Mostrando las entradas para la consulta seguridat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta seguridat ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

domingo, 10 de mayo de 2026

Segur

Segur, adj., lat. securus, sûr, tranquille, certain.
Ieu no vuelh ges sia mia Toleta,
Per qu' ieu segurs non i pogues estar.
Bertrand de Born: Pus Ventedorn.
Je ne veux point que soit mienne Tolède, pour que tranquille je n'y pusse demeurer. 
Segura pot estar del fuec e de las flamas. V. de S. Honorat.
(chap. Segura pot está del foc y de les flames.)
Elle peut être sûre du feu et des flammes.

Segur, adj., lat. securus, sûr, tranquille, certain.

- Ferme, assuré.
Miels es que hom ane segurs en bas que en alt ab peril. Trad. de Bède, fol. 80.
Il est mieux qu'on aille assuré en bas qu'en haut avec péril.
Miels n' estaretz segura 
Per far la causa dossana.
Marcabrus: L' autr' ier.
Mieux vous en serez sûre pour faire la chose douce.
Fig. Te son cors ferm e segur
De falhiso.
P. Raimond de Toulouse: Pus vey.
Tient sa personne ferme et assurée contre faute.
Adv. Segur poirem cridar: Reial !
E paiana gen desconfir.
Marcabrus: Emperaire.
Sûrement nous pourrons crier: Royal! et gent païenne déconfire.
ANC. FR. Tous segurs de victoire.
Arrivez à segur refuge.
Chr. de Fr. Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 173 et 276.
Séurs doit estre et hardi.
Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 414.
Si ledit délict demeuroit impuni, il n'y auroit jamais dame séure.
(chap. Si lo dit delicte quede impune, no ñaurá may dama segura.)
Arrests d'amours, p. 845.
Car de très fin cuer l'aime de vrai e de séur. Roman de Berte, p. 60.
CAT. Segur. ESP. PORT. Seguro. IT. Sicuro. (chap. Segú, segús, segura, segures.)

2. Segurissime, adj. superl., lat. securissimus, très sûr.
Es cosa segurissima. Doctrine des Vaudois.
(chap. Es cosa seguríssima. Doctrina de los Vaudois, del Vaud, a Suiza.)
C'est chose très sûre.
CAT. Segurissim. ESP. Segurísimo (Segurissimo). IT. Sicurissimo.
(chap. Seguríssim, segurissims, seguríssima, seguríssimes.)

JORNADA QUINTA. NOVELA NOVENA. Federigo, falcó

3. Segurament, Seguramen, adv., sûrement, avec assurance.
Lo qual gardet ben seguramen. Chronique des Albigeois, col. 20.
(chap. Lo cual va guardá ben seguramen o segúramen; ben segú.)
Lequel il garda bien sûrement.
Dis que qui lur daria
Demandes seguramen.
P. Cardinal: Jhesum Crist.
Dit que qui leur donnerait demandât avec assurance.
CAT. Segurament. ESP. PORT. Seguramente. IT. Sicuramente.
(chap. Seguramen o segúramen.)

lo camí, Miguel Delibes, Moncho, chapurriau

4. Seguran, adv., sûr, certain, solide, affermi, ferme.
Fig. Vostr' amors segurana
Garis, e m reven e m sana.
Votre amour solide guérit, et me ranime et me rétablit.
Ab segurana fiansa.
Marcabrus: Per savi.
Avec ferme confiance.
(chap. Segurana es un apellit, com Segura; ne ñan bastans per Valderrobres y la comarca del Matarraña.)

Enrique Segurana Celma, guitarra sense cordes, rabosí, Valderrobres, Yo voldría sé chiquet y no pedre la ilusió

5. Seguransa, s. f., assurance.
Frugz d' entier joy, seguransa de patz.
Guillaume d'Autpoul: Esperansa.
Fruit d'entière joie, assurance de paix.
ANC. ESP. Seguranza. PORT. Segurança. IT. Sicuranza. (chap. Seguransa, seguranses; seguro, seguros; afirmamén, afirmamens; pacte, pactes; seguridat, seguridats; fiansa, fianses; garantía, garantíes; aval, avals, etc.)

6. Segurtansa, s. f., sûreté, sécurité.
Non y ve segurtansa. 
B. Carbonel: Amors per. 
Il n'y voit pas sûreté.

7. Securitat, Segurtat, s. f., lat. securitatem, sûreté, sécurité, garantie.
Il det l' anel de son det per fermansa e per segurtat.
V. de R. Jordan, vicomte Saint-Antonin.
Lui donna l'anneau de son doigt pour assurance et pour garantie.
Aitan pauc vey de segurtat. 
B. Carbonel: Amors per. 
Autant peu je vois de sécurité.
Confidentia et securitat. Eluc. de las propr., fol. 161.
(chap. Confiansa y seguridat.)
Confiance et sécurité.
Loc. Letras de segurtat. V. de S. Honorat.
(chap. Lletres, cartes de seguridat, fiansa; les entregaben los correus o corriaus.)
Lettres de sûreté.
CAT. Seguretat. ESP. Seguridad. PORT. Seguridade. IT. Sicurtà, sicuritate, sicuritade. (chap. seguridat, seguridats.)

8. Seguros, adj., assuré, confiant, tranquille.
Seguros, ses espaventalh,
Vuelh fassam d' elhs tal esparpalh
Que sia 'l camps per nos retengutz.
Bernard de Venzenac: Iverns vay. 
Confiants, sans épouvantail, je veux que nous fassions d'eux telle dispersion que le camp soit retenu par nous.

9. Segurar, v., assurer, rassurer. 
Segura la d' aitan
Que son afan i perdria.
B. Zorgi: Entre totz mos.
Assure-la d'autant qu'elle y perdrait sa peine.
- Garantir. 
Fin' amor me segura de la fresca biza.
B. de Ventadour: Tant ai mon.
Pur amour me garantit de la fraîche bise.
Part. prés. Non posc trobar dig segurans.
Raimond de Miraval: Contr' amor.
Je ne puis trouver parole rassurante.
Part. pas. Justicia es segurada en dreitura. Trad. de Bède, fol. 78.
Justice est affermie en droiture.
ANC. CAT. ESP. PORT. Segurar. IT. Sicurare.

