De la manera de scriure letres a diverses persones.

De la manera de scriure letres a diverses persones. 

Per tal con en letres escrividores les quals per nos a diverses persones e de diverses estaments per causes diverses e varies per totes parts son trameses es manera covinent
observadora ço es axi en orde de premetre o de postposar persones con encara en forma o titol de cognominar aquelles e encara en salutacio sotsscrividora segons grau e estament vari daquelles ço es saber que la honor daquell al qual les letres sendrecen no sia diminuida en res segons la exigencia de son estament e que la decencia de nostre estament per totes coses sia observada: emperamor daço per tal que per ignorancia o en altra manera per impericia dalcuns escrivans ells en aytals coses errar no sesdevenga ordenam e volem quen la cancellaria nostra engir la manera de scriure sia servada la forma en lo subseguents anotada.

Nota:

cognominar: apellar.

Quals persones deven esser davant posades.

Adonchs com letres endreçarem al senyor papa o a alcun cardenal o al collegi o encara con escriurem al emperador o a alcun rey o fill de rey primogenit totes les damunt dites persones en letres les quals trametrem volem esser davant anant escrites.

Quals persones deuen esser postposades.

Con a alcuna persona altra exceptades les damunt dites scriure nos se convendra axi con a patriarches primats arquebisbes abbats e priors o qualsque altres persones de jusan grau o encara als maestres generals de quals que quals ordens e encara si escrivim a altres qualsevol capitols generals de esgleyes e dordens e de qualsque altres exceptades les desus nomenades e encara en les letres les quals trametrem als fills de reys no primers engenrats o duchs marqueses o comtes o a altres qualsevol persones de grau jusa seglars o reglars militars o plebeys e encara si escriscam a alcuna comunitat o universitat de qualsevol ciutat o loch altre tots temps en les letres les quals trametrem lo nom nostre volem davant esser posat. En apres con escriurem a alcuna dona sia servada aquella matexa manera ques servaria si als marits delles letres trametiem.

Com se deu scriure a diverses persones segons grau de cascun e primerament qui en letres deuen esser preposats.

En manera e en titol de scriure e de cognominar persones a les quals se trameten letres molt es consideradora condicio e estament. Emperamor daço dicernim la forma en les coses davall scrites ordenada esser servada. Al senyor papa scrivim en aquesta manera: - Al molt sanct e molt beneyhurat pare en Christ el senyor en Climent per digna providencia de Deu de la sacra sancta romana e universal Esgleya sobira avescha. Lo devot fill del en Pere etc. besamens dels beneuyrats peus.

De la manera de scriure als Cardenals.

Sabedora cosa es que entrels cardenals son tres graus cor alscuns son bisbes cardenals alcuns preveres cardenals e altres diaches cardenals: perque en escriure a aquells notadora es differencia. Als bisbes cardenals escriurem en aquesta manera:
- Al reverent pare en Christ lo senyor en Pere per la divinal providencia bisbe de Penestre special amich nostre. En Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut e creximent donor. Als preveres cardenals axisescriura: - Al reverent pare en Christ lo senyor en Bernat per la divinal providencia del titol de Sant Ciriach en Termes prevere cardenal amich nostre special. En Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut. Axi con dessus. als diaches cardenals sescriura axi: - Al reverent pare en Christ lo senyor en Ramon per la divinal providencia de Sent Adria diache cardenal special amich nostre. En Pere etc. Axi com dessus en los altres cardenals. Al sacre collegi dels cardenals axi sescriura:
- Als reverents pares en Christ lo sacre collegi dels cardenals de la esgleya de Roma specials amichs nostres. En Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. Axi com dessus dels cardenals. Quant pero scriurem al emperador sescriura en axi: - Al molt excellent princep en Carles quart per la gracia de Deu emperador de Roma tots temps crexedor. En Pere per aquella matexa gracia rey Darago etc. salut e creximent de successions benaventurats. Empero sil emperador no es coronat en la ciutat de Roma no li deu esser escrit emperador mas en loch demperador sia mes rey dels romans. Guardant tota hora que si lemperi de Roma haura alcun regne deuli esser escrit apres lo titol del emperi lo titol daquell regne o regnes que haura. Per aquella mateixa manera sescriu a la emperadriu feta mutacio en femeni en axi: - A la molt excellent princesa Maria per la gracia de Deu emperadriu de Roma tots temps crexedora. En Pere etc. Les altres coses axi com dessus. Als reys christians sescriura axi: - Al molt sere e magnifich princep en Phelip per la gracia de Deu rey de França illustre. En Pere etc. Axi com dessus al emperador. A la reyna sescriura axi: - A la molt serena et magnifica princessa Johanna per la gracia de Deu reyna de França illustra. Pere etc. Axi com dessus a la emperadriu. Si empero al rey al qual scrivim es a nos conjunt en alcuna manera per parentiu lavors sescriura apres la paraula de França: molt car cosi nostre. Notadora cosa es pero que a tots aquells emperadors e reys qui en les letres per ells a nos trameses escriurem aquesta paraula senyor quan nos aquells scriure sesdevendra per aquella matexa manera senyor volem esser posat e no altres alguns. Als fills dels reys primer engenrats sescriu axi:
- Al inclit e magnifich en Johan del rey de França primer engenrat e duch de Normandia. Pere etc. Axi com en los reys dessus es dit. Semblanment sia escrit a la muller sua feta mutacio en femeni. Als fills de tots los reys Despanya axi con de Castella e de Portugal sescriura axi:
- Al inclit e magnifich linfant en Pere del rey de Castella primogenit e les altres coses. Als reys pero sarrayns sescriu en romans per tal que mils sia lest a ells per mercaders e per altres lechs ço que en les letres se conten:
- Al molt alt princep Albufacen rey de Marrochs: de nos en Pere per la gracia de Deu rey Darago etc. salut com a rey per qui volriem honor e molta bona ventura. Mes avant es veedor de la manera del escriure a aquelles persones les quals son postposades a nos en les letres segons aquelles coses les quals son devall ordenades. Als patriarches primerament sescriu en aquesta manera: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist Anrich per la divinal providencia de la sancta sgleya de Constantinoble patriarcha salut e affeccio de cordial dileccio. Als primats fora nostra senyoria sescriu axi:
- En Pere etc. Al reverent pare en Crist per la divinal providencia archebisbe salut etc. Axi com als patriarches. Als primats dins nostra senyoria sescriu axi: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist en S. per la divinal providencia archebisbe de Caller salut e dileccio. Als archebisbes fora nostra senyoria sescriu axi: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist en Phelip per la divinal providencia archebisbe de Sancço salut e desig damor. Si pero larquebisbe al qual es escrit te alcuna cosa en feu de nos o es en nostra senyoria sescriu en axi: - En Pere etc. Al reverent pare en Crist en Pere per la divinal providencia arquebisbe de Saragossa salut et dileccio. Als bisbes qui son fora los regnes e terres nostres sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable pare en Crist Arnau per la divinal providencia bishe de Pampalona salut e cencera dileccio. Si pero sia bisbe en lo regne o terres nostres o altre bisbe qui pero de nos alcuna cosa tenga en feu sescriura en aquesta manera: - En Pere etc. Al venerable pare en Crist Ramon per la divinal providencia bisbe de Valencia salut e dileccio. Als mestres dorde de caballeria fora nostra terra sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios baro frare Elio de Vilanova de la sacra casa del Espital de sant Johan de Jerusalem maestre salut e cencera dileccio. Als maestres pero dorde de cavalleria dins nostra terra sescriura axi:
- En Pere etc. Al venerable e religios frare Pere de Thous maestre de la casa de la cavalleria de sancta Maria de Montesa salut e dileccio. Als abbats qui son caps dalcun orde axi com de Crunyech o de Cistell o qui en altra manera son de gran nom notablament per la nobelitat dels lurs monestirs sescriura en axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Pere abbat de Crunyech salut e dileccio. Si empero sien abbats dels regnes o terres nostres o en altra manera per nos tengan feu ajustarsi a axi: - En Pere etc. Al venerable religios et amat frare Pons abbat del monestir de Poblet salut e dileccio. Als priors estranys reglars sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre frare Arnau de Vilamur prior de Martres salut e dileccio. Si pero dins nostra senyoria o alcuna cosa per nos en feu tenga sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre frare Arnau de Vilaragut prior del monestir de Monserrat salut e dileccio. Si pero sescriura a alcun clergue seglar en dignitat alcuna constituit axi con dega o artiaque o semblant sescriura axi: si pero ha fora nostres terres la dignitat aquella: - En Pere etc. Al amat nostre Pere ardiache de Narbona salut e dileccio. Als altres pero qui han dins nostres terres dignitats escriuras segons ques seguex: - En Pere etc. Al amat Michael ardiache de Saragoça salut e dileccio. Si pero es escrividor a alcun altre clergue simple o altre qualque qual no havent dignitat sescriura en axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Bernat canonge Durgell salut e dileccio. Si es scrividor a generals ministres o maestre dalcun orde mendicant o altre qui no son abbats mas per aventura priors generals dalcun orde lavors sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Guerau del orde dels frares menors general ministre salut e dileccio: o frare Hug maestre general del orde dels frares preicadors salut etc. Axi com dessus. Als priors e ministres provincials dordes mendicans sescriura axi: - En Pere etc. Al venerable e religios frare Bernat etc. salut e dileccio. Pero als comanadors dalcun orde militar sescriura axi: - En Pere etc. Al religios e amat nostre Fr. salut e dileccio. Als capitols generals o provincials dels religiosos sescriura axi: - En Pere etc. Als religiosos e amats nostres lo capitol general del orde dels frares menors salut e dileccio. Als capitols pero de las esgleyas catedrals de
fora les terres nostres sescriura en axi: - En Pere etc. als amats e devots nostres lo capitol de la esglea de Sanç salut e dileccio. Als capitols pero de las esgleyas cathedrals les quals son en les terres nostres sescriura en axi: - En Pere etc. als amats nostres capitol de la esgleya de Valencia salut e dileccio. Si pero sescriura al capitol dalcuna esgleya collegiada seglar fora nostra senyoria sescriura axi: - En Pere etc. Als amats e devots capitol de la Esgleya salut e dileccio. Si pero es dins nostra terra sia escrit axi: - En Pere etc. Als amats nostres capitol de la esgleya de Muntarago salut e dileccio. Si empero a alcun convent de qualque religio sescrisque scriurase axi: - En Pere etc. Als religioses amats nostres frares del convent del monestir etc. Als altres pero fills de reys qui no son primogenits ço es de França o Danglaterra o daltres reys a qui no es acostumat descriure infant mes prense aytal manera con devall es scrita. Als fills de reys qui no son primogenits al quals no es acostumat descriure infants: - En Pere etc. Al inclit en Phelip fill del rey de França salut e cordial affeccio damor. Axi com demunt als altres fills de reys. A fill de rey de nostra casa o qui ten en feu per nos sescriura axi: - En Pere etc. Al inclit infant en Pere de Ribagorça e de les Muntanyes de Prades comte salut ab affeccio de sencera volentat. Si es dona muller del serali axi mateix escrit feta mutacio en femeni exceptat aquesta paraula infanta si ja no era filla de rey Despaña. Si pero era fill de rey mort ajustar sa en lescrit axi: - En Pere etc. Al inclit en Johan del illustre rey de Sicilia de bona memoria fill duch de Athenes salut e cordial affeccio de amor. Tots temps pero es esguardador que no escrisquen infant sino a fills daquells reys dels quals es acostumat de fer axi com damunt es dit. Si pero sien frares dalcuns reys dels quals lo pare no fo rey scriurase axi: - En Pere etc. Al inclit en Carles del illustre rey de França germa. Axi com en los altres. Als fills dels infants e devallants de la sanch reyal de part masculina qui no sien de la nostra casa reyal sera escrit axi: - En Pere etc. Al egregi Karles comte Destampes salut ab affeccio de sencera voluntat. E si es de la nostra casa reyal serali escrit axi: - En Pere etc. Al egregi e amat nabot nostre en Pere comte Durgell salut e dileccio. Esguardadora cosa es empero que ultra los titols demunt dits sia ajustat titol de ducat o de comtat o daltre titol sil han aquells als quals sescriu: e si alcu daquells haura deute de sanch ab nos apres lo seu titol sia especificat en la forma seguent: Car frare o oncle o cosi o segons que haura deute ab nos. En apres com escriurem letres a alcun duch o per aventura a alcun comte o marques o dalfin sescriura a ells per la manera dejus escrita: - En Pere etc. Al egregi e poderos Not duch de Borgonya. Axi com dessus. Pero si escriurem al duch de Venecia o altre duch temporal sescriura axi: - En Pere etc. Al egregi baro Nandreu Dandulo duch de Venecia salut e sencera dileccio. En apres com escriurem a alcun marques o comte grans no sotsmes nostres escriuras axi: - En Pere etc. Al egregi baro en Jacme comte de Flandres salut e dileccio. Si es en nostra senyoria o ten feu per nos escriuras axi: - En Pere etc. Al egregi e amat nostre en Gasto comte de Foix salut e dileccio. Als comtes qui comunament no son de molt notables terres heretats qui son estranys sera escrit axi: - En Pere etc. Al noble baro en Bertran comte de la Illa salut et dileccio. E si es dins nostra senyoria o tenga feu de nos li sera escrit axi: - En Pere etc. Al noble e amat nostre en Ramon Roger comte de Pallars salut e dileccio. Semblantment sera escrit als marcheses que havem ordenat del comte: e a vescomte fora nostra senyoria sera escrit axi:
- En Pere etc. Al noble en Johan vescomte de Maleu salut e dileccio. Si es en nostra senyoria esli axi escrit: - En Pere etc. Al noble e amat nostre Nuguet vescomte de Cardona salut e dileccio. Esgardadora cosa es que a tots los damunt dits qui nostres sotsmeses sien apres lur titol de comtat marquesat ho vescomtat ho baronia lus sera escrit si hauran reebut lorde de cavalleria aquesta paraula cavaller e si nol hauran reebut serals escrita aquesta paraula donçell ho escuder. Als cavallers fets sia escrit axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Garsia de Loriç cavaller salut et dileccio. E a tots los altres homens de paratge e generosos qui no seran cavallers fets sia scrit en aquesta forma: - En Pere etc. Al feel nostre en Ramon de Thous donçell salut et gracia. Empero si seran Darago sia posat la on ha donçell aquest vocable scuder. E a tots ciutadans e altres homens de vilas sia que sian consellers o de consell o officials nostres sia scrit axi:
- En Pere etc. Al feel nostre en Francesch Çasala ciutada de Leyda salut et gracia. Empero per tal com los doctors qui han reebut lo barret en qualsevol sciencia han grau de dignitat volem que a aquells sia scrit axi: - En Pere etc. Al amat nostre en Francesch Roma doctor en leys salut et dileccio. Al senescal empero dalcun rey o alcun major semblant offici si es noble sescriura axi: - En Pere etc. Al noble en Bernat senescal de Carcassona per lo rey de França salut et dileccio. E si no es noble dira: - En Pere etc. Al amat nostre senescal etc. salut et dileccio. Als altres empero officials dels altres princeps qui pero no son generoses o encara a qualsque quals conseylers daltres reys que pero barons no son jacsia que no sien nobles per linatge scriuse axi: - En Pere etc. Al amat nostre etc. Axi com dessus prop: o si era persona notable: - Al prudent amat nostre etc. Quant pero scriurem a alcuna comunitat a nos no sotsmesa sescriura axi: - En Pere etc. als amats e devots nostres a la comunitat de la ciutat de Paris salut e dileccio. Segons pero diversitats de terres en diverses maneres sescriu cor a alcuns sescriu: Consols e universitats alscunes vegades als prohomens e universitat alscunes vegades als ciutadans e poble perque engir aço sia servat so que sera acostumat salut etc. axi con en los barons dessus prop. Con empero sescriura a potesta o a capita dalcuna ciutat si es molt insigne sescriura axi: - En Pere etc. Al noble baron potestat de la ciutat de Florença
salut etc. Axi con en los barons dessus prop. Si es pero ciutat mijana scriurase axi: - En Pere etc. Al noble hom. Quant escriurem als jurats de Saragoça de Valencia o de
Mallorcha o als consellers de Barchelona o als paers de Leyda sescriura axi: - En Pere etc. Als amats e feels nostres jurats de Saragoça salut e dileccio. Encara mes con escriurem a altres jurats paers o consols dalcunes altres ciutats o viles nostres sescriura axi: - En Pere etc. Als feels nostres jurats de Gerona o consols de Perpinya o paers de Cervera salut e gracia. Encara mes con escriurem a alcun official nostre si pero es generosa persona e conseller nostre scriurasse a ell axi: - En Pere etc. Al amat conseller nostre Michael Periç Çapata governador Darago salut et dileccio. E si escriurem a alcuna persona que sia de consell nostre serali scrit axi: - En Pere etc. Al amat e feel de consell nostre en Ferrer de Manresa salut et dileccio. Si empero scriurem a official nostre no generos o a altre qualsevol sotsmes nostre no generos scriurasse a ell axi: - En Pere etc. Al feel nostre lo Çalmedina de Ceragoça salut et gracia. Entenem empero que quant scriurem a hom generos qui sia cavaller li sia scrita aquesta paraula cavaller e si nou es serali scrit donçell. Jacsia que hajam ordonat a tot comte o marques escriure en les letres que nos a ells trametrem noble: empero a alcuns axi con lo comte de Henaut o semblants qui per granea e noblea de terra son ennobleits volem a aquells egregi esser scrit.

