Mostrando las entradas para la consulta cercan ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta cercan ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 12 de octubre de 2023

X. N Elias, conseill vos deman

X.

N Elias, conseill vos deman

De lieis c' am mais c' autrui ni me,

Que m ditz que m colgara ab se

Una nuoich, ab que il jur e il man

Que non la fortz part son talan,

Mas qu' eu estei baisan tenen:

Del far digatz m' al vostre sen,

S' es mieils c' aissi sofra et endur,

O part son voler me perjur.


N Aimeric, ie us vauc conseillan

Que, s' ab si us colga, faitz l' o be;

Car qui sa dompna en son bratz te,

Fols es s' aillor la vai cercan;

Car s' ieu era ab mi donz jazen

E n' avia fait sagramen,

Faria l' o, so us assegur,

Qui que m' en tengues per perjur.


N Elias a lei de truan

Me conseillatz er et ancse,

Mal a qui del conseill vos cre,

E sai ben que il fals vos creiran,

Cill que non amon tan ni quan;

Car dieu e sa dompna eissamen

Pert qui aisso que il jura men;

Per q' al tenen baisan m' atur

Ab cor que del far non perjur.


N Aimeric, vilania gran

Disetz e razonatz desse,

Car s' ab lieis jatz qu' am mais que me, 

Ja als non l' irai demandan,

Mas bellamen rizen, jogan,

L' o farai, puois plorarai m' en

Tro que m perdon lo faillimen;

Puois irai, pelegrins, part Sur,

Quer' en dieu perdon del perjur.


Aimeri de Péguilain et Elias d' Uisel.


Aimeri, Aimeric, Peguilain, Péguilhan, Peguilhan,


BnF ms. 854 fol. 50v (imagen grande, bien escaneada)

XIII. Senher Blacatz, de domna pro,

XIII.


Senher Blacatz, de domna pro,

Bella e plazen, ses cor vaire,

D' aut paratge e de bon aire

Auretz totz bels plazers d' amor

Ses far; o de tan gran ricor

Vos retendra per drut baizan

Sa donzella; e de mais re

No vens l' un' a l' autra: e vueill be

Que prendatz a vostre talan.


Guillems, qui m part tota sazo

Sai chauzir, al mieu veiaire,

Lo miels, mas no sabetz gaire,

Quar partetz plait de tal error

A nul fin leial amador;

Per qu' ieu la donzella us soan.

Pos ma bella domna m mante

Ab bels plazers, ges no s cove

Qu' ieu an' ad autra part preian.


Senher Blacatz, molt mi sap bo,

Quar d' aisso m' es contrastaire;

Qu' ieu vueill mais d' un vergier traire

Mais doutz fruit que fueilla ni flor,

E mais d' ivern de fuec calor

Que sol vis l' autre que resplan,

E mais d' amor aver jase

Fin joi complit, de plazer ple,

Que ses trobar anar cercan.


Guillems, de la vostra razo

No vueill esser razonaire,

Que maint fruit pot penre laire

Que non a tan doussa sabor

Qui 'l pren bas com aut, ni doussor.

Tanh doncx c' om sa dona desman,

Non ges qu' ieu l' am per bona fe;

E s' ill en baizan mi rete

No vueill vostre fruit, ni 'l deman.


Senher Blacatz, la tensos an

A 'N Reforsat que, si s vol be,

Jurara 'l ver com no ill cel re,

Ni cuebre al jutgar son talan.


Guillems, En Jaufre no soan,

Mas la Bella Capa cove

Que jutg' el ver, si cum per se,

Si domnas ni donzellas fan.


Guillaume et Blacas

viernes, 29 de octubre de 2021

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ, TOMÁS AGUILÓ, 1852

POESÍAS FANTÁSTICAS EN MALLORQUÍ PER D. TOMÁS AGUILÓ.


Tomás Aguiló Cortés, Tomás Aguiló Forteza, fábulas, vers mallorquí, poesías fantásticas
PALMA. IMPRENTA DE D. JUAN GUASP.
1852.

Y era s' únic que tenia!  L'estimava amb un etcls,  Que cent añs de purgatori  Per ell haguera sufrid.

I. 

Recolsada á sa finestra, 
Que dóna enfront des camí, 
Tota sola guaita y plòra 
Sa Contessa de Vallric. 

Bé té que plorar cuant pensa Qu' encesa guerra civil De dòl vesteix sas personas, Y de sang réga 's pals.
Cada dia heyà batallas, Heyà incendls cada nit, Y es Conte es homo que sempre Cerca es lloc de mes perill.
Pero encara major pena Està covant dins son pit: Un mes fa que ni noticias Ha rebudas des seu fill. Y era s' únic que tenia! L'estimava amb un etcis, Que cent añs de purgatori Per ell haguera sufrid. Un dia sabé son pare Que á pesar de s' odi antig Festetjava sa jermana D'un cap de s'altre partid; Y ple de rabia paraulas Molt amargas li va dir, L'enjegà des seu castell, Fins y tot el malehí. Sa Contessa en và plorava, Ell en và's mostrà summls: De bronzo era's còr des Conte, De bronzo era y no cedí. Es fill abrassà sa mara, Desesperad va partir: Ningú d' ell n'ha duitas novas, Ningú diu que l'haja vlst. Mentras tant que sa Contessa Llamenta sucés tan trlst, De sas tropas victoriosas Sent sa bulla y es trapitj. Ets uls plorosos s'axuga, Qu'ha de rebre son marit, Y, més qu'esserbó, temia Mostrarli qu'era infells. Cuant tots dos plegads estavan, Y éll anava á referir Sa batalla qu'ha guañada, Entra un page que li diu: - Señor Conte, qu'hem de fer (en el original, los guiones son =) Des prlsioners que tenim? - Cap de Deu! quina pregunta! Sabeu cuants son?- Trenta cinc. - Cercau trenta cinc ausinas, Cercaulas ran des camí, Anau allà'ont venen còrdas, Y compraune trenta cinc. - Y mentras tant qu'axò deya Tira en terra uns cuants florins: No 's es page qui 'ls aplega, Qui ‘ls aplega 's es bochí. Sa Contessa tremolava, Y girantse molt humil Digué: Perdonaulos, Conte, Per amor des nostro fill. - Sabeu, señora, qu' á Júdas No'l perdonà Jesucrist? Sa sort de Júdas espera A tots es meus inimigs. - Des cap d' unas cuantas horas, Y un pòc entrada sa nit, Amb so Conte y sa Contessa Sopavan es seus amigs. Un dells estorad esclama: Gust de sang deixa aquest vi! Ets altres d'axò s'espantan, Es Conte d'axò s'en riu. Pero axuxí veu q' un jove Se'n entra sensa permis, Davés sa taula s'acòsta, Y señas li fa amb so dit. Amb sa cara tota blava, Escabeyad, mal vestid, No creg que'l pogués coneixe Ni sa mara qu'el parí. Callava com una estatua, Amb sa ma duya un vencis, Y per tot es còll mostrava Señals de que ja ha servid. Devant aquella figura Ja totom s' estremordí: Ningú tastar res gosava, Ningú tenia apetit. Esglayada sa Contessa Totduna perdé es sentids, Y tremolant també es Conte Crida: Qué cercas aquí? - Qu'em compreu aquest dogal, Que ja mes no'l necessit, Y en tendreu si altra vegada Feis penjar un altre fill. II. Com s'argelaga florida Que s'estufa á s'uy des sòl, Y pareix qu'entre sas matas Ressalta vestida d'òr; Axí n'era s'hermosura D'un ninet que dava goig, D'un ninet que de sa mara Alegría era y consol. Sa mara un dia el va pèrdre A sa vorera d'un bosc, Cuant per demunt sas muntañas Comensava á guaytà 's sòl. Es ninet totduna plòra; Pero prest axuga 's plors, Y camina, y may s'atura P'es camí que veu mes prop. Y mentras tant que fa via, Sensa may pendre repòs, Sent es bèl de sas auveyas, Sent es cant des rossiñols. Mira es camp que tot verdetja, Y el veu brufat á radols De floretas molt garridas Que li roban es seu còr. Ja 'n el mon res li fa falta: Cuant allà té tantas flors No es estrañy qu' olvid sa mara Ni qu' olvid sa seua sort. Tant sòls floretas desitja, Amb ellas pensa tan sòls, Y mentras passa en replega, En replega sas que pòd. Veu despues lloir en terra, Com crestay ferid d'es sol, Una cosa que l'encanta Y un florí li assembla d'or. El cuy tot ple d'alegría, Dins sa ma l'estreñy ben fòrt, Y camina, y may s'atura, Y un torrent troba llevò. Goijós se mira dins s'aygo, Y tan prest com passa es pont Aquells camps ja no verdetjan, Ja noy cantan rossiñols. Mes amunt tres veyas troba, Tres veyas que li fan pò, Que li surtan al encuantra Y si acostan á poc poc. Una va de peus descalsa, Y d'enagos non du tròs; A s'altra qu'es contrafeta Li tremola tot es còs. S'altra que va mes enrera, Abrigada amb un llansòl, Té's dits que d'aubóns pareixen Y se cara assembla d'òs. Amb ell se n'aplegan duas, El saludan, y amb vòl Una li prén sas floretas, S'altra li roba 's tresor. Es ninet á plorà 's pòsa, Sen devalla per un ròst, Y camina, y may s'atura, Y sas alas sent d'un còrp. Un monastir descubreixen Y ell pregunta: qu'es allò? Y sas veyas li responen: - Mira, nin, es sòl qu'es pòn. - No sentiu uns còps d'axada? Qué son, jermana, aquests còps? Respon se veya: - Es un monjo Que per tomba cava un clòt. - No sentiu unas esquéllas Que tenen molt trist es sò? Respon s'altra: - Son campanas Qu'allà baix tòcan de mort. - (Qu allà al original) Y s'altra que sempre calla Y derrera anava un pòc, S'acosta 'n es nin, el besa, Y li diu: - Es sòl ja 's pòst. III. Com se mostían y cauen, Esfuyadas baix des brots, Sas flors qu' eran s' alegría D' aquest jardí tan hermos! Floretas blancas y blavas Floretas de cent colors, Ramells no faré de voltros Ni vendré ja á regarvos: Adios, floretas, adios. De lluñy s'en vénen sas ónas, De lluñy las du sa maró, Y cap n' arriba á sa plaja Que totduna no s'en torn. ¿Es que cercan altra terra, O 's qu'es pèrden dins es fons? Si sabeu, mara, d'ont vénen, ¿Ahont van eu sabeu vos? Ay! onas, adios, adios. Ja s'en van sas oronellas, Que de prest vendrán es tords, Y aquests dias tan alegres Serán dias de tristor! Es peñals de neu blanquetjan, Es mestral despuya es tronchs, Y an es còr també l' despuyan, També 'l gèlan sas fredós. Adios, alegría, adios. Aquells qui tastan sa vida Li troban un gust tan dols, Y cuant menos eu esperan, Qu'es d'amarg es derrér glop! Si d'entre ses mans mos fujen Sas esperansas del mon, ¿Per qué es cor d'un plé qui'l mata N' está sempre desitjos? Adios, esperansa, adios. ¿Per qué heyá flors que matsinan Cuant tenen tan bon olor? ¿Per qué en so blau de sas onas Es blau del cel se confon? Per qué tot crestay s'entela? Per qué tot miray se romp? ¿Per qu' han de venir sas ditxas Si vénen per deixarmos? Adios, ditxa meua, adios. Des seu cavall que s'alluña Es trapitg qu'es ja de sord! Y encara derrera ets abres Axeca un nigul de pols. Es nigul s'escampa al ayre, Es trapitg es perd del tot: Ja may mes sobre la terra Tornarem á veuremos. Adios, per á sempre adios. Sentiu, mara? sentiu mara? Aquests aglapits, que son? Es meu còs tot s'escarrufa; Ay mara, quin tremoló! ¿Será ver axó que diuen, Qu'es ca d'es nostro pastor, Cada pich qu'es fosser passa, Es pòsa á lladrar furiós? Adios, vida meua, adios. Allá demunt sa muntaña S'axeca una vermeyó: Si 's es sòl que ja 's vol pondre, Com axí 's pòn tan dejorn? Es niguls vermeis s'apagan: Quin nigul s'en vé tan fosch! Tot el cel es ja tan negre Com si mitja nit ja fos! Adios, llum del cel, adios. Ay mara, es meus uis s'aclucan! Ay mara, preniume es pols; ¿No 's un ángel d'alas negras Aquest qu' ara em besa es front? Veig una paloma blanca, Darrera ey vola un falcó; Y s'en pujan, y s'en pujan, Ja no veig á cap des dos. Adios, mara meua, adios. IV. Ey havia un gran señor Qu' habitava es seu castell, Y á la vila no lluñy d'ell Ey vivia un llaurador. Una filla aquest tenia Blanca y róssa, jova y bella: Es señor perdud per ella S'abrasava nit y dia; Pues per tot aquell contorn No se tròba cap fadrina Que tenga cara mes fina, Ni qu' amb mes graci s'adorn. Cada volta que ell la veya Son amor li ponderava, Y ella totduna es tornava Com la grana de vermeya.
Y si li diu que l'adora, Y davés ella s'acosta, No reb may altra resposta: - Vos sou Conte y jo pastora. - Pues per tú pastó 'm faré, De grandesas ja 'stig fart. - Ay Conte, qu'eu vengud tard, Un altre es meu còr ja té. - Es Conte fòra de sí S'amaga dins un torrent, Y cuant ja no passa gent Se planta es mitg des camí. Poc despues veu compareixe Un jove que s' en venia; Era es jove qu'ell volia, Es rencor ley féu coneixe. - Mira, li diu, tu 'm fas nosa, O tú 'm matas ó jo 't mat: Un des dos d'aquest combat En jeurá devall sa llosa. - Y s' espasa li ofereix Qu' ell no vòl de cap manera; Pero 's Conte es desespera Y amb sa daga l' envesteix. Es combat acaba pronte, Aquell jove dóna un crit, Perqu' es tem que dins es pit Li afica sa daga es Conte: Y antes de caure en es fang, Sa sang que li ratja empara, Y an es Conte per sa cara Tira un glop d' aquella sang. Es Conte la se fa neta En sas aygos d'es torrent, Y an es mort el du rebent A 'nterrar dins una pleta. Tres ò cuatre nits despues S' en entra á ca sa pastora, Qu' es seu estimad añora, Y res sap de aquell sucés; Y com la veu tota sòla, Y com la veu tan hermosa, Y com la veu desdeñosa, S' enardeix, es céga, es vòla, L' agafa per sa ma blanca, Dins un cuarto la se'n du, Y amb còr tan ardent com du' Sa porta des cuarto tanca. - Estimad meu, ajudem, - Sa pobre pastora crida, Y cau totduna 'smortida, Y de cuant passa no 's tem. No 's tem qu' un fantasma blanc Sen entra y as Conte mira, Y amb ma tota d' òs li tira Per sa cara un glop de sang. No 's tem que storad y fred Es Conte fuig al moment, Y corre an aquell torrent Com un céro mort de sed. Pero 'n va 's rentá sa cara, En va fonc es seu trabay; Londemá dins un miray Tacada la 's véu encara. Dins un cuarto se tancá, Y á las foscas, y tot sol, Ni una finestra obrir vol, Ni un des páges deixa entrá. Y cuant es ja bé de nit An es torrent s' en devalla, Y es rénta, y es rénta, y calla, Y s'en torna an es seu llit. Y cuand ja qu' es auba creu Sols obri una retxilléra, Devant un miray espera, Y sa sang encara veu. Y axò passa cada dia, Y tots diuen que s'amor Ha causad an es señor Una 'straña malaltía. Y de sèt añys per espay Cada nit se cara es rénta, Y cad' auba li presenta Aquella taca 's miray .

