champouirau, chapurriau, chapurriat, chapurreau, la franja del meu cul, parlem chapurriau, escriure en chapurriau, ortografía chapurriau, gramática chapurriau, lo chapurriau de Aguaviva o Aiguaiva, origen del chapurriau, dicsionari chapurriau, yo parlo chapurriau; chapurriau de Beseit, Matarranya, Matarraña, Litera, Llitera, Mezquín, Mesquí, Caspe, Casp, Aragó, aragonés, Frederic Mistral, Loís Alibèrt, Ribagorça, Ribagorsa, Ribagorza, astí parlem chapurriau, occitan, ocsitá, òc, och, hoc
viernes, 8 de mayo de 2026
Sauma, Saumiera, Saumieira, Saumier, Saumada, Saur, Sor, Saurar
domingo, 11 de febrero de 2024
Echo - Eira
Echo, s. m., lat. echo, écho.
Echo, so es la votz que retendis en las vals cant hom crida sus per lo pueg. V. et Vert., fol. 23.
(chap. Eco, aixó es la veu que ressone a les valls cuan hom cride desde dal del puch.)
Écho, c'est la voix qui retentit dans les vallées quand on crie au-dessus par la montagne.
CAT. ESP. (chap.) Eco. PORT. Ecco. IT. Eco (N. E. como Umberto).
Edi, s. m., lat. haedus, petit bouc, bouquet.
Edi o cabrit pel ha plus lonc et rude que anhel.
(chap. Chotet o cabrit té lo pel mes llarg y basto que lo cordé.)
Eluc. de las propr., fol. 250.
Bouquet ou chevreau a le poil plus long et rude qu'agneau.
Edifici, s. m., lat. aedificium, édifice, bâtisse.
Nostre trebalh del edifici que avem fach.
(chap. Nostre treball del edifissi que ham fet.)
Tit. de 1434, Hist. de Nîmes, t. III, pr., p. 242.
Notre travail de l'édifice que nous avons fait.
Fig. Chai edificis de vertuz. Trad. de Bède, fol. 15.
(chap. Cau lo edifissi de virtuts.)
L'édifice des vertus tombe.
- Machine de guerre.
El reis Henrics si fes metre dels edificis en aquella part on saub qu'el murs era rotz. V. de Bertrand de Born.
Le roi Henri fit mettre des machines de guerre en cette partie où il sut que le mur était rompu.
CAT. Edifici. (N. E. - ¿Cómo se dice en catalán edificio? - Edifici – Ya sé que es difícil, pero ¿cómo se dice?
ESP. PORT. Edificio. IT. Edifizio. (chap. Edifissi, edifissis.)
2. Edificament, s. m., édifice, bâtisse.
Mesuri las tors hautas e 'ls edificamentz.
(chap. Yo medixco les torres altes y los edificamens, edifissis, edificassions.)
P. de Corbiac: El nom de. Var.
Je mesure les hautes tours et les édifices.
ANC. FR. Sus un malvez fondement
N'est fet bon édefiement.
Godefroi de Paris, Chr. métr., p. 114.
PORT. IT. Edificamento.
3. Edificatio, Hedificatio, s. f., lat. aedificatio, édification, bâtisse, construction.
La festa de la edificatio d'aquesta glicia.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 36.
La fête de l'édification de cette église.
En que fo figurada la edificatio del temple.
Eluc. de las propr., fol. 160.
En quoi fut figurée la construction du temple.
- Fig. Edification, bon exemple.
Vos est hedifications de Dieu... per so que la glieyza recepia hedificatio.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Vous êtes bâtisse de Dieu... afin que l'église reçoive édification.
A la honor de Dieu et a la hedificatio de lur pruesme.
A follas paraulas de mala hedificatio.
V. et Vert., fol. 82 et 104.
A l'honneur de Dieu et à l'édification de leur prochain.
A folles paroles de mauvaise édification.
CAT. Edificació. ESP. Edificación. PORT. Edificação. IT. Edificazione. (chap. Edificassió, edificassions)
4. Edificar, Hedificar, v., lat. aedificare, bâtir, édifier.
Vos edifiques, so es bastitz una maison en la terra d'aquela heretat.
Trad. du Code de Justinien, fol. 6.
Vous édifiâtes, c'est-à-dire bâtîtes une maison en la terre de cet héritage.
Lo temple que ton senhor payre avia en cor de edificar.
