Mostrando las entradas para la consulta rencor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta rencor ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 1 de abril de 2026

Rampa, Rampne, Rana, rayna

Rampa, s. f., de l'all. Krampf, crampe, contraction convulsive des nerfs.
Si la gota torn' a rampa,
So es cant te l' arteil levat.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si la goutte tourne en crampe, c'est quand il tient l'orteil levé.
CAT. ESP. Rampa. PORT. Cambra. (chap. Rampa, rampes : contracsió convulsiva dels ñirvis, nervis.)


Rampne, s. m., lat. rhamnus, nerprun, sorte d'arbuste.
Rampne es aybre mot dur... sos frugz... so rogz.
Eluc. de las propr., fol. 231.
Le nerprun est arbre moult dur... ses fruits... sont rouges.

Rampne es aybre mot dur... sos frugz... so rogz; Rampa


Rana, rayna, s. f., lat. rana, raine, grenouille.
La rana chant' el vivier.
Marcabrus: Al departir.
La grenouille chante dans le vivier.
D' una vert rana faitz vitailla.
Deudes de Prades, Auz. cass.
D'une raine verte faites victuaille.
Rayna... totz temps... es clamoza. Eluc. de las propr., fol. 257.
La raine... toujours... est criarde.
ANC. FR. Et il gist en cel fossé mors
Tot estendu con une raine.
Roman du Renart, t. 1, p. 221.
Encore que le bray d'un asne ou la chanson d'une importune rane ait beaucoup plus doux son. Œuvres de Dubellay, fol. 308.
ESP. Rana. PORT. Rã. IT. Rana. (chap. Rana, ranes; granota, granotes.)
2. Raineta, s. f. dim., petite raine, petite grenouille.
Soi pus gai que raineta en fons.
Guillaume de Berguedan: Amicx.
Je suis plus gai que petite grenouille en fontaine.
(chap. Yo estic mes alegre que una raneta a la fon.)
ESP. Ranilla (ranita). PORT. Raineta. IT. Ranocchia, ranella. 
(chap. Raneta, ranetes; granoteta, granotetes.)
3. Granolha, s. f., grenouille.
Las granolhas que son noiridas en l'aiga.
Liv. de Sydrac, fol. 48.
Les grenouilles qui sont nourries dans l'eau.
Peire d'Alvernhe a tal votz
Que chanta com granolh' en potz.
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Pierre d'Auvergne a telle voix qu'il chante comme grenouille en puits.
CAT. Granota.
4. Renar, v., croasser, râler.
Part. prés. Rayna... toz temps renan es clamoza.
Eluc. de las propr., fol. 257.
La raine... toujours croassant est criarde.
(chap. La rana... tot lo tems croán es cridadora. V. croá: croo, croes, creo, croem o croam, croéu o croáu, croen; croat; croaré; croaría; si yo croara.)

rana, ranes, granota, granotes; raneta, ranetes; granoteta, granotetes



Ranc, s. m., écueil, rocher.
Naus en mar, quant a perdut sa barja,
Et a mals temps e vai urtar al ranc.
Bertrand de Born: Non estarai.
Navire en mer, quand il a perdu sa chaloupe, et qu'il a mauvais temps et va heurter à l'écueil.
Sercan rancx e vals e tertres.
Rambaud d'Orange: Era resplan.
Cherchant rochers et vallons et tertres.
(ESP. Escollo, escollos; chap. Escollo, escollos; roquissal, roquissals del mar.)

Ranc, adj., rancidus, rance, gâté. 
A son cor tort
E magre, sec e vel e cloc e ranc.
Un Troubadour Anonyme, Coblas esparsas.
Il a son corps tors et maigre, sec et vieux et éclopé et rance.
Pel froncida e ransa.
P. Vidal: Car' amiga.
Peau froncée et rance.
CAT. Ranci. ESP. Rancio. PORT. Rançoso. IT. Rancido. 
(chap. Ransi, ransis, ransia, ransies.)
- Contrefait, boiteux.
L' us si pezetz lo bras, l' autre esdevenc rancs.
V. de S. Honorat.
L'un se brisa le bras, l'autre devint contrefait.
Ben es dreg que la part ranca
Bais son orguelh.
Gavaudan le Vieux: A la pus.
Il est bien juste que la partie contrefaite abaisse son orgueil.
Subst. Cant faras gran covit, apella los paures e los freols, los orbs, los rancs.
V. et Vert., fol. 77.
Quand tu feras grand festin, appelle les pauvres et les faibles, les aveugles, les contrefaits.
(chap. Cuan farás gran convit, crida als pobres y als débils, als segos, als rencos : renquejans - contrafets.)
CAT. Ranco, renco. ESP. Renco. IT. Ranco. (chap. Renco, rencos, renca, renques; renqueján, renquejans; contrafet, contrafets, contrafeta, contrafetes; coix o coixo, coixos, coixa, coixes.)
2. Ranqueiar, Ranquejar, v., boiter. 
Volp... totz temps ranqueia, quar las cueyshas drechas ha plus breus que las esquerras.
(chap. La rabosa... tot lo tems (sempre) ranquege, ya que les cuixes dretes té mes curtes que les esquerres.)
Lop e vuolp... totz temps van ranquejan.
(chap. Lo llop y la rabosa... sempre van ranqueján.)
Eluc. de las propr., fol. 262 et 61.
Le renard... en tout temps boite, car les cuisses droites il a plus courtes que les gauches.
Le loup et le renard... en tout temps vont boitant.
CAT. Ranquejar. ESP. Ranquear, renquear. (chap. Ranquejá: ranquejo, ranqueges, Carlos Sancho Meix ranquege, ranquegem o ranquejam, ranquegéu o ranquejáu, ranquegen; ranquejaré; ranquejaría; si yo ranquejara, ranqueján.)

Rancor, s. m., lat. rancor, rancune, ressentiment.
Gitar de son cor rancor et ira e malvolensa. V. et Vert., fol. 44.
Rejeter de son coeur rancune et colère et malveillance.
Non cug ni sai
Que visques ses rancor.
(chap. No penso ni sé que vixquere sense rencor, ressentimén.)
P. Cardinal: Tals cuia.
Je ne pense ni sais qu'il vécût sans ressentiment.
ANC. FR. Un seul, Neptun convoit an fonds du cueur 
Contre Ilion une vieille rancueur.
Ronsard, t. 1. p. 611. 
Qui plus allume en elle une juste rancoeur.
Scévole de Sainte-Marthe, p. 24.
Arrières vaines chimères
De haines et de rancueurs.
Malherbe, liv. II.
CAT. Rancor, rencor. ANC. ESP. Rancor. ESP. MOD. Rencor. PORT. Rancor. 
IT. Rancore. (chap. Rencor, rencors; rencó, rencós; ressentimén, ressentimens.)
2. Rancura, s. f., récrimination, plainte, chagrin, peine, affliction.
Per lo mon fan l' us dels autres rancura.
Guillaume de Montagnagout: Per lo mon.
Par le monde ils font les uns des autres plainte.
Ieu n' ai rancura.
Pierre d'Auvergne: Rossinhol en.
J'en ai peine.
Me trais a una part...
E dis me sa rancura.
Arnaud de Marsan: Qui comte.
Me tire à une part... et me dit son chagrin.
Causa pecuniaria, so es causa en rancura d' onor o d' aver.
Trad. du Code de Justinien, fol. 5.
Cause pécuniaire, c'est-à-dire cause en récrimination de domaine ou d'avoir.
ANC. ESP. Rencura. IT. Rancura. (chap. Rancura, rancures: recriminassió, recriminassions, queixa, queixes, pena, penes, aflicsió, aflicsions.)
3. Rancuros, adj., rancuneux, soucieux.
Senher prior, lo sans es rancuros.
T. de Guillalmet et d'un Prieur: Senher.
Seigneur prieur, le saint est rancuneux.
Senher, autz hom viu sai aunidamen,
Quan pert lo sieu e non es rancuros.
Granet: Comte Karle.
Seigneur, puissant homme vit ici honteusement, quand il perd le sien, et n'est pas soucieux.
ESP. Rencoroso. (chap. Rencorós, rencorosos, rencorosa, rencoroses; ressentit, ressentits, ressentida, ressentides.)
4. Rancurar, v., reprocher, plaindre, se plaindre.
Totz los forfaitz e totas las clamors
Qu'en mi podetz rancurar e retraire.
Arnaud de Marueil: Si m destreignetz.
Tous les forfaits et toutes les clameurs qu'en moi vous pouvez reprocher et rappeler.
Tot rancur 
Sos malvatz faitz.
Bertrand de Born: Pus lo gens.
Tout reproche ses mauvais faits.
Dona, s' ieu m' auzes rancurar
De vos, ploran mi clamera.
Rambaud d'Orange: Dona.
Dame, si j'osais me plaindre de vous, en pleurant je me récrierais.
Si el esta per dos ans que no s'en rancuret.
Trad. du Code de Justinien, fol. 8.
S'il demeure pendant deux ans qu'il ne s'en plaignit.
Que fassatz una canso rancuran d' ela cortesamen. 
V. de Gaucelm Faidit.
Que vous fassiez une chanson vous plaignant d'elle courtoisement.
Subst. No m'en tanh clams ni rancurars.
Raimond de Miraval: Loncs temps ai.
Ne m'en convient cri ni se plaindre.
IT. Rancurare. (chap. Rancurá : reprochá, queixás.)
5. Ranquillar, v., chagriner, affliger.
Qui a maistrill cortesia ab cor leiau,
Que no s ranquill.
(chap. Qui té maestra cortesía en cor leal, que no se queixo.)
Marcabrus: Lo vers comens.
Qui a supérieure courtoisie avec coeur loyal, qu'il ne se chagrine pas.
6. Ranquejar, v., grogner, être fâché, chagriner.
Tant qu'era us fan ranquejar.
Ramon de Miraval: Baiona.
Tant que maintenant ils vous font chagriner.
Amics, per que ranquejatz?
Marcoat: Una ren.
Ami, pourquoi grognez-vous? 
- Ruminer.
O 'l buous ranqueja. Leys d'amors, fol. 3.
Ou le boeuf rumine.
(chap. En este cas: rumiá; O lo bou (buey) rumie.)
7. Arancura, s. f., affliction, peine.
Ab dan et ab arancura.
Cout. de Condom.
Avec dommage et avec affliction.

