Mostrando las entradas para la consulta michdiada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta michdiada ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 17 de enero de 2020

QUINTA JORNADA

QUINTA JORNADA

Escomense la quinta jornada del decamerón, aon gobernán Fiameta, se raóne sobre algo felís que an algún amán, después de dus o desventurats acsidéns, li va passá.
Estabe ya lo lleván tot blang y lo sol escampabe los seus rayos sobre tot lo nostre hemisferi, cuan Fiameta, insitada per les dolses cansóns de les joves que a primera hora del día cantaben alegremen per entre los abrets y brosquill, se va eixecá y va fé cridá a tots los demés; y van baixá poquet a poquet cap als cams, crusán lo ample pla, entre les herbes cubertes de rosada, hasta que lo sol se va alsá una mica, y van aná passeján, parlán de tot una mica. Pero al notá que ya los rayos de Lorenzo calentaben, cap a la seua habitassió van dirigí les passes; y allí, en mols bons vins y en dolsaines van passá lo rato, y tamé van passechá pel chardí hasta la hora de diná. Están totes les coses aparellades per lo discretíssim senescal, después de cantá alguna estampida y baladeta, segóns li va víndre be a la reina, se van ficá a minchá; y una vegada acabat lo diná, sense olvidá la establida costum de ballá, acompaçades dels instruméns algunes cansóns y danses van seguí. Después, hasta passada la michdiada, la reina los va doná llissénsia a tots; algúns de ells sen van aná a fé la michdiá y datres se van quedá voltán per lo jardí. Pero tots, un poc passada nona, allí, com va volé la reina, segóns la costum se van reuní a la vora de la fon; y habénse assentat la reina pro tribunali, mirán cap a Pánfilo, sonrién, an ell li va maná que escomensare les felises noveles; enseguida ne va tíndre una preparada, que diu aixina.


martes, 6 de agosto de 2024

Nov - Enic

Nov, s. m., lat. novem, neuf.

Aprop nov jorn que seran nat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Neuf jours après qu'ils seront nés. 

ANC. FR. La diesme en feseient turner, 

E li testes as nof colper.

Roman de Rou, v. 9850. 

ANC. ESP. Una niña de nuef años a oio se paraba. 

Poema del Cid, v. 40. 

CAT. Nov. ESP. MOD. Nueve. PORT. IT. Nove. (chap. Nou.)

2. Noven, Nove, adj., neuvième.

Al noven jorn. Los XV signes de la fi del mon. 

Au neuvième jour. 

Substantiv. El noves es En Raimbautz.

Pierre d'Auvergne: Chantarai. 

Le neuvième est le seigneur Raimbaud.

CAT. Nové. ESP. PORT. Noveno. (chap. Nové o noveno.)

3. Novena, s. f., neuvaine.

A la novena de la oracio. Trad. des Actes des apôtres, ch. 3. 

A la neuvaine de l'oraison.

CAT. ESP. PORT. IT. Novena. (chap. Novena, novenes; per ejemple la novena del Pilá, cuan los chiquets traíen la campaneta y la passejaben per lo poble per a invitá a la gen a aná a resá. Com ere al tems del lladons, a vegades acribillabem a les beates.)

4. Novenal, adj., novenal, de neuf, composé de neuf.

X cicles o celcles novenals. Cat. dels apost. de Roma, fol. 143. 

Dix cycles ou cercles novenaux.

5. Novenament, adv., neuvièmement.

Novenament, requier, etc. Eluc. de las propr., fol. 15.

Neuvièmement, requiert, etc.

6. Novembre, s. m., lat. novembrem, novembre.

Novembres es l' onzes nomnat. Brev. d'amor, fol. 48. 

L'onzième est nommé novembre.

CAT. Novembre. ESP. Noviembre. PORT. Novembro. IT. Novembre.

(chap. Novembre; valensiá: nohembre. Abans ere lo mes número 9, septembre lo 7, octubre lo 8, desembre lo 10.)

7. Non, adj., lat. nonus, neuvième.

Entorn l'ora nona. V. de S. Honorat. 

Environ la neuvième heure.

Meidia fon ben passatz, 

E fon pres ja ben d' ora nona.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Midi fut bien passé, et il fut déjà bien près de la neuvième heure. 

ESP. PORT. IT. Nono. (chap. Nona, hora novena, la sexta es la hora de la michdiada: siesta.)

8. Nonanta, s. m., lat. nonaginta, nonante.

L' an de nostre senhor .M. e nonanta .VI. 

Lo nonanta e cinque emperaire.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 146 et 176.

L'an de notre Seigneur mil et nonante sis. 

Le nonante et cinquième empereur.

(chap. Noranta.)

9. Nonas, s. f. pl., lat. nonas, nones. 

En las nonas de januari.

Al ters jorn de nonas d' aost.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 144 et 160.

En les nones de janvier. 

Au troisième jour des nones d'août. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Nonas. IT. None.

10. Nondina, s. f., lat. nundina, nondine, foire, marché. 

Las nondinas, que so fieras. Eluc. de las propr., fol. 126.

(chap. Les nondines, que són fires; fieras : feiras : firas : fires.)

Les nondines, qui sont foires.

1. Nonal, adj., nonal, de marché, de foire.

Dia nonal pren son nom de las nondinas, que son fieras.

Eluc. de las propr., fol. 126.

Le jour nonal prend son nom des nondines, qui sont foires.


Noverga, s. f., lat. noverca, marâtre.

Greu es castiatz per verga, 

Ni crey sa mala noverga.

Gavaudan le Vieux: Lo mes. 

Est difficilement châtié par verge, ni ne croit sa méchante marâtre.

ANC. FR. Rare est l'affection des parâtres, vitrices, noverces et marâtres envers les privings et enfants des défunts premiers pères et mères.

Rabelais, liv. III, ch. 42. 

IT. Noverca. (chap. Madrastra o marastra, madrastres o marastres.)


Nozer, v., lat. nocere, nuire, préjudicier. 

Tot so que val pot nozer atressi.

Folquet de Marseille: Ai quant.

Tout ce qui profite peut nuire pareillement.

No m nogua vostra rica valors.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Que ne me nuise pas votre puissant mérite.

Si cum tenia devora lo vestiment, e 'l verms lo fust, en aissi noz tristicia al cor. Trad. de Bède, fol. 26. 

Ainsi comme teigne dévore le vêtement, et le ver le bois, par ainsi nuit la tristesse au coeur. 

Part. prés. Si 'l mal d'amor m' auci ni m' es nozens. 

Pujols: Si 'l mal. 

Si le mal d'amour m'occit et m'est nuisant.

Ja negus no m puesq' esser nozens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Que jamais nul ne me puisse être nuisant.

ANC. FR. Cil turmenz ne lui pout nuisir. Marie de France, t. II, p. 449. ANC. ESP. Nocir. IT. Nuocere. (chap. Fé nosa; normalmen se fa aná com estorbá, pero tamé pot sé perjudicá, fé mal.)

2. Noysensa, Nozensa, s. f., lat. nocencia, nuisance, préjudice. 

La non noysensa del baptisme. Doctrine des Vaudois.

La non nuisance du baptême.

Non jes per no nozensa. Trad. de Bède, fol. 7. 

Non point par non nuisance. 

ANC. FR. N' i ont ki l' en féist destorbier ne nuisance. 

Roman de Rou, v. 4296.

Quel nuisance, quel dommaige eust-il encouru?

Rabelais, Liv. III, ch. 16.

IT. Nocenza. (chap. Nosa, noses.)

3. Nozemen, s. m., tort, préjudice, dommage.

Fes aitals naturas 

Dieus d'alcunas creaturas 

Que son tot jorn a nozemens 

D'ome, aissi com es serpens.

Brev. d'amor, fol. 18. 

Dieu fit les natures d'aucunes créatures telles qu'elles existent toujours à préjudices d'homme, ainsi comme est serpent.

ANC. FR. Ainz nos avez esté toz tems en nuisement.

Roman de Rou, v. 3675. 

Si qu'il li tort à nuisement. Roman du Renart, t. II, p. 307. 

ANC. ESP. Nocimiento. IT. Nocimento.

4. Nocletat, s. f., préjudice, dommage. 

No us hi fassa forsa ni nocletat. Tit. de 1282. DOAT, t. X, fol. 143.

Ne vous y fasse force ni préjudice.

5. Nocibilitat, s. f., nuisance, malignité.

Luna... pren, per conjunctio ab las autras malignas planetas, nocibilitat.

Eluc. de las propr., fol. 117.

