Mostrando las entradas para la consulta falsificá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta falsificá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

viernes, 19 de diciembre de 2025

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque)

Dichosa repoblasió.

(N. E. Sol edito lo que vech que es una errata, dixo les paraules que Luis escriu desde fa tems a la seua manera.)

Dichosa repoblasió (agüelo Sebeta, Luis Arrufat Jarque), gramola

 
Cuan era menut, encara no ñabíe tv, ni siquiera radio, depreniem les cansóns en la Gramola de la sala de ball de la carretera.
Estáe de moda, entre atres, lo Dúo Dinámico. M’enrecordo que una de les seues cansóns ere “Quince años tiene mi amor”. La van tocá un domenche per de tarde que es cuan faen ball, y, al atre día, cullín olives, yo tot lo rato estaba chulán eisa cansó, un camí, un atre, ere la música de moda. Hasta que algú per damún de mi a la olivera va di:

– Ya val, cansat, ¿No veus que los quinse añs ya se han fet dosens?
Chitón. Hasta micha hora dispués que, sense donamen cuenta, la boca va escomensá a chulá atre camí. Un ruido de golpe del gancho contra una branca, a la boreta de la meua esquena, me va fe entendre que se habíe acabat la música.
Asó ve a cuento a que estos díes han posat a La Comarca un treball del Chapurriau y enseguida han saltat los de sempre, en lo matéis sonsonete:

“Jaime Guimerá López
30 Ene 2024 16:35

El catalán llegó al Matarraña y al Mezquín hace aproximadamente 800 años con una mayoría de repobladores venidos del Pallars y del Urgell. Solo deben mirar la inmensa cantidad de apellidos toponímicos catalanes que hay entre los vecinos del Matarraña y del Mezquín desde la edad media y hasta día de hoy.”

¡¡¡Cansats!!!
Y natres: acoquinats, acotets.
Si u diuen ells, tindrán raó. Acachem lo cap y ells lo apuchen més.
U saben tot. Sempre les mateises escuses: los notaris, la repoblasió.
Y no tenen que demostrá res. O, com a mol, mos trauen a rellui que aisó u diuen los enterats y natres seguim callán.
Aisí no mos aclarirem mai. Ells tenen la teoría, natres la práctica, ells estudien la llengua, natres la parlam.
Y se van creisén. Com se han enterat que han trobat señals de la nostra llengua més a dintre del terreno y ya casi a la bora de Navarra, apuren la cosa:

30 Ene 2024 13:11
No entiendo la manía de no admitir el hermanamiento con Cataluña.
La lengua en la franja es la misma. Antiguamente se extendía más al interior. En fin el divide y vencerás parece infalible.”

Aso u diu ésta, mentres que un amic meu, mol estudiat, al no podem contestá de la aparisió de eises palaures a uns atres puestos, me diu:
“– Es casualidat, com tots venim del llatí, pos ña voltes en que les mateises palaures apareisen a uns atres puestos.”
Sí, home, per generasió espontánea, les mateises palaures separaes a kilómetros en la mateisa pronunsiasió y lo matéis significat. ¡Venga!. (¿Se note que estic escaldat?). Estic fart de llichí sempre lo matéis.
Y entonses aparéis un agüelo, sense estudios, sol discurrín y discurrín en lo seu cap ple de serrín y pense estes coses.
Als nostres pobles chuguem al guiñot y se diu que mentres ña cartes en choc, ña partida. Ells pareisen que van guañán la primera ma, que ya ne tenen de bones, pero falten les tornes y yo hay guañat partides en trenta de roines. La sort está a la bosa, a ver qui trau la boleta negra.
Hay tratat de buscá eisa repoblasió. No la hay trobat. Soc torpe. Lo Jaime me diu que fa uns vuitsens añs. Hay buscat y per eisos añs la historia mos parle del rei aragonés Alfonso I el batallador.
Te una historia mol ampla, es interesán llichila. Conte coses com que les tiarres que anáe conquistán les encarregae als seus “tenéns” y estos les repartien entre la chen que li acompañae a la guiarra y los nomene navarros, castellanos, vinguts del atre costat de la frontera fransesa, de la tiarra OCCITANA, aón teníe bons amics y en los que s’enteníe mol be (la dona de Ramiro II ere de allí, PoitouPoitiers).
Y tamé disae que los moros que se volíen quedá tingueren la seua part, entre ells los meus abanpasats y aquí estem.
Es lo que se fae sempre, al meu terreno, cuan les ordens militars, tamé van reparti la tiarra conquistada entres los seus soldats, algúns dells, retos.
Tenim un cas mol cla. Jaime I va repartí Valensia entre los seus soldats y u va disá escrit al “Llibre del repartimén” que estae guardat al Archivo de la Corona. Com a eise llibre no ñabíe prau cataláns pa chustificá que eisa ere la manera en que habíen dut lo catalá a Valensia y entonces los valensiáns no teníen la seua llengua. Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre, cambián los noms dels soldats, per noms cataláns. Pero lo van descubrí y se va demostrá que de la chen que duye Jaime I, sol un dos per sen eren cataláns. En tan pocs no se podíe chustificá que habíen portat la llengua catalana a Valensia.
Lo Bofarull, no sol va fe aisó, mentres estáe encarregat del Archivo, va desapareise lo testamén del Rey, aón, según conten, se esclarien unes atres coses. Pensareu que a este home desleal lo van castigá, no siñó, no, pa Cataluña y los amics del catalá, va sé tot un modelo y, pa que no se olvido, sol entrá al Archivo, allí está la seua figura donante la benvinguda.

