Mostrando las entradas para la consulta pasturá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta pasturá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

viernes, 9 de marzo de 2018

Que ve lo llop

Avui la charrada es més llarga, pero no podía partila, teníe que vindre aisí. Vatres u entendreu.

Les aventures del agüelo “Sebeta”: ¡Que ve lo llop!!!.

+Bon día, Yayo. ¿Qué pase? Lo vech cabrechat.
-Qué be me coneises, Luiset. No sé si estic cabrechat o acollonit y que me perdono si la palabra li moleste a alguna persona.
+¿Es algo que un crio pugue arregla?
-No chiquet, asó han arrivat a un pun en que no te arreglo. Farie falta que algún grapat de valens se eisecaren sense armes, sense espades, pero tenen que tindre molta forsa, molta unió, molta ilusio, chens de desánimo, chens de po, estem al terreno dels almogávars, encara que tamé los cataláns los volen fe sol dells. Pos no!, natres tamé sabem luchá o per lo menos mos sabem defendre, mos volem defendre y mos defendrem.
+Vech que la cosa es seria, mol seria, may li había vist aisina.
-Pos si Luiset, eise grapat de chen tindrá que se com la chen de don Pelayo, cuan la reconquista. Que se van fe forts, van escomensá per un troset de tiarra y después, poc a poc, van aná despertán a la demés chen dels terrenos dominats. U van sabe fe y los van pasá la seua forsa, perque sabíen que tots luchaben contra lo mateis enemic, lo que los habíe invadit, lo que se habíe aprofitat de la seua tiarra hasta disals casi sense res, a pun de desapareise.
+Hasta aquí li enteng, aisó u hay estudiat a la escola.
-Pos es lo mateis, la mateisa situasió que ara tenim natres y cuan dic natres me referisco a tots los que ham sufrit la invasió del “condat” catalá, en les seus garrames de dinés, política, llengua, y buscán a una chen nostra que se disare comprá, en una o en la atra cosa.
+Me u tindrá que esplicá un poc més, sap que soc un crio y algunes coses me coste entendreles.
-Nesesitem eise grapat de chen, chen de tots los colos, de tots los pobles, de totes les edats, de tots los trevalls, perque tot aisó mos fara falta, que tingue la forsa, la idea, la ilusio y la unió y ademés una bandera, una bandera que podríe se lo chapurriau.
+Yo vull se de eisa chen, achudom a fem un soldat més, yo vull luchá en ells. Yo confio en vuste, en lo que diu y cuan se ha posat tan serio, segur que te los seus motivos.
-Mira menut, es verdat que un gra no fa grané, pero achude al compañé; pero avui nesesitem molta més chen, no es cosa sol de un chiquet y un agüelo, avui nesesitem a tot lo mon, a totes les dones, a tots los homes y a tots los sagals, tota la chen, tots firmes als seus puestos y no rebla per res del mon y, encara aisina, no se lo que pasará. Y lo picho es que si no u fem natres, tot estará perdut. No ñaurá remei. Es lo momén; ña que saltá de un camí. Ña que di PRAU.
+”Sebeta” crec que lo enteng, pero no se si los demés lo entendrán.
-Mira pa que u entengues y sobre tot pa que me u entenguen, te vach a contá un cuento.
+Venga, venga que a mi me encanten los seus cuentos.
-A lo milló la chen se creurá que lo coneis, pero ya saps que lo agüelo es mol complicat; ña que llichili totes les palabres que escriu pa trovali lo sentit, tot lo sentit.
Ñabie un camí a la Aldea un pastoret que li dieben Javier que se creie que ere lo que més sabio, lo més presumit del poble, perque lo habíen triat, entre tots, com a pastó jefe per un añ.
+Home, yayo, quína casualidat com lo presidén de la…..
-Calla charraire, que igual es una casualidat.
A ver anaba contán: com bon jefe ell se va tría los pastisals més bons y més prop del poble, als seus amics los dels costats y als demés los de llun.
Un día lo pastoret M. que estáe als campos de la dreta del poble, va escomensá a cridá: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier no li va fe cas, estáe llun y encara que se li minchare alguna ovella, lo pobre llop teníe fam.
Va pasá una semana y cada día M. cridán: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Y Javier, chitat davall de un albre. Pensán que fáe be en disá que lo llop se alimentare, al fin y al cap, estáe mol llun encara.
Hasta que un día se va presentá lo ramadá (aprendis de pastó) de M. y li va contá que lo llop se habíe fet lo amo del bestiá y dels campos del seu amo. Que per allí ñabíe grapats de ovelles perdudes; que si podíe achudals.
Javier se va fe lo sort, alló estáe mol llun encara y qué més donáe uns campos més o menos.
Un poc més tart se va enterá que M. pa no morí se habíe fet amic del llop y ya no li diebe res perque anare buscán les ovelles per lo seu terreno, sempre que a ell li disare alguna cuisa pa alimentás.No va sabé entendre que aisí estáe perdén lo bestiá y lo terme.
Al poc un atre pastoret, V. li dieben, éste de un poc de davall dell, va escomensá a crida: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier ya estáe fart, sempre los mateisos crits, nol disáen dormí, nol disáen tartí. Per qué nols disáen unes ovelles pan eisos llops y tots viurien tranquils.