La lune... prend, par conjonction avec les autres malignes planètes, malignité.

6. Nozedor, s. m., ennemi, adversaire, qui nuit.

Neus amaray, si us platz, mos nozedors.

Arnaud de Marueil: Tot quant. 

J'aimerai même, s'il vous plaît, mes ennemis. 

ANC. FR. Périr puisse en tel guise

Qui d'aydier fait par faintise 

Semblant, e veult nuiseur estre.

Ysopet, I, fab. 3. Robert, t. 1, p. 260. 

IT. Nocitore.

7. Nozable, adj., nuisible.

Cest nos fai perezos, nozables e ponhens. 

Pierre de Corbiac: El nom de.

Celui-ci nous fait paresseux, nuisibles et souffrants.

Non profichables e nozables. 

Trad. de la 1re Épître de S. Paul à Timothée. 

Non profitable et nuisible.

ANC. FR. Que tel proière doit hum faire 

Qui à la gent ne seit nuisable. 

Marie de France, t. II, p. 144.

La ville d'Orléans, laquelle... leur estoit moult nuisable.

Monstrelet, t. II, fol. 37.

Si noisables, si angoissus. 

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 23.

8. Nociu, adj., lat. noxius, nuisible.

Es nociu quan es corrumput.

Bestia nociva.

Eluc. de las propr., fol. 29 et 255. 

Est nuisible quand il est corrompu. 

Bête nuisible.

CAT. Nociu. ESP. PORT. IT. Nocivo. 

(chap. Nossiu, nossius, nossiva, nossives.)

9. Sobrenociu, adj., sur-nuisible, très nuisible.

Es sobrenociu.

Es abhominacio no voluntaria de vianda et de beuragge, sobrenociva a virtut nutritiva. Eluc. de las propr., fol. 135 et 91. 

Est très nuisible.

C'est abomination non volontaire de nourriture et de breuvage, très nuisible à vertu nutritive.

10. Innocent, Ignocen, Ignoscen, adj., lat. innocentem, innocent.

Coma efan simples et ignocens que se amon e se acompanhon voluntiers ab personas humils. V. et Vert., fol. 53. 

Comme enfants simples et innocents qui s'aiment et se familiarisent volontiers avec les personnes humbles.

Tant era innocentz. V. de S. Honorat. 

Tant il était innocent. 

Del furt es innocent.

Eluc. de las propr., fol. 150. 

Du vol est innocent.

Substantiv. Dieus lur es guirens

Cum als ignoscens.

J. Esteve: Quossi moria. 

Dieu leur est protecteur comme aux innocents.

Proverb. Sap mays us trahire

Que duy ignoscen.

P. Cardinal: Selh jorn. 

Un traître sait plus que deux innocents.

CAT. Innocent, ignocent. ESP. Inocente. PORT. IT. Innocente.

(chap. Inossén, inossens (com los Sans de Delibes traduít al chapurriau), inossenta, inossentes.)

los sans inossens, Miguel Delibes, chapurriau

11. Innocencia, Innoscencia, Ignocencia, Ignossencia, s. f., lat. innocentia, innocence.

La ignocencia que nos devem gardar l' us al autre.

V. et Vert., fol. 57. 

L' innocence que nous devons garder l'un à l'autre. 

Proar per son cors la ignossencia. Arbre de Batalhas, fol. 229. 

Prouver l' innocence par son corps. 

Dieus li promet lo vestir blanc de innocencia.

En lo estamen de innocencia, enans que hom ni femna agues negun temps peccat. V. et Vert., fol. 72 el 91. 

Dieu lui promet le vêtir blanc d' innocence. 

Dans l'état d' innocence, avant qu'homme ni femme eût en nul temps péché.

Cazec en colpa de innoscencia. Eluc. de las propr., fol. 11. 

D' innocence tomba en faute.

CAT. Innocencia, ignocencia. ESP. Inocencia. PORT. Innocencia. 

IT. Innocenzia. (chap. Inossensia, inossensies.)

12. Nueia, s. f., ennui, chagrin, importunité.

Voyez Denina, t. II, p. 276, et t. III, p. 134.

Si fort vos enueia

Son solatz, e us fa nueia.

Amanieu des Escas: En aquel.

Si fort vous fatigue son entretien et vous fait ennui.

IT. Noia. (chap. Nosa. Molestá, importuná, com lo pena de Carlos Rallo Badet, que només fa nosa per les rets sossials. Es una mosca collonera, catalaniste aragonés.)

13. Enojar, Enoiar, Enujar, Enuiar, Enuejar, Enueiar, v., ennuyer, fâcher, fatiguer, attrister.

Poiria nos a amdos enuiar,

A me del dire, a vos del escotar.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques. 

Il nous pourrait à tous deux ennuyer, à moi du dire, à vous de l'écouter.

A vos non deu enueiar.

Le moine de Montaudon: Autra vetz. 

A vous il ne doit ennuyer.

Hom messongiers, mal e ginhos

M' enoja e trop cubeitos (cobeitos). 

Le moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Homme mensonger, méchant et rasé et trop convoiteux m'ennuie.

Aus, tu que tos jornals loias, 

E pueis del obrar t' enoias.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Écoute, toi qui tes journées loue, et puis du travailler t'ennuie.

Quan sovinensa n' ai, m' enueg de me. 

B. Calvo: Per tot so. 

Quand j'en ai souvenance, je m'ennuie de moi. 

Part. pas. Lai for' ieu tornatz,

Si no fos cilh per qui sui enuiatz.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Là je serais retourné, si ne fût celle par qui je suis attristé.

Senher, tan m'avetz lauzada 

Que tot en soi enoiada.

Marcabrus: L' autr' ier. 

Seigneur, tant vous m'avez louée que j'en suis tout ennuyée.

ANC. CAT. Enojar, ennujar. CAT. MOD. Enujar. ESP. PORT. Enojar. 

IT. Annoiare. (chap. Fé nosa, enfadá, molestá, enrabiá.)

14. Enueja, Enueia, s. f., ennui, chagrin.

E m fai si morir d'enueia, 

Car lieys cui dezir 

Non vey ni remir.

G. Faidit: Lo rossinholet. 

Et me fait ainsi mourir d'ennui, parce que celle que je désire je ne vois ni contemple.

Ailas! cal enueia m'en ve.

B. de Ventadour: Quan vey. 

Hélas! quel ennui m'en vient.

15. Enueg, Enuet, Enuey, Enueit, Enuit, Enuoi, Enoc, Enut, s. m.,

ennui, souci, peine, chagrin.

Dieus! qual enueg

Mi fai la nueg! 

Per qu'ieu dezir l'alba.

Hugues de la Bachelerie: Per grazir. 

Dieu! quel ennui me fait la nuit! c'est pourquoi je désire l'aube.

Ab pauc ieu d' amar no m recre 

Per enueg dels lauzenjadors.

Folquet de Marseille: Ab pauc. 

Peu s'en faut que je ne me lasse d'aimer par ennui des médisants. 

Loc. Que val viure ses amor,

Mas per far enueg a la gen?

B. de Ventadour: Non es meravelha. 

Que vaut vivre sans amour, excepté pour faire ennui à la gent?

Grans enueitz es e grans nauza, 

De tos temps merce clamar.

B. de Ventadour: Amors e que. 

Grand ennui c'est et grande noise, de toujours merci crier.

Senher, a vos que val 

Dir enuetz ni foldatz?

T. de Gui et de Falco: Falco en dire. 

Seigneur, à vous que vaut (de) dire ennui et folie?

E 'ls enuoi alegrar.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que. 

Et réjouir les ennuis.

Car non es dreitz, mas grans enutz.

P. Vidal: Abril issic. 

Car ce n'est pas justice, mais grand ennui. 

Be s tanh qu' ieu m luenh d' enocx 

Chantan.

P. Raimond de Toulouse: Era pus hyverns. 

Bien il convient que je m'éloigne d'ennui en chantant. 

ANC. FR. Mès duel et anui et souffraite.

Fables et cont. anc., t. I, p. 138. 

CAT. Enutg. ESP. PORT. Enojo.

16. Enujament, Enuiament, s. m., ennui, déplaisir, chagrin, fatigue.

Que tornet ad enuiament. V. de S. Honorat.

Qui tourna à chagrin. 

Complacencia ses enujament.

Eluc. de las propr., fol. 9. 

Agrément sans ennui. 

IT. Annoiamento.

17. Enojos, Enoios, Enujos, Enuios, Enueyos, adj., ennuyeux, fâcheux, fatiguant.

Enuios es preiars, pus es perdutz.

