Mostrando las entradas para la consulta arribá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta arribá ordenadas por fecha. Ordenar por relevancia Mostrar todas las entradas

domingo, 26 de abril de 2026

Riba

Riba, s. f., lat. ripa, rive, bord, berge.
Voyez Denina, t. II, p. 274.
Lo reis de Fransa... era sobre la riba d' un flum..., lo qual passa al pe de Niort.
V. de Bertrand de Born.
Le roi de France... était sur la rive d'un fleuve..., lequel passe au pied de Niort.
Quan cug a riba venir,
Adoncs me cove a nadar.
Le Moine de Montaudon: Autra vetz.
Quand je pense à rive venir, alors il me convient de nager.
CAT. ANC. ESP. Riba. IT. Riva, ripa. (chap. Riba, ribes; vora, vores; voreta, voretes, del riu, del mar.)

voreta de la Albufera, Mariano Serrano; Riba, s. f., lat. ripa, rive, bord, berge.

2. Ribatge, Ribage, s. m., rivage.
Ai gran alegratge
Quan vey fortz castelhs assetjatz...,
E vey l' ost pel ribatge
Qu' es tot entorn claus de fossatz.
Bertrand de Born: Be m play.
J'ai grande allégresse quand je vois forts châteaux assiégés..., et (quand) je vois l'armée sur le rivage qui est tout à l'entour clos de fosses.
Trobero doas barcas pescant en lo ribage. V. de S. Honorat.
Trouvèrent deux barques pêchant sur le rivage.
Vens, ab mal usatge,
Fa 'l tan d' enueg que 'l veda lo ribatge.
P. Espagnol: Cum selh que.
Le vent, avec mauvais usage, lui fait tant d'ennui qu'il lui défend le rivage.
CAT. Ribatge. IT. Rivaggio.

3. Ribal, s. m., rivage, bord, lisière.
Destraras lo plus lonc devers lo ribal, et tenent lo ribal d' aquela possession.
Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. 1, c. 42.
Tu mesureras le plus long devers la lisière, et tenant la lisière de cette possession.
(chap. Al campo o monte, al ribás, als ribassos, solen está les fites, la fita y les 2 filloles, que marquen la partissió, divisió de finques, y a vegades de amos o propietaris.)

4. Ribador, s. m., rivage, abordage, bord.
O ribas o ribadors.
Tit. de 1275. Bibl. du R., f. de D. Villevieille.
Ou rives ou rivages.

5. Ribeira, Ribeyra, Ribieira, Ribiera, s. f., rivage, bord, rive, plaine.
Lonc ribeira de mar. V. de S. Honorat.
Le long du rivage de la mer.
Fo suau lo critz
Don retendi la ribieira.
Giraud de Borneil: L'autr'ier lo.
Fut doux le cri dont retentit la plaine.
Ven per la ribeira ab sos senhals banditz.
Guillaume de Tudela.
Vient par la plaine avec ses enseignes déployées.
- Rivière.
Vilans loncs agronatz de ribeira.
T. de Guigo et de Bertrand d'Allamanon: Vist hai.
Vilain long cormoran de rivière.
En una ribiera que s' apela Tibre.
L'Arbre de Batalhas, vol. 35.
En une rivière qui s'appelle Tibre.
Mais am que ribeira ni cassa
Que ricx hom m' acuelh' e m' abrassa.
Bertrand de Born: Rassa tant.
Davantage j'aime que pêche et chasse que puissant homme m'accueille et m'embrasse.
CAT. ESP. Ribera. PORT. Ribeira. IT. Riviera. (chap. Ribera, riberes. Apellit Rivera.)

6. Ribar, v., aborder.
Aquels que venio per mar... l' avizavo, et on devio ribar lor mostravo.
Eluc. de las propr., fol. 175.
Ceux qui venaient par mer... le regardaient, et où ils devaient aborder il leur montrait.
(chap. Arribá, desembarcá.)

7. Arribalh, Arribailh, s. m., arrivage, abordage.
Quant es lai en aisselh brasal
Ont elh eys perpres arribalh.
B. de Venzenac: Iverns vai.
Quand il est là à ce brasier où lui-même il prit abordage.
Las aiguas e 'ls arribailhs.
Tit. de 1271. Arch. de la maison de Lentillac.
Les eaux et les arrivages.
ESP. Arribaje.

8. Arribaba, s. f., arrivée, abord.
Loc. De prima arribada. Chronique des Albigeois, col. 74.
De prime abord.
CAT. ESP. PORT. Arribada. (chap. Arribada, arribades.)

9. Aribamen (Arribamen), s. m., arrivage, abordage, rivage.
Sanc Marc, a Venecia, pres sos arribamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Saint Marc, à Venise, prit ses abordages.
ANC. FR. Incontinent après l'arrivement et repeue, passa le roy ladite rivière.
Œuvres d'Alain Chartier, p. 202.
ANC. CAT. Arribament. IT. Arrivamento. (chap. Arribamén, “ya hay arribat”, “ya estic aquí”, casi com va di un presidén de la Generalitat.)

Carta, Josep Tarradellas, La Vanguardia, 1981

10. Aribar, Arivar, v., pousser à la rive, aborder, arriver.
De l' autra part de l' aygua l' a fayt ben aribar.
Roman de Fierabras, v. 3753.
De l'autre part de l'eau l'a bien fait arriver.
Ar ven la coindeta sazos
Que aribaran nostras naus.
Bertrand de Born: Ar ven la.
Maintenant vient la charmante saison où arriveront nos navires.
Una nau de Cologna arivava.
(chap. Una nau de Colonia arribabe. A Köln se pot navegá pel riu Rin, Rhein, y atracá, abordá, desembarcá, descarregá y carregá mercansíes. Se fan passeos turístics, crucero, cruceros pel riu.)
T. de Jean d'Aubusson et de Nicolet: En Nicolet.
Une nef arrivait de Cologne.
Part. pas. Puois lo reis Ricartz es passatz,
E pois el es lai aribatz. 
Giraud de Borneil: Era quant.
Depuis que le roi Richard est passé, et depuis qu'il est arrivé là.
Eras, ai ieu a bon port de salut,
Fe qu' ieu vos dei, mon navei aribat. 
G. Adhemar: Non pot esser.
Maintenant, j'ai à bon port de salut, foi que je vous dois, mon navire abordé.
CAT. ESP. PORT. Arribar. IT. Arrivare. (chap. Arribá: arribo, arribes, arribe, arribem o arribam, arribéu o arribáu, arriben; arribat, arribats, arribada, arribades; yo arribaré; yo arribaría; si yo arribara.)

