Mostrando las entradas para la consulta menuts ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta menuts ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 29 de julio de 2024

4. 10. Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Capítul X.

Acabe lo registre de novies. Y es lo milló de tot.

Va mirá la llista, y li faltáen sing o sis pobles. Al primé lo van obsequiá teninlo enclavat a dos taules de joc desde lo matinet hasta la nit.
Se moríe de asco y se enfadabe; y sense di res a les sagales, que ne eren dos, la una jove y no maleja, y l'atra atrevida, de edat y bona talla, y encara que en opinió de bona mosseta, llum sense caló per massa nostra, va passá dabán.

Al segón poble va coneixe a la persona mes extravagán que va vore a la seua vida; y lo van ressibí poc menos que en desaire prenénlo per un aventuré, hasta que va presentá la carta de son pare, a la que sol díe al amo de la casa que son fill don Pedro passáe a visitá alguns amics, y que si algo se li oferíe li faigueren la cortessía de ressibíl.
Entonses tot va mudá, y van passá al extrem contrari.

Ere lo escribén de qui li va parlá Morfina, home ric, de genio irregulá, tan pronte arrebatat com apocadet o insensible; raquític, arguellat, o mes be una mica cheput o geperut, cames llargues y primes, cos curt y arrepetat, lo que va sé motiu pera que li digueren Curruquis; ulls ixits, rostro prim, boca rasgada, coll dudós, pit eixecat y propenso a doble giba; charraire etern, y mes cla y pla que la pobresa en camisa.
Així que va vore la carta de don Alfonso va di:

separatismo baturro, Pablo Echenique, raquític, arguellat, cheput, geperut, cames llargues, primes, cos curt y arrepetat, Curruquis, Motoretta

- Ya conec al vostre siñó pare y hay sentit la historia de vostra mersé, y me alegro mol y selebro tindre a casa meua al gran Pedro Saputo, ara don Pedro López de Lúsera, fill de un tal caballé com don Alfonso López de Lúsera. Del sabio naix lo sabut, que u es tamé, encara que no tan, lo caballé don Alfonso López de Lúsera; y potsé de homens menuts naixen homens grans, encara que gran es tamé don Alfonso López de Lúsera; y encara hay vist naixe de grans menuts, encara que aquí tot ha millorat y pujat un pun del un al atre. Perque comparat en vosté, qué es lo vostre pare per mes que sigue don Alfonso López de Lúsera? Siguéu mol ben vingut.

Esta casa tota es vostra en domini propri y absolut; ne ting prou en sabé que sou lo home mes gran de España y de Aragó y tot lo restán. Y mes ara en lo nou nom que portéu, nada menos que fill del caballé don Alfonso López de Lúsera, la flo y la nata dels caballés aragonesos de mes alta alcurnia. Pero parlem cla: 

¿Veníu a vore a ma filla Pepita? 

Se trobabe ella dabán, y va contestá Pedro Saputo:

- Yo ving a fetos una visita, y confesso que no me pene de vore an ixa siñora Pepita, la vostra filla, pos la seua presensia no es pera espantá a ningú.

- Ya u crec, ¡cuerno!, va di lo escribén; ahí la teníu, miréula; y después, ¿eh?, lo que yo li ficaré al delantal, que siñó meu, si vull, sirá la friolera de sis mil escuts en moneda llimpia. 

¿Tos pareix poc, siñó don Pedro?, no reñirem: que ne siguen set mil. ¿Encara no estéu contens? Pos, vuit mil, y tanquem lo trate. 

¿Qué voléu, amic? Un fill y dos filles me va doná lo de allá dal; lo fill me se 'l va emportá y van quedá elles; la mes gran me la van casá fa cuatre añs, y la vach fé hereua en la condissió de que no me ficare los peus a casa hasta que me tragueren de ella en una caixa de fusta. ¿Me entén vostra mersé? Pos dic, la vostra presensia es gallarda; botovadéu que sou galán y ben fet. Mira, Pepita, mira; aixó es cosa bona. Pos de la vostra familia... Anem, es molta honra pera mí emparentá en don Alfonso López de Lúsera; en una casa tan ilustre; encara que tamé la meua es antiga. Giréu la vista; eisses són les meues armes: sí siñó, les armes dels Jordans

Perque yo soc Jordán per part de mare, y Almanzor per part de pare.
Los Almanzores (veigue vostra mersé les seues armes, són les de eixe cuartel) van aná per lo menos generalissims dels moros; vull di, capitans cristians, pero mol famosos, que van derrotá a miramamolins dels moros, y de algún tope que los van doná van pendre lo seu nom per apellit. Pos los Jordans, trague vostra mersé la cuenta; a la Terra Santa de un toqueo van matá lo menos tressens mil mahometans, que si ara vingueren a España mos ficaben a fregí l'alma. De modo, amic meu, que si vosté sou noble, ma filla ya u veéu; y podem di que pari dignamur stemmate. ¿Entenéu lo latín o llatí?

- Sí, siñó.

- Es que sinó, tos diría que aixó vol di que en linaje som iguals. Anem al negossi. Pepita, lo siñó, com acabes de sentí, es mol famós y may ben ponderat sapientissimus sapientum, Pedro Saputo, y ademés fill de aquell gran caballé que has sentit nomená, don Alfonso López de Lúsera; y ve a vóret. Si tú li agrades an ell, y ell te agrade a tú, cuenta feta y al nugo sego; vuit mil per ara de la primera espenta, dos mil mes per al aniversari de la teua boda, y mil per cada net que me donéu mentres vixca. Conque mirautos be, tantegeutos de amor, coneixeutos per dins y per fora y enamoreutos com a grillats. Yo men vach a N. (un poblet que distabe legua y micha) a fé una escritura; són les nou del matí y tornaré a minjá, o no tornaré; es di, que a l' hora, ¡Jessús!, y la cullera al plat. Adiós. 

Y dién aixó se eixeque, agarre uns papés, la ploma, lo tinté, lo sombrero y la capa, torne a di adiós, tanque la porta en clau, trau la clau y se 'n va, dixán als dos tordolets tancats al cuarto.

- ¡Pare!, ¡pare!, va cridá la sagala.

- Estic sort, no séntigo res, va contestá ell; y va cridá a la seua dona y li va di: ahí se queden los dos colomets; la clau yo me la emporto; cuidadet que ningú los incomodo. Hasta la tornada.

Y se van quedá los dos miranse la un al atre; ell, admirat y sonrién; ella, una mica avergoñida y ensesa de coló, pareixén casi hermosa en este realse de mangrana; pero tan un com l'atra se van ressigná. Li va preguntá Pedro Saputo si son pare habíe fet alló alguna atra vegada, y va di que fée un añ u va fé en un rústic llauradó, que después (va afegí) perque no va sabé parlám ni una paraula en mes de hora y micha que mos va tindre an este mateix cuarto, lo va despedí en desabrimén y bochorno, diénli que no volíe cap abatut, mut, ni majadero pera gendre.

- Y ara, va preguntá Pedro Saputo, ¿cuán penséu que tardará en obrimos? 

- Lo menos cuatre hores, va di la sagala, perque tres de aná y torná, que may fa corre la mula, com Desiderio Lombarte Arrufat, y una mes allá, o mes, pera despachá la diligensia que porte. 

¿Li pareix a vostra mersé mol tems?

- ¿A mí, Pepita?, va contestá ell; que paredon la porta si volen, y hasta que yo los crida.

- Pensaba, va di ella... 

En aixó va cridá la mare a la porta y va di:

- ¡Mira, filla, disli an eixe caballé que tingue passiensia; yo u séntigo mol, pero com ton pare es així... Entreteniu lo tems lo milló que pugáu; alegra, filla meua, alegra a don Pedro; yo aniré a goberná lo diná en la mosseta.

- Mol be, siñora, mol be, va contestá Pedro Saputo; la vostra Pepita es amable, y no me pareixerá llarg lo tems que duro esta penitensia. - Milló, caballé, milló, va contestá la bona de la mare; no té remey. Ella sen va aná a la cuina, y ells van entrá al despach del pare.

Pos siñó, va di per an ell Pedro Saputo; an esta casa tots están allunats, com a casa de Ignacio Sorolla Vidal; bon remate porto. Pero la sagala no es fea ni melindrosa; pit al aigua.

Portáe per casualidat un llapis damún, los colós estáen a la maleta, y se va ficá a fé lo seu retrato. Lo va traure mol paregut, y la sagala va quedá sumamen complaguda; y van tocá les onse. Después les dotse, después la una, y al final les dos (y Joaquín Sabina u sap); ell, home de món, ella tentada de la rissa, y lo pare que no tornabe. Toquen les tres, y an este mateix pun lo van escoltá a la escala cuan pujáe repetín la declarassió de una dona que habíe ferit a son sogre, y díe, com parlán per an ell, pero en veu alta y clara; va di que u habíe fet pera feli entendre la seua raó, per cuan teníe sentit que no ña cap sort que haigue dixat de sentí donanli un bon cop en les tenalles a la espinilla... ¡Ja, ja, ja! Y va soltá una gran carcañada.

