champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
Sobre Companys (1937): “Tengo la impresión de que el ‘president’, en estos momentos, está haciendo quizá inconscientemente la política que la UGT y el cónsul de la URSS le están marcando (…) No creo en su lealtad. No juega limpio. Una vez más estoy seguro de que entre él y los comunistas hay un acuerdo”.
Resulta que el secretario general de Òmnium / Òdium era Joan Baptista Cendrós, un barbero de Sants que se hizo millonario con el invento del masaje Floïd, y cuya fortuna invirtió en la Banca Catalana de su amigo Jordi Pujol. Su nieto es David Madí, el fanático asesor de Mas, miembro del consejo asesor de Endesa, vicepresidente de Applus, consultor de Deloitte, propietario de consultoras y de un restaurante de lujo en la 6ª planta del Liceo. El exponente de los millonarios fanatizados por la ideología.
Representa apoyo a los políticos presos y a la independencia, convirtiéndose en un foco de tensión social entre quienes lo colocan en el espacio público y quienes lo retiran.
Significado principal: Reivindicación de la liberación de los exfuncionarios y líderes sociales (como los "Jordis") detenidos, definiéndolos como "presos políticos" o "presos del procés".
Símbolo de tensión: Ha generado la "guerra de los lazos", con enfrentamientos entre brigadas de ciudadanos que los ponen y los que los quitan, lo que refleja una sociedad dividida en torno al independentismo.
Origen: Comenzó a utilizarse intensamente tras el encarcelamiento de Jordi Sánchez y Jordi Cuixart (presidentes de ANC y Òmnium Cultural).
(chap. Ensabatat, ensabatats, ensabatada, ensabatades : que porten sabates, calsat en sabates. Estos baudes o vaudois són una secta antiga del cantón del Vaud, a Suiza; se troben textos en chapurriau antic sobre l'añ 1100.)
Lo Rat Penat (penata, penada : rata en plomes, plumes) es una sociedad cultural valenciana, fundada en 1878 por iniciativa de Constantí Llombart, históricamente dedicada a la promoción, defensa, enseñanza y difusión de la lengua y cultura valencianas.
Lo Rat Penat es, junto a la Real Academia de Cultura Valenciana, una de las pocas entidades que defienden las Normas del Puig para codificar al valenciano, normativa diferente a la oficial, basada en las Normas de Castellón, de la Academia Valenciana de la Lengua.
Lo Rat Penat se funda en 1878 a instancias de Constantí Llombart, si bien pronto sería controlada por afines a Teodoro Llorente. Su línea era apolítica y cercana al regionalismo valenciano conservador.
[ Píndoles de veritat
En sus inicios, promovió la colaboración con intelectuales y otras asociaciones culturales del resto de territorios de habla valenciana fuera de la Comunidad Valenciana, y firmó y difundió las Normas de Castellón. En varios de sus escritos se daba por sentado el hecho de que el valenciano y el catalán son la misma lengua, llegando a emplear el término "catalán-valenciano" para referirse a ésta.
El valenciano no puede derivar del catalán ni ser dialecto de éste. No obstante, desde mediados de los años 70 se producen una serie de enfrentamientos en su seno, que llevaran a la expulsión de miembros como Manuel Sanchis Guarner, Joan Senent y otros, acusados con buena razón de putos catalanistas manipuladores.
El entonces presidente, Emili Beüt (begut, borracho) (que sería expulsado aquel mismo año) era visto como demasiado tibio, y sería sustituido por Xavier Casp a principios de 1980. A partir de este momento, la entidad toma un importante papel en el conflicto lingüístico valenciano, virando hacia la reivindicación de una normativa independiente para el valenciano primero y a oponerse a la Academia Valenciana de la Lengua más adelante. Tarradellas ya sabía qué iba a pasar.
Actualmente propugna la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana para el valenciano, carente de oficialidad. Es partidaria de la versión reformada en 2003 de las Normas del Puig, con la incorporación de acentos.