Lo encarregat del Archivo “Próspero de Bofarull” va falsificá aquell llibre,

Bueno a lo que anaem. An aquells tems los condats de la Marca Hispánica, no estáen tan chunits com mos volen fe creure, hasta reñien entre ells.
Al 1134, per ahí deu aná l’añ que diu Jaime, ¡sorpresa! Lo condat de Pallars estáe dividit en Jussá y Sobira.
Sobira ere de Urgell y Jussá ere de ARAGÓ, chun en Arán.
Chen de Jussá y Arán, anáen luchán en Alfonso y éste al repartí les tiarres conquistades nels donáe igual que als atres soldats.
¿Estáen repoblán? Com los demés, ¿disáen los apellits? com los demés, ¿imposáen la seua llengua? NO, aportáen palaures com tota la demés chen, pero es que ñabíe mols occitáns que parláen casi com ells, llugo éstos disarien més palaures que, per lo que paréis ara algú vol se l’amo. Penso que la chen del terreno tindríe la seua manera de parlá y los “repobladós” disaríen alguna palaura, normal. Com normal ha degut se que los mils y mils de aragonesos que han “repoblat” Cataluña, hasquen dut tamé alguna palaura, pero desde llugo, com tampoc los de Pallars, han cambiat la manera de parlá del terreno.
Ñauríe que pensá. ¿Cuánta chen de Pallars acompañaríe al rey? Perque si se dedicáen a repoblá, disán chen a tots los pobles que guañáen, pronte se quedaríe sense res. An aquells tems los terrenos no teníen tanta chen com ara y ademés algú se haurie quedat pa treballá la tiarra.
camíns tamé los de Urgell, entre ells Sobirá, anáe en Alfonso, pero anáen com soldats dell, o sigue lo que faren, igual que lo que faen los de Jussá u farien en nom del rey de Aragó. Que no vinguen ara reclamán coses rares.
No tos olvido que los de Jussá eren part del Reinat nostre o sigue que faren lo que faren en apellits, en llengua en lo que vullguen ere del reinat de Aragó.
Per un atra part
“A finales de 1117 la ciudad de Zaragoza quedó tras la muerte del gobernador interinamente en manos del gobernador de Murcia que inspeccionó la plaza pero esperaría el nombramiento de una nueva autoridad, generando un vacío de poder que Alfonso aprovechó.​ En preparación de un sitio contra una plaza fortificada, recurrió a sus alianzas transpirenaicas. Alfonso había mantenido importantes relaciones con Gastón IV, vizconde de Bearne. Gastón era un veterano occitano de las Cruzadas en Tierra Santa, de costumbres guerreras y religiosas similares al aragonés y señor de un vizcondado de fuerzas parejas a las de Aragón. Era además experto en armas de asedio como había demostrado en la toma de Jerusalén de 1099, cuando luchaba bajo Raimundo IV de Tolosa, con lo que acumulaba una experiencia en sitios de ciudades que podía ser vital para el rey Alfonso. No se sabe mucho de cómo nació su buena relación, probablemente basada en sus experiencias vitales similares forjadas en la guerra contra el musulmán, pero llegaron a ser amigos íntimos. Puede que ya estuvieran colaborando antes de 1117: el vizconde de Bearne aparece como tenente de Barbastro en 1113, sin que se sepa la razón,​ y estaba casado con la prima de Alfonso. Entre 1117 y 1118 en un concilio en Bearne se firmó un compromiso de colaboración con Aragón.
Tampoco se sabe si Gastón de Bearne influyó en otros nobles occitanos, pero con el respaldo del papa, que otorgó bula de cruzada y los beneficios religiosos asociados, muchos se sumaron a la campaña contra Zaragoza, a pesar del recuerdo de la derrota en 778 de Carlomagno, presente en las leyendas a través del Cantar de Roldán. Una bula de Gelasio II ratificó el Concilio de Toulouse de febrero de 1118 y reafirmó al ejército que se estaba congregando para conquistar la ciudad blanca.
En marzo de 1118, se congregó un gran número de caballeros y señores franceses y gascones en Ayerbe, bajo el mando de Alfonso. La lista incluye, además de Gastón, a su hermano Céntulo de Bigorra, a Bernard de Comminges, Guillermo IX de Aquitania y Bernard Atón de Beziers, con sus huestes y vasallos. Acudieron asimismo fuerzas del también aliado condado de Urgel, de Pallars, 292​ ya que el conde Bernardo Ramón fue feudatario de Alfonso I de Aragón, 293​ así como de la propia Ribagorza como era el caso de las tenencias ribagorzanas de Bernardo Ramón o de los tenentes locales Ramón Pedro, Pedro Gauzpert, Berenguer Gombal, Pedro Mir de Entenza o Ramón Amat."

Hay posat tot este tros per dos coses: la primera pa demostrá que lo nostre rey teníe mol bona amistat en los ocsitans, per lo que lo parlá de allí tamé se li pegaríe y eise pegamén ya lo portem desde la copia del Fuero de Jaca de 1077.
 
Y l’atra, la Marca Hispánica, de la que formaen part los condats de Barselona, Pallars, etc. Estaé manada per Fransa, per la part aón se parláe lo occsitá, nom que moltes voltes se li va doná al catalá del prinsipi. O sigue que los de Pallars debien parlá igual o mol paregut als amics del rey. Entonses quí mos va portá més influansia a la llengua uns pocs de Pallars o un mun de ocsitáns.
Tiarres de la actual Cataluña van está dintre del reinat de Aragó lo ball de Tortosa ere la Jota. Lérida va enviá los seus representáns a les Cortes de Daroca. Y moltes més coses que ya me canso de repetiles.
 
“El Tratado de Corbeil fue un acuerdo firmado el 11 de mayo de 1258, ​​​ entre Luis IX de Francia y el Rey de Aragón Jaime I el Conquistador con el fin de llegar a una paz duradera, conformando unas fronteras estables, entre la corona de Aragón y el reino de Francia. En él los condados de la Marca Hispánica pasaban a depender de Jaime y sus posesiones francesas del rey francés.”

Mireu si, desde fa tems, arriben mils y mils de africáns a España, no hay vist que diguen que mos volen posá la seua llengua, encara que, pasán lo tems algúns dels seus apellits se mesclarán en los nostres.
Chen de moltes nasións s’envan aná a viure a América, cada u teníe la seua llengua ¿Han cambiat lo inglés que se parle allí? Ah! Claro! Es que Cataluña y lo catalá es un atra cosa, son més grans y més importáns.
Un atra cosa que mos posen per dabán los amics del catalá es la opinió dels filólogos y maestres de la Cátedra de Catalá de la Universidat de Saragosa.
Cuan se va crea, la machoría dels maestres van vindre de Cataluña, ¿pa qué? Pa enseñá Catalá, no les modalidats de aragonés, NO veníen a lo que veníen, a enseñá Catalá y aisó es lo que han enseñat y los estudiáns que han eisit de eisa escola, ¿cóm han eisit preparats? en Catalá.
¿Qué voleu que enseñon ara? Lo que han deprés. Y ¿Qué voleu que estudion y que defenguen a cualquier puesto o llibre? Lo Catalá. Pan ells tot es catalá.
Yo, algún camí los diría que en ve de ficá lo catalá com a modelo y lo Aragonés com a derivat, que u faren al ravés, ¿A ver que eisie?

“Sobre 1400 se realizó un tratado entre Castilla y Aragón, la versión aragonesa se redactó al mismo tiempo que la castellana a finales de abril de 1409, pero lo seguro es que en aquel momento solo la segunda se registró en la Real Cancillería.
Todo apunta a que también se realizó una traducción al catalán.
En la versión en aragonés, el traductor era un escribano de lengua catalana, eso derivó en constantes interferencias lingüísticas. o, tiene la virtud de mostrar los rasgos que desde el exterior se atribuían a la lengua aragonesa.