sábado, 11 de diciembre de 2021

Adiós, Cordera. Clarín.

Adiós, Cordera.

Leopoldo Alas, Clarín.

(Lo texto del llibre de Clarín no sirá igual que este)

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.


¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

Lo prat (el prao) Somonte ere un retall triangulá de vellut verd estés, com un penjoll, costa aball per la lloma. Un dels seus anguls o racons, lo inferió o de mes aball, lo despuntabe lo camí de ferro de Oviedo a Gijón. Un poste del telégrafo, plantat allí com a pendó de conquista, en les seues tassetes blanques y los seus arams paralelos, a la dreta y esquerra o zurda, representabe pera Rosa y Pinín lo ample món desconegut, misteriós, temible o acollonán, eternamen ignorat. Pinín, después de pensássu mol, cuan a forsa de vore díes y díes lo poste tranquil, inofensiu, campechano, en ganes, sense cap duda, de aclimatás a la aldea y paréixes tot lo possible a un abre sec, va aná atrevinse en ell, va portá la confiansa al extrem de abrassás al barró y pujá hasta prop dels arams.
Pero may arribabe a tocá la porcelana de dal, que li recordabe les tassetes que habíe vist a la rectoral de Puao. Al vores tan prop del misteri sagrat li acometíe un pánic de respecte, y se dixabe rellissá depressa hasta entropessá en lo césped.
Rosa, menos audás, pero mes enamorada de lo desconegut, se contentabe en arrimá la orella al poste del telégrafo, y minuts, y hasta cuarts de hora, sels passabe escoltán los formidables rumós metalics que lo ven arrencabe a les fibres del pi sec en contacte en lo aram. Aquelles vibrassions, a vegades intenses com les del diapassón, que aplicat al oít pareix que cremo en lo seu vertiginós pols, eren pera Rosa los papés que passaben, les cartes que se escribíen per los fils, lo lenguaje incomprensible que lo ignorat parlabe en lo ignorat; ella no teníe cap curiosidat pera entendre lo que los de allá, tan lluñ, los díen als de l'atra punta del món. ¿Y qué li importabe o fotíe? Se interessabe sol pe'l soroll per lo soroll mateix, pe'l seu timbre y lo seu misteri.

La Cordera, mol mes formal que los seus compañs, verdat es que relativamen, de edat tamé mol mes madura, se absteníe de tota comunicassió en lo món sivilisat, y mirabe de lluñ lo poste del telégrafo com lo que ere pera ella efectivamen, una cosa morta, inútil, que no li servíe sisquera pera rascás. Ere una vaca que habíe vixcut mol. Assentada hores y hores, pos, experta en pastures, sabíe aprofitá lo tems, meditabe mes que rumiabe, gosabe del plaé de viure en pas, deball del sel gris y tranquil de la seua terreta, com qui alimente l'alma, que tamé ne tenen los brutos; y si no fore profanassió, podríe dis que los pensamens de la vaca matrona, plena de experiensia, habíen de paréixes tot lo possible a les mes sossegades y doctrinals odes de Horacio.

Assistíe als jocs dels pastorets encarregats de llindala, com una agüela. Si puguere, sonriuríe al pensá que Rosa y Pinín teníen per missió al prat cuidá de que ella, la Cordera, no se extralimitare, no se ficare per la vía del ferrocarril ni saltare a la heredat veína (Zaornín per ejemple, que es de un atra novela del mateix autó).
¡Qué habíe de saltá ribassos ni margens! ¡Qué se habíe de ficá per la vía!

Pasturá de cuan en cuan, no mol, cada día menos, pero en atensió, sense pedre lo tems en eixecá lo cap per curiosidat tonta, trián sense dudá los millós mossets, y después assentá los cuartos trasseros en delissia, a rumiá la vida, a gosá lo delit y delissies del no patí; tot lo demés eren aventures perilloses. Ya no sen enrecordabe de cuan li habíe picat la mosca.

"Lo xatu (lo bou), los brincos alocats per los prats abán... ¡tot alló parabe tan lluñ!"

Aquella pas sol se habíe estorbat los díes de proba de la inaugurassió del

ferrocarril. La primera vegada que la Cordera va vore passá lo tren se va abalotá, se va torná loca. Va saltá la valla de lo mes alt del Somonte, va corre per los prats llindans, y lo terror li va durá mols díes; renovanse, mes o menos violentamen, cada vegada que la máquina assomabe per la trinchera veína. Poc a poc se va aná acostumán al estrépit inofensiu. Cuan se va convense de que ere un perill que passabe, una catástrofe que amenassabe sense fe mal, va reduí les seues precaussions a ficás a cuatre potes y a mirá de frente, en lo cap eixecat, al formidable monstruo; mes abán no fée mes que mirál, sense alsás, en antipatía y desconfiansa; va acabá no mirán al tren.

A Pinín y Rosa la novedat del ferrocarril los va produí impressions mes agradables y persistens. Si al prinsipi o escomensamén ere una alegría loca, algo mesclada de temó superstissiosa, una exitassió ñirviosa, que los fée cridá y fé gestos y pantomimes descabellades, después va sé un recreo passífic, suave, renovat varies vegades al día. Va tardá mol en gastás aquella emossió de contemplá la marcha vertiginosa, acompañada del ven, de la gran serpota de ferro, que portabe a dins tan soroll y tantes castes de gens desconegudes, extrañes, forasteres.

Pero lo telégrafo, lo ferrocarril, tot aixó ere lo de menos: un acsidén passajero que se aufegabe al mar de soledat que rodejabe lo prat Somonte. Desde allí no se veíe cap vivienda humana; allí no arribaben sorolls del món mes que al passá lo tren.

Matíns sense fi, deball dels rayos del sol, a vegades entre lo sumbá dels insectes, la vaca y los chiquets esperaben la proximidat del michdía pera torná a casa. Y después, tardes eternes, de dolsa tristesa silensiosa, al mateix prat, hasta arribá la nit, en lo lucero de la vesprá com a testigo mut a la altura. Rodaben los nugols allá dal, caíen les sombres dels abres y de les peñes a la lloma y al pas de bestiá, se gitaben los muixóns, escomensaben a brillá alguns estrels a lo mes oscur del sel blau, y Pinín y Rosa, los chiquets bessons, los fills de Antón de Chinta, tintada l'alma de la dolsa serenidat ensomiadora de la solemne y seria naturalesa, callaben hores y hores, después dels seus jocs, may massa estrepitosos, assentats prop de la Cordera, que acompañabe lo augusto silensio de tarde en tarde en un blang tintineo de modorra esquella.

