Furor - Futur

Furor, s. f., lat. furor, fureur.

Fig. Contra la furor de sa cociensa sacrifies a Dieu presumptuozamens.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Contre la fureur de sa conscience sacrifiât à Dieu présomptueusement.

CAT. ESP. PORT. (chap.) Furor. IT. Furore.

2. Furios, adj., lat. furiosus, furieux.

Mitiga coragge furios.

(chap. Mitigue lo corache furiós, furo.)

Per razo de la humor furiosa.

Eluc. de las propr., fol. 281 et 44.

Mitige courage furieux.

En raison de l'humeur furieuse.

CAT. Furios. ESP. PORT. IT. Furioso. (chap. Furiós, furiosos, furiosa, furioses.)

Lo pena de Marcel, de La Llitera, el regueret

 

Furt, Fur, s. m., lat. furtum, vol, larcin.

Tu fas furt de la mia causa, si tu fas montar a ton caval ma egua, encontra ma voluntat.

Aquel om fai furt que adobra... la causa d'autrui contra la voluntat del senhor.

Trad. du Code de Justinien, fol. 55 et 54.

Tu fais larcin de la mienne chose, si tu fais saillir par ton cheval ma cavale, contre ma volonté.

Cet homme fait vol qui travaille... la chose d'autrui contre la volonté du maître.

En fai fur o rap o tragina. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7. 

En fait vol ou rapt ou tumulte. 

Adv. comp. Que vengues a furt, e que descavalgues al alberc d'En Gaucelm. V. de Gaucelm Faidit.

Qu'il vînt en cachette, et qu'il descendît de cheval à l'habitation du seigneur Gaucelm.

Mais ama guerra far que tolre ab fur. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 7.

Mieux aime faire guerre qu'enlever à la dérobée.

ANC. FR. Qui denotoient furt et rapacité... 

Oubliance de Dieu,

Furt, larrecin, violence en maint lieu. 

J. Bouchet, Triomphe de François Ier, fol. 9 et 101. 

ANC. ESP. A furto sin sospecha seyendo desarmado.

Poema de Alexandro, cop. 308. 

CAT. Furt. ESP. MOD. Hurto. PORT. IT. Furto. (chap. Furt, furts; furtá, robá.)

2. Fura, s. f., larcin, tromperie, fourberie, curiosité. 

No i a conort en joven, mas trop fura.

Marcabrus: Auiatz de. 

Il n'y a pas encouragement en jeunesse, mais beaucoup de tromperie.

CAT. Fura.

3. Furtier, adj., fripon, fureteur, furtif.

La nuh vengro garso, lairo furtier, 

Que lh' emblero sas armas e son destrier.

Mas mal lo sopessava laire furtier.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 83 et 21.

La nuit vinrent valets, larrons fureteurs, qui lui dérobèrent ses armes et son destrier.

Mais il le soupçonnait méchant larron furtif.

4. Furtilmen, adv., furtivement, à la dérobée, en cachette.

Emblatz furtilmens.

(chap. Emblat, robat furtivamen.)

Pierre de Corbiac: El nom de.

Dérobé furtivement.

5. Furar, v., lat. furari, voler, dérober, enlever.

Tan cantet d'ela e tant la onret e la servi que la domna se laisset furar ad el. V. de Pierre de Maensac. Var. 

Tant chanta d'elle et tant l'honora et la servit que la dame se laissa enlever par lui. 

IT. Furare. (chap. Furtá, robá, pendre, secuestrá. ESP. Hurtar.)

 

Fus, s. m., lat. fusus, fuseau.

Sai far arcas e vaysselhs,

Penches e fus e cascavelhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je sais faire coffres et vaisseaux, peignes et fuseaux et grelots.

CAT. Fus. ANC. ESP. Fuso. ESP. MOD. Huso. PORT. IT. Fuso. 

(chap. Fus, fussos, pera filá.)

 

Fusanh, s. m., fusain.

D'un albre c'om fusanh apella,

O colonhet.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

D'un arbre qu'on appelle fusain, ou bonnet de prêtre.

 

 

Fusc, adj., lat. fuscus, brun, noirâtre. 

Fusc, déclinant a negre.

(chap. Fosc, inclinán a negre.)

Eluc. de las propr., fol. 115.

Brun, inclinant à noir.

De fusca color o de negra. Trad. d'Albucasis, fol. 22.

De couleur brune ou de noire.

ESP. PORT. IT. Fusco. (chap. Fosc, marrón oscur, castañ, pardo.)

2. Obfuscatiu, adj., offuscatif, propre à offusquer, à obscurcir. 

De splendor obfuscativa.

Eluc. de las propr., fol. 120.

Offuscative de lumière.

3. Offuscar, v., lat. offuscare, devenir brun, devenir sombre. 

Part. pas. Entro que sia ofuscada.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

Jusqu'à ce qu'elle soit devenue brune.

- Offusquer, obscurcir.

Part. pas. Es may offuscat, et mens participant las divinas illuminacios.

Eluc. de las propr., fol. 11.

Est plus obscurci, et moins participant aux illuminations divines.

CAT. ESP. Ofuscar. PORT. Offuscar. IT. Offuscare.

(chap. Afosquí, fés fosc, oscur, oscurí, oscurís; ofuscá, ofuscás: yo me ofusco, ofusques, ofusque, ofusquem u ofuscam, ofusquéu u ofuscáu, ofusquen; ofuscat, ofuscats, ofuscada, ofuscades.)

 

Fust, s. m., lat. fustis, bois, arbre, bâton, fût.

Carpentiers si es comparatz al faure, cant al besonh del mon, so es a dire lo fust e 'l fer; quar assi coma lo fustz s' obra per lo fer, aissi

l' obra del fust. Liv. de Sydrac, fol. 81.

Le charpentier est comparé au forgeron, quant au besoin du monde, c'est-à-dire le bois et le fer; car ainsi que le bois se travaille par le fer, ainsi on le travaille par le bois.

Anc pus N Adam culhic del fust 

Lo pom don tug em en tabust. 

Guillaume de Cabestaing: Ar vey qu' em.

Oncques depuis que le seigneur Adam cueillit de l' arbre la pomme dont nous sommes tous en trouble. 

Mas non er faitz que fer e fust non fraingna

E caps e bras.

Aicart del Fossat: Entre dos.

Mais ne sera pas fait qu'il ne brise fer et fût et têtes et bras.

Pren un vaissel de terra, et assitia lo sobre tres fustz el nom de la Trinitat. Liv. de Sydrac, fol. 6.