El elevado número de elementos tomados del catalán es el aspecto más llamativo del texto respecto a escritos coetáneos en aragonés. Es bien sabido que ambos idiomas se influyeron constantemente durante la Edad Media, como consecuencia inevitable de su convivencia dentro del mismo Estado.
Así, el texto muestra la tensión inevitable entre el catalán, con seguridad la lengua materna y de trabajo del traductor, y el aragonés cancilleresco en que se esforzaba en redactar. La lengua en que estaba redactado era inequívocamente la aragonesa.
Se puede comprobar en los innumerables textos que se conservan de esta lengua y también en los dialectos actuales que agonizan en el tercio septentrional de Aragón.”

Y ara, dispués de asó, que cada u penso lo que vullgue.
Yo, podré está equivocat, pero u ting mol cla.

martes, 27 de febrero de 2024

Falhir, Faillir - Falsar

Falhir, Faillir, v., lat. fallere, faillir, faire une faute, manquer. 

Cel qui ve son bon amic faillir,

Molt l' ama pauc, si no ill l'o ausa dir. 

R. Bistors: Non trob. 

Celui qui voit son bon ami faillir, l'aime très peu s'il ne le lui ose dire.

Qui mais val, mais fay de falhimen,

Can falh en re, que us hom ses valor. 

B. Carbonel: Per espassar. 

Qui vaut davantage, fait plus grande faute, lorsqu'il manque en quelque chose, qu'un homme sans mérite.

Com ab los sieus que ja no falhiran 

En nulha re, sol qu'om no falha lor. 

B. Arnaud de Montcuc: Ancmais. 

Comme avec les siens qui jamais ne manqueront en nulle chose, pourvu qu'on ne leur manque pas.

Ignacio Sorolla Vidal; Falhir, Faillir, v., lat. fallere, faillir, faire une faute, manquer.

- Faire défaut, faire faute.

Vitalha lor falh, no 'n pogron aver mia. (chap. mia: mica.)

Guillaume de Tudela.

Victuaille leur manque, ils ne purent en avoir mie.

Fig. Res de be no y falh, mas quan merces. 

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Rien de bien n'y manque, excepté merci.

- Perdre, laisser échapper l'occasion.

Ab gran dreg, faillon a conquerer 

Terras e gent, quan n' an cor e voler. 

B. Calvo: Ab gran dreg. 

Avec grand droit, ils manquent de conquérir terres et gent, quand ils en ont désir et vouloir. 

Subst. Falhir apel so don blasme se mier,

Qu'autre falhir no m fai nul cossirier. 

Nat de Mons: La valors. 

J'appelle faillir ce dont blâme se mérite, vu qu'autre faillir ne me fait nul chagrin. 

Part. pas. Mas tant es vas mi fallida 

Qu'aissi lais son senhoratge. 

B. de Ventadour: La doussa votz.

Mais elle est tellement faillie envers moi, que je laisse ainsi sa domination.

Subst. Als faillitz don avinens perdo.

P. Vidal ou Giraud de Borneil: No s'es savis.

Aux faillis donne agréable pardon.

ANC. ESP.

Falido ha a mio Cid el pan è la cebada.

Poema del Cid, v. 589.

CAT. Falir, fallir. PORT. Falir. IT. Fallire. (ESP. faltar; fallar; chap. faltá; fallá: fallo, falles, falle, fallem o fallam, falléu o falláu, fallen; fallat, fallats, fallada, fallades; yo fallaré; yo fallaría; si yo fallara. Yo falto, faltes, falte, faltem o faltam, faltéu o faltáu, falten; faltat, faltats, faltada, faltades. Carrégalo va faltá, va estirá la garra, se va morí. A La Comarca, Viles i gents, van publicá "si això és un home", allí me falten.)

Carrégalo, estirá la garra; morís

2. Falhidamen, adv., d'une manière fautive, fautivement.

Casqus a parlat mal perfiechamen e falhidamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 102. 

Chacun a parlé imparfaitement (N. E. mal + perfiechamen = parfaitement) et d'une manière fautive.

ESP. Falidamente (N. E. sin fundamento, en vano).

3. Falha, Failla, s. f., lat. falla, faute, manquement.

Per la falha qu' el fag avia, que se traisses la ongla del det menor.

(chap. Per la falta que ell fet habíe, que se traguere la ungla del dit menut.)

V. de Guillaume de Balaun.

Pour la faute qu'il avait faite, qu'il se tirât l'ongle du doigt moindre.

Loc. Cansos, a totz potz dir en ver

Que mon chan non agra failla. 

Peyrols: Manta gens. 

Chanson, tu peux dire à tous en vérité que mon chant n'aurait pas faute.

Adv. comp. Coguos en seretz ses falha.

(chap. Cornuts (ne) siréu sense falta.)

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Vous en serez cocu sans faute.

Luis Rajadell; Coguos en seretz ses falha.

CAT. ANC. ESP. Falla. ESP. MOD. PORT. Falta. IT. Falla.

4. Failhida, Faillida, Falida, s. f., faute, manquement.

Ja en mi no trobara faillida.

A. Caille: En mon cor. 

Jamais en moi ne trouvera faute. 

Loc. Car qui mais val, mais dopta far failhida.

A. Daniel: Lanquan vei.

Car qui vaut plus, redoute davantage de faire faute. 

Adv. comp. Els focs yfernals

Ardretz, senes falida.

(chap. Als focs infernals “arderéu”, tos cremaréu, sense falta. No se diu ardre en chapurriau, sinó ensendres, cremás, pendre, botás focsucarrás, etc.)

G. Figueiras: Sirventes vuelh.

Vous brûlerez, sans faute, aux feux infernaux.

5. Falhizo, s. f., faute, manquement.

Mas en vos falhizos 

Non deu pensar sia.

Le Moine de Foissan: Be m'a lonc. 

Mais je ne dois penser qu'en vous soit faute. 

Loc. Amar la dei, sinon fas falhizo.

Rambaud d'Orange: Si de trobar. 

Je dois l'aimer, sinon je fais faute.

6. Falhimen, Faillimen, s. m., faute, erreur.

Cre qu'en sia veramenz

Penedenz 

De trastotz mos faillimenz.

Lanfranc Cigala: Oi! maire.

Je crois que j'en sois véritablement repentant de toutes mes fautes.

Els falhimens d' autrui taing c'om se mir,

Per so c' om gart se mezeis de faillir. 

