Mostrando las entradas para la consulta seguí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta seguí ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

sábado, 9 de mayo de 2026

Seguir, Segre - Perseverier

Seguir, Segre, v., lat. sequi, suivre, poursuivre.
Om non deu aisso seguir
Don pot mals ses ben venir.
T. de Guillaume de la Tour et de Sordel: Us amicx.
Ou ne doit pas suivre ce dont peut mal sans bien venir.

acassá (perseguí) - yo te acasso, tú me acasses, ell mos acasse, acassém o acassám, acasséu o acassáu, acássen – acassámos – acassat, acassada – acassaría – si yo te acassára – acassaré

Fes sos mes segre; si 'lz fez metre e preso. Poëme sur Boèce.
Fit ses messagers suivre; il les fit mettre en prison.
Fig. Si lo sec en totas sas folhias. Liv. de Sydrac, fol. 36.
S'il le suit en toutes ses folies. 
Fols que sec sos vas plazers.
B. Carbonel: Tans ricx.
Fou qui suit ses vains plaisirs.
Totz temps sec joy ir' e dolor.
B. de Ventadour: Ja mos chantars.
Toujours tristesse et douleur suit joie.
- Accompagner. 
Seguetz me, e faitz enselar. Roman de Jaufre, fol. 81.
Suivez-moi, et faites seller.
- Parcourir, aller dans, continuer.
Sai segre dreita via.
(chap. Sé seguí (la) dreta vía; lo dret camí.)
Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget.
Je sais suivre droit chemin.
Fig. Pero no m n' entremetria,
Si mon voler en seguia.
Berenger de Palasol: Totz temeros.
Pourtant je ne m'en entremettrais pas, si ma volonté j'en suivais. 
- Imiter, copier.
Fig. Volon seguir lurs follas companhas, e non podon tener mezura.
V. et Vert., fol. 21.
Ils veulent suivre leurs folles compagnies, et ne peuvent tenir mesure.
Deu hom segre los bos en lor bontat. Liv. de Sydrac, fol. 94.
On doit suivre les bons dans leur bonté.
Subst. Quan sos segres m' es avut saboros.
G. Riquier: Yverns no m.
Quand son suivre m'a été savoureux.
Part. prés. Grans dans es e deshonors
Q' us cortes, de fatz galhartz,
Ses fals genhs e ses mals artz,
Seguen d' amor lo drech cors
Humils, sia per fals cors gualiatz.
Serveri de Girone: Pus semblet.
C'est grand dommage et déshonneur qu'un courtois, de faits distingués, sans fausse tromperie et sans mauvais arts, suivant le droit cours d'amour modeste, soit par faux coeurs trompé.
- Subst. Descendant.
Gazanhet n' a sos obs e a totz sos seguens
Trebals e caitiviers e penas e tormens.
Pierre de Corbiac: El nom de.
Il en gagna pour ses besoins et pour tous ses descendants travaux et sollicitudes et peines et tourments.
ANC. FR. Trop de périlz sont à suir la court.
Eustache Deschamps, p. 45.
Ses gens qui le devoient suivir, point ne se hastoient.
Monstrelet, t. 1, fol. 30.
Voyez Ban, Banera, Sendier, Via. 
CAT. ESP. PORT. Seguir. IT. Seguire. (chap. Seguí, seguís: seguixco o seguixgo, seguixes, seguix, seguim, seguiu, seguixen; seguit, seguits, seguida, seguides;  seguit tamé signifique continuamen, consecutivamen, pun 5, secsec; seguiré; seguiría; si yo seguira.)

2. Sequela, s. f., lat. sequela, conséquence, suite.
Accidens, es sequela de la dita mala dispozicio.
Eluc. de las propr., fol. 79.
Accident, c'est conséquence de ladite mauvaise disposition.
- Séquelle, troupe.
Aygla..., sa cassa no manja sola, mas la partish, per que d' auzels ha granda sequela. Eluc. de las propr., fol. 140.
L'aigle..., sa chasse ne mange seul, mais la partage, c'est pourquoi d'oiseaux il a grande séquelle. 
CAT. ESP. (secuela) PORT. Sequela. IT. Sequela, seguela. (chap. Secuela, secueles; consecuensia, consecuensies; lo que seguix, per ejemple, les secueles de un acsidén.)

3. Sega, Segua, s. f., clôture, barrière.
D' els si fan segas utils a defensa de blatz.
Segua, es defenssa de meyshos..., fayta d' espinas.
Eluc. de las propr., fol. 222 et 223.
D'eux se font clôtures utiles à la défense des blés.
Clôture, c'est défense de moissons..., faite d'épines.

4. Segrier, s. m., suivant, coureur.
Trobadors
Segriers per totas cortz.
G. Riquier: El nom del.
Troubadours coureurs par toutes cours.
(chap. Seguidó, perseguidó, seguidós, perseguidós, seguidora, perseguidora, seguidores, perseguidores; corredó, corredós, corredora, corredores.)

5. Secsec, adv., consécutivement, de suite.
Set jorn secsec lo paiseretz.
Dos jorns secsec vos li donatz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Sept jours de suite vous le nourrirez.
Deux jours consécutivement vous lui donnez.
(chap. Seguit, seguits, seguida, seguides.)

6. Seguentre, prép., à la suite de, immédiatement après.
Nos, seguentre lor e tota l' autra gent. Guillaume de Tudela.
Nous, à la suite d'eux et toute l'autre gent.
Seguentre aquestas paraulas. Trad. de l'Évangile de Nicodème.
Immédiatement après ces paroles.

7. Seguimen, s. m., suite, accompagnement. 
En regimen, en seguimen et en obezimen dels cossols.
Cartulaire de Montpellier, fol. 128.
En direction, en accompagnement et en obéissance des consuls.
CAT. Seguiment. ESP. Seguimiento. PORT. Seguimento. (chap. Seguimén, seguimens; acompañamén, acompañamens.)

Luis Companys; Seguimén, seguimens; acompañamén, acompañamens.

