió, com la del ángel o arcángel Gabriel a María, anunsiassions.)

5. Anunciamen, s. m., annonciation. 

Trames son Filh en terra naisser temporalmens 

De una sancta Verge per anunciamens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Il envoya son Fils en terre naître temporellement d'une sainte Vierge par annonciation.

ANC. FR. Par l' annunciement du saint angel Gabriel. 

Roman fr. de Fierabras, liv. II, part. 1, ch. 11. 

ANC. CAT. Anunciament. ANC. ESP. Anunciamiento. IT. Annunziamento.

(chap. Anunsiamén, anunsiamens : anunsiassió, anunsiassions.)

6. Denunciar, Denonciar, v., lat. denuntiare, dénoncer, déclarer, signifier, annoncer.

Ieu t' o venrai denunciar. Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Je viendrai te l' annoncer. 

Lo denuncia dampnat. Liv. de Sydrac, fol. 104. 

Le déclare damné.

Si lo compraire no li poc denonciar qu' el li garis la causa qu' el li vendet.

(chap. Si lo compradó no li podíe denunsiá que ell li garantix la cosa que ell li veníe.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 95. 

Si l'acheteur ne lui put déclarer qu'il lui garantit la chose qu'il lui vendit. Part. pas. Atrestan ben cum si li fos denonciat.

Trad. du Code de Justinien, fol. 95. 

Aussi bien comme s'il lui fut dénoncé. 

CAT. ESP. PORT. Denunciar. IT. Dinunziare. (chap. Denunsiá: denunsio, denunsies, denunsie, denunsiem o denunsiam, denunsiéu o denunsiáu, denunsien; denunsiat, denunsiats, denunsiada, denunsiades. Sinónim de declará, explicá, anunsiá; avui en día sol se fa aná en cas de ficá una denunsia, be al ajuntamén, polissía, guardia sivil, jusgats, etc.)

7. Denunciatio, Denonciatio, s. f., lat. denunciatio, dénonciation. 

Dins lo mes a la denunciatio. Charte de Gréalou, p. 90.

Dans le mois de la dénonciation.

Si clamor n' es facha, o denonciatios.

Cout. de Fumel, de 1265, DOAT, t. VIII, fol. 141.

Si plainte en est faite, ou dénonciation.

CAT. Denunciació. ESP. Denunciación (denuncia). PORT. Denunciação. 

IT. Denunziazione. 

(chap. Denunsiassió : anunsiassió, denunsiassions; denunsia, denunsies.)

8. Denunciamen, s. m., dénonciation, annonciation.

Copia del denunciamen. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

Copie de la dénonciation.

Denunciamen del an jubileu.

(chap. Denunsiamén, anunsiamén, anunsiassió del añ jubileu.)

Eluc. de las propr., fol. 281. 

Annonciation de l'an du jubilé.

ANC. CAT. Denunciament. (chap. Denunsiamén, denunsiamens : anunsiamén, anunsiassió.)

9. Denunciador, s. m., lat. denunciator, dénonciateur.

Si hi a denunciador. 

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 134.

S'il y a dénonciateur.

CAT. ESP. PORT. Denunciador. IT. Denunziatore. 

(chap. Denunsiadó, denunsiadós, denunsiadora, denunsiadores; denunsián, denunsians, denunsianta, denunsiantes.)

Daniel Vives Albesa, Fuentespalda, denunsiadó, denunsiadós, denunsiadora, denunsiadores; denunsián, denunsians, denunsianta, denunsiantes

10. Pronunciar, v., lat. pronunciare, prononcer.

Se deu jutgar per los consols, e pronunciar en nom del bayle.

(chap. Se deu jusgá per los consuls, y pronunsiá en nom del bayle, baile, batle, batlle, latín bajulus.)

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 127. 

Se doit juger par les consuls, et prononcer en nom du bailli.

CAT. ESP. PORT. Pronunciar. IT. Pronunciare, pronunziare.

(chap. Pronunsiá: pronunsio, pronunsies, pronunsie, pronunsiem o pronunsiam, pronunsiéu o pronunsiáu, pronunsien; pronunsiat, pronunsiats, pronunsiada, pronunsiades.)

11. Pronunciatio, Pronunciation, s. f., lat. pronunciationem, prononciation. 

No reproam aquesta pronunciatio. Leys d'amors, fol. 149. 