Hist. abr. de la Bible, fol. 41.
Le temple que ton seigneur père avait en pensée d'édifier.
Hedificar lo monastier. Philomena.
(chap. Edificá lo monasteri.)
Édifier le monastère.
Dels test dels uous lors cazas edifico. Eluc. de las propr., fol. 156.
(chap. Ells edifiquen les seues cases de les clasques dels ous.)
Ils bâtissent leurs cases des coquilles des oeufs.
Fig. Cel que prophetisa hedifica la gleyza.
Trad. de l'Ép. de S. Paul aux Corinthiens.
Celui qui prophétise édifie l'église.
Part. prés. Auzels cantans et nis edificans.
Eluc. de las propr., fol. 123.
Oiseaux chantants et bâtissant nids.
CAT. ESP. PORT. Edificar. IT. Edificare. (chap. edificá: edifico, edifiques, edifique, edifiquem o edificam, edifiquéu o edificáu, edifiquen; edificat, edificats, edificada, edificades.)
5. Edifiar, v., édifier, construire, bâtir.
Al mostier de Verdelai que el avia edifiat.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 97.
Au monastère de Verdelai qu'il avait construit.
- Fig. Édifier, exciter à la vertu par ses exemples, par ses discours. Scientia efla, charitaz edifia... Cant edifia sainta gleisa per lo merite de sa vida.
Trad. de Bède, fol. 35 et 79.
La science enfle, la charité édifie... Quand il édifie la sainte église par le mérite de sa conduite.
ANC. FR. Seient édifiet li mur de Jérusalem.
Anc. tr. du Miserere, Bibl. cott.
Sur tous les lieux plaisans et agréables,
Édifiés de manoirs convenables.
Eustache Deschamps, p. 13.
6. Rehedification, s. f., lat. reaedificationem, réédification.
Per la construction et rehedification de, etc. A la rehedification et conservation. Tit. de 1468. DOAT, t. XCV, fol. 193.
Pour la construction et réédification, de, etc..
A la réédification et conservation.
CAT. Reedificació. ESP. Reedificación. PORT. Reedificação. (chap. Reedificassió, reedificassions.)
IT. Riedificazione.
7. Reddificar, v., lat. reaedificare, réédifier, rebâtir.
Fera abatre e demolir sans jamais reddificar.
Chronique des Albigeois, col. 102.
Fera abattre et démolir sans jamais rebâtir.
ANC. FR. Ceux de dedans, en grand diligence, les rédifioient de bois.
Monstrelet, t. I, fol. 129.
CAT. Redificar, reedificar. ESP. PORT. Reedificar. IT. Riedificare. (chap. reedificá, se conjugue com edificá.)
Editio, s. f., lat. editio, édition.
Comparet las o las ajustet ab las autras editios.
Cat. dels apost. de Roma, fol. 25.
Il les compara ou les accorda avec les autres éditions.
CAT. Edició. ESP. Edición. PORT. Edição. IT. Edizione.
(chap. edissió, edissions.)
Edra, s. f., lat. hedera, lierre.
Bagas d'edra hi metretz...
En un fust d'edra vert e gros
... faretz far un cros.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Vous y mettrez des baies de lierre.
Dans un bois de lierre vert et gros... vous ferez faire un creux.
Edra pren nom de herere qui vol dire gafar, quar si rapa et gafa.
Eluc. de las propr., fol. 206.
Edra (lierre) prend nom de haerere qui veut dire mordre, car il s'attache et mord.
CAT. Hedra. ESP. Yedra (hiedra). PORT. Hera. IT. Edera. (chap. hedra, hedrera.)
Efimeron, s. m., lat. ephemeron, éphimeron, sorte de poisson.
Aquel peyssho de mar, nomnat efimeron, aquel jorn mor el qual naysh.
(chap. Aquell peix de mar anomenat efimeron, mor lo día que naix;
per naixó se diu aixina, perque es efímero, que no dure gens.)
Eluc. de las propr., fol. 88.
Ce poisson de mer, nommé éphimeron, meurt le même jour auquel il naît.
2. Efimer, Effimer, adj., lat. ephemerus, éphémère, de peu de durée.
La prumiera especia de febre es dita effimera... Efimera es talment dita, quar efimeron, don ve aquest nom, vol dire simple.
Eluc. de las propr., fol. 87 et 88.
La première espèce de fièvre est dite éphémère... Elle est ainsi dite éphémère, parce que efimeron, dont vient ce nom, veut dire simple.