An este silensio, an esta calma inactiva, ñabíen amors. Se volíen los dos germáns com dos mitats de una fruita verda, chunits o ajuntats per la mateixa vida, en escasa consiensia de lo que en ells ere diferén, de lo que los separabe; volíen Pinín y Rosa a la Cordera, la vaca agüela, gran, esgroguida, en un cap com una cuna. La Cordera li recordaríe a un poeta la zavala del Ramayana, la vaca santa; la amplitut de les seues formes, la solemne serenidat dels seus pausats y nobles movimens, aire y contornos de ídolo destronat, caigut, contén en la seua sort, mes satisfeta de sé vaca verdadera que deu fals. La Cordera, hasta aon es possible adiviná estes coses, pot dis que tamé volíe als bessons encarregats de apassentala, pasturala.

Ere poc expresiva; pero la passiensia en que los tolerabe cuan jugán ella los servíe de cuixí, de amagatall, de montura, y pera datres coses que ideabe la fantassía dels pastorets, demostrabe tássitamen lo afecte del animal passífic y pensatiu.

Als tems difissils, Pinín y Rosa habíen fet per la Cordera los impossibles de solissitut y convoyamén. No sempre Antón de Chinta habíe tingut lo prat Somonte. Este regalo ere una cosa relativamen nova. Añs atrás la Cordera teníe que eixí a la gramática, aixó es, a pasturá com podíe, a la bona ventura dels camins y sendes de les esquilades y pobres pastures del comú, que tan teníen de vía pública com de pastures. Pinín y Rosa, en tals díes de penuria, la guiaben als millós tossalets, als puestets mes tranquils y menos esquilmats, y la liberaben de les mil injuries a les que están exposades les pobres reses que tenen que buscá lo alimén pels azars de un camí.

Als díes de fam (fame, com diuen allá dal), al corral, cuan lo fenás escassejabe y lo “narvaso” o sostre pera ensostrá lo llit calén de la vaca tamé faltabe, a Rosa y a Pinín los debíe la Cordera mil industries que li suavisaben aquella miseria. ¡Y qué podem di dels tems heroics de la cría y lo assormá, cuan se entablabe la lucha nessessaria entre lo alimén y regalo de la nassió y lo interés dels Chintos, que consistíe en robá de les mamelles de la pobre mare tota la lleit que no fore absolutamen indispensable pera que lo ternero acampare! Rosa y Pinín, an este conflicte, sempre estaben de part de la Cordera, y en cuan ñabíe una ocasió, de amagatontes, soltaben lo ressental mamón, lo vedellet, que, ensegat y abalotat, tossán contra tot, corríe a buscá lo amparo de la mare, que lo albergabe daball del seu ventre, girán lo cap agraída y solíssita, dién, a la seua manera:

- Dixéu als chiquets y als ternerets que vinguen a mí.

Estos recuerdos, estos llassos son dels que no se olviden. Ham de afegí a tot aixó que la Cordera teníe la milló pasta de vaca patidora del món. Cuan se veíe emparellada daball del jou en consevol compañera, fiel a la gamella, sabíe sometre la seua voluntat a la ajena, y hores y hores se la veíe en la servís belcada, lo cap torsut, en incómoda postura, velán de peu mentres la parella de la chunta dormíe an terra.

Antón de Chinta va compendre que habíe naixcut pera pobre cuan va paupá la impossibilidat de cumplí aquell somni dorat seu de tindre un corral propi en dos chuntes per lo menos. Va arribá, grassies a mil estalvis a aforramens, que eren mars de suó y purgatoris de privassions, a la primera vaca, la Cordera. Y no va passá de ahí: antes de pugué comprá la segona o segunda, se va vore obligat, pera pagali atrasos al amo, lo amo de les finques que arrendabe, a portá al mercat aquell tros de les seues entrañes, la Cordera. L'amor de sons fills. Chinta se habíe mort als dos añs de tindre la Cordera a casa. Lo corral y lo llit del matrimoni estaben paret per mich, dienli paret a unes rames de castañé y de cañes de panís. La mare Chinta, mussa de la economía de aquella casa misserable, se habíe mort mirán a la vaca per un boquete de la destrossada tapieta de rames, siñalánla com a salvassió de la familia.
"Cuidéula, es lo vostre sustento", pareixíen di los ulls de la pobra moribunda, que 
se va morí espanada de fam y de treball. Lo amor dels bessons se habíe consentrat en la Cordera; la faldeta, que té lo seu cariño espessial, que lo pare no pot reemplassá, estabe al caló de la vaca, al corral, y allá al Somonte.

Tot aixó u compreníe Antón a la seua manera, confusamen. De la venta nessessaria no se teníe que di ni chut als chiquets. Un dissapte de juliol, al fés de día, de mal humor, Antón va emprendre lo camí de Gijón, conduín a la Cordera dabán d'ell, sense datre atavío que lo collá de la esquella. Pinín y Rosa dormíen. Datres díes habíe de despertals a surriacades. Lo pare los va dixá tranquils. Al eixecás se van trobá sense la Cordera. "Sense duda, lo papa la ha portat al xatu." No los cabíe datra conjetura.

Pinín y Rosa opinaben que la vaca hi anabe de mala gana; creíen ells que no volíe mes fills, pos tots los acababe perdén pronte, sense sabé cóm ni cuán.

Al tardet, Antón y la Cordera entraben per la corralada en mala cara, cansats y polsosos. Lo pare no va doná explicassions, pero los fills van adiviná lo perill.

No la habíe venut perque dingú habíe volgut arribá al preu que an ell se li habíe ficat al cap. Ere una animalada: un sofisma del cariño. Demanabe mol per la vaca pera que dingú se atreviguere a emportássela. Los que se habíen arrimat a intentá fortuna van colá pronte renegán de aquell hombre que mirabe en ulls de rencor y dessafío al que gosabe insistí en arrimás al preu fixat al que ell se encaparrabe.
Hasta lo radé momén del mercat va está Antón de Chinta al Humedal, donanli plasso a la fatalidat. "No se dirá - pensabe - que yo no vull vendre: son ells que no me paguen lo que val la Cordera." Y, al remat, suspirán, si no satisfet, en sert consol, va empendre lo camí de tornada per la carretera de Candás, entre lo guirigay y soroll de gorrinos y terneros, 
bueys y vaques, que los aldeans de moltes parroquies de la roglada conduíen en mes o menos faena, segons la antigüedat de les relassions entre amos y besties.

Al Natahoyo, al cruse de dos camins, encara va está exposat lo de Chinta a quedás sense la Cordera: un veí de Carrión que'l habíe estat rondán tot lo día oferinli pocs duros menos dels que demanabe, li va fotre lo radé ataque, algo engatinat.. Lo de Carrión pujabe, pujáe, luchán entre la codissia y lo capricho de emportás la vaca. Antón, com una roca. Van arribá a tindre les mans entrellassades, parats al mich de la carretera, interrumpín lo pas ... al remat la codissia va pugué mes; lo pico dels sincuanta los va separá com un abisme; se van soltá les mans, y cadaú va tirá per lo seu camí; Antón, per una senda que, entre madreselvas que encara no floríen y romigueres o garraberes en flo, lo va portá hasta casa seua.

Desde aquell día que van adiviná lo perill, Pinín y Rosa no van tartí. A mija semana se va personá lo mayordomo al corral de Antón. Ere un atre aldeá de la mateixa parroquia, de males pusses, cruel en los arrendadós atrasats. Antón, que no admitíe renecs, se va ficá blang dabán de les amenasses de desahucio. Lo amo ya no se esperabe mes.
Bueno, vendríe la vaca a vil preu, per una berena. Teníe que pagá o quedás al carré.

Lo dissapte siguién, Pinín va acompañá hasta lo Humedal a son pare. Lo chiquet mirabe en horror als contratistes de carn, tratans, que eren los tiranos del mercat.
La Cordera va sé comprada a preu just per un rematán de Castilla. Se li va siñalá la pell y va torná al seu corral de Puao, ya venuda, de un atre, tañín tristemen la esquella.
Detrás caminaben Antón de Chinta, pensatiu, y Pinín, en los ulls com a puñs.
Rosa, al sabé la venta, se va abrassá al cap de la Cordera, que lo inclinabe a les carissies com al jou.

"¡Sen anabe la agüeleta!", pensabe en l'alma destrossada Antón.

"¡Ella sirá una bestia, pero sons fills no teníen datra mare ni datra yaya!"