(chap. No reprobam esta pronunsiassió.)

Nous ne réprouvons pas cette prononciation.

La pronunciation de la nullitat. Statuts de Provence. Julien, t. I, p. 542. La prononciation de la nullité. 

CAT. Pronunciació. ESP. Pronunciación. PORT. Pronunciação. 

IT. Pronunziacione, pronunziazione. 

(chap. Pronunsiassió, pronunsiassions.)

12. Pronunciamen, Prononciamen, s. m., prononciation, décision.

E m gar de barbarisme en pronunciamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Et me garde de barbarisme dans la prononciation.

Lo prononciamen del senhor En Gui. Cartulaire de Montpellier, fol. 53. 

La décision du seigneur le seigneur Gui. 

ESP. Pronunciamiento. IT. Pronunziamento. 

(chap. Pronunsiamén, pronunsiamens.)

13. Pronunciatiu, adj., précursif, présageant.

Coruscacio... de toneyre pronunciativa. Eluc. de las propr., fol. 138. Coruscation... précursive du tonnerre.

(chap. Predictiu, precursiu, preanunsiatiu, preanunsiadó.)

14. Renunciar., v., lat. renunciare, rapporter, annoncer.

Anas renunciar a Johan so que aves vist ni auzit.

Trad. du N.-Test., S. Luc, ch. 7. 

Allez annoncer à Jean ce que vous avez vu et ouï.

- Renoncer.

Renunciam scientalmen ad aquels dreigs. 

(chap. Renunsiam sabudamen an aquells drets. Scientalmen, de sciencia, scientia, siensia, sabé; sabudamen : sabén lo que fem.)

Tit. de 1274, Arch. du Roy., K, 17.

Nous renonçons sciemment à ces droits.

Part. pas. Renonciat a totz autres bens payrenals et mayrenals. 

Tit. de la maison de Turenne, 1399. Justel, p. 135. 

Renoncé à tous autres biens paternels et maternels. 

CAT. ESP. PORT. Renunciar. IT. Renunziare, rinunziare.

(chap. Renunsiá: renunsio, renunsies, renunsie, renunsiem o renunsiam, renunsiéu o renunsiáu, renunsien; renunsiat, renunsiats, renunsiada, renunsiades.)

15. Renunciatio, s. f., lat. renuntiatio, renonciation.

Sotz las dichas renunciatios. Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.

Sous les dites renonciations.

ANC. CAT. Renunciació. ESP. Renunciación (renuncia). 

PORT. Renonciação. IT. Rinunziazione, rinungiazione.

(chap. Renunsiassió, renunsiassions; renunsia, renunsies.)

16. Renunciamen, s. m., renonciation.

Totz los generals renunciamens.

(chap. Tots los generals renunsiamens.)

Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.

Toutes les renonciations générales.

ESP. Renunciamiento. IT. Rinunziamento. 

(chap. Renunsiamén, renunsiamens : renunsia : renunsiassió.)

domingo, 28 de julio de 2024

3. 11. La cova de Santolaria.

Capítul XI.

La cova de Santolaria.

La cova de Santolaria.

Teníe Pedro Saputo una tía, germana de son yayo per part de mare y de poca mes edat que sa mare, al poble de Santolaria la Mayor, aon va aná a pará desde Barbastro y aon desde chiquet solíe aná los estius a passá algunes temporades. Lo volíe mol sa tía y tota la familia, que ere numerosa y no tan pobre pera que no lo pugueren convidá al seu gust. Al poble lo idolatraben y sentíen que no fore de allí dién cada vegada que lo veíen: llástima que haigue naixcut a Almudévar.

Li agradáe mol lo sel de Santolaria, y solíe di que sol faltabe an aquell poble una calzada o refalda que formare replá hasta la seua mitat o tersera part del lloc pera criás allí los millós entenimens y les mes glorioses imaginassions del mon. Perque lo mirá sempre aon se fiquen los peus, díe que embote los ingenios y fa les almes raquítiques, apocades y terrenes.

