Mostrando las entradas para la consulta meus ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta meus ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

martes, 16 de noviembre de 2021

Lo llibre dels poetas. Segle XVIII. + Taula

SEGLE XVIII. 
Balart, Francisco. - Eura, Agustí. - Ferreras, Ignaci. - Puig y Blanch, Ignaci. 
- *Ribera, Bernat. - Serra y Postius, Pere. 

FRANCISCO BALART. 

Jesu-Christ la Passió vostra 
tots la devem contemplar; 
al manco la de Sant Pere (al menos la de San Pedro)
quant sentí lo Gall cantar. 
Christians lo que 'us diré: 
creuréu de la Passió 
dels Apóstols y deixebles, 
de Jesu-Christ Nostre Senyor: 
y de tota la conversa 
que entre ells va passar; 
al manco la de Sant Pere 
quan sentí lo Gall cantar. 
Un Dijous Sant de cap vespre 
com estava ordenat, 
digué Jesus als Deixebles 
que vajan á la Ciutat: 
allí trobaréu un home 
ab un canter d' ayga en má, (agua; aigua, aygua)
seguíulo fins á la porta 
de ahont veuréu que entrará. 
Los Deixebles humilment 
fan lo que el Mestre 'ls ha dit, 
vanse á Jerusalem 
perque Dèu n'era servit. 
Allí entrant á la Vila, 
davant d' ells se demostrá 
un home ab gran alegría, 
ab un canter d' ayga en má. 
Diréu al amo de casa, 
que jo vos hi he enviat, 
que vull celebrar la Pasqua, 
puig lo temps es arribat. 
Demanaréu una Taula, 
comensáula de parar, 
esta nit los meus Deixebles 
ab vosaltres vull sopar. 