Carlos Buenaventura Aribau, 1817; Arribá: arribo, arribes, arribe, arribem o arribam, arribéu o arribáu, arriben; arribat, arribats, arribada, arribades; yo arribaré; yo arribaría; si yo arribara

11. Derivamen, s. m., dérivation, origine, source.
Per gramatica sai parlar latinamens,
Declinar e costruire e far derivamens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Par grammaire je sais parler en latin, décliner et costruire et faire dérivations.

Loís Alibèrt, occitans, catalan comprès; Per gramatica sai parlar latinamens, Declinar e costruire e far derivamens.

12. Derivatio, s. f., lat. derivatio, dérivation.
La primiera maniera de derivatio. Leys d'amors, fol. 44.
(chap. La primera manera de derivassió.)
La première manière de dérivation.
CAT. Derivació. ESP. Derivación. PORT. Derivação. IT. Derivazione.
(chap. Derivassió, derivassions.)

13. Derivatiu, adj., lat. derivativus, dérivatif.
Derivatius nom, es aquel que ven d' altre.
O es primitiva o es derivativa.
(chap. Nom derivatiu, es aquell que ve d'un atre; derivat, derivats, derivada, derivades.
O es primitiva o es derivativa; una paraula.)
Gramm. provençal.
Nom dérivatif, c'est celui qui vient d'autre.
Ou elle est primitive ou elle est dérivative. 
CAT. Derivatiu, ESP. PORT. Derivativo. (chap. Derivatiu, derivatius, derivativa, derivatives; derivat, derivats, derivada, derivades.)

14. Deribar, Derivar, Derrivar, v., lat. derivare, dériver, déborder, écarter.
Can no s desshen ni s deriva de deguna dictio. Leys d'amors, fol. 44.
Quand elle ne descend ni elle dérive d'aucun mot.
Fig. Ges per fol no m tenria,
Qui sabia d' on mos cantars derriv. 
Lanfranc Cigala: Escur prim.
Point pour fou ne me tiendrait, qui saurait d'où mon chanter dérive.
Part. prés. Derivativa, derivans. Leys d'amors, fol. 39.
Dérivative, dérivant.
Part. pas. Un deribat port.
Bertrand d'Allamanon: Qui que s'esmai.
Un port écarté.
CAT. ESP. PORT. Derivar. IT. Derivare, dirivare. (chap. Derivá.)

15. Desarribar, v., dériver, déborder.
El Tybre... tant se desarribet, que montava sobr' els murs de la ciotat.
(chap. Lo Tíber... tan se va desbordá, que pujabe damún dels muros de la siudat - Roma.)
Cat. dels apost. de Roma, fol. 74.
Le Tibre... tant se déborda, qu'il montait sur les murs de la ville.
(chap. Desbordá, desbordás. Desarribá : ixissen de la riba.)

Desarribar, v., dériver, déborder. Desbordá, desbordás. Desarribá : ixissen de la riba

viernes, 24 de abril de 2026

Repairar - Reptar

Repairar, v., retourner, revenir, rentrer, se retirer.
A Moncug repaireron, mati a la dinnea. 
(chap. A Moncug, Montcuc, van arribá, se van retirá, pel matí al amorsá; a la dinada.)
Guillaume de Tudela.
A Moncug ils se retirèrent, le matin à la dînée.
Lo cors es faihtz de terra, et en terra deu retornar e repairar.
Liv. de Sydrac, fol. 16.
Le corps est fait de terre, et en terre il doit retourner et rentrer.
Fig. Esta chansos, vuelh que tot dreg repaire
En Arago, al rey, cuy Dieus ajut.
P. Raimond de Toulouse: No m puesc.
Cette chanson, je veux que tout droit elle se retire en Aragon, au roi, à qui Dieu aide.
Subst. Mi es salvatge essils
E 'l repairars m' es afans.
(N. E. Parece una frase de Carlos Puigdemont o de los otros prófugos catalanes dicha muchos siglos atrás.)
Giraud de Borneil: No m platz.
M'est affreux l'exil et le retourner m'est peine.

Puigdemont, Waterloo, Napoleón, pañales; Mi es salvatge essils E 'l repairars m' es afans.


Part. prés. En fust en t' onor ben repairans.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 113.
Tu en fus dans ton domaine bien rentrant.
Part. pas. Romieu, que son repayrat, 
L' esurier son annat vezer.
V. de S. Honorat.
Les pélerins, qui sont rentrés, l'usurier sont allés voir.
Qui m' enqer en digz de cortezia
De cal part soi repairatz ni mogutz.
P. Vidal: No m fay.
Qui me demande avec paroles de courtoisie de quelle part je suis retourné et mu.
ANC. FR. Cel à son ostel repaira,
Et li jovenceax s'en torna.
Fabl. et cont. anc., t. II, p. 96.
De chevaliers et de serjans qui repairoient de Syrie.
Villehardouin, p. 46.
Ainz prist congié, si s'en repere.
Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 175.
Quan li estés fu repairiez, li rois esmut ses oz derechief.
Gestes de Louis-le-Débonnaire, Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 133.

2. Repaire, s. m., repaire, retraite, asyle, demeure.
Rossinhol, en son repaire
M' iras ma dona vezer.
Pierre d'Auvergne: Rossinhol.
Rossignol, en sa retraite tu m'iras ma dame voir.
Ben sembla 'l rey Daire,
Que sos baros gitet de lor repaire.
E. Cairel: Pus chai la.
Bien il ressemble au roi Darius, qui ses barons chassa de leur demeure.
Fig. Per vos ab cui tug bon ayp an repaire.
Perdigon: Aissi cum.
Pour vous avec qui toutes bonnes qualités ont asyle.
Loc. fig. Fina canso, dreg vas leys fas repaire.
Arnaud de Marueil: En mon cor.
Pure chanson, droit vers elle fais retraite.
ANC. FR. Si croy que Dieu l'a voulu traire
Vers luy pour parer son repaire
De paradis, où sont les saints.
Charles d'Orléans, p. 238.
Et vivre mieulx au céleste repaire.
Hist. de Anne Boleyn.
(chap. Retiro, retiros; assilo, assilos; aon se viu; inclús amagatall, amagatalls.)

3. Repairazon, s. f., retraite, retour.
Mon trahut degr' aver a la repairazon.
Roman de Fierabras, v. 4039.
Mon tribut devra avoir à la retraite.

4. Repeis, s. m., demeure, retraite.
La reina alberguet en un repeis.
(chap. La reina se va albergá a un retiro; retiret, retirets.)
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 94.
La reine hébergea dans une demeure.