Nota:
rey Despaña: Primera vegada que apareix Despaña, en ñ, de España, als textos de Pere IV lo seremoniós.

Lo Camí, XV.

XV.

Don Moissés, lo maestre, díe assobín que ell nessessitabe una dona mes que un guiso. Pero portáe deu añs al poble diénu y encara seguíe sense la dona que nessessitabe.
Les Pestetes, les Llebres y don José, lo mossen, que ere un gran san, reconeixíen que lo Peó nessessitabe una dona. Sobre tot per dignidat professional. Un mestre no pot presentás a escola de consevol manera; no es lo mateix que un formaché o un ferré, per ejemple. Lo cárrec exigix. Claro que lo primé que exigix lo cárrec es una remunerassió sufissién, y don Moissés, lo Peó, careixíe de ella. Aixina que tampoc teníe res de particulá que don Moissés, lo Peó, se embutiguere cada día al mateix traje en lo que va arribá al poble, deu añs atrás, tot apedassat y ple de remiendos, y inclús que no gastare roba interió. La roba interió costabe un ull de la cara y lo maestre pressisabe los dos ulls de la cara pera desempeñá la seua faena. Camila, la Llebre, se va portá mal en ell; don Moissés, lo maestre, va está encaprichat de ella una temporada y ella li va doná carbasses, perque díe que ere un caratorta y un bocatorsuda. Aixó ere una tontería, y Paco, lo ferré, portáe raó al afirmá que assó no ere cap inconvenién, ya que la Llebre, si se casabe en ell, podríe sentráli la boca y adressáli la cara a forsa de besál. Pero Camila, la Llebre, no estabe per la labor y se va obstiná en que pera besá la boca del maestre li hauríe de besá la orella y aixó li ressultabe desagradable. Paco, lo ferré, no va di ni que sí ni que no, pero va pensá que sempre siríe menos desagradable besáli la orella a un home que besáli los morros a una llebre. Aixina que la cosa se va desfé en aigua de borraines. Camila, la Llebre, va continuá penjada del teléfono y don Moissés, lo maestre, acudín cada día a la escola sense roba interió, en los puñs desfilagarchats y los colses apedassats o hasta foradats. Lo día que Roc, lo Moñigo, los va di a Daniel, lo Mussol, y a Germán, lo Tiñós, los seus proyectes va sé un día de sol de vacassións, cuan Pascual, lo del molí, y Antonio, lo Buche, jugaben una partida al rogle de les birles.

- Escolta, Mussol - va di -; ¿Per qué no se case la Sara en lo Peó?

Per un momén, Daniel, lo Mussol, va vore lo sel ubert. ¿Cóm sén alló tan sensill y

pertinén no se li habíe ocurrit abáns an ell?

- ¡Claro! - va replicá -. ¿Per qué no se casen?

- Dic - va afegí a mija veu lo Moñigo -, que pera que dos se cason ña prou en que se entenguen en algo. La Sara y lo Peó se pareixen en que cap dels dos me pot vore a mí ni en pintura. A Daniel, lo Mussol, li anabe pareixén lo Moñigo un payo inteligén. No veíe cap manera de cambiá de exclamassió, tan perfecte y sugestiu li pareixíe tot alló.

- ¡Claro! - va repetí.

Va continuá lo Moñigo:

- Figúrat lo que siríe viure yo a casa meua en mon pare, los dos sols, sense la Sara. Y a la escola, don Moissés sempre me tindríe alguna considerassió per lo fet de sé germá de la seua dona, y inclús a vatros per sé los millós amics de son germá de la seua dona. Crec que me explico, ¿no?

- ¡Claro! - va torná a di.

- ¡Claro! - va di lo Tiñós.

Lo Moñigo va moure lo cap dudán:

- Lo cas es que ells se vullguen casá - va di.

- ¿Per qué no hauríen de voldre? - va afirmá lo Mussol -. Lo Peó fa deu añs que nessessite una dona y a la Sara no li disgustaríe que un home li diguere cuatre cosetes. La teua germana no es gens guapa.

- Es fea com un dimoni, ya u sé; pero tamé es fea la Llebre.

- ¿Es escrupulosa la Sara? - va di lo Tiñós.

- Qué va; si li cau una mosca a la lleit, sen enriu, y li diu:
"Prepárat, que vas de viache", y se la trague en la lleit com si res. Después sen enriu un atra vegada - va di Roc, lo Moñigo.

- ¿Entonses? - va di lo Tiñós.

- La mosca ya no torne a donáli guerra; es cosa de un momén. Casás es diferén - va di lo Moñigo. Los tres van está un rato callats. Al remat, Daniel, lo Mussol, va di:

- ¿Per qué no fem que se veiguen?

- ¿Cóm? - va preguntá lo Moñigo.

Lo Mussol se va eixecá de un bot y se va espolsá les possaderes:

- Vine, ya u vorás.

Van eixí del corro de les birles a la carretera. La actitut del Mussol revelabe una febril exitassió.

- Li escriurem una nota al Peó com si fore de la Sara, ¿me enténs? Tan germana ix totes les tardes a la porta de casa a cusí pera vore passá la gen. Li escriurem que ella l´espere y cuan ell hi vaigue y la veigue se creurá quel está esperán de verdat.

Roc, lo Moñigo, adoptabe un gesto furo, enfurruñat, habitual en ell cuan algo no lo cuadrabe del tot.

- ¿Y si lo Peó reconeix la lletra? - va argumentá.

- La desfigurarem - va intervindre, entusiasmat, lo Tiñós.

Va afegí lo Moñigo:

- ¿Y si li enseñe la carta a la Sara?

Daniel va cavilá un momén.

- Li escriurem que cremo la carta antes de aná a vórela y que may li parlo de eixa carta si no vol que se mórigue de vergoña y que no lo torno a mirá a la cara.

- ¿Y si no la creme? - va di, tossut, lo Moñigo.

- La cremará. Lo asquerós Peó té temó de quedás sense dona. Ya es una mica agüelo y ell sap que tors la boca. Y que assó fa feo. Y que a les dones nols agrade besá la boca de un home a la orella. Ya lay va di la Llebre ben claret - va di lo Mussol.

Roc, lo Moñigo, va afegí com parlán per an ell:

- Ell no dirá res per la cuenta que li corre; está acollonit desde que la Camila li va doná carbasses. Tens raó. Paulatinamen renaixíe la confiansa al ample pit del Moñigo. Ya se veíe sense la Sara, sense la constán amenassa de la regla del Peó a les puntes dels dits a la escola; disfrután de una independensia que hasta entonses no habíe conegut.

- ¿Cuán li escriurem la carta, entonses? - va di.

- Ara mateix.

Estaben enfrente de la formachería y van entrá. Lo Mussol va agarrá un llapis y un papé y va escriure en caracters tipografics: "Don Moissés, si vosté nessessite una dona, yo nessessito un home. L´espero a les set a la porta de casa meua. No me parlo may de esta carta y crémola. Me moriría de vergoña y nol tornaría a mirá a la cara. Faigue vore que se topete en mí de cassualidat. Sara".

Al hora de diná, Germán, lo Tiñós, li va embutí la carta al maestre per deball de la porta y a les set menos cuart de aquella mateixa tarde entrabe en Daniel, lo Mussol, a casa del Moñigo a esperá los acontessiméns desde la finestrota de la pallissa.

Lo assunto estabe ben planejat y tot, pero va faltá un pel de conill de anássen a pique.
La Sara, com de costum, teníe tancat al Moñigo a la pallissa cuan ells van arribá. Y eren les set menos cuart. Daniel, lo Mussol, creíe que, nessessitán com nessessitabe lo Peó una dona desde fée deu añs, no se retrasaríe ni un minut.

La veu de la Sara se sentíe per lo forat de la escala. Encara que habíe sentit un milló de vegades aquella retahíla, Daniel, lo Mussol, no va pugué evitá ara un tremoló:

- Cuan los meus ulls de vidre y fora de les cassoletes per lo horror de la inminén mort fixon en Vos les seues mirades lánguides y moribundes...

Lo Moñigo debíe sabé que eren casi les set, perque responíe atropelladamen, sense donáli tems a la Sara de acabá la frasse:

- Jesús misericordiós, tin compassió de mí.

La Sara se va pará al escoltá que algú pujabe per la escala. Eren lo Mussol y lo Tiñós.

- Hola, Sara - va di lo Mussol, impassién -. Perdona al Moñigo, no u tornará a fé.

- Qué te saps tú lo que ha fet, carnús - li va di ella.

- Algo roín sirá. Tú nol castigues may sense motiu. Tú eres justa.
La Sara va sonriure, complaguda.

- Esperéu un momén - va di, y va seguí rápidamen, ansián acabá en lo cástic:

- Cuan perduts los meus sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort...

- Jesús misericordiós, tingáu compassió de mí. Sara, ¿has acabat?

Ella va tancá lo devossionari.

- Sí.

- Hale, óbrim.

- ¿Has escarmentat?

- Sí, Sara; avui me has fet agarrá temó.

Se va eixecá la Sara y va obrí la porta de la pallissa vissiblemen satisfeta.
Va escomensá a baixá la escala a pas lento. Al primé replá se va girá.

- Ojito de fé marranades - va di, com si tinguere un pressentimén.

Lo Moñigo, lo Mussol y lo Tiñós se van arrimá cap a la finestrota de la pallissa sense intercambiá cap paraula. Lo Moñigo va apartá les taragañes de una sarpada y se va assomá al carré. Va preguntá angustiat lo Mussol:

- ¿Ha eixit ya?

- Está traén la cadira y lo ganchillo. Ya se assente - La seua veu se va fé de repén apremián -. ¡Lo Peó ve pel racó del carré!

Lo cor del Mussol se va ficá a ballá com un lloco desbotonat, mes encara que cuan va sentí chulá al rápit a la entrada del túnel y ell lo esperabe a dins en los cansonsillos baixats, o cuan sa mare li va preguntá a son pare, en un extrañ retintín, si teníen al Gran duc com un huésped de lujo. Lo de avui ere encara mol mes emossionán y trassendental que tot alló. Va ficá la cara entre les del Moñigo y lo Tiñós y va vore que don Moissés se parabe frente a la Sara, en lo cos una mica de costat y les mans a la esquena, y li guiñabe o clucabe un ull y li sonreíe hasta la orella per la punta esquerra de la boca.
La Sara lo mirabe parada y, al remat, avergoñida per tantes clucaines y tanta sonrissa, va di:

- Bona tarde, don Moissés, ¿qué diu de bo?