Lo Rat Penat recibe subvenciones de la Generalitat Valenciana, del Ayuntamiento de Valencia y las Diputaciones de Valencia, Castellón y Alicante. Lo mismo pasa con Ascuma, Anc, Òmnium, catalanistas.
El 10 de abril de 2015 la Generalidad Valenciana, a través de la Ley 6/2015 de Reconocimiento, Protección y Promoción de las Señas de Identidad del Pueblo Valenciano, reconoció oficialmente "la capacidad docente que desarrolla la asociación cultural Lo Rat Penat en la divulgación y defensa de las señas de identidad del pueblo valenciano y, en especial, de la lengua valenciana". Esta ley fue derogada el 26 de enero de 2016. La lingüística es ciencia, no política, ja jo ju !
Desde 1996 el presidente es Enric Esteve, cuya presidencia se caracterizará por la politización de la entidad hacia los postulados del Partido Popular de la Comunidad Valenciana, proceso en el que se irá alejando de Unión Valenciana.
A partir de este momento, desde la Generalidad Valenciana y otras instituciones públicas controladas por el PP, se dará cobertura a Lo Rat Penat, dándole la categoría de "entidad de utilidad pública", o considerándola institución consultiva de la Generalidad Valenciana en materia de patrimonio cultural desde 2015.
Por su parte, en 1999, el presidente de Lo Rat Penat, Enric Esteve, así como una importante representación de académicos de la RACV firmarían un manifesto de apoyo y reconocimiento valencianista a Eduardo Zaplana, que se haría público poco antes de las elecciones a las Cortes Valencianas de 1999.
Desde 1991, Lo Rat Penat ha recibido cuantiosas subvenciones por parte de instituciones públicas gestionadas por el Partido Popular. Y Òmnium y ANC, cuatra durus, claro. La Ascumaalgo ha rascat dels atres partits.
Félix Pizcueta (1878-1879) y (1884-1886) Teodor Llorente (1879-1880) Jacint Labaila González (1880-1881) Rafael Ferrer Bigné (1881-1882) Vicent Pueyo Ariño (1882-1883) Ferran Reig García (1883-1884) Cirilo Amorós (1886-1887) Pasqual Frígola Ahís Xacmar Beltrán (1887-1889) y (1891-1893) Lluís Cebrián Mezquita (1889-1891) Honorat Berga Garcías (1893-1903) Josep Maria Ruiz de Lihory Pardines (1903-1908) y (1912-1915) Leopold Trénor Palavicino (1908-1910) Vicente Dualde (1910-1912) Francesc Cantó y Blasco (1915-1916) Joan Pérez Lúcia (1916-1918) Francesc Almarche Vázquez (1919-1927) Facund Burriel y García de Polavieja (1927-1928) Manuel González Martí (1928-1930) y (1949-1958) Carles Sarthou Francesc (1930-1931) Agustí Alomar Ruiz (1931-1932) Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1933-1935) y (1959-1961) Josep Monmeneu Gómez (1935-1936) y (1939-1941) Josep Casanova Dalfó (1936-1939) Josep Calatayud Bayà (1942-1948) Juan Segura de Lago (1961-1972) Emili Beüt Belenguer (1972-1980) Xavier Casp Verger (1980-1982) Joan Gil Barberà (1982-1992) Josep Maria Boluda Sanambrosio (1992-1996) Enric Esteve Mollà (1996 -)
Resum: Sobre l'establiment del subestàndard corresponent a la zona de transició entre el País Valencià i Catalunya.
Consideracions sobre l'establiment del subestàndard i proposta concreta.
