Mostrando las entradas para la consulta menescal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas
Mostrando las entradas para la consulta menescal ordenadas por relevancia. Ordenar por fecha Mostrar todas las entradas

lunes, 8 de octubre de 2018

Meche y menescal de Valderrobres

A la vila medieval de Valderrobres, a prinsipis del siglo XX, vivíen a la mateixa casa del arrabal, a dos pisos diferéns, dos germáns, un meche, al que li díen Lodotó y l´atre veterinari, de nom Menescal.

Los dos eren mol volguts al poble natal de Elvira Juana Rodríguez Roglán ya que la vida de los animals en époques de roba justa ere tan apressiada com la de les persones, sense uns ben just podíen alimentás los atres.

Casi totes les cases teníen bestiá y animals per a minjá, produí lleit y derivats, collada, flans, formache, carn y pells. Inclús alguns de estos animals y datres salvaches se quedaben com a mote o insignia de una familia: matabous, matallops, lo conill, capaburres, etc.

Se criaben gorrinos, gorrines, conills, conilles, cabres, cabrits, cabrons o chotos, ovelles ullades y palomes, cordés, borregos o mardans, pichons, coloms o palomes, gallines, galls, pollastres o polls (ñabíe un ball en este nom), polles, pites, lloques, patos, los que foten en la
pata, gansos (sobre tot a Queretes), ganses, oques, ocos no ne ñabíen, codornius o gualles, vaques, terneres, terneros, jonecs, bueys, bous, de los que se apartaben los millós com a sementals, com los famosos ejemplás de la fábrica de les faixes, que se alquilaben per a montá vaques als pobles de la roglada, per ejemple, a la lechería de Tomás del Rufo de Beseit, aon les vaques sempre teníen los ulls plorosos perque les tocaben tots los díes les mamelles pero sol portaben al mascle una vegada al añ. Lo mateix passabe a la vaquería de Raboseta, a la vora del cup de la sequia majó, l´olla, al escomensamén del passeo de los cañerets. Un tros mes abán, uns añs después se faríe la festa del abre, se van plantá diferéns tipos de abres, potsé algún pi tamé. Ña una fonteta an eixa replasseta.

Un día, al mas de Cresol, una vaca que teníen se va escapá del ras espentán un poste de fusta corcat y querat y va eixí a una finqueta del veí, plena de romigueres y herbes delissioses y aromátiques, romé, timó, pipirigallo, trencanugos, pero tamé ñabíe cañota, que es una herba espessialmen perillosa per als bovinos, moltes vegades se moríe la res y dixabe a una familia
sense res.

Aquell mateix día, al carré Parras, a una casa mol estreta a mitat de la costa, se va ficá dolenta una agüela de 91 añs, la tía María Sarmén de casa Reventatruites, que habíe traballat tota la seua vida com una mula, al monte, al martinet, a les mines de Beseit, tan a la María Dolores com a la Maruja. Habíe sigut modelo de faixes y corsés a la fábrica de Valderrobres, pero los añs la habíen dixat arrugadeta y pansideta com una pansa de cap d´añ.

An aquell tems encara no se minjabe raím, y mol menos sense pepites, sino panses de moscatell secades al estilo romano, passa en latín, damún de cañissos a la esgorfa, daball del tellat. An aquella casa tan estreta sol cabíe un cañís al perchi; com proveníen de La Portellada li dieben aixina a la algorfa, y los de Valderrobres los quirdaben extrangés, ya que es lo mote de los del portell. Lo nom de Reventatruites los veníe perque la caseta del Portell, al carré Curt, ere tan minudeta que a la cuina no teníen puesto ni per a voltá la truita, aixina que aviáen per la enchumenera amún la truita y esperaben en la paella al balcó. Alguna vegada erraben y la truita se empastrabe al carré Curt, y de ahí los va vindre lo nom. La mayoría de vegades ensertaben a enchampála y quedabe un regustet a fullí, pero en bona gana tot es bo, y si algo teníen entonses, ere fam.

La escala interió de la casa ere tan estreta y empinada que no la podíen traure en camilla entre dos homes, y tampoc van pugué assentála a una cadira de vime o sarguera de casa lo sistellé y baixála, perque los escalons eren massa perillosos, aixina que la van tindre que baixá per fora desde una finestrota en una curdiola, una maroma y colocada a un llansol com lo día que la sigüeña la va portá 91 añs atrás a la casa del mas de dal de La Portellada.

