Mostrando las entradas para la consulta castigá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta castigá ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, V.

Lo Camí a Amazon (tapa blana)

V.

Es verdat que la Pesteta gran se habíe guañat lo seu mote per la seua careta redona y coloradeta y lo seu carácter picán y agre com lo aiguardén. Per afegit ere una bachillera. Y a les bachilleres no los ve mal tot lo que los caigue damún. No teníe cap dret de tratá de dominá al poble. Lo poble volíe sé libre, independén, y an ella ni li anabe ni li veníe, ni li fotíe res, a final de cuentes, si Pancho creíe o no creíe en Deu, si Paco, lo ferré, ere abstemio o bebíe vi, o si son pare de Daniel, lo Mussol, fée lo formache en les mans llimpies o en les ungles brutes. Si aixó li fée escrúpol, que no se minjare lo seu formache y assunto acabat. Daniel, lo Mussol, no creíe que lo que la Pesteta gran fée sigueren actes de una bona dona. Los bons eren los demés que li aguantaben les seues impertinensies y hasta la van nombrá pressidenta de varies assossiassións piadoses.
La Pesteta gran ere un esperpento y un escursó. Antonio, lo Buche, teníe tota la raó al di aixó, encara que lo Buche pensabe mes, al fallá aixina, en la competensia comersial que li fée la Pesteta, que en los seus defectes físics y morals. La Pesteta gran, no obstán lo coló roch de la seua pell, ere alta y seca com una cucaña, encara que no tinguere, com esta, sing duros a la punta. Total, que la Pesteta no teníe res, apart de uns nassos mol dessarrollats, un afán inmoderat o sense cap moderassió de fótres a la vida dels demés y un variat y sempre renovat repertori de escrúpols de consiensia.
A don José, lo mossen, que ere un gran san, lo portabe de vólit.

- Miro vosté, don José - li díe, consevol día, un minut abáns de escomensá la missa -,  anit no vach pugué dormí pensán que si Cristo al Monte dels Olivés se va quedá sol y los apóstols se van adormí, ¿quí va vore que lo Redentó suáe sang?

Don José ajuntabe los ullets, penetráns com agulles de cap:

- Tranquilisa la teua consiensia, filla; eixes coses les coneixem per revelassió.

La Pesteta gran ploriquejabe y fen cuatre pucheros, díe:

- ¿Creu vosté, don José, que podré combregá tranquila habén pensat eixes coses?

Don José, lo mossen, teníe que traure tota la passiensia de Job pera soportála:

- Si no tens datres faltes pots féu.

Y aixina un día y un atre.

- Don José, anit no vach pegá l´ull donánli voltes al assunto de Pancho.
¿Cóm pot ressibí este home lo sacramén del matrimoni si no creu en Deu?

Y unes hores después:

- Don José, no sé si me podrá absoldre vosté. Ahir domenge vach lligí un llibre pecaminós que parlabe de les religións de Inglaterra. Los protestáns están allí en franca majoría. ¿Creu vosté, don José, que si yo haguera naixcut a Inglaterra, haguera sigut protestán?

Don José, lo mossen, tragabe saliva:

- No siríe difíssil, filla.

- Entonses me acuso, pare, de que podría sé protestán de habé naixcut a Inglaterra.

Doña Lola, la Pesteta gran, teníe trenta nou añs cuan Daniel, lo Mussol, va naixe.
Tres añs después, lo siñó la va castigá en lo que mes podíe dóldreli. Pero no es menos sert que la Pesteta gran se va imposá al seu doló en la rigidés y destemplansa en que solíe imposás als seus conveíns. Lo fet de que a doña Lola se la coneguere per la Pesteta gran ya fa pensá que ñagueren datres Pestetes mes menudes. Y aixina ere; les Pestetes ne habíen sigut tres, encara que ara sol ne quedaren dos: la gran y la menuda; les dos Pestetes. Eren filles de un guardia sivil, durán mols añs jefe al poble. Al morí lo guardia, que, segóns les males llengües, que may ne falten, se va morí de pena per no tindre un fill mascle, va dixá uns ahorrets en los que les seues filles van obrí una tenda.
Lo sargento va morí a un tems al que un subofissial de la Guardia Sivil podíe, en lo seu jornal, viure discretamen y encara aforrá una mica. Desde la mort del guardia - la seua dona ya se habíe mort fée añs - Lola, la Pesteta gran, se va fé cárrec de les riendes de la casa. Se va imposá a san germanes per edat y per estatura.

Daniel, lo Mussol, sol va coneixe a dos Pestetes, pero segóns habíe sentit di al poble, la tersera va sé un mun de ossos com elles y, a la seua época, va resultá un problema difíssil diferensiáles sense efectuá, previamen, un minussiós análisis. Res de assó desmentix que les dos Pestetes menudes li faigueren passá, en vida, a san germana gran un verdadé purgatori. La del mich ere dixada y dropa y lo seu carácter y manera de sé trassendíe al poble que, per los crits y estridéns rebomboris que a tota hora eixíen de la trastenda y de la casa de les Pestetes, seguíe la roína, y tirán a pijó, situassió de les relassións fraternals. Assó sí, díen al poble y debíe sé verdat perque u díen tots, que mentres les tres Pestetes van viure juntes may se les va vore faltá un día a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, díe a la parroquia, dabán del altá de San Roc. Cap allí caminaben, tiesses y pites, les tres, faiguere fred, ploguere a cabassades o tronare. Ademés marchaben acompassades, marcán lo pas, perque son pare, apart dels ahorrets, les va dixá a les filles en herensia un mol despert y pressís sentit del ritmo militá y atres virtuts castrenses.

Un-dos, un-dos, un-dos; cap a missa marchaben les tres Pestetes, en los seus pits secs, les seues caderes esmirriades y la seua soberbia estatura o alsada, camí de la iglesia, en los vels lligats en un nugo deball de la barbilla y lo breviari deball de un bras.
Un ivern, la del mich, Elena, se va morí. Se va apagá un matí fosc y plovinós de desembre. Cuan la gen va acudí a donáls lo péssame a les dos germanes superviviéns, la Pesteta gran se santiguabe y repetíe:

- Deu u sap tot y es just en les seues dessisións; se ha emportat lo mes inútil de la familia. Donémli grassies. Ya al sementeriet tocán a la iglesia, cuan tapaben en dos tarrossos de terra lo cos descarnat de la Elena - la Pesteta del mich -, unes plañideres o ploradores van escomensá a gañolá.
La Pesteta gran se va encará en elles, aspra y digna y destemplada:

- No la ploréu - va di -; s´ha mort de dessidia.

Y, desde entonses, lo trío se va convertí en dúo y a la missa de vuit que don José, lo mossen, que ere un gran san, resabe dabán del altá de San Roc, se trobabe a faltá lo afilat y justet volumen de la Pesteta difunta. Pero va sé encara pijó lo que li va passá a la Pesteta menuda. A fin de cuentes lo de la del mich va sé dessignio de Deu, mentres que lo de l´atra va sé una fluixesa de la carn y per tan degut al seu libre y despreocupat albedrío. Allabonses se va establí al poble la sucursaleta del bang que ara rematabe un dels costats de la plassa. En lo directó va arribá tamé un ofissialet ben plantat y ben vestit al que sol per vóreli la cara de prop, a través de la finestreta, li portaben los ahorros les veínes del carré. Va sé un bon cuquet lo que va fé aná lo bang pera pessigá esta clientela a la ratera. Un prossedimén que consevol finansié de talla no haguere asseptat, pero que al poble va rendí uns ressultats formidables. Tan va sé que Ramón, lo fill del apotecari, que escomensabe entonses los seus estudis jurídics, se va lamentá no está en condissións encara de elaborá la seua tessis doctoral, que haguere fet mol a gust sobre lo original tema "La influensia de un personal escrupulosamen triat a les economíes de un poble". En lo de "economíes" se referíe a "ahorros" y en lo de "poble", concretamen, a la seua "aldeeta". Lo que passabe es que sonabe mol be alló de "economía de un poble" y li donabe al seu hipotétic treball, y encara que ell u díe en broma, mes altura y un alcáns mol mes ample. En la arribada de Dimas, lo ofissialet del bang, los pares y los mossos vells del poble se van ficá en guardia.
Don José, lo mossen, que ere un gran san, va parlá moltes vegades en don Dimas, apuntánli les grans consecuénsies que lo seu bigot podríe portáli al poble, pera be o pera mal. La assiduidat o frecuensia en la que lo mossen y don Dimas se entrevistaben va menguá bastán lo ressel dels pares y mossos vells y hasta la Pesteta menuda va considerá que no ere imprudén ni irreligiós dixás acompañá, de cuan en cuan, per don Dimas, encara que san germana gran, extremán la prudensia, la censurare a crits en "lo teu libertinaje y descoco són notoris". Lo sert es que a la Pesteta menuda, que hasta entonses li pareixíe aquella vall una presó vuida y sense llum, se li va obrí de repén lo horizonte, la línia que ajunte la terra y lo sel, y sen va acatá, per primera vegada a la seua vida, de la bellesa de les montañes abruptes, tallades a destral, y de la poessía de la verda campiña y de lo sugestiu que ressultabe escoltá esgarrás la nit de la valleta per lo estridén chulit de un tren. Bobades, pero bobades que porten una afilada trassendensia cuan se té lo cor unflat.
Una tarde, la Pesteta menuda va torná del seu acostumat passeo abalotada:

- Maña - va di -. No sé de aón te ve eixa inquina contra Dimas. Es lo milló home que hay conegut may. Avui li hay parlat dels nostres dinés y ell me ha donat en seguida cuatre idees pera colocáls be. Li hay dit que los teníem a un bang de la siudat y que parlaríem tú y yo abáns de dessidí res.

Va aullá, escaldada, la Pesteta gran: - ¿Y ya li has dit que sol són mil duros?

Va sonriure la Pesteta menuda pel menospreu que san germana li fée del seu flat:
- No, naturalmen. De la sifra no li hay dit res - va di.

Lola, la Pesteta gran, va alsá los seus muscles ossuts en ademán de impotensia. Después va cridá, dixán rellissá les paraules, com per un tobogán, pel seu llarg y esmolat nas: - ¿Saps lo que te dic? Que eixe home es un truhán que sen está enfotén de tú.
¿No veus que tot lo poble u comente y sen enriu de la teua tontería? Sirás tú la única que no sen acato, germana. - Va cambiá de repén lo to de la seua veu, suavisánlo -:
tens trenta sis añs, Irene; casi podríes sé la mare de eixe mosso. Pénsatu be.
Irene, la Pesteta menuda, va adoptá una actitut de llevantada, de mar abalotada.

- Me dolen los teus ressels, Lola, pera que u sápigues - va di -. Me fastidien les teues insinuassións. No té res de particulá, crec yo, que se entenguen un home y una dona.
Y no signifique res que se porton uns añs. Lo que passe es que totes les del poble, escomensán per tú, me teníu enveja. ¡Aixó es tot!
Les dos Pestetes se van separá en los nassos pujats. A la tarde siguién, Cuco, lo factó, va anunsiá al poble que doña Irene, la Pesteta menuda, y don Dimas, lo del bang, habíen agarrat lo mixto cap a la siudat. A la Pesteta gran, al enterássen, li va pujá la sang a la cara y li va enterbolí la raó. Se va desmayá. Va tardá mes de sing minuts en recuperá lo sentit. Cuan u va fé, va traure de un apolillat baúl lo traje negre que encara conservabe desde la mort de son pare, se va embuchá en ell, y va marchá a pas ligero cap a la rectoría.

- Don José, Deu meu, quína desgrassia mes gran - va di al entrá.

- Assosségat, serénat, filla.

Se va assentá la Pesteta a una cadira de vime, jun a la taula del retó.
Va interrogá a don José en la mirada.

- Sí, ya u sé; lo Cuco me u ha contat tot - va contestá lo mossen.

Ella va respirá fort y les seues costelles van ressoná com si entrechocaren. Seguidamen se va llimpiá una llágrima, redona y apretada com una gota de aigua que cau de un abre.

- Escóltom en atensió, don José - va di -, ting una horrible duda. Una duda que me rossegue les entrañes. Irene, man germana, es ya una puta, ¿no es aixó?

Lo mossen se va ficá una mica colorat: - Calla, filla. No digues animalades.

Va tancá lo mossen lo breviari que estabe lligín y se va aclarí la gola, pero la seua veu va eixí, no obstán, empañada per una sorda gangossidat.

- Escolta - va di -, no es una prostituta la dona que se entregue a un home per amor.
La ramera es la que fa de lo seu cos y de les grassies que Deu li ha donat un comers ilíssit; la que se entregue a tots los homens per dinés. ¿Compréns la diferensia?

La Pesteta va eixecá lo pit, inexorable: - Pare, de totes maneres lo que ha fet la Irene es un gravíssim pecat, un asquerós pecat, ¿no es sert?
- U es, filla - va contestá lo mossen -, pero no irreparable. Crec que conec a don Dimas y no me pareix mal mosso. Se casarán.