Folquet de Marseille: Ja no s cug.

Il convient qu'on se mire aux fautes d'autrui, pour qu'on se garde 

soi-même de faillir.

Loc. Pueis dizon tug, quant hom fai falhimen: 

Be m par d'aquest qu'en donas non enten.

Raimond de Miraval: D'amor son totz. 

Puis disent tous, quand on fait faute: Bien me paraît de celui-là qu'il ne porte pas d'affection aux dames.

ANC. ESP.

So ja por mis peccados en falliment caido. (MOD. literal: Soy ya por mis pecados en falta, error, caído.

Milagros de Nuestra Señora, cop. 633.

ANC. CAT. Faliment, falliment. ESP. Falimiento (falta, error).

PORT. IT. Fallimento.

7. Faillensa, Falhensa, s. f., faute, erreur.

Gardar me dei de faillensa.

B. de Ventadour: En aquest gai.

Je dois me garder de faute.

Loc. D'aiso m conort quar anc no fis falhensa.

(chap. D'aixó me consolo que may (abans, antes) no vach fé cap falta.) 

La Comtesse de Die: A chantar m' er.

Je m'encourage de ce que jamais je ne fis faute.

Adv. comp. Vius, ses falhensa, 

Entrera en paradis. 

Guillaume de Cabestaing: Lo dous. 

Vivant, sans faute, j'entrerais en paradis. 

ANC. FR.

Perjurez sunt verz tei, si veincras sainz faillance. 

Roman de Rou, v. 2179.

ANC. ESP.

Non temo de riquezas nunqua aver fallenza. 

Poema de Alexandro, cop. 41.

ANC. CAT. Fallença. ESP. MOD. Falencia. PORT. Falencia, fallencia. IT. Fallenza. (chap. fallensa, falta, error. ) 

8. Fauta, s. f., faute.

Mas per fauta de be.

Nat de Mons: Si Nat de Mons. 

Mais par faute de bien.

CAT. ESP. PORT. IT. Falta.

9. Defalhir, Defaylhir, v., défaillir, tomber en défaillance, expirer, manquer, commettre une faute.

Comenza a defaylhir, vilheza l' a vencut. V. de S. Honorat.

Il commence à défaillir, vieillesse l'a vaincu.

Si s'en van... defalhiran per la via.

(chap. Si sen (s'en) van... (se) morirán (fallarán, caurán) per la vía, per lo camí.)

Trad. du N.-T, S. Marc, C. 8.

S'ils s'en vont... ils tomberont en défaillance par le chemin.

Quar qui defalh, 

Ni a senhor falh, 

Greu er que no s'en duelha. 

Guillaume de Montagnagout: Bel m' es. 

Car qui commet une faute, et manque à seigneur, il sera difficile qu'il ne s'en repente. 

Part. prés. No creis ges la natura

De Dieu quan nays creatura, 

Ni merma quant es defalhens. 

Brev. d'amor, fol. 11. 

La nature de Dieu ne croît point quand naît créature, ni elle ne diminue quand elle est expirante.

ANC. CAT. Defallir. ESP. Desfallecer. PORT. Defalecer. IT. Sfallire.

10. Defalhiblament, adv., discontinuellement.

Per aycellas meteyssas ostias, las quals ufron non defalhiblament.

(chap. literal: Per aquelles mateixes hosties, les cuals oferixen no descontinuadamen. Se han de oferí hosties ben assobín, que a la gen li fan molta falta, sobre tot als aragonesos catalanistes, franchistes y fablistes, amiguets dels hereus de Luis Companys.)

Companys, Lluís, Luis, Luís, Loís, Luisico, el malas compañías, ERC, asesino de catalanes

Trad. de l'Épître de S. Paul aux Hébreux.

Par ces mêmes hosties, lesquelles ils offrent non discontinuellement.

11. Defalhida, s. f., faute, omission.

Las defalhidas de sas penedensas.

V. et Vert., fol. 89. 

Les omissions de ses pénitences.

12. Desfalhiso, s. f., faute, erreur.

Per l' umana desfalhiso.

(chap. Per la humana falta, error, errada; cagada, pifiada, etc.)

Brev. d'amor, fol. 170.

Par l'humaine faute.

13. Defalhiment, Defailliment, s. m., défaillance, manque, défaut.

Sinon en defalhiment d'autres bens.

Statuts de Provence. Masse, p. 182.

Sinon en défaut d'autres biens.

Aisi com lo solelh a sos defalhimens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

De même que le soleil a ses défaillances.

Car moron a dezayres e a defailliment. V. de S. Honorat.

Car meurent par malaise et par défaillance.

CAT. Defalliment. ESP. Desfallecimiento. PORT. Desfalecimento.

(chap. Desfallimén de forses, caiguda, patatús, fluixera, etc.)

14. Defaillensa, Defalensa, s. f., défaillance, défaut, défection.

Quan non a defaillensa.

Aimeri de Peguilain: Per razon.

Quand il n'a pas de défaut.

D'on cessa la defalensa. Brev. d'amor, fol. 34.

D'où cesse la défaillance.

14. Defauta, Deffaulta, s. f., omission, manquement, défaut.

Complisca ma defauta. V. de S. Honorat.

Remplisse mon omission.

Que las penhoras e las deffaultas scian al rey et al conestable per mieg a partir.

Ord. des R. de Fr., 1411, t. X, p. 609. 

Que les amendes et les manquements soient au roi et au connétable par moitié à partager.

Per deffauta de son retorn.

Tit. du XIVe siècle. DOAT, t. VIII, fol. 225. 

Par défaut de son retour.

ANC. FR. Pour ce par deffaulte de joye.

Charles d'Orléans, p. 239.

Ladicte place estoit imprenable, sinon par deffaute de vivres.

(chap. La dita plassa siríe inexpugnable, que no se pot pendre, sino per falta de minjá, vitualla, vitualles, lo que fa falta per a viure; aigua incluida. Esta plassa forta: castell, fortalesa, com p. ej. Peñíscola.

Ara me ve al cap, ¿de aón bebíen aigua dolsa los de Peñíscola al tems de Benedicto XIII, lo Papa Luna?)

Monstrelet, t. III, fol. 12.

ANC. CAT. Defalt.

16. Mesfaillir, v., défaillir, manquer, mourir.

Si uns d' els mesfaillia ses leial heres.

(chap. Si un d'ells (se) moríe sense heréu legal.)

Tit. de 1225. Arch. de l'archev. d'Arles.

Si un d'eux mourait sans héritier légal.

 

Fals, adj., falsus, faux.

Pus que tos vezis enganas

Ab fals pes e falsas canas.