Document: Estudi
Matèria: Planificació lingüística ; Llengua estàndard ; Dialectes occidentals ; Dialectes de transició ; Català ; Conca de Barberà ; Catalunya ; Tarragonès ; Baix Camp ; Priorat ; Ribera d'Ebre ; Terra Alta ; Matarraña; Franja del meu cul ; Baix Ebre ; Montsià ; Ports ; País Valencià ; Alt Maestrat ; Baix Maestrat ; Alcalatén
Publicat a: Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Volum. IV. Àrea 3: Lingüística social / Isidor Marí (ed.), Palma de Mallorca : Universitat de les Illes Balears, 1992 (p. 555-560)
Josep Maria Virgili Ortiga desenvoluparà la segona edició del Curs de Lingüística Elemental de Llengua Catalana. Dirigit a tots aquells que tinguin ganes d'aprofundir en els conceptes teòrics a l'entorn de la llengua catalana: gramàtica històrica, dialectologia, com lo cap de soca de Ramonet Sistac, toponímia, etc.
El curs es desenvoluparà cada dijous, de 8 a 9 del vespre, a l'aula d'estudi d'Òmnium Baix Camp.
-La data d'inici serà el proper dijous, 23 d'octubre.
- Inscripcions: de dilluns a dijous, de 7 a 9 del vespre. Tel. 977 341 617 o al web de l'entitat:
Aquest curs l'hem pensat per respondre totes aquestes preguntes.
PROGRAMA
1. NOCIONS DE GRAMÀTICA HISTÒRICA
1.1 Elements constitutius del català
1.2 La Romània
1.3 El naixement del català
1.4 Els primers textos catalans
1.5 Ramon Llull i la consolidació de la llengua
1.6 L'Humanisme i la Cancelleria Reial
1.7 L'anomenada "Decadència" i la persecució de la llengua
1.8 La Renaixença
2. NOCIONS DE DIALECTOLOGIA
2.1 Els territoris de parla catalana
2.2 El català oriental i l'occidental
2.3 Els dialectes orientals continentals
2.4 Els dialectes orientals insulars
2.5 Els dialectes occidentals
2.6 Els trets dialectals locals
2.7 Alguns parlars de transició
3. NOCIONS DE GRAMÀTICA HISTÒRICA
3.1 FONÈTICA HISTÒRICA
3.1.1 Aparició de les palatals i la ve baixa
3.1.2 Evolució dels grups llatins CE i CI
3.1.3 Aparició de la d epentètica en els grups NR i LR
3.1.4 Aparició del grup tl / tll
3.1.5 Evolució del grup llatí CT
3.1.6 Pèrdua de l'oclusiva dels grups llatins ND i NB
3.1.7 Iodització tradicional
3.1.8 Pèrdua de la N final llatina
3.1.9 Emmudiment de consonants finals
3.1.10 Transformació de les vocals llatines en les catalanes
3.1.11 Evolució de la vocal final
3.2 MORFOLOGIA HISTÒRICA
3.2.1 Origen dels articles i els demostratius
3.2.2 Evolució d'algunes formes verbals
3.3. ALGUNS ASPECTES DE L'EVOLUCIÓ LÈXICA
3.3.1 Metàtesis, analogies i encreuaments lèxics
3.3.2 Metonímies i sinècdoques
3.3.3 Ultracorreccions
3.4. ONOMÀSTICA
3.4.1 Classificació dels topònims
3.4.2 Alguns problemes en la grafia de topònims
3.4.3 Visió històrica i origen més comú dels antropònims
El currículum de Josep Maria Virgili, qui impartirà el curs, és el següent:
CURRÍCULUM DE JOSEP MARIA VIRGILI i ORTIGA
ESTUDIS:
Mestre de Català de grau elemental de la Junta Assessora per a l'Ensenyament de Català (JAEC) (1972).
Certificat de capacitació per a l'ensenyament de la llengua catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat de Barcelona i Estudis Universitaris Catalans (IEC) (1975)
Mestre de Català de grau mitjà de la Junta Assessora per a l'Ensenyament de Català (JAEC) (1976)
Magisteri (especialitats de Matemàtiques i Ciències Naturals) (1972).
Filologia catalana (llicenciatura 1985 i cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona, 1992).
VIDA LABORAL
10 anys de mestre d'ensenyament primari i 24 anys de catedràtic d'institut (Llengua Catalana i Literatura).