V. Ahónt va sa pajeseta? Ahont va tan dematí? - Jo m'en vaig á cohir rosas, Qu' un ramell ne de cohir. - Qué mes rosas que sas teuas? Quin ramell vòls mes garrid? - Sas rosas qu' á mi m'agradan Son sas rosas d'es jardi. - Oh! no y vajas, pajeseta, Qu' encara es molt dematí. - Fan mes bò plens de roada Es rosérs qu' están florids. - No sabs tú que sas ponsellas Fins mes tard no s' han d' obrir? - Sas rosas mes acopadas Es colors ténen mes vius. - Oh! no y vajas, pajeseta, Si es per tu qu' han de servir. - Ó serán per mi sas rosas, Ó serán per qui jo 'stim. - Deu t'en guard que succeyesca, Deu t'en guard d'aquest perill. - S'estimad allá m'espéra Y éll ne cuy devora mí. - Oh! no y vajas, pajeseta, Conversem un rato aquí. - S'estimad em reñaria Si fés falta en es jardi. - Qu' has de fer d'aquestas rosas De que mòstras tal desitg? - En teng d' anar carregada En es ball d'aquesta nit. - Oh! no y vajas, pajeseta, Per la Verge t'ho suplic. - Pero res ella s'escolta Y segueix es seu camí. - Per qui tocan sas campanas Amb un sò tan llarg y trist? - Tocan tréts per una jova Que flors anava á cohir. - Per qui ploran sas fadrinas? Per qui ploran es fadrins? - Ploran tots sa pajeseta Que ha picada un escorpí. - Si es axí, per quina causa No van tots de dòl vestids? - Es que tots aquí venian En es ball d'aquesta nit. - Y com es que es seu baúl Vermeyetja vist d' aquí? - Es que el tapan tot sas rosas qu' ha cohid vuy dematí. VI. Magnífica es sa colcada Qu' acompaña se novía Des castell de Roca-freda A s' iglesia de la vila; Cavallers, y hermosas damas Cubèrtas de joyas ricas, Pages amb ricas llibrèas, Cambréras tot enllestidas. Es juglars que cantan glòsas Van devant, y entr' ells s'afican Ets atlòts amb cañas verdes Y amb ramells de flors sas ninas. Cent atxas de vent encesas Fan llum á sa comitiva, Perqu' abans de trencar s' auba Des castell era sortida; Y passant per boscs espessos Assemblan de lluñy espiras, Que s'encénen y s'apagan Per entre matas y ausinas. Es noví n'está tot gloria A 's costad de sa qu' estima Mes qu' es còr que li batega, Mes qu'ets uys amb que la mira: Perqu' es pura com un ángel, Segons sa fama eu publíca, Y es nobble com una reina, Y es com un sòl de garrida. Ben cert li tendria enveja, Si tengués encara vida, Un cosí d' aquesta dama Qu' en es seu castell vivia. Amb uys ardents la mirava, Y per mala sòrt un dia S'en ana axuxí á la guerra, Y caygué ple de feridas. De tal desgraci al pereixe Poc s'en dolgué sa cosina, Si bé des cap d' alguns mésos Tirá llarga malaltía. Bona ja, sovint la veyan Tota sola, pensativa, Com si dugués aficada Es mitg des còr un' espina. D' un torrent á sa vorera Es capvespre anar solia, Y allá s'asseya, y s'estava Com si 's quedás adormida. Molts de Contes y Marquesos Sa ma seua pretenian, Y ella sempre á tots los deya, Qu' es seu còr á cap s' inclina. Pero tant pregá son para, Tant rallaran sas amigas, Qu' á la fi doná esperansas A Don Juan de Tornamira. Per cumplirli sa promesa A l' iglesia s' encamina, Amb so vel tirad derrera, De vellut y d' or vestida. Ets seus uys no resplandexen Tant com antes resplandian; Pero encara es tan hermosa Qu' á Don Juan bé l'encativa. - ¿Per qué, li diu, prenda meua, T' he de veure tan alisa, Cuant tot lo que mos rodetja Es perfums des goig respira? - No sents un infant que plòra? - Son aucells qu' alegres piulan. Mira, mira com claretja S' auba de sa nostra ditxa! - Cuant mes s' acosta á l' iglesia Sa dama 's pòsa mes trista, Ets seus uys li llagrimetjan, Y de tant en tant suspira. - Ara si qu' estig segura: No sents un infant que gisca? ¿Per qué, si no 'l vòl sa mara, No l'entregan á una dida? - Cap infant per aquí plòra. Serà es bèl d' una cabrida. ¿No las veus qu' están d' alegres Pasturant per sa garriga? - (Çagarriga : apellit, cognom) Mes anvant d' aygo que corre Sent sa remor per desditxa, Y es torna axuxí mes blanca Qu' es seu vel de mossolina. (muselina) Ets seus uys en plòrs esclatan, Y cuant an es pònt arriba, Els-a clava demunt s'aygo Qu' es sòl ixent illumina, Y amb un crit de mort esclama «Salvaulo!.. per Deu!... feis via..., Aquest pobre infant se néga, Y encara no tres dias! (Y encara no té tres dias?) No 'l veis qu' alsa sas manetas? Qu' es seu cossét tot s'avincla? Treislo...; donaré á qui 'l trèga Mon collar de pèrlas finas. » Sustads d' aquestas paraulas Tots van cercant amb sa vista, Y sols prop d' una jonquera Veuen s' aygo qu' es movia. Ella p' es front sa ma 's passa, Y entre dénts y empagäida, «Teng pò, diu, de tornar loca, M' engana sa fantasía.» Y es qui cualcan devòr' ella La segueixen y caminan, Tots amb sa boca tancada, Tots amb sa cara mostia. Cuant arriba n á l' iglesia Tot saluda sa novía; Ets òrgas amb veus solemnes, Sas campanas que repican, Es ciris á mils encesos, Es domassos, sas catifas, Y sa gent de tot es pobble Que davés s' altar s' apiña. Poc despues, cuant es prevere, Revestid per dir se missa, Li pregunta, si sé' esposa De Don Juan ella volia; Com si tocás una brasa Sa ma totduna enretira: Un nó sec allá retròna, Y en redó 'sglayada gira. Surt, pren es cavall, s' en munta Li dona tota sa brilla, (brida) Y corrent corrent s' en torna An es seu castell fadrina. Pero un altre pich s'atura Demunt es pònt, s' aygo mira, Y á 'n es qui vénen derréra «Salvaulo! Salvaulo! crida. No 'l veis qu' está demunt s' aygo? No 'l veis qu' em demana vida? Fill meu!....» Y estenént es brassos An es riu de cap se tira. VII. Cuant es mitja nit en punto, Y ses buscas d' es rellotje, Com á jermanas parugas S'arramban lo mes que pòden; Tocan dotze campanadas Que dins sas tombas retrònan, Y a'n es morts els-a despertan Mentras tant qu' es vius s'adormen. Heyá llòsas que tremólan, Heyá llósas que no 's mouen, Heyá sombras que s' axecan Y es cementeri revoltan, Com a processó de monjos Qu' en contemplació devota S'hora baixa fan els passos, Y es claustro en silenci rodan. Una mara desdichada Cada vespre en aquest' hora Anava á plorar sa filla Y á seura demunt sa fossa. S' amor qu' en son pit conserva Li dona coratje y forsa, Y no té pò de sa fósca Ni de quedar tota sola; Perque á mitja nit en punto Dotse campanadas tocan, Y un suspir sent com un eco Des suspirs que ella renova. Y encara que res mes sénta D' aquell poquet s' aconhorta, Y antes que s' en vaja dóna Cent besadas á sa llòsa. Una nit, però, molt fosca, Aquella mara allá 's troba Mes que ses altras vegadas Plorosa, afligida y groga. Aquell suspir no li basta, No li basta estar defòra Parlant amb sa seua filla Sensa qu' ella li responga. Y li diu: - Filleta meua, Per què no 'm dius cualque cosa? ¿Per què 'm plañs una paraula Y aquest trist consòl em robas? Respònme, que som ta mara, Qu'un añ just fa vuy que 't plòra, Y densá que tu li faltas Sa vida que té li sobra. - Axò plorant repetia, Y una veu sentí llevònses, Com per derrera sa grasa Es sént sa veu d' una monja. - Ay mara, mara estimada, Per què veniu tota sola? ¿Què s'ha fet es qui m'havia Donat d' amor tantas pròvas? Per què s' última no'm dóna? ¿Per què cada nit no posa Un ramell de flors y murta D'es meu sepulcre á sas portas? Per què no vos acompaña? ¿Per què aquí ja may s' acosta, Y aloménos sentiria Es suspir qu' eus aconsola? - Filleta, filleta dolsa, D' éll no' n vulgas sebre novas: Si aquí tens ta pobra mara, Tots ets altres qué t' importan? - ¿Què m' importan, deis? ay trista! ¿Es posibble que tan pronta M'olvid s' ingrat, y qu' un altra D' un còr qu' era meu disponga? - No penses amb éll filleta; En aquest moment tal volta, Per sa primera vegada, Abrássa á sa seua esposa. - Anau, no torneu ma mara, No m' estigueu pus devora; Es meu suspir vuy acaba, Ara ja del tot som morta. VIII. - Per una Contessa em deixas? Per ser Conte m' abandonas? ¿Y no tens pò d' una ditxa Qu' et còsta sa meua afronta? ¿No 't recorda ja com deyas Qu' era jo sa mes hermosa, Y ara em deixas per qu' un altra Es mes rica y mes señora? ¿Còm havia jo de creure Qu' unas paraulas tan dolsas, Poguessen, per durme á pèrdre, Sortir de boca traidora? Tu qui 'm pots mirar no 'm miras Y si 'm mira cap persona, M' hauré de tapar sa cara Tota plena de vergoña. Jo 'stig plorant y tu frissas? Véten, ingrat, y no tornes, Que si t' en dus s' esperansa No vuy res mes que una tomba. - Ets àbres mudan sas fuyas, Ets aucells mudan sas plomas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Don Jordi parteix, y deixa Plorant á Dona Ramona, Que te es còr de pedra mabre Y aquells plòrs no 'l poden rompre. Era ja lluñy de la vila, Y passant per una cóma, Troba un pobre véy que resa Y li demana llimosna. Per no aturarse sisquéra Es temps de trèure sa bossa, Li passa de llarg, y es pobre Esclama ab veu llastimosa: - Que sia aquest Pare nostro Per s' ánima d' una jova, Qu' es morta vuy de sa péna Que li dava sa deshonra. - Don Jordi qu' eu sént, es gira, Una volta fa radona, Y tan sols veu que s' alluña Una cosa com un' ombra. Poc dura demunt sa plaja Sa blancor que fan sas onas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Molt de préssa va Don Jordi, Y cuant comènsa á fer fosca Descubreix iluminadas D' un castell antig sas torres. Sa Contessa á sa finestra Plena d' ansi 's minuts conta, Y troba que poc l' stima Cavaller que tant se torba. El veu á la fi qu' arriba, Y com el veu que tant corre Tot es seu disgust s' espassa, Es seu còr tot ley perdona. Mentras tant qu' es dos se parlan Y parlant mes s' enamoran, Un suspir de part derrera Sa conversa vé 'interrompre. Don Jordi qu' el sént, es gira, Aquell suspir el trastorna; Ja no escolta sa Contessa, Es silenci sols escolta. Y encara qu' á ningú veja No es possibble qu' el confonga, Perque bé sap qu' es aquella Sa veu de Dona Ramona. Sa roada es camps platetja, Es sòl axuga sas gotas, Y devant amors que vénen Ets amors passads s' esborran. Es vespre mateix Don Jordi Dins sa capélla en gran pompa, A sa Contessa qu' estima Sa ma com espòs li dona. Ja mes content no 'staria Si alcansás una corona, Ni ella si reina la féssan N' estaria mes goixosa. Despues d' un sarau magnífic, E' una gran sala qu' adornan Dràp de ràsos y catifas, Es novís alegres sopan. Molts de señors, molts de pàges, Sas damas qu' heyá son moltas; Pero en graci y hermosura Sa Contessa guaña á