P. Cardinal: Jhesum Crist. 

Puisque tu trompes tes voisins avec faux poids et fausses mesures.

Anc no fui fals ni trichaire.

B. de Ventadour: Lo rossignols. 

Je ne fus oncques faux ni tricheur. 

Dels fals guirens. 

Pierre d'Auvergne: Dieus vera vida. 

Des faux garants. 

Subst. Las falsas e 'l fenhedor 

Volgra fosson ad un latz.

G. Faidit: Tug cil que. 

Je voudrais que les fausses et les trompeurs fussent en un côté.

ANC. FR. Robert de Belesme fu fals.

Roman de Rou, v. 15046. 

Par ses falses inductions.

Monstrelet, t. 1, fol. 69. 

Si faint une false novele. 

Roman de Partonopex de Blois, not. des Mss., t. IX, p. 56. 

CAT. Fals. ESP. PORT. IT. Falso. (chap. Fals (o falso), falsos, falsa, falses.)

Joaquín Monclús; CAT. Fals. ESP. PORT. IT. Falso. (chap. Fals (o falso), falsos, falsa, falses.)

2. Falsamen, adv., faussement, injustement, avec fausseté.

Drutz qu' ama falsamen,

Deu, per dreg jutjamen, 

Aver fal guizardo.

G. Faidit: Razon e. 

Amant qui aime avec fausseté, doit, par droit jugement, avoir fausse récompense. 

Cuidan sai sostraire 

A lurs vezis las terras falsamen.

Pons de Capdueil: So qu'hom plus. 

Pensent ici soustraire injustement les terres à leurs voisins.

ANC. FR.

Ne la lei ke tenum de Deu omnipotent

Ne deit pur la malsun aver jà falsement.

Roman de Horn, fol. 10.

CAT. Falsament. ESP. PORT. IT. Falsamente. (chap. Falsamen, igualet que al ocsitá, sense t final que no se pronunsie. Se podríe escriure “fálsamen”, en tilde, perque lo acento está a la primera a, pero los adverbios en chapurriau a vegades tenen mes de un acento, sobre tot los mes llarcs, com misteriosamen, asseleradamen, etc.)

Javier Giralt Latorre; Albelda; Litera, Llitera; CAT. Falsament. ESP. PORT. IT. Falsamente. (chap. Falsamen, igualet que al ocsitá, sense t final que no se pronunsie.

3. Falsetat, Falsedat, s. f., lat. falsitatem, fausseté, perfidie.

Falsetat contra ver vay.

(chap. La falsedat va contra la verdat; lo ver : lo verdadé.)

Marcel Pena; Falsetat, Falsedat, s. f., lat. falsitatem, fausseté, perfidie.

G. Anelier de Toulouse: Ara farai.

Fausseté va contre vrai.

Fig. Falsedatz e desmezura

An batalha empreza

Ab vertut et ab dreitura.

P. Cardinal: Falsedatz. 

Fausseté et débordement ont entrepris bataille contre vertu et droiture.

ANC. FR. Ce que ceux-là ont employé pour vanité et falsité.

FR. P. Crespet, Tr. de Tertullien, aux martyrs. 

A en ci uiz vus dirai un mot de falsitez...

Vers tuz treis defendrai ke ço es falsetez.

Roman de Horn, fol. 13 et 14. 

CAT. Falsedat. ESP. Falsedad. PORT. Falsidade. IT. Falsità, falsitate, falsitade. (chap. Falsedat, falsedats.)

4. Falsesa, s. f., fausseté, perfidie.

Hom qu' enjan e falsesa 

Sec nueg e jorn voluntos. 

T. de Bertrand et de Bernard: En Bernatz.

Homme qui nuit et jour suit volontiers tromperie et fausseté. 

ANC. CAT. Falseza. ANC. IT. Falsezza.

5. Falsia, s. f., fausseté, fourberie, tromperie.

Amors a gran falsia.

Pons de Capdueil: Ben es folhs. 

Amour a grande fausseté.

Fig. Falsia

Dels fals plazers.

J. Estève: L' autr' ier el gay. 

Fausseté des faux plaisirs.

CAT. ESP. (falsía) PORT. ANC. IT. Falsia.

José Miguel Gracia Zapater, La Codoñera; CAT. ESP. (falsía) PORT. ANC. IT. Falsia.

6. Falsura, s. f., fausseté, faute.

Quar ma lengua non retrai la falsura 

Dels fals clergues.

P. Vidal: Ma voluntatz. 

Car ma langue ne retrace la fausseté des faux clercs.

S'anc vas vos fezi nulha falsura.

Arnaud de Marueil: A gran honor. 

Si oncques vers vous je fis aucune faute.

Adv. comp. Per amar leialmen, ses falsura. 

G. Faidit: Si anc nulhs. 

Pour aimer loyalement, sans fausseté.

ANC. CAT. PORT. IT. Falsura.

7. Fallacia, s. f., lat. fallacia, tromperie, fourberie.

Totas fallacias... que hom apparelha per donar ad autre dampnatge.

V. et Vert., fol. 24.

Toutes tromperies... qu'on apprête pour donner dommage à autre.

Dire veritat ses enveia e ses fallacia.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.

Dire vérité sans envie et sans tromperie.

CAT. Fallacia. ESP. Falacia. PORT. IT. Fallacia. (chap. Falassia, falassies: mentira, mentires; engañ, engañs, fraude, fraudes, etc.)

Tomás Bosque; CAT. Fallacia. ESP. Falacia. PORT. IT. Fallacia. (chap. Falassia, falassies: mentira, mentires; engañ, engañs, fraude, fraudes, etc.)

8. Fallable, adj., trompeur. 

Ab belas paraulas fallablas.

(N. E. Así engañó el doctorcico Arturico Quintana Font a muchos, por ejemplo a Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, y a otro Arrufat de Valjunquera, para crear la asociación catalanista del Matarraña, denominada Ascuma, disfrazada de cultural. Después engañaron a cuatro alcaldes iletrados para hacer la declaración de Mequinenza, y ahora, en 2024, estos ploramiques catalanistas siguen intentando engañar al populacho semi analfabeto que hay en Aragón.)

Así engañó el doctorcico Arturico Quintana Font a muchos, por ejemplo a Desiderio Lombarte Arrufat, de Peñarroya de Tastavins, y a otro Arrufat de Valjunquera, para crear la asociación catalanista del Matarraña, denominada Ascuma, disfrazada de cultural.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 128.

Avec belles paroles trompeuses.

9. Falsadre, Falsador, s. m., faussaire, faux-monnayeur.

Falsadre que portes moneta falsa.