Aquells díes, a la verdura del Somonte, lo silensio ere fúnebre. La Cordera, que ignorabe la seua sort, descansabe y pasturabe com sempre, sub specie aeternitatis, com descansaríe y minjaríe un minut abans de que la brutal massolada la derribare morta.
Pero Rosa y Pinín estaben dessolats, estesos damún de la herba. Miraben en rencor los trens que passaben, los arams del telégrafo.
Aquell món los ere desconegut, tan lluñ de ells per un costat, y per l'atre lo que los portabe la seua Cordera. Lo divendres, al tardet, va sé la despedida. Va vindre un encarregat del rematán de Castilla a buscá la res. Va pagá, van beure un trago Antón y lo comissionat, y se va traure la Cordera cap a la quintana. Antón habíe apurat la botella; estabe exaltat; lo pes dels dinés a la burchaca l'animabe tamé. Parlabe mol, alababe les exelensies de la vaca. L'atre sonreíe, perque les alabanses de Antón eren impertinens. ¿Que donabe la res tans y tans cantes de lleit? ¿Que ere noble al jou, forta a la cárrega? ¿Y qué, si al cap de pocs díes habíe de está feta chulles y datres pesses suculentes?
Antón no se volíe imaginá aixó; se la figurabe viva, traballán, servín a un atre llauradó, olvidada de ell y de sons fills, pero viva, felís ... Pinín y Rosa, assentats damún del mun de pallús, record sentimental pera nells de la Cordera y dels seus propis afans, units per les mans, miraben al enemic en ulls de espán. Al instán supremo se van aviá damún de la seua amiga; besets, abrassades: va ñabé de tot. No podíen separás de ella.
Antón, agotada de repén la exitassió del vi, va caure com a un marasmo; va crusá los brassos, y va entrá al corral oscur. Los fills van seguí un bon tros per la senda, de alts setos, lo trist grupet del indiferén comissionat y la Cordera, que caminabe de mala gana en un desconegut y an aquelles hores. Al remat, se van tindre que separá.
Antón, malhumorat, cridabe desde casa:

- ¡Bah, bah, chiquets, prou de singlots y gemecs! - Aixina cridabe de lluñ lo pare, en la veu enterbolida per les llágrimes.

Caíe la nit; per la senda oscura, que féen casi negra los alts setos, formán casi una bóveda, se va pedre lo bulto de la Cordera, que pareixíe negra de lluñ. Después no va quedá de ella mes que lo tintineo pausat de la esquella, desaparegut a la distansia, entre los chirrits melancolics de infinites chicharres.

- ¡Adiós, Cordera! - cridabe Rosa desfeta en plos -. ¡Adiós, Cordera de la meua alma!

- ¡Adiós, Cordera! - repetíe Pinín, no mes sereno.

- Adiós - va contestá al final, al seu modo, la esquella, perdense lo seu lamén trist, ressignat, entre los demés sonidos de aquella nit de juliol a la aldea -.

En son demá, mol pronte, a la hora de sempre, Pinín y Rosa van aná al prat Somonte. Aquella soledat no los habíe paregut may trista; aquell día, lo Somonte sense la Cordera pareixíe lo desert.

De repén va chulá la locomotora, va apareixe lo fum, y después los vagons.
A un furgó tancat, en unes estretes finestres altes o respiraderos, van atiná los germans bessons caps de vaques que, pasmades, miraben per aquells tragallums.

- ¡Adiós, Cordera! - va cridá Rosa, adivinán allí a la seua amiga, a la yaya vaca.

- ¡Adiós, Cordera! - va bramá Pinín en la mateixa fé, enseñánli los puñs al tren, que volabe camí de Castiella. Y, plorán, repetíe lo rapaz, mes enterat que san germana de les picardíes del món:

- La porten al matadero ... carn de vaca. Pera minjá los siñós, los indianos.

- ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Cordera!

Y Rosa y Pinín miraben en rencor la vía, lo telégrafo, los símbolos de aquell món enemic que los arrebatabe, que los devorabe a la seua compaña de tantes soledats, de tantes ternures silensioses, pera satisfé la gula, pera convertila en manjars de rics golafres...
- ¡Adiós, Cordera! ¡Adiós, Cordera! -

Van passá mols añs. Pinín se va fé mosso y sel va emportá lo rey pera luchá a la guerra carlista. Antón de Chinta ere cassero de un cacique dels vensuts; no va ñabé influensia pera declará inútil a Pinín que, per sé, ere com un roble.

Y una tarde trista de octubre, Rosa, al prat Somonte, sola, esperabe lo pas del tren correu de Gijón, que se emportabe los seus unics amors, son germá.

Va chulá allá lluñ la máquina, va apareixe lo tren a la trinchera, va passá com un rellámpec. Rosa, casi a les rodes, va pugué vore un instán a un coche de tersera (com los que fée aná Antonio Machado pera tot viache), una caterva de caps de pobres quintos que cridaben, gesticulaben, saludán als abres, a la terreta, als cams, a tota la patria familiar, la menuda, que dixaben pera aná a morí a luches entre germáns, fratrissides, de la patria gran, al servissi de un rey y de unes idees que no coneixíen.
Pinín, en mich cos fora de una ventanilla o finestreta, va estendre los brassos a san germana; casi se van tocá. Y Rosa va pugué escoltá entre lo estrépit de les rodes y lo sarabastall dels reclutes la veu diferenta de son germá, que gañolabe exclamán, com inspirat per un record de doló lluñá:

- ¡Adiós, Rosa! ... ¡Adiós, Cordera! - ¡Adiós, Pinín! ¡Pinín de la meua alma! ...

Allá anabe, com l'atra, com la vaca agüela. Sel emportabe lo món. Carn de vaca pera los golafres, pera los indianos: carn de la seua alma, carn de cañó pera les grilladures del món, pera les ambissions dels atres."

Entre confussió de doló y de idees, pensabe aixina la pobre germana veén lo tren pedres allá lluñ, chulán trist, en chulits que repercutíen los castañés, les vegues y los roquissals...

¡Qué sola se quedabe! Ara sí, ara sí que ere un desert lo prat Somonte.

- ¡Adiós, Pinín! ¡Adiós, Cordera! -

En quín odio mirabe Rosa la vía mascarada de fullí; en quína ira los arams del telégrafo. ¡Oh!. Be fée la Cordera en no arrimás. Alló ere lo món, lo desconegut, que se u emportabe tot. Y sense pensáu, Rosa va apoyá lo cap damún del tocho enclavat com un pendó a la punta del Somonte. Lo ven cantabe a les entrañes del pi sec la seua cansó metálica. Ara ya u compreníe Rosa. Ere una cansó de llágrimes, de abandono, de soledat, de mort. A les vibrassions rápides, com a queixits, creíe escoltá, mol lluñana, la veu que gañolabe per la vía abán:

- ¡Adiós, Rosa! ¡Adiós, Cordera! -


Auf Wiedersehen, Cordera!

domingo, 27 de agosto de 2017

Dolça Catalunya contra lo nasionalisme catalá

Dolça Catalunya contra lo nassionalisme catalá:
 
Hace 5 años era impensable que en Barcelona pasaran cosas que només passaven a pobles vascos martiritzats pel nacionalisme, com Hernani o altres pobles del Goyerri.
Pero los catabatasunos siempre estuvieron allí, sembrando su semilla de odio y rencor, penetrando las instituciones catalanas. Ayer toda España pudo ver el fruto de décadas de nacionalismo catalán y pasotismo gubernamental
los conductores de la furgoneta asesina fueron el Rey, Rajoy y “aspanya.
Un tipo se afanó en acercarse al Rey para hacerse una foto con un cartel -pagat per tots els pepets i les maries- en el que acusaba a Felipe VI de asesinar a las 16 víctimas
 
Es un tal David Minoves, el mismo tipo que se extasió con el etarra Otegui hace unos meses en Barcelona. Minoves cumple briefing: es de ERC y llepasubvensions professional, no se li coneix ocupació fora de la galàxia subvencionada.

http://www.elmundo.es/espana/2017/08/27/59a1fc84ca4741960d8b45c6.html

http://www.abc.es/espana/abci-manifestante-organizador-debate-llevo-arnaldo-otegui-barcelona-201708270433_noticia.html

http://www.esdiario.com/100310348/Las-fotos-mas-bochornosas-del-pacifista-que-insulto-a-Felipe-VI-en-Barcelona.html

 
Felipe , qui vol la pau no trafica amb armes
Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes
 
Molt bé, Minoves, valent. Ayer miles de catalanes se dieron de baja del prusés gracias a ti.
Dolça i patètica Catalunya
Dolça Catalunya contra lo nassionalisme catalá
 
manifestación, Barcelona, catalanistas, detrás no nacionalistas
 

miércoles, 15 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA.
 
