Mostrando las entradas para la consulta adormit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta adormit ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

jueves, 8 de febrero de 2024

Lexique roman; Dorc - Dormir, Entredormir

Dorc, s. m., cruche, vase. 

Loc. prov. Tan vai lo dorcx a l'aiga 

Tro que l'ansa lai rema.

(chap. Tan va lo cante, canti, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, etc a la fon - hasta que l'ansa se quede allí – que al final se trenque.)

no reguéu, que ve aigua a cabassos, Tío Visantico

ESP. Tanto va el cántaro a la fuente - que al final se rompehasta que el asa se queda allí.)

B. Carbonel de Marseille, Coblas triadas.

Tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce que l'anse demeure là.

Proverbis es comus que tant vay lo dorc a l'ayga tro que se trenca.

V. et Vert., fol. 86. (N. E. trebuca : trenca. Chap. se trenque.)  

Le proverbe est commun que tant va la cruche à l'eau jusqu'à ce qu'elle se brise.

massa jeta, masageta, Torra, botijo, cantrella, pichella, barrala, chorrillo, canti

2. Dorca, s. f., cruche, cruchon, bocal. 

Laissi gran cuba per dorc

E ydria per pauca dorca.

Gavaudan le Vieux: Lo mes.

Je laisse grande cuve pour cruche et jarre pour petit cruchon.

Saumada de dorcas, que son orjols, dona una dorca.

Cartulaire de Montpellier, fol. 107.

Une charge de cruchons, qui sont pots à eau, donne un cruchon.

ANC. CAT. Dorca.

 

Dormir, Durmir, v., lat. dormire, dormir. 

Los hueills te claus per dormir.

(chap. Los ulls té tancats per a dormí.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tient les yeux clos pour dormir. 

Greu conquier hom ben terra en durmen.

(chap. Difíssilmen se conquiste be terra dormín.)

Bertrand de Born: Gent fai nostre.

Difficilement on conquiert bien terre en dormant. 

Quar Dieus dorm que ve lar (velar) solia.

(chap. Ya que Deu dorm, cuan velá solíe : teníe la costum.)

Le Chevalier du Temple: Ira e dolor.

Car Dieu dort qui avait coutume de veiller.

Substantiv. E 'l trop velhar e 'l pauc dormirs.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Et le beaucoup veiller et le peu dormir. 

Part. prés. Prov. A volpilh dormen

Non entra grilh en boca ni en den. 

(chap. A la rabosa que dorm no li entre cap grill a la boca ni a les dens.)

E. Cairel: Tot mi plai.

A renard dormant il n'entre grillon en bouche ni en dent. 

ANC. FR. Treske io dorn, ma buche esprent.

Lai d'Haveloc, v. 297.

CAT. ESP. PORT. Dormir. IT. Dormire. (chap. dormí: dórmigo, dorms, dorm, dormim, dormiu, dormen; dormit, adormit, dormits, adormits, dormida, adormida, dormides, adormides.)

2. Dormillos, Durmillos, adj., dormeur.

Me preiavatz qu'ieu no fos dormillos, 

Enans velhes tota nueg tro al dia.

Giraud de Borneil: Rei glorios. 

Vous me priiez que je ne fusse pas dormeur, mais que je veillasse toute la nuit jusqu'au jour. 

Car per seinhor durmillos

No voill intrar en guerra ni en conten.

Bertrand de Born: Gent fait nostre.

Car pour seigneur dormeur je ne veux entrer en guerre ni en dispute.

ANC. ESP. Dormiloso (MOD. dormilón). PORT. Dormilão. IT. Dormiglioso.

(chap. dormilón, dormilons, dormilona, dormilones.) (CAT. dormilec, dormilechs, dormilega.
https://dcvb.iec.cat/results.asp?word=dormilec)

3. Dormidor, s. m., lat. dormitor, dormeur.

Seingner, lo gap que faitz lo ser

Vos oblidon cilh dormidor.

T. du Comte de Rhodez et d'H. de S.-Cyr: E vostr' ais. 

Seigneur, ces dormeurs vous oublient la plaisanterie que vous faites le soir.

CAT. ESP. PORT. Dormidor. IT. Dormitore. (chap. dormidó, dormidós, dormidora, dormidores.)

4. Dormidor, s. m., lat. dormitorium, dortoir. 

S'en intret al dormidor tot suau. Philomena. 

Il entra au dortoir tout doucement. 

Jasso e dormo en un dormidor... Far dormidor nou.

Tit. de 1319. DOAT, t. CXXXII, fol. 338 et 339. 

Ils couchent et dorment en même dortoir... Faire un dortoir neuf.

ANC. FR. Cloistre y fit faire e dormoir,

Celier, quisine e refreitoir. 

B. de Sainte-Maure, Chr. des ducs de Norm., fol. 76. 

ANC. CAT. Dormidor. ANC. ESP. Dormitor. IT. Dormitoro.

5. Dormitori, s. m., lat. dormitorium, dortoir.

El dormitori d'aquela glyeia.

(chap. Al dormitori d'aquella iglesia.)

Cat. dels apost. de Roma, fol. 108.

Au dortoir de cette église.

CAT. Dormitori. ESP. PORT. IT. Dormitorio. (chap. dormitori, dormitoris.)

6. Dormicio, s. f., lat. dormitio, sommeil, repos.

Sia la dormicio del malaute sobre lo sieu dos.

Trad. d'Albucasis, fol. 63.

Que le sommeil du malade soit sur le sien dos.

- Engourdissement.

Sent en aquel loc del pe dormicio et formigament.

Eluc. de las propr., fol. 96.

Il sent en ce lieu du pied engourdissement et fourmillement. 

ESP. Dormición (: entumecimiento). IT. Dormizione.

7. Dormitar, v., lat. dormitare, sommeiller, dormir.

Part. prés. Dormitan, dormen, vellan.

(chap. Dormitán, dormín, velán.)

Cartulaire de Montpellier, fol. 174.

Sommeillant, dormant, veillant. 

CAT. ESP. PORT. Dormitar. IT. Dormitare.

8. Adormir, Adurmir, v., endormir, sommeiller.

Adormic si

En la falda de la donzela.

(chap. Se va adormí a la falda de la donsella. v. dormí, adormí, adormís: yo me adórmigo, adorms, adorm, adormim, adormiu, adormen.)

V. de sainte Enimie, fol. 33.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

S'endormit au giron de la damoiselle.

Anc tan suau no m'adormi.

G. Rudel: No sap chantar.

Jamais je ne m'endormis aussi agréablement.

Fig. Fay lo adormir en son peccat.

V. et Vert., fol. 71.

Le fait endormir en son péché.

Son vere es tan freg que tot membre ret adormit et ses sentiment.

(chap. Lo seu veneno es tan fred que dixe tots los membres adormits y baubos, sense sentimén. En alemán se diu “taub” cuan no sens la ma perque te se ha adormit. Tamé signifique sort, que no sen.)

 

Eluc. de las propr., fol. 240.

Son venin est si froid qu'il rend tout membre endormi et sans sentiment.

Part. pas. La nueg, quan mi sui adurmitz.

(chap. A la nit, cuan me hay adormit. No fem aná lo verbo sé, “me soc adormit”, sino lo habé.)

B. de Ventadour: Pel dols chant.

Le nuit, quand je me suis endormi.

Loc. Am Dieu s'es adormit els gautz celestials. V. de S. Honorat.

Il s'est endormi avec Dieu dans les joies célestes.

(chap. literal: En Deu se ha adormit y los gochs selestials.)

CAT. ANC. ESP. (dormirse) Adormir. IT. Addormire.

9. Endormir, Endurmir, v., endormir.

Per pauc de joi no m'endurmi.

Gavaudan le Vieux: L'autre dia.

Peu s'en fallut que je ne m'endormis de joie. 

Part. pas. Clauzi mos huelhs, fas un sospir, 

En sospiran vau endormitz. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Je clos mes yeux, fais un soupir, en soupirant je vais endormi.

Fig. Mas la gleiza esta tan endurmida,

Que de passar negus homs non covida.