A baix al carré estabe un dels fills, mosso vell de 55 añs, fort y hermós, calvo com una bola de billar o un bolo de riu, y a dal una filla casada en lo hereu del mas del Cresol, espentán la corda per a que la mare puguere baixá sense pegás al cap o a les fluixetes cames a la paret de pedra rebossada de blavet y cals. Lo home de esta agüeleta fée uns mesos que sen habíe anat als atres de una enfermedat mol común an aquella época y encara avui en día, lo mal de Repén.

A baix a la replasseta esperabe lo forense, que no ere meche ni res, pero teníe un Ford Model A y li díen aixina; ell portaríe a la agüela a casa del meche.
Allacuanta no ñabíe ambulatori ni sentro de salut, ni ambulansies; lo meche visitabe per les cases en lo seu maletín de cuero artifissial que putíe a pentaclorofenolato, pero la semana de abáns li habíe futut un ataque de gota y no podíe sorollás, aixina que li portaben als passiens a casa, y may se habíe vist una passién en tanta passiensia com la tía Reventatruites.

Cuan van arribá a la casa, la van pujá a cascarrulles hasta lo pis de Lodotó, que ere lo segón pis, y lo meche la va está auscultán, preguntán, escoltán y reconeixén durán un cuart de hora. La va vore tan delicada y casi picán la fulla de la dalla en martell y encrusa que sol se va atreví a resseptáli un reconstituyén consentrat a una sola ampolla per a allargá uns díes mes lo inevitable. Los va di als fills que la teníen que sacsá antes de péndressela, y que eixa medissina li donaríe ganeta. Si empijorabe, que vinguere algú a avisá, pero que no la portaren, perque al seu estat, torná a baixála per la paret de fora podríe tindre un funesto resultat.

Van portá a la agüeleta hasta lo carré Parras en lo Ford Model A, van aparcá a la vora de los actuals apartamens Santa Águeda, y desde allí en una carretilla de fusta costa amún hasta lo brancal de casa. Allí la van colocá en cuidadet al llansol y lo fill desde baix va estirá de la corda de la
curdiola hasta la altura de la finestreta. La filla y lo forense van conseguí féla entrá a la habitassioneta y la van gitá al seu llitet, al que no se podíe ni tombá a un costat. No se sap cóm dormíen cuan vivíen los dos agüelets.

Per sort, habíen sentit que al Mas de Barberans, a una agüela a la que li habíen resseptat una ampolla de sacsá antes de péndressela, li habíen futut un meneo an ella en tanta energía que sels va quedá als brassos, aixina que en este cas van sacsá la ampolla y no a la agüela, van trencá lo cap de la botelleta, y li van doná la medissina, mes amarga que un gintónic de bitter lemon en fel, y mes aspra que una serba verda.

A la finqueta tocán al Mas de Cresol, la pobre vaca que se habíe futut una fartanera de cañota y habíe begut aigua de un manantial paregut a la Fon Mala de Beseit, estabe tombada an terra, unflada y traén espuma per la boca.

Un pastó de casa Beret, de nom Pepe, portabe eixe día les ovelles a pasturá an aquella finca en lo seu fiel gosset Komtú, y desde lluñ va vore un gran bulto que no va pugué reconeixe hasta que va aná abansán lo bestiá, que anabe desplay esperán a una ovella que habíe criat fee uns minuts. Lo gos, Komtú, se va minjá la plassenta, va rotá, Pepe li va di “está mal pero descanse lo animal”, y van tirá abán en direcsió al bultot extrañ, que ya anabe agarrán la forma de un bóvido.

En cuan va vore a la pobre vaca en un cólic de campeonato, viva encara, se va encandilá, se va ficá les dos mans al cap, va tirá la gayata an terra y va eixí corrén cap al mas tocánli los talons al cul, intentán avisá a los masovés del grave acsidén de la vaca. Komtú se va quedá vigilán lo ramat, y en un guau va avisá a les ovelles blanques que pararen cuenta en la cañota, bueno, a les negres tamé, ya que Komtú no ere rassista com lo gos de Arturo Quintana.