ESP. Efímero. PORT. Efemero. IT. Effimero.
3. Femelh, adj., éphémère.
Quar ilh son voutis e menor,
Femelh et ab mens de vigor.
Brev. d'amor, fol. 41.
Car ils sont inconstants et moindres, éphémères et avec moins de vigueur.
Efrun, Enfrun, adj., triste, morose, refrogné, avide.
Per tolre flac cor et efrun.
R. Vidal de Bezaudun: En aquel temps.
Pour enlever coeur faible et triste.
Enfrus e glotz iest e lagz.
Le Moine de Montaudon: Gasc pec.
Tu es refrogné et glouton et laid.
ANC. FR. Vilains enfrums fel et estous.
Roman du Renart, t. IV, p. 19.
Moult est richesce enfrume et gloute.
Roman de la Rose, v. 10905.
Dex, qui nos forma uns et uns,
Ou il est or fel et enfruns
Au povre, ou il est ses vengerres.
Helinand, Vers sur la Mort.
2. Ufruna, s. f., déplaisir, mauvaise grâce, mécontentement.
Non ac bon chavaler...
Que no aia sa part ses nulha ufruna.
Roman de Gerard de Rossillon, fol. 103.
Il n'y eut bon chevalier... qui n'ait sa part sans nul mécontentement.
3. Efrunamens, adv., avidement, gloutonnement.
Segon que hom manja plus efrunamens en tant es majors lo peccat.
V. et Vert., fol. 21.
Selon que l'on mange plus gloutonnement d'autant est plus grand le péché.
Egruvir, v., gémir, soupirer.
Esgardans el cel, egruvi.
(chap. Mirán al sel, suspire; v. suspirá.)
Trad. du nouv. Test., S. Marc, ch. 7.
Regardant au ciel, il soupira.
Egua, Ega, s. f., lat. equa, cavale, jument.
Mul e mulas foron pueis creadas d'aze e d'egua.
(chap. Los machos y mules van sé después creats de ruc, ase, burro y de yegua; ase : acémila y varians; ruc : rucio; lo apellit Mulet abunde a Calaseit, pero lo mes burro es Carlos Rallo Badet.)
Liv. de Sydrac, fol. 28.
Mulets et mules furent ensuite créés d'âne et de jument.
Si tu fas montar a ton caval ma ega.
(chap. literal: Si tú fas montá a ton caball ma yegua; ma : la meua.)
Trad. du Code de Justinien, fol. 55.
Si tu fais saillir ma jument par ton cheval.
ANC. FR. Loua les jumens ou eques... pour piquer ou batre son mil ou blé.
Lett. de rém., 1408. Carpentier, t. II, col. 235.
On lit dans le Roman du comte de Poitiers, v. 209:
Quant est montés sor s'aigue mor.
Ce qui signifie cavale moresque.
CAT. Egua. ESP. Yegua. PORT. Egoa. (chap. Yegua, yegües.)
2. Egatier, s. m., lat. equarius, gardeur de juments.
O pastor, o vaquier,
Egatier, o porquier
E d'autres noms que i a.
G. Riquier: Pus Dieu m'a.
Ou pâtre, ou vacher, ou gardeur de juments, ou porcher et d'autres noms qu'il y a.
ANC. CAT. Eguater. ESP. Yegüero. PORT. Egoariço. (chap. yegüé, yegües, yegüera, yegüeres.)
Egypani, s. m., égipan.
Cimbols et autres estrumens sonats per egypanis et satiris.
Eluc. de las propr., fol. 174.
Cymbales et autres instruments touchés par égipans et satyres.
(ESP. Egipán, ser fabuloso, mitad cabra, mitad hombre.)
Eira, s. f., lat. area, aire à battre le blé.
E 'l desme de t' eira. Trad. de Bède, fol. 46.
Et la dîme de ton aire.
CAT. ESP. Era. PORT. Eira. IT. Aia. (chap. era, eres de batre.)
domingo, 9 de abril de 2017
gabarrera, picaesquenes, gavarrera, rosa canina
Planta rosàcia de l'espècie Rosa canina: arbust que es fa alt d'un a dos metres, de branques robustes armades de punxes fortes i ganxudes, i que fa les flors rosades o blanques i el fruit oblong vermell que conté uns granets que en contacte amb la pell produeixen coïssor (pir-or., or., occ., val., bal.); cast. escaramujo, agavanzo, zarzaperruna.