8. Asseguir, Assegre, Asegre, v., lat. assequi, poursuivre, suivre, attraper, atteindre.
La scientia de chausas, no s' aperte pas a home a asegre.
Per la pena qui 'l n' asegria.
Perdo pot asegre.
Trad. dè Bède, fol. 83, 15 et 51.
La science des choses, il n'appartient pas à l'homme de poursuivre.
Pour la peine qui l'en atteindrait.
Pardon peut suivre.
Part. pas. Las autras razos... devun esser asegudas per l' evesque.
Trad. du Code de Justinien, fol. 2.
Les autres raisons... doivent être poursuivies par l'évêque.
Non ayan asseguit res de profeyt.
(chap. No haiguen conseguit gens de profit.)
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 10.
N'aient attrapé rien de profit.
ANC. ESP. Aseguir (asequir, adj. asequible, conseguir). IT. Asseguire.

9. Cosseguir, Conseguir, Cossegre, Cosegre, Consegre, v., lat. consequi, poursuivre, atteindre.
Miells prenden son e plus isnel,
E leu cosegon lur auzel.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Mieux prenants sont et plus prompts, et légèrement poursuivent leur oiseau.
Enchauz so qu' eu non aus conseguir.
Aimeri de Peguilain: De fin' amor.
Je pourchasse ce que je n'ose atteindre.
- Faire valoir.
Deu hom consegre son dreg e sa razo. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.
On doit poursuivre son droit et sa raison.
Ieu vuelh mai ses cossegr' encaussar
Que conseguir so don no fos paguatz.
T. d'Aimeri et de Guillaume de Berguedan: En Berguedan.
Je veux plus sans atteindre pourchasser qu'atteindre ce dont je ne fusse pas satisfait.
- Suivre, accompagner. 
Fig. Als valens cui sabers consec.
Pierre d'Auvergne: Abans que il.
Aux méritants que savoir accompagne.
Part. pas.
Ilh talhan e trencan lai on son cosseguitz. Guillaume de Tudela.
Ils taillent et tranchent là où ils sont atteints.
ANC. FR. S'espece tant en li vivra
Que jà mort ne la consivra.
Roman de la Rose, v. 16206.
Il en consuivit l'ung de sa lance.
Hist. de Gérard de Nevers, p. 99.
CAT. ESP. PORT. Conseguir. IT. Conseguire. (chap. Conseguí; se conjugue com seguí, una mica mes amún.)

Conseguí; se conjugue com seguí, una mica mes amún

10. Conseguimen, s. m., poursuite, ressource.
Pueys no y as conseguimen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Si avant la mort tu ne te corriges pas, puis tu n'y as pas de ressource.
CAT. Conseguiment. ESP. Conseguimiento. IT. Conseguimento. 
(chap. Conseguimén, conseguimens.)

11. Consecutio, s. f., lat. consecutio, conséquence, conclusion.
Derriera consecutio. Trad. d'Albucasis, fol. 46.
(chap. Radera consecussió.)
Dernière conclusion.
CAT. Consecució. ESP. Consecución. (chap. Consecussió, consecussions.)

12. Consequencia, Consequentia, Consequenssa, s. f., lat. consequentia, 
conséquence.
Demostra lo fag de la causa, ses necessitat de consequentia.
No pot hom traire deguna bona consequencia.
Leys d'amors, fol. 101 et 117.
Démontre le fait de la cause, sans nécessité de conséquence.
On ne peut tirer nulle bonne conséquence.
La consequenssa e la maniera de celebrar la messa... fo azordenada.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 90.
La conséquence et la manière de célébrer la messe... fut réglée.
CAT. Consequencia. ESP. Consecuencia. PORT. Consequencia. IT. Consequenza. 
(chap. Consecuensia, consecuensies. Insultá als chapurriaus pot portá consecuensies.)

Els idiotas de catalan news - Manel Riu Fillat

13. Consequent, Consequen, adj., lat. consequentem, conséquent.
Adv. comp. Per consequent... es grans esperança. Doctrine des Vaudois.
(chap. Per consiguién... es gran esperansa. Lo chapurriau del Vaud, a Suiza, se entén prou be, inclús los textos del añ 1100 o circa.)
Par conséquent... c'est grande espérance.
Dels noms comparatius, e per consequen de comparatio.
(chap. Dels noms comparatius, y per consiguién de comparassió.)
Leys d'amors, fol. 49.
Des noms comparatifs, et par conséquent de comparaison.
CAT. Consequent. ESP. Consecuente. PORT. IT. Consequente.
(chap. Consecuén, consecuens; adv. per consiguién; consiguiens.)

14. Acosseguir, Aconseguir, Aquosseguir, Acossegre, Aconsegre, v., poursuivre, atteindre, attraper, empresser.
Lai on non pot aconsegre.
E. Cairels: Freis ni neus.
Là où il ne peut atteindre.
Espessegan e auzisen celhs que podian aquosseguir. Philomena.
(chap. Despedassán y matán an aquells que podíen pessigá, atrapá, agarrá, conseguí.)
Mettant en pièces et tuant ceux qu'ils pouvaient atteindre.
Fig. En l' altre acossec sacietat. Trad. de Bède, fol. 11.
En l'autre il atteint satiété.
Part. pas. 
Dels Frances qu' en la vila foro aconsegutz. Guillaume de Tudela.
Des Français qui dans la ville furent atteints.
M' en anava er acossegut. Roman de Jaufre, fol. 94.
Je m'en allais hier empressé.
ANC. FR. Le moine et la fame aconsurent.
Nouv. rec. de fabl. et cont. anc., t. II, p. 420.
Suivirent bien roidement et en grand haste iceux François, et les accosuivirent au passaige de l'eaüe. Monstrelet, t. II, fol. 81.
CAT. Aconseguir. (N. E. Entre los verbos: acosseguir, aconseguir, aquosseguir, acossegre, aconsegre, el dialecto occitano catalán ha preferido aconseguir, con sus típicas conjugaciones, como aconsegueix.)

Ignacio Sorolla Vidal; Entre los verbos: acosseguir, aconseguir, aquosseguir, acossegre, aconsegre, el dialecto occitano catalán ha preferido aconseguir, con sus típicas conjugaciones, como aconsegueix.