Avisats los amos del mas, Pepe va torná a la finca y ells van eixí a escape cap a la casa del veterinari, a peu, resán per a trobál allí y que no estiguere a un atra masada o per algún corral. Lo van trobá y, después de donáli a entendre lo cas, rápidamen se van ficá en camí, tot lo rápit que se pot aná en abarques de goma als peus per camíns pedregosos y a vegades costa amún. Si arribe a passá al Mas dels Aubellons, no hagueren arribat hasta la nit.

Cuan van arribá aon estabe la vaca lechera, que no ere una vaca consevol, donabe lleit merengada y ere una vaca mol salada, va vindre del mas de Tolón, mol sonrienta y de coló lila, encara vivíe, pero Menescal los va di que siríe difíssil salvála.
Estabe unflada com un bot, fluixeta, entressuada. Lo veterinari li va inmovilisá les barres, la dentadura, va embutí un tubet de goma per lo essófago, va abocá oli de oliva virgen extra de arbequina prensat en fret en un embut de eixos que se ficaben los llocos al cap, y va escoltá en cuidadet a vore si eixíe aire del interió de algún dels cuatre subestomecs de la vaca. Va ixí una miqueta de aire pudén, que recordabe la auló de ous podrits o a les bombetes de pólvora que portaben los exiliats a Valensia al mars cuan volén escapás de les mascletades y les falles de San José, modelo de pare y home, patrono de los fustés, ingenieros y traballadós en general, no confundí en lo patrono dels pirómanos, San José de Arrimatea.

Lo veterinari va sorollá lo cap horissontalmen de un costat al atre (signifique negassió menos a Bulgaria, aon signifique afirmassió), va fé un sorollet esclafín la llengua contra les dens y va di unes paraules que sol entenen los catalanoparlans: “no la salvarem”.

Va rentá les ferramentes y les va arrepetá en cuidado al maletín, li va doná la ma viscosa al amo de la vaca com si de un te acompaño en lo sentimén o péssame se tratare, y li va di que no li cobraríe res, ya que prou perdua ere despedí a Cordera, pos aixina se díe la vaca, com la de Pinín y Rosa. Los va intentá reconfortá diénlos que a vegades la providensia obre milagres, y que si veíen alguna siñal de milloría anigueren a casa a avisál, pero que se prepararen per a lo pijó. Los va doná la esquena com la estatua de Fondespala, fon de espala, y va empendre lo camí de casa.

¡Ne eren tres, sempre los tres!: Rosa, Pinín y la Cordera.

A casa de la agüela estabe amanín la sena la filla, estaben tamé lo seu home, del mas de Cresol, y lo fill de 55 añs. Borraines en pataca de primé, en un rach de oli de la torre Gachero, abadejo dessalat que portabe un de Valderrobres de la seua tenda o botiga de Barchinona cuan anabe al poble; per a beure, grassiosa “copet”, Arrufat, rebaixada en vi Portal de Bergós, que se fee mol prop de casa, y per a la agüela una truita a la fransesa en una den de all y un corrusquet de pa.

La medissina li habíe fet agarrá ganeta, y justet al primé mos de pa per a acompañá la omelette o truiteta, va y li salte una den de les pales, a lo que la agüeleta se va di “pronte escomensam, consevol día los pedré tots”, y después de unos mossets mes, se li va afluixá un quixal, se ni en va aná garganchó aball, y se va embossiná.


Va pugué quirdá una mica y aixina va avisá als fills y al gendre que senaben al minjadó, a una taula redona tan minudeta que Arturo (lo rey, Quintaneta no, encara que li agrade mol la Ginebra) se haguere pixat de rissa en sol vórela. Van acudí enseguida a ajudála, y mentres la filla li manabe al seu home que aniguere a casa Lodotó volán, lo fill intentabe desatascála y reanimála, foténli tans cops a la esquena que casi la cruix.

Va arribá lo hereu del mas de Cresol y va cridá al timbre del veterinari en ves de tocá lo del meche. Se va assomá Menescal al balcó embolicat en una bata, y com ya ere tan de nit com a la boca del llop dels Ports, no lo va reconeixe, y preguntán “¿qué passe?” y contestán ell “ara mo se ha embossinat”, com teníe la mateixa veu que son pare, l´amo de la vaca del mas de Cresol, y los dos germáns meche y veterinari tamé parlaben casi igual, se va armá lo embolic.