Micer Guiglielmo del Rosselló done a minjá a la seua dona lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, mort per nell y amat per nella; sabénu ella después, se avíe de una finestra alta y se mate, y es enterrada en lo seu amán.

JORNADA CUARTA. NOVELA NOVENA. Guiglielmo del Rosselló, Guiglielmo Guardastagno


 
Habén acabat la historia de Neifile no sense habé fet sentí gran compassió a totes les seues compañes, lo rey, que no volíe abolí lo privilegi de Dioneo, no quedán dingú mes per narrá, va escomensá:
Me s´ha ficat al pensamén, siñores, una história que tos fará sentí igual compassió o mes que la passada, perque mes alts van sé aquells als que los va passá y lo acsidén va sé mes roín que los que aquí se han contat hasta ara.

Debéu, pos, sabé que, segóns conten los provensals, a la Provensa va ñabé fa tems dos nobles caballés que teníen castells y criats. La un teníe per nom micer Guiglielmo de Rosselló y l´atre micer Guiglielmo Guardastagno; y com la un y l´atre eren mol avansats en les armes, se volíen mol y teníen per costum aná sempre a tots los torneos, justes o datres fets de armes juns y portán una mateixa divisa.

Y encara que cadaú vivíe al seu castell y estaben apartats la un del atre mes de deu milles, va passá que, tenín micer Guiglielmo de Rosselló una mol guapa y atractiva Siñora per dona, micer Guiglielmo Guardastagno, fora de tota mida y pese a la amistat y la compañía que ñabíe entre ells, se va enamorá de ella. Y tan va fé, ara en un acte ara en un atre, que la Siñora sen va acatá; y com sabíe que ere un caballé mol valén, li va agradá, y va escomensá a vóldrel hasta tal pun que ya no volíe res mes que an ell, y no esperabe mes que sé requerida per nell; lo que va passá poc tems después, y juns van está una vegada y un atra, volénse mol. Y aixina están juns, en poca discressió, va passá que lo home sen va acatá y se va enfadá mol, hasta tal pun que lo gran amor que li teníe a Guardastagno se va convertí en un odio mortal, pero u va sabé tíndre amagat com los dos amans habíen tingut lo seu amor; y va dessidí matál.
Va passá que se va pregoná a Fransa un gran torneo; lo que lo de Rosselló en seguida lay va fé di a Guardastagno, y va maná díli que si volíe, aniguere aon ell vivíe y juns pensaríen si anáy y cóm. Guardastagno, contentíssim, va contestá que al día siguién sense falta aniríe a sená en ell. Rosselló, sentín alló, va pensá que habíe arribat lo momén de matál, y armánse, al día siguién, en uns homens seus, va montá a caball, y a una milla del seu castell se va ficá amagat esperánlo a un bosquet per aon seguramén passaríe Guardastagno; y habénlo esperat un bon rato, lo va vore vindre desarmat en dos homens seus jun an ell, tamé desarmats com ell, que no se temíe res de alló; y cuan lo va vore arribá an aquella part aon volíe, cruelmén y ple de rencor, en una llansa a la ma, li va eixí al pas cridán:
- ¡Traidó, eres home mort!
Y dit aixó li va aventá la llansa al pit. Guardastagno, sense pugué di res en la seua defensa ni cap paraula, va sé atravessat per aquella llansa, va caure an terra y poc después va morí. Los seus homens no habíen reconegut al que u habíe fet, van girá los caps als caballs, y lo mes depressa que van pugué van fugí cap al castell del seu siñó. Rosselló, desmontán, en un gaviñet va obrí lo pit de Guardastagno y en les seues mans li va traure lo cor, y fénlo embolicá en lo pendó de una llansa, va maná a un dels seus criats que lo portare; y habén manat a tots que dingú diguere una paraula de alló, va torná a montá a caball y, sén ya de nit, va torná al seu castell. La Siñora, que habíe sentit que Guardastagno habíe de vindre a sopá aquella la nit, y en grandíssim dessich lo esperabe, com no lo vee vindre, se va extrañá mol y li va di al home:
- ¿Cóm es aixó, siñó, que Guardastagno no ha vingut?
A lo que lo home va contestá:
- Siñora, hay sabut de la seua part que no pot arribá aquí hasta demá. De lo que la Siñora se va quedá bastán enfurruñada.
Rosselló, desmontán, va fé cridá al cuiné y li va di:
- Agarra aquell cor de jabalí y prepara lo milló plat que sápies; y cuan estigue a la taula, fésmel arribá en una escudella de plata. Lo cuiné, agarrán lo cor y ficán en alló tot lo seu arte y tota la seua períssia, lo va fé a trossets y li va ficá moltes espéssies, y va prepará en lo cor un manjar per a chupás los dits. Micer Guiglielmo, cuan va sé hora, en la seua dona se va assentá a la taula. Va vindre lo minjá, pero ell, per la malesa cometuda, va minjá poc. Lo cuiné li va enviá lo manjar, y lo van colocá dabán de la Siñora, mostránse ell aquella nit desganat. La Siñora, que no estabe desganada, va escomensá a minjássel y li va pareixe bo, per lo que sel va fotre tot. Cuan lo caballé va vore que la Siñora sel habíe minjat tot, va di:
- Siñora, ¿qué tal tos ha paregut este minjá?
La Siñora va contestá:
- Monsiñó, a fe que m´ha agradat mol.
- Aixina me ajude Deu com u crec - va di lo caballé- y no me maravillo si mort tos ha agradat lo que viu tos va agradá mes que datra cosa.
La Siñora, sentit aixó, se va quedá una mica callada, y después va di:
- ¿Cóm? ¿Qué es lo que me hau donat de minjá?
Lo caballé va contestá:
- Lo que hau minjat ha sigut lo cor de micer Guiglielmo Guardastagno, a qui com dona desleal tan volíeu; y podéu está segura de que ha sigut aixó perque yo en estes mans lay hay arrencat del pit.
La Siñora, escoltán aixó de aquell a qui mes que a dingú volíe, si va sentí doló no ña que preguntáu, y después de un rato va di:
- Hau fet lo que faríe un caballé desleal y roín, Vach sé yo, sense forsám ell, qui lo vach fé siñó del meu amor; no ell sino yo tenía que patí este cástic. No vullgue Deu que detrás de un minjá tan noble com ha sigut lo cor de un tan valén y cortés caballé com micer Guiglielmo Guardastagno ere, may caigue un atre minjá. Y eixecánse, per una finestra que estabe detrás de ella, sense pensássu ni un momén, se va aviá. La finestra estabe mol alta, per lo que al caure la Siñora no sol se va matá, sino que se va fé a trossets. Micer Guiglielmo, veén aixó, se va assustá mol, y li va pareixe que habíe fet mal; y va tíndre temó dels llauradós y del conde de Provensa. Va fé prepará los caballs y sen va aná de allí. Al matí siguién se va sabé per tota la comarca cóm habíe passat lo cas. Los del castell de micer Guiglielmo Guardastagno y los del castell de la Siñora, en grandíssim doló y plos van arreplegá los dos cossos. Los van enterrá juns a la capella del castell de la Siñora, y van escriure uns versos dién quí eren los que estaben allí sepultats, y la manera y la raó de la seua mort.
 

 

martes, 16 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula

SEGLE XVIII. 
Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. 
- *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. 

FRANCISCO BALART. 

Jesu-Christ la Passió vostra 
tots la devem contemplar; 
al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro)
quant sentí lo Gall cantar. 
Christians lo que 'us diré: 
creuréu de la Passió 
dels Apóstols y deixebles, 
de Jesu-Christ Nostre Senyor: 
y de tota la conversa 
que entre ells va passar; 
al manco la de Sant Pere 
quan sentí lo Gall cantar. 
Un Dijous Sant de cap vespre 
com estava ordenat, 
digué Jesus als Deixebles 
que vajan á la Ciutat: 
allí trobaréu un home 
ab un canter d' ayga en má,
seguíulo fins á la porta 
de ahont veuréu que entrará. 
Los Deixebles humilment 
fan lo que el Mestre 'ls ha dit, 
vanse á Jerusalem 
perque Dèu n'era servit. 
Allí entrant á la Vila, 
davant d' ells se demostrá 
un home ab gran alegría, 
ab un canter d' ayga en má. 
Diréu al amo de casa, 
que jo vos hi he enviat, 
que vull celebrar la Pasqua, 
puig lo temps es arribat. 
Demanaréu una Taula, 
comensáula de parar, 
esta nit los meus Deixebles 
ab vosaltres vull sopar. 