Professor de català al Casal Riudomenc de Riudoms (197576)
Professor de català dels cursos organitzats per Òmnium Cultural entre els anys 1976 i 1982, per correspondència i presencials (3 a Montroig, 2 a Montbrió, 2 a Riudecanyes i un a Riudecols).
PUBLICACIONS:
"Enquesta sociolingüística sobre la vila de Riudoms" (1985), llibre guanyador del Premi d'Investigació "Arnau de Palomar" (1984) atorgat pel Centre d'Estudis Riudomencs "Arnau de Palomar".
L'occitan coneguèt son epòca daurada entre los sègles XI e XIII gràcias a sa literatura e subretot las composicions dels trobadors que coneguèron de succès per tota Euròpa.
Sens estat per encoratjar la transmission e ne far la valorizacion, patís la politica lingüicida de l'Estat francés, mas tanben la passivitat de Mónegue e de l'estat italian. Sonque lo Principat de Catalonha, dins l'Estat espanhòl, reconeis l’occitan coma lenga oficiala, e pròpria de la Val d'Aran, que l'ensenhament public lo generaliza.
Amb aquò, la lenga es grèvament menaçada. Se pensa uòi que mens de 200.000 personasla parlan.
S'ha feito de nuey. Tu m'aguardas ya. Lo peito me brinca'n tornarte a besar. Lo nuestro querer no se crebará anque charrenmuito y te fagan plorar. Yo no'n quiero vier güellos de cristal mulláus por glarimas que culpa no han. Escuita, muller, dixa de plorar. Yo siempre he estau tuyo, tu mía has d'estar. Dicen qu'un querer ye de dos, no más, y que ye más fácil ferlo caminar, cuando l'uno caye, l'otro a devantar. Cuando l'uno caye, l'otro a devantar; s'ha feito de nuey, tu m'aguardas ya, lo peito me brinca, te quiero besar!
Para brindar a su idioma la inmortalidad del papel, se ha puesto a traducir grandes clásicos de la Literatura. Ha puesto el punto final a La Perla, de John Steinbeck; y ahora echa el resto para culminar El Decaméron, de Boccaccio. Es una tarea ingente, quizás sólo al alcance de un superaragonés.
La hazaña imposible de Ramoncho Guimerá -40 años- (casi 48 ya) germina en un estudio de Bad Hersfeld, Alemania. Le llaman "pirado" -"eso me lo dice cualquiera"-, pero también le insultan y le amenazan a través de Facebook. (hace mucho que no tengo cuenta de Carallibre ni de Instagram, alguien hizo una jugarreta para que me eliminaran, pero no se esperaba que así tengo más tiempo para tocarles los cojones, editando textos antiguos, como los juramentos y homenajes de 842, el Lexique Roman y Choix des Poésies, etc, etc.)
Es difícil cifrar cuántas personas hablan esta lengua de la zona oriental de Aragón. Sus partidarios han llegado a recabar más de 3.500 firmas y el grupo de Facebook reúne a 1.400 miembros. Moncho, en conversación con este diario, aclara que él no está en contra del catalán. Lee en esta lengua y se entiende perfectamente en este idioma (y el occitano también lo entiendo, aunque no lo hablo con nadie). Pero critica el afán de ciertos grupúsculos nacionalistas que pretenden "absorberles".
Se dice REDS o RETS en Peñarroija, pero él escribe XARXES, y aunque considera catalán al chapurriau de Peñarroya, escribe con palabras "forasteres", foranas, como nosaltros, nosaltres, cuando se dice natros o natres. No es más tonto porque ya no puede.