Prends un vaisseau de terre, et assieds-le sur trois bâtons au nom de la Trinité.

Dels clochiers art lo fust, e cha lo clos.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Brûle le bois des clochers, et la cloche choit.

Lo fust precios de la veraia cros. V. de S. Honorat.

Le bois précieux de la vraie croix.

ANC. FR. Hom muert, fer use, fust porrist. 

Roman de Rou, v. 69. 

Du meilleur fust que j'aurai flèche. Crieries de Paris.

CAT. Fust. ESP. PORT. Fuste. IT. Fusto. (chap. Fusta, fustes; barco.)

2. Fusta, s. f., poutre, charpente. 

Grossas fustas e pipas. Chronique des Albigeois, col. 79.

Grosses poutres et barres. 

Maison fort de peyra, de teule et de fusta.

Tit. de 1310. DOAT, t. CLXXIX, fol. 110.

Maison forte de pierre, de tuile et de charpente.

Ell era maystre de fusta. Évangile apocryphe.

(chap. Ell ere maestre, mestre fusté, de fustería.)

Il était maître de charpente.

CAT. ESP. PORT. IT. Fusta.

3. Fustut, s. m., morceau de bois, bûche.

Per exustio de foc getant de las extremitatz d'alcus fustutz las plus liquidas partidas. Eluc. de las propr., fol. 272.

Par combustion de feu jetant des extrémités d'aucunes bûches les plus liquides parties.

4. Fustet, s. m., fustet, arbre dont le bois jaunâtre est propre à la teinture.

Pastel e fustet issamen. Évangile de l'Enfance. 

Pastel et fustet également. 

ESP. PORT. Fustete.

5. Fustier, s. m., charpentier.

Que 'l fabre o 'l fustier

E 'l sartr' e 'l sabatier.

G. Riquier: Pus Dieus m' a. 

Que les forgerons ou les charpentiers et les tailleurs et les cordonniers. Los maestres fustiers.

(chap. Los maestres fustés.)

Tit. de 1355. DOAT, t. LIII, fol. 219. 

Les maîtres charpentiers.

CAT. Fuster. ESP. Fustero (carpintero). (chap. Fusté, fustés, fustera, fusteres. A Beseit, mote Fusteret.)

6. Fustaria, s. f., charpenterie, corps des charpentiers.

Al forn de la fustaria. Cartulaire de Montpellier, fol. 162.

(chap. Al forn de la fustería.)

Au four de la charpenterie. 

(N. E. ESP. En el horno de la carpintería.)

- Chantier.

En la fustaria comprar I fust. Évangile de l'Enfance. 

Dans le chantier acheter un bois. 

ANC. CAT. Fusteria.

7. Fustar, v., raccommoder, radouber. 

Part. pas. Quan la nau es perforada, si no es ferm fustada.

Eluc. de las propr., fol. 153.

Quand la nef est percée, si elle n'est pas fermement radoubée.

8. Fustigar, Fustegar, v., du lat. fustigatus (fustigare), fustiger.

C'om los neguetz o fustigues. Cat. dels apost. de Roma, fol. 46.

Qu'on les noyât ou fustigeât.

Part. pas. Sia fustigat per la vila. Fors de Béarn, p. 1089. 

Soit fustigé par la ville. 

Que corregues totz nutz, que fos fustegatz.

(chap. Que correguere tot despullat, que fore fustigat, afuetat. 

¡Qué be que li aniríe an algún catalanista aragonés!)

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 96.

Qu'il courût tout nu, qu'il fût fustigé.

ANC. CAT. ESP. PORT. Fustigar. (chap. Fustigá: fustigo, fustigues, fustigue, fustiguem o fustigam, fustiguéu o fustigáu, fustiguen; fustigat, fustigats, fustigada, fustigades.)

 

Fustani, s. m., futaine.

Du Cange, t. III, col. 766:

Fustani Occitanis, nostris fustaine. 

La pessa de fustani, I dener.

Cartulaire de Montpellier, fol. 113.

La pièce de futaine, un denier.

Fustanis, la pessa, un denier.

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. LI, fol. 156. 

Futaine, la pièce, un denier. 

La carga et bala de fustani, tres deniers.

Tit. de 1248. DOAT, t. CXVI, fol. 17. 

La charge et balle de futaine, trois deniers.

CAT. Fustani. ESP. Fustán (Tela gruesa de algodón, con pelo por una de sus caras.). PORT. Fustão.
IT. Fustagno. (chap. Fustán: tela grossa de cotó.)

 

Futur, adj., lat. futurus, futur, avenir.

Esperansa els futurs bes. Trad. de Bède, fol. 81. 

Espérance aux futurs biens.

- Subst. Terme de grammaire.

Deu aver V temps... futur, etc.

El futur, son semblan tuit li verbe. Gramm. prov.

Doit avoir cinq temps... le futur, etc. 

Au futur, tous les verbes sont semblables.

CAT. Futur. ESP. PORT. IT. Futuro. (chap. Futur, esperansa als futurs bens, futura, futures.)

Senher, Seigner, Seingner, Senhor, Seignor, Seingnor, Seinor (Siñó)

Senher, Seigner, Seingner, Senhor, Seignor, Seingnor, Seinor, s. m., lat. senior, seigneur, maître.
E 'l seingner de Merueis si 'l fetz cavallier. V. de G. Adhemar.

Et le seigneur de Merueis il le fit chevalier.
Un filh de que
Fai heres al seignor.

P. Cardinal: Tals cuia.

Un fils de qui elle fait héritier au seigneur.

Vei rics los cossentidors,

Car faillir laisson lor seingnors.
P. Barba: Sirventes non.
Je vois riches les flatteurs, parce qu'ils laissent faillir leurs seigneurs.
Prov. Tal senhor, tal maynada. V. et Vert., fol. 97.
Tel maître, tel domestique.

- Dieu.
Lo Seigner qu' es una persona tres.
Aimeri de Peguilain: Ara par ben.

Le Seigneur qui est une personne (en) trois.

Lo Senher que formet lo tro.

Pierre d'Auvergne: Lo Senher.

Le Seigneur qui forma le ciel.
- Adj. Principal.

Cinc pilars hi a senhors.

G. Adhemar: L' aigua pueia.

Cinq piliers il y a principaux.

Loc. fig. Au la messa senhor que l' abas di.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 37.

Entend la messe principale que l'abbé dit.
ANC. FR.
Proz ert e bien preisié de son seignor.

Conter le vait à son seignur.

Roman de Rou, v. 1721 et 840.