Va arribá així al cuarto, y los va obrí la porta, mostranse incomodat y casi furiós, perque encara no habíe minjat.

- Pos siñó pare, va di la sagala; si teníe vosté la clau, ¿cóm habíem de eixí?

- Es verdat, va di ell, enriénsen, no me 'n enrecordaba. 

¿Y cóm ha anat, filla?

- Mol be, pare, va contestá ella.

- Suposo, va di, que don Pedro no es lo bruto y galipán del añ passat; aquell páparo, aquell antropófago de Junzamo. Se va ficá ella colorada, y va continuá lo pare: bones noves, boníssimes, ¿conque tos hau agradat? Me 'n alegro.

- Miréu lo que ha fet don Pedro, va di la sagala; y li va enseñá lo retrato. 

Va fotre un bot lo escribén, y va di:

- Deu mil lo primé día, y ademés lo pactat. Mira, Pepeta (sa mare ere Nogués de apellit)... ¡Botovadéu!... lo primé net que me donos vull que se digue don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor dels... 

Sí, sí, aixina se ha de di. Ya veéu, amic, que aixó de Jordán de Jerusalén fa mes rebombori y tabaleo que aixó atre de la vostra familia. Anem, anem a minjá.

LA PRISE DE JÉRUSALEM OU LA VENGEANCE DU SAUVEUR. TEXTE PROVENÇAL.

Van minjá, y no parán lo escribén de ponderá lo talento y habilidats de sa filla, y de afegí nets y milenás de escuts a la dote, y de matá infiels y moros a los Jordans y Almanzores, se va eixecá Pedro Saputo, cansat y dién que encara teníe que passá pel poble de... 

Tal com va sentí aixó lo escribén va arrencá a riure y va di:

- ¿Penséu que tindréu mal llit? Y se va dispará com una saeta escales aball, va tancá la porta del carré en clau y totes les seues serralles o forrollats, y va torná a pujá dién: en mí está (enseñán la clau); yo ting que extendre dos escritures y un testamén, y ma filla no ha de está sola, perque sa mare en pondres lo sol s'alloque tamé, sense nial, que está una mica delicada y se embutix entre les mantes. Conque féu la cuenta, y miréu lo sol cóm mos entre. 

Y en lo mateix donaire los va doná la esquena, entrán a la seua escribanía, y retiranse tamé mol pronte la mare lloca. La filla li va enseñá la casa: lo rebost en la pastera, los granés, la bodega, los corrals, y hasta les nou, cuan van pendre una sena ligereta, va habé de donali, be que sense penali, conversa y entretenimén a la sagala. 

Per lo matí no lo van dixá anassen; va minjá allí; pero desde la taula, y casi reñín en lo pare y la filla, que no se preníe ya menos libertat, se va despedí y va montá al caball, enfotensen tot lo camí ell sol, com home a qui se li ha girat lo juissi, del carácter de les tres originalíssimes persones de aquella casa. Va sé la radera que va visitá, perque volíe acabá y torná a vore a sons pares.

Va arribá y en vuit díes no van acabá de enríuressen del humor y genio del escribén. Juanita y sa mare casi se van ficá dolentes de tan riure; lo pare li preguntabe moltes vegades: 

- Pero, fill, ¿es possible que aixó haigue passat així com mos u contes? Y sen enríe tamé y tornabe a la mateixa admirassió y preguntes. Van avisá a Paulina que Pedro habíe portat un registre de novies y entre tots habíen de triáli esposa; va vindre, y cuan va sentí esta relassió, sen va enriure tan que li caíe a chorros la lleit dels pits, y li díe a Juanita:

- Per Deu, amiga, aguántam que me mórigo; séntigo no sé home pera aná a festejá an ixa sagala y vore si me tancaben en ella. Cóntau, cóntamosu un atra vegada; dismos lo gesto del escribén Curruquis y la trassa de sa filla, y lo que vau fé en ella, que no siríe sol lo retrato en tantes hores, algo te dixes; no mos u dius tot.

Y sense cap duda se dixáe algo, si no es malissia pensáu.

Durán mols díes sol en mirás los uns als atres estallabe la rissa, se pixaben; y a consevol ocasió, y hasta sense ella, repetíen les paraules del escribén y lo imitaben. Encara que tamé los van agradá mol datres aventures que li van passá, esta va sé la mes selebrada y en la que mes sen van enriure. Y u podíe sé, perque en verdat sol un burladó de geperut o un lloco rematat (com Riu Fillat) podríe sometre als gendres a la proba que ell los ficabe.

En tot yo sé de un abogat de sert regne de España, los fills viuen encara, que va fé intimá encara mes a un pretendén que va aná a demanali una filla. Y ere, com dic, un abogat, tot un abogat (no penséu en Pedro J. Bel Caldú).


Original en castellá:

Capítulo X.

Concluye el registro de novias. Y es lo mejor de todo.


Miró la lista, y le faltaban cinco o seis pueblos. En el primero le obsequiaron teniéndole enclavado a dos mesas de juego desde el alba hasta la noche. Moríase de asco y de enfado; y sin decir nada a las muchachas, que eran dos, la una joven y no maleja, y la otra atrevida de edad y talla, y aunque con opinión de buena moza, luz sin calor por demasiada nuestra, pasó adelante.

En el segundo pueblo conoció la persona más extravagante que vio en su vida; y le recibieron poco menos que con desaire teniéndole por un aventurero, hasta que presentó la carta de su padre, en la cual sólo decía al dueño de la casa que su hijo don Pedro pasaba a visitar algunos amigos, y que si algo se le ofrecía le hiciesen la cortesía de recibirle. Entonces todo mudó, y pasaron al extremo contrario. Era el escribano de quien le habló Morfina, hombre rico, de genio irregular, tan pronto arrebatado, tan pronto remiso y como insensible; raquítico, o más bien un poco jorobado, piernas largas, cuerpo corto y encogido, lo que fue causa que le llamasen Curruquis; ojos salidos, rostro pequeño, boca rasgada, cuello dudoso, pecho levantado y propenso a doble giba; hablador sempiterno, y más claro y llano que la pobreza en camisa. Así que vio la carta de don Alfonso dijo: - Ya yo conozco a vuestro señor padre y he oído la historia de vuesa merced, y me alegro mucho y celebro tener en mi casa al gran Pedro Saputo, agora don Pedro López de Lúsera, hijo de un tal caballero como don Alfonso López de Lúsera. Del sabio nace el sabio, que lo es también, aunque no tanto, el caballero don Alfonso López de Lúsera; y tal vez de hombres pequeños nacen hombres grandes, aunque grande es también don Alfonso López de Lúsera; y aún he visto nacer de grandes pequeños, aunque aquí todo ha mejorado y subido punto del uno al otro. ¿Porque comparado con vos, qué es ya vuestro padre por más que sea don Alfonso López de Lúsera? Seáis muy bien venido. Sabed que esta casa toda es vuestra con dominio propio y absoluto; me basta saber que sois el hombre más grande de España y de Aragón y todo. Y más agora con el nuevo nombre que lleváis, no digo nada, con el ser que sois nada menos que hijo del caballero don Alfonso López de Lúsera, la flor y la nata de los caballeros aragoneses de más alta alcurnia. Pero vamos claros: ¿venís a ver a mi hija Pepita? Hallábase ella delante, y respondió Pedro Saputo: - Yo vengo a haceros una visita, y confieso que no me pesa de ver a esa señora Pepita, vuestra hija, pues su presencia no es para espantar a nadie. - Yo lo creo, ¡cuerno!, dijo el escribano; ahí la tenéis, miradla; y luego, ¿eh?, lo que yo le pondré en el delantal, que señor mío, si quiero, será la friolera de seis mil escudos en moneda limpia y enjuta. ¿Os parece poco señor don Pedro?, no reñiremos: sean siete mil. ¿Todavía no estáis contento? Pues, ocho mil, y cerremos. ¿Qué queréis, amigo? Un hijo y dos hijas me dio el de arriba; el hijo se me lo llevó y quedaron ellas; la mayor me la casaron hace cuatro años, y le hice heredera con condición que no me pusiese los pies en casa hasta que me sacasen ésta. ¿Me entiende vuesa merced? Pues digo, vuestra presencia es gallarda; vive Dios que sois galán y bien hecho. Mira, Pepita, mira; esto es cosa buena. Pues de vuestra familia... Vamos, es mucha honra para mí emparentar con don Alfonso López de Lúsera; con una casa tan ilustre; aunque también la mía es antigua. Eh, volved la vista; ésas son mis armas: sí, señor, las armas de los Jordanes. Porque yo soy Jordán por parte de madre, y Almanzor por parte de padre. Los Almanzores (vea vuesa merced sus armas, son las de ese cuartel) fueron por lo menos generalísimos de los moros; digo, capitanes cristianos, pero muy famosos, que vencieron a generalísimos de los moros, y de algún tope que les dieron tomaron su nombre por apellido. Pues los Jordanes, saque vuesa merced la cuenta; en la Tierra Santa de un toqueo mataron lo menos trescientos mil mahometanos, que si agora vinieran a España nos ponían a freír el alma. De modo, amigo mío, que si vos sois noble, mi hija ya lo veis; y podemos decir que pari dignamur stemmate. ¿Entendéis el latín? - Sí, señor. - Es que si no, os diría que eso quiere decir que en linaje somos iguales. Vamos al negocio. Pepita, el señor, como acabas de oír es celebérrimo y nunca bien ponderadosapientissimus sapientum Pedro Saputo, y además hijo de aquel gran caballero que has oído nombrar, don Alfonso López de Lúsera; y viene a verte. Si tú le gustas a él, y él te gusta a ti, cuenta hecha y al nudo ciego; ocho mil por agora del primer empujón, dos mil más para el aniversario de tu boda, y mil por cada nieto que me deis mientras viva. Conque miraos bien, tanteaos de amor, conoceos por dentro y por fuera y enamoraos como locos. Yo me voy a N. (un lugarcito que distaba legua y media) a hacer una escritura; son las nueve de la mañana y volveré a comer, o no volveré; es decir, que a la hora, ¡Jesús!, y la cuchara al plato. Adiós. Y diciendo esto se levanta, coge unos papeles y el tintero, el sombrero y la capa, vuelve a decir adiós, cierra la puerta con llave, quita la llave y se va dejando a los dos encerrados en el cuarto. - ¡Padre!, ¡padre!, gritó la muchacha. - Soy sordo, soy sordo, respondió él; y llamó a su mujer y le dijo: ahí quedan los pájaros; la llave yo me la llevo; cuidado que nadie los incomode. Hasta la vuelta.