Repazimar, Repaimar, v., apaiser, cesser, délaisser, se désister.
Us d' engan non repazima.
(chap. Un d'engañ no pare; no desistix; no cesse. Per ejemple, Ignacio Sorolla Vidal, Carlos Rallo Badet; Artur Quintana Font pronte dixará de engañá, pero queden los seus llibres y escrits. Quedará la paraula, per ejemple les paraules del añ 842 en antic chapurriau.)
Pierre d'Auvergne: Abans que il.
Un de tromperie ne se désiste.
Un Ms. porte repaima.


Reper, v., lat. repere, ramper, raser, se trainer.
Part. pres. Bestias... so ditas repens, quals so lauzertz.
Eluc. de las propr., fol. 229.
Bêtes... sont dites rampantes, tels sont lézards.

2. Rapar, v., ramper, raser, se trainer.
Serpent... si movo rapan. Eluc. de las propr., fol. 238.
Les serpents... se meuvent en rampant.

3. Reptil, s. m., lat. reptilis, reptile.
Reptils so bestias si moven per dilatatio et restrictio.
Adjectiv. Bestias... algunas apelam... reptils o reptans.
Eluc. de las propr., fo. 229.
Les reptiles sont bêtes se mouvant par dilatation et restriction.
Bêtes... aucunes nous appelons reptiles... ou rampantes.
CAT. ESP. Reptil. PORT. Reptil, reptile. IT. Rettile. (chap. Reptil, reptils.)

4. Reptilia, s. f., reptile.
Totas las reptilias que graponan sobre la terra.
Hist. de la Bible en provençal, fol. 1.
Tous les reptiles qui se trainent sur la terre.
(chap. Reptilia es la familia dels reptils. Serp, serps, fardacho, fardachos, esfardacho, esfardachos, sargantana, sargantanes, salamanquesa, salamanqueses, tritó o tritón, tritons; etc. Lo fardachet de Comodo o Komodo té la llengua com lo grillat de Manel Riu Fillat, o com la de Quintaneta.)

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica

5. Reptar, v., lat. reptare, ramper, raser.
Part. prés. Bestias... algunas apelam... reptils o reptans.
Eluc. de las propr., fol. 229.
Bêtes... aucunes nous appelons... reptiles ou rampantes.
(chap. Reptá : repto, reptes, repte, reptem o reptam, reptéu o reptáu, repten; reptat, reptats, reptada, reptades. L'ou de la serp, de Juaquinico Monclús. Pronte haurá de reptá, perque no podrá caminá, de gort que está. ESP. Reptar.)

Temps de Franja, 2010, número 97, L'ou de la serp, Juaquinico Monclús (presidén de la Ascuma, catalaniste com ell sol).

Repetnar, v., ruer, se regimber.
El mezel aissi repetnet
Que tal del pe el li donet
C' a una part lo fes anar.
Roman de Jaufre, fol. 28.
Le lépreux ainsi rua que tel (coup) du pied il lui donna que d'un côté il le fit aller.

2. Repenada, s. f., ruade, riposte.
Apres comensarai tal repenada.
T. d'une Dame et de Montant: Ieu venc.
Après je commencerai telle ruade.

Reputar, v., lat. reputare, réputer, considérer, tenir.
Non se puesca dire ni reputar ciutadin.
(chap. No se pugue di ni reputá siudadá.)
Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 525.
Qu'il ne se puisse dire ni réputer citadin.
Aytal locutio reputariam a vici.
Cel a cui hom o diria se reputaria per injuriat.
Leys d'amors, fol. 132 et 54.
Pareille locution nous réputerions à vice.
Celui à qui on dirait cela se tiendrait pour injurié.
Part. pas. Per bon cavaliers reputat.
(chap. Per bon caballé reputat.)
Roman de Blandin de Cornouailles, etc.
Pour bon chevalier réputé.
Nobles homs, et per tal era tengut e reputat.
Tit. de 1404. Justel, Hist. de la maison de Turenne, p. 136.
Noble homme, et pour tel était tenu et réputé.
CAT. ESP. PORT Reputar. IT. Riputare. (chap. Reputá: reputo, reputes, repute, reputem o reputam, reputéu o reputáu, reputen; reputat, reputats, reputada, reputades; yo reputaré; yo reputaría; si yo reputara. Si una dona es mol puta, es reputa, y té mala reputassió, com aquella de La Venteta que anabe a vore Carlos Sancho Meix.)

Si una dona es mol puta, es reputa, y té mala reputassió, com aquella de La Venteta que anabe a vore Carlos Sancho Meix.

2. Reputatio, s. f., lat. reputatio, considération, réputation.
Aur ni argent no havio valor, qui ara so en major reputatio.
Eluc. de las propr., fol. 186.
Or ni argent n'avaient valeur, qui sont maintenant en plus grande réputation.
CAT. Reptatió (reputació). ESP. Reputación. PORT. Reputação.
IT. Riputazione.
(chap. Reputassió, reputassions.)

3. Reptar, v., imputer, accuser, blâmer, reprocher.
Lo reis lo pres de felnia reptar. Poëme sur Boèce.
Le roi l'entreprit de félonie accuser.
Mal a partit qui reptar l' en volgues.
Bernard de Rovenac: D' un sirventes.
Mal a partagé qui voudrait l'en accuser.
No m' o reptes nien.
R. Jordan: No puesc.
Que vous ne me le reprochiez nullement.
Substantiv. Vostre reptars m' es sabors.
Bertrand de Born: S' abrils.
Votre reprocher m'est saveur.
Part. pas. De vos e de totz autres
En deg esser reptatz.
V. de S. Honorat.
De vous et de tous autres j'en dois être accusé.
ANC. FR. Ne nuls ne lait sum hum de li partir, pus que il est reté.
Lois de Guillaume-le-Conquérant.
De criesme les reta et les prist.
Chr. de Fr., Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 160.
CAT. ANC. ESP. Reptar. ESP. MOD. Retar. PORT. Reptar, retar.
(chap. Retá: yo te reto, tú me retes, ell mos rete, natros tos retem o retam, vatros mos retéu o retáu, ells o elles mos reten; retat, retats, retada, retades; yo retaré; yo retaría; si yo te retara te fotría una guantada que te hauríen de plegá d'enterra. Reto, retos.)

viernes, 28 de noviembre de 2025

Premer

Premer, v., lat. premere, presser, comprimer, serrer, tendre.

Part. pas. Semblon razains prems en troill.

trull, prensa, vi, oli, almazara

(chap. Pareixen raíms prensats al trull; comprimits, apretats; se prensen a la prensa, y después lo mosto va al trull.)

trull, trujal, trullo, cup, fe vi, hacer vino

Lantelm: Lanfran qu' ill. 