Sinòn.:— || 1, roser bord, roser d'hivern, roser de pastor, rosa de ruc, roser de muntanya (el fruit té diferents noms, com despullabelitres, tapaculs, grataculs, grataesquenes, perquè els nois solen desgranar-lo entre camisa i esquena de llurs companys i els fan gratar rabiosament);— || 2, lligabosc, mareselva, dolçamel, xuclamel (xúclamela no), gallet.
//
//
wikipedia en aragonés inventado - Ayerbe (ahí hierve el agua a 100 grados centígrados)
miércoles, 13 de marzo de 2024
Lexique roman; Fornir - Fors
Fornir, v., fournir, garnir.
Voyez Muratori, Diss. 33.
Non pot fornir son chant. Deudes de Prades, Auz. cass.
Ne peut fournir son chant.
Part. pas. Plus agradans e plus fornitz.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Plus agréable et plus fourni.
CAT. ESP. PORT. Fornir. IT. Fornire.
Forre, s. m., fourrage, paille.
Erbatge de sa terra, forre ni fen. Roman de Gerard de Rossillon, fol. 19.
(chap. Herbache de sa terra, forrache y fenás.)
Herbage de sa terre, fourrage ni foin.
ANC. FR. Isnelement l'a ou forre boutée.
Roman d'Agolant, v. 615.
Ne sert à rien de faire barbe de fouarre.
Camus de Belley, Diversités, t. 1, fol. 263.
2. Fouratge, s. m., fourrage, pillage.
Se atendion al dit fouratge.
Chronique des Albigeois, col. 44.
S'attendaient audit pillage.
ESP. Forrage (forraje). PORT. Forragem. IT. Foraggio. (chap. Forrache, forraches; minjá per al bestiá, tan de cárrega com de carn o lleit; palla, aufals, pipirigallo, fenás, avena, sibada, vessa, soja - no ne ñabíe cuan yo encara anaba al bestiá -, blets, etc.)
3. Folrier, s. m., fourrier, pillard, fourrageur. (Dans le domaine militaire, le fourrageur est le cavalier qui allait sur le terrain ennemi pour enlever le fourrage ou nourrir ses chevaux...)
XIIII (XIV) leguas van avan li folrier.
Roman de Fierabras, v. 214.
Quatorze lieues vont avant les fourriers.
ESP. Forragero (forrajero). PORT. Forrageiro. IT. Foraggiere.
(chap. Forraché, forrachés: caballé que entrabe al terreno enemic per a robá lo forrache o per a alimentá lo seu caball y datres besties de cárrega que solíen portá: macho, mula, be desmemoriada o en bona memoria, burro, ruc, burra, somera, animals de cuatre potes que tenen mes inteligensia que los catalanistes de dos.)
4. Fourrejar, Fourregiar, v., fourrager, piller.
Son volguts anar fourregiar los que eran morts.
Aquels que fourrejavan. Chronique des Albigeois, col. 44.
Sont voulus aller piller ceux qui étaient morts.
Ceux qui fourrageaient.
ANC. FR. Ce nonobstant les dits Anglois
Les pillerent et fouragerent.
Vigiles de Charles VII. t. II, p. 2.
ESP. (forrajear) PORT. Forragear. IT. Foraggiare.
Fors, adv., lat. foris, hors, dehors.
Sion trap tendut per fors jazer.
(chap. literal: Que siguen tendes esteses per a fora dormí; que se estenguen tendes per a dormí afora. Trap se li díe a una tenda de campaña, que normalmén estaben fetes de drap, draps, tela, teles, com les famoses de Mongolia y datres paísos no catalans. Los draps de Peñarroija de Tastavins tos u poden explicá mol be, perque són espessialistes en la llengua ocsitana y lo seu dialecte catalá.
Lo maestre de estos borinots es Ignacio Sorolla Vidal.)
Bertrand de Born: Non estarai.
Que tentes soient tendues pour coucher dehors.
Prép. Dedins e fors son repaire. V. de Raimond de Miraval.
(chap. Adins y afora del seu domissili; de casa seua.)
Dedans et hors sa demeure.
Prép. comp. Sui fors dei dreg viatge.
B. de Ventadour: La doussa.
Je suis hors du droit chemin.
Conj. comp. Fors quant tu... m' en absolveras. Tit. de 1036.
