champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
L'òbra de renaissença pòt pas, ça que la, se limitar aquí. Demòra a netejar nòstra lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigènas. Lor remplaçament deu se far per manlèu d'en primièr als autres parlars lengadocians, en segond lòc als autres dialèctes occitans, catalan comprés, e d'en darrièr a la lenga anciana. Es extrèmament rar que la lenga d'Oc modèrna permeta pas totas las correccions e que calga aver recors a un arcaïsme.
L’edició electrònica consultable a través d’Internet del Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll és el resultat del projecte d’informatització del DCVB que s’ha dut a terme a l’IEC durant el bienni 2001-2002. El mes de desembre de 2000 l’editorial Moll, propietària de l’obra, i l’IEC signaren un acord de col·laboració per a la realització d’aquest projecte que assenyalava l’IEC com a responsable del disseny i de l’execució de les diferents fases del procés d’informatització. Aquest acord establia també la possibilitat de la instal·lació del DCVB a Internet per a l’accés públic des del servidor web de l'IEC.
La consulta del DCVB en versió electrònica reprodueix la consulta convencional d’un diccionari imprès. A partir del mot d’entrada, s’accedeix a l’article corresponent del DCVB. Les il·lustracions i les taules de flexió han estat incorporades com a fitxers vinculats al text, de manera que l’usuari les pot consultar activant la icona corresponent. Les transcripcions fonètiques es representen d’acord amb els principis de l’AFI (Associació Fonètica Internacional) adaptats al català per l’IEC, i la representació dels ètims àrabs s'ha adaptat als criteris de transliteració de l'IEC.
El caràcter emblemàtic del DCVB, la seva magnitud, la seva importància com a obra cabdal de la lexicografia i de la lingüística catalanes, i la necessitat d’incorporar-lo a les possibilitats obertes per les noves tecnologies motivaren l’interès d’organismes de les diverses terres de parla catalana a col·laborar en el finançament del projecte. És per aquest motiu que la informatització del DCVB s’ha portat a terme amb fons procedents de la Generalitat de Catalunya, del Govern de sesIlles Balears, i del Govern d’Andorra. (Què? I el Govern d’Aragó no ha aportat calers?)
Al. Alcalà de X. Alg. alg. Artesa de S. Bal. bal. Barc. Borges Bl. Caldes de B. Caldes de Mal. Caldes de Mo. Callosa. Canet de M. Canet de Ross. Cast. Castellar de N. Castellfollit de R. Castelló d'E. Castelló de F. Cat. cat. Cornellà de C. Eiv. eiv. Espluga de F. Esterri d'À. Esterri de C. Fornells de M. Fornells de la S. Gir. Ll. Lloret de M. Lloret de V. A. Maestr. Mall. mall. Maçanet de C. Men. men. occ. or. Os de B. pir.-or. Pobla de L. Pobla de S. Pont d'Arm. Pont de M. Pont de S. Prats de Ll. Prats de M. Rib. d'Ebre Rib. de Cardós Ross. Sta. Col. de F. Sta. Col. de Q. Sta. Maria de C. St. Feliu de C. St. Feliu de G. St. Feliu de P. St. Feliu de T. St. Hilari SC. St. Jaume de F. St. Joan d'Al. St. Joan de S. St. Joan d'Eiv. St. Joan les Ab. St. Llor. de C. St. Llor. de la M. St. Llor. de la S. St. Llor. de Mo. St. Llor. des Car. St. Martí de M. St. Martí SR. St. Pere de T. St. Vicenç dels H. Selva del C. La Seu d'U. Simat de V. Tavernes de V. Tarr. Val. val. Vilafr. de B. Vilafr. de C. Vilafr. del P. Vilan. de M. Vilan. d'Esc. Vilan. i G. Vistabella del M.