Con sus traducciones, Moncho procura marcar las fronteras entre una y otra lengua. Cuenta con una gruesa dificultad: no existe siquiera un diccionario del chapurriau. Para más inri, la Real Academia Española de la Lengua (RAE) sólo recoge el término en forma de verbo: "Chapurrear es hablar una lengua con dificultad y cometiendo errores". Sobre este punto, el idealista aragonés discurre: "Fíjate qué curioso. Los nacionalistas catalanes se agarran a la RAEpara justificar la absorción". Otra de sus técnicas consiste en actualizar una lista de palabras en chapurriau que no existen en catalán. / Más el DCVB del IEC, donde sale País Valencià y otras mentiras catalanistas. /
Todo empezó hace quince años. Dio a leer una obra de teatro y algunos poemas a un autor de su pueblo, un catalanista. Le dijo que eso era catalán, que nada de chapurriau/ y que se tenía que normalizar con la ortografía inventada de Pompeyo Fabra. / No era de mi pueblo ese hombre. La obra de teatro se llama anem al bolet, de momento inédita. La tiene poca gente. / "Ya no le dejé ningún material más. No sólo se puede traducir del español, también podría hacerlo del propio catalán". / Y del occitano también podría, porque es casi calcado al catalán, tanto antiguamente como ahora. /
La política les da la espalda. A izquierda y derecha. El PSOE y sus socios, actualmente en el Gobierno autonómico / eso va fluctuando /, sólo aceptan dos lenguas, además del castellano: el catalán de Aragón y el aragonés. El PP catalogó el chapurriau como "lengua del Aragón oriental" / Lo del LAPAO fue de traca, no sé si hay alguien en la DGA que sepa leer en aragonés antiguo. No confundir con la Fabla batúa./ "No nos apoya ninguno. Las normativas nos perjudican, por eso luchamos a nuestra manera".
A pesar de sus cinco años en Alemania, Moncho no ha perdido el acento /el castellano con acento aragonés/. Vive allí con su pareja y trabaja en una empresa de logística, que surte de miles de libros a Amazon. "Esos pasan por mis manos, pero no tengo que leerlos", bromea.
Su madre era castellana / de Alustante, Guadalajara /, pero su padre siempre vivió en Beceite. Con él, chapurriau. Con sus amigos en el patio del colegio, chapurriau. Ahora, a miles de kilómetros, chapurriau. Su lengua le permite referirse a la niebla de tres formas distintas. / y más, boira, boireta, broma, dorondón, borrim; niebla, etc. /
"Martellino, fen vore que estabe paralític, impedit, tullit, simule curás / fa vore que se cure / damún de la sepultura de San Arrigo y, vist lo seu engañ, lo esbatússen; y después de sé pessigat y apresat y en perill de sé penjat, conseguíx escapás". / he ido haciendo algún cambio en diversos blogs, para que haya diferentes versiones de ortografía. /
/ Novela primera /
Moltes vegades passe, mol volgudes Siñores, que aquell que cavile burlás de un atre, y de les coses que tenen que reverensiás, se ha trobat sol en les burles y a vegades per a mal d´ell mateix; per lo que, per a obeí a la Reina y escomensá en una história meua al assunto proposat, vull contátos lo que, primé y después (fora de tota la seua esperansa) mol felísmen, li va passá a un consiudadá nostre.
Ñabíe, no fa encara mol tems, un tudesco a Treviso de nom Arrigo que, sén home pobre, servíe com portejadó a sueldo a qui lay solissitabe y ere tingut per tots com home de Santíssima y bona vida. Per lo que, fore verdat o no, va passá que, al anássen ell als atres, segóns afirmen los trevissanos, que a la hora de la seua mort, totes les campanes de la iglesia mes gran de Treviso van escomensá a soná sense que dingú les tocare. Lo que, tingut per milagre, tots díen que este Arrigo ere san ; y corrén tota la gen de la siudat a la casa aon descansabe lo seu cos, lo van portá com a san a la iglesia majó, portán allí coixos, tullits y segos y demés impedits de consevol enfermedat o defecte, com si tots hagueren de saná al tocá aquell cos. En tanta gentada y tráfec de gen va passá que a Treviso van arribá tres de los nostres consiudadáns, de los que un se díe Stecchi, l´atre Martellino y lo tersé Marchese, homes que, anán per les corts de los Siñós, divertíen a la concurrénsia distorsionánse, parodián, burlánse, imitán a consevol en momos. Estos, no habén estat may allí, se van maravillá de vore pédre lo cul a tots y, sentit lo motiu de alló, van sentí dessichos de aná a vórel y, dixades les seues coses a un albergue, va di Marchese:
- Volém aná a vore an este san, pero per lo que a mí respecte, no vech cóm podrém arribá hasta nell, perque hay sentit que la plassa está plena de tudescos y de atra gen armada que lo siñó de esta terra, per a que no ñague abalot, fa está allí, y ademés de aixó, la iglesia, per lo que se diu, está plena de gom a gom y ya dingú mes pot entráy.