Ell entonses se va assentá al pedrís a la vora de ella. Va torná a fé una serie de momos rápits en la boca, en lo que demostrabe que estabe contén.

La Sara lo observabe assombrada.

- Ya estic aquí, sagala - va di ell -. No hay sigut morós, ¿verdat?
De lo demés no diré ni una paraula. No te preocupos. Don Moissés parlabe mol be.
Al poble no se ficaben de acord sobre quí ere lo que milló parlabe de tots, encara que en los candidatos coinsidíen: don José, lo mossen; don Moissés, lo mestre, y don Ramón, lo alcalde - boticari.

La melosa veu del Peó al seu costat y les paraules que empleabe van desconsertá a la Sara.

- ¿Li... Li passe a vosté algo avui, don Moissés? - va di. Ell va torná a guiñáli l´ull en un sentit de complissidat y no va contestá.

A dal, a la finestra de la pallissa, lo Moñigo va sussurrá a la orella del Mussol:

- Es un gorrino charraire. Está charrán de lo que no hauríe de charrá.

- ¡Chist!

Lo Peó se va incliná ara cap a la Sara y li va agarrá una ma en ossadía.

- Lo que mes admiro de les dones es la sinseridat, Sara; grassies. Tú y yo no nessessitam recovecs ni dissimulá - va di.

Tan roija se li va ficá la cara a la Sara que lo seu pel pareixíe menos roch. Se arrimabe la Chata, en una enjerra de aigua al bras, y la Sara se va separá de la ma del Peó.

- ¡Per Deu, don Moissés! - va cuchichejá en un rapto de inconfessada complassensia -. ¡Que poden vóremos! A dal, a la finestrota de la pallissa, Roc, lo Moñigo, y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, sonreíen bobamen, sense mirás. Cuan la Chata va doblá lo racó, lo Peó va torná a la cárrega.

- ¿Vols que te ajuda en eixa roba? - va di.

Ara li agarrabe les dos mans. La Sara, en un movimén instintiu, va amagá la robeta detrás della, atossigada per la roijó.

- Les mans quietes, don Moissés - va di.

A dal, a la pallissa, lo Moñigo sen va enriure per lo bajinis:

- Ji, ji, ji. Es una braga - va di.

Lo Mussol y lo Tiñós tamé van riure. La confussió y lo aparén enfado de la Sara no amagaben un vehemen goch. Entonses lo Peó va escomensá a díli sense pará coses boniques dels seus ulls y de la seua boca y del seu pel, sense donáli tems de respirá, y a la legua se advertíe que lo cor virgen de la Sara, huérfana encara de requiebros, se derretíe com lo gel deball del sol. Al acabá la retahíla de piropos, lo maestre se va quedá mirán de prop, fixamen, a la Sara.

- ¿A vore si has adeprés ya cóm son los teus ulls, sagala? - va di.

Ella va riure, atontadota.

- ¡Qué coses té, don Moissés! - va di.

Ell va insistí. Se notabe que la Sara evitabe parlá pera no defraudá en les seues frasses vulgars al Peó, que ere un dels que milló parlaben al poble. Sense duda la Sara volíe recordá algo majo que haguere lligit, algo elevat y poétic, pero lo primé que li va vindre al cap va sé lo que mes vegades habíe repetit.

- Pos... Los meus ulls són... són... vidriosos y fora de les cassoletes, don Moissés - va di, y va torná a riure. La Sara se va quedá tan ampla. La Sara no ere lista. Pensabe que aquelles paraules per lo mero fet de vindre al devossionari habíen de sé mes apropiades pera aplicáles als ángels que als homens y se va quedá tan a gust. Ella va interpretá la expresió de assombro que se va dibuixá a la cara del maestre favorablemen, com un indissi de sorpresa al constatá que ella no ere tan basta y tosca com seguramen habíe ell imaginat. En cambi, lo Moñigo, allá dal, se va resselá algo:

- La Sara ha degut di alguna bobada, ¿no?

Lo Mussol va aclarí:

- Los ulls de vidre y fora de les cassoletes són los dels morts.

Lo Moñigo va sentí ganes de aviáli un tubot al cap a san germana. No obstán, lo Peó va sonriure hasta la orella dreta. Teníe que nessessitá mol una dona cuan transigíe en alló sense di res. Va torná a requebrá a la Sara en ahínco y al cuart de hora, ella estabe com assompada, en les galtes roijes y la mirada perduda al buit, igual que una sonámbula.
Lo Peó va voldre assegurás la dona que nessessitabe:

- Te vull, ¿saps, Sara? Te voldré hasta lo final del món. Vindré a vóret tots los díes an esta mateixa hora. Y tú, tú, dísme - li agarrabe una ma, aparentán un efervessén apassionamén -, ¿me voldrás sempre?

La Sara lo va mirá com enajenada. Les paraules li acudíen a la boca en una fluidés extraña; ere com si ella no fore ella mateixa; com si algú parlare per nella desde dins del seu cos.
- Lo voldré, don Moissés - va di -, hasta que, perduts los sentits, tot lo món desaparegue de la meua vista y gemega yo entre les angusties de la radera agonía y los afáns de la mort.

- ¡Aixina me agrade! - va di lo mestre, entussiasmat, y li va apretá les mans y va tancá dos vegades los ulls, y atres cuatre se li va estirá la boca hasta la orella y, al final, sen va aná y antes de arribá al racó va girá varies vegades lo cap y li va sonriure convulsivamen a la Sara. Aixina se van fé novios la Sara y lo Peó. En Daniel, lo Mussol, van sé una mica desconsiderats, tenín en cuenta la part que ell habíe jugat en aquell entenimén. Habíen sigut novios añ y mich y ara que ell teníe que marchá al colegio a escomensá a progressá sels ocurríe fixá la boda pera lo dos de novembre, lo día de les Ánimes Beneites. 

Andrés, "lo home que de perfil no se veu", tampoc va aprobá aquella fecha y u va di aixina sense secretisme: - Los homens que busquen una dona se casen a la primavera; los que van buscán una fregona se casen al ivern. No falle may. A la Nochebuena, la vespra de Nadal siguién, la Sara estabe de mol bon humor. Desde que se va fé novia del Peó se li habíe suavisat lo carácter. Hasta tal pun que, desde entonses, sol dos vegades habíe tancat al Moñigo a la pallissa pera lligíli les recomendassións del alma. Ya se habíe guañát algo. Per afegit, lo Moñigo traíe millós notes a escola y ni una vegada va tindre que eixecá la Historia Sagrada, en los seus mes de sen grabats a tot coló, per damún del cap. Daniel, lo Mussol, en cambi, va traure ben poc de tot alló. A vegades se lamentabe habé intervingut al assunto, pos sempre ressultabe mes confortadó aguantá la Historia Sagrada veén que lo Moñigo fée lo mateix al seu costat, que tindre que aguantála sense compañía. La vespra de Nadal, la Sara estabe de mol bon talante y li va preguntá al Moñigo mentres voltabe lo pollastre que se rostíe al forn:

- Dísme, Roc, ¿Li vas escriure tú una nota al maestre diénli que yo lo volía?

- No, Sara - va di lo Moñigo.

- ¿De verdat? - va di ella.

- Te u juro, Sara - va afegí.

Ella se va portá un dit que se habíe cremat a la boca y cuan lo va traure va di:

- Ya día yo. Siríe lo únic bo que hagueres fet en tota la teua vida. Va, apártat de ahí, carnús.

Silvia Dilla Vidal, Valderrobres

Mol be , Silvia Dilla Vidal , dius y escrius meua, encara que mols atres fan aná o empleen o usen normes segóns lo criteri de un tal Fabra, en les que no tothom está de acuerdo perque va fé la gramática tal com li va pareixe, per a intentá diferensiá lo catalá barceloní de valensiá, mallorquí, ocsitá, castellá y catalá anterió an ell. Fach aná la gramática que hay adeprés al carré y a casa, y una ortografía del chapurriau moderna.

No dius filòlec, ni apòstrof, y sen de Valderrobres tampoc deus dius això, dius aixó, eres filóloga de inglés com yo, filología inglesa, no anglesa. 

Encara que no u fores, sabríes que los que van ficá lo cartel del día de la huelga feminista al ajuntamén, a l'ajuntament ( sé fé aná lo apóstrofe y ademés ting lo mitjà de valencià y hay fet exámens de catalá de nivell C y los hay passat) 

NO van escriure en lo que tú consideres catalá de Aragó y yo considero chapurriau. Qui defense la que considere la seua llengua de estes maneres me pareix que cau en un sense sentit extrem:

Van escriure si nosaltres ens aturem, el món s'ature. 

Lo verbo aturá, aturar en aragonés, me pareix mol be, pero nosaltres, ens, el NO u diem y no u escriurem. Tú dius ya y escrius JA. 

La ç del provençal dónala per perduda en chapurriau, com a mol si algú escriu Barça, equip de la siudat de Barchinona. Cuan torno a dis Barchinona yo escriuré Vall-de-Roures, milló encara, Valdarrores, com se díe a Beseit. Cuan me sitos no escrigues perquè perque yo no u escric may aixina en chapurriau.

Lo vamos del final no es massa catalá, pero sí que se diu a Valderrobres.

Algúns del delta y atres de Tortosa pensen que los están cambián la seua parla.

origen-terme-chapurriau

Disli al teu amic o conegut Alejandro Romero Rivases lo apotecari que si ell pot cantá cansonetes al PP de Huesca en los Draps de Peñarroija de Tastavins diénlos feixistes y parlá mal de mí en pro etarres com un tal Franchi Farmer Gabon Irunya al muro de Carlos Rallo Badet, yo puc parlá en falangistes al meu grupo, ni u amago ni ting perqué.

No es mes que yo, o sigue, segóns la captura que ting, es una persona tóxica. Es vergoña. Es lo contrari a la educassió. Es lamentable. NO ES RES.

Dani Vives Albesa , a Fondespala, Foz Espalla, se diu fins i tot ? No, pero a Cataluña, aon vius sí. Igual u vas adependre de Bola de Drac (bola de dragó a Fondespala) a TV3 al mateix tems que Krilin díe "m'ha xuclat la sang com si fos orxata", m'ha chupat la sang com si fore horchata a Fondespala.

Lo vostre amiguet Marcel Pena o Markel Bringuè de La Llitera pot ficá lo meu nom sansé, enllás a la meua web personal, y yo no puc ? Home, tos consideraba mes liberals.

Per dí les verdats se perden les amistats, pero les amistats que no existixen no se poden pédre.

Ay, drapets, cuan algú fa aná la seua libertat de expresió y no tos agrade, entonses tos traeu les caretes de moderns y demócrates. Algúns ya no la portáeu.

Han tardado poco en quitarse la piel de cordero....

https://www.facebook.com/profile.php?id=51687756846&ref=br_rs

Chunta Aragonesista, que con sus dos diputados ostenta la recién creada Dirección de Política Lingüística del Gobierno de Aragón condiciona su apoyo al Ejecutivo aragonés a reconocer el catalán como lengua propia de Aragón, sigue dando muestras de su catalanismo y servilismo político a los nacionalistas catalanes.

romancearagones.blogspot.com

Esta vez lo comprobamos a través de sus juventudes políticas, Chobentú Aragonesista, que en su web definen el Aragón oriental como “comarcas catalanófonas que administrativamente hoy pertenecen a Aragón”. No solo eso, reconocen los Països Catalans “Catalunya, els Països Catalans, serán lo que quieran ser como pueblo, deben tener derecho a decidir y a autodeterminarse” e incluso cuestionan que los ciudadanos de las comarcas orientales sean aragoneses “derecho de los habitantes de las comarcas catalanófonas que administrativamente hoy pertenecen a Aragón de decidir si quieren ser aragoneses o catalanes. Hablen lo que hablen”.

Puyalón de Cuchas o mejor de cucarachas.

Purna

---------------

No voy a poner el enlace, ya que no voy hacer publicidad de quien no comparto su visión de Aragón y su opinión de una parte de mi Tierra, visión que por otra parte es minoritaria en Aragón y en el mismo Aragón oriental. Pero si os voy a poner algunas de las frases que muestran sus intenciones.

* Una tierra en la que vive un montón de gente que tiene como lengua el catalán y que ha sido objeto de presión política por un lado, pero también de una interesada colonización españolista y etnocidio cultural por parte de la otra.

* …....... defendiendo la catalanidad de las comarcas asentadas entre el Segre y las Nogueras y, a la par, defendiendo el derecho a expresarse del pueblo catalán.

* Conflictos políticos (como el de los bienes o las leyes de lenguas con intenciones exterminadoras), azuzados por el establiment mediático aragonés y defendidos por el nacionalismo español del pensamiento único para colonizar políticamente, han calado a este lado del Segre,

* Hace unos días, en la Diada, sin ir más lejos, las dos fuerzas políticas aragonesas que defienden estas dos premisas, en un continuado conflicto, se sentaron en la misma mesa y firmaron un documento conjunto, bajo la mirada de ERC y de la CUP,

* Catalunya, els Països Catalans, serán lo que quieran ser como pueblo, deben tener derecho a decidir y a autodeterminarse. Pero este derecho no es un derecho diferente ni superior al derecho de los aragoneses para autodeterminarse, ni el derecho de ambos es un derecho superior al derecho de los habitantes de las comarcas catalanófonas que administrativamente hoy pertenecen a Aragón de decidir si quieren ser aragoneses o catalanes. Hablen lo que hablen.