(chap. Falsificadó que portare moneda falsa. Ojo a les leys antigues, que la falsificassió de moneda se pagabe assobín en lo coll.)

lacito amarillo, cuerda, amarilla, coll, enllás, enllassos, penjar, Catalunya, catalanismo, llas groc, catalanistes, penjá

Redra hi lo senhor son chaptal d'aquo, al falsador.

Tit. de 1400. Arch. du Roy., K. 867.

Faux-monnayeur qui portât fausse-monnaie. 

Le seigneur lui rendra, au faussaire, son capital de cela.

ANC. FR. Comment finera le faulseur des marchandises.

Prophécies de Merlin, fol. 37.

10. Falsari, s. m., faussaire.

Anc el mon mais tant no foron trachor

Ni falsari sufert.

G. Riquier: Jamais non.

Oncques plus au monde ne furent tant soufferts traîtres ni faussaires.

Per aysso sera jutjatz coma fals monedier e coma falsari.

(chap. Per naixó sirá jusgat com a fals monedé y com a falsificadó.)

V. et Vert., fol. 24.

Pour cela il sera jugé comme faux-monnayeur et comme faussaire.

El seria punyt coma falsaris.

(chap. Ell siríe castigat com a falsificadó.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 244.

Il serait puni comme faussaire.

ANC. CAT. Falsari. ESP. PORT. IT. Falsario.

11. Falsar, v., lat. falsare, fausser, plier, rompre.

Fier un cavalier que 'lh falset l'alcoto.

Guillaume de Tudela.

Frappe un cavalier de manière qu'il lui faussa la cotte-de-maille.

Ni l'escut ni l'auberc falsar.

Roman de Jaufre, fol. 11. 

Ni l'écu ni le haubert fausser.

Par ext. Co hom pot falsar la moneta o lo sagell dell rey.

(chap. Com se pot falsificá la moneda o lo sello del rey; hom pot es un impersonal: se pot. Los fransesos escriuen on peut.)

Bizcoin, Oriol Junqueras, Catalunya, moneda; Com se pot falsificá la moneda o lo sello del rey; hom pot es un impersonal: se pot. Los fransesos escriuen on peut

V. et Vert., fol. 24.

Comme on peut fausser la monnaie ou le sceau du roi.

Fig. Falso lor mariatge. Liv. de Sydrac, fol. 130.

Faussent leur mariage.

S' as falsat ton covinen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Si tu as faussé ton accord.

- Égarer.

Amors falset mon sen

Tan qu'una desconoyssen 

Amiey.

Gaubert, Moine de Puicibot: Be s cuget. 

Amour égara mon esprit tellement que j'aimai une ingrate.

Loc. Quar ab gelos non pot donna durar 

Que sia pros, ans li falsa paria. 

T. d'une dame et de son ami: Amics privatz. 

Car avec jaloux ne peut durer que dame soit honnête, mais lui fausse compagnie. 

Part. prés. Bos linhatges

Descazen e falsan. 

B. Sicard de Marjevols: Ab greu. 

Bon lignage tombant et se faussant. 

Part. pas. Perpong falsat e romput.

Bertrand de Born: Lo coms m'a. 

Pourpoint faussé et rompu.

ANC. FR.

Car en plusurs lius ert sun habrec falset. 

Roman de Horn, fol. 19.

Ne li deiz al busuing ne faillir ne falser.

Roman de Rou, v. 4471.

ANC. ESP.

Despues a don Carnal falso l la capellina.

Arcipreste de Hita, cop. 1077.

ANC. CAT. Falsar (N. E. A los catalanistas les gustó mucho falsear la historia, los textos, y siguen con la misma pauta, ahora no sólo con textos, sino con todos los medios a su alcance.)

ESP. MOD. Falsear. ANC. PORT. Falsar. IT. Falsare.

(chap. Falsejá: falsejo, falseges, falsege, falsegem o falsejam, falsegéu o falsejáu, falsegen; falsejat, falsejats, falsejada, falsejades.
falsificá: falsifico, falsifiques, falsifique, falsifiquem o falsificam, falsifiquéu o falsificáu, falsifiquen; falsificat, falsificats, falsificada, falsificades.)

Ribalta; falsificá: falsifico, falsifiques, falsifique, falsifiquem o falsificam, falsifiquéu o falsificáu, falsifiquen; falsificat, falsificats, falsificada, falsificades

viernes, 23 de agosto de 2019

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues

Ahuelo, Leo Giménez, humoriste, manchegues.

Ricart Garcia Moya

l'ahuelo-leo-gimenez-l'humoriste-de-les-manchegues

No, per supost, no es el ‘Risitas’ de la inmersió, ni el Rey del Cachopo llingüístic, encá que li agrá fer riurer y, a la llengua, chichines; tampoc es el nou Tom Sharpe o Chesterton, ni te més finea que Visanteta la del virgo. Estem davant del Soberá de les Manchegues.

Leo Giménez,manchegues
 
(Artícul, o lo que siga, no apte pera delicaes de Gandía, putos del catalanisme y valencians que se’l roden en paperet Bambú).

S’ha esgolat, ¡ay!, aquell periódic Levante que fea forum a encarnella 1 ensabatá, ahon les mafies de chinetes a bon preu y piloniers de rebaixes feen sa publicitat y aumplíen bolchacons del progresiste Grup Moll catalá. Hui, a cámbit de carchofes, clóchines, chones, boques de rap, parrusos y alficosos, tenim eixemplars com l’ahuelo de les manchegues, bromiste homenet que’s clavá de técnic llingüístic municipardal fa anys y, singo-mansango, ya te un nom dins del clot dels cómics y caricatos per el seu llibre ‘El valencià és fàcil’, recull humorístic sobre llengua‘. ¡Ja, ja, ja, qué graciós es este sinyor, ja, ja, ja! Dasta’l títul te corfa y molla, perque’l llibre está en catalá y diu que’s valenciá, ¡ja, ja, ja!. En el diari (Levante, 19/06/2019) llixc el seu artícul en recolp pera cáurer de tos a carcallaes. El bort humoriste, en sonriseta 2 plastificá, fa com a que’s fica a deféndrer el valenciá d’una chiqueta de Bachillerat 3; pero, ¡ja, ja, ja!, heu fa asoltant manchegues lléxiques en catalá (la ‘manchega’ o ventositat no te res que vórer en el gentilici. Es derivat del valenciá mancha, cast. ‘fuelle‘).