B. de Ventadour: Be m'an perdut. 

Ennuyeux est le prier, puisqu'il est perdu. 

La laid' ab ditz enojos 

Deu gardar lo maritz senatz.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigons. 

Le mari sensé doit garder la laide avec paroles fâcheuses. 

Subst. Li lauzengier e li enojos

M' enojan molt e li janglos.

Le moine de Montaudon: Amicx Robert. 

Les médisants et les ennuyeux et les moqueurs m'ennuient moult.

Soi cortes tengutz pels pros, 

E enemic dels enojos.

Deudes de Prades: En un sonet. 

Je suis tenu (pour) courtois par les preux, et ennemi des fâcheux.

Niticorac..., la lutz ad el es enujoza.

Eluc. de las propr., fol. 147. 

Le hibou..., la lumière est fâcheuse à lui. 

Quasqus per si cossir e pes 

Del segle quom es enueyos.

B. de Ventadour: Ja mos chantars. 

Que chacun par soi considère et pense touchant le siècle comme il est ennuyeux. 

CAT. Enujos. ESP. PORT. Enojoso. IT. Annoioso.

18. Enic, adj., triste, affligé, fâché.

Artur Quintana i Font, Arturico Quintanilla y Fuentecica, morn, morne, triste, pensif

Roma, ieu suy enicx 

Quar vostre poders monta.

G. Figueiras: Sirventes vuelh. 

Rome, je suis triste car votre pouvoir monte. 

Si us mostrava cor felon ni enic.

La Dame Castelose: Amics s' ie us. 

La Dame Casteloze. Na Castelloza.

Si je vous montrais coeur félon et fâché. 

Vos, no m siatz enigua.

G. Adhemar: Lanquan vei. 

Vous, ne me soyez fâchée.

Subst. Amors vol gaug, e guerpis los enics. 

Pierre d'Auvergne: De Josta 'ls. 

Amour veut joie, et quitte les tristes.

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, VII.

VII.

Entre ells tres no cabíen les discussións. Cadaú acatabe lo puesto que li corresponíe a la pandilla. Daniel, lo Mussol, sabíe que no podíe imposás al Moñigo, encara que tinguere una inteligensia mes desperta que la seua, y Germán, lo Tiñós, reconeixíe que estabe per deball dels atres dos, a pesá de que la seua experiensia en muixóns ere mol mes sutil y vasta que la dells. La prepotensia, aquí, la determinabe lo bíceps y no la inteligensia, ni les habilidats, ni la voluntat. Después de tot, alló ere una cosa raonable, pertinén y lógica. Daniel, lo Mussol, ere lo únic capás de alcansá los trens de mercansíes en ple aufec de pujada y encara los mixtos si no veníen descarregats o en una máquina nova.
Lo Moñigo y lo Tiñós corríen menos que ell, pero les cames ligeres tampoc justificaben una primassía. Representabe una estimable cualidat, pero sol assó. A les tardes dels domenges y durán les vacassións del estiu los tres amics frecuentaben los prats y los montes y lo rogle de les birles y lo riu. Los seus entreteniméns eren variats, cambiáns y una mica salvaches y elementals. Es fássil trobá diversió, an eixa edat, a consevol puesto. En les masseches féen, a vegades, terribles carnisseríes de tords, merles y gribes. Germán, lo Tiñós, sabíe que los tords, les merles y les gribes, de la mateixa familia, se trobaben milló que a datra part, a les gabarreres y a les bardisses, a les hores de caló. Pera matáls als abres o a la vía, enchampánlos encara mich adormits, ere pressís matiná. Per assó preferíen buscáls en plena canícula, calina, cuan los animals féen la michdiada en perea entre la malea. Lo tiro ere, aixina, mes curt, lo blanco mes reposat y la pessa ressultabe mes segura. Pera Daniel, lo Mussol, no existíe cap plat mes selecto que los tords en arrós. Si ne cobrabe un li agradabe, inclús, desplomál ell mateix y de esta forma va pugué vore un día que casi tots los tords teníen miseria deball de les plomes. Li va dessepsioná la resposta del Tiñós al comunicáli lo seu maravillós descubrimén.

- ¿Ara ten enteres? Casi tots los muixóns tenen brutíssia deball de les plomes. Segóns mon pare, a mí me va apegá les calves un mussol. Daniel, lo Mussol, se va fé lo propósit de no intentá mes descubriméns en los muixóns. Si volíe sabé algo dells ressultabe mes cómodo y rápit preguntálay al Tiñós. Datres díes anaben al corro de birles a jugá una partida. Aquí, Roc, lo Moñigo, los aventajabe de forma contundén. De res servíe que los dixare una apressiable ventaja inissial; al acabá la partida, ells apenes se habíen mogut de la puntuassió obtinguda de grassia, mentres lo Moñigo rebassabe, sense esfors, lo máxim. An este joc, lo Moñigo demostrabe la forsa y lo pols y la destresa de un home ya dessarrollat. Als campeonats que se selebraben per a la Virgen, lo Moñigo - que partissipabe en casi tots los homens del poble - may se classificabe per deball del cuart puesto. San germana la Sara se sulfurabe per esta precossidat.

- Bestia, bestia - díe -, que sirás mes bestia que ton pare.

Paco, lo ferré, la mirabe en ulls esperansats.

- Aixina u vullgue Deu - afegíe, com si resare.

Pero, potsé, aon los tres amics trobaben un entretenimén mes inténs y complet ere al riu, al atre costat de la tasca de Quino, lo Manco. Se obríe, allí, un prat mol gran, en una carrasca grandíssima al mich, y, al fondo, una escarpada muralla de roca viva que los independisabe del resto de la vall. Enfrente de la muralla estabe la Badina del Inglés y, uns metros mes aball, lo riu se desllissabe entre roques y códuls, en poca fondaria.
An esta sona peixcaben cangrejos a sarpeta, en la ma, eixecán en cuidadet los bolos y pessigán en forsa als animalets per la part mes ampla de la clasca, la crosta de los crustáceos, mentres estos se retortigaben y obríen y tancaben patosamen les seues pinses en un radé intento de evasió inútil. Atres vegades, al Toll del Inglés, peixcaben sentenás de peixets que navegaben en bangs tan numerosos que, assobín, les aigües negrejaben per la seua abundansia. Només calíe aviá a la badina una caña en consevol sebo artifissial de colós chillóns pera enchampáls a dotsenes. Lo roín va sé que, 
degut a la abundansia y a la fássil peixca, los sagals van escomensá a subestimáls y van acabá despressiánlos del tot. Y tamé passabe en les sireres de alborsé, serves, mores y avellanes silvestres. Cooperabe no poc a fomentá este desdén lo fet de que don Moissés, lo maestre, preferiguere als estudiáns que passaben tontamen les seues hores libres arreplegán mores o serves pera obsequiá en elles a les seues mares. O be, peixcán madrilles. Y, per si aixó fore poc, estos mateixos sagals eren los que al final de curs obteníen diplomes, puntuassións de sobressaliente y mensións honorífiques. 

Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sentíen per nells un desdén tan fondo per lo menos com lo que los inspiraben les mores, les serves y les madrilles.
A les tardes bascoses de estiu, los tres amics nadaben a la Badina del Inglés. Constituíe un plaé inigualable sentí la pell en contacte directe en l´aigua, refrescánse. Los tres nadaben a gosset, esquichán y removén les aigües de tal manera que, mentres durabe la inmersió y los cabussóns, no se barruntabe, sen metros riu aball y uns atres tans riu amún, la mes insignificán siñal de vida. Una de estes tardes, mentres se secaben, tombats al sol al prat de la carrasca, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se van enterá de lo que volíe di tindre lo ventre sec y de lo que ere un aborto. Teníen, entonses, set y vuit añs, respectivamen, y Roc, lo Moñigo, se tapabe en uns calsonsillos recusits en lo de detrás dabán y lo Mussol y lo Tiñós se bañaben en pilota picada perque encara no los habíe naixcut la vergoña. Va sé Roc, lo Moñigo, qui los hi va despertá aquella mateixa tarde. Sense sabé encara per qué, Daniel, lo Mussol, relassionabe tot aixó en una conversassió tinguda en sa mare, cuatre añs abáns, al amostráli ell la estampa de una exuberán vaca holandesa.

- Qué maja, ¿verdat, Daniel? Es una vaca lechera - va di sa mare.

Lo chiquet la va mirá tot parat. Ell sol habíe vist lleit a les cassoles, peroles, lecheres y cantes.