* Entender que lo mejor del bocata, como cantaban Ixo Rai!, estaba dentro, que se trata de desmontar un modelo de Estado caduco e impuesto por la burocracia postfranquista,

---------------

Ya sabéis: cuando algo no te guste, no digas que es democrático, simplemente di que es postfranquista. También es bueno conocer que partidos que se fanatizan de decir ser aragoneses, digan después de reunirse con ERC y CUP que parte de nuestra Tierra milenaria, ahora es de Aragón solo administrativamente “manda huevos”. Por ultimo, aunque podría decir mucho más, esta claro que quienes reclamamos nuestro Patrimonio expoliado como botín de guerra, resulta que ahora estamos influenciados por el nacionalismo español, “pa cagarse”.

Me encanta que digan toda esta serie de chorradas, de este modo solo conseguirán ser siempre una minoría y quienes no compartamos sus tonterías, meros españolistas, típico de lo democrático que es hoy en día la extrema izquierda. Todavía no se han enterado que todos los Países y pueblos que llevan la estrella roja como símbolo, “HAN FRACASADO”. Aragón no quiere ideas obsoletas y fracasadas.

la culpa fue del cha cha cha :

Gramatica occitana segon los parlars lengadocians

GRAMATICA OCCITANA SEGON LOS PARLARS LENGADOCIANS

Introduccion

Sasida optica per J. Lafita (progècte DiGaM).
Mesa al format HTML per J.-F. Blanc.

occitania online

---

I. -- L'ENCASTRE GEOGRAFIC

En parlant de Lengadòc, nos referissèm, non pas a la província reiala de l'ancian regim, mas puslèu al grop de païses qu'emplegan los parlars lengadocians. Es atal qu'anexam al nòstre domeni : Agenés, Carcin, Roèrgue, Orlhagués e païs de Fois, e que ne trasèm Velai, Vivarés e païs de Nimes e d'Usès*.

* Convendriá d'i ajustar encara los parlars del Peirigòrd meridional (Brageirac e Sarlat) que presentan los caractèrs distinctius del lengadocian.

Aquel vast airal enclau aproximativament onze despartiments : Lausèra, Avairon, lt, lt e Garona, Tarn e Garona, Tarn, Nauta Garona, Aude, Arièja, Erau e Gard. Cal i ajustar una part de Cantal, de Gironda e de Pirenèus Orientals, e ne distraire una part d' lt e Garona, Tarn e Garona, Nauta Garona, Arièja e Gard. Aquò representa almens 3.500.000 abitants sus un total d'unis dètz milions d'occitans cispirenencs. Lo dialècte lengadocian constituís donc la mai poderosa unitat linguistica de la Tèrra d'òc.

Aquela unitat resulta de la configuracion geografica de la província entre Ròse, Garona, Mediterranèa, Pirenèus e Massís septentrional. Suls penjals meridionals d'aquel Massís, isolats del Nòrd pels Monts d'Auvèrnha e de la Margarida, los païses de cantonament (Orlhagués, Gavaudan, Roèrgue, Cevenas, Naut Carcin e Albigés) se religan estreitament per las vals de Tarn, d' lt e de lors afluents cap a Garona, e per las vals de Gard e d'Erau cap a la mar, als païses de passatge (Nimesenc, Montpelhierenc, Biterrés, Narbonés, Carcassés, Lauragués, Tolosan, Bas Carcin e Agenés), que s'escalonan de Ròse a Garona per la planura estreita del ribairés mediterranenc, la val inferiora d'Aude e de son afluent Fresquèl e lo còl de Naurosa. De pariva faiçon, las nautas vals d'Aude e d'Arièja embrancan Rasés amb Carcassés e lo païs de Fois amb Tolosan.

L'interdependéncia d'aquels terraires es la consequéncia d'aquela disposicion fisica. De Narbona a Carcassona, se crosan los vièlhs camins que, despuèi los temps de la preïstòria, meton en relacion las tèrras ibericas de Catalonha amb Provença e lo Massís septentrional, lo bacin de Ròse amb lo de Garona. La sofraita d'un grand centre de convergéncia es estada parcialament suplida per aquels ligams geografics que, de tot temps, an solidarizat las tèrras lengadocianas. Per dessús las varietats geologicas e etnicas, Lengadòc a congreat e servat una vida comuna tant e mai que cap d'autre païs natural. De mai, sa situacion l'a gandit pendent de longs sègles de las influéncias racicas e linguisticas vengudas del Nòrd. Aquestas l'an pogut aténher que sedaçadas e amortidas a travèrs Provença a l'Est e Lemosin al Nord-Oèst.

II. -- LOS PÒBLES PRIMITIUS

Es pas tròp s'aventurar de dire que l'òssa montanhenca d' ccitània a favorizat la fixacion e la permanéncia de las raças preïstoricas. Los limits de la lenga d'Oïl e de la lenga d' c mòstran clarament lo ròtle jogat pel sistèma orografic dins la conservacion dels pòbles meridionals. Al Nòrd d'aquel limit, los envasidors balajan literalament las populacions; al Sud, al contrari, pòdon penetrar que per infiltracion e barreja amb los autoctòns.

A la fin de l'epòca neolitica e a la del bronze, los dos penjals dels Pirenèus veson se desvolopar una cultura pròpria, aquela del pòble pirenenc que correspond a la civilizacion megalitica, dont los Basques serián los darrièrs representants. Segon Bosch i Gimpera e Serra Ràfols, sas manifestacions s'espandisson dels Pirenèus catalans al Massís septentrional e, al delà de Ròse, fins als Alps Maritims. Los envasidors venguts d'Africa o d'Asia poiràn s'i barrejar, mas arribaràn pas jamai a obliterar aquel primièr fons racial.

Demest aquestis, los escrivans de l'antiquitat senhalan los Ligurs, d'origina mal coneguda, que, vèrs lo segond millenari abans Jèsus Crist, ocupèron l'Euròpa occidentala per se cantonar pus tard dins los Alps de Provença. Correspondon dins nòstras regions a l'edat del bronze. Prèp de onze cents ans après, los primièrs Cèltas s'infiltran dins las tèrras occitanas e i pòrtan la cultura halstatiana del fèr. Cap a l'an 500 abans Jèsus Crist, los Ibèrs d'origina ispanò-africana caminan lo long del litoral mediterranenc per s'arrestar a Ròse.

Dins aquel periòde, los pòbles mediterranencs pòrtan lo bronze als nòstres aujòls. Del sègle VI al sègle III abans Jèsus Crist, l'influéncia grèca prend un grand desvolopament sul ribairés lengadocian amb la fondacion d'Agde e probablament del pòrt de Vendres. Los Ibèrs e los Ligurs s'ellenizan prigondament. Las excavacions de Montlaurés còsta Narbona e aquelas d'Enseruna prèp de Besièrs ne son d'irrecusables testimònis.

A la fin d'aquela pontannada, cap a l'acabament del sègle IV abans Jèsus Crist, una novèla onzada celtica, aquela dels Galleses apareis dins nòstre terrador. Los Vòlcas arecomics s'establisson sul litoral, mentre que los Vòlcas tectosags ocupan lo païs naut amb Tolosa. Darrièr elis, trobam los Elvians en Vivarés, los Velaus en Velai, los Gabals en Gavaudan, los Rutèns en Albigés e Roèrgue, los Cadurcs en Carcin, los Nitiobrigs en Agenés.

D'aquí enlà, la fisionomia del païs lengadocian es definitivament fixada. L'egemonia dels Vòlcas suls petits pòbles anteriors : autoctòns, Ligurs o Ibèrs, escapola lo primièr ensag d'unitat politica e linguistica. Mas es pas negable qu'aquela dominacion suprimiguèt pas grand causa de l'organizacion primitiva e que la gallicizacion de Lengadòc, sobretot dins los Pirenèus audencs e ariegeses e lo Massís septentrional, foguèt superficiala. m es luènh de l'istòria oficiala qu'a elevat al reng d'un dògma l'origina gallesa de tots los abitants de l'Estat francés. Aquestis foguèron mai que mai una aristocracia guerrièra inferiora en nombre. La conquista gallesa cambièt pas mai la raça occitana que la conquista francesa al sègle XIII.

III.-- LA CONQUISTA ROMANA

L'arribada dels Romans, cobeses de s'assegurar una via terrèstra de comunicacion amb la Tarraconesa, trebolèt fòrt pauc l'estat de causas creat per l'installacion dels Galleses. La cultura latina se substituiguèt simplament a la cultura grèca. Los Vòlcas foguèron d'en primièr de pòbles federats, servant lor govèrn e lor lenga. Las divisions en civitates , pagi e vici gardan l'emmòtle primitiu. Cal notar que lo primièr traçat de la província romana seguís en gròs los confinhs lengadocians. Dins aquel primièr periòde, la gallicizacion de Lengadòc e mai de Catalonha fa de notables progrèsses. N'es una pròva lo desvolopament dels toponims mixtes gallò-latins dins aquelas regions (formas en -acos e -oialos).

Las tres principalas ciutats de Nimes, Narbona e Tolosa foguèron los tres centres d'irradiacion de la civilizacion de Roma. Es d'aquelas vilas que partissián los camins de penetracion dins las regions vesinas : de Narbona a Tolosa, de Tolosa vèrs Agenés, Carcin e Albigés; de Nimes cap a Gavaudan, Roèrgue e Auvèrnha.

La personalitat del Lengadòc futur se precisa de mai en mai e ajusta de caracteristicas novèlas a las ancianas per se diferenciar del rèsta de Gàllia. Quand l'emperador Dioclecian modifica la reparticion de las províncias, la Narbonesa es reduita gaireben exactament als limits lengadocians, e aquò fins a las invasions.

IV. - LOS BARBARS E LA FEUDALITAT

Al sègle cinquen, la fondacion d'un Estat visigotic contribuís a destacar encara mai las tèrras lengadocianas de la Gàllia del Nòrd per las aparentar amb las tèrras ispanicas en fortificant la comunitat de cultura romana de la Narbonesa e de la Tarraconesa.

Un pauc pus tard, jos los Carolingians, las colonias dels hispani fugitius davant l'invasion musulmana que venguèron s'establir en Lengadòc, e la part majora presa pels Lengadocians dins la reconquista de Catalonha contribuiguèron a ressarrar aquels antics ligams.

La creacion del reialme d'Aquitània e l'organizacion especiala de la marca de Septimània meton en evidéncia las tendéncias autonomicas dels nòstres aujòls durant aquels temps escurs e trebolats. Mas es a la dinastia dels comtes de Tolosa que conven d'atribuir lo principal ròtle dins l'unificacion dels terradors len gadocians del sègle IX al sègle XIII. Dins aquel long espaci, l'autoritat de la familha tolosenca s'afortís mai o mens dirèctament d'Agenés en Provença e d'Auvèrnha al païs de Fois. Los reis de París sèrvan tant solament una sobeiranetat nominala desprovesida de tota eficacitat practica. Dins lo meteis periòde, los comtes de Barcelona, puèi reis d'Aragon, penètran successivament, en 1067, dins lo comtat de Carcassona; en 1112, dins lo comtat de Provença e las viscomtats de Milhau e de Gavaudan; enfin, a la velha de la Crosada Albigesa, devenon senhors de Montpelhièr.

Las doas dinastias occitanas luchan per la supremacia; calguèt la Crosada per entrepachar la constitucion definitiva d'un Estat occitan escapolat parallèlament a Barcelona e a Tolosa. Los pòbles d' c avián una lenga dotada d'un prestigi internacional, un estat social pròpri, una literatura e un art originals; lor manquèt solament l'organizacion estatala per defendre aquel patrimòni.

V. --FORMACION DEL LENGADOCIAN

Los elements etnics qu'an constituit lo pòble occitan explican la formacion de doas lengas distinctas al Nòrd e al Miègjorn de Gàllia. La França septentrionala presenta una fòrta predominància d'elements galleses e francs, dementre que la França del Miègjorn possedís en pròpri un fons ligur, ibèr e visigotic absent al Nòrd. Cal téner encara compte de las raças neoliticas qu'an pogut subsistir dins las regions escalabrosas dels Alps, del Massís septentrional e dels Pirenèus plan melhor que dins las planuras obèrtas de la França d'Oïl. Enfin, cal pas demembrar qu' ccitània, despuèi las epòcas mai luènhas, es estada penetrada per las civilizacions mediterranencas e particularament per las culturas grèca e latina.

Après las invasions, lo latin evoluís e s'altèra rapidament per se diferenciar a l'aflat del substrat etnic, de la situacion geografica e de l'estat politic. Lo francés sembla s'èsser desgatjat primièr, l'occitan lo sièc un pauc pus tard. Vèrs lo sègle IX, podèm constatar l'existéncia de la lenga d' c als mots e fragments de frasa escampilhats demest lo latin de las cartas. Lo tèxt literari mai ancian, vertadièrament lengadocian, la Cançon de Santa Fe d'Agen, es atribuit pels melhors jutges al segond tèrç del sègle XI.

Malgrat l'estreita parentat racica de totas las populacions d'Occitània, lo complèx etnic ligurò-iberò-celtò-germanic, superpausat al fons preïstoric, es pas identic sus tots los punts. Avèm aquí lo principal factor de la formacion dels dialèctes e parlars occitans. L'element ligur domina en Provença, l'ibèr en Catalonha e Gasconha. Las províncias septentrionalas (Lemosin, Bassa Auvèrnha, Delfinat) son estadas las pus expausadas a l'infiltracion dels elements celtò-francs, mentre que Lengadòc presenta una mescla mai equilibrada.

Dins lo grop linguistic occitanò-romanic, tre las originas, lo gascon e lo catalan apareisson netament diferenciats. La familha provençala presenta ja qualques diferéncias a l'epòca classica qu'an anat en creissent fins a l'epòca modèrna.