15. Deseguentre, adv., ensuite, après.
Deseguentre, dol menan,
Venc Galvans am sos companos.
Roman de Jaufre, fol. 4.
Ensuite, en menant affliction, vint Gouvain avec ses compagnons.
Prép.
Deseguentre lui, manj' en lo reys frances.
Sordel: Planher vuelh.
Après lui, que le roi français en mange.
IT. Diseguente. (chap. De seguida, enseguida.)

16. Enseguir, Esseguir, Ensegre, Essegre, v., lat. insequi, ensuivre.
La perda e domage que s' en ensegria. Chronique des Albigeois, col. 9.
La perte et dommage qui s'en ensuivrait.
Part. prés. Los capytols e las quistios esseguens. Liv. de Sydrac, fol. 8.
Les chapitres et les questions ensuivantes.
ANC. FR. Et retourner l'année ensuivant faire la guerre.
Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Timoléon.
De son divin ouvrier ensuit la volonté.
Ronsard, t. II, p. 1380.
ANC. CAT. Enseguir. (N. E. De los verbos enseguir, esseguir, ensegre, essegre, el dialecto occitano catalán ha preferido enseguir. Cualquier párvulo de un colegio de Cataluña puede ver que son una misma lengua, occitano - plana lengua romana - y catalán.)

17. Executar, v., du lat. exsequi, exécuter, actionner, poursuivre.
Far executar los habitans... per so que deuvrian.
Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Faire exécuter les habitants... pour ce qu'ils devraient.
Part. pas. Esser executat sens deguna merce.
Tit. de 1412. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 209.
Être exécuté sans nulle merci.
CAT. Executar. ESP. Ejecutar. PORT. Executar. IT. Esecutare. (chap. Ejecutá : ejecuto, ejecutes, ejecute, ejecutem o ejecutam, ejecutéu o ejecutáu, ejecuten; ejecutat, ejecutats, ejecutada, ejecutades; ejecutaré; ejecutaría; si yo ejecutara. No sempre es matá, sinó fé valdre una sentensia, ley, embarg, pagaré (si puc, sinó que pago Rita la cantadora), etc. La j se pronunsie com a jota, jaula, jabalí, Javier.)

Javier Giralt Latorre; Ejecutá : ejecuto, ejecutes, ejecute, ejecutem o ejecutam, ejecutéu o ejecutáu, ejecuten; ejecutat, ejecutats, ejecutada, ejecutades; ejecutaré; ejecutaría; si yo ejecutara

18. Executio, Execution, s. f., lat. exsecutionem, exécution, poursuite, action en justice.
L' execution de la ley. Doctrine des Vaudois.
L'exécution de la loi.
Ont auran fac la dariera execution.
Statuts de Provence. Bomy, p. 218.
Où ils auront fait la dernière poursuite.
Que las vilas ont se faria la execution, paguan lo salari d' ung serven tan solament. Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 423.
Que les villes où se ferait l'exécution... paient le salaire d'un servant tant seulement.
CAT. Execució. ESP. Ejecución. PORT. Execução. IT. Esecuzione.
(chap. Ejecussió, ejecussions.)
- Expédition.
Se fetz executio contra Matfre, segon que era azordenat per papa Honori.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 193.
Se fit expédition contre Matfre, selon qu'il était ordonné par le pape Honorius.

19. Exequtor, Executor, Execudor, s. m., lat. exsecutor, exécuteur, qui exécute.
Exequtors dels divinals juggamens.
Si no es execudor de sa voluntat. Eluc. de las propr., fol. 9.
Exécuteurs des divins jugements.
S'il n'est exécuteur de sa volonté.
Executors de testamens. V. et Vert., fol. 15.
(chap. Ejecutó de testamens.)
Exécuteur de testaments.
CAT. Executor. ESP. Ejecutor. PORT. Executor. IT. Esecutore, eseguitore.
(chap. Ejecutó, ejecutós, ejecutora, ejecutores; ejecutadó, ejecutadós, ejecutadora, ejecutadores.)

20. Executori, adj., exécutoire.
Letra executoria de mossen lo prince.
Rég. des États de Provence, 1401.
Lettre exécutoire de monseigneur le prince.
ESP. Ejecutorio. PORT. Executorio. (chap. Ejecutori, ejecutoris, ejecutoria, ejecutories.)

21. Exequtiu, adj., exécutif.
Exequtiva potestat. Eluc. de las propr., fol. 9.
Puissance exécutive.
CAT. Executiu. ESP. Ejecutivo. PORT. Executivo. IT. Esecutivo. 
(chap. Ejecutiu, ejecutius, ejecutiva, ejecutives.)

22. Perseguir, Persegre, v., lat. persequi, poursuivre, parcourir.
Qui non pot son enemic persegre ab glai, lo persec per paraulas.
(chap. Qui no pot son enemic perseguí en gaviñet, lo perseguix en paraules.)
Trad. de Bède, fol. 75.
Qui ne peut poursuivre son ennemi avec glaive, le poursuit en parole.
Quascun membre perseguen. Brev. d'amor, fol. 54.
Parcourant chaque membre.
Part. prés. subst.
Era fugit sa oltra, per penre gandimen
Del pobol de Rhodes, que va 'n far perseguen.
V. de S. Amant.
Il était (avait) fui çà outre, pour prendre garantie du peuple de Rhodez, qui va (s') en faire poursuivant.
ANC. FR.
Cesse de poursuivir le chemin commencé.
Premières Œuvres de Desportes, fol. 90.
Espoir m' admonesta
De poursuivir.
Cl. Marot, t. 1, p. 167.
CAT. ESP. PORT. Perseguir. IT. Perseguire. (chap. Perseguí, acassá, encorre : perseguixco o perseguixgo, perseguixes, perseguix, perseguim, perseguiu, perseguixen; perseguit, perseguits, perseguida, perseguides; perseguiré; perseguiría; si yo perseguira.)

