champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
miércoles, 1 de abril de 2026
Rampa, Rampne, Rana, rayna
sábado, 11 de diciembre de 2021
Adiós, Cordera. Clarín.
(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)
¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.
Lo prat
(el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd
estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls
o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de
ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com
a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus
arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera
Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o
acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol,
cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu,
campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y
paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá
hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de
dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de
Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de
respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo
césped.
Rosa,
menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá
la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora,
sels passabe escoltán
los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres
del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades
intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo
en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben,
les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible
que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat
pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra
punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol
pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.
La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.
Assistíe
als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si
puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió
al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se
ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína
(Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de
ficá per la vía!
Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.
"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"
Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del
ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.
A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.
Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.
Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.
An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.
Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.
Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.
Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:
- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.
Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.
Antón
de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá
la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un
corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil
estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de
privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí:
antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera
pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá
al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de
sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a
casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich,
dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare
Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe
mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de
rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula,
es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra
moribunda, que se va
morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat
en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo
pare no pot
reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al
Somonte.
Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.
Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.
Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.
No la
habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell
se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño.
Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a
emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá
pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y
dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell
se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón
de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá
- pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que
val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert
consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás,
entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, bueys y
vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen
en mes o
menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.
Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.
Desde aquell
día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija
semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre
aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los
arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá
blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe
mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe
que pagá o quedás al carré.
Lo
dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare.
Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que
eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu
just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va
torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín
tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta,
pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la
venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les
carissies com al jou.
"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.
"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"
Aquells
díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La
Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com
sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un
minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero
Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben
en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell
món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per
l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet,
va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla
a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat,
y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe
tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre
sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que
donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou,
forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está
feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe
imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre
llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ...
Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record
sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units
per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo
se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé
de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la
exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos,
y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la
senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la
Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles
hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat,
cridabe desde casa:
- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.
Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.
- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!
- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.
- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.
En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.
De
repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los
vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o
respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que,
pasmades, miraben per aquells tragallums.
- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.
- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:
- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.
- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!
Y Rosa
y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de
aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua
compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera
satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
-
¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -
Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.
Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.
Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la
trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va
pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná
Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres
quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta,
als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná
a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al
servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en
mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos
a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo
estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu
diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un
record de doló lluñá:
- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...
Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."
Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...
¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.
- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -
En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:
-
¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -
domingo, 27 de agosto de 2017
Dolça Catalunya contra lo nasionalisme catalá
http://www.elmundo.es/espana/2017/08/27/59a1fc84ca4741960d8b45c6.html
http://www.abc.es/espana/abci-manifestante-organizador-debate-llevo-arnaldo-otegui-barcelona-201708270433_noticia.html
http://www.esdiario.com/100310348/Las-fotos-mas-bochornosas-del-pacifista-que-insulto-a-Felipe-VI-en-Barcelona.html
miércoles, 15 de enero de 2020
JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amagat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore vindre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
martes, 16 de noviembre de 2021
Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula
SEGLE XVIII.Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. - *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. FRANCISCO BALART. Jesu-Christ la Passió vostra tots la devem contemplar; al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro) quant sentí lo Gall cantar. Christians lo que 'us diré: creuréu de la Passió dels Apóstols y deixebles, de Jesu-Christ Nostre Senyor: y de tota la conversa que entre ells va passar; al manco la de Sant Pere quan sentí lo Gall cantar. Un Dijous Sant de cap vespre com estava ordenat, digué Jesus als Deixebles que vajan á la Ciutat: allí trobaréu un home ab un canter d' ayga en má, seguíulo fins á la porta de ahont veuréu que entrará. Los Deixebles humilment fan lo que el Mestre 'ls ha dit, vanse á Jerusalem perque Dèu n'era servit. Allí entrant á la Vila, davant d' ells se demostrá un home ab gran alegría, ab un canter d' ayga en má. Diréu al amo de casa, que jo vos hi he enviat, que vull celebrar la Pasqua, puig lo temps es arribat. Demanaréu una Taula, comensáula de parar, esta nit los meus Deixebles ab vosaltres vull sopar. Quan Jesus fou en la Taula en casa Simeon Leprós, humilment li presentaren aquell menjar tant preciós. Digué Jesus estas paraulas, comensantse á contristar: ab gran desitg esperava de menjar aqueix sopar. Quan Jesus fou en la Taula, segons escriu Sant Matheu, esta nit los meus Deixebles hu de vosaltres me trahiréu. Ja fugirán las Ovellas quan lo Pastor pres será, los Soldats tots á la una deixarán llur Capitá. Lo qui á mí me trahirá posará la má al meu plat, y ell se'n portará 'l bocí que per mí está reservat. Y vindrá lo Fill del home, puix així promés está, crucificat será lo Home, Dèu clarificat está. Miráu quanta amistat porta Jesu-Christ á n' al traydor, posant junts la má al plat, qu' es voluntat del Senyor. Per veure si 's penediria no 'l volgué escandalisar, perque portava la bossa del vendre y del comprar. Diu Sant Pere gloriós: Senyor, may vos deixaré, avans moriré per Vos, Senyor, que no fugiré. Y si algú se escandalitsa escandalitsat será, que jo 'l ne perseguiré ab lo coltell en la má. Mira lo que jo 't dich, Pere, mira en esta santa nit, antes que lo Gall no cante jurarás que no m' has vist: y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado) ab mi vindrás á ignorar, fins dir no coneixes l' Home que es lligat en lo Pilar. Encara dich mes avant, mira, Pere, que farás, antes que lo Gall ne cante tres voltas me negarás. Llavors lo beneyt Sant Pere comensá de contristar, volgué entendrer lo Misteri que en la Taula se va obrar. Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules) acabaren de sopar; Jesus pren la tovallola, la bacina en l'altre má. (palangana, bacín) Per mostrarnos la Doctrina los peus los volgué rentar, á fins y los peus de Judas Jesu-Christ se va inclinar. Diu Sant Pere gloriós: Senyor, vos no 'm rentaréu; tú no rebrás lo meu Cos si jo no 't rento los peus. No, Senyor, los peus á solas, que las mans me vull rentar; lo que ja está net, Pere, no fretura de rentar. Deixebles, tots sou mòlt nets de culpas y de pecats, si no es aquell mal enterch Deixeble tant desditxat. Mira lo que jo 't dich, Pere, tot passa en veritat, valdria mes que en la terra un home tal no fos nat. Jesus may fa ninguna obra sinó ab gran cumpliment, va posar la tovallola. y ordená 'l Sant SAGRAMENT: Qui menjará de la Carn mia, y de la mia sanch beurá, si es mort cobrará vida, si es viu bè morirá. Judas també combregá, possehit ja del Dimoni, Jesu-Christ li va parlar: vesten acabar ta obra. Ningú d'ells may entengueren lo que Jesus va parlar, pensant podé li dolia quan Judas se va penjar. Quan Judas se 'n fou anat Jesu-Christ feu un Sermó, haja pau entre vosaltres y no hi haje mes rencor: lo que lo mes petit vulla lo mes gran també ho voldrá, que jo pregaré al meu Pare vos tinga tots de sa má. Un poch estaré ab vosaltres, mes tantost me 'n aniré, teniu ferme esperansa que al ters dia tornaré: de Adam la gran cayguda Jo la tinch de reparar, y las Ovellas cautivas aniré Jo á rescatar. Allí ahont Jo aniré valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros) que per conservar la Fé haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés) Quan se vindrá la jornada Jo vos vindré á cercar, y vos donaré una vida, la qual sempre durará. Quan aniréu per lo Mon predicant la Santa Fé, Deixebles, ab lo meu nom destruiréu a Llucifer: y en mostrarli la Creu mia ahont me posarán demá, ahont se vulla que sia, ab lo meu nom fugirá. Contempláulo dins del hort com estava agenollat, aguardant la trista mort ab tanta humilitat. Los Sants Pares y Profetas may cessavan de clamar: Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix) veníunos á llibertar. La segona oració que va fer lo Fill de Déu, lo Calzer de passió (cáliz) li aportá San Miquel. Acceptáulo, Jesus Dèu, que aquesta ha de passar la Vostra Santa Persona, si lo mòn voléu salvar. Quan Jesus hagué acceptat lo Calzer de passió, se girá á sos Deixebles, que dormian de tristor: esta nit los meus Deixebles, tots me voliau