Un poc més tart atre camí: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier pensáe: qué chen no me disen tranquil, tindrem que conviure en eise animalet, si es tan manset, pareis un gos.
Entonses sen va enrecordá que allí a la seua dreta, tenie un pastoret CH. li dieben, que pasturáe un troset menut dels seus campos.
Se va entrevistá en los llops y van desidí quels disaríe eise troset a cambi de que lo disaren en pas, que no se ficaren en ell. Volíe seguí sen lo jefe dels pastós y volie la pau, no sen donáe cuenta que entre pastós y llops, es imposible la pau. Pero se va ficá una venda als ulls y no va voldre mirá més.
Com portaé la venda, ésta li tapáe les orelles y per aiso tampoc pa podre o no va voldre escoltá a V. que li demanáe achuda, que li estáe pasán lo mateis que a M.
Lo pastoret CH. ya habíe vist al llop, voltán per allí y tamé cridáe: ¡lo llop!, ¡lo llop!.
Javier se diebe: ¿per qué tots estos me venen a demaná a mí?.
Y ells li conestáen: enrecórdaten cuan tots erem un campo sol y un únic bestiá, lo be que estáem, hasta lo terreno del que ara baise lo llop ere nostre y allí tamé ñabíe bestiá. Pero en un tems va arribá lo llop y sen ha anat estenén, estenén, y si no mos achudes mos acotolará a tots, a tú lo radé, pero tamé caurás, vol fes en tot lo terreno que entonses ere teu.
Javier seguie a la seua, fense fotos en tot lo mon, sense importali la heransia, ni la historia, pero lo carrec sí, eise per damún de tot.
+Vaya cuento mes desastrós que me ha contat avui. Tot ha eisit mal.
-Mirá te vach a esplicá algo:
Ñabíe un camí un llop (Catalá) que estáe dormit al seu terreno, pero de momén se va despertá y li van entrá les ganes de creise, volie se lo més grán y sol u podíe se a costa de anás emportán als demés per daván.
Se vestíe en la pial del corde y se presentáe donán gra gratis a tot lo món a cambi de pasturá un poquet. Aisi va escomensá en M. (Isles Balears) cuan se van doná cuenta se habíe fet lo amo del bestiá y de tots los gosos. Encara que quedaren alguns pastorets menuts defenen los seus pastos y que los seus bestiás pugueren bialá com a ells los agradáe.
Va arriva, ha arribat un momén que pa podé pasturá an aquell terme te exigisen que sapies gruñi com un llop, pero no que u imitos en los sonidos dels llops vells del terreno, sino que tens que tindre lo carnet ofisial de “gruñidó” que te lo han de doná ells, que tel tens que traure en ells y lo exámen tame tel fan ells pa que gruñisques igual que al seu terreno, si no es aisí estás perdut. Inclus, según pa lo que vullgues trevallá, tens que conseguí lo carnet número dos, que es més difisil encara pos ademés de gruñí, tens que fe lo auuuuuu en una entonasió espesial.
A causa de aisó un mun de pastós y de gosos que estáen cuidan de les ovelles del terreno, sen han tingut que aná fora. Com es normal eisos carnets los tenen los llops del terreno C., més trevall pan ells, més paro pals atres terrenos.
Com la chugada los ha eisit be, casi al mateis tems han estirat les garres pa fe lo mateis als terrenos de V. (Valensia) ya están mol adelantats, los seus pastós a cambi de grá y alguna cuisa de cuan en cuan han sedit al invasó; més val seguí manán aisina que te tiron al carré y te quedos sense bestía y sense terreno.
Pero aquí han aparegut un mun de pastorets que defenen als seus bestiás y la seua forma de bialá. Han fet tot lo que poden fe, inclus demaná achuda als pastós dels atres termes, enseñán les garres que te lo llop. Hasta ara dingú los ha fet cas, ya están desesperats se veuen perduts, y no pasán mol tems acabarán tenín que gruñí com los de M.
La chen está asustada los llops han ficat los seus protocolos pancatalanistes, en una forma que asustaríe al més pintat.
Lo rade que han fet es fe un caldo envenenat a les escoles, amagat com si fore unes preguntes sense importansia. Pero no u son, en primé puesto los crios tenen que firmá lo papé de les preguntes. Y ara ve lo gort, les preguntes:
Si parle español o valensiá, que en realidat es catalá, ell, a seua casa, al carré y en los amics.
Si sons pares parlen en español o en lo valensiá-catalá, en ell, entre ells y en los veins.
De a on son sons pares, de a ón venen.
Después están les mentires históriques, lo valensiá no conte, tot lo que ña y ha ñagut es catalá.
Als menuts los fan parlá en catalá a tots los puestos y catalá es lo que los enseñen a la machoria de les escoles, instituts y universidats.
Tenen doblegats als mandamasos de tots los terrenos y estos, en lo cap acachat, apretat per lo chinoll del que los domine, diuen que si a tot.
Aiso es lo que li espere a Javier y al pobre pastoret CH. ¿U permitirem?  ¿Podem fe algo, encara ara? O dintre de poc ¿bialarem tamé com los llops?. Ahí tos diso eises preguntes y les demés que tos vullgau fe. Y yo tos fach la radera: ¿Sabén asó, dormireu be esta nit?.

