Mostrando las entradas para la consulta sans inosséns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta sans inosséns ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 18 de junio de 2024

Mil, Meilh - Militar

Mil, Meilh, s. m., lat. milium, mil, millet.

Mieg pa de mil dur. Philomena.

Demi-pain dur de millet.

Qui en desert 

Semena fromen, ses arar,

Ni en calmeilh

Espan son meilh, 

No sap gaire de laborar.

P. Cardinal: Predicator. 

Qui en désert sème froment, sans labourer, et en chaume répand son millet, ne sait guère du travailler.

Nég. expl. No prezon blasme ni lau 

Un gran de mil.

Marcabrus: Lo vers. 

Ne prisent blâme ni louange un grain de mil. 

CAT. Mill. ESP. Mijo. PORT. Milho. IT. Miglio.

2. Millargos, s. m., millet.

Porc, quom regarda millargos,

Fai meillor escoutar que vos.

Bertrand de Born: Maitolin.

Porc, lorsqu'il regarde le millet, il fait meilleur écouter que vous.

3. Milhoca, s. f., millococo, sorgho, millet de Barbarie.

Mesura... de milhoca.

De panis et de milhoca, et de gairossa et de geichas.

Cout. de Moyssac, XIIe siècle. DOAT, t. CXXVII, fol. 8. 

Mesure... de sorgho.

De panis et de millococo, et de jarosse et de gesses.

(chap. Milloca : una classe de sereal.)

Mil, Meilh, s. m., lat. milium, mil, millet.


Mil, adj. num., lat. mille, mille. 

No comprari' om ab mil liuras d'argent. Poëme sur Boèce. 

On n' achèterait avec mille livres d'argent. 

Qu' en sian traucat mil escut.

Bertrand de Born: Lo coms m' a. 

Qu'en soient troués mille boucliers.

CAT. ESP. PORT. Mil. IT. Mille. (chap. Mil, mils; milená, milenás.)

Voyez Gracia.

2. Milia, Melia, adj. num., mille.

LX melia Turcxs s'en son ab luy anat. Roman de Fierabras, v. 238.

(chap. Sixanta mil turcos s'en van aná en ell.)

Soixante mille Turcs s'en sont allés avec lui.

Us locs on n' agues C milia. Brev. d'amor, fol. 19.

Un lieu où il y en eut cent mille.

ANC. CAT. Milia.

3. Milesme, s. m., du lat. millesimus, millésime.

Lo milesmes era... M CC e LX.

Monum. du XIIIe siècle. Allou, Descr. de la Haute-Vienne, p. 258. 

Le millésime était... mil deux cent et soixante.

PORT. IT. Millesimo. (ESP. Milésimo. Chap. Miléssim, milessims, miléssima, miléssimes.)

4. Millier, Milier, s. m., millier.

Lo millier de clavels de cavals. Cartulaire de Montpellier, fol. 114. 

Le millier de clous de cheval. 

XX lo jorns e cinc cens lo mes, 

Ayssi que l'an son VI milier.

P. Cardinal: Anc no vi. 

Vingt le jour et cinq cents le mois, de sorte que (au bout de) l'année ils sont six milliers. 

Loc. Faulas d' actor sai ieu a milhiers e a cens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Fables d'auteurs je sais à milliers et à cents.

CAT. Miller. ESP. Millar. PORT. Milhar. IT. Migliaio. (chap. Milená, milenás.)

5. Milen, Mille, adj. num., millième. 

Dir la milena parso 

De las grantz bontatz qu'en Dieu so.

Brev. d'amor, fol. 77. 

Dire la millième part des grandes bontés qui sont en Dieu.

Subst. Sol qu'ilh agues lo mille 

De la dolor.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Seulement qu'elle eût le millième de la douleur.

(chap. Miléssim, milessims, miléssima, miléssimes.)

6. Miri, s. m., grec, *gr, myriade.

Per aqui monten cent miri auzello. Poëme sur Boèce.

Par là montent cent myriades d'oisillons.

(chap. Miríada, miríades : cantidat mol gran, indefinida.)

7. Milio, s. m., million.

Pagara al rey d'Angleterra tres milios.

Entro que los dichs tres milios sian pagats.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 223.

Payera au roi d'Angleterre trois millions. 

Jusqu'à ce que lesdits trois millions soient payés.

CAT. Milió. ESP. Millón. PORT. Milhão. IT. Milione. 

(chap. Milló, millons; millonada, millonades.)

8. Miliari, s. m., lat. milliarius, millième année.

El tertz an de son enperi fo complitz lo miliari de la costructio de la ciotat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 25.

Au troisième an de son règne fut accomplie la millième année de la construction de la cité.

(chap. Mileni, milenis. ESP. Milenio, milenios.)

9. Milha, Milla, s. f., lat. millia, mille, mesure itinéraire.

Voyez Mayans, Orig. de la lengua española, t. II, p. 251.

Quinze milhas e plus agron aura sobriera. V. de S. Honorat. 

Quinze milles et plus ils eurent le vent supérieur. 

Loc. prov. S' una milla va drech, quatorze vai a l' orsa. V. de S. Honorat. Si un mille il va droit, quatorze il va à l'ourse.

CAT. ESP. Milla. PORT. Milha. IT. Miglio. (chap. Milla, milles.)

10. Millar, s. m., lat. milliare, mille, mesure itinéraire.

Dos millars se van per entiers. V. de S. Honorat.

Vont deux milles en entier.

CAT. Miller. ESP. Millar. PORT. Milhar.


Milan, s. m., du lat. milvius, milan. 

Qui vol comandar 

Al milan ni baillar 

Sos polets per noyrir, 

Ja us d' els grans no m don pois per raustir. 

Pierre de Bussignac: Quan lo dous.

Qui veut recommander et bailler au milan ses poulets à nourrir, jamais un d'eux grand ne me donne puis pour rôtir.

CAT. Milá. ESP. Milano. PORT. Milhano. (chap. Milano o milá, milanos o milans, milana, milanes. Famosa es la “milana bonica” dels sans inossens de Delibes, llibre traduít al chapurriau per Ramón Guimerá Lorente, Moncho de Beseit, lo editó de este llibre que estás lligín.)

los sans inosséns, Miguel Delibes, chapurriau

2. Milo, s. m., milan, busard.

Milo o buzac... auzel es fort.

Milo o buzac fa paucs uous... pichatatz.... dessaboratz.

Eluc. de las propr., fol. 147 et 278. 