Y se quedaron los dos mirándose del uno al otro; él, admirado y sonriéndose; ella, un poco avergonzada y encendida de color, pareciendo casi hermosa con este realce; pero uno y otro se resignaron. Preguntóle Pedro Saputo si su padre había hecho aquello alguna otra vez, y dijo que hacía un año lo hizo con un rústico labrador, que luego (añadió) porque no supo hablarme una palabra en más de hora y media que nos tuvo en este mismo cuarto, le despidió con desabrimiento y bochorno, diciéndole que no quería un gaznápiro y majadero para yerno. - Y ahora, preguntó Pedro Saputo, ¿cuánto pensáis que tardará en abrirnos? - Lo menos cuatro horas, dijo la muchacha, porque tres de ir y venir, que nunca hace correr la mula, y una más allá o más para despachar la diligencia que lleva. ¿Le parece a vuesa merced mucho? - ¿A mí, Pepita?, respondió él; que pareden la puerta si quieren, y hasta que yo los llame. - Pensaba, dijo ella. En esto llamó la madre a la puerta y dijo: - ¡Mira, hija, dile a ese caballero que tenga paciencia; yo lo siento mucho, pero como tu padre es así... Cómo ha de ser; entretened el tiempo lo mejor que podáis; alegra, hija mía, alegra a don Pedro; yo andaré en gobernar la comida con la moza (criada). - Muy bien, señora, muy bien, contestó Pedro Saputo; vuestra Pepita es amable, y no me parecerá largo el tiempo que dure esta penitencia. - Mejor, caballero, mejor, respondió la buena de la madre; con que adiós y no tiene remedio. Ella se fue a la cocina, y ellos se entraron en el despacho del padre.

Pues señor, dijo entre sí Pedro Saputo; en esta casa todos son locos; buen remate llevo. Pero la muchacha no es fea ni melindrosa; pecho al agua. Llevaba acaso un lapicero encima, pues los colores estaban en la maleta, como se supone, y se puso a hacer su retrato. Sacóle muy parecido, y la muchacha quedó sumamente complacida; y dieron las once. Después dieron las doce, luego la una, y al fin las dos; él, hombre de mundo, ella tentada de la risa, y el padre no venía. Dan las tres, y en este mismo punto le oyeron en la escalera que subía repitiendo la declaración de una mujer que había herido a su suegro, y decía, como hablando consigo mismo, pero en voz alta y sonora; y dijo la sujeto, que lo había hecho por hacelle entender su razón, por cuanto tenía oído que no hay ejemplar que ningún sordo haya dejado de oír dándole un buen tenazazo en las espinillas... ¡Ja- ja- ja! Y soltó una gran carcajada. Llegó así al cuarto, y les abrió la puerta, mostrándose incomodado y casi furioso porque no habían comido. - Pues señor padre, dijo la muchacha; si teníades vos la llave, ¿cómo habíamos de salir? - Es verdad, dijo él, riéndose, no me acordaba. ¿Y cómo ha ido, hija? - Muy bien, padre, respondió ella. - Supongo, dijo, que don Pedro no es el brutis y mastuerzo del año pasado; aquel páparo, aquel antropófago de Junzamo. Púsose ella colorada, y continuó el padre: buenas nuevas, bonísimas, ¿conque os habéis gustado? Me alegro. - Mirad lo que ha hecho don Pedro, dijo la muchacha; y le enseñó el retrato. Dio un salto el escribano, y dijo: - Diez mil el primer día, y en lo demás lo dicho. Mira, Pepita... ¡Voto a quien!... el primer nieto que me deis quiero que se llame don Alejandro Magno Almanzor Jordán de Jerusalén y López de la Sabiduría de Lúsera... Al revés: don Alejandro Magno López de Lúsera Jordán de Jerusalén y Almanzor de los... Sí, sí, así se ha de llamar. Ya veis, amigo, que esto de Jordán de Jerusalén hace más bombo y trueno que eso otro de vuestra familia. Vamos, vamos a comer.

Comieron, y no cesando el escribano de ponderar el talento y habilidades de su hija, y de añadir nietos y miles de escudos al dote, y de matar infieles y moros con los Jordanes y Almanzores, se levantó Pedro Saputo, cansado y diciendo que aún iba a pasar al pueblo de... Lo mismo fue oír esto el escribano se echó a reír y dijo: - ¿Pensáis que tendréis mala cama? Y se disparó como una saeta escalera abajo, cerró la puerta de la calle con llave y todos sus cerrojos, y volvió a subir diciendo: conmigo está (enseñando la llave); yo tengo que extender dos escrituras y un testamento, y mi hija no ha de estar sola, porque su madre en poniéndose el sol se pone también, que está un poco delicada y se mete entre las mantas. Conque echad la cuenta, y el sol mirad cómo nos entra. Y con el mismo donaire les dio la espalda metiéndose en su escribanía, y retirándose también muy pronto la madre. La hija le enseñó la casa: la despensa, los graneros, la bodega, los corrales, y hasta las nueve, que tomaron una cena ligera, hubo de dar, bien que sin pesadumbre, conversación y entretenimiento a la muchacha.

Por la mañana no le dejaron ir; comió allí; pero desde la mesa, y aun casi riñendo con el padre y la hija, que no se tomaba ya menos libertad se despidió y montó a caballo, riéndose todo el camino a solas, como hombre que se le ha vuelto el juicio, del carácter de las tres originalísimas personas de aquella casa. Fue la última que visitó, porque deseaba concluir y volver a ver a sus padres.

Llegó y en ocho días no acabaron de reírse del humor y genio del escribano. Juanita y su madre casi enfermaron de tanto reír; el padre le preguntaba muchas veces: - Pero, hijo, ¿es posible que eso ha pasado así como nos lo cuentas? Y se reía también y tornaba a la misma admiración y pregunta. Avisaron a Paulina que Pedro había traído un registro de novias y entre todos habían de elegirle esposa; vino y cuando oyó esta relación, se rió tanto que se le caía a chorros la leche de los pechos y decía a Juanita: - Por Dios, amiga, tenme que me muero; siento no ser hombre para ir a pretender a esa muchacha y ver si me encerraban con ella. Cuéntalo, cuéntalo otra vez; dinos el gesto del escribano Curruquis y la traza de su hija, y lo que hicisteis con ella, que no sería sólo el retrato en tantas horas, algo te dejas; no nos lo dices todo. Y sin duda se dejaba algo, quizá lo más, si no es malicia pensarlo.

En muchos días sólo con mirarse de unos a otros estallaba la risa; y a toda ocasión, y aun sin ella, repetían las palabras del escribano y le remedaban. Porque aunque también gustaron mucho otras aventuras que le sucedieron, pero ésta fue la más celebrada y reída. Y lo podía ser, porque en verdad sólo un burlador de jiboso o un loco rematado pudiera poner los yernos a la prueba que él los ponía. Con todo yo sé de un abogado de cierto reino de España, cuyos hijos viven aún, que intimó otra mucho más abreviada y fuerte a un pretendiente que fue a pedille una hija. Y era, como digo, un abogado, todo un abogado.

lunes, 29 de diciembre de 2025

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat)

Los Reis Magos son de verdat. (Luis Arrufat Jarque)

Los Reis Magos son de verdat.