Las regions nòrd-occitanas expausadas a la pression continua de la França d'Oïl, sobretot a l'Oèst, païs de planas obèrtas, an vist nòstra lenga recular dins las Charentes al profièit del francés. D'autre biais, aquela accion a precipitat l'evolucion fonetica e alterat lo vocabulari. Dès lo sègle XIV, los redactors de las Flors del Gay Saber podián criticar lo lemosin quar en Lemozi ditz hom granre de mots estranhs, biayssatz, trencatz e mal pauzatz que ges per aquo quar son dig en Lemozi, no los aparia hom en dictatz (Ed. Gatien Arnoult, t. II, p. 484).

De son costat, lo provençal pròpriament dit, alandat als corrents franceses, que davalan per la val de Ròse, e a las influéncias mediterranencas, presenta vèrs la meteissa epòca las primièras traças de las evolucions foneticas que lo caracterizan, e una vertadièra invasion de tèrmes estrangièrs. Ramon Feraut, autor provençal de la fin del sègle XIII, crenhiá d'èsser pas comprés :
Car ma lenga non es
De dreg proensalés.

Lo bas auvernhat e lo delfinés an talament sofèrt d'aquelas accions perturbatrises que son pas aisidament comprenedors pels autres Occitans.

Al contrari, lo lengadocian, protegit per una cinta ininterrompuda d'autres dialèctes occitans e plaçat d'esquinas contra un massís montanhós, es demorat a l'abric dels grands corrents de circulacion e a pogut defugir tota contaminacion. Son airal es estat reduit solament en Velai e Vivarés que se son destacats del tipe lengadocian normal, e dins lo païs de Nimes que s'es literalament provençalizat a una epòca modèrna.

La relativa unitat del dialècte es deguda als ligams geografics estudiats pus naut qu'unisson los terradors divèrses e als païses de passatge de Ròse a Garona, qu'an obrat coma centre. D'autre biais, la dominacion politica dels comtes de Tolosa e l'importància de lor capitala an jogat un ròtle unificador de primièr òrde durant los sègles de formacion de la lenga.

Los parlars lengadocians an, ça que la, de luènhas originas; se son constituits al torn d'antics centres successivament preceltics, galleses, gallò-romans, feudals, episcopals o pus simplament comercials, qu'a travèrs las vicissituds de l'istòria an servat lor personalitat. An obrat per irradiacion en unificant mai o mens eficaçament lo parlar de lor ròdol. Lo maximum de diferenciacion es estat atench dins los païses de cantonament del Massís septentrional e dels Pirenèus, lo minimum dins los païses de passatge del ribairés de la mar, del còl de Naurosa e de la val garonenca.

VI. --CARACTÈRS E CLASSIFICACION DELS PARLARS LENGADOCIANS

Òm pòt definir una lenga, un dialècte o un parlar : un grop de parlars naturals que possedisson un cèrt nombre de caractèrs comuns. La lenga, lo dialècte e lo parlar diferisson solament pel nombre e la valor d'aquels caractèrs. Los limits que separan aquelas unitats linguisticas son formats per una zòna d'espandida variabla, dins la quala los caractèrs distinctius son entremalhats.

Dins la formacion d'aquelas unitats an jogat un ròtle preponderant l'encastre geografic, lo mitan etnic e l'istòria politica o economica.

Aquò dit, anam ensajar de caracterizar lo lengadocian per comparason amb los autres dialèctes o lengas que lo rodejan.

1 ) Lo lengadocian diferís del catalan :

a) Per la prononciacion francesa de u (ü) allòc de u espanhòl en catalan : leng. madur; cat. madur.

b) Per la diftongacion de e, o obèrts latins en iè, uò, uè contra i, u en catalan : leng. sièja, uèlh; cat. sitja, ull.

c) Per la persisténcia del diftong ai reduit a ei, puèi e en catalan : leng. fait; cat. fet.

d) Per la conservacion del diftong au latin reduit a o en catalan : leng. caul; cat. col.

e) Per la persisténcia de la sibilanta sonòra inter vocalica z que s'esfaça en catalan abans l'accent : leng. posal; cat. poal.

f) Per l'amudiment de d intervocalic final del latin contra sa conservacion jos forma de u en catalan : leng. pè; cat. peu.

g) Per la persisténcia de tz final que se vocaliza en u en catalan : leng. disètz, patz; cat. dieu, pau.

h) Per la reduccion de ll e nn latins intervocalics a l, n correspondent a ll, ny (lh, nh) en catalan : leng. bèla, cana; cat. bella, canya.

i) Per la conservacion dels grops mb, nd reduits a m, n en catalan : leng. comba, benda; cat. coma, bena.

j) Per la reduccion dels grops kw, gw latins o germanics en k, g conservats en catalan : leng. quatre (catre), gardar; cat. quatre, guardar.

l) Per la conservacion de l inicial palatalizat en ll (lh) en catalan : leng. luna; cat. lluna.

2 ) Lo lengadocian se separa del gascon :

a) Per la persisténcia del diftong ai reduit a èi en gascon : leng. lait; gasc. lèit.

b) Per la conservacion de f tresmudat en h aspirada en gascon : leng. forn, flor; gasc. horn, hlor.

c) Per la reduccion de ll latin intervocalic o final a l contra r e t o th en gascon : leng. aquela, aquel; gasc. aquera, aqueth.

d) Per la persisténcia de n intervocalic amudit en gascon : leng. luna; gasc. lua.

e) Per la conservacion dels grops mb, nd reduits a m, n en gascon : leng. camba, landa; gasc. cama, lana.

f) Per la persisténcia dels grops br, dr, tr reduits a b, d, t en gascon : leng. lèbre, autre; gasc. lèbe, aute.

g) Per lo non-desvolopament de a prostetic davant r inicial : leng. ram; gasc. arram.

h) Per la reduccion dels grops latins kw, gw allòc de lor persisténcia en gascon : leng. quatre (catre), gardar; gasc. quate, guardar.

i) Per la conservacion del son v fins al sègle XV, que lo gascon a tresmudat en b bilabial non explosiu despuèi sa formacion : leng. vòstre; gasc. vòste (boste).

3 ) Lo lengadocian se destria del provençal :

a) Per la casuda de n intervocalic final del latin, contra sa conservacion en provençal amb nasalizacion parciala de la vocala : leng. (pa); prov. pan.

b) Pel cambiament quasi general de v en b, despuèi lo sègle XV, allòc de sa persisténcia en provençal : leng. fava (fabo); prov. (favo).

c) Per la conservacion de s final dels plurals, que cai regularament en provençal : leng. pòrtas, flors; prov. pòrta(s), flor(s).

d) Per la conservacion de l latin final intervocalic dins gaireben tots los parlars e per la persisténcia generala de l final provenent de ll latin o lh occitan, mentre qu'en provencal òm a una vocalizacion generala en u : leng. nadal, bèl, miral(h); prov. nadau, bèu, mirau.

4 ) Lo lengadocian s'aluènha del lemosin :

a) Per la persisténcia de ca, ga latins e romans, palatalizats en cha, ja en lemosin : leng. vaca, plaga; lem. vacha, plaja.

b) Per la conservacion de s+c, p, t, allòc de son esfaçament o vocalizacion en i gaireben generals en lemosin : leng. castèl, pasta, usclar, reviscolar, fèsta, tustar, estiu, prestar, espiar, escut; lim. (chateu, pato, üclà, revicolà, feto, tütà, eitiu, preità, eipià, eicü).

c) Per la conservacion de s final, allòc de sa caseguda amb alongament de la vocala precedenta o de sa vocalizacion en lemosin : leng. cabra, cabras, òme, òmes, borgés; lim. (chabro, chabra@), (ome, omei), (burgei).

d) Per la persisténcia de ll final latin intervocalic, contra sa vocalizacion en u en lemosin : leng. castèl, vedèl; lim. (chateu) , vedeu.

REMARCA. -- L latin dona u e lh roman i : leng. nadal, trabalh; lim. : nadau, (trabai).

e) Pel cambiament general, levat del leng. oriental, del v en b, allòc de sa persisténcia frequenta en lemosin : leng. vedèl, vida (bedèl, bido); lim. vedeu, (vido).

5 ) Lo lengadocian diferís del bas auvernhat :

a) Per la conservacion dels diftongs que se reduison en bas auvernhat : leng. paire, aigas, fau, aucas, pèira; bas auv. (pere, iga, fo, ucha, piro).

b) Per la persisténcia de las consonantas davant i, e, u, allòc de lor palatalizacion en bas auvernhat : leng. libre, dire, vinha, nud, cuba; bas auv. (lyibre, dyire, vyinho, nyu, tyubo).

REMARCA.--Aquela palatalizacion dona de sons variables segon los lòcs : ty, tchy, ts; py, ps; fy, fs; sy, ch.

c) Enfin, lo bas auvernhat presenta los caractèrs lemosins ca, ga = cha, ja, esfaçament o vocalizacion de s + c, p, t, caseguda de s final.

Los caractèrs generals del dialècte lengadocian atal precisats, anam examinar las particularitats dels diferents parlars e ensajar de n'escapolar una classificacion.

1 ) Destriarem d'en primièr los parlars meridionals que son caracterizats per l'evolucion FACTUM > fait, JUNCTUM > junt. Lo digraf -is, -iss-, del latin x, sc, es prononciat sh (ch francés) : caissa, cuèissa (caicho, quèicho). Las palatalas ch, tg, j equivalon, respectivament, a tch, dj o j : cachar, vilatge (catchà, bilatche), jamai, coja (djamai, cujo). Comprenon los parlars seguents :

a) Lo central, en usatge en Carcassés, Bas Rasés e Lauragués.

b) Lo tolosan, parlat dins lo ròdol de Tolosa; a sofèrt de l'influéncia del gascon.

c) Lo foissenc, de l'ancian païs de Fois. Es lo pus iberic dels parlars lengadocians amb lo donasanenc.

d) Lo donasanenc, dont l'airal s'espandís dins Donasan (Arièja), una part de Fenolhedés, del païs de Saut (Aude) e del canton d'Ax (Arièja), s'aparenta al catalan.

e) Lo narbonés, en usatge dins l'arrondiment de Narbona. S'aparenta al besierenc per la prononciacion -iss- : caissa (caisso).

2 ) Lo grop dels parlars septentrionals presenta una originalitat marcada. Es caracterizat per una tendéncia generala a assordir a atòn e a tonic nasal en o : campana, nadal (compono, nodal). Diftonga ò obèrt tonic en (uo) -- fr. ouo -- : còp, fònt (cuop, fuon). Altèra l latin intervocalic en un son vesin de w, g, v : pala (pauo, pago, pavo). Las palatalas ch, j, -iss- equivalon a tchi, dji, -iss- : pacha (patchio), passejar (possedjià), caissa (caisso). Donan l'evolucion : FACTUM > fach, JUNCTUM > jonch.

Òm pòt i destriar tres parlars :

a) Lo roergat, utilizat dins lo païs de Roèrgue (Avairon).

b) Lo gavaudanés, parlat dins Gavaudan (Lausèra). Es sospartit inegalament pel limit ca, ga ~ cha, ja.

c) L'orlhagués, en usatge dins l'arrondiment d'Orlhac (Cantal). Es sovent confondut amb l'auvernhat pròpriament dit.

3 ) Los parlars occidentals son caracterizats per la despalatalizacion de ch, tg, j, -iss- en ts, dz, -iss- : pacha (patso), vilatge (biladdze), jorn (dzur), caissa (caisso). Càmbian FACTUM en fach e JUNCTUM en jonch.

Comprenon tres parlars :

a) L'agenés, parlat dins lt e Garona. Cal notar que lo parlar d'Agen possedís los caractèrs fonetics dels parlars meridionals jos l'influéncia del gascon.

b) Lo carcinòl, que s'espandís dins lt e Tarn e Garona.

c) L'albigés, en usatge dins Tarn. Presenta una esitacion entre las formas fait ~ fach.

4 ) Lo grop dels parlars orientals anóncia ja Provença per divèrses caractèrs. Las palatalas ch, tg, j, -iss- equivalon respectivament a tch, -iss- : pacha (patcho), vilatge (bilatche), passejar (passetchà), caissa (caisso). Donan l'evolucion FACTUM > fach, JUNCTUM > jonch.

Compren tres parlars :

a) Lo besierenc, parlat dins la part occidentala d'Erau (Besièrs, Agde, Pesenàs, Bedarius, Sant Ponç).

b) Lo montpelhierenc, en usatge dins la part orientala d'Erau (Seta, Montpelhièr, Lunèl, Lodeva).

c) Lo cevenòl, que s'espandís suls arrondiments d'Alès e del Vigan (Gard). Es lo parlar mai parent del provençal.

Dins la part GRAFIA E FONETICA, donarem tots los caractèrs d'aquels divèrses parlars.

VII. -- ELEMENTS DEL VOCABULARI LENGADOCIAN

a) Elements latins

La majora part del vocabulari occitan es constituida per de mots derivats dirèctament del latin. Aquò a pas res d'extraordinari, si l'òm sosca que las tèrras occitanas son estadas prigondament latinizadas tre una epòca anciana. Sembla que, vèrs lo sègle III après Jèsus Crist, las ancianas lengas avián disparegut del tot. Podián pas luchar avantatajosament amb la lenga de Roma, instrument d'una civilizacion e d'un estat social immensament superiors als del nòstre païs.

Los ensages de qualques amators desprovesits de tota cultura linguistica e sobretot de tot esperit critic pòdon pas endavalar los faits establits pels linguistas modèrns. Sens denegar la possibilitat e mai la probabilitat d'un apòrt prelatin, cal regetar las teorias que voldrián far derivar l'occitan del cèlta, del ligur o del grèc.