ajudar, ara solament una hora ab mí no podeu vetllar. Despertáu los meus Deixebles y direm Oracions, que Dèu nos do paciencia en nostras tribulacions. Lo enemich del Fill del Home esta nit no dormirá, per guiar que 'l Fill del Home lo pugan crucificar. Lo enemich may ha sabut, ni entés perfectament, que Jo sia la virtut del Pare Omnipotent; ni entendre lo Misteri de la Santa Trinitat á fins que lo meu Deixeble falsament me haurá besat. Ja se acostan las tenebras, pero anemsen aviat, que ja sento las cadenas ab que tinch de ser lligat: qui tindrá coltell ó gladi bè lo podrá guardar, perque tots son gent de armas los que 'm venen á cercar. Llavors Judas arribá ab los Jueus ab grans crits, Jesu-Christ los va parlar: ¿qué cercáu los meus amichs? Ells llavors cauhen en terra en sentir Jesus parlar, fins que plagué á Jesus ningú d' ells se va aixecar. Diumenge era ab vosaltres que 'm feyau mòlt gran honor, ara veniu tots ab armas, com si fos un malfactor. Ell los diu veniume á pendre que 'us ne dono llibertat, cumplit se han las Profecías del que está profetisat. Llavor Judas lo besa á la galta preciosa; prestament se va acostar aquella gent rabiosa: Llavors lo beneyt Sant Pere volguels fer tornar atrás, y va tallar la orella á Malcos, criat de Caifás. Torna lo teu coltell, Pere, á son lloch acostumat; qui de coltell feriria, de coltell será nefrat. En tocant Jesus la orella prestament la va curar, quan veren semblant Misteri mes se varen indignar. En casa de Anás portaren á Jesus pres y lligat, perque la anyada passada tenia 'l Pontificat. Dintre de una gran sala aquella nit va passar Christo ab las mans lligadas arrimat en un Pilar. Diu Sant Pere á Sant Joan seguim tots á Jesu-Christ, ara no 'ns coneixerán, perque es obscura la nit. A dins de aquella sala los dos se varen entrar, perque Sant Joan de casa era mòlt familiar. Quan Sant Pere va sentir maltractavan al Senyor, la sirventa li va dir: ¿tú ets de aquell Malfactor? No 'l conech, digué Sant Pere, innocent me fas tornar: dicte que n' ets Galileo, jo 't conech ab lo parlar. La sirventa may callava perque es cap de pecat: dicte que tú ets Deixeble de aquell endemoniat! No 'l conech, digué Sant Pere, ignocent me fas tornar; dicte que ets Galileo, se 't coneix ab lo parlar. Respon un criat de casa servidor del Sacerdot: aquest perseguia á Malcos quant eram dintre del Hort. No l' conech, digué Sant Pere, ab jurament ho afirmá; tant prest com la Fe li falta lo Gall se posa á cantar. Jesus mira á Sant Pere quan lo Gall hagué cantat, prestament hisqué de casa á plorar lo seu pecat. Diu la Santa Escriptura, que es cosa de contemplar, que 'ls ulls de la sua cara pareixian una mar. Humilment ne respongué Jesu-Christ al Pontífice: digas, ¿per qué me interrogas de mos costums y Doctrina? A los de la Sinagoga davant tots he predicat, interroga tot lo Poble que dirá la veritat. Llavors Malcos lo ingrat, oblidat del benefici, un bofet li va pegar: (bofetada, bufetada) ¿axí parlas al Pontífice? Portantne la ma armada fortament li va pegar: en aquella cara sagrada, quels ángels miran de grat. Respongué mòlt humilment Jesu-Christ a ne 'l criat: si mal parlo al Pontífice, digas ¿ab qué he errat? Y si bè, ¿per qué me pegas sens trobar en mí error? Contemplém com maltractavan a Jesus nostre Senyor. Lo divendres quant fou dia portárenlo á Pons Pilat; perque era President del Emperador enviat. Llavors en aquella hora que 'l hagué interrogat Jo enviá al Rey Herodes, que 's trobava en la Ciutat. Quan Herodes lo vegé, digué als cavallers seus: per cert ne trobo gran pler de veure al Rey de Jueus. Miréu de qué me ha servit lo senyor de Pons Pilat; eram mòlt grans enemichs, y ara cobram amistat. Herodes lo interrogá, mes Jesus no respongué, y veyent no li parlava mòlt admirat ne estigué. Dient que pot ser la causa que Jesus no li ha parlat era perque el Rey Herodes estava excomunicat. Herodes per menysprearlo ja de blanch lo feu vestir, á casa Pilat tornáulo, puig á mí res no m' vol dir. Jo no sé la causa sua, ell ab mí no ha parlat, digáuli las mans li beso per la nova amistat. Los Jueus altre vegada prengueren al Fill de Dèu, davant Pilat tots cridavan muyra, muyra, vaje en Creu. Crucificáulo vosaltres, los respongué Pons Pilat, perque may entre Escripturas jo tal Lley no he trobat. Pons Pilat li preguntava: digas ¿ets rey dels Jueus? Jesu-Christ li va parlar: puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? Assó no es lo meu regne, ni may lo he aministrat; dicte que ets Rey de Judea, diu Pilat ab veritat. Diu Pilat no trobo causa, que sia causa de mort, si ell vos ha fet agravi, jo 'l faré assotar mòlt fort. Pensant que així estaria tot lo Poble acontentat; pero ab grans crits cridavan que sia crucificat. Ab gran furia assotaren los Jueus al Fill de Dèu, cinch mil assots li donaren ab diferents instruments. Tot lo cos li maltractaren per pagar nostre pecat, plorém com plorá Sao Pere quan veu lo Gall ha cantat. Puig que Rey es aquest Home. així ho diuhen los Rabins, fassamli una Corona de puntas de jonchs marins. Y dos de la Sinagoga se 'n anaren al mercat á comprar una Corona per posarli en son cap. Quan tingueren la Corona al sant cap li han ficada, per afligir sa Persona ab bastons li han apretada. La cara li han tapada, saludantlo