Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo , Áridos Curto, natros tamé parlem chapurriau

Togo (oficialmente República Togolesa, en francés, République togolaise) es una nación ubicada en la zona intertropical, forma parte del África subsahariana y es altamente dependiente de la agricultura, con un clima que garantiza buenas temporadas de cultivo.
El idioma oficial es el francés; sin embargo, también se hablan otros idiomas en Togo como
Gbe, Kotocoli y Kabiye.
El 38,7% de la población vive bajo la línea internacional de la pobreza de 1,25 US$ por día, y el 69,3% bajo la línea de 2 US$ por día.

•  Wikimedia Atlas: Togo
•  Wikcionario tiene definiciones y otra información sobre Togo.Wikcionario
•  Wikinoticias tiene noticias relacionadas con Togo.Wikinoticias
• Información de la OMS sobre Togo
• Noticias de las últimas elecciones presidenciales en Togo

•  Wikimedia Commons alberga contenido multimedia sobre Togo. Commons

Xavi Cortés Yáñez

Xavi Cortés Yáñez

Barcelona, Areñs de Lledó, casat a Beseit en Fermín Odón.

Están mol pesats en lo de incults y que cuan Franco se li va di chapurriau. Al menos al 1921 ya existíe lo nom chapurriau referinse a una mescla de beguda. La maña de la mañica.

A natros mos diferensie, y a la mayoría mos done igual. Mireu si es feo lo nom del idioma Swahili (del dialecte catalá súa gili, que yo descanso) y lo orgullosos que están los que lo parlen.
Xavi es naixcut o criat a Barchinona y de Areñs de Lledó.
Se pot parlá en ell com parlem a estos pobles, pero ell defén lo dialecte catalá y la escritura correcta, normativa, cosa que respecto. Ara, lo de incults se li ha pegat de atres pancatalanistes.

Texto al seu muro:

La mateixa "comèdia" de sempre, colla d'incults!!!, vull pensar que el franquisme es va acabar però l'actualitat diària ens diu que no és així..., amb el cas del Matarranya ens entenem perfectament en los nostres veïns i amics dels pobles d'Horta de Sant Joan, Arnes, Caseres o Morella, Fredes, etc. parlant cadascú com l'han ensenyat a casa seua, per la qual cosa em pregunto si a cada banda del Algars o dels Ports parlem una llengua diferent o be estos pobles de Catalunya o valencians parlen "chapurriau" com diuen vostés que nosaltres parlem, una mica de coneixement per favor senyores i senyors.

Amb el cas de la també gran llengua castellana o espanyola és públic que no tenen la mateixa dicció a Cantàbria, La Rioja, Aragó, les Castelles, Múrcia, Extremadura, Andalusia, Canàries o tota l'hispano amèrica entre els mateixos països i Espanya en conjunt, en aquest cas algú dubta que es parla una llengua diferent?, un altra vegada coneixement per favor, no per parlar i defensar el català a l'Aragó deixo de sentirme i ser aragonès.

(Pos sirás aragonés si has naixcut a Aragó, pero ruc catalanista tamé u eres.)

Franco y lo chapurriau

Ma yaya va vindre a esta terra al 1917, tenie 12 añs, ere castellanoparlant, sempre va di que ella habie apres lo chapurriau, per lo tan no crec que en aquells temps Franco tinguere res que vore.

Carlos Rallo Badet está o estae a un grupo que se diu "yo parlo chapurriau", no sé si entre a un grup que se diu "nos gustan las tetas gordas" a dils que son uns misóginos y que tetas no es apropiat, milló, com diu la RAE, pechos, mamas, ubres.

https://m.facebook.com/LaTetonaHot/

Agüelo sebeta a Juan Luis

Les aventures del agüelo “Sebeta”: “Chapurriau”.

Hola Juan Luis: Desde la mateisa educasió que me oferises, yo te contesto.

Primé: vull disculpam, perque yo no parlo lo catalá com tú dius, yo parlo lo chapurriau del meu poble que segur es diferen del teu poble o dels pobles del voltán.

Segun: tindrás que perdonam tamé que no escriga en la llimpiesa que u fas tú y ni en palabres estrañes pa mi y pa molta de la chen que mos llechís.

Sol fachs lo mateis que faen los catalans, eisos amics teus, fa més de sen añs: escriure com me demane lo cor, hasta que natres tingam tamé lo nostre Pompeu Fabra que se invento una gramática, si la dell va valdre, la nostra tamé deurie de feu.