Dins la massa de paraulas vengudas del latin, cal destriar tres tipes diferents d'apòrts :

1) Mots populars que fasián partida del vocabulari corrent e qu'an evoluit segon las règlas de la fonetica lengadociana : CATANUM > cade, EXCORTICARE > escorjar, FABRICARE > fargar, LIBRAM > liura, MESPILAM > mèspla, PETRAM > pèira, PISTILLUM > peile, VIGILARE > velhar.

2) Mots semisabents que son estats manlevats al latin escrit a una epòca anciana e qu'an pauc evoluit o mots influenciats per la lenga escrita. Apertenon a la lenga de la glèisa o del dreit. Aicí-ne qualques exemples : CALICEM > calitz o calici, COEMETERIUM > cementèri, DILUVIUM > delovi, ELIGERE > elegir, STUDIUM > estudi, EULALIA > Aulària, FABRICARE > fabregar, GLADIUM > glasi, PURGATORIUM > purgatòri, SERVICIUM > servici, SOMNIUM > somi. La forma populara de qualques unis d'aquels mots es : calze (cat.), estug, fargar, glai o glag, purgador, somnhe.

3) Mots sabents introduits en occitan après la formacion de la lenga per constituir lo vocabulari literari e scientific. En general, son estats manlevats al grèc e al latin e an subit qu'una leugièra adaptacion : astrològ, fluvi, geometria, gramatica, ipotèca, matematica, multiplicar, ortografia, pacificar, parafernal, rector, sincòpa, sintaxi, vision.

b) Elements grècs

An volgut, sobretot en Provença, donar una granda importància als elements grècs que serián estats introduits en occitan. Cal reconéisser qu'aquels apòrts venguts dirèctament dels Grècs establits sul nòstre ribairés son gaireben inexistents.

La majoritat dels vocables grècs son passats d'en primièr pel latin a divèrsas epòcas. De mots coma burre, cadièra, cambra, còp, còrda, lampesa, pebre, pèira, sac, tesaur èran ja en latin tres sègles abans Jèsus Crist. Cementèri, èrm, espasa, madaissa, palanca, puèg, sauma, datan de l'epòca imperiala. D'autres coma borsa, brústia, cara, son encara mai tardius. Enfin lo latin popular dels darrièrs sègles èra literalament empobolat de tèrmes grècs qu'an passat dins las lengas latinas. Un apòrt pus recent es degut a las relacions comercialas amb los paises grècs a l'Edat Mejana.

Aicí una lista dels principals mots grècs del lengadocian modèrn : amètla, anchòia, androna, argue, bofaniá, borrica, borsa, bòsc, bota, botelha, botiga, brústia, caça, caçòla, cada, cadièra, calar, calimàs, calòta, cambra, cara, carafèl, cauma, codonh, còp, cròta, culèfa o cufèla, endévia, èrm, espadar, espasa, far, flèuma, galafatar, galhòfa, gambe, geis, gip, glèisa, làmia, lampesa, limpa, madaissa, maid, meca, morcha, pantaissar, planca, postèma, raumàs, rèuma, ris, romb, sansònha, sàrcia, teca, tèma, tròç.

c) Elements germanics

Un cert nombre dels elements germanics del vocabulari occitan èran ja en latin a l'epòca imperiala, atal èran : arenc, borg, ganta, sopa. Mas la granda majoritat foguèron introduits, cap al sègle V, al moment de las grandas invasions germanicas. Es malaisit de destriar l'origina exacta d'aquels elements a causa de la semblança dels divèrses dialèctes. Ça que la, òm pòt atribuir als Burgonds : caupir, espeut; als Visigòts : gasalha, randa. Quant als Francs, an donat un contingent de mots mai important a la lenga d'Oïl qu'a la lenga d' c. Aquestis son remarcables non solament per lor nombre, mas encara per lor qualitat. Tenon una plaça de primièr reng dins lo lengatge corrent.

Aicí la tièra dels pus usitats en lengadocian : agaça, agrepir, alesna o alzena, amarvir, ampon, anap, anca, apcha, ardit, arrapar, aspa, atapir, atarir, aubèrga, aunir, bacon, bala, balcon, banc, banda, bandir, baron, bastir, baud, bedèl, benda, bercar, besal, bigard, bisa, blanc, blau, blond, blos, boc, bòrd, bòrda, borg, bornhon, botar, brac, bramar, brandar, brasa, bregar o bargar, bres, brossa, brosta, brot, brotar, brusc, caupir, causir, clafir, clapar, còca, conresar, còta, creisselons, cròc, cròça, cropa, cruga, cruissir, crusca, dard, èlm, embalausir, eraud, esbleugir, escaça, escafir, escal, escarnir, esclafar, esclatar, esclet, escòt, escrasar, escrimir, escuma, esmaut, esparnhar, esparra, esparron, esparvièr, espelir, esperon, espiar, esquivar, estacar, estalar, estampar, estona, estriu, faidir, falet, falquet, fanga, fauda, feutre, flascon, flauson, forbir, fornir, forselon, fresc, fròc, fronzir, gaire, gaitar, galaupar, gamar, gandir, gant, ganta, garait, garar, garba, garça, gardar, garir, garentir, garlanda, garnir, gasalha, gasanhar o ganhar, gatge, gaud, gauda, gaunha, giga, gisclet, gòrma o vòrma, grafinhar o graufinhar, grapar, grapinhar o graupinhar, gratar, gres, grifar, gris, griular, guèrch o guèch o guèrlhe, guèrp, guèrra, guidar, guinhar, guinsal, guisa, lag o laid, landrar, lasc, lausenja, lepar, lifar, lifrar, lis, lisca, lista, lòtja, maçon, marc, marcar, marrir, martre, mast, mauca, mèlsa, mercat, mesenga, morfidar, morir, murtrir, nafra, pargue o pàrrec, pata, pauta, pegar, pichièra, rampa, ran, ranc, randa, rapar, raspar, rauba, raubar, rausa, rausèl, reng, riban, ribaud, ric, rupa o rufa, sàrria, sasir, sopa, suènh, taca, taïna, tampar, tap, tasca, toalha, tomple, topin, trepar, trigar, trincar, trompa, tròp, tropa, tropèl, trotar, tufa.

Cal ajustar que los noms germanics an daissat de nombroses representants dins los patronims e los toponims lengadocians.

Demest los noms de familha e los prenoms, citarem : Aibran, Aimeric, Alaman, Alboïn, Alibèrt, Alièr, Amalric, Andraud o Andral, Ansèlm, Aribaud, Armand, Armengaud, Arnaud o Arnal, Asalbèrt, Asemar, Asibèrt, Asobèrt, Audebaud o Audebal, Audibèrt, Audifred, Audigièr, Audoard, Barrau o Barral, Baud, Baudoïn, Baudrigues, Begon, Beraud o Beral, Berard, Berenguièr, Bergoïn, Bergonhon, Bermond, Bernat, Bertièr, Bertrand, Brun, Cadoal, Carles, Chabaud, Chabèrt, Chifre, Colrat, Ebral, Ebrard, Enric, Ermengaud, Escafre, Escòfre, Estorge, Faral o Feral, Folques, Folquièr, Frotard o Flotard, Guiraud o Guiral, Galabèrt o Jalabèrt, Galibèrt, Galtièr, Garnaud o Garnal, Gastaud o Gastal, Gaubèrt, Gaucerand, Gaucelin, Gauderic, Gaudebèrt, Gibèrt, Girbaud o Girbal, Giscard, Godòfre, Gontard, Gòt, Grimaud o Grimal, Grimbèrt, Gui o Guigue, Guilabèrt, Guilhèm, Guitard, Isabèrt, Isarn o Isard, Isnard o Einard, Jambèrt, Jòfre, Lambèrt, Leotard o Lautard o Lieutard, Lombard, Mabèrt, Mafre, Manaud o Manal, Mir, Miraud o Miral, Rainaud o Rainal, Rainoard, Rambaud o Rambal, Ramon, Rasimbaud, Rasols, Ricard, Rigaud o Rigal, Robèrt, Rogièr, Rosaud, Rotland, Savaric, Seguin, Senescal, Sicard, Sifre, Sigièr.

Demest los toponims, senhalarem lo sufix -ens per -encs qu'a donat de nombroses noms de lòcs en Lengadòc. Deu èsser atribuit als Visigòts : Amarens, Berens, Esculhens, Girossens, Mossolens, Ratairens, Tonens, etc.

Los noms en vila- o vilar- formats amb d'elements germanics son nombroses : Vilafrancon, Vilagodor o Godorvila, Vilalièr, Vilarambèrt, Vilarasens, Vilaudran, Vilaudric, Vilaudibèrt, Vilar-Savaric, etc. m pòt citar encara : Casalrenós (RANULFI), Montbajon, Montbonós (BONULFI), Montricós (RICULFI), Puèg-Alibèrt, Castèlreng (Rasenc), etc.

d) Elements prelatins

Los elements prelatins del vocabulari occitan son dificils a descobrir demest los mots que lo latin e lo germanic pòdon pas explicar, en rason de nòstra ignorància gaireben totala de las lengas parladas abans la conquista romana.

Los noms de rius, coma Arièja, Arisa, Arn, Dura, Erau, Garona, Onhon pareisson preceltics. De mots coma cuc, cuca, alterat en tuc, truc, suc jos d'influéncias germanicas, quèr, alp, semblan apertenir a la meteissa capa.

Om pòt acordar al ligur : calm, pena, e los toponims en -asc, -osc, -usc : Avenàs(c), Brasc, Salasc, Branós(c). Los noms de ciutats : Narbona, Tolosa.

A l'iberò-basc, revenon los noms comuns : artiga, barca, biscre, coscolha, esquèr, estalviar, garbassa, garrabièr, garric, gaure, gòrra, jasena, toja e los noms de vilas Besièrs, Fois.

Lo gallés a daissat un contingent mai important de formas dins lo vocabulari usual e dins la toponimia. Aicí los principals elements de la lenga correnta : abelanca, agranhon, alausa, alauseta, aliga, andèr, arpent, aubuga, bacin, balma, bana, bauca, bèc, bèç, bèrla, bescle, betonica, bilha, blat, bleda, bodosca, bolzas, bonda, bosiga, bragas, braire, braulhar, bren, bresca, bresegon, bric, brin, brisar, briu, bròc, bròca, bruèlh, bruga, cade, calhau, camba, cambiar, camin, camisa, carpentièr, carri, carruga, casse, cavanèl, cèrç, chai, cleda, cloquièr, crauc, crauma, cugul, cutar, darbon, darna, doga, drap, encombrar, endèrtre, esclapa, estarencla, flisca, gadal, galhard, garra, gavèla, glena, gonèla, grava, landa, laucec, lausa, lèga, lèri, lia, mant, marla, matràs, mena, mèrgue, moton, naduèlh, pairòl, palafré, palaiga, pèça, petit, rega, ròc, rusca, sabon, saia, saile, salmon, sesca, soc, soca, soga, suja, taraire, tenca, tralha, trauc, turra, vailet, vanèl, vassal, vesog.

Cal notar qu'un cèrt nombre d'aquels mots coma : BRACA, CABALLUS, CARPENTUM, CUCULLUS, SAGUM, èran ja estats introduits dins lo latin del sègle IV abans Jèsus Crist; d'autres coma : ALAUDA, BECCUS, BETTONICA, CERVISIA, LEUCA, SAPO datan de la conquista de Gàllia.

La toponimia actuala lengadociana clau de nombrosas formas celticas. Los noms de rius son lèumens preceltics, òm pòt citar, ça que la, los noms formats amb lo radical DUBRON (aiga) que caracterizan la region lengadociana : Argentdoble, Argentoire (ARGENTODUBRUM) dins Aude; Verdoble, Vernasobre, Vernobre (VERNODUBRUM) dins Erau. Ne cal acercar los noms de lòcs de Roèrgue : Ladesobre e Valesobre, atal designats a causa de qualque font. Las formacions amb ALISO son nombrosas : Alson, Alsoc, Son, dins Aude; Alzon, dins Avairon, Erau, lt. Alzon, Auson, Alzona, de meteissa origina, designan de localitats de Gard e d'Aude.

Los noms de montanhas son representats per : Cantal e Cevenas.

Los noms de lòcs abitats son plan mai abondoses. Aicí los principals radicals qu'intervenon dins las for macions toponimicas :
DUNOS : Dun, Balaruc, Besun, Gavaudun, Laudun, Montlausun, Mausun, Verdun.
MAGOS : Bram.
BRIGA : Lanobre, Vesenobre.
NANTOS : Nant.
NEMETIS : Arlende, Arne.
SOLIS : Artòsols, Conòsols, Limòsol, Vinòsols (Aude), Bòsols (Avairon) (1).

(1) L'etimologia gallesa dels noms de lòc Artòsols, Conòsols, etc.., es una ipotèsi personala segon lo toponim VERNOSOLIS = La Vernosa (Auta Garona); son formats amb lo radical celtic SOLI-, SULI-, coma segond element, e ARTO-, CONNO-, LIMO-, VINO-, dont la preséncia dins los noms de Gàllia es abondosament atestada (Dottin, La langue gauloise).

OIALOS a donat de nombrosas formas en -uèjol, -uòjol (-uèjul, -ièjul, -èjul, -iòjul, -uèju), dins lo Massís septentrional, lo païs cevenòl e qualques autres punts : Cornuèjols, Granuèjols, Perruèjols, Tremuèjols, Vernuèjols, etc., etc. Aquels toponims datan sovent de l'epòca gallò-romana. N'es atal meteis pel sufix -ACOS que caracteriza d'innombrables noms de domenis gallò romans : Albiac, Calvinhac, Casilhac, Donasac, Florac, Montanhac, Orlhac, Paulhac, Rofiac, Savinhac, Severac, Sonac, Tersac, Tolonhac, Treviac, Unhac, Ventenac, Vitrac, etc., etc. Demest las formas isoladas, òm pòt citar : Agen, Albi, Caors, Javols, Ledenon, Lodeva, Magalona, Mende, Nemze (Nimes), Rodés.