La Pesteta gran se va tapá los ulls en los dits descarnats y va reprimí a miges un gemec:

- Pare, pare, pero encara ña un atra cosa - va di -. A man germana la ha fet caure lo ardó de la sang. Es la seua sang la que ha pecat. Y la meua sang es la mateixa que la della. Yo podría habé fet lo mateix. Pare, pare, me acuso de aixó. De tot cor, horriblemen apenada, me arrepentixgo de aixó.

Se va eixecá don José, lo mossen, que ere un gran san, y li va tocá lo cap en los dits:

- Ves, filla. Vésten cap a casa y tranquilísat. Tú no tens la culpa de res. Lo de la Irene, ya u arreglarem.
Lola, la Pesteta gran, va abandoná la rectoría. En serta manera estabe mes consolada. Per lo camí se va repetí mil vegades que estabe obligada a expresá lo seu doló y vergoña de manera ostensible, ya que pedre la honra sempre es una desgrassia mes gran que pedre la vida. Influída per esta idea, al arribá a casa, va retallá un cartonet de una caixa de sabates, va agarrá un pinsell y en lletres nervioses va escriure: "Tancat per deshonra". Va baixá al carré y lo va enclavá a la porta de la tenda. La botiga, segóns li van contá a Daniel, lo Mussol, va está tancada deu díes en les seues deu nits consecutives.

viernes, 23 de enero de 2026

Punicenc - Punir

Punicenc, adj., du lat. puniceus, écarlate, d'un rouge éclatant.

La segonda punicenca, o citrina.

Color... punicenca et purpurenca declino vers rog.

Eluc. de las propr., fol. 264.

La seconde écarlate, ou citrine.

Couleur... écarlate et purpurine inclinent vers rouge. 

PORT. Puniceo. (chap. escarlata, de un roch intens.)

Punicenc, adj., du lat. puniceus, écarlate, d'un rouge éclatant.

Punir, v., lat. punire, punir.

On vai punir sos fayllimentz.

Dieus de majestat los puni mantenent. V. de S. Honorat.

Où il va punir ses fautes.

Le Dieu de majesté les punit aussitôt. 

Part. pas. Ne seria, qualhque ora, punida. (qualque hora)

Philomena.

Elle en serait, quelque heure (tôt ou tard), punie.

ANC. CAT. ANC. ESP. PORT. Punir. IT. Punire.

2. Punimen, s. m., punition.

Sapchatz que 'l sieu punimen 

Son senhal d' ira solamen.

Brev. d'amor, fol. 15.

Sachez que les siennes punitions sont signe de colère seulement.

IT. Punimento.

3. Punicio, Punitio, s. f., lat. punitio, punition.

Punicio corporal.

Tit. de 1265. DOAT, t. VIII, fol. 177.

Punition corporelle. 

La punitio dels pecatz.

Carya Magalon, p. 14.

La punition des péchés.

ANC. CAT. Punició. ESP. Punición. PORT. Punição. IT. Punizione, punigione.

4. Impunit, adj., lat. impunitus, impuni. 

Motz crims impunitz remanion.

Cartulaire de Montpellier, fol. 50.

De nombreux crimes demeuraient impunis.

CAT. Impunit. ESP. (impune) PORT. Impunido. IT. Impunito.

(chap. Impune, impunes; puní : castigá, escarmentá; punit, punits, punida, punides : castigat, castigats, castigada, castigades; escarmentat, escarmentats, escarmentada, escarmentades.)

jueves, 25 de julio de 2024

1. 6. De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Capítul VI.

De cóm Pedro Saputo adepreníe tots los ofissis en un rato.

Iguals en lo essensial y diferens en lo acsidental va fé als homens la naturalesa. Y encara que es sert que an eixa desigualdat se contenen les causes del orden primitiu general de la sossiedat, y hasta de la condissió dels individuos en particulá, pero lo que es la autorisassió no prové de ixes causes sino de les que fan al pare digne del respecte del fill, al agüelo per al jove, y al magistrat per al siudadá; sen tot lo demés ussurpasió, pressunsió, orgull, soberbia.

Ramón Guimerá Caballé, escuela, colegio

Cap autoridat representabe lo hidalgo pera empendre a la pubilla; y la caridat, si per la caridat u haguere fet, parle y obre de un atra manera. Sobre tot pera avassallá, pera ofendre, pera insultá y afrentá al pobre, al desgrassiat, al infelís, cap ley done dret; y es lo orgull tan grave ofensa del sel, que rara vegada dixe de castigál, fenmos vore tart o pronte humillat al soberbio, així com exaltat al humilde.

Entre tan ya va castigá com va pugué lo chiquet Pedro la insolensia en que lo hidalgo va parlá a sa mare, y encara se resserváe mes gran vengansa com donáen a entendre les seues paraules.

Va arribá a casa de sa padrina, pos la trobada de la plassa no lo va distraure del seu propósit y la va trobá ocupada cusín unes teles y fen cuentes pera uns vestits que habíen de fes, ya que tindríe allí al sastre en son demá. Al sentí aixó Pedro Saputo se va alegrá y va di: - Mol be, siñora padrina, mol be me ve; perque en esta ocasió escomensaré demá a adependre lo ofissi de sastre. Matinaré y vindré abans que lo maestre pera vore totes les seues operassions. Li va pareixe be a la padrina, perque res del seu fillol li podíe pareixe mal, pero li va chocá que vullguere adependre aquell ofissi habén ella consebut coses mes altes.
Va callá, empero, temén la resposta de Pedro, que tan fassilmen confoníe a tots.

En son demá va aná a casa de la padrina mol abans que lo maestre sastre, y així que se va presentá éste y se va ficá al ofissi, va mirá en molta atensió cóm preníe la mida a la mare, cóm estenén la tela a una taula aplicán la mida y fen puns y rayes blanques y dixán siñalat lo cos, les mánegues y demés pesses; cóm después va empleá la estisora y les va tallá una a una. Va pendre enseguida la mida al home, y va aná fen lo mateix part per part. Y cuan va aná a pendre la mida a una chiqueta que teníe nau añs, va di Pedro:

- Dixeume, siñó mestre, que an esta li vull tallá yo lo vestit per la meua má. 

- Sí, fill meu, va di la padrina. Pero lo mestre espantat va di: 

- ¿Hau perdut lo entenimén, siñora? ¿voléu quedatos sense la pessa y lo mocadó? 

- No vull aixó, va contestá ella; pero si lo meu fillolet Pedro erre lo tall y me fa malbé lo vestit, ya está pagat. 

- Es verdat, va contestá lo home, que tamé volíe vore la proba. 

- Y después, va continuá la dona, ting un atra pessa al arca, y a Huesca micha dotsena de botigues a la meua disposissió y a la dels meus doblés. Conque fill meu, pren la mida a tan germaneta y tállali lo vestit segons lo teu bon juissi y entenimén. Pedro entonses mol confiat va pendre la mida, va aná fen tot lo que va vore fé al mestre; y cuan va tindre siñalades les pesses a la roba, y endressades y corregides, va di al mestre: 

- Miréu si me ha iluminat avui bona llum; ¿qué diéu de eixes rayes? 

- Dic, va contestá lo mestre, lo que vosté vullguéu y cumplix a la meua confusió Per la memoria de mon pare a qui sol vach coneixe ya mort, que eixes pesses están marcades com si les haguere dibuixat lo mateix mestre Lorda Azufre de Huesca. Venga, tira les estisores y vorem. Va tirá Pedro la estisora, va tallá les pesses amostranles al mestre y a la padrina tal com les anáe retallán, y acabada la operassió va di: ara veigam lo que es cusí. 

- No fill meu, va contestá lo mestre; ara vorem lo que es jalá; que la siñora Salvadora se ha olvidat del nostre amorsá en la contemplassió de la teua habilidat.

- Teniu raó, mestre Gafo, va di ella; y en la chiqueta y la criada va traure lo amorsá per als dos mestres y tamé van fé un mosset lo home y la chiqueta.

Acabat de amorsá, y después de enríuressen y selebrá la nova grassia del chiquet Pedro, se van assentá a cusí. Va demaná un dedal lo aprendís de mestre, y com no sabíe tindre lo dit doblegat, va passá un filet per lo dedal, y embutit al dit, va fé que li lligaren lo fil per damún. Va pessigá la agulla en una hebra y sense fé pun o nugo, anáe cusín un retall perdut y passán mol depressa la agulla; y no va fé datra cosa hasta michdía. ¡Cuán sen va enriure sa padrina! ¡Cóm sen enríe y divertíe la chiqueta! Perque en tan afán y traball no resultáe costura, pespún, bordat ni cusit.

Va arribá la hora y van minjá de mol bona gana. Eixecats de la taula, va pendre Pedro lo capotillo de la chiqueta, y va cusí primé lo cos, después, les mánegues, que sol eren miches y ubertes; después les va ajuntá de hilván pera probáu. Lay va ficá a la chiqueta, y li caíe tan be, que se van admirá lo mestre y la padrina, arribán an este tems la mare de Pedro que veníe a vore cóm son fill entráe al ofissi. La chiqueta no se va volé ya traure lo capotillo hasta que vinguere son pare; y lo que faltabe, que eren les juntes del forro, la esclavina y los vivos, u va fé lo mestre en son demá, perque Pedro no va volé continuá lo ofissi dién que no ere digne de homens cabals, sino propi de geputs, coixos, enanos y monfloritos. Sol a casa seua y per an ell y sa mare va tallá y va cusí alguna vegada los vestits.

Un atre día va volé adependre de pelaire, y va aná a casa de un mestre, y va adependre a cardá y a pentiná, y abans y primé de tot a abatollá y prepará la llana. Per la nit li va portá a sa mare per mostra un vestit mol untat y un copo de estambre pentinat y acabat per nell de una dotsena que aquella tarde habíe fet. Y del ofissi va di que ere una mica despressiat, pero sano y alegre.

Lo dilluns va aná al taller de un fusté, y per la nit li va portá un marc de finestra a modo de bastidó en un enserat mol pulit y fet tot de la seua má. Pero va di a sa mare que aquell ofissi requeríe vuit díes de estudis y un mes de práctica; y que veiguere quin atre o quina dotsena de ells volíe que adeprenguere y quin preferiríe. Sa mare estáe contenta, pero no sabíe qué contestali: 

- Yo no sé, fill meu, lo que vull y lo que no vull: lo que me pareix es que sol vull lo que tú voldrás; y lo que tú faigues, tot, fill meu, tot u dono per bo, perque ya vech que te guíe una sabiduría mes alta y una llum que no arribo a entendre. Y va di ell: 

- Ya veéu, mare, cóm en poques hores hay adeprés consevol ofissi que me hay proposat. Perque hau de sabé que eixes arts y atres moltes, segons lo que yo ting observat, les sabem tots los homens naturalmén, y sol fa falta vóreles y inventá los instrumens propis si no són coneguts, y después amoldá les mans an ells, be que la perfecsió sigue cosa de la práctica y de mes tems. Pero ahí, a casa del carnissé vach vore uns papés en uns dibuixos de portes, finestrons, taules, aladres, masades, rius, bosques y montañes y me han agradat mol y voldría adependre lo art del dibuix. Si podeu aneu un día a Huesca y compreume los instrumens que fan falta, que me pareix són un llapis, dos compasos, y lo que tos diguen a la tenda, que no sirá molta cosa. Y va aná sa mare a Huesca, y li va portá tots aquells instrumens; y ell passáe después lo tems dibuixán lo que li fée goch, y va omplí lo seu cuarto de dibuixos. Después de un tems va fé lo retrato de sa mare, después lo de sa padrina, al llapis los dos; y eren tan pareguts, que tots al vorels díen: esta es la pupila, la Salvadora de Olbena.

Original en castellá:

Capítulo VI.

De cómo Pedro Saputo aprendía todos los oficios en un rato.

Iguales en lo esencial y desiguales en lo accidental hizo a los hombres la naturaleza. Y aunque es cierto que en esa desigualdad se contienen las causas del orden primitivo general de la sociedad, y aun de la condición de los individuos por sí en particular, pero lo que es la autorización no procede de esas causas sino de las que hacen al padre digno de respeto para el hijo, al anciano para el joven, y al magistrado para el ciudadano; siendo todo lo demás usurpación, presunción, orgullo, soberbia. Ninguna autoridad representaba el hidalgo para reprender a la Pupila; y la caridad, si por la caridad lo hubiera hecho, habla y obra de otra manera. Sobre todo para denostar, para ultrajar, para insultar y afrentar al pobre, al desgraciado, al infeliz, ninguna ley da derecho; y es el orgullo tan grave ofensa del cielo, que rara vez deja de castigarlo, haciéndonos ver tarde o temprano humillado al soberbio, así como exaltado al humilde. Entre tanto ya castigó como pudo el niño Pedro la insolencia con que el hidalgo baldonó a su madre, y aún se reservaba mayor venganza como daban a entender sus palabras.

Llegó en tanto a casa de su madrina, pues el encuentro de la plaza no le distrajo de su propósito y cabalmente la encontró ocupada en prevenir unas telas o paños y echar cuentas para unos vestidos que habían de hacerse, debiendo tener el sastre al otro día. Al oír esto Pedro Saputo se alegró y dijo: - Muy bien, señora madrina, muy bien me viene; porque con esta ocasión comenzaré mañana a aprender el oficio de sastre. Madrugaré y vendré antes que el maestro para ver todas sus operaciones. Pareció bien a la madrina, porque nada de su ahijado le podía parecer mal, pero extrañó que quisiera aprender aquel oficio habiendo ella concebido cosas más altas. Calló, empero, temiendo la respuesta de Pedro, que tan fácilmente confundía a todos.

