Mostrando las entradas para la consulta ploure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta ploure ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

sábado, 28 de septiembre de 2024

Pluma - Podagric


Pluma, s. f., lat. pluma, plume.

Sa pluma li trembla e ill bat...,

Ben fai parer que aia freg.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Sa plume lui tremble et lui bat..., il fait bien paraître qu'il ait froid.

S' avian col de ferr o d' acier,

No 'ls valria una pluma de pau.

P. Vidal: Drogoman.

S'ils avaient cou de fer ou d'acier, il ne leur vaudrait une plume de paon.

La pluma am la qual hom escriu. Leys d'amors, fol. 137.

(chap. La pluma en la que (hom) se escriu.)

La plume avec laquelle on écrit.

Loc. Pluma e pluma faretz pelar.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Plume à plume vous ferez plumer.

CAT. Ploma. ESP. PORT. Pluma. IT. Piuma. (chap. ploma o pluma, plomes o plumes; la ploma de un muixó antigamén se díe pena, y encara se diu penat en rumano : que té plomes, com lo rat penat : murciélago.)

2. Plumar, v., plumer.

Al primier lans perd' ieu mon esparvier,...

... E qu' ie 'l veya plumar.

Bertrand de Born: Ieu m'escondisc.

Qu'au premier jet je perde mon épervier,... et que je le voie plumer.

El tost li plumara los costatz.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Tôt il lui plumera les côtés. 

Part. pas. Aquest capos fon plumatz per Juzieus.

(chap. Este capó va sé desplomat o desplumat per los judíos.)

Épître de Matfre Ermengaud à sa soeur.

Ce chapon fut plumé par les Juifs.

ANC. CAT. Plumar. CAT. MOD. Plomar. (chap. Desplomá o desplumá; plomá o plumá es traure ploma o pluma un muixó.)

Lo corv. Edgar Allan Poe. Traducsió de Ramón Guimerá Lorente, Moncho

3. Plumeta, s. f. dim., petite plume.

L' en banhatz soven la plumeta.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Vous lui en baignez souvent la petite plume.

CAT. Plometa. (chap. Plometa o plumeta, plometes o plumetes.)

4. Plumozitat, s. f., plumosité, plumage, abondance de plumes.

Aigla... ha tropa nervozitat et plumozitat. Eluc. de las propr., fol. 140.

L'aigle... a beaucoup de nervosité et de plumosité.

(chap. Plumache, plumaches; plomache, plomaches; plumosidat, plumosidats : abundansia de plomes o plumes.)

5. Plumassol, s. m., coussin, oreiller de plumes, coussinet.

Sarrar la plagua am plumassols et am liamentz.

Trad. d'Albucasis, fol. 13.

Serrer la plaie avec coussinets et avec ligatures.

6. Plumos, adj., plumeux, garni de plumes.

Esparver ab camba plumosa.

(chap. Esparvé en garra (cama) plumosa.)

Deudes de Prades, Auz. cass.

Épervier avec jambe plumeuse.

ANC. FR. Cherchant le mol d' un plumeux aureiller.

Œuvres de Ronsard, t. II, p. 1198.

ESP. Plumoso. (chap. plumós, plumosos, plumosa, plumoses.)

7. Deplumar, v., plumer, ôter, arracher les plumes.

Can l'aura preza, giquetz lo 

Estar desobre et esperar 

Molt longamen, e deplumar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Quand il l'aura prise, que vous le laissez rester dessus et attendre moult longuement, et plumer.

ANC. CAT. Desplomar. ESP. PORT. Desplumar. IT. Spiumare.

(chap. Desplumá o desplomá: desplumo, desplumes, desplume, desplumem o desplumam, despluméu o desplumáu, desplumen; desplumat, desplumats, desplumada, desplumades; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades; desplomá tamé vol di caure a plom, desplomás: yo me desplomo, desplomes, desplome, desplomem o desplomam, desploméu o desplomáu, desplomen; desplomat, desplomats, desplomada, desplomades.)


Plus, Pus, adv., lat. plus, plus, davantage. 

Usatges es d' ome, qu' es amoros, 

Quan plus non pot, se deleyt en parlar.

Gui d'Uisel: Ges de.

C'est usage d'homme, qui est amoureux, quand davantage il ne peut, il se délecte à parler.

No m' enten pus qu' un Aleman.

Pistoleta: Ancmais nulhs.

Elle ne m'entend pas plus qu'un Allemand.

- Devant un adjectif il indique le comparatif.

Flor de roser, quan nais, 

Non es plus fresca.

Raimond de Miraval: Bel m' es.

Fleur de rosier, quand elle naît, n'est pas plus fraîche.

Pus olens, pus plazens, pus clara

Flors etz qu' el mon para.

G. Riquier: Aissi con es.

Plus odorante, plus agréable, plus brillante fleur vous êtes qui au monde paraisse.

- Précédé de l' article, il indiquait le superlatif.

Vos es el pus noble cavayer crestia que sia alh mon. Philomena. 

Vous êtes le plus noble cavalier chrétien qui soit au monde.

Que 'l genser es del mon e 'l pus corteza. 

Bertrand de Born: Pus li baron. 

Vu qu'elle est la plus gentille du monde et la plus courtoise. 

Loc. En son des tans plus gaia.

La Comtesse de Die: Fin joi. 

J'en suis dix (fois) autant plus gaie. 

On plus chan, plus m' en sove.

Folquet de Marseille: En chantan. 

Où plus je chante, plus il m'en souvient. 

On plus mi fai languir, plus la reblan. 

Pistoleta: Ancmais nulhs. 

Où plus elle me fait languir, plus je la flatte. 

ANC. FR. Tant plus ils s' advancent, ils oyent de mieux en mieux le retentissement de ce bruit. Hist. maccaronique, t. II, p. 200.

Prov. On hom plus aut es pueiatz, 

Mais pot en bas chazer.

B. Zorgi: On hom. 

Où plus l'homme est haut élevé, plus il peut en bas tomber. 

Adv. comp. Doncs ell, ses plus, se deu numnar qui es.

V. et Vert., fol. 40.

Donc lui, sans plus, il doit se nommer qui il est.

Aquel escapet e non plus.

P. Cardinal: Una cieutat.

Celui-là échappa et non davantage. 

Subst. Prometes mi vostr' amor.

Del plus no us prec, ni no s cove. 

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Promettez-moi votre amour, du plus je ne vous prie, ni il ne convient pas.

Al plus que pot m' enansa.

B. de Ventadour: Tuit selh. 

Au plus qu'elle peut elle m'avance.

- Plus grand nombre, majeure partie.

En aisso truep voluntos

Lo pus de las poestatz.

G. Riquier: Cristias vey.

En ceci je trouve disposé le plus grand nombre des puissances.

ANC. FR. Aucuns en eschapèrent et les plus se perdirent.

Comines, t. I, p. 30.

Toutefois, le plus du temps, ilz campoient séparément.

Amyot. Trad. de Plutarque, Vie de Pompée. 

Loc. Li baro,

Li plus de conduich e de do.

Marcabrus: Emperaire. 

Les barons, les plus de munificence et de générosité.

Conj. comp. Venc l' uns vais l' autre al pus tost que pot. Philomena.

L'un vint vers l'autre au plus tôt qu'il put.