R. Gaucelm: Ab grans treballs. 

Mais l'église demeure si endormie, qu'elle ne convie personne de passer.

ANC. FR.

A tant s'est endormit od cest purpeusement. 

Roman de Horn, fol. 5. 

IT. Indormire.

10. Acondormir, v., endormir. 

Part. pas. Qant serai acondormiz.

P. Rogier: Dousa amiga. 

Quand je serai endormi.

(chap. Luis Arrufat fa aná sondormí en varies conjugassions; cuan estaré sondormit, sondormits, sondormida, sondormides.)

11. Entredormir, v., sommeiller, rêver.

Part. pas. Tan l'am de bon coratge

C'ades soi entredormis.

Pierre d'Auvergne: Ben a tengut.

Je l'aime de si bon coeur que je suis toujours rêvant.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA SEXTA.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.

Calandrino, que datres vegades habíe fet riure mol a la compañía, lo mateix va fé esta vegada: y después de que les dames dixaren de parlá de les seues coses, la reina li va maná a Pánfilo que parlare, y ell va di:
Loables siñores, lo nom de la Niccolosa amada per Calandrino me ha portat a la memoria una historia de un atra Niccolosa, y to la contaré perque en ella voréu cóm una súbita inspirassió de una bona dona va evitá un gran escándol.

A los plans del Muñone va ñabé, no fa mol tems, un home bo que donabe als viandáns, per dinés, de minjá y beure; y encara que ere bastán pobre y teníe una casa menuda, alguna vegada, en cas de gran nessessidat, no a tots pero an algún conegut albergabe. Ara be, teníe este una mol hermosa femella, de la que teníe una joveneta hermosa y agradable, de quinse o setse añs, que encara no teníe home; l´atre ere un chiquet que encara no habíe cumplit l´añet, al que la mare donabe de mamá.
A la jove li habíe ficat los ulls a damún un mosset pincho y noble de la nostra siudat, que anabe mol assobín pel barri y la volíe fogosamen; y ella, que de sé amada per un jove tal com aquell mol se gloriabe y dell tamé se va enamorá; y moltes vegades en gust de cada una de les parts haguere tingut efecte aquell amor si Pinuccio, que aixina se díe lo jove, no se haguere refrenat pera no causá la deshonra de la jove y dell. Pero de día en día multiplicánse la seua passió, li va vindre lo dessich irrefrenable a Pinuccio de ajuntás en ella, y li va vindre al pensamén trobá lo modo de albergás a casa de son pare, pensán, com coneixíe la divisió de la venteta de la jove, podríe está en ella sense que dingú sen acatare; y en cuan li va vindre al ánim, sense mes tardá u va ficá en obra.
Ell, en un fiel amic de nom Adriano, que este amor coneixíe, prenén un día al caure la nit dos rocíns de llogué y ficánlos damún dos valijes, potsé plenes de palla, van eixí de Florencia, y donán una volta, cabalgán, a les planes del Muñone van arribá sén ya de nit; y entonses, fen vore que tornaben de la Romaña, cap a la venta van aná y van cridá al bon home; este, com los coneixíe mol be als dos, los va obrí la porta enseguida.
Pinuccio li va di: - Mira, tens que donámos albergue esta nit: pensabem que podríem arribá a casa, pero no ham pogut apurámos tan.
A lo que lo possadé va contestá:

- Pinuccio, be saps quínes comodidats ting pera albergá a hómens nobles com vatros; pero com esta hora tos ha agarrat aquí y no ña tems pera que pugáu aná a un atre puesto, tos albergaré de bona gana tan be com puga.

Apeánse, pos, los dos jovens, y entrán a la venteta, primé van acomodá los seus rocíns y después van sopá. A la venteta sol ñabíe una alcobeta a la que ñabíen tres llitets colocats com milló se podíe; y sol habíe quedat espay pera móures en estretó.
De estos tres catres, va fé lo home preparán un, lo menos roín, per als dos compañs, y los va fé gitá; después, al cap de un rato, sense dormí cap dells encara que féen vore que dormíen, va fé lo possadé gitás a la seua filla a un dels dos llits que quedaben y al atre se van embutí ell y la seua dona, y a la vora del camastro aon dormíen van ficá lo bressol del chiquet. Y están les coses de esta guisa dispostes, y habénu vist tot Pinuccio, después de un rato, pareixénli que tots estaben adormits, se va eixecá sense fé soroll y se va colocá al llitet aon la jove estabe tombada. Ella lo va acullí be, encara que en temó, y allí van chalá tan com van pugué. Y están aixina Pinuccio en la jove, va passá que un gat va fé caure un topí, y la dona, despertánse, se va eixecá, pensánse que no foren lladres, aixina a la oscurina, y sen va aná allí aon habíe sentit lo soroll.
Adriano, poc después, per una nessessidat natural se va eixecá y anán a satisféla va entropessá en la cuna, y com no podíe passá sense eixecála, la va alsá de aon estabe y la va ficá a la vora del llit aon ell dormíe; y fet alló per a lo que se habíe eixecat, va torná, sense preocupássen mes del bressol, y se va torná a gitá.
La dona, habén trobat lo topí per enterra, después de renegáli al gat, va torná a la alcobeta, y a paupóns va aná dreta cap al llit aon dormíe lo seu home; pero no trobán allí la cuna, se va di:

- ¡Ay, desgrassiada de mí! Mira lo que anaba a fé, casi me embutixgo al llit dels meus cliéns. Y trobán la cuna una mica mes allá, se va gitá al llit aon estabe Adriano sol, creén que se gitabe en lo seu home. Adriano, que encara no se habíe adormit después de eixecás, al sentíla la va ressibí be y alegremen; y sense di ni chut va tensá la ballesta y la va descarregá en gran plaé de la dona.
Después, pensánse Pinuccio que lo podríen enchampá en la jove, va voldre torná al seu llit, se va eixecá, y a paupontes, trobán lo bressol, va pensá que aquell llit ere lo dels possadés; per lo que, avansán un poc mes, se va gitá al del possadé, que en la entrada de Pinuccio se va despertá. Pinuccio, creén que estáe a la vora de Adriano, va di:
- ¡Be te dic que may hay tingut una cosa tan dolsa com Niccolosa! Per lo cos de Cristo, hay tingut en ella lo plaé mes gran que may un home ha tingut en cap dona; y te dic que hay baixat sis vegades a la vila desde que men hay anat de aquí.

Lo venté, sentín estes notissies y no agradánli massa, se va pensá:
- ¿Qué dimonis fa este aquí?-.

Después, mes enfadat que prudén, va di:

- Pinuccio, la teua ha sigut una gran villanía y no sé per qué tens que fém aixó; pero per lo cos de Cristo me la pagarás.
Pinuccio, que no ere lo jove mes sabut del món, al acatássen del seu error no va corre a enmendál com milló haguere pogut sino que va di:

- ¿Qué te hay de pagá? ¿Qué me podríes fé?

La dona del venté, que creíe que estabe en lo seu home, li va di a Adriano:
- ¡Escolta, los nostres cliéns están reñín per no sé qué!
Adriano, rién, va contestá: - Díxals en pas, van beure massa anit.
La dona, pareixénli que habíe sentit al seu home quirdá y sentín ara a Adriano, en seguida va vore aón estabe y en quí; per lo que, discretamen, sense di res, se va eixecá, y prenén la cuna del seu fillet, com la alcoba estabe encara a fosques, la va portá jun al llit aon dormíe la seua filla y a la vora della se va tombá; y, fén vore que se despertabe pel abalot del home, lo va cridá y li va preguntá qué passabe en Pinuccio.
Lo home va contestá:

- ¿No has sentit lo que diu que ha fet esta nit en Niccolosa?
La dona va di: - Mentix en tota la boca, que en Niccolosa no se ha gitat; que yo me hay tombat aquí en cuan no hay pogut dormí mes; y tú eres un animal per créuretu.
Bebéu tan per la nit que después ensomiéu y anéu de aquí cap allá sense enteráton y tos pareix que feu algo gran; ¡gran llástima es que no tos trenquéu lo coll! ¿Pero qué fa al teu llit Pinuccio? ¿Per qué no está al seu catre?
Adriano, veén que la dona discretamen la seua deshonra y la de la seua filla tapabe, va di:
- Pinuccio, te u hay dit mes de sen vegades, que no vaigues donán voltes, que este vissi teu de eixecát adormit, sonámbul, y contá fábules que ensomies te portará alguna vegada una desgrássia; ¡Tórna cap aquí!