Al día siguiente fue a casa de la madrina mucho antes que el maestro sastre, y así que se presentó éste y se puso al oficio, miró con mucha atención cómo tomaba la medida a la madre, cómo tendiendo el paño en una mesa aplicando la medida y haciendo puntos y rayas blancas y dejando señalado el cuerpo, las mangas y demás piezas; cómo luego echó la tijera y las cortó una a una. Tomó enseguida la medida al marido, y fue haciendo lo mismo parte por parte. Y cuando fue a tomar a una niña que tenía nueve años, dijo Pedro: - Dejad, señor maestro, que a ésta le quiero yo cortar el vestido por mi mano. - Sí, hijo mío, dijo la madrina. Pero el maestro espantado decía: - ¿Habéis perdido el juicio, señora? ¿Queréis quedaros sin prenda y el paño? - No quiero eso, respondió ella; pero si mi ahijado Pedro yerra el corte y me pierde el paño, ya está pagado. - Es verdad, respondió el marido, que también quería ver la prueba. - Y después, continuó la mujer, tengo otra pieza en el arca, y en Huesca media docena de tiendas a mi disposición y a la de mis dineros. Conque hijo mío, toma la medida a tu hermanita y córtale el vestido a tu buen juicio y entendimiento. Pedro entonces muy confiado tomó la medida, fue haciéndolo todo lo que vio hacer al maestro; y cuando tuvo señaladas las piezas en el paño, y enderezadas y corregidas, dijo al maestro: - Mirad cuerpo de mí si me ha despuntado hoy buena luz; ¿qué decís de esas rayas? - Digo, respondió el maestro, lo que vos queráis y cumple a mi confusión. Por el siglo de mi padre a quien sólo conocí de muerto, que esas piezas están señaladas como si las hubiese rayado el mismo maestro Lorda Azufre de Huesca. Ea, echa la tijera y veamos. Echó Pedro la tijera, cortó las piezas mostrándolas al maestro y a la madrina como las iba cortando, y concluida la operación dijo: ahora veamos lo que es coser. - No hijo mío, respondió el maestro; agora veamos lo que es yantar; que en verdad que la señora Salvadora se ha olvidado del nuestro desayuno con la contemplación de tu habilidad. - Tenéis razón, maestro Gafo, dijo ella; y fuese y con la niña y la criada sacó el desayuno para los dos maestros a quienes acompañaron el marido y la niña.

Almorzado que hubieron, y reído y celebrado la nueva gracia del niño Pedro, se sentaron a coser. Pidió un dedal el aprendiz maestro, y como no supiese tener el dedo doblado, pasó un hilo por el dedal, y metido en el dedo, hizo que le atasen el hilo por encima. Tomó la aguja con una hebra y sin hacer punto o nudo, iba cosiendo un retal perdido y pasando muy aprisa la aguja; y no hizo otra cosa hasta el mediodía. ¡Cuánto se rió su madrina! ¡Cómo se reía y divertía la niña! Porque con tanto afán y trabajo nunca resultaba costura, pespunte ni cosido alguno.

Llegó la hora y comieron de muy buena gana. Levantados de la mesa, tomó Pedro el capotillo de la niña, y cosió primero el cuerpo, después, las mangas, que sólo eran medias y abiertas; luego las unió de hilván para probarlo. Púsoselo la niña, y le caía tan bien, que se admiraron el maestro y la madrina, llegando a este tiempo la madre de Pedro que venía a ver segunda vez cómo su hijo entraba en el oficio. La niña no se quiso ya quitar el capotillo hasta que viniese su padre; y lo que faltaba, que eran las junturas del forro, la esclavina y los vivos, hízolo el maestro otro día, porque Pedro no quiso continuar el oficio diciendo que no era digno de hombres cabales, sino propio de jorobados, cojos, enanos y hermafroditas. Con todo, en su casa y para él y su madre cortó y cosió alguna vez los vestidos.

Otro día quiso aprender de pelaire, y fue a casa de un maestro, y luego en un punto aprendió a cardar y a peinar, y antes y primero que todo a varear y preparar la lana. Por la noche llevó a su madre por muestra el vestido muy untado y un hermoso copo de estambre peinado y concluido por él de una docena que aquella tarde había hecho. Y del oficio dijo que era un poco despreciado, pero sano y alegre.

El lunes fue al taller de un carpintero, y por la noche llevó un marco de ventana a modo de bastidor para un encerado muy pulido y hecho todo de su mano. Pero dijo a su madre que aquel oficio requería ocho días de estudios y un mes de práctica; y que mirase qué otro o qué docena de ellos quería que aprendiese y cuál preferiría. Su madre rebosaba satisfacción por todas sus coyunturas, y no sabiendo qué responder le dijo: - Yo no sé, hijo mío, lo que quiero y lo que no quiero: lo que me parece es que sólo quiero lo que tú querrás; y lo que tú hagas, todo, hijo mío, todo lo doy por bien, porque ya veo que te guía otra sabiduría más alta y otra luz que no alcanzo. Y dijo él continuando: - Ya veis, madre mía, cómo en pocas horas he aprendido cualquier oficio a que me he puesto. Porque habéis de saber que esas artes y otras muchas, según lo que yo tengo observado, las sabemos todos los hombres naturalmente, y sólo falta verlas e inventar los instrumentos propios si no son conocidos, y luego adestrar las manos a ellos, bien que la perfección sea cosa de la práctica y de más tiempo. Mas ahí, en casa del carnicero he visto unos papeles con unos dibujos de puertas, ventanas, mesas, arados, edificios, ríos, bosques y montañas y me han gustado mucho y quisiera aprender el arte del dibujo. Por vida vuestra que vayáis un día a Huesca y compradme los instrumentos necesarios, que me parece son un lapicero, dos compases, y los que os digan en la tienda, que ahora no serán muchos. Y fue su madre a Huesca, y le trajo todos aquellos instrumentos; y él pasaba después el tiempo dibujando lo que se le antojaba, y llenó su cuarto de dibujos que luego y prestísimo fueron de muy cumplido primor y arte. De ahí a algún tiempo hizo el retrato de su madre, después el de su madrina, al lápiz los dos; y eran tan parecidos, que todos al verlos decían: ésta es la Pupila, ésta Salvadora de Olbena.

martes, 16 de enero de 2024

Castiar - Cazubla

Castiar, Chastiar, v., lat. castigare, corriger, empêcher, reprendre, instruire, châtier.

Castiar, Chastiar, v., lat. castigare, corriger, empêcher, reprendre, instruire, châtier.

Que fols es qui no s chastia.

Sail de Scola: De ben gran.

Que fou est qui ne se corrige.

Cum pogues castiar

Las donas de falhir.

P. de Bussignac: Quan lo dous.

Comme je pusse empêcher les dames de faillir.

Mielhs chastia, 

Quant o ditz gen, amicx que quan s'irays.

G. d'Uisel: Anc no cugey.

Ami reprend mieux, quand il dit cela doucement, que quand il s'irrite.

Mas lag seria, si tu fasias

So de que los autres castias.

Libre de Senequa.

Mais il serait laid, si tu faisais ce de quoi tu reprends les autres.

Mas no la 'n poc castiar qu'ela no menes gran dol per lo fach.

V. de Pierre Vidal.

Mais il ne l'en put empêcher qu'elle ne menât un grand deuil pour le fait.

- Avertir, prévenir.

E fes chastiar sa maynada

que no facha bruida ni nausa.

Roman de Jaufre, fol. 84.

Et fit avertir sa compagnie qu'elle ne fasse bruit ni noise.

Proverbe. Suavet se castia qui per autre se castia.

V. et Vert., fol. 61.

Se corrige doucement qui par autre se corrige.

E 'l proverbi n'es guirens, ses contendre,

Que ditz: Jove castiar e vielh pendre.

G. Olivier d'Arles, Coblas triadas.

Et le proverbe en est garant, sans contester, qui dit: Corriger jeune et pendre vieux.

Qui ben ama, ben castia.

G. d'Uisel: L'autre jorn.

Qui bien aime, bien châtie.

Substantiv. Baron, sai vir mon chastiar

A vos, cui blasme las follors.

Bertrand de Born, le fils: Quan vei lo.

Barons, je tourne ici mon reprendre contre vous, de qui je blâme les folies.

ANC. FR. Et li peres qui douz et debonaires fu, ne li fist autre mal, fors que il le chastoia et reprist de parole. (N. E. Debonnaire, como Luis, libro le Chastoiement.)

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 161.

Li peres son fill chastioit,

Sens et savoir li aprenoit.

Fabl. et cont. anc., t. II, p. 40 et 135.

Moult a benéurée vie,

Cil qui par autri se chastie.

Roman de la Rose, v. 8042.

Qui d'autrui meffez se chastie.

Fabl. et cont. anc., t. III, p. 264.

CAT. ESP. PORT. Castigar. IT. Castigare. (chap. castigá: castigo, castigues, castigue, castiguem o castigam, castiguéu o castigáu, castiguen.)

2. Castic, s. m., correction, châtiment, leçon, avis.

De lieys on no chal chasticx.

B. de tot lo mon: Mals fagz.

D'elle où ne faut correction.

Ja no creirai castic d'amic ni d'oncle.

A. Daniel: Lo ferm voler.

Je ne croirai jamais avis d'ami ni d'oncle.

ANC. FR. Mais amors n'a cure de tel chasti.

Le roi de Navarre, chans. 28.

En chastiant moult li prioit

Que du chasti li sovenist.

Roman de la Rose, v. 15931.

CAT. Castig. ESP. PORT. IT. Castigo. (chap. cástic, castic, castig. Ejemple, Jordi Pujol té dinés per cástic.)

3. Castei, s. m., remontrance, avis.

E cels qui no volran creire mos casteis

Anho vezer pres lo bosc.

Le Comte de Poitiers: Companho tant.

Et ceux qui ne voudront croire mes remontrances aillent voir près le bois.

ANC. FR.

Prenez-en vous-meismes chastoi et corrigence.

J. de Meung, Test., v. 648.

Qui folement parti de toi

Ne ne vout croire ton chastoi.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 377.

Si elle avoit fait quelque erreur, le chastoy ne lui en appartenoit point en public.

Comines, liv. I, p. 320.

4. Castier, s. m., remontrance, réprimande.

Semenan vau mos castiers.

Marcabrus: Pus s'enfulleysson.

Je vais semant mes remontrances.

Per castier e no per eveia.

Leys d'amors, fol. 118.

Par réprimande et non par envie.

5. Castiguier, Castigueri, s. m., correction, châtiment.

Per manieyra de castiguier.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. XCIII, fol. 260.

Par manière de correction.

Puedon dar castigueri e pena de eissilh. 

(N. E. eissilh : exilio : exili : exil; eissi, eissí, eixí, ixí, eixir, issir; salir, salhir, sortir, surtir, surgere; exitus, salida, término médico : muerte; exit en inglés)

Cout. de Condom de 1313.

Ils peuvent donner châtiment et peine d'exil.

6. Chastiament, s. m., châtiment, correction, enseignement, avis.

Am batemen o per chastiamen del cors.

Regla de S. Benezeg, fol. 14.

Avec frappement ou par châtiment du corps.

Deus a mes e lui so chastiament. (e : en; so : son)

Poëme sur Boèce.

Dieu a mis en lui sa correction.

Adonc fai mal, si 'n mielhs no s'en repen,

Mas creire deu adreg castiamen.

Raimond de Miraval: D'amor son.

Alors elle fait mal, si elle ne s'en repent en mieux, mais elle doit croire un avis juste.

ANC. FR. Et pour ce ooit li rois volentiers ses chastoiemenz et ses saintes paroles. (N. E. Repito, libro Chastoiement; chas : châ, como en chastel, château, chatelains : châtelain)

catalán = castellano; château, chasteau, chastel, castell, castel, castellán, castlà, castlan, castillo, castiello, Castilla, Castiella, etc.

Li rois ne s'en vout amender pour le chastoiement du saint home.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 263 et 205.

ANC. CAT. Castigament. ESP. Castimento. (castigo; castigar se encuentra en textos antiguos como corregir.)

7. Quastiazo, s. f., lat. castigatio, correction.

Volg i Boecis metre quastiazo.

Poëme sur Boèce.

Boèce y voulut mettre correction.

ANC. FR. En castigation, punition ou répréhension d'autruy.

Anc. trad. des Offices de Cicéron, p. 43.

ANC. ESP. Castigacion (sin tilde en el castellano de ese tiempo).

IT. Castigazione.

8. Castiansa, Chastiansa, s. f., correction.

Sia sosmes a la castiansa reglar.

(chap. Que sigue sometut a la correcsió de la regla (de San Benet, Benezeg, Benito, Benedictus, bene dictus, ben dit.)

Regla de S. Benezeg, fol. 58.

Soit soumis à la correction de la règle.

Hom pechaire si desviet de la via de chastiansa.

Trad. de Bède, fol. 48.