Com veus al meu poble parlem un Chapurriau espesial, diferen de uns atres pobles, igual que pase a casi tots los termes de la vora, cada un tenim diferentes influansies que en lo pasá los añs se han fet peculiars de cada racó. Ahí tenim la riquesa, a cada puesto lo parlem de una manera pareguda y cuan estem chuns, mos entenem tots.
Una cosa pareguda pase en lo catalá, perque, según diuen, lo valensiá, lo mallorquí y lo chapurriau, tots som catalá y mira que son diferens.

Yo penso, soc un ignorán en asó, que tots, per uns o uns atres camins, venim del llemosí y podriem sé chermans si vols, pero mai lo catalá la mare y los demés los fills.
Después de esta entrada, anem a parlá de la teua charrada:

No entro a parlá sobre la denominasió de algún poble perque, no sé si tú tindrás, pero yo no ting coneisimens praus pa feu y no vull ficam a cap de fangal, del que no sabría eisí, ni tampoc entrá.

Mos dius que no tenim que piarde palabres nostres y a mi me volen fe piarde la iglesia que es meua, per la de esglesia, que no sé de a on ve; San Miquial que es lo meu san, per San Miquel. Tot asó ¿qué vol di?, ¿no se están fican a la meua casa, sense que yo asca cridat a dingú, per més que me digues que ve de Saragosa?.
¿No me dius que yo ting dret a conservá lo meu?, ¿per qué no me diseu? Ni Saragosa, per lo que vech, ni los catalans per lo que llechisco.

Mos dius que lo catalá mos ve donat gratis, gratis será pa tú, pa mi es al preau de piarde la meua llengua y aisó no me pareis gratis, me pareis car, mol car, masa car.
Mos amenases que al radé será Saragosa qui desidirá qué es lo que parlam natres, pos u sentisco mol, me podrá di lo que vullgue, pero yo seguiré parlán lo Chapurriau.
Me dius tamé que lo catalá servis pa trova faena, hasta lo mon mundial, no se tú, yo no vech quel demanon tan llun, pero encara te diré més cuan per casualidat hay vist demanat lo catalá, u fan a un nivel que cap de natres tenim. Entonses pa arrivá ahí tindriem que posamos a estudiá y está cla si ting que estudiá pa dependre una llengua minoritaria, preferisco dependre lo inglés, lo fransés, lo alemán, inclus lo chino que, desde llun, te ubrisen moltes més portes.

Me dius, o pareis que dius que piarde la nostra llengua pa tú es un asunto “sentimental o politic”, pos mira chaic, pa mi es sentimental y mol, de politic, res de res. Pero de sentimén, tot lo del mon, sentimén per que es la meua llengua, la que hay mamat de menut, la que me va enseñá ma mare, y perdona aisó no se toque, la que, según pareis han parlat los antics de la tiarra, los antics de Aragó, ya desde les copies del Fuero de Jaca (1063). Crec que Cataluña an aquells tems no existíe.
Pa acavá cuan llechisco als que defeneu lo catalá, vech un mun de palabres que no son nostres, o sigue que vatres o parleu de un atra manera a la nostra o tos han fet cambiá. Y yo per ara, u digue Saragosa, o u digue lo catalá, vull seguí parlán lo Chapurriau, sense cambiali ni una lletra, clá, sempre sense piarde la educasió.
Que pensem de diferenta manera, nos es problema paque, si un día mos trovem per la nostra tiarra, mos prengam una servesa y, segur, que parlán les nostres llengues, cada u la seua, intentarem enténdremos, encara que yo no tinga lo B-1, o lo A-3, o com se digue, perque yo tindré la sort de tindre lo Chapurriau a seques.

FIN

JUAN LUIS CAMPS JUAN.

/ Foto de la Universitat de Saragossa. /

He tingut multitud de consultes i converses al respecte de la llengua pel debat sobre lo topònim Vall-de-roures i vull deixar clares quatre coses. Jo personalment no tinc cap interès d’imposar res i menys de decidir com vol parlar la gent. En cap cas he dit que s’ha de substituir Valderrobres per Vall-de-roures. Lo que dic i sempre diré es que hem de fer lo possible per /a/ no perdre topònims tan bonics com este ni atres paraules que van sortin al grup de Paraules del Matarranya al que molts participeu.

Jo parlo català i castellà indistintament, i això m’ha servit molt a la vida i no entenc com no és /es sense tilde/ vol aprofitar una cosa que mos bé donada gratis. Perquè mos posèssem com mos posèssem al final seran les autoritats acadèmiques los que decidiran (que ja ho han fet) sobre que és lo que parlem. I parlo dels de Saragossa.