23. Persecucio, s. f., lat. persecutio, persécution.
Volc sofrir persecucios. Brev. d'amor, fol. 85.
(chap. Va voldre patí persecussions.)
Il voulut souffrir persécutions.
CAT. Persecució. ESP. Persecución. pont. Persequição. IT. Persecuzione.
(chap. Persecussió, persecussions.) (N. E. Se habrá dado alguien cuenta de que el occitano persecucio, sin tilde pero con acento, es la misma palabra que la del dialecto occitano catalán persecució. De hecho, en los textos antiguos de Cataluña aparecen muy pocas tildes. Raynouard escribía la mayoría de palabras en castellano sin tilde, y así las podía encontrar; yo he añadido las tildes más que nada para no luchar con el corrector del Openoffice que uso.)

Pros, Desideri o Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroija de Tastavins

24. Prosequtio, s. f., lat. prosecutio, poursuite.
A la dicha apellation et a la prosequtio d' ela.
Tit. de 1286. DOAT, t. X, fol. 285.
A ladite appellation et à la poursuite d'elle.
CAT. Prosecució. ESP. Prosecusion (sic; prosecución). PORT. Prosecução.

25. Perseguieyre, Persecutor, Persequedor, s. m., lat. persecutor, persécuteur.
Maldizeire e perseguieyre.
Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée (N. E. Leo Thimothée).
Médisant et persécuteur. 
Orar per sos persecutors. Brev. d'amor, fol. 98.
(chap. Orá, resá per sons perseguidós o persecutós.)
Prier pour ses persécuteurs.
Lo qual era persequedor de la fe e de la Glyeia.
Fo lo VIII persequedor de crestias apres Nero.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 85 et 27.
Lequel était persécuteur de la foi et de l'Église.
Fut le huitième persécuteur des chrétiens après Néron.
CAT. Persecutor, perseguidor. ESP. (persecutor) PORT. Perseguidor.
IT. Persecutore, perseguitore. (chap. Perseguidó, perseguidós, perseguidora, perseguidores; persecutó, persecutós, persecutora, persecutores.)

26. Subseguir, Subsequir, Subsecre, v., lat. subsequi, exposer, énoncer, rapporter.
Part. pas. De jus son subsequitz.
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 13.
Dessous sont rapportés.
CAT. ESP. Subseguir. (chap. Subseguí, subseguís.)

27. Subsequent, Subsequen, adj., lat. subsequentem, subséquent.
L' autra sillaba precedens o la subsequens. Leys d'amors, fol. 110.
(chap. L'atra sílaba pressedén o la subsecuén o subsiguién, que seguix mes aball.)  
L'autre syllabe précédente ou la subséquente.
Las autras cauzas subsequens.
Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 88.
Les autres choses subséquentes.
CAT. Subsequent. ESP. Subsecuent (subsiguiente, subsecuente). PORT. Subsequente. IT. Sussequente. (chap. Subsecuén, subsecuens, subsecuenta, subsecuentes; subsiguién, subsiguiens, subsiguienta, subsiguientes : que seguix mes aball a un texto.)

28. Obsequias, s. f. pl., lat. obsequias, obsèques, funérailles.
Del sebelir an ja pensat;
Noblament an lo cors onrat,
Si com taing a moyller de rey,
Am granz obsequias de sa ley.
V. de S. Honorat.
A l'ensevelir ils ont déjà pensé; noblement ils ont le corps honoré, ainsi comme il convient à femme de roi, avec grandes obsèques selon sa loi.
ESP. PORT. Obsequias. (chap. Obsequies, exequies, funeral.)

Exequies, sepultura, Juan II de Aragó (son pare de Fernando II de Aragó, lo Católic)

29. Perseverar, v., lat. perseverare, persévérer.
Estudiem nos en ben perseverar. V. et Vert. fol. 96.
Étudions-nous à bien persévérer.
Si el vol perseverar en aquela contumacia. Trad. du Code de Justinien, fol. 14.
S'il veut persévérer dans cette contumace.
Perseveraran tro a lurs jorns derriers.
(chap. Perseverarán hasta los seus radés díes. Per ejemple, los catalanistes, y no vorán may la ensomiada republiqueta catalana.)
Izarn: Diguas me tu.
Persévéreront jusqu'à leurs jours derniers.

ocho segundos república, Qué república ni qué cojones ! La república no existe, idiota !

CAT. ESP. PORT. Perseverar. IT. Perseverare. (chap. Perseverá : persevero, perseveres, persevere, perseverem o perseveram, perseveréu o perseveráu, perseveren; perseverat, perseverats, perseverada, perseverades; perseveraré; perseveraría; si yo perseverara; perseverán (g). Mon cusí “Severo” perseverará a la alcaldía de Beseit hasta que ne voton a un atre.)

JECG, Juan Enrique Celma Guimerá, alcalde de Beceite, Beseit, PP, partido popular, severo, SEPA

30. Perseveranmens, adv., persévéramment, avec persévérance.
Obeziss vigorozamens et perseveranmens. V. et Vert., fol. 54.
(chap. Obeíx vigorosamen y perseveranmen; vigorósamen.)
Obéit vigoureusement et persévéramment.
ESP. PORT. IT. Perseverantemente. (chap. perseveranmen, en perseveransia, com solgo editá alguns llibres mol llargs y pesats, com este mateix que estéu lligín.)

31. Perseverador, s. m., persévérant, constant.
Loguiers non es pas promes als comensadors mas als perseveradors.
(chap. La recompensa no está prometuda als escomensadós sino als perseveradós o perseverans.)
Trad. de Bède, fol. 42.
Récompense n'est pas promise aux commençants, mais aux persévérants.
(chap. Perseveradó, perseveradós, perseveradora, perseveradores;  perseverán, perseverans, perseveranta, perseverantes.)