FIN.

jueves, 5 de septiembre de 2024

Pasca, Pascha, Pasqua - Depascer

 

Pasca, Pascha, Pasqua, s. f., lat. Pascha, Pâque.

Pascha, en ebroyt, vol dire... passagge. Eluc. de las propr., fol. 129.

(chap. Pascua, en hebreu, vol di... passache o passaje, pas.)

Pâque, en hébreu, veut dire... passage.

Davan lo jorn festival de Pasca. Frag. de trad. de la Passion. 

Avant le jour solennel de Pâque.

La vespra de Paschas se mogron ans del dia. Guillaume de Tudela.

Le soir (la nuit) de Pâque ils se murent avant le jour.

Fig. Gran desirier ai dezirada penre aquesta Pascha ab vos.

V. et Vert., fol. 51. 

Grand désir j'ai de prendre cette pâque désirée avec vous. 

Prov. Cre far Pasca o Nadal

Quant son XX dinz son ostal.

Bertrand de la Tour: Mauret.

Croit faire Pâque ou Noël quand ils sont vingt dans son hôtel.

- Loc. Servant à désigner le printemps.

Atressi chan quan l' ivers es vengutz

Cum faz l' estatz ni la Pasca floria.

P. Vidal ou P. Guillem: No m fai chantar.

Pareillement je chante quand l'hiver est venu comme je fais (dans) l'été et (à) la pâque fleurie.

CAT. ANC. Pasca. CAT. MOD. Pasqua (plural Pasquas). ESP. Pascua. PORT. Pascoa. IT. Pasqua. (chap. Pascua, Pascues.)

dialecte català, Bonas Pasquas, Iglesia Católica, dolsos, días

2. Pascal, adj., lat. paschalis, pascal. 

Cant Dieus comandet ad aquels que sacrificarian l' anhell pascal que senchesson be lurs loms. V. et Vert., fol. 97. 

Quand Dieu commanda à ceux qui sacrifieraient l'agneau pascal qu'ils ceignissent bien leurs reins. 

Lo jorn paschal es dia de gauch. Eluc. de las propr., fol. 128.

(chap. Lo día pascual (de Pascua) es día de goch.)

Le jour pascal est jour de joie.

CAT. Pasqual. ESP. Pascual. PORT. Pascal, pascoal. IT. Pasquale.

(chap. pascual, pascuals; noms propis: Pascual, Pascuala.)

Vista hacia el hotel restaurante Fábrica de Solfa desde el Puente de piedra, Santa Ana


Pasmar, Palmar, v., du grec *gr, pâmer, se pâmer.

Aissi pasmei qan vos vi dels oills rire.

G. Faidit: Mon cor. Var. 

Ainsi je pâmai quand je vous vis des yeux sourire. 