Quan Jesus fou en la Taula 
en casa Simeon Leprós, 
humilment li presentaren 
aquell menjar tant preciós. 
Digué Jesus estas paraulas, 
comensantse á contristar: 
ab gran desitg esperava 
de menjar aqueix sopar. 
Quan Jesus fou en la Taula, 
segons escriu Sant Matheu, 
esta nit los meus Deixebles 
hu de vosaltres me trahiréu. 
Ja fugirán las Ovellas 
quan lo Pastor pres será, 
los Soldats tots á la una 
deixarán llur Capitá. 
Lo qui á mí me trahirá 
posará la má al meu plat, 
y ell se'n portará 'l bocí 
que per mí está reservat. 
Y vindrá lo Fill del home, 
puix així promés está, 
crucificat será lo Home, 
Dèu clarificat está. 
Miráu quanta amistat porta 
Jesu-Christ á n' al traydor, 
posant junts la má al plat, 
qu' es voluntat del Senyor. 
Per veure si 's penediria 
no 'l volgué escandalisar, 
perque portava la bossa 
del vendre y del comprar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, may vos deixaré, 
avans moriré per Vos, 
Senyor, que no fugiré. 
Y si algú se escandalitsa 
escandalitsat será, 
que jo 'l ne perseguiré 
ab lo coltell en la má. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
mira en esta santa nit, 
antes que lo Gall no cante 
jurarás que no m' has vist: 
y totas las teuas obras (“i totes les teves obres” en catalán inventado)
ab mi vindrás á ignorar, 
fins dir no coneixes l' Home 
que es lligat en lo Pilar. 
Encara dich mes avant, 
mira, Pere, que farás, 
antes que lo Gall ne cante 
tres voltas me negarás. 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
comensá de contristar, 
volgué entendrer lo Misteri 
que en la Taula se va obrar. 
Acabadas estas paraulas (Acabades aquestes paraules)
acabaren de sopar; 
Jesus pren la tovallola, 
la bacina en l'altre má. (palangana, bacín)
Per mostrarnos la Doctrina 
los peus los volgué rentar, 
á fins y los peus de Judas 
Jesu-Christ se va inclinar. 
Diu Sant Pere gloriós: 
Senyor, vos no 'm rentaréu; 
tú no rebrás lo meu Cos 
si jo no 't rento los peus. 
No, Senyor, los peus á solas, 
que las mans me vull rentar; 
lo que ja está net, Pere, 
no fretura de rentar. 
Deixebles, tots sou mòlt nets 
de culpas y de pecats, 
si no es aquell mal enterch 
Deixeble tant desditxat. 
Mira lo que jo 't dich, Pere, 
tot passa en veritat, 
valdria mes que en la terra 
un home tal no fos nat. 
Jesus may fa ninguna obra 
sinó ab gran cumpliment, 
va posar la tovallola. 
y ordená 'l Sant SAGRAMENT: 
Qui menjará de la Carn mia, 
y de la mia sanch beurá, 
si es mort cobrará vida, 
si es viu bè morirá. 
Judas també combregá, 
possehit ja del Dimoni, 
Jesu-Christ li va parlar: 
vesten acabar ta obra. 
Ningú d'ells may entengueren 
lo que Jesus va parlar, 
pensant podé li dolia 
quan Judas se va penjar. 
Quan Judas se 'n fou anat 
Jesu-Christ feu un Sermó, 
haja pau entre vosaltres 
y no hi haje mes rencor: 
lo que lo mes petit vulla 
lo mes gran també ho voldrá, 
que jo pregaré al meu Pare 
vos tinga tots de sa má. 
Un poch estaré ab vosaltres, 
mes tantost me 'n aniré, 
teniu ferme esperansa 
que al ters dia tornaré: 
de Adam la gran cayguda 
Jo la tinch de reparar, 
y las Ovellas cautivas 
aniré Jo á rescatar. 
Allí ahont Jo aniré 
valtres no podeu venir, (vosaltres: valtres; vatres, vatros; vosotros)
que per conservar la Fé 
haveu de restar assí. (aquí; açi, açí, astí en La Litera; ici francés)
Quan se vindrá la jornada 
Jo vos vindré á cercar, 
y vos donaré una vida, 
la qual sempre durará. 
Quan aniréu per lo Mon 
predicant la Santa Fé, 
Deixebles, ab lo meu nom 
destruiréu a Llucifer: 
y en mostrarli la Creu mia 
ahont me posarán demá, 
ahont se vulla que sia, 
ab lo meu nom fugirá. 
Contempláulo dins del hort 
com estava agenollat, 
aguardant la trista mort 
ab tanta humilitat. 
Los Sants Pares y Profetas 
may cessavan de clamar: 
Jesus, puig lo temps se acosta, (pues, ya que; puix)
veníunos á llibertar. 
La segona oració 
que va fer lo Fill de Déu, 
lo Calzer de passió (cáliz)
li aportá San Miquel. 
Acceptáulo, Jesus Dèu, 
que aquesta ha de passar 
la Vostra Santa Persona, 
si lo mòn voléu salvar. 
Quan Jesus hagué acceptat 
lo Calzer de passió, 
se girá á sos Deixebles, 
que dormian de tristor: 
esta nit los meus Deixebles, 
tots me voliau ajudar, 
ara solament una hora 
ab mí no podeu vetllar. 
Despertáu los meus Deixebles 
y direm Oracions, 
que Dèu nos do paciencia 
en nostras tribulacions. 
Lo enemich del Fill del Home 
esta nit no dormirá, 
per guiar que 'l Fill del Home 
lo pugan crucificar. 
Lo enemich may ha sabut, 
ni entés perfectament, 
que Jo sia la virtut 
del Pare Omnipotent; 
ni entendre lo Misteri 
de la Santa Trinitat 
á fins que lo meu Deixeble 
falsament me haurá besat. 
Ja se acostan las tenebras, 
pero anemsen aviat, 
que ja sento las cadenas 
ab que tinch de ser lligat: 
qui tindrá coltell ó gladi 
bè lo podrá guardar, 
perque tots son gent de armas 
los que 'm venen á cercar. 
Llavors Judas arribá 
ab los Jueus ab grans crits, 
Jesu-Christ los va parlar: 
¿qué cercáu los meus amichs? 
Ells llavors cauhen en terra 
en sentir Jesus parlar, 
fins que plagué á Jesus 
ningú d' ells se va aixecar. 
Diumenge era ab vosaltres 
que 'm feyau mòlt gran honor, 
ara veniu tots ab armas, 
com si fos un malfactor. 
Ell los diu veniume á pendre 
que 'us ne dono llibertat, 
cumplit se han las Profecías 
del que está profetisat. 
Llavor Judas lo besa 
á la galta preciosa; 
prestament se va acostar 
aquella gent rabiosa: 
Llavors lo beneyt Sant Pere 
volguels fer tornar atrás, 
y va tallar la orella 
á Malcos, criat de Caifás. 
Torna lo teu coltell, Pere, 
á son lloch acostumat; 
qui de coltell feriria, 
de coltell será nefrat. 
En tocant Jesus la orella 
prestament la va curar, 
quan veren semblant Misteri 
mes se varen indignar. 
En casa de Anás portaren 
á Jesus pres y lligat, 
perque la anyada passada 
tenia 'l Pontificat. 
Dintre de una gran sala 
aquella nit va passar 
Christo ab las mans lligadas 
arrimat en un Pilar. 
Diu Sant Pere á Sant Joan 
seguim tots á Jesu-Christ, 
ara no 'ns coneixerán, 
perque es obscura la nit. 
A dins de aquella sala 
los dos se varen entrar, 
perque Sant Joan de casa 
era mòlt familiar. 
Quan Sant Pere va sentir 
maltractavan al Senyor, 
la sirventa li va dir: 
¿tú ets de aquell Malfactor? 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
innocent me fas tornar: 
dicte que n' ets Galileo, 
jo 't conech ab lo parlar. 
La sirventa may callava 
perque es cap de pecat: 
dicte que tú ets Deixeble 
de aquell endemoniat! 
No 'l conech, digué Sant Pere, 
ignocent me fas tornar; 
dicte que ets Galileo, 
se 't coneix ab lo parlar. 
Respon un criat de casa 
servidor del Sacerdot: 
aquest perseguia á Malcos 
quant eram dintre del Hort. 