Et seignorir sus les seignors.

Roman de la Rose, v. 6556.

CAT. Senyor. ESP. Señor. PORT. Senhor. IT. Segnore, signore.
(chap. Siñó, siñós, siñora, siñores; señó, señós, señora, señores.)

2. Senhoressa, s. f., dame, souveraine.

Dona de pretz, senhoressa d' amor.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

Dame de mérite, souveraine d'amour.

IT. Signoressa.

3. Senh' En, Seign' En, s. m., redondance de politesse formée de Senher En, Seigner En, seigneur seigneur.

Seign' En Monal, non cre que tarze gaire

Qu' eu veirai En Raimon, mon seignor.

Lamberti de Bonanel: Mout chantera.

Seigneur seigneur Monal, je ne crois pas qu'il tarde guère que je verrai le seigneur Raimond, mon seigneur.

Senh' En Enric, a vos don avantatje.

T. de G. Riquier et de Henri: Senh' En.
Seigneur seigneur Henri, à vous je donne avantage.

4. Senhdre, s. m., Seigneur.
Senhdre,

Jamais no us veirai espaza senhdre.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 73.

Seigneur, jamais je ne vous verrai ceindre épée.

5. Senhorat, s. m., seigneur, maître.

Senhorat que trop mal ton.

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia.

Maître qui trop mal tond.

6. Senador, s. m., lat. senator, sénateur.

Lo senador franc, de bella companha.

Paulet de Marseille: Ab marrimen.

Le sénateur franc, de belle compagnie.

Los senadors de Roma.

Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 27.

Les sénateurs de Rome.

CAT. ESP. PORT. Senador. IT. Senatore. (chap. Senadó, senadós, senadora, senadores; al que ve a sená o sopá tamé se li diu aixina.)

7. Cenat, s. m., lat. senatus, sénat.

De volontat et d' assentimen del cenat. Cat. dels apost. de Roma, fol. 23.

De volonté et d'assentiment du sénat.

CAT. Senat. ESP. PORT. Senado (leo sonado). IT. Senato.
(chap. Senat, senats; senado, senados.)

8. Sire, Cyre, s. m., sire.

Qui er tracher ni fals,

Sera mayestre e sire.

P. Cardinal: L' afar del comte.

Qui sera traître et faux, sera maître et sire.

Esser cyre

D' Anjous ni de Tors.

P. Cardinal: Belh m' es qu' ieu.

Être sire d'Anjou et de Tours.

IT. Sire, sere.

9. Sier, s. m., sieur.

Farai... mandar...

A 'N Bernard de Fosc

Et a sier Ugoli.

Hugues de Saint-Cyr: Un sirventes.

Je ferai... mander... à seigneur Bernard de Fosc et à sieur Ugoli.

10. Senhoria, Seignoria, s. f., seigneurie, maîtrise, domination, pouvoir.

Lonc temps ac la seignoria de la cort del Puoi.
(chap. Llarg tems va tindre la siñoría de la cort del Puch.)

V. du moine de Montaudon.

Longtemps il eut la seigneurie de la cour du Puy.

En plus franca senhoria

Non pogra mon cor assire.

Augiers: Per vos bella.

En plus franche seigneurie je ne pourrais mon coeur placer.

La senhoria es de Dieu, et el l' establi pel pobol governar.

Liv. de Sydrac, fol. 95.

Le pouvoir est de Dieu, et il l'établit pour gouverner le peuple.

Fig. Als deniers donon tal senhoria

Que perdon Dieu.

Pons de la Garde: D' un sirventes.

Aux deniers ils donnent tel pouvoir qu'ils perdent Dieu.

Loc. Que 'l pro e 'l conoyssen

Vos porton senhoria.

Pons de Capdueil: Ja non er.

Vu que les preux et les connaisseurs vous portent seigneurie (soumission).

ANC. FR. Cele que j'aim' est de tel seignorie

Que sa biautez me fist outrequidier.

Le Roi de Navarre, chanson 4.

CAT. Senyoria. ESP. Señoría. PORT. Senhoria. IT. Signoria.
(chap. Siñoría, siñoríes; poder, dominassió, domini.)

11. Senhoreyamen, s. m., domination, supériorité, puissance.

Cap de trastot lo mon e senhoreyamens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Chef de tout le monde et domination.

IT. Signoreggiamento. (chap. Siñorejamén, siñorejamens.)

12. Senhoratge, Seignoratge, s. m., souveraineté, puissance, seigneurie,

suzeraineté.

Pus lo partirs m' es aitan grieus

Del seignoratge de Peytieus.

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar.

Puisque le partir de la seigneurie de Poitiers m'est si pénible.

Dieus, que 'l det lo senhoratge,

La sal, qu' anc gensor no vi.

Arnaud de Marueil: Belh m' es.

Dieu, qui lui donna la suzeraineté, la sauve, vu qu'oncques plus belle je ne vis.

Suy mi mes el sieu ric senhoratge.

Cadenet: Ab leyal.

Je me suis mis en la sienne puissante seigneurie.

Loc. Det m' o e pres mon omenatje,

Et aic del baizar senhoratge.

Guillaume de Berguedan: Amicx senher.

Elle me le donna et prit mon hommage, et j'eus du baiser seigneurie.

ANC. FR. Ne porquant c'est mais li usaiges

Par trestoz en nos segnoraiges.

Helinand ou Thibaud de Malli, Vers sur la Mort.

Celle contrée eut... grant seigneuriage.

Prophécies de Merlin, fol. XXIII.

CAT. Senyoratge. ESP. Señorage (Señoraje). IT. Segnoraggio, signoraggio.
(chap. Siñorache, siñoraches.)

13. Senhorei, s. m., seigneurie, domination, souveraineté.

Tan tem son ric senhorei

Qu' ieu cug dir foudat.

Aimeri de Sarlat: Quan si cargo.

Tant je crains sa puissante domination que je peuse dire folie.

CAT. Senyorio. ESP. Señorío. PORT. Senhorio. IT. Signorio. (chap. Siñorío, siñoríos; señorío, señoríos.)

14. Senhoramen, s. m., seigneurie, supériorité, pouvoir, domination.

Cobeitos d' onors e de senhoramens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Convoiteux d'honneurs et de dominations.

Loc. Lhi portaren drech senhoramen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.

Lui porteront directe seigneurie (soumission).

ANC. FR. Que fos le fous seignerement.