Si que no s poc tener que non pasmes de dolor. V. de Bertrand de Born. 

De sorte qu'il ne se put tenir qu'il ne pâmât de douleur.

Part. pas. Vos caires pasmada.

T. de Montant et d'une Dame: Ieu venc.

Vous tomberez pâmée.

A sos pes s' es palmada sus los marbres listratz.

Roman de Fierabras, v. 2990.

A ses pieds s'est pâmée sur les marbres jaspés.

ANC. FR. Qu'elle quéy pausmée desus le pavement.

Poëme d'Hugues Capet, fol. 20. 

CAT. ESP. PORT. Pasmar. (chap. Pasmá, pasmás: yo me pasmo, pasmes, pasme, pasmem o pasmam, pasméu o pasmáu, pasmen; pasmat, pasmats, pasmada, pasmades.)

2. Pasmazon, s. f., pamoison.

Quant el revenc de pasmazon, el crida e dis, en ploran.

V. de Bertrand de Born. 

Quand il revint de pamoison, il crie et dit, en pleurant.

3. Espalmar, v., pâmer.

Doncx s' espalma lo rey sus lo col del destrier, 

Floripar s' espalmet, que tant a grans beutatz; 

Gui, l'anet redressar, sos novels maridatz.

Roman de Fierabras, v. 3898 et 2819.

Alors le roi se pâme sur le cou du destrier.

Floripar, qui a de tant grandes beautés, se pâma; Guy, son nouveau marié, alla la relever.

ANC. ESP. PORT. Espasmar. IT. Spasimare.

4. Plasmar, v., pâmer.

Ieu no puesc la pena durar, 

De tal dolor mi fai plasmar.

B. de Ventadour: Quan lo. 

Je ne puis endurer la souffrance, de telle douleur elle me fait pâmer.

Aissi plasmei quan vos vi dels oills rire. 

G. Faidit: Mon cor. Var. 

Ainsi je pâmai quand je vous vis des yeux sourire. 

Part. pas. Mi lais soven plasmat el sol chazer.

G. Faidit: Molt mi. 

Je me laisse souvent tomber pâmé au sol. 

Ad aquesta paraula, cay del caval plasmatz.

Roman de Fierabras, v. 120. 

A cette parole, pâmé il tombe du cheval.

CAT. ESP. PORT. Pasmar. (chap. Pasmá, pasmás.)

5. Plasmazo, s. f., pamoison.

Quan de plasmazo en revenc.

Guillaume de Berguedan: Lai on hom. 

Quand de pamoison il en revint.

6. Esplasmar, v., pâmer.

IIII vetz s' esplasmet desotz un olivier. 

Tal dol ac e tal ira c' a terra s' esplasma. 

Roman de Fierabras, v. 3640 et 4373. 

Quatre fois il se pâma dessous un olivier. 

Telle douleur il eut et tel chagrin qu'à terre il se pâme.


Passer, s. f., lat. passer, passereau, moineau.

Las pasers non oblides.

Li done passer o perditz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Que tu n' oublies pas les passereaux. 

Qu'il lui donne passereau ou perdrix. 

ANC. FR. Pinsons, pivers, passer et passerons.

Cl. Marot, t. I, p. 328.

IT. Passere. (chap. Vilero, vileros (perque ne ñan mols per les viles o pobles); pardal, pardals. ESP. Gorrión, passer domesticus.)

Vilero, vileros (perque ne ñan mols per les viles o pobles); pardal, pardals

2. Passerat, s. m., passereau, moineau.

E 'l reys Felips cassa lay, ab falcos, 

Sos passeratz e 'ls petitz auzelhos.

Bertrand de Born: S'ieu fos. 

Et le roi Philippe chasse là, avec faucons, ses passereaux et les petits oiseaux.

3. Passera, s. f., passereau, moineau.

Las passeras que pitavan 

Mot cochosamen e manjavan.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Les passereaux qui becquetaient et mangeaient moult avidement.

ANC. FR. Et la passe défend de son bec courroussé 

Ses moineaux assaillis dans le mur crevassé. 

Du Bartas, p. 248. 

IT. Passera.

4. Passaretta, s. f. dim., petit passereau, petit moineau.

O, si vols, una passaretta.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Ou, si tu veux, un petit passereau. 

IT. Passaretta. (chap. Vileret, vilerets; pardalet, pardalets, pardaleta, pardaletes.)