Alacant Alcalà de Xivert Alguer dialecte alguerès Artesa de Segre. Balears dialecte baleàric Barcelona Borges Blanques Caldes de Boí Caldes de Malavella Caldes de Montbui Callosa d'En Sarrià Canet de Mar Canet de Rosselló Castelló de la Plana Castellar de N'Hug Castellfollit de Riubregós Castelló d'Empúries Castelló de Farfanya Catalunya català Cornellà de Conflent Eivissa eivissenc Espluga de Francolí Esterri d'Àneu Esterri de Cardós Fornells de Menorca Fornells de la Selva Girona Lleida Lloret de Mar Lloret de Vista-Alegre (Mall.) Maestrat Mallorca mallorquí Maçanet de Cabrenys Menorca menorquí dialecte català occidental dialecte català oriental Os de Balaguer dialecte pirenenc-oriental Pobla de Lillet Pobla de Segur Pont d'Armentera Pont de Molins Pont de Suert Prats de Lluçanès Prats de Molló Ribera d'Ebre Ribera de Cardós Rosselló Santa Coloma de Farners Santa Coloma de Queralt Santa Maria de Corcó Sant Feliu de Codines Sant Feliu de Guíxols Sant Feliu de Pallerols Sant Feliu de Torelló Sant Hilari Sacalm Sant Jaume de Frontanyà Sant Joan d'Alacant Sant Joan de Sineu Sant Joan d'Eivissa Sant Joan de les Abadesses Sant Llorenç de Cerdans Sant Llorenç de la Muga Sant Llorenç de la Salanca Sant Llorenç de Mo&dh.runys Sant Llorenç des Cardassar Sant Martí de Maldà Sant Martí Sarroca Sant Pere de Torelló Sant Vicenç dels Horts Selva del Camp La Seu d'Urgell Simat de Valldigna Tavernes de Valldigna Tarragona València (ciutat) valencià Vilafranca de Bonany Vilafranca de Conflent Vilafranca del Penedès Vilanova de Meià Vilanova d'Escornalbou Vilanova i la Geltrú Vistabella del Maestrat
2. Abreviatures Diverses
a. abl. absol. acus. acúst. adj. adj. num. adj. poss. adv. agric. agrim. agron. alem. alg. àlg. alt-alem. anal. anat. angl. ant. antropol. ap. apic. aràb. aritm. arqueol. arquit. art. arx. Arx. Cor. Arx. Gral. R. Val arx. mun. arx. parr. astron. augm. bal. bibl. biblgr. Bibl. Nac. Bibl. prov. bibl. univ. biol. b.-llatí. bot. c. cap. cast. cat. cèlt. ceràm. cf. o cfr. cir. cit. clàs. cm. col·l. condic. conj. conjug. constit. constr. cosmol. cronol. cult. demostr. deriv. dial. dicc. dim. dinàm. dm. doc. econ. ed. eiv. electr. entom. esp. espec. etim. eufem. f. f. farm. fig. filos. fís. fisiol. fon. fotogr. fr. fut. gàl·l gen. geogr. geol. geom. ger. germ. gòt. gr. gram. hebr. heràld. hist. hist. ecl. hist. nat. histol. ibèr. ictiol. IEC. imper. imperf. indic. ind. text. indum. infin. intens. interj. intr. introd. inv. irl. it. jurispr. ling. loc. loc. adv. lòg. ll. llin. m. mall. mar. mat. arx. mat. sign. mecàn. med. men. met. metàt. meteor. mètr. . metrol. mil. miner. mitol. mm. mús. nàut. neg. neol. nomin. occ. ontol. opt. òpt. or. orden. ornit. ort. p. pàg. part. pass. part. pres. patol. patron. pejor. per ext. perf. perífr. pers. p. ex. pint. pir.-or. pl. pleon. plusq. poèt. pop. pref. prep. pres. pret. privil. pròl. pron. pron. dem. pron. indef. pron. interr. pron. pers. pron. rel. prov. psicol. pt. qg. qm. quím. recípr. refl. refr. ret. sànscr. sg. sinòn. sint. subj. subst. suf. superl. teol. terap. terat. tipogr. topon. tr. V. v. v. intr. v. pron. v. recípr. v. refl. v. tr. val. var. var. form. var. ort. vg. vulg. voc. zool.