L'homme pécheur se dévia de la voie de correction.

9. Castiaire, Castiador, s. m., lat. castigator, correcteur, conseiller.

A! quals dols es, quar elh er chastiaire

A tot lo mon, als valens et als pros.

Giraud de Calanson: Belh senher.

Eh! quel deuil c'est, car il était correcteur de tout le monde, des vaillants et des preux.

Ella los refudava totz per En Bertran de Born, que avia pres per entendedor e per castiador.

V. de Bertrand de Born.

Elle les refusait tous pour Bertrand de Born, qu'elle avait pris pour amoureux et pour conseiller.

ANC. CAT. ESP. PORT. Castigador. (chap. castigadó, castigadora, castigadós, castigadores)

10. Recastinar, v., reprocher.

Part. prés.

Qu'ieu vos puesc be esser recastinans,

Que per un ben ai de mal mil aitans.

P. Cardinal: Un sirventes.

Que je vous puis bien être reprochant, vu que pour un bien j'ai mille fois autant de mal.

 

Castor, s. f., lat. castor, castor.

Pel menut de castor auretz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous aurez poil menu de castor.

CAT. ESP. PORT. Castor. IT. Castoro. (chap. Si Juaquín Monclús se convertiguere o convertire en una rata, pareixeríe un castor, o mes be una capibara, sense coa.)

ASCUMA, junta, presidente, Joaquín Monclús, garbier; Cobeitos, Cubitos; ceu, seu, sebo, sagí

2. Castorea, Castoreum, s. f., castoreum. 

C'est une matière renfermée dans les poches que le castor a sous les aines, et qu'on croyait autrefois être placée dans ses testicules.

Castor... dos testilhs ha, qui son ditz castorea.

Castoreum verai val contra mantas passios.

Eluc. de las propr., fol. 244.

Le castor... a deux testicules, qui sont appelés castoreum.

Le castoreum véritable vaut contre plusieurs maladies.

(ESP. Castóreo: El castóreo es una secreción de las glándulas anales del castor, olorosa y oleosa, que dicho animal usa para acicalar su pelaje. Cervantes, Don Quijote de la Mancha: “que había imitado al castor, el cual, viéndose acosado de los cazadores, se taraza y harpa con los dientes aquello por lo que él por instinto natural sabe que es perseguido”)

Castrar, v., lat. castrare, châtrer.

E com eras tan dessenatz

Vituperessas ta mayrastra?

Mal estara, qui no ti castra.

V. de S. Honorat.

Et comment étais-tu si forcené que tu outrageasses ta marâtre? 

Mal sera, si quelqu'un ne te châtre.

E so algunas bestias que castro si meteysshas, rumpen lors testilhs ab las dens, cum es castor. Eluc. de las propr., fol. 59.

Et sont quelques bêtes qui se châtrent elles-mêmes, en déchirant leurs testicules avec les dents, comme est le castor.

Part. pas. Capo, apres un an del temps el qual es castrat.

(chap. Capó, después de un añ del tems al que es capat : castrat.)

Home castrat viu plus longuament.

(chap. Home capat viu mes tems : llargamen; ejemple, Arturo Quintana Font.)

Artur Quintana Font, cara honesta; Fol, Folh; Eis, Eps; mateix; Enganaire, Enganador

Eluc. de las propr., fol. 185 et 231.

Chapon, après un an du temps auquel il est châtré.

Homme châtré vit plus longuement.

CAT. ESP. PORT. Castrar. IT. Castrare. (chap. capá)

2. Crastar, Crestar, v., châtrer, couper.

Part. pas. Quals entressenhas a qui es crastatz? - Cel que es crastatz per ma d'ome es fols et yros e non a ponh de barba. Liv. de Sydrac, fol. 127.

Quel indice a celui qui est châtré? - Celui qui est châtré par la main d'homme est fou et colère et n'a point de barbe.

Don vezetz qu'us cavals crestatz

Et I gals ne pert sa vigor.

Brev. d'amor, fol. 63.

D'où vous voyez qu'un cheval coupé et un coq en perd sa vigueur.

Fig. Per que Dieus fa ses pro far penedenza

Als crestias crestatz de paciensa.

G. Riquier: Fort guerra.

C'est pourquoi Dieu fait faire pénitence sans profit aux chrétiens privés de patience.

Subst. Si aquest crastatz es menre de X ans.

(chap. Si este capat, eunuco, té menos de deu añs.)

Trad. du Code de Justinien, fol. 74.

Si cet eunuque est mineur de dix ans.

3. Creston, s. m., chevreau.

(N. E. Lo famós crestó de Miralles, Horta de Sant Joan, Orta.)

Que auciza boc o cabra o creston en Monpeslier.

Cartulaire de Montpellier, fol. 105.

Qui tue bouc ou chèvre ou chevreau en Montpellier.

4. Crestaire, s. m., lat. castratorem, châtreur, coupeur.

Fui crestaire de porcels.

(chap. Vach sé capadó de gorrinos. Mon yayo u haguere pogut dí. Crestá, referínse a la mel, tamé es tallá la bresca.)

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Je fus châtreur de pourceaux.

CAT. ESP. Castrador. (chap. capadó, f. capadora, com la Bobbitt.)

5. Castracio, s. f., lat. castratio, castration.

Castracio de autras bestias, cum de motos e de bocs et de porcs.

Trad. d'Albucasis, fol. 35.

Castration d'autres bêtes, comme de moutons et de boucs et de porcs.

ESP. Castración. PORT. Castração. IT. Castrazione. (chap. Castrassió, castrassions; capa, capes, com la famosa del mossen o retó; capamén, capamens.)

6. Castrament, s. m., castration.

Castors... per so que ditz Ysidori de lor castrament.

Trad. d'Albucasis, fol. 244.

Castors... pour ce que dit Isidore de leur castration.

7. Cresteza, s. f., châtrure.

Fig. E no s cug ges qu'a son home s'autrey,

Si 'l fieu d'Angieu li merma una cresteza.

Bertrand de Born: Pus li baron.

Et on ne croit pas qu'il s'octroie pour son vassal, si une châtrure lui manque au fief d'Anjou.

8. Encastrar, v., châtrer.

Part. pas. substantiv. - Cochon châtré.

Car el avia vestida la pel d'un encastrat.

Roman de Fierabras, v. 4081.

Car il avait revêtu la peau d'un cochon châtré.

 

Cat, s. m., chat.

Musio appellatur eo quod muribus infestus est; hunc vulgus captum e captura vocat. Isidor., Orig., XII, 3.

E dedins sion folrat

Ab pel de lebre e de cat.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Et dedans soient garnis avec poil de lièvre et de chat.

Lecha

Plus aspramen no fay chatz.

Marcabrus: Dirai vos.

Lèche plus âprement que ne fait chat.

Loc. proverb.

Mais cant lo ricx er d'aisso castiatz,

Venra 'N Artus, sel qu'emportet lo catz.

P. Cardinal: Al nom del.

Mais quand le riche sera corrigé de cela, viendra le seigneur Artus, celui qui emporta le chat.

E s'en joga coma lo cat de la rata.

V. et Vert., fol. 71.

Et s'en joue comme le chat de la souris. (N. E. ratte, rate : m. rat)


Et s'en joue comme le chat de la souris

Ab l'autrui man ses gan

Penran lo chat que s revela.

(chap. En la ma datre, sense guan, pendrán lo gat que se rebele. Aixina de valens són alguns.) 

P. Cardinal: El mon non.

Avec la main d'autrui, sans gant, ils prendront le chat qui se rebelle.

ANC. FR. En son venir Tibiert le cat.

Roman du Renart, t. IV, p. 149.

CAT. (chap.) Gat. ESP. PORT. Gato. IT. Gatto. (DE. Kater, Katze; EN. Cat.)

2. Cato, s. m., petit chat.

Carn de cato et de soritz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Chair de petit chat et de souris.

CAT. Gató. (chap. Gatet, gatets, gateta, gatetes.)

3. Gat, s. m., chat, machine de guerre.

E fan franher las branchas e fan gatas et gatz.

Guillaume de Tudela.

Et font briser les branches et font chattes et chats.

ANC. FR. Et grans befrois riches et biaux,

Chaz pour les grans fossés emplir...

Bibles et mangonniax getter

Et les chaz aux fossés mener...

Par les chaz vont portant la terre,

Les fossés emplent fièrement.

R. de Claris. Le G. d'Aussy, Fabl., t. II, p. 226.

4. Cata, Catha, Gata, s. f., chatte, machine de guerre.

Ab tan la cata s'es moguda

Que no y ac pus de retenguda.

Raimond l'écrivain: Senhor, l'autr'ier.

Alors la chatte s'est mue de manière qu'il n'y a plus de retenue.

Que fes far una catha am la qual on aportes terra e peiras e fusta per umplir los fossatz.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 175.

Qu'il fît faire une chatte avec laquelle on portât terre et pierres pour emplir les fossés.

E fan far una gata e bastir un bosson.

Guillaume de Tudela.

Et ils font faire une chatte et construire un bélier.

ANC. PORT. E mandon fazer hum artificio de Madeira, que chamão gata.

Coronica del rei D. Joamo, t. 1, p. 73. (N. E. madeira: madera : bois; Madeira, la isla, que tiene mucha madera, es muy arbolada, y un vino famoso, aparte de otras curiosidades turísticas, culturales, etc.)

ESP. IT. Gata. (chap. Catapulta, catapultes; vore manganell, manganells.)

 

Catar, Catarr, s. m., lat. catarrhus, catarrhe, fluxion.

Quan endeveno ad alcun catars o raumas als huelhs o al pietz... 

o catars agutz... Quan catarr deysen.

Trad. d'Albucasis, fol. 13 et 23.

Quand surviennent à quelqu'un catarrhes ou rhumes aux yeux ou à la poitrine... ou catarrhes aigus... Quand le catarrhe descend.

ESP. PORT. IT. Catarro. (chap. catarro, catarrina; mote de Luisico Rajadell de Valderrobres, catalaniste cagadó o caganer.)

 

Cataracta, s. f., lat. cataracta, bonde, vanne.

Lengua de la gola o cataracta que es dotz...

Aquela cataracta es necessaria per restrenher.

Eluc. de las propr., fol. 46.

Langue de la bouche ou bonde qui est source...

Cette vanne est nécessaire pour serrer.

IT. Caterata.

 

Cathacrezis, s. f., lat. catachresis, catacrèse, figure de mots.

*gr Quintilien. VIII, 6, 34.

Catachresis aut alienae rei nomen appositum.

Isidor., Orig., I, 36.

Cathacrezis es abusios de nom a significar la causa que no ha nom.

Leys d'amors, fol. 129.

La catacrèse est un abus de nom pour signifier la chose qui n'a pas de nom.

PORT. Catachresis. IT. Catacresi.

 

Cathatipozis, s. f., lat. catatiposis, imitation.

Cathatipozis, es cant hom designa home a las fayssos o a las proprietatz que ha.

Leys d'amors, fol. 142.

L'imitation, c'est quand on désigne un homme par les formes ou par les propriétés qu'il a.

 

Cathezizar, v., catéchiser.

Substantiv. Al cofermar e al cathezizar.

(chap. Al confirmá y al catequisá.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 18.

Au confirmer et au catéchiser.

CAT. Catequisar. ESP. PORT. Catequizar. IT. Catechizzare. (chap.  catequisá: catequiso, catequises, catequise, catequisem o catequisam, catequiséu o catequisáu, catequisen. Lo catequisadó que me catequiso bon catequisadó sirá; o catequisadora.)

 

Catolix, adj., lat. catholicus, catholique.

Perseguian los martirs catolix.

(chap. Perseguíen als martirs catolics.)

E renega la fe catholica e son crestianisme.

(chap. Y renegue de la fe católica y de son cristianisme.)

V. et Vert., fol. 72 et 16.

Poursuivaient les martyrs catholiques.

Et renie la foi catholique et son christianisme.

Substantiv. Son verays catolix e bos crestias.

(chap. Son verdadés o vers catolics y bons cristians o cristianos.)

L'Arbre de Batalhas, fol. 29.

Ils sont vrais catholiques et bons chrétiens.

CAT. Catholic. EST. Católico. PORT. Catholico. IT. Cattolico. (chap. católic, catolics, f. católica, católiques)

2. Catholical, adj., catholique.

Per la santa fe catholicalh. Philomena.

(chap. Per la santa fe católica)

Pour la sainte foi catholique.

Motas obras de la fe catholical.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 154.

Maintes oeuvres de la foi catholique.

 

Caucala, s. f., corneille.

O caucala o colom favar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Ou corneille ou pigeon favart.

CAT. Cucala.

 

Caucida, s. f., chardon hémorrhoïdal (N. E. chardon des vignes), buglosse.

Espinas, caucidas et cardos.

Eluc. de las propr., fol. 235.

Épines, chardons hémorrhoïdals et chardons.

chardon hémorrhoïdal, chardon des vignes

 

Caudeyayre, s. m., dégraisseur.

D'el uzo caudeyayres de draps.

Eluc. de las propr., fol. 103.

Les dégraisseurs de draps en usent.

 

Caul, s. m., lat. caulis, chou.

Fueillas de vieills cauls li metetz,

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui mettez des feuilles de vieux choux.