Va di Menescal:

- “¿Encara ha minjat mes? No mu puc creure. Ya no ña res a fé, passéuli lo gaviñet y al menos aprofitéu la carn. -

Y en estes paraules sen va aná cap al carré de les parres, y sitán les paraules lay va contá a la seua dona, y ella del susto casi pert lo fill que esperaben per a Nadal, y lo fill mosso vell encara seguíe pegánli a sa mare a la esquena en la palma de la ma uberta, perque Heimlich encara no habíe naixcut com per a habé inventat la maniobra.

Y después de este cas, a Valdarrores y a tota la comarca del Matarraña, cuan dos germans eren meches o menescals, no van viure mai mes a la mateixa casa.

martes, 16 de mayo de 2017

TÚ NO ERES DE FÓRNOLS SI

Autó:
Pedro J. Bel Caldú.

https://www.amazon.es/Caverna-Sociedad-Secreta-Pedro-Cald%C3%BA-ebook/dp/B00EFAKP4M

Fórnoles.


TÚ NO ERES DE FÓRNOLS SI:


Quan vas naixer, no va fer de comadrona la tía Andrea, la tía Ruperta.


Si els bolquers que te van posar no eren de roba d’ eixugamans.


Si vas mamar d’un biberón.

Si eres chic i no vas portar “bombachos”. Si eres chica y no te van pentinar en dos trenes hasta els catorce anys.
Si no saps la diferencia entre un llit i un catre. O entre un coltxó i una márfega.

Si no distinguixes la diferencia entre un bassal, una basseta, una bassota, una bassa, una rebassa, un bassurro i un toll.



Fórnoles, Fórnols


Si no saps que es un barranc, una cequia, una regadora, un solc, un caballó, una era i un clot de carbasses.

Si no has guardat mai l’aigua al Pou d’en Pi, al Colomer, a Llavarco, al Domenge, a la Fleixa, al Forcall, al Regall, a La Font d’en Sants, Al Llorer, al Assut, al Tollentador o a la Todona.

Si no has soltat, o tancat mai un estollador.


Si no vas tindre de menut una eixadella. I no saps la diferencia entre una eixá, una cavegueta, un cavegó i un txapo.

Si quan anaves a escola no has tengut que portar llenya per a la estufa.

Si, al mes de maig, no has tengut que portar flors (roses, margaritas, gauges o ruelles) a escola.

Si no t’han estirat de les orelles quan no te sabíes la lliçó. I no has posat la má, per a que te pegaren en una regla quan faes alguna malifeta.

Si no has tirat mai pinyols de llidó per un tubo de canya. // canut

Si no l’hi has eixecat mai les faldetes a una xica.

Si no has tengut mai una riña a cantala(d)es. Si has tornat sempre a casa sense cap borroco al cap.


Si no has jugat mai a fer bassetes i vergerets.

Si no saps com se jugue a les birles, que es “passar verguetes”, quin joc es “La raboseta solta” i la “Raboseta amagá”.

Si no has jugat al “Pajarito de Rey”, a les “Cartetes” y al “Tello”. Si eres xica i no has saltat mai a la corda de peladures de vimec.
Si no t’has banyat de nit a la Bassa, o de día a la bassa de la Vaqueta, a la de la Tellería o a la de la Vall de la Pina.

Si no has sentit mai pregonar al tió Matíes i no saps distinguir un pregó en trompeta d’un pregó en tabal. Si quan sents tocar la campana no saps si toque a missa, a morts o a foc.

Si no l’hi has besat mai la ma al sinyó Retó.

Si no saps qué es un menescal i qui es un potacari.

Si no saps qué es un burro guit. Ni saps que es una albarda, una saria, una tafarra, una singla, uns carrejadors, una collera o un feltre.

Si no distinguixes una forca d’un forcó ni una bota d’un bot. Si no saps que es la brisa y que es la sansa, o no has vist mai un cofí. Si no sapas qué es una banasta ni que es una portadora.

Si no t’has minjat mai una granota o un esfardatxo.

Si no has llavat roba a als llavadors ni has omplit un cante d’aigua a Llavarco. Si no has carregat cuatre cantes als argadells.


Si no saps quina casa ere l’hospital, qui ere la Tresa, lo tió Matíes, lo tió Olimpio o les chiques del Estanc. Si no saps com ana(v)e vestit lo tió Logio.

Si no saps qui ere Bosa de Ráfels, lo tio Melín, lo capadó de Morella, la gitana del “cul gros” i l’Agüelo de la Polletas.