B. de Sainte-Maure, Chr. des Ducs de Normandie, fol. 164.
(chap. Siñoramén, siñoramens.)

15. Senhorau, adj., seigneurial, souverain.

Subst. Senhor ser et sers senhorau.

Marcabrus: Lo vers comens.

Seigneur serf et serf souverain.

16. Senhoril, Senhoriu, adj., seigneurial, souverain, dominateur.

Del senhoril barnat que mortz lai resta. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 68.

De la seigneuriale noblesse qui morte là reste.

Gen senhorila

Tenc car son senhoril.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

La gent dominatrice tient chère sa domination.

E 'l solatz...

De mi dons es senhorius e cabaus.

Arnaud de Marueil: La cortezia.

Et le soulas... de ma dame est seigneurial et supérieur.

Senhoriva lauzor

Ab creissemen d' onor.

Nat de Mons: Al bon rey.

Souveraine louange avec accroissement d'honneur.

- Subst. Seigneurie, pouvoir, domination.

Gen senhorila

Tenc car son senhoril.

Raimond de Miraval: Aissi m te.

La gent dominatrice tient chère sa domination.

Leials senhorius,

Lai on es plus afortitz,

Deu esser plus obezitz.

Raimond de Miraval: Pueis ongan.

Loyale seigneurie, là où elle est plus fortifiée, doit être plus obéie.

Membre us, domna, quan me detz senhoriu

De vos servir.

G. Adhemar: El temps.

Qu'il vous souvienne, dame, quand vous me donnâtes pouvoir de vous servir.

ANC. FR. Al glorious tans segnoril. Lai du Trot, v. 26.

ESP. Señoril (señorial). PORT. Senhoril. IT. Signorile. (chap. Siñoril, siñorils; siñorial, siñorials.)

17. Senhorilmens, adv., en seigneur, en maître.

El mieg loc dels planetas estay senhorilmens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Au milieu des planètes il se tient en maître.

ANC. FR.

Entre deux grans rivières soit seignoriement. Roman de Berte, p. 14.

PORT. Senhorilmente. IT. Signorilmente. (chap. Siñorialmen : com un siñó. ESP. Señorialmente : como un señor.)

18. Senhorejar, Seignorejar, Segnorejar, Seingnorejar, Seinhorezar, v., maîtriser, commander, gouverner, dominer.

Cuia aver l' emperi,

E seinhorezar Lombartz.

Raimond de La Tour: Ar es dretz.

Pense avoir l'empire, et gouverner les Lombards.

Amic ai de gran valor

Que sobre totz seingnoreja.

Azalais de Porcairagues: Ar em.

J'ai ami de grande valeur qui sur tous domine.

Moral. Sap sa voluntat refrenar,

Et a la carn senhorejar.

Brev. d'amor, fol. 21.

Il sait sa volonté refréner, et à la chair commander.

Fig. Sos rics pretz segnoreja.

P. Guillem de Luzerne: Qui Na.

Son puissant mérite domine.

- Être soumis, se montrer obéissant.

Be s taing qu' ieu la seignorei.

Giraud de Borneil: M' amiga.

Bien il convient que je lui sois soumis.

- Entourer de respect, d'obéissance, de soumission.

Part. pas. Li manen d' aver

Cuion esser ondratz,

Car son senhorejatz

Lai on venon ni van.

Nat de Mons: Sitot non.

Les riches d'avoir croient être honorés, parce qu'ils sont entourés de soumission là où ils viennent et vont.

ANC. FR. En trezième an vient à seignourier. Eustache Deschamps, p. 24.

Pour secourir et seigneurier au monde. Comines, liv. 1, p. 409.

Le seigneur qui tout seigneurie. Cl. Marot, t. IV, p. 341.

Signeuriser chacun d'un baisement de main. Œuvres de Du Bellay, fol. 404.

CAT. Senyorejar. ESP. Señorear. PORT. Senhorear. IT. Signoreggiare.
(chap. Siñorejá : siñorejo, siñoreges, siñorege, siñoregem o siñorejam, siñoregéu o siñorejáu, siñoregen; siñorejat, siñorejats, siñorejada, siñorejades; siñorejaré; siñorejaría; si yo siñorejara.)

19. Assenhorar, Asenhorar, v., dominer, maîtriser.

Gen baizan m' estrena

De que m' asenhora.

B. Martin: Amar deg.

En baisant gentiment elle m'étrenne de quoi elle me domine.

- Entourer de respect, d'obéissance, de soumission.

Cel que totz jorns assenhora

Mala dompna.

B. de Ventadour: Amors enquera.

Celui qui toujours entoure de respect méchante dame.

20. Dessenhorir, Desenhorir, v., déposséder, dépouiller de seigneurie, de pouvoir.

Part. pas. Ben dei aver gran ira, car m' an dessenhorit.

Glazit et aventura me n' an desenhorit.

Guillaume de Tudela.

Je dois avoir bien grande tristesse, car ils m'en ont dépossédé de seigneurie.

Le glaive et la fatalité m'en ont dépossédé de seigneurie.
(chap. Desseñorí : desposseí, despullá (despojá) de siñoría.)

21. Sobresenher, Sobresenhor, s. m., sur-seigneur, supérieur.

Greu fa de si meteis son vol

Aisel qui a sobresenhor.

Amanieu des Escas: Dona per.

Difficilement fait de soi-même son vouloir celui qui a supérieur.

22. Sobreseignoril, adj., suprême, supérieur.

Fig. Us jois sobreseignorils,

On estai ferms mon talans,

Es tals, per qu' ieu non balans.

Giraud de Borneil: No m platz.

Une joie suprême, où est ferme mon désir, est telle, c'est pourquoi je ne balance pas.

23. Sobresenhorejar, v., sur-dominer, surpasser.

Amors m' a fag que m sobresenhoreja.

B. de Ventadour: Quan vei la.

Amour m'a fait de sorte qu'il me sur-domine.

24. Sobresegnorir, v., sur-dominer, surpasser.

Fig. Sos pretz mont' a gran poders,

Quar mans jois sobresenhoris.

Pierre d'Auvergne: De jost' als.

Son mérite monte à grand pouvoir, car maintes joies il surpasse.

25. Messer, Mecier, s, m., messire.

Ara sai eu, de pretz, quals l' a plus gran,...

Messers Conratz l' a plus fin ses enjan.

Bertrand de Born: Ara sai eu.

Maintenant je sais, touchant le mérite, quel l'a plus grand... messire Conrad l'a plus pur sans supercherie.

Di m' al pros marques,

Mecier Colrat.

P. Raimond de Toulouse: Si cum.

Dis-moi au preux marquis, messire Conrad.