CAT. Plus. ANC. ESP. Plus, chus. ANC. PORT. Chus. ANC. IT. Plu. IT. MOD. Più. (chap. Mes; plus.)

2. Sobreplus, s. m., surplus, reste.

N' a pres alcuna quantitat,

E 'l sobreplus lur a layssat. V. de S. Honorat.

Il en a pris aucune quantité, et le surplus leur a laissé.

Tan de plazers li faria

Qu' el sobreplus conqueria.

T. de G. Faidit et de Hugues de La Bachelerie: N Uc.

Tant de plaisirs je lui ferais que le surplus je conquerrais.

IT. Sovrappiù. (chap. Lo restán o lo resto, lo que sobre, les sobres.)

3. Plusor, adj. pl., plusieurs, la plupart.

Ilh en colon plusors. La nobla Leycson (leyczon). 

Ils en honorent plusieurs.

Subst. Mal li faran tut li plusor

Qu' el veyran jovenet, meschi. 

Le Comte de Poitiers: Pus de chantar. 

Mal lui feront tous les plusieurs (la plupart de ceux) qui le verront jeunet, chétif.

Tenran m' en li plusor

Per cornut e per soffren.

B. de Ventadour: Acossellatz mi.

M'en tiendront la plupart pour cornu et pour endurant.

ANC. FR. Nafré furent forment è lassé li plusor. Roman de Rou, v. 1718. De plusors choses que je vei. Deuxième trad. du Chastoiement, conte 3. 

ANC. IT. Ed aora in plusor parte. Brunetto Latini, Tes., p. 8. 

La qual plusor fiate è partita. Guittone d'Arezzo, lett. 8.

(chap. La mayoría, la part mes gran.)

4. Plural, s. m., lat. pluralis, pluriel.

Lo plural conoysh hom can es pronunciat pluralmen, so es cant parla de motas causas. Leys d'amors, fol. 53.

On connaît le pluriel quand il est prononcé pluriellement, c'est-à-dire quand il parle de nombreuses choses.

CAT. ESP. PORT. Plural. IT. Plurale.

5. Pluralitat, s. f., lat. pluralitatem, pluralité.

En lui non cay pluralitatz. Brev, d'amor, fol. 7.

En lui n'échoit pas pluralité. 

Am pluralitat et singularitat. Gramm. provençale. 

Avec pluralité et singularité. 

CAT. Pluralitat. ESP. Pluralidad. PORT. Pluralidade. IT. Pluralità, pluralitate, pluralitade. (chap. Pluralidat, pluralidats.)

6. Pluralmen, Pluralmens, adv., pluriellement, au pluriel. 

Tres noms e tres personas puesc dire pluralmens.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Trois noms et trois personnes je puis dire au pluriel.

Cant es pronunciat pluralmen. Leys d'amors, fol. 53.

Quand il est prononcé pluriellement.

IT. (ESP.) Pluralmente. (chap. Pluralmen : en plural.)


Pluvia, Ploia, Plueia, Pluia, s. f., lat. pluvia, pluie.

Ayguas e pluvias

Sobrecaupiron fort las vallz e las gaudinas. V. de S. Honorat.

Eaux et pluies couvrirent fort les vallées et les bocages.

Sofron fam e set e ploia e ven.

Bertrand de Born: Gent part. 

Souffrent faim et soif et pluie et vent.

Fig. Plueia de fuoc ardent e de solpre pudent sobre las V ciutatz.

V. et Vert., fol. 19. 

Pluie de feu ardent et de soufre puant sur les cinq cités. 

Prov. Apres la plueia, fara bel.

(chap. Después de ploure, fará bo (bon tems u orache.))

Amanieu des Escas: Dona per.

Après la pluie, il fera beau.

De gran ven, pauca plueia. Leys d'amors, fol. 138.

De grand vent, petite pluie.

Un troubadour a dit en faisant l' éloge de sa dame.

Dona, la genser creatura

Que anc formes el mon natura..., 

Solelhs de mars, umbra d' estieu, 

Roza de may, pluia d' abrieu.

Arnaud de Marueil: Dona genser. 

Dame, la plus belle créature que formât oncques au monde nature..., soleil de mars, ombre d'été, rose de mai, pluie d'avril.

CAT. Pluja. ANC. ESP. Pluvia. ESP. MOD. Lluvia. PORT. Chuva. IT. Piova, pioggia. (chap. ploguda, plogudes; aigua; v. ploure; plou, ha plogut, plourá, plouríe, ploguere.)

2. Ploure, Pluoure, v., lat. pluere, pleuvoir, faire pleuvoir, tomber. 

Anc pus menut aiga nou plou 

Cum els passon.

Gavaudan le Vieux: Senhors. 

Oncques plus menu l'eau ne pleut comme ils passent.

Fon se de ploure gequit.

P. Cardinal: Una cieutat. 

Il eut cessé de pleuvoir.

Si cum lo reis celestials

Pluou sus los bos e sus los mals.

Brev. d'amor, fol. 71.

Ainsi comme le roi céleste fait pleuvoir sur les bons et sur les méchants.

Si plovia tot un an 

Tan d'aiga con a en la mar.

Roman de Jaufre, fol. 120. 

S'il pleuvait tout un an autant d'eau comme il y en a dans la mer.

Al movemen dels signes e de las planetas, plou assatz, o plou pauc, o plou non re. Liv. de Sydrac, fol. 42. 

Au mouvement des signes et des planètes, il pleut beaucoup, ou il pleut peu, ou il ne pleut non rien (pas du tout).

Fig. par ext. Al prim comens del ivernaill, 

Can ploven del bosc li glan dur. 

Marcabrus: Al prim.

Au premier commencement de l'hiver, quand tombent du bois les glands durs.

Ce passage imite le vers de Virgile, Georg. IV: 

Nec de concussa tantum pluit ilice glandis. 

Delille a conservé la figure:

Ainsi pleuvent les glands. 

Gran signe en vi antan, un dia, 

Que ploc terra e sanc verayamen. 

Pons de la Garde: D'un sirventes. 

Grand signe j'en vis l'an dernier, un jour, vu qu'il plut terre et sang vraiment.

Cel que nos ploc manna per amor. Leys d'amors, fol. 35.

Celui qui nous fit pleuvoir manne par amour.

- Abattu, renversé, précipité.

Part. pas. C' aquel teu esperit, que tu as receuput, 

Sia d'aquels del cel que sai foron plogut.

Izarn: Diguas me tu. 

Que ce tien esprit, que tu as reçu, soit de ceux du ciel qui ici furent précipités. 

CAT. Plóurer. ESP. Llover. PORT. Chover. IT. Piovere. (chap. Ploure.)

3. Ploios, Pluioxs, adj., lat. pluviosus, pluvieux.

Temps ploios.

La calor dissolvent la nivol ploioza.

Eluc. de las propr., fol. 116 et 136.

Temps pluvieux.

La chaleur dissolvant la nuée pluvieuse.

Autompne pluioxs. Calendrier en provençal. 

Automne pluvieux.

CAT. Plujos. ESP. Pluvioso, lluvioso. PORT. Chuvoso. IT. Piovoso.

(chap. pluviós, pluviosos, pluviosa, pluvioses; plovinós, plovinosos, plovinosa, plovinoses.)

4. Pluvial, adj., lat. pluvialis, pluvial.

Ayga pluvial.

De pluvial irrigacio.