- No, mare, no es una vaca lechera; mira, no té cantes - va di.

La mare sen enríe silensiosamen de la seua ingenuidat. Sel va ficá a la faldeta y li va aclarí: - Les vaques lecheres no porten cantes, fill.
Ell la va mirá de frente pera adiviná si lo engañabe. Sa mare sen enríe. Va intuí Daniel que algo, mol amagat, ñabíe detrás de tot alló. Encara no sabíe que existiguere "aixó", perque sol teníe tres añs, pero en aquell momén u va pressentí.

- ¿Aón porten la lleit entonses, mare? - va indagá, en un afán de aclaríu tot.

Sa mare sen enríe encara. Va farfallá una mica, sin embargo, al contestáli:

- A... La pancha, claro - va di. Com una explosió va ressoná la perplejidat del chiquet:

- ¿Quééééé?

- Que les vaques lecheres porten la lleit a la pancha, Daniel - va afegí ella, y li apuntabe en la chata ungla lo mamellám preto de la vaca de la estampa. Va dudá un momén Daniel, lo Mussol, mirán les mamelles esponjoses; va siñalá lo mugró.

- ¿Y la lleit ix per eixe gra? - va di.

- Sí, fillet, per eixe gra ix.

Aquella nit, Daniel no va pugué parlá ni pensá en atra cosa. Intuíe en tot alló un misteri

velat pera nell, pero no pera sa mare. Ella sen enríe com no solíe enríuressen datres vegades, al preguntáli atres coses. Paulatinamen, lo Mussol sen va aná olvidán de alló. Mesos después, son pare va comprá una vaca. Mes tart va vore les vin vaques del boticari y les va vore muñí. Daniel, lo Mussol, sen enríe mol después, sol de recordá que se habíe pensat que les vaques sense cantes no donaben lleit.

Aquella tarde, al prat de la carrasca, a la vora del riu, mentres lo Moñigo parlabe, ell sen va enrecordá de la estampa de la vaca holandesa. Acababen de bañás y un airet afilat los secabe lo cos en fredes llengüetades. Encara aixina, flotabe una calina apegalosa al ambién. Tombats pancha per amún al prat, van vore passá per damún dells un muixó mol gran.

- ¡Mireu! - va chillá lo Mussol -. Seguramen sirá la sigüeña que espere la mestra de La Cullera. Va en eixa direcsió.

Va tallá lo Tiñós: - No es una cigüeña; es una grulla. Lo Moñigo se va assentá a la herba apegán los labios en un gesto furo y enfurruñat. Daniel, lo Mussol, va contemplá en enveja cóm se unflabe y desunflabe la seua enorme pitralera.

- ¿Qué dimoni de sigüeña espere la maestra? ¿aixina estéu encara? - va di lo Moñigo.

Lo Mussol y lo Tiñós se van eixecá tamé, assentánse a la herba. Los dos miraben

anheláns al Moñigo; intuíen que algo los diríe de "aixó". Lo Tiñós li va doná peu.

- ¿Quí porte los chiquets, entonses? - va di.
Roc, lo Moñigo, se manteníe serio, consién de la seua superioridat en aquell momén.

- Lo parí o criá - va di, sec, rotundo.

- ¿Lo criá? - van preguntá, a dúo, lo Mussol y lo Tiñós.

L´atre va remachá:

- Sí, lo parí. ¿Hau vist alguna vegada criá a una conilla? - va di.

- Sí.

- Pos es igual.

A la cara del Mussol se va dibuixá un cómic gesto de sorpresa.

- ¿Vols di que tots som conills? - va aventurá.

Al Moñigo li molestabe la torpesa de los seus interlocutós.

- No es assó - va di -. En ves de una conilla es una dona; la mare de cadaú.

Va brillá a les nines del Tiñós un extrañ resplandó de inteligensia.

- La cigüeña no porte los chiquets entonses, ¿verdat? Ya me pareixíe raro a mí - va explicá -. Yo me día, ¿Per qué mon pare ha de tindre deu visites de la sigüeña y la Chata, la veína, cap, y está dessichán tindre un fill y mon pare no ne volíe tans?

Lo Moñigo va acachá la veu. Al voltán ñabíe un silensio que sol trencaben lo cristalino chapoteo dels rápits del riu y lo suave rose del ven contra les fulles.
Lo Mussol y lo Tiñós teníen la boca uberta.

Va di lo Moñigo: - Los fa mol mal, ¿sabéu?

Van estallá les dudes del Mussol:

- ¿Y tú cóm saps totes estes coses?

- Assó u sap tot cristiano menos vatros dos, que vivíu encantats - va di lo Moñigo -.
Ma mare se va morí de tan doló que va tindre cuan vach naixe yo. No se va ficá dolenta ni res; se va morí de doló. Ñan vegades que, per lo vist, lo doló no se pot resisstí y se mor un. Encara que no estigues dolén, ni res; sol es lo doló. - Emborrachat per la ávida atensió del auditori, va afegí -: datres dones se partixen per la mitat. Lay hay sentit di a la Sara.

Germán, lo Tiñós, va preguntá:

- Mes tart sí que se fiquen dolentes, ¿no es sert?

Lo Moñigo va assentuá lo misteri de la conversa acachán encara mes la veu:

- Se fiquen dolentes al vore al chiquet - va confessá -. Los chiquets naixen en lo cos ple de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas. Sol tenen una boca mol gran pera mamá. Después los van eixín los ulls, les orelles, y lo nas y tot lo demés. Daniel, lo Mussol, escoltabe les paraules del Moñigo tot tremolós y espectán. Dabán dels seus ulls se obríe una nova perspectiva que no ere datra cosa que la justificassió de la vida y de la humanidat. Va sentí de repén vergoña de trobás despullat del tot al aire libre. Y, al mateix tems, va experimentá un amor remossat, vibrán y impulsivu per sa mare. Sense ell sabéu, notabe, per primera vegada, dins dell, la emossió de la consanguinidat. Entre ells ñabíe un víncul, algo que fée, ara, de sa mare una causa imprescindible, nessessaria. 

La maternidat ere mes hermosa aixina; no se debíe al azar, ni al capricho una mica absurd de una sigüeña. Va pensá Daniel, lo Mussol, que de cuan sabíe de "aixó", ere aixó lo que mes li agradabe; lo sabés consecuensia de un gran doló y la coinsidensia de que eixe doló no lo haguere esquivat sa mare perque dessichabe tíndrel pressisamén an ell.

Desde entonses, va mirá a sa mare de un atra manera, desde un ángul mes humano y simple, pero mes sinsé y en mes estremessimén. Ere una sensassió extraña la quel embargabe en presensia seua; algo aixina com si lo seu pols palpitare al uníssono, uniformemen; una impresió de paralelisme y mutua nessessidat.

Desde aquell día, Daniel, lo Mussol, sempre que anabe a bañás a la Badina del Inglés, portáe uns calsonsillos vells y recusits, com lo Moñigo, y se ficabe lo de detrás dabán.
Y, entonses, pensabe en lo feo que debíe sé ell al naixe, en tot lo cos cubert de pelussa y sense ulls, ni orelles, ni nas, ni res... sol una enorme boca afanosa de chuplá.
"Com un top", pensabe. Y lo primé estremessimén se transformabe al poc rato en unes carcañades espasmódiques y contagioses.

lunes, 1 de octubre de 2018

TERSERA JORNADA

Escomense la tersera jornada del Decamerón, a la que se parle, gobernán Neifile, sobre algú que haguere conseguit en habilidat alguna cosa mol dessichada o haguere recuperat alguna pérduda.