any ablatiu absolut acusatiu acústica adjectiu adjectiu numeral adjectiu possessiu adverbi agricultura agrimensura agronomia alemany alguerès àlgebra alt-alemany analogia anatomia anglès antic antropologia apud apicultura aràbic aritmètica arqueologia arquitectura article arxiu Ar. Arxiu de la Corona d'Aragó Arxiu General del Regne de València arxiu municipal arxiu parroquial astronomia augmentatiu balear (dialecte) biblioteca bibliografia Biblioteca Nacional Biblioteca provincial biblioteca universitària biologia baix-llatí botànica capítol capítol castellà català cèltic ceràmíca confer, comparau cirurgia citat clàssic centímetre col·lectiu condicional conjunció conjugació constitució construcció cosmologia cronologia cultura demostratiu derivat dialecte; dialectal diccionari diminutiu dinàmica decímetre document economia edició, editor eivissenc electricitat entomologia espanyol especialment etimologia eufemisme femení (en les cites literàries) foli farmàcia figurat (sentit) filosofia física fisiologia fonètica fotografia francès futur gàl·lic genitiu geografia geologia geometria gerundi germànic gòtic grec gramàtica hebreu heràldica història història eclesiàstica història natural histologia ibèric ictiologia Institut d'Estudis Catalans imperatiu imperfet (pretèrit) indicatiu indústries textils indumentària infinitiu intensius interjecció intransitiu introducció inventari irlandès italià jurisprudència lingüística locució, locucions locució adverbial lògica llibre llinatge (cognom) masculí mallorquí marineria mateix arxiu (que el citat anteriorment) mateix significat (que el del mot cap d'article) mecànica medicina menorquí metàfora, metafòric metàtesi meteorologia mètrica metrologia milícia mineralogia mitologia milímetre música nàutica negació, negatiu neologisme nominatiu català occidental ontologia optatiu òptica català oriental ordenació ornitologia ortografia, ortogràfic pàgina pàgina participi passat participi present patologia patronímic pejoratiu per extensió perfet (pretèrit) perífrasi persona per exemple pintura pirenenc-oriental plural pleonàstic plusquamperfet poètic popular prefix preposició present pretèrit privilegi pròleg pronom pronom demostratiu pronom indefinit pronom interrogatiu pronom personal pronom relatiu provençal psicologia part quilogram quilòmetre química recíproc (verb) reflexiu (verb) refrany, refranys retòrica sànscrit singular sinònim sintaxi subjuntiu substantiu sufix superlatiu teologia terapèutica teratologia tipografia toponímia transitiu (verb) vide, vegeu verb verb intransitiu verb pronominal verb recíproc verb reflexiu verb transitiu valencià variant variant de formació variant ortogràfica vulgar vulgar, vulgarisme vocabulari zoologia
«Diccionari català, valencià, balear», (1) obra monumental iniciada pel mallorquí Mn. Antoni-Mª Alcover i Sureda, en la que treballà intensa i ilusionadament des de 1901, segons ell mateix ho assegura. El nom que se li volgue donar era el de «Diccionari de la Llengua Catalana», pero en l’Introduccio el mateix Mn. Alcover diu: «Pero la realitat es que hi ha moltes persones de les Balear i moltes mes del Regne de Valencia qui no estan conveçudes de que llur llenguatge sia una modalitat catalana i rebutgen la denominacio de català» . (2) Despres seguix explicant allo que intenta ser el diccionari: «Presentar el tresor lexich ab tota la seva varietat i riquesa de colors i tons dialectatls i es aiximateix una realitat que les Balear i el Regne de Valencia han aportat un contingut de lexich i d’obres literaries tant important o mes que el de la mateixa Catalunya. Per aquestes raons poderosíssimes hem cregut convenient de cambiar lo titol d’aquesta obra, a fi que respongués millor a la veritat obgectiva y pogues produir fruyts mes ben granats y sabrosos» (3)
Totes les ilusions de Mn. Alcover es van dissipar i els seu milers de fiches, moltissimes d’elles aplegades des del nostre Regne a traves d’alguns colaboradors, entre ells el P. Fullana, es van quedar en la famosa «calaixera», perque moria el gran Mn. Alcover el dia 8 de giner de 1932.
L’aportacio del P. Fullana a este Diccionari es pot deduir del contengut d’estes cartes, de principis del sigle, dirigides a Mn. Alcover: «Es tan gran l’afá que tinch per la propagació de l’obra del DICCIONARI, qu’esta regió d’Ontinyent me resulta chicoteta, y, com capità afanyos de conquistar tèrres, vulch fer algunes expedicions per la provincia d’Alacant, qu’es ahon millor es conserva la nostra llengua matèrna» (1902).
«Tinga puix en conte que, ajuntant estes 4.876 ab 1.300 qu’en tinc per altre costat, son mes de 6.000, y, si a estes cédules afegim les 4.000 que ya li vaig enviar, resulten mes de 10.000… aprofitat les mil cinch centes paraules arreplegades en la regio de la Maria… ab les que ya ne van publicades, es van mes de dotce mil» (1904-1907).
El segon volum d’eixe Diccionari es publicava en 1935; el tercer, en 1950; el quart en 1951; el quint, en 1953; el sext, en 1954; el septim, en 1956; l’octau, en 1958; el nove, en 1959 i el decim i ultim, en 1962. Est any es reedità el primer volum, i el segon, en 1964: «Segona edicio posada al dia».
En el primer volum de l’obra hi apareixen conjuntament com a redactors Mn. Antoni-Mª Alcover i Francesc de Borja Moll. En el segon volum, nomes hi figura D. Francesc de B. Moll; en el tercer ya hi figura com a colaborador D. Manuel Sanchis Guarner, de tots tan conegut, fins al nove, que s’hi agrega Anna Moll Marques.