Martellino, entonses, que dessichabe vore alló, va di:
- Que no sigue per ixo, que de arribá hasta lo cos san ya trobaré la manera. Va di Marchese:
- ¿Cóm?
Va contestá Martellino:
- Te u diré: yo me contorsionaré com un tullit y tú per un costat y Stecchi per l´atre, com si no puguera caminá, me aniréu aguantán, fen com si me voléu portá allí per a que lo san me curo: no ñaurá dingú que, al vóremos, no mos faigue puesto y mos dixo passá. A Marchese y a Stecchi los va agradá lo truco y, sense tardá, eixín del albergue, arribats los tres a un puesto solitari, Martellino se va retórse les máns de tal manera, los dits y los brassos y les cames, y ademés de alló la boca y los ulls y tota la cara, que ere cosa horrible de vore; no haguere ñabut dingú que lo haguere vist que no haguere pensat que estabe paralític y tullit. Y aguantát de esta manera, entre Marchese y Stecchi, se van adressá cap a la iglesia, en aspecte ple de Piedat, demanán humildemen y per amor de Déu a tots los que estaben dabán de ells que los faiguéren puesto, lo que fássilmen obteníen; y respetats per tots y tot lo món cridán: «¡féu puesto, dixéu lloc!», van arribá allí aon estabe lo cos de San Arrigo y, per algúns gentilhomes que estaben al seu voltán, va sé Martellino alsat y colocat damún del cos per a que puguere alcansá la grássia de la salut.
Martellino, com tota la gen estabe mirán lo que passabe en ell, va escomensá, com qui u sabíe fé mol be, a fingí que un de los seus dits se estirabe, y después la má, y después lo bras, y aixina tot sansé va arribá a estirás. Lo que, veénu la gen, tan gran sorollina en alabansa de San Arrigo féen que un tro no hauríe pogut sentís. Ñabíe per casualidat un florentino prop que coneixíe mol be a Martellino, pero que per está aixina contorsionat cuan va sé portat allí no lo habíe reconegut. Éste, veénlo adressat, lo va reconéixe y va escomensá a riure y a di:
- ¡Siñó, fes que li dólgue! ¿Quí no haguere cregut al vórel vindre que de verdat fore un lissiat?
Van sentí estes paraules uns trevissanos que li van preguntá:
- ¡Cóm! ¿No ere éste impedit?
A lo que lo florentino va contestá:
- ¡No u vullgue Déu! Sempre ha sigut tan dret com natros, pero sap milló que dingú, com hau pogut vore, fé estes burles de contorsionás y ficá les postures que vol.
Tal com van sentí aixó, no los va fé falta datra cosa: per la forsa se van obrí pas y van escomensá a cridá:
- ¡Agarréu presso an eisse traidó que se burle de Déu y de los sans, que no sén tullit ha vingut aquí per a insultá al nostre san y a natros fénse lo tullit! Y, dién aixó, li van fótre les máns a damún y lo van fé baixá de aon estabe, y agarránlo per los pels y esgarránli tots los vestits van escomensá a fótreli puñades y puntapéus a mansalva, y no se considerabe home qui no corríe a fé lo mateix.
Martellino cridabe: - ¡Piedat, per Déu!