Le milan ou busard... est un oiseau fort. 

Le milan ou busard fait de petits oeufs... picotés... dépourvus de goût.


Militar, v., lat. militare, militer, combattre.

Lo qual comensset a militar et a cavalgar aspramen contra los autres. 

El miletet e renhet gloriosamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 30 et 50. 

Lequel commença à combattre et à chevaucher rudement contre les autres. 

Il combattit et régna glorieusement. 

Part. prés. Tota la gleysa militanta. Chronique des Albigeois, col. 60. Toute l'église militante.

CAT. ESP. PORT. Militar. IT. Militare. (chap. militá: milito, milites, milite, militem o militam, militéu o militáu, militen; militat, militats, militada, militades. Militá, militás. Militán, militans, militanta, militantes. 

Ignacio o Iñaki Belanche es militán de la CHA, la chunta aragonesista llepaculs dels catalanistes. Militantes són tamé: Silvia Dilla Vidal, Josefa o Pepa Nogués, la dona de Cachol de La Portellada, venedora de burros morts.)

Ignacio Belanche, Iñaki, instituto Matarraña, CHA, chaquetero, catalanistas, chapuceros, aragonesistas

viernes, 6 de septiembre de 2024

Paupre, Paubre, Paure - Contrapausar

 

Paupre, Paubre, Paure, adj., lat. pauperem, pauvre, indigent, nécessiteux.

Hom paupres non troba ab manen

Nulh' amistat, si gazanh no y vezia.

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Homme pauvre ne trouve avec riche nulle amitié, si profit il n'y voyait.

Ieu viu de paupra prevenda.

Hugues de Saint-Cyr.: Servit aurai. 

Je vis de pauvre provende.

S'ieu sui paubres, vos avetz pro argen.

Elias d'Uisel: Lo desirier.

Si je suis pauvre, vous avez assez d'argent.

Fig. Paupres de cor e d'aver poderos.

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Pauvres de coeur et de richesse puissants.

Nos em totz paures de poder. V. et Vert., fol. 45.

Nous sommes tous pauvres de pouvoir.

Subst. Mens a q' us paubres despulhatz. 

Pons de Capdueil: En honor. 

Il a moins qu'un pauvre dépouillé. 

Que ames Dieu, e que fes be alhs paubres. Philomena.

Qu'il aimât Dieu, et qu'il fît bien aux pauvres.

CAT. ESP. PORT. Pobre. IT. Povero. (chap. Pobre, pobres, pobra, pobres.)

Los Sans Inosséns

2. Pauret, adj. dim., pauvret. 

Vi neis una femna paureta. Trad. du N.-T., S. Luc, ch. 21. 

Vit même une femme pauvrette.

CAT. Pobret. PORT. ESP. Pobrete. IT. Poveretto. 

(chap. Pobret, pobrets, pobreta, pobretes.)

pobret porró de Pompeo

3. Paupretat, Paubretat, Paupertat, Pauretat, s. f., lat. paupertatem,

pauvreté, indigence.

Aissi co 'stai mal al pros paupretat.

Sordel: Puois trobat. 

Ainsi comme sied mal au preux la pauvreté. 

Doptava sufrir vilesa e pauretat. V. de S. Honorat.

Redoutait de souffrir vieillesse et pauvreté.

- Fig. Nudité.

Non ac vestimen 

De que pogues cubrir sas paubretatz.

T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher prior.

Il n'eut pas vêtement de quoi il pût couvrir ses pauvretés.

Tan enportunamens mostron lurs paupertatz. V. et Vert., fol. 69. 

Si importunément montrent leurs pauvretés. 

ANC. FR. Chéoir en povretet. 

Trad. de S. Bernard. Montfaucon, Bibl. bibl. Ms., p. 1384.

Si j'ai froit et pauvreté. Roman de Berte, p. 53.

ANC. CAT. Pobretat. ANC. ESP. Pobredad. IT. Povertà, povertate, povertade.

4. Paubreza, Paureza, s. f., pauvreté, indigence.

Quant hom honrat torna en gran paubreza.

P. Vidal: Quant hom. 

Quand homme honoré tourne en grande pauvreté. 

Per eyssir de paureza. V. de S. Honorat. 

(chap. Pera eixí de la pobresa.)

Pour sortir de pauvreté.

CAT. Pobresa. ESP. PORT. Pobreza. IT. Poverezza.

(chap. Pobresa, pobreses. Llengua valensiana: pobrea.)

5. Pauprier, s. m., pauvreté, misère.

Mais ye t trairai de pauprier 

Ab un sirventes que t profier.

Raimond de Miraval: A Dieu me. 

Mais je te tirerai de pauvreté avec un sirvente qui te profite.

6. Paubreria, Paubreira, Paupreira, Pauriera, Paurieira, s. f., pauvreté, misère, indigence. 

El geta lo paubre de paubreria.

G. Figueiras: Un nou. 

Il retire le pauvre de pauvreté. 

Lhi paure s' adeliecho en lor paurieira aissi coma lhi ric en lor riquezas.

Liv. de Sydrac, fol. 39.

Les pauvres se délectent dans leur pauvreté ainsi comme les riches dans leurs richesses.

Soccor a la paupreira de tos amics. Trad. de Bède, fol. 2.

Porte secours à la pauvreté de tes amis.

Loc. fig. Anc no guaris de paubreira.

Bernard de Rovenac: Una sirventesca. 

Oncques il ne guérit de pauvreté. 

ESP. Pobreria (pobreza).

7. Paubramen, Paurament, adv., pauvrement, misérablement.

El sap que Dieu volc viure paubramen.

Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.

Il sait que Dieu voulut vivre pauvrement. 

Vieu ses grat e paubramen.

Le moine de Montaudon: Pus Peyre. 

Vit sans agrément et pauvrement. 

CAT. Pobrement. ESP. PORT. Pobremente. IT. Poveramente.

(chap. Pobremen, pobramen.)

8. Paubrezir, v., appauvrir, ruiner. 

Part. pas. Los as paubrezitz e tot lor aire.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 86. 

Tu les a appauvris et toute leur famille.

9. Apaubrir, v., appauvrir, ruiner, réduire à la misère.

Per se enrequezir, volon apaubrir tot lo mon.

(chap. Pera enriquís, volen empobrí a tot lo món.)

Destruisson et apaubron los cavaliers. V. et Vert., fol. 14.

Pour s'enrichir, veulent appauvrir tout le monde. 

Détruisent et appauvrissent les chevaliers.