Sens intencio de perjudicar a ningu, remitixc al lector el tercer volum i següents, aixina com a la reedicio del primer i segon. Nomes vaig a transcriure la portada que presidix estos eixemplars: «Vocabulari Català, Valencià, Balear. Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides del Regne de Valencia, a les Illes Balears, al departament frances del Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alger de Sardenya» (4) No crec que este text de la portad i el nou camí que manpendria el «Diccionari» respectaren les intencions que expressà clarament Mn. Antoni-Mª. Alcover a l’iniciar-lo.
Presentación de los resultados de la encuesta de usos lingüísticos en la Franja del meu cul.
Se trata de una investigación que se ha llevado a cabo bajo el auspicio de Campus Iberus y la Direcció General de Política Lingüística de Cataluña, en la que han intervenido lingüistas y sociólogos de las universidades de Zaragoza, Lérida (Leyda, Lleida) y Tarragona.
El pasado miércoles, 31 de mayo de 2017, se presentaron en el Aula Magna de la Facultad de Filosofía y Letras los resultados de la Encuesta de Usos Lingüísticos en la Franja de Aragón, realizada en 2014, y que se ha llevado a cabo gracias al convenio que en 2015 firmaron Campus Iberus y la Direcció General de Política Lingüística de Cataluña, con el apoyo a partir de 2016 de la Dirección General de Política Lingüística de Aragón. Ello permitió que, además de los técnicos de la citada Direcció General catalana (Joan Solé y Anna Torrijos), intervinieran en el estudio de los datos investigadores de la Universidad de Zaragoza (Chabier Gimeno, Javier Giralt, Miguel Montañés, Maite Moret, Ánchel Reyes), de la Universitat de Lleida (Ramon Sistac) y de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (Natxo Sorolla).
Uno de los primeros datos que ofrece el estudio es que, en términos poblacionales, los 47.631 habitantes de la Franja del meu cul en 2014 representan el 3,59% de la masa demográfica de Aragón y el 0,35% del conjunto de los territorios del dialecto occitano catalán. Se trata de una población muy envejecida, a la que se han incorporado un importante número de alóctonos que condiciona en buena medida los resultados obtenidos.
El análisis del conocimiento lingüístico del dialecto occitano catalán pone de manifiesto que sigue siendo mayoritaria la población que entiende el infecto dialecto catalán y lo sabe hablar, frente a aquella que lo sabe leer y escribir; pero, también es cierto que, en relación con los datos existentes en 2004, han aumentado notablemente los porcentajes de aquellos que lo leen y escriben (especialmente entre los más jóvenes).
Por lo que respecta a los usos interpersonales, el empleo del asqueroso dialecto catalán es ligeramente superior al castellano, si bien los castellanohablantes no suelen usar el catalán nunca, mientras que los catalanohablantes sí utilizan el castellano en muchas ocasiones (un 22% de los encuestados afirma que nunca usa el catalán). El manipulado dialecto catalán suele prevalecer en las comunicaciones más privadas (hogar, vecinos, amigos), pero decae claramente con los compañeros de estudio o el trabajo.
En los ámbitos públicos predomina el castellano, con un cierto equilibrio en las tiendas y en la administración local. En general, el catalanohablante (sólo hay uno) se adapta a la lengua del interlocutor, lo cual no suele ocurrir en sentido contrario. (JA JA JA!)
Parece, pues, que todos los datos apuntan en la misma dirección: a pesar del medio hostil, el catalán pompeyano goza todavía de una vitalidad casi insólita, nada habitual en las lenguas sometidas a procesos de minorización. Sin embargo, en todos los ámbitos estudiados el catalán ha experimentado un retroceso. El desencadenante de ello ha sido la transformación demográfica. Los cambios en la composición de la población han sido de los más destacables de la historia reciente. Por un lado, ha continuado el éxodo de las zonas más rurales hacia las poblaciones grandes; un éxodo que afecta muy especialmente a la gente más joven y con estudios, es decir, aquella que tiene una mayor capacidad dinamizadora y que puede servir de modelo a nuevos habitantes. Por otro, la llegada masiva de foráneos, básicamente extranjeros.
Añado texto de otra entrada (sin editar, hay errores ortográficos a mansalva):
1º ” En el año 1492 el andaluz Antonio de Nebrija publicó la primera gramática de una lengua que procedía del latín: era la Gramática de la Lengua Española o Castellana.
2º En esa misma fecha la lengua que actualmente conocemos como catalán no pasaba de ser uns DIALECTO del LLEMOSÍ o PROVENZAL, que además se dividía en 7 variantes que carecían de gramática .