Quan Jesus fou en la Taula 
en casa Simeon Leprós, 
humilment li presentaren 
aquell menjar tant preciós. 
Digué Jesus estas paraulas, 
comensantse á contristar: 
ab gran desitg esperava 
de menjar aqueix sopar. 
Quan Jesus fou en la Taula, 
segons escriu Sant Matheu, 
esta nit los meus Deixebles 
hu de vosaltres me trahiréu. 
Ja fugirán las Ovellas 
quan lo Pastor pres será, 
los Soldats tots á la una 
deixarán llur Capitá. 
Lo qui á mí me trahirá 
posará la má al meu plat, 
y ell se'n portará 'l bocí 
que per mí está reservat. 
Y vindrá lo Fill del home, 
puix així promés está, 
crucificat será lo Home, 
Dèu clarificat está. 
Miráu quanta amistat porta 
Jesu-Christ á n' al traydor, 
posant junts la má al plat, 
qu' es voluntat del Senyor. 
Per veure si 's penediria 
no 'l volgué escandalisar, 
perque portava la bossa 
del vendre y del comprar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, may vos deixaré, 
avans moriré per Vos, 
Senyor, que no fugiré. 
Y si algú se escandalitsa 
escandalitsat será, 
que jo 'l ne perseguiré 
ab lo coltell en la má. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
mira en esta santa nit, 
antes que lo Gall no cante 
jurarás que no m' has vist: 
y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado)
ab mi vindrás á ignorar, 
fins dir no coneixes l' Home 
que es lligat en lo Pilar. 
Encara dich mes avant, 
mira, Pere, que farás, 
antes que lo Gall ne cante 
tres voltas me negarás. 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
comensá de contristar, 
volgué entendrer lo Misteri 
que en la Taula se va obrar. 
Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules)
acabaren de sopar; 
Jesus pren la tovallola, 
la bacina en l'altre má. (palangana, bacín)
Per mostrarnos la Doctrina 
los peus los volgué rentar, 
á fins y los peus de Judas 
Jesu-Christ se va inclinar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, vos no 'm rentaréu; 
tú no rebrás lo meu Cos 
si jo no 't rento los peus. 
No, Senyor, los peus á solas, 
que las mans me vull rentar; 
lo que ja está net, Pere, 
no fretura de rentar. 
Deixebles, tots sou mòlt nets 
de culpas y de pecats, 
si no es aquell mal enterch 
Deixeble tant desditxat. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
tot passa en veritat, 
valdria mes que en la terra 
un home tal no fos nat. 
Jesus may fa ninguna obra 
sinó ab gran cumpliment, 
va posar la tovallola. 
y ordená 'l Sant SAGRAMENT: 
Qui menjará de la Carn mia, 
y de la mia sanch beurá, 
si es mort cobrará vida, 
si es viu bè morirá. 
Judas també combregá, 
possehit ja del Dimoni, 
Jesu-Christ li va parlar: 
vesten acabar ta obra. 
Ningú d'ells may entengueren 
lo que Jesus va parlar, 
pensant podé li dolia 
quan Judas se va penjar. 
Quan Judas se 'n fou anat 
Jesu-Christ feu un Sermó, 
haja pau entre vosaltres 
y no hi haje mes rencor: 
lo que lo mes petit vulla 
lo mes gran també ho voldrá, 
que jo pregaré al meu Pare 
vos tinga tots de sa má. 
Un poch estaré ab vosaltres, 
mes tantost me 'n aniré, 
teniu ferme esperansa 
que al ters dia tornaré: 
de Adam la gran cayguda 
Jo la tinch de reparar, 
y las Ovellas cautivas 
aniré Jo á rescatar. 
Allí ahont Jo aniré 
valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros)
que per conservar la Fé 
haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés)
Quan se vindrá la jornada 
Jo vos vindré á cercar, 
y vos donaré una vida, 
la qual sempre durará. 
Quan aniréu per lo Mon 
predicant la Santa Fé, 
Deixebles, ab lo meu nom 
destruiréu a Llucifer: 
y en mostrarli la Creu mia 
ahont me posarán demá, 
ahont se vulla que sia, 
ab lo meu nom fugirá. 
Contempláulo dins del hort 
com estava agenollat, 
aguardant la trista mort 
ab tanta humilitat. 
Los Sants Pares y Profetas 
may cessavan de clamar: 
Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix)
veníunos á llibertar. 
La segona oració 
que va fer lo Fill de Déu, 
lo Calzer de passió (cáliz)
li aportá San Miquel. 
Acceptáulo, Jesus Dèu, 
que aquesta ha de passar 
la Vostra Santa Persona, 
si lo mòn voléu salvar. 
Quan Jesus hagué acceptat 
lo Calzer de passió, 
se girá á sos Deixebles, 
que dormian de tristor: 
esta nit los meus Deixebles, 
tots me voliau ajudar, 
ara solament una hora 
ab mí no podeu vetllar. 
Despertáu los meus Deixebles 
y direm Oracions, 
que Dèu nos do paciencia 
en nostras tribulacions. 
Lo enemich del Fill del Home 
esta nit no dormirá, 
per guiar que 'l Fill del Home 
lo pugan crucificar. 
Lo enemich may ha sabut, 
ni entés perfectament, 
que Jo sia la virtut 
del Pare Omnipotent; 
ni entendre lo Misteri 
de la Santa Trinitat 
á fins que lo meu Deixeble 
falsament me haurá besat. 
Ja se acostan las tenebras, 
pero anemsen aviat, 
que ja sento las cadenas 
ab que tinch de ser lligat: 
qui tindrá coltell ó gladi 
bè lo podrá guardar, 
perque tots son gent de armas 
los que 'm venen á cercar. 
Llavors Judas arribá 
ab los Jueus ab grans crits, 
Jesu-Christ los va parlar: 
¿qué cercáu los meus amichs? 
Ells llavors cauhen en terra 
en sentir Jesus parlar, 
fins que plagué á Jesus 
ningú d' ells se va aixecar. 
Diumenge era ab vosaltres 
que 'm feyau mòlt gran honor,
ara veniu tots ab armas, 
com si fos un malfactor. 
Ell los diu veniume á pendre 
que 'us ne dono llibertat, 
cumplit se han las Profecías 
del que está profetisat. 
Llavor Judas lo besa 
á la galta preciosa; 
prestament se va acostar 
aquella gent rabiosa: 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
volguels fer tornar atrás, 
y va tallar la orella 
á Malcos, criat de Caifás. 
Torna lo teu coltell, Pere, 
á son lloch acostumat; 
qui de coltell feriria, 
de coltell será nefrat. 
En tocant Jesus la orella 
prestament la va curar, 
quan veren semblant Misteri 
mes se varen indignar.
En casa de Anás portaren 
á Jesus pres y lligat, 
perque la anyada passada 
tenia 'l Pontificat. 
Dintre de una gran sala 
aquella nit va passar 
Christo ab las mans lligadas 
arrimat en un Pilar. 
Diu Sant Pere á Sant Joan 
seguim tots á Jesu-Christ, 
ara no 'ns coneixerán, 
perque es obscura la nit. 
A dins de aquella sala 
los dos se varen entrar, 
perque Sant Joan de casa 
era mòlt familiar. 
Quan Sant Pere va sentir 
maltractavan al Senyor, 
la sirventa li va dir: 
¿tú ets de aquell Malfactor? 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
innocent me fas tornar: 
dicte que n' ets Galileo, 
jo 't conech ab lo parlar. 
La sirventa may callava 
perque es cap de pecat: 
dicte que tú ets Deixeble 
de aquell endemoniat! 
No 'l conech, digué Sant Pere,
ignocent me fas tornar; 
dicte que ets Galileo, 
se 't coneix ab lo parlar. 
Respon un criat de casa 
servidor del Sacerdot: 
aquest perseguia á Malcos 
quant eram dintre del Hort. 