totas. Acabada ja sa festa, Esgotadas ja sas copas, Es novís sa despedeixen Dets amigs que tant els honran. Just com entran dins es cuarto Toca es rellotje las dotze, Y enb una friseta negra Es cobrillit se transforma. Cuatre atxas de cera groga Estan cremant dins s' alcova, Y demunt es llit estesa Una jova blanca y rossa. Inmòbil Don Jordi es quéda, Axò que veu l' aborrona, Péga un crit, y mes paraulas, No li surtan de sa boca. Sa Contessa crida auxili, Es criäds, es pàges corren; Per tot miran, y sols veuen A Don Jordi qui tremola. Mentras tant un altre pàge Entra y diu á sa señora: Are han vengud á fér sebre Qu' es morta Dona Ramona. IX. Espòs meu, tu qui m' estimas En s' ardor que jo t' estim, Per què ets uys te llagrimetjan? Per què vas tan pensatiu? Per esser tots dos ditxosos Lluñ del mon tots dos vivim: Si som jo sa teua gloria, Per què 't veitg tan afligid? - Si es ver qu' ets sa meua gloria Per què te alluñas de mí? ¿Per què t' en vas tota sola A plorar devòra es riu? - M'has vista tu que plorava? No 'n fassas cas, no: jo 'stig Devòra tu tan contenta! Jo som en tu tan felis! - Em dius tú qu' ets venturosa Y plòras mentras m' ho dius? - ¡Espòs meu, si tu sabéssas Lo que tant me fa patí! - ¡Si sabéssas quina péna Té es meu cor tan oprimid! - Un añy fa que mos casárem. - El fará demá matí. - Cuant sortiam de l' iglesia Ple de goig sentia es pit, Y topárem una veya Asseguda en es camí. Totom diu qu' es una bruxa Que te pacte en s' inimig, Y s' acostá y á s' oreya Axó no més em va dir: «Abans de qu' es sòl se pònga Conta sas flòrs des jardí. » - Y cuantas flors ey trobares? - Trescentas xexanta cinc. Cada dia els he contadas Y em tremolavan es dits, Y una flor, se mes hermosa. Em faltava cada pic. - ¿No sabs tu qu' heyá un astròleg, Que fa molt de temps que viu Dins una torre esfondrada D' aquell castell tan antig? Cuant sortiam de l' iglesia S' acostá devora mí, Y amb una veu molt profunda Em doná aquest sòl avis. «Contarás bé sas estrellas En punto de mitja nit.» - Y cuántas estrellas véres? - Trescentas xexanta cinc. Cada vespre els he contadas, Plorant casi com un nin, Y s' estrella mes hermosa Em mancava cada pic. Mira el cèl, qu' está de negre, Mira 'l que demá matí No tendrá ja cap estrella. - Ni cap flòr tendrá 's jardí.
X. ¿Veus aquella polsaguéra Qu' alsa corrent un cavall? Sents que tròta? Sents que tròta? Qui li cualca no s' Don Juan? - Ay mara, la meua mara, Prest á sa torre pujau, Y mirau si 's cavallér Demunt sa terra ombra fa. - ¿Qué me dius, filleta meua, Qu' em vols di' amb aquest esglày? Ton marid es el qui vé. - Mon marid qui 'm vé á matar. - Qué me dius, filleta meua? Si es éll qui t' estima tant! - Ay mara, la meua mara, Tot vos ho hauré de contar. Ja sabeu qu' un més havia, Sols un més qu' eram casads, Cuant per desgraci á la guèrra Don Juan s' en hagué d' anar. Per recordansa una prenda Jo li deya qu' em deixás; Que fos gelós no sabia, Y éll s'ombra seua em deixá. Cuant s' en anava, en es pàti Sols feya ombra es seu cavall, Y á sa pared d' es meu cuarto Sa seua ombra es va quedar. Sèt semmanas se passaren, Y un capvespre p' es meu mal An es page qui 'm lletgia Fito fito el vaig mirar. S' ombra qu' era molt obscura, Que llevónses era igual A sa qu' en punt de mitg dia Ets abres en terra fan, Poc á poc, ay mara meua! Ménos fosca es va tornar, Com si una boyrina clara Baix d' es sòl s'hagués posad. Sols tres dias se passaren Y es page em besá sas mans; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant sa lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren Y es page s' ajonoyá; S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Ay mara, la meua mara! Qué mes vos teng de contar? No havian passad tres dias... S' ombra del tot s' apagá. - Sents, sents el cavall que tròta? El cavallér entra ja, Y antes qu' el mirás s' esposa Totduna en tèrra mirá. Y tan prest com mirá en terra Un crit doná molt amarg, Y entre es brassos de sa mara Desmayada va tombar. - Correu pàges, correu pàges Veniu prest aquí Don Juan, Qu' ha causad á vostr' esposa Tanta alegría un desmay. - Mara, mara descuidada, D' alegría no será: Será qu' ha vist sa meu' ombra Y li ha féta faredad. Jo m' en vaig aná á la guèrra Com un cavallér honrad, Es meu còs ombra no feya, Sols ne feya 's meu cavall. Sèt semmanas se passaren Y un poc d'ombra 'm va sustar: S' ombra era com sa d' ets abres Cuant el cèl está 'strellat. Sols tres dias se passaren Y em vaig teme qu' en es camp, Feya ombra com sa d' ets abres Cuant se lluna está en es cuart. Sols tres dias se passaren, Y jo m'en venia aviat, Qu' aquella ombra 'm perseguia Com s' inimig mes fatal; Poc á poc s' enfosquí s' ombra Just com sa qu' ets abres fan, Cuant una boyrina clara An es sol li está devant. No havian passad tres dias, Tota s' ombra feya ja, Y es precis qu' an aquest' ombra La cubresca jo de sang. - XI. Què 's de llàrg aquest camí! Aquest sòl què 's de calent! Jo 'm múir de sed, y no sent Remor d' aygo per aquí! Pastoret, bon pastoret, Axí Deu te beneyesca, ¿No 'm darias aygo fresca, Que m' estig morint de sed? - Seguiu, jermà, per amunt, Entrareu dins una plèta, Y si preniu per la dreta Un torrent veureu al punt. - De polls gròssos un apleg Desd' aqui comèns á veure, Allá si que podré beure... Ay, qu' es torrent está sec! Traginér, bon traginér, Qu' á ciutad anau cap dret, Jo m' estig qu' em múir de sed, No 'm direu que teng de fer? - Seguiu per amunt, jermà, Passareu per prop d' un hort, Y veureu per bona sort Qu' una síni han féta allà. (sínia, sénia: La Cénia, Tarragona) - Ja 'm pareix veure es cintéll... Ay quin clòt! qu' es de farest! Qu' es de fondo! y no heyá rest Per tréure un poc d' aygo amb éll. Jo m' estig morint de sed: Llauradó, bon llauradó, Daum' aygo, axí Deu vos do
Aquest añ un bon esplet. - Entrau dins es bosc, veureu Com un pont formad de peñas, Y no lluñ d' aquestas señas Una fònt ey trobareu. - Es cap derrér veig es pont, Jesus! quin bosc tan espès... Cerc y cerc y no trob res, P' en lloc pug trobar sa font. Ja comèns á sentí 's fred: Ay qu' es dia, es sòl s'en va! Ermitá, bon ermitá, Jo m' estig morint de sed. - Fill meu, d' aquest bosc sortiu Caminau, feivós avall, Trobareu molt prest un vall, Per sus mitg ey passa un riu. - Per un caminoi estret S' en debaixa es pelegrí, Y abans qu' arrib á la fi Prop des riu cau mort de sed. Y l' entèrran dins uns fòssos, Y s' aygo qu' en vé á la plena Trascolant per dins s' arena Li remuya tots ets òssos. XII. Per una cóma desèrta S'en venia un pelegrí, Cantant una cansó alegre Amb un tò de veu molt trist. De cada passa que dóna Faredad li fa 's trapitg; Y tots es abres que tròba Están ò secs ò mostís. Una iglesia á sa vorera Va trobar de son camí: Sas pareds té molt oscuras, Es portal té molt antig. Dalt una torre esfondrada Va sentir gemecs seguids, Com es d' una mara jova Qu' ha perdud son primer fill. Y era un mussòl qu' ey venia, Qu' ey venia cada nit, Y no sáben d' hont venia Que ja may ningú l' ha vist. Feya fosca, fosca negra, Cuant entrar ey va dedins: No y havia altar ni ciris, Sols una tómba allá 's mitg, Y demunt ey resplandia, Amb un resplandor molt trist, Un llantonér qu' aguantava Llantons encesos á mils. Alguns axuxí s' apagan Perque s' òli han consumid, D' altres que claror no davan Se n' encénen axuxí. Un mònjo heyá qui 's pasetja D' un hábit negre vestid, Y riu si un llantó s' apaga, Si un s' encén dóna un suspir. - O fraret, lo bon fraret, Quín es aquest monastir? ¿Voldriau darme posada Per aquesta santa nit? - Aquesta nit será llarga, En tèrra heurás de dormir, Y no tèmas qu' et despèrtan Fins qu' el mon fassa un croxid. Jo som la mòrt: tots ets hòmos Un llantó ténen aquí: Cuant se seua llum s' apaga Es señal qu' han de morir. - Com tremola, com tremola Concirós el pelegrí! Té 'ts uys que li llagrimetjan, Es seu còr fa s' esclafit. Un llantó que s' òli acaba, Li señalava amb so dit, Y la mort li responia: Es el teu, bon pelegrí. - Possaumí un poquet d' òli, Que som jove per morir... Aloménos cuatre gotas, Sols que bast per una nit. - Pero sord éra aquel mònjo Y es seus gemecs no sentí, Ni li haguera dad consòl Per mes qu' els hagués sentids.
A UNA FALGUERA. Tot son flòrs á sa voréra D' es màrges y d' es camins: Es desèrt que mes trist éra Floreix en sa primavéra Com floreixen es jardins. No falta, si bé s' obsérva, Cuant vé son témps una flòr Qu' adorna es brot de cad' herba, Y s' hermosura consérva Fins qu' es mostía y se mòr. Una es blanca com s' estrella Qu' es vel de sa nit esmàlta, Un' altra per maravella Es vermeya com se gàlta De ruborosa donsella. Una imita es grog de s' òr, S' altra es blau del cèl mes fi, Y també heyá cualque flòr Que de colors un tresòr Té com s' àrc de sant Martí. Però may he vist que fés Flòrs un' herba molt estraña Qu' abunda p' es sementés, Per sas comas y muntaña De sa vila qu' estim més. Es planta de forma rara, Y per cèrt no merexia, Qu' amb élla fos tan avara Naturalesa qu' es mara De tot cuant sa tèrra cria. De molt esquisit trebay Té sas fuyas sempre verdas, Y es mitg de s' incult espày Las òbri com un ventay D' entreteyàdas esquerdas. Y com es tan falaguéra Que pareix de filigrana, Encara que flòr no 'spéra Li basta es nom de Falguéra Per mostrarse tan ufana. Planta hermosa, ¿qui t' ha dad Un nom que sòna tan dols? Téns es nom mes agraciad Qu' he sentid may entre 's molts Qu' á sas hérbas han posad. Que mo diguéssas voldria, Si se meua veu enténs, Perque té tanta armonía, Que no 'l sént sens alegría, Y t' estim sòls perqu' el téns. Còsa es trista que no surta Es mitg de sa teua pàuma Ni una flòr de vida curta, Cuant ne té se verda murta, Cuant ne té se pòbre vàuma. Cuant cad' añy de flòrs se vest Tota planta hermosa ò lletja, Sia qu' algun temps mes prest La sembrasen dins un test O nasqués dins una esquetja. Emperó si ara 't recòrd Aquesta desdicha teua, Sols es per darte conhòrt, Perqu' axí sa teua sòrt S' asembla mes á sa meua. Tú ets verda com s' esperansa, Y mòrs antes de florí, Per axò éts una semblansa De s' esperansa qu' em cansa Y may se cumpleix en mí. Y molt mes que p' es paratje Aquí hon te sòlc veure jò, Molt mes que p' es téu fuyatje T' estim perqu' ets un imatje... Un' imatje d' es méu cò.