IT. Messere.

26. Mossenher, Mossegner, Monsenhor, Monsegnor, Monseignor, Monsengnor, s. m., monseigneur.

Venc en la cort de monsegnor Raimon de Rousillion... Monsengnor Raimon respondet. V. de Guillaume de Cabestaing.

Vint en la cour de monseigneur Raimond de Roussillon... Monseigneur Raimond répondit.

De noble home monseignor de Mirabeau. Arch. du Roy., reg. 331, p. 34.

De noble homme monseigneur de Mirabeau.

ANC. CAT. Monsenyer. CAT. MOD. Monsenyor. ESP. Monseñor. PORT. Monsenhor. IT. Monsignore. (chap. Monsiñó, mon + siñó : lo meu siñó. Ma siñora.)

27. Mossenh' En, Mosseign' En, s. m., redondance de politesse formée de

Mossenher En, Mosseigner En, monseigneur seigneur.
De Mossenh' En Savaric causiget lo pe. V. de Savari de Mauléon.

De monseigneur seigneur Savaric elle pressa le pied.

28. Mossendre, s. v., monseigneur.

Vos non es tant aut, si s vol, mossendre,

Que 'l vos fassa de sus jos bas dissendre.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 58.

Vous n'êtes pas si haut, s'il veut, monseigneur, qu'il ne vous fasse de sus sous (en) bas descendre.