¡Ja, ja, ja, em muic de risa pensant en la melosa dona d’Enric Morera, y el seu “maricón de España” dit a u del PP, ja, ja, ja!. ¡Son simpátics y tolerants, ja, ja, ja!. En la presentación del llibre del chistós llapisera estava tot el palmit d’urquesos 4 que viuen o vólem viurer del cuento del catalanisme millonari.
En llengua fora y cul apretat, aplaudint les llimes idiomátiques del So Giménez, destacaven Ramonet Reversible, Artur Avui, Eduart Mira y Ampoma, Ángel Carpe Diem, el clásic Don Honorato (Norat, en valenciá modern), Abelardo Saragata, Inmaculá Cerdá (¿o no du acent?), el Sifoner Desventat, Pérez Saldaña (ara es Manel, en catalá), Voro de los Verdejos y, en el solaget, u que li diuen Puchades (a lo millor…, no heu crec; pero n’hiavía un Puchades que, segóns me moscá Albert Albert, era valencianiste de cor y corpenta, pero es ficá en Canal 9 y mutá en progresiste de pancha y bolchaca. El machongo no será el mateix dátil de rabosa, clar).

L’humoriste maganto Giménez, seguint el seu método 6 de llingüiste bromiste, es tira en els nasos de la chiqueta (a ella va dedicat l’artícul) la bufa “assambentada” (Levante, 18/06/2019). ¡Ja, ja, ja, n’hia que enténdrer a este ahuelo y el seu humor, ja, ja, ja!.