Sen anabe moltes vegades a dreta y esquerra de la serra, atres al nort y per lo sentro a recorre aquelles atalayes, aquelles quebrades, esplugues o espelunques y barrangs, ya en la flauta, ya en la escopeta, y sempre en la llapissera y algún llibre, encara que rara vegá lo obríe, perque li arrebataben la imaginassió aquelles magnífiques, sublimes y silensioses soledats. Allí ere poeta, ere pintó, ere filóssofo. Tan pronte se 'l veíe a la corona de un alta peña inacsessible, com al peu de aquelles eternes impotens muralles y torreons, calculán libremen los siglos de la seua fundassió y elevanse a la contemplassió de la eternidat y del poder y grandesa del creadó que tot u va traure del no res.

A un de estos filossofics passeos an aquells palaus y alcassars de la naturalesa, se va assentá al peu de una peña a pendre la fresca, y dixanse caure cap atrás va repará que una mica mes amún ñabíe una boca o forat que tapaben casi del tot unes herbes naixcudes a la mateixa peña. Va sentí al cor un fort dessich de pujá a vore lo que ere y hasta embutís a dins, si cabíe; y agarrán unes pedres va fé un poyet desde aon va llimpiá la entrada de herbes, se va ajupí y va embutí lo cap, perque lo boquete ere mes ample de lo que pareixíe. Aquella entrada se anabe eixamplín al pas que adelantabe per nella, que ere mol poquet a poquet y tremolán, perque se acababe la llum de la boca y la cova teníe trassa de sé mol fonda. Se girabe a mirá cap a la zaga cada tres o cuatre passes; y mentres allá lluñ se atinabe algo de claridat de la llum de la porta, va aná entrán per aquella regió fosca y paorosa y reconeixén aquell ventre amagat de la peña. Lo enterra an algunes parts ere arenós, com a sauló, a datres pedregós, atres llimpio y sec; la cova, en general, de cuatre a sing peus de altura, de sis a siat lo mes alt, y un poc menos ampla aon no ñabíen colses. Va patejá a una vora una cosa dura, va tentá en la má y ere un martell de ferro sense mánec, lo que li va pareixe una troballa de gran preu y un indissi de habé entrat atres antes que ell; y hasta va pensá lo que se diu a España, que no ña cova retirada que no se cregue que fore albergue dels moros y depósit de les seues riqueses cuan anaben perdén la terra y no desconfiaben de recobrala o recuperala en milló fortuna, amaganse mentrestán an elles moltes families y vivín amagades, engañán en disfrás de cristianos si ixíen a pendre llengua de lo que passabe y a provís de lo menesté. Pedro Saputo va dixá allí lo martell com a siñal de hasta aon habíe arribat, y en ánimo de torná un atre día mes prontet, pos ere ya algo tard, sen va eixí de la cova y va torná al poble.

Va matiná en son demá; se va emportá un chisquero o mechero de mecha pera ensendre, una llinterna de cristals y un atra de papé, dos bujíes, un siri de dos a tres pams, un gabiñet de monte y un arcabús, y espoleján a la mula y apeanse cuan veníe mal camí, va arribá al puesto en menos de dos hores. Va millorá lo poyet, va tirá a dins los instrumens, va entrá com un gat, a marramiaus, y dixán una bujía aon se acababe la claridat de la porta y una llanterna un poc mes a dins va aná en lo siri a la má mirán y penetrán la cova. Va arribá al martell, y a poques passes mes se va trobá a una sala que podíe dís espassiosa, pos teníe uns deu passos de ampla en diámetro y com a set peus de alta; y seguín a la dreta un forigó que continuabe mes estret que lo de la entrada, va topá en un cadáver tombat pancha per aball, pero girada la cara a un costat y los brassos amples, sense mes roba que la camisa y un corpiño a la antiga; tot ell sansé estáe tan ben conservat que encara que estiguere de coló negre y passat pareixíe que acababe de morís o que estabe dormín. Li va doná tan horror a la vista, que se li van esturrufá los pels y li penabe habé entrat. Lo va tocá en lo peu y se va desfé en pols tota una cama. Lo va dixá aixina, y sén lo mateix pera la temó torná cap atrás que tirá cap abán, va volé acabá lo reconeiximén.