Semblent raisins pressés en pressoir.

Eras l' a si prem e gros.

Guillaume de Berguedan: Un sirventes. Var.

Maintenant il l'a si tendu et gros. 

Fig. Chascus vices es prems per paor.

Trad. de Bède, fol. 44.

Chaque vice est comprimé par peur.

ANC. CAT. Premer. IT. Premere. (chap. prensá, apretá, comprimí : prenso, prenses, prense, prensem o prensam, prenséu o prensáu, prensen; raím prensat, raíms prensats, brisa prensada, panses prensades; prensaría; prensaré; si yo prensara.)

2. Pressa, Preissa, s. f., presse, foule.

Bella m' es pressa de blezos.

Bertrand de Born: Ar ven la.

Belle m'est presse de bliaux.

Per que la preissa fo tan grans. V. de S. Alexis.

C'est pourquoi la presse fut si grande.

CAT. Pressa. ESP. Priesa (prisa). PORT. IT. Pressa. 

(chap. Pressa, presses; ting pressa, me hay de apressurá pera arribá a un puesto al hora, hay de acabá aixó enseguida, me toquen los talons al cul.)

3. Prezurar., v., pressurer, comprimer.

Part. prés. Per actio de freg prezurant et indurzent.

Eluc. de las propr., fol. 183.

Par action de froid comprimant et endurcissant.

- Figer, coaguler, cailler.

Ha so suc virtut de prezurar layt en formagge.

(chap. Lo seu suc té la virtut de collá la lleit en formache; per ejemple, pels de carchofa, de la carchofera, no los de una dona; suc de llimó.)

Sanc tauri soptament si prezura quan es fora 'l corrs.

Eluc. de las propr., fol. 207 et 29.

Son suc a vertu de cailler lait en fromage.

Sang de taureau subitement se fige quand il est hors du corps.

Part. pas. Materia prezurada.

Eluc. de las propr., fol. 68. 

Matière coagulée.

(chap. Fé presió, apretá, comprimí; collá: collo, colles, colle, collem o collam, colléu o colláu, collen; collada, collades; collaría; collaré; si yo collara.)

4. Prezura, s. f., lat. pressura, pression, froissement, souffrance.

Can ha enfentat, no li membra de sa prezura.

Frag. de trad. de la Passion.

Quand elle a enfanté, il ne lui souvient de sa souffrance.

Fig. En aquest mon auretz presura, mas aiatz ferma cofizansa.

Frag. de trad. de la Passion. 

En ce monde vous aurez froissement, mais ayez ferme confiance.

ANC. CAT. Pressura. ANC. ESP. Presura. IT. Pressura. 

(chap. Presió, presions.)

5. Prezurament, s. m., présure, caillement.

Mollifica popas per prezurament de layt endurzidas.

(chap. Amolle mamelles per collamén de lleit endurides.)

Eluc. de las propr., fol. 215.

Amollit mamelles par caillement de lait endurcies.

6. Apremer, v., presser, opprimer, froisser, comprimer.

Dux fols aprem mots homes per calumpnia. 

Trad. de Bède, fol. 78. 

Chef fou opprime de nombreux hommes par calomnie.

Part. pas. Cel que essercha mal, er aprems. 

Trad. de Bède, fol. 77.

Celui qui cherche le mal, sera froissé. 

Dieus sostrais lo drechurier Lot apremut dels escumenegatz.

Trad. des Actes des apôtres, Épître de S. Pierre. 

Dieu délivra le juste Loth opprimé par les excommuniés.

Per gaug et per alegrier son mant cocirier apremegut.

Leys d'amors, fol. 2.

Par joie et par allégresse sont maints soucis comprimés.

Fig. Tant cant sem aprems de la grandeza de las charnals cogitacios.

Trad. de Bède, fol. 27.

Autant que nous sommes pressés de l'étendue des pensées charnelles.

(chap. Oprimí : oprimixgo u oprimixco, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen; oprimit, oprimits, oprimida, oprimides.
Los catalanistes sempre se troben oprimits, sempre troben la culpa fora de la seua comunidat autónoma.)

TV3%, Cataluña, arma de aborregamiento masivo, Espanya et roba, boba

7. Apreissar, v., presser, tourmenter.

Mas apreissavatz me tan fort que eu, per aquela temensa o paor que aic de vos, si vos vendei.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8. 

Mais vous me pressiez si fort que moi, par cette crainte ou peur que j'eus de vous, ainsi je vous vendis.

8. Enpremar, v., lat. imprimere, imprimer, empreindre.

Que enprema... fort enprecio.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Qui imprime... forte impression.

Johannes Gutenberg, imprenta, Drucker, drucken

 

CAT. ESP. PORT. Imprimir. IT. Imprimere. (chap. Imprimí : imprimixco o imprimixgo, imprimixes, imprimix, imprimim, imprimiu, imprimixen; imprimit, imprimits, imprimida, imprimides; encara no parle de la imprenta de Gutenberg (circa 1440); Albucasis o Abulcasis va morí com a tart al 1013, va escriure lo manual de cirugía al siglo X, y la traducsió al ocsitá es del siglo 14, XIV.)

Albucasis, Abulcasis, s. X-XI

 

9. Empressio, Enpressio, s. f., lat. impressio, impression, empreinte.

Trameten sas empressios.

Brev. d'amor, fol. 32.

Transmettant ses impressions.

Ayssi co 1 miralh recep totas las formas e las enprecios que li venon davant. V. et Vert., fol. 61.

(chap. Aixina com un espill ressibix totes les formes y les impressions que li venen dabán; podría escriure davant, claro, pero u fach com los fablistes de la fabla, que fan aná les b de burro y borraines, que són mol bones.)

Ainsi comme un miroir reçoit toutes les formes et les impressions qui lui viennent devant.

CAT. Impressió. ESP. Impresión. PORT. Impressão. IT. Impressione.

(chap. Impressió, impressions.)

10. Emprenta, s. f., empreinte.

Per la forma que ti mostra l' emprenta que ensec.

Trad. du Tr. de l'Arpentage, part. Ire, ch. 36.

Par la forme que te montre l'empreinte qui ensuit.

(ESP. Impronta : reproducción de imágenes en hueco o de relieve, en cualquier materia blanda o dúctil, como papel humedecido, cera, lacre, escayola, etc.); 

11. Espremer, Exprimir, v., lat. exprimere, exprimer, presser.

La grana madura

Faretz espremer.

(chap. La mangrana madura faréu exprimí. Mansana (poma) + grana = mangrana; mangrané, mangranera. La grana en castellá són llaós, gra, grans, que es lo que té la mangrana a dins, roijos, rochos, cuan están madús. Conec uns cuans rochos madús.)