No l' conech, digué Sant Pere, 
ab jurament ho afirmá; 
tant prest com la Fe li falta 
lo Gall se posa á cantar. 
Jesus mira á Sant Pere 
quan lo Gall hagué cantat, 
prestament hisqué de casa 
á plorar lo seu pecat. 
Diu la Santa Escriptura, 
que es cosa de contemplar, 
que 'ls ulls de la sua cara 
pareixian una mar. 
Humilment ne respongué 
Jesu-Christ al Pontífice: 
digas, ¿per qué me interrogas 
de mos costums y Doctrina? 
A los de la Sinagoga 
davant tots he predicat, 
interroga tot lo Poble 
que dirá la veritat. 
Llavors Malcos lo ingrat, 
oblidat del benefici, 
un bofet li va pegar: (bofetada)
¿axí parlas al Pontífice? 
Portantne la ma armada 
fortament li va pegar: 
en aquella cara sagrada, 
quels ángels miran de grat. 
Respongué mòlt humilment 
Jesu-Christ a ne 'l criat: 
si mal parlo al Pontífice, 
digas ¿ab qué he errat? 
Y si bè, ¿per qué me pegas 
sens trobar en mí error? 
Contemplém com maltractavan 
a Jesus nostre Senyor. 
Lo divendres quant fou dia 
portárenlo á Pons Pilat; 
perque era President 
del Emperador enviat. 
Llavors en aquella hora 
que 'l hagué interrogat 
Jo enviá al Rey Herodes, 
que 's trobava en la Ciutat. 
Quan Herodes lo vegé, (lo vio)
digué als cavallers seus: 
per cert ne trobo gran pler 
de veure al Rey de Jueus. 
Miréu de qué me ha servit 
lo senyor de Pons Pilat; 
eram mòlt grans enemichs, 
y ara cobram amistat. 
Herodes lo interrogá, 
mes Jesus no respongué, 
y veyent no li parlava 
mòlt admirat ne estigué. 
Dient que pot ser la causa 
que Jesus no li ha parlat 
era perque el Rey Herodes 
estava excomunicat. 
Herodes per menysprearlo 
ja de blanch lo feu vestir, 
á casa Pilat tornáulo, 
puig á mí res no m' vol dir. 
Jo no sé la causa sua, 
ell ab mí no ha parlat, 
digáuli las mans li beso 
per la nova amistat. 
Los Jueus altre vegada 
prengueren al Fill de Dèu, 
davant Pilat tots cridavan 
muyra, muyra, vaje en Creu. 
Crucificáulo vosaltres, 
los respongué Pons Pilat, 
perque may entre Escripturas 
jo tal Lley no he trobat. 
Pons Pilat li preguntava: 
digas ¿ets rey dels Jueus? 
Jesu-Christ li va parlar: 
puig que 'u dius, ¿per qué no 'u creus? 
Assó no es lo meu regne, 
ni may lo he aministrat; 
dicte que ets Rey de Judea, 
diu Pilat ab veritat. 
Diu Pilat no trobo causa, 
que sia causa de mort, 
si ell vos ha fet agravi, 
jo 'l faré assotar mòlt fort. 
Pensant que així estaria 
tot lo Poble acontentat; 
pero ab grans crits cridavan 
que sia crucificat. 
Ab gran furia assotaren 
los Jueus al Fill de Dèu, 
cinch mil assots li donaren 
ab diferents instruments. 
Tot lo cos li maltractaren 
per pagar nostre pecat, 
plorém com plorá Sao Pere 
quan veu lo Gall ha cantat. 
Puig que Rey es aquest Home. 
així ho diuhen los Rabins, 
fassamli una Corona 
de puntas de jonchs marins. (de puntas de juncos marinos)
Y dos de la Sinagoga 
se 'n anaren al mercat 
á comprar una Corona 
per posarli en son cap. 
Quan tingueren la Corona 
al sant cap li han ficada, 
per afligir sa Persona 
ab bastons li han apretada. 
La cara li han tapada, 
saludantlo ab deshonor, 
de setanta y dos espinas 
coronaren al Senyor. 
Mòlt volia Pons Pilat 
que Jesus ne prengués mort; 
així 'l trau á la finestra 
per rebre algun conort. 
Dient: veus aquí lo Home 
que m'haveu encomanat, 
y miráu entre vosaltres 
si será prou castigat. 
Quan Pilat sentí la gent 
que cridavan tol-le, tol-le: 
per cert que sou mólt dolents 
de fer morir aquest Home. 
Puig que vostra lley ordena 
que un home se llibertás, 
llibertém pues á Jesus, 
y sentenciám á Barrabás. 
Deixa estar á Barrabás, 
tot lo poble responguè, 
crucificáu á Jesus, 
que aixís al poble convé. 
Y muyra donchs aquest Home 
per guardar algun excés; 
diu Pilat no li veig causa, 
ni abasta tot son procés. 
Dos testimonis cercaren 
falsos per testificar, 
perque Pilat á las horas 
lo hagués de condemnar. 
pero entengué la mentida, 
aygua vol pera las mans, 
dient, jo no tinch la culpa, 
cayga sobre vostres sanchs. 
Ab gran furia cridaren 
tots los Jueus ab un crit: 
vinga ja sobre nosaltres 
la sanch de aquest inich. 
Y no sols sobre nosaltres, 
nostres fills volém posar, 
condempna prest aquest Home, 
que 'l volem crucificar. 
Lo endemá era festa; 
mòlt tardava als Jueus 
que la sentencia fos dada 
per carregarli la Creu. 
Essent ella tant pesada, 
temeren no 'ls desfallís, 
que no li caygués en terra, 
per lo camí no morís. 
Quan los Jueus varen veure 
que rossegava la Creu, 
férenli posar darrera 
á ne 'l Simon Cirineu: 
no per pietat alguna, 
que bè 'l ne varen pagar, 
sino perque temian 
que no hi pogués arribar. 
En lo carrer de Amargura 
vostre Mare os encontrá, 
plena de molt gran tristura 
prestament vos abrassá. 
Ningú d 'ells la va tocar 
que 's voluntat del Senyor; 
caminant al mont Calvari 
sentíreu mòlt grant dolor. 
Quan allí fou arribat, 
aquella gent inhumana, 
mòlt prest vos han despullat 
de vostra roba sagrada. 
La sanch de nou vos brollava, 
que eixia per tot lo Cos, 
y los sayons prest jugaren 
sobre del vestit la sort. 
Després de haverhos clavat 
en la preciosa Creu, 
los Jueus tots á la una 
vos feyan burla y menyspréu. 
pero Vos al vostre Pare 
los havéu encomenat, 
que 'ls tinga misericordia, 
y los perdone llur pecat. 
Sobre la Creu vos posaren, 
així hu diguè Pons Pilat, 
la causa de vostre agravi, 
ab aquell Títol honrat. 
De tres llenguas lo ha dictat, 
que així tots ho entendrém, 
dient lo que el Títol deya: 
Jesus Nazareth, Rey de Jueus. (INRI)
No poguè estar ocultat 
en vos lo diví amor, 
perdonant en aquell lladre 
que 'us confessá per Senyor. 
Perdonant lo que devia 
y tot altre pecat: 
perque en vostra má dreta, 
en Creu estava posat. 
A vostre mare diguereu: 
Dona, aquí está vostre fill, 
á sant Joant la donareu 
com á clar y net Espill. 
Sant Joan la pren per Mare, 
puig que Jesus ho ha manat, 
que may tals cambis se veren 
ab temps tan abreviat. 
Quan Jesus se véu clavat 
y obert tot lo sèu cos, 
cridant está á son Pare 
li done algun socós. 
Ja que ell mort per amor 
de beure ha demanat, 
portárenli fel y vinagre; 
no 'l vol quant lo ha gustat. 
Consumatum est exclama 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
quan la mort se acosta 
tractanlo ab gran rigor. 
Cumplit ha las Profecías 
que de ell estava parlat, 
sens faltar una paraula 
del que Dèu ha ordenat. 
Bè savem perfectament, 
que als inferns devallá, 
y deslliurá als Sants Pares. 
y de allí se 'ls ne portá 
donantlos la sua vista 
de gloria ab cumpliment, 
aná á veurer á sa mare 
ab tant rich acompanyament. 
Perdona nostre pecat, 
Jesu-Crist nostre Senyor, 
si en res habem errat 
en la mort y Passiò. 
Y la humil Verge María 
que nos vulla ajudar 
y en Sant Jaume de Galicia 
per tots ne vulla pregar. 