(chap. Fora (exepte) cuan tú... m'en absoldrás, me dispensarás (de fé lo que estic prometín ara. Són fórmules de fidelidat, com les del añ 842, coneguts com a serments, sagramens, homenaches.)
Hormis quand tu... m'en dispenseras.
Enans, sapchatz tos temps vos servirai,
Fors que jamais vostres drutz no serai.
Pierre de Barjac: Tot francamen.
Au contraire, sachez que toujours je vous servirai, excepté que jamais je ne serai votre amant.
ANC. FR. Cunseil pristrent ke fors istreient,
E fors al plein les atendreient.
Roman de Rou, v. 6655.
Le feri si parmi le cors
Que le tronçon en paru fors.
Roman du Renart, t. III, p. 245.
IT. Fore, fuore, fori, fuori.
3. Foras, Fora, adv., lat. foras, hors, dehors.
Menet lo ab si foras, lonh del castel.
(chap. Lo porte en ell afora, lluñ del castell.)
V. de Guillaume de Cabestaing.
Le mena avec soi dehors, loin du château.
Prép. comp. Que res no y aia part en me
Mas vos sola, foras de Dieu.
Arnaud de Marueil: Totas bonas.
Que rien n'y ait part en moi que vous seule, en dehors de Dieu.
ANC. ESP.
E foras por precio bono non daba ren por al.
Poema de Alexandro, cop. 2021.
CAT. Fora. ESP. MOD. Fueras, fuera. PORT. Fora. IT. Fora, fuera. (chap. Fora, afora, a les afores.)
3. Defors, adv., dehors.
Es malvatz defors e dedins.
(chap. Es malvat afora y adins; a fora y a dins.)
Pierre d'Auvergne: Chantarai.
Est mauvais dehors et dedans.
Defors son sanh Andrieus,
E 'l cor es dedins juzieus.
Raimond de Castelnau: Er a ben.
Dehors sont saint André, et le coeur au dedans est juif.
ANC. FR. Et s'el vous chastie defors,
Aiés dedans cuer d' aiment.
Roman de la Rose, v. 4020.
4. Deforas, adv., dehors.
Es dins poiritz e vermenos,
E deforas par bels e bos.
Roman de Jaufre, fol. 32.
Est dedans pourri et vermineux, et dehors paraît beau et bon.
ANC. ESP. Non deve ser esleido defora de la cibdat.
(MOD. No debe ser elegido de fuera de la ciudad.)
Fuero Juzgo, t. I, p. 3.
CAT. Defora. ESP. MOD. Defuera (afuera; de fuera).
5. Forceis, prép., hormis, excepté.
Conj. comp. Non tenias negun garent de toz pechaz, forceis que te mezeus. Trad. de Bède, fol. 2.
Que tu ne tiennes nul garant de tes péchés, excepté que toi-même.
6. Foral, adj., exclu.
Que sia foral del cosselh del baile.
Tit. de 1294. DOAT, t. XCVII, fol. 253.
Qu'il soit exclu du conseil du bailli.
7. Forda, adj., extérieur.
Cant nostre fordas hom, so es nostra charns, dejuna, el cors dedins ora.
Trad. de Bède, fol. 53.
Quand notre homme extérieur, c'est-à-dire notre chair, jeûne, le coeur au-dedans prie.
Fig. Si alcus te chastia del pechat forda, tu, li cofessa los pechaz que sunt dins te. Trad. de Bède, fol. 50.
Si aucun te reprend du péché extérieur, toi, confesse-lui les péchés qui sont dans toi.
8. Forsaic, adj., impertinent.
No sias orgolhos ni forsaics. Trad. de la Règle de S. Benoît, fol. 6.
(chap. No sigues orgullós ni impertinén - com Carlos Rallo Badet, Pininfarinetes, lo tonto inútil del catalanisme.)
Ne sois orgueilleux ni impertinent.
9. Foresgue, adj., qui est du dehors, étranger, sauvage.
Si voletz un auzel foresgue,
En tres jorns, far aisi domesgue.
Deudes de Prades, Auz. cass.
Si vous voulez, en trois jours, faire ainsi domestique un oiseau sauvage.
10. Forestier, Forastier, Forasteyr, adj., du lat. foris stare, étranger.
Es mays de reson que l'argent... resta en las mans dels subgiects que d'autras personas forestieras. Statuts de Provence. BOMY, p. 14.
Il est plus de raison que l'argent... reste dans les mains des sujets que d'autres personnes étrangères.
