Meditatio - Semi

Meditatio, s. f., lat. meditatio, méditation.

Per bonas meditatios. Regla de S. Benezeg, fol. 29.

Par bonnes méditations.

CAT. Meditació. ESP. Meditación. PORT. Meditação. IT. Meditazione.

(chap. Meditassió, meditassions; v. meditá: medito, medites, medite, meditem o meditam, meditéu o meditáu, mediten; meditat, meditats, meditada, meditades.)

2. Meditatiu, adj., lat. meditativus, méditatif. 

Substantiv. La meditativa, coma: Yeu perpesse a legir.

(chap. La meditativa, com: yo penso en lligí o llichí al agüelo sebeta.)

Leys d'amors, fol. 73.

La méditative, comme: Je pense à lire.

CAT. Meditatiu. ESP. PORT. IT. Meditativo. (chap. Meditatiu, meditatius, meditativa, meditatives.)

 

Medulla, s. f., lat. medulla, moelle.

La corrupcio ja ha conseguda la medulla del os.

Trad. d'Albucasis, fol. 44.

La corruption a déjà pénétré la moelle de l'os.

- Ce qu'il y a de plus pur, fleur, en parlant de la farine.

Polvera de moli..., es medulla de la farina.

Trad. d'Albucasis, fol. 57.

La poussière de moulin..., c'est la fleur de la farine.

ESP. (médula) PORT. Medula. IT. Midolla. (chap. Médula, médules; lo moll del os; la molla del pa; la flo de la farina : la flo de les bachilleres del carré de la Muleta de Beseit.)

(chap. Médula, médules; lo moll del os.)

2. Meola, Mealha, Melha, Muelha, Mezola, Mezolla, Mezolha, s. f., moelle, centre, moitié, milieu.

Car si m' art dinz la meola 

Lo fuecx, non vuelh que s' escanta.

A. Daniel: Autet e bas. 

Car si le feu me brûle dans la moelle, je ne veux pas qu'il s'éteigne. Un Un manuscrit porte muelha.

La mezolha de la spina del dors. Eluc. de las propr., fol. 20.

(chap. La molla o médula del esquinás : espina dorsal.)

La moelle de l'épine du dos.

Merma mezolas e cervelas.

Brev. d'amor, fol. 34.

Diminue moelles et cervelles.

Fig. Comensero a tornar atras ans que fosso a la melha. Philomena. Commencèrent à retourner en arrière avant qu'ils fussent à la moitié.

La sancta arma de Jhesu Crist que fon ben plena e noyrida de la preciosa mezolla, so es de la savieza de Dieu. V. et Vert., fol. 36. 

La sainte âme de Jésus-Christ qui fut bien pleine et nourrie de la précieuse moelle, c'est-à-dire de la sagesse de Dieu.

Prop. Ieu 'lh part l' uov e la mealha.

Bertrand de Born: Un sirventes on motz.

Je lui partage l'oeuf et la moelle.

3. Mezol, Mezoll, Mezolh, s. m., moelle, centre, milieu, noyau.

Lo cor e 'l mezol d' aquest albre. V. et Vert., fol. 36. 

Le coeur et la moelle de cet arbre.

Loncs rams redons, ples d' alcu mezolh. Eluc. de las propr., fol. 222.

Longs rameaux ronds, pleins d'aucune moelle. 

Fig. Escalfon totz los mezolls del cor e lo fan escumar en luxuria.

V. et Vert., fol. 85.

Échauffent tous les noyaux du coeur et le font écumer en luxure. 

ESP. Meollo. IT. Midollo.

4. Medullar, adj., lat. medullaris, médullaire. 

Consumpcio d' humor medullar.

Eluc. de las propr., fol. 62. 

Consomption d'humeur médullaire.

(chap. Medulá, medulás. ESP. Medular.)

5. Mezolhos, adj., lat. medullosus, moelleux.

Es be mezolhos et ab pauca 'scorsa.

Humida et mezolhosa.

Eluc. de las propr., fol. 224 et 225. 

Est bien moelleux et avec mince écorce. 

Humide et moelleuse.

(chap. Que té molta molla : moll, molls, molla, molles.) 

Mei, Meg, Meig, Meitz, Meich, Miei, Mieg, Miech, Mietz, Miey, Mieig, Mieiz, adj., lat. medius, mi, demi, qui est au milieu, mitoyen. 

Voyez Denina, t. III, p. 120; et Ihre, Diss. alt., p. 255.

De meg aripin de vinea, lo cart. Titre de 987. 

De demi arpent de vigne, le quart.

Miega chanso semenarai e mieg vers. 

Savari de Mauleon: Qui bon frug. 

Je sèmerai demie chanson et demi vers. 

Van outra mar, e son en mieia via. 

T. du Comte de Provence et d'Arnaud: Arnaud. 

Vont outre mer, et sont à mi chemin.

Per meias las palutz. Guillaume de Tudela. 

Par les marais mitoyens.

Cet adjectif, joint à Loc, Jorn, Dia, Nuech, a formé des substantifs composés. Voyez ces mots. 

Substantiv. Lo comenzamen e la fi

Vol saber, e 'l mei atressi. 

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus. 

Le commencement et la fin veut savoir, et le milieu aussi.

Loc. Que mesesso las messios mieig e mieig. 

Tit. de 1203. Arch. du Roy., J. 304.

Qu'ils missent les dépenses moitié par moitié.

Adverbial. A crebar ni a miech partir.

Marcabrus: Pois s' enfulleysson.

A crever ni à mi partir.

Mietz mortz vau per un sendier.

Raimond de Castelnau: Entr' ira. 

Demi mort je vais par un sentier.

Malamen tenia Autafort, qu'era mieiz seus. 

V. de Bertrand de Born. 

Tenait injustement Hautefort, qui était moitié sien. 

Adv. comp.

N' Astorga casec el sablon de miey morta. 

V. de S. Honorat. 

Dame Astorgue tomba sur le sable à demi morte. 

De miehtz fo arabitz de mietz morais.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 96. 

Fut à moitié arabe et à moitié maure.

Prép. comp. 

Anc no m gardiei, tro fui en miei la flama.

B. de Ventadour: Be m' an perdut. 

Oncques je ne pris garde, jusqu'à ce que je fus au milieu de la flamme.

Prop a guerra qui l' a en mieg del sol, 

E plus prop l' a qui l' a sotz son coychi.

P. Cardinal: Prop a guerra. 

Proche a guerre qui l'a au milieu du sol, et plus proche l'a qui l'a sous son coussin. 

ANC. FR. En mi-voie de son manoir.

Fables et cont. anc., t. IV, p. 2. 

Il attendoit tout seul illec en mi la rue.

Arrêts d' amour, p. 82. 

L' aigua m cor denan per miei lo vis.

B. de Ventadour: Bels Monruelhs. 

L'eau me court devant au milieu du visage. 