La aurora escomensabe ya a passá de coloradaa ataronjada per la aproximassió del sol cuan lo domenge, eixecada la Reina y feta eixecá tota la compañía, y habénli manat al senescal que preparare lo que ere menesté, rápidamen se van fé carregá totes los demés coses, com si de allí llevantaren lo campo, y sen van aná en los bagaches, dixán als criats en les Siñores y los Siñós. La Reina, en pas lento, acompañada y seguida per les seues dames y los tres joves, guiada per los cántics de unes vin cagarneres o cardelines y atres tans muixóns, per una senda en poc tráfec y plena de verdes herbetes y de flos que al sol que les siñalabe totes escomensaben a obrís, va agarrá lo camí cap a ocsidén, y charrán y fen bromes y rién en la seua compañía, sense habé caminat mes de dos mil passes, bastán abáns de que estiguere a miges la horade tersia, los van portá a una hermossíssima y rica mansió una mica eixecada a un collet. Una vegada a dins y navegán per tot arreu, y habén vist les grans sales, les llimpies y adornades habitassións en tot lo que a una alcoba li correspón, mol la van alabá y reputá al seu amo per magnífica; después, baixán, y veén lo amplíssim y alegre pati, les bodegues plenes de mols carretells en bons vins y un aigua fresquíssima y abundán que de allí manabe, tota per als bous y les vaques, mes encara lo van alabá. Allí se van assentá, voltats de flos y de abrets, y va vindre lo senescal en exquisites dolsaines y mol bons vins. Después van fé obrí un jardí pegat al palau, que estabe voltat per una tápia o muro, van entrá allí, y van aná mirán la seua maravillosa bellesa. Teníe per la vora y pel mich passeos amplíssims, rectes com una flecha y cuberts de parres de moscatell en pinta de doná mols raíms; y tot florit, escampabe tan bona auló que, mesclada en la de mols atres aromes del jardí, los pareixíe está entre totes les fragánsies de lo Orién. Per les vores dels passeos ñabíen rosés en roses blanques y roiges y jazmíns, y no ya de matí sino cuan lo sol estáe mes alt, daball de umbrietes (sombres), sense sé tocat per Lorenzo, se podíe caminá per elles. Cuántes plantes tan ben ordenades ñabíen an aquell puesto! No ne faltabe cap que al nostre clima se adaptare.

Tamé ñabíe un prat de herba tan verda que casi pareixíe negra, pintat tot en mil variedats de flos, vallat per verdíssims y ufanosos tarongés, sipresos y cedros, que donaben sombra y féen mol bona auloreta, una mescla de azahar y sementeri. Al mich de este prat ñabíe una fon de mármol blanquíssim y maravilloses figures picades en pedra natural; allí dins ñabíe una estatua, no sé si de pedra natural o artifissial dels Estechi, damún de una columna, y aviábe tanta aigua tan alt cap al sel (y después tornáe a caure a la claríssima fon) que haguere fet moure lo menos un molí. L´aigua que sen eixíe de la fon per un canal amagat sen ixíe del pradet y a fora se fée manifesta en canalets o reguerets que brilláen al sol; se arreplegabe tota a una bassa o safarech y desde allí, baixán claríssima cap a lo pla, abáns de arribá an ell, en grandíssima forsa y en molta utilidat per al seu amo, fée girá seguit dos molíns, un de ells, lo de Lillo. Al vore este jardí, lo seu orden, les plantes y la fon en los reguerets, tan los va agradá a tots que van afirmá que, si se puguere fé un paraísso a la terra, no sabríen quin atra forma hauríe de tindre, mes que aquella del jardí, y no sabíen qué mes se li podíe afegí. Passechán, pos, contentíssims per allí, fénse bellíssimes guirnaldes (corones) de rametes de ábres, sentín sempre uns vin cans de muixóns diferéns, com si competiguéren los uns en los atres en lo cantá, se van acatá de una bellesa que encara no habíen vist: lo jardí estabe plenet de mes de sen classes de hermosos animals. De una part eixíen conillsy cachapets, de un atra liebres (llébres), cabridets, ciervos, y moltes atres espéssies de animals inofensius y mansos, com si estaren domesticats.
Pero después de caminá mol, veén ara aixó ara alló, habén fet ficá les taules al voltán de la hermosa fon, y cantán allí primé sis cansonetes y dansán algúns balls, cuan va maná la Reina se van ficá a minjá, y servits en bones y delicades viandes, mes alegres se van eixecá y a les tonades y als cántics y als balls van torná, hasta que a la Reina, com ya fée caló, li va paréixe hora de que, qui vullguere, sen aniguere a gitás a fé la michdiada. Algúns sen van aná y uns atres, enchisats per la bellesa del puesto, no van volé anássen, se van quedá allí a llichí llibres de caballeríes, o jugá al ajedrez o a les dames, mentres los atres dormíen.
Después, tots se van eixecá y, habénse refrescat la cara a la fresca aigua, al prat, la Reina va aná prop de la fon, y se va assentá segóns la manera acostumbrada, y se van ficá a contá les históries sobre la materia proposada per la Reina.

Lo primé a qui la Reina va doná lo encárrec va sé Filostrato, que va escomensá aixina:


viernes, 14 de diciembre de 2018

JORNADA TERSERA. NOVELA SEXTA

Ricciardo Minútolo vol a la dona de Filippello Sighinolfo, a la que advertín selosa y diénli que Filippello al día siguién se reunirá en la seua dona a uns bañs, la fa aná allí y, creén que ha estat en lo home se trobe en que ha estat en Ricciardo.
 
Res mes li quedabe per di a Elisa cuan, alabada la sagassidat de Assicalat, la Reina li va di a Fiameta que continuare en una história, y ella, tota sonrién, va contestá: 
- Siñora, de bona gana.
Y va escomensá:
Mos convé eixí de la nostra siudat, que tan com es abundán en atres coses tamé u es en ejemplos de tota classe, y com Elisa ha fet, tos contaré algo de les coses que pel món han passat, y per naixó, passán a Nápoles, tos contaré cóm una de estes beates que se mostren tan esquives al amor va sé pel ingenio del seu amán portada a sentí los fruits del amor abáns de que haguere conegut les flos o les yemes; lo que a un tems tos fará mes cauteloses en les coses que poden sobrevíndretos y tos deleitará en les ocurrides. 
 
Bandera , escudo, rey, Aragón, Señal Real, historia, reinos, Aragón, Mallorca, Valencia, Sicilia, Córcega y Cerdeña, Nápoles, ducados, Atenas, Neopatria, marquesados, Provenza, condados, Barcelona Barcino Barchinona, Rosellón, Urgell, señoríos, Montpellier, dominios, Gelves, Gozzo Gozo, Malta, tributos, Murcia, Tremegen, Túnez
 