Lo venté, sentín lo que díe la seua dona y lo que díe Adriano, va escomensá a créures que Pinuccio caminabe adormit; per lo que, agarránlo dels muscles, lo va escomensá a sacsá y a cridál, dién:

- Pinuccio, despértat, entórnaten al teu llit.

Pinuccio, habén sentit lo que se habíe dit, va escomensá, com si ensomiare, a di datres dessatinos; de lo que lo venté sen enríe mol. Al final, com encara lo sacsabe, va fé vore que se despertabe, y cridán a Adriano va di: - ¿Es ya de día, que me crides?

Adriano va di: - Sí, víne aquí.

Ell, fen vore que teníe molta son, se va eixecá del llit del venté y sen va entorná al llit en Adriano; y vingut lo día y eixecánse lo possadé, va escomensá a enríuressen y a enfótressen dell y dels seus somnis. Y aixina, bromeján, preparán los dos jovens los seus rocíns y ficánlos damún les valijes y habén begut en lo venté, puján a caball van acudí a Florencia, no menos conténs del modo en que la cosa habíe passat que de los efectes de la cosa. Y después, trobán atres víes, Pinuccio se va trobá en Niccolosa, que li afirmabe a sa mare que este verdaderamen ensomiabe; per lo que la dona, enrecordánsen de los abrassos de Adriano y de la ballestada, se creíe que ere la única que habíe velat.

Dos joves se alberguen a casa de un. En la seua filla sen va un a gitás, y la seua dona se gite en l´atre. Lo que estabe en la filla se gite en son pare y lay conte tot, creén que parláe en lo seu compañ. Se arme un gran abalot, la dona, donánsen cuenta, se embutix al llit de la filla y después en algunes paraules los passifique a tots.



viernes, 17 de enero de 2020

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA, amán narcotisat

JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA.
 
La dona de un meche, tenínlo per mort, fique al seu amán narcotisat a un arcó, y en ell a dins sel emporten dos ussureros a casa seua. Al recobrá lo sentit, lo fiquen a la presó per lladre. La criada de la Siñora li conte a la señoría que ella lo habíe ficat al arcó robat per los ussureros, y se salve de la forca, y los prestamistes per habé robat lo arcó són condenats a pagá una multa.
 
Habén acabat lo rey lo seu relato, sol quedabe Dioneo per contá lo seu, que es este:

Les penes dels infelisos amans aquí contades, no sol a vatres, siñores, sino tamé a mí me han entristit los ulls y lo pit, per lo que mol hay desichat que se acabaren. Ara, alabat sigue Deu, que ya s´han acabat (menos si yo vullguera an esta malvada mercansía afegí un mal empalme, de lo que Deu me libro), sense seguí mes abán en tan dolorosa materia, una mes alegre y milló ne escomensaré, y potsé servirá de bona orientassió a lo que a la próxima jornada té que contás.
Debéu sabé, hermosíssimes joves, que no fa mol tems va ñabé a Salerno un grandíssim meche cirujano de nom mestre Mazzeo de la Montagna, lo que, ya prop de los seus radés añs, habén pres per dona a una hermosa y noble jove de la seua siudat, li comprabe vestits rics, joyes y tot lo que a una dona pot agradáli mes. Ella estáe la mayoría del tems encatarrada, perque al llit no estabe per lo home ben cuberta. Este home, que, com micer Ricciardo de Chínzica, de qui ham parlat, a la seua li enseñabe les festes y lo dijú, éste an ella li explicabe que per una vegada que se gitabe en una dona teníe que descansá no sé cuáns díes, y datres tontades. En lo que ella vivíe mol descontenta, y com ere prudén y de ánim valén, per a aforráli faena al de la casa se va disposá a eixí al carré y desgastá an algún forasté, y habén mirat mols jovens, al final un li va arribá al alma, en lo que va ficá tota la seua esperansa y tot lo seu ánim.
Aixó, advertínu lo jove y agradánli mol, tamé cap an ella va enfocá lo seu amor. Se díe éste Ruggeri dels Aieroli, noble de naiximén pero de mala vida y de reprobable estat hasta lo pun de que ni parén ni amic li quedabe que lo vullguere vore, y per tot Salerno sel culpabe de robos y de atres maleses. De aixó poc se va preocupá la dona, ya que li agradáe per datres coses. Y en una criada seua tan be u va prepará, que van está juns; y después de chalá, la dona lo va escomensá a renegá per la seua vida passada y li va demaná que, per amor d´ella, de aquelles coses se apartare; y per a donáli ocasió de féu, va escomensá a passáli de cuan en cuan unes perretes. De esta manera, están juns mol discretamen, va passá que al meche li van ficá entre les mans un dolén que teníe futuda una de les dos cames; lo meche los va di als seus parens que, si no se li traíe un os podrit que teníe a la cama, se li tendríe que amputá tota la cama o se moriríe. Ficánse de acuerdo tots los seus parens, lay van portá. Lo meche, pensán que lo dolén sense sé narcotisat o anestessiat no soportaríe lo doló ni se dixaríe intervindre, va fé destilá de sert compost seu un aigua que debíe adormíl mentres ell lo intentabe curá. Va fé portá la anestessia a casa, y a una finestreta de la seua alcoba la va ficá, sense díli a dingú lo que ere. Cuan va arribá lo tardet, cuan teníe que aná a curá al dolén, li va arribá un missache de serts mol grans amics seus de Amalfi diénli que per res dixare de acudí allí enseguida, perque habíe ñabut una gran riña y mols habíen sigut ferits. Lo meche, dixán per a en son demá la cura de la cama del os pasat, va pujá a una barqueta y sen va aná cap a Amalfi. La dona, sabén que per la nit no tornaríe a casa, de amagatons com acostumabe, va fé vindre a Ruggeri, lo va embutí a la seua alcoba, y lo va tancá a dins hasta que les persones de la casa sen anigueren a dormí. Quedánse, pos, Ruggeri a la alcoba y esperán a la Siñora, com teníe molta sed o ressecó, va vore a la finestreta aquella garrafeta de aigua que lo meche habíe fet per al dolén, y creén que ere aigua, se la va portá a la boca y se la va beure tota. No habíe passat mol rato cuan li va entrá molta son y se va adormí com un soc.
La dona, tan pronte com va pugué va aná cap a la seua alcoba y, trobán a Ruggeri adormit, va escomensá a saxál y a díli en veu baixa que se eixecare, pero com si res: no responíe ni se movíe un pun; per lo que la dona, algo enfadada, en mes forsa lo va sacsejá, dién:
- Eixécat, dormilón, que si volíes dormí, aon teníes que aná ere a casa teua, y no vindre aquí.
Ruggeri, espentat de esta manera, va caure an terra desde l´arcó aon estabe y no va doná cap siñal de vida, la mateixa que haguere donat un mort; en lo que la dona, una mica assustada, va escomensá a intentá eixecál y lo movíe mes fort, y lo agarrabe pel nas, y lo estirabe de la barba, pero no valíe per a res: habíe lligat lo burro a un bon clau. Per lo que la Siñora va escomensá a pensá que estáe mort, pero encara aixina lo va escomensá a pessigá y a cremál en una vela; per lo que ella, que no ere mechesa encara que meche fore lo home, va creure que estabe mort, per lo que, com lo volíe mol, si va sentí doló no ña que preguntáu, y no atrevinse a fé soroll, va escomensá a plorá damún d´ell casi en silensio.
Pero después de un rato, en temó de afegí a la deshonra esta desgrassia, va pensá que sense tardá teníe que trobá lo modo de tráurel de casa mort com estabe, y de amagatontes va cridá a la criada, y amostránli la seua desgrassia, li va demaná consell.
La criada, maravillánse mol, tamé lo va menejá y espentá, y veénlo sense sentit, va di lo mateix que díe la Siñora, es a di, que estabe mort, y li va aconsellá que lo tragueren de casa.
A lo que la Siñora va di:
- ¿Y aón podém amagál per si u veu algú?
A lo que la criada va contestá:
- Siñora, esta tarde ya de nit hay vist, apoyada a la tenda del fusté veí nostre, un arca no massa gran que, si no la han embutit a casa, mos vindrá mol a propósit pera lo que nessessitam, perque a dins hi cap be, y podem fótreli dos o tres puñalades y dixál a consevol puesto. Qui lo trobo se pensará, com ha sigut tan roín, que, anán a fén alguna, algún dels seus enemics l´ha matat, y después l´han ficat al arca.
Li va pareixe be a la Siñora lo consell de la criada, menos en lo de féli algunes ferides, dién que no podríe vóreu per res del món. La va maná a vore si encara estabe l´arca aon la habíe vist, y ella va torná dién que sí. La criada, entonses, que jove y valenta ere, ajudada per la Siñora, se va ficá a Ruggeri a cascarrulles, y anán la Siñora per dabán per a mirá si veníe algú, arribán al arca, lo van embutí a dins, y tornánla a tancá, sen van aná.
Fée uns díes, habíen vingut a viure a una casa dos jovens que dixaben dinés a ussura, y desichosos de guañá mol y de gastá poc, tenín nessessidat de mobles, lo día abans habíen vist aquella arca y habíen pensat que si per la nit seguíe allí se la emportaríen a casa. Y arribada la mijanit, van eixí de casa, la van trobá, y sense entrá en miramens, rápidamen, encara que los pareixíe massa pesada, se la van emportá a casa y la van dixá a la vora de una alcoba aon les seues dones dormíen, sense preocupás de colocála be entonses; y dixánla allí, sen van aná a dormí.
Ruggeri, que habíe dormit mol tems, y ya habíe paít lo narcótic, prop de maitines se va despertá, pero no va recuperá del tot los sentits, li va quedá al servell una estupefacsió que no sol aquella nit sino mes díes lo va tindre apamplat. Obríe los ulls y no vee res, y estirabe los brassos y les mans y se trobabe en la fusta del arca. Va escomensá a cavilá y a dís an ell mateix:
- ¿Qué es aixó? ¿aón estic? ¿estic adormit o despert? Men enrecordo que esta nit hay entrat a la alcoba de la meua Siñora y ara me pareix que estic a un ataút. ¿Qué vol di aixó? ¿Haurá tornat lo meche o passat algo per lo que la Siñora, mentres yo dormía, me ha amagat aquí? Aixó crec, segú que aixina haurá sigut.
Se va quedá quieto o coto, y va escoltá a vore si sentíe alguna cosa. Están aixina mol rato, mes be a disgust an aquell puesto tan estret, li fée mal lo costat aon se apoyabe, y volén tombás del atre costat, tan be u va fé que, pegán en los riñons contra un dels costats del arca, que no estabe ben anivellada, la va fé caure; y al caure va fé mol soroll, per lo que les dones que allí a la vora dormíen se van despertá, pero com teníen temó, callaben. Ruggeri se va assustá pero va notá l´arca uberta, y va volé eixí fora. Y com no sabíe aón estabe, va escomensá a caminá a paupons per la casa, per a vore si trobabe una escala o porta per aon anassen. Lo van sentí les dones y van escomensá a di:
- ¿Quí ña per ahí?
Ruggeri, com no coneixíe les veus, no contestabe, per lo que les dones van escomensá a cridá als dos homens, que com habíen velat hasta tart, dormíen mol be y no sentíen res de lo que passabe. Les dones, mes assustades, se van eixecá y se van assomá a les finestres, y van escomensá a quirdá:
- ¡Al lladre, al lladre!
En este jaleo se van despertá mols dels veíns y pronte van trobá a Ruggeri, que sense pugué vore per aón podríe escapás, li van tirá la ma los guardies del rectó de la siudat, que habíen corregut al sentí lo abalot, y lo van portá dabán del rectó, perque per tots ere tingut per lladre y roín, y torturánlo, va confessá que habíe entrat a casa dels prestamistes a robá, y lo rectó va dessidí que lo penjaríen.
Va corre pel matí per tot Salerno la notissia de que Ruggeri habíe sigut detingut robán a casa dels ussureros, y sentínu la Siñora y la criada, se van extrañá tan que casi no se creíen lo que habíen fet la nit
d´abans, pensáen que u habíen ensomiat. Y ademés de açó, del perill que corríe Ruggeri sentíe la Siñora tanta pena que casi se tornáe loca.
Después de la tercia, habén tornat lo meche de Amalfi, va preguntá qué habíe sigut de la seua aigua, perque volíe donálay al seu dolén; y trobánse la garrafeta vuida va fé un gran abalot dién que res a casa seua podíe quedás al seu puesto.
La Siñora, que estabe preocupada per una atra cosa, va contestá enfadada dién:
- ¿Qué faríeu vos, maestre, per una cosa importán, cuan per una garrafeta de aigua forra montéu tan gran abalot? ¿Es que no ne ña mes en tot lo món?
A lo que lo mestre va replicá:
- Dona, te penses que ere aigua clara y no es aixina, ere un aigua preparada per a fé dormí a un passién.
Y li va contá la raó per la que la habíe fet.
Cuan la Siñora va sentí aixó, va está segura de que Ruggeri se la habíe begut y per naixó los habíe pareixcut mort, y va di:
- Maestre, natros no u sabíem, aixina que féune un atra.
Lo dotó, veén que no ni quedáe datra, ne va destilá una nova. Poc después, la criada, que per orde de la Siñora habíe anat a enterassen de lo que se díe de Ruggeri, va torná y li va di:
- Siñora, de Ruggeri tots parlen mal y, per lo que yo hay pogut sentí, ni amic ni parén li quede que per a ajudál se haigue eixecat o vullgue alsás; y se té per segú que demá lo magistrat lo fará penjá. Y ademés de aixó, tos contaré una cosa curiosa. Me pareix que sé cóm va arribá a casa del prestamista: be coneixéu al fusté aon estabe lo arcó aon lo vam embutí. Sel va sentí discutí en un que seguramén ere l´amo del arca, reñín com a gossos, aquell li demanáe los dinés perque l´arca no apareixíe, y lo fusté li responíe que lay habíen robat per la nit; a lo que aquell replicabe: «No es verdat, tú lay has venut als dos jovens prestamistes, que ells me u van dí cuan la vach vore a casa seua, cuan va sé detingut Ruggeri».
A lo que lo fusté va di: «Ells te han dit una mentira, no me han comprat cap arcó, pot sé que de nit me la haiguen robat ells; anem a casa seua». Y aixina si van atansá, y yo hay vingut aquí, y com podéu vore, penso que de esta manera Ruggeri va pará allí, pero cóm va ressusitá no puc enténdreu.
La Siñora, entonses, entenénu tot, li va di a la criada lo que habíe sentit del aigua del meche, y li va rogá que pera salvá a Ruggeri la ajudare, perque en un mateix pun podíen salvá a Ruggeri y protegí lo seu honor.
La criada va di:
- Siñora, diéume cóm, que yo faré consevol cosa de bona gana.
La Siñora, com ya habíe cavilat qué se teníe que fé, li va di a la criada que, lo primé, anare a vore al meche, y plorán, li diguere:
- Siñó, ting que demanátos perdó per una gran falta que hay fet contra vos. -
Va dí lo meche:
- ¿Y de quína falta me parles?
Y la criada, sense dixá de plorá, va di:
- Siñó, sabéu quí es lo jove Ruggeri de los Aieroli, éste, com li agradaba yo, entre amenasses y amor me va portá a sé la seua amiga: y sabén ahí per la tarde que vos no hi estábeu, mel vach portá a la vostra casa, a la meua alcoba. Li va entrá sed, y com yo no había preparat ni aigua ni vi, sense volé que la vostra dona, que a la sala estabe, me veiguere, men vach enrecordá de habé vist a la vostra alcoba una garrafeta de aigua, y vach corre a per nella, y li vach doná de beure. Vach torná la garrafa aon estabe, pero forra, de lo que hay vist que hau fet gran abalot. Y en verdat confesso que vach fé mal, pero ¿quí ña que alguna vegada no faigue mal? Séntigo mol habéu fet; sobre tot perque per naixó y per lo que después se va seguí de aixó, Ruggeri está a pun de pedre la vida, per lo que tos rogo, per lo que mes vullguéu, que me perdonéu y me donéu llissensia per a que vaiga a ajudá a Ruggeri en lo que puga.
Lo meche, al sentí aixó, encara que estáe ben enfadat, va contestá fen broma:
- Tú ya te has imposat una penitensia, perque vas creure que tindríes de nit a un jove que te espolsaríe lo pols, y lo que vas tindre va sé un lirón. Vésten a procurá per la salvassió del teu amán, y de ara en abán guárdat de portál a casa perque u pagarás per esta vegada y per l’atra.
Pareixénli a la criada que li habíe eixit be la charrada, tan pronte com va pugué sen va aná cap a la presó aon teníen a Ruggeri, y tan li va insistí al carselé que la va dixá parlá en Ruggeri. Ella, después de díli qué li teníe que contestá al magistrat per a salvás, tans fils va moure que va arribá dabán del magistrat.
Éste, abans de consentí en sentíla, com la veíe fresca y pita, va volé enganchá en lo gancho a la pobreta cristiana; y ella, per a sé milló escoltada, no li va fé ascos; y li va di:
- Siñó, teníu aquí a Ruggeri de los Aieroli presoné per lladre, pero no ha robat res. Escomensán per lo escomensamén li va contá tota la historia: cóm ella, amiga d´ell, lo habíe portat a casa del meche, y cóm li habíe donat a beure aigua que va resultá sé un narcótic, sense sabéu, y cóm va pensá que estáe mort y lo va embutí al arca; y después de aixó, lo que habíe sentit entre lo mestre fusté y lo amo del arca, amostránli en alló cóm habíe arribat Ruggeri a casa dels prestamistes.
Lo magistrat, veén que ere fássil comprobá si ere verdat alló, primé li va preguntá al meche si ere verdat lo del aigua per a fé dormí, y va vore que aixina habíe sigut; y después, fen cridá al fusté y a qui li habíe encarregat l´arca, y als prestamistes, después de moltes histories va vore que los prestamistes la nit de abans habíen robat l´arca y se la habíen emportat a casa. Después va maná a buscá a Ruggeri y preguntánli aón se habíe albergat la nit passada, va contestá que no sabíe aón habíe parat, pero que sen enrecordabe be que habíe anat a vore a la criada del mestre Maezzo, que habíe begut aigua perque teníe molta sed, pero aón habíe estat después no u sabíe, sol que se se va despertá a casa dels prestamistes a dins de un arca. Lo magistrat, sentín estes coses y divertínse mol en elles, a la criada y a Ruggeri y al fusté y als prestamistes los u va fé repetí moltes vegades. Al final, veén que Ruggeri ere inossén, va condená als prestamistes per robá l´arca a pagá deu onzes o unsies, va ficá en libertat a Ruggeri, que se va alegrá mol, y la seua Siñora encara mes. Ella, jun en ell y en la criada (que habíe volgut cusíl a gaviñetades), moltes vegades sen va enriure de este cas, y van continuá en lo seu amor, sempre de be a milló; com voldría que me passare a mí, pero no que me embutigueren a dins de un arcó.