Subst. Cels del covent e 'ls forestiers. V. de S. Honorat.
(chap. Los del convén y los forastés.)
Ceux du couvent et les étrangers.
- Forestier, qui est situé en dehors.
De las vilas forasteyras.
(chap. De les viles forasteres.)
Priv. conc. par les R. d'Angleterre, p. 17.
Des villes forestières.
CAT. Foraster. ESP. Forastero. PORT. Forasteiro. IT. Forestiere, forestiero.
(chap. Forasté, forastés, forastera, forasteres.)
11. Forostar, v., chasser, bannir.
Part. pas. A forostada honor de son paes.
Aimeri de Peguilain: Totas honors.
A banni honneur de son pays.
martes, 25 de agosto de 2020
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA PRIMERA.
JORNADA SÉPTIMA. NOVELA PRIMERA.
Gianni Lotteringhi sen cridá de nit a la porta; desperte a la seua dona y ella li fa creure que es un fantasma; lo van a conjurá en una orassió y les cridades paren.
Siñó meu, me haguere agradat moltíssim, si a vos tos haguere vingut be, que un atra persona en ves de yo haguere escomensat tan bona materia com es esta de la que parlarem avui; pero ya que voleu que siga yo qui a los demés anima, u faré de bona gana. Me les ingeniaré, caríssimes siñores, en contátos algo que tos pugue sé útil en un futur, perque si les demés són com yo, totes som temoriques, y mes de los fantasmes, que Deu sabrá que són, yo no u sé, ni hay trobat hasta ara a dingú que u sapiguere, y tots los tenim temó; y per a fels marchá cuan vinguen a vatres, prenén bona nota de la meua história, adependréu una santa y bona orassió, y que va mol be per an estos casos.
Va ñabé a Florencia, al barri de San Brancazio, un comersián que se díe Gianni Lotteringhi, home mes afortunat al seu arte que sabut en atres coses, perque tenín algo de simplet, ere mol sobín capitá de los cantadós del laude de Santa María la Nova, y teníe que ocupás del coro, y teníe datres ocupassións que lo teníen entretengut. En aixó ell se teníe en mol; y alló li passáe perque mol assobín, com home ben acomodat, los donáe bons minjás als flares. Estos, com la un unes calses, l´atre una capa y datre un escapulari li traíen sobín, li enseñaben bones orassións y li resáen lo parenostre en vulgar, y la cansó de San Alejo y lo lamén de San Bernardo y les alabanses de doña Matelda y atres tonteríes tals, que ell teníe en gran apressio y totes per la salvassió de la seua alma les díe mol diligenmen. Teníe este Gianni una dona majíssima y atractiva, de nom doña Tessa y ere filla de Mannuccio de la Cuculia, mol sabuda y previsora; ella, veén la simplesa del home, com estáe enamorada de Federigo de los Neri Pegolotti, que ere mol hermós y pincho, y ell estáe enamorat de ella, va arreglá en una criada seua que Federigo vinguere a parláli a una possesió mol maja que lo dit Gianni teníe a Camerata, aon ella passáe tot lo estiu; y Gianni alguna vegada allí acudíe per la tarde a sopá y a dormí, y pel matí sen entornáe a la tenda y a vegades als seus laudes. Federigo, que mol u dessichabe, aprofitán la ocasió, un día que li va sé manat, al fes de nit, allá que sen va aná, y com no habíe vingut Gianni, per la nit, en mol plaé y tems, va sopá y va dormí en la Siñora, y ella, están als seus brassos, li va enseñá prop de sis dels laudes del seu home. Pero no volén que aquella fore la radera vegada, per a que la criada no tinguere que aná a buscál cada vegada, van arreglá juns esta seguida: que ell, tots los díes, cuan aniguere o tornare de una possesió seua que una mica mes aball estabe, se fixare en una viña que ñabíe prop de la casa de ella, y voríe una calavera de burro damún de un sep de viña. Cuan la veiguere en lo morro girat cap a Florencia, sense falta, per la nit, que acudiguere aon ella, y si no trobabe la porta uberta, que cridare tres vegades, y ella li obriríe; y cuan veiguere lo morro del ruc girat cap a Fiésole, que no vinguere, perque Gianni estaríe allí. Y fénu de esta manera, moltes vegades juns van está. Entre tantes vegades ne va ñabé una a la que, tenín que sopá Federigo en doña Tessa, habén ella fet guisá dos capóns mol gorts, va passá que Gianni, que no teníe que víndre, va arribá mol tart. La Siñora u va sentí mol, y ell y ella van sopá una mica de carn salada o cansalada que habíe fet adobá apart; y la criada va fé portá, en un mantel blang, los dos capóns guisats y mols ous ressién postos aquella tarde, y un canti de bon vi a un jardí seu al que podíe entrás sense aná per la casa y aon ella acostumbrabe a sopá en Federigo alguna vegada, y li va di que ficare aquelles coses al peu de un pressegué que estabe a un pradet; y tan enfadada estáe, que no sen va enrecordá de díli a la criada que se esperare hasta que Federigo vinguere, y li diguere que Gianni estabe allí y que agarrare aquelles coses del hort. Per lo que, anánsen al catre Gianni y ella, y tamé la criada, no va passá mol rato hasta que Federigo va arribá y va cridá una vegada a la porta, que estabe tan prop de la alcoba, que Gianni u va sentí al momén, y tamé la dona; pero per a que Gianni no puguere sospechá de ella, va fé vore que dormíe.