Meils es que hom appelle ab charitat als chauls manjar que a vedel gras ab ira. Trad. de Bède, fol. 72.

Il est mieux qu'avec charité on appelle à manger des choux qu'à veau gras avec colère.

ANC. FR.

Jo ne me pris, dist Rou, une fuille de col.

Roman de Rou, v. 1097.

Par dessus un rouge chol...

Et la fueille du chol trembler.

Roman du Renart, t. 1, p. 61 et 52.

CAT. ESP. (chap.) Col. PORT. Couve. IT. Cavolo.

 

Caupol, s. m., falaise.

El caupol la levan li foll,

Grand peira li meton al coll.

V. de S. Honorat.

Les fous la dressent à la falaise, lui mettent une grande pierre au col.

 

Causa, s. f., lat. causa, cause, raison, motif.

Quar elhs eran causa per que l'avian avuda. Philomena.

Car ils étaient cause pourquoi ils l'avaient eue.

Qu'ieu sai ben razon e cauza

Que puesc a mi dons mostrar.

B. de Ventadour: Amors e que.

Que je sais bien la raison et la cause que je puis montrer à ma dame.

- Cause, procès.

Et alongon las cauzas e fan far grans dampnatges que non los podon emendar.

V. et Vert., fol. 15.

Et allongent les causes et font faire grands dommages tellement qu'ils ne les peuvent réparer.

Ben es fols qar el ausa

Penr' aissi la lur causa.

B. d'Allamanon: De l'arcivesque.

Il est bien fou parce qu'il ose prendre ainsi leur cause.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Causa.

- Chose.

Per far la causa dossana.

Marcabrus: L'autr'ier.

Pour faire la chose douce.

… D'autra causa no m soven,

Mas de lieys servir.

Folquet de Marseille: Ab pauc.

Je ne me souviens d'autre chose, excepté de la servir.

Tu quiers a Dieu mantas causas;

Fols iest, car parlar li n' auzas.

P. Cardinal: Jhesum-Crist.

Tu demandes à Dieu maintes choses, tu es fol, parce que tu oses lui en parler.

Per ben et utilitat de la causa publica.

Statuts de Provence. Julien, t. 1, p. 588.

Pour le bien et l'utilité de la chose publique.

Proverb. Meliers chauza es donars que penres.

Trad. de Bède, fol. 66.

Donner est meilleure chose que prendre.

Prép. comp. A causa de las guerras.

Regist. des États de Provence de 1401.

A cause des guerres.

Dans la basse latinité causa avait été employé en ce sens de chose:

Si quis causam alterius tulerit de loco suo.

Baluze. Cap. reg. fr., lib. V, cap. 370.

- Personne, objet.

Una causa que fort plania

E cridava sancta Maria.

Roman de Jaufre, fol. 84.

Une personne qui gémissait fortement et criait sainte Marie.

Estauc coma causa esmarida

Que n'agues solatz peior.

Raimond de Solas: Dompna.

Je suis comme personne triste qui n'eût pire soulas.

CAT. ESP. (chap.) Cosa. PORT. Cousa. IT. Cosa.

2. Causal, adj., lat. causalis, causal, terme de grammaire.

Real, so es cauzal, de cauza qu'om ve, quar ab la cauza conoysh hom si es de masculi o de femini.

Leys d'amors, fol. 50.

Réel, c'est-à-dire causal, de la chose qu'on voit, car avec la chose on connaît si elle est du masculin ou du féminin.

CAT. Causal. IT. Causale.

3. Cauzatiu, adj., lat. causativus, causatif, qui concerne un procès.

Cauzatius, de causa, quar qui acuza fay esser en cauza et en plag aquel que acuza.

Leys d'amors, fol. 57.

Causatif, de cause, car celui qui accuse fait être en cause et en procès celui qu'il accuse.

- Qui occasionne, qui cause.

Et de mort causatiu... Es de movement causativa.

Eluc. de las propr., fol. 73 et 25.

Et causatif de mort... est causative de mouvement.

4. Cayson, s. f., lat. accusationem, accusation.

… Qu'es Vaudes e degne de punir.

E li troban cayson en meczonja e engan.

Que queron ara cayson e que perseguon tant.

La nobla Leyczon.

… Qu'il est Vaudois et digne de punition. Et lui trouvent accusation en mensonge et tromperie.

Qui cherchent à présent accusation et qui poursuivent tant.

5. Chausament, s. m., reproche.

Am chausament mescla ades queaquom de blandimen.

Trad. de Bède, fol. 3.

Avec le reproche il mêle toujours quelque chose de douceur.

6. Causeiar, Chausar, v., lat. causari, reprocher, accuser, disputer.

Fort es belha causa,

Qui malvestat chauza

Ad home savay.

P. Cardinal: Belh m'es qu'ieu.

C'est une fort belle chose, qui reproche la méchanceté à un homme méchant. 

Non chaussar ton prosme ni lo mesprezar...

Non chausar lo vieil, mas preia lo coma paire.

Trad. de Bède, fol. 72 et 77.

Ne pas accuser ton prochain ni le mépriser...

Ne pas faire reproches au vieillard, mais prie le comme père.

No lhi remanra vinha no lhi estrepei,

Ni fontana ni potz que no 'l causei.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 36.

Il ne lui restera vigne que je ne lui dévaste, ni fontaine ni puits que je ne lui dispute.

ANC. FR. Assez les blasme, assez les chose.

Fabl. et cont. anc., t. I, p. 285.

Pour lequel fait et omicide li dis procureur eust causé et calengiet ledit Jaquemar par-devant nous en jugement.

Tit. de 1377. Carpentier, t. 1, col. 878.

Et qui choser m'en veut, si chose.

Roman du Renart, t. IV, p. 123.

CAT. ESP. PORT. Causar. IT. Causare.

7. Occasio, Ocaizo, Ochaizo, Uchaiso, s. f., lat. occasio, cause, prétexte,

occasion.

Partit m'avez de vos

Senes totas ochaisos.

Bertrand de Born: Domna puois.

Vous m'avez séparé de vous sans aucunes causes.

L'autra amors de bes temporals

Que es ocaysos de motz mals.

Brev. d'amor, fol. 3.

L'autre amour de biens temporels qui est la cause de plusieurs maux.

E de temor vauc fenhen ochaisos,

Com si era vengut per autr' afar.

Gui d'Uisel: Ges de chantar.

Et de crainte je vais feignant des prétextes, comme si j'étais venu pour autre affaire.

Quar ochaizon non ai

De soven anar lai.

B. de Ventadour: Pus mi.

Quar je n'ai pas l'occasion d'aller souvent là.

ANC. FR. Est-il pas vray que sans nulle achoison

Tu me laissas contre droit et raison?

J. Marot, t. V, p. 322.

Que lesdits points et articles estoient moult préjudiciables... et que à mauvaise occhoison nous requeroient la privation, etc.

Ord. des R. de Fr., 1359, t. III, p. 347.

CAT. Occasió. ESP. Ocasión. PORT. Occasião. IT. Occazione. (chap. ocasió, ocasions)

- Faute, manquement.

E ges en mi non a nul' ochaizos.

P. Vidal: Quant hom honratz.

Et certes il n'y a nulle faute en moi.

No voil que per ma uchaiso sia tos sacs ples.

Trad. de Bède, fol. 40.

Je ne veux pas que ton sac soit plein par ma faute.

Si lo dans es avengutz per sa occaison.

Trad. du Code de Justinien, fol. 20.

Si le dommage est survenu par sa faute.

ANC. FR. Diex, s'il i muert par m' ocoison,

Rendre m'en convenra raison.

Fabl. et cont. anc., t. 1, p. 234.

IT. Cagione.

- Difficulté, obstacle.

Et F... respondet ses ochaiso:

Tot hi do et autrey Melhis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 98.

Et F... répondit sans difficulté: Je lui donne et octroie entièrement Melhis.

Trop es de greu occasio

Qui pena contra l'agulho.

Leys d'amors, fol. 138.

Trop est de grave difficulté qui se raidit contre l'aiguillon.

ANC. FR. Partout le povoir Dieu preschoient...

Riens ne leur grevoit l' achoison.

J. de Meung, Trésor, v. 1110.

- Blâme.

Be m pogratz trobar ochaizon.

Pons de Capdueil: S'anc fis.

Vous pourriez bien me trouver blâme.

IT. Cagione.

- Accusation, querelle.

Qu'autre ochaizo, dona, no m sabetz dir

Mas quar vos sai conoisser e chauzir

Per la melhor.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Que vous ne me savez dire autre accusation, ô dame, excepté que je vous sais connaître et choisir pour la meilleure.

Loc. Quan quier merce mi dons de genolhos,

Ela m'encolpa e mi met ochaisos.

B. de Ventadour: Bels Monruels.

Quand je demande merci à ma dame à genoux, elle m'accuse et m'impose accusations.

Adverbial. Una pauca ochaisos

Notz en amor plus que no i val raisos.

Folquet de Marseille: S'al cor plagues.

Une petite querelle nuit en amour plus que raison n'y vaut.

… En gran dreig notz pauca ochaisos.

P. Vidal: Quant hom es.

Petit manquement nuit dans un grand droit.

ANC. FR.

De plaiz è d' achoisons damagiez è grevez.

Roman de Rou, v. 3584.

IT. Cagione.

8. Ocaisonar, Ochaisonar, Acaizohar, v., accuser, reprocher.

De tal foldat no vuelh qu'hom m'ochaiso.

Rambaud d'Orange: Si de trobar.

Je ne veux qu'on m'accuse de telle folie.

Dieus! lo sieu tort m'ochaizona.

B. de Ventadour: La doussa votz.

Dieu! elle me reproche le sien tort.

Mas d'aitan vos ochaison,

S'ueymais laissatz vostre fieus.

Le Dauphin d'Auvergne: Reis pres vos.

Mais je vous accuse d'autant, si désormais vous laissez votre fief.

Ni el meu cor nuls enjans non s'escon

Que ja m puosca amors ochaizonnar.

Richard de Barbezieux: Tot atressi com.

Et nulle supercherie ne se cache dans mon coeur qu'amour puisse me reprocher.

De tot aiso no tem c'om m'ocaizo de mensonja.

Rambaud de Vaqueiras: Senher marques.

De tout ceci je ne crains pas qu'on m'accuse de mensonge.

Part. pas. Seretz n'acaizonatz.

Giraud de Borneil: Lo doutz.

Vous en serez accusé.

ANC. FR. De felounie le reta,

E d'un meffait l' ocoisonna.

Marie de France, t. 1, p. 234.

Ou d'aucun murdre achoisonnés.

Roman de la Rose, v. 15175.

ESP. Ocasionar. IT. Accagionare.

9. Encaisonar, v., accuser, reprocher.

Que m pot amors encaisonar?

Faidit de Belestar: Tot atressi.

Que me peut reprocher amour?

Sel sui que no l' encaisona.

Pierre d'Auvergne: Ab fina joia.

Je suis celui qui ne l'accuse.

ANC. FR. Je alai véoir le roy et m'enchoisona, et me dit que je n'avoie pas bien fet. Joinville, p. 86.

10. Accusation, s. f., lat. accusatiosem, accusation.

Si parton li malvays de l'accusation.

V. de S. Honorat.

Les méchants se départent de l'accusation

Si d'un crim se podian far tropas acusatios.

L'Arbre de Batalhas, fol. 240.

Si plusieurs accusations se pouvaient faire du même crime.

CAT. Acusació. ESP. Acusación. PORT. Accusação. IT. Accusazione. (chap. acusassió, acusassions)

11. Acuzaire, s. m., accusateur.

L' acuzaire de nostres fraires.

Trad. de l'Apocalypse de S. Jean, c. 12.

L' accusateur de nos frères.

ANC. FR. Et li accuseur aura cinq sols.

Ord. des R. de Fr., 1313, t. 1, p. 521.

CAT. ESP. Acusador. PORT. Accusador. IT. Accusatore. (chap. Acusadó, acusadós, f. acusadora, acusadores.)

12. Accusatiu, s. m., lat. accusativus, accusatif.

Li cas son sieis... accusatius. Gramm. Provenç.

Les cas sont six... accusatif.

CAT. (chap.) Acusatiu. ESP. Acusativo. PORT. IT. Accusativo.

13. Accusar, v., lat. accusare, accuser.

Totz los forfaitz e totas las clamors

En que m podetz accusar ni retraire.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Tous les forfaits et toutes les plaintes en quoi vous me pouvez accuser et reprendre.

Part. pas. Acusatz fon per malas gens. V. de S. Honorat.

Il fut accusé par méchantes gens.

Substantiv. Ges tug li acusat no an tort.

Libre de Senequa.

Tous les accusés n'ont point tort.

CAT. ESP. Acusar. PORT. Accusar. IT. Accusare. (chap. acusá: acuso, acuses, acuse, acusem o acusam, acuséu o acusáu, acusen.)

14. Encusamen, s. m., accusation.

Defendre d'altrui encusamens.

Mon enemic cargar de meus encusamenz.

P. de Corbiac: El nom.

Défendre des accusations d'autrui.

Charger mon ennemi de mes accusations.

ANC. FR. Ke féis à Hunlaf lo grant encusement.