Eluc. de las propr., fol. 74 et 129.

Eau pluviale.

D' irrigation pluviale. 

CAT. ESP. PORT. (chap.) Pluvial.

5. Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis, pluvier.

Pluvier vieu de pur aire del cel. Naturas d'alcus auzels.

Le pluvier vit de pur air du ciel.

IT. Piviere.

Pluvier, s. m., lat. pluvialis avis

Pobol, Poble, s. m., lat. populus, peuple.

Hom murtrier ni raubaire 

Non platz tant a Dieu lo paire,

Ni tan non ama son frut 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni autant il n' aime pas son fruit comme il fait (celui) du menu peuple.

Per que pobles e Dieus 

L' amon.

Amanieu des Escas: En aquel mes. 

Par quoi peuple et Dieu l' aiment. 

Prov. Cui lauza pobles, so lauza Dominus. 

Pons de Capdueil: De totz chaitius. 

A qui le peuple loue, le Seigneur loue cela.

- Foule, multitude.

On, cad an, grand pobols s' ajosta. Roman de Jaufre, fol. 2.

Où, chaque année, grande multitude se réunit.

CAT. Poble. ESP. Pueblo. PORT. Povo. IT. Popolo. (chap. Poble, pobles.)

2. Poblacio, Poblacion, s. f., population, peuplade.

A la qual poblacion vienco homis. Titre de 1080.

(chap. A la cual poblassió venen homens.)

A laquelle peuplade viennent hommes.

Per las autras portas venc la poblacios. Guillaume de Tudela.

Par les autres portes vint la population.

CAT. Població. ESP. Población. PORT. Povoação. IT. Popolazione.

(chap. Poblassió, poblassions.)

3. Poblal, adj., public, manifeste.

Vos avetz alcun ofici poblal, so es poestatz d' alcun loc.

Aquel hom que es jutgatz de poblal crim.

Trad. du Code de Justinien, fol. 8 et 28. 

Vous avez aucun office public, c'est-à-dire juridiction d'aucun lieu.

Cet homme qui est condamné pour crime manifeste.

(chap. Públic, publics, pública, públiques; manifest, manifests, manifesta, manifestes.)

4. Poblar, v., peupler, s'établir.

Al dit loc, d' aqui avant, vendran poblar. 

Tit. de 1241. DOAT, t. VI, fol. 150. 

Audit lieu, de là en avant, ils viendront s'établir.

Ieu no pretz una carobla 

Terra que d' avol gient se pobla.

T. de Folquet et de Porcier: Porcier.

Je ne prise une carouble terre qui de méchante gent se peuple.

Part. pas. Gent... de la qual... Europa... fo poblada.

Eluc. de las propr., fol. 171.

Gent... de laquelle... l'Europe... fut peuplée.

CAT. ESP. Poblar. PORT. Povoar. IT. Popolare. 

(chap. Poblá: poblo, pobles, poble, poblem o poblam, pobléu o pobláu, poblen; poblat, poblats, poblada, poblades.)

5. Pobladament, adv., publiquement.

Aquestas doas causas non deu hom despitar pobladament.

Trad. du Code de Justinien, fol. 1.

Ces deux choses on ne doit pas dédaigner publiquement.

(chap. Públicamen.)

6. Public, adj., lat. publicus, public, vulgaire.

Avetz autra poestat publica. Trad. du Code de Justinien, fol. 8.

Vous avez autre autorité publique. 

Substantiv. Lo publics deu, jorn e ser, 

Lauzar Dieu.

G. Riquier: Hancmays per.

Le public doit, jour et soir, louer Dieu.

Aiso fan los peccadors publics. Abr. de l'A. et du N.-T, fol. 43. 

Ceci font les pécheurs vulgaires.

Adv. comp. Orar en secret,

Non en public.

Brev. d'amor, fol. 97.

(chap. Resá (orá) en secret, no en públic o públicamen.)

Prier en secret, non en public.

ANC. CAT. Poblic. CAT. MOD. Public. ESP. PORT. Publico. IT. Publico, pubblico.

7. Publical, adj., public. 

Se fai per publical persona. Trad. du Code de Justinien, fol. 13.

Se fait par publique personne.

8. Publico, s. m., trésor public, fisc.

Deu hom vendre la causa d'aquel ome que non paga lo tribut del publico e lo ces del publico. Trad. du Code de Justinien, fol. 40.

(chap. Se deu vendre la cosa d' aquell home que no pague lo tribut del fisco y lo sensal del fisco.) 

On doit vendre la chose de cet homme qui ne paie pas le tribut du fisc et le cens du fisc.

9. Publican, s. m., publicain, hérétique.

Tenon per publican 

Selh qui s defen.

P. Cardinal: Un decret. 

Tiennent pour publicain celui qui se défend.

En l' essemple del publica e del phariseu. Trad. de Bède, fol. 16.

(chap. Al ejemple del hereje y del farisseo o farisseu.)

En l'exemple du publicain et du pharisien.

CAT. Publicá. ESP. (hereje) PORT. Publicano. IT. Pubblicano.

(chap. Hereje, herejes.)

10. Publication, s. f., lat. publicationem, publication, confiscation.

Si denan la publication. Statut de Montpellier, de 1204.

(chap. Si dabán la publicassió.)

Si devant la publication.

CAT. Publicació. ESP. Publicación. PORT. Publicação. IT. Publicazione, pubblicazione. (chap. publicassió, publicassions.)

11. Poblicar, Publiar, v., lat. publicare, publier, promulguer, divulguer. 

No volias pobliar los secrez de t' abstinencia. Trad. de Bède, fol. 40.

Ne veuilles publier les secrets de ton abstinence. 

Non lo deu ges secret tener, 

Ans lo deu voler publicar.

Brev. d'amor, fol. 137. 

Ne le doit point tenir secret, au contraire il doit vouloir le publier.

Part. pas. Lo testamen deu esser publicat en aquesta guisa.

Trad. du Code de Justinien, fol. 62. 

Le testament doit être publié en cette façon. 

Es per tot lo mon poblicada. Philomena.

(chap. (ella) está per tot lo món publicada.)

Elle est par tout le monde publiée.

- Confisqué.

Sian penat, e lur ben sian publicat.

Cout. d'Alais. Arch. du Roy., K, 704.

Qu'ils soient punis, et que leurs biens soient confisqués.

CAT. ESP. PORT. Publicar. IT. Pubblicare. (chap. Publicá: publico, publiques, publique, publiquem o publicam, publiquéu o publicáu, publiquen; publicat, publicats, publicada, publicades.)

12. Publicamen, adv., publiquement.

Publicamen prezicar. Brev. d'amor, fol. 49.

Prêcher publiquement.

CAT. Publicament. ESP. (públicamente) PORT. Publicamente.

IT. Publicamente, pubblicamente. (chap. Públicamen.)

13. Popular, s. m., lat. popularis, populaire, peuple, gent du peuple.

De la part dels nobles... e del popular.

Per composicio facha entre nobles e populars.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 125 et 133.

De la part des nobles... et du populaire.

Par composition faite entre nobles et gens du peuple.

CAT. ESP. PORT. Popular. IT. Popolare. (chap. Populá, populás.)

14. Populos, adj., lat. populosus, populeux.

La terra en bon estat... et populosa, o poblada.

Priv. conc. par les Rois d'Angleterre, p. 13.