raím

Raím

sep, viña, parra, vi, carroll

null

RAÏM m.
|| 1. Fruit del cep o de la parra (Vitis vinifera), format per un conjunt de baies sucoses rodones o rodonenques, pedicel·lades, agrupades al volt d'un eix ramificat; conjunt dels dits fruits, fruita del cep o de la parra; cast. racimo (cadascun dels fruits), uva (el conjunt dels fruits o cadascun dels grans o baies que el formen). En una vinya on havia molts raïms... ell anà fer penitència menjant tots jorns dels raïms, Llull Blanq. 52, 2. Reconta's que'l vent pujà un gra de raym en una alta montanya, Llull Arbre Sc. ii, 352. Adux bé XX bèsties carregades entre ciuada e cabrits e galines e raïms, e'ls raïms eren aytals que'ls adúyem en sachs e no's trencauen ni s'afolauen, Jaume I, Cròn. 71. E cell qui vol traure vin dels rayms, no'ls prem en lo temps de la primauera, Genebreda Cons. 52. Més ne penjavan | que de rahims, Spill 1757. I penjois de raïms i tota mena | de saborosos fruits, Alcover Poem. Bíbl. 55. Gra de raïm: cadascuna de les baies d'aquest fruit. Singló o aixingló de raïm: conjunt d'alguns grans arrancat d'un raïm amb el pedicel que els uneix. Rapa de raïm: el conjunt dels pedicels del raïm sense els grans. Raïm de taula: el que es menja, o sia, que no es destina a fer-ne vi. Raïm de penjar o de servar: el que es conserva molt de temps per a esser menjat durant l'hivern. Raïm de cup, o de vi, o de verema: el que es destina a fer-ne vi.
Raïm blanc i Raïm negre són les denominacions més generals del raïm segons el color dels grans. Hi ha moltes altres designacions específiques de cada varietat de raïm, de les quals indicarem només les principals. Raïm afartapobres: és blanc i molt gros, però poc exquisit (Calasseit). Raïm afartabellacos: és de gra gros, negre i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm agramussa: és negre, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar, un poc millor per a fer-ne vi (Mall.). Raïm alacantí: és de grans negres i atapeïts (Mall.). Raïm alicambuixer: és llarguer, de grans negres i poc espessos; no és bo per a menjar i dóna molta negror al vi (Petra). Raïm aleluia: de grans negres i atapeïts, no és bo per a menjar i fa un vi ordinari i de poc grau (Petra). Raïm batista: és gros, de grans negres i grossos, bo per a menjar i per a fer-ne vi (Petra). Raïm d'assecar: raïm de pell dura, el gra del qual es conserva fins a assecar-se i té bon gust en menjar-se sec (Griera Tr.). Raïm de balança: el que es destina a la venda i a esser menjat a taula (Andratx, ap. Griera tr.). Raïm de botó de gall: és gros, vermell i bo; madura pel setembre (Alcoi). Raïm boval: és de grans grossos, negres, atapeïts, no gaire bo per a menjar, però sí per a fer-ne vi (val., mall.). Raïm cagat: de gra blanc, rodó, no gaire gros, poc agradable per a menjar, però bo i retent per a vi (Mall.). Raïm calop: n'hi ha de blanc i de vermell, té el gra gros, llarguer, de molta polpa, dolç, exquisit per a menjar, i es guarda bé durant mesos (Mall., Men.); cast. lairén. Raïm calop moscatell: és blanc groguenc, de gra gros i clar, molt dolç (Mall.). Raïm calop de malvasia: és més dolç que el calop comú (Manacor). Raïm calop aiguardenter: té un poc de gust d'aiguardent (Manacor). Raïm callet: és de gra negre, rodó, dur, de gust regular per a menjar i millor per a vi (Mall.). Raïm de cambril: és vermellet, menut, no tan dolç com el de garnatxa (Alcoi). Raïm carenyena: és negre i bo (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm de casa en lluna: raïm blanc de grans grossos i rodons (Benassal, ap. Griera Tr.). Raïm de clotet: és gros, vermell, bo, i té un clotet a sota; madura entre el setembre i l'octubre (Alcoi). Raïm de cor d'àngel: és molt gros, tendre, de molt poc pinyol, vermell i molt bo (Albaida, Xàtiva, Gandia). Raïm cluixent: varietat de raïm molt dur (Val.). Raïm cua-tendra: és negre i abunda poc (Pla d'Urgell). Raïm de dolcivera: és negre, llarguet i grosset, i dolç (Vinaròs, Llucena). Raïm Escursac: no gaire gros, de gra mitjancer i no gaire atapeït, molt negre, no gaire bo per a menjar però boníssim per a fer vi de molt de grau (Mall.). Raïm d'esperó de gall: és blanc, de grans grossos i molt llarguers, semblant al calop blanc però no tan bo (Mall.). Raïm fogoneu: negre, gros, espès de grans, dolent per a menjar i no gaire bo per a vi, però en fa molta quantitat (Mall.). Raïm de forcallada: és vermell, mitjancer, prou bo (Alcoi). Raïm formigó: de color negre rogenc, dolent per a menjar i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm franceset: és menut, blanc, molt primerenc, no gaire bo (Xàtiva). Raïm de grans de jueu: és de color vermell terrós (Sancelles). Raïm giró: és de gra mitjancer, rogenc fosc, molt dolç, molt bo per a menjar i per a fer-ne vi; és primerenc, madura entre juliol i agost (Mall.). Raïm de garnatxa (val.) ogranatxa (mall.): és negre o vermell fosc, mitjancer, molt bo per a fer-ne vi. Raïm grec: és de gra petit, blanc, molt dolç, i té aplicacions medicinals sobretot per a guarir indigestions i reforçar la vista (Empordà, Camp de Tarr.). Raïm grumer: és gros, molt tendre, molt bo; n'hi ha de blancs i de negres (Xàtiva). Raïm jaumet: és primerenc, de gra vermell, no gaire gros, dolç (Freginals). Raïm de Jerusalem: és blanc, petit, de grans mitjancers, bo per a menjar i no tant per a fer vi (Mall.). Raïm joanenc: és blanc, molt primerenc, car madura pels volts de Sant Joan de juny (Empordà). Raïm joanillo: és blanc, petit, molt bo per a menjar i per a fer vi; és primerenc (Mall.). Raïm lloseta: negre, molt atapeït, de pell gruixada, poc comestible i no gaire bo per a fer vi (Mall.). Raïm macabeu: és blanc, atapeït, gros, de grans mitjancers, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm magdalena: és de grans blancs, mitjancers i poc espessos, bo per a menjar i per a vi, i primerenc, madurant a la darreria de juliol (Mall.). Raïm malvasia: blanc, de grans petits i clars, bo per a menjar i sobretot per a fer vi. Raïm de mamella de vaca: és de grans blancs, molt llarguers, saborós, i madura pel setembre (val., mall.). Raïm mansés: de grans negres, atapeïts, de pell gruixada, no gaire bo per a menjar i de gust regular per a fer vi (Mall.). Raïm de marseguera: és blanc, mitjancer i aspre, però fa bon vi, i madura pel setembre (Alcoi). Raïm massacà: de gra petitó molt espès, negre i no gaire bo (Mall.). Raïm mateu: blanc, de gra rodó i petitet, però de gust exquisit (Empordà). Raïm mollinc: és molt sucós però poc saborós, només serveix per a fer vi; n'hi ha de blancs i de negres (Empordà). Raïm monastell (Xàtiva, Alcoi) o monestrell (Empordà, Urgell, Mall.) o morastell (Calasseit, Maestrat): varietat de raïm negre moradenc, de gra petit, bo per a vi però no gaire per a menjar. Raïm moscatell: n'hi ha de blanc i de negre, és molt saborós i té un gust com de canyella, aromàtic. Raïm pansa o panser: és molt dolç, però més bo per a assecar-lo i fer-ne panses que per a menjar-lo quan és fresc. Raïm pansal: és de gra negre, grosset, de pell gruixada, bo per a menjar i per a fer vi (Mall.). Raïm pascari: és negre i de pell prima (Alg.). Raïm de penjar: el que es penja per guardar-lo fins a l'hivern. Raïm picapoll: és blanc, de gra petitet, poc recomanat per a vi, però bo per a penjar i menjar-se d'hivern. Raïm de planta: és gros, blanc, bo; madura pel setembre (val., mall.); hi ha subvarietats anomenades raïm de planta nova (Xàtiva), de planta fina (val.), de planta vermella (mall.), etc. Raïm de pobre: el de gra gros i que dóna molt de vi (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm ribot: és negre i gros, no bo per a menjar, però sí per a fer vi (Urgell). Raïm roig (Empordà), o roget (val.), o rojal (Massalcoreig): és vermellós, de gra rodonet, primerenc, saborós. Raïm sabater: és negre, gros, de grans atapeïts, no comestible, però bo per a fer vi (Mall.). Raïm salzenc: és negre i gros (Urgell). Raïm de Sant Jaume: és blanc, rodó, de pell fina (Espluga de F., ap. Griera Tr.). Raïm de sarró: és petit, blanc i bo; madura per l'agost (Alcoi). Raïm senyal de gall: és blanc, de grans poc espessos, llargueruts, mitjancers, bo per a menjar i fluix per a fer vi (Mall.). Raïm sumoll: és de gra llarguerut, negre, de pell prima, molt sucós, no gaire bo per a menjar ni per a fer vi. Raïm tintorer: de grans mitjancers, poc espessos, negres, amb el suc vermell; no gaire bo per a menjar, fluix per a fer vi, però el fa de bon color (Mall.). Raïm trobat: de gra negre, rodó, molt dolç (Urgell). Raïm ull de llebre: és de color blanc groguenc amb un pic negre a l'ull, regular per a menjar i per a fer vi (val., mall.). Raïm valent: n'hi ha de negre i de blanc, és de gra gros i bo (Mall.). Raïm verdil: és blanc, menudet, bonet, molt primerenc (Val., Xàtiva, Alcoi). Raïm vidriell: és menut, blanc, primerenc, molt dolç (Valls, Maestrat). Raïm vernatxa: el de garnatxa (Calasseit, Maestrat). Raïm vinater: és de gra blanc groguenc o rogenc, mitjancer, molt dolç i molt bo també per a fer vi (Mall.). Raïm xarel·lo: és de gra blanc, llarguer, molt saborós, i molt primerenc (Empordà, Mallorca).
|| 2. Inflorescència formada per un eix principal que en tota la seva llargària té eixos secundaris o peduncles acabats cada un en una flor; cast. racimo.
|| 3. Conjunt de qualssevol altres fruits agrupats al volt d'un eix ramificat, a la manera del fruit del cep o parra; cast. racimo. «Un raïm d'ametlles, de cireres, de dàtils, de plàtans», etc. Raim de eura: Corymbus: Razimo de yedra, Nebrija Dict. Gronxant-hi entre lianes..., la palma escabellada, son ensucrat raïm, Atlàntida ii. Raïms de saüquera: el fruit de què es fa el vi de saüc, usat com a remei contra el mal de coll. a) L'espiga de la civada i de la cugula (Mall.).
|| 4. Element ornamental format per un conjunt de peces rodonenques agrupades entorn d'un eix ramificat; cast. racimo. Pregà'l que se'n brodàs unes calses de rayms e los grans fossen de perles, Tirant, c. 249.
|| 5. fig. Conjunt de coses o de persones agrupades d'una manera semblant als grans d'un raïm; cast. racimo. «A cada plataforma hi havia un raïm de persones» (Fabra Dicc. Gen.).
|| 6. Nom que, acompanyat d'un complement, forma la denominació de diverses plantes. a) Raïms de guineu: planta esmilàcia de l'espècie Paris quadrifolia, que es cria per llocs humits del Ripollès i la Garrotxa; cast. uvas de zorra o de oso.
—b) Raïms de llop: planta crassulàcia de les espècies Sedum album i Sedum acre (V. crespinell || || 2 i 3). El Sedum album s'anomena també raïm de galàpat, i el Sedum acre a Mallorca té el nom de rém de moix.
—c) Raïm de moro, o raïm de guilla, o raïm de Sant Salvi, o raïm de l'escopeta: planta fitolacàcia de l'espècie Phytolacca decandra; cast. hierba carmín.
—d) Raïm d'óssa: planta ericàcia de l'espècie Arctostaphylos uva-ursi de fulles petites, fruit esfèric i flors rosades (Vall Ferrera); cast. gayuba.
—e) Raïm de pastor: planta vacciniàcia de l'espècie Vaccinium myrtillus, de fulles ovades i finament serrades, flors d'un blanc rosat o verdós, i baies globuloses d'un negre blavós; cast. arándano.
—f) Raïms de sapo: planta crassulàcia de l'espècie Sempervivum tectorum (val.); cast. hierba puntera. (V. consolda || 4).
—g) Raïm de mar: planta efedràcia de l'espècie Ephedra fragilis (V. ginesta || 3 c).
|| 7. Raïms de la mar: hidrozou sifonòfor de l'espècie Apolemia uvaria (Boscà Fauna Val. 440).
    Var. dial.: reim, rim, rém (Dues tovalloles ab réms vermells, doc. a. 1478, ap. Hist. Sóller, ii, 1002).
    Loc.
—Mig figa mig raïm: així així, ni bé ni malament (or., bal.). Son pare tot lo dia mitj figa i mitj rém, Aguiló Rond. de R. 13.
    Refr.
—a) «La vinya de Sant Joatxim, molta planta i poc raïm»: es diu referint-se a una cosa de molt bon aspecte però d'escassa valor (Vinaròs).
—b) «Quan no són figues, són raïms»: es diu d'una successió de molèsties o preocupacions de divers caràcter, però que totes fan patir.
—c) «No té vinya, i ven raïms»: es refereix a les persones que gasten més diners dels que el seu estat o posició social els permet.
—d) «Cada cosa a son temps, i d'estiu réms» (Mall.).
—e) «El raïm li diu al vi: Vine cap ací, cosí»: es diu referint-se a coses que són anàlogues o que lògicament han d'anar plegades (val.).