Roman de Horn, fol. 20.

15. Encusador, s. m., accusateur.

E si vos en faitz clamor,

Seran vos encusador,

E seretz n' escumeniatz.

G. Figueiras: No m laissarai.

Et si vous en faites plainte, ils seront accusateurs contre vous, et vous en serez excommuniés.

16. Encusar, v., accuser, reprocher.

E 'ls Espanhols ges non encusaria.

Lanfranc Cigala: Si mos chans.

Et n'accuserait point les Espagnols.

Det li comjat et encusava lo de ma domna Guiscarda.

V. de Bertrand de Born.

Elle lui donna congé et elle lui faisait des reproches de madame Guiscarde.

ANC. FR. Qu'il ne m'encusast au lion.

Roman du Renart, t. 1, p. 233.

Els encusa une beguine.

Fabl. et cont. anc., t. IV, p. 134.

17. Desencusa, s. f., excuse.

Nostras justas et verayas desencusas.

Tit. du XIVe sièc. DOAT, t. CXLVI, fol. 232.

Nos justes et vraies excuses.

18. Desencuzatio, s. f, justification, excuse.

E neguna dezencuzatio non poira aver; per que sera dampnatz.

Liv. de Sydrac, fol. 129.

Et il ne pourra avoir aucune justification, c'est pourquoi il sera damné.

19. Desencuzar, v., disculper, exempter.

Per loqual cel qu'es acuzatz se desencuza.

Leys d'amors, fol. 42.

Par lequel celui qui est accusé se disculpe.

Part. pas. Tenga nos hom per desencuzatz.

Leys d'amors, fol. 71.

Qu'on nous tienne pour disculpés.

E negus no 'n sia dezencusat, si no per malautia.

Trad. de la reg. de S. Benoît, fol. 18.

Et que personne n'en soit exempté, sinon pour maladie.

20. Dezacusar, v., disculper.

Et acuzon los autres per se dezacuzar.

V. et Vert., fol. 69.

Et ils accusent les autres pour se disculper.

21. Excuzatio, Excusasio, s. f., lat. excusatio, excuse.

Non an excusatio de lurs peccatz.

Frag. de la trad. de la Passion.

Ils n'ont pas d'excuse de leurs péchés.

Lo diable li ensenha a dire malvaysas escuzatios.

(chap. Lo diable, dimoni, li enseñe a di malvades excuses.)

V. el Vert., fol. 26.

Le diable lui enseigne à dire de mauvaises excuses.

Excusasios prepausan

Fadas.

Brev. d'amor, fol. 57.

Proposent de folles excuses.

ANC. FR. Sans moi ouyr en mes excusations raisonables.

Monstrelet, t. II, fol. 163.

ESP. Escusacion (excusa). IT. Scusazione.

22. Escuzansa, s. f., excuse.

Veus quals sera d'aquelhs lur escuzansa.

B. Gaucelm: Qui vol aver.

Voilà quelle sera de ceux-là leur excuse.

ANC. FR. Disans pour l' excusance du roi.

Monstrelet, t. II, fol. 103.

ANC. ESP. Excusanza. IT. Scusanza.

23. Escusament, s. m., excuse.

Vizis es querre escusament.

Trad. de Bède, fol. 2.

C'est un tort de chercher excuse.

Tal mentire a escusamen.

(chap. Tal mentí té excusa.)

Deudes de Prades, Poëme sur les Vertus.

Un tel mentir a excuse.

IT. Scusamento.

24. Excusable, adj., excusable.

Tug aquest vici son excusable.

Es escusabla.

Leys d'amors, fol. 104 et 117.

Tous ces vices sont excusables.

Elle est excusable.

CAT. ESP. (excusable) Escusable. IT. Scusabile.

25. Escusar, Excusar, v., excuser, absoudre, dispenser.

Ignorancia non los escuza en aquel cas.

V. et Vert., fol. 76.

L'ignorance ne les excuse point en ce cas.

Si lo coms de la vila fasia far pont o via, no s poira escusar la gleiza plus d'una autra persona.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Si le comte de la ville faisait faire pont ou chemin, l'église ne pourra pas se dispenser plus qu'une autre personne.

Que qui los repren, els s'en excusan.

V. et Vert, fol. 10, 2e version.

Que à qui les reprend, ils s'en excusent.

Part. pas. E pus d'acuzatio

Es ab lo rei escuzatz.

Frances.

G. Riquier: Ancmais.

Et puis il est absous d'accusation par le roi français.

CAT. ESP. Excusar. PORT. Escusar. IT. Scuzare. (chap. Excusá, excusás: yo me excuso, excuses, excuse, excusem, excuséu, excusen.)

26. Recusation, s. f., lat. recusationem, récusation.

Requesta de recusation. Fors de Béarn, p. 1074.

Requête de récusation.

Del dia de la recusatio. Charte de Gréalou, p. 70.

Du jour de la récusation.

CAT. Recusació. ESP. Recusación. PORT. Recusação. IT. Ricusazione. (chap. recusassió)

27. Recusar, v., lat. recusare, récuser, refuser.

Pena que suffertara lo cossol... que recusara lo offici.

Charte de Gréalou, p. 70.

La peine que supportera le consul... qui refusera l'office.

CAT. ESP. PORT. Recusar. IT. Ricusare. (chap. recusá, sinonims: rechassá, negá, desestimá, impugná.)

 

Causir, Chausir, v., voir, discerner.

De tan luenh cum hom cauzir

La poiria.

P. Raimond de Toulouse: Ar ai ben.

De si loin comme on la pourrait voir.

Leu pot conoisser e chausir

Que 'l bel semblant e 'l dous sospir

No son messatge de fadia.

Deudes de Prades: Ab lo.

Facilement peut connaître et voir que les beaux semblants et les doux soupirs ne sont pas message de refus.

ANC. FR. Et monta une haute montagne pour savoir quel part li Sarrazin estoient alé, lors les choisi auques loing de li, et vit que il estoient moult grant multitude. Rec. des Hist. de Fr., t. V, p. 302.

Devant sei garda et choisi

Une vielle qui escoutout.

Deuxième trad. du Castoiement, conte 2e.

Mais ne furent gueres eslongnez du pont, quand ils choisirent devant eux une grosse compaignie de Gantois.

Monstrelet, t. II, fol. 48.

- Choisir, préférer. (chap. triá: trío, tríes, tríe, triém o triám, triéu o triáu, tríen. Yo hay triat; preferí. ESP. Elegir, preferir.)

Ben saup chauzir de totas la melhor.

(chap. Be sé triá la milló de totes.)

Pons de Capdueil: Astrucs es.

Je sus bien choisir la meilleure de toutes.

Qu'ieu n'ai chauzit un pro e gen.

La Comtesse de Die: Ab joi et ab joven.

Que j'en ai choisi un preux et aimable.

E vey qu'amors part e chausis.

Marcabrus: Pus mos coratges.

Et je vois qu'amour fait les parts et choisit.

Substantiv. A cui donet lo chauzir

Del mon.

G. Adhemar: S'ieu conogues.

A qui donna le choisir du monde.

Part. pas. adj. v. - Distingué.

Franca, cortesa e chausida.

T. de G. Faidit et de Perdigon: Perdigon.

Franche, courtoise et distinguée.

Causidamen, Chausidamen, adv., convenablement, poliment.

Domna non deu parlar mas gent

E suau e causidament.

Un troubadour anonyme: Senior vos que.

Dame ne doit parler que bien et doucement et poliment.

Ieu cug chausidament parlar.

Giraud de Borneil: Est sonet.

Je crois parler convenablement.

2. Causit, s. m., choix, volonté, attention.

Bernart de la Barta, 'l chauzit

Voill aiatz de doas razos.

T. d' Armand et de B. de la Barthe: Bernart.

Bernard de la Barte, je veux que vous ayez le choix des deux propositions.

E sia lur lo chauzitz.

Aimeri de Peguilain: Mantas vetz.

Et que le choix soit leur.

Loc. Era 'n fassa so que s vuelha

Ma dona el sieu chausit.

B. de Ventadour: Lonc temps.

Maintenant que ma dame en fasse à son choix ce qu'elle veuille.

3. Causimen, s. m., égard, procédé, discrétion.

Mas, si causimens estes

En luec d'orguelh en lieys,

Yeu fora reys.

Giraud d'Espagne: S'ieu en.

Mais, si égard était en elle au lieu d'orgueil, je serais roi.

E que tuit vos metetz el seu bon cauziment.

Guillaume de Tudela.

Et que vous vous mettiez tous à son bon procédé.

Qui gen no 'l sap ab chausimen cobrir.

Arnaud de Marueil: Si m destrenhetz.

Qui ne le sait couvrir agréablement avec discrétion.

4. Causia, Chausida, s. f., volonté, choix.

E Folques los guidet a sa causia.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 10.

Et Foulque les guida à sa volonté.

Mal' er la chausida.

J. Estève: El dous.

Le choix sera mauvais.

5. Chaussire, Chausidor, s. m., celui qui choisit, choisisseur.

C'amors m'a faich tan plazen dompna eslire,

C'a dreich ne pot totz hom esser chaussire.

B. Zorgi: Aissi col fuox.

Qu'amour m'a fait élire dame si agréable qu'avec droit tout homme peut en être choisisseur.

N Ugo, gen faretz jocx partitz,

Si trobassetz bon chausidor.

T. de G. de Montagnagout et de Sordel: Senher En Sordel.

Seigneur Hugues, gentiment vous ferez jeu-parti, si vous trouvassiez un bon choisisseur.

E que s'en fan saben e chauzidor.

Lamberti de Bonanel: Eu say la flor.

Et qui s'en font savants et choisisseurs.

6. Escauzir, v., remarquer, prendre garde, distinguer.

E que s penes e mains essais

Cum li cregues pretz e valors

E qu' escausis de mescabar.

Giraud de Borneil: A ben chantar.

Et qu'il se pénât en maints essais, comment mérite et valeur lui augmentât, et qu'il prit garde de déchoir.

Qu'a la taula aussor

Vey los cussos assir

E primiers s'eschausir.

P. Cardinal: Li clerc.

Que je vois les goujats s'asseoir à la plus haute table, et les premiers se distinguer.

7. Descauzir, v., outrager, avilir, déconsidérer.

S'En Bernat nom descausis

Per conseill d'omes frairis.

Marcoat: Mentre m'obri.

Si le seigneur Bernard ne m'outrage par conseil d'hommes vils.

Si m vol en parlan descauzir.

Dalfinet: Del mieg serventes.

S'il me veut avilir en parlant.

Part. pas. C'om pren sovent gran dampnatge

Per deschausit compaignatge.

B. Zorgi: Sitot m'estauc.

Qu'on prend souvent grand dommage par vile compagnie.

Substantif. - Déconsidéré, grossier.

Una falsa deschausida

E raditz de mal linhatge.

B. de Ventadour: La doussa votz.

Une fausse déconsidérée et racine de mauvaise race.

Et un marc d'aur donarai al cortes,

Si 'l deschauzits mi dona un tornes.

P. Cardinal: Tos temps.

Et je donnerai un marc d'or au poli, si le grossier me donne un tournois.

8. Descaudizamen (descauzidamen), adv., grossièrement.

Reis aunitz val mens que pages,

Quan reigna descausidamen.

P. Vidal: Baros Jhesus.

Roi honni, quand il règne grossièrement, vaut moins que villageois.

E vielhas trichairitz....

Renhan contra lur drutz

Trop deschauzidamen.

P. Vidal: Dieus en sia.

Et vieilles trompeuses... règnent contre leurs amants trop grossièrement.

9. Descauzimen, s. m., impolitesse, outrage.

E s'ieu dic deschauzimen

E chan maridamen.

Gaubert Moine de Puicibot: Hueymais.

Et si je dis impolitesse et chante tristement.

Grans dezonors e ontas e motz descauzimens.

Guillaume de Tudela.

Grands déshonneurs et hontes et nombreux outrages.

Temer deu hom vilanatge

Faire e tot descauzimen.

Cadenet: A! cum dona.

On doit craindre de faire grossièreté et toute impolitesse.

 

Cauteri, s. m., lat. cauterium, cautère.

Sermo vulgar es que cauteri es dernier remezi de medecina... 

Yeu dic que cauteri es convenient en tot temps.

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

(chap. Sermó vulgar es que lo cauteri es lo radé remey de medissina... Yo dic que lo cauteri es convenién a tot tems.)

Un propos vulgaire est que le cautère est le dernier remède de la médecine... Je dis que le cautère est convenable en tout temps.

CAT. Cauteri. ESP. PORT. IT. Cauterio.

2. Cauterizacio, s. f., cautérisation.

La millor cauterizacio es aprop las incizios.

(chap. La milló cauterisassió es prop de les insisions.)

Trad. d'Albucasis, fol. 15.

La meilleure cautérisation est après les incisions.

CAT. Cauterisació. ESP. Cauterización. PORT. Cauterização. 

IT. Cauterizzazione. (chap. cauterisassió, cauterisassions.)

3. Cauterisar, v., lat. cauterizare, cautériser.

Es autra manieyra de cauterisar.

(chap. Es un atra manera de cauterisá.)

Trad, d'Albucasis, fol. 7.

Il est autre manière de cautériser.