ANC. FR. Sovent vait par mi cele rue.

Tresperce soi par mi le flanc.

Fables et cont. anc., t. II, p. 94, et t. IV, p. 349.

Mès m'a par mi la main pris. Roman de la Rose, v. 1937. 

CAT. Medi. ESP. Medio. PORT. Meio. IT. Mezzo. 

(chap. Mich, mijos, mija, miges.)

2. Mest, Mez, prép., parmi, entre.

Pueys er mest nos tot l' aurs partit.

(chap. Después sirá entre natros tot l'or partit. Mest, mez : a miges.)

Gavaudan le Vieux: Senhors per.

Puis sera entre nous tout l'or partagé.

Sai mest nos mostran gran cobeeza.

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor. 

Ici parmi nous ils montrent grande convoitise. 

Prép. comp. Es la meiller e la plus pros 

Dompna que sia de mest nos. 

Guillaume de Berguedan: Ar el mes. 

Est la meilleure et la plus vertueuse dame qui soit au milieu de nous.

Ben volgra fos say 

Aquel bos costum per mest nos.

T. de G. Rudel et de Giraud: Guiraut.

Bien je voudrais qu' existât ici cette bonne coutume au milieu de nous.

3. Meias, Meian, Mejan, adj., moyen, mitoyen, du milieu, médiateur. Alcus son, l' us autz, los autres plus bas, alcus autres meias.

V. et Vert., fol. 46.

Aucuns sont, les uns hauts, les autres plus bas, quelques autres mitoyens. 

Selarier, sacrista

Major, menor, meia.

G. Riquier: Pus Dieu.

Cellérier, sacristain majeur, mineur, moyen. 

Ric hom, quan va per carreira, 

El mena per companheira

Malvestat, que vai primeira

E mejana e derreira.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

Homme puissant, quand il va par voie, il mène pour compagne méchanceté, qui va première et moyenne et dernière.

Substantiv. Als grans, als meians, als menors.

(chap. Als grans, als mijans, als menós o menors o mes menuts.)

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas. 

Aux grands, aux moyens, aux moindres.

Lo meians a rossas las alas. 

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Le moyen a les ailes rousses. 

Adv. comp. Car Dieus non perdona a meias. V. et Vert., fol. 69. 

Car Dieu ne pardonne pas à demi. 

ANC. FR. Lesquels il pria moult d'estre ses moyens envers le roy et son conseil.

Monstrelet, t. I, fol. 106.

Et l'avoit dit au roi, auquel il plut semblablement que je fusse moyen de le faire son ami et son serviteur. Comines, liv. I, p. 353.

CAT. Media (medià : mitjà). ESP. PORT. Mediano. IT. Mezzano. 

(chap. Mijá, mijans, mijana, mijanes.)

4. Mejanament, adv., moyennement. 

Participo mejanament. Eluc. de las propr., fol. 168. 

Participent moyennement.

CAT. Medianament (: mitjanament). ESP. PORT. Medianamente. 

IT. Mezzanamente. (chap. Mijanamen.)

5. Mejanier, adj., médiateur, entremetteur.

Ac entre lor motz tractamens per alqunas personnas mejaneyras.

(chap. Va ñabé entre ells molt trates per algunes persones mijaneres : mediadores.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 114. 

Il y eut entre eux beaucoup de traités par aucunes personnes médiatrices.

CAT. Medianer. ESP. Medianero. PORT. Medianeiro. (chap. Mijané, mijanés, mijanera, mijaneres: mediadó, mediadós, mediadora, mediadores. Cuan se trate un matrimoni: casamenté (celestino), casamentés, casamentera (celestina), casamenteres.)

6. Mejanenc, adj., mitoyen, moyen.

Pel intratge mejanenc. Cartulaire du Bugue, fol. 13. 

Par l'entrée mitoyenne.

7. Mejansenc, adj., moyen, mitoyen.

Col drech et mejansenc. Eluc. de las propr., fol. 148.

Cou droit et moyen.

8. Mejancier, adj., mitoyen, moyen, du milieu, médiateur.

Quar ades son plenier et ades mejanciers. Leys d'amors, fol. 24.

(chap. Ya que tan pronte están plens com a miges.)

Car tantôt ils sont pleins et tantôt moyens.

Manieras

Bonas e mejancieras

E vils e malestans.

G. Riquier: Pus Dieus.

Manières bonnes et moyennes et viles et malséantes.

Mejancier entre estiu et yvern. Eluc. de las propr., fol. 122.

Moyen entre été et hiver.

Substantiv. Per so que el fo majanciers...,

Receup la pagua sobre se,

Car el avia pro de que.

Brev. d'amor, fol. 171.

Parce qu'il fut médiateur..., il reçut le paiement sur lui, car il avait assez de quoi.

ANC. FR. Par euls li requéroit que il fust moienierres de la paix entre lui et le roi Challemaine. Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 241.

Les parlemens de France qui se disent moyenneurs entre le prince et les sujets. Contes d'Eutrapel, fol. 13.

9. Mejancieramen, adv., moyennement.

N sona molamen, so es mejancieramen. Leys d'amors, fol. 73.

N sonne mollement, c'est-à-dire moyennement.

10. Mejanszanier, adj., mitoyen.

La paretz es mejanszaneira per totz temps.

(chap. La paret es migera o mijanera per tots tems.)

Tit. de 1205, Arch. du Roy., J, 323. 

La muraille est mitoyenne pour toujours.

11. Mejansar, Megansar, Meyanssar, v., moyenner, partager, diviser.

Part. prés. S' acordero, entre lor tractans e megansans.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXXXVIII, fol. 224.

S' accordèrent, traitant et moyennant entre eux.

Adverbial. S' aordeno leumen... am nominatiu mejansan aquest adverbi.

Mejansan aquest vocatiu expressat o entendut. 

Leys d'amors, fol. 49 et 57.

S'accordent aisément... avec le nominatif moyennant cet adverbe.

Moyennant ce vocatif exprimé ou sous-entendu.

Meyanssan seyrament. Tit. de 1448. DOAT, t. XCVI, fol. 186.

Moyennant serment.

12. Mediator, s. m., lat. mediator, médiateur. 

Per lo mediator Jesus Christ. Doctrine des Vaudois.

(chap. Per lo mediadó o mijané Jesucristo.)

Par le médiateur Jésus-Christ.

CAT. Mediador. ESP. (Mediador) PORT. Mediator. IT. Mediatore.

(chap. Mediadó, mediadós, mediadora, mediadores; mijané.)

13. Medietad, s. f., lat. medietatem, moitié.

La medietad de las dominicaturas.

(chap. La mitat de les dominicatures : dels dominis.)

Tit. de 1067. Hist. de Languedoc, t. II, pr., col. 261.

La moitié des domaines.