miércoles, 1 de noviembre de 2023

Jacme Grill - Jutge

Jacme Grill. Un couplet en réponse à Simon Doria:

Cobeitatz, qu' es vengud' avan,
Nos ha tot bastit aquest dan,
En Simon, que las dompnas han
Amor e domnei gen tengutz,
Mas per los cobes recrezutz
Ricx drutz bes es abatutz.
Seigne' 'N Jacme.

Bastero, 88. Crescimbeni, 198.

Jean d' Anguilen. Une pièce dans laquelle il s' adresse ainsi à l' Amour:
Amors, vostra mantenensa
Perdetz a guiza d' enfan,
Qu' ieu, car fas vostre coman,
N' ay l' afan e 'l marrimen,
E 'n trac mi dons a guirensa,
Car no li m defen;
Mas ben pauc fai d' ardimen
Qui contra 'l vencut s' en pren
A cui degra far valensa.
S' ieu anc.
Millot, III, 415.

Jean d' Aubusson. Une tenson avec Nicolet:
En Nicolet, d' un songe qu' ieu sognava
Maravillios, una noit quan mi dormia,
Voill m' esplanez, que molt m' espaventava;
Tot los eigles d' un' aigla que venia
Devers Salern sa per l' aire volan,
E tot quant es fugia li denan.


Il répond aux explications que lui donne Nicolet:
En Nicolet, tan gran aura menava
Aquest' aigla que tot quant es brugia,
Et una nau de Cologna arivava
Maiers asaz que dir non o porria,
Plena de foc, l' aigla ab aura gran,
Si que lo focs ardea et alumnava
Vas totas parz lai on l' aigla volava...

En Nicolet, tot lo foc amorzava
Aquest' aigla, et un gran lum metia
En Monferrat, que tan fort esclarava
Que lo segles per tut s' en esbaudia;
E metia d' autre lum per locs tan
Que tot quant es s' en anava allegran,
Pueis l' aigla sus en l' aire s' asedia
En tant alt luoc que tot lo mon vezia.

L' un et l' autre finissent par un envoi. Voici celui de Jean d' Aubusson:
A l' onrac ric emperador presan,
En Nicolet, don dieus forsa e talan
Que restaure valors e cortesia,
Si cum li creis lo poder chascun dia.
En Nicolet.
Bastero, 84. Crescimbeni, 188. Millot, II, 205.

Jean Esteve, t. IV. Les pièces de ce troubadour sont au nombre de douze, et datées. Les vers suivants paraissent se rapporter à une calamité publique:
Quossi moria
Sui trebalhatz,
No say que m dia
Pus qu' enrabiatz,
Tan me laguia
La mortaldatz
Que s fetz lo dia
De caritatz;
Quar plors
Peiors
No foron vistz,
Dolors
Maiors
Ni cors pus tristz;
Per qu' ieu sui dolens
E mans d' autras gens;
Dieus lur es guirens
Cum als ignoscens;
Verges Maria,
Si quo venc en vos,
Preiatz lo 'n pia
Qu' els salve e nos.
Quossi moria.
Bastero, 84. Crescimbeni, 189. Millot, III, 397. P. Occ. 344.

Jean Lag. Une tenson avec Ebles.
Be us esforsatz com siatz bon doblaire
Pus auzi dir, N Ebles, que l' emperaire
Vos vol vezer, e cre us ben, si us vezia,
Per vos donaria;
Mais, per dieu, si us auzia,
Auzir no us volria,
Car mal e lag parlatz;
Mon joi parlaria
E vos chantariatz;
Anatz on que sia
Ja respieg non prendatz.
Qui vos dara.
Millot, III, 415.

Jean Miralhas. Une tenson avec Raimond Gaucelm, auquel il répond:
Ramon, si vos cazetz de la carreta

Obs y auran tug vostre companho
Ans que us levetz, e la vostra penseta
Esclatara si avetz manjat pro.
Joan Miralhas si dieu.

Jeoffre. Une tenson avec Giraud Riquier, auquel il demande:
Guiraut Riquier, diatz me
Per cals gens es pus grazitz
Domneys, segon vostr' essien;
Car say es mal aculhitz
C' a penas truep qu' el mantenha,
Ans a de contraris tans
Que dels destricx cascus pessa,
Per que notz als fis amans.
Guiraut Riquier.

Jordan. Un couplet:
Lombards volgr' eu esser per Na Lombarda,
Qu' Alamanda no m platz tan ni Giscarda,
Quar ab sos oillz plasenz tan jen mi garda
Que par que m don s' amor, mas trop me tarda,
Quar bel vezer
E mon plaser
Ten e bel ris en garda.
Lombards volgr' eu.

Jordan de Bonels ou de Borneil. Deux pièces.
Jordan de Bonels si fo de Saintonge, de la marqua de Peitieu; e fes mantas bonas cansos de Na Tibors de Montausier, que fo moiller del comte de Gollena, e pois moiller del signor de Montausier e de Berbesiu e de Cales.
Longa promessa m' es esmays
Tan que no tem coven ni plays,
Ni so qu' ieu tenc no cug tener,
E ges per aisso no m biays
Ni de totas no m desesper.
Non estarai.
Bastero, 84. Crescimbeni, 187. Millot, III, 415. P. Occ. 202.

Jordan de Cofolen. Quatre pièces attribuées à d' autres troubadours; en voici quelques vers:
Ancmais aissi finamen non amey,
Mas ar hi ai pauzat lo cor e 'l sen,
Pus ni mi dons no m puesc partir de ley
Ni o farai jamais a mon viven,
Ni negun' autra non envey
Mas lieys cuy azor e sopley.
Ancmais aissi.

Si cum l' aigua suefre la nau corren
Que es tan greu que mil homes soste,
Per un clavelh pert son afortimen,
Pogr' ieu sofrir mal de tot' autra re
Mai quant de lieys que m defug a merce;
Et on plus l' am, ai en cor que m' azire;
On plus en pens, plus doblon miey cossire,
E 'l dous esgars es cum la bella flors
Que pueys del frug amarzis la sabors.
S' ira d' amor.
Millot, II, 325.

Joris ou Jauris. Une tenson avec Guigo, auquel il répond:
Vostra razo, Gigo, er leumenz preza;
Donc per que m vol mi dons qu' es gen apresa
Colgar ab se mas per tal qu' eu li fasa...
Com home aperceubutz
Baisan oills e faza
Ab segnas conogutz...
Joris cil.
Crescimbeni, 198.

Josbert ou Gousbert. Une tenson avec Pierre Bremon:
Peire Bermon, maint fin entendedor
Preion de cor una dona plazen,
Mas li dui son tan bel e tan valen
Per c' a leis plai c' a amdos fass' amor;
L' uns a de lei lo semblans amoros
E gaps e ris e l' esgart e 'l solatz,
Per c' om cuia qu' el n' aia mais assatz;
L' autre, ses plus, un baizar en rescos;
L' us ha de lei honor e l' autre pro.
Diguatz a qual vai meils segon razo.
Peire Bermon.
Millot, III, 416.

Joyeux de Toulouse. Une pastourelle, dont voici des fragments:
L' autr' ier el dous temps de pascor
En una ribeira
Aniey cercan novella flor
Cost' una cendieyra,
E per delieg de la verdor...
Et, a la primeira flor
Qu' ieu trobiey, torney en plor
Tro qu' en una ombrieira
Reviriey mos huelhs alhor,
Et una bergeira
Lai vi ab fresca color
Blanca cum neuieyra...

Et ieu quan vi son gay cors gen
D' avinent estatge,
E sa fresca cara rizen
E lo sieu clar vizatge,
Oblidiey tot mon pessamen,
Quar de gran paratge
Mi semblet al benfait plazen,
Cors de gran barnatge...
Ves lieys m' en aniey humilmen;
Et en la ferratge
Gardet tres anhels solamen;
Et en mon coratge
Ieu maldis qui primeiramen
Baysset son linhatge...
L' autr' ier el.
Millot, III, 416.