ANC. FR. Tant qu'il les fist apovroier. Fables et cont. anc., t. I, p. 243.

Car apovrez les avez toz. Nouv. rec. de fables et cont. anc., t. I, p. 58. ANC. CAT. Apobrir.

10. Empaubrir, Empaubrezir, Enpaubrezir, v., appauvrir, devenir pauvre. Fes mainz paubres enriquir 

E mainz manens enpaubrezir.

Hugues de Pena: Cora que m. 

Fit maints pauvres enrichir et maints riches appauvrir. 

Part. pas. Meten del sieu tro n' es empaubrezitz. 

G. Riquier: Jamais non.

Dépensant du sien jusqu'à ce qu'il en est appauvri. 

Uns rics vilans sera miells acuillitz 

Qu' uns homs gentils que sia empaubriz. 

Un troubadour anonyme, Coblas esparsas.

Un riche vilain sera mieux accueilli qu'un gentilhomme qui soit appauvri.

ANC. CAT. Empobrezir. CAT. MOD. Empobrir. ESP. PORT. Empobrecer.

IT. Impoverire. (chap. Empobrí, empobrís: yo me empobrixco o empobrixgo, empobrixes, empobrix, empobrim, empobriu, empobrixen; empobrit, empobrits, empobrida, empobrides.)

11. Depauperar, v., lat. depauperare, appauvrir, rendre pauvre. 

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat... et depauperat. 

Tit. de 1424, Hist. de Languedoc, t. IV, pr., p. 422.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé... et appauvri.

CAT. ESP. Depauperar. (chap. Depauperá : empobrí)

12. Depauperacio, s. f., appauvrissement.

Fig. Depauperacio de vigor. Eluc. de las propr., fol. 49. 

Appauvrissement de vigueur.

(chap. Empobrimén, empobrimens.)


Pausa, Pauza, s. f., lat. pausa, pause, repos, paix. 

Aian vida eterna e pauza sempiterna. V. de S. Honorat.

(chap. Que tinguen vida eterna y pausa sempiterna.)

Qu'ils aient vie éternelle et repos sempiternel. 

En la fi de cobla deu esser tos temps pauza plana e finals.

Leys d'amors, fol. 17. 

A la fin de couplet doit toujours être pause plane et finale.

Loc. Jamais non auran pausa,

Si no 'l meton tot viu de sot la lausa.

(chap. May tindrán pausa (tranquilidat, repós) si no lo foten tot viu daball de la llosa : lápida.)

Bertrand d'Allamanon: Del arcivesque. 

Jamais ils n' auront repos, s'ils ne le mettent tout vif sous la pierre sépulcrale.

Amors ditz ver et escarnis, 

E dona pausa ab gran afan.

P. Rogiers: Tant ai. 

Amour dit vrai et raille, et donne repos avec grande peine.

Per qu'ieu ti prec qu' estias en pausa. Trad. d'un Évangile apocryphe.

C'est pourquoi je te prie que tu sois en repos.

Ara faizaz pausa aissi. Philomena. 

Maintenant que vous fassiez pause ici. 

L' ost es meza en cami, non pren pausa ni fi. 

Roman de Fierabras, v. 5033.

L'armée est mise en chemin, elle ne prend pause ni fin. 

Adv. comp. Pueis sabon

Far per que hom mais valha 

Bona pausa.

Gavaudan le Vieux: Aras quan plou. 

Puis savent faire pour qu'un homme vaille davantage longtemps.

Atrestal pot de lieys far 

En una petita pausa.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Peut faire de même d'elle en un petit instant. 

ANC. FR. Si ne firent oncques pausée ni arrest.

Roman de Galien Réthoré, fol. 77. 

CAT. ESP. PORT. Pausa. IT. Posa. 

(chap. Pausa, pauses; repós, reposos; pas o pau, paus.)

2. Paus, s. m., repos, pause, paix. 

Loc. Ab lo rey mi vuelh acordar

D'Aragon, e tornar en paus.

Bertrand de Born: Quan vey pels.

Avec le roi d'Aragon je veux m'accorder, et revenir en paix.

(chap. Fé les paus.)

3. Pausament, Pauzamen, s. m., repos, délassement.

Establi nueg e jorn ben e ginhozamens, 

Lo jorn per afanar, la nueg per pauzamens.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Établit nuit et jour bien et ingénieusement, le jour pour travailler, la nuit pour délassement.

- Suspension, césure.

Per lo qual pauzamen, la sentensa es duptoza o escura ad entendre.

Leys d'amors, fol. 108.

Par lequel repos, la phrase est douteuse ou obscure à entendre.

- Convention, stipulation, traité.

Fe acorder e pausament.... L' acorders e 'l pausament fo aitals.

Tit. de 1226. Arch. du Roy., J, 320.

Fit accord et convention... L'accord et la convention fut tel. 

IT. Posamento.

4. Pausar, Pauzar, v., lat. pausare, poser, placer, mettre, planter.

Elhs lo van pausar en 1 bel lieyt. Philomena. 

Ils vont le poser sur un beau lit.

Venc josta me son cors pausar.

P. Vidal: Abril issic. 

Vint auprès de moi poser son corps. 

IIII causellas a pausar reliquias. Philomena. 

Quatre châsses à mettre reliques. 

Es vengutz a Murel, e pausa i l' auriflor. Guillaume de Tudela. 

Est venu à Murel, et y plante l'oriflamme. 

Fig. Domna que en bon pretz s'enten, 

Deu ben pausar s' entendansa 

En un pro cavallier valen.

La Comtesse de Die: Ab joi et. 

Dame qui en bon mérite s'affectionne, doit bien placer son affection en un preux chevalier vaillant. 

Tro paus tot mon afar en patz.

Dalfinet: De mieich. 

Jusqu'à ce que je mette toute mon affaire en paix. 

Mon chantar pauzer' en remembransa. 

B. Zorgi: Non lassarai. 

Mon chanter je mettrais en souvenance.

- Fixer, convenir, établir.

Can venc al jorn del terme qu' ilh pausero. Liv. de Sydrac, fol. 2. 

Quand vint au jour du terme qu' ils fixèrent.

- Supposer, établir.

Ar o pauzem aissi.

Izarn: Diguas me tu. 

Maintenant supposons-le ainsi.

Aissi propriamens co lo lati o pausa. V. et Vert., fol. 64. 

Aussi expressément comme le latin l'établit.

- Reposer, prendre du repos.

Cant fon las de caminar, se venc pauzar a la font de Jacob.