A uns sis passos mes a dins y damún de una colcha o camilla an terra va topá un atre mort, pero dona, no menos sansera y ben conservada, mich tapada en una manta o cosa que u pareixíe, y a la llum del cresol brillaben com a foc les riques pedres de un collá que portáe ficat y de les arracades, y l'or de una cadena pressiosa que en una joya de gran valor caíe per un costat. Se va esglayá; les cames li flaquejaben y l'alma se li perdíe al cos. Volíe agarrá aquelles joyes y no se atrevíe. Al final, pera recobrá l'ánim y vense cara a cara a la po se va assentá entre los dos cadavers, y mirán ya al un, ya a l'atre se va ficá a discurrí lo que alló podríe habé sigut, cuan va repará en uns instrumens de guiarra que ñabíe a la voreta del primé cadáver contra la paret, y alguns caiguts an terra. Va aná a examináls y eren dos alfanjes, dos espases, tres gabiñets, una daga, un peto, un morrión, y per allí escampats alguns pedernals, trossos de asser, dos o tres llimes, dos parells de mordasses curtes, tres botelles de vidre, alguns pots, una alcuza y datres utensilis; un salé, dos o tres culleres de plata, atres tantes de fusta de boix, relíquies de pa o al menos u pareixíe, carbó y un foc an terra en sendra, ossos y atres coses que no se coneixíe lo que eren, tot a un racó o ángul que formabe la peña. Ñabíen tamé algunes robes que al tocales se desféen en pols, menos la seda de alguna y los bordats.

Un poc mes tranquil y sereno al examen de estos objectes, va aná seguín aquell negre y horrorós claustro hasta unes dotse passes mes allá dels cadavers, aon se acababe. Y com va advertí que lo remat estabe fet a pic, y que acababe com a una tronera, va examiná esta y va vore que u ere en efecte; una enchumenera o respiradero que se tancabe en una pedra mol ajustada, la va soltá sense massa dificultat, va vore la llum del sol y los montes y peñes de enfrente, pero no teníe de diámetro mes que sing o sis pulgades. Com entrabe algo de ven y perilláen les llums la va tancá y va doná per acabat lo registre de la cova.

Va arribá hasta los cadavers, y miranlos va di: esta es dona y aquell, home; sense duda va sé un bandolero y ella la seua dona o la seua querida, que se albergaben an esta cova y van morí sense auxili humano; o van sé dos amans que aquí se van amagá en tota esta prevensió de armes y provisions que, pareix, no van consumí, al menos per radera vegada, morín potsé entabuchats y aufegats pel fum, com pareix per la seua separassió y actitut y per estes siñals de foc. Siguéu qui vullguéu, joves desgrassiats, lo món tos va olvidá mol pronte, pos ni tradissió ha quedat de la vostra desaparissió ni de la vostra existensia, si no ereu de paísos mes apartats. Descanséu en pas, y no portéu a mal que yo arreplega estes joyes que tos adornaben y vau portá en vatros pera gala y honor de les vostres persones, y tamé sense duda pera auxilio y reparo de la sort. Y dién aixó va espabilá la llum, y a un foradet natural que ñabíe a la peña a modo de armari va vore una arqueta que, peganli en lo gabiñet un parell de cops, va saltá en ascles minudes y casi tot en pols, y va dixá vore al seu seno lo tessoro de aquells infelisos, ara seu per dret de ocupassió o de natural herensia. Al vórel va di: no ha sigut mal empleat lo viache: encara que sense aixó lo donaría tamé per bo. Eren monedes de or y plata en abundansia unes y atres y mes les primeres, y brillaben moltes pedres engastades a collás de or, arracades, brincos, joyes, adornos del cap, ajorcas y una empuñadura de espasa sembrada de carreres de diamans y perles finíssimes y la roseta, de brillans. Va traure lo tessoro; y miranlo y calculán lo seu valor, per lo que fa a les monedes u va jusgá per lo pes y comparassió en les actuals, pos les mes ressentes no baixaben de sen a sen sincuanta añs de antigüedat; li va pareixe que tot jun y lo que la dona portáe damún podríe valé de nou a deu mil escuts. 

Y giranse cap als cadavers va di: No tos conec les señes, no són clares, pero sí sospechoses, perque es molta riquesa pera dos simples amans. Diéu: ¿de aón u vau traure? ¿Quí sou? Eixequeutos y contestéu. ¿Sol l'amor tos va portá y va fé viure an esta sepultura? ¿Van sé les vostres mans inossentes de tot atre delit? Lo silensio que seguíe an estes preguntes y la quietut eterna dels cadavers lo va horrorisá y tornáe a eixecás la temó al cor; conque va arreplegá lo tessoro, mes lo que portáe ficat la dona, y al tráurelay se li va desfé lo cap y part del pit, y tota una má aon portabe dos o tres anells riquissims, y sen va eixí emportanse un alfanje, una espasa y un gabiñet. Y pera que un atre que fore tan curiós com ell trobare algún premio de valor, va dixá al armari del cofret algunes monedes, un dengue, unes arracades y un collaret de no massa valor, de modo que tot jun y les armes que quedaben li va pareixe que vindríe a valé de uns tressens a tressens sincuanta escuts.