ab deshonor, de setanta y dos espinas coronaren al Senyor. Mòlt volia Pons Pilat que Jesus ne prengués mort; així 'l trau á la finestra per rebre algun conort. Dient: veus aquí lo Home que m'haveu encomanat, y miráu entre vosaltres si será prou castigat. Quan Pilat sentí la gent que cridavan tol-le, tol-le: per cert que sou mólt dolents de fer morir aquest Home. Puig que vostra lley ordena que un home se llibertás, llibertém pues á Jesus, y sentenciám á Barrabás. Deixa estar á Barrabás, tot lo poble responguè, crucificáu á Jesus, que aixís al poble convé. Y muyra donchs aquest Home per guardar algun excés; diu Pilat no li veig causa, ni abasta tot son procés. Dos testimonis cercaren falsos per testificar, perque Pilat á las horas lo hagués de condemnar. pero entengué la mentida, aygua vol pera las mans, dient, jo no tinch la culpa, cayga sobre vostres sanchs. Ab gran furia cridaren tots los Jueus ab un crit: vinga ja sobre nosaltres la sanch de aquest inich. Y no sols sobre nosaltres, nostres fills volém posar, condempna prest aquest Home, que 'l volem crucificar. Lo endemá era festa; mòlt tardava als Jueus que la sentencia fos dada per carregarli la Creu. Essent ella tant pesada, temeren no 'ls desfallís, que no li caygués en terra, per lo camí no morís. Quan los Jueus varen veure que rossegava la Creu, férenli posar darrera á ne 'l Simon Cirineu: no per pietat alguna, que bè 'l ne varen pagar, sino perque temian que no hi pogués arribar. En lo carrer de Amargura vostre Mare os encontrá, plena de molt gran tristura prestament vos abrassá. Ningú d 'ells la va tocar que 's voluntat del Senyor; caminant al mont Calvari sentíreu mòlt grant dolor. Quan allí fou arribat, aquella gent inhumana, mòlt prest vos han despullat de vostra roba sagrada. La sanch de nou vos brollava, que eixia per tot lo Cos, y los sayons prest jugaren sobre del vestit la sort. Després de haverhos clavat en la preciosa Creu, los Jueus tots á la una vos feyan burla y menyspréu. pero Vos al vostre Pare los havéu encomenat, que 'ls tinga misericordia, y los perdone llur pecat. Sobre la Creu vos posaren, així hu diguè Pons Pilat, la causa de vostre agravi, ab aquell Títol honrat. De tres llenguas lo ha dictat, que així tots ho entendrém, dient lo que el Títol deya: Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI) No poguè estar ocultat en vos lo diví amor, perdonant en aquell lladre que 'us confessá per Senyor. Perdonant lo que devia y tot altre pecat: perque en vostra má dreta, en Creu estava posat. A vostre mare diguereu: Dona, aquí está vostre fill, á sant Joant la donareu com á clar y net Espill. Sant Joan la pren per Mare, puig que Jesus ho ha manat, que may tals cambis se veren ab temps tan abreviat. Quan Jesus se véu clavat y obert tot lo sèu cos, cridant está á son Pare li done algun socós. Ja que ell mort per amor de beure ha demanat, portárenli fel y vinagre; no 'l vol quant lo ha gustat. Consumatum est exclama Jesu-Crist nostre Senyor, quan la mort se acosta tractanlo ab gran rigor. Cumplit ha las Profecías que de ell estava parlat, sens faltar una paraula del que Dèu ha ordenat. Bè savem perfectament, que als inferns devallá, y deslliurá als Sants Pares. y de allí se 'ls ne portá donantlos la sua vista de gloria ab cumpliment, aná á veurer á sa mare ab tant rich acompanyament. Perdona nostre pecat, Jesu-Crist nostre Senyor, si en res habem errat en la mort y Passiò. Y la humil Verge María que nos vulla ajudar y en Sant Jaume de Galicia per tots ne vulla pregar. TORNADA. Jesu-Crist la Passió vostra tots la devém contemplar, al manco la de Sant Pere quant sentí lo Gall cantar. AGUSTÍ EURA. Lo morir es tan injust y tan superfluo l'espant, que segons l' Esperit Sant morir es cosa de gust. Quant mor y acaba lo just, dolcíssimament s'adorm; lo lance fatal y enorm de Lázaro 'n dará fé; puix Cristo en sa mort diguè nostre amich Lázaro dorm. …... Si fos ta desgracia igual á la de un brut y una flor que quan moren tambe mor l' ánima material, podria saberte mal la mort fatal alashoras: pero tu, oh home, no ignoras que l' ánima no fineix; antes quan del cor parteix logra notables milloras. Alsa la imaginació y mira que no es aquí sinó en lo Empíreo, lo fí de la hermosa creació. La nostra conversació al cel está dirigida. Esta ditxosa partida no 't deu costar ni un sospir; puix millor que no morir ve á ser, conmutar de vida. ¿Quí pot estar trist lo dia que ix llibre de una presó? Quí, al pendrer possessió de la herencia que apetía? Quí ha tingut melancolía lo dia de sa victoria? Quí, al fecundar la memoria de la Benaventuransa? Y quí, lo dia que alcansa una corona de gloria? IGNACI FERRERAS. (Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) ¿Qué pretens agitada fantasía que vaga, perturbada y pesarosa formidables ideas me presentas, y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? La nit que ab sa quietut al descans brinda funestas inquietuts me causa y dona, perturmantme 'l descans ab mil fantasmas y horribles visions de negras sombras. Lo llit, que per alivio de fatigas ab lo tou matalás de finas plomas la dolça son deuria conciliarme es pera mí catasta fatigosa. …. Acusa la inocencia ma malicia, sa mansuetut á mon furor s' oposa, sa doctrina confon mas ignorancias