ANC. FR. Selon la première proportion et medieté, que nous appellons arithmétique. Amyot, Trad. de Plutarque, Morales, t. I, p. 442.

IT. Medietà, medietate, medietade.

14. Meitat, Mitat, s. f., moitié, partage.

Tant es vera vostra lauzors

Que la meitat no 'n sai comtar. 

Bertrand de Born le fils: Quan vei lo. Var. 

Tant est vraie votre louange que je n'en sais raconter la moitié.

Pero s'ieu pogues

Far la mitat de so qu' ieu pes.

B. de Ventadour: Estat ai. 

Pourtant si je pouvais faire la moitié de ce que je pense.

D' amor no m par qu' om puesca far meitat.

Arnaud de Marueil: Tot quant ieu. 

D' amour il ne me paraît pas qu'on puisse faire partage.

Ren no val cors de doas meitatz.

G. Faidit: Chant e deport. 

Rien ne vaut coeur de deux moitiés.

ANC. FR. La meited de l' aver à laron.

Lois de Guillaume-le-Conquérant, XXXI.

En dous meitez le cuer li fent.

Geoffroi Gaimar: Poëme d'Haveloc, v. 212.

CAT. Meytat. ESP. Mitad. PORT. Metade. IT. Metà, metate, metade.

(chap. Mitat, mitats.)

15. Meitadar, v., mi-partir, partager par moitié, mitiger, pourfendre.

(chap. Partí pel mich.) 

Per qu' eu dei mon chant meitadar.

Bertrand d'Allamanon ou P. Bremon Ricas Novas: Pos tan volon.

Par quoi je dois mi-partir mon chant. 

Lo coms de Montfort a los sieus meitadatz. Guillaume de Tudela.

Le comte de Montfort a mi-parti les siens. 

Meitadatz

Sens ab foudatz,

C'om trop senatz

Entr' els presatz

Non val gaire.

Raimond de Miraval: Fornier per. 

Mitigez sagesse avec folie, vu qu'un homme trop sensé entre les gens de mérite ne vaut guère. 

Part. pas. Manta carn perida e mant cap meitadat. Guillaume de Tudela. Mainte chair périe et mainte tête pourfendue.

Fig. Sui aissi meitadatz,

Que no m desesper

Ni aus esperans' aver.

Folquet de Marseille: Uns volers.

Je suis ainsi partagé, que je ne me désespère ni ose avoir espérance.

ANC. FR. Totes les bestes escorchées

Unt fendues e meitées.

Plus ert de la nuit météiée.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 47 et 57.

16. Mitigar, v., lat. mitigare, mitiger, adoucir.

Mitiga la una sillaba que no sona tan fort cum l' autra.

Leys d'amors, fol. 111. 

Adoucit l'une syllabe (de sorte) qu'elle ne sonne pas si fort comme l'autre.

Brevian, atrempan o mitiguan.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVIII, fol. 45.

Abrégeant, tempérant ou mitigeant.

CAT. ESP. PORT. Mitigar. IT. Mitigare. (chap. Mitigá: mitigo, mitigues, mitigue, mitiguem o mitigam, mitiguéu o mitigáu, mitiguen; mitigat, mitigats, mitigada, mitigades.)

17. Mitigatiu, adj., lat. mitigativus, propre à mitiger, à adoucir, adoucissant, lénitif.

Mitigativa es dicha, quar mitiga la una sillaba. Leys d'amors, fol. 111.

Elle est dite adoucissante, car elle adoucit l'une syllabe.

ESP. PORT. IT. Mitigativo. (chap. Mitigatiu, mitigatius, mitigativa, mitigatives; mitigadó, mitigadós, mitigadora, mitigadores.)

18. Mediocritat, s. f., lat. mediocritatem, médiocrité, moyenneté.

En si non a mediocritat.

Am temprament o mediocritat.

Eluc. de las propr., fol. 265. 

En soi il n'a pas médiocrité.

Avec tempérament ou moyenneté.

ANC. CAT. Mediocritat. ESP. Mediocridad. PORT. Mediocridade.

IT. Mediocrità, mediocritate, mediocritade.

(chap. Mediocridat, mediocridats.)

19. Demi, adj., lat. dimidius, demi.

De lonc dura la ost una legua demia. Roman de Fierabras, v. 77.

De long s'étend l'armée une lieue (et) demie.

20. Demiey, Dimeis, adj., demi.

Un demiey jorn cremet ses tot defayllimen. V. de S. Honorat.

Un demi jour elle brûla sans nulle interruption.

Dejuns ses almorna es dimeis bes. Trad. de Bède, fol. 52.

(chap. Dejú o dijú sense almoina es mich be.)

Jeûne sans aumône est demi bien.

21. Entremech, adj., moyen, mitoyen, du milieu.

La mar, per forsa, rumpec l' espazi entremech.

Eluc. de las propr., fol. 180.

La mer, par force, rompit l'espace mitoyen.

(chap. Entremich. Entremés : alimens que se servixen entre dos plats prinsipals. Al teatro tamé es lo mateix.)

22. Semi, adj., lat. semi, semi, demi. 

Per tons e 'n semi tons.

P. de Corbiac: El nom de.

Par tons et en semi-tons.

CAT. ESP. IT. Semi. (chap. Semi : mich; semitono o semi tono, la mitat de un tono; Francisco Celma Tafalla no es semi idiota, es idiota sansé, aragonés y catalanista. Se va traure lo carnet de identidat a la segona.)

JA JA JA! Cuando tengo un mal día, vuelvo a mirar esta imagen y se me pasa. Hacedlo vosotros, funciona.

Lum - Sobreluminos

Lum, s. m., lat. lumen, lumière, luminaire.

Entre lum et lutz no a autra diferensia, sino que lutz es plus general que lum, quar tot lum es lutz, mas tota lutz no es lum. 

Eluc. de las propr., fol. 120.

Entre lumière et clarté il n'y a autre différence, sinon que clarté est plus générale que lumière, car toute lumière est clarté, mais toute clarté n'est pas lumière.

Plus son ardens non es lums en lanterna. 

Alb. Caille: Aras quan.

Plus sont ardentes que n'est lumière en lanterne. 

N' art lums de cer' e d' oli.

A. Daniel: Ab guai. 

J'en brûle lumières de cire et d'huile. 

De toutas e de rezendas 

Fai sos dos e sas esmendas, 

Sos lums e sas oferendas.

P. Cardinal: Qui ve gran. 

De toltes et d'exactions il fait ses dons et ses réparations, ses luminaires et ses offrandes. 

Fig. Lo cars miralhs, qu' es lums de salvamen. 

Guillaume de S. Didier: El temps quan. 

Le cher miroir, qui est lumière de salut.

Rei glorios, verais lums e clardatz.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Roi glorieux, vraie lumière et clarté.

- On a dit des chrétiens: 

Siatz filh de lum. Fragment de trad. de la Passion. 