5. Passerin, adj., de passereau, de moineau.

D' egestio passerina.

Deudes de Prades, Auz. cass.

D' éjection de passereau.


Past, s. m., lat. pastus, pâture, nourriture, pâtée, mangeaille. 

Apres voillatz que soven tast 

D' aquella polvera en son past.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Après veuillez que souvent il tâte de cette poussière dans sa pâtée.

Sai ne motz que, dinz lai on estan, 

S' acluzon plus no fa son past auzel. 

R. Gaucelm de Beziers: A penas vau. 

J'en sais de nombreux qui, là-dedans où ils sont, se cachent plus que ne fait oiseau sa pâture. 

ANC. FR. Nul past, tant soit-il sauvoureux, 

Ne vin, tant soit-il délectable.

Ronsard, t. I, p. 118. 

Pour la haste qu'il a de taster du past.

Les quinze Joyes du Mariage, p. 16. 

Avant le past ou après. Rabelais, liv. III, ch. 38.

CAT. Past. ESP. PORT. IT. Pasto.

2. Pastura, s. f., lat. pastura, pâture, nourriture.

Ayssi co buou romia sa pastura. V. et Vert., fol. 42.

(chap. Així com lo bou (o buey) rumie sa (la seua) pastura.)

Ainsi comme boeuf rumine sa pâture. 

Serem de verms pastura.

(chap. Serem o sirem de cucs pastura : mo se fotrán los cucs.)

Sordel: Puois trobat ai. 

Nous serons pâture de vers. 

Fig. La pastura de la paraula de Dieu. Trad. de Bède, fol. 53.

La pâture de la parole de Dieu.

- Pacage, pâturage.

Al abric, lonc la pastura.

Marcabrus: L'autr'ier. 

A l'abri, le long du pâturage. 

CAT. ESP. PORT. IT. Pastura. (chap. Pastura, pastures; v. pasturá: pasturo, pastures, pasture, pasturem o pasturam, pasturéu o pasturáu, pasturen; pasturat, pasturats, pasturada, pasturades.) 

3. Pastural, Pastorau, s. m, pacage, pâturage.

Las erbas e 'ls pasturals e las aigas. Tit. de 1259. Arch. du Roy., J. 330. Les herbes et les pacages et les eaux.

En uns pastoraus, lonc un riu.

Marcabrus: L' autr' ier.

Dans des pâturages, le long d'un ruisseau.

4. Pastenc, s. m., pâturage, pacage.

Vergiers, bosc, pastencs. Tit. de 1291. DOAT, t. XI, fol. 216. 

Vergers, bois, pâturages. 

Prengan per tots locs lenhas, aigas e pastenxs.

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 151. 

Qu'ils prennent en tous lieux bois, eaux et pacages.

Cavals et autras bestias copiozament han pastencs.

Eluc. de las propr., fol. 129. 

Chevaux et autres bêtes ont copieusement pâturages.

- Aliment, pâture.

Peysshos... so pastenc et vianda d'home.

Eluc. de las propr., fol. 154. 

Poissons... sont aliment et nourriture d'homme.

5. Pasturgue, s. m., pâturage, pacage. 

Aigas et erbas e pasturgues.

Tit. de 1198. Arch. du Roy. Toulouse, J. 328.

Eaux et herbes et pâturages.

CAT. Pasturatge. ESP. Pasturage (pasturaje). (chap. Pastura, pastures.)

6. Pasquier, Pascheir, s. m., lieu de commun pacage, parcours.

(N. E. Ver Les recherches de la France, de Étienne Pasquier.)

Cams o vinhas o cazas o devezas o pasquiers.

V. et Vert., fol. 15.

Champs ou vignes ou cases ou devèzes ou parcours. 

Donat et altreiat los pascheirs els bos cuminals.

Charte de Besse, en Auvergne. 

Donné et octroyé les parcours dans les bois communaux.

ANC. FR. Terre... qu'on appelle chaume et paschier de bestes.

Cout. de la Marche, art. 425. Du Cange, t. V, col. 230.

7. Pascuos, adj., lat. pascuosus, fécond en pâturage, propre au pâturage.

Fructuos et pascuos.

Terra... fertil en herba pascuoza.

Eluc. de las propr., fol. 160 et 175. 

Fructueux et fécond en pâturage. 

Terre... fertile en herbe propre au pâturage.

8. Pascual, adj., de pâturage, propre au pâturage.

Herbas pascuals. Eluc. de las propr., fol. 221. 