32. Perseveransa, Perseverancia, s. f., lat. perseverantia, persévérance.
Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu.
Magnificencia..., Jhesu Crist, nostre gran filozofe, l' apella perseveransa.
Sola perseverancia posseziss la corona de gloria.
V. et Vert., fol. 95, 66 et 96.
Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.
Magnificence..., Jésus-Christ, notre grand philosophe, l'appelle persévérance.
La seule persévérance possède la couronne de gloire.
CAT. Perseverancia. ANC. ESP. Perseveranza. ESP. MOD. Perseverancia. PORT. Perseverança. IT. Perseveranza, perseveranzia.
(chap. Perseveransia, perseveransies.)

amics del chapurriau; Perseveransia, perseveransies

33. Perseverier, s. m., persévérant.
Als sieus perseveriers
Que perseveraran tro a lurs jorns derriers.
Izarn: Diguas me tu.
Aux siens persévérants qui persévéreront jusqu'à leurs jours derniers.

miércoles, 29 de enero de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

JORNADA QUINTA. NOVELA SEGONA.

 
Costanza vol a Martuccio Gomito y, sentín que habíe mort, desesperada puche sola a una barca, que es transportada pel ven hasta Susa; lo trobe viu a Túnez, se descubrix an ell, y ell, están en gran favor del rey per los consells que li ha donat, casánse en ella, ric, sen entornen cap a Lípari.
 
Lípari
 
La reina, veén acabada la historia de Pánfilo, después de habéla alabat mol, li va maná a Emilia que continuare, y ella va escomensá aixina:

Tots debem en raó chalá en les coses que veém seguides per lo galardó que mereixen los afectes.
Debéu, pos, delicades siñores, sabé que prop de Sicilia ña una isleta que se diu Lípari, a la que, no fa encara mol tems, va ñabé una jove mol guapa de nom Costanza, naixcuda a la isla de gen mol honrada, se va enamorá de ella un jove que vivíe a la isla, de nom Martuccio Gomito, mol pito y cortés y mol bo al seu ofissi. Ella tamé se va inflamá per nell, y no estabe be mes que cuan lo veíe, y desichán Martuccio tíndrela per dona, la va fé demaná a son pare, y éste va contestá que ell ere pobre y per naixó no volíe donálay.