Mangrana, mangranes, magrana, magranes

Deudes de Prades, Auz. cass.

La graine mûre vous ferez presser.

- Articuler, énoncer.

No la poden exprimir per 1 vocable, per so la cove exprimir per trops.

Leys d'amors, fol. 145.

Ne la pouvant exprimer par un mot, pour cela il convient de l'exprimer par beaucoup. 

CAT. Espremer, exprimir. ANC. ESP. Expremir. ESP. MOD. Exprimir. 

PORT. Exprimer. IT. Esprimere. (chap. Exprimí : exprimixco o exprimixgo,  exprimixes, exprimix, exprimim, exprimiu, exprimixen; exprimit, exprimits, exprimida, exprimides; varián esprimí.)

12. Exprimar, v., exprimer, énoncer, articuler.

Per exprimar pluz complidamen so qu' om vol dire.

Leys d'amors, fol. 101.

Pour exprimer plus complétement ce qu'on veut dire.

13. Expremesos, s. f., oppression.

Dont se va congruar dis lo dit castel ung mal de expremesos.

Lo dit vesconte fouc fort malaud de expremesos.

Chronique des Albigeois, col. 58 et 20.

Dont va s'amasser dans ledit château un mal d'oppression.

Ledit vicomte fut fort malade d'oppression.

14. Expressiu, adj., expressif.

Pots so... de dolor et tristor expressius.

(chap. Los labios són... de doló y tristesa (tristó) expressius; los labios expressen la tristesa, lo doló, la alegría, la set, són mol expressius.)

Eluc. de las propr., fol. 42.

Lèvres sont... de douleur et tristesse expressives. 

CAT. Expressiu. ESP. Expresivo. PORT. Expressivo.  IT. Espressivo. 

(chap. Expressiu, expressius, expressiva, expressives.)

15. Espriu, Esprieu, adj., expressif, clair.

Adv. comp.

Conoyssensa a tant de mestiers bos

Que de bos faitz demostra 'l pus espriu.

G. Riquier: Be m meravelh. 

Le savoir a tant de bons métiers que de bons faits il démontre le plus clair.

(N. E. Salvador Espriu.)

16. Expres, adj., lat. expressus, exprès. 

L' expressa scriptura. Doctrine des Vaudois.

L'expresse écriture.

CAT. Expres. ESP. Expreso. PORT. Expresso. IT. Espresso. 

(chap. Exprés, expresos, expresa, expreses.)

17. Expressament, Espressamens, adv., expressément.

Aco esdeven tacitament o expressament.

(chap. Aixó esdevé tácitamen o expressamen; esdevindre, esdevindres; advindre : advén, adviento; vindre.) 

Trad. du Code de Justinien, fol. 3.

Cela advient tacitement ou expressément.

Aysso mostret espressamens Jhesu Crist. V. et Vert., fol. 79. 

Ceci montra expressément Jésus-Christ.

CAT. Expressament. ESP. Expresamente. PORT. Expressamente. 

IT. Espressamente. (chap. Expressamen; lo primé acento está a la segona e, per lo que se pot escriure expréssamen.)

18. Espressar, v., spécifier, dire expressément.

Mas per so no volc espressar 

Dieus, que hom se degues amar.

Brev. d'amor, fol. 134. 

Mais pour cela Dieu ne voulut spécifier qu'on se dût aimer. 

Part. pas. Aital coma es de jos contenguda et expressada.

Tit. de 1280. Arch. du Roy. Querci, J. 334.

Telle comme elle est dessous contenue et spécifiée.

CAT. Expressar. ESP. Expresar. PORT. Expressar. 

(chap. Expressá, expressás; expresá, expresás : yo me expresso, expresses, expresse, expressem o expressam, expresséu o expressáu, expressen; expressat, expressats, expressada, expressades; expressaría; expressaré; si yo me expressara milló.)

19. Depremer, v., lat. deprimere, comprimer, étouffer.

Fig. Lo qual folava e depremia Ytalia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 67.

Lequel foulait et comprimait l'Italie.

Part. pas. Si que la heretguia fos depremida.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 76.

De sorte que l'hérésie fut étouffée.

CAT. ESP. PORT. Deprimir. IT. Deprimere, depremere. 

(chap. Deprimí, deprimís : yo me deprimixco o deprimixgo, deprimixes, deprimix, deprimim, deprimiu, deprimixen; deprimit, deprimits, deprimida, deprimides; deprimiré; deprimiría; si yo me deprimiguera o deprimira.)

20. Depressio, s. f., lat. depressio, dépression.

Aytals maniera de pronunciar ab elevatio o am depressio.

Leys d'amors, fol. 7.

Pareille manière de prononcer avec élévation ou avec dépression.

CAT. Depressió. ESP. Depresión. IT. Depressione. 

(chap. Depressió, depressions; depresió, depresions.)

21. Opprimer, v., lat. opprimere, opprimer.

Opprimens las moylhers per forssa.

(chap. Oprimín les mullés (dones) per la forsa.)

Priv. acc. par les R. d'Angl., p. 17.

Opprimant les femmes par force.

ANC. CAT. Oppremer. CAT. MOD. ESP. Oprimir. PORT. Opprimir. 

IT. Opprimere. (chap. Oprimí : oprimixco u oprimixgo, oprimixes, oprimix, oprimim, oprimiu, oprimixen, oprimit, oprimits, oprimida, oprimides; oprimiría; oprimiré; si yo oprimiguera u oprimira.)

22. Oppression, s. f., lat. oppressionem, oppression.

En oppression... de la... gent.

(chap. En opressió... de la... gen - chen.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 224.

En oppression... de la... gent.

CAT. Opressió. ESP. Opresión. PORT. Oppressão. IT. Oppressione.

(chap. Opressió, opressions; v. oprimí.)

23. Compremer, v., lat. comprimere, comprimer.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9.

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. ESP. PORT. Comprimir. IT. Comprimere. (chap. Comprimí.)

24. Compressio, s. f., lat. compressio, compression.

Pus que tu compremes aquels am la tieua ma per bona compressio.

Trad. d'Albucasis, fol. 9. 

Puisque tu comprimes ceux-là avec la tienne main par bonne compression.

CAT. Compressió. ESP. Compresión. PORT. Compressão. 

IT. Compressione. (chap. Compressió, compressions.)

25. Conpressiu, adj., compressif.

De venas et arterias conpressiva.

Eluc. de las propr., fol. 65.

De veines et artères compressive.