Ell, que no está taboll, sap que eixe arcaisme desaparegué en el sigle XV y, per cert, en el Tirant ya ix en sibilant simplificá: “asabentat per Plaerdemavida” (c.1460), pero la veu desaparegué totalment del valenciá y quedá soterrá en el malvaret dels arcaismes, frut pera etimólecs y gambaires com a Jaume Massó. Pero en temps de Pompeu Fabra y Mussolini, pera alluntarse més del espanyol de les besties, revixcolaren el verp els magansesos filólecs catalans. Aixina heu conta, en catalá, el furuler Corominas: «Des de c.1920 aquest verb torna a ser molt usat, i si bé encara serva per a bastants algun regust de mot savi, es pot i convé usar-lo sense escrúpol” (DECLLC, VII, p.557). ¡Ja, ja, ja, que ingénit te l’ahuelo gargallós, ja, ja, ja!. Obedint el consell dels catalans, fa cas al ‘convé usarlo sinse escrúpul’. 7 La chicona a qui dedica l’artícul creurá que ‘assabentar’ es un verp valenciá de soca y arrail, cuan es un frankenstein catalá reparit per els Jaume Massó (qui falsificá les Regles d’esquivar vocables), Pompeu Fabra y demés llusos expansionistes del 1920. La modernitat de la veu també l’arreplega Alcover: “Aquest mot arcaic ha estat restaurat en el llenguatge literari modern” (DCVB). En arrufaldat sentit de la parodia, l’ahuelet li estampa a la chiqueta la gargallá “esbiaixades” (Levante, 18/06/2019), com si l’haguera escoltat alguna vegá a son yayo o apareguera en algún imprés en valenciá. ¡Ja, ja, ja, este galavardeu vol fer créurer a la gent que la cansalá es de pollastre, ja , ja, ja!. Emparentat en l’antiu verp occitá biaissar, es atre furt al provensal dels tallabolses catalans de la Renaixença.
L’ahuelo Leocadio, Leopoldo o Leovigildo (¿qué amaga baix eixe Leo?) fa lo de no lladrar ni mosegar la ma de qui te pot donar rosegons y, en la mija fulla del artícul, llepa piteus y gorrites a tota la molá de catalanistes sinse llímits (pera Catalunya): Josepet Piera, Abelardo Saragat y tots els sopacaumenboca de l’AVLL y, ¡ja, ja, ja!, dasta fa la pilota al própit diari Levante ahon escriu. Sempre en sentit del humor groc merda de lloca, del morros del bufo de la llengua ixen brafaes y reglots idiomátics pera endenyar de llunt dasta les hienes, y tombar dasta’l jagant Golíes. No vullc fero més llarc, aixina que asoles recorde que’l técnic del valenciá amanchegat y pudent, adorat per amoixamats tiracordetes de l’AVLL y RACV, aufega a la chiqueta 8 (que ell escriu “xiqueta”) en bonyigos catalanistes com el verp “emprar”, fugint del valenciá ‘amprar’. ¡Ja, ja, ja, quína ironía eixhibix el robellat 9 rabosot Giménez, ja , ja, ja!. En sutilea, per mig de carcallaes y ma de morter en la cara, chafa al valenciá, pos dasta Corominas diu que ‘amprar’ es l’únic que’s diu en valenciá (DECLLC, III, p.305), encá que mosatros, per si la chiqueta llix el paperot, oferim testimonis d’esta familia lléxica, no asoles en temps moderns. Pero, millor, m’arrepentixc y no ficaré el llansol de referencies y obres en valenciá que, desde l’Etat Mija, han usat la morfología valenciana “amprar”10 y els seus derivats. Qui vullga vórelo, en el DHIVAM 2019 d’internet ix la retafila d’eixemples.
Y aplegue al fi d’este homenage al tafarrut catalaniste Leo Giménez, amant del humor a mascletaes y dels fins productes aulorosos de caixetes de música (fesols). La naturalea produix eixemplars pera riurer en totes les situaciones, dasta en les més dramátiques y vergonyoses. En el III Reich, raere de tráurer nyitols a cuansevol desgraciat per no ser ari, els butonis de les SS anaven al teatro 11 Scala de Berlín y aplaudíen en mans tacaes de sanc al clown catalá Charlie Rivel. En totes les guerres, siguen d’aniquilació d’humans o idiomes, sempre ha eixistit l’humoriste que ballava els nanos al ranteret dels manyofles. En este cas, l’amoixamat humoriste fa de truchella pera aplanar camí als trampantingos del fascisme expansioniste de Catalunya, els que volen aplegar dasta Oriola. No obstant, com ya diguerem l’atre día, a tots els porcs els aplega el seu Sent Martí, y de tantes manchegues que’l cómic se tira en el, dasta fa poquet, diari de les putes, el Levante, a lo millor s’ampudega ell mateix. No anem a trencar palletes ni manaro a pastar fanc a este paixarell de la carcallá fácil, aixina que li deixe uns versos del pare Mulet que, encá que per l’etat no coincidix, pareix que tenía en la capsana al humoriste de la llengua bruta, perque les manchegues del mal apatuscat Giménez ya son petots més patétics que’ls plors de l’astová Fallera Cantimplora.
Tant creix en fi el forat
y per colar tant de vent,
que’l tro que pega se sent
moltes llegües apartat.
(Mulet: Tratat del pet, c.1650)
En temps forals, en un Reyne en dignitat, a la genteta que viu al servici del catalanisme d’extrema dreta els faríen apóstols de Serrans y Sent Narcís 12, sinse cap de ducte. Y al bromiste de la llengua, l’ahuelet Leo, li enviaríen de castic com a tramuser chistós per algún cantó pixat de la Barceloneta. Per cert, al graciós no li agradará el lletrero que han ficat en el carrer més important d’Alacant, el de ‘Alfonso el Sabio’, els foguerers de la Barraca “Lo millor de la terreta”. Guardant tradició, han mantingut la purea del valenciá en el neutre ‘lo’, recurs de construcción sintáctica dels clasics y de tots el valencians, dasta que aplegaren bromistes com l’ahuelo de les manchegues. (Informació de societat: la image es d’este matí, divendres, 21 / 06/ 2019; y lo negre que ix baix la finestra es el cinturó de rebaixes dels chinos, lo mateix que’l desfargalat pantaló; la camisola te més categoria y preu: 5 €, d’Alcampo).
1 En idioma valenciá es lo mateix encarnella que carchofa.
2 En valenciá: “¿Per qué han de vindre en una sonriseta?” (El Cullerot, Alacant, 19/06/1897); “y sonriseta” (Cubells: Les pantorrilles de Rita, 1919); “una sonriseta” (Meliá, F.: El fills dels vells, 1926)
3 En idioma valenciá tenim ‘bachiller’, encá que’l técnic de les manchegues no heu sapia, perque escriu Batxillerat en catalá. Es cultisme derivat del fr. antiu bacheler > bachelier; orige del ing. bachelor, port. bacharel y val. bachiller, ahon es mantingué la –ch– etimológica, fora en St. Vicent Ferrer (c.1400), Fenollar (a.1497) o la Univ. de Valencia del 1500; cat. batxiller. Hui está prohibit per el fascisme catalaner, que asoles admitix el cat. ‘batxiller’ als sompos valencians: “grans clerguers e bachellers” (Ferrer, St. Vicent: Sermons, c. 1400); “bachiller que sap be” (Fenollar: Lo Procés, 1497); “li ha posat nom el bachiller Cigala” (Milá, Lluis: El Cortesano, 1561); “bachiller en Theologia” (Pou: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
4 En valenciá, del lletí Orcus, infern; emparentat en el cast. antiu huerco (¿y val. huendo?); ser diabólic, eixit del infern o relacionat en lo satánic: “velles urqueses” (Roig: Espill, 1460)
5 En idioma valenciá: “cuento del porch espí” (Milá, Lluis de: El Cortesano, 1561); “Deixes de cuentos y pase a la reixa” (Morla: Del torn de…, c. 1650); “el cuento está acabat” (Serres, M.: Sacro novenario, 1669, p. 398); “unes veus y cuentos que havien corregut” (A. M. Elda. Proc. Joseph Arnau, 1694), etc.
6 En idioma valenciá tenim el cultisme ‘método’, encá que’l greixer de les manchegues tampoc heu sap. Del lletí methŏdus y grec μέθοδος méthodoscat. mètode“ha posat del methodo com qui fa un ramellet” (Nofre: Reportori dels Furs, 1608); “de methodo conforme” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “método” (Mas, L. V.: Sermó Cofradia St. Vicent, 1755); “conten prodigis del método de ensenyança” (Gadea: Tipos, III, 1918), etc.
7 En valenciá es cultisme derivat del lletí scrupŭlus, cudolet; doc. en el s. XIV com scrúpul; abanda del traslatici significat moral, també parts chicotetes: “el gran diminutiu, / miquetes y escrupulets” (Paper curiós, pera contrafer… a. 1741); “per qué eixe escrúpul cuant en una…”(Barchino: El cuquet del carinyo, 1932); “les vehines escrupulechaven” (Ballester: Ramellet, 1667), etc.
8 En idioma valenciá tenim la morfología en ch-: “María… chiqueta” (Roig: Espill, 1460);“chiqueta menuda” (Esteve, Joan: Liber elegantiarum, 1472); “fer una cella chiqueta” (La vida de Sant Honorat, Valencia, 1495); “chiqueta” (Pou, O.: Thesaurus, Valencia, 1575), etc.
9 En idioma valenciá es cultisme en –b-, del lletí robīgo, -ĭnis: “robell de hou: yema de huevo” (Ros: Dicc. 1764); “robell: orín” (Pastor Fuster: Voc. val. 1827); “robell: orín, herrumbre” (Lamarca: Dicc. val. 1839) “robellat: oriniento, mohoso” (Lamarca: Dicc. val. 1839); “robellats, cucats, florits” (La Moma, 18 d’abril 1885); “robellat y ple de…” (La Traca, 25 de joliol 1912); “coselet robellat” (Blasco Ibáñez, V.: El últim lleó, 1914); “en oli de cresol robellat” (Martí, L.: Pepe el curandero, 1928), etc.
10 ¿Dels lletins impĕrare > *ad-imperare?; el polisémic valenciá amprar equival als castellans aprovechar, solicitar, emplear, usar, pedir prestado; cat. emprar: “tota persona que… amprar” (Canals: traducció del Valeri al valenciá, 1395); “ampra” (March, A.: Obra, c. 1445); “amprar e pregar (…) amprant e demanant” (Dietari del capellá del Magnánim, 1462, 1468); “amprant totes les ales de vostra voluntat” (Perez, Miquel: Imitació de Iesuchrist, 1491); “deuem amprar” (Villena: Vita Christi, 1497), etc.
11 En idioma valenciá tenim el cultisme teatro, del lletí theātrum. La grafía ‘teatre’ va ser invent de Carlos Ros pera alluntarse del castellá en el sigle XVIII; pero: “lo Teatro desta Universitat” (Const. Universitat de Valencia, 1611); “en lo theatro del studi de Valencia” (BRAH, ms. Dietari Porcar, 20 de maig 1614); “hagué funció… ocupats en apanyar lo teatro” (DECLLC, 1, p. 341, doc. valenciá de 1639); “les empaliades del teatro pera conclusions…” (Const. Univ. de Valencia, 1655); “lo Theatro y feren…” (Bib. Univ. de Valencia, Ms. Joachim Ayerdi, giner 1644); “se li feu… un teatro en alt… el gran concurs de la gent” (BV. Ms. Festes del Centenar a la Verge del Milacre, Cocentaina, 1720), etc.
12 Aixina, en llengua valenciana, els díen als guilopots tancats en els presilis homónims de Serrans y Sent Narcís.


lo millor de la terreta


Lo tío Collons (Antonio Ferrandis)