A Nápoles, Napols, siudat antiquísima y potsé tan deleitable, o mes, que cap atra a Italia, ñabíe un jove noble de sang y espléndit per les seues riqueses, de nom ere Ricciardo Minútolo. Este, encara que per dona teníe a una hermossíssima y grassiosa jove, se va enamorá de una que, segóns la opinió de tots, en mol sobrepassabe en hermosura a totes los demés dames napolitanes. Se díe Catella, y ere la dona de un jove noble de nom Filippello Sighinolfo, al que ella, honestíssima, mes que a res amabe y teníe en apressio. Amán, pos, Ricciardo Minútolo an esta Catella y ficán en obra totes aquelles coses per les que la grássia y l´amor de una dona tenen que podé conquistás, y en tot alló no podén arribá a res del que dessichabe, se desesperabe, y del amor no sabén o no podén deslligás, ni sabíe morís ni li aprofitabe viure. Y en tal disposissió están, va passá que per les dones que eren les seues parentes va sé un día bastán alentat per a que se desfaiguere de tal amor pel que en vano se cansabe. Com Catella no teníe datre be que Filippello, del que ere tan selosa que hasta temíe que los muixóns que pel aire volaben lay prengueren. Ricciardo, sabén dels sels de Catella, de repén va maquiná una manera de satisfé los seus dessichos y va escomensá a mostrás desesperat pel amor de Catella y a habél ficat en un atra noble Siñora, y per amor seu va escomensá a mostrás justán a caball y luchán y fen totes aquelles coses que per Catella solíe fé. Y no u habíe fet mol tems cuan al ánimo de tots los napolitans, y tamé de Catella, estabe que ya no volíe a Catella sino an esta segona Siñora, y tan en aixó va perseverá que tan per sert per tots ere tingut alló que hasta Catella va dixá de sé fura en ell per l´amor que tíndrela solíe, y com si fore de la família, com a veí, al aná y al vindre lo saludabe com fée als atres.
Va passá que, fen una caló que ataubáe, moltes compañíes de dames y caballés, segóns la costum dels napolitans, van aná a recreás a la voreta del mar y a diná allí y a sopá allí; sabén Ricciardo que Catella en la seua compañía habíe anat, tamé ell en los seus amics s´hi va atansá, y en la compañía de les dames de Catella va sé ressibit, fénse primé de rogá, com si no li apetiguere quedás allí. Allí les Siñores, y Catella en elles, van escomensá a gastáli bromes sobre lo seu nou amor, y mostránse mol inflamat, mes materia los donabe per a parlá. Después, habénsen anat una de les Siñores cap allí y l’atra cap allá, com se fa an aquells puestets, habénse quedat Catella en unes poques allí aon Ricciardo estabe, va dixá caure Ricciardo miránla an ella una alusió a sert amor de Filippello lo seu home, pel que ella va sentí sels de repén y per dins va escomensá tota a ensendres en dessich de sabé lo que Ricciardo volíe di. Y después de contindres una mica, no podén aguantá mes, li va rogá a Ricciardo que, per l'amor de la Siñora a qui ell mes amabe, li vinguere en gana aclaríli lo que habíe dit de Filippello. 
Ell va di:
- Me hau conjurat y no tos puc negá res de lo que me demanéu, y per naixó tos u diré, si me prometíu que ni una paraula diréu ni an ell ni a datre, mes que cuan veigáu per los fets que es verdat lo que vach a contátos, que si voléu tos enseñaré cóm podéu vórel. A la Siñora li va aná be lo que li demanabe, y va creure que ere verdat, y li va jurá no díu may. Retirats, pos, apartadets, per a no sé sentits per los demés, Ricciardo va escomensá a díli aixó: 
- Siñora, si yo tos vullguera com tos vach volé, no osaría dítos res que tos dolguere, pero com aquell amor ha passat me cuidaré menos de dítos la verdat de tot. 
No sé si Filippello alguna vegada va pendre a ultraje l´amor que yo tos tenía, o si ha tingut lo pensamén de que alguna vegada vach sé amat per vos, pero a mí may me va demostrá res. Pero potsé esperán lo momén adecuat, cuan yo menos u sospechara, amostre vóldre fém a mí lo que crec que pense que li hay fet yo, es di, vóldre tíndre a la meua dona per a plaé seu, y segóns me pareix la ha solissitat desde fa no mol tems hasta ara en moltes embajades, que totes hay sabut per nella, y ella li ha donat la resposta que yo li hay manat. Pero este matí, abáns de vindre aquí, hay trobat a la meua dona a casa en un atra dona en secret consiliábul, y enseguida me ha paregut de qué parláen. Hay cridat a la meua dona y li hay preguntat qué volíe aquella. Me ha dit: 
«Es eisse fisó y corcó de Filippello, al que donánli respostes y esperanses tú mel has futut damún, y diu que vol sabé lo que enteng fé, y que, si yo vullguera, faríe que yo puguera aná secretamen a una casa de bañs de esta siudat y en aixó me rogue y me canse, y si no fore perque me has fet tíndre estos trates, mel hauría tret de damún de tal manera que may hauríe ficat los ulls aon yo haguera estat». 
Ara me pareix que ha anat massa lluñ y que ya no sel pot soportá mes, y dítosu per a que conegáu quina recompensa ressibix la vostra fiel lealtat per la que yo vach está a pun de morí. Y per a que no cregáu que són cuentos y fábules, si teníu ganes de vóreu y tocáu, vach fé que la meua dona li donare an aquella que esperabe esta resposta: 
que aniríe en son demá cap a la michdiada, cuan la gen dorm, an eixa casa de bañs, en lo que la dona sen va aná contentísima. 
Ara, no creuréu que la enviaría allí, pero si yo estiguera al vostre puesto faría que ell me trobare allí en ves de aquella en qui pensabe trobás, y cuan haguera estat una mica en ell, li faría vore en quí habíe estat; y fen aixó crec que sel ficaríe en tanta vergoña que al mateix pun lo despressio que a vos y a mí vol fé siríe vengat.
Catella, al sentí aixó, sense tíndre en considerassió quí ere qui lay díe ni los seus engañs, segóns la costum dels selosos, va doná fe an aquelles paraules, y sertes coses passades abáns va escomensá a lligá en este fet; y ensenénse en ira, va contestá que ella faríe alló, que no ere tanta faenada féu y que sertamen si ell anabe allí li faríen passá tal vergoña que sempre que veiguére an alguna dona después se li vindríe a la memória. Ricciardo, contén en aixó y pareixénli que lo seu invento habíe sigut bo y donabe resultat, en atres moltes paraules la va confirmá en alló y va aumentá la seua credulidat, rogánli que no diguere may que lay habíe dit ell; lo que ella li va prométre pel seu honor.
Al matí siguién, Ricciardo sen va aná a una bona dona que dirigíe aquells bañs que li habíe dit a Catella, y li va di lo que enteníe fé, y li va rogá que en alló li ajudare. 
La bona dona, que mol obligada li estabe, li va di que be u faríe, y en ell va consertá lo que habíe de fé o di. Teníe ésta, a la casa aon estaben los bañs, una alcobeta mol fosca, perque no ñabíe an ella cap finestra per la que entrare la llum. Aquella, segóns les indicassións de Ricciardo, va prepará la bona dona y va prepará a dins un llit tan be com va pugué, al que Ricciardo, com u habíe planejat, se va ficá y se va quedá esperán a Catella.
La Siñora, sentides les paraules de Ricciardo y habénles donat mes fe del que mereixíen, plena de indignassió, va torná per la nit a casa, aon per cassualidat Filippello despistat en uns atres pensaméns tamé va torná y no li va fé lo ressibimén que acostumbrabe a féli. Notánu ella, va tíndre mes sospeches de les que teníe, diénse an ella mateixa: 
«En verdat, éste té lo cap ficat a la dona en qui demá creu que se donará plaé y gust, pero aixó no passará.»
Y en tal pensamén, imaginán lo que li diríe cuan ya haguere estat en ell, va passá tota la nit. Arribada la hora de nona, Catella va péndre la seua compañía y sense cambiá de propósit sen va aná cap an aquells bañs que Ricciardo li habíe enseñat; y trobán allí a la bona dona li va preguntá si Filippello ya habíe vingut. A lo que la bona dona, adoctrinada per Ricciardo, va di: 
- ¿Sou la Siñora que té que vindre a parlá en ell?
Va contestá Catella:
- Sí, yo soc.
- Pos - va di la bona dona- , anéu en ell.
Catella, que anabe buscán lo que no hauríe volgut trobá, fénse portá a la alcoba aon estabe Ricciardo, en lo cap cubert va entrá an ella y va tancá per dins. Ricciardo, veénla vindre, alegre se va ficá de peu y ressibínla als seus brassos li va di en veu baixeta: 
- ¡Benvinguda sigue l´alma meua!
Catella, per a mostrá que ere un atra, lo va abrassá y lo va besá li va fé grans festes sense di ni una paraula, tenín temó de que si parlabe la reconeguére. La alcoba estabe fosca com la boca de un llop, per lo que cada una de les parts estabe contenta; y no per está allí mol tems guañaben los ulls mes vista. Ricciardo la va portá al llit y allí, sense parlá per a que no puguere reconeixe la veu, durán mol tems en gran plaé y gust, mes per una de les parts que de l’atra van está; pero después de que a Catella li va pareixe tems de dixá eixí la indignassió, ensesa per la ira, va escomensá a cridá aixina:
- ¡Ay!, ¡qué misserable es la fortuna de les dones y que mal se emplee l´amor de moltes en los seus homes! Yo, misserable de mí, fa vuit añs ya que te amo mes que a la meua vida, y tú, com u hay sentit y ara vist, vas tot calén y te consumixes pel amor de una dona extraña, home culpable y mol roín. ¿Pos en quí te creus que has estat? Has estat en aquella que se ha gitat a la teua vora durán vuit añs; has estat en aquella a qui en falsos afalagamens has engañat mostránli amor y están enamorat de un atra. Soc Catella, no soc la dona de Ricciardo, traidó desleal: escolta a vore si reconéixes la meua veu, que soc ella; faltarán mil añs hasta que a la llum estiguém per a avergoñít com u meréixes, gos asquerós y deshonrat. ¡Ay, misserable de mí!, ¿a quí li hay dedicat tan amor tans añs? An este chucho desleal que, creénse tíndre en brassos a una dona extraña, m'ha fet mes caríssies y tendreses en este poc tems que hay estat aquí en ell que en tot lo restán que hay sigut seua. ¡avui has sigut ben pito y potén, gos renegat, cuan a casa sols mostrát tan fluix, cansat y sense forsa! Pero alabat sigue Déu que lo teu hortet has llaurat y no lo de un atre, com te creíes. No me extrañe que esta nit no te arrimares; esperabes descarregá la cárrega a un atra part y volíes arribá mol fresc caballé a la batalla: ¡pero grássies a Déu y a la meua artimaña, l´aigua per fin ha baixat per aon debíe! ¿Per qué no contestes, home culpable? ¡Per Déu que no sé per qué no te fico los dits als ulls y tels trac! Te vas creure que de amagatontes podíes fé esta traissió. ¡Per Déu, tan sap un com l´atre; no has pogut: millós sabuessos te hay tingut detrás del que creíes!
Ricciardo chaláe en estes paraules y, sense contestá res la abrassabe y la besabe y mes que may li fée grans caríssies. Pel que ella, que seguíe parlán, diebe: 
- Sí, te creus que ara me afalagues en les teues caríssies fingides, gos fastidiós, y me vols tranquilisá y consolá; estás equivocat: no me consolaré de aixó hasta que no te hayga presentat a la vergoña de tots los paréns, amics y veíns tením. ¿Pos no soc yo, mol roín, tan hermosa com u pugue sé la dona de Ricciardo Minútolo?, ¿no soc igual en noblesa an ella? ¿No dius res, gos sarnós? ¿Qué té ella mes que yo? Apártat, no me tocos, que per avui ya has combatit prou. Be sé que ya, ara que saps quí soc, lo que faigues u farás forsadamen: pero aixina Déu me dono la seua grássia que te faré passá carénsia, y no sé per qué no envío a per Ricciardo, que me ha amat mes que an ell mateix y may va pugué gloriás de que lo mirara ni una vegada; y no sé qué mal haguere ñabut en féu. Tú has cregut tíndre aquí a la seua dona y es com si la hagueres tingut, perque per tú no ha quedat; pos si yo lo tinguera an ell no me u podríes criticá, en tota la raó del món.
Aixina, les paraules van sé moltes y la amargura de la Siñora gran; pero al final Ricciardo, pensán que si la dixabe anássen en esta creénsia a mol mal podríe portá, va dessidí descubrís y tráurela del engañ en que estabe; y agarránla en brassos y apretánla be, de manera que no puguere anássen, va di: 
- Alma meua dolsa, no tos enfadéu; lo que sol amán no podía tíndre, Amor me ha enseñat a conseguíu en engañ, y soc lo vostre Ricciardo.
Sentín aixó Catella, y reconeixénlo per la veu, va vóldre aventás fora del llit, pero no va pugué; entonses va volé cridá, pero Ricciardo li va tapá la boca en una de les máns, y va di: 
- Siñora, ya no pot sé que lo que ha passat no haygue passat; encara que cridáreu durán tot lo tems de la vostra vida, y si quirdéu o de alguna manera féu que aixó se sápigue alguna vegada per algú, passarán dos coses. La una sirá (que no poc té que importátos) que lo vostre honor y la vostra fama se empañarán, perque encara que diguéu que yo tos hay fet vindre aquí en engañs yo diré que no es verdat, sino que tos hay fet vindre aquí en dinés y preséns que tos hay prometut y que com no tos u hay donat tan cumplidamen com esperábeu tos hau enfadat, y per aixó parléu y quirdéu, y sabéu que la gen está mes disposada a creure lo roín que lo bo y me creurá abáns a mí que a vos. Ademés de aixó, se seguirá entre lo vostre home y yo una mortal enemistat y podríen ficás les coses de modo que o yo lo matara an ell abáns o ell a mí, pel que may podríeu está después alegre ni contenta. Y per naixó, cor meu, no vullgáu infamátos y ficá en perill y buscá riñes entre lo vostre home y yo. No sou la primera ni siréu la radera que es engañada, y yo sol tos hay engañat pel exessiu amor que tos ting y estic disposat sempre a tíndretos, y a sé lo vostre humildíssim criat. Y si fa mol tems que yo y les meues coses y lo que puc y valgo han sigut les vostres y están al vostre servissi, enteng que u siguen mes que may de aquí en abán. Ara, vos sou prudén en les atres coses, y estic segú que tamé u siréu en ésta.
Catella, mentres Ricciardo diebe estes paraules, ploráe mol, y encara que mol cabrejada estiguere y mol se lamentare, no va dixá de escoltá la raó en les sinseres paraules de Ricciardo, y va vore que ere possible que passare lo que Ricciardo diebe; pel que va di:
- Ricciardo, yo no sé cóm Déu me permitirá soportá la ofensa y lo engañ que me has fet. No vull cridá aquí, aon la meua simplesa y exessius sels me han portat, pero estáte segú de aixó, no estaré may contenta si de un modo o atre no me vech vengada del que me has fet; per naixó díxam, no me tocos mes; has tingut lo que has dessichat y me has humillat tan com has vullgut; es hora de que me díxos. Díxam, te u rogo.
Ricciardo, que sen donabe cuenta de que ella estabe encara massa enfadada, se habíe proposat no dixála anássen hasta conseguí que se calmare; pel que, escomensán en dolses paraules a ablaníla, tan va di, y tan va rogá y tan va jurá que ella, vensuda, va fé les paus en ell, y en lo mateix dessich per les dos parts se van quedá juns en grandíssim gust durán mol rato. Y veén entonses la Siñora que eren mes gustosets los besets del amán que los del home, transformada la seua duresa en dols amor per Ricciardo, desde aquell día cap abán lo va vóldre y, obrán en prudensia, moltes vegades van gosá del seu amor. 
Que Déu mos faigue chalá del nostre.