V. et Vert., fol. 102. 

Quand il fut las de cheminer, il se vint reposer à la fontaine de Jacob.

La nuoich, non puesc pauzar.

(chap. Per la nit no puc reposá : descansá.)

B. de Ventadour: Quan lo vert.

La nuit, je ne puis reposer.

Anec jurar Maometh que elh no pausaria entro agues tout lo cap a K. Philomena.

Alla jurer Mahomet qu'il ne prendrait du repos qu'il n'eût enlevé le chef à Charles.

- Percher.

Qui l' auzel ve contra 'l cel volar, 

Greu pot saber lo loc on s' an ni s paus. 

Serveri de Girone: A greu pot.

Qui voit l'oiseau vers le ciel voler, difficilement peut savoir le lieu où il s'aille et se pose. 

Loc. Quan no la vey no fi ni paus.

G. Adhemar: Quan la bruna. 

Quand je ne la vois, je ne finis ni pose. 

Non pausa ni fina jorn que Dieus aia fag. V. de S. Honorat. 

Ne pose ni finit jour que Dieu ait fait.

- Déposer, quitter.

Aquell pauza mezura e tempramen que vol quere razo natural en so que es sobre razon e sobre tot entendemen. V. et Vert., fol. 102. 

Celui-là dépose mesure et modération qui veut chercher raison naturelle en ce qui est au-dessus de raison et au-dessus de tout entendement. Part. pas. Ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen.

Jordan de Confolen: Ancmais. 

Maintenant j'y ai placé le coeur et l'esprit.

Pausatz avetz premeirament.

T. de Guillem et de G. Riquier: Guiraut.

Établi vous avez premièrement.

- Apposer.

Mandem que y sia pauzatz 

Nostre sagel.

(chap. Manem que hi sigue posat lo nostre sello.)

Henri, Comte de Rodez: Si m fos.

Nous ordonnons que y soit apposé notre sceau.

- Imposer, appliquer.

Que puescas salvar home aissi ab ma pausat.

Aissi ab ma pausada salvas ton companho.

Izarn: Diguas me tu.

Que tu puisses ainsi sauver un homme imposé avec main. 

Ainsi avec main imposée tu sauves ton compagnon.

- Soumettre.

Qu' el dalfin sia 'l plaitz pauzatz. 

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Qu'au dauphin soit le différend soumis.

Loc. Deu esser nomada comuna, pauzat que la majors partz sia annexa.

Leys d'amors, fol. 18. 

Doit être nommée commune, supposé que la majeure partie soit annexe. Adv. comp. De qu' en pot comprar

Sobiranamen al pauzat.

Brev. d'amor, fol. 67. 

De quoi il en peut acheter entièrement à loisir.

CAT. Posar. ESP. PORT. Pausar. IT. Posare. 

(chap. Posá: poso, poses, pose, posem o posam, poséu o posáu, posen; posat, posats, posada, posades; colocá; ficá; fotre; embutí, etc.)

5. Pausadament, adv., posément.

Be pausadament et apenssadament.

Tit. de 1293. DOAT, t. XII, fol. 22. 

Bien posément et avec réflexion. 

Van pauc et pauzadament. Eluc. de las propr., fol. 25. 

Vont peu et posément.

ANC. CAT. Posadament. CAT. MOD. Pausadament. ESP. PORT. Pausadamente. (chap. Pausadamen; reposadamen.)

6. Apausar, v., appliquer, imputer.

Van li apausar la dissipation

Dels bens del evescat.

V. de S. Honorat.

Vont lui imputer la dissipation des biens de l'évêché.

- Exposer.

Per dialectica, sai molt razonablamenz 

Apauzar e respondre.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Par dialectique, je sais moult raisonnablement exposer et répondre. 

ANC. CAT. Aposar.

7. Depausar, v., déposer.

El depauset del arcivescat de Rems Robert.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 94. 

Il déposa de l'archevêché de Reims Robert. 

Part. pas. Fo depauzatz per la volontat del rey Hugo.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 134. 

Fut déposé par la volonté du roi Hugues. 

CAT. ESP. Deposar. (chap. Deposá: deposo, deposes, depose, deposem o deposam, deposéu o deposáu, deposen; deposat, deposats, deposada, deposades; fotre fora, expulsá, etc.)

8. Despauzatio, s. f., déposition.

D' aquesta despauzatio d'aquest Chylderic.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 100. 

De cette déposition de ce Childéric.

(chap. Deposissió, deposissions; v. deposá.)

9. Depauzament, Depauzamen, s. m., dépôt. 

Garda lo depauzament. Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. Garde le dépôt.

Lo depauzamen de las cauzas o de las merces del mort.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 91.

Le dépôt des choses ou des marchandises du mort.

10. Dezapauzar, v., déposer.

Dezapauzet motz evesques, per simonia. 

Cat. dels apost. de Roma, fol. 141.

Déposa de nombreux évêques, pour simonie.

Part. pas. Fo dezapauzatz de la dignitat del emperi.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 116. 

Fut déposé de la dignité de l'empire.

11. Empauzament, s. m., imposition. 

Per empauzament de las mas dels apostols.

Trad. des Actes des apôtres, ch. 8.

Par imposition des mains des apôtres.

(chap. Imposamén, imposamens; impossisió, impossisions.)

12. Enpausacio, s. f., imposition, application.

Per la enpausacio de las mieuas mans.

Trad. de la 2e Épître de S. Paul à Timothée. 

Par l' imposition des miennes mains.

13. Empausar, Empauzar, Impausar, v., imposer, appliquer.

Nom empauzar, segon la volontat. Leys d'amors, fol. 41.

Imposer nom, selon la volonté.

No si presuma pas a empausar lo nom de pastor, si non pot essegniar.

Trad. de Bède, fol. 55. 

Qu'il n' ait pas la présomption de s' imposer le nom de pasteur, s'il ne peut enseigner.

Empausar pena. Statuts de Provence. BOMY, p. 2. 

Imposer peine. 

Impausar... taillas. Statuts de Provence. Julien, t. II, p. 336. 

Imposer... tailles.

CAT. Imposar. (ESP. Imponer. Chap. Imposá, imposás: yo me imposo, imposes, impose, imposem o imposam, imposéu o imposáu, imposen; imposat o impost, imposats o impostos, imposada o imposta, imposades o impostes.)

Dichosa repoblasió.

14. Expauzar, v., exposer.

Qu' om expauze o declare per autras paraulas. Leys d'amors, fol. 136.