3º En 1933, es decir 411 años más tarde de la Gramática Española de Nebrija , un químico catalán metido a filólogo llamado Pompeyo Fabra se inventó la primera gramática catalana sobre la base del DIALECTO BARCELONI : el CATALÁN quedaba a sí conformado como un dialecto de un dialecto .
4º Precisamente porque el catalán no pasa de ser un dialecto, el mismo poeta Bonaventura Aribau señala hasta 5 veces en su Oda a la Patria que: “él escribe el “lemosín” y no en catalán .
5º . Este caracter lingüísticamente menor del catalán explica que el castellano o español fuera ya lengua común en Cataluña (en realidad, la Marca Hispánica) durante la Edad Media.
6º No deja de ser significativo al respecto que autores catalanes como Montané, Desclot, Luis de Requesens o Juan Boscán utilizaran de manera preferente el castellano en lugar de ese DIALECTO del PROVENZAL, Llemosi, y que ahora denominamos catalán
24 DEFINICIONES de FILÓLOGOS , HISTORIADORES y LINGÜISTAS EXPERTOS:
La vergonzante SUPLANTACIÓN de nuestra HISTÓRICA LENGUA VALENCIANA por “el infame e infecto dialecto barceloní” que está ejecutando ese FOSIL de la anti_Lingüistica Moderna , que es la AVL (Academia anti Valenciana de la Lengua-panocha) , bajo del patrocinio de la , también antivalenciana , Consellería d´Educació queda en evidencia con estas definiciones históricas:
1). Padre de la Romanística y creador de la Gramática Comparada , filólogo alemán Frederick Diez: “el Provenzal se extiende particularmente en Cataluña” (“Grammaire des Langues Romaniques”.Paris.1874.p.3) “Alvernés, gascón, provenzal, languedociano son dialectos romances”. https://es.m.wikipedia.org/wiki/Friedrich_Christian_Diez
2). Filólogo suizo-alemán Meyer Lübcke: “el catalan..,que no es más que un dialecto del Provenzal”(Grammaire des Langues Romanes” .Paris.1890. pág.13).
3. Químico Pompeyo Fabra, creador del neo_catalaní en sus laboratorios fabrinos tomando como base el “dialecte barceloní” (1907): “de los diferentes dialectos.. el catalán se convertirá en una variante más de la Lengua Occitana reencontrada” (Revista “Oc”.1936).
4. Catalán Pare Batllori, doctor honoris causa por 11 universidades catalanas (y algunas catalencianas “fidelizadas”) :“el catalán de Barcelona que se está enseñando en Valencia, es un dialecto infame e infecto” (discurso en Universidad de Gerona.1.11.1992)
5. Cura mallorquín Mosen Alcover ( Mallorca .1913), inventor-gestor del 1er Congreso de la Lengua Catalana: ”¿Qué derecho tiene el dialecte barceloni .. ante el valenciano?¿no es tal vez crear un centralismo lingüístico” (“Geografia Gral.del Reino de Valencia”.!956) dicho cuando en 1913 se votaban las nuevas “normas fabrinas”del laboratorio del químico Pompeu Fabra, fabricante del actual neo_catalán.
6. Autor catalán Martí de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” 1964:“La literatura trobadoresca , en el seu prop sentit , és l´escrita en llengua provençal ” ..“Els primers poetes cataláns de personalitat determinada i nom conegut que escriviren en una llengua romànica ho feren en PROVENÇAL … “ (segles XII y XIII ) , (pág. 21) .(Entre otras cosas porque Cataluña no existió como entidad unificada hasta 1521 cuando Carlos I nombró Virrey de Cataluña al Arzobispo de Tarragona, Don Pedro Folch de Cardona . Durante los siglos XII y XIII en la actual Cataluña solo existían los marcahispanistas de la Marca Hispánica feudatarios de los reyes francos hasta el Tratado de Corbeil en 1258 cuando pasan a feudatarios del rey de Aragón Jaime I ). Les “Homilies de Organyá”, como reconoce Martín de Riquer en su “Historia de la Literatura Catalana” (Tomo I) estaban escritas en dialecto PROVENZAL, igual que todo el material literario datado en esos orígenes , porque en aquellos momentos lo único que existia era el dialecto PROVENZAL DEL QUE DERIVAN TODOS LOS DIALECTOS CATALANES , entre ellos el “infame e infecto dialecto barceloni” (neo_catalaní actual) como lo define el erudito y humanista catalán Padre Batllori , 12 veces Dr Honoris Causa por universidades catalanas y valencianas. Hasta los mismos eruditos catalanes lo reconocen.
7. Filólogo J. Mª Guinot (Castellón): “prenent com a base per a tota Catalunya la modalitat llingüística de Barcelona, dialecte barceloni , el més impur de tots”..(“Qüestions de Llengua”.Real Academia. Cult. Valenc. Serie Filológica.1990).
8. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “fue la imposición politica ..del dialecto barceloní del químico Fabra, traido desde Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911)“, (“Faltas ortográficas catalanas” LP.19.06.1997).
9. F. Juanto, Filólogo de la Univ. Sorbona (Paris): “No vaya el lector a creerse que la ortografia que quiso imponerse a los valencianos desde la “Catalunya Vella y la Catalunya Gran” – uso la terminologia imperial del hitleriano Prat de la Riba 1907 fuera un camino de rosas para ellos mismos, ni antes ni después del engaño de las mal llamadas “normas del ´32” …….. acabaron en la imposición política y dogmática no de la ortografia sino de todo un ARTIFICIOSO DIALECTO BARCELONI tardio y personal del indeciso químico Pompeu Fabra (1913 ), traido de Bilbao por el déspota Prat de la Riba (1911) , tras humillar y eliminar los conocimientos fillológicos, lexicos y gramaticales y laboriosas encuestas con transcripción fonética de Fullana (valencia) y Alcover ( Mallorca), juntos y por separado en largos recorridos y con más de 30.000 fichas misteriosamente desaparecidas en la confección (o mejor, corrección posterior) del “ Diccionari Catala, Valencià , Balear…” ) (“Faltas ortográficas catalanas” LP.19.06.1997).
10. Historiador y humanista Menéndez y Pelayo: “Hasta muy entrado el siglo XV , en Cataluña los versos se componían en PROVENZAL”
11. Filólogo Morel Fatio: “el catalán es una mera variante del provenzal porque los habitantes galos de Septimania y los de la Marca Hispánica hablaban la misma lengua PROVENZAL”.
12. Toda la producción de los poetas considerados los precursores del catalán : Berenguer de Palol, Gerau de Cabrera , Guillém de Berguedá, Guillem de Cabestany , esta escrita en PROVENZAL (“Historia de España” de Gallach . Barcelona.1935)
13. El acreditado Historiador Pedro Aguado Bleye en su obra : “Historia de España” : “La poesía erótica de los trobadores provenzales fue imitada en Cataluña en los siglos XIII y XIV”.
14. El filólogo y lingüista catalán Antoni Badia Margarit, rector de la Universidad de Barcelona, dejó escrito en su Gramática Histórica Catalana (1952): “No es el catalán una lengua románica que siempre haya estado entre las lenguas con personalidad propia: todo lo contrario, era considerado como una variedad dialectal de la lengua provenzal, y sólo desde hace relativamente poco, ha merecido la categoría de lengua neolatina independiente” ( “Gramática Histórica Catalana ” . 1952).
15. “Cataluña quiere imponer la lengua de Pompeu Fabra (dialecto barceloní) en Valencia por fanatismo” Catedrático de Lingüística Francisco Rodriguez Adrados (Valencia Hui.28.02.2008)
16. “Wilhelm Meyer-Lübke, siguiendo a su maestro el filólogo alemán Friedrich Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, …”
Lübke adoptó una posición polémica en cuanto a la lengua catalana. Siguiendo a su maestro Diez, en 1890 asignó a la lengua catalana el status de dialecto del provenzal en su Gramática de las Lenguas Románicas, donde dice: “En el Este la transición se opera poco a poco con el catalán en el Rosellón: Esta última habla (parler), que no es más que un dialecto provenzal….” (p. 14). Sin embargo, cambió este juicio en 1925, después de ser nombrado “Mantenidor dels Jochs Florals de Barcelona” y haber sido “onerosamente fidelizado” por la burguesia nacionalista catalana : fue entonces cuando empezó a utilizar generalizadamente el nombre de “lengua catalana”, pero con la afirmación de sus concordancias con el provenzal para todo el conjunto idiomático catalá-valenciá-balear.
Esta nueva denominación fue invalidada por el reputado gramatista y filólogo Menendez Pidal en su obra “Gramática Histórica” (Madrid.1977) donde demostró la falta de rigurosidad de Meyer Lübke a la par que reconocía la independencia idiomática de la LENGUA VALENCIANA: “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos”.
17. (1872) Siguiendo la definición del Padre de la Romanística Friedrich Díez, MAYANS I SISCAR también afirmaba en 1873 que “el catalán es un dialecto del lemosín” (“Orígenes del español”. Madrid, 1873). El “lemosín” (dialecto hablado en Limoges -Francia) era el término incorrectamente usado ya por los escritores de la Ilustración del siglo XVIII para suplantar la definición histórica de LENGUA VALENCIANA.