Soyez fils de lumière.

CAT. Llum. ANC. ESP. Lumbre (luz y derivados). PORT. IT. Lume. 

(chap. Llum, llums; claridat, claridats.)

2. Lumeira, Lumera, Lumneira, Lumneyra, Lhumnieyra, s. f., lumière, flambeau.

A la lumeira,

Es plus temsutz que laire.

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seign' En.

A la lumière, vous êtes plus craint que larron.

La nueg donet lumneyras, las estelas luzens;

Et al jorn, lo solelh.

Pierre de Corbiac: El nom de. 

A la nuit il donna (pour) flambeaux, les étoiles luisantes; et au jour, le soleil. 

Fig. Darz d' acer voill que ill pertus la pansa,

E brocas voill que il tragan la lumera.

Lanza: Emperador avem.

Je veux que dard d'acier lui perce la panse, et je veux que broches lui arrachent la lumière. 

La veraya lhumnieyra que Dieus es. Livre de Sydrac, fol. 98.

La véritable lumière qui est Dieu.

ANC. ESP.

Luego que el sol yex a la ora primera, 

Luego las estrellas pierden toda lumnera. 

(N. E. yex : sale : ix.)

Poema de Alexandro, cop. 1166. 

ANC. CAT. Lumera, lumiera. ESP. MOD. Lumbrera. PORT. Lumieira. IT. Lumiera. (chap. Flama, flames; lumbrera, lumbreres : iluminat, iluminats, iluminada, iluminades; inteligén, inteligens, inteligén o inteligenta, inteligentes.)

3. Luminaria, Lumenaria, s. f., luminaire.

Foron fachas luminarias, so es lo solelh e la luna.

Hist. abr. de la Bibl., fol. 1.

Furent faits les luminaires, c'est-à-dire le soleil et la lune.

- Terme collectif, spécialement usité dans les églises.

A la obra e a la lumenaria. Cartulaire de Montpellier, fol. 175.

(chap. A l'obra y a la lluminaria : iluminassió de la iglesia.) 

A l'oeuvre et au luminaire.

Un quartayron de cera per la lumenaria mantenir.

(chap. Un cuarteró de sera per a mantindre la lluminaria.)

Statuts de la Confr. du S. Esprit. 

Un quarteron de cire pour le luminaire entretenir.

La mitat al rey nostre senhor, e l'autra a la luminaria per servir Dieu.

(chap. La mitat al rey nostre siñó, y l'atra a la lluminaria per a serví a Deu.) 

Tit. de 1394. Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 126.

La moitié au roi notre seigneur, et l'autre au luminaire pour servir Dieu.

CAT. Lluminaria. ESP. Luminaria. PORT. Luminarias. ANC. IT. Luminaria, luminara. (chap. Lluminaria, lluminaries.)

3. Luminos, adj., lat. luminosus, lumineux.

Dels cors lusens e luminos. L'Arbre de Batalhas, fol. 250.

Des corps luisants et lumineux. 

Ea loc be luminos. Eluc. de las propr., fol. 81. 

En lieu bien lumineux. 

CAT. Lluminos. ESP. PORT. IT. Luminoso. (chap. Lluminós, lluminosos, lluminosa, lluminoses.)

5. Luminozitat, s. f., luminosité, qualité de ce qui est lumineux.

Rach a en si luminozitat. Eluc. de las propr., fol. 120.

Le rayon a en soi luminosité.

IT. Luminosità, luminositate, luminositade. (ESP. Luminosidad. Chap. Lluminosidat, lluminosidats, com la del rellámpec, pero no la de Carlos Rallo Badet, que té mol poques llums, com tots los iluminats catalanistes, sobre tot los aragonesos.)

6. Alumnamen, s. m., éclairage, illumination.

Si quo 'l solelhs sobr' autr' alumnamen

Nos ren clardat.

Cadenet: Ab leyal.

Ainsi comme le soleil par-dessus autre éclairage nous rend clarté.

Fig. Compunctios es alumnamen d'arma. Trad. de Bède, fol. 23. Componction est illumination d'âme.

7. Alumenatge, s. m., éclat, lumière.

Ilh es clardatz, e rent alumenatge.

Cadenet: Ab leial. 

Elle est clarté, et rend lumière.

8. Alumenar, Alumnar, Alhumnar, v., allumer, enflammer, éclairer.

Aissi co lums es melhs emplegatz cant alumena una sala plena de gens, que si servia ad 1 sol. V. et Vert., fol. 39.

(chap. Aixina com la llum es milló empleada cuan ilumine una sala plena de gen, que si servíe a un sol.)

Ainsi comme lumière est mieux employée quand elle éclaire une salle pleine de gens, que si elle servait à un seul.

Aissi coma lo fuocx que alhumna et art. Liv. de Sydrac, fol. 74. 

Ainsi comme le feu qui allume et brûle.

Fig. Lor alumna tot lo cors e lor menbres (membres). 

Livre de Sydrac, fol. 97.

Leur enflamme tout le corps et leurs membres.

- Donner, rendre la vue, la clarté.

Segner, c' alumnar volguist 

Lo paure que non avia vist.

V. de S. Honorat. 

Seigneur, qui voulus donner la clarté au pauvre qui n'avait pas vu.

Part. pas. Ja no es obs fox i ssia alumnaz. Poëme sur Boèce. 

Jamais n'est besoin que feu y soit allumé. 

Lo duc Rollan cavalga totz d'ira alumnatz.

Roman de Fierabras, v. 465.

Le duc Roland chevauche tout enflammé de colère. 

ANC. ESP.

Los ciegos alumnaron, los desnudos vistieron. 

Martirio de S. Lorenzo, cop. 49.

Ovieron grant feuza de seer allumnados. V. de S. Millán, cop. 323.

ANC. CAT. Alumar. ESP. MOD. Alumbrar. PORT. Alumear, allumiar. 

IT. Alluminare. (chap. Iluminá: ilumino, ilumines, ilumine, iluminem o iluminam, iluminéu o ilumináu, iluminen; iluminat, iluminats, iluminada, iluminades. Alumbrá seríe lo mateix que parí. En lo cas dels segos, iluminá vol di doná o torná la vista.)

9. Enluminatio, s. f., illumination, lumière.

Per enluminatio

Nos a dada cognitio.

Brev. d'amor, fol. 2.

Par illumination il nous a donné connaissance. 

ANC. CAT. Enlluminació. ESP. Iluminación. PORT. Illuminação. 

IT. Illuminazione. (chap. Iluminassió, iluminassions: señ, señs; entenimén, entenimens; sabiduría, sabiduríes; congnissió, cognissions.)

10. Enlumenament, s. m., illumination, éclairage, splendeur, éclat.

Donc, pos luna l' apellatz, ven d' aillors

En lieis beutatz et enluminamens.

Blacasset: Amics Guillem.