10. Assegurar, v., assurer, certifier, garantir.
(chap. De mort mos assegure; sertifique, garantix que morirem.)

Desideri Lombarte Arrufat, fumán, sigarro, Peñarroya de Tastavins, dialecto catalán

Izarn, so dis l' eretge, si vos m' asseguratz
Ni m faitz asssegurar que no sia crematz.
Izarn: Diguas me tu.
Izarn, ce dit l'hérétique, si vous m'assurez et me faites assurer que je ne sois pas brûlé.
- Rassurer, affermir. 
Sol aiso m n' assegura,
Qu' ieu no n' ai autre gatge.
B. de Ventadour: Quan lo dous.
Seulement ceci m'en assure, vu que je n'en ai pas d'autre gage.
Lo enhardis e lo assegura e lo afortiss coma 1 leo. V. et Vert., fol. 65.
L'enhardit et le rassure et le fortifie comme un lion.
Negus no s' y deu assegurar ni fiar. Liv. de Sydrac, fol. 72.
Nul ne s'y doit affermir ni fier.
Fig. Coms de Peiteus, vostre pretz s' asegura.
Marcabrus: Auiatz del.
Comte de Poitiers, votre mérite s'affermit.
Substantiv. Trop assegurars fai damnatge. Liv. de Sydrac, fol. 106.
Le trop assurer fait dommage. 
Part. pas. En selh luec on se te
Per pus asseguratz.
Aimeri de Bellinoy: Nulhs homs.
En ce lieu où il se tient pour plus affermi.
ANC. FR. 
Et le vent est chéns, e le temps s'asséure. Roman de Berte, p. 61.
CAT. Assegurar. ESP. Asegurar. PORT. Assegurar. IT. Assecurare, assicurare.
(chap. Assegurá, assegurás : yo me asseguro, assegures, assegure, assegurem o asseguram, asseguréu o asseguráu, asseguren; assegurat, assegurats, assegurada, assegurades; asseguraré; asseguraría; si yo assegurara lo meu coche en Mapfre.)

Assegurá, assegurás : yo me asseguro, assegures, assegure, assegurem o asseguram, asseguréu o asseguráu, asseguren; assegurat, assegurats, assegurada, assegurades; asseguraré; asseguraría; si yo assegurara lo meu coche en Mapfre.

11. Asegurier, s. m., assureur.
2 portier de la carcer..., so es folls aseguriers de la misericordia de Dieu.
V. et Vert., fol. 49.
Deux portiers de la prison..., c'est-à-dire fous assureurs de la miséricorde de Dieu.

12. Asseguramen, Aseguramen, s. m., assurance, sûreté.
Quant auzi lo cosselh e l' asseguramen que 'l donava.
V. de Rambaud de Vaqueiras.
Quand il entendit le conseil et l'assurance qu'il lui donnait. 
Loc. Letras... d' aseguramen. Cartulaire de Montpellier, fol. 163.
Lettres... de sûreté.
ANC. FR. En l'asséurement de la foy, occi l'ennemi de la loy. Joinville, p. 79.
CAT. Assegurament. ESP. Aseguramiento. (chap. Asseguramén, asseguramens.)

13. Assecuratiu, adj., assécuratif, propre à rassurer.
Lutz... es... assecurativa. Eluc. de las propr., fol. 119.
(chap. La llum... es... assegurativa o asseguradora : done seguridat.)
La lumière... est... assécurative.
(chap. Asseguratiu, asseguratius, assegurativa, asseguratives; asseguradó, asseguradós, asseguradora, asseguradores.)

14. Desassegurar, Dezasegurar, v., déconcerter, chagriner, tourmenter.
Me dona espavens
Ni m' en dezasegura.
Arnaud de Marueil: Franqueza e noirimens.
Me donne épouvante et m'en déconcerte.
Res mais no m' en desassegurara.
B. de Ventadour: Be m cugei.
Rien davantage ne m'en tourmentera. 
ESP. Desasegurar. (chap. Desassegurá : desconsertá, tormentá, fé temó o atemorisá, acolloní, acobardá, doná inseguridat.)

rabosí, Valderrobres, baubo, potes baubes, pota bauba

15. Ensegurar, v., assurer, rassurer.
Part. pas. Aqui son
Pierre d'Auvergne: A vieill trobar.
Là ils sont assurés de mon chant.

Tomás Bosque Peñarroya; Aqui son Enseguratz de mon chant.

jueves, 23 de mayo de 2019

Jornada cuarta. NOVELA CUARTA


Jornada cuarta. NOVELA CUARTA.
Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez per a robáli a una filla seua; y matada ésta per los que allí anáen, los mate, y an ell después li tallen lo cap.

Gerbino, contra la paraula donada al rey Guilielmo, son yayo, combatix contra una nave del rey de Túnez