Si les primeres histories los pits de les anhelans siñores habíen entristit, esta radera de Dioneo los va fé riure tan, y espessialmén cuan va di que lo magistrat habíe enganchat lo gancho, que se van sentí recompensades de les tristeses sentides a les atres. Pero veén lo rey que lo sol escomensabe a ficás groc y que habíe arribat lo final del seu señorío, en mol bones paraules se va excusá en les hermoses siñores de lo que habíe fet; es di, de habé fet parlá de un assunto tan cruel com es lo de la infelisidat de los amans, y feta la excusa se va eixecá y del cap se va traure la corona de lloré y lay va colocá a la rubíssima Fiameta, dién:
- Te fico esta corona per a que de la dura jornada de avui sápigues consolá an estes compañes nostres lo día de demá.

Fiameta teníe lo pel llarc y dorat, y li caíe per damún dels delicats muscles. La cara ere redoneta y de un coló de blangs lliris y roches roses mesclats. Los ulls la féen pareixe un falcó y a la seua boqueta menuda los labios pareixíen dos rubís menuts. Sonrién va contestá:
- Filostrato, yo la assepto de bona gana, y per a que milló veigues lo que has fet, desde ara mano y ordeno que tots se preparon per a contá demá algo felís que li haguere passat an algún amán, después de algúns dus o desventurats acsidens.
Esta propossisió los va agradá a tots; y ella, fen vindre al senescal y disposán en ell les coses nessessaries, va doná llissensia a tota la compañía, y sen van aná uns pel jardí, de una hermosura que no cansabe, y datres per los molins que fora d'ell voltáen, hasta la hora del sopá. Se van ajuntá tots, com teníen per costum, a la vora de la hermosa fon, y se van ficá a ballá y a cantá, y dirigín Filomena la dansa, va di la reina:
 
Lo Decamerón, chapurriau, fon, JORNADA CUARTA. NOVELA DÉSSIMA, amán narcotisat
 
- Filostrato, yo no vull apartám dels meus predecessós, sino, com ells han fet, vull que se canto una cansó; y com estic segura de que les teues cansons són com les teues noveles, cántamos la que vullgues.

Filostrato va contestá que de bon grado, y sense esperá va escomensá a cantá de esta manera:

En llágrimes demostro
cuánta amargura sén, y cuán doló,
lo traissionat cor, Amor.
Amor, amor, cuan primeramen
vas ficá en ell a qui me mou a la plorera
sense esperá salut,
tan plena la vas mostrá de virtut
que fluix vach creure consevol problema
que embargare la meua men,
ya mártir y dolén
per culpa teua, pero be lo meu error
vech ara, y no sense gran doló.
Me ha mostrat lo meu engañ
lo vórem abandonat per aquella
en la que yo esperaba:
que cuan, tristot, yo vach pensá que estabe
mes en la seua grassia y la servía an ella,
sense pensá en lo mal
que sentiría,
vach vore que la calidat del atre amadó
a dins arreplegabe y yo vach pedre lo favor.
Cuan me vach vore per nella apartat
va naixe al meu cor lo dolorós
plo que ploro ara;
y mol hay maldit lo día y la hora
en que primé vach vore la cara amorosa
de blanca bellesa adornada
y mol, mol infamat,
la meua confiansa, esperansa y ardó
va maldién la meua alma en lo seu doló.
Cuán sense consol seguix la meua pena,
siñó, pots sentíu, pos te crido
en veu que se lamente
y te dic que tan me atormente
que per a menos patí a la mort crido:
venga, y la vida tan
anegada en lo seu plo
acabo de una vegada, y lo meu furor
allá aon vaiga sentiré.
Ni un atre camí ni datra salvassió
li quede mes que la mort a mí afligida
vida: dónamela, Amor,
pronte y en ella acabo la amargura
y al cor li trague la vida.
¡Fésu, ay, que sense raó
me sen ha tret la meua consolassió!
Fésla felís en la meua mort, siñó,
com la has fet en un nou amán.
Balada meua, si datres no te adeprenen
me done igual, perque no sabrá la gen
igual que yo cantát;
sol un traball vull donát
a Amor troba, an ell sol
cuánta pena me done
esta vida angustiosa
di claramén, y roga que a milló
puesto la porto per a fés honor.