Si no vas muntar a les Barquetes de la Placeta, si no vas veure sessions de circo del húngaros a la plaça. Si no vas veure “Genoveva de Brabante”, “Sor Angélica” i “Don Juan Tenorio” al salón del tió Gaspar.

Si no vas assistit a sessions de “Cine Mudo” a la plaça quan “el cinero” comentave a crits lo que eixie a la pantalla.


Si no saps distinguir una corbella de una falç. Si no has risclat ni has replegat espigues al temps de la sega. Si no has vist picar una dalla en martell i encrusa.

Si no saps qué es “plegar fem”. Si no has anat a la “rebusca” al temps de les olives i no has segat espigol per a vendre.
Si no saps que es una llanterna, que es un cresol, ni qué es un cuquet de la llum.

Si no saps que es “aure un niu”. Ni has corregut detrás de les perdiganes. Ni has cassat llangostos per a alimentales. Si no saps que es una culla, ni una lloseta, ni les varetes de visc.


Si no has parat rateres als torts i llaceres a les perdius Si no pots distinguir un tort d’ una merla, un pinçá d’un pitroig, una falsilla d’una orineta, una txólipa d’un mussol, una garça d’una put-put, ni un pardal d’un cuviet.


Si no saps qué es rebatre una era en lo roll. Qué es batre en un trill de cilindros i en un de pedrinyeres. Qué es ventar, qué es palejar, que es una criba y que es un aré. Ni la diferencia entre un sac i una taleca.

Si no has tret mai número al forn per a pastar. Si no saps que es una pastera, un taulell, un pintadó, una “siñal de creu” o un “pessic trencat”. Si no has anat mai a buscar el lleute, a casa de la tía o la veïna.

Si no has almorsat farinetes, dinat recapte i cenat sémola.

Si no t’has rentat, a una grela, primer la cara, después les mans i después los peus en la mateixa aigua.

Si no t´han rentat los ginolls en un espart o en una pedra d’arena.

Si no t’han rentat lo cap i t’el han esclarit en vinagre i si no t’han pentinat mai en una pinte espessa. Si no saps qué es una pastilla de sabó d’olor.

Si tot aixó te sone a txino… o eres molt jove o… no eres de Fórnols.
Com a molt, eres un “turiste” enamorat de la nostra vila.

martes, 23 de diciembre de 2025

Índice, tomo V, Ordonacions, Pedro IV de Aragón, Ceremonioso

ÍNDICE de los documentos y demás materias que comprende este tomo.

Índice, tomo V, Ordonacions, Pedro IV de Aragón, Ceremonioso

Advertencia.
 
Ordonacions fetes per lo molt alt senyor en pere terç rey Darago (Pere IV de Aragóterç com a Comte de Barchinona) sobra lo regiment de tots los officials de la sua cort.
 
// Nota de Ramón Guimerá Lorente: Estos textos están redactados en lengua valenciana, parecen escritos para la Corte del Reino de Valencia. Hay muchos rasgos que lo indican: artículos, vocabulario, y ausencia de palabras puras occitanas u occitanismos que se encuentran todavía en textos muy posteriores de Barcelona, pongamos de Cataluña, como este de 1505 donde aún usan HOC : sí. Algunos de los textos NO los encuentro en esta web (Monchosoft) para enlazar, no sé si los tengo en otro sitio. Para los investigadores, acudan al original editado por Bofarull, o a las diversas copias que debe haber, más o menos manipuladas.)
 
Dels Majordomens
Dels Copers
Del Pastador
Dels Sobrecochs
Del Argenter de la nostra cuyna. 
Del Moseu.
Del Manucier. 
Dels Escuders portants lo taylador real. (aquí dudo si pone le, o lo)
Del Comprador
Del Menescal.
Dels Falconers
Dels Azemblers
Dels Juglars
 
AÇI COMENÇA LA SEGONA PART DEL LIBRE E PRIMERAMENT DEL OFFICI
 
Dels Camarlenchs
Del Barber
Del Armador real
Del Apothecari
Dels Uxers darmes
Del Posader.
Dels Algutzirs
 
AÇI COMENÇA LA TERCERA PART DEL LIBRE. 
 