Qu'on expose ou déclare par autres paroles. 

Part. pas. Adhoras a gel, ades a ploia... so expauzatz.

Eluc. de las propr., fol. 162. 

Tantôt à gelée, maintenant à pluie... sont exposés.

CAT. Exposar. (chap. Exposá: exposo, exposes, expose, exposem o exposam, exposéu o exposáu, exposen; exposat o expost, exposats o  expostos, exposada o exposta, exposades o expostes.)

15. Dispausar, v., disposer, projeter, arrêter.

Part. pas. A dispausat de far son passage. 

Rég. des États de Provence, 1401. 

A arrêté de faire son passage.

CAT. Disposar. (ESP. Disponer. Chap. Disposá, disposás: yo me disposo, disposes, dispose, disposem o disposam, disposéu o disposáu, disposen; disposat, disposats, disposada, disposades.)

16. Perpauzamen, Prepauzament, Propauzamen, s. m., propos, résolution, détermination, intention. 

Gurp tort et avareza

E tot fals perpauzamen.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Quitte tort et avarice et toute fausse détermination. 

Totz sos prepauzamentz, es de far lo plazer 

De Jhesu Crist, lo rey.

V. de S. Honorat. 

Toute son intention, c'est de faire le plaisir de Jésus-Christ, le roi.

No y ai nulh ferm propauzamen

Pons Santeuil de Toulouse: Marritz cum. 

Je n'y ai nulle ferme détermination. 

Perseverancia, so es ferm perpauzamen de gardar so que hom a promes a Dieu. V. et Vert., fol. 95.

Persévérance, c'est ferme résolution de garder ce qu'on a promis à Dieu.

(chap. propósit, ressolusió, determinassió, intensió).

17. Prepaus, s. m., propos, résolution, intention.

Aras tornem al prepaus. Cat. dels apost. de Roma, fol. 102.

Maintenant retournons au propos.

18. Perpauzar, Prepausar, v., proposer, présenter, offrir.

Ausit ay veritat,

Que tu as una fylla que a mot gran beutat,

E prepausas l' a vendre.

V. de S. Honorat.

J'ai appris vérité, que tu as une fille qui a moult grande beauté, et tu la proposes à vendre.

El nom de Dieu omnipotent,

Vos perpaus de comtar breument

La vida d'un sant cavalier.

Fragm. de la Vie de S. Georges.

Au nom de Dieu tout-puissant, je vous propose de conter brièvement la vie d'un saint chevalier. 

Fig. Ditz e prepauza sa razo. Liv. de Sydrac, fol. 37.

Dit et présente sa raison.

- Résoudre, décider, se proposer.

Prepauson de intrar a Lerins. V. de S. Honorat.

Décident d'entrer à Lerins.

Part. prés. David, sos paires, enans

Lo temple bastir perpausans, 

Aparelhec, ans de sa fi, 

La materia.

Brev. d'amor, fol. 49. 

David, son père, auparavant se proposant de bâtir le temple, apprêta, avant sa fin, la matière. 

Part. pas. Auran perpausat de fayre penedenza. V. de S. Honorat.

Auront résolu de faire pénitence.

- Préposer.

Son prepauzadas ad aquesta dictio. Leys d'amors, fol. 12. 

Sont préposées à ce mot.

CAT. IT. Preposar. (proposá, presentá, oferí; preposá: preposo, preposes, prepose, preposem o preposam, preposéu o preposáu, preposen; preposat, preposats, preposada, preposades; pre + posá : ficá dabán.)

19. Repaus, s. m., repos, calme.

Quan me soi anatz jazer, 

E cug alcun repaus aver.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Quand je me suis allé coucher, et pense avoir aucun repos.

L'autrui repaus t' es afans.

P. Cardinal: Per folhs. 

Le repos d'autrui t'est peine.

CAT. Repos. ESP. Reposo. PORT. Repouso. IT. Riposo. 

(chap. Repós, reposos; v. reposá, descansá.)

20. Repausar, v., reposer, fixer, arrêter.

Repaus mos huels on vostre cors estai.

Arnaud de Marueil: Aissi col peis. 

Je repose mes yeux où votre corps se tient.

- Prendre du repos, se délasser. 

Cant lo pros cavalier a vencut lo torney, ell s' en torna repauzar a son hostal. V. et Vert., fol. 102. 

Quand le preux chevalier a vaincu le tournoi, il s'en retourne reposer à son hôtel.

Repausar al leyt d' avaricia. Lo novels confort.

(chap. Reposá al llit d' avarissia.) 

Reposer sur le lit d'avarice.

Delieyt me e m sojorn e m repaus.

Berenger de Palasol: Tan m'abellis.

Je me délecte et me séjourne et me repose.

Fig. Repausa se en Dieu, que lo coforta. V. et Vert., fol. 102.

Se repose en Dieu, qui le réconforte.

Part. pas. Quan son estat arribatz, et an agut repausat.

Chronique des Albigeois, col. 6. 

Quand ils ont été arrivés, et ont eu pris du repos.

CAT. ESP. Reposar. PORT. Repousar. IT. Riposare. 

(chap. Reposá: reposo, reposes, repose, reposem o reposam, reposéu o reposáu, reposen; reposat, reposats, reposada, reposades.) 

20. Supausar, v., supposer.

Supausem que la malautia lo laisse. Arbre de Batalhas, fol. 200.

Supposons que la maladie le laisse.

Part. pas. Supausat que un baro del rey de Fransa mov guerra.

Arbre de Batalhas, fol. 104.

Supposé qu'un baron du roi de France excite guerre. 

CAT. Suposar. (ESP. Suponer. Chap. Suposá: suposo, suposes, supose, suposem o suposam, suposéu o suposáu, suposen; suposat o supost, suposats o supostos, suposada o suposta, suposades o supostes.) 

21. Sotzpauzar, v., mettre au-dessous.

Per amistat... o per parentesc, non sotzpauzarai lo mens digne al autre mais digne. Cartulaire de Montpellier, fol. 49.

Par amitié... ou par parenté, je ne mettrai pas le moins digne au-dessous de l'autre plus digne.

22. Pressupauzar, v., présupposer.

Aytal maniera de parlar pressupauza qu' om sapia plenieramen tot lo fag.

Alcus motz que pressupauzo enterrogatio. 

Leys d'amors, fol. 120 et 77. 

Pareille manière de parler présuppose qu'on sache pleinement tout le fait.

Aucuns mots qui présupposent interrogation. 