Van demostrá les paraules de esta cansó mol claramen quin ere lo ánim de Filostrato, y la ocasió; y potsé mes declarat u hauríe lo aspecte de tal Siñora que estabe ballán, si la escurina de la nit arribada no haguere amagat la roijó de la seua cara. Después de acabá, moltes atres cansons van ñabé hasta que va arribá la hora de anassen a dormí; per lo que, manánu la reina, cadaú a la seua cámara se va embutí.
 
ACABE LA CUARTA JORNADA.

quinta jornada

jueves, 25 de mayo de 2017

plega

plega

la plega dels quintos  (Kintos modern)


Un añ, a la plega dels quintos de Beseit, un del poble anae disfrassat de dona, y com anae tan calén y cansat, se va quedá adormit a la altura dels deposits.

Va vomitá y li anaen les mosques per la cara.
Una dona baixae cap a les eres y lo va vore, se va pensá que ere una dona morta, y se va cridá a la Guardia Civil, meche, juez de paz. Vaya anécdota.

No ere ningú de estos cuatre:



quintos, Beceite, plega, disfrás, disfraz, disfraces, burchasoques, raboseta, sarapio, Sivilet


verbo plegá , tamé tancá un negosi, dixá una faena, etc...


plego, plegues, plegue, pleguem, plegueu, pleguen,

plegaré, plegarás, plegará, plegarem, plegareu, plegarán

replegá, arreplegá


PLEGA f. 

|| 1. Acte d'aplegarPer llur cor flach de vergonya fan plega, Ausiàs March lxxv. Especialment: a) Plegada, acció de collir els fruits (Tortosa, País Valencià); cast. recolección. Som al temps de la plega de les olives, Moreira Folkl. 17.—

b) Replega de diners o altres coses destinada a beneficència (or., occ.); cast. colecta. La plega o quest de madona Santa Anna, doc. a. 1418 (arx. de Montblanc). Digau-me... si ha seguda bona la plega pera la festa d'enguany, Llorente Versos 226. 


|| 2. ant. Taula, armari, tauler, etc., de plega: taula o altre moble destinat a guardar les coses replegades en un acapte. Unam tabulam de plega, doc. a. 1363 (Man. Vicariat General de Gir., fol 100). Una taula petyada gran per plega, Item un tauler de plegua de dues posts, doc. a. 1403 (ap. Aguiló Dicc.). Un armari de fust de fer plega, de pocha valor, doc. a. 1405 (Ordin. Hosp. 85).a) Plega: taula o armari de plega. Una plega ab sos petges e banc, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). En la plega, un travesser de fustany, doc. a. 1434 (Aguiló Dicc.). Dues plegues de fuste entre posts e lates, doc. a. 1523 (Alós Inv. 36). Mà de paper, | ploma y tinter | ella tenia, | ... | per cas trobí | tot en la plega, Spill 2595. 

|| 3. Feix o manat de coses; cast. haz, manojo. Dins una caxa antiga unes tovalles blanques e una plega de tovallons, doc. segle XV (Aguiló Dicc.) Especialment: a) Manat de sis, dotze o més ciris enfilats (Olot).—b) Entre tintorers, conjunt de troques lligades per una altra que va passada per dins elles, i els caps de la qual es lliguen amb un tros de cordill.
    Etim.: 
derivat postverbal de plegar.

viernes, 8 de enero de 2021

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

JORNADA NOVENA. NOVELA CUARTA.

Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.


Cecco de micer Fortarrigo se jugue a Bonconvento totes les seues coses y los dinés de Cecco de micer Angiulieri, y corrén detrás dell en camisa y dién que li habíe robat, fa que los de la vila lo prenguen; y se vestix y monte al palafrén y lo dixe an ell en camisa.

En grandíssimes risses de tota la compañía habíen sigut escoltades les paraules dites per Calandrino a la seua dona; pero callán ya Filostrato, Neifile, cuan la reina va voldre, va escomensá:
Valeroses siñores, si no los fore mes difíssil als hómens mostrá als demés lo seu bon juissi y la seua virtut, de lo que u es la bobada y lo vissi, en vano se fatigaríen mol en ficá freno a les seues paraules; y aixó u ha manifestat prou be la tontería de Calandrino, que cap nessessidat teníe, pera curás del mal que la seua simplesa li fée creure que teníe, de mostrá en públic les intimidats de la seua dona. Aixó me ha portat a la memoria un atra contraria an ella, aixó es: cóm la malissia de un va superá lo entenimén de un atre, en serio mal y burla del sobrepassat; lo que tos contaré.
Ñabíen, no fa mols añs, a Siena, dos hómens ya de edat madura, de nom los dos Cecco, pero un de micer 
Angiulieri y l´atre de micer Fortarrigo. Estos, encara que en moltes atres coses no concordaben en les seues costums, en una - aixó es, en que los dos odiaben a sons pares - tan concordaben que se habíen fet amics y moltes vegades anaben juns. Pero pareixénli al Angiulieri, que pincho y cortés home ere, está mal a Siena en la assignassió que li donabe son pare, enteránsen de que a la Marca de Ancona habíe vingut com a legado del papa un cardenal que ere mol protectó seu, se va disposá a anássen aon ell, creén que milloraríe la seua condissió y fénli sabé aixó a son pare, va arreglá en ell que li donaríe en un momén lo que li teníe que doná en sis mesos pera que se puguere vestí y equipá de cabalgadura y aná honorablemen. Y buscán algú al que puguere emportás per al seu servissi, va arribá aixó a oíts del Fortarrigo, que inmediatamen se va presentá al Angiulieri y va escomensá com milló va pugué a rogáli que sel emportare en ell, que ell volíe sé lo seu criat y servidó y consevol cosa, y sense cap salari mes que los gastos. A lo que va contestá Angiulieri que no sel volíe emportá, encara que sabíe que ere capás de tot servissi sino perque jugabe, y ademés de assó se engatináe alguna vegada; a lo que Fortarrigo va contestá que de lo un y lo atre se enmendaríe sense duda, y en mols juraméns lay va afirmá, afegín tans rogs que Angiulieri, donánse per vensut, va di que de acuerdo. Y ficats en camí un matí los dos, sen van aná a amorsá a Bonconvento, aon habén Angiulieri amorsat y fen molta caló, fénse prepará un llit a la fonda y despullánse, ajudat per Fortarrigo, se va adormí, y li va di que al tocá nona lo cridare. Fortarrigo, mentres dormíe Angiulieri, va baixá a la taberna, y allí, habén begut una mica, va escomensá a jugá en algúns, que en poc tems li van guañá los pocs dinés que teníe, ademés de la roba que portabe damún, en lo que ell, dessichós de revancha, en camisa com estabe, va pujá aon dormíe Angiulieri y, veénlo dormín com un soc, li va traure de la bossa tots los dinés que teníe, y tornán al joc los va pedre com los atres. Angiulieri, despertánse, se va eixecá y se va vestí, y va cridá a Fortarrigo, y no trobánlo, va pensá Angiulieri que an algún puesto se hauríe adormit engatinat, com atres vegades habíe acostumat a fé; per lo que, dessidínse a dixál, fen ensillá lo seu palafrén y carregán an ell la valija, pensán trobá un atre criat a Corsignano, volén, pera anássen, pagáli al possadé, no va trobá ni una perra; per lo que lo abalot va sé gran y tota la casa del possadé se va remoure, dién Angiulieri que li habíen robat allí dins y amenassánlos a tots en féls aná detinguts a Siena. Y mira per aón que arribe Fortarrigo, que pera furtáli la roba com habíe fet abans en los dinés veníe; y veén a Angiulieri preparat pera cabalgá, va di:

- ¿Qué es aixó, Angiulieri? ¿tením que anámon ya? ¡Ah!, esperéu un poc: té que arribá de un momén al atre un que me ha pres de fiansa lo meu jubón per trenta vuit sueldos; estic segú de que mol tornará per trenta sing pagánli al momén.

