champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Si es plaitz d' autra voluntat ultima que non sia testamen.
Trad. du Code de Justinien, fol. 28.
S'il est plaid d'autre volonté dernière qui ne soit pas testament.
CAT. Ultim. ESP. (último) PORT. IT. Ultimo. (chap. últim, ultims, última, últimes; radé, radés, radera, raderes; zagué, zagués, zaguera carrera a la zurda, zagueres, a La Codoñera, o a Luesia.)
2. Ultimar, v., lat. ultimare, mettre à fin, terminer.
Cauterizero sobre la cavilla, et ultimero en la cauterizacio.
Trad. d'Albucasis, fol. 9.
Ils cautérisèrent sur la cheville, et en terminèrent la cautérisation.
ESP. PORT. Ultimar. IT. Ultimare. (chap. Ultimá, acabá, portá a fin.)
3. Penultim, adj., lat. penultimus, pénultième.
Subst. Han lor accen principal en la penultima. Leys d'amors, fol. 10.
(chap. Tenen lo seu acento prinsipal a la penúltima - sílaba.)
Rutha... es herba...; contraria es a vere. Eluc. de las propr., fol. 221.
La rue... est herbe...; contraire elle est à venin.
CAT. ESP. PORT. Ruda. IT. Ruta. (chap. Ruda, rudes, planta de una auló mol espessial, mol intensa, desagradable pera casi tot hom; es abortiva.)
2. Ruthat, adj., lat. rutatus, mêlé de rue.
Les Romas buvio antiquament vi ruthat contra vere.
(chap. Los Romanos bebíen antigamen vi rudat o rutat contra veneno.)
Eluc. de las propr., fol. 221.
Les Romains buvaient anciennement vin mêlé de rue contre venin.
(chap. Rudat, rudats, beguda rudada, begudes rudades; rutat, rutats, rutada, rutades. Preferixco lo vi quinat, en quina o kina, que lo vi rudat o rutat, aixó que no lo hay probat may.)
Bien
il m'ennuie, par le saint Sauveur, d'homme rauque, qu'il se fasse
chanteur.
Raucha
vos don cridatz en chantant.
Bertrand
de Born: Fuilhetas.
Voix
enrouée dont vous criez en chantant.
Ieu
sui del castiar raucx.
Pierre
d'Auvergne: Belh m' es qu' ieu.
Je
suis rauque du châtier.
Canto
entro so raucs (o raucz). Eluc. de las propr., fol. 32.
Chantent
jusqu'à ce qu'ils sont rauques.
CAT.
Ronc. ESP. Ronco. PORT. Rouco. IT. Rauco. (chap. Ronco o ronc, roncos
o roncs, ronca, ronques; ronquera; está engorgossat, casi afónic,
afónics, afónica, afóniques.)
2.
Rauquilhos, adj., rauque, enroué.
Es
rauquilhos,
E
non sabes dir aut ni clar.
Marcabrus:
D' un estru.
Tu
es rauque, et ne sais parler haut ni clair.
3.
Rauquamen, adv., rauquement.
Dis
totz sos vers raucamen.
Pierre
d'Auvergne: Chantarai.
Dit
tous ses vers rauquement.
Parlava
mot raucament. Passio de Maria.
Parlait
moult rauquement.
ESP.
Roncamente. (chap. parlabe mol roncamen.)
4.
Rauquet, adj. dim., rauque, sourd, rude.
Adverb.
Quant aug dire...
Mo
sonet rauquet e clar.
Giraud
de Borneil: A penas sai.
Quand
j'entends dire... mon sonnet rauquement et clair.
Capo...
finh votz de galinas cloquian..., las galinas apela rauquian.
Eluc.
de las propr., fol. 146.
Chapon...
il feint voix de poules en gloussant..., les poules il appelle en
criant d'un cri rauque. ESP. Ronquear. (chap. Ronquejá.) 6.
Rauquiera, Rauqueria, s. f., enrouement.
Rauquiera
si engendra quan la canal del pulmo es trop humida.
Rauqueria
en la votz.
Trad.
d'Albucasis, fol. 46 et 26.
Enrouement
s'engendre quand le canal du poumon est trop humide.
Han...
en la arteria trachea aspreza et rauqueza. Eluc. de las propr., fol.
100.
Ont...
en la trachée-artère âpreté et enrouement. 8. Rauguelhar, v.,
râler.
Si
'l mals loindans li dura,
Pauc
viura, qu' ades rauguelha. P. Rogiers: Al pareissen.
Si
le mal lointain lui dure, peu vivra, vu que incessamment il râle. 9.
Raumat, s. m., râle, râlement.
Si
vostr' auzel suefre raumatz
Per
polvera o per frimatz.
Raumatz
l' en ve qu' el trebola.
Deudes
de Prades, Auz. cass.
Si
votre oiseau souffre râlements par poussière ou par frimats.
Râle
lui en vient de sorte qu'il frissonne. 10. Enraumar, v., enrouer.
Part.
pas. subst. Pero si m val mais d' afan
Mos
sos levatz
Qu'
uns enraumatz.