La terre en bon état... et populeuse, ou peuplée. 

Major, plus poderoza et populoza. Eluc. de las propr., fol. 171.

Plus grande, plus puissante et populeuse.

CAT. Populos. ESP. PORT. Populoso. IT. Popoloso. 

(chap. Populós o poblat, populosos o poblats, populosa o poblada, populoses o poblades.)

15. Apoblament, s. m., colonisation, établissement. 

Puois venc en Engleterra, per far apoblamentz.

Pierre de Corbiac: El nom de.

Puis vint en Angleterre, pour faire établissements.

(chap. Poblamén, poblamens : poblassió, poblassions; colonisassió, colonisassions; establimén, establimens de gen.)

16. Apobolar, v., peupler, coloniser, établir, fonder.

Fes apobolar III ciutatz en Espanha.

Trames II cavaliers que apobolessan 1 gran ciutat.

(chap. Va enviá dos caballés (pera) que poblaren una gran siudat.)

Hist. de la Bible en prov., fol. 47.

Fit établir trois cités en Espagne.

Envoya deux chevaliers qui fondassent une grande cité.

Los quals premieramentz apoboleron los dichz montz.

(chap. Los cuals primeramen van poblá les dites montañes.)

Lett. de Preste Jean à Frédéric, p, 14.

Lesquels premièrement peuplèrent lesdites montagnes.

(chap. Poblá.)

17. Depopular, v., lat. depopulare, dépeupler, dévaster.

Si alcus depopularia camps, vinhas o blat davant maturitat.

For de Montcuc. Ord. des R. de Fr., 1463, t. XVI, p. 133. 

Si aucun dévasterait champs, vignes ou blé avant maturité.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 421.

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé.

CAT. ESP. Despoblar. PORT. Despovoar. IT. Dipopolare.

(chap. Despoblá: despoblo, despobles, despoble, despoblem o despoblam, despobléu o despobláu, despoblen; despoblat, despoblats, despoblada, despoblades.)

18. Depopulaire, s. m., dévastateur.

Depopulaires de cams sia punitz. 

Tit. du XIIIe siècle. DOAT, t. CXVII, fol. 43.

Que le dévastateur de champs soit puni. 

ESP. Depopulador. IT. Dispopolatore. 

(chap. Despobladó, despobladós, despobladora, despobladores; devastadó, devastadós, devastadora, devastadores.)

Podagra, s. f., lat. podagra, podagre, goutte.

Podagra, es gota de pes. Eluc. de las propr., fol. 96. 

(chap. Podagra, es gota dels peus.)

Podagre, c'est goutte de pieds.

Si vostr' auzel podagra pren.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Si votre oiseau prend la goutte.

Podagra don ja non garis.

Giraud de Borneil: Ops m'agra.

Goutte dont jamais il ne guérit.

ANC. CAT. Podagra. CAT. MOD. Poagra. ESP. PORT. IT. Podagra.

(chap. Podagra : gota; enfermedat típica dels reys, pot sé que la patixgue o patixque Juaquinico Monclús, presidén de los ignorans de la Ascuma de Calaseit, la assossiassió catalanista del Matarraña disfrassada de cultural.)

2. Podagric, adj., podagre, goutteux.

Les castrats no so podagrix. 

Ni son podagricas. Eluc. de las propr., fol. 96.

Les castrats ne sont pas goutteux.

Ni (ne) sont goutteuses.

(N. E. Ya u saps, Juaquinico Monclús, si patixes de gota, que te capon, que estás com un capó antes de Nadal. Chap. podágric, podagrics, podágrica, podágriques : gotós, gotosos, gotosa, gotoses.)

jueves, 7 de enero de 2021

Lo Camí, XVI.

XVI.

Lo sine, Molledo, Cantabria, el cine, Lo camí XVI, Delibes, El camino

Don José, lo mossen, que ere un gran san, fée aná, desde lo púlpito, tot género de recursos persuassius: apretabe los puñs, bramabe, reconveníe, suábe per lo fron y lo clatell, se mesabe los escasos pels blangs, recorríe los bangs en lo seu índice acusadó y inclús un matí se va esgarrá la sotana de dal a baix a un dels párrafos mes patétics y violéns que recordaríe sempre la historia de la vall. Encara aixina, la gen, particularmen los homens, no li féen massa cas. La missa los pareixíe be, pero al sermó li ficaben mala cara y arrugaben lo fron. La Ley de Deu no manabe escoltá cap sermó sansé tots los domenges y festes de guardá. Per tan, don José, lo mossen, se sobrepassabe en lo cumplimén de la Ley Divina. Díen dell que preteníe sé mes papista quel Papa y que assó no estabe be y menos en un mossen; y encara menos en un retó com don José, tan piadós y comprensiu, de ordinari, pera les flaqueses dels homens. Eren una mica aspres y desagraíts los homens de la vall. No obstán, un franc espíritu deportiu los infundíe un notori alé humano. Los detractós de don José, lo mossen, com a oradó, díen que no se podíe di que parlare be un home que cada dos per tres díe "en realidat". Aixó ere sert. Claro que pot parlás be dién "en realidat" a cada dos per tres. Les dos coses, a juissi de Daniel, lo Mussol, resultaben perfectamen compatibles. Pero algúns no u enteníen aixina y si assistíen a un sermó sansé de don José ere pera jugás los dinés a pares o nones, sobre les vegades que lo mossen díe, desde lo púlpito, "en realidat". La Pesteta gran assegurabe que don José díe "en realidat" aposta y que ya sabíe que los homens teníen per costum jugás los dinés durán los sermons a pares o nones, pero que u preferíe aixina, pos al menos de esta manera lo escoltaben y entre "en realidat" y "en realidat" algo de solamén los quedaríe. De un atra forma se exposabe a que los homens pensaren en la herba, lo ploure, lo panís o les vaques, mentres ell parlabe, y aixó ya siríe un mal irremediable o sense remey. La gen de la vall ere obstinadamen individualista. Don Ramón, lo alcalde, no mentíe cuan afirmabe que cada individuo del poble preferiríe morís abáns de moure un dit en benefissi dels demés. La gen vivíe aislada y sol se preocupaben dells mateixos. Y en verdat, lo individualisme ferós de la vall sol se trencabe les tardes dels domenges, al caure lo sol. Entonses los jovens se emparellaben y se escapaben als prats o als bosquets y los agüelos se embutíen a les tasques a fumá y a beure. Aixó ere lo roín. Que la gen sol perguere lo seu individualisme pera satisfé los seus instins mes baixos. Don José, lo mossen, que ere un gran san, va empendre un matí a les parelles que sen anaben als prats o als bosques los domenges, al fes de nit; contra los que se apretaben al ball tancat; contra los que se emborrachaben y se jugaben hasta los pels a la taberna del Chano y, en fin, contra los que durán los díes de festa segaben lo fenás o entrecavaben les pataqueres o repassaben los panissals. Va sé aquell día cuan don José, lo mossen, en un arrebato, se va esgarrá la sotana de dal a baix. En definitiva, lo mossen no va dixá títere en cap, ya que a la vall podíen contás en los dits de la ma los que dixaben passá una festa sense escapás als prats o als bosques, refregás al ball tancat, engatinás y jugá a la tasca del Chano o segá lo fenás, repassá los panissals o entrecavá les pataqueres. Lo siñó retó va afirmá que, "en realidat, lo día del juissi Final ñauríe mol poca gen del poble a la dreta de nostre siñó, si les actuals costums no se enmendaben radicalmen".