Va arribá a la boca de la cova, se va descarregá, y arribat abaix se va assentá, va respirá fondo y va descansá sense pugué eixecás, de baldat y esglayat, en un bon rato. Va desfé lo poyet después y va assolá y escampá los barroculs pera que no quedare rastre ni sospecha de la seua visita a la cova, y que si algú habíe de pujá an ella fore per la seua espontánea curiosidat y no seguín lo ejemple del que donaríen indissis aquelles pedrotes.

Va carregá la mula, va montá, y com encara no ere michdía, va aná per montes y peñascals y costeján serres y passán fondonades espantoses, a visitá la famosa cova de la Tova, no perque esperare trobá an ella algo de valor, sino per dissimulá lo seu viache y fé creure per les mostres de les armes que no podíe ni volíe amagá, y de algunes monedes que pensabe enseñá, que a la Tova ñabíen grans tessoros com díe y creíe lo vulgo, y com diu y creu encara al nostre tems.

En efecte, va entrá an ella una mica, va vore que nessessitabe mes ferramentes y aparells y si auncás tamé compañía; y com la curiosidat de aquell día habíe quedat satisfeta a la cova dels dos amans, se va assentá a la porta, se va minjá un pa en tomata y magre de espaleta que portabe, y donanli ya lo sol mol de ple y de esquena al camí, sen va entorná a Santolaria aon va arribá prop de les nou de la nit.

En lo que veíen que va portá Pedro Saputo (que sol eren les armes y algunes monedes a modo de medalles, perque lo tessoro lo va guardá ben guardadet), va creixe la fama per la montaña y peu de la serra, y dure encara, que a la Tova ña molta riquesa amagada; si be ell parláe sempre de aixó en misteri, ocultán la verdat y dixán pensá a cadaú lo que vullguere.

Roganli después moltes vegades coneguts y no coneguts que aniguere en ells a la Tova, contestabe que ell pera aná a traure tessoros no volíe compañía per no partí en ningú; y que lo que fore temorico no teníe que aná aon se nessessitabe cor y no llengua

Los parlabe de calaveres, de encantats, de simes y passadissos. 

- Imagineutos, díe, lagos o estañs negres, en sapos y serps que eixequen lo cap una vara per damún del aigua, que fotén uns grans chulits y sacsán la cresta tos van seguín per la vora y amenassán. Aquí toparéu en un mort que pareix viu, o en un viu que pareix mort; allá tos ixen dos agüeles en barbes y mantos blangs; mes abán topetéu en un home o una dona convertits en estatues de sintura per aball; a un atre costat entropesséu en una comunidat de flares de la Mersé; a lo milló sentíu suspiros y queixes que no se entenen y tos gelen la sang a les venes; o igual tos ve una volada de muixons en rostros humanos pegán bufits acollonans y de una aletada tos estamordixen y derriben an terra sense sentit. Pos ¿qué, cuan de repén se sén allá lluñ un estrapalussi y cridanera com si fore un ejérsit que aclame al seu general, a un príncipe? Miréu allá aon per supost no veéu res, y sentíu a la vostra esquena una carcañada que tos assuste y tos fa pixá damún. ¿Quí es lo guapo que tan valor té y no cau mort sen vegades?

En estos y datres disparates que se le ocurríen los fée mes temó a tots, y no se sap que ningú haigue reconegut encara del tot aquella cova que asseguren que es grandíssima y mol fonda. Mols, sí, parlen de ella y hasta de fes rics sol arribán y ficán les dos mans hasta los colses; pero les tinalles de or y plata encara se están allí com lo primé día. Perque si va algú, entre pocs passos, li agarre diarrea o cagarrines, se escagarse y sen entorne dixanla tota per registrá, o al menos les parts mes amagades y enrevessades, que es pressisamen aon han de está los tessoros.