séptima

lunes, 5 de febrero de 2024

Dia

Dia, s. m., gr. dia, jour, supputation de temps.

Cretentes *gr vocant.

Macrob. Sat., lib. I, chap. XV.

Dels dias alcus so artificials, autres naturals... Dia natural es l'espazi el qual le solelh si revol d'orient per occident, tornan en orient, et ha XXIIII horas. Eluc. de las propr., fol. 126.

Des jours aucuns sont artificiels, d'autres naturels... Le jour naturel est l'espace pendant lequel le soleil fait sa révolution d'orient par occident, tournant en orient, et il a vingt-quatre heures. 

Bella 's la domna, mas molt es de longs dias.

Poëme sur Boèce.

La dame est belle, mais moult est de longs jours. 

Uns sols dias me dura cen.

B. de Ventadour: Chantars no pot. 

Un seul jour me dure cent.

Per que no s part un dia 

De vos mos pessamens. 

Arnaud de Marueil: Sabers e cortezia.

C'est pourquoi ma pensée ne se sépare un jour de vous.

El Capitoli lendema, al dia clar.

Poëme sur Boèce. 

Au Capitole le lendemain, au jour clair.

- Clarté, lumière.

Que non sia clars com dia.

(chap. Que no sigue cla com lo día.)

Lanfranc Cigala: Escur prim. 

Qui ne soit clair comme jour.

Adv. comp. De dia en dia a hom bastit. Liv. de Sydrac, fol. 2.

De jour en jour on a bâti.

Ab sofrir vens hom tot dia. 

T. de G. Faidit et de H. de la Bachélerie: N Uc.

Avec souffrir on triomphe toujours. 

No mangey de tot lo dia. Trad. de l'Évangile de l'Enfance.

(chap. No vach minjá en tot lo día.)

Je ne mangeai de tout le jour. 

ANC. FR. De Flandre poez mez aveir treu toz dis. 

Roman de Rou, v. 2933. 

Si dit: Mes amis 

Serez mais toz dis.

J. Evrars, Essai sur la musique, t. II, p. 191.

Et en icelle estoient touts dis conficts et nourris.

Rabelais, liv. III, chap. Ier.

CAT. ESP. (chap. día) PORT. Dia. ANC. IT. Dia. IT. MOD. Dì.

El día que se perdió la cordura; dia

Il entra dans la composition des noms donnés aux différents jours de la semaine.

2. Dimenge, Dimergue, Ditzmergue, s. m., dimanche.

Premier fetz lo dimenge.

(chap. Primé va fé lo domenge; domenche.)

P. de Corbiac: El nom de. 

Premier fit le dimanche.

Lo dimergue de apres la Totsanct.

Charte de Gréalou, p. 106.

Le dimanche d'après la Toussaint.

Si las kalendas de janvyer son en ditzmergue.

Calendrier provençal.

Si les calendes de janvier sont en dimanche. 

ANC. CAT. Digmenge. ESP. PORT. Domingo. IT. Domenica. (chap. Domenge. A Beseit ña una partida que se diu los domenges, aon ara está lo polígono industrial.)

3. Diluns, s. m., lundi.

So fon un dia de diluns.

V. de Bertrand de Born. 

Ce fut un jour de lundi. 

CAT. Dilluns. IT. Lunedì. (ESP. Lunes; chap. dilluns.)

4. Dimartz, Dimars, s. m., mardi.

No y guart dilus, ni dimartz 

Ni setmana, ni mes, ni ans.

Bertrand de Born: Ges de far.