Lo català serveis per a trobar faena a més /ademés/ d’atres coses, a la comunitat Valenciana, a les Balears, a Catalunya, a l’Aragó i també a la resta d’Espanya y mundo mundial. / Ni també, ni resta, no se diu a Queretes. Que trobos faena pel catalá a Fransa occitania o de professó de universidat a Alemania com Quintanilla y Escocia com la Ponsatí  /

Privar als nostres fills d’esta ventatja per un tema sentimental o polític, no sé si es de rebut. En fi cadascú que face o digue lo que cregue convenient. Repeteixo sense perdre la educació.

Vicente Blasco Ibáñez, valencians, cuideu-se dels catalans, que siguent simples pastors i morts de fam no a soles s'apoderaran de lo Regne, sino també de la cultura i de l'història de Valéncia. 

NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU, Jaimito Pubill

https://blogs.avui.cat/jaumepubill/2010/03/26/no-som-analfabetos-parlem-chapurriau-2/

Jaimito Pubill:

Diuen que "No aniràs mai al llit sense haver après una cosa nova".
Jo avui n’he après una: resulta que m’assabento de l’existència d’una nova llengua ben a prop de casa que es diu el chapurriau.

Millor dit: jo sabia de l’existència del chapurriau però no sabia que fos una llengua. I això m’ho han ensenyat avui quan, amb gran estupor, llegeixo la següent notícia: 

Un pueblo del Bajo Aragón, llamado La Codoñera, se rebela contra el catalán: "NO SOM ANALFABETOS, PARLEM CHAPURRIAU".

Tot plegat, ve ben servit i ben reforçat per una plataforma gens analfabeta segurament, però sí que carregada de molt mala llet anomenada "No hablamos catalán" i que va néixer a Fraga. 

Aquesta plataforma s’encarrega de buscar la munició adequada i de carregar les armes per fer constantment la guerra de la llengua que es veu que dóna prou bons rendiments, no només a l’ Aragó sinó arreu.

I com a mostra, us deixo un exemple de "chapurriau" que, com podreu comprovar, es diferencia com la nit del dia del català.

Memories

Vay a fe unes memories, 

de fa cincuenta y vuit añs 

y de les costums d´Albelda 

en los petits y en los grans.

Ancomensen pels petits, 

de cuan yo anaba a l´ascuela 

que a la hora acostumbrada, 

tocabe una campaneta.

Acabat de llevantá, 

Mincha sopes y crostó 

d´aquell pa pastat a casa, 

que ere d’alimen y bo. 

(…) 

Joaquín Carrera Quinquillá. 

1979. Albelda.

En chapurriau de Beseit

Vach a fé unes memories

de fa sincuantavuit añs

y de les costums de Albelda

en los minuts y en los grans.

 Escomensen pels minuts

de cuan yo anaba a la escola

que a l'hora acostumbrada

tocabe una campaneta.

Acabat de eixecá,

minjá sopes y crostons,

d'aquell pá pastat a casa

que ere de alimén y bo....

Sort que no són analfabets!

Etiquetes de Technorati: Cultura, Català, Llengua catalana, Fanatismes

Ara este cateto de Jaimito Pubill que llixgue esta mostra del ocsitá y que  digue que lo dialecte ocsitá catalá es una llengua diferenta a la de oc:

Geoffroi Rudel, Jaufrés Rudèls de Blaia, Jaufré Rudel de Blaye, plana lengua romana

I.

Pro ai del chan essenhadors
Entorn mi, et ensenhairitz,
Pratz e vergiers, albres e flors,
Voutas d' auzelhs, e lays e critz,
Per lo dous termini suau;
Qu' en un petit de joy m' estau,
Don nulhs deportz no m pot jauzir,
Tan cum solatz d' amor valen.

Las pimpas sian als pastors,
Et als enfans bordeitz petitz;
E mias sion tals amors,
Don ieu sia jauzens jauzitz.
Qu' ieu la sai bona tot aitau
Ves son amic en greu loguau;
Per so, suy trop sove' n marrir,
Quar non ai so qu' al cor n' aten.

Luenh es lo castelhs e la tors,
Ont elha jay e son maritz;
E si, per bos cosselladors
Cosselhan, no suy enantitz,
Qu' autre cosselhs petit m' en vau:
Aitant n' ai fin talan corau,
Al res no y a mais del murir,

S' alqun joy non ai en breumen.