Y se defeníe cuan podíe, pero no li servíe de res: les potades y cósses que li arreáben se multiplicaben per moméns. Veén aixó, Stecchi y Marchese van escomensá a dis que la cosa pintabe mal; y tenín temó de ells mateixos, no se atrevíen a ajudál, cridán jun en los atres que lo mataren, encara que pensán sin embargo cóm podríen arrancál de les máns del poble cabrejat, que lo haguere estronchinat en tota sertesa si no haguere ñabut un expedién que Marchese va agarrá de repén:
Están allí fora tota la guardia de la señoría, Marchese, lo mes pronte que va pugué sen va aná al que estabe en representassió del corregidó y li va di:
- ¡Piedat, per Déu! ña aquí algú mol roín que me ha furtat la bossa en uns bons sen floríns de or; tos rogo que lo prengáu per a que puga recuperá lo meu. Enseguida, al sentí aixó, una dotsena de soldats van córre cap aon lo miserable Martellino ere esquilat y trasquilat sense estisores y, obrínse pas entre la chusma en lo esfors mes gran del món, tot esbatussat y espentolat lo van traure de entre les máns y lo van portá al palau del corregidó, aon lo van seguí mols que se sentíen ofesos (ofenguts) per nell, y habén sentit que habíe sigut detengut per lladre, van escomensá a di tots que los habíe futut lo estiró tamé a les seues bosses. Sentín aixó lo juez del corregidó, que ere un home áspre, emportánsel apart lo va escomensá a interrogá.
Pero Martellino contestabe fen bromes, com si no fore res está an aquella presó; per lo que lo juez, alterat, fénlo lligá en una maroma li va fé fótre uns bons bots, en ánimo de féli confessá lo que díen per a después penjál. Pero después de vóres en los peus a enterra, preguntánli lo juez si ere verdat lo que contra ell díen, no valénli di que no, va di:
- Siñó meu, estic preparat per a confessátos la verdat, pero féu que cadaú de los que me acusen digue aón y cuán ni hay tret la bossa, y tos diré lo que yo hay fet y lo que no. -
Lo juez ne va fé cridá a uns cuans, la un diebe que lay habíe robat fa vuit díes, l´atre que sis, l´atre que cuatre, y algúns díen que aquell mateix día. Sentín aixó, Martellino va di:
- Siñó meu, tots estos mentíxen en tota la seua boca: y de que yo dic la verdat tos puc doná esta proba, que may había estat an esta siudat y que no estic an ella mes que desde fa poc; y al arribá, per la meua desventura, vach aná a vore al cos san, aon me han trasquilat tan com veéu; y que aixó que dic es sert tos u pot aclarí lo ofissial del siñó que va registrá la meua entrada, y lo seu llibre y tamé lo meu possadero. Per lo que, si trobáu sert lo que tos dic, no vullgáu com éixos homes malvats destrossám y matám.
Mentres les coses estaben en estos termes, Marchese y Stecchi, que habíen sentit que lo juez del corregidó prossedíe contra nell en inquina, saña y rabia, y que ya lo habíe torturat, van tindre molta temó, diénse:
- Mal ham cavilat; lo ham tret de la paella per a fótrel al foc, l´ham tret del foc per a aviál als calius, a les brases. Per lo que, movénse en tota pressa, buscán al amo de la fonda, li van contá tot lo que los habíe passat; de lo que, enriénsen éste, los va portá a vore a un tal Sandro Agolanti que vivíe a Treviso y teníe gran influénsia en lo siñó, y contánlay tot, li van rogá que en ells intervinguere en les hassañes de Martellino, y aixina se va fé. Y los que van aná a buscál lo van trobá encara en camisa dabán del juez y tot desmayat y tremolós perque lo juez no volíe sentí res en lo seu descárrec, y com odiabe als florentinos, estabe completamen disposat a fel ahorcá y no volíe tornál al siñó, hasta que va sé obligat a féu contra la seua voluntat. Y cuan va está dabán d´ell, y li habíe dit totes les coses pel seu orden, va demaná que com suma grássia lo dixare anássen perque, hasta que a Florencia no estiguere, sempre li pareixeríe tindre la maroma al coll. Lo siñó sen va enriure de tal aventura y, donánlos un traje per home, sobrepassán la esperansa que los tres teníen de eixíssen be de tal perill, sanos y salvos sen van entorná a casa seua.