Part. pas. Que sia cauterizada la codena entro al os.

(chap. Que sigue cauterisada la pell hasta l'os. Codena : cuero : pell) 

Trad. d'Albucasis, fol. 2.

Que la peau soit cautérisée jusqu'à l'os.

CAT. Cauterisar. ESP. PORT. Cauterizar. IT. Cauterizzare. (chap. cauterisá: cauteriso, cauterises, cauterise, cauterisem o cauterisam, cauteriséu o cauterisáu, cauterisen.)

 

Cautio, s. f., lat. cautio, caution.

E dona sufficiens cautios d'estar a dreg.

Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 136.

Et donne suffisantes cautions d'ester à droit. (N. E. ester : estre : être) 

Prestar neguna cautio.

Tit. de 1389. DOAT, t. XXXIX, fol. 207.

Fournir aucune caution.

CAT. Caució. ESP. Caución. PORT. Caução. IT. Cauzione. (chap. caussió, caussions, per a un juissi, pacte, compra, préstamo, crédit, etc.)

2. Cautela, s. f., lat. cautela, précaution, finesse.

Sensa neguna apodissa ni presentia de testimonis ni autras cautelas.

(chap. Sense cap sédula (apoca) ni presensia de testimonis ni datres cauteles o precaussions.)

Statuts de Provence. BOMY, p. 213.

Sans nulle cédule ni présence de témoins ni autres précautions.

Per rasons, exceptions, cautelas.

Tit. de 1384, Arch. du Roy., K, 70.

Par raisons, exceptions, finesses.

ANC. FR.

Car trop scet li traïstres d'agaiz et de cauteles.

3. De Meung, Test. v. 1825.

Remplis de cauteles latentes.

Coquillart, p. 2.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Cautela.

3. Cautelos, adj., lat. cautus, prévoyant, cauteleux.

Paraulas deceptivas e cautelosas.

(chap. Paraules desseptives y cauteloses.)

Chronique des Albigeois, col. 16.

Paroles deceptives et cauteleuses.

La vuolp cauteloza.

(chap. La rabosa cautelosa. Se diu en femenino, rabosa, en fransés renard, ocsitá rainard, com a la cansó ai vist lo lop, lo rainard, la lebre. Vuolp, vulpes, zorra, raposa.)

Eluc. de las propr., fol. 229.

Le renard cauteleux.

CAT. Cautelos (cautelós). ESP. PORT. Cauteloso. (chap. lo ratolí cautelós)

4. Cautelozament, adv., cauteleusement.

De emperi usurpat cautelozament.

Eluc. de las propr., fol. 112.

D'empire usurpé cauteleusement.

CAT. Cautelosament. ESP. PORT. Cautelosamente. (chap. cautelosamen)

5. Encautatiu, adj., préservatif, prévoyant.

Es encautatiu de futur.

Eluc. de las propr., fol. 23.

Il est préservatif de futur.

6. Encautar, v., préserver, prévoir.

Encautatiu de futur, quan encauta home que no fassa mal defendut.

Eluc. de las propr., fol. 23.

Préservatif de futur, quand il préserve l'homme qu'il ne fasse mal défendu.

 

Cauzon, s. f., lat. causus, fièvre ardente. (N. E. caut : caldo : caliente)

Febre dita cauzon, quar inflama et uscla.

Eluc. de las propr., fol. 92.

Fièvre dite fièvre ardente, car elle enflamme et brûle.

IT. Cauzone. (chap. Calentura, calentures, fiebre ardenta)

2. Cauzonides, adj., ardent.

Febre nomnada cauzonides.

Eluc. de las propr., fol. 91.

Fièvre nommée ardente.

 

Cav, adj., lat. cavus, creux, cave.

Que totz los capitols sian caus, quar metrem hi reliquias. Philomena.

Que tous les chapiteaux soient creux, car nous y mettrons des reliques.

Els vallatz son caus,

Plens d'aiga, roca taillatz. (N. E. Rocatallada, Peralada : Petra lata)

Roman de Jaufre, fol. 88.

Les fossés sont creux, pleins d'eau, taillés dans la roche.

Uelhs caus. Eluc. de las propr., fol. 31.

Yeux caves.

Fig. Ab cor cau, flac

H. de S.-Cyr: Tan es de.

Avec un coeur vide, flasque.

Fols plus caus d'un sambuc.

Sordel: Non pueis mudar.

Fou plus creux qu'un sureau.

Substantiv. - Trou, ravin.

Intre per lo chaus d'un agullia.

Trad. de Bède, fol. 70.

Entre par le trou d'une aiguille.

Laissem la chariera, segam lo cau.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82.

Laissons la grande route, suivons le ravin.

CAT. Cau. ANC. ESP. (cado) IT. Cavo. (cau, forigó, niu de alguns animals com los cachaps, raboses, etc.)

2. Cava, s. f., creux, cave, grotte.

E s'amassa per cavas que so sotz la terra e la fai tota remudar e

la creba. Liv. de Sydrac, fol. 51.

Et s'amasse par grottes qui sont sous la terre, et la fait toute remuer et la crève.

E aqui trobet una cava

Che dedins terra s'en entrava.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Et là il trouva une cave qui s'enfonçait dans la terre.

ESP. PORT. IT. Cava. (chap. cava, cova, coveta)

3. Cavament, s. m., excavation.

Per casens gotas no prendo cavament.

(chap. Per (4) gotes que cauen: caens no emprenen la excavassió.)

Eluc. de las propr., fol. 190.

Ne prennent excavation par gouttes tombantes.

IT. Cavamento.

4. Cavelet, s. m., petit tuyau.

Sa boca... on a un cavelet am que suca.

Eluc. de las propr., fol. 208.

Sa bouche... où il y a un petit tuyau avec quoi il suce.

5. Cavar, v., lat. cavare, percer, tailler, creuser, fouiller.

Que 'l gota d'aigua que chai,

Fer en un loc tan soven,

Tro cava la peira dura.

(chap. Que la gota d'aigua que cau

pegue a un (mateix) puesto tan assobín

hasta que forade : cave la pedra dura.

B. de Ventadour: Conort.

Que la goutte d'eau qui tombe, frappe si souvent en même lieu, jusqu'à ce qu'elle perce la pierre dure.

E serquiey aur, et pueys m'assis

A cavar argen per tres ans.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy.

Et je cherchai or, et puis je m'arrêtai à fouiller argent pendant trois ans.

C' entre los dos palmiers...

Cavessan a poder...

Ara cavan li frayre aqui on dich lur era. V. de S. Honorat.

Qu'entre les deux palmiers... ils creusassent à force... Maintenant les frères creusent là où il leur était dit.

Part. pas. Passey lo lac am una barca d'un fust cavat.

Perilhos, Voy. au Purg. de S. Patrice.

(chap. Vach passá lo lago en una barca (feta) de un tronc buidat.)

Je passai le lac avec une barque d'un tronc creusé.

ANC. FR. J'ay tant versé de pleurs qu'un marbre en fust cavé.

Desportes, premières Œuvres, p. 133.

La goutte d'eau laquelle, par un long laps et espace de temps, tombant assiduellement, creuse et cave les plus dures pierres.

Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 143.

CAT. ESP. PORT. Cavar. IT. Cavare. (chap. cavá: cavo, caves, cave, cavem o cavam, cavéu o caváu, caven. Cavéu caballons, no juguéu tan al Pokémon.)

cavando caballones, menos cazar pokémon

6. Cavernos, adj., lat. cavernosus, caverneux, creux.

Reclau si en loc cavernos et tenebros.

A semblansa d'esponga, es porosa e cavernosa.

Eluc. de las propr., fol. 240 et 135.

Se renferme en lieu caverneux et ténébreux.

A ressemblance d'éponge, elle est poreuse et creuse.

ESP. PORT. IT. Cavernoso. (chap. cavernós, de caverna, cova)

7. Caverna, s. f., lat. caverna, caverne.

Caverna es dita, quar es cavada.

Eluc. de las propr., fol. 162.

Est dite caverne, parce qu'elle est creusée.

- Creux.

En cavernas d'aybres. Eluc. de las propr., fol. 276.

En creux d'arbres.

CAT. ESP. PORT. IT. (chap.) Caverna.

8. Cavarota, s. f., grotte, tanière.

Las cavarotas on rescondo 'ls deniers.

(chap. Les grutes, coves, covaches aon amaguen los dinés)

Izarn: Diguas me tu.

Les grottes où ils cachent les deniers.

Las volps an lurs cavarotas. Brev. d'amor, fol. 85.

Les renards ont leurs tanières.

Il est vraisemblable que cavarota a produit grotte.

Creman totas las serpens, exceptat aquellas que podon intrar en las cavarotas. Lett. de Preste Jean à Frédéric, fol. 22.

(chap. Cremen totes les serps, exepte aquelles que poden entrá als caus, covaches, covetes.)

Ils brûlent tous les serpents, excepté ceux qui peuvent entrer dans les grottes.

9. Cavansar, s. m., mineur.

E segon nos pezo e cavansar.

Rambaud de Vaqueiras: Honrat marques.

Piétons et mineurs nous suivent.

10. Concau, adj., lat. concavus, concave.

Un instrument concau de aram... Pren una canula concava.

Trad. d'Albucasis, fol. 23.

Un instrument concave d'airain... Prends une canule concave.

ESP. (chap. cóncavo, f. cóncava) PORT. IT. Concavo.

11. Concavitat, s. f., lat. concavitatem, concavité.

La concavitat de la dent... En la conquavitat del auziment.

Trad. d'Albucasis, fol. 6 et 15.

La concavité de la dent... En la concavité de l'ouïe.

CAT. Concavitat. ESP. Concavidad. PORT. Concavidade. IT. Concavità. (chap. concavidat)

12. Concavar, v., lat. concavare, creuser, rendre concave.

Cove que tu conquaves apostema... Aprop concava de tota part.

Trad. d'Albucasis, fol. 28 et 29.

Il convient que tu creuses l'ulcère... Après creuse de toute part.

Le verbe ne se retrouve pas dans les autres langues néolatines, mais l'ancien espagnol et l'ancien italien avaient conservé les participes.

ANC. ESP. Concavado. ANC. IT. Concavato.

13. Sostcavar, v., miner.

Fig. Malvestat vey qu'el sostcava,

Et es del tot negligen.

P. Cardinal: Jhesum Crist.

Je vois que la méchanceté le mine, et il est entièrement négligent.

(chap. Yo vech que la malissia lo mine, socave, y ell es del tot negligén.)

 

Cavalh, s. m., lat. caballus, cheval.

Manz cavals mortz, manz cavaliers nafratz.

(chap. Mols caballs morts, mols caballés ñafrats, nafrats, ferits. 

Lo chapurriau conserve la b del latín caballus.)

Blacasset: Gerra mi play.

Maints chevaux morts, maints cavaliers blessés.

Una gran fals en guisa de fer de caval.

Liv. de Sydrac, fol. 31.

(chap. Una gran fals en guisa de ferradura, ferro de caball.)

Une grande faux en forme de fer de cheval.

Mandament donet als vassallz

Qu'el fazan tirar a cavallz.

V. de S. Honorat.

(chap. literal: Manamén va doná als vassalls que lo faigueren estirá en caballs.)

Il donna ordre aux vassaux qu'ils le fissent tirer à chevaux.

Mas anc sempre cavals de gran valor

Qui beorda trop soven, cuelh feonia.

Folquet de Marseille: Sitot me soi.

Mais parfois tout à coup cheval de grand prix qui behourde trop souvent, recueille honte.

Estrueps loncs en caval bas trotier.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Longs étriers en cheval trottant bas.

CAT. Caball (N. E. Amb b, toca't els cullons). ESP. Caballo. PORT. IT. Cavallo. (chap. caball, caballs, caballet, caballets, caballé, Caballé, com lo segón apellit de mon pare, y lo primé de la diva Montserrat.)

2. Cavalin, s. m., lat. caballinus, chevalin.

Del poli cavali.

Tit. de 1254. DOAT, t. CXV, fol. 90.

Du poulain chevalin.

Tota bestia cavalina.

Cartulaire de Montpellier, fol. 105.

Toute bête chevaline.

3. Cavalina, s. f., bête chevaline.

Tota autra cavalina ferrada o non ferrada.

Tit. de 1285. DOAT, t. X, fol. 191.

Toute autre bête chevaline ferrée ou non ferrée.

4. Cavalcaire, s. m., chevaucheur, cavalier.

Mas tal se fa cavalcaire

Qu'atretal deuria faire

Los VI jorns de la semana. (N. E. semana, sense p ni t, septimana, septem, hepta, hebdómada)

Marcabrus: L'autr'ier.

Mais tel se fait chevaucheur qui devrait faire de même les six jours de la semaine.

ANC. FR. Il arriva devers eulx un chevaucheur parti de Syracuse qui leur apporta cette nouvelle.

Amyot, trad. de Plutarque. Vie de Timoléon.

ESP. Cabalgador. PORT. Cavalgador. IT. Cavalcatore.

5. Cavallier, Cavayer, s. m., cavalier, chevalier.

Quan vei per campanhas rengatz

Cavalliers et cavals armatz.

Bertrand de Born: Be m play lo.