Donc, puisque lune vous l'appelez, vient d'ailleurs en elle beauté et splendeur. 

Fig. Per so qu' enlumenament del Avangeli... non resplendisca en els. Trad. de la 2e Épître de S. Paul aux Corinthiens.

Pour cela que l' illumination de l'Évangile... ne resplendisse pas en eux. ANC. CAT. Enlluminament. IT. Illuminamento. (chap. Iluminamén, iluminamens : iluminassió, iluminassions.)

11. Elluminayre, Illuminador, s. m., lat. illuminator, illuminateur, qui donne la lumière.

Us Dieus e us senher nostre creayre e nostre elluminayre. La Confessio.

(chap. Un Deu y un siñó nostre creadó y nostre iluminadó.)

Un Dieu et un seigneur notre créateur et notre illuminateur.

Ad aquel que era salvador e illuminador. Hist. abr. de la Bible, fol. 78.

A celui qui était sauveur et illuminateur.

ANC. CAT. Enlluminador. ESP. Iluminador. PORT. Illuminador. 

IT. Illuminatore. (chap. Iluminadó, iluminadós, iluminadora, iluminadores.)

12. Illuminatiu, adj., illuminatif, qui est propre à illuminer, à éclairer. 

De nuech illuminativas. Eluc. de las propr., fol. 118. 

Illuminatives de la nuit.

CAT. Illuminatiu. ESP. (iluminativo) PORT. IT. Illuminativo. 

(chap. Iluminatiu, iluminadó, iluminatius, iluminadós, iluminativa, iluminadora, iluminatives, iluminadores.)

13. Enlumenar, Enlhumenar, v., illuminer, éclairer, enluminer.

Clardat del solelh que l' enlhumena. Liv. de Sydrac, fol. 35. 

(chap. Claridat del sol que l' ilumine.) 

Clarté du soleil qui l' éclaire.

Fig. No 'ls vol enlumenar,

Ni donar gracia de far be.

Brev. d'amor, fol. 35. 

Ne les veut éclairer, ni (leur) donner grâce de bien faire.

Part. pas. Ay! fin' amors, fons de bontatz, 

Qu' avetz lo mon enlumenatz, 

Merce vos clam!

Marcabrus: Pus mos coratge. 

Ah! pur amour, fontaine de bonté, qui avez illuminé le monde, merci je vous crie!

Lo calh libre era tot enlumenat de letras d' aur. Philomena. 

Lequel livre était tout enluminé de lettres d'or. 

ANC. FR. Ainsi comme l'escrivain (N. E. leo escriváin) qui a fait son livre, qui l' enlumine d'or et d' azur, enlumina ledit roy son royaume de belles abbaïes que il y fist. Joinville, p. 243.

ANC. CAT. Enlluminar.

14. Illuminar, Illumenar, Ellumenar, v., lat. illuminare, illuminer, éclairer l'esprit, instruire en matière de religion.

Los lebros illumenar. V. et Vert., fol. 22. 

Éclairer les lépreux.

Aisso es la veraya savieza que illumena lo sens d'ome.

V. et Vert., fol. 31. 

Ceci est la vraie sagesse qui illumine l'esprit de l'homme.

Part. pas. Tut li monestier de trastot occident 

Foron illuminat de la sia (sua) sanctetat. 

V. de S. Honorat.

Tous les monastères de l'occident entier furent illuminés de sa sainteté.

D' on issira tan grans clardatz,

Qu' el mon er tot elluminatz.

Contricio e Penas ifernals. 

D'où sortira si grande clarté, que le monde sera tout illuminé.

Lo solelh...

Que tant es ben ellumenatz.

Les XV Signes de la fi del mon. 

Le soleil... qui est si bien illuminé. 

CAT. Illuminar. ESP. Iluminar. PORT. Illuminar. IT. Illuminare. 

(chap. Iluminá.)

15. Sobreluminos, adj., très lumineux. 

Fig. La sobreluminoza savieza. Eluc. de las propr., fol. 105. 

La très lumineuse sagesse.

(chap. Sobreluminós, mol luminós, mol luminosos, mol luminosa, com la sabiduría de Pedro Saputo, mol luminoses.)

Capitol LXVI. Com la sanctissima verge reposa lo seu diuinal fill en lo pesebre: e fon conegut e reuerit per lo bou e ase.

Capitol LXVI. Com la sanctissima verge reposa lo seu diuinal fill en lo pesebre: e fon conegut e reuerit per lo bou e ase.

Mirant la senyora per aquell loch hon staua cercaua hon poria reposar lo seu fill e no trobant part nenguna que li satisfes: dix a les sues donzelles. O criades mies hon consellau que pose aquest rey eternal. ¶ Quia non habet vbi reclinet caput suum. Car segons veu no ha loch hon reclinar lo seu glorios cap. ¶ E respos sancta pobrea: qui era la sua aposentadora: e dix. Ma senyora aquest pesebre ha elegit lo senyor fill vostre per lit de repos: posau loy senyora: no hajau temor de les besties quey son: car puix los homens lan tant desconegut e desestimat les besties senyora no li falliran ans li prestaran ab molt plaer la dita menjadora: el regoneixeran per son deu e creador. E sa senyoria hoint aço e sabent que aquesta era la voluntat de nostre senyor deu: qui volia que lo seu fill se humilias fins a la companyia de les besties: per tirar asi lome bestial e sensual: e fer lo digne de la companyia angelical: ab moltes lagrimes e sospirs: pensada la excellencia del seu fill: e la extrema pobre: en quel veya: leuas lo mantell que abrigaua: e en la mitat embolica lo senyor e de laltra mitat li feu capçalet: e axi lo posa ab molta dolor en lo pesebre: agenollant se sa merce dauant ell mirant lo tostemps en la cara. ¶ E lo Bou el ase segons sa natura bestial feren gran demostracio de sentir la presencia del seu creador: E ficant los genolls adoraren lo com a son deu y senyor: e acostants se ab molta reuerencia a sa magestat ab les boques tancades per no espantar la Senyora mare sua qui tan recelosa staua d´aquell excellent fill e ab lo alende que per lo nas lançauen: e spayosament calfauen lo senyor: de que fon verificada la prophecia de Ysayes: qui diu. ¶ Cognouit bos possessorem suum et asinus presepe domini sui: israel autem me non cognouit: Clamant se lo senyor per la boca del dit propheta: dient. Quel ase e lo bou lo hauien (vauien) conegut: e lo poble de israel (jsrael) tan amat lo hauia desconegut. E los sancts angels que aqui eren ab gran admiracio e delit mirauen aquestes coses e loant la potencia diuina començaren a cantar: dient. ¶ O regne celi cui talia famulantur obsequia: stabulo ponitur qui continet mundum: iacet in presepio: et in celum (cel´) regnat. Volent dir. O rey e senyor del cel quant son grans e admirables les vostres obres: acompanyat vos trobau de besties e seruit de aquelles. en lo estable sou posat vos qui gouernau e regiu lo mon: en lo pesebre jaeu vos senyor qui regnau en lo cel. E dita aquesta canço (cauco) e moltes daltres adoraren la magestat del senyor: e besaren la ma a la senyora mare sua e partiren de aqui.

CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462

¿PAÏSOS CATALANS? CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462. 

 

A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los cataláns. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.

La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadénsia de la Corona de Aragó. Los cataláns se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensiáns, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.

Lo capellán de Alfonso lo Magnánim, al seu Dietari, va escriure:

“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.

Estes lamentassió

¿PAÏSOS CATALANS? CUAN CATALUÑA Y CASTILLA VAN ATACÁ A ARAGÓ Y VALENSIA, 1462. 

 

A la segona mitat del siglo XV, lo Regne de Valencia se va enfrentá un atra vegada als seus incómodos veíns del nort, los catalans. Estos se van eixecá contra lo monarca aragonés.

La rebelió catalana va sé la prinsipal caussa de la decadensia de la Corona de Aragó. Los catalans se van aliá en Fransa y en Castilla contra los valensians, aragonesos y mallorquins, explique lo professó Ricart García Moya.

Lo capellá de Alfonso lo Magnánim, al seu Dietari, va escriure:

“Digous, a XXXVI de noembre e any LXVI, toquada la oracio, per Valencia foch feta crida com lo Rey de França avia cridat en França la guerra contra lo rey de Arago e terres e gents del dit rey a foch e sanch, de la qual cosa Valencia e tot lo regne an gran tresticia e dolor; consident los tans e tans grans mals que per causa del cathalans ha en la major part de Spanya e casi tota divisio dels reys, regnes, de terres, de senyors, discordia en mala voluntad ¡e qui pot dir ni estimar les persones que per causa de vostra llibertat son mortes! e quants son fora de sos regnes perdent, presones, bens, heretats ¡e quantes senyores dones e donzelles envergonyides, e van desolades ¡o catalans! e quant ni en quin temps aurem reparat tals actes criminosos”.

Estes lamentassions van está motivades per la guerra entre catalans y valensians, que al 1462 ere una lucha generalisada. Los valensiáns van tíndre que soportá los ataques de catalans y castellans.

La Real Senyera presidíe la eixida de les tropes desde Valensia y en algunes ocasions va aná en elles als combates. Anabe sempre escoltada per la compañía del Centenar de la Ploma que la protegíe y salvaguardabe.

Rochos (agüelo Sebeta)

Dispués de tans añs escribín aquí y a uns atres puestos, crec que dingú me pot tachá de sé de un partit o un atre. Hay procurat quedam al mich, que es com no está a cap de puesto.

Pero penso que, a voltes, te tens que remullá y parlá de coses que a alguna chen no li agrade que les tocos. Eres lliure de pensá de asó y de alló, per aisó hay fet este treball.

Me ha costat mol. Abáns de fical aquí li u hay enseñat a molta chen. Uns han eisecat los muscles, ya sabeu: “Fes lo que vullgues, pero yo no tocaría eise asunto.” Uns atres claramén me han dit que no ere momén pa parlá de aisó. Dingú me ha dit: “Tira per abán.”

Entonses como yo soc prau tosut me atrevisco a posautol aquí. Sol tos demano una cosa, com durará uns díes, per favó, espereu a que acaba y entonses sí, poseume de volta y micha. 

Com sempre tos escoltaré y tos llichiré.

ENTRADA

Ña camíns a la vida que, com tenim una idea de una cosa clavada al cap, no ña qui mos la pugue cambiá. Y a lo pichó estem equivocats o no estem tot lo asertats que mos creem.

Normalmén estes coses pasen perque eisa idea, que a lo milló te raó, es la primera que vam tindre sobre eise asunto y lo més segú es la que mos van  enseñá a la escola y lo que se deprén allí u tenim com a siart y difísil será que mos u fasquen cambiá.

Algo paregut pase en la idea que mos ha quedat dels rochos de la guiarra. Perque van fe moltes maleses y perque aisí mos u van enseñá a la escola.

Pero lo pas de la vida, la esperiansia, la lectura de llibres fets per escritós de un coló y del atre y al remat per tot aisó mesclat fa que tú te fasques una idea, teua. Ni la que has llichit als llibres, ni la que te van enseñá a la escola y ni la que te han aconsellat algúns amics pintats de un coló o un atre.

La vida va pasán, sentín unes coses y unes atres, llichín les histories de cada bando y per damún de tot coneisén molta chen de un costat y del atre, entonses te dones cuenta que ñan bons y roins a tots los puestos.

Cuan repases lo que van fé los soldats dels dos costats, te dones cuenta que los dos teníen les seues raóns, bones o no tan bones, no u se, perque, an aquel tems, no estaba dintre de la seua pell o del seu cap,  pa sabé qué pensaen y per qué van fe lo que van fe.

Lo dels blaus mos u han contat de totes les maneres posibles, mos u han raonat y mos u han chustificat. Mos han enseñat que teníen la raó y la seua obligasió ere salvá a la patria y u van fe.

¿Pero, a part de aisó, mos ham parat a pensá qué sentiméns corríen per los caps dels rochos? La machoria de les coses que van fe, les van fe mal, pero per qué les van fe? Qué raóns teníen pa feu? Se habíen tornat tots bochos. Mos podem fe una idea de qué fundaméns van tindre pa fe alló. ¿Tots pensaen igual? ¿Ñabíe uns pastós, mol llistos y van pasturá als demés com si foren ovelles?

Si tan roines eren les idees  per qué van maure a tans mils y mils de persones a seguiles.

OPINIÓ.

Pos tot asó me ha fet pensá. Vach a escomensá dién que no los dono la raó a cap dels dos, menos als rochos, pero hay vollgut buscá les raóns que podíen tindre pa fé aquelles coses.

No vull que dingú me dono la raó, sol vull que al llichí este treball tos doneu cuenta qué idea me hay fet yo del asunto. U repetisco nols dono la raó, sol hay buscat algún pensamén que, en un momén donat, va convensí a algúns dells pa fe lo que a natres mos pareisen animalades.

Que dingú me digue que tots eren uns animals, ne ñabíe de llistos, de mol llistos, tan que van arrastrá detrás dells a la mitat de una nasió y dintre de eisa mitat ñabíe chen de tots los treballs algúns ben preparats y mols bones persones.

Cuan investigo algo, procuro buscá les arrails més fondes, encara que tinga que aná mol atrás en lo tems.

Hau estudiat historia, ton enrecordeu que lo rey, lo conde, lo siñó, en una palaura, qui manae, ere al matéis tems lo amo de la tiarra, de les cases, dels animals, de les cullides y hasta de les persones, com si foren tamé coses? Tot lo mon treballae y arribat lo momén luchae per ells, ya sabeu alló de “diezmos y primicias” y según algú hasta lo “dret de pernada”, perque lo amo podíe demaná sé lo pare del primé fill de totes les parelles que estaen daball dell, que treballaen les tiarres que eren seues.