Jutge. Tenson avec Elias:
Ara m digatz vostre semblan,
N Elias, d' un fin amador
C' ama ses cor gualiador,
Et es amatz ses tot enjan,
De qual deu pus aver talan,
Segon dreyta razon d' amor,
Que de si dons sia drutz o maritz,
Can s' esdeve que 'l n' es datz lo chauzitz.
Ara m digatz.

Dans une autre tenson que lui adresse Jean Estève, il lui répond:
Ieu prezi mais, N Esteve, per mo sen,
Home coytos, plazen et amoros,
Sitot no s pot fayre grans messios,
Que no fay ric home desconoisen;
E dona deu lo cortes retener,
Car en lui es joys e chans e deportz...
Dui cavayer.

sábado, 25 de noviembre de 2023

Roman de Fierabras.

Roman de Fierabras. 


Le sujet de ce roman, qui se compose d' environ 5000 vers, est une des expéditions attribuées à Charlomagne contre les Sarrasins. Comme dans la plupart des romans de chevalerie du cycle carlovingien, on y voit figurer, parmi les guerriers français, le célèbre Roland, Olivier, Oger le Danois, le traître Ganelon, tandis que du côté des Sarrasins, on distingue le héros du poëme, et quelques autres personnages qu'on retrouve aussi dans plusieurs ouvrages du même genre.

Ce poëme est écrit en vers de douze syllabes, et divisé en tirades monorimes, parfois assonantes, de longueur inégale; mais qui, à la différence de celles de la Chronique des Albigeois, n' ont pas de petit vers final.

Il n' en existe qu'un seul manuscrit connu, trouvé en Allemagne, en 1824; par le professeur Lachmann, et qui, dit-on, en 1716, était conservé à Paris dans le Monastère majeur de la congrégation de Saint-Maur, sans doute l' abbaye de Saint-Germain-des-Prés.

En 1826, M. Emmanuel Bekker en donna communication à l' Académie de Berlin, qui l' a inséré tout entier dans ses Mémoires (1: En rendant compte de cette publication dans le Journal des Savants, mars 1831, je me suis fait un plaisir de féliciter M. Bekker sur l' exactitude et l' intelligence qu'il a mises à reproduire ce manuscrit, dont le texte est généralement pur, à quelques incorrections près.); 

il en a même été tiré à part un petit nombre d' exemplaires, mais la difficulté qu'on éprouve à s' en procurer m' a déterminé à extraire quelques fragments de ce poëme, et à les intercaler dans une analyse succincte, qui puisse donner une idée de son ensemble.

Après une sorte d' invocation à Dieu et à la Vierge, et apres avoir rappelé une prétendue destruction de Rome par l' émir Balan, et par son fils Fierabras, l' auteur poursuit ainsi:


Senhor, ar escoutatz, si vos platz, et auiatz

Canso de ver' ystoria; milhor non auziratz,

Que non es ges mesonja, ans es fina vertatz; 

Testimonis en trac avesques et abatz,

Clergues, moynes e pestres e los sans honoratz.

A San Denis, e Fransa, fo lo rolle trobatz;

Et auziretz lo ver, si m' escoutatz en patz,

Ayssi cum Karles Maynes, que tant fo reduptatz,

Fo premiers en Espanha trebalhatz e penatz,

E conquis la corona don Dieus fon coronatz,

E lo digne suzari don fo envolopatz,

E los santes clavels, e 'ls signes honoratz.

A Sant Denis en fo lo trezaurs aportatz,

Et auiatz la razo, ayssi cum es vertatz: 

Karles a sos baros en la ost amenatz; 

Devas per totas partz los a totz asemblatz, 

Que una legua te la ost per totz los latz...


Charlemagne passe son armée en revue, et se dispose à entrer en Espagne:


Els vals, sotz Morimonda, es Karles albergatz;

No y a Frances no sia mot be entalantatz,

E totz aquels que son amb els encompanhatz,

De querre la corona don Dieus fon coronatz,

E lo digne suzari on fo envolopatz.

Mas, si Jesus no 'n pessa, qu' es us e trinitatz,

Ja no sera le jorn de lendema passatz

Que Karles, l' emperayre, n' er dolentz et iratz,

Car us Turc de Maragoyle los a totz espiatz;

Can ilh devo puiar, als Turcxs s' en es anatz.

A Maragoyle s venc lo Turc, totz esfredatz;

Ab sa votz, que ac clara, a los Turcxs escridatz:

“Senher rey d' Alichandre, e com etz enganatz! 

L' emperayre de Fransa es en la terra intratz,

E trastot lo pays er ades degastatz;

En pus de mil partidas es pres et alucatz;

Els vals, sotz Morimonda, es Karles albergatz,

Ab tot aytal barnatge et ab aytans armatz,

Que anc non vi aytans luns hom de mayre natz.”

Can l' enten Ferabras, anc no fon pus iratz

De maltalent et d' ira, eses et abrazatz; (ensés)

Et estrenh fort sas dens, et a 'ls someils levatz;

Lun temps no fon payas aytan fort corrossatz;

Et escridet sos homes: “Mas armas mi portatz,

E vos autres apres mantenent vos armatz.

Per aycel Bafomet, a cuy mi son donatz,

Jamay no finaray c' auray Frances trobatz!”

Ara es Ferabras en un caval montatz; 

Cen melia cavayers en a ab si menatz;

Lo franc caval d' Espanha fo mot gent essenhatz,

Pus de LX homes a mortz et afolatz;

No 'l donaria lo rey per l' aur de X ciutatz.

Costa lo rey cavalgua Brustamon l' almiratz.

Devas Contastinoble s' es lo rey regardatz,

E vic sos castels ars e pres et alucatz.

Ab tant veus un paya qu' es duramen nafratz,

Que sotz l' auberc ne salh lo sanc vermelh, betatz.

Ab sa votz s' es lo Turc autamens escridatz:

“Senher rey d' Alichandre, cum etz dezcretatz!

Pres es Contastinoble, e 'ls murs escrebantatz,

E tota la gent morta, c'us no n' es escapatz,

Mas ieu tant solament que m' en soy gent emblatz.”

Ad aquesta paraula cay del caval plasmatz.

Cant o vic Ferabras, mot ne fo esfredatz...


Fierabras place une partie de ses troupes en embuscade, tandis que le reste marche à la rencontre des Français, qui continuent à s' avancer, et dont l' avant-garde est commandée par Olivier:


Ferabras d' Alichandre fo de mot gran fertat;

Sa terra vic mal meza, e son pays gastat:

D' ira que ac lo rey ac lo cor trasuzat.

Lo rey salh del vergier sus son destrier comat;

LX melia Turcxs s' en son ab luy anat,

E n' ac L melia ins el bruelh amagat;

Et al rey de Milogre son trastuh comandat.

Ferabras d' Alichandre a un pueg davalat.

La batalha auran, no sera trop tarzat.

Olivier, lo gentil, a mot ben espleytat 

C'ab VII melia baros a la val trespassat.

Lo castel era fortz e mot ben ayzinat,

E d' omes e de bestias era ple e tancat.

Sarrazis lay avia qu' ero de gran fertat,

E de mot gran riqueza eron resaziat.

Olivier, ab los sieus, lay so per so intrat;

No troban Sarrazi no l' aian crebantat.

Descofit son paya, et a mort tuh lieurat.

Del aver que y trobero son cargat e trossat,

E salhon de la vila ab so que an trobat.

Mas, si Jesus no 'n pessa, tost lor sera cambiat,

Qu'els payas de la terra se son tuh ajustat;

Be son LX melia, tuh garnit et armat.

A caval et a pe corro cum forsenat;

Porton arcxs e sagetas e cayrels enpenat

E grans espazas corbas de bon acier temprat;

Al destreg d' un passatge an los Francxs encontrat.

Can Frances los perceubro, mot en son esfredat.

Frances e Sarrazi si son etrescridat.

No y a mas del ferir, tan si son aprosmat.

Lay ac mant colp de lansa e d' espaza donat,

E mant escut fendut e mant ausberc falsat.

Olivier los abat cum hom fay am faus blat;

Pus menut los trabuca que no plou en estat.

Mas us paya lay venc que porta un matrat; 

Non passaran li nostre tro n' aia mant tuat.

Olivier venc punhen sul bausa abrivat; 

E can vic cel diable, qu' es de la gran fertat,

Brandis la bona lansa et a 'l caval virat,

E venc vas lo paya de tan gran volontat

Que detras las espallas li a lo fer passat,

E 'l paya chay a terra, costa 'l pas abauzat; 

Pus de VII C Frances li son desus passat,

Ab los pes dels cavals l' an tot enbudelat. (esbudellat, desbudellat)

Can la payana gen viro que mort los hi abat,

La batalha grupiro, fugen s' en son tornat;

Per puegs e per montanhas s' en van desbaratat.

Olivier fer e broca l' alferan de bon grat;

El punh tenc Autaclara am pom d' aur nielat;

Cel cuy cossiec a colp, mot a pauc de santat.

Dels morts e dels nafratz roman tot enjoncat,

Que de L melia no s' en son XX tornat.

Pero so que portero no an ges oblidat;

Tot an pres e cargat, e y son encaminat.

Mas car o compraran ans que si' avesprat,

Que anc no feyron preza don fossen pus irat...


Cette affaire est à peine terminée, que l' avant-garde se voit tout à coup assaillie par de nouvelles troupes payennes, auxquelles se joignent celles qui s' étaient embusquées. Le combat est long et douteux, mais il se décide enfin en faveur des Français par l' arrivée de Charlemagne, qui délivre Olivier atteint de plusieurs blessures: 


L' emperayre de Fransa es als traps repayratz,

Et el e siey baro an lors cors desarmatz.

Karles fo mol dolens d' Olivier qu' es nafratz.

Lo filh Raynier de Gennes dissendet mot nafratz; 

Del sanc que a perdut li fo sos vis mudatz.

Lo payre lo dezarma, per qui fo mot amatz;

Entorn le cor li ieys lo sanc vermelh, betatz.

Lo duc Raynier de Gennes a V metges mandatz.

Olivier an lavat per flancxs e per costatz;

Pueys li cercan lo cors enviro per totz latz;

Los budels troban sas, no'ls a entamenatz:

Mas lo veri trobero del fer enverinatz.

Lo coms no s pot sufrir, ab tant el s' es colcatz;

No pot vezer son payre, ab tant s' en es anatz.

Per lo comt' Olivier es lo rey mot iratz.

Dels joves cavayers es gran esquern levatz,

E ditz que mays no 'ls preza dos deniers monedatz:

Mot valo mays los vielhs que los joves assatz.

Can Rollans l' entendet, el n' es mot corrossatz,

Si c'a per pauc no ditz al rey: “Vos hi mentatz.”

Ad una part si tray totz d' ira alumnatz.

Ab aquestas paraulas lo rey s' en es intratz.

Senhors, auiatz bo sen, si 'ntendre 'l voliatz; 

La chanso es ben fayta; melhor no l' auziratz.

Ferabras d' Alichandre fon dolens et iratz;

Areyre s' en repayra, sos Turcxs a encontratz; 

Can el los vic venir ayssi desbaratatz,

Am sa votz, que ac clara, s' es en aut escridatz:

“Baro, ditz el, qui us a ayssi desbaratatz?”

- “Per Bafomet, bel senher, Karles e sos barnatz.

Morts lay es Esclamar, jamay no lo veyratz,

E Tenas de Nubia e lo rey Tribuatz,

Que de L melia non a X escapatz.”

Aqui jagro la nueyt tro 'l jorn fo esclayratz.

Endreyt l' alba del jorn, can parec la clartatz,

Ferabras apelet Brullan de Monmiratz

E lo rey Moredas e dels autres assatz:

“Baro, ditz Ferabras, ayssi dreyt m' esperatz,

Qu'entro sus que ieu torn, d' ayssi no vos partatz;

Car, per aycel Bafom, a cui mi soy donatz,

Jamay no finaray c' auray Frances trobatz;

E s' ieu no vengi m' anta, mot ne seray iratz.”

Et els an respondut: “Si com vos comandatz.”

Ferabras part d' aqui, sos homes a laychatz.