ESP. Compresivo. PORT. Compressivo. (chap. Compressiu, compressius, compressiva, compressives : que aprete, comprimix, com una compressa o compresa pera una ferida.)

26. Reprimer, v., lat. reprimere, réprimer, contenir.

Personna ben adordenada deu tantost reprimer... aytals folls pessamens.

Deu los hom... reprimer.

V. et Vert., fol. 18 et 3.

Personne bien organisée doit aussitôt réprimer... pareilles folles pensées.

On les doit... réprimer.

CAT. ESP. PORT. Reprimir. IT. Reprimere. (chap. Reprimí, reprimís: yo me reprimixco o reprimixgo, reprimixes, reprimix, reprimim, reprimiu, reprimixen; reprimit, reprimits, reprimida, reprimides; reprimiría; reprimiré; si yo me reprimiguera o reprimira.)


Prendre

viernes, 21 de noviembre de 2025

Mon yayo va arribá als 104 añs

 - Mon yayo va arribá als 104 añs y fumabe 2 habanos cada día, bebíe whisky importat totes les nits, minjabe marisco (clasqueta) 3 vegades a la semana, visitabe a la seua jove y maja amán asíduamen.

- Y de qué va morí?

- Lo vam tindre que matá, mos eixíe caríssim!

Traducsió del castellá:

Mi abuelo llegó a los 104 años

lunes, 29 de julio de 2024

4. 12. No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Capítul XII.

No se sap res mes de Pedro Saputo. Sort de Morfina, dels pares y de Rosa y Eulalia.

Vida de Pedro Saputo natural de Almudévar. En chapurriau.

¡Oh qué infelís es lo home, que no vol entendre que la alegría es anunsi de penes, la molta prosperidat, lo rostro irónic de la desgrassia y lo día de la satisfacsió, la vespra del doló y del mes gran cop de la sort! ¡Qué infelís qui aixó no u entén o u olvide! Traissions mes be que favors pareix que siguen les glories de este món; alevossíes, ardits y emboscades del mal, caén sempre an elles confiadamen pera espantamos después de la mudansa y renegá de la nostra estrella y de la vida. ¡Lo nostre estrel!
¿A qué li diém estrella? No ña estrel, hado, sort ni fortuna, mes que la manifesta soberana Providensia que fa lo que vol de natros y de les nostres coses, valense unes vegades dels nostres mateixos vissis, atres de les nostres virtuts; unes, de la nostra prudensia, atres, de la nostra temeridat; y atres obrán sense pará cap cuenta de lo que natros som, o fem o fiquem de la nostra part. ¿Quína familia mes dichosa y mereixcudamen felís que la de don Alfonso? ¿Quína satisfacsió la de ajuntás al final tantes persones, tan volgudes entre elles, tan exelens y tan dignes tamé de aquella felisidat? Pos que séntigue lo lectó en qué va pará tot mol depressa.

Un mes fée que Pedro Saputo habíe eixit de Saragossa, y encara no se sabíe de ell; ni se va sabé en dos ni en tres mesos que van passá. Lo pare va escriure al virrey, éste, al ministre; y ¡quín espán al ressibí una carta autógrafa de S. M. a la que li díe, que sempre habíe dessichat torná a vore a Pedro Saputo, y que en efecte pensabe cridál, pero que res sabíe de aquella carta, no habíe donat orden a ningú que lo faigueren vindre!

Va escriure inmediatamen a don Alfonso; se va presentá éste a Saragossa, y al vore lo que passáe, va pensá que caíe mort.

Lo virrey se va ficá neguitós y se va omplí de pena, ya per lo que li puguere habé passat a Pedro Saputo, ya perque se podríe sospechá que habíe tingut algo que vore al engañ. Va alentá a don Alfonso, li va aconsellá que anare a la Cort y se presentare a S. M.; y u va fé lo bon caballé. Pero lo Rey, tan apocat com ell del cas, y ofés y sentit de que se haguere empleat lo seu nom pera un fet de traidós com pareixíe sé, va fé practicá continues diligensies durán uns dos mesos, y cap llum se va pugué traure del cas.

Entonses don Alfonso va incliná lo cap a la seua desgrassia, va besá la má al Rey, que va plorá en ell al despedíl, y sen va entorná cap a Aragó a casa seua.

Tots en tan funesta nova van caure a la mateixa aflicsió y abatimén; y va tindre encara valor pera aná a vore a Morfina. Ella, cuan lo va vore arribá sol, blang, y com dudán de saludál después de tan tems que no teníe notissies, va sospechá lo que passáe y se va desmayá. Cuan se va reviscolá, la van portá al llit y van fé lo que en estos casos se fa en persones mol volgudes.

- Ya no lo vorem mes, díe don Alfonso...

- ¡Ay, don Alfonso!, voleume mol, que yo tamé tos vull.

- Filla, li responíe ell, tos vull tan com al meu fill.

- Sí, sí, díe ella; ¡digueume així, crideume filla, trateume com a filla, parleume com un pare, perque ya no sonará datra veu de consol als meus oíts! Vuit díes se va aturá allí don Alfonso, per una part no podíe dixá a Morfina, y per l'atra volíe torná a casa seua aon igual ñabíe mes nessessidat de la seua presensia. Sen va aná, pos, diénli a Morfina que mentres de sert no sapigueren res de ell, no debíe desconfiá, pos teníe la costum de no escriure cuan estáe de viache. Morfina va contestá meneján lo cap, y donán a entendre en aixó que ya no ere lo mateix que a un atre tems. Be lo coneixíe don Alfonso, y ell no u creíe; pero ¿qué li habíe de di an aquella infelís? Y tamé se engañáe an ell mateix tot lo que podíe.

La semana siguién van aná a vórela Juanita y lo seu home y van estáy sis díes. Sen van entorná y continuán los correus diaris entre les dos families, li va fé al cap de un mes un atra visita don Alfonso, y se la va emportá a casa seua, acompañanla tamé son germá don Vicente. ¡Quíns abrassos! ¡Quíns llagrimots!

Pero, ¿quí u diríe? La mes serena de tots va sé la mare; perque estáe acostumada a que desde chiquet sen anare los mesos y los añs y a no tindre noves de ell, y li pareixíe que tamé ara ere lo mateix, no fen cas de la fingida carta del Rey ni de lo que tots sospechaben y ploraben. Una mica se va ablaní al vores abrassá per Morfina que li va doná lo títul de mare, y va plorá tamé en ella; pero sempre ere la que menos afligida estáe perque ere la que menos creíe en la seua desgrassia.

Los primés díes encara pareix que se distraíe Morfina una mica de lo seu doló, pero pronte va escomensá a decaure hasta que del tot vensuda se va quedá un día gitada al llit pera no eixecás mes. 