TORNADA. 

Jesu-Crist la Passió vostra 
tots la devém contemplar, 
al manco la de Sant Pere 
quant sentí lo Gall cantar. 


AGUSTÍ EURA. 

Lo morir es tan injust 
y tan superfluo l'espant, 
que segons l' Esperit Sant 
morir es cosa de gust. 
Quant mor y acaba lo just, 
dolcíssimament s'adorm; 
lo lance fatal y enorm 
de Lázaro 'n dará fé; 
puix Cristo en sa mort diguè 
nostre amich Lázaro dorm. ...

Si fos ta desgracia igual 
á la de un brut y una flor 
que quan moren tambe mor 
l' ánima material, 
podria saberte mal 
la mort fatal alashoras: 
pero tu, oh home, no ignoras 
que l' ánima no fineix; 
antes quan del cor parteix 
logra notables milloras. 

Alsa la imaginació 
y mira que no es aquí 
sinó en lo Empíreo, lo fí 
de la hermosa creació. 

La nostra conversació 
al cel está dirigida. 
Esta ditxosa partida 
no 't deu costar ni un sospir; 
puix millor que no morir 
ve á ser, conmutar de vida. 

¿Quí pot estar trist lo dia 
que ix llibre de una presó? 
Quí, al pendrer possessió 
de la herencia que apetía? 
Quí ha tingut melancolía 
lo dia de sa victoria? 
Quí, al fecundar la memoria 
de la Benaventuransa? 
Y quí, lo dia que alcansa 
una corona de gloria? 


IGNACI FERRERAS. 

(Soliloqui de Caifás á la mort de Jesuchrist.) 

¿Qué pretens agitada fantasía 
que vaga, perturbada y pesarosa 
formidables ideas me presentas, 
y l'ánimo y sentits tot m'alborotas? 
La nit que ab sa quietut al descans brinda 
funestas inquietuts me causa y dona, 
perturmantme 'l descans ab mil fantasmas 
y horribles visions de negras sombras. 
Lo llit, que per alivio de fatigas 
ab lo tou matalás de finas plomas 
la dolça son deuria conciliarme 
es pera mí catasta fatigosa. .

Acusa la inocencia ma malicia, 
sa mansuetut á mon furor s' oposa, 
sa doctrina confon mas ignorancias
y sa sencillés m'autoritat mofa. 
Los escarnis á ells fets en mí recauhen, 
lo cervell me traspassa sa corona, 
la creu pesada atrunca mes espatlles, 
los assots rigurosos me deshonran, 
los claus de peus y mans contra mí 's giran, 
clavantme 'l cor en creu la mes penosa; 
y 'l bot del ferro de la dura llansa 
iras, horrors y confusions aborta. 
La sanch per tantas llagas derramada 
del llibre de la vida apar que 'm borra 
y al estrepit fatal d' terramoto (terratrèmol; terremoto)
la terra bocarons profundos obra. 
No trobo puesto en que los peus afirme 
engullintme sas grutas horrorosas. 

IGNACI PUIG Y BLANCH. 

(Tros del Temple de la Gloria.) 

Rodejat de la sombra formidable 
que difundeix la mort assoladora, 
desterrat á una terra inhabitable 
que als tristos moradors cruel decora; 
¿com cantaré la llum inagotable 
del sol etern que brilla sens aurora 
que no ha vist del ocás la tomba obscura 
y derrama á torrents la ditxa pura?
 
Sentat ab los germans del cautiveri 
en la endolada y fúnebre ribera 
dels negres rius del Babiloni Imperi 
sufrint del enemichs la sanya fera 
y 'ls dardos de la burla y vituperi 
en una terra estranya y forastera, 
¿Com cantaré tan trájicas escenes 
entre grillons, manilles y cadenes?
 
O Vos! que resplandiu en las alturas 
de la Santa Sió, Dèu de grandesa, 
abisme inagotable de dolçuras 
donau vigor y aliento á ma flaquesa: 
en una mar sumergit de amarguras 
parlar de vostra gloria es árdua empresa; 
mes jo entraré en la senda peregrina 
si vostra llum preciosa m'encamina. 

Renovava una tarde la memoria 
dels héroes esforsats que reportaren 
de si mateixos la inmortal victoria, 
y ab ilustres hassanyas decoraren 
los fastos indelebles de la historia, 
y de llaurers eterns se coronaren; (llorers, llorer; laureles, laurel)
quant me rendeix un sol molt apacible 
y pujo á la morada inaccessible. 

Per las regions etéreas navegava 
sens rumbo, sense carta y sense guia: 
un aura dolça y fresca respirava 
y mon cor dilatava la alegría: 
una calma benéfica reynava 
y la pálida lluna resplandia: 
y centellant las vívidas estrellas 
mars inmensos formavan de llums bellas. 

Superava á las onas lluminosas 
sens fatiga en ma rápida carrera 
y ab forças inauditas y assombrosas 
corria los espays de l' alta esfera; 
vencent en las regions esplendorosas 
lo curs velós del águila llaugera 
la nau que surca 'l mar arrebatada 
y del aire la saeta disparada. 

Des d'aquellas diáfanas alturas 
un átomo la terra parexia, 
buscava las palmeras y planuras, 
los valls, lo mar inmens, la selva umbría, 
tantas y tan preciosas hermosuras, (tantes i tant precioses her.)
y res la vista atenta descobria; 
mes fixantla del cel en la bellesa 
del Etern m' anunciaban la grandesa. 