Un cuentet pa pares, per si un día lo hu tenen que contá als seus fills.
Asó es un treball que corre per Internet, no hu sé de quí es, pero lo sé de fá mols añs y penso que pot achudá a més de un pare a eisí de un apuro.

(Yo sol lo traduisco y lo adapto a la nostra tiarra).

Miquial sol se habíe sentat a la cadira, al arrivá a casa del campo, preparat, com tots los díes, a disfrutá escoltán lo que la seua filla, la Pili, li contáe de lo que habíe fet a la escola, cuan ella, a baiset, com si eise día tinguere po de algo, o un poc de vergoña, li diu:
- ¿Pare?
- Sí, filla, contam.
- Vull que me digo la verdat. (digue)
- Claro, filla, sempre te la dic. - Va contestá lo pare un poc asustat. -
- Es que… - Va escomensá la Pili, com si no se atrevire a seguí. -
- Disme, filla, disme.
La chica ya se atrevís….
- Pare ¿Los reis Magos, son de verdat?

Miquial se quede chelat, mut, mire a la seua dona, volén sabé de aón veníe aquella pregunta, pero tamé ella tenía la cara de no sabé res y li miráe asustá.
La chiqueta va seguí, com si se donare conta de la preocupasió de sons pares….
- Es que, a la escola, les chiques grans diuen que los Reis no son de verdat, que los Reis son los pares
¿Es verdat?

A Miquial, eisa atra pregunta de la seua filla, li fá chirá la vista cap an ella y tragán la saliva, mentres busque una resposta, li diu:
- ¿Y tú que penses, filla?
- No hu sé, pare: uns ratos penso que sí, uns atres que no. Per un costat crec que sí que existisen, perque vustés no me engañaríen; pero, com les chiques grans, que saben mol, diuen aisó…?
Miquial, com si lo hagueren pillat, desidís tirá per abán…
- Mira, Pili, es verdat que son los pares los que fiquen los regalos, pero…La chiqueta no li dise seguí, mich plorosa, li diu:
- Entonses es verdat!, me hau engañat!
Lo pare, en la gola tamé mich ocupada, pillánli la cara en les mans a la seua filla, seguís:
- No, mira, mai te ham engañat perque los Reis Magos son de verdat.
La chiqueta desorientada li conteste:
- Entonses no hu enteng, pare.
Lo pare pareis que se animo, li acabe de vindre al cap una historieta que pot sé la contestasió que ell vol doná y que la seua filla espere resibí, a ver sils contente als dos.
- Sentat, menuda, - li diu, al tems que li enseñe la cadira que está a la seua boreta - y escolta esta historia que te vach a contá. Ha arrivat lo tems en que ya la pots entendre.
Pili se sente entre sons pares, en moltes ganes de sentí cuansevol cosa que li aclarisque la seua duda y son pare se prepare pa contá lo que li ha vingut al cap, com la verdadera historia de los Reys Magos. O un cuento com los que li sol contá a la seua filla y que li fán dormís tranquila y no tindre sons roins.
Cuan lo niño Jesús va naise, tres Reis Magos que veníen de Oriente seguín a un gran estrial, van arrivá al Portal pa resali. Li portáen regalos pa donáli a entendre que li teníen cariño y respiate. Y Jesús se va posá tan contén y tan felis, que lo més vell del Reis, al que li díen Melchor, va dí:
- ¡Es una gran alifara veure tan contén al chiquet! Deuríem portá regalos a tots los chiquets y chiquetes del mon y aisí que tots se posaren conténs.
- ¡Oh, sí!, - va cridá Gaspar, un atre Rei Mago - Es una bona idea, pero mol difísil de fela. No podríem portá, al mateis tems, regalos a tots los millóns de chiquets que ñá al mon.
Baltasar, lo tersé Rei que estáe escoltán als dos amics seus, animat per la idea, va dí:
- Es verdat, seríe fenomenal, pero Gaspar te raó y encara que som Magos, ya som mol vells y seríe casi imposible aná per tot lo mon, donán regalos a tots lo menuts. Pero seríe tan majo...

Los tres Reis se posen mol tristos al pensá que, encara que es una bona idea, no se pot fé. Y lo niño Jesús que desde lo seu breset pobre, pareisíe escoltals, se va enriure y entonses al Portal se va sentí la veu de Deu nostre Siñó que los va dí als Reis Magos:
- Sou mol bons y tos dono les grasies per los regalos que li hau portat al meu fill. Per aisó tos vach a achudá a fé lo vostre desich.
A ver: ¿Qué tos fá falta pa podé repartí, al mateis tems, regalos a tots los chiquets del mon?
- ¡Oh, Siñó! – van dí los tres Reis Magos, achiñollánse - Nesesitaríem millóns y millóns de pajes, casi un pa cada chiquet o chiqueta, que pugueren arrivá al mateis tems a cada casa en los nostres regalos.
Pero no podém tindre tans pajes, no ne ñán táns.
- No tos preocupeu per aisó – va dí Deu - yo tos donaré no un, sino dos pajes pa cada chiquet que ñá al mon.
- Si fá eise milagre, ¡Seríe fantástic! Pero ¿Cóm hu fará? – van dí al mateis tems los tres Reis, en una cara de sorpresa y alifara.
- A ver, dieume ¿no es verdat que los pajes que voldrieu tindre, deuríen de voldre mol als chiquets?
- Home, cla, aisó es fundamental – van di a coro los tres Reis -.
- Y ¿No es verdat que eisos pajes deuríen coneise mol be los deseos dels menuts y lo que los convé a cada u?
- Sí. Sí. Aisó es lo que li demanaríem a cada paje.
- Pos dieume, Reis amics meus, ¿Ñá algú que vullgue més als chiquets y quels conesque milló que los seus pares?

Los tres Reis se van mirá entre ells, donánse conta de la raó que teníe Deu, entenén al mateis tems que aisó seríe la milló solusió de tot.
Deu va seguí:
- Pos com tos ha paregut be y pa que en lo vostre nom tots los chiquets del mon resibisquen regalos, YO ordeno que als Nadals, selebrán estos moméns, tots los pares se tornon pajes vostres y que en lo vostre nom, la nit de Reis, los porton als chiquets regalos. Que cuan los chiquets se fasquen grans, los pares los conton esta historia y desde entonses tamé ells, al arrivá este día los farán regalos a sons pares.

Cuan Miquial acabe de contá esta historia, la menuda se eiseque y los done un beset, al mateis tems que los diu:
- Ara sí que hu enteng tot y estic mol contenta de sabre que me voleu mol y no me hau engañat.

Corrén sen va al seu cuarto y sopesán la hucha, enriense y contenta, mirán la foto de sons pares de damún de la mesilla, pense que este añ tamé ella será paje del reis Magos de verdat."



FIN.

jueves, 6 de junio de 2024

Lexique roman; Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns


Mens, Menhs, Menz, Meins, Meynhs, Meyns, adv. de quantité, lat. minus, moins. 

Voyez Denina, t. I, p. 169. 

Si comensa alcuna bona obra ab alcuna fervor, lendema n'a mens, lo ters jorn mens, e lo quart cays non re. V. et Vert., fol. 13.

S'il commence aucune bonne oeuvre avec quelque ardeur, le lendemain il en a moins, le troisième jour moins, et le quatrième quasi rien. 

Adv. de compar.

Plus m' esfors, e meyns me val.

Deudes de Prades: Ab cor leial. 

Plus je m' efforce, et moins me vaut. 

Aquel que meins amam, meins sofertam. Trad. de Bède, fol. 22.

Celui que moins nous aimons, moins nous supportons. 

Car pot esser C milia ans, o plus o menhs.

Liv. de Sydrac, fol. 30.

Car il peut être cent mille ans, ou plus ou moins. 

Pauc m'es del dol, e menz del dan.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Peu m' importe du deuil, et moins du dommage.

Quoique seul, s'il était suivi d'un adjectif, il indiquait relation:

El faria tot son voler, 

Per meynhs bella, quar l' abellis.

Guillaume de Berguedan: Mais volgra.

Il ferait toute sa volonté, pour moins belle, parce qu'elle lui plaît.

Ordinairement la relation était indiquée par QUE ou DE:

S' ieu derenan sui siens,

A mens me tenh que Juzieus.

P. Vidal: De chantar. 

Si dorénavant je suis sien, je me tiens à moins que Juif.

Mens d' orp es selh que per estranh pays

Se fai menar ad orp qu' el vuelh aucir. 

Serveri de Girone: Del mon volgra. 