Laureta callabe, una vegada acabada la seua novela, y, entre la compañía, uns y atres se dolíen de la desgrássia dels amáns, y algúns criticaben la ira de Ninetta. Lo rey, com ixín de un fondo pensamén, va eixecá lo cap y li va fé siñal de continuá narrán a Elisa, que va escomensá dién:
Amables siñores, mols són los que creuen que Amor, sol per les mirades ensés, envíe les seues saetes o fleches, burlánse dels que afirmen que algú pot enamorás de oít, y que éstos están engañats se vorá mol claramen a la noviala que tos vach a contá.
Guilielmo II, rey de Sicilia, segóns diuen los siciliáns, va tíndre dos fills, un mascle de nom Ruggiero, (Roger, Rogelio) y una femella, de nom Constanza. Ruggiero, morín antes que son pare, va dixá un fill de nom Gerbino, que va sé criat y educat per son yayo, se va fé un jove hermossíssim y famós per valén y cortés. Y no sol dins dels límits de Sicilia se va quedá tancada la seua fama, sino que a datres parts del món va soná, y ere claríssima a la Berbería (la barbería de Barbastro no, terra de Moros), que an aquells tems ere tributaria del rey de Sicilia. Esta fama li va arribá tamé a una filla del rey de Túnez, que, segóns lo que tots los que la véen díen, ere una de les mes hermoses criatures que may per la naturalesa haguere sigut formada, y la mes cortés y de ánimo gran y noble. An ella li agradáe sentí parlá de hómens valéns, aixina que va retíndre en mol afecte les coses fetes per Gerbino que uns y atres contaben, y tan li van chauchá, que donánli voltes a la seua imaginassió de cóm debíe sé ell, se va enamorá d´ell.
Per un atra part, tamé habíe arribat, com a datres puestos, a Sicilia la grandíssima fama de la bellesa y del valor de ella, y no en vano habíe alcansat los oíts de Gerbino. Aixina, tal com la jove se habíe inflamat per ell, ell per nella se va inflamá, tan que li va demaná a son yayo llisénsia per a aná a Túnez, dessichós de vórela, y a tots los amics seus que allí anaben, los manáe que li comunicaren an ella lo seu secreto y gran amor y li portaren notíssies d´ella. Un de ells u va fé mol be, portánli joyes per a que lo ressibiguere, del modo que fan los mercadés, y li va manifestá lo amor de Gerbino. Ella va ressibí en cara alegre al embajadó y la embajada, y li va contestá que ella tamé ardíe en igual amor, y li va enviá una de les seus joyes en testimoni de aixó. Esta joya la va ressibí Gerbino en tanta alegría com pugue ressibís la cosa mes volguda, y per lo mateix mensajero moltes vegades li va escriure y li va enviá pressiossíssims regalos, fén en ella serts conserts per a que, si la fortuna u permitíe, vóres y tocás. Pero anán les coses de esta guisa y un poc mes lluñ de lo que haguere sigut nessessari inflamats per una part la jove y per l´atra Gerbino, va passá que lo rey de Túnez la va casá en lo rey de Granada, de lo que ella se va apená mol, pensán que no sol la llarga distánsia la alluñáe del seu amor, sino que ara lo pedríe del tot. Si haguere ñabut alguna manera de féu, haguere fugit del pare y se haguere reunit en Gerbino. Del mateix modo, Gerbino, enterat de este matrimoni, se va apocá mol, y vivíe pensán si se podríe trobá alguna manera de pugué emportássela per la forsa, ya fore per mar o per terra. Lo rey de Túnez, sentín algo de este amor y de la determinassió de Gerbino, y teménse del seu valor y poder, arribán lo tems en que debíe enviála a Granada, va fé sabé al rey Guilielmo lo que volíe fé y que u faríe si ell li assegurabe que ni Gerbino ni datre u impediríen.
Lo rey Guilielmo, que ere agüelo y no habíe sentit res del enamoramén de Gerbino, no se imagináe que per naixó se li demanare tal garantía, u va consedí de bona gana y en siñal de aixó va enviá al rey de Túnez lo seu guan. Lo rey de Túnez, después de ressibí la contesta en la seguridat, va fé prepará una grandíssima y hermosa nave al port de Cartago y la van carregá de tot lo que ere nessessari per al viache, y la van adorná per a enviá en ella a la seua filla al rey de Granada; y no esperaben mes que un tems y vens favorables. La jove Siñora, que tot aixó sabíe y veíe, de amagatóns va enviá a Palermo a un criat seu y li va ordená que saludare a Gerbino de la seua part y li diguere cóm se escaparíe de Granada pocs díes después, per lo que se voríe si ere un home tan valén com se díe y si tan la amabe com moltes vegades lay habíe significat. Aquell sen va aná cap a Túnez y va cumplí la seua embajada. Gerbino, al sentí aixó, y sabén que lo rey Guilielmo son yayo habíe otorgat la seguridat al rey de Túnez, no sabíe qué fé, pero espentat per l´amor, habén escoltat les paraules de la Siñora y per a no quedá com un cobart, va aná a Mesina, y allí va fé armá depressa dos galeres ligeres, y va fé pujá an elles homes valéns, y en ells sen va aná cap a Cerdeña, pensán que per allí passaríe la nave de la Siñora. Y no va tardá en fes real lo seu pensamén, perque después de está allí uns pocs díes, la nave va apareixe, gens lluñ del puesto aon se habíe amagat esperánla, y estáe parada per falta de ven. Gerbino los va di als seus compañs:
- Siñós, si sou tan collonuts com penso, cap de vatres crec que estigue sense habé sentit o sentín l´amor, y si enamorats hau estat o esteu, fássil cosa tos sirá compéndre lo meu dessich. Yo vull: Amor me ha portat a ficátos en este embolic, y la que vull está a la nave que se veu ahí dabán, y ademés de la persona que yo mes dessicho, va plena de grandíssimes riqueses, que en poc esfors, luchán, podreu fé vostres. De esta victoria no busco quedám mes que en la dona per la que moc les armes; tot lo demés sirá vostre. Aném, pos, y en bona ventura assaltém la nave mentres Déu, favorable a la nostra empresa, sense bufáli la té parada.
No nessessitáe Gerbino tantes paraules per a que los de Mesina que anáen en ell, afanosos pel botín, ya estaben disposats a fé alló a lo que Gerbino los animáe en les paraules; per lo que, fen un grandíssim abalot, al final de les seues paraules, van fé soná les trompetes, y empuñán les armes van ficá los remos al aigua y van arribá a la nave. Los que estaben a dins, veén víndre les dos galeres, y sense pugué anássen, se van prepará per a la defensa. Gerbino, arribat an ella, va ordená al patró que se rendigueren si no volíen morí tots. Los moros, veén quí eren y qué demanáen, van di que sels assaltabe en contra de la paraula empeñada per lo seu rey, y en siñal de aixó van mostrá lo guan del rey Guilielmo y se van negá a rendís, si no eren vensuts en batalla. Gerbino, que a la popa de la nave habíe vist a la Siñora, mol mes hermosa de lo que ell ya pensabe, mol mes inflamat en amor que abáns, al mostráli lo guan va contestá que allí no ñabíen en aquell momén falcóns per als que se nessessitare un guan, y que per naixó, si no volíen entregáls a la Siñora, que se prepararen per a la lucha. Sense esperá mes, van escomensá a aviás fleches y códuls los uns contra los atres y van combátre mol tems en moltes baixes y ferits de cada un dels bandos.
Al final, veénse Gerbino sense mol profit, agarrán una barqueta que habíe portat de Cerdeña, y botánli foc, en les dos galeres la va arrimá a la nave. Veén aixó los sarracenos y sabén que per nessessidat teníen que rendís o morí, fen víndre a la filla del rey a la cuberta, y portánla a la proa de la nave y cridán a Gerbino, dabán dels seus ulls, an ella, que demanáe mersé y ajuda, li va tallá les venes y la van aventá al mar, dién:

- Tínla, te la doném com podém y com la teua lealtat ha mereixcut. Gerbino, veén la seua crueldat, volén morí, sense preocupás de les saetes ni les pedres, a la nave se va arrimá mes, la va abordá encara que estáe plena de hómens armats, y com un león famoleng ataque una manada de búfalos, ara an este ara an aquell va aná degollán, mossegán, y esgarrapán, mentres lo foc se aviváe a la nave. Va fé agarrá en un sarpat als marinés lo que pugueren com a recompensa, y van acabá aquella triste victoria. Después, replegán lo cos de la hermosa Siñora del mar, en moltes llágrimes la va plorá, van torná a Sicilia, y a Ustica, una isla minudeta casi enfrente de Trápani, honradamen la va fé enterrá, y a casa seua va torná mes dolorit que cap home u haigue estat may. Lo rey de Túnez, sabuda la notíssia, va enviá als seus embajadós vestits de negre al rey Guilielmo, dolénse de que la paraula donada no habíe sigut cumplida, y li van contá cóm. Per lo que lo rey Guilielmo, mol enfadat, sense vore la manera de negáls la justíssia que demanáen, va fé apresá a Gerbino, y ell mateix, sense ñabé cap dels seus baróns que en rogs se esforsare en dissuadíl, lo va condená a mort y en presénsia seua li va fé tallá lo cap, preferín quedás sense net que tingut per un rey sense honor. Aixina, en pocs díes, tan miserablemen los dos amáns, sense habé tret cap fruit del seu amor, van morí de mala mort, com tos hay contat.

sábado, 20 de junio de 2020

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. 

Teodoro, enamorat de Violante, filla de micer Amerigo, lo seu siñó, la dixe preñada y es condenat a la forca, y mentres lo porten allí afuetánlo, es reconegut per son pare, ficat en libertat, y pren per dona a Violante (Yolanda).

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro : Pietro, Violante : Yolanda


Les siñores, que tremolaben pendens de sentí si los dos amans se sucarráen, sentín que se habíen salvat, se van alegrá mol, donán grássies a Deu. La reina, habén escoltat lo final, a Laureta li va doná lo encárrec de contá la siguién história, y ella va escomensá aixina:

Hermosíssimes dames, al tems del bon rey Guiglielmo de Sicilia ñabíe a la isla un gentilhome que se díe micer Amerigo Abate de Trápani, que, entre tots los demés bens temporals que teníe, estabe ben carregat de fills. Com teníe nessessidat de criats, y com veníen moltes galeres de los corsaris genovesos de Lleván, que pirateján y costeján Armenia a mols sagals habíen capturat, de estos, pensánse que eren de Turquía, ne va comprá uns cuans, entre los que, encara que tots los demés paregueren pastorets, ne ñabíe un de mol bona pinta, de nom Teodoro. Este, com va aná creixén, encara que fore tratat com lo criat que ere, se va criá en los fills de micer Amerigo. Va adependre a sé cortés y de bones maneres, hasta tal pun que tan li va agradá a micer Amerigo que lo va fé libre; y com creíe que ere turco, lo va fé batejá y lo va cridá Pietro, y lo va fé administradó dels seus assuntos, confián mol en ell. Com los atres fills de micer Amerigo, igual va creixe una filla seua de nom Violante, hermosa y delicada jove; passán lo tems sense que lo pare la casare, se va enamorá de Pietro, y volénlo y tenín en gran estima les seues maneres y les seues obres, teníe vergoña de dílay. Pero Amor li va traure este treball, perque, habénla Pietro mirat moltes vegades cautelosamén, tan se habíe encariñat de ella que no estáe be cuan no la veíe; pero mol se temíe que de aixó algú sen acatare, pareixénli que no fée be en alló; de lo que la jove, que de bona gana lo mirabe, sen va doná cuenta, y per a donáli mes seguridat, contentíssima com estabe, se li mostrabe. Y en aixó van está un tems, sense atrevís a dis res la un al atre, encara que los dos u dessichaben mol. Pero mentres los dos se enseníen en les amoroses flames, la fortuna, com si haguere dessidit que volíe que alló passare, va trobá lo modo de gitá (expulsá, arrojá) de ells la temó que los aguantáe.
Teníe micer Amerigo, aproximadamén a una milla de Trápani, un puesto seu mol majo al que la seua dona en la filla y en atres dones y siñores acostumbraben o acostumaben o acostumáen a aná assobín per a distráures; allí, habén anat un día que fée molta caló, y habén portat en ells a Pietro y habénse quedat allí, va passá (com a vegades veém que passe al estiu) que de repén se va tapá lo sel en nugols de tronada, per lo que la Siñora en la seua compañía, per a que la possible pedregada no los enchampare allí, van arreá cap a Trápani; y camináen lo mes depressa que podíen. Pero Pietro, que ere jove com la mossa, se van aná adelantán bastán al caminá de la mare y dels atres compañs, potsé no tan espentats per l´amor que per la temó al tems; y habén ya avansat bastán, en relassió a la Siñora y als atres, que apenes se veíen, va passá que después de mols trons, un codoleo mol gran y espés va escomensá a caure, del que la Siñora y la seua compañía se van escapá embutínse a escape a casa de un llauradó.
Pietro y la jove, que no van trobá datre refugi, van entrá a una iglesia antiga y casi assolada, a la que no ñabíe dingú, y los dos, daball de una mica de teulada que encara quedabe, se van arrepetá; y los va obligá la nessessidat de la teuladeta a arrimás la un al atre. Este tocamén los va tranquilisá una mica los anims, y va despertá lo desich del amor. Y primé va escomensá Pietro a di:
- ¡Vullguere Deu que may, están com estic, parare esta pedregada!
Y la jove va di:
- ¡Mol me agradaríe!
Y de estes paraules van vindre a agarrás les mans y a apretás, y de aixó a abrassás y después a besás, mentres caíe un granís com a ous de gualla o codorniu; y (per a no tindre yo que contá tots los detalls) lo tems no va escampá abans de que ells conegueren los deleites del amor.
Cuan va passá lo mal tems, y al entrá a la siudat, que estabe prop, esperán a la Siñora, van torná en ella a casa. Allí, algunes vegades, en mol discret orden y cuidadet, en gran felissidat se van ajuntá; y va aná abán la cosa, tan que la jove se va quedá embarassada, lo que mol los va desagradá als dos, per lo que ella va tindre que empleá moltes arts per a pugué luchá contra lo curs de la naturalesa, pero no va pugué conseguíu. Per lo que Pietro, temén per la seua vida, dessidit a fugí, lay va di, y ella li va contestá:
- Si ten vas, me mataré sense falta.
A lo que Pietro, que mol la volíe, va di:
- ¿Cóm vols, Siñora meua, que me queda aquí? La teua pancha descubrirá la nostra culpa, a tú te sirá perdonada fássilmen, pero yo, pobret que soc, siré qui la teua culpa y la meua tindrá que patí la pena.
A lo que la jove va di:
- Pietro, lo meu pecat be se sabrá, pero pots está segú de que lo teu, si no u contes, no se sabrá may. Pietro entonses va di:
- Ya que mu prometixes, me quedaré; pero pensa en cumplíu.
La jove, que tan com va pugué va aná amagán lo seu estat, veén per lo aumén de lo seu cos que mes no podíe amagás, en mols plos un día lay va manifestá a sa mare, rogánli que la salvare. La Siñora, mol apenada, li va di de tot y va fé despenjás mols angels del sel, y va voldre sabé cóm habíe sigut la cosa.
La jove, per a que a Pietro no se li faiguere cap mal, se va inventá una fábula, embolicán la verdat en mentires. La Siñora la va creure, y per a amagá la falta de la filla, la va enviá a una possessió seua.
Allí, arribat lo tems de criá, va escomensá a cridá la jove com un home cuan té fiebre, sense que la mare se puguere imaginá que estaríe allí micer Amerigo, que casi may acostumáe a vindre. Va passá que, tornán ell de cassá y passán prop de la alcoba aon la seua filla cridabe, espantánse, va entrá cap a dins y va preguntá qué ere alló. La Siñora, veén arribá al home, eixecánse assustada, li va contá lo que li habíe passat a la seua filla; pero ell, menos cregut que la seua dona, va di que no podíe sé verdat que no sapiguere de quí estabe preñada, y per naixó u va volé sabé, y si lay díe podríe recuperá lo seu perdó; si no u fáie, ya podíe pensá en morí sense cap piedat. La Siñora se les va ingeniá tan com va pugué en contentá al home en lo que ella li habíe dit, pero no va funsioná; ell, que habíe perdut l´oremus de tanta rabia, en la espasa desenfundada a la ma, va corre cap a la seua filla, que, mentres sa mare entreteníe al pare en paraules, habíe parit un fill mascle, y va di:
- O manifestes de quí se va engendrá este sagalet o morirás aquí mateix. La jove, temén la mort, va trencá la promesa que li habíe fet a Pietro, y lo que entre ella y ell habíe passat li va manifestá. Sentínu lo caballé y mol enfadat, per los pels que no la mate, pero después de alló que li dictabe la ira, va puchá a caball y sen va aná cap a Trápani, y a un micer Currado que en nom del rey ere capitá allí, li va contá la ofensa que li habíe fet Pietro. En seguida, sense sospechá ell res, lo va fé pendre, lo van torturá, y tot lo fet va confessá. Después de uns díes va sé condenat per lo capitá a la pena de sé afuetat per tota la siudat, y después penjat. Per a que a un mateix tems se emportare de la terra als dos amans y a son fill, micer Amerigo, a qui no li valíe en portá a Pietro a la mort, va abocá veneno a una tassa de vi, y lay va doná a un criat seu, en un gaviñet, y li va di:
- Ves en estes dos coses a Violante y disli de la meua part que prengue la que vullgue de estes dos morts, o lo veneno o lo ferro, y que u faigue sense tardá; si no, disli que yo, a la vista de tots los siudadans que ñan aquí, la faré cremá com su mereix; y fet aixó, agarrarás al fill parit per nella fa pocs díes y, esclafánli lo cap contra la paret, lo aventarás per a minjá dels gossos de cassa. Donada per lo cruel pare esta sentensia contra la seua filla y lo seu net, lo criat, mes al mal que al be disposat, sen va aná. Pietro, condenat, va sé per los guardies portat a la forca a cop de fuet. Va passá per dabán de un albergue aon ñabíen tres homens nobles de Armenia, enviats per lo rey de Armenia a Roma com embajadós a tratá en lo Papa de grandíssimes coses per a una expedissió que se teníe que fé; van desmontá allí per a refrescás y descansá uns díes, y habíen sigut mol honrats per los homens nobles de Trápani y espessialmén per micer Amerigo. Éstos, sentín passá als que portáen a Pietro, se van assomá a una finestra a guaitá. Anabe Pietro de la sintura amún despullat y en les mans lligades a detrás, y miránlo un dels tres embajadós, que ere home vell y de gran autoridat, de nom Fineo, li va vore al pit una gran taca roija, no teñida, sino naturalmén fixada a la pell, pareguda a les que les dones de aquí diuen «roses»; vista esta marca, de repén li va vindre a la memoria un fill seu, que fée ya quinse añs que habíe sigut robat per los corsaris, a la costa de Layazo, y no habíe pogut tindre notissies de ell.
Considerán la edat del infelís que passaé afuetat, va pensá que, si estiguere viu son fill, tindríe que sé de la edat de aquell, y va pensá que si fore aquell encara sen enrecordaríe del seu nom, y del de son pare, y de la llengua armenia; per lo que, cuan lo va tindre prop, lo va cridá: - ¡Teodoro!
Sentín aixó Pietro, rápidamen va alsá lo cap, y Fineo, parlán en armenio, li va di:
- ¿De aón eres y fill de quí?
Los soldats que lo portáen, per respecte al valerós home, se van aturá, de manera que Pietro va contestá:
- Vach sé de Armenia, fill de un home que se díe Fineo, y me van portá aquí de sagalet no sé quina gen.
Sentín aixó Fineo, mol sert va reconeixe al fill que habíe perdut; per lo que, plorán, en los seus compañs va baixá, y entre tots los soldats va corre a abrassál, y li va ficá damún un manto de mol rica tela que portabe, y li va rogá an aquell que lo portabe cap al penjadó o forca que se esperare allí hasta que li arribare un atra orden. Aquell va contestá que la esperaríe de bon grado. Fineo habíe sabut la raó per la que ere conduít a la mort, per lo que rápidamen en los seus compañs y en los seus criats sen va aná a vore a micer Currado y li va di aixina:
- Micer, aquell a qui enviéu a morí com a criat es home libre y fill meu, y pendrá per dona a la que se diu que li ha tret la seua virginidat; aplasséu la mort hasta que pugue sabés si ella lo vol per home, per a que contra la ley, si ella lo vol, no trobéu que hau obrat.
Micer Currado, sentín que aquell ere fill de Fineo, se va maravillá, y avergoñínse una mica de la culpa de la fortuna, confessán que ere verdat lo que díe Fineo, rápidamen lo va fé torná a casa, va maná a buscá a micer Amerigo, y li va contá aquelles coses.
Micer Amerigo, que ya creíe que la filla y lo net estaben morts, se va doldre mes que cap home al món per lo que habíe fet, veén que si no estiguere morta se podíen mol be arreglá totes estes coses, aixina que va enviá a algú a escape allí aon la seua filla estabe per a que si no se habíe cumplit la seua orden no se cumpliguere o cumplire. Se van trobá al criat enviat per micer Amerigo que, habénli ficat dabán lo veneno y lo gaviñet, com ella no se dessidíe, la insultabe y volíe forsála a agarrán un, pero oít lo manamén del seu siñó, dixánla, sen va entorná cap an ell y li va di cóm estabe lo assunto. De lo que, contén micer Amerigo, anán allí aon estabe Fineo, plorán, com milló va sapigué o sabé se va excusá de lo que habíe passat y li va demaná perdó, afirmán que ell, si Teodoro volíe a la seua filla per dona, estaríe mol contén de donálay.
Fineo va ressibí de bona gana les excuses, y va contestá:
- Enteng que lo meu fill prengue a la vostra filla; y si no vullguere, que se cumplixque la sentensia donada contra nell. Están, pos, Fineo y micer Amerigo de acuerdo, allí aon Teodoro estabe, encara tremolán per la mort tan arrimada, pero mol alegre (com la Violante o Yolanda de Valchunquera), per habé trobat a son pare, li van preguntá la seua voluntat sobre açó. Teodoro, sentín que Violante, si vullguere, siríe la seua dona, tanta va sé la seua alegría que del infern li va pareixe saltá al paraísso; y va di que aixó siríe una grandíssima grassia si a ells los veníe be. Se va enviá, pos, a la jove a preguntáli lo seu pareixe, y ella, sentín lo que li habíe passat a Teodoro y encara li podíe passá, va contestá que res milló li podíe ocurrí que sé la dona de Teodoro, pero que sempre faríe lo que son pare li manare. Aixina, pos, en concordia, fen casás a la jove, se va fé una festa grandíssima en mol plaé de tots los siudadans. La jove, consolánse y fen assormá al seu fillet, después de no mol tems va torná a sé encara mes guapa que antes. Y a Fineo lo va tindre com a un pare; y ell, mol contén de tan hermosa nora, en grandíssima festa y alegría va fé selebrá les bodes, com a filla la va ressibí y la va tindre después; y al cap de uns díes, a son fill y an ella y al seu netet, puján a una galera o galea, en ell sels va emportá a Layazo, aon van viure los dos amans en mol descans y plaé tan com la vida los va durá.