Sentat asó; per la nostra tiarra va pasá una cosa espesial, al 1179, lo rey de Aragó, Alfonso II lo Casto, va disá los terrenos de Alcañís y voltáns a la Orden de Calatrava.

Los soldats de les ordéns militars, ya sabeu que, eren flares y soldats al matéis tems, pero claro, si cumplien lo que habíen churat, no se casaben y no podíen tindre fills, si acás nebots.

Lo comendadó, lo jefe, de la Orden, a medida que anaen conquistán terreno, lo anae repartín entre los seus soldats.  Estos faen trates en chen més pobra pa que los treballaren los campos a cambi de uns llogués. Ñabie finques grans y no tan grans, pero la chen pobra, que no teníe res, lo que volíe ere minchá y pan aisó teníe que treballá.

Ya escomensem a tindre amos y chornalés.

Pasán lo tems los soldats se tornaen vells y se anaen morín, com ya ham dit, no teníen a quí disali la tiarra, se la solíe quedá qui la había estat treballán. Ara se convertíe éll en amo y fae lo matéis que lo atre, llogá les finques a uns atres més pobres.

Seguim tenín rics y pobres.

An aquells tems y més tenín les ordens militars la condisió de retós, a cada poble que anaen guañán als moros, com es normal, faen una iglesia y li donaen uns finques pa mantindrela. Lo retó no la anae a treballá. Pos a llogala a uns chornalés, a cambi de part de les cullides y de dinés.

Atre camí amos (retós) y treballadós.

Com anem veen, an aquells tems, la religió estáe mol clavada  dintre de la vida, a tots los pobles que se anaen fen. Ademés los retos predicaben y amenasaen en lo infiarn pals que faren pecats, pals que engañaren a la iglesia en los diezmos y primisies, als que no pagaren les bules pa podé minchá carn a Semana Santa y als que fallaren a tantes y tantes leys com ñabíe entonses. Tot lo mon li teníe po al dimoni.

Poc a poc los rics se faen més rics y los pobres més pobres.

Algúns dels rics volíen comprás un puesto pal sial. Entonses se ficaen de acuerdo en los flares y dintre de la mateisa iglesia, a un dels costas, se faen una capelleta y donaen una finca pa que en los seus rentos se mantinguere lo altá. Si la finca ere gran hasta triaen un reto pa que se dedicare sol a eisa capella. Y si ya la finca ere mol mol gran se faen una ermita y hasta conseguíen que cuan se moriren los enterraren allí dintre, pa está segús de que anirien al sial. Com ya hay dit més amún lo retó contratat ere pa conservá lo altá, pero no la finca, aisí que llogués y treballadós pa uns atres.

LA CHEN.

Encara no ñabíe televisió, ni radio y la chen se teníe que entretindre en algo, per lo que los habitáns dels pobles anaen aumentán, pero los campos no y al radé los treballs se van acabá y la chen pasae molta fam. Los rics, entre ells lo retó, lo sé retó ya se habíe convertit en un treball més, cada día eren més rics, sense treballá, mentres que los pobres, com teníen que repartí lo minchá entre més familia, eren més pobres.

Y va escomensá la emigrasió; los chovens se van aná marchán a les capitals grans aón dieben que tots se faen  rics, tot lo mon trobae treball y hasta lligaen los gosos en llenguanises. A la nostra part com parlaem lo chapurriau y mos enteniem en los cataláns, casi tots los que sen van aná u van fe cap a Cataluña.

Allí habíen  entrat les idees comunistas y anarquistas, ñabíe un gran enfrentamén entre los rics-amos y los pobres-chornalés. Los sindicats faen lo seu treball de enseñansa als que arribaen de fora en escoles y en llibres.

Lo que pase es que no ñabíe treball pa tot lo mun de chen que anae venín. Mols teníen que viure de lo que los donaen los sindicats y dormíen a una habitasió cuatre o sinc y damún de an tiarra, sense colchós ni res.

Mols treballadós y los sindicats teníen la seua doctrina, les seues idees.

¡Cuidau! Pensamén meu. Dieben algo mol paregut a la doctrina cristiana, dic paregut perque eisa doctrina no die res de matá. En resumen volíen di que la tiarra ere dels treballadós, de tot lo mon, del poble aón estáe la finca; que dingú ere amo de res. Tot ere de la comunidat, tots teníen que tindre treball, minchá, enseñansa, dotós y que los dinés casi no faen falta.

Ere mol majo, si no fore una utopia y si més tart no se hagueren empleat unes ferramentes ensangrentades pa conseguiu.

Van escomensá les huelgues, los treballadós volíen treballá menos hores y guañá més dinés, faen huelga, en barricades, foc, tiros y violensia.

Los amos u teníen mol fásil, sen anaen a buscá als que no tenien treball, als que dormíen cuatre o sinc a una habitasió; los pagaen menos que als atres y los faen treballá més hores. La fam los obligae a treballá aisí, en contra dels que estáen en huelga, ara a reñí uns en los atres y los rics guañán més que abáns.

Mols dels que habíen anat a Barselona al veure aquell desori, se van entorná al poble, pero se habíen endut algo de la capital, les enseñanses dels sindicats, la rabia contra los rics, los llibres en les doctrines y ganes de vengansa, pa cambiá la vida.

Als pobles ñabíe molta chen descontenta, van resibí aquelles idees y aquells libres com pa blanet resien tret del forn y aquella doctrina va escomensá a corre pel poble, com ne eren més los que u pasaen mal, més chen se va aná alimentán de aquella manera de pensá. Se van fe sindicats, asosiasións anarquistes y comunistes. La llaó de la capital estae sembrá als pobles y creisie be y depresa perque había caigut en tiarra ben abonada, ñabíe mols pobles y chen pasán fam. La rabia contra los rics va creise al matéis tems que aquella llaó.

Y no tos olvideu que cuan se sembré, per mol bo que sigue lo bancal, chun en lo blat creisen los carts. O sigue que chun en les idees de que tot lo mon tinguere treball y minchá, va creise lo resentimén contra los rics y al matéis tems la envecha no sol contra aquells, sino tamé contra compañs del matéis partit perque uns manaen més quels atres, o perque estaen més adal.

La llaó y los carts van aná creisén a tots los pobles y com los treballadós eren més que los rics, teníen la machoria a tots los puestos.

Va escomensá la guiarra. Les columnes més abundantes, van aná venín de Cataluña cap a la nostra tiarra per les tres provinsies, aquí la tiarra estae ben abonada y poble aón arribaen, sels chuníen los dels seus partits, los sindicalistes y uns atres que nols quedae més remei, perque o sen anaen en ells o anaen al fosá.