Com tots ploráen, com no ñabíe a la familia cap persona indiferén, y Paulina que va vindre, va aumentá encara lo desconsol general si ere possible, perque no va fé mes que plorá, la pobre Morfina se va aná acabán mol depressa. Y un matí veénse rodechada de tots, los va mirá, va tancá una mica los ulls, y después tornanlos a obrí, va exclamá en un fondo sentimén: ¡y no l’ ham de vore mes...! 

Y se li va apretá lo cor de modo que li va doná un desmayo del que ya no va torná, expirán als brassos de don Alfonso y de Juanita que, feta un esqueleto de arguellada, pero en peu en una fortalesa invensible, la va assistí constanmen sense apartás del seu llit hasta que la va vore expirá, hasta que li va tancá los párpados; dién de ella que no haguere cregut que podíe ñabé una dona tan perfecta al món. Perque los seus ulls, si dís pot de una mortal, eren verdaderamen selestials, plens de sensibilidat y inteligensia, y ñabén an ells, a juissi de la mateixa Juanita, mes meditassió encara y profundidat que als de Pedro Saputo, y templán les seues mirades en una suave tendresa que pujabe del cor y regalabe y desfée lo de qui la mirae. Los seus movimens, encara que naturals, teníen molta noblesa, y la seua grassia en tot ere extremada, lo seu gesto afable y sereno, lo seu parlá encantadó: en una paraula, no pareixíe naixcuda a la terra.

La mort de esta infelís va sé com la siñal y anunsi de les que mol pronte habíen de seguí: va sé Juanita la primera que va morí parín als cuatre mesos. An ella la va seguí don Alfonso dins del añ, de un carbunco al pit. La mare, sense lo seu home y una nora tan apressiable y amán, sen va volé aná a Almudévar, pareixenli que allí viuríe menos apenada: y encara que u va sentí mol don Jaime no se va oposá al viache de sa mare política, y la va acompañá y la va visitá después en frecuensia.

A Almudévar va descansá una mica de la seua aflicsió, pos al prinsipi li va pareixe que tornáe al seu antic estat de pupila en lo hermós y noble fill del seu amor. Pero tamé se va passá rápit este engañ de la seua imaginassió; y encara que no podíe convenses de la mort del seu fill, y per mes que Eulalia y Rosa no la dixaben, esmeranse a porfía a servila y contemplala, se va aná carregán de tristesa, después de melancolía, y als cuatre o sing añs va morí, plorada per tots y mes espessialmen de aquelles les seues dos filles, com les cridabe.

Tampoc elles se van pugué creure la desgrassia de Pedro Saputo; pero al fin van rendí la seua esperansa; y después se ajudaben y esforsaben, passán lo tems juntes continuamen y parlán de Pedro Saputo; y ni se van casá, despressián a tots los bons partits que les van tantejá, ni van pensá en tancás al claustro, que ere al que entonses solíen pará les donselles desengañades. No se van fé velles, pos van morí en un añ de diferensia, primé Rosa, y después Eulalia, als vuit de la mort de la pupila, y dixán en vida la una a la seua viuda mare, y l'atra a son pare y a sa mare, que ere la padrina, aquella padrina tan bona y tan enamorada de son fillol.

Don Jaime, son germá de Pedro Saputo, se va torná a casá, y sol va reconeixe lo que habíe perdut en la seua primera dona, cuan va experimentá lo que ere la segona. Be que com home de menos temple que atres, se va acomodá a viure y a no morís mes que de agüelo. Paulina ya no va torná mes an aquell poble; sí auncás una vegada a vore a la pupila de Almudévar. La visitabe assobín don Jaime, y la instabe que vinguere, pero li va contestá desde la primera vegada, que lo sel sense Deu y los sans no siríe sel; que la seua aldea habíe sigut lo sel y la terra y dixat de séu pera sempre; y que no se cansare fenli instansies, perque no hi aniríe ni en lo pensamén, si podíe de allí apartál. Pero ell, com tamé sentíe la soledat a casa seua, tornáe sempre y insistíe en lo mateix; sempre pera emportás la mateixa resposta.


Original en castellá:

Capítulo XII.

No se sabe más de Pedro Saputo. Suerte de Morfina, de los padres y de Rosa y Eulalia.

¡Oh qué infeliz es el hombre, que no quiere entender que la alegría es anuncio de penas, la mucha prosperidad, el rostro irónico de la desgracia y el día de la satisfacción, la víspera del dolor y del mayor golpe de la suerte! ¡Qué infeliz el que esto no entiende o lo olvida! Traiciones más bien que favores parece que sean las glorias de este mundo; alevosías, ardides y emboscadas del mal, cayendo siempre en ellas necia y confiadamente para espantarnos luego de la mudanza y maldecir de nuestra estrella y de la vida. ¡Nuestra estrella! ¿A qué llamamos estrella? No hay estrella, sino, hado, suerte ni fortuna, que la manifiesta soberana Providencia que hace lo que quiere de nosotros y de nuestras cosas, valiéndose unas veces de nuestros mismos vicios, otras de nuestras virtudes; unas, de nuestra prudencia, otras, de nuestra temeridad; y otras obrando sin tener ninguna cuenta con lo que nosotros somos, o hacemos o ponemos de nuestra parte. ¿Qué familia más dichosa y merecidamente feliz que la de don Alfonso? ¿Qué satisfacción como la de juntarse al fin tantas personas, tan amadas entre sí, tan excelentes y tan dignas también de aquella felicidad? Pues oiga el lector en qué vino a parar todo muy aprisa.

Un mes hacía que Pedro Saputo había salido de Zaragoza, y aún no se sabía de él; ni se supo en dos ni en tres más que pasaron. El padre escribió al virrey, éste, al ministro; y ¡cuál fue su espanto al recibir una carta autógrafa de S. M. en que le decía, que siempre había deseado ver a Pedro Saputo, y que en efecto pensaba llamarle, pero que nada sabía de su llamamiento, no había dado orden a nadie que le hiciesen venir! Escribió inmediatamente a don Alfonso; presentóse éste en Zaragoza, y al ver lo que pasaba, pensó caerse muerto. El virrey se llenó de inquietud y pesadumbre, ya por lo que pudiera haber sucedido a Pedro Saputo, ya porque se podría sospechar que había tenido parte en el engaño. Alentó en fin a don Alfonso, le aconsejó fuese a la corte y se presentase a S. M.; y lo hizo el buen caballero. Mas el rey, tan afligido como él del caso, y ofendido y altamente sentido de que se hubiese tomado a su nombre para un hecho tan atroz como parecía ser, hizo practicar exquisitas y continuas diligencias por espacio de dos meses, y ninguna luz se pudo adquirir del suceso. Entonces don Alfonso inclinó la cabeza a su desgracia, besó la mano al rey, que lloró con él al despedirle, y se volvió a Aragón a su casa.