Martuccio, despechat al vóres rechassat per la seua pobrea, en alguns amics y parens van armá un barco, y va jurá no torná may mes a Lípari si no se fée ric; y partín de allí, va escomensá a piratechá per les costes de Berbería, robán a consevol que puguere menos que ell. En esta empresa li va acompañá la fortuna, y lo haguere acompañat mes tems si haguere sabut ficáli freno. Pero no tenínne prou en habés fet mol ric en poc tems, mentres buscaben fés mes rics, va passá que per alguns barcos sarracenos después de llarga defensa, en los seus compañs va sé apresonat y robat, y la nave feta trossos y afonada. Ell, portat a Túnez, va sé ficat a la presó y allí tingut en llarga miseria.
Va arribá a Lípari no per una ni per dos, sino per moltes y diferentes persones la notissia de que tots aquells que en Martuccio anaben al barquet se habíen afonat. La jove, que estabe mol trista per la partida de Martuccio, sentín que jun en los atres habíe mort, va plorá mol tems, y va dessidí no seguí viva, y com lo seu cor no podíe aguantá lo matás an ella mateixa en violensia, va pensá féu de un atra manera.
Eixín secretamen una nit de casa seua y arribán al port, va trobá per casualidat, una mica separada de les atres barques, una barqueta de peixcadós, y com acababen de baixá de ella los seus patrons, la va trobá preparada, en mástil y rems. Y puján an ella rápidamen y remán pel mar, com sabíe bastán del navegá, com en general totes les dones de aquella isla, va issá o alsá la vela, va tirá los rems, va adressá lo timó y se va entregá al ven, pensán que passaríe que lo ven volcaríe la barca sense cárrega y sense piloto, o que la faríe empastrás contra les roques. Pensán aixó, se va tapá lo cap en una manteta y se va gitá plorán al fondo de la barca. Pero no va ocurrí lo que ella pensáe: sén aquell ven que bufáe de tramuntana pero suavet, y sense casi oles, se aguantáe be la barqueta, y al tardet de en son demá de habé pujat a la barca, a unes sen milles de Túnez, a una playa veína de una siudat de nom Susa va arribá.
La jove no sen habíe donat cuenta de que ya estáe a la playa, perque no habíe eixecat lo cap ni volíe eixecál. Allí estáe per casualidat una pobre dona a la voreta del mar, que repassáe les rets dels peixcadós de casa. Esta dona, veén la barca, se va maravillá de vore que en la vela desplegada habíe arribat an terra; y pensán que an ella dormíen los peixcadós, va aná cap a la barca y se va trobá en esta jove, y la va cridá moltes vegades, perque dormíe com un soc, y al final la va fé despertás, y veén en lo vestí que ere cristiana, parlánli en ladino li va preguntá cóm ere que habíe arribat allí sola.
La jove, sentínla parlá en ladino, va pensá que lo ven la habíe tornat a Lípari, y ficánse de peu va pegá una ullada per los voltans, y com no coneixíe la comarca, li va preguntá a la bona dona aón estabe.
Y la bona dona li va contestá:
- Filla meua, estás prop de Susa, a la Berbería.
Sentit açó, veén que Deu no habíe volgut enviáli la mort, va tindre temó del seu deshonor y no sabén qué fé, se va assentá al canto de la barca, y va torná a plorá. La bona dona, veén assó, va sentí piedat de ella, y tan li va rogá que se la va emportá a la seua barraca; y tan la va adulá que ella li va di cóm habíe arribat hasta allí, per lo que, veén la bona dona que estabe encara en dijú, li va doná del seu pa du y algún peixet y aigua, a ella va minjá una mica. Después li va preguntá Costanza quí ere a la bona dona que parlabe ladino; y ella li va di que ere de Trápani y que teníe per nom Carapresa y que allí servíe a uns peixcadós cristians.
La jove, al sentí di «Carapresa», (volguda presonera) va creure que ere una bona siñal habé escoltat este nom, y va escomensá a sentí esperanses sense sabé de qué y se ni en va aná lo desich de morí; y sense manifestá quí ere ni de aón, li va rogá insistenmen a la bona dona que per amor de Deu tinguere misericordia de la seua juventut y que li donare algún consell en lo que puguere escapá de que li faigueren algún mal. Carapresa, al sentíla, com bona dona que ere, la va dixá a la barraqueta, rápidamen va arrepetá les seues rets y va torná en ella, y tapánla en la seua manta, se la va emportá en ella a Susa, y arribán les dos allí, li va di:
- Costanza, yo te portaré a casa de una boníssima Siñora mora a qui servixco moltes vegades en lo que ella nessessite, y es una Siñora agüeleta y misericordiosa; te recomanaré an ella tot lo que puga y estic seguríssima de que te ressibirá de bon grado y te tratará com a una filla, y tú, están en ella, te les ingeniarás com pugues, servínla, per a conseguí la seua grassia hasta que Deu te envío milló sort. Y com u va di, u va fé. La Siñora, que ere ya agüela, después de sentíla, va mirá a la jove a la cara y va escomensá a plorá, y agarránla fort, la va besá al fron, y después se la va emportá de la ma cap a casa, a la que vivíe en unes atres dones, sense cap home, y totes treballaben fén coses en les seues mans, seda, palma, cuero.
La jove en pocs díes va adependre a fé alguna coseta y en elles va aná treballán en molta grassia y amor, y elles li van amostrá la seua llengua. Vivín, pos, la jove a Susa, habén sigut ya a casa seua plorada per perduda y morta, va passá que, sén rey de Túnez un que se díe Meriabdelá, un jove de gran linaje y de mol poder que ñabíe a Granada, dién que li perteneixíe an ell lo reino de Túnez, va ajuntá una grandíssima multitut de gen contra lo rey de Túnez y va aná allí per a fótrel fora del reino. Y arribán estes coses als oíts de Martuccio Gomito a la presó, que ya sabíe mol be lo berberisco, y sentín que lo rey de Túnez se esforsabe moltíssim en deféndrela, va di a un de aquells que an ell y als seus compañs guardaben:
- Si yo puguera parláli al rey, me diu lo cor que li donaría un consell en lo que guañaríe la guerra.
Lo guardia li va di estes paraules al seu siñó, y éste les hi va contá al rey. Lo rey va maná que li fore portat Martuccio; y preguntánli quín ere lo seu consell, li va contestá aixina:
- Siñó meu, si hay vist be a datres tems que hay estat an estes terres vostres cóm són les vostres batalles, me pareix que les feu sobre tot en arqués y fleches; y per naixó, si trobara la manera de que als arqués del vostre adversari los faltaren saetes y que los vostres ne tingueren en abundansia, crec que venseríeu esta batalla.
Y lo rey li va di:
- Sense cap duda, si aixó puguere fés, penso que guañaría.
Y Martuccio li va di:
- Siñó meu, si voléu, aixó podrá fés, escoltéu cóm:
vatros teníu que fé cordes mol mes primes per als arcos dels vostres arqués que les que se fan aná normalmen, y después maná fé saetes que tinguen la muesca diferén, y sol se puguen tirá be en estes cordes primes; y aixó convé féu tan secretamen que lo vostre adversari no u sápie, perque de un atra manera trobaríe un remey. Y la raó per la que tos dic aixó es ésta: después de que los arqués del vostre enemic haiguen tirat les seues saetes y los vostres les seues fleches, sabéu be que les fleches que los vostres arqués haiguen disparat les arreplegarán los vostres enemics, per a seguí la batalla, y los vostres arreplegarán les seues; pero los adversaris no podrán fé aná les saetes aviades per los vostres perque les muesques no entrarán a les cordes grosses, mentres als vostres los passará lo contrari en les saetes del enemic, perque a les cordes primes entrarán mol be les saetes que tinguen les muesques mes amples; y aixina los vostres tindrán gran acopio de saetes mentres los atres tindrán falta de elles.
Al rey, que ere sabut, li va agradá lo consell de Martuccio y lo va seguí, y va guañá la guerra, en lo que Martuccio va conseguí la seua grassia y, per tan, un gran y ric estat. Va corre la fama de estes coses per lo país y va arribá a oíts de Costanza que Martuccio Gomito estabe viu, al que tan tems habíe cregut mort; per lo que l´amor per nell se va inflamá y se va fé mes gran y la morta esperansa va reviscolá. Li va manifestá a la bona Siñora en la que vivíe tots los seus assuntos, y li va di que desichabe aná a Túnez per a vore en los seus ulls alló que li arribáe pels oíts, y ella va alabá mol lo seu desich, y com si haguere sigut sa mare, puján a una barca, sen va aná cap a Túnez les dos, aon van sé ressibides a casa de una parenta seua. Carapresa va aná a escoltá lo que se sabíe de Martuccio; y sabén que estabe viu y en gran estat, va volé o voldre la noble Siñora significáli a Martuccio que allí estáe Costanza que veníe a trobál.
Anán un día aon Martuccio estabe, li va di:
- Martuccio, a casa meua ha arribat un criat teu que ve de Lípari y voldríe en secret parlát; y per naixó, per no confiás als atres, tal com ell ha volgut, yo hay vingut a díteu. -
Martuccio li va doná les grassies y la va seguí a casa. Cuan la jove lo va vore, prop va está de morís de alegría, y sense pugué aguantás, en los brassos uberts se li va aventá al coll y lo va abrassá, y per les penes passades y per la alegría presén, se va quedá encanada de tan plorá.
Martuccio, veén a la jove, se va quedá sense paraula de la sorpresa, y después, suspirán, va di:
-¡Oh, Costanza meua! ¿Estás viva? fa mol tems que vach sentí que habíes mort y al nostre país de tú res se sabíe.
Y dit aixó, plorán téndramen, la va abrassá y la va besá. Costanza li va contá totes les seues aventures y lo honor que habíe ressibit de la noble Siñora en qui habíe estat. Martuccio, después de mols raonamens, separánse de ella, aon estáe lo seu siñó sen va aná y lay va contá tot, y li va di que volíe casás en ella.
Lo rey se va maravillá de estes coses, y va fé vindre a la jove, y ella li va confirmá lo que Martuccio li habíe dit; y entonses li va di:
- Pos mol be tel has guañat per home.
Y va fé portá grandissims y nobles regalos, una part per an ella y l´atra per a Martuccio, donánlos llissensia per a fé lo que vullgueren los dos. Martuccio, honrada mol la noble Siñora en la que Costanza habíe viscut, y agraínli lo que habíe fet per nella, li va doná mols regalos, y, no sense moltes llágrimes de Constanza, se van despedí; y después, puján a un barquet en llissensia del rey, acompañánlos Carapresa, en bon ven van torná a Lípari, aon va ñabé tan gran festa com may habíe ñagut. Allí Martuccio se va casá en ella y se van fé mol grans y hermoses bodes, y en pas y descans, mol tems van gosá del seu amor.
 