Je n'y regarde lundis, ni mardis, ni semaine, ni mois, ni ans.

Del planeta nomnat Mars 

Recep nom lo jorn de dimars.

(chap. Del planeta anomenat Mars, Marte, ressibix lo nom lo día dimats.)

Brev. d'amor, fol. 44.

De la planète nommée Mars reçoit nom le jour de mardi. 

CAT. Dimars. IT. Martedì. (ESP. Martes.)

5. Dimecres, Dimercres, s. m., mercredi.

El dimecres fes los peyssos e las volatizias.

(chap. Lo dimecres va fé los peixos y los muixons; los animals voladós.)

Declaramen de motas demandas.

Le mercredi il fit les poissons et les volatiles.

Un dimercres mati, si cum en auzi dir.

Guillaume de Tudela.

Un mercredi matin, ainsi que j'ouïs dire.

CAT. Dimecres. IT. Mercoledì. (ESP. Miércoles. Chap. Dimecres.)

6. Dijous, s. m., jeudi.

Fait ai longua quarantena,

Mas hueymais

Sui al dijous de la cena.

Bertrand de Born: Cazutz sui.

J'ai fait longue quarantaine, mais désormais je suis au jeudi de la cène.

Lo dijous lo dig nom conquer

Del planeta dig Jupiter.

(chap. Lo dijous lo dit nom obté del planeta dit Júpiter. Jovis.)

Brev. d'amor, fol. 44.

Le jeudi conquiert ledit nom de la planète dite Jupiter. 

CAT. Dijous. IT. Giovedì. (ESP. Jueves)

7. Divenres, Divendres, s. m., vendredi.

Si las kalendas de janvyer son en divenres. Calendrier provençal. 

(chap. Si les calendes de giné són en divendres.)

Si les calendes de janvier sont en vendredi.

Lo dijous lo dig nom conquer

Del planeta dig Jupiter,

E 'l divendres de la Venus.

Brev. d'amor, fol. 44.

Le jeudi conquiert ledit nom de la planète dite Jupiter, et le vendredi de la Vénus.

ANC. FR. A Paris la cité estoie un vendredi;

Pour ce qu'il ert divenres, en mon cuer assenti

K'à Saint-Denis iroie pour proyer Dieu merci.

R. de Cleomades, Cat. de la Vallière, t. II, p. 222.

CAT. Divendres. IT. Venerdì. (ESP. Viernes.) (chap. Divendres.)

8. Dissapte, s. m., samedi.

Jous, venres e dissapte.

P. de Corbiac: El nom de.

Jeudi, vendredi et samedi.

Lo dijous lo dig nom conquer

Del planeta dig Jupiter...

E 'l dissapte del Saturnus.

Brev. d'amor, fol. 44.

Le jeudi conquiert ledit nom de la planète dite Jupiter... et le samedi du Saturne.

CAT. (chap.) Dissapte. (ESP. Sábado; Saturno; shabbat)

9. Media, Meidia, Miegdia, Miehdia, Mieydia, s. m., midi, milieu du jour.

Meidia fon ben passatz, 

E fon pres ja ben d'ora nona.

Roman de Jaufre, fol. 2.

Midi fut bien passé, et il fut bien près déjà d'heure none.

Silh de trent' ans al miegdia fallen.

Ozils de Cadartz: Assatz es dreg. 

Celle de trente ans au midi défaillant. 

Resplan com solelz al miegdia.

(chap. Resplandix com lo sol al michdía.)

Roca de michdía, salto de agua

V. de S. Honorat.

Resplandit comme soleil au milieu du jour.

Monta entruey miehdia.

Liv. de Sydrac, fol. 134.

Il monte jusqu'à midi.

Loc. Con lo sols es plus chauz contra 'l media.

Albertet: Atrestal vol.

Comme le soleil est plus chaud vers le midi.

La balma era tant escura

Totas vetz, e am tal sornura,

Que lum de jorn non hy avia 

Sinon un pauc entorn mieydia.

Trad. d'un évangile apocryphe.

La grotte était si obscure toutefois, et avec telles sombreur, qu'il n'y avait lumière du jour, sinon un peu entour de midi.

- L'un des quatre points cardinaux.

La terza a non Affrica, e dura d'a mieydia entruey en ocsiden.

Liv. de Sydrac, fol. 134.

La troisième a nom Afrique, et s'étend depuis le midi jusques en occident.

ANC. FR. Midi estoit piéçà passés. Roman de la Rose, v. 15885.

Un peu par devant miedi.

Fables et cont. anc., t. 1, p. 240.

CAT. Mitjdie. ESP. Mediodía. PORT. Meio-dia. IT. Mezzodì. (chap. Michdía.)

10. Meridia, adj., lat. meridianus, méridien, du midi.

Cercle meridia... denota aquela partida el cercle zodiac en laqual estant, le solelh es el mech de orient et occident, et designa miech jorn... Envazio del demoni meridia. Eluc. de las propr., fol. 108 et 128.

Le cercle méridien... dénote au cercle du zodiaque cette partie en laquelle étant, le soleil est au milieu de l'orient et de l'occident, et désigne midi... Invasion du démon du midi.

CAT. Meridiá. ESP. PORT. IT. (chap.) Meridiano.

11. Meridional, adj., lat. meridionalis, méridional.

L'autre apelam coluri meridional... Entr'el ponh meridional e'l ponh septentrional.

Eluc. de las propr., fol. 108 et 105.

Nous appelons l'autre colure méridional... Entre le point méridional et le point septentrional.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Meridional. IT. Meridionale.

12. Meridiana, Meriana, s. f., méridienne. (chap. michdiada, michdiades.)

A la meridiana,

Can nos conoisserem que ilh dedins repauson.

Guillaume de Tudela.

A la méridienne, quand nous connaîtrons qu'ils reposent dedans.

Loc. Quan lo reis ac mangat, dort meriana.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 32.

Quand le roi eut mangé, il dort la méridienne.

ESP. PORT. IT. Meridiana. (ESP. Siesta, de hora sexta.)

13. Cotidian, Cotedian, adj., lat. quotidianus, quotidien, de chaque jour.

De la febre quartena

E de la cotidiana.

Brev. d'amor, fol. 50.

De la fièvre quartaine et de la quotidienne.

Per que s'amors m'es tan cotediana

Qu'a las autras mi fai brau.

Bertrand de Born: Ges de disnar.

C'est pourquoi son amour m'est si quotidien qu'il me fait cruel envers les autres.

Substantiv. Vers Dieus et vers pas

E vers cotidias.

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Vrai Dieu et vrai pain et vrai quotidien.

ANC. FR. Qu'il ne menast avec lui que les plus grans de ses pays à leur estat quotidian, armez ou desarmez.

Monstrelet, t. II, fol. 86.

Raisons et expériences quotidianes.

Rabelais, liv. III, ch. 33.

CAT. Cotidiá. ESP. Cotidiano. PORT. IT. Cotidiano, quotidiano.

14. Cotidianament, adv., quotidiennement, journellement.

Si el es tal clerguas qui cotidianament, etc.

Trad. du Code de Justinien, fol. 2.

S'il est tel clerc qui journellement, etc.

CAT. Cotidianament. ESP. Cotidianamente. PORT. IT. Cotidianamente, quotidianamente.

14. Quatredian, adj., lat. quatriduanus, qui a duré quatre jours.

E 'l Lazer ressorzis vos

Qu' era ja quatredias.

Pierre d'Auvergne: Dieus vera.

Et vous ressuscitâtes le Lazare qui était déjà (mort) depuis quatre jours. ANC. ESP. Cuatridiano. IT. Quattriduano.

16. Dios, adj., âgé, chargé de jours.

Ome qu'es trop dios...

Quant veillesa lo rom ni desbalansa.

H. de Saint-Cyr: Antan fes.

Homme qui est trop âgé... Quand la vieillesse le rompt et le désaffermit.

Ancela de sa chambra, vilha, diosa.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 72.

Servante de sa chambre, vieille, âgée.

ANC. ESP. Dioso.

17. Adiar, v., faire jour, éclairer.

Part. pas. Lo matinet sus l'alba, can sera adiat.

Roman de Fierabras, v. 3484. 

Le matin après l'aube, quand il sera fait jour. 

ANC. CAT. ANC. ESP. Adiar.

18. Diurn, adj., lat. diurnus, diurne.

Es meiancier et diurn... Signe... masculi et diurn.

Eluc. de las propr., fol. 111.

Est moyen et diurne... Signe... masculin et diurne.