Del Canceller
Dels Oydors.
Del Confessor.
Dels Almoyners
Dels Correus
 
AÇI COMENÇA LA QUARTA PART DEL LIBRE E PRIMERAMENT 
 
Del Tesaurer
Dels Convits
De les viandes
De les oblacions
Dels serveys
In Parasceve de nostre Senyor. 
De la festa de la Ascencio de nostre Senyor. 
De la vigilia de Pentacosta e del dia e del diluns e del dimarts seguents. 
De la Corona de Jesuchrist. 
De la festa de la Exaltacio de Sancta Creu
De la festa de sent Luch evangelista
Dels Martirs
Dels Confessors. 
De les Verges
De les huytaves de les festes de nostre Senyor e de la verge Maria y de tots los altres sants. 
Dels divendres
Dels dissaptes
Dels dies ferials
De les quatre tempores del any. 
De les Fayles e dels Missatges. 
 
ORDINACIO FETA PER LO MOLT ALT E MOLT EXCELLENT PRINCEP E SENYOR LO SENYOR EN PERE TERÇ REY DARAGO DE LA MANERA CON LOS REYS DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E ELLS MATEYS SE CORONARAN.
 
ORDINACIO FETA PER LO DIT SENYOR REY DE LA MANERA CON LES REYNES DARAGO SE FARAN CONSEGRAR E LOS REYS DARAGO LES CORONARAN. 
 
Fin del índice.

lunes, 13 de mayo de 2024

Manaya - Manganel, Manguanel, Mangonelh


Manaya, s. f., merci, discrétion.

Ai mes mon cor sobrier 

En la sua manaya.

Albert de Sisteron: Ab son guay. 

J'ai mis mon coeur indépendant en la sienne discrétion.

ANC. FR. Et que soiez en ma manaye.

Roman d'Athis. Du Cange, t. IV, col. 338. 

Or vous metez du tout en la moie manaie. 

Roman de Berte, p. 81.

Manganel, Manguanel, Mangonelh, manganell; catapulta


Manbor, s. m., mainbour, tutelle, curatelle, administration.

Totz hom que auria guarda o manbor, si hom lh' en demandava re, deu en esser creut, del moble, per son sagrament.

Charte de Monferrand, de 1240. 

Tout homme qui aurait garde ou administration, si on lui en demandait quelque chose, doit en être cru, quant au mobilier, par son serment. ANC. FR. Nos effans estans avec nous en nostre mainbournie.

Ord. des R. de Fr., 1308, t. I, p. 459.


Manc, adj., lat. mancus, imparfait, qui manque, manchot.

Vielha rica ten per manca, 

Quant a poder, e non dona.

P. Vidal: Car' amigua. 

Une vieille riche je tiens pour imparfaite, quand elle a pouvoir, et ne donne pas. 

Substantiv. Tal m' avetz tornatz, qu' a lucha 

No m defendria d'un manc.

Giraud de Borneil: Quan la. 

Vous m'avez rendu tel, qu'à la lutte je ne me défendrais pas d'un manchot.

ANC. FR. Miex vodroie estre d'un pié manc 

Que vos mesface tant ne qant.

Roman du Renart, t. 1., p. 60. 

Ceste ardeur et allégresse d'esprit qui naturellement excite les poètes, et sans laquelle toute doctrine leur seroit manque et inutile. 

Œuvres de Du Bellay, fol. 24. 

Il sera trouvé manque et imparfait. Du Bartas, p. 344.

CAT. ESP. PORT. IT. Manco. (chap. Manco, mancos, manca, manques; normalmén que li falte un bras o una ma.)

2. Mancamen, s. m., manquement, faute.

Purament se confesso sencza alcun mancament. La nobla Leiczon. Simplement se confessent sans aucun manquement.

CAT. Mancament. ESP. Mancamiento (falta). IT. Mancamento. 

(chap. Falta.)

3. Mancar, Manquar, v., manquer, faire défaut.

Ja no cug traspas ni manc.

Gavaudan le Vieux: Patz passien.

Je ne pense pas que jamais il trépasse ni manque.

Non li mancara ren per null temps. Poëme de S. Trophime.

Ne lui manquera rien par nul temps.

Part. pas. L' aiga lor es manquada.

Chronique des Albigeois, col. 26.

L'eau leur est manquée.

CAT. ANC. ESP. Mancar (faltar). IT. Mancare. (chap. Faltá. A la llengua valensiana diuen ni mes ni manco : menos.)


Mandibula, s. f., lat. mandibula, mandibule, mâchoire

Bestia ab dens en cascuna mandibula. Eluc. de las propr., fol. 254.