Una comissió, pressidida per la Pesteta gran, va visitá al retó a la sacristía al acabás la missa.

- Siñó retó, ¿está a les nostres mans cambiá estes costums tan corrompudes? - va di la Pesteta.

Lo agüelet mossen va carraspejá, sorprés. No se esperabe una reacsió tan rápida. Va escrutá, una detrás del atra, aquelles cares predilectes del siñó y va torná a aclarís la gola. Guañabe tems.

- Filles meues - va di, al remat -, está a les vostres mans, si estéu ben disposades.

Al atrio, Antonio, lo Buche, li abonabe dos pessetes a Andrés, lo sabaté, perque don José habíe dit "en realidat" coranta dos vegades y ell habíe jugat a nones.
A la sacristía, don José, lo mossen, va afegí:

- Podem organisá un sentro aon la juventut se distrague sense ofendre al siñó. En bona voluntat assó no siríe difíssil. Un gran salón en tota classe de entretenimens. A les sis podríem fé sine los domenges y díes de festa. Claro que proyectán sol películes morals, católiques a machacamartell.

La Pesteta gran va fé palmetes.

- Lo local podríe sé lo corral de Pancho. No té bestiá ya y vol véndrel. Podríem arrendál, don José - va di en entussiasmo.

Catalina, la Llebre, va intervindre:

- Lo Sensedéu no sedirá lo corral, siñó retó. Es un tunante sense fe. Antes se morirá que dixámos lo corral pera un fin tan san.
Daniel, lo Mussol, que habíe fet de escolanet a missa, escoltabe en la boca uberta la conversassió de don José en les beates. Va pensá anássen, pero la idea de que al poble se podíe montá un sine lo va aguantá.

Don José, lo mossen, va apassiguá a Catalina, la Llebre:

- No faigues juissis temeraris, filla. Pancho, al fondo, no es roín.

La Pesteta gran va saltá, com si la puncharen:

- Pare, ¿es que se pot sé bo sense creure en Deu? - va di.

Camila, l´atra Llebre, va unflá la seua exhuberán pechúa, com les Alejandre, y va tallá:

- Pancho per guañá una pesseta siríe capás de vendre l´alma al dimoni. U sé perque u sé. Va intervindre, tota exitada, Rita, la Tonta, la dona del sabaté:

- L´alma la ha regalat ya eixe tunante. Lo dimoni no nessessite donáli ni dos reals per nella. Assó u sabem tots.

Don José, lo mossen, va imposá, finalmen, la seua autoridat. Va nombrá una comissió, pressidida per la Pesteta, que faríe les gestions en Pancho, lo Sensedéu, y aniríe a la siudat pera comprá un proyectó sinematográfic. A tots los va pareixe de perles la dessisió. Al acabá la seua perorata, don José va anunsiá que les próximes colectes o plegues durán dos mesos tindríen per finalidat comprá una sotana nova. Tots van elogiá la idea y la Pesteta, creénse obligada, va escomensá la suscripsió en un duro.

Tres mesos después, lo corral de Pancho, lo Sensedéu, ben blanquejat y desinfectat, se va inaugurá com a sine a la vall. La primera sessió va sé un gran éxit. Apenes se va quedá pels montes o als bosques alguna parella. Pero a les dos semanes va eixí lo problema. No ñabíen disponibles mes películes "católiques a machacamartell". Se va obrí un poc la ma y van tindre la nessessidat de proyectá alguna que atra frivolidat. Don José, lo mossen, tranquilisabe la seua consiensia, agarránse, com un náufrago a un tauló, a la teoría del mal mes menut.

- Sempre estarán milló aplegats aquí que magrejánse als prats - díe.

Va passá un atre mes y la frivolidat de les películes que enviaben de la siudat anabe en aumén. Per un atre costat, les parelles que antes se amagaben pels bosquets o pels prats al fes de nit aprofitaben la oscurina de la sala pera arrullás descomedidamen.

Una tarde se va ensendre la llum en plena proyecsió y Pascualón, lo del molí, va sé enchampat en la novia assentada als ginolls. La cosa anabe mal, y a finals de octubre, don José, lo mossen, que ere un gran san, va convocá a casa seua a la comissió.

- Ña que pendre medides urgens. En realidat ni les películes són ya morals, ni los espectadós guarden a la sala la deguda compostura. Ham caigut an alló contra lo que luchabem - va di.

- Fiquem llum a la sala y censurem duramen les películes - va di la Pesteta gran.

Después de moltes discussions se va aprobá la sugerensia de la Pesteta. La comissió de censura se va quedá integrada per don José, lo mossen, la Pesteta gran y Trino, lo sacristá. Los tres se reuníen los dissaptes al corral de Pancho y passaben la película que se proyectaríe al día siguién.

Una tarde van pará la proba a una escena dudosa.

- Al meu entendre eixa marrana enseñe massa les cames, don José - va di la Pesteta.

- Assó me estabe pareixén a mí - va di don José. Y girán la cara cap a Trino, lo sacristán,

que mirabe la imache de la dona sense pestañejá y en la boca uberta, li va di -:
Trino, o dixes de mirála aixina o te excluíxco de la comissió de censura.

Trino ere un pobre home de escás criteri y gens de voluntat. Teníe una mirada blana y com aigualida y no teníe barbilla. Tot alló li donabe a la seua cara una torpe y bobalicona expresió. Cuan caminabe se assentuabe la seua torpesa, com si li costare mol esfors desplassá a cada pas lo volumen de aire que nessessitabe lo seu cos. Una completa calamidat. Claro que hasta lo mes simple servix pera algo y Trino, lo sacristá, ere casi un virtuós tocán lo armonio. Dabán de la reprimenda del retó, Trino va humillá los ulls y va sonriure bobamen, contristat. Al mossen li assistíe la raó, pero ¡Votovadéu!, aquella dona de la película teníe unes pantorrilles y una safraña admirables, com no se veíen assobín per lo món. Don José, lo mossen, veíe que cada día creixíen les dificultats. Ressultabe peliagut luchá contra les apetensies instintives de tota la vall. Trino mateix, a pesá de sé censor y sacristán, pecabe de dessich y pensamén en aquelles donotes que amostraben en la poca vergoña mes gran les cames a la pantalla. Ere una faena ímproba y ell se trobabe ya mol vell y cansat. Lo poble va agarrá en destemplansa les bombilles distribuides per la sala y enseses durán la proyecsió. Lo primé día van chulá; lo segón les van chafá a patades. La comissió se va torná a ajuntá. Les bombilles habíen de sé roijes pera no perturbá la vissibilidat. Pero entonses la gen la va agarrá en los talls o intermedios. Va sé Pascualón, lo del molí, qui va escomensá la queixa.

- Miro, doña Lola, pera mí si me trauen les cames y los bessuqueos se ha acabat lo sine - va di. Atres mossos lo van secundá.

- O fiquen les películes sanseres o tornem als brosquills.

Un atra vegada se va reuní la comissió. Don José, lo mossen, estabe alterat:

- Se acabará lo sine y se acabará tot. Proposo a la comissió que los oferixque lo aparato de sine als Ajuntamens de la comarca.

La Pesteta va chillá:

- Vendrem la ocasió del pecat, don José.