T.
de Lignaure et de Giraud de Borneil: Ara m.
Pourtant
ainsi me vaut plus de peine mon son élevé qu'un enroué. 11.
Enraumezar, v., enrouer.
Part.
pas. Cant auzels es enraumezatz.
Deudes
de Prades, Auz. cass.
Quand
oiseau est enroué.
Raus,
Ros, s. m., roseau.
Voyez
Ihre, Diss. alt., p. 231.
Secha
'l joncx e 'l glats e 'l raus.
G.
Adhemar: Quan la.
Le
jonc et le glayeul et le roseau sèche. Meiro lo fuc (: fuoc, foc)
el borc cubert de ros.
Roman
de Gerard de Rossillon, fol. 73.
Mirent
le feu au bourg couvert de roseau.
Loc.
En R., ab sa lansa,
Lo
mes el raus.
Rambaud
de Vaqueiras: El so que.
Le
seigneur R., avec sa lance, le mit sur le roseau (par terre). (ESP.
Caña o junco. Chap. Caña, cañes, jung o junc, jungs o juncs. Aon
ñan moltes cañes se li diu cañá; a Beseit los cañerets o los Escañerets es un tros del camí cap al assut, aon abunden les cañes
que chupen de la sequia. Cañís, Cañisos o Cañissos; Alcañís.
Aon ñan mols juncs se li diu junquera, chunquera a Vallchunquera,
Valjunquera.)
2.
Rauzel, Rauzeu, s. m., roseau.
En
un vergier claus de rauzel.
P.
Vidal: Lai on cobra.
En
un verger clos de roseau.
Sui
ieu, si la vostra lauzors
No
m val, plus frevols que rauzeus.
Giraud
de Borneil: Quan lo fregz.
Je
suis, si votre louange ne me protége, plus faible que roseau.
ANC.
FR. Lou rosel ne resembloit mie
Qui
à toz venz veincre se laisse. Nouv. rec. de fabl. et cont. ant.,
t. II, p. 14.
3.
Rauza, s. f., jonchaie, roseau.
On
anc no calc rausa ni sesca.
P.
Vidal: Lai on cobra.
Où
oncques ne foula roseau ni jonc.
El
temps que fulha e flors par en la rauza.
Roman
de Gerard de Rossillon, fol. 11.
Au
temps que feuille et fleur paraît dans la jonchaie.
4.
Rausan, Rausa, s. m., natte de roseaux.
Evolopatz
d' un bell rausa
Si
co fazian l' ancia.
Trad.
de l'Évangile de Nicodème.
Enveloppé
d'une belle natte ainsi comme faisaient les anciens.
5.
Rauzier, s. m., nattier, ouvrier en roseaux.
Lo
sagramental dels rauziers.
Cartulaire
de Montpellier, fol. 148.
Le
serment des nattiers.
Raustir,
v., rôtir.
Voyez
Denina, t. III, p. xviij; Muratori, Diss. 33.
Fet
lo cor raustir. (chap. Va fé rostí lo cor.)
V.
de Guillaume de Cabestaing.
Fit
le coeur rôtir.
Prengam
mo filh e trenquem lo, e raustiscam ne 1 cartier, e mangem lo.
Roman
de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
Prenons
mon fils et dépeçons-le, et rôtissons-en un quartier, et
mangeons-le.
Qui
prendia la lhimatz e la raustia en oli. Liv. de Sydrac, fol. 77.
Qui
prendrait la limace et la rôtirait dans l'huile.
Carns
trop grassas hom no deu manjar sino raustidas. (chap. Carns mol
grasses no se deuen minjá mes que (sino) rostides.)
Eluc.
de las propr., fol. 233.
Chairs
trop grasses on ne doit manger sinon rôties.
Fig.
Fregitz e raustitz el turmen de la crotz. V. et Vert., fol.
43. (chap. figurat: Fregit y rostit al tormén de la creu. San
Lorenzo o Llorens va sé rostit a una griella.)
Frit
et rôti au tourment de la croix.
CAT.
ANC. ESP. Rostir. (chap. Rostí: rostixco o rostixgo, rostixes,
rostix, rostim, rostiu, rostixen; rostit, rostits, rostida, rostides;
yo rostiría; yo rostiré; si yo rostiguera o rostira.)
2.
Raust, adv., rôti, brûlé, aride, roide, rude.
Zo
qu' es raust aplana ben.
Deudes
de Prades, Poëme sur les Vertus.
Ce
qui est rude il aplanit bien.
Roca
redonda,
Auta
et rausta e tailant.
Vos
venretz en una plaina
On
a una rausta montaina.
Roman
de Jaufre, fol. 3 et 55.
Roche
ronde, haute et roide et escarpée.
Vous
viendrez en une plaine où il y a une aride montagne.
Substantiv.
Issic del ostal tan bona odor del raust, que tota la carrieyra ne
flayret. (chap. Eixíe del hostal tan bona auló del rostit (la
rostifarra), que tota la carrera (lo carré) ne flairabe (ne fée
auló.)
Roman
de la Prise de Jérusalem, fol. 15.
Il
sortit de l'hôtel si bonne odeur du rôti, que toute la rue en fut
odorante.