(chap. Bestia en dens a cada mandíbula.)

Bête avec dents en chaque mandibule. 

La continuatio de la mandibula.

Las mandibulas.

Trad. d'Albucasis, fol. 3 et 14. 

La continuation de la mandibule. 

Les mandibules. 

ESP. (mandíbula) PORT. Mandibula. (chap. Mandíbula, mandíbules; les barres.)


Mandragora, s. f., lat. mandragora, mandragore.

Mandragora fay dormir. Brev. d'amor, fol. 5. 

(chap. La mandrágora fa dormí.)

La mandragore fait dormir.

Trobo, en loc rescot, mandragora. Eluc. de las propr., fol. 250. 

Trouvent, en lieu caché, mandragore. 

CAT. ESP. (chap. mandrágora) PORT. Mandragora. IT. Mandragola.

2. Mandragori, adj., de mandragore.

Oli mandragori. Eluc. de las propr., fol. 216. 

Huile de mandragore.


Mandurcar, Mardurgar, v., jouer de la mandore.

Sistolar

E mandurcar.

Giraud de Calanson: Fadet joglar.

Jouer du sistre et jouer de la mandore.

Un autre Ms. porte mardurgar.

La mandore s'appelle en CAT. et en ESP. bandurria, en PORT. bandurra, en IT. mandola (mandolina). (chap. Bandurria, bandurries; mandurria, mandurries; cagamandurries, cagabandurries.)


Manes, adv., promptement, sur-le-champ, soudain.

Aqui l' an manes mort en un sablo. 

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 82. 

L'ont tué là soudain sur une grève.

ANC. FR. Quant Honoreit estoit escherniz de ces paroles, manès el convive défalit aigue et service. 

Trad. des Dialogues de S. Grégoire, Hist. litt., t. XIII, p. 10.

Le poing li fait voler maneis. Geoffroi Gaimar. Arch. brit., t. XVII, p. 97.

2. Demanes, adv., incontinent, à l'instant, soudainement.

Mant colp ferir demanes.

Bertrand de Born: Guerra e trebalh.

Frapper maint coup incontinent.

Lo portel obri demanes. 

R. Vidal de Bezaudun: Unas novas. 

Ouvrit soudainement le guichet.

ANC. FR. Ki près furent, vindrent demaneis.

Roman de Rou, v. 8540. 

Lors s'en issi tout demanois.

Fables et cont. anc., t. III, p. 54.

3. Amanoir, v., être prompt, s'empresser.

Part. pas. Voill c' om s' egaill

De proessa, que non tresaill,

E que n' estia amanoiz 

Aissi cum s' era 'l temps erbutz.

Marcabrus: Al prim Comens. 

Je veux qu'on s'égalise de prouesse, qu'elle ne passe pas outre, et qu'on en soit empressé ainsi comme si c'était le temps herbu.

CAT. Amanir. (chap. Amaní, amanís; donás pressa; prepará, preparás.)

4. Amanavir, v., être prompt, s'empresser. 

Part. pas. Ieu lhi respondic amanavitz.

Roman de Gerard de Rossillon, fol. 59. 

Je lui répondis empressé. 

ANC. FR. Maintenant l'ait saisi,

Et de joster fut bien amanevis. 

Roman de Gérard de Vienne, v. 820. 

Qui d'armes sont amenevi. 

Roman du châtelain de Coucy, v. 684.


Manescal, Manescalc, s, m., maréchal.

Voyez Denina, t. III, p. 49 et 174; Leibnitz, Coll. étym. p. 62; et J. Lipse, Epist. ad Belgas, 44.

Fuy manescalc de cavalhs.

Raimond d'Avignon: Sirvens suy. 

Je fus maréchal de chevaux.

Semblet manescal en forja.

Roman de Blandin de Cornouailles.

Ressembla à maréchal en forge.

CAT. ESP. Mariscal. IT. Maniscallo. (chap. Mariscal, mariscals del ejérsit; menescal, menescals : veterinari, veterinaris.)


Maneira, Manieira, Maniera, Manera, s. f., goth. Maner, manière, sorte, forme, façon. 

Voyez Muratori, Diss. 33; Mayans, Orig. de la Lengua esp. t. II, p. 224; et Aldrete, p. 362.

L' esser e la maneira 

Dels avols e dels pros.

Arnaud de Marueil: Razos es. 

L'être et la manière des lâches et des preux. 