Lo mossen va acachá lo cap, abatut. La Pesteta teníe raó, li sobrabe raó esta vegada. Vendre la máquina de sine ere comersiá en lo pecat.

- La cremarem entonses - va di.

Y al día siguién se va cremá lo proyectó. A la vora de la sendra, la Pesteta gran, en plena fiebre inquisidora, va proclamá la seua fidelidat a la moral y la seua dessisió inquebrantable de no descansá hasta que esta reinare sobre la vall.

- Don José - li va di al retó, al despedís -, seguiré luchán contra la inmoralidat. No u dudo.

Yo sé lo modo de féu. Y al domenge siguién, al fes de nit, va agarrá una llinterna y va eixí sola a voltá los prats y los bosquets. Detrás de les romigueres y bardisses, y als puestets mes amagats y espessos trobabe alguna parella de tórdoles arrullánse. Proyectabe cap a les cares confundides la llum de la llanterna.

- Pascualón, Elena, estéu en pecat mortal - sol díe. Y sen anabe.

Aixina va recorre los voltans sense fatigás, repetín incansablemen la seua terrible admonissió:

- Fulano, Fulana, estéu en pecat mortal.

"Ya que los mossos y mosses del poble tenen la consiensia tapada en suro, yo sustituiré a la veu de la seua consiensia", se díe. Ere una faena ardua la que se tirabe a la esquena, pero al mateix tems no estabe exenta de atractius.

Los mossos del poble van soportá lo entrometimén de la Pesteta en los seus devaneos durán tres domenges consecutius. Pero al cuart va arribá la insurrecsió. Entre tots la van voltá a un prat. Uns volíen fótreli una palissa, uns atres despullála y dixála a la serena, lligada a un abre, tota la nit. Al final se va imposá un tersé grupet, que va sugerí aviála de cap al Chorro. La Pesteta, abatuda, va dixá caure la llinterna an terra y se va disposá a entrá a les llargues llistes del martirologio cristiano; encara que, alguna vegada, ploriquejabe, y demanabe, entre singlot y sanglot, una miqueta de clemensia.

Proferín crits y insults, la van portá hastal pon. La corrén del Chorro vertíe l´aigua en violensia a la Badina del Inglés. Flotabe, a la nit de la vall, un ambién tétric y sinistre. La multitut pareixíe alocada. Tot estabe disposat pera lo seu final y la Pesteta, mentalmen, va resá un acte de contricsió. Y, al final de cuentes, si la Pesteta no va pará aquella nit al riu, a Quino, lo Manco, lay habíe de agraí, encara que ell y la difunta Mariuca se hagueren minjat, segóns ella, lo cocido antes de les dotse. Pero, per lo vist, lo Manco encara conservabe al seu pit un assomo de dignidat, un caliu de noblesa. Se va interposá en valentía entre la Pesteta y los mossos y la va defendre com un home. Hasta se va enfadá y va moure lo muñó al aire com si fore lo mástil de una bandera arriada. Los mossos, als que los mals fums sels habíen dissipat al trayecte, van considerá que en aquell susto ne ñabíe prou y se van retirá. La Pesteta se va quedá sola, frente al Manco. No sabíe qué fé. La situassió ressultabe pera nella una mica embarassosa. Va soltá una risseta de compromís y después se va ficá a mirás les puntes dels peus. Va torná a riure y va di "bueno", y, al final, sense donássen cuenta de lo que fée, se va incliná y va besá en forsa lo muñó de Quino. Inmediatamen va apretá a corre, assustada, carretera abán, com una loca. Al día siguién, antes de la missa, la Pesteta gran se va arrimá al confessonari de don José.

- Ave María Puríssima, pare - va di.

- Sense pecat consebuda, filla.

- Pare, me acuso... me acuso de habé besat a un home a la oscurina de la nit - va di la Pesteta. Don José, lo mossen, se va santiguá y va alsá los ulls al techo del confessonari, ressignat.

- Alabat sigue lo siñó – va musitá. Y va sentí una pena inmensa per aquell poble.

viernes, 20 de octubre de 2023

XLIX, Una cieutat fo, no sai quals,

XLIX.


Una cieutat fo, no sai quals,

On cazet una plueia tals

Que tug l' ome de la cieutat

Que toquet foron dessenat.

Tug dessenero, mas sol us;

Aquel escapet e non plus,

Que era dins una maizo

On dormia, quant aco fo:

Aquel levet, quant ac dormit

E fon se de ploure gequit,

E venc foras entre las gens

On tug feiron dessenamens.

L' us fo vestis, e l' autre nus,

L' autr' escupi vas lo cel sus;

L' uns trais peira, l' autre astelas,

L' autre esquisset sas gonelas,

L' uns feri e l' autre enpeis,

E l' autre cuget esser reis

E tenc se ricamens pels flancx,

E l' autre sautet per los bancx;

L' us menasset, l' autre maldis,

L' autre ploret e l' autre ris,

L' autre parlet e no sap que,

L' autre fes metoas de se.

Et aquel qu' avia son sen

Meravilhet se molt fortmen,

E vi ben que dessenat son;

E gard' aval e gard' amon

Si negun savi n' i veira; 

E negun savi non i a:

Grans meravelhas ac de lor;

Mas molt l' an els de luy maior,

Qu' el vezon estar saviamen;

Cuion qu' aia perdut lo sen,

Car so que ill fan no ill vezon faire.

A quascun de lor es veiaire

Que ill son savi e ben senat,

Mas lui tenon per dessenat;

Qui 'l fer en gauta, qui en col;

El no pot mudar no s degol.

L' uns l' enpenh, l' autre lo bota,

El cuia eissir de la rota;

L' uns l' esquinta, l' autre l' atrai,

El pren colps e leva e chai.

Cazen, levan, a grans ganbautz

S' en fug a sa maizo de sautz,

Fangos e batut e mieg mortz;

Et ac gaug quan lor fon estortz.


Aquesta faula es al mon

Semblan et a tug silh que i son;

Aquest segles es la cieutatz,

Que es totz ples de dessenatz;

Qu' el maior sen c' om pot aver

Si es amar dieu e temer,

E gardar sos comandamens:

Mas ar es perdutz aquel sens;

La plueia sai es cazeguda;

Una cobeitatz es venguda,

Uns orgoills et una maleza

Que tota la gen a perpreza;

E si dieu n' a alcun onrat,

L' autr' el tenon per dessenat

E menon lo de tom en vil,

Car non es del sen que son il,

Qu' el sen de dieu lor par folia;

E l' amicx de dieu, on que sia

Conois que dessenat son tut,

Car lo sen de dieu an perdut;

E 'lh tenon lui per dessenat

Car lo sen del mon a laissat.


Pierre Cardinal.


XLIX, Una cieutat fo, no sai quals,

miércoles, 6 de enero de 2021

Lo Camí, X.

X.

La amistat del Moñigo forsabe, a vegades, a Daniel, lo Mussol, a extremá la seua ossadía y a ficá a proba lo seu valor. Lo roín ere que lo Moñigo pensabe que lo valor de un home pot cambiá de la nit a la matinada, com lo ploure o les ventolines. Avui se podíe sé un valén y demá un bragasses cagades, o a la inversa. Tot depeníe de que un se avinguere o no a fé les mateixes proeses que Roc, lo Moñigo, fée cada día.