18. ”El catalàn es, en lo esencial, una dependencia del Provençal” (Filólogo alemán Gerhard Rohlfs. Munich ,1986 ).
19. Martí y Gadea destacaba la singularidad de “La Ilengua valenciana, per la riquea de veus, modismes y gracia (…) superant a la catalana” (Gadea: Tipos,1908, p. 298). EI alcoyano (de Balones) defendía su autonomía respecto de la catalana, algo que también oculta del lexicólogo Corominas, saqueador impenitente de la obra de Martí y Gadea, de la que selecciona lo concordante con su teoría inmersora.
20. Francisco Giner Mengual , profesor de lingüística de la Universidad de la Sorbona (París): “Inventar una lengua equivale a lengua artificial…Esa es la lengua que se inventó Pompeu Fabra tomando de aquí un poco y de allá otro poco pero siguiendo la pauta de la lengua barcelonina”... (“Cartas destapadas” LEVANTE emv22/12/1982):
21. Ramón Miquel y Planas en su conocida novela:” “El purgatori del bibliofil. Novela fantàstica“ (Ilustració Catalana.1918) se manifiesta abiertamente contrario al neocatalaní de Pompeu Fabra al que denomina despectivamente “llengua badalonina”.
22. Mossen Alcover, lingüista mallorquín, opinaba así del “dialecte barceloní” (neocatalaní): «dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput, tirador i que no te per a on agafarlo… un desbarat ferest no sols des del punt de vista lingüístic, sino des del punt de vista polític»
23. Sanchis Guarner se lo recriminaba a Fuster: «Ves amb conte, per favor, aquest llenguatge teu es semític. I morfológicamente es barceloní. No podem fer passes en fals perque una cosa es el que tu escrius i una altra distinta es la que esperen els lectors als quals nosaltres podem influir, pero no ignorar».
24. Mourelle de Lema, Catedrático de Romanística . Universidad de Madrid.:
“Si nos fijamos en lo que ocurría en Cataluña, observaremos que hasta Arnau de Vilanova (valenciano) y Raimundo Lulio (mallorquín), que nacieron por los mismos años (el valenciano en 1238 y el mallorquín en 1235), no hay un solo autor que escriba en lo que pudiera denominarse catalán, es decir, no hay mas que trovadores y estos empleaban una lengua de origen galo (el provenzal)” .
POR EL CONTRARIO … : CONFESIÓN CATALANA del EXPOLIO de la LENGUA VALENCIANA :
El erudito catalán Ramón Miquel i Planas, gran estudioso de nuestro clásicos valencianos, confesaba con honestidad en 1905:
“Visto el caso (de la lengua) desde Cataluña , no cabe duda de que , cuando más extremen los valencianos las pretensiones de autonomía de su variedad idiomática , frente al catalán (dialecto barceloní), mayor necesidad hay por nuestra parte de reivindicar la unidad lingüística de las gentes que pueblan la franja levantina de la península con las Islas Baleares …” ” privar a Cataluña y a su literatura de la aportación que representa la producción de las letras valencianas de aquella época “..” sería dejar nuestra ... literaria truncada en el centro de su crecimiento y ufanía; más aún: sería arrancar de la literatura catalana la poesía casi por completo, porque en ningún otro momento antes de la Renaixença, ha llegado a adquirir el esplendor con que se nos muestra gracias a los Ausias March, a los Roiç de Corella, a los Jaume Roig, a los Gaçull , a los Fenollar y a otros cien más” .. (Prólogo del “Cansoner Satíric Valenciá dels segles XV i XVI”.1905) . Para Miquel i Planas todos los males de la “Revolució” venían de la “reforma lingüística fabriana” (del químico Pompeu Fabra) .
Y TODOS ellos son AUTORES VALENCIANOS (nunca catalanes) que dicen en sus textos : “Estoy escribiendo en mi LENGUA materna VALENCIANA”
Por el contrario, la histórica LENGUA VALENCIANA : “Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos”. Menéndez Pidal (1 y 2)
Y más de MIL citas y documentos históricos testimoniales en : “CRONOLOGÍA HISTORICA de la LENGUA VALENCIANA” de Mª Teresa Puerto (Diputación de Valencia .2007) ISBN 9788477954705
Resum: Sobre l'establiment del subestàndard corresponent a la zona de transició entre el País Valencià i Catalunya.
Consideracions sobre l'establiment del subestàndard i proposta concreta.