Moins qu' aveugle est celui qui par étranger pays se fait mener à aveugle qui veut l'occire. 

Loc. Qui trop s' yssaussa, mens es 

Bayssan.

B. Martin: D' entier. 

Qui trop s' exhausse, est moins en baissant. 

Res no y es menhs, mas quar merce no 'l pren 

De me.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh. 

Rien n'y est moins (n'y manque), excepté que merci ne lui prend de moi.

Ab Dieu servir ve gratz et onramens, 

E, sens servir, cavayer a 'l mielhs mens. 

Serveri de Girone: Cavayers. 

Avec servir Dieu vient agrément et honneur, et, sans (le) servir, cavalier a le mieux en moins.

Substantiv. En ma dompna non tanh ni meyns ni mais.

P. Bremond Ricas Novas: Ben deu estar. 

En ma dame ne convient ni moins ni plus. 

Ops es qu' amix que ben ama 

Prenga 'l menhs, e ponh' el mays.

Giraud de Borneil: Quan brancha. 

Est nécessaire qu'ami qui aime bien prenne le moins, et tente le plus. Adv. comp. Muer ades mens cada mens.

Folquet de Marseille: Tant mov de. 

Je meurs maintenant petit à petit. 

Res mais ni meins no i cove.

B. de Ventadour: Conortz era. 

Rien plus ni moins n'y convient. 

Mas tot lo mens aitant en retendrai,

Qu' ins en mon cor l' amarai a rescos. 

Folquet de Marseille: S' al cor plagues.

Mais tout le moins autant j'en retiendrai, qu'au dedans de mon coeur je l'aimerai en secret. 

A tot lo mens m'er l' atendres honors. 

Aimeri de Sarlat: Fis e leials. 

A tout le moins me sera l' attendre honneur.

ANC. FR. Regarde à tout le moins la douleur que j'endure. 

Premières œuvres de Desportes, fol. 294. 

Que mas cansos aprenda, 

O al per mens que, si 'l plai, las entenda.

Albert de Sisteron: En amor ai. 

Qu'elle apprenne mes chansons, ou pour le moins que, s'il lui plaît, elle les entende.

Selh que plus volia mantener... 

Humilitat, orguelh ses vilania,

E 'ls bons mestiers totz ses menhs e ses mai. 

Aimeri de Peguilain: Era par ben.

Celui qui plus voulait maintenir... humilité, fierté sans vilenie, et les bons offices tous sans moins et sans plus.

Un sac li vai mostrar de deniers pauc mens plen. V. de S. Honorat. 

Un sac lui va montrer de deniers à peu près plein. 

Prép. comp. Sai que plus gen murrai, 

Et ab meinhs d'afan.

Peyrols: Atressi col signes. 

Je sais que je mourrai plus gentiment, et avec moins de peine.

Pauc val sella ab meinhs d' arzons. 

Guillaume de Berguedan: Mal o fes. 

Peu vaut selle avec moins que (sans) arçons. 

Conj. comp. En mens que non clugeras l' ueyll. V. de S. Honorat. 

(chap. En menos que no clucarás l'ull.)

En moins que tu ne cligneras l'oeil.

Précédant divers mots, auxquels il se joignait, il les modifiait:

Un verbe.

Sai n' autra que anc res no m meyns pres.

Le Moine de Montaudon: Aissi cum selh qu' es. 

J'en sais une autre qui oncques ne me moins prit (méprisa).

Un substantif. Per so n' ay temor, 

Quar conosc la mens valensa. 

T. de Bernard et de Gaucelm: Gausselm no. 

Pour cela j'en ai crainte, car je connais la moins valeur.

Il était aussi modifié lui-même, mais alors il se joignait au mot qui le modifiait.

Contra la gent que nostra lei mescre.

P. Vidal: Si col paubres. 

Contre la gent qui notre loi mécroit. 

Mos mesfaitz m'es tan greus e pesans. 

Richard de Barbezieux: Atressi cum. 

Mon méfait m'est si pénible et pesant. 

A s' arma menescabada. Contricio e penas ifernals.

A son âme perdue. 

ANC. CAT. Menys. CAT. MOD. ESP. PORT. (chap.) Menos. IT. Meno.

2. Menre, Mendre, Menor, adj. compar., lat. minor, moindre, plus petit, inférieur.

Si nulhs es de mi menre

De sen ni de sciensa.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

Si nul est moindre que moi en sens et en science.

Ela sera menre de las autras. Livre de Sydrac, fol. 93. 

Elle sera moindre que les autres. 

Mas n' er ma dolor mendre.

Hugues de Saint-Cyr: Canson que leu. 

Mais en sera ma douleur moindre. 

Seran menre que nos. Liv. de Sydrac, fol. 93.

Seront moindres que nous. 

La ongla del det menor. V. de Guillaume de Balaun.

(chap. La ungla del dit menor, lo mes menut.)

L' ongle du doigt plus petit. 

Substantiv. Ben serai fols, s'ieu no pren, 

D' aquestz dos mals, lo menor. 

B. de Ventadour: Accosselhatz. 

Je serai bien fou, si je ne prends, de ces deux maux, le moindre. 

Mas quan lo rics sos menors acuelh gen, 

Dobla son pretz.

P. Raimond de Toulouse: Si cum seluy. 

Mais quand le puissant accueille gentiment ses inférieurs, il double son mérite.

Don te per despendre 

Un dels seus dons, e seras rics del mendre. 

T. de Blacas et de Peyrols: Peyrols pois. 

Qu'elle te donne à dépenser un des siens dons, et tu seras riche du moindre. 

ANC. FR. De Bretaine la menor sui. Marie de France, t. I, p. 72. 

Tuit li greignor e li menor 

Portoient à richece honor.

Roman de la Rose, v. 1031. 

Les occistrent tous du plus grant jusques au menor.

Chron. de Fr., Rec. des hist. de Fr., t. V, p. 293. 

Aimé sera tant du grand que du mendre. 

Cl. Marot, t. 1, p. 153. 

CAT. ESP. PORT. Menor. IT. Minore. (chap. Menó o menor, menós o menors. Mes menut, mes menuts.)

3. Menoret, adj. dim., moindre, plus petit, inférieur.

Al sieu menoret messatge 

Faria yeu mil tant d' onors 

C' al plus ric de totz mos senhors.

Raimond de Miraval: Loncx temps. 

Au sien moindre message je ferais mille fois autant d' honneurs qu'au plus puissant de tous mes seigneurs.

Substantiv. Non cre ieu

Qu'els menoretz no renhon folamen. 

Raimond de Castelnau: Mon sirventes. Var.

Je ne crois pas que les plus petits ne se gouvernent pas follement.

- Soeur-mineure.

Per on hom va de la maio de las menoretas a la glieia.

Tit. de 1203. DOAT, t. CXVIII, fol. 246.

Par où on va de la maison des soeurs-mineures à l'église.

4. Menoria, s. f., infériorité.

Menoria 

An ses eveia lhi menor.

Brev. d'amor, fol. 19. 

Infériorité ont sans envie les inférieurs.

ESP. Menoria (minoría). (chap. Minoría, minoríes.)

5. Menoretat, s. f., lat. minoritatem, minorité.

A tot benefici de menoretat. Tit. de 1258. DOAT, t. CVI, fol. 171. 

A tout bénéfice de minorité.

CAT. Minoritat. ANC. ESP. Menoridad. ESP. MOD. Minoridad. PORT. Minoridade. IT. Minorità.

6. Menuensa, s. f., diminution.

Ta creyssensa o ta menuensa pren de mieh de las II parts, con que si parta o de lonc o de travers. 

Trad. du Traité de l'Arpentage, 1re part., c. 27.

Prends ton accroissement ou ta diminution du milieu des deux parties, comment qu'elle se partage ou de long ou de travers.

7. Minuar, v., lat. minuere, diminuer.

No puescan minuar.

No puesca creisser ni minuar.

Charte de Gréalou, p. 86 et 88.

Ne puissent diminuer.

Ne puisse croître ni diminuer. 

CAT. Minorar. ANC. ESP. Menorar. ESP. MOD. Minorar (menguar). 

IT. Minuire. (chap. Minuá : minvá, menguá, disminuí.)

8. Diminuacio, s. f., diminution. 

Nocument ni diminuacio. Trad. d'Albucasis, fol. 18. 

Dommage ni diminution.

9. Diminuar, v., diminuer.

Part. pas. Que lo pays de Lengadoch sia fort depopulat, diminuat, damneiat et depauperat, et plus que jamais non foc. 

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 422. 

Que le pays de Languedoc soit fort dépeuplé, diminué, endommagé et appauvri, et plus que jamais il ne fût.

ANC. CAT. ANC. ESP. Diminuar (ESP. menguar, disminuir).

10. Diminutio, s. f., lat. diminutio, diminution.

Que las monedas... sian tengudas... sens alcuna diminutio.