Lo bon caval d' Espanha li venc totz esselatz,

Et el no y punhet gayre, que tost es sus puiatz.

Marimonda traspassa, don li mons son ramatz:

Jamay no finara Frances aura trobatz...


L' empereur, au milieu de ses chevaliers, se plaint de l' imprudence d' Olivier, qui a été sur le point de perdre l' armée en se laissant surprendre. Tandis qu' il parle,


L' emperayre de Fransa s' es pres a regardar,

E vic lo Sarrazi en l' engarda montar.

Jamays de pus ric home non auziretz parlar.

De las tors de Palerna si fay senhor clamar,

E si anet per forsa en Roma guerreyar,

E tuh cels de la terra fetz asi renegar.

E car las gens no y s volgro am luy senhoreyar,

El fetz destruire Roma e 'ls monestiers gastar.

Mortz lay fo l' apostoli, li legat, e li bar.

Si 'nportet la corona que tant fay ad amar,

E 'l signe e 'ls clavels don si fetz clavelar,

E 'nportet lo enguen don Dieus si fetz onchar,

E 'l ver sante suzari don si fe 'nvolopar.

Ferabras d' Alichandre se fazia clamar.


Fierabras s' approche du camp des chrétiens, et défie lui-même les plus vaillants chevaliers de Charlemagne:


Lo Sarrazi dissen desotz l' albre fulhat;

De las armas que porta a son cors desarmat;

Al caval tol lo fre, laycha l' anar pel prat.

Ab sa votz, que ac clara, autamens a cridat:

“On iest Karles de Fransa? mot t' auray apelat;

Envia m' e l' engarda Olivier, ton privat,

O Rollan to nebot ab lo cor abdurat...

Si 'n trametetz dels autres, dels milhors del barnat,

E sian III o IIII, no seran refudat.”

E can l' entendet Karles, si a son cap crollat.

Richart de Normandia a lo rey apelat:

“Senher duc, ditz lo rey, ja no m sia celat:

Conoychetz vos cest Turc que tant aura cridat?” 

- “Senher, so ditz Richart, ieu vo 'n diray vertat:

So es lo pus ric home don oncas fos parlat,

No nasquet Sarrazi de la sua fertat:

No preza rey ni comte un denier monedat.”

Can Karles l' entendet, si a son cap crollat.

L' emperayre de Fransa es fortmen esmayatz,

Et apela Rollan: “Bel neps, car no y anatz?”

- “Senher, so ditz Rollans, e per que m' en parlatz?

Que per aycel Senhor que Dieus es apelatz,

Car mays amaria esser ades totz desmembratz,

Que ieu prezes mas armas, ni que lay fos anatz;

Ier, can payas nos vengro al destreyt dels fossatz,

L melia foro, lors vertz elmes lassatz,

Manh gran colp lay donem e 'n receubem assatz;

Olivier, mon companh, lai fo greumen nafratz,

Can vos nos securetz am vos riche barnatz,

E payas s' en fugiron, lors fres abandonnatz;

E can fom a las lotjas et als traps retornatz,

E vos prezetz a dir, per qu' ieu soy mot iratz,

Que los viels feyron miels que li jove assatz.

E, per l' arma mon payre, non es hom vieus ni natz,

Que sia de ma companha, que, s' el lay fos anatz,

Que ja fos may per mi sostengutz ni amatz.”

- “A, glot! ditz l' emperayre, cum iest desmesuratz!”

Karles tenc son gan destre, que fo ab aur obratz,

E feric ne Rollan en travers, per lo natz,

Qu'apres lo cop n' ichic lo sang vermelh, betatz,

Rollans a mes la ma al bran que ac al latz;

Ja ferira son oncle si no s fos perpesatz.

“Ay Dieus! so a dit Karles, e cum soy vergonhatz!

Car cel mi vol aucire que mos neps es clamatz!

Davas totz homes degra per luy esser amatz.

Ja Dombre Dieu no plassa, qu'en la crotz fo levatz,

Que el puesca tant vieure qu' el jorn sia passatz.”

Et escrida: “Frances, ara tost lo m liatz,

Jamays no cug manjar tro sia desmembratz.”

Can Frances l' entendero, totz foro esmayatz;

Non lay n' ac tan arditz c'avan sia anatz.

Lo rey ab sos baros si s' es pres a parlar:

“Ay Dieus! so a dih Karles, que tot as a jutjar,

Ieu no say qui m' azir ni qui m deia amar;

Qu' ieu vey que cel mi falh que m degra ajudar.”

- “Senher, ditz lo duc N Aymes, aysso laychatz estar:

Enans m' enviasetz al Sarrazi justar.”

- “No say, so ditz lo rey, qui m puesca enviar.”

Ar enclina son cap, e pren si a pensar.

Olivier jatz nafratz, lo gentil e lo bar,

Us messatge li venc las novelas cumtar,

Coma Rollans si volc ab son oncle mesclar.

Olivier n' ac tal dol, de sen cuida raviar,

Al pus tost que el poc si comens' a levar.

Can lo coms fo en pes, sos flancxs pres a gardar;

De son blizaut de seda fes un pan esquinsar,

Pueys s' en fay totz sos flancxs isnelamen bendar,

E apelet Guari que vic latz si estar:

“Vay, si mi fay mas armas sus ayssi aportar,

Montarey e l' engarda, al Sarrazi justar.”

- “Per Dieu, senher, no sia, so ditz Guari lo bar;

Vos vos voletz aucire e vos eys afolar,

Si vos prendetz las armas, Dieus pens del retornar.”

- “Vassal, ditz Olivier, tot so laichatz estar,

Luns hom no s deu tarzar de son pretz ichausar,

Car ieu lo dreyt de Karle vuelh tos temps razonar,

E no li faliray tant cum puesca durar, 

Pus ieu vey los Frances ayssi espaventar.

A la cocha pot hom son amic esprovar.

Vay, aporta m mas armas; no puesc pus demorar.”

- “Senher, so ditz Guari, aysso m' es mal per far;

Mot dolens o faray, pus non o puesc vedar.”

Sas armas li portet ses pus de demorar,

Et Olivier s' armet, cuy que deya pezar.

Lo filh Raynier de Gennes mot ricament s' armet;

Guari, sos escudiers, sas causas li causet;

Et apres del armar, son auberc li lasset.

Lo coms seys Autaclara, que mot fortmen amet; 

Lo blanc caval d' Espanha Guari li amenet.

Can Olivier lo vic, de sa ma lo senhet.

Lo coms pres lo destrier, sus lo dos li montet,

Per la cinta de seda l' escut al col pauzet;

Pueys a pres son espieut que Guari li baylet.

Lo filh Raynier de Gennes als estrieups s' afiquet

Per ayssi gran vertut que los estrieups pleguet.

Lo filh Raynier de Gennes el caval es montatz,

Et a cinta s' espaza al senestre costatz.

L' escut ac a son col, el cap l' elme gemat.

El a senhat son cors, a Dieu s' es comandatz.

Comjat pres de Guari, ab tant s' en es anatz; 

Entro al trap de Karle no s' es pas arestatz.

Lai trobet lo duc N Aymes e l' estout Guilamatz,

E dels baros de Fransa e dels princeps asatz.

Lo coms Rollan lay fo corrosos et iratz;

Mas mot fort si penet, car si fo paleyatz

Am Karle, lo sieu oncle, que tant era onratz;

Ar feyra la batalha volontiers, so sapjatz.

Trop s' es tarzatz lo ducxs, e tart s' es perpensatz

C' Olivier la fara, qui qu'en sia iratz.

Ab tan vecvos lo comte que venc totz abrivatz;

Entro al trap de Karle no s' es pas restancatz,

E, lay on a vist Karle, el s' es enrazonatz:

Emperayre de Fransa, senher de grans bontatz,

Ja a pus de III ans e complitz e passatz

Qu' ieu prezi companhia ab Rollan, lo lauzatz,

Pueis non agui del vostre dos deniers monedatz,

Mas ara us prec que m sia gazardo aquitatz.”

- “Volontiers, ditz lo rey, per mon grinho barbatz,

Aytan tost cum serem en Fransa retornatz,

Ja no m queriretz de que no us sia donatz,

De borcxs ni de castels ni de ricas ciutatz.”

- “Senher, ditz Oliviers, no us deman als, si us platz,

Mas que m detz la batalha d' aycel desbateyatz...” 

- “Olivier, so ditz Karles, as to sen cambiat,

Qu' enqueras de tas playas no t'a luns hom sanat; 

Vay, bels amicxs, areyre, repausa t'en ton trap...

No t'i laychari' anar per l' aur d' una ciutat.”

Ab tan si dress' en pes Gaynelo et Aldrat;

Cel Senhor los cofonda que lo mon a creat!

No triguet pueys dos ans, so ditz hom per vertat,

Que trahiro los Pars, li fals trachor proat,

Don els duy pueys moriro a dol et a viltat.

“Senher, so a dit Gaynes, enquers non ay parlat;

Vos nos avetz e Fransa un jutjament donat:

Que so que los duy auian deu esser autreyat,

Sitit no y es lo ters, per so no er passat;

Nos jutjam d' Olivier: per dreyt es acordat

Qu' el fassa la batalha ab lo desbateyat.”

Can lo rey los enten, tot lo sen a mudat;

Per mot fer talen mal a Gaynes esgardat:

“Gayne, so a dit Karles, Dieus ti donc mal fat,

E cels de ton litnage sian deseretat,

Car per ta culvertia as Olivier jutjat;

Et ieu vuelh qu' el lay an, ja no er trastornat;

Mas per aycel Senhor, qu' es Dieus e trinitat,

Que si 'l es mortz o pres, tu sapjas per vertat

Que ieu ti faray pendre coma layro proat,

E trastuh tiey paren seran deseretat.”

- “Senher, ditz Gaynelo, Dieus ne gar mon barnat!”

Pueys ditz entre sas dens cuendamens a celat:

“Ja Dombre Dieu no plassa, lo rey de majestat,

Que jamay el ne torn' a tota sa etat...”

- “Olivier, ditz lo rey, Dieus, per sa pietat,

Ti sia en ajuda del paya desfezat.”


Olivier part pour combattre Fierabras; celui-ci a trois épées, Baptisme, Graman et Florence, et de plus il porte, suspendus aux arçons de sa selle, deux petits barils remplis du baume qui avait servi à oindre Jésus-Christ; tout homme blessé est guéri dès l' instant qu' il peut en boire. Après quelques pourparlers, le guerrier Maure, qui d' abord ne voulait pas se mesurer avec Olivier parce qu' il l' avait reconnu blessé, lui propose généreusement de boire du précieux baume; le guerrier chrétien refuse. Le combat s' engage; Olivier, affaibli par les blessures de la veille, éprouve d' abord du désavantage; mais du même coup d' épée ayant renversé Fierabras et tranché la courroie qui attache les barils, il s' en empare, boit, guérit soudain, et les jette à la mer. Dès ce moment la partie devient plus égale:


Ferabras d' Alichandre a son colp azesmat,

E feric Olivier un colp desmezurat,

C'un cartier de la cofa li abatet el prat,

E dels cabels del cap li a un pauc ostat:

Dami Dieu lo gueric que ges no l' a plagat.

El comte feric luy...

Et albiret son colp et a 'l ben azesmat.

So que tenc del escut, a denant si levat;

Si aut a Ferabras amont son bran levat, 

Que tot si descubric lo flanc e lo costat.

Olivier lo perceup, et a 'l ben avizat;

Al retrayre lo fier de son bran aceyrat,

Per desotz la mamela li a un colp donat.

E lo coms s' afiquet, c'avia lo cor irat;

Pres d' un palm de la carn li a l' acier trencat,

C'a per pauc los budels no son defors sautat;

Mas anc no y a budel malmes ni 'ntamenat.

Lo sanc de gran rabey ne chay e mieg lo prat.

Auiatz de Ferabras cum fo de gran fertat:

Anc sol no s denhet planher, tan ac de segurtat;

Contramon vas lo cel a ades esgardat:

De Jesu-Crist li membra, lo rey de majestat;

Del ver Sant Esperit l' ac Dieus enluminat.