    Fon.: rəím (or.); raím (occ.); reím (Isavarri, Sort, Vilaller); rə́јm (Mall., Eiv.); rém (Palma, Santanyí, Sóller, Alcúdia, Men.); rím (pir-or., Blanes); rəɣím (Angostrina).

    Intens.:
— a) Augm.: raïmàs, raïmarro.
— b) Dim.: raïmet, raïmetxo, raïmel·lo, raïmeu, raïmiu, raïmó.
— c) Pejor.: raïmot.
    Var. ant.: rasim (doc. a. 1310, ap. RLR, x, 65); reym (doc. a. 1290, ap. BABL, xi, 301; Palladi 152).
    Sinòn.:— || 6a, herba de la creu, panses de guineu;
— || 6b, crespinell, arròs de bruixa, arròs de pardal;
— || 6c, arbre de tinta, escopetes;
— || 6d, boixerola;
— || 6e, avajonera;
— || 6f, consolda, matafocs, herba de foc, orellana;
— || 6g, ginesta borda.

    Etim.: del llatí racēmu, mat. sign. ||1.

2. RAÏM f. ant.
Matriu, úter. La sua decocçió... torna la mare en son loc quan és exida de fora e val a la umiditat que corre de la rrahim, Medic. Part. 73. Quan és donat a beure estreyn e talla la corrença de la rrahim, Medic. Part. 84.
    Etim.: de l'àrab raḥim, mat. sign.

barretina, barret, berret, béret, boina, birrete, gorra

En chapurriau: gorra torta pera caps verts.

barretina, barret, del inglés beret o fransés béret, gascón berret, boina, gorra. A Valderrobres tamé ña un Beret, pastó de ovelles, carnissé.
Pepe es lo seu pastó.

Birrete.

de gorra: gratis, beure o minjá sense pagá. Lo que u fa té una influensia clara catalana.

alguns la porten tapanse los ulls, total, Puigdemont ya mos guíe

Uc de la Bacalaria ya ne portabe una de roija

BARRETINA f. 

|| 1. Barret en forma de bossa llarguera. Vna barratina de criatura, doc. a. 1565 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Barratines de seda, val la dotsena sis lliures; Barratines de llana enfortides, val la dotsena dos lliures sinch sous, Tar. preus 21. A ran del cércol vermell de la barretina, girada del revers, li blanquejaven els cabells, Víct. Cat., Ombr. 11. 

|| 2. La funda que posen dins el capell, davall el suador (Palma). 

|| 3. Flor de rosella (Empordà). «Un camp de barretines»: un camp de roselles florides (Llofriu). 

|| 4. Tirar la barretina un pastor a una ovella: tirar-li una pedra (Ripoll). “Oh, respon el pastor, una ovella volia saltar a l'hort i li he tirat la barretina”. L'amo ja sap que el pastor vol dir que l'ha camatrencada amb un cop de roc, Catllar, 16 vii-1921. 

|| 5. a) Passar una cosa per la barretina: passar pel cap, acudir una idea (Llofriu).—b) No cabre a la barretina: no esser una cosa comprensible, no semblar vera (Vallès, Penedès). 

|| 6. Peça suplementària que el terrisser superposa a la peça que ha de treballar, quan aquesta és més alta del que permet la resistència del fang (La Bisbal). 