Totz los vezis apel senhors
Del renh, on sos joys fos noyritz;
E crey que m sia grans honors,
Quar ieu dels plus envilanitz
Cug que sion cortes leyau.
Ves l' amor, qu' ins el cor m' enclau,
Ai bon talan e bon albir,
E say qu' ilh n' a bon escien.

Ma voluntat s' en vay lo cors,
La nueit e 'l dia esclarzitz,
Laintz per talant de son cors;
Mas tart mi ve e tart mi ditz:
“Amicx, fas elha, gilos brau
An comensat tal batestau,
Que sera greus a departir,
Tro qu' abduy en siam jauzen.”

II.

Belhs m' es l' estius e 'l temps floritz,

Quan l' auzelh chanton sotz la flor;

Mas ieu tenc l' ivern per gensor,
Quar mais de joy mi escobitz.
E quant hom ve son jauzimen,
Es ben razos e d' avinen
Qu' om sia plus coyndes e guays.
Er ai ieu joy e suy jauzitz,
E restauratz en ma valor,
E non iray jamai alhor,
Ni non querrai autruy conquistz:
Qu' eras say ben a escien,
Que selh es savis qui aten,
E selh es fols qui trop s' irays.

Lonc temps ai estat en dolor
E de tot mon afar marritz,
Qu' anc no fuy tan fort endurmitz
Que no m rissides de paor:
Mas aras vey, e pes, e sen
Que passat ai aquelh turmen;
E non hi vuelh tornar jamays.

Mout mi tenon a gran honor,
Totz selhs cuy ieu n' ey obeditz,
Quar a mon joy suy revertitz;
E laus en lieys e dieu e lhor
Qu' er an lur grat e lur prezen;
E, que qu' ieu m' en anes dizen,
Lai mi remanh, e lay m' apays.
Mas per so m' en suy escharzitz,
Ja non creyrai lauzenjador;
Qu' anc no fuy tan lunhatz d' amor
Qu' er non sia sals e gueritz;
Plus savis hom de mi mespren,
Per qu' ieu sai ben a escien
Qu' anc fin' amor hom non trays.

Mielhs mi fora jazer vestitz
Que despollatz sotz cobertor;
E puesc vos en traire auctor
La nueyt, quant ieu fuy assalhitz;
Totz temps n' aurai mon cor dolen;
Quar aissi s n' aneron rizen,
Qu' enquer en sospir en pantays.

III.

No sap chantar qui 'l so non di,

Ni vers trobar qui 'ls motz non fa,

Ni conois de rima, co s va,
Si razos non enten en si:
Pero mos chans comens aissi;
Com plus l' auziretz, mais valra. a. a.

Nuls hom no s meravilh de mi
S' ieu am so que no veirai ja;
Quar nulha res tan mal no m fa
Com so qu' anc de mos huelhs no vi;
Ni no m dis ver, ni no m menti,
Ni no sai si ja so fara. a. a.

Colp de joi me fier que m' auci
Ab poncha d' amor que m sostra
Lo cor, don la crans magrira,
S' en breu merce no 'l pren de mi;
Et anc hom tan gen no mori
Ab tan dous mal, ni non sescha. a. a.

Anc tan suau no m' adormi,
Que mos esperitz no fos la
A la belha, que mon cor a,
On miei voler fan dreg cami:
Mas quant mi reveilh lo mati
Totz mos bos sabers mi desva. a. a.

Peironet, passa riu d' Ili,
Que mos cors a lieis passara;
E si li platz alberguar m' a,
Per qu' el parlamen sera fi.
Mal me faderon mei pairi,
S' amors m' auci per lieis que m' a. a. a.

Bos es lo vers s' ieu no y falhi,
Ni tot so que y es ben esta;
E selh que de mi l' apenra
Guart si que res no mi cambi;
Que si l' auzon en Caerci,
Lo coms de Tolza l' entenra. a. a.

Bos es lo vers, e faran hi
Quasque motz que hom chantara. a. a.


IV.

Quan lo rius de la fontana
S' esclarzis, si cum far sol,
E par la flors aiglentina,
E 'l rossinholet el ram
Volt, e refranh, et aplana
Son dous chantar, e l' afina,
Dregz es qu' ieu lo mieu refranha.

Amors, de terra lonhdana,
Per vos tot lo cor mi dol;
E non puesc trobar metzina,
Tro venga 'l vostre reclam,
Ab maltrait d' amor doussana,
Dins vergier, o sotz cortina,
Ab dezirada companha.