- Gallineta lo que no faigue aixó - los conminabe una y atra vegada.

Y Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, se veíen forsats a crusá lo pon per la acitara, passamáns de quinse sentímetros de ample - o a dixás arrastrá y afoná per la violensia del Chorro, pera aná a reapareixe, espentats per la corrén de fondo, a la Badina del Inglés, o a crusás, a dins del túnel, en lo tranvía interprovinsial. Assobín, Daniel, lo Mussol, que, per un atra part, no habíe de esforsás massa pera imitá les proeses del Moñigo, se despertabe a mija nit sobressaltat, entresuát, agarránse als llansols del llit. Respirabe fondo. No estabe afonat, com ensomiabe, daball del Chorro, ni lo espentolaben fen volteres los ferros del tren, ni se habíe despeñat de la acitara y volabe a estossolás contra los bolos del riu. Se trobabe be, cómodamen instalat al seu llit de fiarro, y, de momén, no teníe que tindre cap temó. Desde este pun de vista, portaben una pas inussitada los díes plovinosos, que a la vall eren frecuéns, encara que segóns los disconformes tot anabe potes amún desde fée uns añs y hasta les pastures se perdíen ara - lo que no habíe passat may - per falta de aigua. Daniel, lo Mussol, ignorabe cuán plovíe allacuanta a la vall; lo que sí assegurabe es que ara plovíe mol; ficats a pressisá, tres díes de cada sing, lo que no estabe mal. Si plovíe, la vall transformabe ostensiblemen la seua fissonomía. Les montañes assumíen uns colós sombríos y opacos, entre la broma, mentres los prats restallaben en una relluén y verda y casi dolorosa estridensia. Los bufits dels trens se sentíen desde mes lluñ y les montañes se passaben la pilota dels seus chulits hasta que estos desapareixíen, desfénse en ecos cada vegada mes lluñáns, pera acabá en una ressonansia tenue y casi imperseptible.
A vegades, los núgols se agarraben a les montañes y les crestes de estes emergíen com islots solitaris a un revolt y caótic océano gris. Al estiu, les tronades no assertaben a escapás del cerco dels montes y, alguna vegada, no parabe de troná en tres díes seguits o consecutius. Pero lo poble ya estabe preparat pera nestes coses. En les primeres gotes eixíen a relluí les almadreñes, los socs, y lo seu "cluac-cluac", rítmic y monótono, se escoltabe a tota hora per tota la vall, mentres persistíe lo temporal. A juissi de Daniel, lo Mussol, ere an estos díes, o durán les grans nevades de Nadal, cuan la vall trobabe la seua adecuada fissonomía. Ere, la seua, una valleta de pressipitassións, humida y trista, melancólica, y la seua languidés y apatía característiques desapareixíen en lo sol y en los horizontes dilatats y blaus. Pera los tres amics, los díes de tronada teníen un enchís pressís y peculiá. Ere lo momén de los proyectes, dels records y de les recapassitassións. No creaben, rumiaben; no acsionaben, assimilaben. La charrada, a mija veu, a la pallissa del Mussol, teníe la virtut de evocá los dolsos díes de hivern, al raconet del foc, cuan son pare li contabe la historia del profeta Daniel o sa mare sen enríe perque ell pensabe que les vaques lecheres teníen que portá cantes. Assentats al fenás, divisán la carretera y la vía férrea per la finestreta frontal, Roc, lo Moñigo, Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, filaben los seus proyectes. Va sé un de estos díes y a la pallissa de casa seua, cuan Daniel, lo Mussol, va adquirí una idea concreta de la forseguera de Roc, lo Moñigo, y de lo torturadó que li ressultabe a un home no tindre al cos cap sicatrís. Va passá una tarde de estiu, mentres los gotellots atabalaben a la teulada de pizarra de la formachería y la vall se difuminabe daball de un sel pesat, monótono y gris. Pero lo Moñigo no se conformabe en que la evidensia de la seua musculatura li entrare per los ulls:

- Mira; toca, toca - va di.

Y va flexioná lo bras, que se va transformá en un manoll informe de músculs y tendóns retortigats. Lo Mussol va adelantá tímidamen la yema de un dit y va tocá.

- Du, ¿verdat?

- Ya u crec.

- Pos mira aquí.

Se va eixecá lo pantalonet de pana hasta la cuixa y va tensá la cama, que va adquirí la rigidés de un garrot: - Mira; toca, toca.

Y lo dit del Mussol, seguit a curta distansia de lo del Tiñós, va tentá aquell portentós joc de músculs.

- Mes du que lo bras, ¿no?

- Mes du.

Después se va destapá lo pitral y los va fé tocá tamé y contaben hasta dosséns sense que lo Moñigo desunflare lo pit y tinguere que fé una nova inspirassió. Después, lo Moñigo los va exigí que probaren ells. Lo Tiñós sol va aguantá hasta coranta sense agarrá aire, y lo Mussol, después de un extrem esfors que lo va dixá blau, va conseguí la cuenta de setanta. A continuassió, lo Moñigo se va tombá de pancha per aball y en les palmes de les mans apoyades an terra va aná eixecán lo cos una y atra vegada.
Al arribá a la flexió sixanta u va dixá y los va di:

- No hay tingut may la passiensia de vore les que aguanto. Abansahí ne vach fé tressentes vintyvuit y no ne vach voldre fé mes perque me va entrá son.

Lo Mussol y lo Tiñós lo van mirá abrumats. Aquell alarde superabe tot lo que ells hagueren pogut imaginá respecte a les facultats físiques del seu amic.

- A vore tú cuántes ne fas, Mussol - li va di de repén a Daniel.

- Si no ne sé... No mi hay probat may.

- Proba ara.

- Lo cas es... lo Mussol va acabá tombánse intentán fé la primera flexió. Pero los seus brassets no estaben acostumats al ejercicio y tot lo seu cos tremolabe per lo insólit esfors muscular. Va eixecá primé lo cul y después la esquena.

- Una - va cantá, entussiasmat, y se va desplomá, pesadamen, damún del pavimén.

Lo Moñigo va di:

- No; no se fa aixina. Eixecán lo cul primé no té mérit; aixina men fach yo un milló.

Daniel, lo Mussol, va dessistí de la proba. Lo fet de habé defraudat al seu amic después de aquell esfors lo va dixá mol abatut. Detrás del frustrat intento de flexió del Mussol se va fé un silensio a la pallissa. Lo Moñigo tornabe a flexioná lo bras y los músculs ballaben an ell, flexibles y releváns. Mirán lo seu bras, se li va ocurrí al Mussol de di:

- Tú podrás en algúns homens, ¿verdat, Moñigo?

Encara Roc no habíe acalentat al músic a la romería. Lo Moñigo va sonriure en sufissiensia. Después va aclarí: - Claro que puc en mols homens. Ñan mols homens que no tenen res du al cos, mes que los ossos y la pellissa.
Al Tiñós se li arredoníen los ulls de admirassió. Lo Mussol se va tombá contra lo mun de fenás, sentín al seu costat la consoladora protecsió de Roc. Aquella amistat ere una sólida garantía per mes que sa mare, la Pesteta gran y les Llebres se empeñaren en considerá la compañía de Roc, lo Moñigo, com un mal nessessari.