|| 7. pl. Les flames que surten pels forats superiors del forn de terrisser (La Bisbal).
    Cult. pop.—La barretina és la peça més típica de la indumentària popular masculina a Catalunya. Sol esser de llana, feta amb agulles llargues com les de fer calça. La llargària o fondària és variable: en general és de dos a quatre pams, i es pot dur amollada en tota sa llargària o bé doblegada sobre el cap. Duent-la doblegada, n'hi ha que la duen plana i altres que la duen de garbí, o sia tombada a un costat. La part extrema o més fonda es diu el niu. Els colors dominants són el vermell (barretina vermella) i el morat (barretina musca); també n'hi ha de negres per dol, que solen esser la mateixa barretina vermella amb enforro negre, que es giren en cas d'haver de dur dol (barretina de dos intents). A més de les barretines grosses ordinàries, hi ha aquestes varietats:a) Barretina d'escórrer fesols o barretina d'arròs i fideus: és petita, de forma cònica, amb una borla al cap (Empordà).—b) Barretina de xeixa: la de cotó, blanca o de color variat, que duen per dormir (Olot, Torelló, Vic, Pinós).—c) Barretina de mariner: és vermella i no molt llarga, i l'usen els mariners.—d) Barretina de capellà: barret de punt de seda negra que duen els capellans.—e) Barretina de notari: barret petit de color fosc i amb ratlletes al voltant del front (Llofriu).
    Fon.: bərətínə (Ross., Conflent, Empordà, Olot, Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Tarr., Bal.); bərətínɛ (Puigcerdá); baretína (Vall d'Àneu); baretínɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell).
    Intens.:—a) Augm.: barretinassa.—b) Dim.: barretineta, barretinot, barretinota, barretinola.
    Etim.: derivat de barreta. Barrette fransés.

http://etimologias.dechile.net/?birrete

catalá típic, ulls clas, aspecte de Godo, ben afeitat, no sigue que li diguen, "catalá en bigot, ojo muixonot"

Classic Art Poster - Farmer with 'Barretina' by Santiago Rusiñol 24 X 17.5

Barretina es el típico gorro catalán de lana en forma de bolsa, de color rojo o morado, y a veces con una franja negra alrededor de la abertura, que en su origen se asociaba a marineros y judíos. Se la ha relacionado también con el gorro frigio rojo utilizado desde 1789, tras la Revolución francesa, por los republicanos, simbolismo que pronto se extendería por Europa y los nuevos estados americanos.
En sus diferentes variantes se extendía por un buen número de pueblos marineros cristianos del Mediterráneo como Cataluña, Valencia, Ibiza, Alta Provenza, Sicilia, Córcega, Cerdeña, parte de Nápoles y de los Balcanes y en algunas zonas de Portugal.

En Cataluña e Ibiza los hombres llevaron barretina hasta finales del siglo XIX, especialmente en las zonas rurales. Aunque la barretina ha caído en desuso en la vida cotidiana, sigue estando considerada como un símbolo catalanista y se utiliza en actos folclóricos de identidad cultural, como los bailes de sardanas o en las figuras de los belenes, como lo caganer. Como tocado indumentario aparece en la iconografía de personajes tan dispares como Jacinto Verdaguer o Salvador Dalí , Papá Pitufo.

Papá Pitufo era catalán, de Batea particularmente, un pueblo de Tarragona famoso por su vino, cantado incluso por Quico lo Cèlio, lo Noi y lo Mut de Ferreríes.

Enric Riba y García sosté la teoria que l'origen de la barretina és el barret frigi, i en relació amb això, argumenta que les proves gràfiques que es troben de la presència de barrets frigis a la història d'Amèrica, es deuen al fet que els catalans foren els veritables descobridors d'aquest continent i els seus primers colonitzadors europeus.
A Catalunya la barretina es va començar a fer servir a la segona meitat del segle XVII i a partir de 1565. Els homes catalans en van dur fins al segle XX, especialment a les zones rurals. La barretina ha caigut totalment en desús en la vida quotidiana. Tot i això, és considerada un símbol de catalanitat, i s'utilitza habitualment en actes folklòrics, com les ballades de sardanes, o a les figures del pesebre, com el caganer.
Els personatges que més han popularitzat la barretina al segle XX són segurament Jacint Verdaguer, Salvador Dalí y Arturo Quintanilla y Fuentecilla. Les seves variacions també s'utilitzen a l'escenificació d'alguna òpera ambientada a Nàpols. La barretina és una lligadura pròpia dels homes catalans, mentre que les dones portaven rets o gandalles.

La barretina és una lligadura tradicional catalana de llana de borregos catalans, en forma de bossa, habitualment de color vermell o morat, normalment de dos a quatre pams, a voltes amb un rivet negre a l'extrem. Segurament deriva de l'antic barret frigi per bé que és difícil de demostrar. Es feien servir barrets similars a gran parts dels pobles mariners cristians del Mediterrani tals com l'Alta Provença, Sicília, Còrsega, Sardenya, part de Nàpols, part dels Balcans i a Portugal.

El barretinaire era el fabricant de barretines. En aquests versos del gran poeta català Jacint Verdaguer lamenta la desaparició de la barretina mitjançant aquest personatge:

Com la flor de la magrana,

queia bé al bosc i al jardí;

los més vells la duien plana,

los més joves de garbí;

des de Nàpols a Marsella

no floria un port sense ella,

era en terra flor vermella,

en la mar coral del fi.

Só barretinaire

de Prats de Molló;

me diuen cantaire,

mes no canto gaire,

mes no canto, no.

Jacinto Verdaguer, La barretina, 2a. est.

• Barretina d'arròs i fideus o d'escórrer fesols: petita, cònica i amb una borla al cap. Típica de l'Empordà.
• Barretina de capellà: de punt de seda i negra, la duien els capellans.
• Barretina de dormir: de roba blanca.
• Barretina de dos intents o dos cairells: barretina vermella amb el folre negre que es pot girar en cas d'haver d'anar de dol.
• Barretina de garbí o plana: la que es podia dur plegada.
• Barretina llarga: la que es deixa caure per l'esquena.
• Barretina de mariner: vermella, poc llarga i típica dels mariners.
• Barretina musca: la que té el color morat com a dominant.
• Barretina de niu: es porta aixafada a la punta.
• Barretina de notari: petit, de color fosc, i amb ratlletes al voltant del front.
• Barretina vermella: la que és roja unicolor.

Lluch, Ernest «La revolució industrial a la Garrotxa (1777-1822)». Annals de l'Institut d'Estudis Geronins, 25, 2, 1981, pàg. 198-199. «(...) gorres molt semblants a la barretina eren emprades a diverses parts de la Mediterrània. La dificultat en precisar què és una barretina, un barret o una gorra és considerable. La barretina fou començada a utilitzar en la segona meitat del segle XVII (J. Danès) i a partir de 1565 (Joan Coromines). Existeix d'una manera molt semblant a Portugal, a Occitània i entre la marineria napolitana. (...) No coneixem una tipologia rigorosa de barretines, (...)»

https://es.m.wikipedia.org/wiki/Barretina