 

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA.

Federigo de los Alberighi vol y no es volgut, y en los gastos del festejá se arruine; y li quede sol un falcó, y, com no té res mes, lo done de minjá a la seua Siñora que ha vingut a casa seua; ella, cuan sen entere de aixó, cambie de ánim, lo pren per home y lo fa ric.

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó


Habíe ya dixat de parlá Filomena y sol quedáe Dioneo (per lo seu privilegi) per parlá; ell, en alegre gesto, va di:
A mí me correspón ara parlá: y yo, caríssimes siñores, u faré de bon grado en una historia en part pareguda a la pressedén, no sol per a que sapiguéu cuán poden los vostres encans en los cors cortesos, sino per a que adeprengáu a sé vatres mateixes, cuan tingáu que otorgá los vostres galardons sense dixá que sigue sempre la fortuna qui los consedixque. Hau de sabé que Coppo de los Borghese Domenichi, que va sé de la nostra siudat, y potsé u es encara, home de gran y reverensiada autoridat entre los nostres (y per les costums y per la virtut mol mes que per la noblesa de sang y digne de eterna fama), sén ya de avansada edat, moltes vegades sobre les coses passades en los seus veíns y en atres li agradáe contá. Ell, milló y en mes orden y en mes memoria y adornat parlá que cap atre u sabíe fé, y acostumabe a contá entre datres coses que a Florencia va ñabé un jove de nom Federigo de micer Filippo Alberighi, en fets de armes y en cortessía alabat sobre tots los demés donsels de la Toscana. Este, com los passe a la majoría de los gentilhomens, de una cortés Siñora de nom doña Giovanna se va encaprichá, als seus tems tinguda com una de les mes hermoses dones y de les mes gallardes que ñaguere a Florencia; y per a pugué conseguí lo seu amor, justabe, partissipáe a torneos, organisáe festes y donabe regalos, y tot lo seu sense cap miramén gastabe: pero ella, no menos honesta que hermosa, de cap de estes coses per nella fetes ni de lo que les fée se preocupabe.
Gastán, pos, Federigo mol mes de lo que podíe y sense conseguí res, les riqueses se van acabá, y se va torná pobre, sense datra cosa que una terra menuda, y de les rentes estretamén vivíe, y ademés de aixó un falcó de los millós del món; per lo que, mes enamorat que may y no pareixénli que podíe seguí portán una vida siudadana com volíe, a Campi, aon estabe la seua menuda hassienda, sen va aná a viure.
Allí anáe cassán y sense invitá a dingú, y la seua pobresa soportáe en passiensia. Va passá un día que, habén Federigo arribat an estos extrems, lo home de doña Giovanna se va ficá dolén, y veén arribá la mort va fé testamén; y com ere mol ric va dixá de hereu a un fill seu ya creixcudet, y después de ell, habén volgut mol a doña Giovanna, an ella, si passare que lo fill moriguere sense hereu legítim, com a heredera o hereua va constituí, y se va morí.
Quedánse, pos, viuda doña Giovanna, com es costum entre les nostres dones, al estiu en este fill seu sen anabe al campo a una possessió mol prop de la de Federigo; per lo que va passá que aquell jovenet va escomensá a fé amistat en Federigo y a entretindres en la cassera y los gossos; y habén vist moltes vegades volá lo falcó de Federigo, agradánli extraordinariamen, dessichabe mol tíndrel, pero no se atrevíe a demanálay veén que ell lo volíe tan. Y están aixina la cosa, va passá que lo sagal se va ficá dolentet o malal, de lo que la mare, mol dolguda, com no teníe res mes y lo volíe mol, estáe tot lo día a la vora dell, y no dixabe de cuidál y moltes vegades li preguntabe si dessichabe algo, rogánli que lay diguere, que ella u conseguiríe.
Lo jovenet li va di a sa mare: - mareta meua, si feu que tinga lo falcó de Federigo crec que me curaré en seguida. La Siñora, sentín aixó, se va quedá callada un rato y va escomensá a pensá qué podíe fé.
Sabíe que Federigo la habíe volgut mol, y encara la volíe, y may de ella habíe obtingut ni una mirada; per lo que se díe: «¿cóm enviaré o aniré yo a demanáli lo falcó que es, per lo que séntigo di, lo milló que may ha volat an estos sels, y ademés es lo que li done de minjá? ¿Y cóm hauría de sé tan desconsiderada que a un gentilhome que no té res mes, vullguera péndrelay?»
Y preocupada en tal pensamén, encara que estabe seguríssima de obtíndrel si lay demanáe, sense sabé qué di, no li contestabe a son fill, y callabe. Al final, la va animá tan lo amor de son fill, que va dessidí per a contentál que, passare lo que passare, no lay manaríe a dingú, sino que hi aniríe ella mateixa y lay portaríe, y va contestá:
- Fill meu, consólat y pensa en curát, que te prometixgo que lo primé que faré demá de matí sirá aná a buscál y tel portaré.
En lo que, contén lo chiquet, lo mateix día va mostrá sert reviscolamén. La Siñora, de matinet, prenén una compañera, com si anaren de passeo sen van aná a la caseta de Federigo y va preguntá per nell. Ell, com no ere temporada de cassa, estabe al hort y fee unes faenetes per allí; al sentí que doña Giovanna preguntabe per nell a la porta, extrañánse mol, se va atansá cap an ella mol contén; y ella, al vórel vindre, en señorial amabilidat se va eixecá a saludál, después de que Federigo la haguere ya saludat, y va di:
- Hay vingut a arreglá les maleses que has patit per mí volénme mes de lo que haguere convingut; y la reparassió es que vull en esta compañera o compaña meua diná en tú avui.