Pus tot jorn m' en falh aizina,
No m meravilh s' ieu m' aflam;
Quar anc genser Crestiana
No fo, ni dieus non o vol,
Judea, ni Sarrazina.
Et es ben paisutz de manna
Qui de s' amor ren guazanha.

De dezir mos cors non fina
Vas selha res qu' ieu pus am,
E cre qu' el volers m' enguana
Si cobezeza la m tol.
Quar plus es ponhens d' espina
La dolors que per joy sana;
Don ja no vuelh qu' om mi planha.

Quan pensar m' en fai aizina
Adoncs la bays e l' acol;
Mas pueis torn en revolina,
Per que m n' espert e n' aflam;
Quar so que floris non grana:
Lo joy que mi n' atayna
Tot mos cujatz afaitanha.

Senes breu de parguamina,
Tramet lo vers en chantan,
En plana lengua romana,
A 'N Ugo Brun, per Filhol.
E sapcha gens Crestiana
Que totz Peiteus e Viana
S' esjau per lieys, e Guiana.

V.

Lanquan li jorn son lonc en mai,
M' es belhs dous chans d' auzelhs de lonh;
E quan mi sui partitz de lai,
Remembra m d' un' amor de lonh;
Vau de talan embroncx e clis,
Si que chans, ni flors d' albespis,
No m valon plus qu' yverns gelatz.

Be tenc lo senhor per verai,
Que formet est' amor de lonh;
Mas per un ben que m' en eschai,
N' ai dos mals, quar tant sui de lonh.
Ai! com fora dreitz pelegris,
Si ja mos fustz, ni mos tapis,
Fos pels sieus belhs huelhs remiratz.

Be m parra joi quan li querrai,
Per amor dieu, l' ostal de lonh;
E s' a lieys platz alberguarai
Pres de lieys, si be m sui de lonh:
Qu' aissi es lo parlamens fis,
Quan drutz lonhdas es tan vezis,
Ab bels digz et ab bels solatz.

Iratz e dolens m' en partrai,
S' ieu non vey sest' amor de lonh:
No m sai quora mais la veyrai,
Quar tan son nostras terras lonh,
E tant y a pas e camis;
E per aisso non sui devis,
Mas tot sia cum a lieys platz.

Jamais d' amor no m jauzirai,
Si no m jau d' est' amor de lonh:
Que mielhor ni gensor non sai
Ves nulha part, ni pres ni lonh;
Tant es sos pretz verais e fis,
Que lai, el reng dels Sarrazis,
Fos ieu per lieys chaitius clamatz!

Dieus que fetz tot quan ve ni vai,
E formet est' amor de lonh,
Mi don poder, pos talen n' ai,
Qu' ieu remir sest' amor de lonh
Verayamen en luec aizis,
Si que las cambras, e 'ls jardis,

Mi recemblon novels palatz.

Ver ditz qui m' apella lechai,
E deziran d' amor de lonh:
Que nulhs autres jois tan no m plai,
Cum jauzimen d' amor de lonh.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Qu' en aissi m fadet mos pairis
Qu' ieu ames, e no fos amatz.
Mas so qu' ieu vuelh m' es tant ahis,
Totz sia mauditz lo pairis
Que m fadet, qu' ieu non fos amatz.

Lexique roman; Feble, Fible, Freble - Feculent

Feble, Fible, Freble, adj., lat. flebilem, faible, fragile. 

Ad home feble et a malaude. 

Mas sy el era malaudes o fibles. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 22.

(chap. A home débil, frágil, y a dolén. 

Pero si ell estabe dolén o débil.)

A homme faible et à malade.

Mais s'il était malade ou faible.

Cel non es bos que a frebla scala s te. Poëme sur Boèce.

Celui-là n'est pas bon qui se tient à faible échelle. 

El temps de la febla moneda.

Tit. de 1316. DOAT, t. LI, fol. 452. 

Au temps de la monnaie faible.

Fig. Nos em totz paures de poder, et tan fibles en tota virtutz.

V. et Vert., fol. 45.

Nous sommes tous pauvres de pouvoir, et si faibles en toute vertu. 

ANC. CAT. ESP. (débil) Feble.

2. Feblamen, adv., faiblement.

Albres joves e grailes que es pauramen e feblamen mes en terra.

Liv. de Sydrac, fol. 94. 

Arbre jeune et grêle qui est pauvrement et faiblement mis en terre.

ESP. Feblemente. (débilmente)

3. Feblit, adj., affaibli.

Senhors, ara vos membre cum nos teno feblitz. Guillaume de Tudela.