Olivier apelet, merce li a clamat.

Gentils hom, no m' aucias per la tua bontat;

E si m mena a Karle, lo bon rey coronat,

Qu' ieu vos promet, bel senher, e us jur per liautat

Que ieu tenray la fe de la crestiantat,

E us rendray la corona e 'l signe honorat

E las dignas relequias, don ay lo cor irat

Per so car ieu las prezi, caytiu, malahurat:

C'aysso m' en es vengut, so say de veritat.

Oliviers, gentil Senher, ayas mi pietat:

Car s' ieu muer sarrazi, enquers t'er reproat.”


Au moment où Fierabras se convertit, une troupe de Sarrasins débusque d' un bois, et s' empare d' Olivier et de quelques autres chevaliers, qu' ils emmènent et livrent à Balan, malgré les efforts des Français accourus à leur secours. Ils sont enfermés dans une tour obscure, où ils périraient si Floripar, sœur du guerrier Maure, ne venait à leur aide:


Ab tan veus Floripar, la filha l' almirat;

Anc pus gentil donzela no vic lunh home nat;

De la sua faytura vos diray veritat:

Ac lo cors bel e dreyt e ben afaysonat; 

La carn avia pus blanca qu' evori reparat,

E la cara vermelha cum roza en estat,

E la boca petita, e tenc las dens serrat,

Qu'ela avia pus blancas que neu can a gelat; 

E cenh una correya de seda de baudrat;

La finela fon rica de fin aur emerat.

Ja luns hom que la cinte non aura 'l pel mesclat,

Ni ja de lunh veri non er enpoyzonat,

E si avia III jorns o IIII dejunat,

Si auria el son cors del tot resaziat;

La donzela avia Olivier escoutat;

De la cambra salic, e davala 'l degrat;

Ab lieys XV pieuzelas, de mot gran parentat,

Vengudas son al loc on payas son irat.

“Digatz, c'avetz vos autres? e no m sia celat.”

- “Dona, pres es vos frayre, Ferabras lo lauzat!” 

Ab tan foron li dol del tot renovelat...

Floripar autz la crida que meneron li bar

Que eron en la carcer lo payre Ferabras.

Lo carcerier apela, e vay li demandar:

“D'on so li cavayer que aug lay gaymentar?”

Respon lo carcerier: “Be us o volray comtar,

Dona, ilh son de Fransa, segon que aug gabar.

Homes son del rey Karle que no devetz amar,

Emperador de Fransa que el si fay nomnar;

Cilh so que ajudero vostre frayre nafrar.

Un n' i a entr' els autres que fay fort a lauzar:

Luns hom no vic de carn pus format bacalar.

Cel conquis Ferabras a batalha, so m par.”

- “Brustamon, dis la bela, fay mi ab lor parlar...”

- “Dona, dis Brustamon, vos no y podetz parlar,

L' almiran vostre payre m' o a fayt afizar...”

Mas Floripar trames un ciri alumnar;

Ela venc a la carcer, si la fetz desfermar;

Son cap a mes dedins, e si s pres a gardar:

Un ciri tenc davant que fort reluzic clar;

Los Frances que lay foro comenset apelar:

“Senhors, d' on etz vos autres? no m' o vulhatz celar.”

Et els li respondero: “Be us o volrem comtar:

Nos em, dona, de Fransa, dis Olivier lo bar,

Et em home de Karle, que tant fay a lauzar.

L' almiran nos a faytz en esta tor sarrar

Et al fons de sa jus, e no y podem durar:

Dami Dieu nos ajut, que ns a totz a jutjar.

Dona, si a vos play, faytz nos dar a manjar.”

So respon Floripar: “Vos sabetz ben parlar,

Mas a totz covenra e plevir e jurar

Que vos faretz tot so qu' ie us volray demandar,

E d' aysso m' aydaretz qu' ieu vos volray preyar.”

- “Certas, dis Olivier, be us volem fiansar

Que ja no us falirem per nos membres trencar.

E si podem la sus als Sarrazis montar,

E que nos donetz armas que nos puscam portar,

Nos farem a L las testas trabucar.”

- “Vassal, dis Floripar, en fol vos aug gabar,

E val may bon calar que no fay fol parlar.”

- “Dona, so dis Berart, cel que sap ben cantar,

Nota mot volontiers per so mal oblidar.”

- “Per Bafom, dis la bela, be us sabetz razonar.

Ieu no say qui vos etz, ni no us puesc adesmar;

Mas ieu cug c'am piuzela sabriatz vos jogar.”

So dis Guilhot l' escot: “Be sabetz devinar.”

So respon Floripar: “Ben er a esprovar.”


Cependant Charlemagne charge Roland et six autres pairs de se rendre auprès de l' émir pour le sommer de se faire chrétien, et de lui remettre la sainte croix et les autres reliques qu' il a en sa possession. De son côté, Balan adresse à cet empereur quinze rois sarrasins pour lui proposer de se faire mahométan, et de lui rendre son fils. Les deux ambassades se rencontrent et se livrent combat; tous les Sarrasins sont tués à l' exception d' un seul, qui revient en toute hâte raconter la fatale aventure à l' émir. Bientôt après Roland et les pairs s' acquittent de leur mission; ils courent les plus grands dangers, et sont sur le point d' être mis à mort, lorsque Floripar s' en empare, et les conduit dans son palais, où ils retrouvent les chevaliers qu' elle y tenait enfermés, en attendant le moment de leur délivrance.


Can nostre baro foro en la cambra intrat,

Rollan vic Olivier e si l' a enbrassat;

E si s feyro li autre, que be lor venc en grat...

“Senhors, dis Floripar, a mi vuelh qu' entendatz:

Ieu vuelh que tuh ensemble vostra fe m pleviatz,

Que faretz so qu' ieu vuelha, ses totas falsetatz.”

- “Volontiers, dizon tuh: veyam que demandatz?”

Floripar abraset Richar de Normandia.

“E cum avetz vos nom? no m' o celetz vos mia.”

- “Dona, so ditz Richart, no us o celaray mia:

Hom m' apela Richart; natz suy e Normandia...”

Floripar pres Rollan per lo notz del baudratz:

“E cum avetz vos nom, franc cavayer membratz?”

- “Dona, so dis Rollan, mos nom no us er celatz:

Hom m' apela Rollan, can soy per dreyt nomnatz,

E soy nebotz de Karle, e suy de sa sor natz...”

- “Senhors, dis Floripar, tuh m' avetz afizatz...

Ie us deman per marit un cavayer onratz,

Gui a nom de Bergonha, car fort es bels armatz.”

- “Pieuzela, dis Rollan, a vostras volontatz;

Non a entr'el e vos IIII pes mezuratz.”

- “Senhors, dis Floripar, ara doncxs lo m fermatz.”

- “Venetz avan, Don Gui; la molher vos fermatz.”

- “Senhors, dis En Guio, ja vos non o vulhatz,

Que ja ferme molher, ni sia molheratz,

Si Karle no la m ferma, lo bon rey coronatz.”

Can l' enten Floripar, tot lo sanc li 's mudatz,

E jura Bafomet: “Si vos no m' i fermatz,

Ieu vos faray totz pendre, o seretz desmembratz.”

- “Cozi, so dis Rollan, faytz nostras volontatz.” 

- “Senher, so dis En Gui, ayssi cum vos vulhatz...”

- “Ay Dieu! dis Floripar, tu 'n sias honoratz;

Ar ay la re del monde que pus avia amat,

E faray mi per luy bateyar de bon grat,

E creyray Jesu Crist, lo rey de majestat.”

Lo bras li met sul col, si l' a fort abrassat;

Mas no l' auza bayzar, car no n' a comjat,

Per so car es payana, que be 'lh vengra a grat.


Les Sarrasins découvrent ce qui se passe, et essaient vainement de se rendre maîtres des Français, qui se fortifient dans une tour avec Floripar, dont la ceinture a la vertu de leur procurer tous les aliments qui leur sont nécessaires. Un enchanteur est chargé de dérober cette ceinture. Il parvient à s' en rendre possesseur pendant le sommeil de la princesse, mais frappé des charmes de Floripar, il ose aspirer à un succès plus coupable et plus séduisant; soudain elle s' éveille, s' écrie; on accourt; l' enchanteur est mis à mort, et jeté à la mer avec la ceinture. Floripar s' aperçoit trop tard de ce malheur. De leur côté, ne voyant pas revenir l' enchanteur, et pressentant le sort qu' il a éprouvé, les 

Sarrasins tentent inutilement un assaut; mais bientôt après les vivres manquent aux chevaliers.


Falitz lor es lo vis, la carn e 'l pa e 'l blatz.

Las pieuzelas an fam, ab gen cors honoratz.

Floripar s' espalmet, que tan a grans beutatz;

Gui l' anet redressar, sos novels maridatz...

“Baro, so dis le comte, prec vos que m' entendatz:

Paya nos an sains en estz murs esserratz... 

Iscam nos en defors, los aubercxs endossatz,

E cercarem vitalha ab los brans aceyratz;

Mays am morir defors que dins vieure famatz!”

E Frances respondero: “Tot so es veritatz...” 

Tost et irnelamen an lors escutz cobratz,

E portan lors espazas als senestres costatz;

Venguh son als estables, lors cavals an trobatz; 

Li comte i montero, als estrieups son ficatz,

E pueys van a la porta, lo pont es davalatz...

Li comte cavalguero encontraval los pratz,

E Turc e Sarrazi lay foren ajustatz.

E l' almiran Balan s' es aval regardatz,

Et a vistz nostres comtes suls destriers sojornatz,

L' almiran apelet Brullan de Monmiratz,

Sortibran de Coimbres e dels autres asatz.

“Baro, dis l' almiran, quinh cosselh mi donatz?

Lay cavalgan Frances, lors golfaynos levatz,

E s' am vida n' escapan, mot en seray iratz,

Car aquels son li comte qu' estan dins enserratz.”

Can payas l' entendero, mot si son tost armatz;

E Frances s' eslaychero, lors fres abandonatz;

Dels esperos donavo als destriers sojornatz.

Rollan crida: “Monjoya! baro, ara lor datz!”

Ab son espieut trencan el n' a X trabucatz.

Cascus de nostres comtes si s' es ben esprovatz.

Ab tan veus Clarion ab XX melia armatz;

Neps era l' almiran, e de sa seror natz...

Mot fo sobriers l' estorn dels cavayers membratz;

Mas payas son cregutz, los malvatz renegatz...

E Frances s' en repayro belamens per los pratz;

Aventura lor venc, Dieus en sia lauzatz!

Al repayrar qu' els feyro, an XX saumiers trobatz,

Que de vi que de blat e de carn son cargatz.


Ils s' en emparent; mais, assaillis de toutes parts, ils sont forcés de les abandonner. Olivier, cependant, parvient à se rendre maître de quelques provisions. Par malheur, l' un d' eux est tué, et Gui de Bourgogne est fait prisonnier. Le lendemain, les Sarrasins se disposent à le pendre, mais Roland, qui s' est aperçu de leur mouvement, marche à son secours avec ses compagnons, et le délivre:


Entro sus a las forcas Rollan no s' es restatz;

A 'N Guio de Bergonha sos huelhs a desbendatz,

E lo liam trenquet ab que fora pengatz...

Lo caval li menet que fo del renegat,

E cridet a 'N Guio: “Cozi, ara montatz.” 

Rollan dis a 'N Guio: “Prop de mi cavalgatz

Tant entro que agam armas don siatz armatz.”

- “Bel senher, dis En Gui, si cum vos comandatz...”

Lay comensa l' estorn; ja maior non veyratz...

Rollan fier un paya que ac nom Falsabratz,

E donet li tal colp qu'el cap es lay sautatz;

E Rollan a cridat: “Cozi, ar vos armatz;

Veus aychi belas armas; tantost vos adobatz.”

Domentre qu' En Gui s' arma, es pels autres gardatz:

De Rollan e dels autres es totz environatz.

Lo coms salh sul caval, can fo aparelhatz,

Et es de plana terra sus la sela montatz.