Part. pas. Tractat havem del accen, per que, segon l' orde pressupauzat, devem tractar de rims e de coblas. Leys d'amors, fol. 13. 

Nous avons traité de l'accent, c'est pourquoi, selon l'ordre présupposé, nous devons traiter de rimes et de couplets. 

CAT. Presuposar. (ESP. Presuponer. Chap. Presuposá: presuposo, presuposes, presupose, presuposem o presuposam, presuposéu o presuposáu, presuposen; presuposat o presupost, presuposats o presupostos, presuposada o presuposta, presuposades o presupostes.)

23. Sobrepauzar, v., poser dessus.

Sobre aquellas neguna graissa non sobrepauzarai.

Cartulaire de Montpellier, fol. 129. 

Sur celles-là nulle graisse je ne mettrai.

(chap. Sobreposá, sobreposás : posá damún o per damún; recuperás, pendre ánim.)

24. Entrepausar, Interpauzar, v., interposer, intercaler.

Enterpositiva es dicha, quar entrepauza las ditas consonans entre la premiera letra e la vocal subsequen. Leys d'amors, fol. 110. 

Est dite interpositive, car elle interpose lesdites consonnes entre la première lettre et la voyelle subséquente.

Part. pas. Persona interpauzada.

(chap. Persona interposada o interposta.)

Tit. de 1289. DOAT, t. XI, fol. 97. 

Personne interposée.

ANC. CAT. Entreposar. CAT. MOD. Interposar. (ESP. Interponer. 

Chap. Interposá, interposás: yo me interposo, interposes, interpose, interposem o interposam, interposéu o interposáu, interposen; interposat o interpost, interposats o interpostos, interposada o interposta, interposades o interpostes.)

25. Contrapausar, v., opposer. 

Contrapausa... la via de verita. Doctrine des Vaudois. 

Oppose... la voie de vérité.

Part. pas. Ves ergoil es contrapausada l' umilitatz de Crist.

Trad. de Bède, fol. 35. 

A orgueil est opposée l' humilité du Christ.

CAT. Contraposar. (ESP. Contraponer. Chap. Contraposá, contraposás; oposá, oposás; ficá, ficás en contra: yo me contraposo, contraposes, contrapose, contraposem o contraposam, contraposéu o contraposáu, contraposen; contraposat o contrapost, contraposats o contrapostos, contraposada o contraposta, contraposades o contrapostes.) 

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XII.

XII.

Tío Aurelio, Traballabe de mulero a una gran dehesa


Lo tío Aurelio, germá de sa mare, los va escriure desde Extremadura. Lo tío Aurelio sen va aná a Extremadura perque teníe asma y li anabe mal lo clima de la vall, humit y prop del mar. A Extremadura lo clima ere mes sec y lo tío Aurelio vivíe milló. Traballabe de mulero a una gran dehesa, y si lo salari no donabe pera mol, en cambi teníe techo gratis y fruites de la terra a baix preu. "An estos tems no se pot demaná mes", los habíe dit a la seua primera carta. De son tío sol li quedabe a Daniel, lo Mussol, lo vago record de una respirassió aufegada, com si ressollaren a la vora los bufits de una acollonida locomotora costa amún. Lo tío se ficabe compreses a la part alta del pit y respirabe sempre a la seua habitassió braf de eucalipto. Pero, a pesá de les compreses y los vapors de eucalipto, lo tío Aurelio sol parabe de fé soroll al alená al estiu, durán la quinsena mes seca. A la radera carta, lo tío Aurelio díe que li enviabe al menut un Gran duc que habíe enchampat viu a un olivá. Al lligí la carta, Daniel, lo Mussol, va sentí una tremoló. Se va figurá que son tío li enviabe, facturat, una espessie de don Antonino, lo marqués, en lo pit cubert de insignies, medalles y condecorassións. Ell no sabíe que los grans ducs anaren solts per los olivás y, mol menos, que los muleros pugueren enchampáls impunemen com qui enchampe una llebre. Son pare sen va enriure cuan li va exposá la seua temó. Daniel, lo Mussol, se va alegrá íntimamen de habé fet riure a son pare, que als radés añs anabe sempre en cara de vinagre y no sen enríe ni cuan los húngaros representaben comedies y féen títeres o titelles a la plassa. Al acabá de enríuressen, son pare li va aclarí:

Lo Gran duc es un búho gigán, real.

- Lo Gran duc es un búho gigán, real. Es un reclam mol bo pera matá miláns.
Cuan arribo te portaré en mí de cassera al Pic Rando. Ere la primera vegada que son pare li prometíe portál de cassa en ell. Son pare sabíe de la seua avidés cinegética.
Totes les temporades, al obrís la veda, lo formaché agarrabe lo mixto al poble, lo primé día, y sen anabe cap a Castilla. Tornabe dos díes después en alguna llebre y un bon carroll de perdius que penjabe de la finestreta del seu compartimén. A les codornius o les menudes gualles nols disparabe, pos díe que no valíen lo cartucho y que als muixóns o sels mate en la massecha o sels dixe viure. Ell los dixáe viure. Daniel, lo Mussol, los matabe en la massecha. Cuan son pare tornabe de la cassera, prop del tems dels bolets, Daniel, lo Mussol, eixíe a ressibíl a la estassió. Cuco, lo factó, li anunsiabe si lo tren veníe en pun o si portabe algún retrás. De totes les maneres, Daniel, lo Mussol, aguardabe a vore apareixe la locomotora fumeján per la curva en lo cor abalotat y la respirassió anhelán. Sempre reconeixíe de lluñ a son pare per lo carroll de perdius. Ya al seu costat, al andenet, son pare li allargabe la escopeta y les pesses mortes. Pera Daniel, lo Mussol, significabe mol esta proba de confiansa, y encara quel arma pesabe lo seu y los gatillos tentaben la seua curiossidat, ell la portáe en una ejemplar seriedat cinegética. Después no se apartabe de son pare mentres llimpiabe y engrassabe la escopeta. Li preguntabe coses y mes coses y son pare satisfée o no la seua curiossidat segóns lo estat del seu humor. Pero sempre que imitabe lo vol de les perdius son pare fée "Prrrr", en lo que Daniel, lo Mussol, va acabá convensínse de que les perdius, al volá, teníen que fé "Prrrr" y no podíen fé datre soroll. Lay va contá al seu amic, lo Tiñós, y van discutí fort perque Germán afirmabe que ere sert que les perdius féen soroll al volá, sobre tot al ivern y los díes de ventolina, pero que féen "Brrrr" y no "Prrrr" com lo Mussol y son pare díen.
No ressultabe viable convénses mutuamen del soroll exacte del vol de les perdius y aquella tarde van acabá casi reñín. Tanta ilusió com per vore arribá a son pare triunfadó, en un penjoll de llebres y mija dotsena de perdius penjades a la finestreta, li produíe a Daniel, lo Mussol, la primera trobada en la Tula, la gosseta "cocker", al cap de dos o tres díes de aussensia. Tula baixabe del tren de un brinco y, al vórel, li ficabe les potes al pit y, en la llengua, lo afalagabe llepánli la cara. Ell la acarissiabe tamé, y li díe coses tendres en veu tremolosa. Al arribá a casa, Daniel, lo Mussol, traíe al corral un pot de llanda rovellat en les sobres del minjá y un poval de aigua y assistíe, en ternura, al festín del animalet.