Tit. de 1424. Hist. de Languedoc, t. IV, pr., col. 424. 

Que les monnaies... soient tenues... sans aucune diminution.

- Figure de grammaire.

Diminutios es humilitatz de sentencia.

Leys d'amors, fol. 147.

La diminution est abaissement de sentence.

CAT. Diminució. ESP. Diminucion (disminución). PORT. Diminuição. 

IT. Diminuzione. (chap. Disminussió, disminussions.)

11. Diminutiu, adj., lat. diminutivus, diminutif.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. 

Per so los apelam quaysh diminutiu.

Leys d'amors, fol. 49 et 69. 

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive.

Pour cela nous les appelons quasi diminutifs. 

Substantiv. S. Jacme apella totz los autres bes que Dieus nos dona, donatios, ayssi com diminutiu de menutz dos. V. et Vert., fol. 46. 

Saint Jacques appelle tous les autres biens que Dieu nous donne, donations, ainsi comme diminutif de menus dons. 

CAT. Diminutiu. ESP. PORT. IT. Diminutivo. 

(chap. Diminutiu, diminutius, diminutiva, diminutives.)

12. Diminuir, Demenir, v., lat. diminuere, diminuer.

Noms diminutius, es cant diminuish o amerma lo significat d' aquel don se deriva. Leys d'amors, fol. 49.

(chap. Nom diminutiu, es cuan disminuíx o merme lo significat d' aquell de aon se derive.)

Nom diminutif, c'est quand il diminue ou amoindrit la signification de celui dont il se dérive. 

Part. pas. Cant que sion demenidas,

Los budels ne deu on gitar.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Combien qu'elles soient diminuées, les boyaux en doit-on jeter.

CAT. Disminuir. ESP. Diminuir, disminuir. PORT. Diminuir. IT. Diminuire.

(chap. Disminuí: disminuíxco, disminuíxes, disminuíx, disminuím, disminuíu, disminuíxen; disminuít, disminuíts, disminuída, disminuídes.)

13. Amenradamen, adv., petitement. 

Que vivan amenradamen e bonamen.

Cat. dels apost. de Roma, fol. 215.

Qui vivent petitement et bonnement.

14. Menut, adj., lat. minutus, menu, petit, mince.

Ric escas non pot aver honransa

Ab menutz dos. 

T. de Rambaud, d'Adhemar et de Perdigon: Senher. 

Riche avare ne peut avoir honneur avec de menus dons.

Prendetz gran re de serps menudas.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Vous prenez beaucoup de petits serpents. 

Fig. Tant es avols e de menut coratge.

Lanfranc Cigala: Estiers mon. 

Tant il est vil et de mince courage. 

Plan se sos dols e sos menuz peccaz. Poëme sur Boèce. 

Il se plaint ses fautes et ses menus péchés. 

Loc. fig. Hom murtrier ni raubaire

No platz tant a Dieu lo paire, 

Ni tan non ama son frut, 

Com fai del pobol menut.

P. Cardinal: Razos es. 

Homme meurtrier et voleur ne plaît pas tant à Dieu le père, ni (Dieu) n'aime pas tant son fruit, comme il fait (celui) du menu peuple.

Per conselh de menudas gens.

Raimond de Miraval: Grans.

Par conseil de petites gens.

Subst. Remanran li menut e 'l venal.

Aimeri de Peguilain: Ara para.

Resteront les menus et les intéressés.

Li grant e li menut mandon ad Honorat. V. de S. Honorat.

Les grands et les petits mandent à Honorat.

Adverbial. E 'ls trefanetz menut vestitz.

Giraud de Borneil: En honor Dieu. 

Et les petits trompeurs menu vêtus. 

Anc pus menut ayga non ploc.

Gavaudan le Vieux: Senhors per los. 

Oncques plus menu eau ne tomba. 

Adv. comp. Que 'l tavernier venda a menut lo vin.

(chap. Que lo taberné vengue al menut lo vi : al detall, en poca cantidat.)

Cartulaire de Montpellier, du XIIIe siècle.

Que le tavernier vende en détail le vin. 

Se camjan soven e menut.

P. Vidal: Abril issic. 

Se changent souvent et fréquemment.

Contan soven et menut. V. de S. Honorat. 

Comptent souvent et minutieusement. 

CAT. Menud. ESP. Menudo. PORT. Miudo. IT. Minuto. 

(chap. Menut, menuts, menuda, menudes; algú tamé dirá minut, minuts, minuda, minudes.)

15. Menudamen, adv., petitement, menu, peu à peu, en petits morceaux.

Son auzel pais menudamen.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Son oiseau il paît peu à peu.

Els albres e las vinhas menudamens fulhar. Guillaume de Tudela.

Les arbres et les vignes peu à peu feuiller.

Lo despezon plus menudamens que hom no fay carn a mazell.

V. et Vert., fol. 25.

Ils le dépècent plus menu qu'on ne fait chair à boucherie.

CAT. Menudament. ESP. Menudamente. PORT. Miudamente.

IT. Minutamente. (chap. Menudamen, minudamen; poc a poc; en trossets.)

16. Menudet, adj. dim., tout menu, tout petit.

Paisetz lo d' ausels menudetz.

Deudes de Prades, Auz. cass. 

Paissez-le d'oiseaux tout petits.

Las dents paucas e menudetas.

Un troubadour anonyme: Seinor vos que.

Les dents petites et toutes menues.

Adverbial. De flors de lizs es coronada,

Que nais menudet en la prada. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Elle est couronnée de fleurs de lis, qui naît tout menu en la prairie. 

CAT. Menudet. ESP. Menudito (pequeñito). (chap. Menudet, menudets, menudeta, menudetes; minudet, minudets, minudeta, minudetes.)

17. Menudeza, s. f., ténuité, faiblesse, maigreur, délicatesse.

Primeza et menudeza de popas. Eluc. de las propr., fol. 51.

Petitesse et délicatesse de mamelles.

18. Menudier, Menuder, Menuzier, adj., menu, petit, moindre, inférieur.

E 'l ric menuzier

An cassa per sana.

B. Arnaud de Montcuc: Er can.

Et les puissants inférieurs ont chasse par marais. 

Proverbial. Il dich son gros, e il faich son menudier.

(chap. Los dits són grossos, y los fets són menuts.)

Sordel: Quan qu' ieu. 

Les dits sont gros, et les faits sont menus. 

Substantiv. De tres lairos,

Lo qual pres piez per emblar menuders. 

Blacas: En Pelissier. 

De trois larrons, lequel prit pire pour voler menues choses.

19. Menuzar, v., amoindrir, diminuer, subdiviser.

Per que no la pot menuzar. Eluc. de las propr., fol. 137.

Par quoi il ne la peut amoindrir.

Aissi van lurs pretz menuzan.

Marcabrus: Pus s' enfulleysson. 

Ainsi ils vont amoindrissant leurs mérites. 

Car jois e bon usatje 

Aissi menuza e faill.

Giraud de Borneil: Los apleitz. 

Car gaîté et bonne habitude ainsi diminue et manque. 

Per so de leu si menuza en mantas partidas.

Eluc. de las propr., fol. 132. 

Par cela promptement se subdivise en maintes parties. 

ANC. FR. Cil ki les encachent et menuient. Roman de Rou, v. 9293.

Ni rien aussi qui si fort les menuisent. Cl. Marot, t. 1, p. 287.

ANC. ESP. Menuzar. IT. Minuzzare. (chap. Menussá, desmenussá, fé menut; despedassá, fé a pedassos.)

20. Amenudar, Amenuzar, v., amoindrir, morceler, réduire.

Tot l' aur e l' argent fassam pizar e mortier de coire, e amenudar fort a menudas pessas. Roman de la Prise de Jérusalem, fol. 18.

Tout l'or et l'argent faisons piler en mortier de cuivre, et réduire fort à petites pièces.

Que las raitz amenuziscon,

E que totas evaniscon.

Deudes de Prades, Auz. cass.

Que les racines s' amoindrissent, et que toutes disparaissent.

ANC. FR. Ke du don k' il m' a fait m' alout amenuisant.  

Roman de Rou, v. 3275.

Que ja n'en seroit estreciez ne amenuisiez ne de santé ne d'onor.

Rec. des Hist. de Fr., t. VI, p. 159. 

Son mal maintes fois amenuise. Œuvres d'Alain Chartier, p. 607.

De jour en jour suivant s' amenuissoit ma vie.

Ronsard, t. 1, p. 767.

IT. Amminutare.

21. Ametniar, v., diminuer.

Elh volc que fos tos temps elh pes delh pa per tal que no 'l poguesson ametniar. Philomena.

Il voulut que le poids du pain fût toujours de telle (sorte) qu'ils ne le pussent diminuer.

22. Minim, adj., lat. minimus, moindre. 

Element, es una minima e simpla partida. Eluc. de las propr., fol. 131.

Élément, c'est une minime et simple partie.