SERRA Y POSTIUS. 

Si vas á Montsserrat ves per Sant. 		Lluch.
que no 't picará l' sol per mes que t'		toch, 
no vajes ab calés, gasta mes			poch, 
ves com Madó Guillaume sobre un		ruch; 
Veurás allí unas perlas com un			truch, 
las esmeraldas com un plat de			foch, 
los diamants mes grossos que un gran 	roch,
entre las llantias mira la del			duch; 
Si pujas á la hermita del bon			grech, 
com molt no fassa lo xerrich			xerrach, 
veurás pinsá que pren pinyó ab lo		bech, 
de la má del que va vestit de un			sach; 
altras cosas veurás que jo no			aplech; 
perque no caben en aquest			        buyrach. 

TAULA. 
								Planas (se omitix)
Prólech

SEGLE XII
Anfós II
Guillen de Bergadan
Guerau de Cabrera
Huch de Mataplana
Ramon Vidal de Bezaudun

SEGLE XIII.
Arnau lo Catalá
Guillem de Cervera
Bernat d'Esclot
Amanéu des Escas
Ramon Lull
Guillem de Mur
Oliver lo Templari
Pere II. - Guerau Borneil
Pere III
Pere Salvatge.
Serverí de Girona

SEGLE XIV
Pau de Bellviure
Fraderich de Sicilia
Llorens Mallol
Arnau March
Jaume March
Pere March
Bernat Miquel
Muntaner
Daude de Prades 
Pere lo Ceremoniós
Pons Huch III
Pere de Queralt
Anselm Turmeda 

SEGLE XV

Pere d'Abella
Mossen Avinyó
Na Tecla de Borja
Mossen Crespí de Valldaura
Roderich Diez 102 
Arnau d'Eril
Estanya
Francesch Ferrer
Fenollar. - Scrivá
Fenollar, Vidal, Verdanxa, Vilaspinosa y Miquel Stela
Andreu Febrer
Joan Fogasot 
Ferrando.
Figueres
Pere Galvany
Jaume Gazull
Guillem Gibert
Martí Gralla
Martí García
Franci Guerau
Jordi de Sant Jordi
Romeu Lull
Ausias March
Pere Masdovelles
Berenguer Masdovelles
Joan Masdovelles.
Huch de Moncada
Joan Moreno
Mossen Navarro
Francisco Oliver
Perot Joan
Pestrana
Mossen Pere Puig
Jaume Roig
Lluis Requesens
Vescompte de Rocabertí 
Mossen Joan Roig de Corella
Joan Rocafort
Ramis
Lleonart de Sors
Jaume Safont
Comenador Stela
Mossen Sunyer
Mossen Bernat Serra
Serradell de Vich
Ramon Gavall (Çavall) 
Miquel Stela
Pere Torroella
Trafort (Traffort)
Lluis de Vilarasa
Anton Valmanya
Mossen Verdú
Francesch de la Via

SEGLE XVI.

Onofre Almudevar
Joan Boschá (Boscá) (Juan Boscán)
Fructuòs Bisbe y Vila
Francisco Calsa (Calça)
Joan Fernandez d'Heredia
Gabriel Leonart
Guerau de Montmajor
Pere Giberga
Ramon Havem
Ausias March 
Andreu Martí Pineda
Joan Pujol
Jeroni Pujades
Miquel Pujades
Antoni Rius
Jaume Siurana - los tres juntos -
Lluis Joan Valentí
Andreu Martí Pineda 

Geroni Santpere
Pere Serafí

SEGLE XVII

Magí Casas
Pere Pau Feuria
Geroni Ferrer de Guisona
Francisco Fontanella
Vicens García
Joseph Romaguera

SEGLE XVIII.

Francisco Balart 
Agustí Eura
Ignaci Ferreras
Ignaci Puig y Blanch 
Serra y Postius


TAULA ALFABÉTICA. (Se omitix)

jueves, 2 de mayo de 2019

Cuarta jornada. Novela segona.



Cuarta Jornada. Novela segona.
Fray Alberto convéns a una dona de que lo arcángel Gabriel está enamorat de ella y, com si fore ell, moltes vegades se gite en ella, después, per temó als paréns de ella fugín de casa seua se refugie a casa de un home pobre, lo que, com a un home salvache, al día siguién a la plassa lo porte; aon, reconegut, los seus flares li fóten ma y lo fiquen a la presó.