(chap. Siñós, ara tos recordo com mos tenen debilitats, fluixos.)

Seigneur, maintenant qu'il vous souvienne comme ils nous tiennent affaiblis.

4. Febleza, s. f., faiblesse. 

Per la febleza de la servela. Liv. de Sydrac, fol. 78.

(chap. Per la debilidat, fluixera, fragilidat del servell; com lo de Manel Riu Fillat.)

Par la faiblesse de la cervelle. 

ANC. CAT. Feblea. (N. E. Esta palabra huele a lengua valenciana, como pobrea y otras: https://llengua-valenciana.blogspot.com/2021/05/capitol-lxxxviii-hermopolois-egypte-7-anys-estrema-pobrea.html)

5. Febletat, s. f., faiblesse, fragilité. 

Per la febletat del estomac.

Aisso lor ave de febletat de cor. Liv. de Sydrac, fol. 80 et 74.

Par la faiblesse de l'estomac.

Cela leur advient de faiblesse de courage.

ANC. FR. Par defaute de Roiz, è par sa fiebleté.

Roman de Rou, v. 1821. 

ANC. ESP. Febledad. (MOD. debilidad)

6. Feblezir, v., faiblir, affaiblir, plier.

Meravil me cum puesc en pes tener,

Si m feblezis e m fai tremblar e fondre. 

Izarn Risols: Aylas tant suy. 

Jo m'étonne comment je puis tenir en pieds, tant m'affaiblit et me fait trembler et fondre. 

Part. pas. En greu pantais sui feblezitz, 

Per lieis cui beutatz volc formar. 

B. de Ventadour: Quan lo boscatges. 

Je suis affaibli en pénibles rêves, par celle que la beauté voulut former.

Mas lo trichament seria

Feblesitz.

B. Martin: Companho per. 

Mais la tromperie serait affaiblie. 

ANC. FR. E li dus alouent fébléiant.

Roman de Rou, v. 8629.

7. Afeblir, Aflebir, v., faiblir, affaiblir.

El comenset ad aflebir e esser agreviat de malautia.

Hist. abr. de la Bible, fol. 23. 

Il commença à faiblir et à être affecté de maladie.

La filha de la regina s' afebli, e mori de fam.

(chap. La filla de la reina se va debilitá, y se va morí de fam. Aixó u podéu lligí a la Prise de Jérusalem transcrita per Chabaneau.)

Abr. de l'Ancien et du N.-T., fol. 37.

La fille de la reine s'affaiblit, et mourut de faim.

Quan cuias esforsar, tu aflebis.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 44. 

Quand tu penses renforcer, tu faiblis. 

Part. prés. Quan lo caps dol, van li membr' afeblen.

Pons Santeuil: Marritz. 

Quand la tête souffre, les membres vont faiblissant. 

ANC. FR. Tant jut e tant juna ke mult fu aflebiz... 

Mult sunt li bon e li hardi 

Amenuisé et afiébli.

Roman de Rou, v. 3134 et 6750.

ANC. CAT. Afeblir.

8. Afeblezir, v., affaiblir.

Lhi afeblezis la servela. Liv. de Sydrac, fol. 75. 

Lui affaiblit la cervelle. 

ESP. Afeblecer (MOD. debilitar).

9. Aflebriar, v., faiblir, affaiblir.

Per que s'anet mos cors aflebeian.

(chap. Per lo que mon cor se va aná debilitán, afluixán.)

Bertrand de Born: Fuilhetas vos mi.

C'est pourquoi mon coeur s'alla faiblissant.

Ce mot est remplacé dans quelques manuscrits par afreollan.

(chap. afollá, afollás, pedre li fruit, abortá.)

ANC. FR. Tant estoient *afebloié que il ne pooient mès souffrir les assaulz. Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 260.

Car vieus est et afebloiez.

Roman de Dolopatos, v. 350. 

Ils afoibloierent et perdirent si du tout leur nom et leur force.

Joinville, p. 188.

10. Enfeblir, v., faiblir, plier. 

L' albres comens' a enfeblir. Liv. de Sydrac, fol. 73.

L'arbre commence à plier.

11. Enfeblezir, Enflebecir, v., faiblir, plier, affaiblir.

Enfeblezisc lo cor e 'l sen.

Giraud de Borneil: Plaing e. 

Affaiblit le coeur et le sens.

Part. pas. No s'es meravilha si 's totz enflebecis.

Roman de Fierabras, v. 1236. 

Ce n'est merveille s'il est tout affaibli.

- Infirmer, invalider.