Pero la tertulia de aquella tarde va acabá aon acababen sempre aquelles tertulies de la pallissa de la formachería los díes que plovíe: en una competensia.
Roc se va arremangá lo camal esquerro y va mostrá un rogle de pell arrugada y fluixa:

- Miréu quína forma té avui la sicatrís; pareix una conilla.

Lo Mussol y lo Tiñós se van incliná sobre la cama del amic y van assentí:

- Es sert; pareix una conilla.

A Daniel, lo Mussol, li entristíe lo rumbo que agarrabe la conversa. Sabíe que aquells prolegómenos degeneraríen en una controversia sobre sicatrius. Y lo que mes abochornabe a Daniel, lo Mussol, als vuit añs, ere no tindre al cos ni una sola sicatrís que pugué parangoná en les de los seus amics. Ell haguere donat deu añs de vida per tindre a la carn una bona sicatrís. La carensia de ella li fée pensá que ere menos home que los seus compañs que teníen varies sicatrius al cos. Esta sospecha li imbuíe un borrascós sentimén de inferioridat que lo ficáe nerviós. En realidat, no ere seua la culpa de tindre milló encarnadura que lo Moñigo y lo Tiñós y de que les frecuéns ferides se li tancaren sense dixá rastre, pero lo Mussol no u enteníe aixina, y pera nell suposabe una desgrassia tindre la pell tota llisa, sense cap arruga. Un home sense sicatrius ere, segóns ell, com una chiqueta bona y obedienta. Ell no volíe una sicatrís de guerra: se conformabe en una sicatrís de acsidén o de lo que fore, pero una sicatrís.

La historia de la sicatrís de Roc, lo Moñigo, se la sabíen de memoria. Habíe passat sing añs atrás, durán la guerra. Daniel, lo Mussol, apenes sen enrecordabe de la guiarra.
Sol teníe una vaga idea de habé sentit sumbá los avións per damún del seu cap y del estampit sec, enrunadó, de les bombes al petá als prats. Cuan la aviassió sobrevolabe la vall, lo poble sansé corríe a refugiás al bosc: les mares agarrades als seus fills y los pares esbatussán al bestiá tossut hasta obríls la carn.

En aquells díes, la Sara fugíe al bosc portán de la ma a Roc, lo Moñigo. Pero este tampoc teníe temó dels avións, ni de les bombes. Corríe perque veíe corre a tots y perque se divertíe passán lo tems tontamen, tots reunits al bosc, acampats allí, en lo bestiá y lo que teníen a ma, com una cuadrilla de gitanos. Roc, lo Moñigo, teníe entonses sis añs. 

Al prinsipi, les campanes de la iglesia avisaben del cesse del perill en tres tocs graves y dos aguts. Mes tart, se van emportá les campanes pera fóndreles, y al poble van está sense campanes hasta que acabada la guerra, ne va regalá una nova don Antonino, lo marqués. Va ñabé eixe día una festa a la vall, com un homenaje del poble al donán.
Van parlá lo siñó retó y lo alcalde, que entonses u ere Antonio, lo Buche. Al final, don Antonino, lo marqués, los va doná les grassies a tots y li tremolabe la veu al féu. Total res, que don José y lo alcalde van empleá mija hora cadaú pera doná les grassies a don Antonino, lo marqués, per la campana, y don Antonino, lo marqués, va parlá un atra mija hora llarga, sol pera torná les grassies que acababen de donáli. Va resultá tot massa cordial y discret.

Pero la ferida de Roc, lo Moñigo, ere de una esquirla de metralla. Lay va fé una bomba al estallá a un prat cuan, un matí de estiu, fugíe pressipitadamen al bosc en la Sara. 

Los mes listos del poble díen que lo percanse va sé per una bomba perduda, que va sé aviada per lo avión pera "traure pes". Pero Roc, lo Moñigo, se resselabe que lo pes que habíe tratat de traure lo avión ere lo seu propi. De totes maneres, Roc, lo Moñigo, li agraíe al aviadó aquell medallón de carn retortigada que li habíe dixat a la cuixa.

Continuaben los tres mirán la sicatrís que pareixíe, per la forma, una cachapeta. Roc, lo Moñigo, se va incliná, y la va llepá en la punta de la llengua. Después de paladejá, va afirmá: - Encara té gust salat. Diu Lucas, lo Mutilat, que es per lo ferro. Les sicatrius de ferro tenen lo gust salat. Lo seu muñó tamé té gust salat y lo de Quino, lo Manco, tamé. Después, en los añs, sen va eixe gust.
Daniel, lo Mussol, y Germán, lo Tiñós, lo escoltaben escéptics. Roc, lo Moñigo, va resselá de la seua incredulidat. Va arrimá la cama an ells y los va invitá:

- Tastéu, voréu com no tos engaño.

Lo Mussol y lo Tiñós van intercambiá unes mirades de duda. Al remat, lo Mussol se va incliná y va rosá la sicatrís en la punta de la llengua.

- Sí, té gust salat - va confirmá.

Lo Tiñós va llepá después y va assentí en lo cap. Después va di:

- Sí, es sert que té gust salat, pero no es per lo ferro, es per la suó. Probéu la meua orella, voréu com tamé está salada.

Daniel, lo Mussol, interessat en lo assunto, se va aproximá al Tiñós y li va llepá lo lóbulo partit de la orella.

- Es verdat - va di -. Tamé la orella del Tiñós está salada.

- ¿A vore? - va di dudán lo Moñigo.

Y dessichós de sanjá lo pleite, va chupá en avidés lo lóbulo del Tiñós en lo mateix gust com si mamare. Al acabá, la seua cara va expresá un profún desencán.

- Es sert que té gust salat tamé - va di -. Aixó es que te vas ferí en lo filferro y no en una puncha de romiguera com te creus.

- No - va saltá lo Tiñós, enfadat -; me vach esgarrá la orella en la puncha de una gabarrera. Ne estic ben segú.

- Aixó te penses tú.

Germán, lo Tiñós, no se donabe per vensut. Va acachá lo cap a la altura de la boca dels seus compañs.

- ¿Y les meues calves, entonses? - va di en terca insistensia -. Tamé tenen gust de sal. Y les meues calves no me les vach fé en cap ferro. Me les va apegá un muixó.

Lo Moñigo y lo Mussol se van mirá extrañats, pero, un detrás del atre, se van belcá sobre lo cap moreno de Germán, lo Tiñós, y van llepá una calva cada un.
Daniel, lo Mussol, va reconeixe en seguida:

- Sí, tenen gust salat.

Roc, lo Moñigo, no va doná lo seu bras a torse:

- Pero assó no es una sicatrís. Les calves no són sicatrius. Ahí no vas tindre cap ferida may. No té res que vore que tinguen gust salat.

Y la finestra anabe escurínse y la vall se tornabe massilenta y trista, y ells seguíen discutín sense acatássen que se fée de nit y que damún de lo tellat de pizarra repiquetejaben encara los gotellots y que lo tranvía interprovinsial pujabe ya afanosamen vía amún, soltán, de cuan en cuan, blangs y espumosos borbotóns de fum, y Daniel, lo Mussol, se entristíe pensán que ell nessessitabe una sicatrís y no la teníe, y si la tinguere, potsé podríe aclarí la cuestió sobre si les sicatrius teníen lo gust salat per la suó, com afirmabe lo Tiñós, o per causa del ferro, com díen lo Moñigo y Lucas, lo Mutilat.