Herbes propres au pâturage.

9. Paissiu, Passiu, s. m., droit de pâturage, de pacage. 

Senhorias e paissius. Tit. de 1243. Arch. du Roy., J. 325. 

Seigneuries et droits de pâturage.

Passius, cassius, pesquius. Tit. de 1246. Arch. du Roy., J. 330.

Droits de pacage, droits de chasse, droits de pêche.

10. Paichio, s. f., pacage, pâturage. 

Aigas e paichios. Tit. de 1248. Arch. du Roy., J. 323. 

Eaux et pâturages.

11. Pascitiu, adj., alimentaire.

Virtut pascitiva es ministra de virtut nutritiva. Eluc. de las propr., fol. 19.

Vertu alimentaire est instrument de vertu nutritive.

12. Pastoral, adj., lat. pastoralis, pastoral.

Offici pastoral. Doctrine des Vaudois. 

Office pastoral.

Recebre la pastoral cura. Trad. de Bède, fol. 56.

Recevoir le soin pastoral.

CAT. ESP. PORT. Pastoral. IT. Pastorale. (chap. Pastoral, pastorals.)

13. Pastori, s. m., pâturage, pacage, herbe. 

Crey que m det Dieus aquest parelh

Joy de cambra en pastori.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Je crois que Dieu me donna cette joie pareille de chambre sur l' herbe.

14. Pastre, Pastor, s. m., lat. pastorem, pâtre, pasteur, berger. 

El pastre, qu' el mal sentia,

Tornet son cantar en plor.

Gui d'Uisel: L'autre jorn. 

Le pâtre, qui sentait le mal, tourna son chanter en pleur. 

Belh m'es quan vey que boyer e pastor 

Van si marrit q' us no sap vas on s' an.

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais tan. 

Il m'est beau quand je vois que bouviers et pâtres vont si marris qu'un ne sait où il s'aille. 

Pastre, lauzengier gilos 

M' onron chascun dia.

Cadenet: L'autr' ier lonc. 

Berger, les médisants jaloux m' honorent chaque jour.

E 'n tenria neys per senhor

Un pastor que vengues de lai.

Arnaud de Marueil: A guiza. 

Et j'en tiendrais même pour seigneur un pâtre qui viendrait de là.

Moral. Es vida, guitz e consolamens, 

Pastres e lutz.

A. Brancaleon: Pessius pessan. 

Il est vie, guide et consolation, pasteur et lumière.

Ill las fan morir e dechazer 

Ist fals pastor.

G. Figueiras: No m laissarai. 

Ils les font mourir et déchoir ces faux pasteurs. 

ANC. FR. Si coiement uns mouton prist 

Que li paistres ne s' en parçut.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 4.

Mès tost l' aperçut le pastor, 

E li a hué deus mastins.

Roman du Renart, t. I, p. 173.

CAT. ESP. PORT. Pastor. IT. Pastore. 

(chap. Pastó, pastós, pastora, pastores.)

15. Pastoret, s. m. dim., bergerot, pastoureau.

Pueis li pastoret, que gardavan 

Lur fedas, e las pastorgavan.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Puis les pastoureaux, qui gardaient leurs brebis, et les faisaient paître.

CAT. Pastoret. (chap. Pastoret, pastorets, pastoreta, pastoretes.)

16. Pastoriu, s. m. dim., pastoureau, bergerot.

Auzi la votz d' un pastoriu

Ab una mancipa chantar.

Marcabrus: L'autr' ier. 

J'entendis la voix d'un pastoureau chanter avec une jeune fille.

17. Pastorel, s. m. dim., pastoureau, bergeret.

Quan vos foratz natz vengro los pastorels. Passio de Maria. 

Quand vous fûtes né, vinrent les pastoureaux.

Gaya pastorella...

E 'l pastorel.

J. Esteve: El dous temps.

Gaie pastourelle... et le pastoureau.

ANC. FR. Sovent regrète un pastorel... 

Lessiez ester 

Cel

Pastorel. 

Jean Errars. Ess. sur la Mus., t. II, p. 190 et 191. 

ESP. Pastorcillo. IT. Pastorello.

18. Pastora, s. f., pastourelle, bergère. 

En un pradet, culhen flor, 

Encontrei pastora ses par.

J. Esteve: L'autr' ier el.

Dans un petit pré, cueillant des fleurs, je rencontrai pastourelle sans pareille.