Als comtes escridet: “Senhors, ara lor datz,

Car mostrarai a Turcxs cum lor sui escapatz...”

Pres d' una balestada an payas reculatz.

Trops n' i ac de batutz e mortz e de nafratz.

Mas Sarrazi si arman a lotjas et a traps,

De XX melia payas es l' asaut refrescat.


Après des efforts inouïs, ils parviennent non seulement à se débarrasser de tous ces assaillants, mais encore ils s' emparent d' un convoi de vivres qu' ils amènent heureusement dans la tour. Chemin faisant, ils rencontrent et emportent avec eux le corps de celui qui avait été tué la veille. Dès qu' ils se voient des subsistances assurées pour deux mois, ils cherchent à faire connaître leur position à l' empereur. Richard de Normandie est chargé du message, et afin qu' il puisse s' éloigner sans que les Sarrasins le voient, les chevaliers font une sortie:


E can Richart los vic ab los payas mesclatz

Part si de lor pluran, et es encaminatz.

Per mieg los traps de l' ost s' en es mot tost passatz...

E Frances s' en repayro entro sus als valatz;

Per fors' an Sarrazis areyre reculatz.

Intran s' en en la tor e le pont es levatz,

Pueys van a las fenestras dels palaytz dentelhatz;

Viro lo duc Richart c'a totz los Turcxs pasatz.


Mais il est aperçu et poursuivi. Bientôt même son cheval s' abat sous lui, et il est atteint. Le premier Sarrasin qui se présente est le roi Clarion, qu' il a le bonheur de tuer; son destrier lui fournit le moyen d' échapper à la troupe qui suivait ce Roi. Ici une circonstance que l' art du poète a su ménager, augmente considérablement l' embarras des chevaliers restés avec Floripar. Le cheval de Richart s' est relevé, et, malgré tous les efforts des Sarrasins, il est parvenu à regagner la tour. En le revoyant les chevaliers ne doutent pas de la mort de Richard, et déplorent sa perte tandis qu' il se dirige tranquillement vers l' empereur. Cependant Balan, qui voudrait venger la mort de son neveu Clarion, expédie un messager à Golafre, chargé de garder le pont de Martiple par où doit passer Richard. Le messager le devance, et tout est disposé pour l' arrêter, lorsqu'un miracle, opéré en sa faveur, le délivre de tout danger. Mais pendant qu' il se hâte de se rendre auprès de l' empereur, Ganelon et les siens tentent, avec succès, de jeter le découragement dans tous les cœurs, et font si bien, qu' ils décident Charles, désolé, à lever le camp et à retourner en France.


Ara s' en vay la ost per un gran deruben;

E Karles regardet, e devas orien

Richart de Normandia vic venir fort punhen.

Fetz restancar la ost, que non ane avan...

Ab tant vecvos Richart que ac lo cor valhan,

Denant l' emperador dichen del alferan.

Lo rey lo saludet e vay li demandan:

“Digatz, per amor Dieu, c'avetz fayt de Rollan

Ni dels autres baros?...”

- “En Agremonia so, en una tor mot gran,

E teno 'ls asetgat CCC melia payan...”

Can Karles entendet Richart de Normandia,

No fora pus jauzens per tot l' aur de Syria;

E jura San Denis, cuy adora e pria,

Que Gaynes e 'l sieu son ple de gran bauzia...

Als vals sotz Marimonda es la ost arestada.

Lendema, gran mtli, can l' alba fo crebada,

Comandet le rey Karles sa gen que fos armada.

Doncxs s' armero Frances, ses lunha demorada...

Richart de Normandia ab la cara membrada

Donet lo caval negre, ab la sela daurada,

Al duc Raynier de Gennes ses lunha recobrada;

E pueys a belamen sa gent adordenada;

A for de mercadiers l' a mot ben arrezada.

Cascus portet son bran sotz sa capa fiblada.

V cen cavayers foro de bona gent armada,

Lors saumiers aculhiro, van s' en per mieg la prada.

Richart anet premiers, car be sap l' encontrada.

Anc entro a Martiple no y ac regna tirada.

Karle s' i embosquet pres d' una balestada

Ab sa rica companha, que menet ben armada.


Sous leur déguisement ils essayent de passer le pont que Golafre fait relever au moment où quatre d' entre eux venaient de le traverser. Et comme il veut les punir de tant d' audace, ils le tuent et ouvrent passage à toute l' armée; apres un long combat, pendant lequel il est quelque temps prisonnier, Charlemagne finit par s' emparer de la ville, grâces surtout à la valeur de Fierabras, désormais dévoué à l' empereur. L' émir en apprenant la nouvelle du succès des Français, entre en fureur contre ses Dieux:


E venc tost e corren a la bafomayria;

Tal ne det a Bafom sus la testa dauria,

Tota la li trenquet e lo cors li debria,

E pueys can o ac fayt, envas luy s' umelia.


Dans son désespoir il ordonne un nouvel assaut. Les assiégés font d' autant meilleure contenance que Floripar leur a montré et fait toucher la couronne d' épines et les clous sacrés. Cependant l' assaut devient terrible, et les machines renversent un pan de muraille de la tour. Dans cette extrémité


Rollan et Olivier et Augier s' en intra;

En una cambra vengro on Tervagan esta;

Cascus pres un dieu d' aur, a son col lo cargua.

Rollan tenc Apoli, de lansar s' ayzina,

Jos en la prieysa maior als payas lo lansa;

Et Augier tenc Margot, aval lo balansa;

Olivier tenc Lupi, contraval l' evia;

Duc N Aymes de Bavier Bafom lor balansa.


Les païens effrayés reculent, et l' assaut est suspendu. Toutefois un démon ranime le courage abattu de l' émir, qui revient à la charge et presse si vivement les Français qu' ils sont près de succomber. En ce moment


Dux N Aymes esgardet lay vas una encontrada;

La senha Sant Denis a mot ben avizada...

“Senhors, so dis le duc, franca gen honorada,

Tota nostra dolor es hueymay espassada...” 


Les Sarrasins, instruits de l' approche des Français, se préparent à les recevoir. Avant de livrer bataille, Charles fait proposer à Balan de se faire chrétien, sur son refus, le combat s' engage:


La batalha fo grans, longamens a durat;

Ja foran li Frances malamen mescabat,

Si no fossen li comte, cuy Dieu done santat.

Ab tant veus nostres comtes de la tor avalatz,

Aval dins los estables an lors cavals trobatz;

Cascus a pres le sieu, mantenent so montatz,

E prendo lors escutz e lors espieutz cayratz.

Floripar la corteza a en aut escridat:

“Senhors, Jesus vos guit, lo rey de majestat!”

Li baro s'en anero punhen tuh abrivat;

De grans colps a ferir so ben entalentat...

Paya fuio Rollan, can l' an ben azesmat;

Los colps de Durandart los an espaventatz.

Paya son descofit e tuh desbaratat...

L' almiran vic sos homes fugir totz descofitz...

Tenc l' espaza el punh, e fo pros et ardis.

Amont, per mieg son elme, fier Hugo de Paris,

Entro sus a las dens fo fendutz e partis.

Apres a mort Jaufre, En Jaques de Santlis,

En Gari d' Albafort, Folcaut de Sant Denis.

L' emperaire o vic; mot mal fo talentis...

De Joyoza lo fier Karles, rey de Paris.

No 'l poc entamenar l' elme, tan fo masis; 

Sus en l' arso denan dichen lo bran forbis,

En doas partz li a son destrier mieg partit.

L' almiran chay a terra, mas tost es sus salitz;

Per desotz l' emperayre a son caval aucit,

E lo rey salh en pes cum vasal afortitz.

Karle e l' almiran son abduy avalatz,

Ab lors brans aceyratz si son ben encontratz.

L' almiran fo pus grans que Karle un palmat.

Los escuts d' ambedos son rotz e detrencatz;

En V locxs de la carn es nostre rey plagatz.

Enpero l' emperayre no l' a ges refudat,

C'un colp li a donat sus en l' elme vergat,

Las peyras e las flors en cazo per lo prat;

Mas la cofa fo fortz; no l' a entamenat;

E lo bran escalampa que pus bas a tocat.

L' espero li a prop del talo redonhat.

“Paya, dis l' emperayre, mot mas huey trebalhat; 

Mas si Bafom avias per Jesus delaychat,

Per amor de to filh ti rendray l' eretat.”

Can l' almiran l' enten, tot lo sen a mudat;

Ab pauc no a ab dens l' emperayre mangat...

Gran colp dona a Karle sus son elme gemat.

Lo bran dichen a terra per mot rusta fertat;

A terra s'es ficatz pus d' un pe mezurat; 

Al relevar que fetz lo bran a pesseyat.

Can l' almiran o vic, mot n' ac lo cor irat;

La targua que portava lanset e mieg del prat.


Il saisit Charles et l' aurait étouffé si Roland, Olivier et d' autres chevaliers ne s' étaient avancés, et n' avaient pris et désarmé l' émir. Cette circonstance décide la bataille en faveur des Français. Les Sarrasins, voyant leur chef prisonnier, fuient de toutes parts, et Charles entre dans Agremoine. Le lendemain il renouvelle à Balan la proposition de se faire chrétien, mais ni les menaces de l' empereur ni les prières de Fierabras ne peuvent rien sur ce cœur endurci. Alors 


Floripar escridet: “Karle, que demoratz?

El es us vers diable, tantost lo deslivratz;

A mi no cal si mor, mas En Gui mi donatz.”

- “Bela, dis Ferabras, vos avetz tort, si us platz;

Ja es el nostre payre e nos a engenratz;...

Ieu volria aver de mos membres talhatz

Per so qu'el fos en fons lavatz e bateyatz...”

- “Senher payre, dis ela, per que no us bateyatz?

Car ges no val Bafom II deniers monedatz;

Mas cel es veray Senher qu'en la crotz fo levatz,

Si 'n luy avetz fizansa, bon gueren vos n' agratz.”

- “Vay, dis el, putanela, laycha m' estar en patz!

Ieu no creyray Jesu, qu' el non a potestatz.

Pasat a V C ans que fo crucificatz. (500 años de la hégira?)

Mal aia qui 'l creyra que sia resussitatz.”

Can Ferabras l' auzic, dolens fo et iratz.

“A Karle! mon bel senher, faytz ne so que us vulhatz.”


L' émir est mis à mort. Floripar reçoit le baptême et s' unit à Gui de Bourgogne. Le royaume d' Espagne est partagé entre Fierabras et son beau-frère; Floripar, de son côté, remet à Charles la couronne d' épines et les autres reliques dont elle était dépositaire. La nuit suivante, l' empereur eut un songe qui s' expliqua dans la suite par la trahison de Ganelon, pendant une autre expédition. Tout étant terminé, Charles et son armée reprennent le chemin de la France.

Tan van per lor jornadas tro foro a Paris.

Cascus s' en vay avan lay on era noyris,

E Karle s' en anet al mostier Sant Denis;

Las reliquias lor mostra del rey de Paradis.

X avesques lay ac e d' abatz XXXVI.

E IIII arsivesques; de nobles e gentils

Lo barnatge lay fo d' Orles tro a Santlis.

Al baro Sant Denis fo fayta l' asemblada;

Aqui fo la corona partida e lauzada;

Una partida 'n fo a Sant Denis donada,

Us clavel atretal, so es vertat provada;

A Compienha lo signe a la glieyza onrada.

De las santas reliquias fo fayta devisada;

Bel present ne fe Karle per Fransa la lauzada.

A la honor de Dieu n' es manta glieyza honrada.

La festa de Santlis fo per ayso trobada.

No triguet mas III ans qu' Espanha fo gastada.

Lay fo la trassio dels XII Pars parlada;

Gaynes los ne vendet a la gen desfezada,

Don pueys fo ab rosis vilmen la carn tirada.

Lo somi s' averet, mala fos l' encontrada.

Ja tracher luenh ni pres no deu aver durada.

Bon' es d' aquest romans la fi e l' encontrada

E 'l mieg loc e per tot, qui be l' a escoutada.

A Dieu nos coman totz. Ma canso es finada.