Revocatz, enfeblezitz ni annulatz.

(chap. Revocats, invalidats y anulats.)

Tit. de 1431. Bordeaux, bibl. Monteil. 

Révoqués, infirmés et annulés.

Febre, s. f., lat. febrem, fièvre.

El jagues XIIII ans de la febre cartana.

Guillaume de la Tour: Un sirventes. 

Il gésit quatorze ans de la fièvre quarte. 

Dieus m'a dada febre tersana dobla.

(chap. Deu m'ha donada febre o fiebre tersana doble.) 

R. Gaucelm de Beziers: Dieus m'a. 

Dieu m'a donné fièvre tierce double.

Sinon febr' aguda vos destrenha 'ls costatz.

Albert de Sisteron: Dompna.  

Sinon que fièvre aiguë vous serre les côtés. 

Val contra febres quartana et cothidiana. 

Eluc. de las propr., fol. 201. 

Vaut contre fièvres quarte et quotidienne.

CAT. Febra. ESP. Fiebre. PORT. Febre. IT. Febbre. (chap. fiebre, fiebres.)

2. Febros, adj., fiévreux.

Co hom febros e malaute. 

Estara febros.

V. et Vert., fol. 100 et 147. 

Comme homme fiévreux et malade. 

Sera fiévreux. 

Boc... totz temps es febros.

(chap. Lo choto (mascle de la cabra)... está tot lo tems febrós: mogut, cachondo – com Arturico Quintanilla y Fuentecica.)

Eluc. de las propr., fol. 252.

Bouc... est toujours fiévreux.

ANC. FR. Homs devient à force amorox

Tot ensement comme fiévrox. 

Roman de Partonopex de Blois. Not. des Mss. t. IX, p. 72. 

CAT. Febros. PORT. Febroso. IT. Febbroso. (chap. Febrós, febrosos, febrosa, febroses.)

3. Febril, adj., lat. febrilis, fébrile. 

Per accio de calor febril. Eluc. de las propr., fol. 81.

Par action de chaleur fébrile.

ESP. PORT. Febril. IT. Febbrile.

4. Febricitar, v., lat. febricitare, être fébricitant, avoir la fièvre.

Fa febricitar.

Eluc. de las propr., fol. 90. 

Fait être fébricitant. 

Part. prés. So febricitans d'aguda febre. 

Subst. Donat a febricitans. Eluc. de las propr., fol. 85 et 200.

Sont fébricitants de fièvre aiguë. 

Donné à fébricitant. 

ESP. PORT. Febricitar. IT. Febricitare, febbricitare.

5. Afebrit, adj., fiévreux.

Plus que deguns malautes cant estay afebritz. V. de S. Honorat.

Plus que nul malade quand il est fiévreux.

Febrier, s. m., lat. februarius, février.

Ges autres vergiers 

No fai fuilhar mars ni febriers.

Bertrand de Born: Fuilhetas ges. 

Mars ni février ne fait point feuiller autres vergers.

CAT. Febrer. ESP. Febrero. PORT. Fevereiro. IT. Febbraio. (chap. Febré.)

Febus, s. m., lat. Phoebus, Phébus. 

Apelavo 'l Febus, que vol dire bel.

Eluc. de las propr., fol. 116. 

L'appelaient Phébus, qui veut dire beau.

ESP. PORT. Febo.

Fec, Fetz, s. f., lat. faex, lie, sédiment, matière fécale.

Pois pogra leu issir fecs.

A. Daniel: Pus En Raimons. 

Puis pourrait facilement sortir matière fécale. 

Tartari es rauza o fetz de vi en l'estrem del tonel indurzida.

Melancolia es humor espessa et grossa, de la fetz del sanc engendrada... et engendra si el sanc, cum la fetz el vi.

Eluc. de las propr., fol. 193 et 31. 

Tartre est sédiment ou lie de vin durcie au fond du tonneau.

(chap. Lo tartáric es solada, sedimén del vi endurit al fondo, sol, del carretell.)

Mélancolie est humeur épaisse et grosse, engendrée de la lie du sang... et s'engendre au sang, comme la lie au vin.

ANC. CAT. PLUR. Feces. ANC. ESP. (MOD. hez, heces) PORT. Fez. 

IT. Feccia. (chap. si parlem de merda: heces. Si parlem del vi, carretell, o del oli del tinet: solada, solades, lo que está al sol o anterra, com tamé poden sé olives, ameles, prunes, etc. Si parlem de la sequia: tarquí, fang negre del cul de la sequia, que se ha de aná traén de cuan en cuan.)