Quand je vois rangés dans les campagnes cavaliers et chevaux armés.

E sel que us fetz de joglars cavallier.

T. d'Albert Marquis et de R. de Vaqueiras: Ara m digatz.

Et celui qui de jongleur vous fit chevalier.

E fe aquelh jorn III M cavayers, losquals eron totz fils de cavayers.

Philomena.

Et il fit en ce jour trois mille chevaliers, lesquels étaient tous fils de chevaliers.

- Chevalier, amant.

Entendrian de cui sui cavalliers,

S'ieu dizia lo quart de sa valensa.

R. Jordan, vic. de S.-Antonin: Vas vos soplei.

Ils comprendraient de qui je suis amant, si je disais le quart de son mérite.

Ma domna m lais per autre cavalier.

(chap. Ma : la meua dama me dixe per un atre caballé, amán)

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Ma dame me quitte pour un autre chevalier.

- Cavalier, pièce du jeu des échecs.

Mot say ab cavayer jogar gen.

P. Bremon Ricas Novas: En la mar.

Je sais jouer très gentiment avec le cavalier.

ANC. CAT. Cavalier (N. E. ahora con v). ESP. Caballero (caballo, pieza del ajedrez). PORT. Cavalleiro. IT. Cavaliere.

6. Caver, s. m., cavalier.

Cent marcs d'argent a un caver, per anar en la Terra Sancta d'oltra mar.

(N. E. Esta frase hay que enseñársela a Mónica Oltra, ignorante catalanista como ella sola.)

Tit. de 1280. DOAT, t. X, fol. 87.

Cent marcs d'argent à un cavalier, pour aller en la Terre-Sainte d'outre-mer.

Totz aquests cavers... de Bigorra.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 138.

Tous ces chevaliers... de Bigorre.

7. Cavalairos, adj., chevalereux.

E las poestatz barnatjozas,

Adreitas e cavalairosas.

P. Vidal: Abril issic.

Et les puissances nobles, justes et chevalereuses.

ANC. FR. Par chevalereuse hardiesse de la guerre.

Œuvres d'Alain Chartier, p. 419.

Vous, seigneur, qui portez un coeur chevaleureux.

Ronsard, t. II, p. 1366.

CAT. Caballeresc. ESP. Caballeroso. PORT. Cavalleiroso. IT. Cavalleresco. (chap. caballerós)

8. Cavalcada, s. f., cavalcade, chevauchée.

Ben degratz aver desfizada

Me e tota ma cavalcada.

Roman de Jaufre, fol. 106.

Vous devriez bien avoir provoqué moi et toute ma cavalcade.

El vi venir gran cavalcada de cavaliers.

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Il vit venir grande cavalcade de cavaliers.

CAT. Cavalcada. EST. Cabalgada (cabalgata, de los Reyes Magos). PORT. Cavalgada. IT. Cavalcata. (chap. Cabalgada, caball menos una l; eixida rápida a caball pera robá, cremá, etc. Tamé ere un dret.)

9. Cavalcadura, s. f., chevauchage, monture.

A sa bella cavalgadura.

(chap. A la seua : sa bella cabalgadura, montura.)

V. et Vert., fol. 9.

A son beau chevauchage.

Volian manjar e beure belamens et aver belhs vestiments e

belhas cavalcaduras. Philomena.

Voulaient manger et boire bellement et avoir beaux vêtements et belles montures.

ANC. CAT. Cavalgadura. ESP. (chap.) Cabalgadura. PORT. Cavalgadura. IT. Cavalcatura.

10. Cavalaria, Cavalayria, s. f., chevalerie, état de chevalier, faits, sentiments chevaleresques.

E non poc mantener cavallaria, e fes se joglars.

(chap. Y no va pugué mantindre la caballería, y se va fé juglar.)

V. de Guillaume Adhemar.

Et il ne put maintenir l'état de chevalier, et se fit jongleur.

Que si o fa, el deu perdre la cavalaria.

L'Arbre de Batalhas, fol. 93.

Que s'il fait cela, il doit perdre la chevalerie.

Com lo rics hom fai del bon escudier,

Que, per aisso qu'el lo serv voluntier,

Li aloigna mais sa cavallaria.

Albertet: Atrestal.

Comme fait du bon écuyer l'homme puissant, lequel, pour cela qu'il le sert volontiers, lui éloigne davantage son état de chevalier.

- Troupe, cortége, corps de chevaliers.

K. e tota la cavalayria s'en van issir, am gran gaug, del palaitz.

Philomena. 

(chap. Carlos y tota la (seua) caballería s'en van ixí, en gran goch, del palau.)

Charles et toute la chevalerie s'en vont sortir, avec grande joie, du palais.

ANC. FR. Quelque chevalerie emprendre,

Soit d'armes, soit de lectréure.

Roman de la Rose, v. 12667.

CAT. Caballeria (N. E. con b de burro catalanista, ase català). 

ESP. (chap.) Caballería. PORT. IT. Cavalleria.

11. Cavaleiral, adj., de chevalier, qui appartient au chevalier.

Exceptat lo fius francat e cavaleiral. 

(chap. Exeptats lo feudo franquejat y lo de caballé.)

Tit. de 1313, Cout. de Saussignac.

Excepté le fief affranchi et de chevalier.

12. Cavalcar, Cavalguar, v., chevaucher, être à cheval.

L'autr'ier cavalguava

Sus mon palafre.

G. Figueiras: L'autr'ier.

(chap. L'atre día cabalgaba damún del meu palafrén.) 

L'autre jour je chevauchais sur mon palefroi.

Fe armar sas gens... e cavalguet a Narbona. Philomena.

Fit armer ses gens... et chevaucha à Narbonne.

Venc cavalcant I cavall ric. V. de S. Honorat.

Il vint chevauchant un cheval puissant.

E cavalier senes amor

Deurian aze cavalguar.

P. Vidal: Mai o.

(chap. Y caballés sense amor deuríen cabalgá un ase, burro, ruc, com Artur Quintana Font, un gran ase català.)

Et chevaliers sans amour devraient chevaucher un âne.

Cavalca sas jornadas tro que fon en Ongria. V. de S. Honorat.

Il chevauche ses journées jusqu'à ce qu'il fut en Hongrie.

Qui dereir' autrui

Cavalgua, non baiza qui vol.

(chap. Qui cabalgue detrás de un atre, no bese a qui vol.)

Amanieu des Escas: Dona per cui.

Qui chevauche derrière autrui, ne baise pas qui il veut.

Fig. Desiriers carnals que cavalgon encontra l'arma.

(chap. Dessichos carnals que cabalguen contra l'alma. Me pregunto si Desideri o Desiderio Lombarte de Penarroija de Tastavins entendríe esta frasse de dal, escrita en plana lengua romana, ocsitá, provensal.) 

V. et Vert., fol. 103.

Désirs charnels qui chevauchent contre l'âme.

Substantiv.

Si pensa que luecs es d'els enfantz sejornar,

Car per lo cavalcar podian esser lassat.

V. de S. Honorat.

Ainsi il pense qu'il y a lieu de reposer les enfants, car à cause du chevaucher ils pouvaient être fatigués.

ANC. FR. Sun dos offri à chevalchier.

Roman de Rou, v. 7355.

Ains chevauche pauvre et humain

Le dos d'un asne qui le porte.

La Boderie, Hymn. eccl., p. 24.

CAT. Cavalgar (N. E. ahora con v, esto es de risa). ESP. Cabalgar. PORT. Cavalgar. IT. Cavalgare. (chap. cabalgá: cabalgo, cabalgues, cabalgue, cabalguem o cabalgam, cabalguéu o cabalgáu, cabalguen; montá: monto, montes, monte, montem o montam, montéu o montáu, monten.)

13. Chavaliar, v., chevaucher, combattre comme chevalier.

Part. prés. Nuils hom chavalians a Deu non si deu empleiar als afar del segle. Trad. de Bède, fol. 61.

Nul homme combattant en chevalier pour Dieu ne se doit employer aux affaires du siècle.

14. Encavalcar, v., chevaucher, enchevaucher, pourvoir de chevaux.

Et an aissi encavalcat

Parlant, tro metz dia passat.

Roman de Jaufre, fol. 79.

(chap. literal: Y han aixina cabalgat, parlán, hasta michdía passat.)

Et parlant, ils ont ainsi chevauché, jusqu'à midi passé.

Car totz los vest e 'ls encavalga.

Roman de Flamenca, fol. 30.

Car il les habille tous et les pourvoit de chevaux.

Part. pas. Encavalgatz

Serez assaz.

Raimond de Miraval: Forniers.

Vous serez assez enchevauché.

Car sui ben encavalgatz

Et ai bellas garnisos.

B. Calvo: En luec.

Car je suis bien pourvu de chevaux et j'ai beaux harnais.

ANC. CAT. Encavalcar. ESP. Encabalgar. PORT. Encavalgar. IT. Incavalcare.

15. Escavalchar, v., chevaucher.

E bien miech an escavalcheron

Que aventura non troberon.

(chap. Y be mich añ van cabalgá que aventura no van trobá.)

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Et ils chevauchèrent bien une demi-année qu'ils ne trouvèrent aventure.

16. Descavalcar, v., descendre de cheval.

E venc s'en a San-Leidier e i descavalguet.

(chap. Y s'en va vindre, va arribá a San Leidier y hi va descabalgá.)

V. de Guillaume de S.-Didier.

Et s'en vint à Saint-Leidier et y descendit de cheval.

De sot lo pin descavalqueron,

E aqui lor conselh tengeron.

(chap. Daball del pi van descabalgá, y aquí lo seu consell van tindre. Suposo que algún d'ells va pixá per allí, perque ya deuríe ñabé pixapins allacuanta.)

La policía local de Beceite multa al primer meón de espacios públicos.
 

Roman de Blandin de Cornouailles, etc.

Ils descendirent de cheval sous le pin, et là ils tinrent leur conseil.

CAT. Descabalcar (N. E. ahora con b, de Bildu, los amiguitos terroristas nazionalistas de los catalanistas). ESP. Descabalgar. PORT. Descavalgar. 

IT. Discavalcare. (chap. descabalgá: descabalgo, descabalgues, descabalgue, descabalguen o descabalgam, descabalguéu o descabalgáu, descabalguen; desmontá, se conjugue com montá; baixá del caball.)

 

Cavilla, s. f., lat. claviculus, cheville.

La cavilla de la sobeira peira del moly. Liv. de Sydrac, fol. 72.

La cheville de la maîtresse pierre du moulin.

Una massa de fust ab quatre cavilhas.

Tit. de 1283. DOAT, t. CLXXIV, fol. 286.

Une masse de bois avec quatre chevilles.

Entro la cavilha del pe.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Jusqu'à la cheville du pied.

Un pertus del gran d'una cavilha.

Liv. de Sydrac, fol. 139.

Un trou du grand d'une cheville.

2. Cavilhatio, s. f., lat. cavillatio, cavillation, subterfuge.

Et atrobon cavilhatios e baratz e deslialezas per tolre ad altre lo sieu.

V. et Vert., fol. 15.

Et trouvent cavillations et tromperies et déloyautés pour ôter à autre le sien.

Exceptions, cavillations et cautelas.

Tit. de 1402 de Bordeaux. Bibl. Monteil.

Exceptions, cavillations et ruses.

CAT. Cavillació. ESP. Cavilación. (chap. cavilassió, de cavilá per a mal.)

3. Cavilladura, s. f., chevillure.

Car plus fortz es tals liadura

Non es sella cavilladura,

Que de tals n'i a solon far

D'autra pena.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car telle ligature est plus forte que n'est cette chevillure, laquelle, tels y en a, qui soulent faire d'autre plume.

4. Cavillar, v., cheviller.

Car s'ill cavilla neis de se

E no guarda 'ls canos de fendre.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Car si elle cheville même aussitôt et ne préserve les canons de fendre.

PORT. Cavilhar.

5. Cavilhos, adj., lat. cavillosus, chicaneur, cavillateur, tracassier.

Guiraut, etz trop cavilhos.

T. D'un Seigneur et de Giraud: De so don.

Giraud, vous êtes trop chicaneur.

ANC. FR. Moult estoit bele fame la roine Frédégonde, en conseill sage et cavilleuse.

Rec. des Hist. de Fr., t. III, p. 238.

CAT. Cavillos. ESP. Caviloso. PORT. IT. Cavilloso. (chap. Cavilós)

 

Cazeitat, s. f, caséité, partie du lait qui produit le fromage.

Layt de vaca rete tota sa unctuositat, sobrant sa cazeitat, et quar unctuozitat may noyrish que cazeitat.

Eluc. de las propr., fol. 273.

Lait de vache retient toute son onctuosité, restant la caséité, et parce que l' onctuosité nourrit plus que la caséité.

 

Cazerna, s. f., débauchée.

Et jazer ab vielha cazerna,

Cant ne sent flayror de taverna.

Le Moine de Montaudon: Mot m'enueya.

Et coucher avec vieille débauchée, quand elle en sent l'odeur de la taverne.

 

Cazubla, s. f., chasuble. (ESP. Casulla. Chap. Cassulla.)

No 'l sebelis ses dalmatica o ses cazubla.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 29.

Ne l'ensevelit sans dalmatique ou sans chasuble.