Causas
salsas ni frichura ni raust. Eluc. de las propr., fol. 86.
Un
tros de peis rostidor. Brev. d'amor, fol. 176. (chap. Un tros de
peix rostidó.)
Un
tronçon de poisson rôti. (chap. Rostidó : aon se rostix,
rostidós; que está preparat pera rostí; qui rostix; rostidora,
rostidores. Los de Monroch no són bons rostidós, perque u fan tot
sucarrat.)
Rauza,
Rausa, s. f., lie.
Ieu
pretz mais ...
...
Aigua fresca ab bon vi que rauza.
Rambaud
de Vaqueiras: Ben sai.
Je
prise davantage... eau fraîche avec bon vin que lie.
-
Tartre.
Rauza,
o fetz del vi en l' estrem del tonel indurzida.
Eluc.
de las propr., fol. 193.
Tartre,
ou lie du vin dans le fond du tonneau endurcie. (chap. Solada,
solades del vi al carretell, o del oli al tinet. La mare del
vi.) (ESP. Lía, lías, sedimentos.)
¡Cómo se marchitan y caen, deshojadas bajo del tronco, las flores que eran la alegría de este jardín tan bello! Florecillas blancas y azules, florecillas de cien colores, ramos no haré de vosotras, ni vendré ya a regaros. Adiós, florecillas, adiós!
De lejos vienen las olas, de lejos las lleva el temporal; ninguna hay que no se vuelva en el momento de tocar en la playa. ¿Es que buscan
otras tierras, o es que se pierden en el fondo? Si sabéis, madre, de dónde vienen, ¿sabéis quizás a dónde van? Ay! adiós, olas, adiós!
Ya se van las golondrinas, asaz presto llegarán los tordos, y esos días tan alegres serán días de amargura! La nieve blanquea las cimas, el huracán despoja los troncos, y también al corazón despojan, también le hielan los rigores del otoño. Adiós, alegría, adiós!
Es dulce el sabor de la vida para aquellos que liban su copa, y cuando menos lo esperan, ¡cuán amargo es su último sorbo! Si de entre las manos huyen las esperanzas del mundo, ¿Por qué de un placer que le mata está siempre ansioso el corazón? Adiós, esperanza, adiós!,
¿Por qué hay flores de suavísimo olor que envenenan? ¿Por qué se parece tanto el azul de las olas al azul del cielo? ¿Por qué todo cristal se empaña?
¿Por qué se rompe todo espejo? ¿Por qué han de venir las dichas, si vienen para dejarnos? Adiós, dicha mía, adiós!
Cuán sordas llegan ya las pisadas de su caballo que se aleja! y todavía tras de los árboles levanta una nube de polvo. El polvo se esparrama por los aires, y piérdese del todo el rumor de su carrera: ya no le veré más en este mundo. Adiós, dicha mía, adiós!
Oís, madre? oís, madre? ese ruido ¿qué significa? Se estremece todo mi cuerpo. Ay! qué susto, madre! ¿Será verdad lo que dicen? ¿será verdad que el perro de nuestro pastor, lanza furiosos ladridos cada vez que pasa el sepulturero? Adiós, vida mía, adiós!
Por encima de la montana resplandece una luz roja: si es el sol que va a ponerse, ¿por qué se pone tan temprano? Las nubes arreboladas se apagan; ¡cuán negra es la que se acerca! Tan oscuro está el cielo como a la media noche. Adiós, luz del cielo, adiós!
Ay, madre, mis ojos se cierran! Tomadme el pulso, madre; ¿no es un ángel de alas negras el que ahora me besa en la frente? Veo una paloma blanca, y tras de ella volando un halcón; y suben, y suben, y suben; a ninguno de los dos veo ya. Adiós, madre mía, adiós.
Entre les obres que 'n llengua nacional té publicades en Tomás Aguiló, son las principals: Rimas varias, colecció de poesies, en tres volums in 8.°, estampats en lo establiment tipografich de D. Felip Guasp; La agonia del Redentor, poema relligiós, un petit volum in 16; Á la sombra del ciprés, cuentos y fantasías, un altre volum in 4.°; y la are derrerament impresa que té per titol Escenas episódicas y es aplech de quadros de la passió de Jesucrist, totes eixes obres estampades en lo mateix establiment.
En aquests ultims anys ha sigut un dels mes constants y eloquents redactors de la Unidad católica, periódich que defensava la unidad relligiosa en nostra patria. En diferents revistes y calendáris poden llegirse moltes de ses poesies escrites en la materna llengua, y ja en 1852 en publicá un tomét titolat Poesies fantásticas en mallorquí, qu'es tal vegada la flor millor de sa corona de poeta. En los Jochs florals de Barcelona del any 1865 fou adjudicat lo primer accéssit de l'englantina d'òr a sa poesia El 25 d'octubre, y en los de 1867 guanyá la viola d'or y argent per la qui s'anomena Constança d'Aragó.
Regí aquest poeta per espay de tres anys la cátedra de Historia del Institut de Tarragona, y viu en el dia en Palma entregat a ses ocupacions literaries.