Los que veníen, portaen les seues idees y les faen aná a rajatabla. Fora los rics, fora los retos, la religió, se habíen acabat los mandos.

Tot ere de tots y de dingú, tots teníen  dret a tot y pa conseguiu ñabíe que llevá lo que los estorbae. Com teníen forsa, anaen guañán per tot lo terreno, dingú los plantae cara, si acás los teníen po y fuchien cap a dintre. Los que se van fiá y se van quedá u van pagá mol car.

Aón entraen faen una llista en los rics y en los amics de la religió, que solíen sé los mateisos, los anaen a buscá, los solíen traure dels pobles y a cualquier cuneta los fusilaen. Al matéis tems pillaen los rechistres aón estae apuntat qui ere amo de cada finca y los cremaen. Ya no ñabíe amos, ya no ñabíe papés. Les finques al no tindre amos, ni ñaure papés, eren del poble, de ahí que inclus a algún campo li van posá per nom “Vall Comuna”, campo de tots. La chen que no sen anae en les compañies a fe la guiarra, anae a treballá al campo que li tocare. Ya u habíen conseguit, no ñabíe amos.

A camíns pensó si als retós los van matá per sé retos o per se amos de les finques que teníen y per esplotá als chornalés com los demés rics.

Claro que tamé se van aprofitá de les medalles y demés coses religioses de or o de plata pa replegá fondos.

Pero pronte van escomensá les garrames y les enveches: que si tú te fas lo malal pa no aná al campo, que si tú te has quedat en la mantelería de aquell ric, los carts anaen aumentán.

A camíns estes enveches duyen a acusás uns als atres, a lo pichó sense raó. Y ya sabeu, tot ere de tots, o sigue la chustisia tamé. Puchaen al acusat a un taulat y lo acusadó li traie les faltes, a camíns aumentades, a voltes inventades y demanae lo cástic. Com ere lo que parlae, la chen no mol preparada, fae lo que die ell. Ha fet asó, té que morí, tots aplaudíen o sigue li donáen la raó y enseguida cumplien, fusilat y enterrat. Cuans inoséns sen van aná al atre costat sense haber fet res.

No dic res dels blaus, perque este treball está dedicat als rochos.

Asó que hay contat va du a una desorganisasió als pobles, a dividís en bandos a reñí uns en los atres. Es que tots volíen maná. Va ñaure mols enfrentaméns dels sosialistes contra los comunistes y los anarquistes contra tots. Y aisí la cosa no podíe aná be.

La cosa militar se mereiseríe un atre treball. Pero a ver si u conto en unes poques ralles. Les columnes, encara que teníen algúns jefes bons y uns cuans soldats, estaen formades per treballadós, chornalés, sindicalistes y éstos no estaen acostumbrats a obedí. Los blaus teníen jefes y soldats profesionals y al remat aisó se va notá.

Los dos bandos militars van fe animalades, pero los blaus teníen lo apoyo de Alemania, los rochos de les brigades internasionals. Unes batalles les van guañá uns, unes atres, los atres. Va morí un mun de chen dels dos bandos.  Al veure la desorganisasió y la anarquia dels rochos, les brigades internasionals se van retirá. Entonses los rochos van reclutá la compañía del biberón: sagals y vells. Cap dells estae preparat, en cuan veien als moros, ya eisien corrén, sense pegá un tiro siquiera. Y claro los blaus van guañá.

Al entrá als pobles tamé van fe purgues, sense lavatives, no totes legals, pero eren los guañadós y tot los estae permitit y a la bora de cada grapat de soldats que fusilaen, ñabíe un retó que donae la bendisió als morts.

Pa acabá di que les idees pareisien bones, pero no sé si lo temperamén dels españols de aquells tems estáe preparat pa feles realidat.   

LOS CÁSTICS.

Hay tingut la sort de visita a algú dels que van fuchí a Fransa, hay estat a casa dells, hay  parlat en ells. Eises conversasións se queden dintre de mi, son masa personals y se referisen a chen que podríe señalá aón van pasá les coses y asó es un treball sense protagonistes.

Los rochos, los que yo vach está en ells, u van está purgan tota la vida. No estaen arrepentits, habíen seguit les seues idees que ells creien que eren les bones.

Pero yo vach veure que teníen un patimén mol gran, encara que no vam parlá de aisó. La casa aón vivíen, sensilla. Pero entraes y veies que alló ere un museo de España. Totes les parets plenes de fotografies y trosos de diaris de coses de España. Casi no teníen  dinés, eren pobres, pero nols faltae la antena parabólica pa veure la televisió de España, ere la única que veíen.

Cuan estaen sols seguien parlán en chapurriau, ere la seua llengua, eisa se la habíen endut en ells, no la habíen perdut. Si algún rató teníen lliure llichien trosos de periodics españols quels arribaen, ere igual de lo que trataren, eren de España. Teníen una baralla mol vella, chugaen al guiñot y la dona hasta li fae garrames al seu home que se donae cuenta, pero u disimulae, ere com si estaren a España y aisó ere lo que valíe.

No van voldre torná a España, no se fiaen, teníen po, habíen fet masa maleses.

Les cares series, tristes, casi no se enrieben, la pena la portaen dintre, lo recuerdo de España, del seu poble, de la chen, los amics que habíen disat allí y que mai los tornarien a veure.

A la bora de la casa teníen un hortet en tota clase de hortalises. Li vach di si volíen que al torná aquí los enviara alguna cosa ¿sabeu que me va demaná? Llaos de les hortalises del poble, encara teníen a la boca lo gust de aquelles tomates, de les demés coses. No ne había trobat a Fransa, per més tendes que había visitat. Es que no ere lo gust, ere lo recuerdo.

Lo día que natres vam torná cap España, encara que sabíem lo camí, se va empeñá en acompañamos en lo seu coche, ell dabán, natres detrás. Vam arribá a una recta va aselerá, coneisie la carretera, se va apartá a la cuneta, va baisá del coche y mos va fe señals de que no mos pararem, que seguirem, dienmos adios. Al mirá cap atrás me va pareise veure a un home doblat, plorán. Un atre camí perdíe lo seu poble.

Cuan vach torná a casa li vach enviá les llaos y una baralla nova pa que la dona no li seguire fen garrames en les cartes velles marcades per los trosos que los faltaen. 

Cosa rara los seus fills se senten fransesos, pero los van enseñá castellá y chapurriau. Y esta chen nova ve mol a subín a España de vacasións, de alguna manera es algo seu, no se sentisen forastés.

Es com los que han tingut que disá lo poble pa guañás la vida fora, que tornen a casa pa les vacasións. Lo poble seguís sen dells.

Los fills no tenen la culpa de lo que van fe los seus pares, éstos han pagat part de la seua condena, pero a plasos. Han estat patín y morín cada día.