y sa sencillés m'autoritat mofa. Los escarnis á ells fets en mí recauhen, lo cervell me traspassa sa corona, la creu pesada atrunca mes espatlles, los assots rigurosos me deshonran, los claus de peus y mans contra mí 's giran, clavantme 'l cor en creu la mes penosa; y 'l bot del ferro de la dura llansa iras, horrors y confusions aborta. La sanch per tantas llagas derramada del llibre de la vida apar que 'm borra y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto) la terra bocarons profundos obra. No trobo puesto en que los peus afirme engullintme sas grutas horrorosas. IGNACI PUIG Y BLANCH. (Tros del Temple de la Gloria.) Rodejat de la sombra formidable que difundeix la mort assoladora, desterrat á una terra inhabitable que als tristos moradors cruel decora; ¿com cantaré la llum inagotable del sol etern que brilla sens aurora que no ha vist del ocás la tomba obscura y derrama á torrents la ditxa pura? Sentat ab los germans del cautiveri en la endolada y fúnebre ribera dels negres rius del Babiloni Imperi sufrint del enemichs la sanya fera y 'ls dardos de la burla y vituperi en una terra estranya y forastera, ¿Com cantaré tan trájicas escenes entre grillons, manilles y cadenes? O Vos! que resplandiu en las alturas de la Santa Sió, Dèu de grandesa, abisme inagotable de dolçuras donau vigor y aliento á ma flaquesa: en una mar sumergit de amarguras parlar de vostra gloria es árdua empresa; mes jo entraré en la senda peregrina si vostra llum preciosa m'encamina. Renovava una tarde la memoria dels héroes esforsats que reportaren de si mateixos la inmortal victoria, y ab ilustres hassanyas decoraren los fastos indelebles de la historia, y de llaurers eterns se coronaren; quant me rendeix un sol molt apacible y pujo á la morada inaccessible. Per las regions etéreas navegava sens rumbo, sense carta y sense guia: un aura dolça y fresca respirava y mon cor dilatava la alegría: una calma benéfica reynava y la pálida lluna resplandia: y centellant las vívidas estrellas mars inmensos formavan de llums bellas. Superava á las onas lluminosas sens fatiga en ma rápida carrera y ab forças inauditas y assombrosas corria los espays de l' alta esfera; vencent en las regions esplendorosas lo curs velós del águila llaugera la nau que surca 'l mar arrebatada y del aire la saeta disparada. Des d'aquellas diáfanas alturas un átomo la terra parexia, buscava las palmeras y planuras, los valls, lo mar inmens, la selva umbría, tantas y tan preciosas hermosuras, y res la vista atenta descobria; mes fixantla del cel en la bellesa del Etern m' anunciaban la grandesa. SERRA Y POSTIUS. Si vas á Montsserrat ves per Sant. Lluch. que no 't picará l' sol per mes que t' toch, no vajes ab calés, gasta mes poch, ves com Madó Guillaume sobre un ruch; Veurás allí unas perlas com un truch, las esmeraldas com un plat de foch, los diamants mes grossos que un gran roch, entre las llantias mira la del duch; Si pujas á la hermita del bon grech, com molt no fassa lo xerrich xerrach, veurás pinsá que pren pinyó ab lo bech, de la má del que va vestit de un sach; altras cosas veurás que jo no aplech; perque no caben en aquest buyrach.TAULA. Planas (se omitix) Prólech SEGLE XIIAnfós II Guillen de Bergadan Guerau de Cabrera Huch de Mataplana Ramon Vidal de Bezaudun SEGLE XIII.Arnau lo Catalá Guillem de Cervera Bernat d'Esclot (Desclot, d'Es clot; Asclot; Desbots) Amanéu des Escas Ramon Lull Guillem de Mur Oliver lo Templari Pere II. - Guerau Borneil Pere III Pere Salvatge. Serverí de Girona SEGLE XIVPau de Bellviure Fraderich de Sicilia Llorens Mallol Arnau March Jaume March Pere March Bernat Miquel Muntaner Daude de Prades Pere lo Ceremoniós Pons Huch III Pere de Queralt Anselm Turmeda SEGLE XV Pere d'Abella Mossen Avinyó Na Tecla de Borja Mossen Crespí de Valldaura Roderich Diez 102 Arnau d'Eril Estanya Francesch Ferrer Fenollar. - Scrivá Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela Andreu Febrer Joan Fogasot Ferrando. Figueres Pere Galvany Jaume Gazull Guillem Gibert Martí Gralla Martí García Franci Guerau Jordi de Sant Jordi Romeu Lull Ausias March Pere Masdovelles Berenguer Masdovelles Joan Masdovelles. Huch de Moncada Joan Moreno Mossen Navarro Francisco Oliver Perot Joan Pestrana Mossen Pere Puig Jaume Roig Lluis Requesens Vescompte de Rocabertí Mossen Joan Roig de Corella Joan Rocafort Ramis Lleonart de Sors Jaume Safont Comenador Stela Mossen Sunyer Mossen Bernat Serra Serradell de Vich Ramon Gavall (Çavall) Miquel Stela Pere Torroella Trafort (Traffort) Lluis de Vilarasa Anton Valmanya Mossen Verdú Francesch de la Via SEGLE XVI. Onofre Almudevar Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán) Fructuòs Bisbe y Vila Francisco Calsa (Calça) Joan Fernandez d'Heredia Gabriel Leonart Guerau de Montmajor Pere Giberga Ramon Havem Ausias March Andreu Martí Pineda Joan Pujol Jeroni Pujades Miquel Pujades Antoni Rius Jaume Siurana - los tres juntos - Lluis Joan Valentí Andreu Martí Pineda Geroni Santpere Pere Serafí SEGLE XVII Magí Casas Pere Pau Feuria Geroni Ferrer de Guisona Francisco Fontanella Vicens García Joseph Romaguera SEGLE XVIII. Francisco Balart Agustí Eura Ignaci Ferreras Ignaci Puig y Blanch Serra y Postius TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)