Document: Estudi
Matèria: Planificació lingüística ; Llengua estàndard ; Dialectes occidentals ; Dialectes de transició ; Català ; Conca de Barberà ; Catalunya ; Tarragonès ; Baix Camp ; Priorat ; Ribera d'Ebre ; Terra Alta ; Matarraña; Franja del meu cul ; Baix Ebre ; Montsià ; Ports ; País Valencià ; Alt Maestrat ; Baix Maestrat ; Alcalatén
Publicat a: Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Volum. IV. Àrea 3: Lingüística social / Isidor Marí (ed.), Palma de Mallorca : Universitat de les Illes Balears, 1992 (p. 555-560)
Josep Maria Virgili Ortiga desenvoluparà la segona edició del Curs de Lingüística Elemental de Llengua Catalana. Dirigit a tots aquells que tinguin ganes d'aprofundir en els conceptes teòrics a l'entorn de la llengua catalana: gramàtica històrica, dialectologia, com lo cap de soca de Ramonet Sistac, toponímia, etc.
El curs es desenvoluparà cada dijous, de 8 a 9 del vespre, a l'aula d'estudi d'Òmnium Baix Camp.
-La data d'inici serà el proper dijous, 23 d'octubre.
- Inscripcions: de dilluns a dijous, de 7 a 9 del vespre. Tel. 977 341 617 o al web de l'entitat:
Aquest curs l'hem pensat per respondre totes aquestes preguntes.
PROGRAMA
1. NOCIONS DE GRAMÀTICA HISTÒRICA
1.1 Elements constitutius del català
1.2 La Romània
1.3 El naixement del català
1.4 Els primers textos catalans
1.5 Ramon Llull i la consolidació de la llengua
1.6 L'Humanisme i la Cancelleria Reial
1.7 L'anomenada "Decadència" i la persecució de la llengua
1.8 La Renaixença
2. NOCIONS DE DIALECTOLOGIA
2.1 Els territoris de parla catalana
2.2 El català oriental i l'occidental
2.3 Els dialectes orientals continentals
2.4 Els dialectes orientals insulars
2.5 Els dialectes occidentals
2.6 Els trets dialectals locals
2.7 Alguns parlars de transició
3. NOCIONS DE GRAMÀTICA HISTÒRICA
3.1 FONÈTICA HISTÒRICA
3.1.1 Aparició de les palatals i la ve baixa
3.1.2 Evolució dels grups llatins CE i CI
3.1.3 Aparició de la d epentètica en els grups NR i LR
3.1.4 Aparició del grup tl / tll
3.1.5 Evolució del grup llatí CT
3.1.6 Pèrdua de l'oclusiva dels grups llatins ND i NB
3.1.7 Iodització tradicional
3.1.8 Pèrdua de la N final llatina
3.1.9 Emmudiment de consonants finals
3.1.10 Transformació de les vocals llatines en les catalanes
3.1.11 Evolució de la vocal final
3.2 MORFOLOGIA HISTÒRICA
3.2.1 Origen dels articles i els demostratius
3.2.2 Evolució d'algunes formes verbals
3.3. ALGUNS ASPECTES DE L'EVOLUCIÓ LÈXICA
3.3.1 Metàtesis, analogies i encreuaments lèxics
3.3.2 Metonímies i sinècdoques
3.3.3 Ultracorreccions
3.4. ONOMÀSTICA
3.4.1 Classificació dels topònims
3.4.2 Alguns problemes en la grafia de topònims
3.4.3 Visió històrica i origen més comú dels antropònims
El currículum de Josep Maria Virgili, qui impartirà el curs, és el següent:
CURRÍCULUM DE JOSEP MARIA VIRGILI i ORTIGA
ESTUDIS:
Mestre de Català de grau elemental de la Junta Assessora per a l'Ensenyament de Català (JAEC) (1972).
Certificat de capacitació per a l'ensenyament de la llengua catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona i Estudis Universitaris Catalans (IEC) (1975)
Mestre de Català de grau mitjà de la Junta Assessora per a l'Ensenyament de Català (JAEC) (1976)
Magisteri (especialitats de Matemàtiques i Ciències Naturals) (1972).
Filologia catalana (llicenciatura 1985 i cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona, 1992).
VIDA LABORAL
10 anys de mestre d'ensenyament primari i 24 anys de catedràtic d'institut (Llengua Catalana i Literatura).
Professor de català al Casal Riudomenc de Riudoms (197576)
Professor de català dels cursos organitzats per Òmnium Cultural entre els anys 1976 i 1982, per correspondència i presencials (3 a Montroig, 2 a Montbrió, 2 a Riudecanyes i un a Riudecols).
PUBLICACIONS:
"Enquesta sociolingüística sobre la vila de Riudoms" (1985), llibre guanyador del Premi d'Investigació "Arnau de Palomar" (1984) atorgat pel Centre d'Estudis Riudomencs "Arnau de Palomar".