E 'l pastora moc sas rasos.

J. Esteve: El dous temps. 

Et la pastourelle produisit ses raisons. 

ANC. FR. Sans pastorel

Pastore trouvai. 

Perrin d'Angecourt. Ess. sur la Mus., t. II, p. 151. 

Truis pastore soz un pin. 

Jean Errars. Ess. sur la Mus., t. II, p. 190. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Pastora.

19. Pastorella, s. f. dim., pastourelle, bergerette.

Ieu vi denan, ab un pastor,

Gaia pastorella.

J. Esteve: El dous temps. 

Je vis devant, avec un pâtre, joyeuse pastourelle. 

D' una pastorella que vi.

Gavaudan le Vieux: Desemparatz. 

D'une pastourelle que je vis.

- Pastorelle, sorte de poésie.

La primiera pastorella facha en l' an MCCLX, Ms. 7226, art. 

Giraud Riquier. 

La première pastorelle faite en l'an 1260.

En aissi cum es de cansos e de verses e de pastorellas. V. de G. Riquier.

Par ainsi comme il est de chansons et de vers et de pastorelles.

CAT. ESP. IT. Pastorella. (chap. Pastorada, com la de Torres del Obispo; pastorades : classe de poema de la literatura bucólica.)

20. Pastoreta, s. f. dim., petite pastorelle.

Trobet vers e pastoretas a la usanza antiga. V. de Cercamons.

Il trouva vers et petites pastorelles à la manière antique.

21. Pascor, s. m., retour du pâturage, renaissance de la verdure, primevert, printemps, saison nouvelle.

So fo, issen pascor, quan intra mais. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 74. 

Ce fut, sortant primevert, quand entre mai. 

Be m play lo gais temps de pascor, 

Que fai fuelhas e flors venir.

Bertrand de Born: Be m play. 

Bien me plaît le gai temps de la saison nouvelle, qui fait feuilles et fleurs venir. 

Colora 'l pascors 

Los verdiers e los pratz.

Giraud de Borneil: Qui chantar. 

Le printemps colore les vergers et les prés. 

Bel' e fresca com rosa en pascor.

B. de Ventadour: En amors. 

Belle et fraîche comme rose en printemps.

- Prairie.

L'autr' ier sompniey en pascor.

Giraud de Borneil: Non pues (puesc) sufrir.

L'autre jour je fis un songe en prairie. 

ANC. FR. Ne chantent fors en pascour.

Le Châtelain de Coucy. Ess. sur la Mus., t. II, p. 260. 

L' erbe verdoi soz la flor

Com el novel tens de pascor...

Plus bel et plus fine blanchor 

Que flor d'espine en pascor. 

Parthonopex de Blois. Du Cange, t. V, col. 226.

(chap. Primavera.)

22. Pascer, Paiscer, v., lat. pascere, paître, repaître, nourrir, rassasier. Senes manjar, domna, m poiriatz pascer

Ab gent parlar.

Aimeri de Peguilain: Sens mon.

Sans manger, dame, vous pourriez me rassasier avec gentil parler.

Pueis de la cueisa paiseretz

L' auzel.

grulles que se aguantáen sobre una pota, com solen fé cuan dormen

Deudes de Prades, Auz. cass.

Puis de la cuisse vous repaîtrez l'oiseau.

Mas si los autres payssia,

Per aquo valria mais.

P. Cardinal: Pus ma boca.

Mais s'il nourrissait les autres, pour cela il vaudrait davantage.

Fig. Quant era amatz e fis amaire, 

E m payssia cortes' amors.

Rambaud de Vaqueiras: No m' agrad' iverns.

Quand j'étais aimé et fidèle amant, et (que) me repaissait amour courtois.

Jovens que guerra non pais, 

Esdeve leu flacx et savais.

Bertrand de Born: Al dous nou. 

Jeune homme que guerre ne nourrit pas, devient bientôt flasque et lâche. 

Proverb. Ben sap far paisser erba vert, 

Femna qu' el marit incrima.

Pierre d'Auvergne: Abans que il. 

Bien sait faire paître herbe verte (faire passer pour bête), femme qui le mari inculpe. 

Aras sai que mains fols pais, 

So di 'l reprovier, farina.

P. Camor: Iratz chant. 

Maintenant je sais que farine nourrit maints fous, cela dit le proverbe.

Part. prés. Ieu donei a son senhor polin payssen.

Le Comte de Poitiers: Companho. 