No l' conech, digué Sant Pere, 
ab jurament ho afirmá; 
tant prest com la Fe li falta
lo Gall se posa á cantar. 
Jesus mira á Sant Pere 
quan lo Gall hagué cantat, 
prestament hisqué de casa 
á plorar lo seu pecat. 
Diu la Santa Escriptura, 
que es cosa de contemplar, 
que 'ls ulls de la sua cara 
pareixian una mar. 
Humilment ne respongué 
Jesu-Christ al Pontífice:
digas, ¿per qué me interrogas 
de mos costums y Doctrina? 
A los de la Sinagoga 
davant tots he predicat, 
interroga tot lo Poble 
que dirá la veritat. 
Llavors Malcos lo ingrat, 
oblidat del benefici, 
un bofet li va pegar: (bofetada, bufetada)
¿axí parlas al Pontífice?
Portantne la ma armada 
fortament li va pegar: 
en aquella cara sagrada, 
quels ángels miran de grat. 
Respongué mòlt humilment 
Jesu-Christ a ne 'l criat: 
si mal parlo al Pontífice, 
digas ¿ab qué he errat? 
Y si bè, ¿per qué me pegas 
sens trobar en mí error? 
Contemplém com maltractavan 
a Jesus nostre Senyor. 
Lo divendres quant fou dia 
portárenlo á Pons Pilat; 
perque era President 
del Emperador enviat. 
Llavors en aquella hora 
que 'l hagué interrogat 
Jo enviá al Rey Herodes, 
que 's trobava en la Ciutat. 
Quan Herodes lo vegé,
digué als cavallers seus: 
per cert ne trobo gran pler 
de veure al Rey de Jueus. 
Miréu de qué me ha servit 
lo senyor de Pons Pilat; 
eram mòlt grans enemichs, 
y ara cobram amistat. 
Herodes lo interrogá, 
mes Jesus no respongué, 
y veyent no li parlava 
mòlt admirat ne estigué. 
Dient que pot ser la causa 
que Jesus no li ha parlat 
era perque el Rey Herodes 
estava excomunicat. 
Herodes per menysprearlo 
ja de blanch lo feu vestir, 
á casa Pilat tornáulo, 
puig á mí res no m' vol dir. 
Jo no sé la causa sua, 
ell ab mí no ha parlat, 
digáuli las mans li beso 
per la nova amistat. 
Los Jueus altre vegada 
prengueren al Fill de Dèu, 
davant Pilat tots cridavan 
muyra, muyra, vaje en Creu. 
Crucificáulo vosaltres, 
los respongué Pons Pilat, 
perque may entre Escripturas 
jo tal Lley no he trobat. 
Pons Pilat li preguntava: 
digas ¿ets rey dels Jueus? 
Jesu-Christ li va parlar: 
puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? 
Assó no es lo meu regne, 
ni may lo he aministrat; 
dicte que ets Rey de Judea, 
diu Pilat ab veritat. 
Diu Pilat no trobo causa, 
que sia causa de mort, 
si ell vos ha fet agravi, 
jo 'l faré assotar mòlt fort. 
Pensant que així estaria 
tot lo Poble acontentat; 
pero ab grans crits cridavan 
que sia crucificat. 
Ab gran furia assotaren 
los Jueus al Fill de Dèu, 
cinch mil assots li donaren 
ab diferents instruments. 
Tot lo cos li maltractaren 
per pagar nostre pecat, 
plorém com plorá Sao Pere 
quan veu lo Gall ha cantat. 
Puig que Rey es aquest Home. 
així ho diuhen los Rabins, 
fassamli una Corona 
de puntas de jonchs marins.
Y dos de la Sinagoga 
se 'n anaren al mercat 
á comprar una Corona 
per posarli en son cap. 
Quan tingueren la Corona 
al sant cap li han ficada, 
per afligir sa Persona 
ab bastons li han apretada. 
La cara li han tapada, 
saludantlo ab deshonor, 
de setanta y dos espinas 
coronaren al Senyor. 
Mòlt volia Pons Pilat 
que Jesus ne prengués mort; 
així 'l trau á la finestra 
per rebre algun conort. 
Dient: veus aquí lo Home 
que m'haveu encomanat, 
y miráu entre vosaltres 
si será prou castigat. 
Quan Pilat sentí la gent 
que cridavan tol-le, tol-le: 
per cert que sou mólt dolents 
de fer morir aquest Home. 
Puig que vostra lley ordena 
que un home se llibertás, 
llibertém pues á Jesus, 
y sentenciám á Barrabás. 
Deixa estar á Barrabás, 
tot lo poble responguè, 
crucificáu á Jesus, 
que aixís al poble convé. 
Y muyra donchs aquest Home 
per guardar algun excés; 
diu Pilat no li veig causa, 
ni abasta tot son procés. 
Dos testimonis cercaren 
falsos per testificar, 
perque Pilat á las horas 
lo hagués de condemnar. 
pero entengué la mentida, 
aygua vol pera las mans, 
dient, jo no tinch la culpa, 
cayga sobre vostres sanchs. 
Ab gran furia cridaren 
tots los Jueus ab un crit: 
vinga ja sobre nosaltres 
la sanch de aquest inich. 
Y no sols sobre nosaltres, 
nostres fills volém posar, 
condempna prest aquest Home, 
que 'l volem crucificar. 
Lo endemá era festa; 
mòlt tardava als Jueus 
que la sentencia fos dada 
per carregarli la Creu. 
Essent ella tant pesada, 
temeren no 'ls desfallís, 
que no li caygués en terra, 
per lo camí no morís. 
Quan los Jueus varen veure 
que rossegava la Creu, 
férenli posar darrera 
á ne 'l Simon Cirineu: 
no per pietat alguna, 
que bè 'l ne varen pagar, 
sino perque temian 
que no hi pogués arribar. 
En lo carrer de Amargura 
vostre Mare os encontrá, 
plena de molt gran tristura 
prestament vos abrassá. 
Ningú d 'ells la va tocar 
que 's voluntat del Senyor; 
caminant al mont Calvari 
sentíreu mòlt grant dolor. 
Quan allí fou arribat, 
aquella gent inhumana, 
mòlt prest vos han despullat 
de vostra roba sagrada. 
La sanch de nou vos brollava, 
que eixia per tot lo Cos, 
y los sayons prest jugaren 
sobre del vestit la sort. 
Després de haverhos clavat 
en la preciosa Creu, 
los Jueus tots á la una 
vos feyan burla y menyspréu. 
pero Vos al vostre Pare 
los havéu encomenat, 
que 'ls tinga misericordia, 
y los perdone llur pecat. 
Sobre la Creu vos posaren, 
així hu diguè Pons Pilat, 
la causa de vostre agravi, 
ab aquell Títol honrat. 
De tres llenguas lo ha dictat, 
que així tots ho entendrém, 
dient lo que el Títol deya: 
Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI)
No poguè estar ocultat 
en vos lo diví amor, 
perdonant en aquell lladre 
que 'us confessá per Senyor. 
Perdonant lo que devia 
y tot altre pecat: 
perque en vostra má dreta, 
en Creu estava posat. 
A vostre mare diguereu: 
Dona, aquí está vostre fill, 
á sant Joant la donareu
com á clar y net Espill. 
Sant Joan la pren per Mare, 
puig que Jesus ho ha manat, 
que may tals cambis se veren 
ab temps tan abreviat. 
Quan Jesus se véu clavat 
y obert tot lo sèu cos, 
cridant está á son Pare 
li done algun socós. 
Ja que ell mort per amor 
de beure ha demanat, 
portárenli fel y vinagre; 
no 'l vol quant lo ha gustat. 
Consumatum est exclama 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
quan la mort se acosta 
tractanlo ab gran rigor. 
Cumplit ha las Profecías
que de ell estava parlat, 
sens faltar una paraula 
del que Dèu ha ordenat. 
Bè savem perfectament, 
que als inferns devallá, 
y deslliurá als Sants Pares. 
y de allí se 'ls ne portá 
donantlos la sua vista 
de gloria ab cumpliment, 
aná á veurer á sa mare 
ab tant rich acompanyament. 
Perdona nostre pecat, 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
si en res habem errat 
en la mort y Passiò. 
Y la humil Verge María 
que nos vulla ajudar 
y en Sant Jaume de Galicia 
per tots ne vulla pregar. 