Y mentres estabe parlán encara, ne va arribá un que li va assegurá a Angiulieri que Fortarrigo habíe sigut qui li habíe pres los seus dinés amostránli la cantidat dells que habíe perdut. Per naixó, Angiulieri, mol enfadat, li va di a Fortarrigo un gran insult, y casi arribe a les obres; y amenassánlo en fél penjá o fé pregoná lo seu cap a Siena va montá a caball. Fortarrigo, com si Angiulieri los diguere estes coses a datres y no an ell, va di:
- ¡Bah!, Angiulieri, ñague pas, dixem ara estes paraules que no importen un pito, y ocupémos de aixó: mol tornarán per trenta sing sueldos si lo arrepleguem ara, que, si esperam a demá, no ne voldrán menos de trenta vuit; y me fa este favor perque men vach fiá dell, ¿per qué no mos guañem tres sueldos?

Angiulieri, sentínlo parlá aixina, se desesperabe, y mes veénse mirá per los que estaben al voltán, que creíen, no sol que Fortarrigo no se haguere jugat los dinés de Angiulieri, sino que encara ne teníe, y li díe:

- ¿Qué coglioni me importe lo teu jubón, aixina te penjon, que no sol me has robat y te has jugat lo meu, sino que ademés has impedit la meua ixida, y encara ten enfots de mí?

Fortarrigo, sin embargo, estabe impassible com si no li parlare an ell y díe:
- ¡Ah!, ¿per qué no pots dixám guañá tres sueldos?, ¿no creus que tels puc dixá?
¡Ah!, fésu si algo te importo; ¿per qué tens tanta pressa? encara arribarem esta nit pronte a Torrenieri. Busca a la teua bossa, saps que podría voltá tota Siena y no ne trobaría cap que me sentare tan be com eixe; ¡y tindre que di que lay hay dixat an aquell per trenta vuit sueldos! encara ne valdríe coranta y mes, aixina que me perjudicaríes de dos maneres.

Angiulieri, mol dolgut, veénse robá per neste y ara sé detingut per la seua charramenta, sense contestáli res, va empendre lo camí de Torrenieri. A lo que, Fortarrigo, en mala idea, aixina en camisa va escomensá a trotá detrás dell, y habén caminat ya dos milles rogán per lo jubón, anán Angiulieri depressa pera tráures aquella tabarra dels oíts, va vore Fortarrigo a uns llauradós a un campo tocán al camí, dabán de Angiulieri; als que Fortarrigo, cridán fort va escomensá a di:

- ¡Prenéulo, aturéulo!

Per lo que estos, un en una cavegueta y l´atre en un chapo, paránse al mich del camí dabán de Angiulieri, creén que li habíe robat an aquell que veníe detrás dell en camisa cridán, lo van retindre y lo van agarrá; y contáls quí ere ell y cóm habíe anat lo assunto, de poc li va serví.
Fortarrigo, arribán allí, en mal gesto va di:

- ¡No sé cóm no te mato, lladre traidó que te escapes en lo meu! Y giránse cap als llauradós, va di:

- Veigáu, siñós, cóm me ha dixat a la possada y se ha escapat de amagatóns, después de habé perdut al joc totes les seues coses. Be puc di que grassies a Deu y a vatros hay recuperat tot aixó, per lo que sempre tos estaré agraít.

Angiulieri per la seua part díe lo mateix del atre, pero les seues paraules no les escoltaben. Fortarrigo, en la ajuda de los villanos, lo va fé baixá del palafrén y, despullánlo, se va vestí en la seua roba y va montá al caball, dixán a Angiulieri en camisa y descals, y sen va entorná cap a Siena, dién per tot arreu que lo palafrén y les robes les hi habíe guañat a Angiulieri. Angiulieri, que ric creíe aná a vore al cardenal a la Marca, pobre y en camisa sen va entorná a Bonconvento, y per vergoña no se va atreví a torná a Siena durán mol tems. Habénli prestat roba, en lo caball que montabe Fortarrigo sen va aná en los seus paréns de Corsignano, en los que se va quedá hasta que per son pare va sé un atra vegada socorregut. Y de esta manera la malissia de Fortarrigo va confundí lo bon propósi de Angiulieri, encara que no va sé dixada sense cástic al seu tems y al seu puesto.

martes, 18 de mayo de 2021

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Capitol LXXXII. Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.

Com la senyora fon auisada que fugis en Egipte: car herodes volia matar lo senyor fill seu.