A Daniel, lo Mussol, li preocupabe la raó per la que a la vall no ñabíen perdius. An ell se li antojabe que de habé sigut perdiu no haguere eixit de la vall. Li entussiasmaríe remontás damún del prat y recreás en la contemplassió dels montes, los espessos boscos de castañés y eucaliptos, los pobles de pedra y les blanques masades escampades, desde la altura. Pero a les perdius no los agradabe assó, per lo vist, y ficáen per dabán a les demés satisfacsións la de podé minjá, fássil y en abundansia. Son pare li contabe que una vegada, mols añs atrás, se li va escapá una parella de perdius a Andrés, lo sabaté, y van criá al monte. Mesos después, los cassadós de la vall van acordá donáls una batuda. Se van ajuntá trentadós escopetes y quinse gossos. No se va olvidá cap detall. Van eixí del poble de matinada y hasta lo tardet no van trobá les perdius. Pero sol quedabe la femella en tres pollets arguellats y famolengs. Se van dixá matá sense ficá cap ressistensia. Después, se van disputá los trentadós cassadós la possessió de les cuatre pesses cobrades y van acabá a tiros entre los roquissals. Casi van ñabé aquell día mes víctimes entre los homens que entre les perdius. Cuan lo Mussol li va contá aixó a Germán, lo Tiñós, este li va di que lo de que les perdius se li van escapá a son pare y van criá a la montaña ere ben sert, pero que tot lo demés ere una inacabable serie de embustes.

Al ressibí la carta del tío Aurelio li va entrá un nerviossisme a Daniel, lo Mussol, impossible de acallá. No veíe lo momén de que lo Gran duc arribare y pugué eixí en son pare a la cassera de milanes boniques. Si teníe algún ressel, lay procurabe la temó de que los seus amics, en la novedat, dixaren de cridál Mussol y lo apodaren, de ahí abán, lo Gran duc. Un cambi de mote li fée tan mal, an estes altures, com podríe dóldreli un cambi de apellit o linache. Pero lo Gran duc va arribá y los seus amics, tan exitats com ell mateix, no van tindre tems ni de advertí que lo impressionán muixonot ere un mussol gigán. Lo formaché va lligá al Gran duc per una pota a un racó del corral y si algú entrabe a vórel, lo animal bufabe com si fore un gat enrabiat (com la milana bonica de Azarías a la novela los sans inosséns). Diariamen se minjabe mes de dos kilos de retalls de carn, y sa mare de Daniel, lo Mussol, va apuntá tímidamen una nit que lo Gran duc gastabe en minjá mes que la vaca y que la vaca donabe lleit y lo Gran duc no donabe res.
Com lo formaché callabe, la seua dona li va preguntá si teníen al Gran duc com a huésped de lujo o si se esperabe dell un rendimén. Daniel, lo Mussol, va tremolá pensán que son pare chafaríe algún plat o una enjerreta de fang com sempre que se cabrejabe. Pero esta vegada lo formaché se va aguantá y se va limitá a di en gesto furo:

- Espero dell un rendimén.

Al assentás lo tems, son pare li va di una nit, de repén, al Mussol:

- Prepárat. Demá anirém als miláns. Te despertaré al alba. Li va entrá una tremoló per la esquena a Daniel, lo Mussol. De improvís, y sense cap motiu, lo seu nas persibíe ya lo aroma de timó que exhalaben los pantalóns de cassera del formaché, la seca auló a pólvora dels cartuchos disparats y que son pare recarregabe en passiensia y parsimonia, una y atra vegada, hasta que se inutilisaben del tot. Lo chiquet pressentíe ya lo vol dels miláns, espabilats y rápits, y, mentalmen, matisabe la proyectada excursió. Al alba van eixí. Les falagueres, a les vores de la senda, brillaben per la rosada y a la punta de les herbes se formaben gotetes microscópiques que pareixíen de mercurio. Al arrencá la pendén del Pic Rando, lo sol se assomabe detrás de la montaña y una boira pesada y blanca se apegabe ávidamen al fondo de la vall. Vist, este, desde la altura, pareixíe un lago ple de un líquit ingrávit y extrañ. Daniel, lo Mussol, mirabe a tot arreu fascinat.
A la esquena, tancat a una gabia de fusta, portáe al Gran duc, que bufabe rabiós si algún gos los lladrabe pel camí.
Al eixí de casa, Daniel li va di a son pare, lo formaché: - ¿Y a la Tula no mo la emportem?

- La Tula no pinte res avui - va di son pare.

Y lo mosso va lamentá al alma que la gossa, que al vore la escopeta y aulorá les botes y los pantalóns del formaché se habíe impassientat mol, haguere de quedás a casa gañín.
Al pujá per la vertén sur del Pic Rando y sentís impregnat de la llumenaria del día y los aromes del monte, Daniel, lo Mussol, va torná a enrecordássen de la gossa. Después, se va olvidá de la gosseta y de tot. No veíe mes que la cara de son pare, ajupit entre unes peñes grises, y al Gran duc movénse y bufán sing metros mes allá, en la pota dreta encadenada. Ell estabe amagat entre la malea, enfrente de son pare.

- No te mogues ni faigues cap soroll; los miláns saben latín - li va advertí lo formaché.