JORNADA QUINTA. NOVELA SÉPTIMA. Teodoro, Armenia, Pietro, Violante, Yolanda



jornada-quinta-novela-octava

viernes, 9 de febrero de 2018

Samarra, samarres

Roba en pell y llana o pel, normalmén de cordé
De aquí ve la expresió "ya has tocat pel", en tota seguridat.

En aragonés tamé se fa aná, en Z, zamarra.
Paregudes:
Chambergo, tabardo, jaica, jaca, jupa (estes j se pronunsien com John, João, Jo : yo en chapurriau)

Valénsia : barragà blanch : Prueba de que el romance valenciano es autóctono y no traído por catalanes es por el uso de arabismos desconocidos al norte del Ebro como "barragà", tela de lana o piel de camello para abrigo.

* Llibre de la Cort del Justicia de Valencia, 1280
barragà blanch, tela de lana o piel de camello para abrigo

 

Zamarra, wikipedia, chaleco, sin mangas
 
Este home no pareix vasco (o sí?), y porte samarra.
 

CaMap en búlgaro, o en macedonio, pronunsiat "samar". Sense ánimo de compará a dingú en lo animal de aquí deball, esta paraula podríe vindre de un atre idioma diferén al vasco, desde Asia. (Bueno, o de un dels idiomes que van formá lo vasco, com lo Bereber - Tamazight)

Samar, camap, zamarra, burro
 
Samar, camap, silla montar
 
 
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Sámar de les isles Filipines.
 
La mayoría de la población hablan samareño. Sin embargo el cebuano es la lengua materna de la mayoría de los habitantes de los municipios de Almagro (lo de les aubergingues no) y Santo Niño.
 
Samarcanda (en uzbekoSamarqand, en rusoСамарканд), a veces escrito como Samarkanda, es la segunda ciudad de Uzbekistán, después de Taskent, tanto en población, como área e importancia industrial.
Es a su vez capital de la Región de Samarcanda
La Unesco declaró a esta ciudad de 2700 años de antigüedad como Patrimonio de la Humanidad en el año 2001, y fue inscrita como Samarcanda - Encrucijada de culturas.

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Zamarra_(prenda)

Una zamarra (del vasco zamarra) JA JA JA!, es una prenda de vestir (para burros) hecha de piel con su lana o pelo, normalmente de carnero, utilizada para protegerse del clima frío o de la lluvia.
En algunas regiones de España se suele usar como sinónimo de camiseta o chaqueta.

jueves, 19 de julio de 2018

Emilia, Benicasim

Agüelo Sebeta chapurriau de Valjunquera, Valchunquera:

Benicasim (Castelló), coranta añs anán de vacasions, al prinsipi cada añ a un puesto. Pillaem un apartamén y cada día en lo coche a la playa, sempre a la mateisa playa.

Pasán los añs, te vas fen més cómodo y al remat troves un puesto al que tornes un añ y un atre. Y, com está prop de la playa, te acostumbres a aná caminán hasta l’arena y l’aigua, encara que tingues que portá a encostes la sombrilla y les hamaques.