Com lo senyor hagues vn any poch mes creixent la malicia de herodes: a la senyora conuengue buydar la terra e peregrinar en terra estranya: car fon dit a Joseph per langel dormint en son lit de part de nostre senyor deu. ¶ Surge et accipe puerum et matrem eius: 7 fuge in egiptum et esto dum dicam tibi. Futurum est enim vt herodes querat puerum ad perdendum eum. Qui pot pensar com se leua Joseph espantat e alterat de vna tal noua: e tot tremolant e plorant exi de la sua cambra: e toca a la porta de la celleta hon la senyora staua e per la cuyta del tocar sa senyoria se espanta: e leuant se ab molta prudencia per no despertar lo seu fill tan amat que lauors se era adormit: E obri la porta sens fer remor dix ab la cara molt piadosa: Ques aço Joseph sentiu nenguna nouitat contra lo fill meu: E lo dit Joseph vehent sa altesa axi recelosa de la persona del seu fill a ella tan cara: augmenta lo seu plor no podent formar paraula: E sa senyoria trauessada de dolor coneixent que a alguna cosa de molta congoixa volia dir lo seu spos Joseph que rahonar ni esplicar no la podia: fallint les les forçes a sa senyoria baixas sient se en terra e arrima lo cap a la porta e sens parlar lançaua grans gemechs sperant que seria aço que Joseph li vol denunciar. Lo qual vehent sa senyoria en tan extrema pena prengue esforç e dix a sa merce. ¶ O domina mea nolite expanescere surgite eamus peregrinari in egiptum: quia congregati sunt inimici nostri: vt effundant sanguinem filij tui: et inimici nostri sunt iudices. Volent dir: O excellent senyora nous espanteu ne sia lo vostre cor esmayat: car ara senyora es hora d´exercitar la virtuosa fortalea del real animo vostre: Car necessari es a vostra senyoria leuarse en fortalea d´amor e que fujam prest e anem a peregrinar en egipte: car yo he sentit per reuelacio diuina que los nostres enemichs se son ajustats e venen deliberats d´escampar la sanch del vostre glorios fill. E no pense vostra merce que los dits enemichs nostres sien persones de poca estima e que facilment los pugam fugir: ans son certament los jutges e regidors de la terra: e lo rey de aquella: Per que senyora noy ha loch segur en la propria patria acampar la vida del senyor fill vostre: ans es necessari anar en estranya terra hon no siam coneguts: car ja sab vostra senyoria que diu lo consell diuinal. ¶ Cum persequentur vos in vna ciuitate: fugite in aliam. Co es que com serem perseguits en vna ciutat ho en vna terra que fujam en altra. Axi senyora esforçes vostra merce ab molta paciencia: car esta fahena no sofir dilacio: ans esta nit ans que sia de dia hauem a exir de natzaret: car los aguayts dels enemichs nostres son molts e acampar no poriem de les sues malicioses mans si tardauem mes la partida. E la senyora hoydes aquestes paraules lança vn doloros sospir e dix. ¶ O ioseph concusa sunt enim ad hanc vocem omnia viscera mea. Volent dir Hoyt lo vostre parlar Joseph spos meu meu totes les entramenes mies sin stades regirades e han tremolat: E leuant se la senyoria de peus no podent hauer repos vehent la persona a ella tan cara posada en perill de mort: dix ab feruor de amor. Assumat spuns meus peñas (primera eñe, ñ) vt aquila volet et non defficiat: vt saluum faciat filium meum. Volent dir: O si lo sperit meu ensemps ab la persona mia podien seguir la feruor d´amor que dins la anima sent pendrien a les axi com aguila e volaria sens cansar per saluar la vida del meu fill tan amat. Car ja sabeu Jseph ço que es scrit. ¶ Amanti nichil est impossibile: qr vbi amor est labor non est. Car al qui verdaderament ama no li par res impossible que a fer haja per la persona que ama: car alla hon es la amor: lo treball no es sentit ni estimat. E Joseph vehent la tanta feruor de sa senyoria mesclada ab incomportable dolor: e contemplant lo delicament e tendrea de la sua real persona: e la difficultat del cami: cuydaua esclatar: e desijaua morir e no veure sa senyoria en tanta angustia. E la senyora anant al lit hon dormia lo seu fill ab vna lum en la ma miraual: e vehent lo dormir ab tanta suauitat e dolçor no li bastaua lo cor a despertarlo: ans trauessada de piadosa dolor deya. ¶ O ihesu benignissime tu dormis super latus tuum sinistrum: et inimici tui circundant te. Volent dir: O iesus fill meu y senyor bondat y dolçor infinida vos dormiu axi reposat sobre lo vostre costat esquerre mostrant la benignitat e pacificacio del vostre piados e misericordios cor: e los enemichs vostres senyor vos circuixen desijant matar e destroir la vostra persona: O senyor y hon son los tants y tan singulars benificis que a aquest poble judaych haueu fet que axi sou per ells desconegut: que en esta persecucio de Herodes nengu nous fa valença: ans senyor son tots conta vos: eus lançen de la propria terra: O vida mia vos los haueu deliurat de la dura captiuitat d´egipte ab tantes marauelles e miracles: mostrant la vostra diuinal potencia: ara senyor sou perseguit per ells: haueu a fogir en la mateixa terra d´egipte per mostrar la paciencia e humilitat vostra: O senor exemplar sou fet de tots los perseguits e tribulats: mostrant los ques aperten (a+p:per+ten) a la furia de sos enemichs: e que ab paciencia e callament vençen les sues batalles. O clemencia diuina be ha dit de vos Dauid pare vostre. ¶ Non est qui se abscondat a calore eius. Car a tots los lochs e terres sera manifesta la calor inflamada de la misericordia vostra: car egipte per la vostra diuinal potencia es stat ferit de diuerses plagues quant volgues deliurar lo poble vostre: ara senyor visitant la dita terra guarreu (guarireu) aquella de totes les malalties sues ab la medecina de la vostra real presencia: Ara senyor poran dir los dits habitadors de Egipte lo parlar d´Osee propheta qui diu. ¶ Percutiet nos: et curabit nos: visitabit nos: 7 suscitabit nos. Volent dir. Aquest senyor nos ha batuts e ferits: e ell mateix nos ha curats: e visitant nos per sa clemencia nos ha resuscitats: Ara senyor e fill meu passareu per aquell desert: hon los pares nostres stigueren quaranta anys: e aqui la diuinal clemencia vostra los sostengue de vianda celestial: essent los molt propici e faborable: e aqui senyor vos desconegueren e se apartaren de vos ydolatrant e murmurant moltes vegades: E de aços clamaua Dauid en persona vostra dient. ¶ Quadraginta annis proximus fui generationi huic: et dixi semper hij errant corde: (i+p en virgulilla+i) vero non cognouerunt vias meas. E per lo passament vostre senyor lo dit desert sera purificat e sanctificat e en temps esdeuenidor sera habitacio de sancts hermitans: quius seruiran ab deuocio inestimable: dels quels vos senyor sereu guiador e capita: O clement senyor y vida mia vos obris la mar en dotze camins per que lo poble d´israel passas sens treball nengu: ara senyor son a vos closos tots los camins de la terra: que nous puch portar en nenguna part: que no sia recelosa de mortal perill car lo enemich vostre meu Herodes se es tant huy encrudelit contra mi que vol robar e destroir la vida vostra qui es a mi molt pus cara que la propria: Per que puch dir manifestant la mia dolor al eternal pare vostre dient a la clemencia sua. ¶ Vide domine afflictionem meam: quem (q+m en virgulilla) erectus est inimicus 7 terruit me de circuitu. Volent dir. O senyor omnipotent a qui totes coses son manifestes: mirau la afflictio mia: car la persecutio del vostre fill e meu propria es mia: e yo porte dins la anima mia les dolors sues: car veig que aquest enemic meu se es leuat contra mi ab tanta potencia que de totes parts (pts) so circuyda de temor: ajudau me vos senyor: e pugnau per lo fill vostre: qui en tanta humilitat es posat per amor de natura humana: que pot esser dit (dir) de sa excellencia. ¶ Ille ante faciem persecutoris fugit cui angeli ministrant. Car aquest senyor fuig a la faç del seu perseguidor segons la humanitat que de mi ha presa: e segons le diuinal natura sua com a fill vostre li es deguda seruitut angelica. ¶ Quia si non fuisset homo: quis in egipto fugit. Et si non fuisset deus: cui dicitur: ex egipto vocaui filium meum. Car si aquest senyor e redemptor de natura humana no fos verdader home no fora a ell necessari fugir en egipte: e si no fos verdader deu: aqui fora dit per vos eternal pare seu de egipte he cridat lo fill meu: Axi clement pere (p+e) placiaus ajudar a la pert (p+t) mia: qui es passible e mortal: e sotsmesa a moltes dolors per rembre los peccadors. ¶ Quia si ille non esset (eēt) homo: non liberetur homo. Car sino fos home: no haguera deliurat lo home. E ja per axo la part vostra senyor no resta humiliada: ans en quant fill vostre es inmortal e impassible: egual a vos en potencia: e essencia e en totes les perfections diuinals. Vos senyor omnipotent sou lo pare de les consolacions e glorificacions: e yo la mare penes e dolors: hajau pietat senyor de la angustia mia: e done vostra clemencia confort en esta peregrinacio que manau que faça: e feu me (m en virgulilla) portar lo vostre fill en loch que campe la vida sua: qui en tant perill es posada per la malicia e enueja dels seus enemichs. Car la dita enueja los ha axi infectionades les affections e pensaments seus que continuament lançen de si pudor de malicioses obres. E perço dix Salamo. Putredo ossiú (u nassal) inuidia. E la senyora dient aquestes coses ab multissimes lagrimes miraua lo fill seu: e vehent que encara nos despertaua acostas e ell ab molta amor e besal estretament per despertarlo ab mes dolçor ab tot que lo dit senyor per lo trencament del son: e per lo sobtos e cuytat despertament se prengue a plorar ab vna careta tant piadosa: que lo cor de la senyora mare sua fon axi trauessat d´extrema dolor que cuyda morir: e tornant lo a besar ab molta compassio prenguel al braç affalagant lo ab molta amor e deyali. Ay vida mia e no ploreu car vos sabeu ab quanta dolor vos he yo despertat per la gran temor que tinch del perill vostre: car so certa senyor que los enemichs vostres no dormen ne cessen de perseguir a vos. ¶ Or aperierunt super teos suñ omnes inimici tui: sibilauerunt et fremuerunt dentibus 7 dixerunt deuorabimus eum. Car los dits enemichs vostres senyor han vbertes les boques sues sobre vos: e han chiulat e cridat estrenyent les dents ab gran furia dient: que de tots punts vos deliberen deuorar e leuar la vida. axi senyor puix no deliberau contendre ab vostres enemichs nels voleu vençre sino ab sola paciencia: necessari es que fujam: car la furia d´Herodes es molta e desmesurada. E dit aço la senyora vesti lo seu fill e bolcal posantli tota la robeta que tenia: ab tot fos tan poca e tan pobreta: que nol podia molt calfar ni guardar del fret: e posali vn drap doble al cap cobrintli la careta tant com podia: car la fredor de la nit era gran e lo senyor tan delicat que sentia les penalitats humanes pus viuament que nengun altre home: E apres sa senyoria li dona a mamar regalant (regant) li la cara ab les lagrimes abundoses que dels seus vlls exien dient: O senyor y vida mia y en tan poca edat començen les persecucions vostres: les quals augmentaran continuament fina a la fi de la vida vostra: E leuant se sa senyoria ab lo senyor al braç: ixque de casa acompanyada del seu spos Joseph: e passa a la posada de la senyora sa mare: per despedir se de sa merce e pendre la benedictio sua: ans de començar son cami.