Je donnai à son seigneur poulain paissant (qui ne tette plus).

Joaquim Montclús, Joaquín Monclús, gordo, seboso, gort, gras, craso

Part. pas. Es ben paisutz de manna.

G. Rudel: Quan lo rius. 

Est bien repu de manne.

Al ser, cant son plen e pagutz.

Marcabrus: Al prim comens. 

Au soir, quand ils sont pleins et repus.

Sa gens vai descausa e nuda, 

Mal abeurada e paguda.

Hugues de Saint-Cyr: Tant es de. 

Sa gent va déchaussée et nue, mal abreuvée et repue. 

ANC. FR. Bien seit abevreiz e péuz.

Marie de France, t. I, p. 190. 

Sa jument a fait ensseler

Qui granz estoit et bien péue.

Fables et cont. anc., t. I, p. 96.

ANC. CAT. Peixer. ESP. Pacer. PORT. Pascer. IT. Pascere. (chap. Pasturá.)

23. Pasturar, v., pâturer, paître.

Pren lo caval, e mena 'l pasturar. Leys d'amors, fol. 61. 

Prends le cheval, et mène-le paître. 

CAT. ANC. ESP. Pasturar. PORT. Pastorar. IT. Pasturare. (chap. Pasturá.)

24. Pastenguar, v., nourrir, repaître.

Part. pas: Paubres... pastenguat et vestit. 

Priv. concéd. par les R. d'Angl., p. 14. 

Pauvres... nourris et vêtus.

25. Pasturgar, Pastorgar, Pasturiar, Pastoriar, v., faire paître, pâturer, garder, paître.

Aital toza vilana 

No pot, ses plazens paria, 

Pasturgar tanta bestia

En aital terra solana.

Marcabrus: L' autr' ier. 

Pareille fillette villageoise ne peut, sans aimable accointance, faire paître tant de bêtes en semblable terre solitaire.

Am sas fedas que pastorgava 

En la montaigna on estava.

Trad. d'un Évangile apocryphe. 

Avec ses brebis qu'il faisait paître sur la montagne où il se tenait.

De poder, en tals terradors, lurs avers pastorgar.

Statuts de Provence. BOMY, p. 2. 

De pouvoir, en tels terroirs, faire paître leurs troupeaux. 

Part. prés. Ieu vau mon aver menant

Per las montaygnas pastorgant. 

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Je vais menant mon troupeau paissant sur les montagnes.

ESP. PORT. Pastorear.

26. Apaisser, v., repaître, nourrir, rassasier.

Aus, tu qu' en orde t' apaissas 

E sejornas e t' engraissas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Écoute, toi qui en ordre (monastique) te repais et te reposes et t' engraisses.

27. Apastencar, v., nourrir, donner la pâture.

Poletz... apastenca; quan troba pastura, sona 'ls.

Eluc. de las propr., fol. 146.

Ses poulets... elle nourrit; quand elle trouve pâture, elle les appelle.

28. Apatiscar, v., gorger, repaître, nourrir abondamment, empâter. 

Ben yest fols si non gardas, 

Cant t' apatiscas ni t lardas, 

Que tu mezeuses non t' ardas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Tu es bien fou si tu ne prends garde, quand tu t' empâtes et te lardes, que toi-même tu ne te brûles.

29. Apastorgar, v., faire paître, faire pâturer, paître.

Aquo fon tot son mestriers 

De sas fedas apastorgar.

Trad. d'un Évangile apocryphe.

Ce fut tout son métier de faire paître ses brebis.

30. Apasturar, v., nourrir, faire paître, paître.

De figas... las deu apasturar. Eluc. de las propr., fol. 142. 

De figues... les doit nourrir.

Part. prés. Apasturant porcs. Eluc. de las propr., fol. 125.

(chap. Pasturán gorrinos per Fondespala; porcs com los de la Ascuma.)

Faisant paître porcs.

ANC. CAT. ANC. ESP. Apasturar.

31. Depast, s. m., lat. depastus, nourriture, appétit.

Perda 'l durmir e 'l depast.

Giraud de Borneil: L'autr'ier.

Que je perde le dormir et l' appétit.

32. Depascer, v., lat. depascere, paître, dévorer.

Depascera tot lo munt ab sas cruels dents. Trad. de Bède, fol. 44.

Dévorera tout le monde avec ses cruelles dents.

(chap. Devorará tot lo món en les seues cruels dens.)