Los noms de païses, per l'intermediari del latin, nos an daissat : Albigés, Carcin, Gavaudan, Rasés, Roèrgue.

En conclusion, cal remarcar que los toponims d'origina celtica son mens nombroses en Lengadòc que dins las regions de França. D'autre biais, la majoritat (noms en -OIALOS del Lengadòc oriental e septentrional e en -ACOS) datan de l'epòca gallò-romana. Aquò es un clar indici de la febla densitat del pòblament gallés dins nòstras regions.

e) Elements arabs e orientals

Los primièrs elements arabs an penetrat en occitan per l'intermediari del comèrci mediterranenc. Lo contingent mai important proven de las Crosadas que metèron en contacte los pòbles crestians amb los musulmans. Enfin un cèrt nombre son passats en Occitània a travèrs los Pirenèus e segurament pel mejan del catalan. Om pòt citar : aiganafa, alambic, albricòt, alcassin, alcavòt, alcòl, alcòva, alfa, alfàbia, alfasega, almanac, alquimia, alquitran, aluda, ambre, argelat, assassin, aubergina, aubèrja, aubièca, augebit, avivas, azard, azeròla, azur, barbacana, barracan, basana, borraja, burnós, camfre, carmin, carróbia, charrabià, chifra, coton, cramesit, doana, eissauga o savega, escac, escarabida, escarchòfa, estragon, faca, farda, festuc, garbin, garrofa, gipon, jansemin, jària, julèp, laut, limona, madraga, magazin, malhuc, marfega, marrega, matalàs, mesquin, mortaisa, papagai, quermès, quintal, realgar, sabaton, sacre, safran, sagaia, sarron, senha, siròp, sucre, taça, tafatàs, tafurèl, tambor, tara, tarifa, tartana, taüc.

f) Apòrts modèrns

Lo mai consequent d'aquels apòrts es lo del francés. Dès las originas, dins la lenga dels trobadors, òm pòt notar : aiga (francò-provençal), chin o chen, jaune, jardin, jòia, païs, palais, poissant, vergièr. Après l'installacion dels Franceses en Lengadòc al sègle XIII, lo nombre dels gallicismes creis rapidament. Al sègle XIV, òm pòt relevar : dangièr, merchand, profitar, sage. Al sègle seguent, es una vertadièra invasion : assès, atge, autant, boitós, chaut, chival, congièt, desjà, despitar, frapar, gormandejar, joïr, juscas, marchandisa, medicin, messenhors, meissant, moyan, palhardisa, rejoïr, rejoïssança, riche, richessa, tombar, tuar, velhessa, etc., etc.

Despuèi la segonda mitat del sègle XVI, la lenga d' c cessa d'èsser escrita dins los actes oficials e per consequent pèrd la màger part del sieu vocabulari sabent. Desenant, los escrivans ocasionals posan dins lo francés sens la mendre discrecion. La lenga parlada jos l'influéncia del snobisme s'altèra encara mai per imitar l'aristocracia e la borgesiá. Es lo temps ont òm vei aparéisser : (mèro, pèro, frèro, sur, cur, oui, nani, moussú, madamo), per citar que las formas mai correntas.

Om pòt senhalar encara la penetracion en Lengadòc d'una cèrta quantitat de mots espanhòls o aragoneses a travèrs lo catalan e lo gascon. En general sèrvan o atòn final jos la forma de (u) atòn. Aicí-ne qualques exemples : burro, caraco, carro, casco, cigarro, cocarro, farfant, fidèus, galho, gitano, macho, mochacho, modorro, morisco, morlaco, moro, perro, tacho.

VIII. -- EVOLUCION ISTORICA DEL LENGADOCIAN

Om pòt destriar tres periòdes dins la vida del dialècte lengadocian.

Del sègle IX al sègle XIII, lo lengadocian possedís una declinason amb dos cases identica a aquela de l'ancian francés. Fins al mitan del sègle XII, sembla i aver agut coïncidéncia entre l'usatge escrit e la lenga parlada. A partir d'aquela epòca, la declinason dispareis de l'usatge vulgar, mas persistís dins los tèxtes escrits. Aquel primièr periòde, illustrat per la literatura cortesa, merita d'èsser apelat classic o dels trobadors.

Lo segond periòde, que va del començament del sègle XIV fins a la mitat del sègle XVI, es marcat per l'abandon total de las règlas de la declinason dins los tèxtes escrits. La lenga se localiza de mai en mai e pren lo caractèr dialectal. Una part del vocabulari ancian e principalament los tèrmes de la lenga cortesa dispareisson. Aquela pèrda es compensada per la multiplicacion dels mots sabents manlevats al grèc o al latin e destinats a exprimir las causas del dreit, de la medicina, de la filosofia e de la teologia. La lenga a una vida literària insignificanta; per contra servís a redigir los actes, las deliberacions, los comptes, la correspondéncia e las cronicas de nòstras comunas lengadocianas. Aquels documents constituisson una massa enòrma d'un grand interès linguistic e istoric. Podèm qualificar aquel periòde de vulgar.

De la segonda mitat del sègle XVI als nòstres jorns, la lenga d' c es descaçada de l'usatge escrit e se tresmuda aviat en patés . Pèrd tot lo vocabulari escrit per se reduire exclusivament als tèrmes de la conversacion correnta dels pageses e dels menestrals. Quand, per excepcion, los escrivans vòlon exprimir d'idèas pus elevadas, son obligats de manlevar los mots que lor fan sofraita al francés. De mai, jos l'influéncia de l'idèa que lo francés es un idiòma superior del fait que s'introdutz dins l'usatge jornalièr de las classas borgesas e aristocraticas, los ccitans tendon de mai en mai a emplegar de formas francesas. Aquel periòde s'amerita lo nom de decadéncia.

IX. --LA RENAISSENÇA

La renaissença modèrna de la lenga d' c s'es produita jos l'influéncia de l'escòla istorica de la fin del sègle XVIII amb de libres coma L'Histoire de Languedoc dels Benedictins o L'Histoire littéraire des troubadours de l'abat Millot, escrita amb los materials acampats per Lacurne de Sainte-Palaye. Cal pas tanpauc daissar passar per malha lo ròtle jogat pel Romantisme dins lo despèrtament esperital dels pòbles anequelits per l'imperialisme dels sègles precedents.

Lo primièr escrivan de valor qu'aja soscat a restaurar la lenga e la literatura lengadocianas es sens cap de dobte Fabre d'Olivet (1767-1825) de Ganges, que publiquèt al començament del sègle XIX : Le troubadour, poésies occitaniques du XIIe siècle (1803). Sos successors immediats, dels quals Jansemin d'Agen es lo capmèstre, demòran estrangièrs a tota preocupacion de restauracion linguistica; a aquel punt de vista, contunhan los escrivans patesejaires dels dos darrièrs sègles. Cal l'exemple de Mistral e de sos amics per despertar en Lengadòc un vertadièr movement dins aquel sens. Es a l'entorn de la Societat Arqueologica de Besièrs e de la Societat de las Lengas Romanas de Montpelhièr que se concretiza. Ça que la, la reforma linguistica mistralenca trobèt son melhor obrièr dins August Forés de Castèlnòudari (1848-1891) que, dins sos divèrses recuèlhs poëtics, l'aclimatèt definitivament en Lengadòc.

Un pauc pus tard lo Carcinòl Antonin Perbòsc (1861) e lo Lauragués Prospèr Estiu (1860), seguissent l'exemple del canonge lemosin Ros (1834-1905), temptan d'unificar la lenga en restaurant la grafia classica e de la purgar mai estreitament dels gallicismes. Malgrat la resisténcia dels felibres tradicionalistas de Lengadòc e de Provença, lors òbras de valor indiscutibla an fait grelhar un fum d'imitadors. Uèi, l'evolucion del Felibritge vèrs un occitanisme mai eficient met en evidéncia la necessitat d'unificar los dialèctes per rendre possibles l'ensenhament dins las escòlas e la vida d'una literatura nacionala occitana.

Dins aquesta GRAMATICA, nos prepausam de desvolopar l'òbra entamenada pels nòstres predecessors. Per subrepés, avèm lo desir de la far profechar dels trabalhs dels linguistas modèrns e de l'exemple de la restauracion del catalan literari per l'illustre Pompeu Fabra.

Estimam qu'al punt de vista de la grafia, cal conciliar nòstras tradicions classicas, los resultats de l'estudi scientific de la lenga, la grafia mistralenca e la grafia catalana, sens tròp nos alunhar de las costumas a las qualas èm avesats despuèi l'escòla. Cresèm que la melhora basa es de prendre per nòrma lo Diccionari Ortogràfic de Pompeu Fabra en regetant las notacions que son especificament catalanas. Aquel procediment nos dona un sistèma ortografic ja estudiat d'una de las grandas brancas de la nòstra lenga, nos alunha pauc del sistèma mistralenc e del sistèma Perbòsc-Estiu, tot en permetent una intercomprehension mai aisida entre los ccitans dels dos penjals dels Pirenèus.

Per çò que tòca la lenga dins sos elements sencers, cal tractar d'arreu de la fonetica, del vocabulari, de la morfologia e de la sintaxi. En fàcia de las divergéncias foneticas dels divèrses parlars lengadocians, cresèm pas possible d'aténher una unificacion completa. Admetèm las varietats foneticas ja conegudas per l'anciana lenga e regetam rigorosament las que se son manifestadas despuèi l'epòca de decadéncia. Es atal qu'adoptarem : nuèch, nuòch o nuèit, e que regetarem (nièch, nèch, nioch, nèit); fach o fait, e non (fat, fèit, fèi); nadal, nadau, e non (nadar, nadà); ròc, ròcs allòc de (ro, rot, ros, rots, rotch); flagèl a la plaça de (flagièl, fladgèl, flatchèl, fladzèl); caissa e non (caicho, cacho); pala allòc de (pawo, pavo, pago, paro), etc.

Escriurem los mots jos lor forma etimologica completa. Es atal qu'aurem : rauc, abaus, donar, véser, colar, singlar, malor, fuèlh, rastolh, castanh, cunh e non (rau, abau, dunà, bese, culà, singlà, malú, fèl, ras tul, castan, cün).

Aquelas règlas nos amenaràn a una unificacion considerabla de la lenga, mas al nòstre vejaire plan insufisenta. Conven de persiègre aquel trabalh d'unificacion dins lo vocabulari e mai que mai dins la morfologia. En fòra de las variacions degudas a las leis foneticas regularas, i a encara un grand nombre de variacions degudas a d'accidents divèrses de caractèr excepcional; lo meteis tèrme pòt se presentar jos tota una tièra de formas. Al nòstre vejaire, la lenga literària deu se limitar a una o doas d'aquelas formas, las mai regularas e las mai usitadas. Lo mot ANATOLIUM a donat (anadiüèl, nadüèl, nadiüèl, nadèl, nadièl, nadiol, nandüèl, adüèl, asüèl). Demest aquelas formas causirem naduèlh, la mai usitada e que pòt servir de supòrt a totas las autras. De meteissa manièra, lo latin MESPILA a per equivalents (mèsplo, mespula, mispula, nespula, nispula, nèsplo, nèspro, bespulo, empulo, espulo, espurro). La lenga literària poirà adoptar : mèspla, mespola.

En morfologia, la preposicion latina APUD es representada per las formas popularas : (ab, amb, an, am, ambé, dan, dam, dambé, amé, omb, on, om, ombé, ommé, emb, en, em, embé, emé). Nos sembla rasonable de servar amb per la lenga escrita. De pariva faiçon l'advèrbi latin UNDE a donat una tièra de variantas per redoblament o combinason amb a, de, la : (unte, undum, aunt, ant, endunt, ulant, urant, dulant, delant, anunt, alunt, dacunt, dicunt, lant). La lenga literària a tot interès a se reduire a l'unic ont. Lo subjonctiu present del vèrb èsser presenta de nombrosas formas : (siò, siosco, siogue, sigue, siège, sagie, sialhe, fogo, fosco, essie). Nos pareis preferible d'admetre solament la classica siá dins la lenga escrita.

Aquelas nòrmas nos permetràn d'aténher una uniformizacion relativa, mas pr'aquò sufisenta per ensenhar la lenga als escolans e formar un eleit cultivat susceptible de legir las òbras literàrias occitanas. Las divergéncias foneticas, morfologicas e lexicologicas que subsistiràn, reduitas al minimum, empacharàn pas l'intercomprehension e constituiràn pas una tròp granda dificultat per l'ensenhament. Una unificacion pus completa, si deu se produire, serà l'òbra del temps e dels escrivans. Pel moment, cadun deu prendre per basa de sa lenga lo sieu parlar nadiu e n'utilizar totas las riquesas.

L'òbra de renaissença pòt pas, ça que la, se limitar aquí. Demòra a netejar nòstra lenga dels gallicismes que se son substituits als mots indigènas. Lor remplaçament deu se far per manlèu d'en primièr als autres parlars lengadocians, en segond lòc als autres dialèctes occitans, catalan comprés, e d'en darrièr a la lenga anciana. Es extrèmament rar que la lenga d'Oc modèrna permeta pas totas las correccions e que calga aver recors a un arcaïsme.

Pels mots que designan de causas novèlas, çò pus simple es d'utilizar los mots franceses ja naturalizats en occitan, coma : automobila, carbata, gasa, obusièr, omnibus, tanc, torpilha, usina, etc.

Quant al vocabulari sabent pròpriament dit, serà manlevat al grèc e al latin segon las règlas expausadas dins l'apendix d'aquesta GRAMATICA.