Y ell se va acurrucá al seu amagatall, mentres se preguntabe si tindríe alguna relassió que los miláns sapigueren latín, com díe son pare, en que vestiren de marrón, un pardo du y escueto, igual que les sotanes dels flares. O a lo milló son pare u habíe dit de broma; per di algo. Daniel, lo Mussol, va creure entrevore que son pare li siñalabe lo sel en lo dit. Sense moures va mirá cap a dal y va divisá tres miláns describín paussats sírculs conséntrics per damún del seu cap. Lo Mussol va experimentá una ansiedat desconeguda. Va torná a observá a son pare y lo va vore ficás algo blang y prepará la escopeta en cuidadet. Lo Gran duc se habíe abalotat mes y bufabe. Daniel, lo Mussol, se va aplaná contra la terra y va aguantá l´alé al vore que los miláns baixaben damún dells. Casi ere capás ya de distinguíls en tots los detalls. Un dells ere de una mida exepsional. Va sentí lo Mussol una picassó intempestiva a una cama, pero se va abstindre de rascás pera evitá consevol soroll y movimén. De repén, un dels miláns se va despenjá verticalmen del sel y va crusá depressa, rasán lo cap del Gran duc. Inmediatamen se van desplomá los atres dos. Lo cor de Daniel, lo Mussol, bategabe descontrolat. 

Va esperá lo estampit del tiro, arrugán la cara, pero lo estampit no se va produí.
Va mirá a son pare. Este seguíe al milá gran, que tornabe a remontá, per los puns de la escopeta, pero no va dispará tampoc. Va pensá Daniel, lo Mussol, que a son pare li passabe algo grave. May habíe vist ell un milá tan prop de un home y, sin embargo, son pare no disparabe. Los miláns van torná a la cárrega al poc rato. La exitassió de Daniel va aumentá. Va passá lo primé milá, tan prop, que lo Mussol va pugué vore lo seu ull brillán y redó enclavat fixamen al Gran duc, les seues ungles esmolades com una fals per a tallá aufals. Va crusá lo segón. Pareixíen una escuadrilla de avións picán en cadena. Ara baixabe lo gran, en les ales desplegades, destacánse al sel blau. Sense duda ere este lo momén que aguardabe lo formaché. Daniel va observá a son pare. Seguíe al muixó per los puns de la escopeta. Lo milá va sobrevolá al Gran duc sense aletejá.
En este instán va retumbá lo tiro, y les seues ressonansies se van multiplicá per la vall aball. Lo muixó va dixá flotán al aire una estela de plomes y les seues enormes ales van brassejá frenétiques, impoténs, en un desesperat esfors per a alluñás de la sona de perill. Pero, entonses, lo formaché va torná a dispará, y lo milá va caure a plom, grasnán lúgubremen, en un revoloteo de plomes.

Lo crit de jubileu de son pare no va trobá eco en Daniel, lo Mussol. Este se habíe portat la ma a la galta al escoltá lo segón estampit. Simultáneamen a la detonassió, va sentí com si li atravessaren la carn en un filferro ruén, com una surriacada instantánea. Al apartá la ma va vore que teníe sang an ella. Se va assustá una mica. Al momén va compendre que son pare li habíe futut un tiro.

- Me has tocat - va di tímidamen.

Lo formaché se va quedá parat en sec; lo seu entussiasmo se va gelá al momén.
Al arrimás an ell casi plorabe de rabia.

- ¿Ha sigut mol, fill? ¿Ha sigut mol? - va preguntá, exitat.

Per uns segóns, lo formaché u va vore tot negre, lo sel, la terra, tot negre. Los seus ahorros consiensuts y la seua vida sórdida van dixá, per un instán, de tindre dimensió y sentit. ¿Qué faríe ell si haguere matat a son fill, si son fill ya no puguere progressá?
Pero, al arrimás, sen van aná los seus oscurs pressentiméns. Ya al seu costat, va soltá una aspra carcañada ñirviosa y se va ficá a fé cómiques brassillades.

- Ah, aixó no es res, un esgarrap - va di -. Me hay pensat que ere un atra cosa. Un rebot. ¿Te fa mal, pique? Ja, ja, ja. Es sol un perdigó perdut. No li va agradá a Daniel, lo Mussol, este menospressio de la seua ferida. Menut o gran, alló ere un tiro. Y en la llengua notabe un bultet per dins de la galta. Ere lo perdigó y lo perdigó ere de cuarta. Casi una bala, una bala menudeta. - Ara me fa poc mal. U ting com abaubat.
Antes sí que me ha fet mal - va di. Sanguejabe. Lo cap de son pare se va desplassá cap al milá abatut. Lo del chic no teníe importansia.

- ¿L´has vist caure, Daniel? ¿Has vist lo mol ladino cóm ha volgut refés después del primé tiro? - va preguntá.

Se va contagiá Daniel, lo Mussol, del expansiu entussiasmo de son pare.

- Claro que lay vist, pare. Ha caigut ahí - va di lo Mussol.

Y van corre los dos juns, pegán bots, cap al puesto siñalat. Lo milá encara se retortigabe en los radés espasmos de la mort. Y teníe mes de dos metros de envergadura.
De tornada a casa, Daniel, lo Mussol, li va di a son pare:

- Pare, ¿creus que me quedará siñal?

Apenes li va fé cas lo formaché:

- Res, assó se tanque be.

Daniel, lo Mussol, casi teníe llágrimes als ulls.

- Pero... pero, ¿no me quedará cap sicatrís?

- Pos claro que no, assó no es res - va repetí, desganat, son pare.

Daniel, lo Mussol, va tindre que pensá en atres coses pera no ficás a plorá.
De repén, lo formaché lo va aturá agarránlo del coll:

- Escolta, a ta mare ni una paraula, ¿enténs? No parlos de assó si vols torná de cassera en mí, ¿de acuerdo?

Al Mussol li va agradá ara sentís cómplice de son pare.

- De acord - va di.

Al día siguién, lo formaché va marchá a la siudat en lo milá mort y va torná per la tarde. Sense cambiás de roba va agarrá al Gran duc, lo va tancá a la gabia y sen va aná a La Cullera, una aldea próxima. Per la nit, después de sopá, va ficá sing billets de sen damún de la taula. - Escolta - li va di a la seua dona -. Ahí tens lo rendimén del Gran duc. No ere un huésped de lujo com pots vore. Cuatressentes men ha donat lo mossen de La Cullera per nell y sen a la siudat la Junta per tombá al milá.

Sa mare de Daniel no va di res. Lo seu home sempre habíe sigut tossut pera defendre la seua postura. Y ell no u amagabe tampoc:
"Desde lo día de la meua boda, sempre me ha agradat quedá per damún de la meua dona". Y después sen enríe, en grosses carcañades, ell sabríe per qué.

//

A Fala de Xálima