Venecia, puente Rialto
pon Rialto de Venecia

La história contada per Fiameta habíe fet saltá les llágrimes a les seues compañeres moltes vegades, pero están ya completa, lo rey en inconmovible gesto va di:
- Poc preu me pareixeríe doná la meua vida per la mitat de la chaleraque en Guiscardo va gosá Ghismunda, y cap de vatres té que maravillás, que yo, vivín, a cada pas mil morts vech, y per totes elles no me es donada ni una part de esta chalera. Pero dixán está los meus assuntos de momén, vull que sobre casos dus, y en part als meus acsidéns semelláns, continúo parlán Pampínea, y si u fá com ha escomensat Fiameta, sense duda alguna rosada escomensaré a sentí caure damún de les meues flames.
Pampínea, sentín que aquella orden ere per an ella, va vore lo ánimo del rey mes per la emossió de les seues compañeres que les paraules del rey y per naixó, mes disposada a recreáles un poc que a tíndre que contentá al rey, se va ficá a contá una história que sense eixíssen de lo proposat, los faiguere riure, y va escomensá:
Acostumbre lo poble a di lo proverbio siguién: «Lo que es malvat y per bo tingut, pot fé lo mal y no es cregut», lo que done per a demostrá cuánta y quina es la hipocresía de los religiosos, los que en les robes llargues y amples y en les cares artifissialmén pálides y en les veus humildes y manses per a demaná a datres, y altaneríssims y áspres al empéndre als atres los seus mateixos vissis y en mostráls que ells per agarrá y los demés per a donáls an ells conseguíxen la salvassió, y ademés de aixó, no com homes que lo paraísso tinguen que guañás com natros sino casi com a siñós y posseedós de ell donán a cadaú que se mor, segóns la cantidat de dinés que los dixe, un puesto mes o menos exelén, en aixó primé a sí mateixos, si aixina u creuen, y después a qui a a les seues paraules donen fe se esforsen en engañá. Sobre los que, si cuan los convé me fore permitit demostrá, pronte los aclararía a mols simples lo que en les seues capes amplíssimes tenen amagat. Pero vullgue Déu que en totes les seues mentires a tots los passare lo que a un flare menor, de aquells que per mes grans santóns eren tinguts a Venecia; sobre lo que tos parlaré per a potsé aliviá una mica en risa y en plaé los vostres ánimos plens de compassió per la mort de Ghismunda.
Va ñabé, pos, valeroses siñores, a Imola, un home de malvada y corrupta vida de nom Berto de la Massa. Les seues vituperables acsións eren mol conegudes per los imolenses, y a tan lo van portá que ni les mentires ni les verdats se les creíen los de Imola. Per lo que, acatánsen de que allí ya les seues artimañes no li servíen, se va mudá a Venecia, resseptácul de tota la inmundíssia, y allí va aná cavilán en trobá la manera per a mal obrá com u habíe fet a un atra part. Y com si li rossegare la consiénsia per les malvades acsións cometudes per nell en lo tems passat, mostránse embargat per suma humildat y convertit en milló católico que cap atro home, va sé y se va fé flare menor y se va fé cridá fray Alberto de Imola; y en tal hábit va escomensá a fé en apariénsia una vida sacrificada y a alabá mol la peniténsia y la abstinénsia, y may minjáe carn ni bebíe vi cuan no ñabíe lo que li agradabe.
Y sense donássen cuenta casi dingú, de lladre, de rufián, de fals, de homissida, súbitamen se va convertí en un gran predicadó sense habé per naixó abandonat los vissis cuan de amagatóns puguere ficáls en obra. Y ademés de aixó, fénse móssen, sempre al altá, cuan selebrabe, si mols lo veíen, plorabe per la passió del Siñó com a qui poc li costaben les llágrimes cuan volíe. Y en poc tems, entre les seues predicassións y les seues llágrimes, va sabé de tal manera engatussá als venessiáns que casi de tot testamén que allí se fée ere fideicomissari y depositari, y guardadó de los dinés de mols, confessó y consellé casi de la mayoría de los homes y de les dones; y obrán aixina, de llop se habíe convertit en pastó, y ere la seua fama de santidat an aquelles parts mol mes gran que may habíe sigut la de San Francisco de Asís. Ara, va passá que una dona jove, badoca y sompa que se díe doña Lisetta de en cá Quirini casada en un ric mercadé que habíe anat en les seues galeres a Flandes, va aná en atres dones a confessás en este san flare; y están als seus peus, com venessiana que ere, que són tots unos vanidosos, habén dit una part de los seus assuntos, va sé preguntada per fray Alberto si teníe algún amán. Y en mal gesto li va contestá:
- Ay, siñó flare, ¿no teníu ulls a la cara? ¿Tos paréixen los meus encáns fets com los de eixes atres? Massa amáns tindría, si vullguera; pero no són los meus encáns per a dixá que los vullgue consevol. ¿A cuántes veéu que los seus encáns siguen com los meus, yo que siría hermosa hasta al paraísso? Y ademés de aixó va di tantes coses de esta hermosura seua que fastidiabe sentíla. Fray Alberto va vore que aquélla putíe a tonta, y pareixénli terra per al seu aladre, de ella enseguida y en desmesura se va enamorá; pero guardán les alabanses per a un momén mes cómodo, per a mostrás san aquella vegada, va escomensá a empéndrela y a díli que alló ere vanagloria, y atres de les seues históries; per lo que la dona li va di que ere un animal y que no sabíe que ñabíe hermosures mes grans que atres, per lo que fray Alberto, no volén enfadála massa, acabada la confessió, la va dixá anássen en les demés. Y unos díes después, agarrán un fiel compañ, sen va aná a casa de doña Lisetta y, retiránse apart a una sala en ella y sense pugué sé vist per atres, se li va aginollá dabán y va di:
- Siñora, tos rogo per Déu que me perdonéu de lo que lo domenge, parlánme vos de la vostra hermosura, tos vach di, per lo que tan fieramen vach sé castigat la nit siguién que no hay pogut eixecám del llit hasta avui.
Va di entonses doña Trulla:
-¿Y quí tos va castigá de esta manera?
Va di fray Alberto:
- Tos u diré: están en orassió durán la nit, com solgo está sempre, vach vore de repén a la meua selda una gran llumenária, y abáns de que puguera girám per a vore lo que ere, me vach vore damún un jove hermossíssim en una gayata grossa a la ma, que, agarránme per la capa y fénme eixecá, tan me va blandí que me va dixá cruixit. Li vach preguntá después per qué me habíe fet alló, y va contestá:
«Perque avui te has atrevit a repéndre los selestials encáns de doña Lisetta, a la que vull, Déu apart, sobre totes les coses». Y yo entonses li vach preguntá:
«¿Quí sou vos?». A lo que va contestá ell que ere lo arcángel Gabriel. «Oh, siñó meu, tos rogo que me perdonéu», vach di yo. Y ell va di entonses: «Te perdono en la condissió de que anirás a vórela en cuan pugues, y demánali perdó; y si no te perdone, yo tornaré aquí y te fotré tantes gayatades que u sentirás mentres visques». Lo que me va di después no me atrevixco a dítosu si no me perdonáu primé.
Doña Carbassa de ven, que ere un sí es no es dols de sal, se esponjabe sentín estes paraules y totes se les creíe com a mol verdaderes, y después de un rato va di:
- Be tos día yo, fray Alberto, que los meus encáns eren selestials; pero aixina Déu me ajudo, que ting llástima de vos, y ara, per a que no tos faiguen mes mal, tos perdono, si me diéu lo que lo ángel tos va di después.
Fray Alberto va di:
- Siñora, ya que me hau perdonat, tos u diré de bon grado, pero una cosa tos recordo, que lo que yo tos diga tos guardaréu de contáu a dingú del món, si no voléu fé malbé los vostres assuntos, que sou la mes afortunada dona que ña avui en tot lo món. Este ángel Gabriel me va di que tos diguera que li agradéu tan que moltes vegades hauríe vingut a está per la nit en vos si no haguere sigut per no assustatos. Ara, tos envíe di per mí que vol víndre una nit a vóretos y quedás en vos un bon rato; y perque com es un ángel y vinín en forma de ángel no lo podríeu tocá, diu que per a disfrute vostre vol víndre en figura de home, y per naixó diu que li diguéu cuán voléu que vingue y en quina fomra, y que u fará; per lo que vos, mes que cap dona viva, tos podréu tíndre per felís.
Doña Bachillera va di entonses que mol li agradabe que lo ángel Gabriel la amare, perque ella lo volíe be, y may passaríe que una vela de un matapán no li ensenguere dabán de aon lo veiguere pintat; y que cuan vullguere víndre an ella ere benvingut, que la trobaríe sola a la seua alcoba; pero en lo pacte de que no la dixaríe per la Virgen María, que li habíen dit que la volíe mol, y tamé lay pareixíe aixina perque a consevol puesto que lo vee estabe aginollat dabán de ella; y ademés de aixó, que ere cosa seua víndre en la forma que vullguere, sempre que no la assustare. Entonces va di fray Alberto:
- Siñora, parleu sabiamen, y yo arreglaré be en ell lo que me diéu. Pero podéu fem un gran favor, y no tos costará res y lo favor es éste: que vullgáu que víngue en este cos meu. Y escoltéu per qué me faréu un favor: me traurá l´alma del cos y la ficará al paraísso mentres ell estigue en vos.
Va di entonses doña Estirada:
- Be me pareix; vull que per les gayatades que tos va fótre per la meua culpa, que tingáu este consol. Entonces va di fray Alberto:
- Aixina, faréu que esta nit trobo ell la porta de casa vostra uberta, de manera que pugue entrá, perque venín en cos humano com vindrá, no podrá entrá mes que per la porta. La dona va contestá que u faríe. Fray Alberto sen va aná y ella se va quedá en tan gran alegría que no li entrabe la camisa al cos, mil añs pareixénli hasta que lo arcángel Gabriel vinguere a vórela. Fray Alberto, pensán que caballé y no ángel teníe que sé per la nit, en confits y atres bones coses va escomensá a agarrá forses, per a que no puguere sé aviát fássilmen del caball; y conseguit lo permís, en un compañ, al fes de nit, sen va aná cap a casa de una amiga seua de aon un atra vegada habíe arrancat cuan anabe corrén les yegües, y de allí, cuan li va pareixe be, disfrassat, sen va aná a casa de la dona y, entrán allí, en los perifollos que habíe portat, en ángel se va transfigurá, y puján a dal, va entrá a la cámara de la dona. Ella, cuan va vore aquella cosa tan blanca, se li va aginollá dabán, y lo ángel la va beneí y la va fé ficás dreta, y li va fé siñal de que sen aniguere al llit; lo que ella, dessichosa de féli cas, va fé rápidamen, y lo ángel después se va gitá en la seu devota. Ere fray Alberto majo de cos y fort, y mol ben plantat; per lo que trobánse en doña Lisetta, que ere fresca y cachonda, moltes vegades aquella nit va volá sense ales, de lo que ella mol contenta se va quedá; y ademés de alló, moltes coses li va di de la glória selestial. Después, arrimánse lo día, organisán la retirada, en los seus arnesos fora sen va eixí y va torná aon estabe lo compañ, al que, per a que no tinguere temó dormín sol, la bona dona de la casa li habíe fet amigable compañía. La dona, en cuan va amorsá, prenén als seus acompañáns, sen va aná a fray Alberto y li va doná notíssies del ángel Gabriel y de lo que li habíe contat de la glória y la vida eterna, y cóm ere ell, afegín ademés an aixó, maravilloses fábules.
A la que fray Alberto va di:
- Siñora, yo no sé cóm tos va aná en ell; lo que sé be es que esta nit, venín ell a mí y habénli yo donat la vostra embajada, me se va emportá de repén l´alma entre tantes flos y tantes roses que may se han vist tantes aquí, y vach está a un de los puestos mes agradables aon may hay estat hasta este matí a maitines: lo que va pasá del meu cos, no u sé.
-¿No tos u dic yo? - va di la Siñora -. Lo vostre cos va está tota la nit als meus brassos en lo ángel Gabriel, y si no me creéu miréutos daball de la mamella esquerra, aon li vach chupá al ángel, allí tindréu la siñal uns cuans díes.
Va di entonses fray Alberto:
- Avui faré algo que no hay fet en mol tems, me despullaré per a vore si me diéu la verdat.
Y después de mol charrá, la dona sen va entorná a casa, aon en figura de ángel fray Alberto va torná después moltes vegades sense trobá cap obstácul. Pero va passá un día que, están doña Lisetta en una comare seua y juntes parlán sobre la hermosura, per a ficá la seua dabán de cap atra, com qui poca sal teníe a la carbassa, va di:
- Si sapiguéreu a quí li agrade la meua hermosura, en verdat que no parlaríeu de les demés. La comare, dessichosa de sentíla, com be la coneixíe, va di:
- Siñora, podréu di verdat; pero no sabén quí es ell, no pot una desdís tan ligeramen.
Entonces la dona, que poc magín teníe, va di:
- Comare, no pot dís, pero en qui me enteng es en lo ángel Gabriel, que mes que an ell mateix me vol com a la dona mes hermosa, per lo que ell me diu, que ñague al món o a la marisma.
A la comare li van entrá ganes de enríuressen, pero se va aguantá per a féla parlá mes, y va di: - A fe, Siñora, que si lo ángel Gabriel se entén en vos y tos diu aixó té que sé aixina, pero no creía yo que los ángels féen estes coses.
Va di la dona:
- Comare, estéu equivocada, per les llagues de Déu: u fa milló que lo meu home, y me diu que tamé se fa allá dal; pero perque li pareixco mes hermosa que cap de les que ñan al sel se ha enamorat de mí y ve a está en mí moltes vegades; ¿Está cla? La comare, en cuan sen va aná doña Lisetta, se li van fé mil añs hasta que va está a un puesto aon pugué contá estes coses; y reunínse en una gran compañía de dones, ordenadamen los contá la história. Estes dones los u van di als seus homes y a datres dones, y éstes a datres, y aixina en menos de dos díes tota Venecia anabe plena de aixó. Pero entre aquells als que los va arribá, estaben los cuñats de ella, que, sense di res, se van proposá trobá aquell arcángel y vore si sabíe volá: y moltes nits van está apostats esperánlo.
Va passá que de este anunsi alguna notissiota va arribá a oíts de fray Alberto, que, per a empéndre a la dona anán una nit, apenes se habíe despullat cuan los cuñats de ella, que lo habíen vist víndre, ya estáen a la porta de la alcoba per a obríla. Sentínu fray Alberto, y entenén lo que ere, eixecánse y no veén datre refugi, va obrí una finestra que donabe al gran canal y desde allí se va aviá al aigua. La fondária ere gran y ell sabíe nadá aixina que cap mal se va fé; y nadán hasta l’atra vora del canal, a una casa que ñabíe uberta se va embutí a escape, rogán a un bon home que ñabíe a dins que per amor de Déu li salvare la vida, contán fábules de per qué estabe allí an aquella hora y despullat. Lo bon home, compadeixcut, com teníe que eixí a fé los seus assuntos, lo va ficá al seu llit y li va di que se estiguere allí hasta que tornare; y tancánlo a dins, sen va aná a les seues coses. Los cuñats de la dona, entrán a la alcoba, se van trobá que lo ángel Gabriel, habén dixat allí les alas, habíe volat, y van renegá mol a la dona, y per fin desconsoladíssima la van dixá en pas y sen van entorná a casa seua en los arnesos del arcángel. Mentrestán, clareján lo día, están lo bon home a Rialto, va sentí contá cóm lo ángel Gabriel habíe anat per la nit a gitás en doña Lisetta, y, trobat per los cuñats, se habíe aviát al canal per temó y no se sabíe qué habíe sigut de ell; per lo que rápidamen va pensá que aquell que teníe a casa teníe que sé ell; y tornán allí y reconeixénlo, después de moltes históries, va arribá en ell al acuerdo de que si no volíe que lo entregare als cuñats, li donare sincuanta ducados; y aixina u va fé. Y después de aixó, dessichán fray Alberto eixí de allí, li va di lo bon home: - No vech datra manera de que ixque sense sé reconegut. Avui fem natros una festa a la que un porte un disfrás de oso y un atre va a guisa de home salvache y aixina un disfrassat de una cosa y un atre de un atra, y a la plassa de San Marcos se fa una cassería, y acabada se acabe la festa; y después cadaú sen va en qui ha portat aon mes li agrado; si voléu, antes de que pugue descubrís que estéu aquí, yo tos portaré disfrassat de alguna de estes maneres, y tos podré portá aon vullgáu; de un atre modo, no vech cóm podréu ixí sense sé reconegut; y los cuñats de la Siñora, pensán que an algún puesto de aquí dins estéu, han ficat per tot arreu guardies per a enchampátos.
Encara que mal li pareguere a fray Alberto aná de tal guisa, u va tíndre que fé per la temó que teníe als paréns de la dona, y li va di an aquell aón teníe que portál. Este, habénlo embadurnat tot en mel y recubert de plomes minudetes, en una cadena al coll y una máscara a la cara, y una gran gayata a una ma y a l’atra dos grans gossos que habíe portat del matadero, va maná a un a Rialto a que pregonare que si algú volíe vore al ángel Gabriel pujare a la plassa de San Marcos. Y va sé lealtat venessiana ésta.
Y fet aixó, después de un rato, lo va traure fora y lo va ficá dabán de ell, y caminán detrás aguantánlo per la cadena, no sense gran abalot de mols, que díen tots: «¿Qué es aixó? ¿Qué es aixó?», lo va portá hasta la plassa aon, entre los que habíen vingut detrás y tamé los que, al sentí lo pregó, se habíen arrimat desde Rialto, ñabíe una caterva de gen. Este, arribat allí, a un puesto destacat y alt, va lligá al seu home salvache a una columna, fen vore que esperabe la cassa, al que les mosques y los tabáns, perque estabe enviscat de mel, lo molestaben mol.
Pero después de vore la plassa a cormull de gen, fen com que volíe deslligá al seu salvache, li va traure la máscara a fray Alberto, dién:
- Siñós, com lo jabalí no ve a la cassera, y no pot fes, per a que no haigáu vingut en vano vull que veigáu al arcángel Gabriel, que del sel baixe a la terra per les nits per a consolá a les dones venessianes.
Al tráureli la máscara fray Alberto va sé reconegut per tots enseguida y contra nell se van eixecá los crits de tots, diénli tots los insultos que sabíen y la infamia mes gran que may se va di a cap bribón, y, ademés de aixó, aventánli a la cara los uns una gorrinada y los atres un atra, aixina lo van tíndre durán mol tems, hasta que va arribá la notíssia als seus flares, y sis de ells se van ficá en camí y van arribá allí, y, tiránli una capa damún y desencadenánlo, no sense grandíssim abalot detrás hasta casa lo van portá, aon lo van empresoná, y después de viure a la miséria se creu que va morí. Aixina éste, tingut per bo y obrán mal, sense sé cregut, se va atreví a fé de arcángel Gabriel; y de ell convertit en home salvache, en lo tems, com u habíe mereixcut, sense profit va plorá los pecats cometuts. Vullgue Déu que a tots los demés los passo lo mateix.

jornada cuarta novela tersera