A lo que Federigo, humilmen, va contestá:
- Siñora, cap mal men enrecordo de habé patit de vos, y sértamen esta visita me agrade ara mes que cuan podía gastá lo que hay gastat, perque sén pobre hau vingut a vórem.
Y dit aixó, avergoñit la va ressibí a la caseta, y la va portá al jardí, y com no teníe allí cap criat que les acompañare, va di:
- Siñores, esta bona dona llauradora tos fará compañía mentres yo vach a prepará lo minjá y la taula.
Ell, com no trobabe res en lo que honrá a la Siñora, maldién la seua mala fortuna, com un home fora de sí, anán cap aquí y cap allá, sense dinés ni res per a empeñá, y no volén demanáli res al llauradó de la seua terra, va vore dabán lo seu bon falcó, que estabe a la saleta a la seua percha; per lo que, no tenín datra cosa a la que agarrás, lo va pendre y com lo va vore gort va pensá que siríe una bona minjada.
Y sense pensássu mes, traénli lo collá, a una criadeta lay va doná; ella lo va matá, pelá, condimentá y rostí en mol cuidado; van ficá la taula en mantels mol llustrosos, de los que encara li quedáen, y va aná aon la Siñora al vergé, y los va avisá que la taula estabe parada. La Siñora, eixecánse, va aná cap a la taula, y se van minjá, sense sabéu, al bon falcó, mentres servíe Federigo. Y cuan se van alsá de la taula, se van ficá a charrá, y cuan li va pareixe a la Siñora lo momén de díli alló per lo que habíe vingut, li va di:
- Federigo, enrecórdaten de la teua passada vida y de la meua honestidat, que potsé haigues reputat dura y cruel, no dudo que te extrañarás del meu atrevimén al sentí alló per lo que prinsipalmen hay vingut aquí; pero si tingueres fills u entendríes, sabríes cuánta forsa té l´amor que sels té; me pareix está segura de que en part me excusaríes. Pero encara que no los tens, yo que sol ne ting un, no puc dixá de seguí les leys de les demés mares, les hay de seguí contra la meua voluntat, y fora de tota conveniensia y deber, te hay de demaná un presén que sé que te es mol volgut, y este regalo es lo teu falcó, del que lo meu chiquet se ha encaprichat tan que si no lay porto ting temó de que empijoro de la enfermedat que té, y que se seguixque de aixó que lo perga. Y per naixó te rogo, no per l´amor que me tens, sino per la teua noblesa, que mel pugues doná pera que en este don puga di que hay conservat en vida a mon fill y per naixó te quedaré sempre obligada.
Federigo, al sentí alló que la Siñora li demanáe, y sentín que no la podíe serví perque sel habíen minjat, va escomensá a plorá abans de pugué contestá cap paraula, y estos plos creíe la Siñora que eren per lo dol de tindre que separás del seu bon falcó, y casi li va di que no lo volíe; va esperá la resposta de Federigo, que va sé esta:
- Siñora, desde que va voldre Deu que en vos ficara lo meu amor, en moltes coses hay jusgat que la fortuna me ere contraria y me hay dolgut de ella, pero totes han sigut ligeres en respecte a lo que me fan en este momén, en lo que may podré está en pas en ella, pensán que vos haigáu vingut aquí a la meua pobre casa cuan, mentres va sé rica, no tos vau digná a vindre, y me demanéu este don, y ella ha fet de manera que no puga donátol; y per qué no, tos u diré enseguida. Cuan vach sentí que volíeu per la vostra bondat minjá en mí, considerán la vostra exelensia y lo vostre valor, vach creure digna y convenién cosa que tos había de oferí una pressiosa vianda dins de les meues possibilidats, per lo que, veén al falcó que me demanéu, vach pensá que ere un digne alimén per a vos: y este matí, rostit lo hau tingut al plat, pero al vore ara que lo volíeu, séntigo tanta pena per no pugué servítos que crec que may mes podré viure en pas.
Y dit aixó, les plomes y les potes y lo pic li va amostrá en testimoni de verdat. Veén aixó la Siñora, primé lo va reprendre per habé matat tan bon falcó per a donáls de minjá, y después va alabá la seua grandesa de ánim, que la pobresa no habíe pogut ni podíe abatre; después, perduda la esperansa de pugué tindre lo falcó, y preocupada per la salut de son fill, donán les grassies a Federigo per lo honor que li habíe fet y per la seua bona voluntat, tota melancólica sen va aná y va torná en son fill. Este, be per tristesa de no habé pogut tindre lo falcó, o per la enfermedat, no va durá mols díes, en grandíssim doló de la mare.
Ella se habíe quedat mol rica y ere encara jove, y moltes vegades la van instá sons germans a que se tornare a casá; sen va enrecordá del valor de Federigo y de la seua magnanimidat, aixó es, de habé sacrificat tal falcó per a honrála, y los va di a sons germans:
- Yo de bon grado me quedaría viuda, pero si voleu que prenga marit, no sirá datre que Federigo de los Alberighi. A lo que los germans, enfotensen de ella, van di:
- Tonta, ¿qué es lo que dius? ¿cóm lo vols an ell, que no té res al món? -
A lo que ella va contestá:
- Germans meus, be sé que es com diéu, pero preferixco un home que nessessito riqueses que riqueses que nessessiton un home.
Los germans, sentín la seua voluntat y veén que ere Federigo de bona cuna encara que fore pobre, tal com ella va volé, lay van entregá en totes les seues riqueses. Ell se va vore en la Siñora que tan habíe volgut, y ademés de aixó riquíssim, y en ella va viure felís, convertit en milló administradó, hasta lo final dels seus díes.