Feculent, adj., lat. feculentus, épais, féculent.

Si... sanc es mot feculent. Trad. d'Albucasis, fol. 55.

(chap. Si la sang es mol espessa, feculenta.)

Si... le sang est moult épais.

ESP. PORT. Feculento. (chap. feculén, feculens, feculenta, feculentes: espés, espessos, espessa, espesses; almidonat, almidonats, almidonada, almidonades; farinós, farinosos, farinosa, farinoses; que té fécula, com lo puré de pataca, pataques, farinetes, etc.)

Amanda Ulldemolins , expressions ebrenques perill extinció

http://surtdecasa.cat/ebre/llibres/amanda-ulldemolins-i-les-expressions-ebrenques-en-perill-dextincio

La-nostra-parla-del-delta-del-ebre

"Crec que m’apassiona la filologia –en el meu cas, la catalana– perquè aplega tots els vessants de la nostra cultura: la llengua, la literatura i la història del nostre poble. Cal posar de manifest que són uns estudis molts complets i transversals". Amanda Ulldemolins (Alcanar, 1991) va presentar 'El model d'estàndard occidental al Telenotícies de TV3' com a treball de final de màster, una tasca que serveix per reivindicar la presència del català occidental en els mitjans nacionals. Ara, mentre ultima la presentació de la seva tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona, ens descobreix algunes curiositats del tortosí, la llengua que parlem a les Terres de l'Ebre.

1. “Estar més brut que el pal d’un galliner”

http://cosasdeandalucia.com/web/index.php?option=com_glossary&letter=T&id=159

Les que conec són perquè ma iaia les ha anat repetint al llarg dels anys. Ara mateix em venen al cap “les coses, clares, i el xocolate, espès”, “patir més que un gos lligat”, “fer més mal que una truja solta” i una de les meues preferides és “estar més brut que el pal d’un galliner”.

2.  Dolent, com a sinònim de malalt,  paraula compartida amb el valencià i l’eivissenc
El tortosí, que és el geolecte que parlem als pobles de l’antiga Diòcesi de Tortosa, té moltes paraules en comú amb el valencià i, encara que puga sorprendre, amb el balear. Això és així perquè tots estos parlars són conservadors, és a dir, mantenen moltes paraules de la llengua antiga. Com a exemples trobem els mots granera, llépol i coa, que els compartim amb estos dos dialectes. Per tant, coa és una paraula estàndard, tot i que la majoria de vegades se substituïsca per cua. També, dolent, com a sinònim de malalt, és una paraula que compartim amb el valencià i l’eivissenc. / al chapurriau tamé les fem aná /

3. Els mots agrícoles en perill d'extinció

Pel que fa als animalets, la paraula palometa ja és desconeguda entre els xiquets de la nostra zona. També, cullereta (o cullerot), fardatxo i rabosa. Quant als mots agrícoles, crec que avui  dia la majoria de jóvens ja no sabem quant és un jornal ni sabem distingir les diferents varietats de taronges, mandarines o clementines. De fet, a 'Soc un fréstec' recordo que una tarda Lo Mascarat i jo vam haver de trucar a mons pares, perquè no sabíem ben bé la diferència entre Navelate, Navelina Marisol i Nules. Per tant, sí que podem afirmar que a 'Soc un fréstec' apareix un model de llengua, sobretot en els personatges, que està –com el fréstec– en perill d’extinció. A tall d’anècdota, fa poc en un dinar familiar ma iaia va explicar què és el ribàs de les finques, és a dir, el tros de terra que es deixa, quan llaures, entre la teua part i la del veí. 

4. Mantenir paraules com faena, parèixer o pròxim

Moltes vegades hem de recórrer a la llengua de les nostres iaies ja que moltes expressions i mots característics de les nostres comarques, les centrals dels Països Catalans, estan desapareixent i, en la majoria de vegades, se substitueixen per formes provinents de Barcelona. Crec que està a les nostres mans mantindre-les. Hem de ser conscients la resta de Catalunya ens reconeix pel nostre parlar, i això ens distingeix i ens identifica com a grup. Per tant, hem d’augmentar una miqueta l’autoestima com a comunitat i no canviar de manera de parlar quan sortim de casa. Capgirar esta situació és, en gran part, faena de l’escola i dels mitjans de comunicació. S’haurien d’usar i difondre els mots estàndards tortosins, com ara els subjuntius amb e (que jo cante, que ell cante) o moltes paraules com faena, juí, parèixer o pròxim.