Todos con tan funesta nueva cayeron en la misma aflicción y abatimiento; y como en él era el dolor más antiguo y su corazón más fuerte asimismo, tuvo aún valor para ir a ver a Morfina. Ella, cuando le vio llegar solo, pálido y como dudando saludarle después de tanto tiempo que carecía de noticias, sospechó su mal y le dio un desmayo. Vuelta en sí, la llevaron a la cama e hicieron cuanto en semejantes casos se hace con personas muy queridas. - Ya no le veremos más, decía don Alfonso... - ¡Ay, don Alfonso!, queredme mucho, que yo también os quiero. - Hija, le respondía él, os quiero como a mi hijo. - Sí, sí, decía ella; ¡llamadme así, llamadme hija, tratadme como a hija, habladme como padre, porque ya no sonará otra voz de consuelo en mis oídos! Ocho días se detuvo allí don Alfonso, porque por una parte no sabía dejar a Morfina, y por otra deseaba volver a su casa en donde acaso había más necesidad de su presencia. Fuese pues, diciendo a Morfina que mientras de cierto no supiesen lo que era de él, no debía desconfiar, pues tenía la costumbre de no escribir cuando estaba de viaje. Morfina contestó meneando la cabeza, y dando a entender con esto que no era ahora lo mismo que en otro tiempo. Bien lo conocía don Alfonso, y él no lo creía; pero ¿qué había de decir a aquella infeliz? Y también se engañaba a sí mismo todo lo que podía.

La semana siguiente fueron a verla Juanita y su marido y estuvieron seis días. Volviéronse y continuando los correos diarios entre las dos familias, le hizo al cabo de un mes otra visita don Alfonso, y se la trajo a su casa acompañándola también su hermano don Vicente. ¡Qué abrazos! ¡Qué lágrimas!

Pero, ¿quién lo diría? La más serena de todos fue la madre; y era que estaba acostumbrada a que desde niño se fuese los meses y los años y a no tener nuevas de él, y le parecía que también ahora era lo mismo, no haciendo caso de la fingida carta del rey ni de lo que todos sospechaban y lloraban. Un poco se conmovió al verse abrazar de Morfina que le dio el título de madre, y lloró también con ella; pero siempre era la que menos afligida estaba porque era la que menos creía en su desgracia.

Los primeros días aún parece que se distraía Morfina un poco de su dolor, pero pronto empezó a decaer hasta que del todo vencida se quedó un día en la cama para no levantarse más. Como todos lloraban, como no había en la familia una persona indiferente, y Paulina que vino, aumentó aún el desconsuelo general si era posible, porque no hizo sino llorar, la pobre Morfina fue acabando muy aprisa. Y una mañana viéndose rodeada de todos, los miró, cerró un poco los ojos, y luego volviéndolos a abrir, exclamó con un profundo sentimiento: ¡y no le hemos de ver más...! Y se le apretó el corazón de modo que le dio un desmayo del cual no volvió, expirando en los brazos de don Alfonso y de Juanita que, hecha un esqueleto de flaca, pero en pie con fortaleza invencible, la asistió constantemente sin apartarse de su cama hasta que la vio expirar, hasta que le cerró los ojos; diciendo de ella, luego que la conoció, que no hubiese creído podía haber una mujer tan perfecta en el mundo. Porque sus ojos, si decirse puede de una mortal, eran verdaderamente divinos, llenos de sensibilidad e inteligencia, y habiendo en ellos, a juicio de la misma Juanita, más meditación aún y profundidad que en los de Pedro Saputo, y templando sus miradas con una suave ternura que subía del corazón y regalaba y deshacía el de quien la miraba. Sus movimientos, aunque naturales, tenían mucha nobleza, y su gracia en todo era extremada, su gesto afable y sereno, su habla encantadora: en una palabra, no parecía nacida en la tierra.

La muerte de esta infeliz fue como la señal y anuncio de las que muy pronto habían de seguirse: fue Juanita la primera que murió de parto a los cuatro meses. A ella siguió don Alfonso dentro del año, de un carbúnculo en el pecho. La madre, sin su esposo y una nuera tan apreciable y amante, se quiso ir a Almudévar, pareciéndole que allí viviría menos afligida: y aunque lo sintió mucho don Jaime no se opuso al viaje de su madre política, y la acompañó y la visitó después con frecuencia.

En Almudévar descansó un poco de su aflicción, pues al principio le pareció que volvía a su antiguo estado de pupila con el hermoso y noble hijo de su amor. Mas también se pasó presto este engaño de su imaginación; y aunque no podía persuadirse la muerte de su hijo, y por más que Eulalia y Rosa no la dejaban, esmerándose a porfía en servirla y contemplarla, fuele cargando la tristeza, luego la melancolía, y a los cuatro o cinco años murió llorada de todos y más especialmente de aquellas sus dos hijas, como las llamaba.

Tampoco ellas no creyeron de presto la desgracia de Pedro Saputo; pero al fin rindieron su esperanza; y después se ayudaban y esforzaban, pasándolo juntas continuamente y hablando de Pedro Saputo; y ni se casaron, despreciando todos los partidos que les salieron, ni pensaron en meterse en claustro, que era en lo que entonces solían parar las doncellas desengañadas. No se hicieron viejas, pues murieron con un año de diferencia, primero Rosa, y después Eulalia, a los ocho de la muerte de la Pupila, y dejando en vida la una a su viuda madre, y la otra a su padre y a su madre, que era la madrina, aquella madrina tan buena y tan enamorada de su ahijado.

Don Jaime, el hermano de Pedro Saputo, se volvió a casar, y sólo conoció lo que había perdido en su primera mujer, cuando experimentó lo que era la segunda. Bien que como hombre de menos temple que otros, se acomodó a vivir y a no morir sino de viejo. Paulina ya no volvió más a aquel lugar; y sí fue una vez a ver a la Pupila a Almudévar. Visitábala a menudo don Jaime, y la instaba que viniese, pero le respondió desde la primera vez, que el cielo sin Dios y los santos no sería cielo; que su aldea había sido el cielo y la tierra y dejado de serlo para siempre; y que no se cansase en hacerle instancias, porque no iría ni aun con el pensamiento, si podía de allí apartarlo. Pero él, como también sentía soledad en su casa, volvía siempre y porfiaba en lo mismo; y siempre para llevar la misma respuesta.