CAT. Minim. ESP. (mínimo) PORT. IT. Minimo. (chap. Mínim, minims, mínima, mínimes.)

23. Minima, s. f., minime, terme de musique.

Han mudat lo so de dansa en so de redondel, ab lors minimas et am los semibreus de lors motetz. Leys d'amors, fol. 40.

Ont changé l'air de danse en air de rondeau, avec leurs minimes et avec les semi-brèves de leurs motets.

CAT. ESP. (mínima) PORT. IT. Minima.

24. Minimar, v., minimer, faire emploi des minimes, abréger par minimes, terme de musique. 

Part. pas. Bals ha so mays minimat e viacier, e mays apte per cantar amb esturmens. Leys d'amors, fol. 41. 

Bal a air plus minimé et rapide, et plus apte pour chanter avec instruments.

25. Mendizar, v., déprécier, affaiblir. 

Quar dos mal datz desabriza 

Valor e pretz, e 'ls mendiza. 

T. de G. de Cabanas et d' Eschileta: N Esquileta.

Car don mal donné brise valeur et mérite, et les déprécie.

26. Mermar, v., diminuer, amoindrir, décroître.

Le rei demanda: “Lo mars pot mermar?” Liv. de Sydrac, fol. 80.

Le roi demande: “La mer peut-elle diminuer?” 

S' al rey frances merma sas tenezos. 

Bernard de Rovenac: Ja no vuelh. 

Si au roi français il diminue ses tenures. 

Ni ja non mermara, ans er tos temps creissens. 

Pierre de Corbiac: El nom de. 

Ni jamais ne diminuera, mais sera toujours croissant.

Coma aur que, cant plus es el fuoc, e plus se merma, e plus es purs.

V. et Vert., fol. 66. 

Comme or qui, quand plus il est au feu, plus il s' amoindrit, et plus il est pur.

Fig. Se laissa tolre ni mermar 

Lo dreyt.

G. Figueira: Ja de far. 

Se laisse enlever et diminuer le droit.

Ni saup far semblans faus

Ni parvensa, don mermes sas bontatz. 

Arnaud de Marueil: La cortezia.  

Ni sut faire semblants faux ni apparence, dont elle amoindrit ses bontés.

- Il servait à exprimer la durée.

En estieu creisso lhi jorn, e mermo las nuehs. Liv. de Sydrac, fol. 71. 

(chap. Al estiu creixen los díes, y mermen les nits.)

En été les jours croissent, et les nuits décroissent.

- Donner moins d' intensité, de violence.

Qui vol mermar o del tot amortir lo fuoc, deu sostrayre la lenha.

(chap. Qui vol mermá o del tot esmortí (acorá) lo foc, deu (té que) traure la lleña.)

V. et Vert., fol. 99.

Qui veut diminuer ou du tout amortir le feu, doit soustraire le bois.

- Abaisser, rabaisser.

Es fols qui be no 'l merma

Quan lo vetz sobrepuiar.

Bertrand de Born: Mout mi plai. 

Est fou celui qui bien ne l' abaisse quand il le voit surélever. 

CAT. ESP. Mermar. (chap. Mermá: mermo, mermes, merme, mermem o mermam, merméu o mermáu, mermen; mermat, mermats, mermada, mermades.)

27. Mermansa, s. f., diminution, décadence.

Aisso es per la mermansa de so sanc, e per la febleza de sos runhos.

Liv. de Sydrac, fol. 78. 

Ceci est par la diminution de son sang, et par la faiblesse de ses reins.

En sa cort, on sui vengut, 

Es fams e vera mermansa.

Pierre d'Auvergne: Bel m' es qui. 

En sa cour, où je suis venu, est faim et vraie décadence.

28. Mermamen, s. m., diminution, abaissement.

E 'l sobrevers non pren nulh mermamen.

P. Cardinal: Totz lo mons.

Et le bouleversement ne prend nulle diminution.

Ells fan trops grans despessas, et en greuge de motas gens, et en mermamen de las almornas que pogran et degran far.

V. et Vert., fol. 21. 

Ils font trop grandes dépenses, et au préjudice de beaucoup de gens, et en diminution des aumônes qu'ils pourraient et devraient faire.

29. Mermaria, s. f., diminution, dépérissement.

No s ve mermaria de re. Brev. d'amor, fol. 3. 

Ne se voit diminution de rien.

30. Amermansa, s. f., diminution, dépérissement.

Sens... afolament ni... amermansa.

Tit. de 1384. Arch. du Roy., K. 52. 

Sans... détérioration ni... dépérissement.

31. Amermament, s. m., diminution, amoindrissement.

Lo paubres laborara en l' amermament del viure, que no sia sofraitos en la fi. Trad. de Bède, fol. 71.

Le pauvre travaillera à la diminution du vivre, afin qu'il ne soit pas souffreteux à la fin.

Amermament de ben. Nobla Leyczon.

Diminution de bien.

32. Amermar, v., diminuer, décroître, affaiblir.

Amerman los bes d'autres. 

Adoncs se amerma lur vida.

V. et Vert., fol. 52 et 20. 

Diminuent les biens des autres.

Alors leur vie s' affaiblit. 

Per que lo bes amerma, e lo mals es doblatz. Guillaume de Tudela.

C'est pourquoi le bien diminue, et le mal est doublé.

Part. pas. Amermatz dese m' er onor.

P. Vidal: Abril issic.

Diminué incontinent me sera le domaine.

33. Conminuir, v.. lat. comminuere, briser, fracasser. 

Part. pas. La partida conminuta e atrita. Trad. d'Albucasis, fol. 58.

La partie fracassée et triturée.

34. Comminucio, s. f., fracture, brisure. 

Dels quals la comminucio no es temuda, ni lor dissolucio.

Trad. d'Albucasis, fol. 61. 

Desquels la fracture n'est pas crainte, ni leur dissolution.

miércoles, 14 de diciembre de 2022

Aço es memorial e kalendari des les cosas fetes e passades

XVII.

Aço es memorial e kalendari des les cosas fetes e passades.
(Vid. pág. 298)

Ex cod. ms. sec. XV in monasterio S. Salvat. Bredensis.

Aço es volum o libre de remembrança sots saguint en lo present libre appelat Severi, lo qual es stat scrit per man mia de mi Johan Buada prevera e rector de Sent Iscle de Coltort en lo die e any en la fin de aquest contengut: e perque sia memoria del temps passat sots kalendari e compte de temps passat, he aximpli de aquels homens e gens (gents sin t) qui vindran apres de mi. De que primerament suplich a nostre Senyor... Car axi con lo sol e le luna puge e devala per lo corrent del cel, axi passa le natura del mont en es (les o ses o ces o çes) coses mondenals; axi com fa lo sercle que tos temps rode... E per amor daço jo dit Johan Buada qui fui fill natural den Anthoni Buada e de madona Margaride, muler (muller) de aquel (aquell), ja defunta de le parroquia de Sent Steva Caluy del vescomptat (vescomtat, de comte, comite; compte, de computo)
de Bas, del bisbat de Gerona, qui cresch (crech, crec; creo) que de ells nasqui en lany apres la nativitat de nostre Senyor Jhu. Xpst. mille quatracents e vint e tres, he ara sum de adat de L. anys; perque vul scriura lo present libra, lo qual sia dit libra de remembrança del temps de le mia vide de les cosas que he uydes dir que son stades per temps en aquestes terres, majorment de Cathaluya, ni he vistes jo en mon temps... etc.
Finita praefatione incipit cronicon ad anno 1348, ea exprimens quae auctor auditu ab aliis perceperat, quae missa facimus, quia et comunia et a multis tradita sunt. Ab anno autem 1423, quo ipse natus usque ad ann. 1486, plurima haud spernenda complectitur, quae excerpere placuit, utilioresque lectori sisteres.

En lany MCCCCXXIII jo dit Johan Buada nasqui en aquest mon.

Item en lany MCCCCXXVII comenza lo gran terratremol en aquesta terra, car totes les sgleyes e edificis enderroza. (enderrocá: derruyó) E comensa en le vila e parroquia de Amer: e tira la via de Hostoles, e de Bas, e de Olot, Castelfolit, e Camprodon. E ladons se obriren moltes boces en la parroquia de Loret, qui es sobre lo pont de Angles, ó de Amer.