TORNADA. 

Jesu-Crist la Passió vostra 
tots la devém contemplar, 
al manco la de Sant Pere 
quant sentí lo Gall cantar. 


AGUSTÍ EURA. 

Lo morir es tan injust 
y tan superfluo l'espant, 
que segons l' Esperit Sant 
morir es cosa de gust. 
Quant mor y acaba lo just, 
dolcíssimament s'adorm; 
lo lance fatal y enorm 
de Lázaro 'n dará fé; 
puix Cristo en sa mort diguè 
nostre amich Lázaro dorm. 
…...

Si fos ta desgracia igual
á la de un brut y una flor 
que quan moren tambe mor 
l' ánima material, 
podria saberte mal 
la mort fatal alashoras: 
pero tu, oh home, no ignoras 
que l' ánima no fineix; 
antes quan del cor parteix 
logra notables milloras. 

Alsa la imaginació 
y mira que no es aquí 
sinó en lo Empíreo, lo fí 
de la hermosa creació.

La nostra conversació 
al cel está dirigida. 
Esta ditxosa partida 
no 't deu costar ni un sospir; 
puix millor que no morir 
ve á ser, conmutar de vida. 

¿Quí pot estar trist lo dia 
que ix llibre de una presó? 
Quí, al pendrer possessió 
de la herencia que apetía? 
Quí ha tingut melancolía 
lo dia de sa victoria? 
Quí, al fecundar la memoria 
de la Benaventuransa? 
Y quí, lo dia que alcansa 
una corona de gloria? 


IGNACI FERRERAS.

(Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) 

¿Qué pretens agitada fantasía 
que vaga, perturbada y pesarosa 
formidables ideas me presentas, 
y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? 
La nit que ab sa quietut al descans brinda 
funestas inquietuts me causa y dona, 
perturmantme 'l descans ab mil fantasmas 
y horribles visions de negras sombras. 
Lo llit, que per alivio de fatigas 
ab lo tou matalás de finas plomas 
la dolça son deuria conciliarme 
es pera mí catasta fatigosa. 
….

Acusa la inocencia ma malicia, 
sa mansuetut á mon furor s' oposa, 
sa doctrina confon mas ignorancias
y sa sencillés m'autoritat mofa. 
Los escarnis á ells fets en mí recauhen, 
lo cervell me traspassa sa corona, 
la creu pesada atrunca mes espatlles, 
los assots rigurosos me deshonran, 
los claus de peus y mans contra mí 's giran, 
clavantme 'l cor en creu la mes penosa; 
y 'l bot del ferro de la dura llansa 
iras, horrors y confusions aborta. 
La sanch per tantas llagas derramada 
del llibre de la vida apar que 'm borra 
y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto)
la terra bocarons profundos obra. 
No trobo puesto en que los peus afirme 
engullintme sas grutas horrorosas. 

IGNACI PUIG Y BLANCH. 

(Tros del Temple de la Gloria.) 

Rodejat de la sombra formidable 
que difundeix la mort assoladora, 
desterrat á una terra inhabitable 
que als tristos moradors cruel decora; 
¿com cantaré la llum inagotable 
del sol etern que brilla sens aurora 
que no ha vist del ocás la tomba obscura 
y derrama á torrents la ditxa pura?
 
Sentat ab los germans del cautiveri 
en la endolada y fúnebre ribera 
dels negres rius del Babiloni Imperi 
sufrint del enemichs la sanya fera 
y 'ls dardos de la burla y vituperi 
en una terra estranya y forastera, 
¿Com cantaré tan trájicas escenes 
entre grillons, manilles y cadenes?
 
O Vos! que resplandiu en las alturas 
de la Santa Sió, Dèu de grandesa, 
abisme inagotable de dolçuras 
donau vigor y aliento á ma flaquesa: 
en una mar sumergit de amarguras 
parlar de vostra gloria es árdua empresa; 
mes jo entraré en la senda peregrina 
si vostra llum preciosa m'encamina. 

Renovava una tarde la memoria 
dels héroes esforsats que reportaren 
de si mateixos la inmortal victoria, 
y ab ilustres hassanyas decoraren 
los fastos indelebles de la historia, 
y de llaurers eterns se coronaren;
quant me rendeix un sol molt apacible 
y pujo á la morada inaccessible. 

Per las regions etéreas navegava 
sens rumbo, sense carta y sense guia: 
un aura dolça y fresca respirava 
y mon cor dilatava la alegría: 
una calma benéfica reynava 
y la pálida lluna resplandia: 
y centellant las vívidas estrellas 
mars inmensos formavan de llums bellas.

Superava á las onas lluminosas
sens fatiga en ma rápida carrera
y ab forças inauditas y assombrosas 
corria los espays de l' alta esfera;
vencent en las regions esplendorosas
lo curs velós del águila llaugera
la nau que surca 'l mar arrebatada 
y del aire la saeta disparada.

Des d'aquellas diáfanas alturas 
un átomo la terra parexia, 
buscava las palmeras y planuras, 
los valls, lo mar inmens, la selva umbría, 
tantas y tan preciosas hermosuras,
y res la vista atenta descobria; 
mes fixantla del cel en la bellesa 
del Etern m' anunciaban la grandesa. 


SERRA Y POSTIUS. 

Si vas á Montsserrat ves per Sant. 		Lluch.
que no 't picará l' sol per mes que t'		toch, 
no vajes ab calés, gasta mes			poch, 
ves com Madó Guillaume sobre un		        ruch; 
Veurás allí unas perlas com un			truch, 
las esmeraldas com un plat de			foch, 
los diamants mes grossos que un gran 	        roch,
entre las llantias mira la del			duch; 
Si pujas á la hermita del bon			grech, 
com molt no fassa lo xerrich			xerrach, 
veurás pinsá que pren pinyó ab lo		bech, 
de la má del que va vestit de un		sach; 
altras cosas veurás que jo no			aplech; 
perque no caben en aquest			buyrach. 
 
TAULA. 
								Planas (se omitix)
Prólech

SEGLE XII
Anfós II
Guillen de Bergadan
Guerau de Cabrera
Huch de Mataplana
Ramon Vidal de Bezaudun

SEGLE XIII.
Arnau lo Catalá
Guillem de Cervera
Bernat d'Esclot (Desclot, d'Es clot; Asclot; Desbots)
Amanéu des Escas
Ramon Lull
Guillem de Mur
Oliver lo Templari
Pere II. - Guerau Borneil
Pere III
Pere Salvatge.
Serverí de Girona

SEGLE XIV
Pau de Bellviure
Fraderich de Sicilia
Llorens Mallol
Arnau March
Jaume March
Pere March
Bernat Miquel
Muntaner
Daude de Prades 
Pere lo Ceremoniós
Pons Huch III
Pere de Queralt
Anselm Turmeda 

SEGLE XV

Pere d'Abella
Mossen Avinyó
Na Tecla de Borja
Mossen Crespí de Valldaura
Roderich Diez 102 
Arnau d'Eril
Estanya
Francesch Ferrer
Fenollar. - Scrivá
Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela
Andreu Febrer
Joan Fogasot 
Ferrando.
Figueres
Pere Galvany
Jaume Gazull
Guillem Gibert
Martí Gralla
Martí García
Franci Guerau
Jordi de Sant Jordi
Romeu Lull
Ausias March
Pere Masdovelles
Berenguer Masdovelles
Joan Masdovelles.
Huch de Moncada
Joan Moreno
Mossen Navarro
Francisco Oliver
Perot Joan
Pestrana
Mossen Pere Puig
Jaume Roig
Lluis Requesens
Vescompte de Rocabertí 
Mossen Joan Roig de Corella
Joan Rocafort
Ramis
Lleonart de Sors
Jaume Safont
Comenador Stela
Mossen Sunyer
Mossen Bernat Serra
Serradell de Vich
Ramon Gavall (Çavall) 
Miquel Stela
Pere Torroella
Trafort (Traffort)
Lluis de Vilarasa
Anton Valmanya
Mossen Verdú
Francesch de la Via

SEGLE XVI.

Onofre Almudevar
Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán)
Fructuòs Bisbe y Vila
Francisco Calsa (Calça)
Joan Fernandez d'Heredia
Gabriel Leonart
Guerau de Montmajor
Pere Giberga
Ramon Havem
Ausias March 
Andreu Martí Pineda
Joan Pujol
Jeroni Pujades
Miquel Pujades
Antoni Rius
Jaume Siurana - los tres juntos -
Lluis Joan Valentí
Andreu Martí Pineda
Geroni Santpere
Pere Serafí

SEGLE XVII

Magí Casas
Pere Pau Feuria
Geroni Ferrer de Guisona
Francisco Fontanella
Vicens García
Joseph Romaguera

SEGLE XVIII.

Francisco Balart 
Agustí Eura
Ignaci Ferreras
Ignaci Puig y Blanch 
Serra y Postius


TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)