Y, esperán un poc, Federigo va quirdá per segona vegada; de lo que maravillánse Gianni, li va pessigá fluixet a la dona y li va di:
- Tessa, ¿Sens lo que yo séntigo? pareix que criden a la nostra porta. La dona, que mol milló que ell u habíe sentit, va fé vore que se despertabe, y va di: - ¿Qué dius, eh?
- Dic - va di Gianni - que pareix que criden a la nostra porta.
- ¿Criden? ¡Ay, Gianni meu! ¿No saps qué es? Es lo fantasma, del que hay tingut estes nits passades la temó mes gran que may se va tindre, tanta que, alguna nit, cuan lo hay sentit, me hay tapat lo cap y no me hay atrevit a destapámel hasta que ha sigut día cla.
Va di entonses Gianni:
- Va, dona, no tingues tanta temó, si es ell, perque hay dit antes lo Te lucis y la Intemerata y moltes atres bones orassións cuan mos habíem de gitá y tamé hay persignat lo llit de racó a racó en lo nom del Pare y del Fill y del Espíritu San, y no ña que tíndre temó: que no pot, per mol poder que tingue, fémos mal.
La dona, per a que Federigo no sospechare y se enfadare en ella, va deliberá eixecás y féli sabé que Gianni estabe a dins, y li va di al home: - Mol be, tú dis les teues paraules; yo per la meua part no me tindré per salvada ni segura si no lo conjuram, ya que estás tú aquí.
Va di Gianni:
- ¿Y cóm sel conchure?
Va di la dona:
- Yo be u sé, que abansahí, cuan vach aná a Fiésole a per les indulgénsies, una de aquelles ermitañes que ñan allí, Gianni meu, la dona mes santa que Deu te al seu servissi, veénme tan atemorisada me va enseñá una santa y bona orassió, y me va di que la habíe probat moltes vegades abans de sé ermitaña y sempre li habíe servit. Pero Deu sap que sola may me hauría atrevit a probála; Pero ara que estás tú, vull que lo conjurem.
Gianni va di que mol be li pareixíe; y eixecánse, sen van aná los dos a poquetet cap a la porta; afora encara estáe Federigo, sospechánse algo, y una vegada allí, li va di la dona a Gianni: - Ara escupíña cuan yo tu diga.
Va di Gianni:
- Vale.
Y la dona va escomensá la orassió, que ere esta:
- Fantasma, fantasmot, que vas per la nit fen temó, en la coa tiessa has vingut, y en la coa tiessa ten anirás; vésten al hort aon lo pressegué, allí hay ña grassa mascarada y sen cagallóns de les meues gallines; proba del canti y vésten depressa, y no mos faigues mal ni a mí ni al meu Gianni.
Y dit aixó, li va di al home:
- ¡Escupíña, Gianni!
Y Gianni va escupiñá; y Federigo, que estabe a fora y va sentí aixó, se li van passá los sels, y encara ple de melancolía teníe tantes ganes de riure que casi petáe, y en veu baixa, cuan Gianni escupiñáe, díe: - Les dens.
La dona, después de habé conjurat tres vegades al fantasma, va torná al llit en lo seu home. Federigo, que esperabe sopá en ella, sense habé senat y habén entés be les paraules de la orassió, sen va aná al hort y va trobá a la bresquillera los dos capóns, lo vi y los ous, sels va emportá a casa y va sopá en gran gust; y después les atres vegades que se va trobá en la dona sen van enriure mol de este conjur.