D' aquest dreg naisson doas manieiras d'amor. Brev. d'amor, fol. 4. 

De ce droit naissent deux sortes d'amour. 

Loc. No us serai, per mon grat, 

Pro femna de maneira.

G. Riquier: A Sant Pos. 

Je ne vous serai pas, de mon gré, prude-femme de (bonne) manière.

Adv. comp. Enueia m de fort maneira

Hom volpilhs que porta baneyra. 

Le Moine de Montaudon: Mot m' enueia. 

M'ennuie de forte manière homme lâche qui porte bannière.

En tal manera que cascun pague.

Petit Thalamus de Montpellier, p. 154. 

De telle manière que chacun paye. 

No faire re oltra maneira folament. Trad. de Bède, fol. 78. 

Ne faire rien outre façon follement.

CAT. ESP. Maner. PORT. Maneira. IT. Maniera. (chap. Manera, maneres de viví, de Leño - Rosendo.)


Manga, Mangua, Mancha, Marga, s. f., lat. manica, manche, bracelet, poignet.

Mangas, cordos et orfres. 

Un troubadour anonyme: Seinor vos que. 

Manches, cordons et orfrois. 

Que portes 

Anels e manchas per s' amor.

R. Vidal de Bezaudun: En aquel. 

Qu' il portât anneaux et bracelets pour son amour. 

Us met un estront ben per milgrana, 

E mangua per lebre, leissa sol non glata. 

T. de Bonnefoy et de Blacas: Seingn' En. 

Vous met bien un étron pour grenade, et manche pour lièvre, seulement que la lice ne glapisse. 

1 marga del vestir de sant Marti. Philomena. 

(chap. Una mánega del vestit de san Martín o Martí.)

Une manche du vêtement de saint Martin. 

Las margas de fin aur ero. Vie de sainte Fides d'Agen. 

Les poignets étaient de pur or. 

ANC. FR. Las de soie, mance ou anel.

Roman du châtelain de Couci, v. 647. 

N'y ot aubert, faude ne mange 

Où demourast anel ne maille. 

Trad. de la Consol. de Boèce, liv. IV. Carpentier, t. III, col. 1149.

CAT. Manega. ESP. PORT. Manga. IT. Manica. (chap. Mánega, mánegues; manegueta, maneguetes; puñeta, puñetes, com les de los de Queretes.)

2. Manco, s. m., manchon, fourrure.

Non per aver ni per mancos

Ni per cavalhs ni per bezans.

G. Adhemar: S' ieu conogues.

Non pour richesse ni pour fourrures ni pour chevaux ni pour besants. ANC. FR. D' une viez chape senz majoz.

B. de Sainte-Maure, Chron. de Norm., fol. 174.

3. Margue, s. m., manche.

Aquest margues es d' evori. Leys d'amors, fol. 58.

Ce manche est d'ivoire.

Saumada de margues d' aissadas, 1 margue.

(chap. Cárrega de manecs d' aixades, 1 mánec.) 

Cartulaire de Montpellier, fol. 115.

La charge de manches de haches, un manche.

(chap. Mánec, manecs.)

cavegueta, aixada, eixada, aixadella, eixadella


Manganel, Manguanel, Mangonelh, s. m., grec *gr, mangoneau. Mangana, quae proprio vulgi libitu vocitantur, 

Saxa quibus jaciunt ingentia. 

Abbon, Poëme sur le siége de Paris, liv. 1, v. 364.

Voyez Aldrete, p. 271. 

Lo regisme de Salonic,

Ses peirier e ses manguanel, 

Pogratz aver, e man castel.

E. Cairel: Pus chai la. 

Vous pourriez avoir, sans pierrier et sans mangoneau, le royaume de Thessalonique et maint château. 

Faitz li tolre elh cap, e de membre e membre, ab los mangonelhs, gitaran lo lains a la ciutat. Philomena.

Faites-lui enlever la tête, et de membre en membre, avec les mangoneaux, ils le jetteront léans en la cité. 

ANC. FR. Drecier a fet meint mangonel,

Meint trébuchet et meint chaable. 

Roman du Renart, t. III, p. 259. 

Qui fu feruz d'une pierre de mangonel al front. Villehardouin, p. 163.

IT. Mangano, manganello. (chap. Manganell, com una catapulta o fonévol. Mote o apellit de un home que teníe autobusos a Valderrobres.)