Ña que tindre en cuenta que has tingut la sort o la vista de buscá un poble en kilómetros y kilómetros de playa, totes o la machoria mol bones.

Desde lo primé camí ham tingut la costum de que los díes de vacasions, cada día se compre lo Heraldo pa tindre notisies de la nostra tiarra y lo Marca, pa veure los fichajes dels equipos y cuáns añs més Saragosa seguirá en segunda.
Compraem los diaris al puesto que mos quedae més prop de a on montaem lo campamén.

Desde fa més de diau añs, anem a la playa de Heliopolis, en fron dels apartamens, al mateis puesto sempre, que está mol propet de “casa”, a uns dosens metros.

La playa está a un costat de la carretera, al atre está lo hotel Trinimar y “la Tasca del Pollo (pollastre)”, seguidamén cap a Castelló ña uns baisos, que deuen está casi al mateis nivell qu’el mar, allí ña una tendeta a on venen la prensa y lo nesesari pa la playa, hasta “chuches” p’als chiquets.
Desde que yo vach allí la porte una dona que li diuen Emilia, es baiseta, com si haguere pasat fam cuan ere lo tems de creise. Ademés es primeta, com si escomensá pronte a trevallá, o al está tan tems navegán en los papes no li haguere dixat engordís.

Deu de tindre uns setanta y pico añs. Cada temporada del estiu, al ravés que mols que als sincuanta o avans ya se prechubilen, ella renunsie a la pensió, se torné a doná de alta als autónomos y a la Seguridat Sosial y se pegue cuatre o sinc mesos trevallán al kiosco, en la idea de podé achudá al fill, que ya es gran com un mayo, a portá lo negosi.

No sé quina aigua van veure o qué bonansa va ñaure an aquelles añades dels coranta als sesanta, que van doná mares y pares com estos, en esta forsa que tenen, en los sentimens que sentisen.

Ya tos vach di a un atra charrada que, cuan vach vindre per primera volta, me va alegrá veure que a Benicasim parlaen igual que a la Aldea, exactamen igual; sin embargo a castelló, que está a vuit kilómetros, ya ere un atra cosa pues los infinitivos de los verbos los faen acabá en r.
O sigue algo paregut a lo que pase als nostres pobles que a cada un lo parlém un poc diferén, encara que mos entenem igual.
Ara, al cap dels añs, la cosa se ha “normalisat” més, se va notán la influansia del catalá “estándar”, que no del valensiá, per desgrasia.
U parlaba en un amic de allí, sensibilisat en este problema, y me die que de un tems, aquí no se aclarís. Te uns nevots als que algún camí los achude a fe los trevalls de la escola. Que se torne no sap si boch o tonto perque tots los llibres venen en catalá y ña algunes asignatures que no trove la manera de esplicalsu als menuts. Pel cambi de les palabres técniques que ell ya no enté. Que no se aclarís pos li pareis una animalá que a Cristobal Colón li tinguen que dí Cristobol o algo paregut, en lo fasil que ere avans. Que li pareis una barbaridat tindre que estudiá los llibres ténics tots sansés en catalá.

Que li agradáe més cuan a escola estudiaen en castellá que lo enteníen tots, encara que cuan arriváen al carré o a casa seua parláen valensiá. Y faen aná les dos llengües sense cap de problema.

Que al estudiá en castellá tenies la fasilidat de podé trevallá a cualquier part de España o de la part del mon que admitis lo castellá, mentres que lo catalá está reduit y no te la mateisa eixida ni mol menos.

Afechie ademés que, cuan ell estudiáe, deu de tindre uns sincuanta añs, la historia diebe que van sé los aragonesos los que los van furtá lo terreno als moros y van repoblá la machó part de este territori. Que ara los enseñen que los aragonesos sol van conquista un poco de tiarra de la part de dintre, la pobra; que la part de la costa, que ere la més rica, la va recuperá chen de Lérida y Cataluña.

Emilia , Benicassim, Castelló

Cuan me van doná lo premio lliterari de la Facao, va vindre la meua neta a veurem, segur que no se va enterá de res, pero a la eixida me va demaná que li enseñara Chapurriau.

Un día li vach enseñá lo del melic, la pulsa y lo cabrit. Un atre día, me enrecordo que ere estiu, están los dos chuns, a un racó plovíe y al atre costat ñabíe sol. Ella me va preguntá cóm podía se aisó. Entonses yo me vach enrecordá de una cansó que dieben a la escola, cuan ma chermana ere menuda, y li u vach enseñá.

Ton enrecordeu, fa més de sesanta añs:

Plau y fa sol,
les bruixes se pentinen,
plau y fa sol,
les bruixes van de dol.


No sé per qué eisa cansoneta se habíe quedat a la meua memoria y li u vach enseñá. Tamé a ella li va fe grasia y se la va dependre a la seua manera, en la pronunsiasió de Vallchunquera.


Ya sap dos coses en chapurriau. Ah! y cuan eixiem per de tarde a doná una volta la pulsera del chapurriau sempre estáe a la seua muñica.


Pero estáem parlán de Emilia. De sempre yo la había sentit parlá en valensiá en lo seu fill y tamé en algún compradó si li parláe en eisa llengua. Encara que a natres y a la demés chen, mol educada, sempre mos ha parlat en castellá.
Tots los díes cuan anaba a comprá los diaris, la meua neta, de nau añs, me acompañáe y un día, pot sé que fore lo primé camí pan ella, va sentí a Emilia com parláe en lo seu fill en valensiá. Se va quedá de pedra y al anamon me va di, en castellá claro.

Yayo, ¿per qué Emilia parle en Chapurriau?.

Vach intentá esplicali que ella parláe en valensiá que ere mol paregut al chapurriau, que los dos eren mescla de unes atres llengues y que, encara que pareisien iguals, eren diferents.

No sé si u va entendre o es que yo no li u vach sabé esplicá, perque cuan vam arrivá al apartamén, li va di a s’agüela.

Yaya: saps que Emilia parle lo Chapurriau com lo yayo.

Més tart, en un momén que estáem ella y yo sols, com a cría que es, me va preguntá:

Yayo: y si demá li canto una cansó en chapurriau a Emilia, ¿me entendrá?.
Yo li vach di: “U pots intentá, a ver qué pase”.