Despuèi que la lenga d' c a cessat d'èsser escrita oficialament, sa sintaxi a prigondament sofèrt. Nòstres escrivans, avesats al francés, transpausan los torns d'aquela lenga dins la nòstra. Per restablir la puretat primitiva, cal d'en primièr estudiar la lenga dels pageses, legir los bons escrivans e encara melhor practicar nòstres tèxtes ancians. Cal notar, a aquel punt de vista, que Carcin, Roèrgue, Gavaudan e lo païs de Fois an servat melhor que las autras regions las ancianas règlas sintaxicas.

Los metòdes que venèm de desvolopar brèvament nos donaràn una lenga literària vertadièra, modèrna, pro unificada, sens pr'aquò ofegar del tot las particularitats localas. Conciliarà las necessitats inerentas a la vida d'una lenga literària amb los embelinaments subtils que naisson de la sabor terrairenca.

Sabèm que nòstres adversaris objectaràn qu'aquela lenga restaurada serà artificiala, incomprehensibla e estrangièra dins tots los païses lengadocians.

Oblidaràn qu'una lenga literària compòrta necessàriament una part d'artifici e d'arcaïsme. Si volèm una lenga coma lo francés, l'italian o l'espanhòl devèm pas rebufar las condicions d'existéncia de tot idiòma literari.

Quant a l'argument trait de l'incomprehension, lor farem remarcar qu'exagèran notablament e que, d'autre biais, tota lenga necessita un ensenhament. Degun pòt pas se flatar de la conéisser solament en la parlant; cal i apondre l'estudi.

Per fin, ajustarem qu'una lenga pòt pas se limitar a un terrador e un sol temps. Deu èsser la sintèsi dels parlars naturals de tota la nacion e la sintèsi de la lenga dels escrivans ancians e modèrns. La localizacion excessiva pòt ben facilitar la comprehension als compatriòtas immediats de l'autor, mas la rend mai dificultosa als legeires de las autras regions.

Em plan persuadits que tots aquels empaches, que los Catalans son en passa de vencir, representan un esfòrç plan mendre que çò qu'imaginan nòstres adversaris. L'òbra realizada pels nòstres fraires de delà los Pirenèus nos assegura del succès.

Loís Alibert 

Réédition de la grammaire de Louis Alibert, établie d'après les parlers languedociens dans les années 1930, et qui fait encore autorité aujourd'hui pour l'étude de la langue et les choix graphiques. 

http://www.decouvertes-occitanes.fr/fr/113-gramatica-occitana-lois-alibert-9782859102746.html 19€ DERNIER EXEMPLAIRE ! Réalisation et hébergement de la boutique par : NET15 

http://regnevalentia.blogspot.com/2007/06/els-parlars-lengadocians.html

En occitan. Aperçu de la table des matières : Introduccion : lo dialècte lengadocian Primièra part : grafia e fonetica Segonda part : morfologia Tèrça part : sintaxi Quarta part : formacion dels mots Apendix : Adaptacion dels mots sabents a l'occitan

VOCABULARI ORTOGRAFIC 

IEO edicions, hors collection.

Gramatica occitana, Loís Alibert

Wiki
https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Gramatica_occitana_segon_los_parlars_lengadocians

La Gramatica occitana segon los parlars lengadocians, mai sovent coneguda coma la Gramatica occitana d'Alibèrt, foguèt una de las òbras fondamentalas per la fixacion de la grafia dicha "classica" de l'occitan. Foguèt escricha per Loís Alibèrt e publicada a Barcelona en 1935.

Aquela gramatica pareguèt çò primièr en tròces dins la revista Òc. En 1935 la Generalitat de Catalhona per mejan de l'Oficina de Relacions Meridionals, l'estampèt, mas la Guèrra civila espanhòla ne geinèt la difusion. Calguèt esperar 1976 que se sortiguèsse una edicion novèla e revisada deguda a Ramon Chatbèrt, editada pel Centre d'Estudis Occitans de l'Universitat Pau Valèri de Montpelhièr. En 2000 l'Institut d'Estudis Occitans e l'Institut d'Estudis Catalans la tornèron estampar.

ABBE SALVAT Joseph, gramatica occitana

La Gramatica occitana a marcat prigondament lo movement renaissentista occitan. La referéncia explicita d'Alibèrt per sa gramatica èra la Gramàtica catalana de Pompeyo Fabra e l'autor voliá que son òbra aguèsse lo meteis resson social que la del Pompeu Fabra. La gramatica d'Alibèrt a quatre caracteristicas que ne fan una òbra màger:

• Es escricha en occitan.
• Es una gramatica descriptiva dels parlars lengadocians.
• Es l'òbra qu'es a la basa del desvolopament de la grafia classica (e mai se n'es pas a l'origina).
• Es una gramatica prescriptiva (ditz las formas que cal emplegar e las que cal pas) que fonda la nòrma classica de l'occitan e qu'a per ambicion d'èsser a la basa d'una lenga literària. Es aquela caracteristica que noiriguèt la polemica a l'entorn de l'òbra, ajudada pel ton categoric de l'autor.
• Es una òbra qu'anticipa las aplicacions possiblas a d'autres dialèctes occitans que lo lengadocian, e que se fonda sempre sus una concepcion globala de la lenga occitana.

AITOR CARRERA BAIGET

Mas se l'òbra es ara en partida contestada, es a l'origina de la difusion de la grafia classica e de la nòrma classica, amb las adaptacions de Pèire Bèc pel gascon o de Robèrt Lafont pel provençal. Tanben es la font de las principalas temptativas d'estandardizacion del lengadocian, que sián las de Jacme Taupiac, de Rogièr Teulat o de Patric Sauzet.

A mai de son prètzfach normatiu, l'òbra d'Alibèrt es plan rica en informacion dialectala. La variacion sosdialectala del lengadocian i es descricha pro menimosament dins mantuna part de l'òbra que siá en fonologia o en morfologia e una mapa amb la toponimia en occitan, que permet de visualizar aqueste ensems de sosdialèctes, i es fornida tre la debuta del libre

Mapa dels dialèctes lengadocians de l'occitan, extracha de la Gramatica occitana d'Alibèrt

Modificar

• Loís Alibèrt
• Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens
• Occitan
• Grafia classica
• Nòrma classica
• Conselh de la Lenga Occitana
• Congrès Permanent de la Lenga Occitana
• Institut d'Estudis Occitans

Loís Alibèrt (Bram, 12 d'octobre de 1884- Montpelhièr, 16 d'abril de 1959) foguèt un lingüista occitan. Es un autor especialament conegut e important dins l'occitanisme per encausa de sa gramatica, e de son diccionari, que fondamentan la nòrma classica de l'occitan.

https://oc.m.wikipedia.org/wiki/Loís_Alibèrt la wiki se pot modificá, no faigau mol cas de lo que llixgau.

Loís Alibèrt nasquèt en 1884 a Bram, en Lauragués, dins una familha de païsans ont l'occitan i èra la lenga d'emplec abitual. Tre sa joventut s'opausava ja a las ideologias radical-socialistas qu'imperavan dins son país. Partiguèt far d'estudis de farmacia a Montreal d'Aude. Estudièt puèi a l'Universitat de Tolosa ont s'interessèt per la lenga e l'istòria occitanas. Obtenguèt aital los diplòmas d'estudis superiors meridionals e d'estudis superiors d'istòria. Al mes de desembre de 1912, se maridèt amb Maria Lator. Aguèron pas qu'un filh, Enric, que moriguèt a la guèrra en 1943, mobilizat en Alemanha quand faguèt sos 31 ans. S'installèt coma farmacian a Montreal d'Aude e i demorèt de 1912 a 1942. Sòci del Felibritge (Escòla mondina, puèi l'Escòla occitana), foguèt cap redactor de La Tèrro d'Oc. Comencèt de s'interessar a la normalizacion linguistica de l'occitan après la Primièra Guèrra Mondiala. 

Dins Le lengodoucian literari, fasiá servir una grafia francizanta e a l'encòp l'article local le.

Es cap a la fin de las annadas 1920, que jos l'influéncia de Prospèr Estieu, Antonin Perbòsc e sustot de Pompeu Fabra, perfecciona l'escrich e l'oral per desvolopar la nòrma classica, inspirada de l'usança anciana e adaptada a la lenga modèrna. Es demest los fondators de la Societat d'Estudis Occitans, en 1930, que ne ven gaireben lo solet animator. Sa Gramatica occitana segón los parlars lengadocians poguèt pasmens paréisser qu'a Barcelona, mercé a l'ajuda dels catalans, en 1935-1937, en plena guerra sivil.

Sa Gramatica pausava los principis e donava una lista d’exemples de mots, aplicacion dels principis per l’ortografia restituida. Durant la Segonda Guèrra Mondiala, Alibèrt se mostrèt partisan del regim de Pétain e de la collaboracion. Amb la femna, foguèt jutjat e condemnat a la preson per "atteinte à la sûreté de l'Etat" en 1946. Sortiguèt finalament de preson en 1951 (5 añs per atteinte?) e visquèt cansat e malautís en çò de sas conhadas. 

Alibèrt se mostrèt fòrça discret dins l'emergéncia de l'occitanisme de l'après guèrra. Sembla que joguèt pas cap de ròtle actiu dins la fondacion de l'Institut d'Estudis Occitans (IEO) en 1945. Per contra, l'IEO adoptèt la nòrma classica en se basant sus sa gramatica, revista en 1950. Moriguèt a Montpelhièr lo 16 d'abril de 1959 e foguèt enterrat a Bram. 

Sa ''Gramatica occitana'' es estada tornada publicar durant lo segle XX, la darrièra reedicion data de l'an 2000 per l'Institut d'Estudis Occitans, amb de leugièras correccions e mesa adeqüacion amb las nòrmas establidas pel Conselh de la Lenga Occitana.

A partir de sos manuscrits inedits, Robèrt Lafont e Raimond Chatbèrt publiquèron un diccionari postum e inacabat, lo Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens (1966), qu'es considerat de còps que i a d'una qualitat tecnica pro bassa e mens bona que la de la gramatica de 1935.

Son diccionari èra pas pus la teoria amb d’exemples, mas son aplicacion, d’un ample tot autre. Alibèrt lo faguèt mai que mai per ensajar de determinar l’ortografia de totes los mots tradicionals de l’occitan lengadocian, trabalh enòrme de son temps, malaisit e inacabat (amb d’etimologias sovent inconegudas, de familhas de mots malaisidament determinadas, de relacions amb lo catalan e las autras lengas neolatinas de còps absentas, de prononciacions o de formas lingüisticas desparièras, etc.). S’i tròban emai de « variantas » que son pas de variantas de mots ni mai d’ortografia mas de prononciacion, notadas de còps en prononciacion figurada a la francesa, o emai mitat a la francesa e mitat a l’occitana (!) : cuol Var. quiol ; conselh Var. cosselh, crotz Var. cros ; engenh~enginh Var. enchin ; pissar Var. pichar ; polícia Var. polécia ; pluèja Var. plèja ; puèi Var. pèi ; regina Var. ragina ; resistir Var. resestir ; sagnar Var. sannar ; tòrcer Var. tòcer, tòtser ; vim Var. vin (!!!) : pròva evidenta d’una òbra inacabada. En mai, s’i ajustan un fum d’enganas de còpia del manuscrit, que los editors postumes poguèron pas consultar, mas que Josiana Ubaud dins lo sieu Diccionari Ortografic a esmendat. Atal, es pas question de considerar lo diccionari d’Alibèrt coma una òbra que clavariá per l’eternitat tot lo trabalh lingüistic e lexicografic seriós, mas totas las insufiséncias o esitacions qu’òm i pòt trapar pòdon pas servir de pretèxte per l’enviar tot entièr a las escobilhas per faire qué que siá, e encara mens per desqualificar sos principis.

Segon Joan Coromines : «La Gramàtica occitana segons els parlars llenguadocians és una obra substancial i cabdal per a l'elaboració de la norma escrita de l'occità modern; la qual és majoritària avui mateix. Fou escrita pel farmacèutic i lingüista audenc Loís Alibèrt, admirador de la tasca duta a terme per Pompeyo Fabra».

• Le lengodoucian literàri, 1923
• Gramatica occitana segón los parlars lengadocians, 1935-1937, reedicion corregida per Raimond Chatbèrt, Montpelhièr, CEO, 1976, reedicion IEO, Tolosa, 2001
• Les troubadours de l'Aude, 1941 (Revista Pyrénées n° 2)
• Origine et destin de la langue d'Oc, 1942 (Cahiers du Sud)
• Participacion a la redaccion de la Tèrro d'Oc, 1908-1930
• La réforme linguistique occitane et l’enseignement de la langue d’oc (publicat sens nom d'autor per l'IEO (1950)
• ambe Pèir Bec, L'application de la réforme linguistique occitane au gascon, IEO, Tolosa,1952
• Sur quelques toponymes catalano-occitans dans l'Aude, 1956 (Revue internationale d'onomastique n° 2)
• Toponymes de l'Aude, 1957 (Revue internationale d'onomastique n° 4)
• Sept élégies de Tibulle traduites en languedocien, 1928
• Dictionnaire occitan-français d'après les parlers languedociens, 1966 (postum)

Ligams extèrnesModificar

• Dictionnaire occitan - français, Loís Alibèrt (en pdf)
• Dictionnaire occitan - français, Loís Alibèrt (en html)
• Gramatica occitana segon los parlars lengadocians - Introduccion: encastre geografic e origina dels mots occitans
• Gramatica occitana segon los parlars lengadocians - Introduccion: estudi de las mutacions foneticas dels parlars lengadocians, Loís Alibèrt
• Lexique français-occitan des gallicismes corrigés, Loís Alibèrt
• Loís Alibèrt al sit Montpelhièr l'occitana
• Compte-rendut de la Gramatica occitana, segonda edicion, per Xavier Lamuela
• Letra manescricha de Loís Alibèrt a F. P. Raynal, sus Occitanica, fons Cirdòc

Nòtas & referéncias:Modificar

1.  Biografia per Joan Frederic Brun