Item en lo jorn de Sta. Maria Canalera del any MCCCCXXVIII en hora del sol axit feu ten secudides de terra tremol, en aquesta montanya; car ladons senderroza le vila de Olot e de Castelfolit, he y mori molte gent: e la vila de Camprodon, en lequal semes (la qual se mes) foch... He (e : et : y) en aquela jornada matexa se feu un gran trench de le terra per les montanyes de Bas, e de Hostoles en la part de ponent, qui tenia de larch en torn VII leugas, car la part de sol yxent se baxa molt... En aquel any hic passa un frara de framenors de qui deyen Fra Matheu, qui faya de molts grans sermons, e molte gent lo seguia per uyr le sua predicacio, de que se faeren cobles, qui deyen axi en lo comensamet (comensament): Tots fassam per amor de Deu, lo que mana Fra Matheu etc. Es ver que ja ne havia passat un altre preycador molt gran sermonador, qui anave vestit de burel, lo cual se deya mestre Vicens Farrer, qui predica moltes coses que serien, les quals per avant se son seguides per obre. Lo qual dit mestre Vicens mori en Bretania, e es stat canonizat per sant hom: lo qual hic passa en lany de MCCCCLV. (1455)

Hic addit auctor multa de se ipso, quae nihili sunt.

En lany MCCCCXLVIII foren los perdons de San Pere de Rodes.

Item en lany MCCCCL fon posat per lo Rey Alfonso qui stave en lo realme de Napols tay (tallia) (tall) de LI sou (sous) per foch sobre los pagesos de Cathaluya appellats pagesos de rasa mensa (remença).

Item en lany MCCCCLI fon donat un subsidi per lo Papa ha al Rey Alfonso de cent vuytanta e quatre milia liures de monede sobre lo clero de le provincia de Terragona: pagasen VIIII din.s per liures.

Item a XV de janer any MCCCCLIIII fon cridade le moneda a Gerona a XVI diners lo rayal dargent; ha XIII sot. e III din. lo flori dor: ha XVIII sot. lescut.

......

Item a XXVII de març any MCCCCLVII mori en la ciutad de Gerona misser Bnrt. de Pau bisba de Gerona: fon tengut per VII jorns mort manifestament ans que no fon soterrat (ahora vas y lo pruebas a 27 de junio o julio): del qual fon feta molt solempna sepultura en le Seu de Gerona ab molt gran lumenaria.

Item en lo mes de febrer e de març del any MCCCCLXI fon fete gran rumor e discordia entre lo principat de Cathaluya e lo Rey Johan Rey de Arago perque se retench per pres son fil Karles primogenit de Navarra, e princep de Cathaluya: lo qual pres en le ciutat de Leyde ont Barcelona lo avie tremes de Barcelona en fora per nagosis que Barcelona menejave ab lo Rey. E lo Rey menassen lo dit son fil pres de Leyde en fora le via d' Arago, e la dons Barccelona feu gran armade de gent en contra lo Rey, de que son capita lo Compta de Modicha e de Cappra e aquele gent darmes anaren rigorosament darrera lo Rey, ha al qual deyen que Mossen Garau de Servayo havia dats deximens en le ciutat de Leyde per lo dit principat de Cathaluya. E tant que lo Seyor Rey los saqui lo dit Karles son fill: e axi ab aquel stol fon tornat en Barcelona ab gran vigor.

(N. E. Ver los tomos de Bofarull sobre la guerra de Cataluña contra Juan II para contrastar datos y formas de escribir.
Salió de Morella, acompañado de la Reina. No sé si hizo falta stol, estol, para ir a pie desde Morella, reino de Valencia, hasta Barcelona, pasando por el reino de Aragón. Hubieran podido bajar hasta Vinaroz, p. ej, o algún puerto y embarcar, pero en esos años se decidió ir por tierra; la ruta está en los textos)
E lo Rey tira le via d' Arago. E fo anabit per Seyor de Cathaluya per spay que li donaren de XIIII. anys. E tingueren per princep e gobernador general de Cathaluya lo dit Karles. (N. E. Ya era príncipe y gobernador de Cataluña, como primogénito del rey de Aragón).

Item en lo mes de setembre del dit any LXI lo dit Princep mori en le ciutat de Barcelona: fon en opinion de molta gent que fo matzinat. (matzina : medicina, poción: envenenado. Cosa no muy extraña en esos tiempos. En Cataluña, p. ej. Fernando I de Aragón quizás se salvó alguna vez, pero “se curó” en Igualada).
He apres que fou mort, fon donat entenent a molta gent per los Barchalonins que faya molts miracles de gorir (todo junto, degorir, guarir, sanar) diverses malenties (malalties). He ana molte gent de asent per gorir de malenties que havien. E aqueste fama dura en torn de I any. E puys fo no res; car les gents qui malantes hi anaven, malantes sen tornaven, si dons nos morien.
(N. E. JA JA JA !! Los deputats del general de Cathalunya eran tremendos, igual que algunos diputados de ahora de la Generalitat.)

Item en lo mes de nohembre de aquel any LXI le Regina Johanna ab son fill Farrando (futuro Fernando II de Aragón, el católico) de adat X en XII anys entra en la ciutat de Barcelona ha requesta del consel de Barcelona: e juraren per primogenit (N. E. Después de muerto el primogénito, el segundo es jurado como primo genito) é princep lo dit Farrando sub certs pactes (ver las capitulaciones de Juan II con los deputats de Barchinona) que se agues a nodrir e star en Barcelona; pero que lo para lo Rey Johan noy pogues entrar sino cum a persona privade, e no pas cum ha Rey, si dons request non era per lo Principat. E cum vench lany sequent de LXII stant le Regina ab son fill dins Barcelona son fet gran moyment de pobles en lo Principat en contre las ciutats, e vilas, e gentilesa; car lo poble demanave que lo Rey tornas a regir e star dreturalment en lo dit Principat, e le mes part de les ciutats, e viles, e gentilesa pretenie que no entras, ans stigues exiliat.

Et en aquel temps se leva en cap lo compte de Pullas (lo comte de Pallars, Pallás) en defensar que lo Rey no entras en lo Principat de Cathaluya. E per lo consemblant se leva en cap dels pobles un ximple gentil homa apellat Francesch de Verntelat, (Verntellat, Verntallat en otros textos) natural de le parroquia de sent Privat de Bas, home qui vivia de son lourar (llaurar; laborare) e cavar cum ha hun sotil pages. He aquest com a gentil homa dona deximens a tots los gentils homes de Cathaluya qui volguesen contrestar que lo Rey de Arago no entras en Cathaluya cum ha Rey e Seyor. He aquest dit Francesch de Verntelat fon elegit per capitan general dels pobles menuts, so es, de pagesos.

Multa dehinc gesta, devastationes populorum, armorumque

facinora enumerat, quorum potiora historiis nota sunt cetera parum prosunt. Porro narrata Ferdinandi primogeniti Aragonum Victoria, quod de Petro Portugalliae pretenso rege iuxta vilam Calaf anno MCCCCLXV (1465) reportavit, haec statim subdit:

E ladons hic entra la monede dels pacifichs de or, qui valen per peça XX sous, le qual monede se corre molt."

Item en lany de LXVII se comensa de obrar lo castel de Hortoles, mala obs de le val de Hostoles e de molts altres lochs, qui apres ne foren destruyts. Del qual castel de Hostoles fo capitan lo dit Francesch de Verntelat, qui a temps se feu dir Bescompta de Hostoles, e feu habitacio en dit Castel. E feu moltes contrarietats contra lo regiment ordinari de Batla Reyal (bájulo, batlle, baile real), e de corsols (cónsules, consols) de dite val.
(N. E. Es muy interesante leer a un “escribiente” de esa época, “prevera e rector de Sent Iscle de Coltort”, porque ofrece variantes que una lengua occitana más normalizada, o sea, un dialecto catalán “normativitzat”, no nos permitiría estudiar.)

Item en lany LXVIII... faeren molte monede manude, so es, dines menuts, en la ciutat de Gerona, los quals dines appellaven Rochabertins: e puys foren abetuts que no valgueren res perque era falsa moneda.

Narrata deinde crudeli strage, dilapidatione bonorum, aliisque demnis que Galli et Vascone sub pacis et amicitiae colore Catalanis inflixerunt., anno, 1460, cit:

La doncs digueren los catelans que fos fete memoria per los qui vindrien en aquest mont: que jamay pus Cathaluya no fias, ab pacte ni sens pacte de sagurança de França ni de Gascuya; car mes valrie mori ha Cathaluya, que no star sots mesa ha França ni Guescuya.” (Gascogne, Gascuña, Gascunya : Vasconia)

Item en lo any MCCCCLXXVI (1476) foren donats perdons a pena e colpa per lo Papa ha a la verge Maria de Monserrat qui duraren un any, penedits, confessats e satisfets. E tenien una caxa en le qual metier (metien) le monede, de que deyen caxa del jubileu. E tot hom havie a metre en dite caxa avans que nos podien absolre certa cantitat segons le condicio de les persones: si ere Rey hi havie a metre XXV. reyals de argent; e de le menor condicio de gens hi havien a metre I rayal de argent. He encara hi metier (metien) en dite caxa les satisfaccions de dans donat (donats; o dan donat), que convertien en monede. He molts qui noy podien anar a Monserrat, he avien comissio ab dines, e faciense absolra en lurs cases. He molts qui eren stats en morts de Preveres, fahienlos portar.