Es sert que diuen algúns que la dona habíe girat lo cap pelat del burro cap a Fiésole, pero que un llauradó que passabe per la viña li habíe pegat en una gayata y lo habíe fet girá, y se habíe quedat mirán cap a Florencia, y per naixó Federigo, creén que lo cridáen, habíe vingut, y que la dona habíe dit la orassió de esta guisa: «Fantasma, fantasmot, vésten en Deu, que la calavera del burro no la hay girat yo, que un atre ha sigut, que Deu lo castigo, yo estic aquí en lo meu Gianni»; per lo que, anánsen, sense albergue y sense sopá se habíe quedat. Pero una veína meua, que es una dona mol vella, me va di que tan una com l´atra van sé verdat, segóns lo que ella de chiqueta habíe sentit, pero que la radera no li habíe passat a Gianni Lotteringhi, sino a un que se díe Gianni de Nello, que estabe a Porta San Pietro y ere tan bobo com u va sé Gianni Lotteringhi. Y per naixó, cares siñores meues, a la vostra elecsió dixo pendre la que mes tos agrado de les dos, o si voléu, les dos: tenen molta virtut per an estes coses, com per experiénsia hau sentit; adeprenéules y ojalá que tos servixquen algún día.
miércoles, 24 de marzo de 2021
Estire la garra lo folclorista Carrégalo
Estire la garra lo folclorista Carrégalo, a Valls.

Luis Rajadell, (Luisico catarret, de Valdarrores)
//
Un ignorante de su lengua más se va al otro barrio.
Igual va al barrio Sésamo, donde le enseñarán la diferencia entre catalán y occitano.
Hay varias copias de esta entrada. Por ejemplo en Monchosoft. Y una respuesta muy divertida publicada en La Comarca, Viles i Gents por algún catalanista amigo suyo.
//
El escritor y folclorista José Antonio Carrégalo, nacido en Monroyo hace 70 años, estiró la garra el pasado 20 de marzo, tras una larga enfermedad, en Valls (Tarragona), donde residía habitualmente.
Carrégalo (al ruc, carrégal) fue autor de varios libros sobre las tradiciones de su localidad natal, como ‘Monroyo. El hábitat disperso’, un meticuloso estudio sobre las numerosas masías del municipio, y ‘Mont-roig. El patrimoni inmaterial’, un trabajo sobre la literatura oral editado por el bien untado Instituto de Estudios Turolenses (IET).
También era un buen conocedor de la cultura tradicional de la comarca del Matarraña.
También publicó libros de creación literaria, como el poemario ‘A soca de orella’ o el volumen de relatos ‘Espurnes’. Era, además, colaborador de distintos periódicos del Bajo Aragón y el Matarraña y uno de los principales animadores de la asociación cultural local Sucarrats de Monroyo, así como de su revista ‘Plana Rasa’.
José Antonio Carrégalo mantuvo durante toda su vida una estrecha relación con su localidad natal a pesar de su traslado por motivos laborales a Cataluña. Profundo conocedor de las tradiciones y la lengua locales, colaboró en la recogida de literatura oral ‘Lo Molinar’, una recopilación en tres volúmenes coeditada por la Associació Catalanista del Matarranya y el IET. Un estrecho colaborador del que la ha cascau, el también folclorista e historiador catalanista Carlicos Sancho Meix, resaltó que Carrégalo "era un excelente transmisor de historias y cuentos y tenía una memoria privilegiada", casi tanta como la mula desmemoriada y vieja de Desiderio Lombarte Arrufat.
https://www.lacomarca.net/fallece-jose-antonio-carregalo-folclorista-experto-tradiciones-matarrana/
Tus amigos franchistas no te olvidan:
http://www.lafranja.net/?p=33945
https://tempsdefranja.org/capsalera/ens-hem-quedat-sense-carregalo/
(mos ham quedat, tontolabes)
https://xarxes.wordpress.com/ (lo franchista Ignacio, Natxo, Sorolla Vidal):
Per a mi Carrégalo és una excursió des d'Aiguaviva, un curs d'estiu de literatura popular a Calaceit, los masos de ...
(El imbécil doctor de Peñarroya ve que se van muriendo sus mentores.)