Al matí siguien, com tots los díes, lo agüelo y la neta a comprá los diaris; cuan vam arrivá Emilia estáe sola, ere pronte. Li vach preguntá, en castellá,:

Emilia: la meua neta li vol cantá una cansó, pot?

Ella, pensan que serie una cansó moderna, va contestá: 

Claro home, no faltaríe més.
La neta al costat de defora del mostradó, Emilia dintre, yo, entre les dos:
La cría se pose pita y escomense:


“Plau y fa sol…


Al sentila, la cara de Emilia se illumine, yo crec que es la sorpresa per sentila parlá en chapurriau. La sagala seguis:


les bruixes se pentinen…..
Ara la sorpresa es meua, los labios resecs, no sé si p’els añs o per la caló, de la dona escomensen a maures, a mi me pareis com si tremolaren. La neta no pare:


Plau y fa sol …


Aquells labios resecats no sol se mauen, a mi me pareis que de mol adintre d’ells is un ruido com si parlaren. SÍ, amics, parlen y no sol parlen, canten. Y les dos veus, chuntes, de una sagaleta de Aragó y de una dona gran de Castelló, en un coro sol de dos veus y una sola lletra, acaben chuntes la cansó:
les bruixes van de dol.


La dona acabe de cantá y als seus ulls ha puchat la marea del mar Mediterrani que está a uns metros, la congoja no li dise parlá.


Al remat, en la veu emosionada, is de detrás del mostrado, abrase a la menuda y li done un beset y mos esplique:


Eisa cansó, cuan yo era menudeta, mos la enseñáen a la escola, no soc de Benicasim, soc de Vila-Real. May més me había enrecordat d’ella, pero la chiqueta me la fet reviure, hay tornat a se sagala y la lletra ha tornat al meu cap. Grasies, per fem enrecorda de aquells momens tan bons pa mi.
Después li va regalá a la cria un reloche de juguete. Sel va posá a la muñica y va torná contenta a casa enseñanlu a s’agüela.


Eise matí va ñaure ademés, com si fore un sis de chiné, día dels Reys Magos, uns atres regalos, pa Emilia lo recuerdo y pa mi la gran pregunta:
¿Com pot sé que la mateisa cansó, fa sesanta o setanta añs, se enseñare, al mateis tems, a les escoles de la Aldea y voltans y a Vila-Real, sense cap relasió coneguda entre elle
s, a casi dosens kilómetros de distansia, cuan apenes ñabíe transports?

¿Serie esta una de les coses que, fa mols añs, los aragonesos o los almogávars de la nostra comarca van porta a la tiarra conquistada de Castelló?

Nem a raoná un poc, a la vora dels añs sincuanta del sigle pasat, en tems de la dictadura, a unes escoles de diferentes provinsies, separáes per un grapat de kilómetros, los maestres ENSEÑÁEN als chiquets cansons en chapurriau o en valensiá, cuan, segón diuen, tota la enseñansa ere en castellá y les atres llengües estáen PROHIBIDES. No u enteng. Eises enseñanses, eises cansons eren ofisials. ¿Ñabie llibertat pa les nostres formes de parlá? ¿encara que sol ne fore una poqueta?.

Chaics, lo Chapurriau no dise de donám sorpreses, y a camins, com este, grans alegries.

Les aventures del agüelo “Sebeta”, seguisen donan que pensá.
A mi esta charrada, me ha fet ensomiá. Y ¿a vatres?


Lo sol, que está a pun de chitás, encara te forsa pa donamos uns rades rayos de llum, de esperansa, mos diu que demá tornará, renaiserá. Com lo nostre Chapurriau que, encara que algún camí paregue que se li va fen de nit, lo día de demá tornará a reviure, a renaise a illuminá, en tota la seua forsa, a esta tiarra nostra; no tos desanimeu, los seus rayos encara tenen forsa, encara tenen llum.


FIN

sábado, 3 de marzo de 2018

QUE TE QUEDO MOL CLÁ

"QUE TE QUEDO MOL CLÁ"
La poesía de este divendres vol reflejá un sentimén que tenim mol dins. Juan Carlos Abella.

Te vull mol catalá,
que te quedo mol clá
tu diu ton germá, lo chapurriau
que encara está en peu

som una familia de varios germáns
los que parlem com avans
si de importánsia tots ne tenim igual
per qué mos volem fe mal?

no te cregues lo mes importán
per se lo mes gran
eres mes gran en poblassió
pero no en história, ni tradissió

ñan que te volen empleá
pa femos cambiá lo nostre parlá
aixó es algo que no podem consentí
del nostre parlá no mos ham de avergoñí

natros lucharem sense tregua
defensán la nostra llengua
mai mos donarem per vensuts
mai serem convensuts

es una llengua que mos ix del cor
porte lo nostre gust, lo nostre sabor
forme part de la nostra identidat
y u afirmem en tota seguridat

es la llengua dels nostres pares
ha evolusionat als nostres pobles
porte siglos evolusionán,
les nostres generasions la van modelán

te vull mol catalá
que te quedo mol clá
segú que trobarem lo camí
per a milló podé conviví

aquí a tots ham respetat
y de aixó mai mos ham amagat
sol volem viure la nostra vida
la que fem día a día

del nostre nom no mos avergoñim
pos de sempre que lo tenim
los fransesos mol van doná
que parlabem una mescla van alegá

te vull mol catalá
que te quedo mol clá
que a la teua terra sigues felís
no puc vore com algú patís

yo no te vull cap mal
al revés, que estigues ben a dal
es lo meu milló sentimén
perba tota la teua gen (pera, per a)

natros tamé volem viure
que la nostra gen pugue sonriure
que una sonrisa de alegría
mos inundo cada día

ne som pocs, pero valéns
tenim arguméns mol poténs
que segú que defensarem
mai mos entregarem

un mensaje pa la nostra gen
a vore si algú u deprén
no som inferiós en res
encara que ells ne siguen mes

algo ham de fe entendre
al Aragó han de compendre
natros tenim la nostra identidat
peculiar com sempre ham defensat

la nostra llengua es aragonesa
de esta terra es una riquesa
es patrimoni de Aragó
conservemla pa que visque milló.

 

dialèctes occitans, catalan comprés, Loís Alibèrt, gramatica occitana
dialèctes occitans, catalan comprés, Loís Alibèrt, gramatica occitana

champoiral, chapurriau, champouirau, jargon